GRAELLA 12: PERFILS PSICOLÒGICS ENFRONT L’ESTRÈS

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 77 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

desenvolupament, tal com queda recollit en l’apartat en el que hem descrit les d’experiències primerenques.

A l’igual que en les famílies, les escoles que ofereixen als joves un ambient afectiu i de suport, tendeixen a reproduir una orientació afectiva en els propis estudiants i alhora un clima d’aquest tipus afavoreix les condicions del propi creixement personal.

En qualsevol cas en la mesura que el nen o jove va provant diferents possibilitats, recorda a l’adult les possibilitats de les que l’adult encara pot disposar i es presenta la oportunitat de qüestionar-se el significat del propi creixement personal. Sovint també aquest procés enriqueix a l’adult i anima a fer quelcom diferent amb nosaltres mateixos, canviar a perspectives noves segurament farà que primer haguem de deixar algunes coses o integrar els nous punts de vista amb els que tenim profundament consolidats.

La noció de seguretat i estabilitat

La noció de seguretat i estabilitat té un significat profund en la vida actual, sembla que el sentit del benestar associat a la seguretat humana està amenaçat en moltes esferes de la existència quotidiana: el treball, els ingressos, la seguretat, la salut, la pau en el món en el que vivim.

En el món real, als nostres centres, hi ha nens que senzillament no tenen pares, o no tenen pares que actuen com a tal o almenys una persona dedicada a prendre’s un interès extraordinari per ells al llarg de la vida.

Tot i així el que és rellevant és la manera com viu el nen-a aquestes situacions, en condicions objectivament marcades per la inestabilitat un nen pot no tenir la sensació d’inestabilitat, el que realment importa és la qualitat de la seguretat/inseguretat subjectivades. En aquest punt Max van Manen es qüestiona el que en sabem sobre la naturalesa i la importància pedagògica de la seguretat en el creixement dels nens en la vida moderna. Tots en coneixem d’exemples de germans en la mateixa situació familiar, poden viure subjectivament les dificultats o mancances de formes molt diferents.

En el cas d’alguns dels nostres alumnes la inseguretat és viscuda com una estranya sensació de soledat degut a la consciència de fragilitat en la seva relació amb els pares o amb algun d’ells, o en l’escola i en relació als companys o al professorat.

Reflexionar sobre el significat de les condicions en els contextos de vida concrets i la importància dels valors que incorporen pot ajudar-nos a augmentar nostra sol·licitud pedagògica i a incrementar la probabilitat de demostrar una adequada comprensió pedagògica en la nostra convivència amb nens i joves.

Quin tipus de seguretat han d’oferir els professors a l’alumnat?

Els estudiants aprenen millor, estan disposats a esforçar-se i arriscar-se en un mitjà educatiu segur i estable. L’escola hauria d’oferir la suficient estabilitat (igual que la família) com per permetre a l’alumnat experimentar problemes i resoldre’s, i tolerar que es qüestioni, es protesti i dissentí.

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 78 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

Ja sabem que les escoles indiferents fan nens indiferents als que no els importa res82 segons la tesi doctoral de S. Smith (1989) i les escoles que procuren cura i afecte fan que les vides dels seus estudiants siguin diferents83 segons les aportacions de M. Rutter i altres (1979).

Els estudiants funcionen millor quan els professors els demostren que els preocupa ensenyar-los de manera personal i creuen en ells, proporcionant-los reptes importants. Sens dubte els reptes inadequats o poc realistes poden tenir un efecte negatiu, contribuir a que els estudiants experimentin un estrès innecessari i insà, especialment quan es creen ambients molt competitius on els estudiants experimenten regularment i inevitable el fracàs.

Els nens i joves necessiten suport per arribar a ser independents. Per molts nens la vida a casa és caòtica i amb freqüència marcada per la violència, el abús i l’abandonament, a casa no hi ha amb qui parlar, molts nens aprenen a “madurar ràpidament” i a sortir-se’n per si mateixos, o bé a patir emocionalment i no poder expressar el seu malestar. Sovint l’escola és l’únic suport estable a les seves vides.

