PABLO ALÓS ESCARTÍN

Peralta de Alcofea (Osca), 13-1-1910 / Sabadell, 17-11 1991

El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer dels Sentmenat, 144 (pis). Abans, almenys des del 1924, havia viscut en diverses adreces de la Creu Alta. Treballava a la indústria tèxtil i era filador a Can Quadres (SA Suc. de Cuadras Prim). Militava a la CNT. Estava casat amb Emília Fernández Cánovas, filla de Nonduermas (Múrcia) i que també treballava a Can Quadres, de dobladora. L’Emília tenia 5 germanes i germans: Maria, José, Presentación, Francisco i Carmen, alguns dels quals vivien en diferents cases del mateix carrer dels Sentmenat.

GUERRA CIVIL Va ser milicià de la Columna Alpina, on va fer una forta amistat amb Eduard Garrigós i Soler.19 Durant la guerra la seva muller Emília se’n va anar a viure amb la seva germana Carmen, al carrer dels Sentmenat, 89; el marit de la Carmen, Joan Juncà Gudiol, també havia anat a la guerra i així es van fer costat l’una a l’altra.20

RETIRADA, EXILI I DEPORTACIÓ Durant la retirada es va haver d’exiliar a França. Un cop travessada la frontera va ser internat als camps de refugiats d’Argelers (principis de febrer de 1939 / 8-5-1939), Agde (8-5-1939 / 25-9-1939) i Sant Cebrià de Rosselló (2-9-1939 / 18-10-1939). Durant la seva estada a Argelers, Pablo va estar hospitalitzat per haver menjat aliments en males condicions. La seva mare, Felisa Escartín Trallero, d’origen aragonès, va aconseguir travessar la frontera i va poder alliberar el germà de Pablo, Teodoro, també internat a Argelers; Pablo, a causa de la seva hospitalització, es va haver de quedar a França.21 A finals d’octubre de 1939 i ja en el context de la Segona Guerra Mundial, Pablo es va allistar a la Companyia de Treballadors Estrangers 115

CTE (Maizières-les-Metz, La Mosel·la, França), a la Línia Maginot, on va coincidir de nou amb el seu company Eduard Garrigós. Després va ser capturat per l’exèrcit nazi i detingut al Fronstalag 140 de Belfort (Borgonya-Franc Comtat, França, del 26-6-1940 al 26-7-1940)22 i tot seguit va ser traslladat a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya, 26-7-1940 / 13-9-1940). Finalment fou deportat a Mauthausen el 13-9-1940, on ingressà amb el número 6837 i on al cap d’un temps va tornar a coincidir amb el seu amic Eduard Garrigós i Soler i amb el també sabadellenc Joan Capellas Fages. Al camp de Mauthausen va fer de barber i una de les feines que havia de fer era recollir el pèl i els cabells de tots els presoners morts. En aquest mateix camp va ser testimoni de la mort per assassinat d’un cosí seu del poble de Peralta d'Alcofea, perquè li havia caigut una pedra a la pedrera. Igualment va poder constatar l´ús de les xeringues amb les quals els nazis injectaven benzina al cor d’alguns dels presoners executats i també fou coneixedor de l’espai de les latrines, on també eren ofegats fins la mort alguns altres presoners. Tal com reconeix el seu company Eduard Garrigós a les seves memòries orals inèdites, és probable que Pablo Alós hagués estat destinat, a cavall dels anys 1942-1943 i durant una breu temporada, al subcamp de Steyr-Münichholz, a una fàbrica d’avions,23 fins que va caure malalt i va ser evacuat. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.

Després de ser alliberat va restar a l’exili almenys entre els anys 1945 i 1955, a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Eduard Garrigós i Soler, i treballant al camp. També va viure en una altra localitat de la zona, Les Matelles. Allí, al llarg de la segona meitat de l’any 1945, va rebre la visita, en diverses ocasions, de Joan Capellas, que estava establert a Montpeller, visites descrites en la correspondència que mantingué aquest darrer amb la seva família de Sabadell. La família va rebre una postal de la Creu Roja informant-los que Pablo era viu i residia en una casa de pagès d’aquesta localitat francesa, i que estava rebent l’ajut econòmic del govern francès i que s’estava recuperant de salut. L’agost de 1949 Pablo aconseguí retrobar-se amb la seva dona i el seu germà Teodoro a Andorra, des d’on van escriure una postal a la família (18-8-1949). La seva esposa, Emília, amb l’ajut econòmic de la família Alós-Escartín, va poder contractar un advocat i preparar la tornada de Pablo a Catalunya. El Govern de la República Francesa li va atorgar el títol de Deportat Polític el 6 de maig de 1955. Va tornar a

DESPRÉS DE L’ALLIBERAMENT

Grup de deportats alliberats al camp nazi de Mauthausen, cap al 6-22 de maig de 1945. A l’esquerra, agenollat, Pablo Alós Escartín; al seu costat, Joan Capellas Fages. A l’esquerra, dret i amb gorra, Eduard Garrigós i Soler; al seu costat, Casimir Climent Sarrión (Francesc Boix / cedida per Maria Antònia Oliveras Pons i Antoni Pons Vilaplana, AHS).

