Josep M. Sala
LA POLÈMICA DEL JOC Encara la pàtria ho tapava tot.
El gener de 1988 se celebra el XXXI Congrés del PSOE i jo m’incorporo a la Comissió Executiva federal, juntament amb Dolors Renau i Salvador Clotas. També a mitjans d’aquest any celebrem el 10è Aniversari del PSC a la Plaça de Braus Monumental de Barcelona. La satisfacció és gran entre els assistents encara que poques setmanes abans Jordi Pujol ha tornat a guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals nosaltres pugem un diputat i CDC en baixa tres, però continua mantenint la majoria absoluta. Tot i els nostres esforços, la situació política a Catalunya està estancada. La feina al Parlament del nostre Grup Parlamentari, presidit per Raimon Obiols i amb Lluís Armet com a eficaç portaveu, és intensa, però costa travessar la muralla de silenci que ha aconseguit bastir el nacionalisme català. Jo em guanyo la fama de ser el jabalí del Parlament, qualificatiu que m’enorgulleix encara que els adversaris me l’atribueixen amb una altra intenció no tan positiva. Com a il·lustració d’aquesta situació parlamentària es poden citar molts exemples, però em limitaré a la polèmica del joc
84
