002miro objecte

M I R Ó I L' O B J E C T E Visita a una exposició

#2

Martí de la Malla Castillo 2n de Grau 29 - 12 - 2015 ● 10 - 1 - 2016

Història de la postguerra

29-12-15 Després de la visita a la Fundació Miró, se’ns va proposar redactar una reflexió sobre tres obres que ens cridessin l’atenció però, certament, no m’he vist capacitat per fer-ho, no almenys d’una manera tan “distant”, tant pautada.

M’he vist empès a parlar de l’experiència que em provocà visitar dita Fundació. El cert és que feia molt, més d’un any, que no hi entrava i, d’ençà aleshores, m’han passat moltes coses. Visitar un “santuari consagrat” com la Fundació Miró ja no em suposa el mateix; si bé hi vaig arribar amb molta energia i expectació, dites sensacions es van esvair aviat, doncs vaig caure en la mateixa filosofia de sempre o, si més no, en la que últimament em turmenta: de què serveix? Realment m’aboca a alguna cosa? Em molesta haver d’estudiar una obra/ manifestació artística per entendre-la; i està clar que la majoria d’obres que hi he vist, ni les he entès ni m’han dit res (parlant sempre subjectivament i excloent-hi alguna excepció). Potser no les he entès perquè no les havia estudiat, i per això no m’han pogut agradar? Potser és impossible que totes s’entenguin i agradin?

Però recuperant aquesta observació de l’estudi de l’art, tema que realment m’intriga i em fascina, he acabat tendint a pensar que és realment absurd que en la societat més culta (culturalitzada, il·lustrada...) que mai hi hagi hagut, sigui necessari aquest “estudi” literal sobre les manifestacions culturals contemporànies per poder trobar-li el què, el gust.

Un clar exemple aplicat d’aquesta voluntat de l’”estudi” per part de l’espectador seria l’obra de L. Bourgeoise, pionera en desenvolupar les eines de lectura psicoanalítiques en la seva obra (com la vista a classe: “Destrucción del padre”). Però això fou als anys 70 i, si parlem de Miró, hem de recular fins el Surrealisme.

Miró viu un Surrealisme amb una morfologia (colors i formes) molt personal i, alhora, toca també corrents com el dadaisme o l’art abstracte. Com mostra l’exposició que hem visitat, Miró treballa tot sovint directament amb objectes a mode d’assamblage, escultura, i també els incorpora als llenços, recorrent al collage. El que m’ha fascinat de l’exposició és que ha deixat veure un Miró més reivindicatiu, el de “l’antipintura”. Un Miró al qual no estem acostumats.

Sovint s’ha parlat de Miró com un artista poc trencador, poc transgressor, i probablement no s’ha vist aquesta voluntat de rebel·lió, o de destrucció fins i tot. Crec que aquesta és la lliçó que m’emporto de la visita.

Com ja he dit, foren poques les obres que em van “agradar”–-si se’m permet l’expressió-. Em sentia com passejant en una sala blanca impol·luta, plena de cadàvers vulgars. Certament, la distribució tampoc hi ajuda, ni l’espai -malgrat ser una gran obra arquitectònica-. Imagino les nombroses escultures de metall exposades airosament en un entorn verd, natural... Em ve al cap el Chillida-Leku, on les escultures de Chillida es fonen amb el context per crear tota una experiència ben diferent. Miró, en canvi, amuntega les obres en un espai saturat de blanc, saturat d’absència. Un edifici racionalista que acull obres surrealistes; la seva peculiaritat és innegable.

2

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

En conclusió, i abans d’aprofundir en les obres que més m’han sorprès, la visita a la Fundació fou per a mi tot un xoc de controvèrsies, de reflexions enfrontades: em sentia “cercant l’agulla d’or en un paller”, buscant aquella obra perfecta que donés sentit a la visita. I, de nou, el que no m’acabà de convèncer en aquell moment, ho ha fet més tard, després de cercar més informació i, efectivament, després d’estudiar-ho.  30-12-15 He “fet els deures” i aquest fer els deures, probablement, m’ha fet canviar de parer. Amb el temps, i prenent distància, m’he adonat de que vaig veure-hi obres molt potents.

