LES LLAMBORDES STOLPERSTEINE

Els dies 27 de gener de 2018 i 25, 26 i 27 de gener de 2020, en el marc de la celebració del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, l’Ajuntament de Sabadell, el Memorial Democràtic de Catalunya i el Museu d’Història de Sabadell van dur a terme un conjunt d’accions d’homenatge i reconeixement als sabadellencs deportats.

Una de les activitats més emotives i sentides que es van dur a terme fou la de la col·locació de les llambordes stolpersteine, unes llambordes especials amb les dades de les persones deportades, que es posen davant de les cases on van néixer o dels darrers domicilis on van viure abans de marxar a la guerra i començar el seu itinerari, que acabà en els camps de l’infern nazi. Creades per l’artista alemany

Gunter Demnig, aquestes llambordes s’han convertit en un reconeixement simbòlic internacional a les víctimes de l’holocaust nazi.

En alemany stolperstein significa “pedra que fa ensopegar”. Cada llamborda és única i es realitza de manera artesanal, com a gest de respecte i d’humanitat que vol contrastar amb l’extermini massiu que va practicar el règim nazi. Actualment hi ha més de 90.000 stolpersteine distribuïdes per més de 2.000 poblacions d’una vintena de països europeus, com Hongria, Polònia, Ucraïna, Txèquia, França, Noruega, Alemanya, Àustria, Itàlia, Grècia i Espanya, entre altres. La primera pedra a la península Ibèrica es va posar a Navàs (Bages), l’any 2015. A Sabadell, de moment, se n’han posat 59.

Notes

1 Creades per un decret-llei del govern francès amb data del 12-4-1939 i reglamentades per un posterior decret del 27-5-1939 en un context excepcional pre-bèl·lic, en un principi aquestes companyies es denominaven, secretament, Companyies de Treballadors Espanyols (“miliciens espagnols”), unes companyies de prestació de treball obligatori principalment al servei de l’exèrcit, de l’agricultura i de la indústria armamentística. Inicialment els refugiats espanyols internats en els camps de concentració francesos s’hi allistaren per seguir combatent contra el feixisme, però també ho feren per fugir de les pèssimes condicions en què es trobaven confinats. En realitat van esdevenir mà d’obra barata, tot i cobrar un missèrrim sou de 50 cèntims de franc al dia. Es calcula que uns 55.000 espanyols van formar part de les CTE com a obrers militaritzats i sota el comandament de l’exèrcit francès; d’aquest contingent, uns 12.000 homes van ser destinats als treballs de construcció de la línia Maginot i altres 8.000 en posicions de suport a aquesta línia de fortificació fronterera que va esdevenir un veritable fracàs militar per França. Gairebé un 30% d’aquests homes eren d’origen català. Quan l’exèrcit nazi va començar l’ocupació de França entre els mesos de maig i juny de 1940, aquests republicans espanyols van ser abandonats a la seva sort i molts d’ells van acabar essent deportats als camps nazis (per a més informació vegeu: Parello, 2016; Tuban, 2018). Amb la signatura de l’armistici i la desmobilització, un nou decret-llei del 27-9-1940 va transformar aquestes CTE en Grups de Treballadors Estrangers (GTE): el control sobre els republicans espanyols es reforçava encara més amb l’excusa de les necessitats per a l’”economia nacional” del nou règim de Vichy. A aquests GTE, que es van dissoldre al setembre de 1944, s’hi van incorporar uns 40.000 homes, la major part refugiats espanyols.

2 La xifra més actualitzada fins a data d’avui: 9.161, segons el Banc de la Memòria Democràtica (Memorial Democràtic de Catalunya). D’aquesta xifra s’han comptabilitzat a l’entorn de 5.200 persones assassinades i 334 desaparegudes.

3 El camp central de Mauthausen es va construir a partir de la primavera de 1938 un cop annexionada Àustria, prop de la ciutat de Linz. Va ser el primer camp construït fora de les fronteres alemanyes. Hi van ser deportades un total d’unes 200.000 persones. Durant els anys 1941 i 1942 és quan es va acabar de configurar el seu aspecte de fortalesa, amb les torres de vigilància, les muralles, el camí de ronda, els garatges i la kommandatur; fou just en aquest període quan hi arribaren la major part de republicans espanyols i catalans, els quals van participar en aquesta ampliació i consolidació arquitectònica del camp. Aquest complex arribà a tenir 39 camps annexos i subcamps o kommandos. La seva pedrera (Wienergraben), amb l’”escala de la mort” de 186 graons d’accés a l’esplanada d’extracció, per on els deportats havien de carregar els blocs de pedra d’entre 40-50 kg a l’espatlla, es va convertir en l’element més simbòlic i brutal de l’esclavatge al qual es van sotmetre els internats, molts dels quals hi van perdre la vida. Va ser alliberat per l’exèrcit americà el 5 de maig de 1945. Els republicans espanyols foren els darrers a sortir de la zona del camp, cap a principis del mes de juny de 1945.

