Petits mamifers by mgciencies tela

Els petits mamĂfers

Museu de Granollers Granollers, 1998

Catàleg:

Exposició:

Text: Antoni Arrizabalaga

Guió: Antoni Arrizabalaga Èlia Montagud Rosa Sánchez

Fotografies: Antoni Arrizabalaga: 1, 28, 33, 34, 36, 37, 38, 44, 45, 47,48. Antoni Arrizabalaga i Antonio López: 2, 3, 4, 15, 16, 56, 57. Antoni Arrizabalaga i Èlia Montagud: 5, 6, 7, 8, 9, 11, 13, 32, 40, 50, 51, 55. Joan Carles Casanova: 60, 61, 62, 64. Maria Soledad Gómez: 65, 66, 67. Jordi Miquel: 63 Èlia Montagud: (contraportada), 29, 30, 31, 35, 46. Antonio López i Pedro Rubio: (portada), 10, 14, 18, 24, 42, 52, 53, 54. Ignasi Torre: 12, 19, 20, 22, 25, 26, 49, 58, 59. Ramón Torres: 17, 21, 23, 27, 39, 41, 43. Il·lustracions: Antoni Arrizabalaga Disseny gràfic: Miquel Llach Assessorament lingüístic: Isabel Salvany Barroso Edició: Museu de Granollers-Ciències Naturals Centre de Documentació del Parc Natural del Montseny Coordinació: Antoni Arrizabalaga Fotomecànica: Repro-Mon

Text: Antoni Arrizabalaga Fotografies: Antoni Arrizabalaga Toni Cumella Antonio López Èlia Montagud Pedro Rubio Siqui Sánchez Agraïm la col·laboració de: Rosa M. Buch Pere Casals Alexis Ribas Ignasi Torre Muntatge: Museu de Granollers Relligats Maure Lluís Serveis Museogràfics i del Patrimoni Signum SCP Mots C de B, Sta. Eulàlia de Ronçana Plafons: Plec de Cartró, Barberà del Vallès

Impressió: Impremta Municipal de Granollers, Ajuntament de Granollers

Portada i pàg. 3: Rata d’aigua, Arvicola sapidus (Fotografia: A. López i P. Rubio)

Tiratge: 1a edició 1.500 exemplars Imprès en paper ecològic ISBN: 84-87790-34-8 Dipòsit legal:B-46180-98 Granollers, novembre 1998

Contraportada: Menjadora d’esquirol (Fotografia: È. Montagud)

Assessorament científic: Dr. Carles Feliu i Dra. Maria Soledad Gómez, Departament de Microbiologia i Parasitologia Sanitària, Divisió de Ciències de la Salut, Facultat de Farmàcia, Universitat de Barcelona.

Amb suport de:

Treballs de seguiment de zones cremades amb el suport de: Parc Natural de Montserrat. Conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, Generalitat de Catalunya. Parc Natural del Montseny, Diputació de Barcelona. Comissionat per a Universitats i Recerca, Generalitat de Catalunya.

Diputació de Barcelona Centre de documentació del Parc Natural del Montseny

Presentació Des de l’inici de la humanitat, les rates i els ratolins ens han cercat. Encuriosides per nosaltres, animals de dues potes, que igual com aquests rosegadors emmagatzemem aliments. Aquesta associació de malfactors és tan estreta que no podem comprendre algunes de les espècies sense conèixer les fites més importants de la història dels redescobriments entre continents i civilitzacions. Aquesta obra pretén acostar-nos al món d’aquests petits animals. Alguns, molt coneguts, encara que de forma molt esbiaixada als nostres interessos, i d’altres, desconegudíssims, com si es tractés de l’espècie més estranya del país més recòndit. Eriçons, musaranyes, talps, rates i ratolins, lirons, talpons... són els protagonistes d’aquesta obra.

Museu de Granollers

1. Ratolí de bosc, Apodemus sylvaticus.

Què és un petit mamífer? El terme de petit mamífer pot semblar de fàcil definició, però en canvi és un terme equívoc ja que no inclou, com podria semblar, tots els mamífers de mida petita, sinó que sol tenir, a les nostres latituds, un significat específic i restringit als insectívors i rosegadors de mida petita. Així, són petits mamífers els insectívors i rosegadors que no sobrepassen els 120 grams de pes. El límit inferior de pes el té la musaranyeta Suncus etruscus, que tan sols pesa 2 grams quan és adulta. Entre aquests dos marges hi ha una gran varietat d'espècies: musaranyes i talps, entre els insectívors; ratolins, rates i talpons, entre els rosegadors. Però no deixarem de banda les espècies de mida més gran, i tractarem totes les espècies d'insectívors i rosegadors de la comarca del Vallès: eriçons, rates i esquirols. La unió de dos grups tan diferents com són els rosegadors i els insectívors té com a raó principal agrupar tot un reguitzell d'espècies amb unes característiques ecològiques semblants. Els petits mamífers es troben arreu; tots els ecosistemes tenen les seves espècies característiques. Solen ocupar els diversos medis amb poblacions nombroses. Presenten, a més, la mateixa estratègia reproductiva: una esperança de vida petita i un nombre alt de descendents. Finalment, constitueixen la base alimentària de molts depredadors (carnívors i rapinyaires). D'altra banda, no hem d'oblidar que algunes espècies s'associen estretament amb l'home i les seves activitats i poden arribar a esdevenir veritables flagells.

PM C I

Esquema general de la dentició d'un insectívor: el talp Talpa europaea. M: molars, PM: premolars, C: canines, I: incisives. 2. Crani d’un eriçó Erinaceus europaeus.

3. Detall del crani del talp Talpa europaea. 4. Crani i mandíbula de musaranya d’aigua Neomys anomalus. Observeu la pigmentació vermella de les dents.

ELS INSECTÍVORS Característiques de la dentició dels insectívors La dentició dels insectívors no és molt especialitzada i ha evolucionat poc des de la dentició dels rèptils, que són els avantpassats dels mamífers. Aquesta dentició pot ser completa, o sigui amb 44 dents: 3 incisives, 1 canina, 4 premolars i 3 molars, a dreta i a esquerra, i a dalt i a baix ( i ho esquematitzem així: 3143/3143). El talp és un cas amb dentició completa, encara que la dentició pot estar reduïda i mancar-hi alguna d'aquestes dents; però en aquest grup no solen faltar-ne gaires. Les dents tenen una part interior o arrel i una part exterior o corona. Els insectívors tenen arrels poc profundes i la corona amb cúspides molt agudes. Aquestes corones actuen com a veritables eines de tall, adaptades per trencar els esquelets externs dels artròpodes dels quals s'alimenten o per tallar els teixits musculars de cucs i mol·luscs. En alguns grups aquestes dents presenten pigmentacions característiques de l'esmalt, com és el cas de les musaranyes dels gèneres Sorex i Neomys, que tenen un color roig intens. Alguns insectívors perden les dents de llet abans de néixer, com les musaranyes, i d'altres, com els eriçons, les canvien a partir dels 24 dies de néixer. En tots aquests animals, però, les dents es van desgastant amb l'ús i no creixen més (igual que les nostres dents) i amb el temps es van esmussant. Això no és gaire important per a la major part dels insectívors ja que tenen una vida molt curta i no arriben mai a gastar-les. En canvi, en els eriçons, que viuen fins a 10 anys i mengen aliments que desgasten molt les dents, poden arribar a gastar-se molt i, fins i tot, a perdre algunes dents.