RETRAT D’UNA BALLARINA La primera podria ser “Retrat d’una ballarina” de Miró, de l’any 1928. Destacaria aquesta obra, en primer lloc, per la seva morfologia: es tracta d’un assamblage presentat sobre un llenç; immediatament hi veig una possible relació amb l’obra de L. Cristòfol, tant pels materials emprats com per la seva disposició; em ve al cap l’obra “Tensió plàstica” o “Finestra” o “Moment vital”.

Totes elles, com la gran majoria d’obres de Cristòfol, consisteixen en un rebables d’objectes quotidians i materials austers: fustes, vares de ferro, etc., que donen una connotació molt càlida i pròxima a l’obra. Cristòfol sovint distribueix dits objectes en el pla, majoritàriament sobre una làmina de fusta, tot creant composicions suggerents i sinuoses.

De la mateixa manera, Miró agafa aquests materials austers (suro, vares i esferes de metall, plomes d’ocell...) per crear una narrativa i, partint de les característiques dels materials, explicar a l’espectador, i representar d’una manera ben diferent, un concepte: BALLARINA. I certament ho aconsegueix: en mig de tot l’espai grisós del fons (cartró pintat de gris) hi reconeixem el suro (flotabilitat, lleugeresa) que suporta, contra la força de la gravetat, una vara amb una esfera del que sembla un metall pesant (deixant de reconèixer el que és una agulla de cabell). Trencant amb la verticalitat, i afegint-hi dinamisme, apareix una ploma de paó. Llurs connotacions són molt adients i molt similars a les que causa una ballarina.

I, tornant al paral·lelisme establert entre Cristòfol i Miró, val la pena mencionar que ambdós eren surrealistes, que ambdós van establir un camí i una línia de treball molt personal i que, probablement, l’obra que hem analitzat és un punt de contacte entre ambdós; i no descartaria que “Retrat d’una ballarina” hagués estat, en el seu moment, una bona influència per a un efervescent Cristòfol que començà a despuntar a la dècada dels anys 30. De fet, l’obra de Miró és de l’any 28 i fou, a partir del 33, que l’artista de la Noguera, Cristòfol, començà a crear aquestes composicions.

Ambdós artistes eren majoritàriament escultors que, enllaçats en un mateix moviment, surrealisme, composaven a partir d’objectes trobats (incorporant el que després s’anomenaria “found art”), treballant–-en el cas de Miró, a l’inici- amb tonalitats cromàtiques i austeres, color original del material (Miró opta pel color coure rovellat i Leandre pel to càlid de la fusta) i amb materials que, entre si–-fusta i metall- poden semblar oposats.

Mencionaria un darrer símil entre els dos artistes: les escultures de guix de Leandre i les de marbre de Miró (com poden ser “Dimensió contemplada” de Leandre, de l’any 1936, i “Ocell 3

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

solar”, que es troba a la Fundació, de Miró, feta l’any 1968); dites obres, malgrat es troben allunyades en el temps, mostren un acabat molt similar: formes arrodonides, suaus... Ambdues de color blanc, donant protagonisme a les ombres que es generen.

Però segueixo la visita: a la Fundació s’hi exhibeixen obres amb nombrosos formats diferents: ready-mades conviuen amb bodegons (una temàtica habitual per al surrealisme) a menys de cinc metres de distància; o amb quadres esquinçats, cremats, intervinguts... Moltes escultures de color verd òxid en una sala, cada una sobre el seu pedestal blanc. Passejo pels espais intentant trobar-hi una direcció, un camí a seguir, però res: la gent passeja de manera despreocupada, amb cara de reflexió, d’interès...

Tot passejant reconec algunes obres: “Personatge amb paraigües” del 31, el tapís de la Fundació, “Per a Emili” del 63... Certament reconèixer-los m’aporta una innegable satisfacció, cosa que, al mateix temps, m’irrita.

