Llibret Falla Prado de Tavernes de la Valldigna 2025

Falla Prado 2025

2025

Edita

EDITA:

Associació Cultural Falla Prado.

EQUIP DE REDACCIÓ:

Noe Alberola, Joan Enric Alberola, Josep Antoni Alberola, Natàlia Albi, Claudia Blasco, Beatriz Bosch, Àngela Cortijo, Àngela Chapa, Laura Donet, Natxo Escandell, Carles Fermí, David Ferre, Esther Ferrús, Manolo Gómez, Beli Grau, Rafa Grau, Maria Gregori, Mar Hidalgo, Sara López, Rosa Magraner, Enric Marco, Juan Vicente Miguel, Sandra Molins, Lola Moreno, Rubén Tello, Cristina Ortells, Jaume Palomares, José Pastor, Encarna Sansaloni, Teresa Talens, Jaume Talens, Agustín Zaragozá, Carles F. Donoso i Valeria Galera.

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA:

Natàlia Albi.

PORTADA: www.panalfallero.com

ARXIU FOTOGRÀFIC:

Cristina Ortells i Ke Foto.

PUBLICITAT:

La comissió de la Falla Prado.

DISSENY, MAQUETACIÓ

I IMPRESSIÓ:

DIPÒSIT LEGAL: V-415-2012

Vols escoltar el nostre llibret? Escaneja el codi QR i te’l narrem nosaltres.

També pots accedir seguint l’enllaç https://falla-prado2.webnode.es/ llibrets/

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià 2025.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

Aquest llibret participa al #VPremiLaViadelaIgualtat a la promoció de la igualtat entre els gèneres i l’ús del llenguatge inclusiu en un article d’un llibret de falla.

Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Aquest llibret participa en el PREMI PUNT VOLAT.

La Falla Prado vol agrair a les empreses que han col·laborat i a totes les persones que han prestat els seus documents, imatges i records per a l’elaboració d’aquest.

Els continguts del mateix es van tancar el 31 de desembre del 2024.

Pots trobar el nostre llibret en format digital a la web: https://www.calameo. com/accounts/7850821

Falla Prado 2025

TAVERNES VALLDIGNA de la

Su mari

06

Pròleg Llibret 2025,

Rubén Tello

08 Introducció

Equip de llibret

a dEsTEMPS

Poble societat 1-

12 El tren Carcaixent-Dénia (1864-1974) va passar per Tavernes durant més de cent anys.

Encarna Sansaloni.

16 Animalisme.

Jaume Talens.

20 A destemps.

Rosa Magraner.

22 Viure a destemps, pobletans o ciutadans.

Juan Vicente Miguel Guillem i Laura Donet Gascó.

30 Relat d’un Patrimoni Perdut.

Juan Vicente Miguel Guillem i Laura Donet Gascó.

34

Societat de consum, quan la recuperació o la reparació deixa de ser una opció.

Natàlia Albi Gálvez.

38 Una dona, a destemps?.

Cristina Ortells.

44 De l’Albufera de València a la Venècia de Canaletto.

David Ferre.

48 Temps de memòries. Espais de records.

Natxo Escandell.

56 L’ermita del Calvari.

Rafa Grau

60 Un fl violeta en el temps.

Noelia Alberola Elena.

64 El que no diguem.

Juan Vicente Miguel Guillem i Laura Donet Gascó.

PART LiTERÀRIA

Falles

66 Saies, mitjons, faixes i còfes. La indumentèria valenciana a destemps.

Beatriz Bosch.

72 Arribà a destemps.

Panal Fallero.

74 Les bandes i la festa de les falles.

Josep Antoni Alberola.

78 Les falles. Tradició o avantguarda.

Àngela Cortijo Perona.

84

El temps passat a la falla Prado. Teresa Talens.

84 Falles en un altre temps també són falles.

José Luis Contreras.

92 Descobrint els sabors de proximitat a l’escola.

Sara López.

98 La música en temps de la Intel·ligència Artifcial.

Jose Pastor.

104

Una educació de tots per a tots.

Jaume Talens

108 Destemps en l’adquisició dels aprenentatges en l’alumnat amb NESE/altes capacitats.

Clàudia Blasco i Natàlia Albi.

112 La quarta ona i la violència sexual.

Agustí Zaragozá.

114 Estudiar a destemps i a contracorrent. El repte de l’estudi a l’adultesa.

Àngela Chapa.

116

Dormir a destemps i les seues implicacions.

Esther Ferrús.

120 Café del temps i paraules a destemps.

Sandra Molins.

124 Els diferents ritmes d’aprenentatge, a temps o a destemps

Clàudia Blasco i Natàlia Albi.

Me di ambient

126 Aliments de temporada un pas cap a l’ecosostenibilitat.

Beli Grau i Maria Gregori.

130 Quan la natura no entén els desitjos humans.

Enric Marco.

134 L’obsolescència programada. Un negoci que perpetua el consum.

Joan Enric.

138 De l’asfalt al verd.

Plataforma per una Valldigna digna.

142 Naturalment, més resilients a les inundacions.

Carles Fermí Martí i Manolo Gómez.

148 Vint onze.

Juan Vicente Miguel i Laura Donet Gascó.

45-

Per a jugar i aprendre.

168

p. 166-

2025

Fallera major de Tavernes de la Valldigna 2025 Maria Ciscar Pons.

172 Fallera Major Sara López Requena.

178 President Juanjo Martí Martínez

182 Esbós i Falla Gran: Carnavalada.

192 Fallera Major Infantil Vera Roig Donet.

198 President Infantil Josep Pastor Arias.

202 Esbós i falla Infantil: L’horta al cor.

208 Cens adults.

211 Cens infantil.

213 Acomiadament i recordatori 2024.

218 Àlbum fotogràfc.

222 Les joies de la falla Prado.

224 Programació.

p. 152p. 226-

prò leg

A LA VIDA HI HA

moments cíclics replets de màgia. Instants que perden intensitat quan ja has descobert el truc d’il·lusionisme que els feia tan especials. Un clar exemple del que s’exposa és el dia de Reis. Els xiquets quan creixen i s’assabenten que els nervis de la nit de Reis no són fruit del truc màgic d’unes majestats orientals sinó de l’abracadabra de la cartera o de la targeta de crèdit, ja han aplegat a l’extrem de pagar les joguines en “còmodes terminis”, d’uns pares occidentals, no viuen amb plenitud la il·lusió que generen aquells regals i es tornen, alhora, més exigents davant uns portadors que, desproveïts de vareta màgica, s’han convertit en uns veritables patges que, a partir d’eixe moment, no obeiran als designis de cap rei sinó a la tirania d’alguns infants.

El citat cas, traç amunt o traç avall, il·lustra la perduda, accentuada als darrers anys, d’un dels moments més màgics i esperats de l’any per part de l’amant de la festa de les Falles; la trobada amb els esbossos de les falles

a dEsTEMPS

Per sort i malgrat totes les difcultats que es troben, llibrets com el que teniu entre les mans o publicacions tradicionals i entranyables com El Turista Fallero encara es publiquen. Però, parodiant la cançó dels Buggles, a este pas cantarem el plany titolat “Internet matà a l’estrella de les publicacions falleres”. Per desgràcia, la informació fallera apareguda a les diferents xarxes socials pot desvelar-te abans de l’estiu el secret millor guardat d’una comissió fallera; l’esbós del cadafal. Per tant, ja no cal esperar a eixe anhelat moment de fnals de febrer quan anaves a la presentació del llibrets de la falla o al quiosquer i amb tota la il·lusió del món li demanaves El Turista Fallero. En un primer moment, podem pensar que els autoanomenats malalts fallers de la xarxa ens estan oferint, sense impacients esperes i debades, un bé d’interés general però, alhora de la veritat, estan propagant una pandèmia, o virus si utilitzem el seu llenguatge cibernètic, que pot acabar amb la màgia que es produïa en aquell moment que fullejaves, per f, el llibret de la falla.

del que escriu semblar un mantenidor cursi de falleres majors, no es pot negar que quan fullejaves per primer, segon i, fns i tot, tercer cop ells llibres o la revista d’Edicions Bayarri, t’endinsaves en un viatge fantàstic que, bocabadat, et permetia descobrir, en el cas de El Turista Fallero, detallades a una pàgina sencera, les set o més, o a vegades menys, meravelles que conformaven la secció especial per a després convidar-te a visitar els millors obradors fallers que, com els més prestigiosos museus, et mostraven tota una sèrie de peces valuoses i exclusives. El viatge no acabava ací sinó que continuava pels indrets més desconeguts de València, carrers de tons blau i rosa acompanyats d’un plànol amb el qual ens hem ensenyat a no perdre’ns per la ciutat.

Acabem de passar uns Nadals enllumenats a fnals d’octubre, on hem pogut menjar cireres o fraules amb sabor de mes de desembre, mentre escric este línees, a principis de gener, les rebaixes s’han ajuntat amb la primavera d’El Corte Inglés. Una primavera que, a este pas, ens portaran unes noves Falles, ja que cada cop més són més comuns actes i actes fallers no ja a deshores, sinó llunyans a la tradició fallera.

En l’època de la moda del mindfulness, vivim a deshores, per això, et demanem que et relaxes, et poses el més còmode possible i disfrutes llegint este llibre i descobrint eixes Falles que al llarg de l’any has estat esperant. Nosaltres, un cop més, hem complit i hem tornat a aparèixer a fnals de febrer, per tal que paladeges estos escrits amb xocolata i bunyols. El granissat als mesos de la mar.

Rubén Tello

In troducció

COMENÇAVA

un

nou exercici, el del 2025, i amb ell també encetàvem un nou cicle d’artistes fallers. Miriam i Fernando han donat pas a Àlex i Mauri els quals venen carregats a la nostra plaça de nous projectes i il·lusions, i com no, nosaltres amb ells.

Tindrem noves falles i nous artistes, van ser les notícies que ens arribaren a la delegació del llibret, i en veure les falles i saber dels esbossos vam començar amb la pluja d’idees.

En la falla gran tenim a Mauricio Moreira amb una falla ambientada a Venècia amb una dona com a peça central ben pomposa amb el seu vestit per a carnaval i la màscara en la mà preparada per a viure un carnestoltes italià. Per altra part, en la falla infantil, Àlex López ens planteja una falleta on se celebra la fruita de temporada, l’ecosostenibilitat, el mercat de proximitat i ensenya els més menuts a gaudir en cada època de les fruites i verdures de temporada i, si és possible, de la terreta.

Ara ens venia a nosaltres la feina, buscar un nexe d’unió i preparar una temàtica i un nou llibret, les disfresses i les fruites són difícils de lligar, Venècia amb les verdures, el mercat local i els canals, el menjar i la festa, el carnaval i la denominació d’origen... Va ser una pluja d’idees seca, fns que quan menys ho esperes com als grans pensadors, ens va vindre la idea i vam advertir un nexe d’unió.

En falles plantàvem una falla de disfresses (quan aquesta festa ja ha passat) i això mateix proclama la falla infantil, el gaudir de la fruita i verdura al seu temps, la inspiració ens visitava, el llibret es titolaria: A destemps

Sabeu d’eixe moment on te n’adones d’algun aspecte que t’ha passat desapercebut durant molt de temps i de repent et resulta visible i de colp molta informació? Així ens vam sentir nosaltres, els nostres artistes fallers es reinventen cada dia i quasi podem trobar falles de totes les temàtiques que et pugues imaginar, les falles són plantades en març tradicionalment, però en la nostra setmana gran hem vist de tot gràcies a les seues obres.

Trobem el Nadal en març amb la recordada falla de Vicente Llàcer per a la falla Duque de Gaeta-Pobla de Farnals del 2017, on un pare Nadal afanyós arribava dalt de Rudolf a la seua plaça; en la nostra falla mateixa, també rememoràrem el Nadal i els Reis en la nostra falleta del 2008 dels germans Parra, on cadascuna de les cares ens mostrava dos de les nits favorites de l’any per als més menuts.

No solament hem tingut el Nadal en març, l’estiu també és un dels elements triats per gaudir d’unes bones falles, en el passat exercici els artistes de Sacabutxart omplien de mar la falla Santa Maria Micaela – Martín el humano on Sumergits emergia el seu encreuament amb una escena típica a les nostres platges en juliol i agost.

a dEsTEMPS

Per a falles ofcialment estem fnalitzant l’hivern, però de moment, no recordem cap setmana fallera amb neu, això sí, falles nevades en trobem moltes. Vos deixem els exemples de la falla Enginyer José Sirera-Pio IX amb Falles on ice , de l’artista Rafael Martínez i també el recordat os polar de la plaça de l’Ajuntament, amb la crítica al canvi climàtic de la falla del 2022, d’Alejandro Santaeulalia i Dulk.

Un exemple que ens permet parlar de totes les èpoques al mateix temps, és la falla guanyadora de les falles d’especial del passat exercici, l’Antiga de Campanar de Josué Beitia, amb Canvi Climàtic repassava les quatre estacions de l’any i criticava com, a poc a poc, va fent-se més difícil saber l’estació en què ens trobem donat que les temperatures cada dia van més a destemps.

Per sort, en la imaginació i saber fer dels nostres artistes tenim la possibilitat de veure al mes de març no solament falles sobre altres èpoques de l’any, sinó de tot el que la seua imaginació aplegue a visibilitzar, viure en un conte, en el cel, en l’infern, monstres, dinosaures... i és que tenim molta sort de viure en aquesta terra, on tot és possible, així com també farem possible un llibret A destemps , en elaboració des de maig, corrent per a fniquitar-lo en desembre com sempre i acabar gaudint d’ell en febrer i per a sempre.

allà anem! Equip de llibret

TE Es MPS

EL TREN CARCAIXENT-DÉNIA (1864-1974)

VA PASSAR PER TAVERNES DURANT MÉS DE CENT ANYS

Encarna Sansaloni MARTÍ

Cronista oficial de Tavernes de la Valldigna

L ’ objectiu

d’aquestes línies és traure de l’oblit el tren Carcaixent-Dénia (1864-1974) que un dia va travessar la Valldigna. Aquest tren que en la Vall l’anomenaven “El trenet”, perquè en veritat era petit, sobretot quan s’arribava a Carcaixent i els passatgers havien de realitzar el transbord i agafaven l’altre tren de via ampla que, procedent de Madrid, Alcoi o Xàtiva ens portava a València, encara pareixia més menut. Per anar des de Tavernes a València en tren fns a l’any 1969, s’havien d’agafar dos trens, un de via mètrica i l’altre de via ampla.

He de confessar que de menuda vaig ser molt sovint usuària d’aquest tren per anar-hi al metge a València i guarde d’ell un record entranyable, i és per això que he publicat diversos estudis d’aquest tren per dignifcarlo i traure’l de l’oblit, perquè aquest tren va tenir molt a veure en el desenvolupament agrari, comercial i industrial a la Valldigna. En defnitiva, estimar la terra on ens ha tocat nàixer, perquè difícilment es pot estimar allò que no es coneix.

Al voltant del tren va anar desenvolupant-se la vida dels nostres majors i les transformacions que es van produir no sols a Tavernes sinó a tot l’Estat Espanyol. Va ser inaugurat el 8 de febrer de 1864, amb un traçat de 65,4 quilòmetres que discorrien quasi plans i sense corbes, a excepció del port del Portitxol, amb 107 metres. Les obres de més consistència de tot el trajecte van ser les realitzades per travessar el riu Vaca. Les estacions on tenia parada eren: Carcaixent, Gandia i Dénia, amb pressa d’aigua, dipòsit de locomotores, naus per a guardar els cotxes de viatgers i molls de càrrega i descàrrega. La Barraca d’Aigües Vives, Benifairó de Valldigna, Tavernes de Valldigna, Xeraco, Oliva i el Verger, tenien estacions i molls de càrrega. Aigües Vives, Xeresa, el Molinell i el Palmar eren baixadors.

Cal que ens preguntem com seria avui la Valldigna si no l’haguera travessat l’any 1864 aquell Tramway , també anomenat tramvia de sang, el primer en tota Espanya tirat per rossins i haques, amb les rodes acoblades a uns raïls amb la fnalitat que les cavalleries caminaren de manera més còmoda entre

els carrils, que circulaven a una velocitat de 15 km/h. Amb data 28 de novembre de 1881, passava a tracció a vapor, de la mà de José Campo, el gran benefactor dels ferrocarrils valencians que el perllongaria fns a Dénia en 1884.

En 1889 va morir José Campo i, en 1891, els seus hereus van vendre el tren CarcaixentDénia, a la companyia Ferrocarriles del Norte de España, coneguda popularment per Ferrocarrils del Nord1. En la dictadura de Primo de Rivera el tren va passar a ser gestionat per EFE2 (1926) i posteriorment en 1965 per FEVE3 .

La rellevància d’aquest tren per l’economia valldignenca fou enorme. Sens dubte, la nostra agricultura amb els cultius de comercialització com l’arròs i la taronja es va veure afavorida per la facilitat de transportarlos en aquest nou mitjà de comunicació en un moment en què els carros eren quasi els únics que feien aquest transport. L’estació de Tavernes va ser importantíssima en les primeries del segle XX. Per ella eixia la producció agrícola: taronges, pansa, cacauet, blat, dacsa, garrofes, arròs, vi, oli i sense oblidar les maduixes, fns al punt que la premsa del moment anomenava aquest tren “El tren freser”; les freses de la Valldigna eren conegudes per tot arreu.

1 L’Estació del Nord de València, rep el seu nom perquè va pertànyer aquesta companyia abans de la creació de RENFE.

2 EFE: Explotació de ferrocarrils per l’Estat.

3 FEVE: Ferrocarrils de via estreta.

“Recorreguts”. Autora Imma Alberola, 1999.

Durant la dura postguerra, les cartilles de racionament, l’atur i les cues per obtenir farina, oli, creïlles i, fns i tot, petroli per a cuinar, ocuparen un cert protagonisme en la vida quotidiana. Molts llauradors desviaven al mercat negre blat, cacauet i arròs, per tal d’obtenir ingressos addicionals; la imatge d’homes, dones i xiquets fent estraperlo des del trenet, tirant els fardells per la fnestra en aquests anys era normal, malgrat les multes de la Guàrdia Civil. Aquestes històries, moltes vegades viscudes en la postguerra pels més vells i contades als més joves, són un bon exemple de com els homes i dones de la Valldigna feren del tren un mitjà per a sobreviure en temps difícils.

La dècada dels anys cinquanta del segle XX foren anys de recuperació econòmica; prenia volada el transport per carretera i els camions plantejaren al ferrocarril una forta competència. Amb camions es transportaven verdures, hortalisses, taronges i arròs perquè no havien de fer el canvi de via a Carcaixent, quedant a poc a poc el tren relegat per a transportar (adobs, fusta, carbó, ciment i passatgers).

Al llarg de la vida del tren els pobles per on passava, s’uniren perquè la via es transformara en ampla i que desapareguera el transbordament a Carcaixent, ja que aquest tren tenia un gran desequilibri, entre la producció que havia de transportar i la capacitat de càrrega que oferia, perquè la producció citrícola en els anys quaranta del segle passat s’havia triplicat. Des de Tavernes, es transportaven en carros “más de 200 toneladas diarias de naranjas al puerto de Gandia, por la falta de capacidad del ferrocarril de Carcagente” 4 .

Les persones que s’encarregaren de la seua explotació no van tenir sufcients mires de futur perquè no invertiren de forma adequada en la modernització de les seues estructures que van anar a poc a poc quedant-se obsoletes.

L’11 de juliol de 1969, el tren efectuà l’últim viatge des de Carcaixent a Gandia, després de cent cinc anys i de 88 de tracció a vapor, de transportar milers de tones de taronges, fruites, hortalisses, carbó, adobs, ciments. El tren es va tancar en un moment en què un altre vessant per als trens adquiria molta importància: el servei de passatgers. Fins a 1974 va estar en funcionament, realitzant el trajecte des de Gandía fns a Dénia. Des d’aleshores, la Ribera, la SaforValldigna i la Marina es van quedar sense aquest mitjà de transport i amb un territori desvertebrat.

4 «Producción y circulación en el Ferrocarril Carcagente-Denia». El Mercantil Valenciano. Dissabte 1 de juny de 1929.

No es va tenir en compte que el port de Dénia era la porta d’entrada dels turistes que anaven i venien des de les Balears i que amb tren es desplaçaven fns a Carcaixent i des d’allí fns a València. Desapareixia l’única ruta ferroviària que unia Dénia amb la capital valenciana, amb la promesa que es construiria immediatament la prolongació des de Gandia fns a Dénia, de via ampla, promesa incomplida. Cal pensar que fa cent anys es podia agafar el tren a Dénia i arribar a València en unes quatre hores. Mentre que avui en ple segle XXI des d’Oliva i Dénia no se’n pot anar-hi a València en tren.

Restes actuals del pont del tren Carcaixent-Dénia sobre el riu Vaca, en el terme de Tavernes de la Valldigna

Si cal somiar anem a fer-ho i imaginar-nos poder agafar el tren en una estació situada dintre del poble, igual que la tenen a Gandia, València o Xeraco; pensem en la comoditat i la qualitat de vida que ens donaria. També podríem somiar amb la qualitat de mobilitat que ens haguera portat a la Valldigna, si s’hagueren construït els nou quilòmetres escassos de via que separen Carcaixent de “Castelló”5, població unida a València per ferrocarril de via mètrica. En el mateix tren6, des de València passant per la Valldigna s’haguera pogut arribar a Alacant. Avui pel terme de Tavernes passa un tren i tenim una estació lluny de tot, de la platja i del poble.

El temps s’ha encarregat de fer-nos veure que si aquest tren s’haguera modernitzat i adaptat als nous temps ens haguera portat de segur una altra manera en el quefer quotidià de Tavernes. A parer meu, va ser un error suprimir aquest ferrocarril mètric.

5 No s’ha de confondre Castelló (abans Castelló de la Ribera), amb Castelló de la Plana.

6 Si no s’hagués suprimit aquesta línia, s’hauria pogut anar des de València fns a Tavernes amb “Metrovalència”, que en l’actualitat uneix València amb 36 municipis, amb 137 estacions i 156 km de via.

(1864-1974)

TEdEs PM S a

Jaume lens Rodríguez L’HUMANISME ÉS ANIMALISME

“Saber

que saps allò que saps i saber que no saps allò que no saps: eixa és la saviesa”. Confuci.

IAmb un començament hiperbòlic diré, abans de situar els dos combatents, que Noruega és prepara per unions entre humans i animals de companyia. Però hi ha invencions de matrimonis legals a Canadà. Anem a la serietat , seguirem la flosofa, anem a Sartre el primer en traure el tema a “Crítica de la raó dialèctica” i els seus seguidors.

Quan estudiem fenomenologia del mal , els fenòmens que conformen el mal, trobem Heidegger , “ el mal és el domini de la voluntat pròpia que es pren com a mestre de la voluntat universal”. Karen ens diu, “no hem de fer etern, prolongar innecessàriament el sofriment de l’altre, és tortura”. Ens diuen que el “ gaudir pel sofriment és mal d’entendre ”. Tot i buscar, com diu el Dalai Lama , “ El propòsit de les nostres vides és ser feliç”. Ens recorda el

nihilisme de Nietzsche, “ Quan l’individu reconeix que morirà, cerca de manera desesperada, allargar-la sense importar-li el preu ”. Levinas, “ que hem d’experimentar la vida d’un altre que viu”. Per acabar en allò que molts pensen: “ Buscar l’excusa per seguir discriminant els animals en comparar-lo amb les plantes és tenir presa una postura”. Tristan García assenyala els humanistes típics, les persones normals que ja han pres una opció.

El terme “ despullar” és escorxar la pell d’una animal. Ve de la paraula llatina “ despoliare ” que signifca deixar nu o saquejar, furtar alguna cosa que tens pròxima o com a pròpia. En aragonès “ despellar ” en castellà “ despojar ”. Un sentiment que tenen algunes persones en la seua cultura quan troben que els furten els flls, la casa, o en aquest cas les festes, una part del seu donar “sentit de vida” (el que podrien ser les falles pels fallers). Damunt ho veuen com a violència i tornen la violència d’instints primaris. No atenen a raons, en trobarse amb el dilema: els diuen esteu fent mal i entenen que ens estan robant . El típic dilema entre raó i sentiment, tan estudiat per psicòlegs.

No podem tornar a l’animalisme natural, està al llibre “ A libertarian Walks Into bear”, Un liberal és troba un os. A Grafton, EEUU, uns llibertaris per la igualtat animal, que no eren anarquistes, més bé persones que no volen estat, o mínim, no pagar impostos i un mercat molt lliure i directe, seguien un altre llibre,”El país del Atlas”. Un laboratori d’humanisme animalista que va acabar essent atacat pels ossos, primer els propis animals de companyia arribant a persones. Abandonaren molts, altres fugiren i els que es quedaren, demanaven ajuda a les forces de l’estat. El seu somni era demostrar el bon funcionament sense burocràcia, sense intervencionisme en les seves vides i acabaren en caos i pobresa.

Pel meu costat veig uns combatents que presenten un conficte sobre l’opinió pública entre el combat de la raó pel maltractament, i fns a on, amb el sentiment de despullar fns que et deixen sense allò que creus teu.

IIEs polititza com a forma de poder, qui pot més, qui fereix més l’altre, i no cerquem una llei justa que

no la presenten per tancar el combat que és el problema. A França el departament de Nimes i Arles ha aconseguit una llei emanada de la Constitució Francesa que poden fer bous privadament, sense participació estatal. Sols respondre l’estat de l’ordre públic i fer complir les normes de la defensa animal.

Hi ha interès per deshumanitzar una de les parts en litigi. En aquest cas, perdem tothom. Com veurem és l’autèntic bestialisme. En un estat democràtic s’ha de treballar per una llei justa. Ens ajuda el pensament, el diàleg, tothom pot parlar, la flosofa.

Ens diu que el tracte humà envers l’animal ens fa més humans, però sols els humans ho som.

Diu Levinas, el flòsof que solc seguir, “ L’animal no té rostre, no és un altre, no puc relacionar-me de forma ètica amb aquest és difícil d’establir ”. Però les persones que ens han fet pensar com Tristan García , ens demanen “ que ens despullem de sensibleries per arribar al triomf de la raó “.

Per altre costat, el defensor de la teologia de l’alliberament, Enrique Dussel , “ Els animals són una entitat en brut, solament estan per existir” .

Afegeix Heidegger que “ els animals no tenen ni poden tenir món ”. Com a l’holocaust, quan trobem persones que són animals per a altres, cal exterminar-los per no ser humans. Cuidem, doncs, les paraules quan parlem d’humanitat.

Seguiran havent persones que ho negaran tot i damunt amb un somriure burleta, menyspreant, no voldran debat, ni solució. Però des dels imperatius categòrics de Kant sabem que hem de canviar, reformar la civilització. Hi ha una objectivitat que hem acordat. Inclús els humanistes típics els admeten, però per sentiment els costarà entendre què és el maltractament animal. Subjectivament voldran defensar la seva individualitat, més si entenen que ja han fet canvis. La caça de les foques i les pells. Els rodejos muntant els bous salvatges. La caça de la guineu, els bous torejats. A Dinamarca, als Estats Units d’Amèrica, a les Illes Britàniques, a Espanya, respectivament. Hem de limitar per lleis les accions amb aquestos animals, però prohibir?

Kacen i Tristan ens aporten com a resum el no incrementar el sofriment de manera voluntària, el primer; i el segon, que estimem i vivim tots allò que més pugam, divertint-nos.

Aquest segon apartat l’acabem amb l’explicació d’ontologia, la part de la flosofa que refexiona sobre el fet d’existir de les coses i la seva essència. Seria: és essencial per a un triangle tenir tres angles. Com sabem res és senzill, ho compliquem tot. Tristan García :“N o és el mateix un cercle quadrat que un triangle circular”. Baixem al fet.

III

La política per interessos ens divideix. Ha estat la postmodernitat i la política “woke” com explica Susana Neiman al seu llibre “L’esquerra no és woke ”, que hi ha debats creats per dividir-nos, i entrem com a bous. L’esquerra no pot apartar-se del seu compromís universal, de saber distingir entre poder i justícia, i en no perdre la confança en el progrés. Diu que si entrem en altres batalles acabarem convertint-nos en allò que lluitàvem.

Obert als debats m’han trobat sempre, com ara en la Falla Prado. El meu pensament està al llibre de Pepe Sedano , “ Haciendo la luna ”, sobre la brigada torera: la 96 Brigada Mixta de Castelló. Els toreros que donaren la sang per la república, desconegut. I tingueren un comportament valent en la presa de Terol. En aquest llibre escric l’Epíleg. On trac dins de l’estima als bous com contestava als anys trenta l’escriptor Ramón Pérez de Ayala de la generació del 98 en Política y Toros. Ensayos “...si yo fuera presidente del gobierno suprimiría las corridas. Pero entre tanto que las hay, sigo asistiendo. Porque estéticamente es un espectáculo admirable y no son nocivas sino provechosas como texto para estudiar la psicología del pueblo español”.

Nota sobre els vegans. Tinc amics vegetarians de tota la vida que els flls han estat vegans. Sols dic que fan bé en poder elegir, hi ha gent que no hi pot.

Amb Victoriano Martín, Cayetano Rivera, Marina Berrocal, dos diputats i una periodista, vaig explicar les reformes que va fer un forner, molt encertades, als bous al carrer, adaptació i respecte. Marcant la diferència que nosaltres anàvem a veure els bous, però moltes vegades el mateix. Coneixien la història de Ratón de Sueca , els representants de la “Festa”. Vaig continuar d’on venia l’afció a aquestos animals. Els bous venen de Liguria, Itàlia, passen al sud de França i entren per Catalunya. Com diria Sartre, en qui hem basat l’article, la diferència era eixe nosaltres objecte (el bou per al poble i comprat pel poble) i el nosaltres subjecte (els aristòcrates que compraven el bou, el torejaven a cavall i després tenien un matador, que era molt aplaudit, i era qui, fnalment es quedava la “Festa” amb passes de capa protectora, el toreig, entretenint cada vegada més, fns la mort de l’animal). Entengueren que no havien de posar al mateix sac la “Festa” i els correbous. Després estan els interessos com sabeu i podem explicar. Uns matadors i uns corredors , com vaig explicar han de fer canvis per poder adaptar-se al signe dels temps.

Al debatre ix tot i un poc més clar. Ara com diu el flòsof que presente al llibre de, Sedano, Mauricio Beuchot , mexicà i frare: “la flosofa ha de ser àrida, difícil i dura per això necessita l’ajuda de la literatura. La propera col·laboració, si em permet la Falla Prado , serà com sempre literària.

PM S a

Il·lustració de Paco Roca sobre els estralls de la

DESTEMPS

Rosa Magraner Grau

DANA.

TTard i a destemps lliure al Prado aquests versos que en diferit pots llegir al llibret.

Només vull fer que pensem un poquet, que el temps és or i no hem d’estar dispersos, però, si es perd, hi ha desoris immensos.

La negligència i un dinar distret causen la mort a uns sers indefensos i la tragèdia s’ha estés per complet.

Abans del mal no es van fer prou esmerços per regular conques, lleres, riuets, i abandonats, amb fem i canyarets s’han oblidat per altres interessos. Horta i Ribera eren abans vergers, l’aigua tenia camins per on passar però en construir polígons i carrers, els entrebancs no es poden evitar.

La tempestat abocà aiguats perversos, la barrancada ho deixà tot desfet, persones, pobles sota el fang immersos per no alertar quan avisà l’AEMET. Tot arrasat, les il·lusions truncades! Però els voluntaris han fet treballs intensos per ajudar en els dies més tensos i han renascut vides esperançades.

dEs PM S a

VIURE A DESTEMPS, POBLETANS O CIUTADANS

ura Donet Gascón

L ’ Espanya

buidada és un terme ja molt escoltat i reconegut a la nostra societat, bona part de l’Espanya interior ha protagonitzat al llarg dels anys el que s’anomena “èxode rural”. Durant els anys de la postguerra, molts d’aquests nuclis urbans queden devastats per la Guerra Civil, els habitants difícilment subsisteixen, entenen la difcultat de proveir-se quan comencen a passar fam, són conscients que moltes coses van a canviar, tant en la dinàmica econòmica del país com en l’àmbit social; aquesta situació provoca en les ciutats una massifcació rural, deixant molts pobles i camps quasi despoblats, amb l’esperança de poder aconseguir una forma de vida més pròspera.

L’arribada dels anys 60 i 70 marca una fta quan a la modernització en el sector industrial: la mecanització reconverteix l’agricultura, millora la productivitat i augmenten les exportacions, la qual cosa fa que la vida quotidiana a les ciutats refectisca un canvi social quan al consum; la dona s’incorpora al mercat laboral i es fa de notar la infuència de noves tendències d’altres països; el turisme trau el cap a les ciutats, se sent en elles l’essència dels nous temps i provoca milers de desplaçaments del camp a la ciutat davant l’evident transformació social, econòmica i cultural.

En la dècada del anys 80, la tecnologia encara no s’havia fet present completament a les nostres vides, però ja es predeia cap on es dirigien els nou temps; naix Internet i es crea el primer PC. Aquests anys deixarien en la història importants canvis en la població, són anys plens de color, es respiren aires de llibertat, com cantaven Ana Belén i Víctor Manuel, són anys intensos que alteren la vida quotidiana i provoquen una gran infuència en una generació que es caracteritza per la rebel·lia.

Els carrers s’omplin de gent que cuida i gaudeix de les relacions humanes, que cada vegada són més habituals, arrere es queda el costum de treballar i a casa. Als pobles, poden veure a través dels televisors, com a les ciutats tot es transforma ràpidament i naix el desig de voler conèixer de primera mà els avantatges i esdeveniments que aforen. Cada vegada més, la gent jove sap que ha d’evolucionar junt als temps que s’aproximen, les universitats són els llocs on es desperta un moviment de resposta generacional, es registren manifestacions i protestes que aconsegueixen complir amb els models educatius, però també són els llocs on milers de persones vingudes de diferents llocs del país, s’enriqueixen de la diversitat cultural que aporta cadascun, el que alimenta el creixement personal i inclús la intel·ligència, imprescindible per a la evolució humana.

Aquesta cultura alternativa destaca per abastar diversos vessants: música, cinema, fotografa, graftis, moda, literatura, pintura... creant records inoblidables per a milers persones. Tota aquesta revolució deixa enrere una època de “guateques” on els joves comencen a sentir-se un poc més lliures, però molts d’ells segueixen encara reprimits per una societat molt religiosa i tradicional.

Els 80 marquen una dècada plena de contrastos que els pobletans van assimilant des de la tranquil·litat i la rutina dels pobles:

- Des del descobriment de la SIDA, la cruel malaltia que es va endur la vida de molts i moltes joves desinformats, fns la trobada, 73 anys després, del famós transatlàntic Titànic, que es va enfonsar en les profunditats de l’oceà Atlàntic del Nord, causant la mort de més de 1500 persones.

- El món sencer canta, balla i s’emociona al ritme d’artistes inimitables, cantants i bandes extravagants, amb un talent impressionant, i s’obri davant tothom una escena musical plena d’estils i gèneres fns ara desconeguts. És considerada l’època daurada de la música, d’ella s’hereten infnitat d’èxits del panorama internacional que sembla que mai passaran de moda: Madona, David Bowie, Michael Jackson, AC/DC, Cyndi Lauper,...

- Ací, a casa, surt un moviment contracultural a Madrid nascut d’un concert homenatge

pòstum: es propaguen programes musicals, a la ràdio i a la televisió i apareixen també les revistes, que hui tenen un gran valor i formen part de apreciades col·leccions. Naix la “Movida Madrileña”, que compta amb el suport d’alguns polítics, amb la intenció de mostrar una imatge més moderna del país, per a combatre la imatge negativa que es percebia d’Espanya, després de dècades de dictadura,

- La catàstrofe nuclear de Chernobyl, que es converteix en el símbol de la incapacitat de l’home per a controlar el monstre que ell mateix ha creat.

- En Espanya se celebra la Copa Mundial de Futbol en 1982; Itàlia es proclama guanyadora jugant el partit fnal contra Alemanya. També situen Espanya en el mapa dos grans esportistes que marcaran un abans i un després en l’esport espanyol, el ciclista Miguel Indurain i la tenista Arantxa Sánchez Vicario.

- Faltant menys d’un mes per a canviar de dècada, en novembre de 1989, succeeix un esdeveniment històric: una revolta popular espontània derroca el mur de Berlín, reunifcant l’Alemanya Oriental i l’Occidental, un succés emblemàtic que milions d’espanyols i espanyoles van poder veure en directe gràcies a la tasca de periodistes gràfcs.

VIURE A DESTEMPS, POBLETANS O CIUTADANS

Com es vivien totes aquelles notícies des dels pobles, les alqueries i les viles on la gent avançava a un altre ritme, on molts no entenien de política, ni havien ni tan sols escoltat paraules en altres idiomes i on encara rebien la visita del metge un dia o dos a la setmana per a passar consulta? Doncs podem dir clarament que la informació els arribava a destemps.

Arriben els anys 90 i s’impulsa la transformació urbanística en moltes ciutats, però cal destacar Barcelona i Sevilla, que seran seus d’importants esdeveniments esportius: l’EXPO i els JJ.OO., respectivament. Aquestes cites esportives fan que coincidisca amb la inaguració dels trens d’Alta Velocitat, l’AVE, que deixen bocabadats tothom amb la rapidesa amb què són capaços de transportar els passatgers d’una ciutat a altra. Tot i que les infraestructures només creixen d’una manera abismal als nuclis urbans, la gent que viu als pobles no tenen les mateixes oportunitats, una nova dècada s’ha encetat i segueixen a destemps.

Desgraciadament, vam haver de conèixer noms de pobles de pocs habitants, els escoltaríem tantes vegades que al seu voltant va emergir, entre la impotència i l’esperança, l’esperit de la lluita i la repulsa. ETA colpejaria fort la societat espanyola, però la més dura commoció es va sentir amb el segrest i posterior assassinat del jove Miguel Ángel Blanco, concejal del poble basc d’Ermua, que durant tres dies va provocar importants mobilitzacions en contra de la banda terrorista, nasquent així “l’esperit d´Ermua”.

