EL CONGRÉS D’UNIFICACIÓ (SEGON CONGRÉS

Potser l’única manera de realitzar la unificació entre dos partits de dimensions similars era que un dels dos s’imposés a l’altre, que el manteniment de l’equilibri, sense dilucidar l’hegemonia, resulta inestable i porta a la crisi permanent. El Segon Congrés potser va ser l’aplicació pràctica d’aquest principi teòric.

Entràvem en un moment decisiu que havia de culminar en el Segon Congrés del partit que Gabriel Colomé ha definit com el veritable congrés d’unificació. Es tractava de comprovar si el partit unificat era o no viable, quines eren les relacions de força dins el mateix i, per tant, quina orientació de futur s’adoptava. Més enllà dels conflictes locals, de la derrota electoral del 80, de les diferències polítiques i organitzatives dels partits preexistents i també del seu reflex en els sectors que configuraven el nou partit, potser el desenvolupament del Segon Congrés ve explicat en un text que crec que és de Maurice Duverger -al qual vaig accedir bastant després d’aquests anys i que ara no he pogut trobar- on afirmava que l’única manera de realitzar la unificació entre dos partits de dimensions similars era que un dels dos s’imposés a l’altre, que el manteniment de l’equilibri,

sense dilucidar l’hegemonia, resulta inestable i porta a la crisi permanent. El Segon Congrés potser va ser l’aplicació pràctica d’aquest principi teòric.

El Congrés, com és conegut, va ser molt dur i al final va resultar impossible realitzar una síntesi basada en la integració de tots els sectors. En el Congrés es van enfrontar el corrent unitari i el corrent obrerista, amb una presència testimonial del corrent crític, molt minoritari que, dirigit per Dídac Fàbregas, ocupava una posició més a l’esquerra que els altres dos.

El corrent unitari o més catalanista, va tenir el seu origen en un doble procés: la dimissió de Raimon Obiols de la Comissió Executiva del partit, com a reflex d’una situació d’estancament degut a la política d’equilibris entre els col·lectius originals, el chico-chica en definitiva, i la preocupació de molts dirigents locals majoritàriament procedents dels PSC per la forma com s’estava produint la unificació a nivell local. Crec que l’inici del procés de coordinació del sector unitari es produeix en un dinar a Manresa, on l’alcalde Joan Cornet, acompanyat segurament per Jordi Marsal, però no per Joan Canongia ni Francesc Caballo que llavors eren massa joves, transmet un missatge semblant a aquest: “Això no va bé. No hi ha qui ho aguanti. O ens organitzem o tot se n’anirà en orris”. I ens organitzàrem. A partir de llavors es va iniciar un procés de coordinació dels quadres territorials, normalment procedents dels PSC però no sempre, ja que també hi participaven companys que s’havien incorporat després del Congrés del 78, que es va traduir en moltes reunions, algunes d’elles al restaurant Mas de La Sala, al Bages, però en general a tot el territori de Catalunya. En recordo una especialment, celebrada en una masia a la comarca no sé si de l’Alt Camp o de l’Alt Penedès en què estàvem reunits una trentena de quadres, i era ja de nit, i es i va obrir la porta i van

aparèixer Raimon Obiols i Ernest Lluch. Molts anys després encara recordo l’efecte positiu d’aquella entrada sobre els presents.

Durant els mesos de maig i juny de 1980 s’entra en el procés precongressual en què les assemblees d’agrupació procedeixen a elegir els delegats al Congrés i a discutir els documents congressuals. Es van produir molts conflictes locals amb l’elecció de dobles delegacions i impugnacions creuades que deixaven entreveure el malestar existent i la mena de congrés conflictiu que seria. D’aquest procés precongressual jo sobretot recordo el seguiment del resultat d’aquestes assemblees que sempre ens indicava que anàvem guanyant, però Carlos Cigarrán i Pepe González que coordinaven el corrent obrerista creien que també guanyaven i transmetien, dia sí i dia també, aquesta impressió a Joan Reventós. Recordo bé el neguit d’en Joan aquells dies que, malgrat que es mantenia neutral com a primer secretari, patia, i molt, pel resultat. Ocupàvem despatxos en dos pisos diferents i recordo les seves trucades i les meves baixades i pujades d’escales, convocant-me, dia sí dia també, per dir-me: “Mira què diuen, que guanyen”. I jo sempre repetia el mateix facilitant-li a més les dades que em demanava (en Joan sempre era desconfiat): “No et preocupis que portem avantatge”.

En efecte, un cop iniciat el Congrés es va produir la primera votació, que va ser l’última efectiva: l’elecció del president de la Mesa del Congrés. Els candidats eren en Jaume Casanovas, alcalde de Vilanova, pel corrent unitari, i Antonio Puerta, de la Federació del Metall de la UGT, pel corrent obrerista. Va guanyar com és sabut en Jaume Casanovas –si no recordo malament, per un 60/40- tal i com havíem anticipat. A l’acabar la votació, els delegats del corrent obrerista van abandonar la sala del plenari i es reuniren a part. Jo casualment vaig anar-

me’n per un passadís i en un petit despatx que tenia la porta oberta vaig poder veure en Carles Cigarrán i en Pepe González resseguint capficats els números. Encara no s’acabaven de creure que havien perdut.

A partir d’aquell moment el Congrés es va partir en dos: una majoria de delegats continuaren les tasques congressuals discutint i aprovant documents, que es va procurar que no empitjoressin la situació, i la resta reunits en una sala del Palau de Congressos, la sala 6 negant-se a incorporar-se a les sessions congressuals i rebutjant les ofertes de pacte que es formulaven, tant per part dels representants de la Comissió Executiva Federal presents en el Congrés -encapçalats per la secretària d’Organització del PSOE, Carmen García Bloise-, com per alguns càrrecs institucionals del PSC. Van ser moments molt tensos i en certa forma dramàtics, agreujats per unes condicions ambientals pèssimes: l’aire condicionat funcionava malament i a l’exterior se celebraven unes 24 Hores motociclistes, que rodejaven el Palau de soroll durant la major part del Congrés.

Finalment es va evitar el trencament del partit, amb el conseqüent avortament del procés d’unitat, sobretot per l’advertència de Carmen García Bloise que la Comissió Executiva Federal només reconeixeria allò que sortís del Congrés. No va ésser possible, però, que representants del sector obrerista acceptessin la seva incorporació a la nova Comissió Executiva -encara que sí al Consell Nacional- i es va elegir una Comissió Executiva monocolor amb Joan Reventós com a primer secretari i Raimon Obiols com a secretari de Programació i Planificació. Els diferents sectors dels PSC hi estaven representats, -a més de Josep Font de l’exFSC (PSOE)- llevat dels que podríem qualificar d’institucionals que van optar per quedar-se al marge.