L’HOLOCAUST. “MAI MÉS”

David Serrano i Blanquer

Mauthausen és a la deportació catalana i espanyola el que Auschwitz és a la jueva. És el símbol del “Mal” organitzat, sistematitzat, industrialitzat, perpetrat per un dels països més avançats del món occidental. Res a veure amb els genocidis en territoris poc desenvolupats, aprofitant la indefensió de gent escassament culturalitzada. Aquí ens trobem al centre d’Europa. No hi ha excuses que valguin.

La fita dels nostres republicans liderant la demolició del símbol del Reich que corona l’entrada fantasmagòrica del camp inicia un procés d’il·lusió general entre els demòcrates catalans i espanyols, que esperen que els aliats facin el mateix amb el règim feixista instal·lat a Espanya des del 1939. Una il·lusió vana. Els mitläufer versió catalana/espanyola i la “majoria silenciosa”, que denunciarà Primo Levi, s’encarreguen, amb el suport indispensable de l’església i els EUA, entre altres, de convertir un règim totalitari en entredit que ha vist fracassar els seus “germans” a Europa en una dictadura consolidada que s’allargassarà en el temps fins que, qui el va liderar, mori plàcidament al llit.

Una generació perduda d’intel·lectuals, professors, gestors, polítics i sindicalistes i gent demòcrata en general ha de mantenir-se a l’exili o és represaliada a l’interior de manera implacable; o és assassinada o encara es busca en fosses o cunetes. Una generació il·lusionant que havia dut la democràcia, la república, arreu de l’Estat. Entre ells, unes desenes de sabadellencs ho van patir en primera línia als camps nazis. I només uns quants, els supervivents, van haver de comprovar com els seus somnis desapareixien progressivament mentre la dictadura se solidificava cada vegada més.

Llegir Bauman i Arendt ens ajuda a entendre els mecanismes de part de la població per “adaptar-se”, si no col·laborar, amb un règim que ha venut una “transició” com a modèlica, mentre països que han patit dictadures recents com l’Argentina o l’Uruguai ens passen la mà per la cara. “Veritat, justícia i reparació”. Res de tot això s’ha produït. Ni tan sols els nostres supervivents van esdevenir els referents necessaris per construir la nova democràcia tutelada des del règim anterior. Ni per l’esquerra, ni per la dreta democràtica, si és que d’aquesta n’hi ha hagut mai a l’estil alemany (vegeu Merkel visitant Auschwitz i demanant perdó). És impossible imaginar-se un museu com el de la Topografia del Terror de Berlín dedicat als victimaris. Ni tan sols s’ha pogut dur davant dels tribunals el màxim responsable que més de 10.000 republicans (homes i dones) acabessin als camps de concentració nazis, Serrano Súñer. La transició ha perpetuat els vicis de la dictadura: militars, judicials, funcionarials, estructurals... Cap rastre de justícia transicional.

L’extrema dreta no és que reviscoli, és que mai se n’ha anat, simplement espera els moments idonis per tornar a treure el cap. Mateixos cognoms, mateixos vicis, mecanismes semblants adaptats als nous temps.

Cal reivindicar la radicalitat democràtica defensada pels nostres deportats com a referents ètics (independentment de com fos el seu pas pel sistema concentracionari nazi, fonamentat en l’alienació i la destrucció). Referents ètics davant les dificultats que tenen les democràcies occidentals per mantenir-se, per continuar; per no convertir-se en simulacres de democràcia amb tots els tics autocràtics.

Els nostres deportats es van jugar la vida per les llibertats i molts d’ells la van perdre als camps. Hem d’aprofitar per cridar ben fort el nostre “Mai més”.

“Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç. No és que m’aferri al passat o que hagi decidit no oblidar. Oblidar o recordar no depèn de si ho volem, encara que hi tinguéssim dret. Ser fidels a les companyes que vam deixar allà és tot el que ens queda. Oblidar és igualment impossible. Ni tan sols aquells de nosaltres que creuen haver-lo enterrat al racó més recòndit d’ells mateixos, ni tan sols aquells que afegeixen nous records a paletades per cobrir-lo, viatges aventures, bogeries, qualsevol cosa: el passat no passa. El temps no passa. Quan recordes un dia qualsevol d’allà, un moment qualsevol que torna, dut per una olor...”