Els 90 va ser una dècada de moltes guerres a Europa. Ressonaven noms com Boris Yeltsein, Bòsnia, Kosovo, Iugoslàvia...que fns el moment eren completament desconeguts tant en ciutats com en pobles. Sense deixar de costat aquestes guerres, molt sonada va ser la guerra del Golfo, en la qual Espanya va participar en l’enviament de tropes i de la qual en molta gent queda el record de la mítica actuació de la cantant Marta Sánchez el 24 de desembre de 1990, amb la intenció d’animar les tropes amb la cançó “Soldados del Amor”.

Però si per alguna cosa destaquen aquests anys 90, va ser pel canvi a l’hora de comunicar-se, ja que va aparèixer la telefonia mòbil. Aquest fet va suposar tot un ‘boom’, tot i que els primers telèfons eren grans i aparatosos, sols es podien fer servir per a fer cridades (si no s’acabava el saldo) poc després, gràcies a la Internet, es podien enviar missatges de text i xatejar.

La tecnologia guanya terreny i s’obrin pas els DVD´S, deixant munts de cintes de vídeo als calaixos de moltes llars. Es llança al mercat la primera consola Play Station, una revolució de 180 graus al món dels videojocs. Però sense cap dubte, el canvi més signifcatiu dels 90, que causava certa desconfança, va ser el canvi de la pesseta a l’Euro, previst per al 2000; la gent es preparava per a aquesta transició calculant i convertint a euros, amb noves calculadores, el que havíem de pagar i cobrar.

Una vegada més, les zones rurals han d’haver d’adaptar-se als nous temps, adequant la indústria i els serveis relacionats amb l’agricultura i l’alimentació al progrés, i una vegada més, demostren que també poden ser dinàmiques i que no en tots els àmbits es queden a destemps dels canvis, ja que representen més de 44 milions de llocs de treball a la UE.

Arriba el nou mil·lenni i preocupa el que s’anomena “Efecte 2000”, però fnalment sols es van detectar problemes menors el dia 1 de gener de 2000, front a la por que existia perquè els sistemes informàtics pogueren fallar i provocar el caos en tots els països i a les empreses. El pas al nou mil·lenni es va celebrar en forma de festa global i va ser història en rebre el nou segle.

25 anys després, el ritme de la vida actual es frenètic, sembla que es viu a contra rellotge. Sempre han existit les patologies mentals, però en l’actualitat s’ha detectat un augment en aquests diagnòstics, més concretament associats a la depressió i ansietat; el ritme agitat i digitalitzat en què vivim, ens fa ser més vulnerables davant aquestes malalties.

Les ciutats són modernes, ofereixen una gran varietat d’oci, els carrers prompte s’omplin de gent que camina d’un lloc a altre amb una llista infnita de coses que ha de fer; les ciutats són dinàmiques, fan que es mesclen tota classe de persones i estils de vida, la qual cosa fa que cresca la tolerància i el respecte a la diversitat; però també, en molts moments, apareix la necessitat de fugir d’elles. Es busquen moments de desconnexió, de calma i de poder sortir de la rutina accelerada, de passejar en espais verds i lliures de contaminació, de recuperar la qualitat del somni i la salut en general. En tots aquests aspectes, sembla que són les ciutats les que es queden a destemps.

A l’any 2020, l’any de la pandèmia que va assolar el món per la Covid-19, es va aturar de colp la vida quotidiana que tan de pressa passava. Moltes coses van deixar de ser importants i no es va tindre més remei que mirar-se un poc interiorment i adonarse’n dels alts nivells d’estrès que ja s’havien normalitzat. Milers de persones, després d’aquest impacte emocional, van pensar en canviar la seva manera de viure; s’implanta el teletreball i això fa que siga més factible poder traslladar-se a un poble, tot i que, generalment, és molt important que aquest estiga situat prop de la ciutat, ja que és molt difícil desprendre’s de totes les comoditats de que disposen les ciutats.

Pocs i poques són tan agosarats per a deixar-ho tot enrere i començar de zero completament, i encara que cada persona podria tindre un motiu per a fer-ho, la veritat és que tots semblen ser comuns: la tranquil·litat, la natura i els valors tradicionals. Qualsevol canvi és difícil i costós, s’han de posar en la balança els pros i contres per a prendre una decisió que implica tan gran transformació.És arriscat, tenim por de no poder viure sense tindre tot al nostre abast, de no poder fer totes les coses que fem i de no ser capaços de desapegarnos de la rapidesa amb què ho tenim tot, però al mateix temps, ens atrau, eixe desig de no tindre res que fer, de fugir dels barbulls de les aglomeracions, de tindre en l’agenda pàgines en blanc, de poder gaudir d’una gastronomia tan enraigada, de quedar-nos simplement mirant el foc en la llar...

Potser voler tornar al poble si ja has viscut en un anteriorment, o potser voler somiar en acabar en un d’ells la teua vida, les dos opcions tenen validesa, perquè... Qui no ha fantasiejat alguna vegada en deixar enrere la ciutat per a anar a viure a un poble?

dEs PM S a

Juan Vicente Miguel Guillem RELAT D’UN PATRIMONI PERDUT

La vida,

ura Donet Gascón

amb constant moviment, ens fa prendre decisions, que en el temps, quan mirem enrere, ens adonem del que ja no tenim, del que ja no tornarà... que possiblement no haja estat la millor opció aquella que vam triar en el seu moment,... Una refexió a destemps ja que no podem canviar les decisions presses, per tornar a aquells llocs emblemàtics del poble que un dia bategaven amb vida pròpia i que ara són només espectres que els veïns rememorem amb un sentiment d’enyorança per saber que ho hem deixat perdre.

Prado Comarcal

Al nostre cau, tenim el primer exemple, El Prado, qui no recorda el nostre benvolgut Prado Comarcal?

Quants carros carregats de tomàquets i bajoques hauran omplit el Prado? Quan Tavernes bategava amb l’esforç i el so d’una comunitat viva, llauradors carregats amb sacs a l’esquena, carros plens de collita, el mercat era el cor del poble, on el comerç s’entrellaçava amb les històries quotidianes dels que allí acudien, l’olor de les hortalisses, els colors de les fruites, els fruits de la natura,... S’ho imagineu? Un Prado ple de llum i rialles, amb xiquets i xiquetes corrent, famílies passejant, parelles enamorant- se a la foscor de la nit?

Però un dia es va decidir, que l’espai del mercat, que tal volta ja no representava el constant moviment de la vida, en aquell moment... havia de ser modernitzar, i així, el Prado es va convertir en un centre de salut... Però no és irònic que hui en dia busquem salut en un lloc que va perdre la seua ànima per guanyar consulta mèdica? Amb tot el respecte per la salut, clar!

Cine Capitolio

Però hi ha més exemples al nostre poble, recordeu el Cinema Capitoli? El lloc a Tavernes on les llums s’apagaven perquè es pogueren encendre els somnis? Una sala plena de rialles, plors i crits d’un xiquet que no es volia estar quiet, un espai cultural que marcava una pausa en la rutina diària. El cinema Capitoli no només projectava les grans pel·lícules de l’època, sinó que també funcionava com un punt de reunió i sociabilitat, un lloc on les famílies i la joventut trobaven una fnestra oberta al món exterior, a un món projectat, que ens feia somiar desperts, eixe lloc on anàvem els enamorats, on començaven les parelles, algunes, com les pel·lícules allí projectades, tenien durada limitada, però d’altres com els llargmetratges, encara recorden el primer bes a la seua parella.

Però un dia, el cinema va cedir al moviment de la vida per convertir-se en un supermercat i les roses van ser substituïdes per SPB (Siempre Precios Bajos).

I entre prestatgeries de peix, una dona que abans somiava en històries de Hollywood ara només somia en trobar la millor oferta.

Estació de Tren

Finalment, volíem parlar-vos de l’antiga estació de tren.

Tavernes tenia una porta màgica anomenada la Cotorra de la Vall, al mateix poble, una porta que ens apropava als estudis que volíem fer, una porta que connectava persones amb històries, una porta d’oportunitats laborals, una porta que ens traslladava a veure partits, espectacles, gastronomia, una porta que ens portava a altres portes, en defnitiva, una porta que ens feia estar vius.

Però aquella porta màgica tenia unes vies que, pel constant moviment de la vida, li impedien créixer i foren tretes del poble, molt a les afores del poble, tan lluny que per poder accedir a la nova porta hem d’agafar vehicle. Així, els trens que portaven treballadors, somnis i històries, allunyaren del poble l’oportunitat per a molts joves, de viure una vesprada de dissabte l’experiència màgica d’aquesta porta amb els amics i les amigues, anant a descobrir noves aventures.

La història de Tavernes i el seu patrimoni perdut és com un llibret de falla antic, ple de memòries, d’anècdotes i, de tant en tant, d’alguna sàtira amarga. El Prado, el Capitoli i la Cotorra de la Vall ens ensenyen que el que no cuidem es perd, que el que no celebrem desapareix i que el patrimoni, com les falles, s’ha de mantenir viu.

RELAT D’UN PATRIMONI PERDUT

SOCIETAT DE CONSUM: QUAN

LA RECUPERACIÓ O LA RESTAURACIÓ

DEIXEN DE SER UNA OPCIÓ

“Societat

de

consum” és un concepte socioeconòmic amb què es denominen els estats amb desenvolupament industrial o productiu capitalista en els quals existeix un consum massiu de béns i serveis, com a conseqüència d’una massiva producció i d’una oferta àmplia, fns el punt inclús de superar la demanda. El consumisme sol ser una de les característiques principals, la qual cosa és possible gràcies a la disponibilitat de diners en efectiu o d’altres mitjans d’adquisició.

Aquest concepte començà a utilitzar-se a partir de la fnalització de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) per a fer referència al model de vida orientat al consum propi de les societats occidentals.

Les societats, al llarg de la seua història, sempre han consumit d’una o d’altra manera. Quan parlem de la “societat de consum” fem al·lusió a la forma en què s’adquireixen béns que han estat produïts de manera massiva, és a dir, en gran quantitats i a baix cost. Dins d’aquestes societats, és impossible no parlar de consumisme. Això és el consum excessiu i innecessari de béns i serveis.

En les societats de consum existeix una enorme varietat de béns i serveis que no sols es produeixen en major mesura que el que es demanda (pels baixos costos que representa la producció massiva) sinó que, a la vegada, es tracta de béns que no sempre són necessaris per a la vida de les persones.

D’aquesta manera, les companyies se les enginyen, per mitjà del màrqueting i la publicitat, per a crear necessitats de manera artifcial, que després, per mitjà dels seus productes, ofereixen satisfer.

Amb el transcórrer del temps hi ha vells ofcis que han desaparegut, engolits per les noves tecnologies, i d’altres que han anat perdent la seua tradició artesana, amb l’arribada de les màquines que han substituït la mà d’obra humana.

L’ofci és, en gran mesura, un factor que ha condicionat la vida de moltes persones. Ens brinda una identitat. Ens sentim identifcats amb el nostre ofci. En

molts casos, les nostres mares, pares, àvies i avis i nosaltres mateixa no entendríem la vida, la nostra forma de vida, si ens arrabassaren el nostre ofci. Ens sentiríem orfes. I, què ens quedaria si ens arravataren la nostra pròpia identitat? Els ofcis tradicionals, ara emmarcats en l’artesania, en aqueixa paraula tan difícil de defnir, llangueixen. Poc a poc, i sense dir res, els ofcis tradicionals que requereixen res més que les mans del propi artesà o artesana, desapareixen.

Els ofcis tradicionals, aquells de tota la vida, s’han anat esvaint lentament del teixit social per diversos factors. Aquestes feines, que en el seu dia foren els pilars fonamentals de l’economia local, s’han vist eclipsats per la tecnologia i la globalització. En el darrer llibret, de l’any faller 2024, parlàrem del cadirer, ja que aquest artesà era l’avi del nostre col·laborador Rafa Grau. Però no sols teníem el cadirer com a ofci artesà que ha desaparegut.

Des del que es coneixia com a “corretger”, que era la persona que treballava tot allò relacionat amb el cuir; el llanterner feia la mateixa funció que en l’actualitat, però amb la peculiaritat de fabricar ell mateix els tubs de plom necessaris per a la seua feina; l’espardenyer que gairebé calçava a la totalitat de la població; l’aflador o esmolador que anava pels carrers amb la seua bicicleta, avisant amb un crit allargant la “o” molt representatiu, que encara a dia d’avui, els que tenim certa joventut acumulada, recordem amb un somriure; també arribaven al nostre poble uns venedors d’“arrop i tallaetes”, dolç típic que no tots podien comprar; algunes dones es dedicaven a estovar els matalassos de llana, treien la llana, la colpejaven amb unes vares llargues fns fer-la tova, i fnalment la tornaven a col·locar dins la tela que la recobria.

Aquestes persones no sabien què era això de comprar quan algun objecte es trencava. Els nostres avantpassats es dedicaven a reparar, restaurar o fabricar amb les seues pròpies mans tot allò que necessitaven. Però tot això ja s’ha perdut, almenys al nostre poble. Sols ens queda l’opció de recórrer les fres artesanals o algunes fres medievals per poder veure’ls treballar.

I quines conseqüències se’ns presenten des que la societat ja no repara o restaura? La més important per a mi és el gran índex de contaminació mediambiental per la sobreproducció que comporta aquesta actitud. Consumir, tirar i tornar a comprar, encara que el producte continue servint, genera enormes volums de rebuig. Però també les indústries, que fabriquen constantment i en grans quantitats, poden generar desperdicis i gasos que posen en perill el medi ambient. L’enorme quantitat de matèries primeres que s’utilitzen per a sostenir els volums de fabricació i la velocitat amb la qual s’usen aquestes matèries també tenen un important impacte ambiental.

Per contrapartida, què podríem fer per millorar la situació de contaminació desmesurada?

La resposta seria fer un consum responsable, acció entesa com una actitud per part de les persones consumidores i usuàries que implica fer un consum conscient i crític, que es demostra, tant a l’hora de comprar un producte o contractar un servei, com en la llar, emprant efcientment els recursos dels què es disposa.

La persona consumidora i usuària responsable és aquella que, a més de conéixer els seus drets, es guia per criteris socials i mediambientals amb la fnalitat de contribuir a un entorn favorable per a tots, i garantir un consum amb el menor impacte possible per al medi ambient, i contribuir així a millorar la qualitat de vida de les persones que habitem el nostre planeta i de les generacions futures.

El consum responsable es basa en dos màximes, que són consumir menys i que el que consumim siga el més sostenible i solidari possible. Comprar implica satisfer una necessitat o un desig, però també activar tota una sèrie de processos econòmics, socials i mediambientals.

-Consumir menys -Consum sostenible i solidari

En aquest sentit, fer-ho d’una manera responsable signifca qüestionar-se a l’hora de comprar què és prescindible i què no; quines són les nostres disponibilitats econòmiques reals i, després, elegir els productes, no sols pel seu preu o qualitat, sinó també perquè són respectuosos amb el medi ambient.

€A més, el consum responsable és una actitud que també es pot exercir en casa i en els hàbits de vida. La ciutadania ha d’interioritzar la seua part de responsabilitat com a persones individuals a l’hora de tindre cura i millorar l’entorn. Gestos senzills como estalviar electricitat, calefacció, aigua o combustible, fan que millore la qualitat de vida de la col·lectivitat, en el nostre present i en el futur dels nostres flls i flles.

UNA DONA, A DESTEMPS?

Cristina Ortells Grau

Els destemps

i la dona, la dona i el destemps... pensant textos per al nostre llibret, em va vindre al cap la història d’Edna Sant Vincent Millay, poetessa nascuda al 1892 i que potser la seua vida va ser avançada al seu temps. Era una dona feminista, independent i desafant envers les convencions socials. I al mateix temps pensava, pot ser parle d’una dona “fora del seu temps”, però m’agrada pensar que hi haurà tantes i tantes que han estat a l’ombra d’un home, han mostrat el seu art amb un pseudònim o que, simplement, no han transcendit, i somie amb un futur per a totes nosaltres on, cada cop, ocurrisca menys. I mirant no molt enrere, i generalitzant, malgrat que tampoc ho hauríem de fer, la societat, avança cap a un món més igualitari, feminista.

Al contrari de Fitzgerald o Hemingway, que continuen amb certa notorietat en l’actualitat, Edna, que també formava part de les fgures literàries més destacades de l’era del Jazz, ha caigut en l’oblit i anem a posar-li remei per a les nostres lectores i lectors.

Naix a una zona de camp i rodejada de naturalesa. Filla de Henry i Cora, Edna era la major de tres germanes i, junt a Norma i Kathleen, va viure una vida quasi sempre en trasllat per la seua precarietat. Fruit dels problemes econòmics, els seus pares es divorciaren, en una època on el divorci estava molt mal vist. Després de la separació, les tres germanes acompanyaren sa mare per diferents cases. Cora era una dona independent i progressista, va ser una gran infuència en la vida de les seues flles i va fomentar el seu interès per les arts i la literatura. Va ser l’encarregada que creixeren lliurement i amb esperit crític, una cosa no gaire comuna en un moment en el qual s’esperava de les dones que es casaren, tingueren flls i poc més. Cora va trencar amb les limitacions imposades a les dones de l’època.

El segon nom d’Edna i nom pel qual ella es presentava en moltes ocasions, Vincent, és degut a l’hospital que hi havia prop de sa casa, Sant Vincent. Moltes persones li deien que no es podia dir Vincent, per ser una xica, però el seu esperit transgressor ja estava en marxa. Sa mare marxava molt fora de casa per treballar a temporades d’infermera i perruquera i Edna era la responsable de les germanes. Ella mantenia el contacte amb sa mare per correspondència, cartes que va recuperar Norma i per això a dia d’avui en sabem tant de la família.

Pot ser parle d’una“foradona del seu temps”

Des de jove, Edna va mostrar una gran capacitat literària i es va traslladar a Nova York per estudiar a la Universitat de Columbia, tot i que no va acabar els seus estudis. Va ser en aquesta ciutat on va començar a formar-se com a escriptora i a establir-se com una fgura pública. Va guanyar notorietat pel seu caràcter independent, la seva actitud de rebuig a les normes socials establertes i per la seua bellesa.

Al voltant del 1920, arriba per primera vegada a Nova York i aquesta li roba el cor. Ella fa que la gent vulga escriure i que s’enamoren d’ella. Ella recita en públic com una estrella, té una veu seductora, una veu greu; li escriu cartes a sa mare, explicant-li-ho tot; s’inventa amants per a posar gelosos uns homes dels altres; guanya concursos de poesia i envia tots els diners a la seua família. Ella no para quieta.

Era lliure, rebel, intocable, estava absolutament centrada en ella mateixa i en els seus amors i en com se sentia, la qual cosa va fer que la seua subjectivitat es convertira en l’instrument més creatiu i poderós per a la seua poesia.

Realitza gires pels Estats Units recitant els seus poemes en teatres sempre plens, és l’estrella del moment. Edna encarna el somni americà, perquè ella està feta completament a ella mateixa, també les dones pobres poden despuntar, a base d’un treball molt dur.

A més de la seva carrera literària, Millay va ser una fgura pública molt coneguda per les seves opinions radicals sobre el sexe, l’amor i la llibertat personal. Va viure una vida que va desafar els rols tradicionals de la dona, especialment en relació amb el matrimoni i la sexualitat. La seva vida amorosa va ser considerada polèmica en aquell moment, ja que va mantenir diverses relacions fora del matrimoni i va parlar obertament de la seva sexualitat.

A través de la seva obra, Edna St. Vincent Millay va desafar les nocions tradicionals de la feminitat i va defensar la llibertat personal de les dones. Va ser una de les primeres escriptores a tractar el tema de la sexualitat femenina sense les restriccions moralistes de l’època, reivindicant el dret de les dones a viure les seves vides segons les seves pròpies regles. En els seus poemes, abordava temes com la llibertat sexual, l’amor lliure i la superació de les restriccions socials imposades a les dones. El seu enfocament cap a l’amor i la sexualitat era radicalment diferent del que es considerava acceptable per a les dones de la seva època i va contribuir a trencar els tabús relacionats amb la sexualitat femenina. Va demostrar que la llibertat personal, la sexualitat i l’emancipació de la dona eren temes fonamentals per a la construcció d’una societat més igualitària. Els temes més comuns del seu treball inclouen la lluita entre la vida i la mort, la natura, l’amor i l’antifeixisme.

Al 1923, va guanyar el premi Pulitzer de poesia amb The Ballad of the Harp-Weaver (La balada del teixidor d’arpes). Va ser la primera dona en guanyar el Pulitzer de poesia amb la seua pròpia identitat, les dues primeres en aconseguir-ho, ho feren emprant un pseudònim.

Aquesta obra no tractava sobre l’amor i el romanç urbà, quasi podríem dir que es tractava d’una obra inspirada en la seua vida. Versava sobre una mare soltera massa pobra per a comprar roba per al seu fll xicotet. Quan arriba l’hivern, conta en aquest poema, cremen els mobles per a escalfar-se fns que l’única cosa que queda és una arpa amb cap de dona que ningú compraria i una cadira que no van poder trencar. Una nit, el xiquet gelat plora fns a quedar-se dormit. Quan ell desperta, ella està morta congelada i cau del cel roba de príncep de la seua talla.

L’any 1939, Edna St. Vincent Millay es va casar als 43 anys amb Eugen Boissevain Jan, un home que va tenir una infuència important en la seva vida. Es van conèixer durant els seus anys a Vassar College, i Eugen, autoproclamat feminista, va donar tot el seu suport a la carrera de Millay, assumint ell mateix les tasques domèstiques. Tot i el seu matrimoni, ambdós van mantenir relacions amoroses amb altres persones. Una de les més destacades va ser amb el poeta George Dillon, catorze anys més jove que Edna, a qui ella va escriure diversos sonets. Aquesta relació va ser una de les més importants en la seva vida, refectint la seva visió lliure i independent de l’amor i la sexualitat.

Va ser una forta defensora del dret al vot de les dones, un activisme que va posar de manifest en la seva obra i la seva postura pública. Durant la seva vida, va mantenir un equilibri entre la seva carrera literària i la seva vida personal, mantenint una relació amb el seu marit, un home que respectava la seva independència i les seves aspiracions artístiques.

Ell va morir en 1949 i ella a l’any següent. La seua germana Norma, que va quedar a càrrec de totes les seues cartes i records, és la responsable d’avui tenir i poder rellegir sobre la seua fascinant vida.

Edna St. Vincent Millay va ser una de les fgures literàries més destacades de la seva època, no només per la seva destresa poètica, sinó també per la seva valentia a l’hora de qüestionar i desafar les convencions socials que limitaven la vida de les dones. La seva obra, amb la seva mirada a destemps, segueix sent una font d’inspiració per a les feministes contemporànies que busquen una representació més lliure i complexa de la dona, allunyada dels rols tradicionals imposats per la societat patriarcal. En el seu temps, va ser una veu que ressonava a destemps, avançant-se a les idees de llibertat i igualtat que avui són més reconegudes i necessàries que mai.

UNA DONA A DESTEMPS?

Algunes de les obres més destacades de Millay inclouen:

1. Renascence (1917)

El seu primer gran èxit va ser el poemari Renascence. Aquest llibre va ser un dels primers passos en la seva carrera i va consolidar la seva reputació com una de les poetesses més destacades de la seva generació. El poema titulat Renascence és un clam a la llibertat personal i una refexió sobre el pas del temps. El poema expressa un desig d’emancipació i de superació de les limitacions imposades per la societat.

2. A Few Figs from Thistles (1920)

En aquest llibre, Millay expressa de manera explícita la seva postura feminista, desafant les normes socials que restringien la llibertat sexual de les dones. Els seus poemes mostren una visió de l’amor i la sexualitat deslligada dels rols tradicionals de gènere, criticant la visió moralista de la societat i promovent una visió més lliure i independent de la dona.

3. The Ballad of the Harp-Weaver (1922)

Aquest poema va consolidar la seva fama i va ser una de les obres més conegudes de Millay. El poema narra la història d’una mare que fa tot el possible per cuidar el seu fll, fns i tot sacrifcant-se ella mateixa.

4. Fatal Interview (1931)

En aquest llibre, Millay refexiona sobre l’amor, la pèrdua i la passió de manera profunda i emocionant, amb una visió femenina de les relacions. La seva mirada crítica als rols de gènere i a les expectatives socials sobre la dona és clara en molts dels seus poemes i s’hi fa palesa la tensió entre la seva independència personal i les demandes socials sobre el matrimoni i la maternitat.

5. The Selected Poems of Edna St. Vincent Millay (1939)

Aquesta obra recopila els seus millors poemes, incloent-hi els seus treballs més coneguts i també aquells que refecteixen millor la seva postura feminista. Molts dels seus poemes aborden temes com la llibertat sexual femenina, el desig i la rebel·lia contra les convencions socials.

Edna Sant Vincent Millay

Amb la traducció d’en Marcel Riera, gaudim del seu poema: El somni.

Amor, si jo ploro no té importància, i si tu rius a mi tant em farà; soc ximpleta només de pensar-hi, però és bo sentir que tu ets allà.

Amor, dormint somniava que estava desperta: blanca i terrible, al terra es va escampar la llum de la lluna, i no sé on, en alguna banda, un fnestró balder després va grinyolar! Es gronxava amb el vent… i el vent no bufava! Espantada, cap a tu em vaig girar, vaig estirar la mà perquè em confortessis i ja no hi eres! I sota la meva mà, la llum de la lluna, freda, freda com la rosada! Amor, si tu rius, a mi tant em farà, però si jo ploro no té cap importància… Ah, que n’és de bo sentir que tu ets allà!

Bibliografa:

Savage Beauty: The Life of Edna St. Vincent Millay, Nancy Milford, (2001)

Antología poética, Edna St. Vincent Millay, (2020)

L’amor no ho és tot. Antologia poètica, Edna St. Vincent Millay, traducció de Marcel Riera (2017)

UNA DONA A DESTEMPS?

TEdEs PM S a

DE L’ALBUFERA DE SOROLLA A LA VENÈCIA DE CANALETTO

David Ferre Belda

Els pobles

dels països riberencs del Mediterrani compartim un gran arrelament per les nostres tradicions i costums, si fem l’exercici d’apartar la vista de les fronteres polítiques observem profunds punts en comú que ens agermanen, com per exemple des del mateix ús de l’oli d’oliva, costums en l’alimentació amb un clima bastant similar, fns a les tradicions festives de cada racó de la geografa.

El color i la música és present a totes les festes i fent una mirada més concreta, en les festes de Carnaval, podem parlar del rei dels carnestoltes amb què se celebra a Venècia. La ciutat italiana del nord es vesteix d’exuberància amb les seues típiques màscares i barrets ostentosos amb plomes. Aquesta festa es remunta a l’edat mitjana i a dia d’avui continua molt viva sent un dels atractius més potents de la coneguda ciutat dels canals i les góndoles. Pel que fa a València a cada poble i ciutat vivim el carnestoltes amb uns elevats aires festius, de vegades també reivindicatius, per fer sàtira sobre un tema concret on l’originalitat i la creativitat és el límit, el moviment, el ritme i la improvisació acompanyat de la música uneix moltíssimes persones per celebrar-ho sempre acompanyats.

Venècia

Compartim espais preciosos, ciutats i entorns naturals dignes de novel·la que podem apreciar bé des de la terra, aire i l’aigua i és que aquesta última és un element vertebrador. A la Venècia més pintoresca s’hi pot descobrir els raconets de la ciutat a bord d’una llarga i estreta góndola impulsada per la força d’un gondoler amb la seua coneguda indumentària de barret i samarreta de ratlles blanques i negres, des de casa nostra podem albirar el majestuós entorn a bord d’una barca de vela llatina i és que aquest costum de passejar, també utilitzat per pescar, no ha canviat al llarg dels anys a la nostra estimada Albufera de València. Retractat des de fa desenes d’anys per la sotilesa del pintor valencià Joaquim Sorolla amb els tons ocres i verdosos, la tradició continua més present que mai. Ara com ara és un reclam turístic on la naturalesa i la bellesa per la senzillesa de l’entorn ho és tot, la tranquil·litat els elements, la natura i el clima mediterrani. Aigües tranquil·les amb barques

amples i fauna i fora que banya tots els sentits al llarg dels més de 24 kilòmetres quadrats.

Parlant de l’aigua en la importància de la nostra cultura n’hi ha d’altres àmbits, que tot i ser un element estructural, la trobem a llocs menys exposats com les aigües que podem trobar a les grutes de les Coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó (Castelló). En arribar trobarem un dels recorreguts navegables subterranis més llargs d’Europa i que a bord d’una barca de fusta (o amb caiac) podem descobrir un camí traçat per l’aigua al llarg de milers d’anys. Un entorn que sempre es manté a una temperatura constant de 20ºC facilitant així poder gaudir d’ell durant cada mes de l’any, descobrirem estalactites que emanen del sostre de desenes de centímetres de llargària. Un entorn molt ben cuidat i que deixa sorpresa i amb la boca oberta a tothom qui les visita.

Gaudim d’un clima en comú al Mediterrani de temperatures càlides a l’estiu i en general de suaus a l’hivern, una situació ideal per cultivar moltes espècies d’hortalissa i és que el camp si es cuida bé ens dona la vida i molts aliments, i en conseqüència moltes de les nostres festes i costums giren entorn a l’abundància dels aliments; des de guerres de vi com a Benissalem i la tomatada de Sóller (les dues de Mallorca), la raïmà a la Pobla del Duc, la Tomatina de Bunyol o fns a la festa de les taronges a Italia. La nostra vinculació amb el cicle de cultivar menjar, juntament amb la climatologia on tanquem una època de l’any i encetem una altra té una importància vital en les nostres vides i l’excusa per celebrar i ajuntarnos tots i totes és un costum que ens agrada i continuem cuidant generació rere generació.

En aquestes festes s’exposen tones i tones d’excedent de la collita i tothom ix al carrer a llançar-se a grapats tomates, en el cas de Bunyol o raïm, a la Pobla del Duc. Aquestes festivitats atrauen a moltíssima gent tan local com turista i s’han confgurat com un dels moments que més gent reuneixen, uns costums exclusius d’aquesta banda del planeta. Els carrers i les places després del pas d’aquestes festes són un poema àcid de suc de les tones de fruits que han estat llençats on tot seguit la gent també col·labora i s’uneix per netejar-ho i deixar l’espai com si res hagués passat.

La tomatina de Bunyol data del 1945, quan una colla d’amics van començar a llançarse tomaques durant una desflada, sembla que aquesta costum va agradar i la van continuar uns anys més tard, tot i que va haver un període que va estar prohibit, es va declarar com festa ofcialment al 1957. Actualment s’hi calcula que es llancen entre 120 i 150 tones de tomaques durant la festa i com a tots els llocs hi ha una sèrie de normes que s’han d’acomplir per minimitzar problemes, com per exemple només es poden llençar tomaques madures i han de ser esclafats abans de ser llençats per evitar mal. És una batalla breu però intensa ja que dura una hora i es desfla amb camions típics d’obra on la gent pot pujar damunt d’ells. Aquesta festa té una projecció internacional i és coneguda a països com Colòmbia, l’Índia i fns i tot als Estats Units on han intentat reproduir aquest esdeveniment.

Les nostres tradicions són fortament vinculades amb les dels nostres pobles veïns, tot i que compartim punts en comú i aspectes molt afns que ens agermanen, hi ha trets molt específcs que fan de cadascuna de les nostres celebracions unes festes úniques i icòniques.

Passejar-se, viatjar i descobrir cadascun d’aquestes regions és una idea interessant per nodrir-se de cultura i entendre la bellesa de cadascuna dels nostres pobles, terres i festes del nostre voltant, bé siga per gaudir de la gastronomia, les festivitats de centenars d’anys o la bellesa immutable dels espais naturals que ens enriqueixen amb la seua magnífca fauna i fora les nostres vides.

Les tradicionsnostres són fortament vinculades amb les dels nostres pobles veïns

dEs PM S a

Natxo Escandell Garcia TEMPS DE MEMÒRIES. ESPAIS DE RECORDS

Escrivia

Almudena Grandes que és una errada creure que la memòria forma part solament del passat. Que la memòria ha de veure -i afegisc: ha de viure- al present, perquè si no sabem qui som, no sabrem mai qui volem ser. I ha de veure amb el futur. Perquè si no tenim identitat, com anem a poder viure? Continuava l’escriptora afrmant que allò que ens lliga al passat és la història. Que la memòria comença on acaba aquesta. I quanta raó tenia (i quanta falta fas, Almudena!).

La memòria és una trama subtil que embolcalla els moments viscuts

Certament, la memòria és una trama subtil que embolcalla els moments viscuts, les emocions sentides i les petjades deixades. Però tot, des del present i amb un horitzó de futur. Aquest fl que comencem a crear des del primer moment que habitem records, no es trenca. De fet, la memòria no es pot trencar. Ni tan sols quan el temps s’allunya i queda per sempre més a un racó del nostre ser. Tampoc quan el destemps sembla que s’apropie de tot allò que hem conegut. La memòria és un record. Un paisatge. Una tradició. La memòria és aquell costum que teníem de buscar els avis per tenir el sí que els nostres pares ens havien negat. Memòria és tornar al pati de l’escola. Memòria és recordar la matinada del primer bes. O el bes d’aquella matinada. Ser protagonistes del pas inexorable del temps ens fa albergar memòries.

Les infàncies a la primavera. La fragància del gesmil. Les ones salades. Quan parlem del pas del temps, sembla que aquest corre a un altre ritme. Com més pausat. Com si els dies s’allargaren més enllà del Sol baixant lentament per l’horitzó. El record d’aquelles jornades és una melodia que, tot i les distàncies que els anys, mesos, setmanes i dies s’encarreguen de posar pel mig, encara ressonen a l’ànima. La

memòria d’aquells records no és només una imatge quieta. Porta amb ella les veus de la gent estimada. Els sons d’un passacarrer. El cruixir de les fulles seques a la tardor. Cada evocació és un refex de la memòria, de les vides passades i que, al nostre record, encara viuen. Aquest fl que ens connecta amb el pretèrit és també una connexió amb les arrels que ens sostenen, amb una terra que ens ha vist créixer.

Però el temps no només és una línia contínua: també eixos paral·lels que al fnal acaben trobant-se. Leoncio Badia, condemnat a ser enterrador durant la postguerra a Paterna -el paredó d’Espanya, la fossa comú més gran de l’Estat amb 2.238 cossos- es va dedicar a guardar objectes dels allà afusellats pels franquistes pensant sempre en el futur. Per si el temps podia fnalment deixar-los descansar junt als seus i no en les fosses allà cavades. Els col·locava en una posició digna i els arrancava ací un botó; allà una peça de tela. Així les famílies, amb els anys, podrien identifcar els cossos. Arribàrem a destemps a parar aquella fosca etapa de la història, però Leoncio poc a poc va intentar esmenar mínimament el dolor que altres van provocar. No és consol, però sí esperança. Romeu, el jove Capulet protagonista d’una de les obres escrites sobre l’amor més famoses de la història, també va arribar tard. O prompte, segons es veja. Com siga, a destemps: la seua estimada Julieta jeia amb els ulls tancats i, entenent que li havia arribat la mort, decidí posar punt i fnal a la seua història. Com hauria canviat la història si hagués esperat uns minuts…

E d E s PM S

El temps passa. A poc a poc, però amb la força d’un riu que no s’atura. De vegades, ho fa de manera tan subtil, que ni tan sols ho percebem. I d’altres ens sacseja amb una brutalitat tan inesperada que ens deixa sols davant la pèrdua. Al nostre present també hi ha destemps. Quan la naturalesa sembla trencarse i tot el que coneixíem pren una nova forma, ací està el destemps. Quan perds un tren. Quan dius massa tard aquelles paraules que se’t quedaren en meitat de la tràquea. Quan l’avió marxa amb qui estimaves. El destemps descriu eixa pèrdua d’harmonia entre les històries i la vida. Entre el cicle de les coses i la nostra capacitat per processar-les. El destemps hi és als camps abans verds i fèrtils; ara secs per l’acció humana. És el que es trenca quan les coses ja no segueixen el seu curs natural. És aquella partida a les afores del poble que adés donava fruits i ara s’abandona. Quan lentament canvia el clima i les estacions ja no respecten els seus cicles, ací està el destemps. Quan les nostres viles han d’adaptar-se a les realitats inesperades, també hi és. Els nostres rius també són testimonis d’aquestes transformacions. Abans les seues aigües regaven en abundància terres que durant segles han donat fruits. Han sostingut una agricultura rica i diversa. Les hortes valencianes eren un mosaic de colors i olors. Un trencaclosques que encaixava perfectament al nostre voltant per fer-nos una vida plena de sabors. Un entorn que a vista d’au ens dibuixava tessel·les. La proximitat de la mar feia la resta. Aportava humitat per fer brollar la vida a cada racó. I amb tot, el nostre menjar el qual també ens parla d’una memòria col·lectiva. De les mans que han treballat els

camps i de les receptes que s’han transmès de generació en generació. Dels diumenges als mercats populars de les places on la gent venia les cireres collides a les muntanyes d’una vall tan digna que encara hui representa tota una forma d’entendre i estimar la terra. Dels menjars al voltant d’una taula que no eren solament un àpat: eren i són un símbol d’unió de comunitats, formes d’entendre la vida. D’escoltar el territori. De respectar-ne els seus fruits. Les hortalisses de temporada, el peix fresc de les nostres costes, l’arròs cultivat a les llacunes costaneres. Però d’aquell temps, aquestes incerteses. Futurs inhòspits i horitzons on es contemplen escenaris que fan perillar la nostra essència i la nostra forma d’habitar. El destemps és palpable: arribem tard. I és una amenaça constant per a una ja en si mateixa fràgil calma. És una fractura en l’equilibri natural. I ens haurem de replantejar la nostra manera d’habitar i d’actuar. Espais més sostenibles, segurs i comuns. Monuments amb els quals donar inici a la primavera que reduïsquen al màxim el seu impacte amb l’entorn. D’això també haurem de parlar: de com celebrem la vida sense accelerar la seua pèrdua. Tenim marge i això ens ha de motivar a intentar arribar a un consens amb el nostre entorn.