Els erinacèids Aquesta família es troba a Àfrica, Europa i Àsia. Els erinacèids constitueixen un grup molt homogeni. Les espècies de la subfamília dels erinacins tenen sempre el cos cobert de pues. Les pues són un mecanisme de defensa enfront dels depredadors. L'animal pot cargolar el seu cos sobre el seu ventre i adoptar una forma arrodonida amb les pues erectes. Quan l'animal detecta un perill, el seu instint fa que s’enrotlli sobre si mateix i que no es mogui. Aquest sistema li ha estat molt útil durant molts milers de generacions. Avui, els automòbils han esdevingut el principal enemic d'aquests animals. A Catalunya tenim dues espècies d'eriçons: el fosc o europeu i el clar o africà. La seva fórmula dentària és 3133/2123. El nom d'eriçó ve del llatí: ericius. Els eriçons foscs i clars Erinaceus europaeus, Atelerix algirus Els eriçons són animals de mida mitjana, que pesen entre 500 grams i 1 quilogram. La seva coberta de pèls transformats en espines de color blanc i bru o negre és molt característica; les espines no s'endureixen fins al cap d’un temps després d’haver nascut. Tenen el morro allargat i els ulls i les orelles grosses. La cua és molt curta i quasi no es veu. L'eriçó fosc té el pèl del pit de color bru, mentre que l’eriçó clar el té blanc i amb una clenxa al cap sense pues. Presenten peus plantígrads amb ungles ben desenvolupades. Mengen una gran quantitat d'invertebrats, com ara cucs de terra, cargols i insectes, així com altres petits animalons i serps. També mengen vegetals, sobretot fruita caiguda a terra. S'alimenten al vespre i a la nit, que és quan són actius. Els eriçons tenen cries dues vegades l'any i tenen 7 cries com a màxim en cada part. En néixer són cegues i amb les punxes toves. En general, els podem trobar en boscos esclarissats rics en sotabosc, en camps i conreus i llocs més o menys urbanitzats. L'eriçó clar requereix llocs més secs i càlids que l'eriçó fosc, com ara els camps d'avellaners, ametllers i oliveres i les brolles arbrades de pi blanc i pi pinyer.

5. Eri莽贸 fosc Erinaceus europaeus.

6. Eri莽贸 clar Atelerix algirus.

Els tàlpids El talp és l'únic representant d'aquesta família que trobem al Vallès. Aquesta família està estesa per bona part d'Europa, Àsia i d'Amèrica del Nord. A la península Ibèrica hi ha dues espècies diferents de talp, Talpa europaea i T. occidentalis, i l'almesquera, Galemys pyrenaicus. Els tàlpids estan emparentats amb els sorícids, però presenten una dentició menys especialitzada. Les seves dents són espaiades, sense imbricacions i la fórmula dentària és completa: 3143/3143. El nom del talp ve del llatí: talpa. El talp Talpa europaea Els talps són animals petits, la seva mida oscil·la entre 11 i 16 cm i el pes varia entre 70 i 100 grams. El cos el tenen adaptat a viure sota terra, i és més o menys cilíndric. El pelatge és molt abundant i vellutat. No presenten ni orelles ni ulls exteriors. Les potes del davant les tenen transformades en fortes pales per poder excavar. La cua presenta uns pèls llargs que juntament amb els pèls del seu llarg musell mòbil formen els seus òrgans del tacte. Les femelles són més petites que els mascles, i no crien fins que tenen al voltant d'un any de vida. Poden criar dues vegades l'any i parir entre 4 i 5 nadons cada cop. S'alimenten bàsicament d'animals invertebrats del sòl: cucs de terra, insectes i les seves larves, aràcnids, mol·luscs, etc. A la tardor i a l'hivern acumulen el menjar prop del niu. Així poden emmagatzemar grans quantitats de cucs de terra dels quals se’n mengen la part anterior per tal d'impedir-ne la mobilitat. Són actius tant de dia com de nit. Podem trobar-los en terres de conreu, camps i boscos. En sòls que no tinguin massa pedres i que no siguin massa àcids, que siguin tous però no massa solts perquè no s'enfonsin les galeries subterrànies on viuen sempre. Al Vallès es troben a les fagedes del Montseny i als prats d'aquest estatge, als alzinars muntanyencs i als fons de vall de tot el massís.

7. Talp Talpa europaea. 8. L’altra espècie de talp que viu al nord i al centre de la península: Talpa occidentalis.

9. Talperes de talp al Montseny Talpa europaea.

Els sorícids La família de les musaranyes està àmpliament distribuïda per tot el món. Comprèn animals de mida petita –el més gran és de la mida d'una rata–, tots insectívors o carnívors, que viuen principalment al sòl, entre l'herba i la fullaraca. Constitueixen un element important dels ecosistemes ja que depreden gran quantitat d'insectes. Externament, les musaranyes es caracteritzen per un morro llarg i punxegut, els ulls petits, les orelles curtes i arrodonides, els peus plantígrads amb cinc dits, la cua prima i de llargada igual o més curta que el cos, el pelatge dens i curt i unes glàndules oloroses als costats del cos en els mascles. El nom de musaranya és tardollatí, per fusió del nom del ratolí, en llatí mus, i araneus, aranya, segurament per la seva mida. Les musaranyes de clima mediterrani Crocidura russula, Suncus etruscus A la nostra comarca tenim dues espècies de musaranyes pròpies dels ambients més mediterranis: la musaranya comuna Crocidura russula i la musaranyeta Suncus etruscus. A Catalunya hi ha, a més, l’espècie Crocidura suaveolens, a l’Empordà. La musaranya comuna és un animal petit, entre 6 i 14 grams de pes, però la musaranyeta és el mamífer més petit del món, amb 2 grams de pes en els adults. La musaranya comuna és marró o gris, i això depèn de l'estació de l'any i de l'edat de l'animal. La cua és relativament curta i té pèls llargs i esparsos entremig dels curts. La musaranyeta és grisa, uniforme, amb un pèl curt i suau; les orelles són grosses i la cua, proporcionalment, curta, també amb pèls esparsos més llargs. Totes dues espècies tenen les dents blanques i les fórmules dentàries són respectivament: 3113/1113 i 3123/1113. Totes dues espècies s'alimenten d'invertebrats. La musaranyeta caça moltes vegades insectes més grans que ella mateixa i ha d'estar contínuament menjant a causa del seu elevat metabolisme. La reproducció s'atura durant els mesos d'hivern en totes dues espècies i poden criar diverses vegades l'any. La musaranya comuna es troba àmpliament distribuïda per tota la comarca, prefereix llocs oberts i viu a les vores dels boscos, en conreus, horts, prats i brolles. La musaranyeta viu sobretot en camps de conreu, horts i vinyes i en erms.

