4 minute read
LA QÜESTIÓ SINDICAL. RELACIONS PSC-UGT (1
“Al sindicat va tenir lloc la ressaca del Congrés de fusió del PSC, que va ser molt complicat...”
La qüestió sindical va ser, com ja he assenyalat, un dels temes centrals en el procés d’unitat i en les etapes posteriors. La tradició de les diferents organitzacions en relació a l’afiliació sindical era diferent, més flexible en el PSC (C) on era possible militar en qualsevol de les organitzacions sindicals de classe (UGT, USO, CCOO i en els sindicats unitaris com l’STAC) i únicament orientada a la UGT en el cas de la FSC (PSOE). El procés d’unitat es va decantar definitivament a favor d’aquesta posició, i paulatinament els militants assalariats del nou partit, que encara no ho eren, es van anar afiliant a la UGT, en algun cas de forma col·lectiva com a la Federació de Banca de la USO, liderada per Rafael Madueño.
Advertisement
El problema sindical dins del PSC, no obstant, no era només de concepció de les relacions entre el partit i el sindicat i els criteris subsegüents d’afiliació, sinó també i sobretot després del Congrés d’Unitat, de correlació de forces i de disputa de l’hegemonia interna. L’antiga FSC (PSOE) considerava la UGT
de Catalunya com quelcom propi, que li permetia mantenir una posició de força en la nova estructuració de l’espai socialista i qualsevol intent de disputar aquest plantejament era vist com una agressió.
Ben aviat, i després del Congrés d’Unitat, es va posar a prova aquesta situació. Com escriu un important líder sindical d’aleshores i ara: “Al sindicat va tenir lloc la ressaca del Congrés de fusió del PSC, que va ser molt complicat i esquizofrènic. La UGT es va convertir en el fortí de la federació catalana del PSOE, i això bloquejava el debat que alguns impulsaven sobre el model de sindicat que volíem per als anys 80”. Aquestes paraules són de José M. Álvarez, actual secretari general de la UGT Confederal, molts anys secretari general de la UGT de Catalunya, i en els anys de la unitat socialista, militant de la UGT en un sector lligat a la Federació del Metall, de la qual formaven part també Eduardo Montesinos i Antoni Santiburcio, enfrontat a la direcció del sindicat encapçalada per Lluís Fuertes i Joan Codina. Sense entrar en més detalls, aquest enfrontament no només tenia a veure amb la situació del partit a Catalunya, sinó també i segurament sobretot, a la lluita oberta en el si de la UGT confederal entre el sector procedent de la USO encapçalat per José Mª Zufiaur, i el sector de la UGT tradicional, representat per Manuel Garnacho.
En qualsevol cas, el conflicte va afectar el PSC. En efecte, a finals de 1978 Antoni Santiburcio -que s’havia incorporat al nou partit a través del PSC (C) tot i la seva militància anterior a la FSC (PSOE)- va rebre un escrit de la Comissió de Conflictes del sindicat on li notifiquen la denúncia que un grup d’afiliats ha presentat en contra seva per unes declaracions a El Periódico on manifesta les seves discrepàncies amb la direcció del sindicat. Una part de la Comissió Executiva del PSC i concretament
Juanjo Ferreiro, Pere Jover i jo mateix, considerem que la direcció del partit ha d’intervenir per evitar una actuació repressora i políticament inconvenient per part del sindicat. Al constatar la indiferència de la resta de la direcció, amenacem amb la dimissió que finalment presentem. Recordo encara el gest de Francesc Martí Jusmet convidant-nos a marxar, així com la cara de satisfacció d’una part de la Comissió Executiva. Finalment i després de rebre la crítica de Raimon Obiols, llavors dimitit de la Comissió Executiva, per haver dimitit de manera poc meditada i no discutida i la intervenció de Joan Reventós, vàrem retirar la dimissió i continuàrem a la direcció del partit. D’aquest incident em va quedar la convicció que abans de dimitir t’ho has de pensar dues vegades. L’expedient no es va retirar i finalment Antoni Santiburcio va ser suspès de militància durant un any, el que va provocar el seu allunyament del sindicat i la seva dedicació plena a l’Agrupació de Sant Andreu primer i després a la Federació de Barcelona del partit.
L’Antonio Santiburcio, el Santi, que va néixer l’any 1954 i va morir molt prematurament l’any 2001,va ésser diputat al Parlament de Catalunya i regidor a l’Ajuntament de Barcelona, a més de primer secretari de la Federació de Barcelona del partit, i un dels grans dirigents socialistes d’aquella època. José M. Álvarez, Pepe Álvarez, per la seva banda va aconseguir sortir d’aquella crisi sense excessives lesions, va seguir actuant en el si de la UGT, des de la seva empresa de la Maquinista, la Federació del Metall, la UGT de Catalunya i actualment la UGT Confederal, que dirigeix. Va formar part de la Comissió Executiva del PSC des de l’any 1982 a l’any 1990, des de la qual va realitzar una important tasca de normalització de les relacions entre el PSC i la UGT i sempre ha donat prova de la seva enorme capacitat política i qualitat personal. Al llarg d’aquests anys, he mantingut i mantinc una excel·lent relació amb ell, tot i
algunes discrepàncies en les posicions respectives, com durant la vaga general contra la política del govern socialista, i avui davant d’alguns posicionaments de la UGT de Catalunya en relació al dret a decidir.