Perquè el canvi climàtic és el destemps més gran que afrontem com a societat en un món global. Al nostre país els efectes ja són evidents. Tempestes a la tardor cada vegada més violentes; sequeres que s’allarguen en els mesos; la calor estival cada vegada més intensa. Els nostres camps i per tant, no ho oblidem, les nostres vides, es veuen amenaçades. Quan un hort queda devastat per una riuada, quan el sol s’esquerda per la falta d’aigua, no només es perd una collita sinó que es trenca una cadena que uneix a les persones amb l’entorn. Quan la mar porta més plàstics que peixos, es trenca el lligam. Hem confós massa sovint valor i preu i ara paguem -quina ironia!- les conseqüències d’haver venut el bé més preuat que tenim: la terra que ens ha vist créixer. El canvi climàtic és una amenaça que s’infltra en totes les esferes de la nostra vida, però també és una crida a l’acció. Ens recorda que som nosaltres els responsables del futur del territori que ens acull

i habitem i que tenim el poder d’infuir en el transcurs de la vida i els esdeveniments. I és que en realitat, encara hi ha esperança. Les valencianes i valencians, amb la seua ferma decisió de sobreposarse a les adversitats que hem anat acumulant, som un exemple de com fer front a aquesta crisi que ens sobrevola. Aprendre dels temps anteriors i dels avantpassats que ens precediren i van saber conviure amb els cicles naturals així com combinar la saviesa amb els coneixements actuals és essencial per intentar deixar un lloc millor als que vindran.

Tot i els reptes que ens planteja el destemps i el canvi climàtic, la memòria ens ofereix una brúixola per orientar-nos en el futur. La història ens ha ensenyat que som un poble conscient i capaç de fer front a les adversitats i de trobar noves maneres de viure en harmonia amb el nostre entorn. De cara, mai d’esquenes. El temps, amb totes les seues

transformacions i canvis, no és l’enemic. És un mestre que ens fa aprendre i que ens recorda la importància de viure amb consciència, de respectar la terra i de cuidar els llaços que a ella ens uneixen. Els futurs processos dependran de la nostra capacitat de recordar, d’actuar i de canviar. Dependran de com de viva mantenim l’essència del nostre ser, dels paisatges d’horta i de secà; de costa i d’interior. Dependrà de com tractem la nostra riquesa natural i la nostra heterogeneïtat. D’igual manera que decidim posar un punt i a banda amb l’inici de la primavera amb el foc i la festa que ens caracteritza, el fl de la història, com el temps, també continua avançant. Ara bé, som nosaltres els que tenim la responsabilitat de teixir-lo amb cura per deixar un llegat digne per a les futures generacions. Així, entre la memòria, el temps i el destemps, el país es prepara per al futur amb esperança, sabent que la nostra força resideix en l’amor, la voluntat i en nosaltres mateixos. Com quan alcem monuments cada març.

És en aquest context de ràpides transformacions que el record i els moments esdevenen essencials. Ens ajuden a recordar com era abans el nostre entorn i la nostra forma d’habitar. La memòria ens dona les eines per imaginar com volem que siga el nostre futur. Perquè de futur, en tenim. Les generacions

passades van saber conviure amb els cicles de les estacions, amb les pluges i les sequeres. Són a elles i a ells a qui haurem de recórrer per aprendre sobre la resiliència i la saviesa de viure en harmonia amb la terra. El destemps, amb totes les seues conseqüències, també és una oportunitat per repensar el nostre lloc al món i per lluitar per un futur on la dignitat quede escrita sobre les pedres. Per tal que el temps no l’esborre.

Som bressol de tradicions i cultura. Espais de resistència que han perdurat al llarg dels segles i que han creat una història marcada per les transformacions profundes, els canvis socials i la convulsió política. El nostre país va travessar ara fa uns segles una etapa de profund destemps, on les velles estructures es trencaven i les noves realitats emergien amb la força del progrés, però també amb el dolor del treball, l’esgotament de la lluita i el sofriment de les pèrdues. Enmig d’aquestos esdeveniments, nosaltres decidírem seguir. Decidírem també continuar alçant monuments. I la memòria va seguir sent refugi. Va ser allò el que connectava les generacions i que va mantenir viva l’essència d’una terra que es resistia a oblidar el seu passat. Al llarg del segle XIX el nostre país va viure moments d’incertesa sacsejat per guerres, lluites i un procés lent de modernització que

va transformar els paisatges, però també a les persones que els habiten. Els camps que abans havien estat el símbol de l’abundància i l’esplendor agrícola del país, van veure com les màquines començaven a modifcar el ritme de vida d’una societat que cada vegada més abandonava els ritmes de la terra per viure al ritme de les fàbriques. Una nova gent s’amuntegava a les ciutats buscant un futur més segur a les factories emergents mentre que les antigues formes de vida semblaven diluir-se en el vent d’aquell progrés. Però a cada poble, a cada casa, la memòria resistia. Férem pinya per recordar d’on veníem. Ens reunírem al calor de les bandes de música, de fustes velles i de la tradició. Una memòria construïda amb les veus de les àvies que relataven històries d’èpoques passades. Amb les mans calloses dels llauradors que encara sabien com fer brollar la vida a la terra. Amb les festes populars als barris que, malgrat tot, persistien com una celebració d’un passat que es negava a ser oblidat.

Durant aquells anys moltes famílies van haver de deixar enrere un model de vida. El desarrelament que provocava aquest canvi era un exemple clar del destemps que amenaçava i amenaça la nostra identitat com a poble sorgit al calor de les costums, l’aigua i la terra, que romandria sempre al cor d’aquells que marxaven. Era una memòria viva que malgrat les distàncies, hi era com un lligam profund amb les arrels. Com el fl invisible que mai trenquem per saber d’on som i d’on venim, fns i tot quan tot canvia davant dels nostres ulls i res era com ho recordàvem. Amb els anys, el destemps va prendre altra forma. Esdevingué guerra. Esdevingué odi per part d’aquells que no acceptaven que evolució signifcava igualtat. Que no van entendre que el govern havia d’obeir, no imposar. Aquells que van voler silenciar les veus que cridaven; els que van apagar les llums que guiaven. I ací, a cada absència a casa, a cada vida truncada i a cada somni desaparegut, el destemps feia acte de presència.

TEMPS DE MEMÒRIES, ESPAIS DE RECORDS

Però, fns i tot en aquell context tan dolorós que alguns callen i altres volem fer recordar, la memòria seguia viva. La gent no oblidava aquell abans ni els vincles que els unien amb els seus, la seua història i la seua geografa. Amb la seua cultura i forma d’entendre el món. Quan s’imposà el silenci, el far es convertí en fama. La memòria, clandestinament, havia decidit resistir. Van voler prendre el record, però no van ser sufcients quaranta anys per callar tot un desig. Una memòria rebel feta d’històries compartides en veu baixa. Una llengua parlada al creuar la porta. Una identitat que es preservava als racons de cada llar. També a l’altra banda de la frontera on malgrat la distància, la memòria era present. Perduraren les cançons populars, les llegendes del nostre territori. La festa d’inici de la primavera. El soroll de les bandes ressonava per tota la vall per recordar que som un poble lligat a la cultura. Les paraules feien recordar qui eren i d’on venien. Aquella resistència silenciada però mai callada ens ha fet més forts. Ens ha fet perviure. La memòria ens donà la veu que altres van voler fer esvair.

És aquella essència que ens manté connectats amb el passat. Amb allò que ens defneix. La societat moderna sembla haver oblidat la importància de recordar i això té conseqüències devastadores per al nostre sentit de la identitat. El passat no és cap relíquia: és una font de coneixement que ens guiarà en la comprensió del futur que volem i desitgem. L’oblit és un dels grans perills. Oblidem fets històrics que no encaixen en les narratives dominants marginant i ignorant moltes veus de la història ara silenciades. Oblidem errors passats. Oblidem valors que una vegada ens van unir. I l’oblit no és solament personal i involuntari: també és una amenaça social intencionada.

Ens trobem immersos en cicles accelerats on el present devora sistemàticament el passat i la memòria s’esvaeix com si fos un ressò llunyà. La nostra manera d’entendre el món, el seu afany per avançar cap a un no sabem ben bé què, sembla haver abandonat aquella corda que ens unia a les generacions anteriors desdibuixant el sentit de la memòria col·lectiva. El destemps, de nou, trenca aquesta harmonia i ens submergeix en una descontrolada realitat on la velocitat i el canvi constant ens obliguen a adaptar-nos sense temps per recordar. Sembla d’obligada condició el fet d’haver d’anticipar-se a allò que vindrà: s’han accelerat tant els ritmes que sovint ens trobem desconnectats de

nosaltres mateixos, dels altres i de l’entorn on vam prometre créixer. Hem abandonat els rituals de pausa i refexió i tenim la sensació de ser incapaços d’abastar tot allò que volem. I prioritzem. I vivim sota aquella il·lusió que hem de córrer per no quedar-nos enrere mentre que el que estem perdent és, precisament, el sentit d’allò essencial. Ens desprenem de les nostres arrels més profundes per adaptar-nos a un futur que canvia a una velocitat inabastable. I la pregunta és fàcil: com podem recuperar la memòria en aquest temps d’oblit? En un món que sembla abocat a viure en constant destemps, és essencial fer un esforç conscient per tornar a teixir lligams amb el passat. No des de la nostàlgia sinó com una manera d’entendre millor els temps que ens han tocat viure. Per això cal educar en la memòria. Les escoles, les famílies i les institucions tenen un paper fonamental en la transmissió d’uns valors que tant necessitem. Les falles han de continuar sent aquells espais on perduren les tradicions, la cultura popular i les ganes de continuar existint. Fomentar una memòria viva que es cree a través de les històries personals, dels records, de les converses i de les herències aconseguides al voltant d’una taula, d’una banda de música als carrers o del monument que plantem cada any amb esperança. En un món que ha de mirar cap al futur sense oblidar el seu passat, els rituals reconnectaran amb el passat. Tradicions com les nostres no són solament moments de festa: són espais on es recuperen eixes històries. On desdibuixem el destemps per fer un temps millor. Com les falles i com tantes altres que s’estenen al llarg del nostre país, les celebracions ens fan mantenir una memòria col·lectiva més que necessària per resistir als embats que dia darrere dia veiem al nostre entorn.

En les nostres mans està crear un futur millor per a totes i tots aquells que ara creixen al calor de la seua gent. Les falles són molt més que una festa. Són una celebració de la vida, de la creativitat i, sobretot, de la capacitat que tenim de reinventar-nos i créixer com a poble. Cada any construïm monuments majestuosos que representen el que som, el que volem ser i també el que volem deixar enrere. Però, així com les fames transformen la fusta en cendra, també ens recorden que a cada f naix un nou inici. Una nova oportunitat per crear alguna cosa millor. I si ho fem de la mà, col·laborant i amb els valors que al llarg de la història ens han anat transmetent, el futur que ens espera serà el que desitgem. Com amb els ninots als quals donem forma amb cura i paciència, la societat pot modelar amb les mans unides de moltes persones un nou món. Les falles són un refex de la nostra capacitat de crear. De transformar l’art en fames. Però no serà senzill: caldrà treballar amb dedicació, constància i amb una mirada llarga posada en els somnis comuns. Si som capaços de fer memòria podem acabar amb el destemps i l’oblit que massa temps porta guiant-nos. No oblidar la terra que ens ha vist créixer. No oblidar qui vam ser. En un exercici de dignitat, hem de trobar-nos a nosaltres mateixos. Per les que ens han precedit i per les que vindran. Per tots els futurs que tenim a tocar. Perquè com deia Almudena, la memòria no és passat. La memòria és present. Més present que mai.

TEMPS DE MEMÒRIES, ESPAIS DE RECORDS

TEdEs PM S a

L’ERMITA DEL CALVARI: RESSONS D’ANTANY

RAFA GRAU Almiñana

Quan pose

els peus sobre el camí que porta fns a l’Ermita del Calvari, és com si tot al meu voltant començara a transformar-se. Hi ha un silenci especial, una mena de calma que em fa sentir com si travessara una porta invisible cap a un altre temps. Els carrers de Tavernes de la Valldigna queden enrere, amb la seua vida quotidiana, i l’ascens cap a l’ermita em submergeix en una atmosfera que em transporta al segle XIX, quan aquest lloc sagrat fou acabat. Puc quasi sentir els picapedrers treballant a la façana, escoltar el soroll de les eines contra les pedres, i imagine els vilatans d’aquell temps, amb les seues robes senzilles i el seu profund sentit de devoció, pujant també per aquest mateix camí, amb la fe posada en el Crist, buscant pau i consol. A mesura que puge, el paisatge al meu voltant sembla transformar-se. Els xiprers que fanquegen el Via Crucis, majestuosos i sobris, pareixen guardians d’un passat llunyà. Alguns d’ells, plantats fa segles, han estat testimoni mut dels centenars d’anys d’història d’aquest lloc. Quan els observe, no puc evitar pensar en els dies en què l’Ermita fou construïda, un moment en què el poble vivia grans canvis socials i econòmics, però també mantenia una fe profunda. La construcció de l’Ermita en 1874 simbolitzava no sols la devoció religiosa, sinó també la força

La seua

construcció simbolitzava

la força d’una

comunitat

d’una comunitat que, malgrat totes les difcultats, trobava en la fe i en aquest espai sagrat un punt de reunió, plegaria i esperança.

Arribant a les escales de l’Ermita, sent que he fet un viatge no sols físic, sinó també temporal. Els esglaons que em separen de la porta principal em fan pensar en els milers de persones que, abans que jo, han trepitjat eixa mateixa pedra, buscant alguna resposta divina, i en eixe mateix moment, puc quasi notar la

presència d’aquelles persones que pujaven fns ací a fnals del segle XIX. La devoció local pel Crist de la Sang es va desenvolupar àmpliament durant l’any 1885, ja que l’opinió popular

el vinculava amb el fnal de l’epidèmia de còlera que va colpejar Tavernes amb força en eixa època. Així, els creients pujaven amb fe, agafats a l’esperança que el Santíssim Crist, testimoni de les seues penúries, els brindaria la protecció i la salut que tant desitjaven.

El so de la campana, encara que ara mecanitzat, té un efecte gairebé hipnòtic. Imagine com hauria sigut aquell mateix so quan la campana es voltejava a mà, amb una truja de fusta, i em trasllade al moment en què eixe toc ressonava per tota la vall, avisant de la missa dominical o d’algun esdeveniment important. En aquells moments, el so de la campana no era només un senyal, sinó una crida a la comunitat, una manera d’unir al poble sota un mateix sostre espiritual. Hui en dia, encara ressona amb la mateixa potència, però ara em sembla que és com un ressò del passat, una veu que ens recorda el que va ser aquest lloc sagrat enmig del canvi constant al qual ens arrossega la societat actual.

Quan entre a l’interior de

l’Ermita, el temps sembla aturar-se. L’estructura de la nau única, amb la seua volta de canó i les decoracions daurades, em fa sentir com si haguera entrat en un lloc que ha romàs intacte des de la seua construcció. El temps pareix no haver passat per a l’Ermita, encara que la història haja estat testimoni de confictes, com la Guerra Civil, i de sofrir diferents restauracions. Les parets, les columnes i les estàtues semblen bategar amb una vida pròpia, com si cada element d’aquesta construcció fora una fnestra al moment en què els feligresos es congregaven per donar gràcies al Crist per haver-los salvat de l’epidèmia.

Els diferents objectes que decoren l’altar, com la reproducció del Calze de l’Últim Sopar, em connecten directament amb la simbologia del passat, com si cada detall haguera estat pensat per mantenir viu l’esperit de la història. Quan contemple la imatge del Crist de la Sang, que presideix l’altar neoclàssic, no puc evitar imaginar els artesans treballant amb dedicació per crear una imatge que, encara hui, inspira devoció i respecte. Es tracta d’una peça posterior a 1939, però el seu valor transcendeix la data, perquè no es tracta només d’un objecte de culte; és un recordatori de la capacitat del poble per sobreviure i renàixer de les cendres, com ho va fer després de la Guerra Civil.

Quan mire cap a les parets, on es troben les estàtues de la Dolorosa i l’Ecce-Homo, sent com si les fgures cobraren vida, els seus ulls de fusta pintada tenen l’habilitat de traslladar-me a l’època de la seua creació. Em pregunte quants feligresos s’han agenollat davant d’elles, quantes oracions han sigut oferides en silenci davant d’aquests sants que, amb el pas del temps, s’han convertit en una part indissociable de la història d’aquesta Ermita del Calvari.

Però no és només l’interior de l’ermita el que em transporta. Quan isc de nou a l’exterior, amb el sol banyant la façana i el poble de Tavernes estenent-se als meus peus, sent una connexió més profunda amb el paisatge que m’envolta. Des d’ací, puc veure els camps de tarongers, les muntanyes al fons, i em pregunte com hauria sigut aquesta vista quan l’ermita va ser acabada. Imagine el poble, més petit, més modest, i la sensació d’aïllament que probablement sentien els primers devots en aquest lloc elevat, allunyat del bullici de la vida diària. L’Ermita, per a ells, deuria ser un lloc de refugi no sols espiritual, sinó també físic, un espai per desconnectar del món i trobar pau enmig de la natura.

En aquests moments, quan estic davant l’Ermita, sent que el passat està extraordinàriament present. És com si la història de cada pedra, de cada detall arquitectònic, m’envoltara, recordant-me que aquest lloc ha estat testimoni de segles de devoció i d’històries personals que, com la meua, s’han entrellaçat amb el temps. I és en eixe instant quan comprenc que l’Ermita del Calvari no és només un lloc de culte o un monument històric, sinó un portal al passat, un espai on les vides dels nostres avantpassats continuen respirant, gràcies a la seua fe i al seu desig de deixar una empremta duradora en la nostra memòria col·lectiva.

L’ermita del Calvari, és un d’eixos llocs on el temps es doblega, i ens permet viatjar enrere,

Cada visita a l’Ermita em recorda que, malgrat el pas del temps, hi ha llocs que romanen inalterables, llocs que ens permeten connectar amb aquells que van vindre abans que nosaltres i amb les històries que han format la nostra identitat com a poble. I l’Ermita del Calvari, amb la seua presència serena i el seu silenci reverencial, és un d’eixos llocs on el temps es doblega, i ens permet viatjar enrere, a una època en què la fe i la comunitat eren l’eix central de la vida de Tavernes de la Valldigna.

TEdEs PM S a

Noèlia Alberola Elena UN FIL VIOLETA EN EL TEMPS

Ens trobem

a la dècada dels 50, a una xicoteta localitat valenciana, d’uns 1.600 habitants, on la principal font d’ingressos prové del treball al camp.

Un poble menudet, entre muntanyes, a la vora d’un riu que a pocs quilòmetres desemboca en el mar.

Entre els seus habitants és moneda correnta que la dona quede a casa a la cura de les xiquetes i xiquets i de la llar. L’home és qui aporta allò necessari per tirar la família endavant.

Els diumenges són dia d’acudir a missa, un cop endreçada la casa i vestits amb les millors peces de roba, fetes a mà per la mare, caminen a veure el capellà amb pas ferm i tots plegats.

L’únic entreteniment fora del jornal i la rutina diària era, un cop al mes cinema a la plaça, per a tota la família. Ells, els facilitadors, podien acudir a l’única taverna del poble, cosa prohibida per a elles, relegades a reunir-se únicament al taller de costura de les modistetes.

Aquest poble, aquesta gent, podria ser qualsevol veïnat i localitat dels anys cinquanta.

El campanar de l’església marca entre altres coses l’inici de la jornada, dong, dong, dong, dong, dong, dong, són les sis de la matinada d’un dilluns. Pere, està a punt per treballar les terres de Don Rodrigo, l’advocat de l’Estat, propietari de gran part de la comarca. Elvira, s’ha alçat abans que ell per prepararli el menjar del dia. Després farà les tasques quotidianes, durà les tres flles a l’escola, anirà a brodar mocadors a ca les modistetes, els quals es distribuiran a una exclusiva botiga de la capital.

Quan amague el sol, Pere, passarà per la taverna, beurà com si no hi hagués un nou matí. Aplegarà a casa borratxo, com moltes fosques nits. El so del campanar adverteix Elvira, són les dotze, dong, dong, dong...

Dong,dong, dong...

Un senyal que ja fa que la por recórrega cada centímetre del seu cos. Begut, agressiu, tant verbal com físicament, dues bufetades per recordar-li a Elvira, qui duu els pantalons, un cop que fa que es pegue a la paret d’esquenes, la força i ja ha consumat una nova violació. Els cops sempre van dirigits a zones no visibles, l’estómac, l’esquena, els braços, a la cara van les bufetades, però aquestes són més disfressables. Els morats, sempre, sempre quedaran baix del vestit. Pere, sols deixa veure el que ell vol que hi vegen, una perfecta família feliç.

Les cases són barandat amb barandat, quant Pere, alça la veu, insulta Elvira i la força, les parets també parlen, encara que el veïnat sigui mut i sord.

Passen els anys i Laura, Eulàlia i Regina, les xiquetes de l’Elvira, van creixent, ja són unes precioses adolescents. Els temps van canviant, a poc a poc, però la imatge del poble deixa de ser com era abans, es poden veure els primers cotxes aparcats davant les cases més adinerades de la Vall del Temps.

L’Elvira, gràcies a la senyora Maria, la dona del mestre de l’escola, ha aprés a llegir i escriure, d’amagades. Dos dies a la setmana, ella i tres dones més, canviaven el cosir i brodar a ca les modistetes, per fer brotar les lletres en l’aire a ca la senyora Maria. Escoltaven històries de les grans ciutats, veien fotografes de les actrius del moment, com vestien, com es maquillaven. Vesprades de rialles, il·lusions que les treien de la realitat que vivien. Elvira, Montse i Carme, vivien una revolució clandestina, que les feia pensar i qüestionar-se tot allò que les envoltava.

La nit del pintallavis, eixa nit que Pere va trobar la barra labial que Maria les havia regalat a les tres. S’apropaven les festes de Nadal i

aquest va ser un detall que va marcar un abans i un després en la vida d’Elvira i d’altres dones de la Vall del Temps.

Aquesta nit, no va ser advertida pel dong, dong, del campanar, en aplegar a casa va cridar a les tres flles, ninguna va respondre. Pere, les havia enviades a casa dels seus pares. Quan va pujar les escales, va rebre el primer cop, va rodar escales cap avall, malferida, amb la boca plena de sang, els llavis partits, el cos que no li responia, va notar la punta de les sabates de Pere, com una pluja de ganivets, fxar-se una i altra vegada a les costelles. Deu dies al llit, visita del metge a amagades, les flles fora de casa perquè no se n’adonaren de res.

Elvira, es va recuperar, va guardar silenci sobre el que havia passat, una mala grip va ser la versió que ell va contar i la que la resta del poble va comprar.

Maria, va fer un pas endavant i va decidir demanar-li ajuda al seu home per traure Elvira d’aquesta situació. Mitjançant uns bons amics, recercaren casa a un poble més gran i aconseguiren una feina per a Elvira, el fet de saber llegir i escriure, va ser un pas important. Una nit, quan Pere, estava profundament dormit i el nivell d’alcohol li eixia per les orelles, acompanyades per l’obscuritat, Elvira i les flles van marxar.

Mai, mai, va pronunciar una mala paraula sobre el seu home davant les tres flles. La marxa va ser un canvi en busca de progrés i per tal que elles pogueren estudiar, a La Vall del Temps no hi havia possibilitat (versió per a elles i la gent que formaria part després de les seves vides).

Passaren els anys, lluny de la violència, de la incomprensió. L’únic vincle amb el passat eren la Maria i el seu home Manel, amb l’únic objectiu

d’assegurar-se que Pere no les poguera localitzar i d’agraïment i amistat amb el matrimoni que les havien ajudat a tornar a nàixer.

Ens trobem als anys setanta, ja ben entrats. Laura, Regina i Eulàlia han aconseguit dur una vida normalitzada, sense fantasmes del passat que les visiten inesperadament, les tres amb formació superior: mestra, secretària de direcció i infermera.

Les tres han format les seves pròpies famílies, no han patit assetjament, agressions, ni cap tipus de violència. Des de la distància, Elvira ha estirat el fl violeta protector, observava, aconsellava i empoderava les seves flles per ser lliures.

D’aquestes unions, Elvira ha tingut tres netes i dos nets. Laia, la major, flla d’Eulàlia; Marta i Carla, flles de Laura; i Joan i Jaume, flls de Regina.

Laia, arquitecta de professió, compartia pis amb la seva parella Ferran. De les tres netes, podríem dir que era el seu ullet dret, la primera en vindre al món, la que més se li assemblava, tant físicament com de caràcter.

Principis dels anys 90, Elvira compta amb 74 anys, fa anys que s’ha jubilat però té al cap una idea que no la deixa dormir de tant en tant, vol escriure un llibre contant tot el que va viure al costat del Pere, però sap que això va a causar dolor i pot ser incredulitat entre les seves flles i resta de família. Necessita fer-ho, però no sap com s’ho poden agafar...

La decisió és ferma, li genera dubtes però ho vol tirar endavant. Pere, ha mort, sol, alcoholitzat i ha aplegat l’hora d’alliberar-se, pensa que el seu testimoni pot ajudar altres.

Quasi en secret, comença a narrar la seva història, la comparteix amb una amiga i confdent del club de lectura, l’Anna, aquesta li diu que no s’ho pense, que de segur paga la pena per a moltes dones. Juntes contacten amb diverses editorials, sense obtindre resposta, passen mesos fns que una casualitat fa que el seu manuscrit caiga en mans de la periodista Cristina Fallaràs i

ahí surt la màgia, s’interessa en conéixer l’Elvira, queden per fer un café i ja tot rodat el llibre “Un fl Violeta en el Temps” veu la llum. Les tres flles de l’Elvira, no

coneixien el contingut i és en la pròpia presentació, on Cristina Fallaràs entrevista la nostra protagonista, on surten tots els fantasmes del passat. Les seves flles no fan més que plorar, s’abracen a la seva mare i si ja l’admiraven i volien, senten una aura de profund respecte. Eixe fl violeta, les ha fet créixer lliures i les ha convertit en dones empoderades.

Algú més plora desconsoladament, per un costat se sent commoguda, per altre, en part identifcada. Laia, es queda fns el fnal per dur l’àvia a casa, però no marxen de seguida, s’obri davant d’Elvira i de Cristina, no volia admetre el que estava vivint amb Ferran, no li havia processat cap cop, ni l’havia forçat, però l’estava aïllant de les seves amigues, la feia canviar-se de roba si considerava que anava molt sexy, li revisava el mòbil quan es descuidava. I ella sols veia en cada acció amor, un amor idíl·lic, una lluna de mel que haguera pogut acabar malament.

Estimar així no és amor, li va dir l’avia, et resta llibertat, tens les eines i l’entorn per viure lliure i expressar-te i vestir com tu vulgues. Fins

eixa nit, Laia, no s’havia adonat de com de perillosa estava sent la seva relació amb Ferran, una relació que ella veia com a idíl·lica però que era molt, molt tòxica. El fil violeta de l’àvia Elvira, havia fet un bot generacional, per abraçar Laia i a dintre del cabdellet de llana havia protegit les seves ties i la seva mare.

El temps passat, narrat, contat, ha estirat el fl violeta, a destemps però aconseguint vèncer per convèncer, Elvira encara tremola quan sent sonar el campanar, cada dong, dong, dong és un pas superat que mai oblidarà...

TEdEs PM S a

shh!, autor desconegut.

Juan Vicente Miguel Guillem ura Donet Gascón

AAquelles paraules que, moltes vegades per por, per vergonya, per orgull o simplement per deixadesa, paraules que desitgem dir, però que fnalment no pronunciem, seran immortals sense haver nascut.

On van aquestes paraules? Què passa amb elles?

No se’n van, no desapareixen mai, en algun moment tornen. Es transformen en insatisfacció, en assignatura pendent, ens fan sentir frustració.

“Tan poc que em costava haver-les pronunciat!” Ens diguem en nits d’insomni. Un “t’estime”, un “no te’n vages”, un “abraça’m”...

Se’ns queda a la vora de la llengua, se’ns acumula al cos.

I com de trist és lamentar-ho després, eixe “quina sort tindre’t en ma vida” que hauria d’ haver vist la llum, però que mai ho va fer.

Hauríem de fer-les sortir amb naturalitat, com quan som menuts i menudes, donar-les valor d’eixa manera tan innocent, per a més tard, no sentir nostàlgia.

El que no diguem fa mal, pesa, fns i tot, ens pot fer plorar.

Sempre hem de trobar temps per a no deixar pendents paraules a destemps.

El que no diguem

TEdEs PM S a

SAIES,

MITJONS, FAIXES I CÒFIES: LA INDUMENTÀRIA

VALENCIANA A DESTEMPS

Beatriz Bosch Perelló

La vestimenta

fallera, característica de les festes de les Falles en València, és un trage tradicional que ha evolucionat al llarg dels segles, basat en la indumentària de la societat valenciana del segle XVIII i XIX. Encara que la gent ja no vesteix així en la seua vida quotidiana, aquesta tradició persisteix com a símbol cultural i d’identitat, vinculat a l’orgull per les arrels i la història de la comunitat.

La història de la indumentària tradicional valenciana abraça un llarg període, des dels seus humils inicis fns a la seua evolució i adaptació a la moda contemporània. Aquestes vestimentes són un símbol d’identitat i tradició per a tots els valencians i valencianes.

El vestit de valenciana segueix tenint una aparença molt tradicional i és una peça de roba profundament arrelada en la cultura i els costums dels pobles valencians. Però, per què es manté la tradició? Existeixen diverses raons per les quals seguim utilitzant-lo sense grans modifcacions:

1. Identitat cultural: la vestimenta fallera és un emblema de la cultura valenciana, que reforça un sentit de pertinença i orgull comunitari. Vestir-se així durant les Falles connecta les persones amb els seus avantpassats i amb la història de la regió. Mantenint el trage tradicional preservem la identitat i ho transmetem de generació en generació. El fet de poder continuar en la tradició forma part de l’orgull col·lectiu de les persones que participen en les falles.

2. Simbolisme i respecte a la tradició: el vestit de fallera no sols és un abillament, sinó que, a més, té un fort component simbòlic. És una manera de retre homenatge als costums antics.

3. Ritualitat festiva: durant les Falles, l’ús d’aquesta roba cobra un caràcter quasi cerimonial, especialment en actes com l’Ofrena a la Verge dels Desamparats. El trage actua com un element diferenciador que transforma qui el porta en participant actiu de la tradició

4. Art i patrimoni: els trages fallers són autèntiques obres d’art. Confeccionats artesanalment, destaquen per la qualitat dels teixits, els brodats i els dissenys, la qual cosa els converteix en una expressió viva del patrimoni tèxtil valencià. Els seus dissenys, amb brodats elaborats i detalls, representen una estètica molt apreciada. Encara que poden semblar antics des d’un punt de vista modern, el conjunt del vestit és considerat una obra d’art tèxtil.

5. Continuïtat generacional: les comissions falleres i famílies solen transmetre la tradició del trage faller de generació en generació, assegurant la seua preservació.

6. Evolució dins de la tradició: amb el temps s’han fet algunes adaptacions que l’han fet més còmode i adequat als temps actuals. Aquests canvis no alteren l’essència del trage.

7. Resistència al canvi: les falles són una festa que se celebra des de fa segles i han sobreviscut a moltes transformacions en la societat. Encara que el món modern ofereix moltes opcions, els fallers i les falleres han preferit mantenir-se fdels als trages tradicionals..

La indumentària valenciana crida molt l’atenció als turistes per la seua ostentositat i bellesa. A dia de hui ens vestim durant tot l’any. Abans els fallers i falleres es vestien només per a les festes Josefnes, ara ens vestim a destemps!! A destemps respecte l’oratge ja que siga hivern o estiu la indumentària fallera és la mateixa. Igual ens té si fa fred o calor, sols pensem en vestir-nos de valencians i valencianes i recórrer tots els indrets dels nostres pobles omplint-los de color. Però a destemps també amb l’evolució històrica, ja que continuem utilitzant la mateixa indumentària, amb alguns canvis evolutius, sense tenir en compte els avanços en la moda tant femenina com masculina. Quina dona, per exemple, es posa hui en dia saies baix les faldes? Les falleres.

“A dia de hui ens vestim durant tot l’any”

Els nostres trages fallers, aquells que vestim amb tant d’ímpetu i emoció els dies previs a la nostra estimada festa de Sant Josep, engalanant els nostres casals amb música i festa, són vestimentes que s’iniciaren com un trage de llauradora i que, hui en dia, s’han modernitzat adaptant-se a les modes actuals.

Les falles començaren al segle XVIII com un simple festeig la vespra de Sant Josep. A aquells festejos hi solien assistir majoritàriament homes que vestien roba quotidiana. Ja cap a l’any 1920 les dones començaren a jugar un paper fonamental en aquelles celebracions abillantse amb un vestit de llauradora. La Valenciana Pepita Samper fou la primera representant de València en guanyar el concurs de bellesa “Miss Espanya”: va ser en 1929 quan en un d’aquests esdeveniments Pepita va desflar amb el que hui li diem vestit de llauradora valenciana, aquest vestit a dia de hui el conserven al museu de la ciutat de València i ha sigut la inspiració per als futurs “trages de fallera”.

Aquella vestimenta femenina va anar evolucionant. Les Falleres Majors utilitzaven un vestit elegant i contemporani per als actes més ofcials que es coneixia com a “trage de miss” i, al llarg de la dècada dels 40, el vestit de llauradora va ser substituït per el trage tradicional que ha anat adaptant-se a poc a poc a les modes del moment.

Començant pels peus, la fallera es vist amb sabates folrades amb la tela del trage. Les cames van cobertes amb mitjons de seda o cotó, calats i brodats amb diversos motius. Les saies, que per a qui no siga fallera no sabrà de què es tracta, és una peça de roba interior que es col·loca baix de la falda. Quant a la part superior del trage, la peça de roba interior és la camisa, que es posa baix del cos.

Pepita, després de guanyar aquell concurs, va assumir funcions similars a les de les actuals Falleres Majors, abans conegudes com “Reina Fallera” o posteriorment com a “Bellesa Fallera”, i a l’any 1933 es va adoptar ofcialment el nom de “Fallera major de València”.

Per aquells anys, inspirant-se en el vestit que Pepita va lluir en aquell concurs, es va implantar una indumentària fallera específca.

D’altra banda, mentre les dones vestien els seus espectaculars i elaborats vestits, els homes utilitzaven la roba de carrer per als actes ofcials, trage i corbata. En canvi, per als actes menys formals, com les cavalcades, els homes duien el trage de saragüells o el de torrentí.

Va seral 1954 quan la Junta Central Fallera decideix concretar un d’aquells tipus de trages com a l’ofcial per abillar els homes. Aquest va ser el que nosaltres coneguem com a “trage de panderola” que consistia en una jaqueta negra, curta de raso o vellut, camisa blanca, faixa de color segons el càrrec, pantalons negres i espardenyes. Era el trage de “llaurador de gala”, inicialment sols els membres de la Junta Central Fallera i pocs fallers l’utilitzaven, però molt prompte es va fer obligatori per a aquells que volgueren participar en l’ofrena de fors.

Amb el temps aquest trage masculí també ha anat evolucionant, adaptant-se a les modes i fent-se més accessible per a tots.

La indumentària valenciana masculina no és tan complexa com la de la dona, però té hui per hui molt on triar al mercat. Existeixen dos tipus de trages diferents per a ells, deixant de costat el que ja coneguem com el de panderola que hui ja no es veu.

Trage de saragüells: d’origen molt antic, conegut com el trage de llaurador, peça masculina per excel·lència en la indumentària tradicional valenciana que ha anat evolucionant cada vegada més i ha anat augmentant la tendència d’ús. Són trages més complets, consisteix en uns pantalons amples de llenç blanc per dalt del genoll o pantalons ajustats, brusa blanca, jupetí, faixa, mocador al cap i manta morellana.

Trage de torrentí: tradicionalment correspon al vestit elegant que utilitzaven antigament els llauradors valencians, un trage format per pantalons ajustats o calçó per baix del genoll, deixant així a la vista les mitges i els lligacames, jupetí i una jaqueta que sol ser de teixit setinat o seda en colors vius, també porten faixa i camisa blanca. Al cap solen portar un mocador o una còfa o casquet fet de ganxet, sol complementar-se amb diferents barrets com la rodina, el cossiol o la montera.

Tant les dones com els homes ja tenien els seus trages ofcials per a les falles, no obstant això, amb el temps les tendències han anat canviant i els fallers i falleres busquen adaptar els seus trages a la moda i gustos de cada temporada, malgrat les reticències inicials de la Junta Central Fallera.

L’ús quotidià d’aquest tipus d’indumentària va desaparèixer amb els pas del temps i degut a diverses raons:

La modernització de la societat i el canvi cap a vestimentes més pràctiques i adaptades al dia a dia

L’encariment i la complexitat dels trages, que els va relegar a contextos festius i cerimonials.

En resum, encara que no siga roba de diari, la vestimenta fallera tradicional és essencial en les Falles com a símbol de tradició, art i orgull cultural. És una manera de mantenir viva una part del nostre passat en un context contemporani, és a dir, a DESTEMPS.

TEdEs PM S a

Il·lustració generada per IA d’un casal faller després de la DANA. Qualsevol paregut a la realitat NO és pura coincidència.

Després de la DANA renaix la terra, espere l’albada en cada guerra.

DL’avís va arribar tard, la força es mesura, però a les runes, foreix un cor que ens cura.

Lluitant contra el vent, vencem la tempesta, en cada fulla viva, trobem la gesta.

Rius desbordats, però l’ànima resta, sempre a la recerca d’una nova festa.

