TELEVISOR TELEVISIÓ De l’aparell a la institució
#11 #6
LECTURES:
UMBERTO ECO RAYMOND WILLIAMS
Martí de la Malla Castillo G. 3.1 18 - 01 - 2017
Teoria d’espai, objecte i imatge
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
Aquest assaig surt de la proposta de creuar les lectures de Williams i Eco. De cada un n’he aprofitat el que més m’ha colpit. De Williams (1974), la seva descripció del desig i la seva construcció, i com aquest determina unes prioritats tecnològiques. També la seva observació entorn els processos d’alfabetització, de com aquests van acompanyats de la inculcació de valors i convencions. La televisió, malgrat no necessitar d’aquests processos, educa i modela l’espectador. Per acabar, recullo la seva observació entorn les noves pràctiques tecnològiques adoptades per la “cultura jove europea”, i com aquesta està acceptant unes praxis que escapen de la intenció i el control de la institució. D’Eco (1964), em quedo amb el seu anàlisi de la construcció del símbol i la seva mitificació, i amb els nostres processos d’identificació i lectura de les imatges. Ambdós conceptes semblen venir imposats per la institució. Per últim, he volgut afegir a aquestes dues lectures a Guy Debord, destacat situacionista francès, escriptor de La sociedad del espectáculo (1967) d’on en ressaltaria els conceptes espectacle i alienació. Avalat pel fet de que un assaig no requereix una pauta concreta a seguir, aquesta vegada proposo aquest text amb una estructura força diferent a la que estic habituat. Un format més concís, menys narratiu potser, que em resulta molt atractiu i agraït a l’hora de llegir, i, no obstant, d’una enorme dificultat i complexitat a l’hora d’escriure. Abans d’abordar els temes que tractaré, i donat que l’eix central és la televisió, em sembla apropiat donar alguna dada destacada de la seva història: •
Les primeres emissions públiques de televisió les va efectuar la BBC a l’Anglaterra de 1927. Havien de passar quasi deu anys per a assolir la difusió regular del senyal de televisió (al 1936).
•
La BBC abans de ser una cadena televisiva era una cadena de ràdio, igual que moltes de les primeres companyies que van anar apareixent a la televisió, que ja triomfaven en la radiofonia. Avui, encara succeeix que sovint les companyies de televisió i ràdio són les mateixes (TV3 - Cat. Ràdio, TVE - RNE, Onda cero - Atresmedia...).
•
La aparició de la televisió a Europa i a Amèrica del Nord, va suposar un canvi de dinàmiques i conductes, començant per una reorganització de l’espai privat (la casa, la llar) amb la instauració del ja habitual “espai menjador/sala d’estar” on l’element principal és el televisor i, en funció de la seva ubicació, es distribueix la resta del mobiliari.
•
El 28 de octubre de 1956 van començar oficialment les emissions regulars a Espanya.
•
A principi dels anys 60 hi havia només unes 50.000 famílies, especialment de Madrid i Barcelona, que posseïen un televisor. Al final de la dècada, el número s’havia disparat fins els 3 milions i mig d’aparells, el que equivalia al 40% de les llars.
