005desdelesescales

DES DE LES ESCALES Entorn l’espai i el lloc, també en l’escola

#5

Martí de la Malla Castillo 3r de Grau 10 - 10 - 2016

Teoria d’espai, objecte i imatge

Aquest setembre ha fet quatre anys que vaig trepitjar aquesta escola per primera vegada com a alumne. El repte: 1r de Batxillerat.

Ja fa quatre anys d’aquelles primeres classes de TaBat, ja fa quatre anys que conec aquells que ara esdevenen amics, i d’altres que no tant, aquells que amb el temps es distancien.

Ja fa quatre anys de les llargues acampades a les escales del pati, dels primers cigarros matutins, dels primers 100x70...

D’això ja en fa quatre anys i , malgrat el temps, l’espai segueix sent el mateix. O potser no?

I és que al passejar per l’escola, tot és igual i tot és diferent; el component efímer del lloc no sembla residir pas en canvis de pintura de les aules o passadissos, tampoc en la instal·lació de portes talla-focs i sortides d’emergència. Ara me n’adono: l’element efímer de l’espai es troba dins nostre, dins meu; en la nostra capacitat de copsar el pas del temps, de retenir instants vitals en la memòria, d’evolucionar, canviar i créixer... L’escola és la mateixa, nosaltres som diferents.

Una idea semblant és la que desenvolupa Doreen Massey al seu assaig (Massey, 2012: 56-63), on reflexiona sobre la distinció entre els termes “espai” i “lloc” i la seva relació; i desmunta la idea que podríem tenir al designar ambdues paraules. Els espais i llocs no són divisions de terreny mitjançant una sèrie de fronteres, sinó més aviat una separació mental segons les situacions i les relacions múltiples, efímeres i diverses que succeeixen en ells. Així doncs, les “fronteres” no es troben físicament en l’espai, sinó que les construïm nosaltres dins la nostra ment. Des del meu punt de vista, podria ser quasi un mètode biològic per poder endreçar els records i poder-los situar.

Extrapolant aquestes observacions a l’escola, ràpidament ho podem copsar: quan parlem d’una escola, malgrat el primer que ens ve al cap és la imatge de l’espai que ocupa i els llocs que conté, entenem que l’escola no és un edifici sinó una sèrie de relacions humanes, rutines, rituals, dinàmiques, punts de trobada,... L’escola tampoc la fa l’espai sinó les persones que el viuen. “L’escola (d’art) és un espai de trobada. Un espai de trobada de persones que tenen interessos semblants, i diversos alhora, de generacions diferents. [...] L’escola és un lloc on bàsicament s’ha de compartir la intensitat amb la què l’alumne ve a una escola d’art a aprendre”. (Ancarola et al. 2014: 202-203)1 Aquesta idea de diferenciació entre un espai i allò que hi succeeix em recorda en certs aspectes, la crítica institucional2. Andrea Fraser és una de les artistes més paradigmàtiques d’aquest corrent. En el seu llibre De la crítica institucional a la institución de la crítica (Fraser, 2016) es recull un assaig on, a més de definir subjectivament termes com art, artista i la pròpia crítica institu1 Amb modèstia m’apropio de les paraules del que ara esdevé el meu professor, Jordi Canudas, en un diàleg transcrit amb Isidre Manils, titulat “Pedagogia de l’art vs. l’art de la pedagogia” publicat a “Altres mirades sobre l’art” (op. cit. 2014) 2 Crítica institucional: Corrent de pràctica artística que focalitza l’atenció en anàlisis de les institucions i la crítica de les seves pràctiques. En destaquen artistes com Hans Haacke, Andrea Fraser, Maria Eichhorn, Michael Asher...Pel que fa a la teorització de dit corrent, en destaca especialment el llegat de l’historiador alemany Benjamin H. D.Buchloh.

3

DES DE LES ESCALES

Entorn l’espai i el lloc, també en l’escola

Martí de la Malla Castillo

cional, comprèn i desenvolupa la idea de la institució no com un espai, lloc o edifici, sinó precisament com una sèrie de relacions humanes que dirigeixen el discurs de l’art i que extrapolen aquesta doctrina de relacions, interrelacions i dinàmiques al marc on es desenvolupa la pràctica artística (relació jo - obra, jo - artista, artista - receptor, visitants - museus, espectadors - autors,...).