Des de les ruïnes, l’esperit alça, darrere cada prova, un somni abraça.

Arribà a destemps

TEdEs PM S a

Josep Antoni Alberola Verdú LES BANDES I LA FESTA DE LES FALLES

La música

és un dels elements més característic de la festivitat de les falles. No s’entendrien sense la participació omnipresent d’aquesta en tots els actes, tant en els elements més antics històricament, com en elements incorporats en la història relativament recent, com puga ser l’ofrena, incorporada en 1945.

Segons la historiografa especialitzada, l’origen de les falles estaria en el costum dels gremis dels fusters de traure les andròmines la vesprada de Sant Josep, patró del gremi, i botar-les foc. Tenim, per tant, dues dades importants, l’organització gremial i una festivitat. En tornarem més tard. Una altra dada a tindre en compte és l’antiga tradició de construir «arquitectures efímeres» en determinades festes. Aquestes es desenvoluparen abastament durant el període barroc, i n’és una part important de les festes religioses del període. Però també la música i les lluminàries. Tot aquest conglomerat de tradicions festives existents, disposen d’uns costums i uns marcs culturals que permeteren confgurar posteriorment la festivitat de les falles, i per a res considerar-se com quelcom que va a destemps, més aïna el contrari. Cal considerar-ho com un contínuum històric.

Capella de Ministrers en el Palau de la Música de Valencia, 1994. Fotografía Esther Cidoncha

Quin era el paper de la música? En les processons, vertaderes representacions dels estaments de les ciutats, a més de la representació de la ciutat, els estaments i el clero, els diferents gremis comptaven cadascun amb les seua representació encapçalada d’un penó, i, depenent de la capacitat econòmica, una «cobla de ministrers», el que hui anomenaríem una banda de música. Amb més recursos econòmics, més aparatositat i magnifcència. Una vertadera demostració social de poder. La imatge que s’origina és molt semblant a la que ara podem tenir de les desflades i els actes religiosos de la festa: grups socials, en aquests cas els casals fallers, encapçalats pels penons i cadascun d’ells amb el seu grup de música.

Les agrupacions musicals de l’Edat Moderna són bastant diferents de les originades a partit de l’Era Contemporània, sobretot arran la Guerra del Francès. Fins i tot canvia de nom, de «cobles de ministrers» a bandes. Prèviament, anterior al segle XVI s’anomenaven joglars, per poder, en aquell segle, diferenciar el terme ministrer per al músic d’origen cristià, i joglar per a aquells que estaven compostos per músics moriscs. Cadascun d’aquests grups amb música pròpia del seu origen ètnic. Al segle XVII i XVIII les cobles de ministrers estaven compostes principalment per xirimites i sacabutxs, amb possibilitat d’incloure altres instruments, com per exemple les trompes. Però les bandes decimonòniques ja ho feien amb unes formacions bastant semblants a les actuals. A imitació de les agrupacions militars de les tropes fanceses, amb les quals entraren en contacte durant l’ocupació francesa. Si les falles es desenvolupen com a festivitat organitzada al segle XIX, aquesta ja adoptaria musicalment la formació bandística d’origen francès. Però mantindria bona part dels «usos i costums» festius del període previ. L’etimologia del mot «banda» s’adiu tant a l’agrupació musical, com a un conglomerat de gent, com puga ser un gremi o casal faller. Segons l’etimologia, banda prové de la paraula germànica «bandwa», la qual designa a un grup de gent, inicialment militar, encapçalada per una bandera o penó. Totes les bandes tenen la seua bandera, i tots els casals fallers el seu penó.

Com deia José Antoni Maravall, «el barroc, al cap i a la f, va ser una gran campanya de propaganda». Tots els estaments participaven d’aquesta voluntat d’aparença i demostració de poder. Llavors, era important construir la millor arquitectura efímera, tenir la millor cobla de ministrers, les millors vestimentes, etc. Els gremis, agrupats cadascun d’ells en confraries, com no podia ser d’altra forma a l’època, també participen d’aquesta mentalitat. Amb el desballestament de la societat estamental, i l’adveniment del món contemporani, i mentre es va confgurant la festa, aquesta organització gremial va passant a organitzacions veïnals al voltant de «casals fallers». Però, podem constatar el manteniment d’una tradició barroca de celebrar públicament les festivitats.

Caldria un estudi detallat i exhaustiu per establir l’evolució del repertori interpretat per les bandes. Aquest estaria molt lligat a les modes de cada època. Tenint en compte l’origen, durant el segle XIX, estaria molt lligat a la música militar. Cal tenir ben present, que la consolidació de les bandes al País Valencià, està molt unida a les Milícies Nacionals. Com amb les falles, eren organitzacions populars, en aquest cas armades, i a imitació de l’exèrcit francès, comptaven amb les seues bandes. Llavors, dues organitzacions populars, una militar i d’ordre públic, i l’altra festiva que compten amb la mateixa tipologia d’agrupació musical. No seria pixar fora de test, interpretar el desenvolupament de la festa, com un fet popular lligat a moviments socials propis del segle XIX, i que dècades després fructifcaria en el moviment associacionista, del qual naixerien les societats musicals. Cal diferenciar les bandes de les societats musicals per entendre correctament el desenvolupament històric. Quin seria el repertori? Endevinem comú entre el moviment faller i les Milícies Nacionals, entre altres factors,

Esbós Falla Plaça de l’Ajuntament de València 2003 Alejandro Santaeulalia, Bandes.

Societat Instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna.

perquè els músics, la banda, serien comuns. Amb el temps, les bandes, es desenvolupen com un espai civil i no militar, del qual no s’han desproveït fns ara completament — el manteniment de la bandera és el més representatiu del que acabe d’afrmar. No fa molts anys, la indumentària encara era clarament militar. I, llavors, el repertori aniria canviant progressivament, fns aplegar hui en dia, on en les darrers anys s’ha constatat una evolució cap una música més connectada amb la música popular urbana mitjançant la popularitat de les xarangues.

Malgrat l’evolució, la festa de les falles, que es confgura als segle XIX i va desenvolupant-se i modifcant-se fns els nostres dies, incorpora i manté una base històrica arrelada a les festivitats barroques. Com afrmava abans, res d’anar a destemps, al contrari, és un nexe d’unió amb el passat. Pel que fa a les bandes de música, aquestes són una part principal del «paisatge sonor» de la festa, però també visual, amb un protocol codifcat. Al cap i a la f, sembla que, com irònicament es repeteix, la societat valenciana no ha deixat de ser mai una societat barroca.

LES BANDES I LA FESTA DE LES FALLES

Xaranga Los Berberechos.

ELS MONUMENTS FALLERS, TRADICIÓ O AVANTGUARDA?

Àngela

Cortijo Perona

Quan apleguen

les festes falleres tot el món espera un esdeveniment molt desitjat: la plantà dels nostres monuments. Sovint podem comprovar que aquests ens sorprenen moltes vegades per la grandària, els colors brillants dels ninots, els detalls que els acompanyen i, sobretot, l’acabat de les fgures. Però, en l’actualitat, també observem pels carrers altres tipus de monuments, més moderns que els anteriors que, si bé no ofereixen a les nostres vistes la grandiositat que tenen les falles més tradicionals, la seua originalitat ens captiva.

A causa de l’evolució de la nostra societat, afavorida per la vinguda, sobretot, de les noves tecnologies i la preocupació pel canvi climàtic, cada vegada els artistes fallers innoven a l’hora de crear les falles, fent-les sostenibles per al medi ambient, innovadores i úniques. Però hi ha d’altres que opten per utilitzar el mètode tradicional per elaborar aquests monuments.

L’evolució dels materials

En primer lloc, els materials amb què es construeix el monument faller han anat canviant progressivament al llarg dels últims anys. En el segle XVIII, la cremà de les falles consistia a arreplegar trossos de fusta o mobles de diverses fusteries o de llars que en tenien i no en necessitaven i cremar-los, sense formarne cap estructura. Durant el segle XIX la festa de la cremà de la nit de Sant Josep començà a evolucionar i, a eixos trossos de fusta, se’ls afegia ninots de drap farcits de palla, màscares o fgures de cartó i també de cera, per tal que el monument tinguera una millor imatge i que no sols es tractara de trossos de fusta.

Entre 1920 i 1930 es va desenvolupar el motlle per als ninots de cartó, fet que va provocar que es pogueren construir ninots més grans que pogueren atraure l’espectador. També aquest motlle permet que puguem fabricar el ninot cada vegada que es necessite, sense que s’haja de fabricar més d’una vegada.

A partir de 1990 aproximadament es va posar en marxa la tècnica del poliestiré o, tal com el coneguem més popularment, amb suro. Aquest material ha provocat que es crearen ninots encara més grans i més voluminosos perquè és un material molt mal·leable a través del qual es poden aconseguir acabats més perfectes i, com que pesa molt poc, es pot transportar d’una manera més còmoda i facilita molt el seu muntatge. També s’utilitza espuma per a emplenar els ninots i, per dins, porta una altra estructura de fusta amb ganxos per facilitar la instal·lació de la falla i el seu transport. Per tal de preparar la part exterior dels ninots, sobre el suro es realitza la tècnica de l’empaperament i el gotejat i, una volta s’asseca tot, s’escata el ninot.

Aquestpas anterior facilita també que els ninots es puguen pintar i decorar bé i, d’aquesta manera, cada vegada que ens parem a observar-los, podem gaudir encara més de la seua bellesa. Alguns artistes fallers han optat també per utilitzar, a banda de la pintura i la decoració, objectes diversos com, per exemple, collars, o inclús s’han atrevit a decorar amb la tècnica del mosaic, mitjançant cristalls de volum xicotet que permeten al monument lluir-se més.

Avui es combinen tècniques tradicionals d’elaboració amb les més innovadores: el gremi d’artistes fallers compta amb programes informàtics en 3-D per tal de modelar els ninots d’una manera més tècnica i precisa. De fet, per tal de dibuixar l’esbós faller, s’agafa el mateix procediment: hi ha d’artistes fallers que els fan de manera artesanal i d’altres utilitzen aplicacions web per a perfeccionar el seu dibuix i mostrar-lo, de la millor manera possible, a l’associació fallera. D’aquesta manera podem gaudir d’una versió més realista dels nostres monuments.

D’altra banda, hi ha altres persones que intenten crear materials no nocius per al medi ambient. Per exemple, Ana Blasco, va crear un nou material, innovador i ecològic, realitzat a partir de palla d’arròs. Aquesta proposta donaria per fnalitzats els problemes dels materials contaminants.

TRADICIÓ? / AVANTGUARDA? TRADICIÓ? / AVANTGUARDA?

Malgrat l’evolució de la tecnologia i de la societat, la majoria d’artistes fallers opten per emprar materials que s’utilitzaven en el passat. L’artista faller Pedro Rodríguez, que abandona aquest gremi, ha tingut la iniciativa de vendre els seus motlles per fer ninots de cartó. Aquest artista defensa la idea que aquests motlles poden servir perquè “mai es pot saber què pot passar. El suro blanc ha disparat els seus preus i mai sabrem què pot passar al futur amb les normatives verdes”. Pedro destaca que les falles actuals no tenen la mateixa qualitat que quan s’elaboraven abans amb aquests motlles i cartó, així com tampoc les que fan actualment inclús amb cartó, ja que “a dia, d’avui, a un artista novell li dones un motlle i no sabria com emprar-lo”. Julia Navarro, també artista fallera, ha llançat la proposta que es cree una “moldeteca valenciana” amb els motlles de Pedro, és a dir, tal com diu ella, “com si fora una biblioteca però, en lloc de custodiar llibres, que siguen motlles per a la construcció de falles”.

Altres exemples en l’ús del cartó els tenim en altres artistes fallers: Caridad Pinto, sobrenomenada com a “La cartonera”, va ser la primera dona que va formar part de la directiva del Gremi d’Artistes Fallers. També tenim l’exemple de Manolo García, que destaca en l’ús de la fusta per crear una pell sotil i amb gran efecte visual en els seus ninots, conservant així l’essència tradicional i artesanal de la creació del monument faller.

Monuments tradicionals i monuments avantguardistes

Hem pogut comprovar a l’apartat anterior que l’evolució dels materials de les falles i el procés d’elaboració han anat variant molt, tant que avui en dia hi ha una tendència als monuments avantguardistes: aquests tenen l’objectiu de ser sostenibles i, encara que no tenen la majestuositat dels monuments tradicionals, es valoren pels missatges que desprenen.

Una part de la societat ha acceptat i inclús valora molt positivament la irrupció dels monuments avantguardistes, però hi ha una altra part que defén que no es poden perdre els monuments tradicionals perquè són una obra d’art. De fet, crida molt l’atenció que la festa fallera mantinga una tradició i als monuments fallers els exigeixen una evolució. És el cas de la indumentària fallera: també ha anat variant al llarg del temps, però els monyos continuen sent els mateixos, així com el davantal, les pintes, les joies i, sobretot, l’ús de la mantellina per anar a l’Ofrena o a alguna processó. En canvi, les falles han patit més canvis i s’han valorat d’altres maneres.

Salvador Enguix, periodista al diari L’avantguarda, va publicar un escrit on argumenta que cada any empitjora la qualitat d’alguns monuments fallers, siga per una falta de pressupost o perquè la gent prefereix més la festa que l’art. Ell defensa que els monuments són l’element que dona sentit a aquesta festa i que “aquelles falles que es componien de cartó, on l’artista faller donava curs a la seua creativitat, composta per ninots amb acabats perfectes i rebels, ja no és una prioritat per a les comissions.” Per acabar, aquest periodista insta a “que la JCF, l’Ajuntament de València i les comissions enceten una refexió sobre aquest problema i que s’adopten mesures que obliguen, si és possible, a mantenir uns mínims de decència en els monuments que es planten al carrer.”

Els ninots indultats

Una altra part dels monuments fallers que ha patit una evolució signifcativa és el ninot indultat. Aquest va nàixer amb la idea que no tot el monument faller fora cremat, sobretot quan evolucionaren a una construcció més elaborada.

Els primers ninots indultats constaven de fgures que es fabricaven amb una intenció realista. Els cossos estaven formats per polièster, el cap i les mans de cera, els ulls eren de cristall i els vestits eren de tela. Aquestes fgures representaven personatges o tradicions realistes de la cultura valenciana: una venedora d’alls, uns fallers ballant o personatges famosos com “Cantinfas”. El que més es valorava en aquests ninots indultats tradicionals era la sàtira. Si observem ninots indultats actuals, podem comprovar que també s’elaboren amb polièster però d’una manera diferent: ja no tenen vestits de tela com els anteriors ni ulls de cristall, i el que més es valora en aquests són les escenes sentimentals i costumistes, així com els detalls, la gestualitat i la composició.

Com podem comprovar, els ninots indultats també han patit una evolució al llarg del temps, però encara ens sorprén com el públic que vota pel monument que consideren que es mereix la primera posició també ha canviat la seua manera de valorar-los. Si ens fxem en altres festivitats que també planten monuments semblants als fallers, com per exemple les Fogueres de Sant Joan, podem observar que les votacions populars també varien: de fet, els artistes guanyadors de les fogueres d’enguany no han aconseguit guanyar mai a València, tot i això que tenen tallers molt coneguts i altament qualifcats.

En aquest cas, allò que més crida l’atenció dels ninots indultats de les fogueres és l’estètica: sovint es busca també el costumisme, igual que en els ninots valencians, però es busca que les fgures tinguen al·legories al seu voltant: per exemple, al ninot anomenat “Fogueres: cresol d’il·lusions” per a la foguera de BaverEls Antigons, hi ha homenatges als gustos alacantins i es pot observar com una de les mans de la fgura femenina es converteix en el “Cresol” de Pedro Soriano, una de les fogueres municipals més impressionants de la història i que l’any passat va complir trenta anys.

En canvi, els ninots indultats infantils de les fogueres no tenen temàtiques tan costumistes. Hi ha ninots que representen l’aplegada de l’home a la Lluna o que versen sobre temàtiques actuals com, per exemple, la llibertat d’elecció de parella. Destaquem el ninot infantil de Miriam García, on es pot observar l’esdeveniment de l’aplegada d’Armstrong a la lluna i, així mateix, com es va viure per la resta de la societat.

En conclusió, a través d’aquest article hem pogut comprovar com ha evolucionat a través dels últims anys la fabricació i l’acabat dels nostres monuments fallers i, sobretot, com ha canviat la manera de valorar-los per part de la societat. A les nostres mans tenim el poder de reivindicar la tradició d’aquesta festa i, sobretot, l’art dels nostres monuments fallers que engalanen els nostres carrers en aquests dies i que tant ens meravellen. És important que els ninots ens deixen, al llarg de les dècades, estels de reivindicació, sàtira, innovació i originalitat.

Ninot indultat modern

Ninot foguera gran

Ninot foguera infantil

TEdEs PM S a

resa lens Estornell EL TEMPS PASSAT A LA FALLA PRADO

M ’ agrada

assaborir el present i gaudir de les bones estones amb la família, de les alegries i els instants màgics, l’amanéixer d’un dia preciós o contemplar un mar en calma que ens ompli de serenitat, poder fer el que vull al temps lliure... en una paraula, viure. També m’agrada acceptar les coses no tan bones, perquè així és la vida i no ens queda altra. De l’acceptació vindrà el passar-ho millor o pitjor, no sols en les vivències personals, sinó també en allò que ens toca a tots i a totes, com el fet d’haver passat una pandèmia i la tristesa de les seues conseqüències. O un fet tan recent com la DANA a València on els pobles del voltant i els nostres germans valencians han passat un vertader calvari del què encara estan patint les seves conseqüències.

(Fotografa esquerra) Dol per l’enderrocament del Prado

No vaig a entrar en política, sols destacar el més bonic, que és com un fet tan horrible pot arribar a traure el millor de nosaltres, els humans, la solidaritat, recolzant cadascú com ha pogut, l’amor, l’estima és el que fa gran el món. No hauríem d’oblidar quelcom tan meravellós com allò que tenim dins del nostre cor, que ens dona la força necessària per a continuar endavant.

En la vida estem en constant evolució, però hem de recordar els temps passats que ens han portat fns on estem hui. Les falles han anat transformant-se amb el pas del temps, les primeres eren trastos vells que cremaven els fusters, ara hem anat prosperant i són autèntics monuments, obres d’art meravelloses fetes amb el talent i el treball dels i de les artistes fallers continuant la festa que varen començar en homenatge al seu patró Sant Josep.

Recorde els primers anys de la falla Prado molt bé, ja que sóc una de les falleres que ha vist nàixer la falla junt a uns pocs més, en la falla ens diuen amb simpatia “ELS DINOSAURES”, no perquè siguem molt majors, la falla no té tants anys però hem estat ahí des de l’inici. La vida sempre està en constant evolució, dues passes avant i una enrere, les falles també.

Aquest any la falla ens mostra temps passats i jo vaig a contar del passa’t de la falla Prado, la meua experiència, les coses són conforme les recordes i jo les recorde amb amor, en contemplar el que hem aconseguit.

Una falla, una idea i res més, la idea va nàixer de dos fallers i van compartir les seves inquietuds amb altres, a partir d’ahí reunions, buscar gent amb eixa mateixa il·lusió, trobar un bon lloc i un mòdic lloguer per tal de fer el nostre casal, la qual cosa vam aconseguir gràcies a la bona voluntat de la gent que encara ens manté llogats. Després obrar, fer una barra, cuina, bany i ofcina, el sostre és alt així que el varem aproftar per a fer un entresòl tancat amb canyes per a guardar trastos. Ja teníem casa, ja teníem casal. Poca gent i pocs diners, una època d’anar amb cabassos d’espart els diumenges de matí per tal d’aconseguir unes poques pessetes, quina il·lusió tenien els nostres xiquets i xiquetes! Hui ja són hòmens i dones, alguns amb flls que continuen la tradició fallera, a veure qui aconseguia més diners al cabàs. Després comptaven i tots molt contents, abans d’eixir fèiem unes bones xocolatades i quan tornàvem ens preparàvem per a fer una bona paella.

Eren altres anys, però ens ho passàvem d’allò més bé. La veritat és que el primer any vam fer una falla prou bonica, recorde que eren uns coets de divertits colors que eixien del cos central i ens vam quedar quarts, que estava molt bé per començar en esta aventura.

Els jocs per als xiquets eren tradicionals: carrera de sacs, portar un ou amb cullera, el joc de la cadira, trenca de perols, per cert no sé com és que mai ningú es va accidentar amb els trossos de test que queien a terra, gràcies a Déu.

Una cosa que pense ara i em fa riure és que el pressupost per a falles era baixet: aleshores contractàvem les orquestres més fuixes, quan pense com la gent pegava a fugir a les altres falles en sentir la música que hi havia, els quatre que ens quedàvem, tots gelats pagàvem els músics i els enviàvem a casa abans d’hora. Però un any tot va canviar, vam debatre en reunió invertir més diners a l’orquestra pensant en traure més benefcis, buscant en què els fallers i falleres gaudiren a la seua falla i aconseguirem que es quedaren. Buscant i buscant vam trobar “La GUAGUA”, una orquestra espectacle, quin canvi! Mare de Déu! Èxit total, tot el poble, totes les falles estaven allí, la Prado començava a avançar, allò va ser una autèntica revolució.

La primera volta que puja l’estendard

Jocs infantils

Altra història, la del pavelló, la falla anava creixent en nombre i tots els fallers i falleres més les amistats que arrastraven no cabien en falles, al carrer gelats. El problema sempre era el mateix, els diners, però es va solucionar gràcies a un faller nostre que era llaurador i ens va proposar deixar-nos el seu hivernacle per a la setmana fallera amb la condició de després tornar-li’l. Això vam fer, molt agraïts amb ell anàrem a pels ferros, vam comprar plàstic nou i eixa va ser la nostra primera carpa. Ja podíem dinar i sopar al carrer sense agafar un constipat. Més endavant vam prendre mesures i vam decidir construir els ferros per a fer el nostre pavelló, el vam envoltar de plàstic i solucionat, així ens vam apanyar prou de temps canviant el plàstic cada any i augmentant el grossor. Però a falles sempre hi ha dies de pluja o quasi sempre i cada vegada que plovia havíem de buidar l’aigua del sostre que del pes feia xicotets tolls, també alguns forats omplien el recinte de goteres, en f no era prou resistent per a les inclemències del temps. Per tal de solucionar el problema vam decidir fer una derrama per a fer una carpa nova de material resistent, una carpa, que era una meravella amb la qual hem

passat molts anys acollits la setmana fallera, tot associat que entrava nou a la falla havia de pagar eixa derrama. Però en la vida sempre passen circumstàncies que ho canvien tot: s’acostava la setmana de falles i ja teníem plantat el pavelló, però una DANA de vents amb molta força ens la va desfer, eixe any a la platja hi va fer autèntiques maldats, balcons de terrasses arrancats, tendals i mobiliaris volant al carrer per tot arreu, fns i tot va vindre la televisió a entrevistar la falla Prado, va parlar la meua amiga Tere que plorava molt entristida. Ràpidament vam alquilar una carpa i ens vam quedar en números rojos. Ara sempre lloguen una carpa cada exercici faller.

La falla ha comptat durant molt de temps amb la col·laboració de l’Església que ens ha cedit durant molts anys una casa de la seva propietat enfront del nostre casal. Allí hem fet paelles, disfresses, carrosses, etc. A canvi, nosaltres pagàvem la llum i l’aigua, però la casa fa poc la van vendre i encara que ens la van oferir en primer lloc, la falla no tenia el capital sufcient. Altres la van comprar i hui nosaltres continuem allí a canvi d’un lloguer.

El més important és continuar endavant, seguir ampliant i millorant la falla amb el recolzament de les noves generacions de les quals jo em sent molt orgullosa, una colla de joves molt grans porten playback, infantils, dinars, sopars, llibret, loteries, quotes, cens, organització,... tots fan la seua tasca i ens transmeten il·lusió.

Quan pense com vam començar i on hem arribat no puc fer altra cosa que emocionar-me, perquè van ser anys durs, unes falles darrere d’altres hi havia campanya pel poble que la falla anava a tancar, ha anat passant el temps i ací estem orgullosos del que hem aconseguit. Hi ha moltes persones de quan vam començar que ja no estan amb nosaltres, però han treballat per la falla, no vaig a dir noms ni dels que estan ni dels que ens han deixat, el seu esperit i record sempre estarà amb la falla Prado. Gràcies a totes les persones que van posar la idea de fer una falla, els que van arrimar el seu gra d’arena, els que van començar a fer paret, als que continuen fent falla, una tradició molt bonica.

TEdEs PM S a

FALLES EN UN ALTRE TEMPS

TAMBÉ SÓN FALLES

José is Contreras Díaz

Segons el

diccionari, a destemps signifca fora de temps o en un moment poc oportú. Potser aquesta defnició és bastant inexacta per a parlar de les Falles d’Elda, les quals se celebren actualment en l’últim cap de setmana de setembre. Fins i tot si anem als sinònims, perquè tampoc crec que la defnisquen amb l’exactitud que deurien.

No m’atrevisc a buscar una defnició que done un signifcat exacte i apropiat per a tothom perquè crec que no n’hi ha una vàlida. Aquesta validesa dependrà de la mentalitat, d’allò viscut, d’allò aprés, de quina és la tradició de cadascun o cadascuna, qui més i qui menys ho veurà amb una perspectiva o una altra. Fins i tot dins de les mateixes Falles d’Elda, i atenent els seus avatars històrics, hi ha els que creuen que estan fora de la data que degueren, i no em referisc al mes de març.

Temps Històric

Permeteu-me que faça una resumida cronologia de com han anat canviant de dates les Falles d’Elda. Aquestes festes compliran en 2029 cent anys, és a dir, la primera falla com a tal es va plantar en 1929, en un poble amb 13000 habitants, ja amb títol ofcial de ciutat atorgat per Don Antonio Maura, President del Govern en 1904.

Aquella primera i primitiva falla es va plantar al juny en l’encreuament dels carrers Juan Rico i Dos de Maig, actualment continuen dient-se així. I juny perquè anteriorment a Elda hi havia una tradició de cremar andròmines velles a mode de fogueres, però no en Sant Joan, eren en Sant Pere, en aquell temps un dels sants venerats a la ciutat.

D’aquelles fogueres, aquelles falles, perquè des d’aleshores van anar pujant en auge fns que el colp d’estat feixista contra la legítima II República Espanyola va parar en sec l’evolució més enllà de la pròpia Guerra Civil. Tinguem en compte que Elda va ser l’últim bastió, juntament amb Alacant, de la democràcia en aquell moment. Ací es va instal·lar durant una

setmana el govern presidit pel Doctor Negrín, amb una seu presidencial en la fnca “El Poblet” de Petrer, uns edifcis ministerials dels quals en queden alguns en peu i altres llocs residencials per a il·lustres perseguits com Rafael Alberti o Dolores Ibarrurí, entre d’altres. Aquests il·lustres personatges, junt al govern, van eixir exiliats, quan el progrés i la democràcia va volar defnitivament per l’aire, des de l’Aeròdrom del Fondó de Monóvar.

Quan tornen les Falles d’Elda als carrers, ja en els anys quaranta, molt a fnals, a Elda no hi ha ni progrés, ni llibertat. És una ciutat xicoteta de postguerra, de zona republicana, per la qual cosa tot es reinicia però amb la carestia que atorga el moment. Les Falles segueixen al juny, es funden noves comissions, i en 1959 es funda la Junta Local, la qual ací prendrà el nom de Junta Central, entre altres raons perquè no sols es planten falles a Elda, sinó que també a Petrer i en Monóvar, encara que no per molt de temps.

Juny veurà les falles fns a 1976. Al següent any i per un acord amb l’Ajuntament per a alçar les perdudes festes tradicionals Majors, les Falles canvien a setembre, i, posteriorment, de patró catòlic, encara que eixa és una altra història.

Per a acabar aquest repàs històric, només cal refexionar sobre el tema d’aquest article, ja que fns i tot a Elda hi ha qui opina que la nostra data és juny, per a Sant Pere, uns altres que no hauríem d’estar en l’última setmana de setembre i mes bé en la segona, com així va ser aquell acord amb l’Ajuntament, i tots i totes acceptem la realitat que històricament a les Falles d’Elda se’ls ha utilitzat com a ferramenta d’usar i tirar per a usos polítics partidistes i ara ens toca bregar amb aquesta data per a molts veritablement a destemps.

Ninot Expo Falla

Infantil Huerta

Nueva 2022

Artista: Sergi Guijarro

Pros i contres

Ara

En l’actualitat les Falles d’Elda compten amb deu Comissions Falleres, amb un calendari anual molt complet, amb una Junta Local en forma de “gestora” integrada pels presidents i presidentes de les falles i amb una tradició consolidada a la ciutat. A més, amb unes peculiaritats o estranyeses, en les quals no entrarem perquè dona per a un altre article, i que, qui visita les festes i sap alguna cosa d’elles, se n’adona a l’instant.

Potser en aquesta festa fallera tenim més pros que contres respecte a les dates, però per enumerar-ne alguns, dir que en contra se’ns que en no celebrar-les març la pròpia festa fallera la Comunitat Valenciana ens menys en compte, i intervé menys en aquesta tradició fallera. I això que alguns poden veure com a positiu, realment és negatiu, perquè amb les peculiaritats estranyes que arrosseguen les Falles d’Elda, necessita imperiosament que, de tant en tant, algú li diga que cal anar per un altre camí per a mantindre la necessària tradició almenys en uns mínims.

Elda té 55.000 habitants que juntament amb Petrer formen una mateixa urbs, arribant quasi als cent mil, per la qual cosa quan una persona ve a les festes de les dos ciutats, se n’adona que ací té tots els servicis apropiats per a passar uns dies de festa total.

En els pros està un fet per a mi molt important, ja que en ser les Falles en setembre ens permet a molts visitar com un turista faller més les diferents poblacions falleres i principalment a València capital, la qual cosa és un gaudi per als sentits i permet matar el cuquet, fcant-nos sis mesos abans de les nostres, una xutada d’“adrenalina” fallera en vena.

Concloent

Com deia el meu enyorat i benvolgut amic Joan Ramírez i Boscà, insigne i prestigiós faller valencià i, per afnitat, faller d’Elda i de Falla Horta Nova. Les Falles d’Elda són les últimes festes del foc del calendari anual, són les que acomiaden l’estiu i són, per aquells que viuen les FALLES com una forma de vida, visita obligada en algun moment, per a igual que fan els fallers d’Elda, emportar-se com feia ell, una càrrega d’energia fallera sis mesos abans de març.

Paga la pena vindre a viure-les encara que siga a destemps? La resposta és clara i rotunda, sí.

FALLES EN UN ALTRE TEMPS TAMBÉ SÓN FALLES

DESCOBRINT ELS SABORS DE LA PROXIMITAT A L’ESCOLA

TEdEs PM S a Sara López Requena

En els últims

anys, el foment d’una alimentació saludable s’ha convertit en una prioritat a les escoles. Els programes d’alimentació saludable amb productes de proximitat busquen promoure hàbits alimentaris positius entre els més xicotets i xicotetes, alhora que es dona suport a l’agricultura local.

En un món cada vegada més globalitzat, és fonamental que els infants aprenguen a valorar els productes alimentaris de proximitat. A més de millorar la seua dieta, aquesta formació promou una consciència ecològica que els ajudarà a entendre les connexions entre els seus hàbits de consum i els efectes sobre el planeta. En aprendre sobre la importància de preservar els ecosistemes locals, els xiquets i les xiquetes poden sentir-se empoderats i empoderades per prendre decisions que benefcien tant la seua salut com el medi ambient.

Els productes de proximitat són aquells que es produeixen a prop de casa nostra. A més de ser més frescos i saborosos, el seu consum ajuda a reduir la petjada de carboni associada al transport. Això no només benefcia el medi ambient, sinó que també recolza l’economia local i fomenta la sostenibilitat. Ensenyar els infants sobre aquests benefcis els pot ajudar a establir una connexió més profunda amb la seua comunitat i el seu entorn. Així doncs, les escoles col·laborem amb agricultors locals per adquirir fruites, verdures i altres productes que són directament proporcionats pel territori.

Això no només enriqueix la dieta dels i les joves amb una gran varietat de sabors i nutrients, sinó que també els ajuda a apreciar la diversitat cultural present en la seua comunitat. Coneixent aliments típics de la regió, els infants poden desenvolupar un sentiment d’identitat i orgull cultural, alhora que aprenen a respectar les tradicions alimentàries locals.

Des de les escoles, una forma efectiva d’ensenyar els infants sobre el valor dels productes de proximitat és organitzar visites a mercats locals. Això els permetrà conéixer els productors, veure com es cultiven els aliments i entendre la importància de la frescor. A més, aquestes experiències pràctiques els ajuden a desenvolupar una connexió emocional amb el menjar que consumeixen, ja que poden veure de primera mà l’esforç i la dedicació que hi ha darrere de cada producte. També poden aprendre a fer preguntes als agricultors, fomentant així el pensament crític i la curiositat sobre el seu entorn alimentari.

Aquest programa que es desenvolupa a les escoles, a banda d’afavorir una alimentació saludable i tot el que s’ha exposat anteriorment, també involucra a famílies a l’escola. Aquestes famílies ens ajuden, en ocasions, a pelar la fruita o partir-la en trossos per a l’alumnat que ho puga necessitar i, sobretot per als més xicotets i xicotetes de l’escola. La participació activa de les famílies no només enriqueix l’experiència dels infants, sinó que també reforça la importància de la col·laboració comunitària. Quan les famílies veuen com els seus flls gaudeixen de l’alimentació saludable a l’escola, és més probable que adopten hàbits similars a casa, creant així un entorn consistent que promou un estil de vida saludable.

Aquesta sinergia entre escola i família pot ser crucial per a l’èxit del programa, ja que fomenta un sentiment de comunitat i suport mutu. Convidar-los i demanar-los ajuda quan la necessitem crea un vincle cada vegada més fort entre escola i famílies.

Enfocat amb els programes d’alimentació saludable que es desenvolupen a les escoles, si no ho són ja, haurien de ser integrats en el currículum escolar. Això permetria no només ensenyar sobre alimentació, sinó també connectar-ho amb altres matèries, com les ciències naturals, la geografa i l’art. Per exemple, els alumnes podrien estudiar el cicle de vida de les plantes, la importància de la biodiversitat i fns i tot crear projectes artístics amb materials reciclats relacionats amb la temàtica de l’alimentació sostenible. Aquesta interdisciplinarietat fomentaria un aprenentatge més complet i signifcatiu.

Al llarg d’aquests anys formant part d’aquests programes, s’ha pogut observar que els benefcis són múltiples. A més de millorar la concentració i el rendiment acadèmic, l’alimentació saludable pot infuir en la manera com els infants s’enfronten als reptes emocionals i socials. Els xiquets i xiquetes que aprenen a menjar bé des de xicotets tendeixen a desenvolupar una millor imatge corporal i autoestima, ja que se senten més enèrgics i saludables perquè el cos ha pogut rebre tots els nutrients que necessita.

Aquestes habilitats no només els benefcien a l’escola, sinó que també els preparen per a afrontar situacions estressants i a mantenir relacions interpersonals positives al llarg de la seva vida. L’alimentació saludable ajuda a millorar la concentració i el rendiment acadèmic dels i les alumnes. A més, educar l’alumnat sobre la importància d’una dieta equilibrada i d’aliments frescos pot tenir un impacte positiu en els seus hàbits alimentaris en el futur.

En la línia del que s’exposa en el paràgraf anterior, l’alimentació té un impacte signifcatiu en la salut, no solament física, sinó també mental dels infants, i diversos estudis han demostrat la relació entre una dieta equilibrada i el benestar emocional. L’educació alimentària és essencial per ajudar els infants a comprendre que el que mengen pot infuir directament en el seu estat d’ànim i benestar general. En una època on els trastorns emocionals són cada vegada més comuns entre els i les adolescents de més o menys edat, equipar els més petits amb coneixements sobre alimentació saludable pot ser una estratègia preventiva molt valuosa.

Els nutrients que contenen aquests aliments que presenten els programes d’alimentació saludable, contenen nutrients clau que són fonamentals per al desenvolupament del cervell. Nutrients com els àcids grassos omega-3, les vitamines del grup B, el ferro i els antioxidants són importants per a la funció cognitiva i l’estat d’ànim.

Una dieta rica en fruites, verdures, cereals integrals i proteïnes magres pot ajudar a estabilitzar els nivells de sucre en sang, la qual cosa pot tenir un impacte positiu en l’estat d’ànim. Els pics i caigudes en els nivells de sucre poden provocar irritabilitat i canvis d’humor.

Una alimentació desequilibrada, rica en sucres refnats i greixos saturats, s’ha relacionat amb un major risc de trastorns com l’ansietat i la depressió. Promoure hàbits alimentaris saludables pot ajudar a reduir aquests trastorns.

També s’ha vist directament relacionat amb els menjars saludables, que compartir àpats d’aquest tipus en família o en grup pot fomentar les relacions socials positives. A més, introduir activitats de cuina i àpats compartits a l’escola pot ajudar a crear un sentiment de comunitat entre els alumnes. Les activitats de cuina col·lectiva i els àpats comunitaris poden esdevenir moments d’unió, on els infants no només gaudeixen de menjar sa, sinó que també aprenen valors com la generositat, el respecte i la importància del treball en equip.

A l’hora de comprar, és essencial que els infants aprenguen a llegir les etiquetes dels productes. Això es pot aprendre des de les escoles i els ajudarà en un futur no molt llunyà a identifcar si un aliment és de proximitat o no. Involucrar-los en el procés de compra, explicant-los com escollir els millors aliments i per què és important triar els productes locals, pot ser una experiència educativa molt valuosa.

Discutir sobre la importància de reduir el malbaratament alimentari, reutilitzar i reciclar pot ajudar-los a desenvolupar una mentalitat més responsable. Fomentar hàbits alimentaris i de consum saludables des d’una edat primerenca pot ajudar a formar una base sòlida per a la seua salut futura.