CORCOVADO Però procuro deixar els mals pensaments de banda i em disposo a cercar una obra “interessant”. Quan pugem al pis superior trobo una obra que em crida l’atenció; és un gran mòbil amb base al terra que, com a tal, es mou amb els corrents d’aire. Naturalment es tracta d’una obra de Calder, Alexander Calder, del qual també podem admirar l’obra “Quatre ales” (una estructura d’acer pintat de vermell) que fou feta l’any 1974 i que Calder regalà a la Fundació.

L’obra que hi ha exposada a dita sala es titula “Corcovado” i es tracta d’una obra abstracta (escultura exempta) feta de ferro i d’alumini pintat de negre, de 351x405x184 cm, de l’any 1951.

Josep Lluís Sert la va regalar a la Fundació; cal recordar que J. L. Sert és el propi arquitecte de la Fundació i hi estableix una relació molt pròxima. L’edifici fou construït entre el 72 i el 75, i consta de característiques racionalistes.

Però tornem a Calder. Aquest “artista-escultor-estatunidenc” establí molt bona relació amb Miró, una amistat que s’inicià l’any 1928. Cal mencionar que Calder fou l’únic artista estranger convidat a exposar al Pavelló espanyol de la República, a l’Exposició Internacional de París del 37, amb la seva obra “Fent de Mercuri”, obra que després, anys més tard, el propi artista regalà a la Fundació. Recentment, l’obra que s’exhibia fou retirada per problemes de contaminació amb el mercuri. Pel que sé, és un homenatge a les mines de mercuri d’Almadén que, en aquell moment, exportava la gran majoria de mercuri i que es trobava assetjada pel bàndol franquista. És una constant en l’obra de Calder utilitzar mecanismes, mòbils, tot donant la possibilitat de moviment. Aquesta capacitat li aporta, segons el meu parer, més vitalitat. El cert és que no sé si l’obra té un significat concret; jo no l’he percebut, ni cercat.

Tornant a la visita, quan em vaig situar davant “Corcovado”, vaig experimentar una sensació ben estranya: què es suposa que he de fer jo davant d’aquesta obra? He de saltar, bufar, tocar-la?

O bé està prohibit?

4

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

1-1-16 Prohibit: la paraula tabú en els museus (?). És ètic prohibir comportaments quan es tracta de viure purs sentiments davant les obres? Potser tan sols es prohibeixen coses per protegir, no l’obra, si no el bon renom de les empreses de manteniment i seguretat que se’n fan càrrec.

A la sala on es trobava dit mòbil de Calder també s’hi exhibia un rètol ben conegut i habitual: el de “prohibit fer fotografies”. El cert és que vaig estar una bona estona observant-lo i reflexionant: com es pot prohibir retratar una obra que ja forma part de la nostra pròpia història, que, d’alguna manera, ens pertany? I encara més: com es pot prohibir la reproducció d’obres per als visitants quan, contràriament, poden trobar dites reproduccions (potser equiparables a “les còpies”) al seu entorn (llibres, internet, publicitat, guies de viatge, postals, etc.)?

Al mateix temps, la presència del cartell, em fa qüestionar si, la presència de dit cartell, anul·la els demés comportaments “inadequats” que es poden arribar a dur a terme. Si fos així, em veuria legitimat a tocar i jugar amb l’obra de Calder que, al cap i a la fi, no és més que un enorme mòbil de metall.

Després em vaig fixar en la seva situació; el cartell, a diferència dels demés cartells que hi havia a la sala -i que es posen sobre els quadres o en línia amb ells, per incitar a una determinada postura i a un determinat comportament, introspectiu-, es situava per damunt dels nostres caps.

Si bé la resta de rètols i cartells es situen per a que l’espectador el pugui dominar, aquest fa tot el contrari: es mostra com omnipotent, dominant-nos a nosaltres. També destacar-ne els colors: negre, amb una ratlla roja intensa a sobre, i tot sobre un fons blanc. Combinació agressiva.  Finalment decideixo tornar a l’obra de Calder i, un cop davant, mig vacil·lo el protocol i, junt amb la Neus, comencem a bufar i a crear corrents d’aire per poder visualitzar l’obra en moviment. I, efectivament, ho aconseguim (sense tocar l’obra); a partir d’aquí una obra abstracta em comença a parlar i a qüestionar coses. Seria molt greu entrar en contacte directe amb l’obra?

