HISTÒRIES D’ÈXIT

REFERENTS

SERGI GARCÍA-RETORTILLO

PROFESSOR I INVESTIGADOR VISITANT A LA BOSTON UNIVERSITY MEMBRE DEL GRUP DE RECERCA COMPLEX SYSTEMS IN SPORT

Volem dissenyar nous biomarcadors que ens permetin quantificar com òrgans i músculs es coordinen durant l’exercici físic i com l’entrenament o la fatiga canvia aquesta coordinació.

Ho esteu testant amb esportistes? La nostra investigació té diferents fases. La primera estem detectant aquests biomarcadors i com es comporten amb gent sana. La segona fase s’haurà de veure en gent amb patologies, lesionats o esportistes d’elit. A partir d’aquí haurem d’establir perfils de referència, que serà la següent fase, i l’última serà integrar els biomarcadors a una app mòbil, per exemple. També s’ha fundat la revista científica Frontiers in Network Physiology.

La plaça de professor sorgeix d’aquesta experiència? Actualment soc investigador visitant al Kekc Laboratory, i també professor al departament d’Exercice Science a la Lasell University. I acabo de guanyar una plaça en una universitat de Pennsilvania, Labanon Valley College. Aquesta oportunitat és fruit de la feina feta a Boston però també amb el grup de recerca coordinat per la doctora Balagué; el meu pas per I’INEFC ha estat imprescindible per ser ara docent i investigador en una universitat americana.

“Estudiem com els òrgans es coordinen entre ells”

Maria Cadens durant un entrenament.

Doctor en CAFE, ha compaginat el fitnes i el wellness amb la investigació en el grup de recerca Complex Systems in Sport de l’INEFC i el Keck Laboratory for Network Physiology (Universitat de Boston). És professor associat a la Lasell University (Estats Units).

T’han nomenat professor associat a la School of Health Science de la Lasell University. Com has arribat fins aquí?

Vaig treballar com a entrenador personal i terapeuta durant 12 anys i vaig fer els graus en Magisteri, Fisioteràpia i CAFE a l’INEFC. Allà vaig conèixer la doctora Natàlia Balagué, professora de Fisiologia, que em va obrir les portes del grup de recerca Complex Systems in Sport. Vaig fer el Màster en Activitat Física i Salut. Vaig doctorar-me el 2016 i em vaig incorporar a la UdG com a professor de Fisiologia de l’Exercici.

Et vas decantar cap al vessant acadè-

mic. En acabar el doctorat, amb el grup de recerca vam començar a estudiar la coordinació cardiorespiratòria i com l’entrenament, o diferents patologies, poden modificar-la.

Quan contactes amb el grup de recerca

de Boston? Teníem una limitació, perquè no som físics ni matemàtics. Aquí és quan contacto amb un grup del departament de Física de la Universitat de Boston, el Keck Laboratory for Network Physiology. Dissenyaven nous algoritmes per quantificar com els òrgans es coordinen entre ells. Vaig començar a treballar amb l’equip del professor Plamen Ch. Ivanov, que estava impulsant el network physiology.

Què és el network physiology? És un nou camp que posa el focus en com diferents òrgans clau −cervell, cor, pulmons o alguns músculs− es comuniquen entre ells per donar lloc a estats de salut, malaltia, vigília o son. Nosaltres treballem en la branca de Network Phisiology of Exercice.

CEDIDA

MARIA CADENS

ENTRENADORA NACIONAL D’HANDBOL

“Compaginar la base amb l’elit et fa tocar de peus a terra”

Relacionada amb l’handbol des de petita, ha arribat a la selecció espanyola, però sap que aquesta feina que no durarà per sempre i s’està enfocant en la docència.

Has estat al Mundial d’Handbol femení com a preparadora física de la selecció espanyola. Com va ser l’experiència?

Un somni. Arribar a la selecció espanyola sempre és un objectiu professional, però és complicat. De fet, quan em van trucar per oferir-m’ho no era el moment, però ho havia d’agafar. I l’entorn és tan diferent... és esport d’alt rendiment.

Com entres a la selecció espanyola? El 2014. Des del 2009 estava a la Federació Catalana, i quan era seleccionadora de l’infantil femení vam quedar primeres al Campionat d’Espanya per Seleccions Autonòmiques. Llavors, la Federació Espanyola oferia beques als entrenadors per anar a concentracions nacionals. Hi vaig anar, cada cop em donaven més responsabilitat i després d’estar a l’equip B, que és com un sub-21, vaig entrar a l’absoluta.

Tot i això, tens altres feines. Sí. Estic com a preparadora física al Sènior Femení del Sant Quirze, un equip que juga a Divisió d’Honor, i a la base del club. És un contrast que et fa tocar de peus a terra. El que no és normal és l’elit. Quanta gent hi arriba? I tot i que ara estic enfocada a les seleccions amateurs, he estat molts anys a la base, que et dona molt bagatge perquè tens una funció molt pedagògica i educadora. Cal passar per allà.