“El arte no es arte porque esté firmado por un artista o se muestre en un museo o en algún otro lugar “institucional”. El arte es arte cuando existe para unos discursos y prácticas que lo reconocen como arte, lo tasan y evalúan como arte, lo consumen como arte, ya sea como objecto, gesto, representación o tan sólo una idea. La institución del arte no es algo externo a cualquier obra de arte, sino la condición irreductible de su existencia como arte” 3 (Fraser, 2016: 21)

És en aquest entramat de relacions i convenis on els objectes esdevenen “obres”, i els autors “artistes”, i entren en el seu roll de dinàmiques i funcionament.

I tot sembla haver vingut promogut per aquestes institucions individuals, que han generat uns debats que elles mateixos justifiquen amb la seva mera existència. Un debat internacional promogut per la pròpia Institució4 per a poder legitimar la seva la seva tasca/funció. I és que la institució es retroalimenta.

Comprenent i coincidint amb això, qui gosaria dir que La Institució és un museu? Una institució és un lloc, si comprenem el lloc com un entramat de relacions i convenis. La Institució (Institució d’institucions), en canvi, quasi esdevé un Estat, al qual semblen sotmetre’s les petites institucions individuals de cada ciutat. Un Estat amb el seu propi llenguatge i les seves pròpies lleis.

Tot això ho escric per a un assaig per a una assignatura d’un pla d’estudis universitari, impartit en una escola. Una escola és una institució. La meva escola té ja 85 anys de trajectòria, i sempre ha procurat estar a l’alçada de les circumstàncies, en concordança amb el context de cada moment. Però sí, evidentment, La Massana, com la majoria d’institucions, té una seu, un espai, un lloc, un edifici que, després de tants anys, sembla quasi indissoluble de les pràctiques que s’hi duen a terme.

En aquest cas, l’edifici és molt més antic que la institució5, i si volem parlar de la història de la institució probablement serà d’allò més adient parlar també de la història de l’espai que ocupa.

L’escola s’ha forjat en un edifici d’allò més singular i especial per a la ciutat, un edifici amb una història, i se’m fa inimaginable que aquesta singularitat de l’espai no afectés a la seva constitució/ definició/construcció com institució.

Sense anar més lluny, a tots els que hi entrem per primera vegada, el lloc, l’espai, ens absorbeix. Amb el temps, i sobretot ara que la deixarem, ens n’adonem de com ha estat d’important 3 Fragment de l’assaig publicat originàriament a Artforum International, vol. 44, núm 1, setembre de 2005, pp.278-286. El fragment ve a definir l’art com un estat de relacions, dinàmiques, jerarquies, etc. que accepten l’objecte com a tal, convertint-lo en un objecte artístic.

4 Institució (Màj.) Comprendre les institucions i les relacions que entre elles s’estableixen com a generadores d’una Institució majúscula, un Estat, que actua sempre de manera unísona quan es tracta de defensar la seva praxis i el seu dret a a ser i a dirigir les tendències i pràctiques contemporànies del mercat de l’art.

5 La seu de l’Escola Massana, en el moment que s’escriu aquest text, ocupa l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu. L’hospital, del l’any 1401, reunia els equipaments dels 5 hospitals existents fins al moment que els regien diferents consells i bisbats. Fou l’hospital més rellevant de la ciutat fins al seu tancament, al 1926, cedint-ne la posició al nou Hospital de Sant Pau. Com a símbol d’aquest traspàs, s’instal·là una rèplica de la Creu de marbre del Pati de l’antic hospital a l’entrada del nou.

4

DES DE LES ESCALES

Entorn l’espai i el lloc, també en l’escola

Martí de la Malla Castillo

per a l’Escola, i per a nosaltres, tenir una seu, una llar, com la que hem tingut, i fins a quin punt ha estat responsable de moltes de les relacions, sensacions, experiències que dins hi hem viscut.

Per altra banda, la història de l’espai de l’escola, de l’hospital de la Santa Creu, ara conté també dins la seva memòria la història de l’escola, doncs és també la seva pròpia història. Dins el seu ADN, tots els esdeveniments i conseqüències del pas de dita institució per les seves entranyes n’han deixat empremta, d’una manera o una altra. Ara, la sensació que experimentarà algú a qui li expliquin la història de l’edifici, serà encara més especial, si és possible. Un hospital convertit en escola d’art i en Biblioteca Nacional. I sí, jo ho he viscut.