•
Segons un article d’AEDETI (Asociació Española de Empreses de TV Interactiva), el número de pantalles a Espanya (ja no només de televisors) previstes per a l’any 2018 és de més de 100 milions. (AEDETI Noticias, 12/11/2013). 2
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
1. Podríem considerar que la televisió ha estat, d’ençà la seva invenció, un objecte de desig. De seguida fou llegida com una finestra oberta al món. Des dels seus inicis, representava la possibilitat (gairebé l’única per a moltes persones) d’”apropar-se” a llocs que quedaven fora del seu abast i conèixer realitats diferents a les pròpies ― especialment tenint en compte que parlem d’un moment (1930-1950 aproximadament) on el transport i les comunicacions no eren tan fàcils ni assequibles com ho són avui―. 2. Adoptant la postura de Williams, copso el desig com una construcció social. En concret, el desig tecnològic fa referència a les aspiracions de les innovacions tècniques anhelades per un conjunt de persones d’un mateix grup (WILLIAMS, 1974 p.132). La construcció del desig tecnològic passa per diferents grups socials/nuclis de contacte. Els integrants dels col·lectius imaginen de manera conjunta una determinada direcció de la tecnologia, forjant-se el seu propi desig comú. La jerarquia d’aquests col·lectius socials (doncs vivim en una societat categòrica, on els diferents grups es podrien endreçar segons el seu status) comporta un ordre de prioritats de desigs que determina la direcció en investigació i desenvolupament tecnològic. Aquesta direcció és concebuda per unes minories, grups socials concrets que es troben “per sobre” de la resta i que tenen el poder de decisió. Les elits tendeixen a ser plurals (no n’hi ha una de sola) i específiques d’àmbits concrets (elits de la televisió, de la informàtica, governamentals, dels videojocs...). 3. Malgrat sembli que cada grup social és capaç de tenir el seu propi imaginari tecnològic, el desig fomentat per l’elit mitjançant, per exemple, la publicitat, es podria haver contagiat a la resta de nuclis/status. L’anhel estès de la televisió hauria vingut generat per aquest grup dominant, per a satisfer el seu propi deler. 4. Les aspiracions de les elits eren i són purament lucratives: vendre productes mitjançant els espots (entre altres) i vendre’s a ella mateixa com a objecte de seducció. Com a tal, la televisió és un instrument eminentment capitalista. Des dels seus inicis, la seva finalitat principal ha estat fomentar el consum (tant de productes com d’imatges). 5. L’“obsessió” per la possessió de la televisió ha vingut, en part, legitimada per la concepció cultural que tenim de la tecnologia. A l’assolir-se un nou invent, aquest passa a ser llegit com una extensió de l’ànima humana (seguint la idea de Williams). Així doncs, passa a ser automàticament un objecte de desig. La tecnologia, quan s’ha aconseguit, pot ser vista com una propietat humana, una extensió de la capacitat humana. (1974, p.132) A qui li manca un nou invent li manca una capacitat. 6. La televisió ha triomfat, en part, per la seva accessibilitat i comoditat per consumir-ne els continguts. Tal com anunciava Williams, no necessita d’un procés d’alfabetització. Si podem veure i escoltar/entendre la gent del nostre cercle immediat, podem veure i escoltar la televisió. (WILLIAMS, 1974, p.135) 7. Williams apunta com l’aprenentatge de la lectura ha anat lligat de manera intrínseca a l’educació d’unes normes i uns valors. No obstant, encara que la televisió no necessiti d’aquest aprenentatge, no vol dir que no modeli l’espectador. Segueix inculcant continguts culturals que, en alguns casos, poden arribar a contradir allò defensat pels professors, fins a desautoritzar-los. De fet, la institució de la televisió, malgrat no ser un òrgan educatiu, actua com a tal. Persuadeix valors i modela la societat mitjançant, especialment, el camp connotatiu i del subconscient. Prova d’això podria ser la construcció del gènere que reflexa, el masclisme d’anuncis de marques de productes de neteja, l’exaltació de la joventut mitjançant l’abolició de la imatge de la vellesa, la instauració de models de conducta determinats... 3
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
