Pàg. 10 i

ponents educatius (alimentació, activitat física i gestió emocional) adreçat a nens i nenes de tres a setze anys amb un objectiu clar: demostrar que l’adquisició d’hàbits saludables des de la infància redueix els riscos de la malaltia cardiovascular i millora la qualitat de vida a l’edat adulta.

NO M’AGRADA EL MEU COS

Pel que fa a la salut mental, aquest curs, i a través de diferents iniciatives, Educació ha endegat el Pla de benestar emocional i salut mental que ha de permetre ajudar els centres en l’acompanyament a l’alumnat per pal·liar els efectes de la pandèmia. Un dels més alarmants és el suïcidi juvenil, que ja és la primera causa de mort no natural entre els joves de setze a trenta-cinc anys (el 2020, coincidint amb la pandèmia, les temptatives de llevar-se la vida entre els menors de dinou anys van augmentar un 27%). Els casos de TCA, d’altra banda, també han crescut entre els adolescents arran del confinament. L’exposició prolongada a les xarxes socials i l’aïllament social causat per les mesures tan restrictives que han viscut aquests joves en edats molt vulnerables han estat un factor desencadenant del sentiment d’insatisfacció corporal que pot derivar en un d’aquests trastorns. Segons una enquesta feta per l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia a 5135 adolescents d’entre dotze i setze anys d’escoles de tot Catalunya durant el curs 2020 i 2021, fins a un 47% de les adolescents van manifestar que volien aprimar-se i un 41% va reconèixer que havia fet dieta amb aquest objectiu sense cap control mèdic. Davant la pregunta de si creien que podien estar patint un TCA, un 8,7% va afirmar que sí, quatre punts més que el curs 2019-20, quan la xifra era del 4,7%.

Dades tan alarmants com que el suïcidi ja és la primera causa de mort no natural entre els joves de setze a trenta-cinc anys i l’augment de casos de TCA entre els adolescents arran del confinament porten els experts a reclamar que la salut formi part també de les polítiques educatives

PREGUNTA’M

LA VIDA ALS CENTRES

Educar fora de l’aula, més fàcil del que sembla

Multitud de professionals de l’educació treballen quotidianament des de les seves petites organitzacions per oferir recursos i serveis que no només complementen la tasca docent sinó que en multipliquen les possibilitats i es converteixen en potencials aliats de mestres i professors per motivar i estimular la curiositat i les ganes d’aprendre d’infants i joves.

PEP MONTES. Gerent d’ACELLEC (Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura).

Més enllà de les declaracions ben intencionades que defensen la coordinació entre la tasca que realitzen els docents a les aules i la diversitat de recursos educatius que ofereix l’entorn comunitari, el cert és que les relacions entre uns i altres són tot sovint un petit camp de batalla farcit de mútues incomprensions i prejudicis mal explicats. En el pla teòric res, no podria ser més desitjable que la coordinació entre l’oferta educativa formal, que garanteix el dret a l’educació de tots els infants, i aquella que s’organitza enllà de les aules, amb major flexibilitat formal i usant eines lligades al lleure i la sociocultura. Malauradament, però hi ha un munt de circumstàncies, que podrien semblar anecdòtiques, que, a la pràctica, dificulten la relació i que, en no trobar les eines o recursos necessaris per posar-hi remei, esdevenen autèntiques barreres. Podríem parlar d’aspectes purament logístics, lligats a l’ús dels equipaments escolars, a tasques i serveis de manteniment, a la coordinació d’horaris, a l’ús de materials dels centres o, fins i tot, als fluxos de persones per les instal·lacions. Però també hi ha desacords en la tria de l’oferta educativa que complementa les propostes docents, en la coordinació de continguts, de tècniques de treball, en la relació i interacció amb els alumnes i, perquè no dir-ho, en la idea d’educació que en ocasions propugnen uns i altres.

QUE ELS ARBRES NO AMAGUIN EL BOSC

Si fossim capaços de situar-nos en un pla neutre, com a observadors externs, probablement ens adonaríem que la situació és paradoxal. D’una banda, semblaria relativament fàcil trobar objectius educatius i pedagògics comuns, i no costaria gaire identificar oportunitats de relació en la qual una banda i altra s’oferissin suports mutus. D’una altra, resulten també evidents les dificultats i limitacions materials que afronten uns i altres, de signe divers i en ocasions contrari. Però també es podria arribar de manera natural a la conclusió que les dificultats que afronten uns i altres no tenen origen en la part contrària i que, en certa manera, són tots víctimes de mancances estructurals del sistema educatiu o, fins i tot, social, del país. Des d’aquesta perspectiva, hauria de ser possible trobar eines concretes, pràctiques i segurament més senzi-