4 Al còmput de les víctimes mortals espanyoles d’aquest complex cal afegir les 457 gasejades i assassinades al Castell de Hartheim, 339 morts al mateix camp central, 58 a Styer i la resta, en els kommandos externs.

5 En realitat el camp de Gusen tenia una extensió més vasta que la del KL Mauthausen i amb una major capacitat per a internats. Tenia el seu propi sistema de numeració i un comandant criminal responsable del camp prou conegut per la seva crueltat, pertanyent al cos de les SS: Karl Chmielewski, reconegut també amb el malnom del “Diable de Gusen”. En el paratge que ocupava aquest camp actualment i des de fa molts anys hi ha una urbanització residencial, i l’entrada principal original (Jorhaus) va ser transformada en un xalet.

6 Dachau, situat a 20 km al nord-nord-oest de Múnic i en una zona de terrenys pantanosos, va ser el primer camp de concentració nazi: es va obrir el 21 de març de 1933, i en el seu origen es va destinar a presos polítics, comunistes i socialdemòcrates. Va esdevenir el camp prototipus del sistema concentracionari que es va estendre pel territori del Reich i dels paísos ocupats per l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Va arribar a tenir 139 camps annexos, molts dels quals dedicats a la indústria de guerra. Es calcula que de les 200.000 persones que hi foren internats en van morir unes 41.500. Després de Mauthausen, aquest va ser el camp on hi van ser deportats més republicans catalans i espanyols, més de set-cents cinquanta. Se’l coneixia, eufemísticament, com el “sanatori de Dachau”. El camp central va ser alliberat per l’exèrcit americà el 29 d’abril de 1945.

7 Buchenwald estava ubicat a 14 quilòmetres de la ciutat de Weimar. Es calcula que en aquest camp hi van ser deportades unes 250.000 persones, de les quals van morir unes 56.000. Va ser el tercer camp amb més republicans espanyols i catalans internats, més de sis-cents. Tenia un imponent complex de forns crematoris, i a la porta principal un rètol de ferro forjat amb el lema “Jeden das seine” en alemany: “A cadascú el que li toca”. Es va obrir el juliol de 1937 i va estar en funcionament durant set anys. Va ser alliberat per l’exèrcit americà l’11 d’abril de 1945.

8 Sachsenhausen va ser el camp model i referent de la resta dels camps del sistema concentracionari nazi. Situat a Oranienburg, a uns 40 km al nord de Berlin, tenia una escola de comandants, la Central d’Inspecció (IKL), des d’on es coordinaven totes les directrius dels recintes concentracionaris. Es va inaugurar el 12 de juliol de 1936. Hi van passar a l’entorn de 200.000 presoners, incloses unes 4.000 dones, dels quals en van morir més de 45.000. Al seu entorn hi havia moltes fàbriques que treballaven per a la indústria de guerra (més de 100 kommandos), on treballava molta mà d’obra esclava del camp. Va ser alliberat per l’exèrcit soviètic el 22 d’abril de 1945.

9 Bergen-Belsen es va crear l’any 1940: el camp es va construir prop de les localitats alemanyes de Bergen i Belsen. En principi, era un camp de presoners de guerra, però cap a finals de 1944 fou designat com a camp de concentració. A cavall dels anys 1944-1945 va acollir milers de nous presoners, sobretot jueus. El 15 d’abril de 1945 el camp fou alliberat per l’exèrcit britànic. Es calcula que hi moriren unes 50.000 persones.

10 Ravensbrück va ser un dels camps de concentració per a dones més gran del Reich alemany, el segon per darrere del d’Auschwitz-Birkenau. Es va establir el novembre de 1938, al costat de la població de Ravensbrück, al nord d’Alemanya. A l’abril de 1944 s’hi va construir un petit camp per a homes, adjacent al camp principal. El camp va ser alliberat per les tropes soviètiques el 30 d’abril de 1945.

11 Els Frontstalag eren els camps de presoners de guerra situats principalment a la França ocupada per l’exèrcit alemany; els Stalag (abreviatura del terme alemany Mannschaftstammlager o Stammlager) eren els camps de presoners de guerra, soldats i suboficials; els Oflag (abreviatura del terme alemany Offizierlager) eren els camps de presoners de guerra destinats als oficials; els Dulag (abreviatura del terme alemany Durchgangslager) eren els camps de presoners de guerra de trànsit i triatge, on aquests eren registrats i se’n verificava l'estat mèdic, a l’espera d’un altre destí o de la seva deportació definitiva. Els noms d’alguns dels sabadellencs que van ser fets presoners de guerra i els camps on van ser reclosos consten a les llistes oficials de presoners confeccionades i publicades pel <Centre Nacional d’Informació sobre els presoners de guerra> del govern de Vichy, creat el 6 de juliol de 1940 i que funcionà fins a l’1 de novembre de 1941. En aquestes llistes hi consten els seus noms i cognoms, la data i població de naixement, nacionalitat, la seva adscripció militar a França (CTE, etc.) i el camp on es troba reclòs. Les dates de publicació de les llistes no es corresponen amb les dates reals en què foren empresonats, ja que es publicaren més tardanament.