10. Una musaranya comuna Crocidura russula en el moment dâ&#x20AC;&#x2122;atacar un insecte.

11. Musaranyeta Suncus etruscus (animal adult).

Les musaranyes de clima centreeuropeu Sorex araneus, Sorex minutus

A les zones altes del Montseny, a les fagedes i avetoses i en alguns fons de vall molt humits d'aquest massís, hi viuen dues relíquies de temps passats més freds que els actuals: la musaranya de muntanya Sorex araneus i la musaranya menuda Sorex minutus. La musaranya de muntanya és molt semblant a la comuna, però de color bru més rogenc i el ventre clar; la cua té les mateixes proporcions però sense pèls esparsos. La musaranya menuda és una mica més gran que la musaranyeta, pesa entre 3 i 7 grams, és de color castany al dors i blanc a la panxa i té la cua bastant llarga. Aquestes dues espècies tenen les dents pigmentades de color vermell i la fórmula dentària és 3133/1113 en totes dues espècies. Com totes les musaranyes, són animals molt actius. Es reprodueixen durant els mesos d'estiu. La musaranya de muntanya viu a la nostra comarca només al Montseny, a les fagedes, avetoses i a l’alta Tordera; i és el límit septentrional de l'espècie a Europa. La musaranya menuda es troba més o menys per tot el massís del Montseny. Al Pirineu tenim, a més, l’espècie Sorex coronatus, molt semblant a S. araneus. 12. Musaranya menuda Sorex minutus.

Les musaranyes d'aigua Neomys anomalus, Neomys fodiens

Aquestes dues espècies de musaranyes són més grans de mida que les altres de les quals hem parlat fins ara. Poden pesar fins a 16 grams. El color de les dues espècies és negre a la part dorsal i clar, pràcticament blanc, al ventre. El pelatge és dens i vellutat i l'animal l’unta amb greix per impermeabilitzar-lo a l'aigua. Presenten uns pèls especials a la cua i als peus per tal de facilitar-li la natació. Les dents d'aquestes dues espècies són vermelles, i la fórmula dentària és 3123/1113. S'alimenten d'invertebrats aquàtics, peixos petits, larves d'amfibis i granotes petites. Normalment porten les preses a fora de l'aigua per ingerir-les. La seva saliva és neurotòxica per als petits vertebrats. Les musaranyes d'aigua crien durant els mesos d'estiu. Viuen sempre prop dels corrents d'aigua clara i fresca i no contaminada. Al Vallès Oriental només trobem l’espècie Neomys anomalus localitzada en rierols del massís del Montseny. L’espècie N. fodiens podem trobar-la al Pirineu.

13. Musaranya d'aigua Neomys anomalus. 14. Musaranya d'aigua Neomys fodiens.

ELS ROSEGADORS

Característiques de la dentició dels rosegadors La dentició dels rosegadors està molt més especialitzada i adaptada al tipus d'alimentació general del grup; una alimentació formada en gran part per matèria vegetal: fruits i llavors, sovint protegits per closques dures que cal rosegar per arribar a l'aliment. Aquesta dentició ha evolucionat deixant tan sols un parell d'incisives a dalt i a baix, les canines han desaparegut i s'ha reduït el nombre de premolars. D'aquesta manera, entre les incisives i els queixals ens queda un espai, anomenat diastema, que és ocupat pels llavis molsuts d'aquests animals. Els llavis serveixen per destriar les clofolles del rosec del que entrarà definitivament a la boca per ser menjat. Les incisives i els queixals dels rosegadors tenen funcions diferents i són, per això, molt diferents quant a forma i creixement. Les incisives fan el que se’n diu rosegar, són dents tan esmolades que podem comparar la incisiva superior a un enformador i la inferior a un puntacorrent, eines que utilitza el fuster per treballar la fusta. Aquestes dents s'esmolen entre si fregant les unes contra les altres, i són de creixement continuat durant tota la vida de l'animal. Els queixals, en canvi, reben tan sols l'aliment que l'animal tria amb acurats moviments dels llavis i de la llengua, i ja hi arriba en forma de petits trossos. Els queixals són superfícies per aixafar i poden ser de diferents formes en funció de la duresa dels aliments. En el cas de les rates i dels ratolins, els queixals tenen una corona formada per tubercles (protuberàncies de diferent forma que encaixen les de sobre amb les de sota). En el cas dels talpons, la superfície de les molars actua com les pedres d'un trull, aixafant les herbes de les quals s'alimenten, i són de creixement continuat. La major part dels rosegadors canvien les dents de llet abans de néixer.

M Esquema general de la dentició d'un rosegador: l'esquirol Sciurus vulgaris. M: molars; I: incisives; d: diastema.

15. Algunes dents creixen de forma contínua, pel fons de l'arrel, com les incisives de tots els rosegadors i els queixals de tots els arvicòlids. Incisives d'esquirol Sciurus vulgaris.

16. Crani i mandíbula de l’esquirol. Observeu l'espai sense dents entre les incisives i els queixals: el diastema.

Els esciúrids. L'esquirol Sciurus vulgaris

La família dels esciúrids és una de les més àmplies de l'ordre dels rosegadors. Està extensament distribuïda arreu del món. A Catalunya és representada per dues espècies: la marmota, introduïda recentment als Pirineus des de França, i l'esquirol, autòcton i abundant i potser l'únic rosegador popularment apreciat. L'esquirol és un rosegador arborícola com molts de la seva família, pesa entre 200 i 400 grams; amb la cua llarga i molt peluda i els pinzells de pèls llargs a les orelles, es converteix en un animal agradable als infants i als més grans. La coloració pot variar, des d'animals pràcticament negres al típic marró vermellòs amb panxa blanca. Presenta una dentició típica de rosegador i la fórmula dentària és 1023/1013. Menja tota mena de fruits del bosc, especialment aquells protegits amb fortes closques que obrirà amb gran facilitat; també menja brots i fulles tendres i algun animaló. L'esquirol és dels pocs rosegadors d'activitat diürna, i no hiverna. Viu en zones boscoses sense amoïnar-se gaire pel tipus d'arbres que hi ha, sinó que té en compte la presència de fruits i llavors. Trobem esquirols des del nivell del mar fins als boscos més alts del Pirineu. Els esquirols s'aparellen a l'hivern; la gestació dura 38 dies i crien entre 3 i 5 petits. Poden reproduir-se dues vegades l'any. Construeixen el niu dalt dels arbres i sovint les femelles canvien les cries entre diferents nius. 17. Esquirol Sciurus vulgaris.

El nom d'esquirol ve del llatí sciurus derivat del grec σχιουροσ (sciouros).