En defnitiva, ensenyar els infants a valorar, comprar i consumir productes alimentaris de proximitat no és només una acció puntual, sinó una inversió signifcativa en el seu futur i en el del nostre planeta. A través dels programes d’alimentació saludable que s’estan implementant a les escoles, estem millorant els seus hàbits i també estem fomentant una consciència ecològica que els acompanyarà al llarg de la vida. Els infants aprenen que les seues eleccions alimentàries tenen un impacte directe en la seva salut i en la comunitat, així com en el medi ambient.

La integració d’aquest tipus d’educació en el currículum escolar transforma les aules en espais dinàmics d’aprenentatge on es promou la curiositat i el respecte per la diversitat alimentària.

Alimentació saludable

Els benefcis d’una alimentació saludable s’estenen més enllà del rendiment acadèmic, impactant també en la salut mental i emocional dels infants. En aquest sentit, és essencial que mestres i educadors actuen com a models a seguir, fomentant un ambient d’aprenentatge que impulse el pensament crític i la refexió sobre els hàbits alimentaris.

En conjunt, l’educació alimentària basada en productes de proximitat és una oportunitat d’or per formar una generació més conscient, responsable i connectada amb el seu entorn. És el moment de continuar treballant conjuntament — escoles, famílies i comunitat— per assegurar que els infants no només aprenen a menjar bé, sinó que també entenen el valor del seu consum, fomentant així un futur més sostenible i saludable per a tothom.

DESCOBRINT ELS SABORS

TEdEs PM S a

LA MÚSICA EN TEMPS DE LA

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

Jose Pastor Arnau

La música,

l’art de les muses segons els clàssics, és un fenomen present a totes les cultures que, des de temps antics, ha actuat com un vehicle quotidià de comunicació i expressió social.

La infuència de la tecnologia en l’evolució de la música ha estat fonamental al llarg de la història. Des dels primers sons d’instruments fets amb ossos de voltors fns a arribar a les complexes composicions actuals amb instruments virtuals, cada innovació tecnològica ha infuït de manera signifcativa en la manera com creem, interpretem i escoltem música.

D’entrada, la primera aplicació coneguda de la tecnologia en la música va ser l’ús d’una eina per part dels pobles prehistòrics per perforar forats als ossos per tal de fer fautes simples. I un dels primers grans avanços va ser la impressió musical, durant l’era de la música renaixentista, a mitjan segle XV, que va facilitar la difusió de composicions.

S egles més tard, amb l’aparició del gramòfon al segle XX, la música es va poder enregistrar i reproduir, canviant per sempre la seua accessibilitat i el seu consum. A mitjan segle XX, la tecnologia electrònica va revolucionar la producció musical. Instruments com el sintetitzador van obrir noves possibilitats sonores, cosa que va permetre als músics experimentar amb textures i timbres abans inimaginables. Al mateix temps, la gravació en múltiples pistes va afavorir la millora de la qualitat sonora de les produccions.

En el segle XXI, els avanços tecnològics han transformat la música d’una manera que resulta tant fascinant com controvertida. Si bé la tecnologia ha obert noves possibilitats creatives i ha facilitat l’accés a la música, també ha plantejat qüestions sobre la seua inoportunitat i el seu impacte en la indústria musical.

D’una banda, amb l’arribada d’Internet i les plataformes digitals, la forma com escoltem música ha canviat dràsticament. Actualment, els serveis de streaming com Spotify, han revolucionat el consum musical permetent a milions d’oients accedir a infnitat de cançons amb la possibilitat de poderles compartir a les xarxes socials amb només un clic.

Aquesta pràctica ha afavorit el descobriment d’artistes emergents, però, pel contrari, ha conduït també a una saturació del mercat. En un escenari on la música es produeix a un ritme frenètic, pot ser difícil per als artistes destacar, i l’originalitat sovint queda eclipsada per les tendències efímeres.

D’altra banda, amb l’aparició de la intel·ligència artifcial (d’ara endavant IA), comprovem que la tecnologia avança a una velocitat vertiginosa cap a una destinació desconeguda. Tal com diu el periodista de TV3 Pere Gaviria, “poques vegades una tecnologia s’ha implantat amb tanta força i rapidesa com la intel·ligència artifcial. I això desperta entusiasmes; però, també, molts recels i moltes pors”.

Convé subratllar que la IA és una eina poderosa capaç de dur a terme tasques que normalment requeririen la intel·ligència humana (de Haro, 2024). Un dels seus principals àmbits d’aplicació en la música és la generació automàtica de composicions (Cádiz et al., 2021). És un fet que en la creació i producció musical s’estan emprant models d’IA. La qual cosa permet que, qualsevol persona, sense necessitat de posseir coneixements musicals, puga crear i produir música amb facilitat mitjançant la proliferació d’eines d’edició i producció.

En el camp de la IA, machine learning o aprenentatge automàtic és el procés mitjançant el qual algoritmes avançats, degudament entrenats per a crear música, poden analitzar grans quantitats de dades musicals i aprendre patrons, que els permet crear melodies i harmonies originals. Generadors automàtics com Udio, Hidra II de Rightsify, Sonoro o Suno, són exemples sorprenents de com la IA pot emular les capacitats humanes de crear composicions musicals que sonen amb autenticitat en diversos estils, des de la música clàssica fns al jazz.

Com a mostra, el novembre del 2023, un tema generat completament amb IA va aconseguir entrar a les llistes d’èxits de diversos països, arribant a ocupar el lloc 87 a escala global després de fer-se viral en xarxes socials. Estudis estimen que, durant la pròxima dècada, entre el 20% i el 30% dels 40 principals serien escrits parcial o totalment amb programari de Machine Learning

Una de les principals conclusions del projecte Music Technology Group (MTG) de la Universitat Pompeu Fabra és que els músics “sens dubte es benefciaran ben aviat de la IA”. Encara que, autors com Novelli y Proksch (2022) consideren els compositors humans millors músics que les intel·ligències artifcials, la IA podria ajudar els músics en tota una sèrie de tasques: composició, síntesi, cerca de mostres, mescla i masterització. Dins de la indústria musical, l’edició automàtica de so i la mescla assistida per IA facilitarien el treball dels productors per tal d’obtindre un acabat més ràpid, efcaç i professional. A més, també impulsa la innovació i la diversitat creativa.

Si bé tots aquests avantatges afavoreixen la democratització de la creació i producció musical, l’ús de la IA també desperta interrogants i planteja debats sobre el futur de la música i l’autenticitat artística.

L’ús substitutiu en el qual la tecnologia produeix sense la guia d’un humà suposa un canvi en el paradigma creatiu. Però no cal idealitzar un futur dominat per la IA. En l’àmbit artístic i creatiu, la IA no es veu com un reemplaçament dels humans.

Segons les aportacions d’Astobiza (2022), “es pot implementar un ús augmentatiu de la IA en el qual l’aplicació de la tecnologia és en benefci de la creació artística”. Per això, aquesta eina pot actuar com a complement ajudant a les persones a potenciar la seua creativitat humana sense reemplaçar-la (Carrillo Aguilera et al., 2017). És a dir, la IA com una col·laboradora creativa (Anantrasirichai i Bull, 2022) que inspira noves idees i enriqueix el treball creatiu.

En aquest sentit, comprovem que el procés de cocreació amb IA encara necessita una signifcativa intervenció humana, ja que la IA no aprèn de forma autònoma i depèn dels criteris de l’usuari per a establir paràmetres, monitorar la creació i assegurar l’excel·lència dels resultats (Fu i Zhou, 2020). D’aquesta manera, si una màquina exhibeix conductes creatives, és un refex de la creativitat de qui l’ha programada (Cádiz et al., 2021).

A més, mentre que algunes creacions generades per IA poden ser sorprenentment sofsticades, la seua capacitat per emular l’emoció i la complexitat de l’experiència humana és qüestionada. Alguns crítics argumenten que l’ús d’algoritmes pot disminuir la connexió emocional que els humans tenen amb la música.

Això genera preocupacions sobre si estem perdent l’essència del que signifca fer música. La música és més que un algoritme i molt més que un art combinatori. En crear música, és essencial expressar. Per a Gustems (2005), “la raó per la qual la majoria de nosaltres participem en una activitat musical —ja siga compondre, interpretar o escoltar— rau en la capacitat que té la música de suscitar en nosaltres emocions profundes i plenes de sentit”

Per tal de comprovar amb certesa tot el que s’ha exposat fns ara, vaig decidir, a tall d’exemple, fer ús de les eines “Chatgpt” i “Suno” per a posar a prova la capacitat de la IA per a compondre música.

D’una banda, ChatGPT és un chatbot d’intel·ligència artifcial dissenyat per a mantenir converses amb els usuaris. Utilitza sofsticats algoritmes per captar els matisos del llenguatge i respondre de manera que tinga sentit en el context de la conversa.

Per tal de comprovar la seua efciència, li vaig demanar que em creara un text amb les següents característiques: “poema de l’estil de Vicent Andrés Estellés que continga expressions relacionades amb la cultura, la tradició valenciana i l’art de les falles”. A més, vaig afegir els termes “Falla Prado” i “Tavernes”.

Primerament, ChatGPT em va crear un poema amb quatre estrofes de quatre versos. Com que es tractava d’una mostra breu d’una cançó, vaig pensar que seria millor un poema amb dos estrofes i una tornada. Una vegada introduïdes les noves indicacions, el resultat fou el següent:

“En el mes de març, la plaça esdevé un mar, Nits de color que somriuen al vent, Entre riures i veus, la festa va esclatar, Un crit de tradició que el cor va sentir ben fort.

Foc i fors ens uneixen en cada instant, La màgia del moment ens fa vibrar, Un poble que celebra, amb ànima i fervor, La Falla Prado, la nostra identitat.

Març ens porta l’alegria, La cultura que mai no mor, A Tavernes, l’ànima brilla, En cada falla, en cada for”.

IAD’altra banda, vaig utilitzar el software

Suno, un “generador de música amb IA que utilitza tecnologia d’última generació per analitzar i interpretar les indicacions de text proporcionades pels usuaris” (Suno AI, 2024); per tal de generar la composició, vaig accedir a l’aplicació introduint el text creat per chatgpt.

En funció d’aquest poema vaig introduir unes indicacions precises per a descriure l’estil de la cançó: “mediterrània, folk, riproposta italiana, acústica i amb veu d’home”. Amb aquestes ordres, el programa va crear una composició basada en aquestes premisses.

Vaig explorar i modifcar les instruccions delimitant estrofes, creant una introducció i una coda fnal fns que vaig trobar un resultat satisfactori que s’ajustara al meu gust. Així mateix, el programa em va permetre reformular la composició musical, sense modifcar les instruccions donades, per obtindre un altre resultat diferent amb un sol clic. Per acabar, també em va oferir la possibilitat de descarregar l’àudio generat o compartir-lo.

El resultat fnal es pot escoltar escanejant el codi QR.

Per a concloure, recollint el que s’ha dit, tot i que els avenços tecnològics han estat un motor clau en l’evolució de la música i han enriquit el panorama musical del segle XXI, serà fonamental trobar un equilibri entre la innovació i el respecte per l’art musical en la seua forma més pura.

Referències bibliogràfques

Anantrasirichai, N., & Bull, D. Artifcial intelligence in the creative industries: A review. Artifcial Intelligence Review, 55, 1–68, 2022.

Astobiza, A. M. Arte y algoritmos. Aisthesis, (72), 282-297, 2022.

Cádiz, R. F., Macaya, A., Cartagena, M., & Parra, D. Creativity ingenerative musical networks: evidence from two case studies. Frontiers in Robotics and AI, 8, 680586, 2021.

Carrillo Aguilera, C.; Viladot Vallverdú, L.; Pérez-Moreno, J. Impacto en la educación musical: una revisión de la literatura científca. Revista Música Electrónica Complutense de Investigación en Educación Musical, 14, 61-74, 2017.

De Haro, J. J. (2024). Inteligencia artifcial en educación. Centro Nacional de Desarrollo Curricular en Sistemas no Propietarios. https://doi.org/10.4438/2695-4192_ PEePub154_2023_847-19-137-X

Fu, Z., & Zhou, Y. Research on human–AI co-creation based on refective design practice. CCF Transactions on Pervasive Computing and Interaction, 2, 33–41, 2020.

Gustems Carnicer, J., & Calderón Garrido, C. (2005). No t’emocionis.escolta! L’ús de la música en l’educació emocional. Revista Catalana De Pedagogia, 3, 331–347. Retrieved from https://revistes.iec.cat/index.php/RCP/ article/vie

Novelli, N., & Proksch, S. Am I (Deep) Blue? Music-Making AI and Emotional Awareness. Frontiers in Neurorobotics, 16, 897110, 2022.

TEdEs PM S a

UNA EDUCACIÓ DE TOTS PER A TOTS

JAUME TALENS RODRÍGUEZ

Tot l ’ alumnat

importa ... i importa per igual. (L’educació és el primer que es perd quan no es té).

Des de sempre ha hagut un abans i un ara. Entre un i l’altre està el temps. Eixe temps que mai es perd si el pensem comparant-lo amb l’experiència. Per això cal trencar les barreres antigues que difcultaven el ple accés a l’educació i a les oportunitats d’aprenentatge de xiquetes, xiquets i joves en la totalitat. La inclusió signifca identifcar i minimitzar aquestes barreres que difculten l’accés, la participació i l’aprenentatge de qualsevol persona. No, cert, no tot allò anterior és dolent en una educació general, comprensiva,... hem d’estar als signes dels temps: tot l’alumnat importa i s’educa conjuntament com es viu.

En aquesta educació cal tindre en compte tres elements:

Primer. La presència de tothom al mateix sistema i entorn respecte a la ubicació de la persona a l’aula o bé a centres específcs. Serà un indicador de temps actual o passat.

Segon. La participació en eixe ventall ampli d’oportunitats que desenvolupen integralment cada persona respecte les seves capacitats, talents, per a potenciar-los, independentment de la natura d’origen que porten a una bona qualitat d’ensenyamentaprenentatge.

I tercer. El progrés que l’entenem com l’excel·lència que cada xiquet o xiqueta pot aconseguir. No sols com era abans el progrés acadèmic, que també , sinó amb allò que anomenem justícia social: amb tothom al costat. És l’aldea qui educa per a millorar l’aldea.

No voldria fer un article tècnic, més bé el que el meu apreciat flòsof de l’educació J.C. Mèlich anomena una flosofa literària. Per a ell, les diferències en un abans i un ara són enteses com a formes diferents de moral. Axiologies, valors que imposen diferents actors que s’apliquen en el concepte educació. Com educar i per a què educar. Per tant hem de cercar una ètica que ens permeta una decència social amb un educació de tots per a tots, i no segreguen segons interessos d’uns front a d’altres.

Literàriament agafem aquest exemple que tenim molt a prop: l’educació familiar. Ho

podem trobar a Tavernes. En primer lloc, aquella família que integra tots els seus membres en el seu dia a dia, festes, vacances, excursions, comentaris a taula... I en segon lloc està l’altra que segrega, separen a alguns membres ja que amb ells no poden seguir el ritme diari que desitgen. Els aïllen de les seves activitats pel bé propi dels afectats, pensen, tot i que volent-los molt, trenquen el ritme de la família en els seus deures quotidians. Els resultats són manifestos, dues morals, un ara i un abans. Cal pensar arribar als signes del temps actuals: integrar i llimar barreres perquè puguen ésser una família completa. “De cada fracàs de la persona naix una ensenyança”, diria Charles Dickens.

És Levinas qui ens recorda que existeix la compassió, la cara de l’altre sóc jo. El mateix budisme conta com Siddharta amb els seus cavalls ix a veure el món, el que la gent fa. L’encarregat dels cavalls li recorda que no pot eixir per a no barrejar-se amb la resta de la gent. Una espècie de crisi espiritual obté en veure un vell. Desconeixia la fnitud de la vida.

Allò que ens uneix a tots, eixe fnal on acabem. No, no havia estat preparat, no tenia una bona educació en justícia social per haver estat segregat. Ja ho deia Epicteto , “ les situacions no et fan mal, però la percepció d’elles si ho poden aconseguir”.En temps antics, en educació, per a no molestar els estudiants bons, segregaven a altres centres, escoles especials, per lleugeres diferències físiques, emocionals o disruptives. Va ser un psiquiatra català que va acabar vivint a França per la guerra civil qui va obrir els psiquiàtrics pels anys quaranta del segle passat. Francesc Tosquelles Llauradó va portar a França unes tècniques terapèutiques fonamentades amb el teatre, el cinema, l’art i l’escriptura que feren obrir

tanques que limitaren el centre. Un gran seguidor en el teatre va ser el nostre José Monleón Bennácer, fll predilecte de Tavernes, i amb un carrer al poble, en el seu llibre, “Las teatralidades del Mediterráneo”, Premi Nacional de Teatre al 2004: “No s’ha d’acceptar el terrorisme d’allò que està mal, hem de seguir i aportar com ser coherent amb allò que calga per a canviar-ho”. Contra la barbaritat, coherència.

En aquests temps la pedagogia ha avançat molt cap a la superació i el creixement personal. Amb coherència hem canviat. Ja que aquests valors, sense la societat, no es poden compartir:

La prudència, ser sensat, saber escoltar.

La moderació, tindre un terme mig, saber autocontrolar-nos.

La voluntat, resistència a les frustracions, tenacitat intel·ligent.

La valentia, un optimisme vital, el pensament positiu.

La serenitat, la pau personal, la calma interior.

Per acabar amb la bondat activa, saber fer el bé, l’empatia, i com no, la base, la sociabilitat.

Cada cèl·lula del nostre cos ha d’actuar en conjunt o podem tenir problemes. El mateix passa en segregar una persona, ataca la nostra immunologia social. Salustio, del segle anterior a Crist, “la concòrdia fa créixer les coses menudes, la discòrdia arruïna les grans”.

Podem entendre i discutir que hi haja persones que no entenguen els signes del temps actuals, bàsicament educar la societat, ja venen marcats per desitjos transnacionals més enllà del nostre propi sistema educatiu: els ODS, Objectius per a un desenvolupament sostenible, a l’article 4 : “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom.”

Però anar tots junts no signifca, com alguns encara volen, continuar amb una educació elitista, segregadora, poc social.

Pensem-ne:

1.- Les persones a favor de l’educació inclusiva, en endavant E.I., sols es preocupen pels alumnes amb discapacitats. Fals. Millorar a tothom, signifca tothom.

2.- Els defensors de l’E.I. sols es recolzen en una determinada ideologia educativa, sense investigacions ni dades que l’afrmen. Fals. Amb evidències d’organismes internacionals, UNESCO.

3.- L’E.I. obliga els professors a rebaixar el currículum, a baixar el nivell educatiu dels més capaços. Fals. Es cerca l’excel·lència de tot l’alumnat, ja que el professorat personalitza el currículum.

4.- L’E.I. sobrevalora els objectius socials front els acadèmics. Fals. Persegueix els objectius, les competències educatives de tot l’alumnat sense estalviar el criteri d’equitat.

5.- L’E.I. és un favor que es fa a uns alumnes especials a costa d’altres. Fals. No és cap favor, és un dret amb el suport de la

Constitució i els drets humans que ha signat l’estat.

6.- Els defensors de l’E.I. pensen que els professionals de l’educació especial han de desaparèixer. Fals. Per a portar a terme el programa es necessiten més professionals, que alguns ja estan demostrant com es treballa de bé en aquest sistema.

7.- L’E.I. està molt bé però cal invertir molt per a portar-la a la pràctica, o bé sacrifcar la vida d’alguns alumnes fns que s’arribe al progrés necessari per a un bon nivell d’inclusió. Fals. Ho hem d’iniciar ja per a tindre un futur de societat adulta del demà. Per obtindre el reconeixement i respecte per la diversitat humana en totes les seves manifestacions.

En l’informe d’Ernesto Sábato afrmava aquesta frase que tant bé li va ací, “En la bondat es veuen tots els gèneres de saviesa”. Bondat, compassió, sociabilitat.

No, no podem tornar als cotxes sense fars antiboira; avui inclús en boira podem circular amb prou comoditat. Temps eren temps que diem que, “les dones no estan fetes per a manar, sinó per a cuidar” aquest record Paulo Freire, el gran pedagog, diu que és “boira ideològica”. Eren pràctiques opressives com per exemple en aquells temps demanar la llicència marital per a treballar, o el passaport o tindre un compte corrent. Quins temps! Ara són nous temps i hem intentat aclarir que hi ha bons professionals per a portar l’Educació Inclusiva endavant. No hem de posar la marxa enrere i tornar a temps passats. Molt diferent és agafar el millor del passat. Mireu què li passava a la mare d’una amiga: no la deixaven veure els models nus, als homes sí, per a elles els models anaven tapats i havien d’imaginar-s’ho; per a d’altres, tenien models destapats. Això és boira ideològica, diria Paulo Freire.

Acabem. Eixos temps d’abans, boirosos i opressors en la segregació cremem-los en la falla Prado d’aquest any, del 2025. L’educació Inclusiva i de qualitat ha de ser cosa de tots, també de fallers i falleres, doncs sinó seria un oximoró inacceptable.

Gràcies. Jaume Talens, desembre del 24.

TEdEs PM S a

ELS RITMES D’APRENENTATGE, A TEMPS O A DESTEMPS?

Natàlia Albi Gálvez Clàudia Blasco Ciscar

La forma

en què aprenem és un procés fascinant i complex que varia d’una persona a una altra. Sempre s’ha dit que cada alumne és un món ja que cada individu posseeix un conjunt únic d’experiències, habilitats, estils d’aprenentatge i contextos que infueixen en la seua manera d’adquirir i processar la informació.

Existeixen diverses teories sobre l’aprenentatge que ens ajuden a entendre aquestes diferències. Hi ha alumnes que aprendran millor a través de la pràctica i l’experiència i d’altres, en canvi, podran benefciar-se més de la lectura i l’observació. D’ahí que cada infant és diferent. En un món tan divers, és essencial per al docent reconéixer i valorar aquestes diferències, per poder treballar sobre elles i benefciar el més possible a tot el nostre alumnat, permetent que cadascun d’ells i elles abrace el seu màxim potencial.

En el nostre dia a dia com a docents, aquesta diversitat sol vindre donada, a més de per les característiques anomenades anteriorment, per difcultats específques d’aprenentatge i/o per desigualtats cognitives, que impliquen diferències en les capacitats de processament de la informació, comprensió i aprenentatge dels individus. Per suposat que totes aquestes desigualtats solen tenir un impacte signifcatiu en l’àmbit educatiu i en el desenvolupament personal i social de cada infant. I d’ací la importància que volem donar-li al tema en relació amb el llibret faller que teniu a les mans: l’aprenentatge dels infants, a temps o a destemps i característiques que hi infueixen.

L’aprenentatge a l’escola és una tasca complexa, dinàmica i plena de reptes. Cada discent és únic i té un ritme propi d’adquisició de coneixements i habilitats. Això es veu refectit de manera molt clara en el sistema educatiu actual que aspira a ser totalment inclusiu, on es combinen alumnes amb ritmes d’aprenentatge molt diferents. Alguns alumnes presenten altes capacitats i necessiten estímuls més grans i més ràpids per aproftar el seu potencial, mentre que d’altres presenten difcultats d’aprenentatge que fan que el procés d’adquisició de coneixements siga més lent.

Però, quin dels dos models que acabem de mostrar seria el de l’alumne prototip que aprén a temps? Segons el que hem explicat fns ara, cap dels dos models, ja que cada alumne és diferent i, per tant, necessitarà d’unes mesures més o menys ordinàries per a poder aconseguir els nostres objectius docents. Aleshores, això vol dir que tot l’alumnat aprén a destemps? Doncs, podríem dir que sí, per això que dèiem que cada alumne té un ritme d’aprenentatge diferent.

A la Comunitat Valenciana, com a la resta d’Espanya, s’han establert una sèrie de mesures per intentar resoldre aquestes diferències, però, malgrat els esforços, moltes vegades l’alumnat s’acaba trobant en un entorn que no s’adapta a les seues necessitats individuals. Aquesta situació pot portar a la frustració, siga perquè no arriben als contingut o bé perquè són massa fàcils i acaben avorrint-se. Però, en aquests casos apareixerà la frustració en tots els implicats en el procés d’ensenyament-aprenentatge, tant per part dels alumnes com per part dels mestres i les famílies, i fns i tot pot provocar que alguns infants no aproften el seu potencial o que no aconseguisquen els coneixements mínims esperats.

El sistema educatiu en general tendeix a centrar-se en una mitjana de ritmes d’aprenentatge, amb la qual cosa els alumnes que estan per sota o per sobre d’aquesta mitjana poden sentir-se desconnectats del procés educatiu. Els alumnes amb altes capacitats sovint es veuen atrapats en un sistema que no els ofereix els reptes i la profunditat d’aprenentatge que necessiten. Així, poden sentir-se desmotivats i no aproftar tot el seu potencial. D’altra banda, els alumnes amb difcultats d’aprenentatge han de fer front a la pressió de seguir el mateix ritme que la resta de la classe, cosa que sovint els provoca una sensació d’inferioritat, ja que no aconsegueixen assolir els mateixos objectius amb la mateixa rapidesa. El que dèiem, tant uns com els altres aprendran a destemps

En aquest sentit, el model educatiu actual no sempre satisfà les necessitats d’aquests dos grups d’alumnes que, tot i que es troben als extrems oposats, comparteixen una situació comuna: no poden aprendre al seu ritme, ja siga perquè el seu potencial no es veu aproftat o perquè el seu ritme d’adquisició de coneixements no s’adapta a les exigències de la classe.

“El

sistema educatiu

ha de continuar evolucionant”

Per a afrontar aquesta diversitat d’aprenentatges, la Comunitat Valenciana ha posat en marxa una sèrie de mesures d’atenció a la diversitat. Aquestes mesures busquen garantir que tots els alumnes, independentment de les seves capacitats o ritmes d’aprenentatge, puguen tenir accés a una educació de qualitat i al seu desenvolupament personal. Una de les estratègies més destacades és el model d’atenció a la diversitat que inclou diferents tipus de suport, com l’atenció individualitzada, l’adaptació curricular i la fexibilització dels ritmes d’aprenentatge.

Igualment, tot i tenir en compte les mesures anteriors, es necessiten uns recursos personals que no sempre estan disponibles, per no parlar de les ràtios elevades que impossibiliten en gran mesura la individualització de l’aprenentatge no només d’aquest alumnat en concret, sinó de la seua totalitat, ja que, cada persona té una casuística diferent. Amb açò, venim a dir que l’alumnat no rep l’ajuda que necessita, malgrat els esforços dels docents que, en molts casos, es veuen desbordats per la situació, així com la falta de formació específca en alguns centres pot fer que les estratègies per atendre la diversitat no siguen tan efectives com haurien de ser. En aquest sentit, venim a remarcar també que més escassa és encara, si cap, la formació general en altes capacitats ja que resulta més habitual un altre tipus de necessitat específca de suport educatiu, cosa que provoca ja, directament, la falta de detecció d’aquest alumnat i, per tant, una resposta educativa que mai arriba a ser l’adient per afrontar les seues necessitats.

Dit açò, remarquem que cada alumne necessitaria una proposta curricular adaptada, tal com demana la inclusió educativa i el disseny universal d’aprenentatge, tot i que resulta encara un poc utòpic, ja que sense recursos no es pot arribar a una inclusió real. Es necessita detectar les necessitats de l’alumnat per donar resposta tant a nivell de centre com d’aula per acabar, com a últim nivell de resposta educativa, amb la més individual, l’adaptació curricular corresponent. Aquesta resposta educativa ha de tenir en compte millorar les estratègies d’aprenentatge i metacognició de l’alumnat, entre altres.

Una altra qüestió important és que el sistema educatiu ha de continuar evolucionant per ser més fexible i adaptatiu. És important que reconega que els alumnes no aprenen al mateix ritme ni de la mateixa manera, i que la diversitat és una característica inherent de qualsevol grup d’alumnes. El sistema ha de ser capaç de garantir que tot l’alumnat, independentment de les seves capacitats o difcultats, tinga l’oportunitat de desenvolupar el seu potencial de manera plena i equilibrada.

A més, com hem comentat amb anterioritat, cada alumne té una casuística diferent, per tant, aquestes diferències en els ritmes d’aprenentatge poden estar infuenciades per factors socioeconòmics, culturals i ambientals, no sols ser característica inherent a l’individu, sinó haver-la aprés del seu entorn. Per exemple, els estudiants que provenen d’entorns amb menys recursos poden no tenir accés a les mateixes oportunitats d’aprenentatge que aquells que provenen de contextos més afavorits. Això pot resultar en una bretxa en l’aprenentatge que s’amplia amb

el temps, perpetuant cicles de desigualtat. Per tant, en aquest sentit, afrmem que l’ambient és de total rellevància en aquest sentit. Tot i voler que tot l’alumnat siga igual en drets i deures sabem que, malauradament, tots no tindran les mateixes oportunitats. El paper del docent en aquests casos és molt important, tot i que hi ha punts on no hi podem arribar. En defnitiva, les desigualtats en general afecten l’aprenentatge de manera signifcativa, però amb un enfocament adequat i recursos sufcients, és possible mitigar els seus efectes i fomentar un entorn educatiu més equitatiu i accessible per a tots i totes, ja que cada estudiant mereix l’oportunitat de poder brillar i desenvolupar les seues habilitats al màxim. Per la qual cosa, és fonamental que els docents i les institucions reconeguen aquestes barreres que els fan avançar a destemps per poder crear un ambient inclusiu que oferisca diferents estratègies d’ensenyança, com la personalització de l’aprenentatge, l’ús de tecnologies educatives o la implementació de programes de suport.

Per tal de concloure, ens hauríem de preguntar què signifca aprendre a temps o, directament, qüestionar-nos el temps que se’ls dona als alumnes de manera generalitzada, sense tenir en compte les seues característiques tant intrínseques com extrínseques i, com a conseqüència, tenir persones que, per a la societat en general i, per al sistema educatiu (tal com està establert) en concret, sempre aniran a destemps.

Agustín Zaragozá Granell LA QUARTA ONA I LA VIOLÈNCIA SEXUAL

Professor de Filosofa, Agent d’Igualtat, Expert en la Prevenció del Consum dels Efectes de la Pornografa en la Salut Afectiu-Sexual i columnista diari Levante-EMV

Un dels grans

canvis entre la generació de les nostres àvies i nosaltres ha sigut la capacitat d’articular un relat que denuncie la violència sexual patida per les dones. La sociòloga Rosa Cobo assenyala que la quarta ona feminista es caracteritza perquè “situa en el cor del seu activisme la violència sexual”. Per què durant tants segles, fns i tot en les dècades dels 70, 80 i 90 del segle XX, s’ocultava la violència sexual?

La producció de la violència masculina està en estructures marcades per l’opressió, l’explotació, la jerarquia patriarcal, la dominació… Una cosa important per a entendre la violència contra les dones és la categoria de Patriarcat. La violència és un element fundacional o constitutiu del sistema patriarcal. El control només pot constituir-se amb violència. El sistema de domini patriarcal es recolza sobre dues potes: el consentiment i la violència

explícita, la coerció. La violència contra les dones sol empitjorar-se en determinats moments socials, històrics, no hi ha una sola raó perquè això ocórrega. Totes tenen a veure amb el fet que les dones adquireixen més drets, més protagonisme, més visibilitat.

La violència contra les dones té una instància fonamental de legitimació: el discurs de la inferioritat femenina. Eixa idea arrela profundament en la subjectivitat col·lectiva i individual que s’ha convertit en una ontologia del femení. Hi ha alguna cosa en les dones que les converteix en una cosa diferent o inferior. Aquesta idea està profundament arrelada en l’imaginari col·lectiu, en les mentalitats… Contra qui s’exerceix violència? Contra aquells o aquelles que ocupen posicions d’inferioritat, però, per a poder exercir violència contra “inferiors”, es construeix una defnició de la naturalesa específca d’eixa “inferioritat”. Eixa teoria de la inferioritat femenina explica que les dones tenen elements que les converteixen en no prou iguals als homes. Per exemple: que les dones són impulsives o histèriques, no poden tindre autodomini, no poden gestionar allò polític per això mateix… Fa dècades, en l’època de l’escolàstica i la patrística, hi havia una teoria molt elaborada de la inferioritat de les dones. També en el segle XVII, la Modernitat, la Il·lustració, J. J. Rousseau, tenia una teoria elaborada de la inferioritat de les dones… És important comprendre que si les dones accepten violència simbòlica o material és perquè tenen arrelada la idea que és perquè ho mereixen, perquè són dones. Això estava profundament arrelat en les nostres avantpassades, però, en la quarta ona, es relata per primera vegada un discurs que visibilitza eixa violència sexual que pateixen les dones.

Per què els homes exerceixen violència?

Què tenen dins per a violar amb diners o sense diners? Què tenen dins per a assassinar?

Com un grup d’homes pot exercir violència amb tranquil·litat i sense que provoque brots de bogeria? Hi ha diverses raons. Una és per la ideologia de la inferioritat. A tot oprimit se li ha d’inferiorizar, si no, és impossible exercir violència contra ell, deshumanitzar. A l’agressor li resulta inacceptable la pèrdua de control de la dona que considera de la seua propietat. Les considera de la seua propietat de dues maneres: El contracte sexual de Carole Pateman explica que el sistema patriarcal és la constitució d’un sistema en el qual un grup d’individus, un genèric d’homes, exerceix poder, hegemonia, sobre altre genèric que posa en una situació de subordinació. És impossible entendre la violència contra les dones sense el contracte sexual: una dona per a cada home (mandat socialitzador), la ferma convicció que em case i és la meua dona, això explica la política d’assassinat de les dones, aquest ha sigut el cànon. Però aquesta idea de domini, d’exclusivitat d’una dona per cada home, la possibilitat de testimoniar el sofriment i la violència patida per les nostres avantpassades, ha permés que la quarta ona siga la que denuncia eixa violència sexual normalitzada per una societat patriarcal. I eixe relat de la violència sexual, li derat a Espanya per dones com Cristina Fallarás, ens obliga els homes a situar-nos davant d’aquesta. No podem mirar a un altre costat com van fer els nostres avantpassats.

ESTUDIAR A DESTEMPS I A

CONTRACORRENT: EL REPTE DE L’ESTUDI A L’ADULTESA

Àngela

Chapa Cebolla

La idea de

tornar a estudiar o d’emprendre un camí educatiu per primera vegada en l’adultesa pot resultar intimidant, però també inspirador. Vivim en una societat que tradicionalment ha associat l’educació amb la joventut, com si aprendre estiguera reservat per a una etapa específca de la vida. No obstant això, la realitat és que l’aprenentatge és un procés continu, que pot començar o reprendre’l en qualsevol moment. Cada vegada més adults decideixen fer aquest pas, ja siga per a avançar en les seues carreres, canviar de rumb professional, millorar en aspectes econòmics complir un somni frustrat o, simplement, pel plaer d’aprendre una cosa nova.

Sens dubte, aquest viatge està carregat de reptes: equilibrar responsabilitats com el treball, la família o la vida personal, i enfrontar-se a una experiència educativa després d’anys fora de l’hàbit, pot despertar dubtes sobre la pròpia capacitat. No obstant això, les recompenses són moltes: des d’adquirir noves habilitats i coneixements fns a l’enfortiment de l’autoestima i la possibilitat d’obrir portes a noves oportunitats. Tanmateix, l’objectiu principal de la majoria és millorar la vida laboral, econòmica i professional.

Prendre la decisió de començar o reiniciar els estudis a certa edat pot implicar una sèrie de prejudicis provinents de la gent que envolta els que ho decideixen. De vegades, no està ben vist que una persona amb 40 anys es deixe el treball on ha estat mitja vida per voler tornar a estudiar. Però, per això existeixen diversos camins i oportunitats que faciliten l’entrada d’aquestes persones a la vida estudiantil.

Proves d’Accés a la Universitat per a Adults

Les proves d’accés a la universitat per a majors de 25 o 45 anys busquen brindar oportunitats educatives a persones majors d’una certa edat que no compten amb els requisits acadèmics tradicionals per a ingressar a la universitat oferint una via alternativa que avalua coneixements generals, competències bàsiques i habilitats necessàries per a cursar estudis superiors promovent la inclusió, la igualtat d’oportunitats i l’accés a la formació universitària sense importar la trajectòria educativa prèvia.

Carreres

universitàries en línia

Les carreres universitàries en línia estan, majoritàriament, dissenyades per a persones que treballen. Són una excel·lent opció per aquells que busquen equilibrar les seues responsabilitats laborals i familiars amb el seu desenvolupament educatiu. Aquestes carreres ofereixen poder combinar fexibilitat i accessibilitat envers el treball, la qual cosa permet als estudiants avançar en la seua formació sense renunciar al seu lloc de treball.

Aquestes carreres estan pensades de manera que, una persona activa laboralment puga compaginar el treball i l’estudi. Donen les sessions normalment de vesprada i queden gravades a les diverses plataformes per a poder veure-les en diferit.

Però, a més de les carreres universitàries en línia, la Universitat de València té un programa de formació per a majors de 55 anys, anomenat La Nau Gran. Podríem dir que es tracta d’assistir a les classes ordinàries com a oients, ja que no s’obté certifcació universitària, però amb aquest programa quedaria coberta la necessitat de seguir aprenent, aquella ànsia de coneixements que tenim, sobretot quan la vida ens ha portat a tre ballar des de ben prompte per tal

de tirar endavant la família. Si n’esteu interessats, no dubteu en entrar en https://www. uv.es/nau-gran/ca/estudisnau-gran/itineraris-nau-gran/ informacio-general.html

Escola d’Adults Bolomor

Al nostre poble, Tavernes de la Valldigna, tenim la sort de poder comptar amb una organització que se centra, especialment, en el procés d’aprenentatge de les persones adultes. A aquesta associació es realitzen cursos per a obtindre el graduat escolar (ESO), cursos de Valencià a tots els nivells, classes d’informàtica per a persones de la tercera edat o cursets de ortografa per a adults. És una gran opció si vols reprendre els estudis bàsics o simplement vols tindre una millor expressió escrita o oral de la llengua valenciana.

