1 | EL CONTEXT HISTÒRIC GUERRA CIVIL, EXILI I DEPORTACIÓ

A l’abril de l’any 1936 Sabadell tenia una població de fet que pràcticament arribava a la xifra de 50.000 persones (població de fet: 49.902 habitants), de les quals poc més de 23.500 eren homes, dels quals uns 14.000 i escaig tenien edat militar. D’aquests, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola el juliol de 1936, uns 6.325 foren mobilitzats i destinats al front, i altres 331 foren mobilitzats per a la indústria de guerra i als serveis essencials. Dels sabadellencs deportats, gairebé la meitat van anar a combatre com a milicians voluntaris; la resta es van haver d’allistar perquè els tocava per lleva. A la guerra hi moriren –alguns desaparegueren– uns 563 sabadellencs, mentre que més de 1.300 hagueren de fugir a França, a l’exili forçat.

La tragèdia dels exiliats republicans continuà un cop s’inicià la Segona Guerra Mundial. Maltractats pel govern francès als camps de concentració de refugiats que s’habilitaren per tota la geografia francesa, despectivament eren titllats d’indesitjables, políticament perillosos, comunistes, anarquistes... Una part important d’aquells homes es van veure obligats a incorporar-se a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), bé voluntàriament, bé forçadament, amb l’objectiu de millorar les seves condicions de vida.1 Així, hem pogut documentar la presència de sabadellencs que acabaran essent deportats en un total de 17 companyies diferents, i en alguns casos van estar destinats en diverses companyies successives. Alguns altres fins i tot s’allistaren a la Legió Estrangera, en Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers o s’introduïren a la Resistència per continuar lluitant contra el feixisme. En el nostre cas, tres sabadellencs s’allistaren a la Legió Estrangera (Narcís Canals Llopart, Jaume Causanillas Gené i José Sánchez Laorden) i altres dos lluitaren amb la resistència francesa i sobrevisqueren a la deportació: Francesc Arroyo Maldonado i Carles Retana Valls.

Amb l’ocupació de França per part de l’exèrcit nazi alemany, sobretot a partir del maig de 1940, molts d’aquests republicans foren capturats i internats en camps de presoners de guerra. Amb la connivència del règim feixista de Franco, havien estat abandonats a la seva sort pel govern col·laboracionista de Vichy. Va ser llavors quan els van classificar com a apàtrides, els van deportar a camps de concentració i d’extermini i els van marcar amb un triangle blau per distingir-los com a tals, emigrants sense pàtria. La majoria dels més de 9.000 republicans espanyols deportats2 van ser confinats al complex de Mauthausen (fins ara se n’han identificat uns 7.533), on hi moriren prop de 5.000 homes.3 El camp de Gusen, que formava part d’aquest complex concentracionari, situat a 5 km de distància de Mauthausen, era de caràcter terminal, i dels homes que hi van ser internats, en van morir un 90%, a l’entorn de 4.000 deportats espanyols.4 Quant als sabadellencs deportats en aquest camp, quasi la meitat, 31, hi van perdre la vida; el mes més mortífer va ser el del novembre de 1941, en el qual hi van morir més de 900 republicans espanyols.5

Altres camps amb presència de deportats espanyols foren els de Dachau (amb un 50% de víctimes mortals),6 Buchenwald (amb un 40% de víctimes mortals),7 Sachsenhausen (considerat el camp “mare” del sistema concentracionari nazi),8 Bergen-Belsen9 i el de Ravensbrück (principalment per a dones, però també amb un camp específic per a homes).10 La majoria no van ser enviats a camps d’extermini, com el d’Auschwitz-Birkernau, un camp on hi van morir més d’un milió cent mil persones, tot i que alguns hi acabaren essent internats. En conjunt, més del 60% van deixar-hi la vida a causa de les terribles condicions d’internament: van morir per l’extenuació dels treballs forçats que havien de fer, per les malalties, per inanició, per les execucions, per les tortures, a la cambra de gas o a causa d’experiments mèdics. A aquestes defuncions, cal sumar-hi els morts durant les setmanes posteriors a l’alliberament dels camps.

Sortida d’un tren de milicians amb destinació al front de guerra, a l’estació dels Ferrocarrils del Nord de Sabadell, desembre de 1936 (Antoni Martí i Basté / Fundació Bosch i Cardellach).

Manifestació en demanda d’un exèrcit popular regular i la unitat sindical a la plaça de Sant Roc. Sabadell, 9 de febrer de 1937 (autor desconegut / AHS).

Grup de sabadellencs i sabadellenques a la conferència de la vegueria de les Joventuts Socialistes Unificades a Badalona, 1937. Hi apareixen Joan Capellas Fages (1) i Josep Rodríguez Escursell (2), els quals acabaren essent deportats al camp de Mauthausen l’any 1941 (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS).

Miquel Vial Candia (a la fila del darrere, alçant el fusell amb el braç esquerre) al front d’Aragó, a la Farlete (els Monegros, Saragossa). Cap al setembre-octubre de 1936. Juntament amb el seu germà Antonio va ser deportat a Mauthausen l’agost de 1940, i ambdós van sobreviure (autor desconegut / cedida per Gerard Vial i Maria Lluïsa Prior Vial).

Camp d’internament i concentració de Sant Cebrià de Rosselló, cap a l’abril-maig de 1939. Hi apareix, ajupit, Josep Rodríguez Escursell, sabadellenc deportat a Mauthausen el 1941 i assassinat a Gusen el maig de 1943 (autor desconegut / Fons Josep Xinxó Bondia, AHS).

Mapa de distribució dels camps d’internament i de concentració de refugiats espanyols que havien fugit en retirada entre els mesos de gener i febrer del 1939, instal·lats al sud de França. La major part dels sabadellencs que acabaren essent deportats als camps nazis van patir la primera experiència de confinament en unes duríssimes i pèssimes condicions de vida en aquests indrets controlats per la policia i l’exèrcit francès, entre l’hivern i la tardor del 1939 (extret de: Esteve Carrera Font, “Tancats entre filferros a la platja”, El Punt Avui, 16-2-2014).