Els glírids o rates dormidores Glis glis, Eliomys quercinus

Aquesta és una família de rosegadors petita però molt característica. Viu a bona part d'Europa, Àsia i Àfrica. Comparades amb altres grups de rosegadors, aquestes espècies ocupen hàbitats molt més especialitzats, amb densitats de població molt més baixes i la taxa de reproducció és també més aviat baixa. Durant els mesos més freds hivernen, és a dir, els passen dormint i d'aquí ve el seu nom: rates dormidores o lirons. Al Vallès, hi tenim dues espècies: el liró comú o rata cellarda i el liró gris o rata dormidora grisa. La rata cellarda és omnívora i menja molts insectes. La rata dormidora grisa és més vegetariana i s'alimenta sobretot de fruits. Totes dues tenen la mateixa fórmula dentària: 1013/1013. La rata cellarda té una coloració molt característica, amb una banda negra que va del morro a les orelles envoltant els ulls de manera que sembla una màscara. El color general és bru amb la panxa blanca; la cua és peluda amb un pinzell blanc al final. La rata dormidora grisa sembla un esquirol però de color gris platejat; l'ull presenta també una petita màscara negra. 18. Rata esquirolera o liró gris Glis glis.

Tots dos animals són esquerps i agressius. Totes dues espècies acumulen greixos durant l'estiu i la tardor; aquestes reserves els permetran passar l'hivern adormides al niu, soles o en grup. Per aquest motiu i per a la cria, fan nius en arbusts i en forats d'arbres, entre les roques i en construccions humanes. A la nostra comarca la rata cellarda és bastant rara, distribuïda escassament pels alzinars i les suredes, al Montseny i a la Serralada Litoral. El liró gris també hi és escàs. El podem trobar al Montseny en fondalades abruptes, poc accessibles i cobertes pel bosc. 19. Rata cellarda Eliomys quercinus.

Liró ve del llatí: glis, gliris. El nom de cellarda fa referència a la màscara de l’ull, per analogia amb cella.

Els múrids: rates i ratolins Aquesta família, la més gran dels mamífers, conté nombrosos gèneres i espècies de rates i ratolins (més de 1.000 espècies diferents: quasi un terç de tots els mamífers). Només dos gèneres són típicament paleàrtics: Apodemus i Micromys, però hi són representats dos gèneres més: Mus i Rattus, d'origen tropical, que han esdevingut cosmopolites per la seva associació amb l'home. Els múrids solen ser els rosegadors dominants en boscos i brolles, però també s'han adaptat a ambients més oberts. Les cinc espècies que troben al Vallès són ben representatives i abundants. En general, tenen la cua llarga –com a mínim 4/5 parts del cos–, el morro allargat, ulls grans, orelles grosses i arrodonides, pèl suau i potes i peus posteriors bastant llargs per poder saltar. Els queixals dels múrids –3 per mandíbula– tenen la corona poc especialitzada i amb cúspides arrenglerades en tres fileres longitudinals. Tots els múrids tenen la mateixa fórmula dentària: 1003/1003. Els ratolins de bosc, lleonat, de camp i casolà Apodemus sylvaticus, Apodemus flavicollis, Mus spretus i Mus musculus A la comarca, hi viuen quatre espècies de ratolins. El ratolí de bosc i el ratolí lleonat, dues espècies molt semblants, ocupen el bosc i són les més grans de totes: pesen fins a 35 grams. El de camp és el més petit, amb 19 grams, i el casolà és una mica més gros que aquest darrer, amb 29 grams. Els ratolins de bosc, el lleonat i el de camp viuen a la natura, i rarament entren a les cases. El ratolí casolà viu estretament lligat a les persones i als seus habitatges i és molt rar trobar-lo en hàbitats naturals. El ratolí de bosc el trobem en tota mena d'hàbitats naturals, preferentment forestals. El ratolí lleonat el trobem a les fagedes i avetoses del Montseny. El ratolí de camp viu sobretot en espais oberts, camps de conreu i boscos poc densos, com les brolles de pi. El ratolí de bosc és clarament bicolor: bru al dors i blanc al ventre, i es caracteritza per una taca bruna al pit. Molt semblant és el lleonat, que és més daurat i amb el blanc més net i també amb una taca al pit que pot ser en forma de collar. El ratolí de camp és també bicolor, però no hi ha tan de contrast. El ratolí casolà és normalment bru uniforme. El terme mus, que en llatí vol dir rata i ratolí, s'ha perdut en la nostra llengua i només el trobem com a part del nom de les musaranyes. Mus vé de Μψσ (Mys, en grec, rata i ratolí) i possiblement de Mush, en sànscrit, que vol dir robar.

20. Ratolí de camp Mus spretus.

21. Ratolí casolà Mus musculus.

22. Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus.

Les rates de camp i de ciutat Rattus rattus, Rattus norvegicus

Hi ha dues espècies de rates a la comarca: la rata de camp o rata negra i la rata de ciutat o de claveguera. La primera és molt rara, pesa fins a 200 grams i viu en cases de pagès i, silvestre, als boscos i brolles. La segona viu a les clavegueres, en ciutats i pobles i, silvestre, prop dels rius encara que estiguin contaminats; la rata de ciutat pesa fins a 600 grams. Totes dues són molt semblants i tenen la cua molt llarga; molt més la rata negra. Són omnívores i, per tant, poden menjar quasi de tot. Les rates viuen en grups estretament jerarquitzats, són d'activitat nocturna i, de vegades, conviuen les dues espècies en els mateixos edificis; llavors, es divideixen l'espai: la rata de claveguera ocupa les parts baixes i soterranis, i la rata negra, els pisos alts. La rata negra és coneguda a Europa des de l'època del bronze, i és la responsable, juntament amb les seves puces, dels brots epidèmics de pestes de l'edat mitjana i posteriors. La rata de claveguera envaeix Europa des d'Àsia, via marítima, a partir del 1499, amb el descobriment del pas marítim pel cap del Sud. La rarefacció a Europa de la rata negra és deguda, en gran part, a la competència de la rata de claveguera, més gran i agressiva. El nom de les rates ve de l’antic alt alemany ratta, i el seu diminutiu ha donat també lloc al nom dels ratolins. En castellà, ratón, que sembla més un superlatiu que un diminutiu, ve de ratto també en alemany.

