1 minute read
LA POLÈMICA DEL JOC
Encara la pàtria ho tapava tot.
El gener de 1988 se celebra el XXXI Congrés del PSOE i jo m’incorporo a la Comissió Executiva federal, juntament amb Dolors Renau i Salvador Clotas. També a mitjans d’aquest any celebrem el 10è Aniversari del PSC a la Plaça de Braus Monumental de Barcelona. La satisfacció és gran entre els assistents encara que poques setmanes abans Jordi Pujol ha tornat a guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals nosaltres pugem un diputat i CDC en baixa tres, però continua mantenint la majoria absoluta. Tot i els nostres esforços, la situació política a Catalunya està estancada. La feina al Parlament del nostre Grup Parlamentari, presidit per Raimon Obiols i amb Lluís Armet com a eficaç portaveu, és intensa, però costa travessar la muralla de silenci que ha aconseguit bastir el nacionalisme català. Jo em guanyo la fama de ser el jabalí del Parlament, qualificatiu que m’enorgulleix encara que els adversaris me l’atribueixen amb una altra intenció no tan positiva.
Advertisement
Com a il·lustració d’aquesta situació parlamentària es poden citar molts exemples, però em limitaré a la polèmica del joc
a Catalunya. L’any 1987 l’EAJA (Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat), cedeix la gestió de les loteries de la Generalitat a una empresa privada, Luditec, que majoritàriament és propietat d’una empresa, Imperial Trading and Development, ubicada en un paradís fiscal, les Illes del Canal. Tot resulta bastant fosc i l’oposició, en especial el Grup Socialista i el grup del PSUC, denunciem la situació i demanem aclariments. Jo arribo a parlar de butxaques poc honorables, i això provoca la indignació del grup majoritari. Finalment es crea una comissió d’investigació en la qual Francesc Casares, Rafael Madueño i jo mateix pel PSC, i Matías Vives pel PSUC ens esforcem en posar en evidència les irregularitats de la concessió. Apareixen altres empreses ubicades en paradisos fiscals, Manteletta, Rosetta i altres, però no importa. La majoria convergent de la comissió força unes conclusions plenament favorables a l’EAJA i a Luditec. Evidentment, la sensació d’impotència va ser complerta. Anys més tard, quan es comença a parlar del 3%, potser el tema de Luditec hauria agafat un altre rumb. Es va plantejar segurament massa aviat. Encara la pàtria ho tapava tot.