8. La facilitat de consumir la televisió potser l’ha convertida essencialment en oci (a diferència del que podria haver passat amb altres tecnologies, com l’ordinador, que malgrat ser també una eina d’esbarjo, se’l tendeix a relacionar amb un àmbit de treball/laboral). 9. Tot i que són conceptes aparentment indissolubles, vull fer èmfasi en la diferència entre els termes televisió i televisor. La paraula televisió té l’origen etimològic en la fusió de dos termes: el grec τηλε (tele = lluny) i el llatí visio (vista). Fa referència a l’acte, l’acció de la televisió. No només al mirar-la, també al produir-la, difondre-la, parlar-ne... De fet, la definició recollida per la IEC la descriu com la transmissió d’imatges en moviment per mitjà d’ones electromagnètiques o cables. En canvi, en el cas de televisor s’afegeix el sufix -or , l’agent que indica que es tracta de l’objecte que realitza l’acció. És l’element a través del qual podem “mirar lluny/mirat des de lluny”. En aquest cas, segons la IEC, el televisor és el receptor de la televisió. 10. Mentre que televisor fa referència a l’objecte, televisió evoca la seva institució, els seus mecanismes de difusió i dominació, modes de consum, exhibició... 11. La institució de la televisió està formada per les elits informatives/de comunicació, les cadenes de televisió públiques i privades, les productores, les empreses de publicitat i les marques que es patrocinen. En definitiva, són elles qui controlen i decideixen el contingut de la televisió. 12. Umberto Eco menciona com la mitificació de les imatges és, ja des de l’Edat Mitjana, un fet institucional ― en mans de l’Església o l’Estat, per exemple―. “La mitificació de les imatges fou, doncs, un fet institucional que venia de dalt.” (1964, p.250). Si traslladem aquesta idea al món de la televisió, també s’ha donat i es dóna tot un procés de mitificació i d’inculcació de certes imatges imposat. En aquest cas, la divinització es trasllada en, per exemple, la legitimitat del patriarcat, la forja de la identitat d’acord amb els cànons defensats, la relació entre certes imatges/objectes de consum i un status social determinat... En definitiva, en educar una sensibilitat arquetípica i homogènia (ECO, 1964 p.253). 13. Aquesta mitificació pot existir gràcies a l’ “aura sagrada” de la imatge projectada a la pantalla del televisor (ECO, 1964 p.250). Alguna cosa que identifica aquesta imatge amb l’objecte real al qual fa referència/allò que representa (i allò que connota). En certa manera, podríem dir que la possibilitat tecnològica de recrear imatges utilitzant la nostra limitació visual és l’“aura” de la que parla Eco: nosaltres, al mirar una imatge (sigui fotografia, pintura o projecció) no identifiquem la “realitat” d’aquesta (el píxel, el gra, la pinzellada o la pintura, o els LED’s de la pantalla). El nostre cervell ho sintetitza i extreu una lectura interpretativa de la realitat. Podria aquesta lectura parcial de la realitat ser una conseqüència del desig de reconèixer i identificar? 14. La televisió satisfà l’anhel de l’espectador perquè la seva institució necessita del seu consum. Sovint podria semblar que els continguts de la televisió venen determinats pel desig de l’audiència. No obstant, el poder de decisió no recau en l’espectador, sinó en l’entitat. 15. Des de l’aparició de la funció multicanal, les cadenes de televisió s’han vist obligades a adaptar la programació als interessos dels espectadors. Aquest fet porta a condicionar la programació per atraure al màxim de consumidors, és a dir, a agradar a la majoria. Aquest fet provoca tendir a homogeneïtzar l’espectador: dóna per norma que els espectadors tenen uns gusts dominants els quals la institució ha de reproduir/satisfer.
4
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
16. Aquesta freda lògica comercial deixa de banda l’ètica i, a l’hora, promou uns valors i gusts que poden confrontar-se amb la tolerància i la llibertat que avui s’educa des de les escoles. Un bon exemple serien programes immorals com els per desgràcia coneguts Gran Hermano, Mujeres y hombres y viceversa, o Sálvame, que ha liderat l’audiència els últims anys d’una manera sorprenent (curiosament, tots ells són de la mateixa cadena: Telecinco). 17. Per a poder definir els gusts majoritaris dels espectadors, la institució de la televisió ha tendit a utilitzar els percentatges de quota de pantalla. De fet, els programes abans mencionats pertanyen a la cadena que més audiència ha tingut el darrer any. Aquest alt índex d’audiència legitima a la cadena a seguir produint el mateix contingut o un de similar perquè funciona i resulta.