23. Rata comuna Rattus norvegicus.

Els arvicòlids La darrera família de rosegadors que tractarem forma un grup extens d'espècies, amb unes característiques diferencials molt clares. Són típicament herbívors i sobretot remugadors d'herba, i són les espècies dominants en els ambients oberts com ara els prats. Pel fet d’alimentar-se d’aquesta manera, tenen queixals amb una corona molt alta que no es diferencia de l'arrel, ja que la dent és de creixement continu durant tota la vida de l'animal. El dibuix de la cúspide de la corona és prismàtic i complexe, amb plecs de dentina envoltats per parets d'esmalt dur. Aquest dibuix és característic per a cada espècie. La fórmula dentària és la mateixa que en els múrids: 1003/1003. Comparats amb els múrids, els arvicòlids tenen el pelatge més dens, el morro més arrodonit, ulls i orelles més petits, potes i cua més curtes. Aquesta família està representada per diverses espècies de talpons i per la rata d'aigua. A més de les espècies que tractem en aquest llibre, a Catalunya podem trobar la rata talpera Arvicola terrestris, el talpó dels prats Microtus arvalis, el talpó pirinenc Microtus pyrenaicus i el talpó de tartera Chionomys nivalis, sempre al Pirineu. La rata d'aigua o rat-buf Arvicola sapidus És el representant més gran d'aquesta família, pot pesar fins a 300 grams. Presenta un aspecte robust i arrodonit, i és més petita que la rata de claveguera. El pelatge és dens, marró fosc amb pèls negres esparsos; la cua, a diferència de les rates, és curta i peluda. Té el morro arrodonit i les orelles curtes i amagades sota el pelatge. Viu als marges de rius, rierols i masses d'aigua permanents amb vegetació herbàcia abundant, preferentment en aigües estancades o lentes no contaminades. Excava galeries als marges, les sortides de les quals poden ser submergides. És una exel·lent nedadora. És tan nocturna com diürna. S'alimenta de diferents menes de plantes de les comunitats de ribera: bogues, canyissos, plantatges, etc. La rata d'aigua era molt freqüent als cursos mitjans i baixos de tots els nostres rius. Avui, però, les poblacions han minvat de forma alarmant a causa de la degradació d'aquests medis. Rat-buf fa referencia a l’aspecte gras i bufat de l’animal; buf és un so onomatopeic d’on ve en català bufar i tots els seus derivats.

24. Rata d'aigua Arvicola sapidus.

El talpó roig i el talpó muntanyenc Clethrionomys glareolus, Microtus agrestis Reben el nom de talpons, talps petits, per analogia amb el del talp, tota una sèrie de micròtids de mida petita, hàbits subterranis, cos cilíndric, amb orelles curtes, cap arrodonit i cua curta. El talpó roig viu a les zones forestals, en boscos humits i frescals, prop de marges i tarteres, i de rierols. Rep el seu nom del color rogenc del seu dors; el ventre és gris o crema. És bàsicament herbívor: herbes, fruits i llavors, brots tendres, etc. És d’activitat crepuscular. Al Vallès, viu a tot el Montseny, des de les parts baixes fins als cims. També n’hi ha al Montnegre i al Corredor.

25. Talpó roig Clethrionomys glareolus. 26. Talpó muntanyenc Microtus agrestis.

El talpó muntanyenc presenta una població relicta al massís del Montseny: restes d’un poblament d’èpoques més fredes i humides. És un pèl més gran que el talpó roig; morfològicament, són molt semblants. El color és bru al dors i gris clar al ventre; la cua és clarament bicolor. Viu en boscos amb sotabosc dens i amb herba, prop de rierols. És preferentment herbívor i d’activitat crepuscular i nocturn. Fa galeries subterrànies molt superficials.

El talpó comú Microtus duodecimcostatus

Aquest petit rosegador és el més subterrani de tots els talpons. El seu color varia del gris bru al marró fosc, amb el ventre més clar. El pelatge és dens i curt. També és el talpó de la nostra comarca amb la cua més curta (3,4 cm). És, sobretot, de vida subterrània i fa llargues galeries de les quals n’extreu la terra a l’exterior i fa piles semblants a les del talp. Normalment ho fa en terrenys conreats poc mecanitzats o abandonats recentment: camps de farratges trianuals –alfals o trepadella–, fruiters, horts i prats secs. Ocupa altres hàbitats més curiosos com els marges i separadors de carreteres i autopistes, on ha esdevingut molt abundant. És estrictament vegetarià amb una dieta constituïda per arrels, bulbs, tubercles, tiges i brots. Per excavar, s’ajuda amb les dents, que li sobresurten d’entre els llavis. La seva activitat és diürna i crepuscular. És una espècie típicament mediterrània i, al Vallès, viu a les terres baixes de conreu.

27. Talpó comú Microtus duodecimcostatus.

ECOLOGIA I BIOLOGIA DELS PETITS MAMÍFERS Podem trobar petits mamífers a quasi tots els ecosistemes terrestres. Aquests animals hi viuen sempre i les seves poblacions reben la influència de les variacions internes o externes al medi on viuen. El poblament de qualsevol espècie de petits mamífers té unes fluctuacions al llarg de l’any que depenen, sobretot a les nostres latituds, del cicle estacional. 28. El Montseny, a les parts altes, presenta un paisatge típicament centreeuropeu. Les fagedes i avetoses tenen també els seus petits mamífers típics, que troben aquí un refugi frescal i humit enmig de terres mediterrànies.

Els períodes de cria s’ajusten als moments favorables de l’any. El fet que tots els individus criïn més o menys alhora, i que quasi totes les espècies tinguin moltes cries, fa que en acabar aquest període la població es multipliqui. Les fluctuacions que es poden apreciar varien entre quasi zero animals per hectàrea, en períodes i llocs molt desfavorables, a 4060 animals per hectàrea, en certs moments i llocs millors. Algunes espècies poden arribar a superar els 150 animals per hectàrea.

29. Els paisatges mediterranis formats sovint per un mosaic de medis diferents: conreus, cases, petits pobles, boscos, rierols, etc., permeten la presència de moltes espècies de petits mamífers.

30. A les ciutats trobem les espècies comensals de l’home. Aquestes hi cerquen protecció del clima i dels depredadors i menjar. 31. Els rius nets i amb molta vegetació als marges són l’hàbitat típic de la rata d’aigua.

Resposta als grans canvis en el medi natural Avui estem més sensibilitzats als grans canvis ecològics produïts en grans extensions del planeta i sovint a causa de la mà de l’home. A les nostres terres patim normalment l’efecte d’incendis forestals, malauradament de grans proporcions. També patim un altre gran canvi: l’artificialització del medi amb la inplantació d’infraestructures i l’expansió del terreny urbà. El coneixement exacte, però, que tenim dels veritables efectes a curt i a llarg termini, és molt limitat. Si ens limitem a les catàstrofes naturals, com pot ser el foc, estudis recents ens mostren les moltes maneres com les espècies superen el seu efecte.

32. Incendi forestal al Montseny l’11 d’agost de 1994.

L’impacte del foc sobre les poblacions vegetals i animals no cal dir que és dràstic, només cal veure un bosc després d’un incendi. Però ens cal conèixer quins són els mecanismes naturals que actuen per esmorteir aquests efectes, per tal de poder actuar després sense comprometre el desenvolupament normal de la restauració dels ecosistemes. L’estudi de l’efecte del foc sobre les comunitats de petits mamífers ens ajuda a comprendre les respostes dels animals en condicions límit.