Sense cap dubte, el fet d’estudiar en l’adultesa representa un desafament signifcatiu que només aquells amb valentia i compromís poden afrontar. Aquest procés no sols exigeix valentia, sinó també una gran esforç, organització i perseverança per a superar obstacles que moltes vegades inclouen responsabilitats laborals, familiars i personals.

TEdEs PM S a

DORMIR A DESTEMPS I LES SEUES IMPLICACIONS

Esther Ferrús Palomares

Segons un

estudi de la doctora Estíbaliz Barredo Valderrama, professional de la secció de Neuropediatria de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid, la son en els xiquets i xiquetes de 0 a 3 anys és crucial per al desenvolupament físic, emocional i cognitiu, i va canviant depenent de l’edat, és a dir, que cada xiquet necessita d’una duració.

De 0 a 3 mesos (nadons): les hores de son totals estan entre 14-17 hores al dia (dividit en cicles de 2-4 hores). Els nadons no tenen un ritme capaç de fer-los diferenciar entre el dia i la nit. Es desperten sovint per alimentar-se, ja que tenen un estómac xicotet.

De 3 a 6 mesos (transició cap a patrons més estables): dormen entre 12-15 hores al dia. En la consolidació nocturna comencen a dormir períodes més llargs durant la nit (entre 4-6 hores seguides) i al llarg de la jornada normalment fan entre 3-4 migdiades al dia. En eixa edat comencen a adaptar-se al cicle de la llum i la foscor, amb l’ajuda de rutines estables, i és ací on hem de implicar-nos com a pares, mares i educadors per tal d’inculcar a temps unes rutines que, en un futur no tan llunyà, els seran summament benefcioses.

De 6 a 12 mesos la son és més previsible: la duració total en aquesta edat està al voltant de 12-14 hores al dia. La son nocturna és més llarga, poden dormir fns a 8-10 hores seguides, encara que poden despertarse per a menjar o per altres motius. La son de bona qualitat ajuda que el cervell funcione adequadament. A més, durant la fase de son profund l’organisme allibera l’hormona de creixement (GH) que afavoreix el creixement normal en la infància i adolescència, augmenta la massa muscular i repara cèl·lules i teixits, per tant un període de son curt podria alentir el creixement físic. Les migdiades generalment són 2-3 al dia.

D’1 a 2 anys (consolidació de la son nocturna): unes 11-14 hores al dia en total. La son nocturna passa a ser de 10 a 12 hores seguides. En eixa edat apareixen els malsons i la resistència a dormir a causa del desenvolupament de la independència. Les migdiades es redueixen a 1-2 diàries.

De 2 a 3 anys (rutines més defnides): dormen entre 10 i 13 hores al dia en total. Les migdiades generalment passen a ser una solament amb una duració aproximada d’1 a 2 hores. Apareixen els temors nocturns per immaduresa cerebral, en aquesta edat passen a la transició de passar del bressol al llit.

Per la meua experiència com a Educadora Infantil en l’etapa de 0 a 3 anys, he observat que és molt important establir unes rutines regulars a eixa edat, tindre una rutina consistent per a l’hora de dormir ajuda a preparar el xiquet o la xiqueta. Cuidar els estímuls ambientals també ajuda, que l’espai siga adequat, el silenci, la temperatura,... tot això afavoreix la son.

Abans de dormir aconsellem que de 0 a 3 anys no utilitzen pantalles, i en el cas que les feren servir, reduir l’exposició i també les activitats excitants. Despertar-se per la nit pot arribar a ser normal, però fomentar l’autonomia per a tornar a adormir-se és important.

I quines implicacions pot tindre el fet de dormir poc temps o la sesta a destemps?

La son, com ja he comentat, és important pel seu impacte en el desenvolupament dels infants i en la seua qualitat de vida. A més d’afectar el seu comportament i l’estat d’ànim, pot ocasionar una somnolència diürna excessiva que en la infància es manifesta com a hiperactivitat, falta de control d’impulsos i dèfcits cognitius que comporten disminució de l’atenció selectiva i de la memòria, amb el conseqüent empitjorament del rendiment escolar.

Està clar que cada xiquet o xiqueta és un món, en moltes ocasions aquests s’han d’adaptar a les rutines dels pares o mares, ja que per motius de feina s’han de despertar més prompte, per això respectar les migdiades són fonamentals per al seu desenvolupament, han de complir les hores necessàries que necessiten en cada edat. També podem trobar-nos que hi ha xiquet o xiqueta que a la nit dormen les hores necessàries diàries i no necessiten la migdiada, i per tant poden aguantar fns a la nit, tot depén de cadascú i de la rutina que tinguen estipulada i assumida.

A l’escola infantil on jo treballe l’horari del centre és de 8:00 del matí a 18:00 de la vesprada. L’alumnat té estipulada una rutina depenent de l’edat de cada xiquet o xiqueta. A l’aula de 0-1 anys dormen una migdiada de matí (alguns dormen 30 minuts i altres dormen 1 hora). A l’aula d’1-2 anys els de fnal d’any a principi de curs també solen fer una becada, solen dormir uns 30 minuts, no dormen tots, depén de si ho necessiten o no; conforme van passant els mesos i van fent-se fadrins, són ells i ells qui decideixen que ja no la necessiten, i ja passen el matí jugant, i executant les activitats que programem diàriament per a ells. I fnalment estan els més majors, els de 2-3 anys que no fan la sesta de matí. A les 12:30 del migdia obrim portes, hi ha alumnes que se’n van a casa, i d’altres que es queden al menjador. Els alumnes que es queden al menjador saben que després de dinar és el moment de descans. Cadascú té el seu llit assignat, on ells es disposen a gitar-se i amb música relaxant a poc a poc van adormintse. Com he comentat abans cada xiquet o xiqueta dorm el que necessita, hi ha que amb 1 hora en té prou, d’altres que necessiten més i dormen 1 hora i 30 minuts, i després estan els que són més dormidors i els hem d’alçar perquè arriba l’hora del berenar i canvi de bolquers per anar a casa.

El que vull dir amb aquest escrit és que la son evoluciona amb el creixement i depén també de les necessitats individuals de cada infant. Però promoure hàbits saludables des del principi ajudarà a establir patrons de son positius al llarg termini, i evitarà que en un futur els xiquets i xiquetes pateixen de problemes comportamentals i emocionals relacionats amb les poques hores de son que possiblement arrosseguen.

TEdEs PM S a

CAFÉ DEL TEMPS I PARAULES A DESTEMPS

Sandra Molins r

Imagineu que

esteu a fora de València, són les onze del matí i no heu desdejunat. Necessiteu un refrigeri lleuger que us ajude a aplacar la fam fns a l’hora de dinar. Us asseieu en una cafeteria i, molt amablement, demaneu un café del temps i unes rosquilletes. El cambrer, amb tota seguretat, respondrà amb una mirada de desconcert. Però, sent francs, al “café amb gel” i al “pa de pipes” els falta gràcia i saler. El mateix succeïx amb termes com motxo, camal o xopar: encara que pensem que són d’ús nacional, són exclusius de la terreta. I és curiós… quan ens adonem que una paraula és pròpia, li agafem més carinyo. El valencià està replet de paraules i expressions que són molt nostres, però, com qualsevol llengua, evoluciona i es transforma. No sempre ens hem expressat igual. Tirem la vista arrere i repassem algunes paraules, noms, frases fetes i refranys que, per diversos motius, s’han anat perdent amb el temps.

Començarem amb les paraules que, segons diuen, són les primeres que aprenem quan ens iniciem en un nou idioma: els insults. Els valencians no diem que algú és ignorant, diem que és un moniato. De la mateixa manera, el fantasma és un milhòmens, el xerraire és un romancer, el somiador és un apardalat i el rude, un animalot de sèquia

Vicente Blasco Ibáñez, l’any 1902, va encunyar un nou insult en el seu llibre Canyes i Fang. Un dels personatges d’esta novel·la, el Sangonera, va morir d’un empatx de botifarres, i ha quedat per a la història com el paradigma de golut. Sangonereta és la versió afectuosa d’aquest.

Retrocedim més en el temps, fns a l’edat mitjana. L’article “Les males paraules: insults masculins a la València baixmedieval”, de Guillermo López Juan per a la Universitat de València, ens obri una il·luminadora fnestra al passat en la citada matèria. Entre els insults més utilitzats per la gent d’aquella època, es troben bacallar, cuguç i embriac (tots ells en desús). S’anomenava bacallar aquell home que treballava el camp i que en l› estatus feudal tenia una posició intermèdia entre el pagès i el cavaller. No era un insult en si mateix (era un treball digne i necessari), però s’utilitzava com a tal, referint-se a la condició camperola i pobra de l’injuriat. Cuguç era una forma poc freqüent i arcaica de referir-se a una persona que era víctima de les infdelitats del seu cònjuge (el terme actual és més que obvi). L’últim terme, embriac, feia referència a la persona afcionada als beuratges alcohòlics i que s’excedia tant en quantitat com en freqüència de consum. Altres sinònims d’embriac en valencià (posteriors, però que també han caigut en l’oblit) són pilloc, pitof, furri i pirri. I tots ells ens trauen un somriure, és inevitable.

Deixant a un costat les males paraules, parlem de l’arròs. Perquè l’arròs no es redueïx a paella, arròs al forn i senyoret; l’arròs amaga una rica història de procediments, eines i expressions pròpies d’un món que hui dia poca gent coneix.

Xaruga: Eina de llaurar la terra d’us manual. Aladre de ferro, amb pala lateral, usat en conreus en què els solcs s’han de fer molt profunds. Xarugar (ara llaurar), era la fase del cultiu de l’arròs que anava des que els camps quedaven completament eixuts i secs (febrer i març) fns que s’amollava l’aigua altra vegada. Era la primera feina que es feia als camps per iniciar un nou cicle del cultiu de l’arròs.

Trabuc o carriot: carro de fusta basculant utilitzat especialment per rebaixar (treure terra d’un lloc alt i transportar-la a un de fondo).

Arri, uò, bisiní i pasallà: Hi havia equips d’amo i cavall molt compenetrats i que només amb les veus “arri” (arranca) “uò” (para) “binisí” (gira a la dreta) i “pasallà” (gira a l’esquerra) podien fer totes les feines sense necessitat d’estirades. La intensitat del gir o l’arrancada depenia de la potència de veu amb la qual es donava l’ordre. A un binisí dit en veu suau l’animal responia amb una lleu correcció de la direcció, si es deia amb veu enèrgica i de manera repetida girava 180 graus. Una de les primeres feines mecanitzades que es van fer als arrossars va ser el llaurar amb tractors. Va signifcar una gran revolució i el començament del declivi del treball dels cavalls als camps d’arròs i el principi del f d’aquestes singulars paraules compartides entre els agricultors i els seus estimats equins.

Birbar: extraure les males herbes de dins del camp d’arròs; era una feina molt fàcil d’aprendre i, comparat amb la duresa del plantar i segar, fns i tot semblava divertida. Era la primera feina en què s’iniciaven els joves en el treball de l’arròs. Això era per dues raons, una era perquè birbant podia rendir tant un xic o xica principiant com un adult i l’altra perquè tot just aquest tipus de treball coincidia amb les vacances escolars.

Picardies del birbar: Hem comentat abans que en aquesta feina s’iniciaven els joves en els camps d’arròs. Ja sabeu que en aquella època la repressió sobre les relacions entre xics i xiques era molt forta: ells anaven a unes escoles i elles a altres, no jugaven mai junts perquè els mestres i el capellà ho impedien, a l’església estaven en bandes separades i hi havia una espècie d’ètica moral que impedia que estigueren junts. Quan arribava l’època del birbar tot canviava, la pela era la pela i els pares de les xiques a l’hora d’enviar-les a treballar i guanyar uns diners no miraven res i allà anaven tots, i apareixien els primers firtejos entre xics i xiques, tants i tan abundants que es podria escriure un best-seller. En aquells dies era comú escoltar frases com “Nela i Pere es van conéixer en les picardies del birbar”.

Dins i fora dels arrossars, existeix un mètode de pedagogia i saviesa popular que acumula segles d’experiència: els refranys. Els refranys o parèmies són un magatzem de sentit comú, un llibre de text de flosofa pràctica davant els problemes fonamentals de la vida. El seu objectiu és transmetre un ensenyament, consell o moralitat, sovint des del sentit de l’humor (encara que n’hi ha de més seriosos). Com va dir Vázquez-Figueroa “els refranys resumeixen en poques paraules, centenars d’anys d’experiència”. Hi ha refranys atemporals. Per exemple, continuem dient que a gos fac, tots són puces perquè hui dia continua havent-hi gossos, puces i persones que tenen un imant per a les desgràcies. No obstant això, altres refranys no han envellit tan bé i el seu ús, en alguns casos, seria quasi un anacronisme. Vegem alguns exemples d’estos últims:

Abans els porcs que la casa. Antigament, les famílies criaven porcs en el corral de la casa, als quals es donava de menjar les sobres. Ací, critica que es preste més atenció a qualsevol cosa abans que a les persones més pròximes o als temes importants.

No digues blat fns que no ho tingues en el sac i ben lligat. El signifcat és categòric i rotund: no es pot confar en res que no sigui ben segur. La versió actual seria No cantar victòria abans d’hora.

Abelles beneïdes, sants abellars, donen mel als homes i ciris als altars. Això era abans que l’home les exterminara amb els plaguicides amb què arruixa les terres de cultiu.

REFRANYS

Dels ocells d’aló, el pitjor és el porró. El porró, típic recipient del vi que pot emborratxar, evoca la d’un ocell. Actualment, el porró és més un recipient de museu que d’ús quotidià.

A burro mort, les garrofes, per baix del rabo. Quan ja és massa tard, les solucions no tenen ningun efecte. En el passat era comú disposar d’un ase en les zones rurals, ja que servia per al transport de càrregues de llenya, aigua, pedres o pastura, per a tirar del carro i per a fer girar les rodes dels molins i sénies. Per aquest motiu, també era un animal molt present en els refranys, com veiem en aquest mateix i com veurem en els següents exemples.

Conforme l’ase, l’albarda. Les coses han de ser adequades i proporcionades (un càstig, un remei, un treball...).

Si el ruc porta para-sol, la somera també en vol. És una reprensió i una crítica als envejosos. Els bons amos protegien les seues bèsties de tir o de càrrega amb capell o envelat a l’estiu, amb manta a l’hivern i amb lona quan plovia.

I per a fnalitzar, presentarem un curiós llistat de noms valencians, masculins i femenins, que han passat de ser comuns a sonar més vells que l’arna (un modisme comparatiu que, per cert, ja és vell en si mateix). Durant molt de temps triar el nom era una tasca compartida entre els pares, padrins i el rector, tenint molt en compte el nom d’avantpassats i el santoral, ja que era bastant freqüent posar al xiquet el nom del sant del dia. No obstant això, ara els criteris per a triar nom s’han diversifcat i el contacte i infuència d’altres cultures ha fet que noms exòtics i menys clàssics s’hagen fet més populars. Són, precisament, alguns noms tradicionals, els que solien anar passant d’una generació a una altra, els que són menys populars hui dia.

Quant als antics noms masculins, alguns van caure totalment en l’oblit i uns altres continuen actius, però només com a cognoms. Alguns exemples són: Amigó, Assalit, Auger, Blasco, Bonanat, Climent, Domènec, Eimeric, Eiximén, Ermengol, Galcerà, Gombau, Guerau, Macià, Montesino, Nadal, Pelegrí, Quilis, Roderic, Romeu, Sanç.

I en el cas dels noms femenins, eren encara més forits, com podem apreciar en la següent selecció: Alamanda, Alegreta, Anglesa, Aparícia, Arsendis, Asena, Astruga, Avinent, Barcelona, Bartomeua, Beneita, Benencasa, Benvinguda, Berenguera, Bonança, Bondia, Boneta, Bruneta, Burgesa, Catalana, Caterina, Climença, Constança, Damieta, Dolça, Domenja, Elisenda, Ermessenda, Esbelina, Esclarmunda, Esperça, Felícia, Ferrera, Florença, Fullelma, Guillema, Gilaberta, Gueraula, Jaquesa, Jordana, Manresa, Mansèlia, Mascanosa, Mataliona, Menga, Meraga, Miquela, Nadala, Narbona, Novella, Orenga, Òria, Pasquala, Poma, Ramona, Sança, Saurina, Selvana, Serena, Sibil·la, Toda, Urraca, Valençola.

I a peu entre arrossars, consells i gracioses antigalles, hem arribat al fnal d’aquesta sendera, fa temps concorreguda i ara tan sols envaïda per la dolça melancolia.

ALIMENTS DE TEMPORADA: UN PAS CAP A L’ECOSOSTENIBILITAT

Beli

Grau Almiñana Maria Gregori Llorca

Qui no ha

gaudit enguany d’una bona coca de mestall ben complida, o d’una paella del diumenge amb la família i els amics? I què tal unes albergínies farcides o un arrosset amb nap i col per a caure el bunyol... I parlant de bunyols, aquells de carabassa, amb una bona dosi de sucre... això sí que és mel de romer!

Vivim en un món cada vegada més afectat pel canvi climàtic, la contaminació i la pèrdua de biodiversitat. Per això, l’ecosostenibilitat es presenta com una solució imprescindible. Però, què vol dir exactament? En poques paraules, es tracta de viure de manera que no posem en risc les possibilitats de les generacions futures. Això implica cuidar del nostre planeta, utilitzar els recursos de manera responsable i buscar un equilibri entre el benestar econòmic, social i ambiental.

La importància de l’Ecosostenibilitat

En un moment en què les notícies sobre el medi ambient no paren de fer-nos refexionar, és fonamental que tinguem clar que tots podem aportar el nostre granet de sorra. Cada acció, per xicoteta que siga, suma; i amb accions diàries i determinats canvis en els nostres hàbits de consum, com ara reduir l’ús de plàstics o optar per productes locals, estem ajudant a crear un món més sostenible. Tot això és l´ecosostenibilitat.

Este concepte cada vegada està més present en les nostres vides i implica una manera de viure que busca un equilibri entre el creixement econòmic, la protecció del medi ambient i el benestar social. A escala mundial, la crisi climàtica ens ha portat a replantejar-nos moltes coses: com produïm, com consumim i com podem contribuir a un món més sostenible. Ens hem adonat que, per tal de deixar un planeta habitable per les futures generacions, cal adoptar pràctiques que redueixen la nostra empremta ecològica.

Cultiu de Proximitat

Un dels aspectes més rellevants per a l’ecosostenibilitat és el cultiu de proximitat, una pràctica que pren cada vegada més força, especialment als nostres pobles valencians. Este sistema agrícola consisteix a cultivar aliments localment, aproftant les terres properes i respectant els cicles naturals de les estacions. A València, tenim una tradició agrícola rica, amb camps de tarongers, hortalisses i fruites que es treballen al costat de casa. Això no només ens permet gaudir de productes frescos i de qualitat, sinó que també fomenta l’economia local i redueix l’impacte ambiental associat al transport d’aliments.

Actualment, en molts pobles valencians, els agricultors locals han tornat a donar importància a la producció d’aliments de proximitat. Gràcies a les iniciatives comunitàries, les cooperatives i els mercats locals, és cada vegada més fàcil trobar productes que s’han cultivat ben a prop de casa. Això no només ajuda a reduir l’impacte ambiental sinó que també fomenta l’economia local i recupera les tradicions agrícoles que han format part de la nostra cultura.

Benefcis de l’Agricultura de Proximitat

Medi Ambient

Fomenta la biodiversitat

Els cultius locals estan millor adaptats al clima i al sòl, la qual cosa afavoreix una major diversitat de plantes i una millor resistència a plagues, malalties i canvis climàtics. Els agricultors solen optar per pràctiques sostenibles, com la rotació de cultius, que enriqueixen el sòl i ajuden a evitar l’esgotament dels recursos naturals. A més, redueixen la dependència de pesticides protegint així insectes pol·linitzadors, com les abelles, fonamentals per a la pol·linització i la biodiversitat dels ecosistemes locals.

Reducció de la petjada de carboni

L’agricultura de proximitat disminueix les emissions de CO₂ en reduir la necessitat de transportar els aliments llargues distàncies, contribuint a la reducció de la petjada de carboni global i minimitzant l’impacte ambiental de la cadena de subministrament.

Millor gestió dels recursos naturals

Els agricultors locals tendeixen a aplicar pràctiques més sostenibles, com l’agricultura ecològica i la gestió responsable de l’aigua. Aquestes pràctiques no només milloren la

sostenibilitat dels recursos naturals, sinó que també redueixen la contaminació d’aqüífers i sòls, en no dependre tant de pesticides ni fertilitzants químics intensius.

Conservació del paisatge rural

L’agricultura de proximitat preserva els paisatges rurals autòctons, evitant la urbanització desmesurada i contribuint a la conservació dels hàbitats naturals. Això manté les zones agrícoles productives i protegeix el patrimoni cultural i ambiental.

Salut

Reducció de l’exposició a productes químics

L’agricultura de proximitat prioritza pràctiques que minimitzen l’ús de pesticides i altres productes químics nocius. Això redueix

la presència de residus tòxics en els aliments i, per tant, disminueix l’exposició a substàncies potencialment perjudicials per a la salut, promovent una dieta més sana i natural.

Productes més frescos i nutritius

Els aliments de proximitat arriben més ràpidament del camp a la taula, la qual cosa permet que conserven millor els seus nutrients i sabor. Aquesta frescor augmenta la qualitat nutritiva dels aliments, millorant el benestar i la salut de qui els consumeix.

Menys additius i conservants

Els aliments locals, en ser més frescos, necessiten menys conservants i additius per mantenir-se en bon estat. Això es tradueix en una dieta més sana, amb menys substàncies artifcials, la qual cosa benefcia la salut i redueix el risc d’exposició a additius químics.

Economia

L’agricultura de proximitat afavoreix l’economia local, ja que els productes es produeixen i es consumeixen a la mateixa zona. Això genera ocupació i ajuda a reduir el despoblament rural, permetent als agricultors vendre directament els seus productes a consumidors locals, amb un major control sobre els preus. A més, ajuda a reduir els costos de transport i fomenta el consum responsable, creant nous mercats per als productors.

Productes de Temporada

Al llarg de l’any, podem gaudir de fruites i verdures delicioses: faves, taronges, caquis, tomaques, pebres, castanyes, carabasses… la llista no acabaria mai. Quan consumim productes de temporada, no només estem menjant el més fresc i saborós, sinó que també estem cuidant el medi ambient.

Els benefcis de consumir productes de temporada són molts. Primer de tot, solen ser més econòmics, ja que la seua producció és més efcient i hi ha menys costos de transport i conservació. A més, estos aliments mantenen les seues propietats nutricionals perquè són collits en el seu moment òptim. I, com a plus, estaràs donant suport als agricultors locals i a les tradicions agrícoles del nostre territori. I, per si fora poc, contribuiràs a reduir la petjada de carboni del teu plat.

Ara bé, no tot són avantatges. Si bé consumir productes de temporada és un luxe que ens ofereix la nostra terra, també hi ha alguns desavantatges. Un dels principals inconvenients és la variabilitat de la producció. Hi ha anys en què les collites poden ser pobres per diverses raons, com condicions meteorològiques adverses o plagues.

Això pot afectar la disponibilitat de certs productes i, en conseqüència, els preus poden pujar. També és cert que, de vegades, pot resultar complicat aconseguir una varietat determinada si no és temporada, cosa que pot limitar l’elecció en el mercat.

Fomentar l’Agricultura de Proximitat: el Consum de Temporada

Per impulsar el cultiu de proximitat i el consum de productes de temporada, podem fer algunes accions senzilles en el nostre dia a dia. En primer lloc, visitar els mercadets que sovint se celebren als nostres pobles. Allí podem trobar productors locals que ens ofereixen els seus aliments frescos i de qualitat.

A més, podem fer un esforç per informarnos sobre les diferents estacions i els productes que estan disponibles en cada moment. Això no només ens ajudarà a menjar millor, sinó que també ens connectarà amb la nostra terra i amb el que ens ofereix.

València: Visca la Nostra Terra i els Seus Productes!

València sempre ha sigut un lloc de riquesa agrícola. El nostre clima, amb

temperatures càlides i sol a la gana, és perfecte per a la producció de nombrosos aliments. La nostra terra ens ensenya a respectar i valorar els seus recursos. De fet, durant anys, les famílies s’han dedicat a l’agricultura, passant de generació en generació els coneixements sobre com cultivar i cuidar les nostres terres.

A més, la gastronomia valenciana és un gran exemple de com podem incorporar els productes locals en els nostres plats. L´arròs al forn o la paella són només algunes de les delícies que refecteixen el millor de la nostra terra. A l’estiu, un bon allioli fet amb all i oli d’oliva verge extra és la companyia perfecta per a qualsevol plat fresc.

Recordem que cada xicotet canvi en els nostres hàbits de consum pot marcar la diferència. Apostem per la nostra terra, pels nostres agricultors i pel que consumim. Així, al cap i a la f, no només estarem menjant bé, sinó que estarem cuidant del nostre entorn i celebrant la riquesa de la cultura valenciana. Visca la nostra terra i els seus productes!

QUAN LA NATURA NO ENTÉN

ELS DESITJOS HUMANS

Enric Marco Soler

El diccionari

normatiu valencià defneix a destemps loc. adv. En un moment inoportú. Altres sinònims serien Fora de temps, inoportunament.

En la vida diària ens hi trobem constantment. Arribem tard als llocs perquè volem encabir massa activitats en un temps limitat, se t’ocorre una anècdota divertida en la reunió d’amics quan ja s’ha passat a un altre tema o tens la pregunta genial per al conferenciant quan aquest ja ha baixat de la tarima. No som mentalment àgils en una societat que va a una velocitat accelerada.

A nivell de societat no som tampoc prou vius, sempre anem a remolc dels errors i de les desgràcies. És el que passa en algunes de les construccions humanes. Coneixem la física dels processos que fan funcionar un artefacte, però aquest sovint és tan complex que no en coneixem totes les variables. Ho tenim amb el disseny dels coets en què cal fer-ne moltes proves, moltes d’aquestes fallides, per trobar la confguració correcta per tal que et porte a la Lluna o més enllà.

Una altra cosa és que no entenem, o no ens interessa entendre, els processos que fan funcionar un sistema físic o ambiental, com per exemple els moviments de l’atmosfera, la diferència entre clima i oratge, el cicle del CO2, el cicle de l’aigua i com es comporten els rius, especialment en la conca mediterrània, quan plou molt en la capçalera. I tot això relacionantho amb el canvi climàtic.

A primera vista sabem per on van els rius. Porten molta o poca aigua, la seua llera ens indica l’indret per on passa. Però en condicions extraordinàries amb pluja forta, tan habitual en la tardor, el riu se n’ix de mare, és a dir, sobrepassa el seu llit natural i inunda la plana al seu voltant. És el que s’anomena zona inundable i, com diu el refrany: a la vora del riu no faces el niu, que indica que és perillós habitar prop d’un riu, per la possibilitat que esdevinga gros i se t’emporte la casa.

Tot això ve, com ja heu pogut imaginar, per la riuada esdevinguda a les comarques de l’Horta Sud, les Riberes, la Foia de Bunyol, Requena-Utiel i la Serrania la vespra del passat 29 d’octubre amb 223 morts, 3 desapareguts i immensos danys materials. Els causants del desastre foren torrenteres i rius que venen de terra endins com ara la Rambla de Poio o el riu Magre, cursos d’aigua pràcticament secs durant tot l’any però extremadament traïdors de tant en tant.

L’Horta de València, situada entre les serralades de Corbera i la Calderona, és una plana al·luvial formada pels sediments que, al llarg dels mil·lennis, han aportat els rius Túria i Xúquer, així com multitud de rambles i barrancs, secs durant gran part de l’any.

El creixement desmesurat de la població des dels anys 50 del segle passat ha tingut com a conseqüència la urbanització exagerada de l’Horta. Pobles com Aldaia que tenia 6400 habitants en 1950 ara en té 32656 o Alfafar que en tenia 4126, en té ara 21480. El corrent immigratori de la dècada dels seixanta i setanta, amb l’arribada de nombrosos immigrants provinents de l’interior valencià i de Castella la Manxa explica aquest augment de població. I així es passà a urbanitzar zones que tradicionalment eren camps i permetien drenar i absorbir els excessos aquàtics. També els innumerables polígons industrials de la comarca han acabat per cimentar la poca horta que quedava. Així que les noves àrees urbanes s’han construït en zones que són inundables, i s’ha de tindre clar que qui tinga una casa o una indústria en aquestes zones hauria de saber que viu en un risc continu.

I si tot això se sap des de fa dècades, per què no s’ha fet una política urbanística i mediambiental adequada per previndre i minimitzar els riscos? Com és que el que diuen els tècnics i científcs sobre la gestió del territori i l’ús del sòl no és portat avant per les administracions públiques? Per què anem sempre a destemps amb aquest tema?

A destemps.

La resposta és bastant evident i s’anomena capitalisme, un sistema econòmic en què els mitjans de producció, les fàbriques, són, en majoria, propietat privada, i en què el capital, els diners, s’inverteixen en la producció, la distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d’obtenir guanys o el benefci màxim en un mercat lliure i competitiu. Ací està la clau: obtenir el benefci màxim.

Si un terreny s’inunda cada cinquanta anys de mitjana, una constructora et vendrà un pis en zona inundable sense escrúpols. És l’administració pública qui ha de controlar i vetar la construcció en aquestes zones ben delimitades amb plans com en el cas valencià, el PATRICOVA (Pla d’acció territorial de caràcter sectorial sobre prevenció del risc d’inundació a la Comunitat Valenciana).

Anem a destemps en aquest tema i encara ho estarem més pel problema que ja tenim al damunt, però que encara no en som conscients. El que és la major amenaça per al futur de la humanitat: el canvi climàtic. Els successius informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) ens adverteixen des de fa anys del greu problema que tindrem amb l’escalfament global i com és d’indispensable la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. El que era la previsió de fa uns 30 anys del que passaria és el que ja comencem a veure: pujada del nivell del mar, major freqüència de fenòmens meteorològics extrems com pluges torrencials o tornados, augments de la sequera... Tanmateix, malgrat el creixement de les energies renovables, el món s’ho mira passivament.

Potser ens han fet creure que una solució tecnològica ens resoldrà la crisi i podrem continuar vivint i consumint de manera tan boja com sempre. Per exemple, les plantes industrials que capturen el diòxid de carboni i l’injecten en la roca son encara menudes i poc efectives.

Necessitem tindre un paper més actiu per netejar tot el desastre ambiental que, com a societat, hem deixat des que començà la revolució industrial. Perquè si no fem alguna cosa, estem abocats al desastre i en serem conscients a destemps, quan ja s’haja sobrepassat el punt de no retorn i no hi haja res a fer.

Tanmateix hi ha un bri d’esperança. La consciència de la gent vers el caos ambiental que preveu el canvi climàtic és cada vegada major. I se sap que s’han de fer accions contundents per revertir la possibilitat certa que el nostre planeta siga un planeta inhabitable per a la humanitat.

Així que cal reduir dràsticament la petjada de carboni de cadascú, és a dir, els gasos d’efecte hivernacle generats per la teua activitat humana. Dit d’una altra manera, la roba que compres, els avions als quals puges, la carn que menges o la gasolina del teu cotxe.

Però ja comencem malament. Les dades indiquen que la petjada de carboni global s’ha multiplicat per 11 des de 1961.

Per reduir la petjada, els mitjans de transport s’han d’electrifcar, passant d’usar motors de combustió a elèctrics. La indústria automobilística ha de deixar de fer-ne de contaminants i fer-ne només elèctrics i més barats. En aquest aspecte les empreses europees són reticents i cerquen excuses per no avançar per aquest camí, mentre la indústria xinesa i Tesla envairan en pocs anys Europa de cotxes elèctrics.

Mentrestant, els avions, com a majors contaminants, s’haurien d’usar només per a viatges intercontinentals. En Europa s’hauria de facilitar i fomentar viatjar només en tren entre ciutats allunyades.

Caldria incrementar el transport públic ja que la seua manca obliga a l’ús del cotxe privat per anar a treballar. En el cas de l’àmbit local, tampoc s’hauria d’agafar el cotxe en trajectes curts dins d’un poble com ara Tavernes de la Valldigna.

Moltes vegades s’encoraja el canvi d’enllumenat convencional a LEDs com a mesura per reduir les emissions dels gasos d’efecte hivernacle. Aquí subtilment s’hi barreja un tema econòmic (els Leds estalvien) amb la contribució al canvi climàtic. Però no tot el que és més barat resulta mediambientalment acceptable. En aquest cas, a l’estat espanyol l’enllumenat públic durant les hores nocturnes s’aconsegueix amb la crema de gas, una vegada els grans parcs fotovoltaics estan sense servei després de la posta de sol. Per tant, l’enllumenat públic és un dels grans contribuents al canvi climàtic. Així que seria una bona idea reduir-ne la potència i eliminar-la en zones sense trànsit de persones, com ara rotondes, muntanyes o zones naturals i limitar-lo com a recurs

ornamental, com ara els llums de Nadal o la il·luminació de monuments. El model de Vigo no és mediambientalment acceptable.

També caldria reduir la petjada de carboni amb la manera com ens alimentem, apostant pels aliments de proximitat, menjar local i de temporada, i prioritzant l’alimentació vegetal. En aquest aspecte, un tema controvertit seria la limitació del consum de carn roja, sobretot de bestiar. La ramaderia ocasiona el 18 % dels gasos d’efecte hivernacle anuals en l’àmbit global. En defnitiva caldria apostar pel decreixement, viure amb menys recursos si, de veritat, volem mitigar el canvi climàtic.

Encara som a temps. Fem d’activistes ambientals en la nostra vida diària a nivell personal i també a nivell cívic. Si no ho fem o ho fem a destemps estem abocats al desastre.

Però també hem d’estar enfadats amb un sistema que només busca benefcis i no prioritza el benestar de les persones. I, pensant en les generacions que ens succeiran, hem d’estar emprenyats, com ho estava l’activista ambiental Greta Thunberg durant el discurs a les Nacions Unides el 23 de setembre de 2019.

M’heu robat els meus somnis i la meua infantesa amb les vostres paraules buides. I tanmateix sóc una dels afortunats. La gent està patint. La gent està morint. Ecosistemes sencers estan col·lapsant. Estem a l’inici d’una extinció massiva, i només es pot parlar de diners i de contes de fades de creixement econòmic etern. Com s’atreviu?

Cementiri de cotxes.

TEdEs PM S a

L’OBSOLESCÈNCIA

PROGRAMADA: UN NEGOCI QUE PERPETUA EL CONSUM L’ECOSOSTENIBILITAT

Joan Enric Alberola Sendra,

Enginyer i professor a l’ETSEADI (UPV)

Des de principis

del segle XX, l’obsolescència programada s’ha convertit en un tema polèmic que afecta les indústries tecnològiques, elèctriques i de consum. Aquest terme fa referència a la pràctica de dissenyar productes amb un temps de vida útil deliberadament limitat, amb l’objectiu de fomentar el consum constant i garantir la rendibilitat de les empreses (Slade, 2007). Al llarg de la història, aquesta estratègia ha evolucionat, però els seus fonaments romanen inalterats, afectant tant els consumidors com el medi ambient.

El cas de les bombetes incandescents: L’origen de l’obsolescència programada

Un dels primers i més documentats casos d’obsolescència programada va tenir lloc a la indústria de les bombetes incandescents. El 1924, els principals fabricants de bombetes, entre ells General Electric, Osram i Philips, van formar el conegut “Càrtel Phoebus”. Aquest grup va acordar reduir la vida útil de les bombetes de 2.500 hores a 1.000 hores, establint estàndards de producció que penalitzaven les empreses que fabricaven productes més duradors (Bulow, 1986). Aquest complot no només va incrementar les vendes, sinó que també va marcar l’inici d’una estratègia que es replicaria en altres sectors.

La meva experiència amb la Xerox ColorQube 8870: Obsolescència programada en acció

Un exemple clar i molt personal d’obsolescència programada el vaig viure amb la impressora Xerox ColorQube 8870. Aquest dispositiu, dissenyat per fer impressions d’alta qualitat, va arribar al milió de còpies impreses, una fta que podria considerar-se una mostra de la seva efciència. Tanmateix, en lloc de continuar funcionant, l’empresa va bloquejar la impressora a través de la seva connexió a la xarxa.

Tot i que la maquinaria de la impressora continuava sent funcional, Xerox va implementar un límit artifcial en el nombre d’impressions,

deixant l’usuari sense servei. Intentar demostrar que aquesta pràctica era il·legal representava més esforç, temps i diners que simplement comprar una impressora nova. Aquest exemple il·lustra com les estratègies d’obsolescència programada no només afecten els productes de consum massiu, sinó també equips professionals de mitjà i d’alt cost.

Des d’un punt de vista legal, aquestes pràctiques poden considerar-se il·legals en alguns països, especialment allà on existeixen normatives que protegeixen el dret dels consumidors a reparar i continuar utilitzant els seus productes. Tanmateix, la manca de regulació global i el cost elevat d’emprendre accions legals contra grans corporacions deixen els consumidors en una posició de desavantatge (European Parliament, 2021).

Apple i el disseny amb restriccions: Una obsolescència encoberta

En èpoques més recents, Apple ha estat objecte de nombroses crítiques per implementar pràctiques d’obsolescència programada als seus productes. Un exemple emblemàtic és l’iPod, llançat el 2001, la bateria del qual no podia ser reemplaçada fàcilment. Això obligava els consumidors a comprar un nou dispositiu quan la bateria esgotava la seva capacitat (Eckert, 2012). A més, l’empresa ha dissenyat alguns dels seus dispositius amb cargols de capçal no estàndard, difcultant les reparacions per part de tercers i promovent la dependència dels serveis ofcials (Wiens, 2021).

El 2020, Apple va enfrontar una demanda a França per reduir deliberadament el rendiment dels seus iPhones mitjançant actualitzacions de programari. Tot i que l’empresa va argumentar que aquesta pràctica buscava preservar la vida útil de les bateries, va ser multada amb 25 milions d’euros per no informar adequadament els consumidors (BBC, 2020).

