COMENCEM A PATIR UN CERT DESGAST

Quelcom s’estava ja movent en contra nostra.

De l’any 1985 no tinc excessius moments en el record, exceptuant potser la mort de Manuel Sacristán, referent de l’esquerra del nostre país, que militava en l’espai comunista, a qui des de la meva època universitària havia respectat molt.

L’any 1986 es va iniciar amb l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea i, poc després, el març de 1986, va tenir lloc el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN, en la qual el PSC hi va participar defensant la posició oficial, encara que amb un entusiasme relatiu en determinades parts del territori. El referèndum es va guanyar -com ja he assenyalat- a tot Espanya, i això va obrir un espai de comoditat al govern de Felipe González, que li va permetre guanyar les eleccions de 1986, encara que amb 18 escons i un milió de vots menys (a Catalunya vàrem perdre uns 300.000 vots i 4 diputats en relació a 1982). Quelcom s’estava ja movent contra nosaltres.

L’abril de 1987 van tenir lloc les eleccions municipals. Van ser guanyades pel PSC, però els símptomes apuntats pel resultat de les Generals es van confirmar, amb uns resultats que no van resultar satisfactoris, tot i la nostra victòria a Catalunya,

en què vàrem treure el 37.7% de vots i 1.703 regidors i 141 alcaldies, 38 menys que en les eleccions de 1983. La nit de les eleccions a l’Hotel Majestic, on havíem instal·lat el centre de difusió de resultats, no hi havia un excés d’entusiasme. Al sortir de la sala on seguia el resultat de l’escrutini i anava a fer la primera roda de premsa de la nit, en José Zaragoza, encara ho recordo, em va xiuxiuejar: “Hemos perdido Manresa”. Van seguir altres notícies dolentes: la derrota a Lleida que ens va costar l’alcaldia -que recuperaríem dos anys després a través d’una moció de censura-; la victòria justa a Tarragona, que ens va permetre reelegir Josep M. Recasens però no evitar una moció de censura dos anys després, i algunes altres més. En el cantó positiu, Montserrat Tura va guanyar l’alcaldia de Mollet del Vallès, després d’un procés complicat per desbancar l’anterior candidat del partit, Isidro Carpio, que estava recolzat per una àmplia majoria dels militants de l’Agrupació, procés en el qual tant José Zaragoza com jo mateix vàrem esmerçar molts esforços. Anys després, el 2004, al renunciar a l’alcaldia per ser nomenada consellera d’Interior, fou substituïda en un procés gens conflictiu per Josep Monràs, que ha ocupat l’alcaldia fins el dia d’avui, fet que confirma la seva bona gestió. També Jordi Girona es elegit alcalde de Santa Maria i els Monjos per majoria absoluta, alcaldia que ocuparà fins l’any 2011 en què és substituït per Imma Ferret.

Juntament amb les eleccions municipals es van celebrar per primera vegada les eleccions al Parlament Europeu, que també va guanyar el PSC, elegint els seus primers eurodiputats (Josep Verde, Xavier Rubert i Joan Colom), tenint present que abans hi va haver eurodiputats no electes del nostre partit, entre ells en Carlos Barral.