Els primers moments després del foc

El foc produeix una gran mortalitat entre la població de petits mamífers que ocupa el bosc que s’ha cremat. Aquests animals no poden fugir a grans distàncies i molts moren cremats o ofegats als caus. Els animals que sobreviuen ho tenen també magre: la manca d’aliment i d’amagatalls i l’arribada del primer hivern després del foc, fa que moltes espècies desapareguin del tot en les zones cremades i que les espècies que sobreviuen estiguin representades amb unes densitats per sota d’un individu cada 10 hectàrees.

33. Moltes plantes mediterrànies estan ben adaptades al foc i rebroten amb facilitat. Arboç Arbutus unedo. Montseny, abril de 1995. 34. Germinació de pins després de l’incendi. Montserrat, novembre del 1988.

35. Després del foc al bosc li queda ben poca cosa. Montserrat, febrer del 1987.

La recuperació de les poblacions

Com ja hem dit, l’efecte del foc fa desaparèixer gairebé tots els petits mamífers de les zones cremades. Els primers resultats en el trampeig en zones cremades el primer hivern després del foc ho constaten. Però l’estudi del procés de restauració de l’ecosistema ens demostra que això deixa de ser així en poc temps. L’aparició de noves plantes que germinen en el sòl nu i el rebrot d’altres que ja ocupaven aquestes zones fan canviar el paisatge i les condicions ecològiques milloren en poc temps. Sabem que el bosc de tipus mediterrani ha conviscut amb el foc durant molts milers d’anys i les espècies que en formen part tenen adaptacions per resistir-lo. Les musaranyes solen desaparèixer dels ecosistemes cremats durant el primer any i hi apareixen a partir del segon hivern després del foc. El ratolí de bosc, Apodemus sylvaticus, és potser l’espècie que resisteix millor el foc en un primer moment, ja que sol ser l’única espècie present durant els primers mesos després del foc, però és substituïda i superada quant a nombre d’individus pel ratolí de camp, Mus spretus, espècie afavorida, en part, per trobar-se ara en un medi molt més obert. Normalment, al cap dels tres anys del foc les poblacions de petits mamífers s’han recuperat i, en molts casos, superen en nombre a la situació original. En condicions favorables de regeneració de la vegetació, aquesta recuperació és encara més ràpida.

36. Vista general d’una pineda cremada. Hi predominen les espècies que germinen de llavors: estepes, romaní, gatoses i argelagues. Montserrat, novembre del 1988.

Altres efectes del foc afecten el període de cria, que es veu desplaçat en relació amb els individus que viuen en zones no cremades, i la proporció entre els sexes per a les diferents espècies. En les zones cremades, els moviments dels animals són més freqüents, ja que la població no es troba estabilitzada; com que les femelles solen fer menys desplaçaments, és normal trobar una major proporció de mascles a les àrees cremades.

37. Vista general d’un alzinar cremat. Hi predominen les espècies que rebroten, com la mateixa alzina, o com ara el marfull, l’arboç i el bruc. Montserrat, setembre del 1988.

38. Vista general d’una sureda cremada, on els arbres rebroten des de la mateixa capçada. Montseny, abril del 1995.

Els enemics dels petits mamífers Molts animals cacen petits mamífers, alguns ho fan quasi exclusivament. Els rapinyaires nocturns, com ara l’òliba, el gamarús i els mussols, són els depredadors principals de petits mamífers i sobre ells recau la responsabilitat de controlar les poblacions d’aquests petits animals. Les òlibes que viuen en els nostres pobles i ciutats fan que les poblacions de rates, ratolins i talpons no creixin amb desmesura i, per tant, eviten greus perjudicis a l’agricultura i a l’activitat econòmica en general. El gran depredador de la nit, el duc, és dels pocs animals capaç de menjar eriçons. Els rapinyaires diürns, sobretot els de mida petita i mitjana –falcons, xoriguers i aligots–, capturen també petits mamífers, sobretot les espècies d’activitat diürna com ara talpons i esquirols. 39. Òliba Tyto alba. 40. Duc Bubo bubo. 41. Guineu Vulpes vulpes. 42. Mostela Mustela nivalis. 43. Geneta Genetta genetta.

Els mamífers carnívors, com la mostela, la geneta o la guineu, també mengen gran quantitat de petits mamífers, tot i que prefereixen els rosegadors perquè eviten els insectívors pel seu gust desagradable. No hem d’oblidar aquí el nostre aliat domèstic en la lluita contra els rosegadors: el gat. Aquest animal captura ratolins i rates que molt possiblement portarà fins a casa per obsequiar al seu amo amb el fruit del seu esforç.

Mètodes d’estudi de petits mamífers Els mètodes indirectes són tots aquells pels quals podem determinar la presència d’una espècie sense capturar-la o observar-la directament. Es tracta de conèixer els rastres deixats per la seva activitat o d’analitzar les restes que d’aquests animals queden en els excrements i egagròpiles deixades pels seus depredadors. Els petits mamífers no deixen rastres d’activitat gaire aparents. És difícil trobar les petjades ja que el seu pes tan petit només marca l’emprempta si el sòl és molt tou, hi ha pols o neu. En algunes espècies els caus poden ser molt aparents, com és el cas del talpó comú o els del talp: totes dues espècies fan els típics amuntegaments de terra a les sortides de les seves galeries: les talperes.

44. Contingut de les egagròpiles. 45. Egagròpiles d’òliba.

L’anàlisi d’egagròpiles i d’excrements ens dóna molta més informació. Les egagròpiles són les regurgitacions de les parts no digeribles de les preses de molts ocells, sobretot dels rapinyaires. Les egagròpiles d’òliba, que menja quasi exclusivament petits mamífers, ens ajuden a conèixer la fauna d’un indret determinat.

Entre els mètodes directes cal destacar el trampeig. Aquest es pot fer amb multitud de paranys de mides i formes diferents. Són recomanats, per fer estudis d’ecologia, els paranys que respecten la vida de l’animal, ja que podem marcar-lo, alliberar-lo i mesos després tenir la satisfacció de retrobar-lo. Podem conèixer així l’estat reproductor de l’animal, la seva longevitat, els seus desplaçaments i el seu territori.

46. Rastre sobre la neu de ratolí de 37 bosc Apodemus sylvaticus. Observeu el senyal de la cua. 47. A l’esquerra, pinyes de pi roig Pinus sylvestris menjades pel ratolí de bosc. A la dreta, les mateixes pinyes menjades per l’esquirol. 48. A l’esquerra, avellanes menjades pel ratolí de bosc. A la dreta, avellanes menjades pel liró gris. 49. Parany de viu tipus Sherman amb un talpó roig.