▲ Percentatge de quota de pantalla a Espanya, 2016 (MORENO, A. 02/01/2017)
18. Els valors i gusts que aquests programes transmeten es podrien estar retornant a la institució en forma de més audiència. Fomentar els gusts cap a aquesta mena de programes genera més atracció cap a ells, convertint la relació de “donar i rebre” entre la televisió i els seus espectadors en un tarannà hiperbòlic. 19. La televisió s’ha convertit (o potser ho és per definició) en un mitjà alienant, que descontextualitza els fets que representa. Els telenotícies són paradigmàtics d’aquesta teoria: avui veiem la guerra de Síria (per posar un exemple) sense patir-ne les conseqüències. Vivim el fet com un espectacle televisiu i retransmès sota l’empar de “la comunicació i la informació”. 20. L’alienació no ha estat un fet imposat, sinó un desig social institucionalitzat. El desig de l’espectacle televisiu ha portat, de manera inevitable, a desitjar també la seva alienació inherent. Guy Debord (1967, p.48-50) manifesta la unió que existeix entre ambdós termes (molt sintetitzat, ve a dir que l’espectacle comporta alienació).No obstant, potser és la mateixa alienació la condició que converteix l’acte en espectacle? Si pensem en el teatre, per exemple, l’alienació es manté, i fa patent que es tracta de teatre: els espectadors no participen en l’obra d’una manera activa. El mateix podria passar amb la televisió i el cinema. Com a éssers curiosos que som, volem saber què passa al món mitjançant un canal espectacular, de manera alienada, sense enfrontar-nos-hi. 21. Gaudir de les possibilitats de la transmissió immediata d’imatges en directe que ofereix la televisió és, des de la seva invenció, un dels anhels satisfets pel televisor i la seva entitat en una acció conjunta. 22. La televisió destaca per la seva capacitat de tornar verídic tot el que presenta. Possiblement, es deu a que avui les imatges són llegides com “la prova del que és /va ser”. Conseqüentment podem tendir a pensar que les imatges són la veritat. No obstant, la televisió no només rescata imatges, també les presenta d’una manera determinada i, intencionadament o no, en manipula la lectura. Així, les cadenes de televisió es posicionen, no són objectives ni neutrals.
5
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
23. En el context actual, es podria estar donant un fenòmen de distanciament entre el televisor i la televisió, que duria a qüestionar la indissolubilitat dels dos conceptes. Amb el sorgiment de les smarts-TV i els aparells externs que permeten projectar altres dispositius a la pantalla, la televisió ha deixat de ser un objecte fermament controlat per la elit. Aquests nous invents podrien estar convertint el televisor en una pantalla potencial, continent de múltiples materials, no només aquells programats per la institució. 24. Aquest no és un fet exclusiu de l’era digital (WILLIAMS, 1974 p.136): abans, els televisors es complementaven amb un lector de VHS i, més tard, amb lector de DVD, i ja es donaven casos de còpia i pirateria. Així doncs, el fenomen de divisió entre televisor i televisió no ha estat/és un tall temporal, una incisió sobtada, sinó un procés evolutiu que encara està per concloure’s. 25. La televisió, malgrat es podria estar separant del propi televisor, no es troba pas en risc de desaparèixer. De la mateixa manera que avui el televisor pot projectar més imatges de les emeses, altres dispositius intel·ligents (tauletes, mòbils, ordinadors,...) s’estan convertint en un televisor potencial. Avui la televisió s’està diversificant. Està apareixent en suports o aparells que no havien estat concebuts inicialment per a aquesta tasca. I la institució de la televisió ho està sabent aprofitar per a guanyar encara més presència en el dia a dia de les persones. Ara ja es ven a si mateixa com una entitat independent d’un suport determinat, convidant a l’espectador a consumir-la mitjançant el continent que prefereixi. 26. La diversitat de televisió i de suports no anul·len el fort poder de la institució quant a generadora de contingut. Podem escollir què veure i quan veure-ho, però, en la majoria de casos, acabem consumint el contingut generat per les mateixes cadenes i productores. No obstant, el televisor d’avui sembla escapar de la seva entitat, convertint-se en un autèntic aparell al servei del seu propietari. Una eina més amb la que els espectadors podran fer el que prefereixin. Fins i tot, contingut generat per gent externa a la televisió, o per ells mateixos. En paraules de Williams, “La tecnologia que semblava estar continguda i limitada a finalitats comercials, patents o finalitats autoritàries, moltes persones la pensen amb intencions i usos molt diferents. [...] Quan la televisió va començar a semblar una determinada forma cultural o una determinada tecnologia, van aparèixer definicions i pràctiques radicals alternatives amb les quals els espectadors més inconformistes tractaven de trobar el seu camí.” (1974 p.137). Al 1974, Williams ja advertia de com, malgrat la determinació tecnològica conduïda per les elits, les pràctiques comunes entre els consumidors incloïen aquestes accions que quedaven fora de la intenció institucional i, fins i tot, en alguns casos/països, fora de la legalitat. 