12 El Castell de Hartheim, situat a la localitat austríaca d’Alkoven, era un veritable centre d’extermini. Va ser un dels primers centres eutanàsics creats pel règim nazi ja a finals del 1939, conjuntament amb els centres amb instal·lacions de gas letal de Bernburg, Brandenburg, Grafeneck, Hadamar i Sonnenstein. L’any 1940 hi van ser assassinades 35.224 persones, gasejades, amb injeccions letals i o bé a causa d’altres experiments mèdics brutals i fatals que s’hi portaven a terme. En el marc dels programes denominats “Aktion T4” i “Aktion 14f13” i fins al mes de desembre de 1944 hi van ser assassinats milers i milers de presoners “físicament dèbils” (terme que feien servir les SS) procedents principalment dels camps de Mauthausen i Dachau, però també dels camps de Ravensbrück i Buchenwald (fonts: https://encyclopedia.ushmm.org/tags/en/tag/hartheim // https://www. mauthausen-guides.at/en/subcamp/field-command-schloss-hartheim).

13 Auschwitz-Birkenau, camp que a partir del 1941 fou denominat com a Auschwitz II, va ser creat el 12 d’abril de 1940 per ordre directa de Heinrich Himmler. Va ser el camp d’extermini per excel·lència del sistema concentracionari nazi: disposava de quatre forns crematoris i s’hi han comptabilitzat a l’entorn d’1.100.000 morts. Estava situat entre les poblacions poloneses de Catowice i Cracòvia, prop del riu Vístula. Al camp principal s’hi afegiren dos nous camps annexos, Auschwitz I i III. En la porta d’accés del camp principal hi havia el rètol de ferro forjat amb el lema “Arbeit macht freu” en alemany: “El treball dona llibertat”. La xifra de republicans espanyols que hi foren internats no depassa gaire la trentena. El complex d’Auschwitz va ser alliberat per les tropes soviètiques el 27 de gener de 1945.

“Puc dir que vaig creure plenament en tot allò. Ara no vull responsabilitzar ningú dels meus actes, ni mostrar-me víctima de cap engany. Era del tot conscient que aquella filosofia era cruel i inhumana, i que participava en l’extensió d’aquelles idees genocides. Estava convençut que era un mal que havíem d’acomplir amb l’objectiu de conquerir més salut per a l’espècie humana, de la mateixa manera que de vegades cal podar un arbre en excés esponerós, i cal sacrificar algunes belles branques que posen en risc la salut de l’arbre sencer. Que aquelles branques foren milers de persones, milers de polonesos, milers de jueus, o milers d’eslaus, tant se valia. Milers o milions. Quan una idea fructifica en la teua ment et fa insensible a les conseqüències, i vius infatuat que aquell és un camí que cal recórrer, perquè les grans gestes reclamen sempre grans sacrificis. Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar, la cultura que dotaria l’espècie humana d’un futur encara més gloriós i sublim. No es podria recular, era una ocasió que requeria herois, homes amb nervis d’acer. És clar que corprenia el dolor aliè, però no eren els nostres iguals, i d’alguna manera ens havíem de protegir.”

Martí Domínguez. L’esperit del temps

Barcelona: Proa, 2019, p. 98-99.14

14 Aquesta novel·la recrea, de forma extraordinàriament versemblant i colpidora, la trajectòria d’un científic austríac que es posà al servei de la política nazi: un metge austríac que s’interessà pel desenvolupament de les teories darwinistes, que va voler aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana, que va posar les seves investigacions al servei de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. Va ser enviat a la guerra l'any 1944, al front de l'Est en la lluita contra els russos, i va ser fet presoner per l'exèrcit soviètic. L'any 1948 va ser alliberat i molts anys després, l'any 1973, aquest científic nazi va rebre el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana i que és un retrat novel·lat inspirat en la figura del premi Nobel de Medicina de 1973, l’etòleg austríac Konrad Lorenz, que quan era un ambiciós jove científic en la trentena va proporcionar cobertura intel·lectual eugenista a la solució final nazi i que durant el règim del terror hitlerià va participar activament, a Polònia, en la tria de nens i nenes eslaus susceptibles de ser nazificats, enviant els descartats, els impurs, a una mort segura.