La variació individual La variació entre els individus d’una població és la base de tota possible selecció i evolució. Tots els individus d’una espècie són essencialment iguals però també són diferents. Pot semblar difícil distingir diferències entre dos ratolins, però podeu provar-ho. La diversitat genètica en una població és immensa, no hi ha dos individus iguals ni són possibles dues combinacions iguals dels gens (el material hereditari) en dos individus, si aquests no són bessons. Aquesta variabilitat és la que permet l’evolució de l’espècie. Podem trobar individus més o menys adaptats a les condicions canviants del medi i ser seleccionats de forma diferent, amb la possibilitat que alguns puguin tansmetre la seva informació hereditària a la generació següent. És per això que la protecció de les espècies passa per la protecció del seu patrimoni genètic, de la seva variabilitat. En tot cas, cal protegir el nombre més alt d’individus possible i de llocs diferents; és totalment erroni protegir espècies en santuaris de fauna, limitats per l’espai i el nombre d’animals. Quan protegim una espècie, la població de la qual ha disminuït considerablement, és una acció a encoratjar, però, hem de tenir en compte que ja hem esgotat un capital acumulat durant molts milers d’anys d’evolució. 50. Talpó roig Clethrionomys glareolus del Montseny. 51. Talpó roig Clethrionomys glareolus de Navarra.

Les adaptacions específiques

En aquest grup d’animals podem observar diferents adaptacions de les espècies en relació als seus hàbits. D’una banda, les adaptacions dels sentits. Grans musells en els insectívors, en general, adaptats a una vida nocturna i sense llum, per dectectar el menjar per l’olor. Els insectívors normalment no tenen la vista gaire desenvolupada o hi és absent com en el cas del talp i, en canvi, el sentit de l’olfacte és molt important. L’olfacte està, a més, molt lligat a un sentit tàctil especial obtingut amb els pèls dels bigotis, que tenen un paper molt important en l’apreciació del medi més proper. L’oïda és també un sentit desenvolupat en molts petits mamífers. Els ratolins i lirons tenen grans pavellons auditius per detectar bé els sons de la nit. Les espècies subterrànies tenen, en canvi, les orelles petites, com tots els talpons, o fins i tot ser-hi absents com en el cas del talp. El pelatge també presenta adaptacions específiques. Els petits mamífers aquàtics el tenen dens i sovint amb glàndules de greix per protegir-lo. La musaranya d’aigua, a més, té pèls rígids a la cua i a les potes que l’ajuden en la natació. Algunes espècies presenten màscares facials que dissimulen els ulls en la foscor, és el cas dels lirons o rates dormidores. Les pues dels eriçons són pèls transformats i li serveixen per defensar-se. Les potes dels talps estan especialitzades per excavar i són comparables a les pales de les màquines excavadores.

52. Bigotis de la musaranya d’aigua Neomys fodiens. 53. Musaranya d’aigua Neomys fodiens en el moment de greixar-se el pèl.

54. Liró gris Glis glis en el moment d’usar la cua per ajudar-se a mantenir l’equilibri. 55. Talp Talpa europaea, un excavador nat. 56. Queixals d’una rata jove Rattus rattus. Els tubercles de la corona dels queixals no estan desgastats. 57. Queixals d’una rata adulta Rattus rattus. Els tubercles s’han gastat i la corona ha quedat més llisa.

L’edat i l’esperança de vida

No existeix cap mètode infal·lible que sigui senzill d’aplicar per determinar l’edat d’un animal salvatge. En realitat, quan capturem un individu només podem dir si és molt jove o més aviat gran. El pes i la mida de l’animal ens donen aquesta informació, a més de la coloració, que varia segons l’edat. El color del pèl determina tres classes d’edats ben diferenciades per a algunes espècies: la juvenil, la semiadulta i l’adulta. D’altra banda, en els animals morts hi podem estudiar el desgast de les dents. El desgat desigual de les formes de la corona de les dents també ens permet de diferenciar diferents classes d’edats. De tota manera, l’única forma segura de conèixer la supervivència d’un animal durant certs períodes de temps és seguir la seva vida marcant-lo i recapturant-lo periòdicament. Naturalment, hem de marcar molts individus per poder estar segurs de recuperar-ne alguns i d’obtenir la informació que desitgem. La vida dels petits mamífers és curta, rarament passa dels tres anys i, en la majoria dels casos, és inferior a l’any. L’esperança de vida, que és una estimació estadística dels temps que li queda a un individu fins a la seva mort, però, és encara més petita. L’esperança de vida dels petits mamífers en néixer està molt per sota del mig any.

58. Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus jove. 59. Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus adult.

ELS PARÀSITS DELS PETITS MAMÍFERS La vida dins dels petits mamífers, els paràsits interns Alguns animals viuen a l’interior d’altres animals, a les seves cavitats internes o entre els teixits. La seva dependència és tan gran que no poden viure d’altra manera que traient profit de l’animal dintre del qual viuen – l’hoste –. Anomenem paràsit a l’animal que treu profit d’un altre i no dóna res a canvi, i que perjudica l’hoste. Els grups més importants de paràsits interns són els «cucs» i també algunes formes de protozous. Aquests organismes solen tenir cicles biològics més o menys complexos, amb diferents hostes que es transmeten el paràsit entre ells. Així, dins dels mal anomenats «cucs» hi trobem organismes molt diferents. Els endoparàsits o paràsits interns poden, o no, ser específics per a cada espècie d’hoste. Quan ho són, vol dir que han evolucionat conjuntament. Tot i que poden causar diferents perjudicis i molèsties als hostes, cal pensar que el paràsit només pot viure, menjar i reproduir-se dins d’aquest hoste. Per tant, en el llarg camí de l’evolució, l’objectiu dels paràsits és causar el mínim de molèsties a l’hoste. 60. Ganxos rostel·lars de Cladotaenia globifera, larva hepàtica d’eriçó comú.

Els cestodes o tènies

Aquests animals són tots ells endoparàsits; de cos allargat en forma de cinta, generalment segmentada en gran nombre d’anells o segments anomenats proglotis. L’estructura general dels individus adults està formada per un cap o escòlex, amb ventoses o ganxos per agafar-se a la paret de l’intestí prim, on viuen majoritàriament. Al cap, el segueixen un gran nombre de proglotis. Aquests animals s’alimenten de l’absorció de les substàncies nutritives a través de la seva cutícula, respiren en absència total d’oxigen – respiració anaeròbica – i tampoc no tenen desenvolupats els òrgans dels sentits. Aquestes característiques són típiques de la vida dels endoparàsits. El cicle biològic dels cestodes és, en general, molt complex per a totes les espècies. Si descrivim el cicle general a partir d’un animal adult, podria ser, en termes generals, el següent: Cada proglotis actua com un individu aïllat, ja que conté els òrgans masculins i femenins per a la reproducció (són animals hermafrodites). Una vegada s’ha produït la còpula i s’han fecundat els ous, aquests maduren a l’úter, on els ous esdevenen petites càpsules embrionades o oncosferes. Les últimes proglotis, plenes d’ous, es desprenen del cos de l’animal adult i surten amb els excrements a l’exterior. Cada proglotis conté diversos milers d’ous que passaran al sòl, a l’aigua i es disseminaran pel medi fins a ser ingerits pel primer hoste, l’hoste intermediari (vertebrat o invertebrat). Un cop ingerida, l’oncosfera s’obre pas entre els teixits de l’animal o passa a la sang i s’enquista en un òrgan intern i es desenvolupen diferents tipus de larves (procercoides, pleurocercoides i cisticercoides o cisticercs, segons els casos). Quan un altre animal es menja el primer hoste amb la larva, llavors la larva se situa a l’intestí on es desenvolupa en la forma adulta i torna a començar el cicle del paràsit. L’hoste que conté aquesta forma adulta és l’hoste definitiu.