Tant per tant, el mòbil s’està movent i, si fos d’una delicadesa extrema, probablement se’n ressentiria o, fins i tot, es podria haver desmuntat com a conseqüència de l’aire i la seva força. Però no fou així, cosa que m’assegura poder-la tocar (però decideixo no fer-ho, no sé dir-ne el perquè).

3-1-16 Certament, l’obra de Calder és abstracta i, a mi, em costa força d’interpretar, m’acabà dient coses i transmetent preguntes, probablement força allunyades de les que volia causar l’autor.

Però, sigui com sigui, aquesta voluntat de qüestionar és molt present en l’art d’avantguarda i, en certa manera, és el que m’ha suggerit “Corcovado”. Això em dóna a pensar que potser l’art contemporani (junt amb les avantguardes de principis de segle) aconsegueix més del que podia esperar.

Finalment ens disposem a abandonar la sala, no abans sense fer èmfasi en l’obra “Retrat d’una vaileta” de Joan Miró, una pintura de petites dimensions realitzada el 1915. Etiquetada com a obra fauvista -pels colors emprats, vius i inusuals- té moltes característiques del llenguatge romànic: protagonisme a la línia, al hieratisme, a la frontalitat...

Seguidament penso: genial! Ara ja en sé alguna cosa, d’aquesta obra, ara ja em pot agradar!

5

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

PINTURAS QUEMADAS Per concloure amb aquest relat/resum/assaig, he volgut deixar pel final una obra exposada en la sala VI (l’Antipintura) de l’exposició “Miró i l’objecte”. En aquesta sala s’hi concentren, al menys des del meu punt de vista, les obres més riques de concepte, les més destructives i, probablement, les més potents. És aquí on s’exposen llenços cremats, apunyalats, intervinguts... És aquí on podem apreciar un Miró més rebel i dadaista, un Miró que parteix -o sembla que parteixi- de la màxima dada “la destrucció també és creació”.

D’entre tantes obres meravelloses n’hi ha dues (potser tres) que m’exalten: “Pintura” del 73 i “Pinturas quemadas” del mateix any. Certament els noms no donen gaires pistes.

Ambdues obres foren fetes expressament per a una exposició d’intencionalitat retrospectiva de l’artista per poder admirar el recorregut de l’artista, al Grand Palais de París, al 1974.

Miró, que aleshores ja tenia 81 anys, no es va plantejar dita oportunitat com una exposició de la seva obra anterior, sinó que va aportar més de cinquanta obres realitzades expressament per a la mostra. En lloc d’una mirada al passat, l’exposició va posar en primer pla la seva obra més radical: bronzes, ceràmiques, tapissos, antipintures...

Comencem per “Pintura”, del 73. Només veure-la em ve al cap el Lucio Fontana, conegut per realitzar talls a les teles per trencar els convencionalismes i, alhora, mostrar com una superfície en 2D pot passar a un volum 3D. Però, de seguida, llegeixo una altra intencionalitat en l’obra de Miró: no tan sols l’ha tallat, l’ha apunyalat. Nombrosos talls i forats que ens evoquen una “action painting”, doncs, almenys en el meu cas, se’m fa impossible visualitzar un llenç sense imaginar-me el propi Joan Miró treballant-lo. Com es devia sentir? L’art, sovint, s’ha utilitzat com a teràpia, i llegeixo en aquesta obra una teràpia de i per a l’artista. Imagino un avançat Miró qüestionant-se el mateix de sempre: què és i per a què serveix l’art i la pintura? Per què aquest misticisme i superioritat de la pintura vers altres formes d’expressió? etc...

5-1-16 Puc entendre aquesta resolució tècnica: amb 80 anys Miró opta per cometre un crim, o potser més adient dir un suïcidi. Alhora que se’l convida a fer una mirada enrere, alguna cosa se’ns escapa que condueix a l’artista a realitzar tals “barbàries”. Aquesta obra es veu complementada amb la sèrie de “Pintures cremades”, una de les quals s’exposa a la Fundació suspesa en l’aire i projectant la seva ombra sobre la paret blanca. De nou, l’antipintura fa acte de presència.