27. Aquest acte de separació (televisió - televisor) podríem dir que, en certa manera, ha perjudicat la seva institució: ha posat en perill la rendibilitat (sobretot en el seu consum via internet) doncs, d’entrada, tota l’estratègia publicitària queda pràcticament anul·lada. Com a resposta, moltes de les cadenes que tenen webs oficials on pengen el contingut emès, introdueixen anuncis no només al principi dels vídeos sinó també entremig. Aquest fet encara marca més la similitud que hi ha entre un televisor convencional i un ordinador quan ambdós emeten els mateixos continguts. Inclús hi ha cadenes que, amb ànim de lucre, obliguen a pagar per a visualitzar certs continguts. Un bon cas seria el de Atresmedia (grup líder de la comunicació al nostre país). 28. No obstant, han aparegut nous programes i aplicacions que permeten, per exemple, abolir tota la publicitat afegida a la web que visites. És el cas de Adblock Plus, un dels bloquejadors d’anuncis més coneguts. Aquests programes existeixen i no resulten especialment complexes d’instal·lar ni de difícil accés. 6
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
29. Abdock Plus, com a bloquejador de publicitat, seria un exemple actual d’aquesta confrontació de pràctiques narrades per Williams. També les diferents plataformes que permeten descarregar cançons o pel·lícules de manera gratuïta. Aquestes possibilitats avui tornen a ser especialment presents i habituals entre la “cultura jove europea” (ja definida pel mateix escriptor britànic (WILLIAMS, 1974 p.136)), i confirma que la tecnologia televisiva està en ple procés d’evolució, o, fins i tot, de transformació. 30. Aquesta aposta per escapar del comportament intencionat per la institució no només s’ha donat en casos de programes i aplicacions. Per tancar l’assaig, m’agradaria mencionar el cas d’un actor català que s’ha deixat veure molt a la televisió, dotant-se de la fama i reconeixement pertinent: Bruno Oro (actor a programes de TV3 com Plats Bruts, Majoria absoluta, El cor de la ciutat, Polònia, Crackòvia...). Recentment s’ha distanciat força d’aquest mitjà i ha obert un canal de Youtube on penja vídeos d’una forta crítica irònica de la societat que segueix bastant la línia de Vinagre (programa de crítica social en clau d’humor, amb format de skatches “documentals” de diferents parelles de personatges, interpretats per la Clara Segura i ell mateix), concebut i dirigit pel mateix actor. La sèrie, que va tenir molt d’èxit, no va poder produir una segona temporada a causa de fortes crítiques per part de diferents col·lectius. Així doncs, rebutjat per la institució, ara manté la seva línia particular de treball produint fora d’aquest nucli elitista, i democratitzant la seva feina (al no haver-hi una institució televisiva entremig). Aquest fet, voldrà dir que l’actor és realment el propietari del que realitza? Que no dependrà de cap institució? Probablement no: allò que ens semblaria lliure i independent podria començar a estar sotmès a una nova institució, ja no televisiva, sinó virtual/col·lectiva/d’Internet/empresarial, com You Tube o Vimeo, on el contingut és material cedit per individualitats no-institucionals (sense rebutjar al material produït de manera institucional), i dels que aquestes noves institucions del s.XXI en comencen a ser propietàries.
7
TELEVISOR - TELEVISIÓ
De l’aparell a la institució
Martí de la Malla Castillo
BIBLIOGRAFIA: •
DEBORD, G. (1967) La sociedad del espectáculo, Pre-textos, Valencia, 2005.
•
ECO, U. (1964) Apocalipticos e integrados, Barcelona: Lumen. 1968. p.249-255
•
WILLIAMS, R. (1974) Television: Technology and Cultural Form. Psychology Press, 2003. p.132-138
ARTICLES: AEDETI Noticias (12/11/2013) En 2018 habrá más de 100 millones de pantallas en España. AEDETI [en línia]. URL: http://aedeti.es/en-2018-habra-mas-de-100-millones-de-pantallas-en-espana/ [consultat el 17 de gener de 2017] •
MORENO, A.(02/01/2017) Las audiencias de 2016 en 5 titulares imprescindibles. Cadena SER [en línia]. URL: http://cadenaser.com/ser/2017/01/02/television/1483374575_118979.html [consultat el 15 de gener de 2017] •
8