Sabadell cap a l’any 1956 i se’n van anar a viure a la Creu de Barberà, al carrer de Concepción Arenal. Pablo va treballar a cal Pere Prat, una empresa que feia maquinària per a forns de pa i panificadores, fins que es va jubilar. Pablo va percebre les pensions d’indemnització dels governs alemany i francès per la seva condició de deportat en camps nazis i d’internat en camps de refugiats francesos.

MEMÒRIA I FAMÍLIA Als

Arxius d’Arolsen (Alemanya) es conserva una targeta d’inscripció amb les seves dades personals i la seva professió com a obrer del tèxtil, amb data de 27-1-1941. A l’Arxiu de l’Amical de Mauthausen, associació de la qual era soci, es conserva una còpia d’alguna documentació personal, com també es conserva alguna fotografia i documentació seva en el fons familiar del seu company Joan Capellas i en l’arxiu familiar del seu nebot Pau Campo Alós. El 26 de gener de 2020 a Sabadell se li va posar una llamborda stolperstein en record i reconeixement de les víctimes de l’holocaust.

Emília Fernández Cánovas i Pablo Alós Escartín a França, al castell de Lavagnac (Montagnac), prop de Montpeller, cap a l’any 1950 (autor desconegut / cedida per Pau Campo Alós, AHS).

19 La Columna Alpina, formada per 4 centúries i militants de diverses formacions polítiques, va sortir de Barcelona el 28 d’agost de 1936, amb destinació al sud del front de l’Alt Aragó (Berger, 2022, p. 211).

20 Segons la font oral de Joan Juncà Fernàndez (Sabadell, 29-12-1938), fill de la Carmen, el seu pare va ser fet presoner i un cop acabada la guerra va estar entre 2-3 anys en un batalló de treballadors forçats a la Línea de la Concepción, prop de Gibraltar. Joan Juncà Fernàndez va viatjar dues vegades a França amb els seus pares, entre els anys 19501955, a Galargues, on també havien viscut Pablo Alós i Eduard Garrigós(Sabadell, 26 de gener i 4 de febrer de 2020).

21 Segons la font oral del nebot de Pablo, Pau Campo Alòs (Sabadell, 14 de març de 2019), Felisa va travessar la frontera a França amb una maleta plena de diners per intentar alliberar als seus dos fills. Tan sols va poder treure del camp a Teodoro, i després de romandre uns mesos amagat a Catalunya, la seva situació es va resoldre.

22 Segons diversos testimonis recollits per Montserrat Roig al seu llibre Els catalanas als camps nazis, Belfort era una caserna encerclada de filferrades, de focus mòbils, de gossos ensinistrats, de sentinelles i de fossars profunds (p. 174).

23 Aquest subcamp es va establir el 14 de març de 1942, i va ser un dels primers subcamps per servir a la indústria armamentística alemanya. Estava situat prop de l’actual població de Haag (Baixa Àustria). Hi foren internats entre 1.000 i 2.000 deportats de diferents nacionalitats: espanyols, francesos, polacs, italians, grecs, russos, txecs... L’abril de 1945 es va registrar el màxim d’internats, unes 3.090 persones. D’aquest camp consten 226 presoners incinerats al crematori de Steyr, i també nombroses víctimes dels atacs aeris aliats realitzats entre el febrer i l’abril de 1944, però el nombre total de víctimes mortals es desconeix. A banda del treball en la indústria de guerra, els deportats eren obligats a fer treballs de construcció de carreteres i refugis antiaeris a la ciutat de Steyr (https:// www.mauthausen-guides.at/en/subcamp/satellite-camp-steyr-munichholz).

Postal enviada des d’Andorra per Pablo Alós i Emília Fernàndez a la seva família, el 18-8-1949, quan es van retrobar per primera vegada, marit i muller, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. En aquesta trobada també hi era present el germà d’en Pablo, Teodoro (Edició postal de V. Claverol / Arxiu familiar de Pau Campo Alós, AHS).

Detall de la signatura de Pablo Alós Escartín, com a cap de família del domicili del carrer de Sentmenat, núm. 144, pis, en el full del Padró de Veïns de 1936 (AHS).

Retrat familiar. D’esquerra a dreta: Teodoro Alós Escartín, Maria Alós Escartín, Guadalupe Alós Escartín i Pablo Alós Escartín. Monistrol de Calders, anys 1980 (Pau Campo Alós / AHS).