Aquesta vegada, el mode com s’exposa aquest llenç em sobrepassa i es fa més que evident que, quan es tracta de fer sentir, és de vital importància considerar quin és el millor mètode d’exposició. En aquest cas, veure el quadre per damunt dels nostres caps és indubtablement trencador; com he dit anteriorment, els rètols i cartells que acompanyen les obres, igual que els propis quadres, es situen a l’alçada dels ulls dels espectadors per tal que els puguem “dominar”, admirar frontalment.

6

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

Ara, però, de la mateixa manera que el cartellet de “Prohibit fer fotos” estava per damunt dels nostres caps, aquest llenç socarrimat també ho està, i li dóna a l’obra una sensació de domini sobre l’espectador. És aquí quan em ve al cap aquest llenguatge romànic –-del que ja hem parlat- oblidant morfologies de línia i color: en aquest cas la disposició de l’obra és ben similar al “Crist de Taüll”, per posar un exemple, on Déu -en el cas de Miró, l’Art o la Pintura- se’ns mostra superior, inabastable, tot esdevenint un PANTOCRÀTOR. Al mateix temps, aquesta deïtat suprema (Pintura/Art) se’ns mostra com un cadàver, com el rostre d’aquells decapitats que els bàrbars utilitzaven per allunyar els enemics, en senyal d’advertència -o, si més no, això és el que em recorda-.

Certament, tot això em fa veure en aquesta obra de Miró una voluntat transgressora i antipictòrica i, alhora, m’ensenya com l’Art i la Religió tenen punts en comú, característiques ben similars: un espai sagrat/de culte, uns rituals, unes postures i uns noms singulars -sants i artistes-. No seria pas el primer en veure el Museu com un espai màgic, reservat... Un espai per a la reflexió i la meditació, de silencis... De grans preguntes sense resposta...

I l’home, per naturalesa, sempre ha buscat la resposta a allò que es qüestiona.

Fins fa ben poc era la religió l’encarregada de respondre, amb mites i falses respostes (tot procurant legitimar el poder), les grans incògnites de la ment humana. L’home modern, insatisfet per les respostes “només confirmables amb la fe”, inicia un viatge sense retorn en busca de noves respostes, científicament confirmables. Aquesta cerca de la veritat científica duu a una societat on tot és estudiable i, per tant, tot té resposta–-encara que la ciència no la sàpiga trobar-.

Aquesta ceguesa duu a creure que hi ha ciències per a tot, que tot és demostrable i justificable. Però, personalment, no ho veig així. Tot reflexionant m’adono com, al llarg del segle passat, ha succeït un canvi radical en la història del pensament. Si la religió era, en un inici, la seu de les preguntes i les respostes, l’home modern (al llarg del segle XX) inicia un camí de canvi: es comencen a buidar les esglèsies, s’abandonen els rituals religiosos i, en canvi, l’Art assumeix aquest paper generador de preguntes sense resposta aparent. Els salons oficials comencen a desaparèixer i apareixen els primers museus i galeries d’art contemporani que, oblidant les velles joies neoclàssiques i decorativistes, generen múltiples i profundes qüestions. És aquí quan l’Art, creat per l’home, qüestiona i comença a diversificar punts de vista i assumeix un paper que, fins fa ben poc, ocupava la Religió.

Així doncs, per acabar, recupero la meva inquietud que manifestava en un inici: és cert que l’Art s’ha d’estudiar per entendre’l i gaudir-lo?

Ara la meva resposta pot sonar absoluta, però confio en que no ho sigui.

Vivim en un món on tot és estudiable, per a tot hi ha una ciència disposada a donar respostes.

També en l’Art -podria considerar que la ciència de l’Art és la seva història-. Al visitar exposicions avui assumim que, allò que veurem, ens generarà interrogants -com què vol dir l’artista, què representa (si és que representa), o com ha arribat aquesta “porqueria” a estar exposada-.

7

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

Però potser ens estem equivocant al buscar-hi respostes. Certament, aquells qui estem disposats a respondre-les ens endinsem de ple en la història de l’obra i de l’artista, esperant trobar-hi una justificació que li doni sentit (per tant, estudiem l’obra).