Vers la relació entre un espai i la seva història n’ha reflexionat Karl Schlögel (Schlögel, 2004: 64-74). Cada espai té associada una història, de la mateixa manera que cada història té un lloc, i és aquesta fusió entre espai i temps l’element que ha permès estudiar la història com s’ha fet, amb una mirada “historicista”. No obstant això, en el mateix text reflexiona entorn un canvi de paradigma (spatial turn), tant a nivell artístic com a nivell global, i com, quan prenem consciència de dit succés, el canvi de paradigma ja s’ha produït i instaurat. El canvi de paradigma contemporani sembla tenir un concepte clau: globalització. És en aquesta paraula en que l’autor hi posa especial èmfasi, i comprèn com aquesta globalització duu a anular el sentit espacial de la història: “El ascenso de un historicismo desespacializador” (Gregory, 1978: 55)6 son unes paraules que em desperten especial atenció: efectivament, estem presenciant el naixement d’una nova història mundial, que no considera la història d’un espai concret, sinó els esdeveniments globals, internacionals i, fins i tot, mediàtics.

“Si queremos dar una imagen del mundo precisamos representarnos un centro, un medio, comoquiera se defina, dondequiera se asiente. Todo nuestro saber de historia está apegado a lugares. [...]

No hay historia en Ninguna Parte. Todo tiene principio y fin. Toda historia su sitio.” (Schlögel, 2003: 74) A on duu aquesta història sense lloc? Segons em sembla, la globalització també passa per això: una nova història descentralitzada, o potser no tant: seguirem parlant d’esdeveniments elitistes del primer món com a notícies globals?

Sigui com sigui, el context està canviant, i quasi m’atreviria a dir que d’una manera més accelerada del que pot semblar normal/habitual. I l’escola aquí segueix, com ja he dit, procurant adaptar-s’hi. De fet, el graduat que jo ara curso, és molt recent: tot just acaba de sortir la primera promoció titulada en “Arts i disseny”. Entendre aquest nou graduat com una aposta per a l’adaptació de la institució a un nou context em sembla el clímax de la cerca de la seva finalitat.

I no és pas l’únic aspecte que està canviant de l’escola: La Massana ben aviat tindrà una nova seu, un edifici nou construït específicament per complir amb la funció d’una escola. El canvi d’edifici serà, ben segur, un procés complexe, acurat i delicat, i que requerirà un temps probablement llarg. Estem parlant d’una institució quasi centenària, que des de la seva fundació l’any 1929 ha existit i coexistit amb aquest espai, enrevessat, complex, laberíntic, singular, amb ànima. L’espai i la ubicació ha estat un dels punts forts de la pròpia institució, i haurà de passar, imagino, força temps fins que la institució s’apropii del nou espai, del nou llenguatge arquitectònic, de la nova façana i la nova llum, dels nous passadissos i escales...

6

Frase citada al llibre de Schlögel (op. cit.: 67)

5

DES DE LES ESCALES

Entorn l’espai i el lloc, també en l’escola

Martí de la Malla Castillo

Per altra banda, cal preguntar-se què és el que ha provocat aquesta cerca d’un nou espai on dur a terme la pràctica acadèmica: el cert és que l’obligació a la que s’ha vist sotmesa d’abandonar l’espai ve donada per uns canvis legislatius, imposats per les institucions governamentals.

Xoc d’institucions? No ho crec pas; més aviat, un apropament a una millora de l’accessibilitat i la seguretat dels estudiants i docents del centre7. El projecte de canvi d’escola fa molts anys que es va iniciar i, a causa de la crisi que encara patim, tota la inversió es va haver de posposar. Però finalment, gràcies en part a les traves burocràtiques per a seguir impartint-hi la docència, s’ha dut a terme, i segons esperem, l’any que ve podrem iniciar algunes classes al nou edifici.

I, quan arribi el moment, què passarà a l’hora del pati? Els alumnes i professors viurem la nova plaça com a punt de trobada? O acabarem retornant al nostre jardí, centre neuràlgic?

M’estimo la meva escola, estimo com l’he conegut i com és. M’inquieta que aquesta transició espacial a la que s’enfronta no surti com tothom s’espera. Em fa por que, al canviar d’edifici, la institució també canviï. Però suposo que és inevitable; com ja he dit, l’escola està en constant evolució, provant estar a l’alçada del seu context.

Ara bé, a efectes pràctics, com afectarà el contrast entre el jardí al que estem acostumats i el solar de formigó que ens espera? On es reunirà la gent els dies de pluja si no és sota les grans arcades de banda i banda del pati? I el pou? Què se’n farà de les converses improvisades vora el pou? Les aglomeracions al sortir de classe, els cigarros a càmera ràpida d’abans d’entrar, l’ombra dels arbres... I a dins? Ens hi esperen unes parets immaculades, sense presència del pas del temps ni del pas d’antics alumnes. Ens hi espera el terra de PVC, finestres que no grinyolen, pissarres per estrenar, escales per...