Impacte ambiental i alternatives sostenibles

L’obsolescència programada no només afecta els consumidors, sinó que també té greus conseqüències mediambientals. La producció massiva de productes de curta durada genera una quantitat signifcativa de residus electrònics i contaminació. Segons un informe de les Nacions Unides, el 2019 es van generar 53,6 milions de tones de residus electrònics, dels quals només el 17,4% va ser reciclat correctament (ONU, 2020).

En resposta a aquesta problemàtica, alguns governs i organitzacions han començat a actuar. A Europa, la legislació del “dret a reparar” busca facilitar les reparacions de productes electrònics, obligant els fabricants a proporcionar recanvis i manuals tècnics (European Parliament, 2021). Així mateix, iniciatives com Fairphone promouen la creació de dispositius modulars i reparables, desafant el model tradicional de consum.

Com evitar l’obsolescència programada en les compres

Tot i que l’obsolescència programada està profundament arrelada en moltes indústries, els consumidors poden prendre mesures per minimitzarne l’impacte. A continuació, es presenten alguns criteris pràctics per evitar caure en aquesta trampa:

1. Investigar abans de comprar: Abans d’adquirir un producte, és important buscar informació sobre la seva durabilitat, la facilitat de reparació i les opinions d’altres consumidors. Llocs com iFixit ofereixen guies i puntuacions sobre la “reparabilitat” de dispositius electrònics.

2.Triar productes reparables: Optar per marques i models que facilitin l’accés a recanvis i eines. Alguns fabricants, com Fairphone, dissenyen productes modulars que permeten substituir peces fàcilment

3. Evitar productes amb components segellats: Molts dispositius actuals tenen bateries, xips o components interns que no poden ser substituïts sense eines especialitzades. És preferible triar articles amb parts accessibles i reemplaçables.

4. Llegir les garanties: Comprovar la durada i les condicions de la garantia que ofereix el fabricant. Les garanties més llargues solen ser un indicador de confança en la qualitat del producte.

5. Comprar de segona mà o reacondicionat: Aquest enfocament no només redueix l’impacte ambiental, sinó que també permet reutilitzar productes que encara tenen vida útil.

6. Evitar actualitzacions innecessàries: En el cas dels dispositius electrònics, moltes actualitzacions de programari poden alentir els equips més antics. És recomanable no instal·lar actualitzacions sense revisar-ne primer els efectes.

Conclusions

L’obsolescència programada és un exemple clar de com les estratègies empresarials poden prioritzar els benefcis econòmics per davant del benestar dels consumidors i del planeta. Tot i això, els consumidors tenen el poder d’infuir en el mercat a través de les seves decisions de compra. Adoptar hàbits més responsables, exigir productes duradors i donar suport a iniciatives sostenibles són passos essencials per combatre aquest fenomen. Casos com el de la Xerox ColorQube 8870 demostren que aquesta lluita no és només institucional, sinó també personal, i que el canvi comença amb les eleccions informades de cada individu.

Referències

BBC. (2020). Apple fned for slowing down old iPhones. Recuperat de https://www.bbc.com

Bulow, J. (1986). An Economic Theory of Planned Obsolescence. The Quarterly Journal of Economics, 101(4), 729–749.

Eckert, S. (2012). The iPod Battery Problem: Planned Obsolescence or Clever Marketing? Recuperat de https://www. theguardian.com

European Parliament. (2021). The Right to Repair: Towards Sustainable Consumption. Recuperat de https://www. europarl.europa.eu

ONU. (2020). Global E-waste Monitor 2020. Recuperat de https://www. itu.int

Slade, G. (2007). Made to Break: Technology and Obsolescence in America. Harvard University Press.

Wiens, K. (2021). How Apple and Others Fight Right to Repair. Recuperat de https://www.ifxit.com

TEdEs PM S a

AlPlataforma per una Vall Digna DE

L’ASFALT AL VERD

2000,

el món, tot el món, contemplava atònit com una forma de vida, gairebé visible a la llum d’un microscopi, feia trontollar totes les estructures socials i econòmiques del món que coneguem. Al començament, quan encara se’n desconeixia la naturalesa d’aquell virus, semblava que inclús la mateixa supervivència de l’ésser humà estava amenaçada. La por era atronadora. La comunitat científca amb el suport dels estats s’hi va posar mans a la feina, i tot allò va acabar amb la troballa d’unes vacunes que posaren f a la pandèmia. Pel camí, entre l’any 2020 i 2021, segons estimacions de l’OMS, quedaven 15 milions de persones. Tot allò va suposar un colp del que no va escapar res: economia, ocupació, turisme, mobilitat, educació. En acabar tot allò, tocava esbrinar quines havien pogut ser les causes i quines havien de ser les mesures perquè el món fora més resilient. L’ésser humà se n’havia adonat de la seua vulnerabilitat. Semblava que, per f, s’hi posaria fta a la pressió humana sobre els darrers ecosistemes primigenis, semblava que, per f, ens adonàvem que la mateixa supervivència de l’home hi estava lligada al plantejament d’un món més sostenible, des del vessant polític, social, però sobretot des del vessant mediambiental.

Tot allò va ser una for que no va fer cap primavera, la cosa va quedar en res. Continuem consumint els recursos i destruint ecosistemes, si més no de forma més accelerada. Si hi ha un indicador que ens ho marca és l’escalada d’emissions de C02 a l’atmosfera. El següent gràfc quantifca aquestes emissions a escala global, un pic invertit el 2020, després, altra escalada. Oportunitat perduda. Seguim igual. Una for que no ha fet primavera.

Així i tot, la reclusió forçada potser sí que va fer consciència pel que fa a això de fer valdre el carrer, l’espai públic. Eixir de casa, la passejada, respirar un aire fresc. Contemplar un paisatge urbà amigable i verd es van convertir de sobte en objectes del nostre desig col·lectiu.

Siga com siga, bé per raons que tenen a veure amb models de desenvolupament sostenible o bé pel dret a viure de forma saludable, físicament i psicològicament parlant, cal un canvi pel que fa a la planifcació i la concepció dels nostres models urbans. Cal plantejar seriosament quins han de ser els criteris de planifcació urbana i del nostre mateix territori. Dels models asfàltics on el protagonista és el vehicle de motor, a models d’ordenació urbana on el protagonista siga el ciutadà i la seua relació amb un espai més saludable i més sostenible. Reconnectar amb el verd, hauria d’estar present en qualsevol mena d’iniciativa urbana engegada per la nostra administració local. Seguir apostant per l’asfalt, és a totes les passades anar a destemps.

A Tavernes, continua sense aplicar-se cap classe de política mínimament seriosa de recuperació i renaturalització d’espais accessibles a la ciutadania. Més encara, hi continuen mantenint actius planejaments urbanístics, d’un greu impacte territorial i social, que en res tenen a veure amb la concepció d’espais urbans més sostenibles i més harmoniosos per als ciutadans. Per exemple:

- Per què no un pla d’arbrat que perseguisca el poblament d’arbres al municipi, incidint en zones urbanes pobres en vegetació i als carrers més amples? En un escenari de pujada gradual de les temperatures on les primaveres han esdevingut estius i on als estius es fa insuportable xafar el carrer durant la major part del dia, prioritzar l’ombra i els espais verds haurien de ser qüestions que condicionaren qualsevol iniciativa urbanística pública o privada. Fa a penes uns mesos obria les portes una nova zona comercial a Tavernes, 16.500 m2 d’asfalt i ciment on no hi veureu cap arbre, cap arbustiva, res. El paper que juguen els arbres com a elements neutralitzadors de la calor i com a purifcadors de l’aire és inqüestionable. La reurbanització o adequació de les voreres dels nostres municipis, amb les altes temperatures que ja patim i les que es pronostiquen per al futur, han d’anar acompanyades d’una plantació d’arbrat en alineació que prioritze sempre el de major port possible per donar ombra.

- Per què no recuperar la façana fuvial del poble i deixar de veure el riu com un problema sinó com una oportunitat? Una oportunitat per a crear un espai verd d’alt valor ecològic, condicionat perquè els ciutadans hi puguen gaudir i al mateix temps valorar la importància de la recuperació i la conservació del nostre patrimoni natural.

- Per què no una replanifcació de la circumval·lació que no esquartere la vall, ni destruïsca l’horta històrica de Tavernes, ni supose una nova barrera per al drenatge hídric durant els períodes de fortes precipitacions? Cal traslladar el trànsit de mitja i llarga distància a l’AP-7, que per això és una via de gran capacitat, i deixar la CV-50 per als desplaçaments locals. Una simple ronda urbana, com la prevista al Pla General, adaptada als nous temps, resoldria bona part de la problemàtica actual.

- Per què no una visió urbana a la costa que prime les estructures verdes, la recuperació del sistema dunar i la restauració de la devesa, enfront del desig de construir els últims trams de platja verge com al sector 17?

- Per què no un gran parc urbà que compense l’escassa superfície de zones verdes que tenim al poble? Tavernes disposa d’una superfície dedicada als jardins urbans molt escassa. Amb 3,96 m2/hab. de zones verdes al nucli urbà, el nostre poble resta lluny de complir amb la ràtio mínima de 10 m2/hab. marcada per una llei d’ordenació del territori com la LOTUP. La majoria de municipis de la mida de Tavernes, com ara: 15.000 m2 al Parc Navarro Darràs de Carcaixent, 18.000 m2 al Parc Daniel Clar de Cullera, 28.000 m2 al Parc Jaume I de Canals o 58.000 m2 a l’Alquenència d’Alzira. Fins i tot pobles molt més menuts, com Favara, disposen d’un parc de 16.500 m2 (Parc Enric Valor).

Apostar per la concepció d’un gran parc urbà seria sense dubte avançar cap a un model de ciutat més agradable i vivible, més adaptada a les necessitats urbanes actuals.

- Per què no una xarxa de vies ciclovianants que ens connecte amb l’estació i la platja, amb la resta de municipis de la Valldigna, i amb Gandia seguint el riu? La carència d’una xarxa de mobilitat sostenible com a alternativa a l’ús del vehicle a motor és total. Tan difícil seria articular una ciclovianant que connectés els municipis de la Valldigna? En parlem d’una ciclovianant que permetera una mobilitat quotidiana, segura i efectiva, també d’esbarjo. Una aposta seriosa per la mobilitat associada a l’activitat laboral o inclús escolar a la nostra comarca. Res a veure amb iniciatives mal plantejades i a la vista està, sense cap mena d’aproftament.

Apostar per la concepció d’un gran parc urbà seria avançar cap a un model de ciutat més adaptada a les necessitats urbanes actuals

Tot un seguit d’oportunitats que apunten a la concepció d’un espai públic sostenible, saludable, capacitat per donar-nos refugi. També amb capacitat per a albergar i donar una oportunitat de vida als altres éssers vius amb qui compatim el territori. Oportunitats per a començar a aplicar estratègies de resiliència i adaptació davant les amenaces que planteja el deteriorament mediambiental i climàtic.

La Plataforma per una Vall Digna és una associació ecologista que té com a principal objectiu la defensa i la conservació del patrimoni natural valldignenc.

NATURALMENT, MÉS RESILIENTS A LES INUNDACIONS

Carles

Fermí Martí Jareño Manolo Gómez Ciscar

El passat

29 d’octubre ha quedat enregistrat com a data infame al registre històric del País Valencià. Una DANA va provocar que quantitats ingents de pluja precipitaren a les capçaleres de rius i barrancs situats a les comarques interiors de la província de València. L’augment dels cabals d’aquestes avingudes fuvials va provocar una mena de tsunami que va arrasar poblacions senceres. Gairebé se’n van veure afectats més de 100.000 habitatges. L’impacte econòmic va ser demolidor; també l’ambiental. Ara com ara, encara no s’han donat xifres de les conseqüències que els residus generats, 140.000 cotxes i milions de tones arrossegades, han tingut sobre el medi natural. Centenars de vides humanes perdudes i tota una societat que tardarà lustres a poder-se’n recuperar del desastre i la desolació.

Riu Vaca (Benifairó) objecte del projecte de recuperació mediambiental

El setembre de 1996, allò que teníem per costum anomenar com a “gota freda”, va provocar unes precipitacions amb grans acumulats al País Valencià. L’epicentre s’hi va situar al nostre poble, on es van sumar fns a 520 l/m² en vint-i-quatre hores. Aquell 11 de setembre el sistema de drenatge del riu Vaca, incapaç de lliurar tot aquest volum d’aigua, va desbordar, afectant cultius però, sobretot en el seu vessant més dramàtic, afectant la zona urbana sud del municipi. L’aigua va arrossegar cotxes, va omplir de fang baixos i soterranis i va deixar aïllada la localitat, que en aquells dies celebrava la seua festa patronal. Actualment, s’utilitza altre terme em compte del quotidià «gota freda», per referir-se a aquests episodis climatològics tan devastadors. DANA és el que se’n diu ara, depressió aïllada a nivells alts. Aquest episodi va quedar gravat en la memòria col·lectiva dels ciutadans de Tavernes per sempre.

Estem ben exposats a les pluges torrencials i a les inundacions. No fa falta que en creguem els estudis científcs que situen el Mediterrani com un dels epicentres mundials pel que fa a les conseqüències del canvi climàtic; ho hem viscut, ho palpem any rere any i, si més no, som ja ben conscients com a valencians de les desastroses conseqüències i dels drames humans que genera això de tindre l’aigua de la mar a temperatures que augmenten any rere any. Aquest mateix agost, la Mediterrània va batre un rècord històric de temperatura mitjana diària, el dia 1, el Servei de Vigilància Marica Copernicus (organisme d’informació autoritzada, periòdica i sistemàtica fundat per la Comissió Europea) enregistrava una

temperatura de 28,47 °C.

Aquesta impactant temperatura no es limitava a un únic punt específc ni a una hora determinada del dia, sinó que abastava la total extensió de les aigües superfcials de tota la Mediterrània. La cosa encara és pitjor si ho analitzem, diguem-ne des d’un punt de vista més local. Una boia marina de mostreig que tenim ben a prop, ubicada a l’oest de Mallorca va marcar aquest mateix estiu els 31,8°, superant el màxim de feia dos anys de 31,3 °C. Dades en mà, més d’un climatòleg advertí aquest passat estiu, sobre la perillositat dels fenòmens climatològics i les conseqüències que durant la tardor es podrien produir.

El 1996, l’any de la riuada a Tavernes de la Valldigna, la temperatura mitjana anual superfcial de la Mediterrània occidental va ser de 19.3 °C. Als darrers tres anys 2021, 2022 i 2023 els registres han estat superiors als 20 °C: 20,6 °C, 20,5 °C i 20,8 °C. No ha millorat la cosa, des de llavors, i com podem observar a la gràfca elaborada pel CEAM (Centre d’estudis ambientals del Mediterrani) al seu informe del 2023 la tendència és ascendent. Com ascendent també és la possibilitat i la contundència amb què altre fenomen com el que va viure el nostre poble es torne a produir.

Gairebé trenta anys després estem pitjor preparats per a suportar una envestida com la del 96, no solament per la deriva climàtica, sinó sobretot perquè s’ha augmentat considerablement l’espai urbà i

Zona sud del nucli urbà de Tavernes. Riuada de 1996.

habitat just en la zona més exposada a les inundacions.

Superada aquella situació del 96, es va engegar a Tavernes, un moviment social i polític per a reclamar inversions i actuacions, per tal que, no solament a Tavernes, amb la greu afecció del seu casc urbà, sinó també a la comarca sencera, s’implementaren mecanismes de protecció davant d’aquests episodis de riuada. L’exposició del nostre territori a la climatologia mediterrània, tan alterada pel canvi climàtic, la nostra particular orografa tan muntanyosa, o les mateixes alteracions antròpiques del curs del riu i de la seua minvada capacitat de desaigüe fan que la Valldigna siga un territori ben sensible. Es requerien actuacions d’urgència de protecció davant les riuades i així es va reclamar a les administracions competents. Huit anys després, l’administració estatal, mitjançant el Reial Decret Legislatiu 2/2004 declarava actuació urgent l’obra de laminació i drenatge de la conca del riu Vaca. El 2011 (que les coses de palau van com van), la societat estatal Acuamed arribà a licitar el projecte (valorat segons el pressupost base de licitació en 39 milions d’euros, IVA no inclòs). Però la mateixa societat estatal va renunciar al procediment. «Atendiendo al interés público», va ser tota la justifcació que hi va al·legar a la mateixa comunicació de renúncia. I des d’aleshores ja mai hem tornat a saber-ne res més.

Tendència de la temperatura mitja anual de la Mediterrània. CEAM.

15 d_agost de 2024, temperatura mitja al Mediterrani. Copernicus Marine.

Amb aquest projecte, llançat al calaix d’una plomada pels administradors des de la capital de l’Estat (què en saben ells de la Valldigna?), es reduïa dràsticament el risc d’inundacions i també es millorava l’estat ecològic de les masses d’aigua, tot proposant mesures de recuperació dels hàbitats naturals aquàtics de la nostra comarca. I és tot just aquest pany el que volem obrir amb aquest article. Protegir-nos, concebre un territori més resilient a les catàstrofes, més habitable i amb més possibilitats de futur passa necessàriament per planifcar actuacions que contemplen la recuperació i la protecció dels nostres espais naturals. No podem viure d’esquenes a les possibilitats i al paper determinant que les infraestructures verdes hi juguen pel que fa a protegir-nos i preparar-nos davant del canvi climàtic. No tindre en compte com és d’important la recuperació i la protecció dels nostres espais naturals és anar a destemps, marxa enrere, sense mans i sense casc de protecció.

Vistos els antecedents, és necessari que les administracions locals, tant de Tavernes com les de la resta de pobles de la Valldigna, prenguen la protecció i la recuperació del nostre patrimoni natural més seriosament. No és prou tindre una regidoria titulada «Regidoria de Medi Ambient». No és prou tindre uns quants milers d’euros dedicats a una exigua i desapercebuda partida pressupostària de medi ambient. Les mesures de recuperació i de posada en valor de les infraestructures verdes valldignenques han de ser part substancial dels programes polítics dels ajuntaments de la Valldigna. Això és preparar-nos, això és apostar per un territori (el territori que habitem) que ens puga protegir de les envestides a les quals, de ben segur, ens exposarà aquesta deriva climàtica. Ens va el futur. En aquest sentit caldria prendre en consideració propostes com les que seguidament es detallen, que a expenses i sense massa perspectives pel que fa a l’execució d’un projecte com el que va ser llançat al fem el 2011, pogueren ser abordades pels ajuntaments dels nostres pobles.

Restauració de l’hàbitat fuvial del riu.

Bona part del riu Vaca està ocupat per canyes. La canya (Arundo donax) és una espècie invasora, catalogada entre les cent més perjudicials del món. Aquesta espècie empobreix dràsticament la biodiversitat als espais que colonitza i consumeix entre tres i deu vegades més aigua que les espècies autòctones del bosc de ribera. Pel que fa a les característiques hidrodinàmiques del riu durant les crescudes, disminueix la capacitat d’evacuació d’aigua de les lleres i es trenca amb facilitat taponant les infraestructures. Cal eliminar-les i recuperar el bosc de ribera autòcton, infnitament més biodivers. La presència de la vegetació autòctona, adaptada a les crescudes (moltes de les espècies tenen estructures fexibles, com els Salix) frena la velocitat de l’aigua i redueix el cabal punta que es dona a les crescudes. La recuperació mediambiental dels sistemes fuvials millora les condiciones hidrodinàmiques dels rius i minva les possibles conseqüències destructives de les crescudes.

El 2019 la Confederació Hidrogràfca del Xúquer, amb la cooperació dels ajuntaments valldignencs, posava en marxa el projecte de recuperació mediambiental a la capçalera del Vaca. El projecte té com a objectiu eliminar l’Arundo donax i millorar l’ecosistema fuvial tot repoblant les riberes amb espècies vegetals autòctones. Sis anys després en podem veure de resultats ben positius als termes de Simat i Benifairó; la foto pertany justament a un punt objecte d’aquesta actuació en aquests termes. Han hagut de passar dècades, molts anys, perquè poguérem tornar a veure un riu ple de vida creuant el territori de la nostra comarca.

A dia d’avui (mentre es redacta el present article), la falta d’implicació i una total manca de coordinació entre els actuals consistoris valldignencs amenacen greument la continuïtat del projecte.

És molt important que s’engeguen mecanismes d’actuació i de coordinació entre els ajuntaments de la Valldigna, perquè la iniciativa no quede en el no-res. Necessàriament s’ha de mantindre aquest espai natural i necessàriament s’hauria d’aconseguir que el projecte de restauració natural s’estenguera a tot el riu. Amb voluntat política, és possible.

Parc Fluvial inundable

Tavernes sempre li ha donat l’esquena al riu. La façana fuvial del poble és tremendament pobra tot i ser un recurs natural i paisatgístic com pocs. Encara més amb el projecte de la mota del riu, amb les obres paralitzades, que “amaga” el riu al vianant.

Hem pogut comprovar que els rius necessiten un espai per a inundar per laminar crescudes i evitar danys a béns i persones, així com un bosc de ribera que frene la virulència de l’aigua. Per això, cal recuperar l’espai fuvial al pas pel nucli urbà.

Aquest espai, a més, ha de ser accessible als veïns: s’ha de condicionar com a un parc urbà fuvial inundable. Permetria restaurar ambientalment el riu, reduiria el risc d’inundabilitat a l’augmentar la plana d’inundació del riu i oferiria esbarjo als veïns de Tavernes en una gran zona verda que abraçaria al municipi pel sud.

Aquesta fórmula de parc inundable no és nova. Fa anys que municipis com Saragossa,

Bocairent, Quart de Poblet o Alacant en disposen, entre molts d’altres. Més recentment hem vist a Gandia presentar un projecte similar per laminar crescudes del barranc de Beniopa:

Segons les darreres informacions, la Confederació Hidrogràfca del Xúquer sembla voler adaptar a criteris ambientals més actuals el projecte de laminació del riu al seu pas per Tavernes. Aquesta adaptació no pot ser altra que la d’un parc fuvial inundable, que a sobre aniria en la línia de restaurar i re-naturalitzar habitats, tal com exigeix la Unió Europea. Cal ara, doncs, una pressió social i política per aconseguir aquest objectiu i que els veïns de Tavernes puguen gaudir del seu riu i alhora

Foto Superior. Projecte de parc fuvial presentat a Gandia per a laminar les crescudes del barranc de Beniopa

Foto inferior. Els Clots, tardor de 2024

Els Clots

Els Clots són un espai de més de 80.000 m², ubicat a la Valldigna, distribuïts entre els termes de Benifairó i de Simat. La seua ubicació afecta el barranc de la Fontarda, de la qual rep les aigües, tant superfcials com subterrànies. Als períodes caracteritzats per fortes precipitacions rep també les aigües que arreplega el Barranc de Cardona. La seua situació esdevé substancial pel que fa a l’esmorteïment de quantitats ingents de metres cúbics d’aigua que en èpoques de fortes precipitacions poden agreujar les crescudes del riu Vaca al pas per Tavernes. Aquesta circumstància ben bé s’arreplegava al projecte esmentat que Acuamed va arribar a licitar l’agost del 2011. L’actuació que es plantejava al projecte tenia com a objectiu condicionar els Clots perquè contribuïren més efcientment a l’atenuació dels pics de les futures crescudes del riu. Es condicionaven els barrancs confuents i sobretot es plantejava la seua recuperació mediambiental. Es projectava també un camí verd, delimitant els espais fuvials i connectant els Clots amb l’espai de ribera del Vaca.

Res es va fer. I res està fent-se, i en aquest sentit no sembla acceptable que els ajuntaments de la Valldigna no hi presten a aquest espai l’atenció que es mereix. Producte d’extracció de terreny per a la venda, ha

esdevingut un aiguamoll (catalogat terreny tècnic forestal), amb ribes ocupades amb vegetació palustre i de ribera. Ric en diversitat, alberga gran varietat d’espècies d’ocells, i en té un potencial més que considerable per poder ser catalogat com a Zona Humida per l’administració autonòmica.

Actualment, es troba totalment abandonat per les administracions locals, greument exposat als abocaments il·legals de residus, i sense cap mena de planifcació ni d’actuació pel que fa a la seua protecció i recuperació.

Un espai d’elevat potencial mediambiental i amb un paper important pel que fa a la mitigació dels efectes de les crescudes del Vaca. A escassa distància del Monestir o de la mateixa mesquita de la Xara, amb la merescuda atenció podria esdevenir un paisatge natural accessible als habitants de la Valldigna.

Ben cert que les propostes plantejades no són cap cura defnitiva a l’exposició que els nostres pobles tenen a les riuades que de forma tan reiterada i contundent colpegen els territoris costaners mediterranis. Així i tot, no deixen de ser evidències, oportunitats. Estratègies de recuperació dels espais naturals de la Valldigna, ben aviat al nostre abast i que de segur ens fan avançar cap a una concepció d’un territori més bell i més sostenible. Més compromés amb el manteniment d’espais naturals refugis de biodiversitat. Tanmateix, un territori més preparat per poder resistir les envestides de les conseqüències que desgraciadament comença a manifestar el canvi climàtic.

TEdEs PM S a

Vicente Miguel Guillem ura Donet Gascó VINT ONZE

El destemps,

en un moment inoportú, fora de temps, defnició del diccionari normatiu valencià.

No és només una locució adverbial, per a molts valencians i valencianes, és una ferida. Un recordatori que les decisions que es prenen en situacions d’emergència són més valuoses que l’or i que quan arriben tard, les il·lusions es converteixen en pèrdues, la por en angoixa i, desafortunadament per a 222 persones, la vida en mort

Juan

A destemps, és rebre una alerta quan ja no pots fugir, un missatge que no entenem, una situació sobrevinguda. 20:11 h., totalment a destemps. Aquesta expressió és hui, més que mai, el refex del que hem patit: la desconnexió entre el que se sabia i el que es va comunicar, quan ja estaven envoltats d’aigua, molts sense temps per a escapar-ne, altres intentant fcar en lloc segur les seues pertinences. Una catàstrofe no és només la força desbocada de la natura, també és el resultat d’una resposta tardana.

Aquell dimarts 29 d’octubre, el cel es va tenyir de gris fosc i el vent bufava amb tanta ràbia com si ens advertira de la tragèdia que esdevindria als pobles de la comarca de la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol i l’Horta Sud, quan les pluges van superar qualsevol previsió, creant al Barranc del Poyo i al riu Magre un monstre de fang, canyes i aigua, que arrasava sense cap tipus de distinció carreteres, ponts, carrers, comerços, empreses, escoles,... la nostra llar, que amb tanta suor, sacrifci i estima hem construït, i s’ho enduia tot aigües a vall, deixant a les poblacions una imatge de devastació com mai havíem vist.

El retard en les alertes va ser més que una errada tècnica, l’evidència de la fallida del sistema, per la falta de coordinació entre els organismes responsables, el desconeixement de l’abast de les responsabilitats dels consellers i una absència que ningú entén, malgrat viure en l’època de les tecnologies de la informació, amb possibilitats d’atendre reunions remotes i estar connectat amb tot el món amb un click.

No és acceptable que el monstre de fang arribara abans que els avisos

Quan les aigües van baixar, deixant enrere el paisatge dantesc d’un poble ofegat en fang i desolació, van arribar ells, els voluntaris, sense uniforme, sense càrrecs, però amb les mans disposades a ajudar i el cor ple d’una determinació que contrastava amb la devastació que es veia al carrer. Són joves, molts d’ells coneguts com “la generació de cristall”, com si foren fràgils per la sobreprotecció que les famílies els donem, però el fang no entén de fragilitats, i ells ho han demostrat amb fets.

Amb sabates velles, sense guants i amb la roba coberta de fang, van començar a ajudar, llevant fang dels carrers, traient mobles de les cases i portant menjar i aigua a tots els afectats. Venien de tot arreu: pobles veïns, ciutats pròximes i, fns i tot, d’indrets més llunyans, atrets per la crida de solidaritat que es va estendre com un eco després de la catàstrofe a les xarxes socials. En grups, amb pales, graneres i recollidors improvisats, han anat on faltava ajuda i organització, convertint-se en el motor d’una comunitat que s’alçava lentament.

No només portaven força física, sinó també esperança, en cada somriure, en cada abraçada, en cada paraula, en cada cafè compartit entre hores de feina, donaven vida a qui ho havia perdut tot. Eren àngels, però no de marbre ni de llum. Eren àngels de fang, de fang fns els genolls, arremangats, sense ales però amb una fe indestructible en la capacitat humana de superar la catàstrofe.

“En què vos podem ajudar?”

Àngels de fang són perquè no han vingut amb miracles, sinó amb el simple desig d’ajudar i tornar la dignitat a un poble que el fang ha llevat. Sense preguntar si els veïns a qui estaven ajudant, eren proxenetes, maltractadors o simplement males persones, a ells i elles, els ha donat igual, simplement han entrat a les cases i han dit, En què vos podem ajudar?

Quan algú els torne a dir fràgils, només hauran de recordar aquesta imatge: cossos cansats, cares brutes i una voluntat immesurable... Aquests joves ens han ensenyat a tota la societat, que la generació de cristall pot esmicolar prejudicis amb les mans enfangades i el cor ple de vida.

Al mateix temps les comissions falleres han demostrat una vegada més el seu compromís amb la societat, convertint-se en pilars fonamentals en les tasques de voluntariat i suport a les zones afectades, mobilitzant els seus membres per oferir ajuda immediata. Des de la recollida i distribució d’aliments fns la participació activa en les tasques de neteja, les falles, conegudes per el seu profund arrelament a la cultura i la vida social valenciana, no anaven a estar a destemps.

És tant el compromís en la societat que moltes comissions van obrir les portes dels seus casals per acollir famílies que havien perdut les seves llars, oferint no només un sostre, sinó també un espai de confort i solidaritat en moments de gran difcultat.

La resposta de les falles va ser un refex de la seva essència de germanor i de la seua capacitat d’organització, posant de manifest que, més enllà de la festa, són una xarxa de suport mutu i ajuda en temps de necessitat.

El fang ha desaparegut, però les cicatrius romanen, per a molta gent el record d’aquella nit serà un pes difícil d’oblidar, però també és una oportunitat per donar prioritat a tot allò realment important.

Aquesta catàstrofe ens obliga a repensar les nostres prioritats, a exigir millors sistemes d’emergència, una comunicació efectiva i uns polítics a l’altura de les circumstàncies, però també ens ha ensenyat que la solidaritat pot forir enmig de la catàstrofe.

Que aquest a destemps no es torne a repetir, que el fang i l’aigua no tornen a endur-se el que tant ens costa construir, perquè el temps no ens espera, però nosaltres podem decidir no deixar-lo escapar

Falla Prado 2025 TAVERNES

TEdEs PM S a

Aquest any

faller ens hem proposat educar els nostres fallerets i falleretes en la importància d’una alimentació saludable i de proximitat, i quina millor forma de fer-ho que plantejar-los activitats al seu casal per tal que coneguen de primera mà tot el que podem fer per gaudir dels productes de la nostra terreta.

Ensenyar els xiquets i xiquetes la importància de consumir aliments de temporada i de proximitat és fonamental per promoure uns hàbits alimentaris saludables, sostenibles i conscients des d’una edat primerenca.

Els aliments de temporada solen ser més frescos i estan en el seu punt màxim de valor nutricional, la qual cosa assegura una dieta rica en vitamines, minerals i antioxidants. Solen ser més saborosos perquè es cultiven en les condicions ideals i no requereixen mètodes artifcials de maduració.

En consumir aliments de proximitat, els infants entenen la importància de recolzar els agricultors i mercats locals, promovent l’economia de la nostra localitat. A més, els aliments de proximitat requereixen menys transport, la qual cosa signifca menys emissions de CO₂ i menys embalatges, contribuint a la cura del medi ambient.

En defnitiva, promoure el consum d’aliments de temporada i proximitat en els xiquets i xiquetes no sols impacta positivament en la seua salut, sinó que també els converteix en adults responsables i conscients de l’entorn. Aquest aprenentatge fomenta valors com el respecte pel medi ambient, la comunitat i la cultura, al mateix temps que els inculca hàbits alimentaris saludables i sostenibles.

La Carabassa

Comencem els nostres descobriments amb la carabassa. Qui de vosaltres sabia que la carabassa és una fruita? Doncs sí, així és, ja que encara que s’empra moltes vegades per fer receptes salades com sopes o cremes, en ser el producte alimentari comestible de la planta i a més provindre de la seua for, és considerada fruita.

Per conéixer-la un poc més vam preparar un taller per a fer fanalets terrorífcs amb els nostres fallerets i falleretes per poder-los passejar i lluir la Nit de les Ànimes. Una activitat tan senzilla com buidar una carabassa i foradar a la seua corfa una cara terrorífca al seu exterior, introduir-hi una espelma de led i anar a passejar amb el fanalet per la nit. Aquells que ho van considerar oportú es van endur la polpa a casa per fer coques i bunyols, menjars molt típics a la nostra terra.

La carabassa ha quedat molt assentada a les dites populars fent referència a les seues propietats o fent ús d’ella com a metàfora. Per exemple, ens referim a una persona que s’ha tornat carabassa com a aquella que s’ha tornat boja; diguem que rebem carabasses quan la nostra proposta amorosa és rebutjada; o quan el sabor d’alguna fruita no és tan dolç com esperàvem diem que ens ha ixit una carabassa.

Els nostres infants s’ho van passar d’allò més bé, ja que a més de preparar-se per a una de les nits que més els agrada, van passar temps de qualitat amb els seus familiars.

Trencaclosques

Com bé sabeu, la taronja junt a l’arròs són els aliments per excel·lència de la nostra província. Ens centrarem en la fruita que és el que volem ressaltar en les nostres ensenyances: la importància de menjar tota classe de fruita, però sobretot la fruita de temporada.

La nostra gastronomia està repleta de receptes amb aquest aliment: des del bàsic i senzill suc de taronja, passant per la melmelada de taronja, la pell de taronja conftada, la coca o pa de pessic de taronja, fns arribar a plats més elaborats com és l’ànec o pollastre amb taronja.

La taronja no només s’utilitza com a aliment, per tots és sabut que serveix molt bé com a ambientador i que molts perfums porten una base afruitada que els dona un toc més fresc.

A més, és tan important al folklore que tenim una cultura popular repleta de dites i refranys basats en ella. Per exemple, quan algú obre molt els ulls de sorpresa, es diu que fa uns ulls com a taronges; a aquell que ha trobat la parella perfecta se li diu que ha trobat la seua mitja taronja; a una persona molt ingènua se la coneix com a taronja sense suc ; o quan abusen o exploten alguna persona es diu que li han tret tot el suc.

Be renar al casal

La taronja és la fruita més apreciada pels nostres infants durant la tardor, molt possiblement perquè la podem trobar a gairebé totes les cases. Però no sols mengen aquesta fruita els nostres fallerets i falleretes, també els agrada el raïm, el plàtan, el caqui,... I per aquest motiu vam pensar d’alegrar-los el dia fent un berenar d’allò que més els agrada. Els pares i mares pelaven la fruita, mentre els infants, amb molta cura, la tallaven a quadradets menuts. I què en va eixir d’ací? Unes broquetes de fruita boníssimes.

La

pell

de la

Ca l.ligrama

MAR HIDALGO SOLANES

tar o n j a un amarg a la boca c om quan c remen els ninots i ens quedem més. amb gane s de

Pe rò quan arribes als gallons é s dura, com el temps que e stà t ota plena de dolçor i felicitat , enca ra que semp re ens dei x a sabor p a s s e n e ls fallers i le s falleres e s pe rant les següents falles .

A cantar

Ta ller d'estampació

La taronja és la fruita més apreciada pels nostres infants durant la tardor, molt possiblement perquè la podem trobar a gairebé totes les cases. Però no sols mengen aquesta fruita els nostres fallerets i falleretes, també els agrada el raïm, el plàtan, el caqui,... I per aquest motiu vam pensar d’alegrar-los el dia fent un berenar d’allò que més els agrada. Els pares i mares pelaven la fruita, mentre els infants, amb molta cura, la tallaven a quadradets menuts. I què en va eixir d’ací? Unes broquetes de fruita boníssimes.

Troba les 4 diferències

Dona-li color

Reconeix i acoloreix aquestes fruites tan divertides

Falla Prado 2025

dEs

Quina sort

poder parlar de Maria, de poques persones sabria dir tantes coses i totes tan bones. Vinc a dedicar unes paraules a la nostra fallera Maria Ciscar Pons, enguany, fallera major de Tavernes i ho faré com a fallera de la nostra benvolguda falla, la Falla Prado, com a Cort d’Honor i com a amiga.

Maria és d’aquelles persones que es fan indispensables en la comissió i que sols fan que sumar en les delegacions on col·labora. Destaquem aquelles que més li agraden i on ha estat present fonamentalment, sent la nostra secretària i en presentació, però la podrem vore venent entrades, servint copes, arrimant taules, ajudant en la plantà... així com la primera en la revetlla i engalanada amb el vestit regional en tots els actes organitzats per la falla, és una amant de la nostra indumentària i aprofta qualsevol ocasió per lluir vestida de fallera. En resum, una fallera de categoria internacional.

Enguany, la falla del seu cor s’ompli d’orgull en vore que es fa realitat el seu somni i és la màxima representant de les falles de Tavernes, estem convençuts que estaràs a l’altura de les circumstàncies i compliràs amb la responsabilitat de representar les falles de Tavernes com ens mereixem, des de la teua falla estem desvanits en vore’t al més alt de les nostres falles, poques falleres ho mereixen tant com tu.

Per a les falles del 2025 eres el màxim exponent de les falles del poble, però en el nostre casal continues tenint ta casa i a la teua família fallera, et recolzarem i t’acompanyarem en esta nova aventura i et desitgem la gaudisques al màxim.