Però, fins quin punt és lògic aquesta manera de visitar exposicions? Avui, la visita no acaba al sortir per la porta; en el meu cas, encara no ha acabat. Encara em faig preguntes, sorgides aquell dia, que no sé quan podré respondre.

Abans tendia a pensar que hi ha nombroses obres de finals de segle que resultarien més aclaridores si, en lloc de pintar llenços, l’artista hagués escrit un tractat (que potser ha fet, però no s’ha popularitzat).

Finalment, crec haver entès aquesta funció de generar interrogants, cosa que em porta a no buscar-hi respostes. Crec haver arribat a la conclusió que no tot té resposta i que, sovint, és més important generar preguntes que poder-les contestar.

8

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

FONTS CONSULTADES (comentades)

WEBGRAFIA: Video introductori a la exposició “Miró i l’objecte”: https://www.youtube.com/watch?v=yTZyFxLzPTo Article a l’ARA (28/10/2015) sobre l’exposició: http://www.ara.cat/cultura/Totes-maneres-dassassinar-pintura_0_1457254325.html i de EL PAÍS (27/10/2015): http://cultura.elpais.com/cultura/2015/10/27/actualidad/1445976675_099543.html Sobre J. Miró, a la pàgina de la Fundació (biografia, obres,…): http://www.fmirobcn.org/fundacio/joanmiro/es_index/ Pàgina del MNAC on consulto l’obra de L. Cristòfol http://www.museunacional.cat/ca/advanced-piece-search/15654 Sobre l’obra de Corcovado d’A. Calder: http://www.fmirobcn.org/col-leccio/catalogo-obras/11301/el-corcovado https://ca.wikipedia.org/wiki/Corcovado http://elpais.com/diario/1997/11/21/cultura/880066801_850215.html

BIBLIOGRAFIA Interès personal. Recull tota la història de l’art: GOMBRICH, E. H. Història de l’Art. 16a edició i 3a en català. Ed, Phaidon. 2008 Indispensable recull extens de tendències i artistes desenvolupats al llarg del segle passat: - varios autores - Arte desde 1900, Modernidad, antimodernidad, posmodernidad. Ed. Akal, Madrid, 2006 Com llegim les imatges? La imatge com a llenguatge: ACASO, María. El lenguaje visual. Ed. Paidós Ibérica, Barcelona, 2009 Assaig profund que posa en dubte el que entenem per utilitat, i que ho fa recollint texts i frases de grans pensadors de totes les èpoques: ORDINE, Nuccio, La utilitat de l’inútil, Manifest. Ed. Quaderns Crema, Barceona, 2013 9

M I R Ó I L' O B J E C T E

Martí de la Malla Castillo

Visita a una exposició

GALERIA D'IMATGES (les tres obres analitzades)

Autor: Joan Miró Títol: Retrat d’una ballarina Data: 1928

Materials: ploma, suro i agulla de cabell sobre llenç Mides: 60 x 30 cm aprox.

Autor: Títol: Logotip de prohibit fer fotografies Data: 2015-16 Tècnica: Impressió en Offset sobre cartró pluma Mides: 20 x 20 cm aprox.

10

M I R Ó I L' O B J E C T E

Martí de la Malla Castillo

Visita a una exposició

Autor: Alexander Calder Títol: Corcovado Data: 1951 Tècnica: Alumini i ferro pintats Mides: 351 x 405 x 184 cm

Autor: Joan Miró Títol: Pintura Data: 1973 Tècnica: Mixta Mides: 60 x 30 cm aprox.

11

M I R Ó I L' O B J E C T E

Martí de la Malla Castillo

Visita a una exposició

Autor: Joan Miró Títol: Tela cremada 1 Data: 31 desembre 1973 Tècnica: Acrílic damunt tela, posteriorment estripada i cremada Mides: 130 x 195 cm

Autor: Títol: Data: 2015-16 Tècnica: Instal·lació. Ombra project.

Mides: 200 x 300 cm aprox.

12

M I R Ó I L' O B J E C T E

Visita a una exposició

Martí de la Malla Castillo

TEXT ORIGINAL (a màquina)

13