MOMENTS DE TEMPESTA

Com molt sovint succeeix, els moments de calma anticipen moments de tempesta.

Les eleccions municipals de 1987 i les generals de 1989 ja havien estat uns primers indicis -que ja he assenyalat- del desgast del nostre projecte polític a Espanya i el seu reflex a Catalunya, que es traduiria de nou en un descens en les eleccions generals de 1993, amb la pèrdua de la majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, i finalment en la derrota de 1996 que obriria les portes al govern de la dreta de 1996 a 2004. Els problemes polítics són sempre causa de problemes interns i la dècada dels 90 en aquest sentit va ser una etapa conflictiva en el PSOE i el PSC.

En el Congrés del PSOE de novembre de 1990 vaig ser elegit, juntament amb en Raimon Obiols i en Salvador Clotas, membre de la Comissió Executiva Federal, de la mateixa manera que en el Congrés anterior del PSC vaig ser de nou elegit secretari d’Organització. La presència en les dues Comissions Executives em va permetre ésser testimoni d’aquests moments de tribulació.

En el PSOE s’obre la confrontació, en certa forma larvada fins aquest moment, entre guerristes i renovadors, una primera

mostra de la qual és la dimissió d’Alfonso Guerra com a vicepresident del Govern el gener de 1991 i el nomenament de Narcís Serra com el seu successor. El canvi de govern comporta la incorporació al mateix de Josep Borrell i Jordi Solé Tura. Exposaré més tard amb un cert detall els elements que van caracteritzar aquesta confrontació, però cal dir que va arribar a tots els racons del partit i va ser segurament un factor que va ajudar a la derrota electoral de 1996. En el cas de la representació del PSC a l’Executiva federal, Salvador Clotas estava clarament al costat dels guerristes, però tant jo com Raimon Obiols, encara que una part de la nostra ànima política podia simpatitzar amb el guerrisme, vàrem donar normalment recolzament a les posicions dels renovadors, sobretot per lleialtat a Felipe González i també a Narcís Serra.

Les eleccions municipals de 1991 van ser positives per al PSC, mantenint el 37.5% de vots, apujant el nombre de regidors a 1.924 (200 més que el 1987) i el d’alcaldies a 148 (7 més que el 1987). En aquestes eleccions Víctor Orrit va guanyar l’alcaldia de Tremp i Manuela de Madre l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, projectant-se com una de les figures més emblemàtiques del partit i també de les més estimades. Carles Ferré -que a Ripollet havia estat l’alcalde del PSUC des de 1979- es presenta encapçalant la candidatura socialista i guanya l’alcaldia amb claredat, exercint-la fins l’any 2001 en què és substituït per Joan Parralejo, que l’ocuparà fins l’any 2015. L’any 1992 Jordi Aymamí, a través d’una moció de censura, guanya també la alcaldia d’Igualada encapçalant una candidatura d’esquerres.

Per a mi, però, aquestes eleccions van tenir una significació especial. En el míting final, un company del partit que formava part de l’equip de catalans al govern, Rafael Suñol, se m’acosta i em pregunta: “Saps quelcom de Filesa?”. Era la primera

vegada que sentia aquesta paraula que durant els següents anys sentiria molt sovint i que amb tot el que significava condicionaria el meu futur polític i també en part el del partit. Dies després els diaris El Mundo i El País informaven de Filesa com un mecanisme de finançament del PSOE i, poc després, dins del mes de juny en una reunió de la Comissió Executiva Federal a la qual jo estava present, Guillermo Galeote i Carlos Navarro, responsables de finances de l’Executiva federal i del grup parlamentari socialista presentaven la seva dimissió en aquests càrrecs, que no en la seva condició de diputats. Faré més tard un parèntesi en aquesta exposició per explicar la meva nul·la intervenció en l’anomenat cas Filesa, malgrat la condemna judicial.

En el mes de novembre de 1991 es va celebrar un Congrés Extraordinari al Palau de Congressos de Barcelona amb el lema “Catalunya 92!” per preparar les eleccions autonòmiques que van tenir lloc en el mes de març d’aquest any, i van comportar una notable mobilització del partit, en què el porta a porta va tenir un paper important -es van visitar 184.450 domicilis-, que lamentablement s’ha perdut en campanyes posteriors, llevat de la d’alguns alcaldes, com Josep Mayoral de Granollers, que el segueixen practicant i aconseguint majories absolutes. No vull dir que les majories absolutes s’assoleixin gràcies al porta a porta, però segur que hi ajuda.

També els candidats encapçalats per Raimon Obiols van fer una bona i intensa campanya, però el moment polític no era el més favorable i els resultats tornaren a ser decebedors: Jordi Pujol va tornar a obtenir la majoria absoluta i el PSC es va quedar a un diputat i 80.000 vots per sota del resultat anterior. Aquest resultat contrasta de nou amb el resultat de les eleccions generals de 1993 en el quals el PSC torna a guanyar amb 18

diputats i 1.278.000 vots, que contrastaren amb els 728.000 obtinguts en aquestes eleccions autonòmiques. Aquesta diferència reiterada és un factor que alimenta en part i de nou el descontentament en amplis sectors del partit. L’any 1992 és a més, i per sobre de tot, l’any dels Jocs Olímpics i, per tant, de l’èxit personal de Pasqual Maragall, fet que també pot explicar alguns esdeveniments posteriors.

L’any 1993 s’obre una etapa de replantejaments, tant en el PSOE com en el PSC. Les veurem per separat, però abans parlem de Filesa.