Per sort, més enllà de les interrelacions de l’escola, des d’un inici es considerà la necessitat que el nou edifici havia d’estar pròxim al vell, de manera que les relacions externes entre l’escola i el barri, esperem, no es vegin massa afectades.

Pot ser un consol la lliçó espacial que ens dóna Pere Jaume (conegut com Perejaume), i que em duu a pensar que potser m’equivoco al diferenciar entre una escola vella i una de nova: els llocs es toquen i a vegades es traspassen una mica: “Em sembla molt significatiu d’endevinar com a cada lloc s’hi arriba des d’un altre. Més enllà d’això, en l’ampla i tremolosa estesa de valls i turons, l’espai flueix perpètuament, com si en cada indret compartissin seu el lloc que hi ha i el lloc que hi corre. Pel que fa a com corren els llocs, bé podríem dir que, en la duplicitat entre un lloc i el lloc on es troba, l’ un és l’agent i l’altre el pacient, de manera que, entre ells, generen tija. En l’anar i venir del vaivé, damunt la tija oscil·lant, cada lloc es vincula amb els altres, de les seves fites estant, i no n’hi ha cap sense barreja. Per això tot és continu, perquè els llocs, més enllà de tocar-se entre ells, es traspassen una mica, i com més fondament s’aferren, més branden en superfície. I en el brandar, els llocs des d’on i els llocs cap a on vibren entre ells fins allà on, sense arrencar-se, es deixen portar.” (Perejaume, 2014: n.p.)

Perquè els llocs es toquen una mica, perquè es sobrepassen, prefereixo no parlar de la distin7 Cal recordar que l’escola s’ha vist empesa a buscar una nova seu doncs les lleis reglamentaries dels edificis públics s’ha anat actualitzant i, per contra, l’espai de l’antic hospital encara conserva l’estructura del s.XV. Això la converteix en un espai inviable per a practicar-hi la docència, i si l’escola no trobava una nova llar, estava condemnada a la seva clausura.

6

DES DE LES ESCALES

Entorn l’espai i el lloc, també en l’escola

Martí de la Malla Castillo

ció entre una escola vella i una nova. De la mateixa manera que en la nostra vida en cap moment hi ha un salt espai-temporal que ens permeti saltar d’un lloc a un altre, sinó que sempre ens veiem obligats al “trasllat”, podria no haver-hi un moment on siguis dins i un altre on siguis fora.

No vull ser superficial, no vull mirar l’escola per l’aspecte extern. Una escola no és visible. Em nego a parlar d’escola nova i vella. L’edifici potser no ho és, però l’escola serà la mateixa.

Caldria considerar també que aquest canvi d’edifici des de l’antic hospital no som pas els primers en fer-lo. Ara fa noranta anys, el mateix Hospital de la Santa Creu també es va enfrontar a aquest repte: canvià de seu, i canvià de nom. En canvi, La Massana seguirà amb aquest nom, La Massana. Potser aquest detall és un símbol d’aquest canvi de paradigma que s’ha viscut des del segle passat, i que pel que sembla ha repercutit en una nova consciencia de l’espai i el lloc.

Per acabar, una proposta, o curiositat, o observació, o com vostè, lector, prefereixi: com anotava a la cinquena nota a peu de pàgina, quan l’hospital canvià de seu, s’endugueren una icona, un símbol de l’antic edifici cap al nou. La creu blanca del jardí. Fou la manera d’unir metafòricament ambdós espais. I em pregunto: el nou edifici de l’escola, tindrà algun element de nexe amb l’antic?

Jo, per temps que passi, seguiré tornant a les escales del jardí.

1

2

Antic Hospital de la Santa Creu (1) i Hospital de Sant pau (2), amb les dues creus icòniques

7

DES DE LES ESCALES

Entorn l’espai i el lloc, també en l’escola

Martí de la Malla Castillo

BIBLIOGRAFIA:

•

Ancarola, N. et al. (2014) Altres mirades sobre l’art. 1a ed. Barcelona: Edicions Escola Massana, pp. 202-203

•

Fraser, A. (2016) De la crítica institucional a la institución de la crítica. 1ª ed. Barcelona: Siglo veintiuno

•

Gregory, D. (1978) Ideology, science and human geography, Londres. p. 55

•

Jaume, P. (2014) Mareperlers i ovaladors, 1ª ed. Barcelona: Edicions 62: n.p.

•

Massey, D. (2012) Un sentido global del lugar. 1ª ed. Bacelona: Icaria editorial, pp.

126-129,156-163

•

Schlögel, K. (2003) En el espacio leemos el tiempo, Madrid: Siruela, 2007, pp. 64-74

8