I també fas classes a l’INEFC. Sí. Vaig estudiar CAFE a l’INEFC Lleida i ara soc professora col·laboradora a 1r i 3r. És una part que gaudeixo molt. A banda de la part pràctica i d’investigació, també faig docència, que és el que m’agradaria fer. Estic fent un doctorat sobre la lesió esportiva i la reeducació funcional, també a l’INEFC Lleida.

També vas ser jugadora professional d’handbol, sent capitana de la selecció catalana absoluta. S’ha millorat

amb els anys? La lliga espanyola no està al mateix nivell que la noruega, la danesa o la francesa, però a nivell de professionalització i contractes laborals tot està molt més regulat. Tot i això, els països nòrdics aposten molt més pels esports indoor que aquí.

Animaries els joves que estudiïn Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a

l’INEFC? Sí. De fet, si em preguntes si tornaria a fer la carrera, sabent les sortides professionals que té i amb l’experiència que tinc, et diria que sí. Però no només s’ha d’acabar la carrera, sinó que un s’ha de continuar formant i complementar-ho amb experiència laboral.

MARC FORTUNY

JUDOKA I ENTRENADOR PERSONAL

“Ens falten referents d’esportistes homosexuals”

Graduat en CAFE a l’INEFC Barcelona, va formar part de la Selecció Catalana de Judo i de la Selecció Espanyola Júnior. Va guanyar dues medalles internacionals i, després del bronze al Campionat d’Espanya absolut, va deixar la competició per la dificultat de gestionar la seva homosexualitat en un entorn esportiu. Va fer el Treball de Final de Grau sobre aquest tema i el seu cas ha estat el germen per crear la xarxa internacional ‘LGTBIQ+, educació física i esport’.

Per què vas decidir fer un estudi del teu cas com a Treball Final de Grau? Jo estudiava a l’INEFC Barcelona i al 2015 havia de fer el TFG. L’anava a fer sobre un centre d’entrenament personal. Llavors estava a la Selecció Catalana de Judo i a l’Espanyola Júnior, i l’havia deixat perquè no havia pogut gestionar la situació. Vaig proposar a la meva tutora, Dra. Anna Vilanova, de fer el TFG sobre aquest tema, que era un tabú.

Com el vas plantejar? Com un estudi de cas d’un judoka d’elit i de com s’havia vist afectat positivament i negativament per la seva acceptació com a homosexual. Un dels problemes va ser que no hi ha bibliografia, ni cap referent... La conclusió va ser que l’esport, en el cas dels homes, era un factor limitador a l’hora d’acceptar la seva pròpia homosexualitat. En aquell moment parlar d’això va ser complicat, a nivell personal va ser difícil.

Com vas fer el primer pas? Vaig deixar el judo amb 23 anys, perquè o deixava l’esport o acabava en un psiquiàtric. Al cap d’un mes ho vaig explicar a casa, va ser un drama. Llavors jo no sabia que ho estava deixant tot perquè no m’acceptava a mi mateix. La imatge que jo m’havia creat com a homosexual no és la que tinc ara de mi mateix. Ens falten referents d’esportistes homosexuals.

Vas tornar a competir després d’això?

Al cap d’un parell d’anys vaig tornar a competir, i va ser quan el tema va sortir a la llum. Va ser una bogeria, tots els mitjans em trucaven, fins i tot el president Pedro Sánchez em va telefonar un diumenge al matí! En aquell moment vaig tenir un sentiment contradictori, bonic i trist alhora. Això no hauria de ser notícia, però estava content si podia ajudar altres esportistes.

En quina situació esportiva estàs? Vaig tornar a competir fa tres anys, però em vaig lesionar i vaig decidir retirar-me. Ara soc entrenador personal i faig de readaptador i a nivell personal estic molt bé; de l’únic que em penedeixo és de no haver-ho dit abans perquè, un cop ho dius, t’adones que qui t’estima ho fa per qui ets tu, no per la teva orientació.

Què t’ha aportat l’INEFC en la teva car-

rera? El grau m’ha servit per tenir una base i per veure cap on volia anar. Estic content d’haver triat aquests estudis.

Quin record tens del teu pas per l’IN-

EFC? M’encantaria tirar enrere, perquè a la universitat havia de fingir ser una persona que no era. Sentia una pressió social, hi havia una homofòbia indirecta. Falta normalitzar el fet que qualsevol alumne pot tenir una orientació sexual diferent. Per al TFG vaig buscar casos d’homosexuals en cursos anteriors al meu i no en vaig trobar.

Què creus que es pot fer per normalit-

zar l’homosexualitat? Hem d’educar d’una manera diferent, en llibertat, i no donar coses per suposades. Cal formar els docents, perquè hi ha molta homofòbia en el llenguatge quotidià i que et condiciona si ets homosexual o dona. La gent pensa que s’ha normalitzat, però mira el futbol: quants futbolistes homosexuals hi ha a primera divisió? No n’hi ha perquè estan molt condicionats i no fan aquest pas. El dia que passi això podrem començar a canviar coses.

L’esport, en el cas dels homes, és un factor limitador a l’hora d’acceptar la homosexualitat”