Les tensions i les contradiccions

Les tensions i les contradiccions són part de l’experiència pedagògica. La naturalesa conflictiva de la vida quotidiana està a la base de moltes pressions, problemes, conflictes i incerteses en el tracte amb la gent jove, tant en les famílies com en les escoles, com en la societat en general. En comptes d’afrontar les tensions tractant de reduir-les les hauríem d’agrair ja que donen a la vida el seu impuls dinàmic, la seva estructura normativa i la seva naturalesa moral. Una de les tensions més present en el món pedagògic és l’existent entre la llibertat i el control.

És sovint un tema difícil definir en quin moment el mestre ha d’intervenir activament o ha de deixar al nen amb els seus propis recursos.

El paper dual de guiar activament al nen i deixar-ho alhora que trobi la seva pròpia

direcció és un repte constant per a la reflexió pedagògica.

La pedagogia sol·licita

M. van Manen (1998) afirma que cap teoria pedagògica pot resultar enterament satisfactòria, a no ser que ofereixi una perspectiva per les contradiccions de la vida diària. Identificant i clarificant les normes ordenades i desordenades i les antinòmies de la vida pedagògica, podrem trobar una base per a una acció pedagògica més

sol·licita.

La pedagogia de la sensibilitat ha de acomplir les següents condicions:

Afecte: el vincle pedagògic és un vincle afectiu específic, l’afecte de professor i alumne/grup, es basa en la importància de canviar i desenvolupar-se, en el valor que això té per al desenvolupament de la manera de ser de la persona jove. Les situacions pedagògiques estan constituïdes per les relacions pedagògiques afectives especials

82 “The pedagogy of the risc” citada per Max van Manen “ El tacto en la enseñanza “pàgina 72 83 “ Fifteen thousand hours: Secondari schools and their effects on children”. Cambridge, Mass., Harvard University Press. citada per Max van Manen “ El tacto en la enseñanza “pàgina 72

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 79 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

entre nens i adults a les que ambdós aporten els requisits necessaris. Les crea el propòsit de l’educador, mitjançant la forma en la que aquest està lligat al nen. Les actuacions pedagògiques són experiències en les que professor i nens estan activa i intencionalment involucrats a través de les quals flueix una influència especial de

l’adult cap al nen o jove.

Confiança: el fet de tenir expectatives, esperances i desitjós dipositats en l’alumnat això és el que proporciona al professorat la paciència, tolerància i confiança en les possibilitats dels nens. Els nens que senten aquesta confiança es veuen animats a confiar en si mateixos, en les pròpies possibilitats i en el seu desenvolupament.

Responsabilitat: parteix del concepte d’autoritat pedagògica, el mestre pot actuar amb o en defensa del nen, per la responsabilitat moral i per l’encàrrec social que té del seu benestar i desenvolupament. L’autoritat social remet a una certa asimetria, desigualtat,... tenir autoritat és estar en una posició d’influència i aquesta és la relació entre un professor i l’alumnat.

L’autoritat pedagògica és la responsabilitat que el nen concedeix a l’adult (directa o indirectament) tant en sentit ontològic –punt de vista pedagògic- com en el sentit personal –punt de vista del nen- fins a l’autoresponsabilitat madura d’aquest. [També cal fer esment de com la responsabilitat social es pot malmetre amb facilitat, recordem com al llarg de la història els nens i nenes han estat explotats, abandonats, abusats i sembla que no menys en l’actualitat].

Heteronomia: d’alguna manera podem dir que l’adult és induït a actuar amb un sentit de responsabilitat que prové de la seva experiència d’autoritat, de manera que l’adult és sensible a la vulnerabilitat o a la necessitat del nen i experimenta una estranya sensació: la veritable autoritat en aquesta trobada està en el nen i no en l’adult. La presencia del nen es converteix per l’adult en l’experiència d’afrontar una exigència de la seva receptivitat pedagògica. La debilitat del nen es converteix en una curiosa força sobre l’adult. Aquest ha de ser críticament autoreflexiu pel bé del nen fins que el jove que està madurant assumirà i practicarà aquesta capacitat critica.

L’acció pedagògica sol·lícita té una estructura peculiar:

Una resposta personal total en una situació particular El professorat és conscient i està atent a allò que fa sense distanciar-se reflexivament de la situació, al considerar o experimentar les possibles alternatives o conseqüències de l’acció. Ens referim per tant al tacte pedagògic com la capacitat per l’acció educativa conscient .