61. Proglòtide sexual de Mesocestoides litteratus. La larva es troba en diferents espècies de rosegadors que la transmeten als carnívors.

Els nematodes o cucs blancs dels intestins Els nematodes poden ser de vida lliure o paràsits. És un dels grups zoològics que ha obtingut un major èxit evolutiu. Avui es coneixen unes 10.000 espècies diferents, però es creu que n’hi poden haver unes 500.000 espècies. Aquest èxit és degut, d’una banda, a la seva capacitat per viure en condicions difícils, ja que toleren condicions que no resistirien altres animals, i, d’altra banda, a la seva senzillesa quant a l’organització del cos: tot molt senzill però altament eficaç.

62. Extrem caudal de Rabditis (Pelodera) orbitalis, larva ocular del talpó de tartera. 63. Cap de nematode Mastophorus muris propi de rosegadors, visió apical per microscopia de rastreig.

Entre els nematodes tenim els Ascaris, amb algunes espècies que parasiten l’home, i la coneguda triquina Trichinella spp. La triquina, a més de parasitar l’home, parasita el porc i el senglar, carnívors i rosegadors. És un cuc de cicle curiós, ja que un mateix hoste pot ser, a la vegada, hoste definitiu i intermediari. Hi ha diferents espècies de nematodes que parasiten els petits mamífers, i totes elles solen ser específiques d’aquests mamífers. El seu cicle vital pot ser directe o, a vegades, tancar-se mitjançant hostes intermediaris – cucs de terra, cargols, llimacs, insectes – i també en altres paràsits com ara paparres i puces.

Els trematodes

Són cucs plans no segmentats, tots ells paràsits. De tots els cucs, són els que tenen un cicle biològic més complex. El primer hoste és sempre un mol·lusc, cargols, generalment. Els segons hostes intermediaris solen ser cargols, insectes o peixos i amfibis. L’hoste definitiu, on es desenvolupa l’animal adult, és un vertebrat superior. Com ja hem dit, el cicle vital d’aquests animals pot ser molt complex. Les diferents infestacions dels hostes i els passos entre ells determinen larves diferents. L’interès de l’estudi dels cicles vitals és important. Des d’un punt de vista estrictament científic, perquè ens ajuden a comprendre millor les relacions filogenètiques – el parentiu evolutiu – entre les espècies; des d’un punt de vista pràctic, permet controlar sanitàriament els paràsits. Aquest control, moltes vegades només és eficaç si evitem el contacte amb els hostes intermediaris, que són la reserva d’infestació.

64. Brachylaima sp., trematode digènid paràsit de l’intestí gruixut del ratolí casolà.

La vida sobre els petits mamífers, els paràsits externs Tota una sèrie d’animals viuen sobre la pell dels petits mamífers, es tracta quasi sempre d’artròpodes: aràcnids i insectes. Com en molts paràsits, la relació amb els hostes – l’animal que els acull – sol ser molt estreta com a conseqüència d’una evolució comuna del paràsit i el seu hoste. Els ectoparàsits, que sovint estan capacitats per passar d’un animal a l’altre, són vectors – transmissors– de malalties causades per protozous, bacteris o virus; i també poden ser vectors d’altres paràsits – com ara cucs intestinals –, cestodes i nematodes, principalment. L’estudi dels paràsits ens ajuda a comprendre la transmissió de moltes malalties que afecten l’home i els animals domèstics. També ens dóna informació sobre l’evolució de les espècies hostes en relació als seus paràsits. Els ectoparàsits més comuns que afecten els petits mamífers s’inclouen en tres grups: els àcars i les paparres, els anoplurs o polls i els sifonàpters o puces.

65. Nosopsyllus (nosopsyllus) fasciatus. Mascle. Aquesta puça viu sobre les rates.

Les puces

Són insectes sense ales, ectoparàsits en estat adult, però amb alguns estadis – l’ou i les primeres larves – que viuen fora de l’hoste. Són petits, d’un a sis milímetres. Es desplacen amb grans salts. Com en molts paràsits, l’especificitat és molt acusada. Les femelles ponen els ous generalment damunt del jaç on descansen els hostes i on es desenvolupen les larves que s’alimenten de les defecacions de les puces adultes i de restes de matèria orgànica. Una vegada la larva s’ha desenvolupat, es forma la pupa i té lloc la metamorfosi en animal adult. Aquest adult passa a l’hoste, atret per un sensible sentit de la temperatura ambiental, i per la respiració i les vibracions del moviment de l’hoste. Les puces són vectors de diverses malalties entre els animals hostes i, en alguns casos, de l’home. És prou coneguda la transmissió de la pesta, provocada per un bacteri, Versenia pseudotuberculosis pestis, de les puces de la rata negra, que matà més de 15 milions de persones a Europa durant els segles XII i XIII. És per això que el coneixement de l’ecologia dels paràsits és molt important per al control de moltes malalties infeccioses. Entre els petits mamífers, les puces són els transmissors més habituals de malalties i de paràsits interns, com ara cucs intestinals i protozous. 66. Palaeopsylla minor minor. Mascle. Aquesta puça viu sobre el talp. 67. Monopsyllus sciurorum sciurorum. Mascle. Puça que viu sobre l’esquirol.

Bibliografia recomanada Gosàlbez, J. Insectívors i rosegadors de Catalunya. Metodologia d’estudi i catàleg faunístic. Barcelona: Ketres, 1987. Culí, J.; Riera, S.; Solà, E. Les egagròpiles. Vic: Ed. Eumo, 1989. Kopenkova, E.; Meshkova, N; Shútova, M. Las ratas y los ratones. Moscou: Ed. Mir, 1989. Adreces d’interès ADENC, Associació per a la defensa i l'estudi de la natura. C/ St. Isidre s/núm. Ca l'Estruch. 08208 Sabadell. Email: adenc@drac.com Web:www.drac.com/adenc Centre de Recuperació de la Fauna Salvatge. DARP, Generalitat de Catalunya. Finca Torre Ferrussa. Ctra. de Sabadell a Sta. Perpetua de la Mogoda Km. 4,5 Telèfon: 93 560 00 52 DEPANA, Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural. C/ Sant Salvador, 97, baixos. 08024 Barcelona. Email: depana@bcn.servicom.es Museu de Granollers-Ciències Naturals. C/ Francesc Macià, 51. 08400 Granollers. Email: museugcn@readysoft.es Sociedad Española de Estudio y Protección de los Mamíferos. SECEM. Apartat de correus núm. 15.450. 29080 Málaga. Web: www.quercus.es/secem

Aquest llibre s'ha acabat d'imprimir el mes de novembre de 1998