La reflexió sobre els records: ens ajuda adonar sentit a les experiències passades, podem tenir diverses perspectives sobre el significat de les actuacions dels els nens i de les seves vides. Com resultat d’aquesta reflexió sobre els records ens podem convertir en professionals més experimentats, perquè les experiències reflexives ens proporcionen una nova i més profunda comprensió. Al verbalitzar les experiències amb altres persones podem donar sentit a les experiències, es pot considerar com una forma de teorització pràctica.

Atenció educativa per l’alumnat amb necessitats educatives específiques associades a trastorns de la personalitat i/o la conducta. MARC TEÒRIC

Aprendre emocions / vivint aprenentatges 80 Una nova mirada des de l’assessorament psicopedagògic

El Tacte Pedagògic

Es considera tacte pedagògic com una expressió de la responsabilitat que assumeix el docent al protegir, educar i ajudar a l’alumnat a madurar. L’entenem com la forma de interacció humana per la qual ens mostrem immediatament actius en una situació: emocional, receptivament i conscient. La acció que requereix tacte és sempre immediata, situacional, contingent i improvisadora i està emmarcada per una inclinació especial, un compromís que defineix la relació amb els altres.

Tacte és la comprensió pedagògica de prestar atenció a través d’allò que notem sobre els alumnes en la forma d’escoltar-los. És a dir la percepció orientada a la singularitat del nen o adolescent per intentar saber fins a on pot arribar (amb el suport del mestre) ( Per tant és pot considerar una de les condicions per a generar i intervenir en la zona de desenvolupament propera descrita per Vigostky i la zona de construcció del coneixement descrita per Cole84 1991 ”... sobre el que succeeix quan els professors ensenyen i els alumnes aprenen així com sobre la química – o millor, l’alquímia- de la cooperació humana.... “ la zona de construcció del coneixement” màgic lloc en el que es troben les ments, on les coses no són iguals per a tothom qui les veu, en el que els significats són fluids i l’acció de construcció del coneixement d’una persona pot provenir de l’altre. “) En aquest aspecte podem establir un paral·lelisme amb el concepte de “reverie” de Bion entès com la capacitat de la mare de retornar al bebè la seva experiència emocional desorganitzada en forma de pensaments adequats per a ser continguts i pensats pel nen. Estat mental de la mare per estar en sintonia amb les necessitats del nen.”

El tacte s’insereix entre la teoria i la pràctica, té paper mediador (Herbart). Segons James el tacte és una noció operativa que defineix què és el que un professor fa en un moment pedagògic, que fa possible que l’educador transformi una situació improductiva o inclòs danyosa en un esdeveniment positiu des del punt de vista educatiu. De forma que el tacte pedagògic és la pràctica d’orientar-se cap als demés, no experimento la subjectivitat de l’altre fins que no supero la centralitat del meu self en el món. La possibilitat que tinc d’experimentar l’alteritat de l’altre resideix en la meva experiència de vulnerabilitat. M, van Manen afirma que és a la vista d’un nen indefens i vulnerable que a l’adult li resulta fàcil ser generós, però què passa davant de nens o adolescents exigents o agressius? Sinó arribem a comprendre que hi ha sota de l’actuació agressiva, es desvetllen reaccions defensives de refús, de fugida o de més agressivitat sovint investida de forma institucional o ”d’autoritat” en l’adult. (professors, educadors, pares)

TACTE PEDAGÒGIC

El tacte és una mena d’intel·ligència normativa que està controlada per la idea però depèn dels sentiments. És possible perquè els éssers humans som capaços d’exercir la complexa facultat composada de perceptivitat, sensibilitat i idea i d’adaptar-nos a l’experiència mútua.

Exercitar el tacte significa veure una situació que reclama sensibilitat, entendre el significat d’allò que es veu, sentir la importància de aquesta situació , saber com i que fer i finalment fer quelcom correcte.

84 WHITE. S.H. pròleg de La zona de construcción del conocimiento. Cole, M i altres 1991. Madrid Morata S.A. Pàgina 11.