Aproftant les pàgines d’este llibret també et voldria deixar unes paraules com a amiga i Cort d’Honor, però sobretot com a fallera i companya de batalletes en la nostra falla i en tota esta vida. A totes les persones que t’estimem ens ompli de goig la teua felicitat, irradies emoció, il·lusió, eufòria, hilaritat, complaença i un acontentament que escampa de la teua persona i ens arriba a tota la resta. Fent-nos partícips del teu any i vivint al teu costat el somni de ser la fallera major del poble ens fas feliços també, la teua felicitat és la nostra i vore el teu somriure paga la pena de cada esforç o feina que ens puga comportar el teu nomenament.

La teua Cort d’Honor et seguirà les passes, juntes hem format un gran equip i som molt afortunades en tindre’t com a líder de la quadrilla fallera.

Amiga, sé que ho faràs, perquè esprems cada moment al màxim, però aprofta cada segon de les teues falles. La teua família i amigues estarem ben a prop, presumint-te.

Per últim, sols em queda desitjar-te un feliç regnat, que faça bon temps en la nostra setmana gran i que sigues sempre molt feliç, així com tu procures que ho siguem tots els qui t’envoltem.

Visca la Fallera Major de Tavernes del 2025! Cristina Ortells Grau

CISCAR i PONS MARIA

2025

Pre JuntasidentLocal Fallera

Òscar Ciscar Arlandis

Fallera Major

María Ciscar Pons

Cort d’honor

Carla Giner Martí

Belén López Benavent

Júlia Escrihuela Gascón

Leire Ortega Bosch

Cristina Ortells Grau

Miriam Estornell Gascón

DE LA SALUTACIÓ

2025

l ’any passat

per aquestes dates no haguera pensat que hui estaria dirigint-me a vosaltres com a Fallera Major de la Falla Prado. Només pensar que estic complint un d’aquells somnis en els quals mai vols despertar, que he tingut des que vaig ser representant infantil de la falla per l’any 2004... Han passat vint-i-un anys i encara tinc la mateixa il·lusió i alegria que aquella Sara xicoteta.

Em sent preparada per a portar el nom de la Falla Prado allà on vaja, des de Tavernes fns a Catalunya i tornar, com a mínim. I per a ajudar-me a dur-ho a terme, qui millor que tots els fallers i falleres que formeu aquesta gran comissió, una comissió acollidora, treballadora i que podríem equiparar a sentir-nos com a casa. Baixar al casal després d’una setmana de dura feina és totalment reconfortant, i això només ho aconseguiu vosaltres!

Em sent molt afortunada de tenir-vos i sentir-vos tan a prop.

No podria acabar aquest escrit sense agrair el seu acompanyament als que ja sempre seran els meus companys d’aventures, els representants del 2025: Vera, Juanjo i Josep. Quina sort coincidir amb vosaltres i les vostres famílies. Sou unes personetes extraordinàries i conéixer-vos ha estat tot un privilegi. Junts estem aprenent un munt de coses els uns dels altres i això, m’ompli de vida.

També vull agrair a la meua família, amics i amigues el suport incondicional que em brinden dia a dia, però en especial tot el que estic rebent des que vaig rebre aquella trucada telefònica el dia 8 de maig. Sempre que he necessitat, ha hagut un braç per tot el que fera falta i ha hagut una idea per a donar forma a aquest somni que, a poc a poc, vaig veient més realitzat.

Per acabar, convidar-vos a participar de cada festa, acte i comboi que se’ns pose per davant. Com més siguem, millor! Que visca la Falla Prado i tots els seus fallers i les seues falleres!

Ma

LÓPEZ I REQUENA SARA

FM20 - 25 SARA

Po esia a la nostra

Acabant l’hivern a un pas de la primavera, estrenem tots els anys noves falles. Un poc abans escollim una fallera que ens representarà a tots els actes.

Una gran xica que ha de saber complir, causar a tots una bona sensació, crec que enguany podrem presumir d’anomenar-ne una que causarà admiració.

Enhorabona Sara perquè t’ho mereixes, ninguna amb més mèrits per a tan gran honor, a la falla des de sempre la coneixes, l’omplis de vida, joventut i color.

Si donaren premis a falleres autèntiques, de segur que el primer per a tu seria, amb tota seguretat estàs entre les màgiques, perquè causes per on passes somriures i empatia.

Com a fallera no et falta complement, però el més important ho sents al cor, és allò que naix de dins, un sentiment, tu tens eixe talent, sents per la falla molt d’amor.

Des de menuda, en tots els actes vestida de fallereta, no et perdies res, jo sempre recordaré un dia de Sant Josep, vestides poques i tu tan xicoteta, recolzant, imatge que no oblidaré.

Vestida de sedes i puntetes, tan elegant, gaudiràs d’unes falles i un any meravellós, allò que amb il·lusió sempre has desitjat, de xiqueta, i ara de major. Aquest món és prodigiós.

La màgia de les falles t’envoltarà, les viuràs amb una gran intensitat, els teus familiars i amics et recolzaran, i t’ompliran d’amor, calor i serenitat.

Junt als fallers i la cort d’honor, et desitge bones estones, festa i germanor, despertades, música, cercaviles i bon humor, et dic amb emoció, visca la Fallera Major.

Per a SARA

Moltes són com tu, falleres que des de ben menudes ja participaven a la festa, et vesties amb il·lusió de poder semblarte a les majors i ser futura fallera major, disfressant-te a les cavalcades. Miraves les fotos de les Falleres Majors i Presidents, penjades al casal amb enveja sana. Jugaves, cridaves i reies a les activitats que muntava la Falla. Patint els rigors del temps a les cercaviles, les esperes a l’ofrena o a l’entrega de premis. Plorant a les presentacions de les Falleres Majors, els focs artifcials o a la cremà de la teua Falla... I tants altres actes que podríem nomenar als què has participat amb amor i dedicació.

Amb això, no volem dir que sigues més fallera que qualsevol altra. No és la intenció. Ni pretendre dir que has fet més feina o que t’agraden més les falles que cap altra persona. Simplement, com a mare i pare que som, sí que veiem una brillantor que t’il·lumina allà per on vas i que, per a nosaltres i familiars més arrimats, et veiem única i especial. Que li ho diguen a ta mare,

la teua àvia Pepi o a ta tia Lili. En resum: a tots els familiars, amigues i amics.

Aquest sentiment l’han experimentat tots els familiars de totes les falleres majors de totes les falles, de tots els pobles i ciutats valencianes tota la vida, sense cap dubte.

Però nosaltres amb l’educació i els valors que hem mantingut a casa, ens agrada apreciar els resultats. Sabem que afrontaràs el teu regnat amb el que has aprés a la teua llar: humilitat, generositat, empatia, paciència, amor, respecte, pensaments per als qui ja no hi són i un pessic d’humor i música que mai han de faltar.

Així, en un futur, quan tornes al casal, podràs tornar a veure les fotos penjades on apareixes i estar orgullosa i satisfeta del teu regnat. No oblides també que seràs una referent per a moltes falleres i falleretes que les miraran i pensaran que algun dia, el seu somni es podrà fer realitat com el teu.

Sempre amb tu. La teua família.

Ens sentim molt orgullosos de veure que estàs complint el somni de ser Fallera Major de la Falla Prado. És una experiència única i increïble que, sens dubte, et marcarà per sempre.

Veure’t aconseguir aquest somni és una gran alegria i sabem que aquest any serà molt especial per a tu.

Desitgem que visques cada moment amb la mateixa passió i emoció que et caracteritza i que cada festa, cada acte i cada detall et porten records inoblidables.

Aprofta aquesta oportunitat al màxim, ja que és una vivència que sols unes poques poden gaudir. Mai oblides que estem al teu costat en tot moment, per donar-te suport, ajudar-te i compartir cada moment d’aquest viatge tan bonic. Nosaltres sempre estarem allí, celebrant amb tu i acompanyant-te en aquesta aventura tan especial.

Que aquest siga un any ple de felicitat, d’emocions intenses i, sobretot, de molts somriures.

Els teus cosins.

Sara. Desvanida estic de vore la dona en què t’has convertit. Poc a poc vas aconseguint tot el que et proposes. Eres dolça, servicial, responsable , senzilla, alegre, sensible, guapa i molt bona persona, per a mi el tret més important. Segueix així, arribaràs a bon port. I ací ja saps els que hem estat, estem i estarem sempre.

A disfrutar al màxim d’este any, nosaltres també ho farem, amb tu i per tu.

T’estime mil. La tia Lili.

Fa un any acabàvem l’escrit al llibret 2024, dedicat a Victoria, amb la frase: “ no direm punt i fnal perquè açò no s’ha acabat”, així que, posem un “punt i seguit” i continuem amb la nostra història fallera.

Els qui coneixem a Sara sabíem ben bé que aquest desitjat any arribaria. Sara, té una especial estima per les falles en totes les seves formes, ja siga indumentària, actes, monuments, etc. És el que anomenem, una fallera de cor, amb sentiment profund per la seua falla Prado. I quina sort tenim de poder gaudir del moment en el qual dos amigues Falleres Majors s’intercanvien les bandes i el somni torna a començar.

I ara, fem la vista enrere…

Un xicotet grup de xiquetes es va formar a la falla Prado allà per l’any 2004. Fallera Major Infantil: Sara López i Requena. Aquesta bonica casualitat ens va unir i vàrem conèixer a una xiqueta dolça, valenta, forta i amb grans valors. Van passar els anys i les experiències i noves amistats van completar el gran equip que avui formem.

Les circumstàncies de la vida, han posat 315 km de distància entre el teu benvolgut casal i tu, però aquest fet, mai t’ha suposat cap problema. Sempre has estat disposada a participar en cada acte, gaudint com la que més, amb un somriure de felicitat a la cara, sense importar el cansament o les hores de viatge.

Ara, deixa que s’intercanvien els papers, que Reus s’allunye, i apropa’t a la teua terreta, però no oblides agafar la teua paleta de colors, ja que la necessitaràs per pintar el teu esbós. Aquest estarà format pels teus colors preferits, amb pinzellades de focs artifcials, detalls del teu benvolgut escut, completant la lluentor de les fors del teu vestit i el caliu de les fames del teu monument, amb espurnes de tendresa que compartirem amb tu cada dia del teu regnat.

Sara, hi ha coses que no canvien mai, viuràs la festa de les Falles amb infnits moments de felicitat, de sentiments endreçats, però sobretot viuràs un any inoblidable, el teu any.

Com deia Amaral, “som amigues per damunt de totes les coses” i també formarem un xicotet trosset del teu regnat.

Les teues amigues.

Sara, hem compartit molts moments en diferents àmbits, però crec amb tota seguretat, que aquesta etapa de la teua vida on eres la Fallera Major de la teua falla és un moment realment especial i esperat des de fa molt de temps. Espere que la gaudisques amb tota la intensitat que et mereixes, enfocantte en les coses que t’agraden i que el comboi de totes les persones que tens al teu costat siga d’allò més enèrgic i apassionant.

Cada tria de tela, manteleta, adreç o sabata per a tu és una experiència que engloba un sentiment i una fama que cada vegada es manté amb més intensitat. Conec de ben prop l’esforç que, malgrat la distància, fas constantment per intentar estar allà on toca estar i puc

garantir que l’ímpetu que tens i l’energia que li dediques és realment envejable. Encara recorde el primer dia que em vas portar a la falla i amb uns pocs petards i amb molta traça vas fer una traca, la pólvora corre per les teues venes des que eres menuda. Aquelles fotos que de vegades m’has ensenyat de quan vas ser Fallera Major Infantil 2004 tenen l’oportunitat de ser reviscudes amb major energia i actualitzades el 2025. Et desitge des de l’estima i la proximitat que gaudisques d’unes intenses Falles i que assaborisques cada instant d’aquestes setmanes amb les persones que estem al teu costat.

Visca Sara, visca la Fallera Major! David Ferre

DEL SALUTACIÓ

Pre sident 2025

Benvolguts

falleres i fallers! Aprofte les pàgines d’este llibret per saludar-vos un any més com al vostre president i dirigir-me a tots vosaltres i a la gent que ens envolta per convidar-vos a disfrutar del nostre llibret i de les falles en la nostra estimada falla Prado.

Les passades falles he tingut la sort de comptar amb la presidència infantil de Joan, sempre acompanyat de Martina, així com jo de la nostra fallera major Victoria. Els quatre hem creat un bon tàndem i estic molt orgullós del seu recolzament en tot moment, ha sigut un gran any!

Per al 2025, Josep agafa el testimoni i presidirà la nostra comissió infantil, i junt a Vera i Sara farem d’este exercici faller altre gran any per als nostres records. Sou la il·lusió quan tot comença, i l’ emoció quan tot acaba, i per tot un any, el timó de la nostra falla. El vaixell del 2025 oneja les seues primeres fulles en el nostre llibret.

Amb l’oportunitat d’escriure unes línies en aquest llibret, voldria agrair l’esforç i suport a tota la junta gestora i especialment a la meua família i amics, moltes gràcies per estar ahí i recolzar-me en tot moment.

Res més em queda que convidar-vos a gaudir de la nostra festa de primera mà, vine a la falla, baixa al casal, involucra’t en alguna de les nostres delegacions, tots junts fem falla, i quants més, sempre millor.

El vostre president, Juanjo Martí Martínez.

pre sident 20 - 25

MARTí i MARTÍNEZ JUANJO

M

Per a JUANJO

Ara fa un any començares una aventura, un poc recelós i previngut pel que anaves a viure.

Ha passat el temps i t’hem vist gaudir, i també patir, tots els moments i esdeveniments que envolten este gran càrrec.

Has sabut estar a l’altura d’esta gran responsabilitat i has espremut cada moment com si fora l’últim, i, per si fora poc, un any després has tornat a ostentar aquest càrrec per segona vegada, senyal que t’ha agradat i, sobretot, que has estat ben recolzat per part de totes i tots els membres que formem aquesta gran família fallera.

A un any de complir el 40é aniversari de la nostra falla, que un dia formaren els nostres pares, junt a un grup de veïns i veïnes a l’antiga papereria Tere, sabem segur totes i tots els de casa que la

mamà, allà on estiga, estarà ben contenta i satisfeta del paper que has dut a terme estos dos anys com a president i, sobretot, estarà ben orgullosa de l’home en què t’ha convertit. D’això en pots estar ben segur.

Enguany, com l’any passat, tornarem la teua família, amics i amigues a estar al teu costat per veure’t gaudir cadascun dels moments junt a la resta de representants del 2025.

De segur que totes i tots et recordaran com un gran president, com un bon company i, principalment, com una grandíssima persona, que és el que tu eres.

Et volem.

La teua família

Ja ha passat un any des que vas decidir ser president. Qui anava a dir-te que acabaries portant este càrrec tan important? Per a mi ha sigut tot un plaer anar de la teua mà. Cap dels dos haguérem pensat que seria el nostre any, però després d’haver-lo viscut, si em digueren de repetir, no ho dubtaria, ni ho pensaria tan sols un segon. De cap diria que per descomptat.

Només tinc paraules d’agraïment per a tu Juanjo, al teu costat no m’ha faltat res, hem gaudit de tot, no ens hem deixat res per fer. Sopars, festes, cassalletes, aventures...

Gaudeix d’este 2025, jo estaré al teu costat sempre que ho necessites.

Enhorabona per ser un gran president.

Un abraç molt gran, presi.. Victoria

Juanjo, que gran eres!

En primer lloc, volem donar-te l’enhorabona per partida doble, d’una banda per representar tan bé la teua falla i estar a l’altura en tot moment, i d’altra, per repetir com a president un any més.

Els teus amics estem molt contents que tornes a ser el “Presi” i que continues al capdavant de la teua família fallera, eixa que t’ha vist créixer com a faller i com a persona, però que segurament no esperaven veure’t com a president.

Sabem que estarà difícil superar el primer any, però donem per fet que així serà i els teus amics estarem, una vegada més, al teu costat, a la presentació, a les disfresses, al truc... i sobretot, a la barra, com a bons fallers. També volem

donar les gràcies a la comissió de la Falla Prado, per fer-nos sentir com a casa, però, sobretot, a la nostra Cris, que ens tracta com uns germans, pendent de tot el que necessitem i més.

Del que estem segurs és que mai una falla ha crescut tant arrel del nomenament d’un president i això diu molt de tu, gràcies per tot Juanjet, per fer-nos partícips de tots els moments, per fer-nos fallers i poder gaudir aquests anys amb tu. Com he dit abans, eres molt gran i sabem que vas a donar-ho tot aquest any faller, on els teus “amigatxos” sempre estarem donant-te suport.

Visca la Prado, visca el “Presi” i amunt València.

Els teus amics

E d E s PM S

Jaume Palomares Ribelles poeta lema DE LA FALLA GRAN EXPLICACIÓ

En mans d’un artista, el temps s’atura, però en cada traç, potser naix una nova aventura; els bufonets riuen, les dames d’elegants, mentre angelets viatgen pel cel distant.

Ell és qui crida aquell alié passat, qui dona forma allò que és soterrat, amb fusta, pinzells i color subtil, ressuscita un món on tot romania dormit.

Mai serà un simple escultor, ell és memòria viva, batega el seu cor amb passió sentida; ell recorda els que foren, no oblida l’ahir, amb foc i cendra, els fa reviure ací.

La Falla Prado és un viatge, un crit al passat, enguany és un museu vivent que commemora cada racó trobat, diuen que l’espai-temps ha trencat, l’artista faller sí que els ha travessat.

El cel s’ha girat contra el creador, de sobte, la DANA ha causat cruel dolor; pluges sanguinàries, tempesta i fang, han trencat somnis d’un taller fràgil i blanc.

A la Falla Prado, el cor mai es trenca, flama encenem que abraça amb càlida germanor, artistes caiguts, mai estareu sols, amb vosaltres lluitarem contra aquest dolor.

Falla Gran 2025

20 - 25

Viatjarem com una retrospecció, on el passat es fon, entre flames i cendres, naixerà una creació?

El destemps us acull, espectadors, al món callat, en què cada figura parla d’un lapse oblidat.

Entre blaves plomes i cabells recollits, amb màscara roja en mà, d’altre temps has eixit.

Dins dels teus verdosos ulls, ballaves a la cort de ple, però a Tavernes, ara, l’escena és un altre terreny.

La rosa que portes és lleu, amaga l’ombra d’una història.

Els carrers ja no ballen al so dels salons, ara estan plens de queixes i discussions.

La seda que vistes, rosada i llampant, en el present pareix com un detall distant. Rialles ocultes darrere la veneciana fina, un record d’edat mitjana que el temps difumina.

Monument faller, amb foc renaixeràs, i amb grisa cendra, resultaràs.

El destemps et fa enigmàtica i extravagant, però xica! Són Falles! Tot es va cremant!

En flames es fon el teu passat.

Posa! Que amb un sol retrat quedaràs immortalitzat!

A Tavernes es parla d’un futur incert, tanmateix tu sempre somrius, aliena al desert.

Ell tan elegant, d’un altre temps, estranyament ens analitza i ens mira.

De blancs i negres quadrats observa el passat, es passeja com una ombra que sospira.

Testimoni mut i amb barret daurat alt, amagada està la seua corbata formal, i encara que tot ara siga més divers, Tavernes fa anys que continua igual.

Els polítics ballen i dansen al ritme, com si visqueren eternament a un cabaret, però el poble crida, crida i crida: “Volem progrés, no fam ni fred!”

Mentre els vallers busquen respostes, ells solament presumeixen glamur. A les seues butxaques tenen “promeses”, i, a poc a poc, s’apaga la llum del futur.

Monument faller de desconegut rostre, aquestes falles duraran de sol a sol, i encara que els polítics visten Tavernes de seda, l’ànima de la gent del poble està plena de dol.

Davall un vel del passat es planta aquest ninot, destaquen color groc, blau i viu morat, i encara que amb burla utilitzava la llengua, a nosaltres ens volen fer oblidar qui som i hem estat.

Amb somriures falsos, ens volen enganyar, volen aniquilar les nostres arrels de forma cruel, la nostra comunicació volen derruir, volen arrancar-nos el valencià del cel.

La gorra d’arlequí amb banyes punxegudes, accessoris glamurosos que amb flama faran fum, la nostra llengua, una ombra la vol tapar, com recullen el ninot quan ja cau la llum.

Polítics clamen que ja no fa falta, en un món modern predomina la nacional, però obliden que som de viu poble. “Què vols fer amb la nostra parla, xaval?”.

Què serà de la llengua dels nostres avantpassats?, desitgen esborrar la nostra memòria i dret també, però el bufó, des de cendra polsosa alça el crit: “SOC VALENCIÀ I MAI HO OBLIDARÉ”.

Eres com polític que amaga el seus vicis. Eres dama estrafolària amb bec afilat, tanques la boqueta quan tot està fetet, però no penses que ens hauràs silenciat.

Presumeixes falda ampla i promets amor. Vistes d’orgull amb tres cors alineats, però actualment l’aire que bufa és cruel, llevar el valencià sí que és un pecat.

Et trobes en un món on ningú t’entén, tu, amb el bec ferm, no llances cap amenaça, el poble lluità, lluita i lluitarà: Et penses que anem a creure’ns la vostra farsa?

Vivim en època freda on la hipocresia bull, voleu fer miquetes la nostra llengua, preteneu esborrar allò que fórem i som, la nostra meravellosa comunicació desitgen fer-la pols i seda.

Tant de bo sapigueu que vegem la vostra màscara, el bec no parla, però sabem mirar, el poble us observa, planteu la farsa, que la força del valencià us farà callar.

Divisa el punt més alt de glamurosa torre, s’enlaira i navega pel blau cel valler un àngel bufó, no penseu que porta amor ni justícia sincera, sols tragèdia, arma de corrupció.

Pèl-roig i amb ales blanquetes, entrega or a rics i poderosos, s’oblida dels febles tirant mentides, a Tavernes ens fan callar amb enganys dolorosos.

El poder llança fum i cendres, a nosaltres ens volen amb el cor ennegrit, desitgen arrencar les arrels de la llar, “Ací em pariren i ací estic!”

Aquest àngel murri caurà prompte vençut, mentre Tavernes aguantarà al crit del foc, en cada paraula pròpia i mot valencià, no caurem davant d’un desvergonyit bloc.

El valencià brillarà com a espurna latent, els polítics sols fan que intentar vendre, amb el temps ells cauran i es penediran, com si la llengua fora culpa o pecat a entendre.

Entre tendresa i somriure encantat, graciosament s’alcen els seus cabells pastels flamejants, una fada dansa en el cel etern fester, ben còmoda de rosa ompli d’il·lusió a ls infants.

Aquestos infants ja han crescut, la pubertat els ha passat com tempesta freda, s’allunyen de les activitats valleres. No els agrada quan Tavernes està de festa?

Encara que Tavernes s’encenga de foc i pólvora, les festes antigues emmarcades han quedat, els joves giren l’esquena cap als cotxes.

“No són per a nosaltres”, diuen desbordats.

Aquest monument amb somriure maquillat i tancat, ens recorda a les revetlles, on la música fluïa, els iaios coneixien les nostres iaies.

“Sí, Paquita, vull ser l’amor de la teua vida”.

I potser, algun dia, entre música i foc, els cors dels nostres rebels troben el seu lloc.

Madurar significa adonar-se’n que la revetlla supera els cotxes. Tant de bo el poble tornara a ser calor, unió i amor!

Temps trencats, món on vivim perduts, balla i riu un bufó lliure agosarat.

Amb barret piramidal clama a crits que Tavernes està essent oblidat.

L’estació de la platja, somni etern, Obres promeses? Pura ficció!

“Ja va en camí, prompte ho veureu!”

La piscina i l’estació seran tradició.

“La piscina? Quin gran monument!”

“Prompte arribarà, com l’Orient Exprés!”

El ninot riu, no sap què fer, Ha passat un any més, ara en falten vint-i-tres.

Aquestes obres són de quadre museístic, balla bufonet, que ací no existeix la pressa.

“Vallers, paciència, no tardaran gens”

Ei clar! Les obres ací avancen a “ràpida” destresa.

El bufó, testimoni de molta tardança.

“En la meua època tardaven la meitat”,

Pregunta: “Què passa a Tavernes?”

“Ací les obres tenen contracte il·limitat?”

Es comenta que la piscina serà olímpica i que l’entrada al tren serà la Sagrada Família. El ninotet espera que això s’acabe en breu, seria notícia a Viure Tavernes, quina alegria!

Amb gracioseta cara i somriure guilopo, bufonet que balla amb robes d’ahir, posa plantat a la pota coixa, destaquen el groc i el verd, quin vell delir!

El cinema està plorant i el teatre s’enfada.

“Què fa aquest ninot en un món digital?”

Tothom fa ganyotes, no entenen res.

“Un faller Tiktoker, això és formal”?

Salta al ritme del destemps, fora de lloc, ningú el vol mirar, volen deixar-lo en l’oblit, amb verds corets, creu que presumeix, però les iaies critiquen al cine que llueix massa atrevit.

Una icona ben barata, quin absurd, “Quin trencaclosques, és estrany!”

La cultura pregunta: “Qui l’ha creat?”

“Com un Shakespeare fent anuncis de bany”.

Encara que vingues d’un temps remot, de riures i flames som tots iguals.

Les falles són flames d’un temps compartit, units per la passió sense murs ni rivals.

Amb colors d’un altre temps passat, amb cos de dama, ella sosté el cap a la mà, pareixen els polítics, sempre capgirats, viuen d’un món de faula i no de realitat.

La seda fina que l’atrapa, d’època vella llueix la traça, com la resposta que ells ens ofereixen, com el polític que abandona la plaça.

Amb el seu cap a la mà sense veu ni propietat, ells han deixat els valencians plens de fang.

Ella encara aguanta el seu propi cap, mentre el poble s’ha ofegat en viure apagat.

L’aigua s’ha emportat records i fills, però al despatx, ells plens de pau. Camps submergits, cases s’han perdut, ells escolten només el seu discurs plau.

Amb mans unides i cor valent, enviant camions amb roba i menjar, entre aigües ferotges els valencians s’aixequen.

Que tremole la terra que els valencians no som de fallar!

Què fa el bufó damunt d’una espiral?

— Somriu al desastre, quin guirigall!

Per què el pingüí està fent un gran ganyot?

— Riu dels que diuen però no fan ni brot.

— Al poble que lluita, sempre mantenint la llengua!

Qui ha vestit l’arlequí de colors extravagants?

— Certs individus que fal·làcies van amollant.

—Ens vol hipnotitzar! Ens pretenen enganyar!

és la veu del poble, mai ens mouran d’ací.

tu creus que deixaré la meua terra per l’error d’un partit?

ningú ens arrossega! Mai ens faran el joc!

Què hem aprés de l’aigua els valencians?

— Que els pobles resisteixen, malgrat els mals!

Què farem si intenten furtar-nos la llengua i l’arrel?

— Parlar-la encara més fort, tots junts al vent!

eres empremta de memòria, un futur que reviu!

DE LA SALUTACIÓ FMI 2025

Estimats

fallers i falleres, amics i amigues.

En primer lloc, vull dir-vos que estic molt il·lusionada per poder dirigir-me a vosaltres com a Fallera Major Infantil de l’any 2025 de la Falla Prado, falla que m’ha vist nàixer i créixer.

Mai no haguera imaginat que seria la màxima representant de la meua comissió infantil, i molt menys tindre uns companys de viatge millors que Sara, Josep i Juanjo. Estic segura que anem a gaudir al màxim de cada instant, de cada acte i que aquest 2025 quedarà sempre al nostre coret faller.

No podria oblidar-me de tota la meua família i dels meus amics i amigues, eixes persones que no em deixaran sola en cap moment i que gràcies a ells i elles aquest somni està fent-se realitat.

Voldria demanar a tota la comissió de la Falla Prado que compartira amb mi cada moment del meu regnat i també agrair-vos tota la feina que feu per tal que les falles segueixen sent una bonica il·lusió per a tanta gent que posem en valor aquesta festa tan nostra.

Les portes del nostre casal estan obertes per a totes aquelles persones que vulguen gaudir de les falles.

Visquen les falles i visca la Falla Prado! Vera Roig Donet.

IN FANTIL

jor 20 - 25

Ma

ROIG i DONET VERA

Po esia a la nostra FM I 20 - 25 VERA

Comencem les falles i estrenem fallereta Major, una xiqueta espera ser l’elegida amb emoció, la teua alegria, Vera, en sentir el teu nom és el millor, perquè aquest somni era la teua màxima il·lusió.

La teua cosina la banda et passarà, i aquestes vivències per sempre recordaràs, un any en què la vida et canviarà dies i estones entusiasmada que mai oblidaràs.

Els teus familiars orgullosos estaran, en veure la seua xiqueta plena de felicitat, els teus somriures i alegries gaudiran, sentiràs el seu recolzament i complicitat.

Les falleretes i fallerets estan encantats, amb la reineta que van a acompanyar. La teua personeta els duu a tots captivats, estan disposats per a complir i als actes anar.

A la Prado tens moltes amiguetes, t’admiren, eres la seua font d’inspiració, molt contents estan xiquets i xiquetes, esperant la setmana fallera amb emoció.

Amb orgull duràs els vestits regionals, i com eres tan bonica, per on passes brillaràs. Pareixes una fada dels contes tradicionals, amb la teu màgia ho aconseguiràs.

Falles, falleretes i fallerets t’estan esperant, s’apropen dies de festa, música i alegries, estones per a viure el que sempre has somniat, gaudir i ser feliç en bones companyies.

Una estora de roses i fors precioses, carrers plens d’art ens conviden a somiar, és temps de màgia de coses meravelloses, dies, minuts i segons per a disfrutar.

Et desitge un any fantàstic, emocionant, una aventura amb il·lusió per a sempre recordar, que l’harmonia siga el factor predominant, unes bones falles per a mai oblidar.

per a VERA

Vas nàixer un 11 de gener, ja s’acostaven les falles i a casa ja ho teníem tot a punt per tal que les visqueres des dels teues primers mesos de vida, tant és així, que la delegació de llibret ens va demanar que el més prompte possible et férem la foto per a poder publicar-la en el llibret d’aquell any, i així va ser. Al llit de l’hospital, junt a la teua germana bessona, ens vam fotografar.

Des d’eixe moment, no t’has perdut res de la festa fallera i has estat sempre a punt per a col·laborar en totes les activitats de la teua Falla Prado.

Han sigut tantes les ganes de ser Fallera Major Infantil, que has deixat arrere eixa poreta que tens en pensar que has de fer un discurs i has deixat que guanyara l’emoció, una sensació que va créixer en tu, Vera, en veure com la teua cosina Martina començava el seu dolç regnat l’any passat.

Què més bonic que siga ella qui et pose la teua banda de Fallera Major?

Vera, flla, gaudeix com sempre has fet del teu casal, dels carrers del poble, dels teus vestits, de la música, dels monuments, de la teua falleta, dels passacarrers i de tots els actes on aquest any, junt al teu amic i president Josep, t’acompanyarem a viure aquesta experiència única, plena d’emocions que difícilment podràs esborrar del record.

Eres una gran fallera, t’agrada tot allò que envolta la falla, i sent com eres, organitzada, responsable, divertida i carinyosa, desenvoluparàs amb tota l’estima possible, aquest càrrec tan somiat per tu.

Els teus pares, Laura i Rafa. T’estimem

Estimada germaneta,

Quines ganes tinc que arribe la setmana fallera! Com ens agrada,eh??

Eixes xocolatades que tant t’agraden i com sempre dius: “és el millor per a començar un dia de falles”.

Aquest any serà especial perquè tu seràs la nostra Fallera Major Infantil. Aprofta’l molt perquè serà únic en la teua vida, el 2025 quedarà gravat a foc al teu cor.

Jo, com sempre, estaré al teu costat, rient, ballant, plorant i fent possible tot allò que tu desitges perquè juntes, tinguem un record immillorable d’aquestes falles.

Com diem sempre: “impossible no ser de la Falla Prado.” La teua estimada falla està preparada, i tu?

Amb tota la meua estima per a tu. Laura

Per f 2025! Ha arribat el teu desitjat i anhelat somni. Per les teues venes corre vertadera sang fallera i la teua família ha sabut transmetre’t eixa estima pel món faller.

Des de ben menuda has demostrat l’amor per la teua estimada falla i la passió per aquesta bonica tradició i festa valenciana, ja que sempre has estat disposada a baixar al casal i col·laborar en tot el que fera falta.

Xiqueta bonica, simpàtica, agraïda, presumida... Què més es pot dir de tu, Vera?

Tot el que ens ve al cap són adjectius bons i bonics. La falla que t’ha vist nàixer i créixer sap que tindrà la teua implicació i la de la teua família i que

estaran sempre a punt per a cada acte i, és per això que, es pot dir ben alt, no s’han equivocat escollint-te com a Fallera Major Infantil.

La família és el motor principal de la felicitat. Neus i Mercé, les teues cosines, junt als tios Juanjo i Noe, estem desvanits, contents, il·lusionats i amb moltes ganes de viure aquest somni amb tu. Recorda que estarem al teu costat per a tot el que faça falta i més. Així que obri els ulls i no et perdes cap detall. Gaudeix al màxim aquest somni!

Vera, et volem moltíssim!

Les teues cosines Neus i Mercé i els teus tios Juanjo i Noe.

Per a Vera, la nostra cosina

Què podem dir-te que no sàpigues ja?

Enguany eres la Fallera Major Infantil de la teua Falla Prado, de la nostra Falla Prado.

Els teus cosins i cosines estem tan contents i il·lusionats que volem compartir amb tu cada moment i disfrutar al teu costat d’aquesta meravellosa experiència.

Vera, eres alegria i diversió, eres respecte i admiració, eres amor. Amor per la teua família, pels teus amics i amigues, amor per la música i per la festa fallera.

Ens contagies la teua il·lusió i les ganes de viure amb tu cada despertada, cada xocolatada, cada passacarrer i cada acte fns que arribe la cremà. Estem segurs que ho faràs de deu!

Disfruta moltíssim del teu any, Vera!

Et volem!

Martina, Marc, Xavi, Laia, Cloe i Axel.

Des de la teua elecció com a Fallera Major Infantil de la Falla Prado ens sentim afortunats i afortunades d’estar present al teu costat i, volem viure el teu somni en primera línia.

El 2025, el teu any, ja esta ací, i nosaltres, els teus amics i amigues, t’acompanyarem a tots els actes fallers amb la mateixa il·lusió que tu.

Aquest any, amb eixa mirada que enlluerna, acudiràs a tots els actes i lluiràs un somriure captivador.

Seran dies que has de viure amb molta intensitat, com en una mascletà, on cada tro que s’escolta fa ressonar el cos i, un darrere l’altre, s’arriba al més fort; i mentre dura es para el temps, i no existeix res més que no siga olor a pólvora i olor a falles, i aquest any, olor a tu.

Obri l’agenda: ompli-la de moments, d’il·lusió, de festa, de balls, de cercaviles, de pólvora, de rialles, de plors ... de tot allò que et faça gaudir del teu any .

Nosaltres, tin-ho segur, que volem formar part de totes eixes vivències, i volem que ho compartisques amb nosaltres.

Vera, obri els ulls, el teu any comença .

T’estimem molt.

Els teus amics i amigues.

De tant en tant, ens fa la sensació que estem vivint un somni, veritat?

Fa pocs anys començava a prendre forma la idea que la teua cosina Martina poguera ser Fallera Major Infantil de la nostra falla i en 2024 es va fer realitat. Mitja família era ja fallera i la que no ho era es va animar i es va unir a la falla quasi sense pensar-ho molt, i ara ja no hi ha marxa enrere!

Ni en somnis haguérem imaginat que l’any 2025 anava a ser tan complet i màgic. Vera, boniqueta per fora però molt més per dins, enguany eres tu la nostra Fallera Major Infantil, la màxima representant dels xiquets i xiquetes de teua estimada Falla Prado. Estàs ben acompanyada per Xavi, el teu cosí, com a vicepresident; per Josep, el teu amic i president per grata sorpresa, i per la teua cosina Martina, qui et posà la banda de fallera major en la teua preciosa exaltació. Els quatre formeu un equipet de representants que ens emociona en cada acte perquè transmeteu eixa complicitat tan familiar i entranyable. A més, teniu la companyia immillorable de l’equip major, Sara i Juanjo, Victoria i els vices Raül i Abalos. Quina sort teniu i quina sort tenim de tindre-vos!

Vera, fallereta des que vas nàixer, simpàtica i divertida. Saps lluir com la que més el vestit de valenciana. Els teus preciosos ulls ho diuen tot i ho viuen tot, eixos ullets que des de sempre s’han embegut de tantes i tantes experiències falleres que després has transformat en bonics records.

Perquè tots i totes sabem que la falla és la teua segona casa i que no t’has perdut mai res, eres una fallereta que participa en tot el que organitza la comissió, una xiqueta que gaudeix, balla, riu, ajuda, recolza, anima... i que viu les falles amb intensitat.

Estem segurs que seràs una gran Fallera Major Infantil així que exprimeix al màxim tots els actes, rodeja els monuments cent vegades i disfruta també amb les falleretes i presidents de les altres comissions, ja que aquest any quedarà gravat per a sempre a la teua memòria.

La música, el foc i la pólvora retronaran al teu voltant i ací estarem els tios, ties, cosins i cosines per a fruir de cada instant amb vosaltres. Perquè el moment tan esperat ja ha arribat i ens omplim d’orgull en veure’t amb la banda desflar.

La teua felicitat i la nostra se sumen a aquest any 2025.

Enhorabona Vera! T’estimem!

Els tios i ties Carlos, Ana, Jesús, Alexa, Rosa i Rafa.

DEL SALUTACIÓ Pre sident 2025 INFANTIL

Benvolguda

família fallera, amics i amigues. Molt emocionat, aprofte unes poques línies d’aquest llibret per a saludar-vos i agrair la confança que heu dipositat en mi per a representar la comissió infantil d’aquesta falla, la meua Falla Prado, que m’ha vist créixer i de la qual tan orgullós em sent.

Des de molt xicotet he aprés el signifcat de ser faller i, encara que ser president infantil és una situació completament nova i desconeguda per a mi, vos assegure que intentaré estar a l’altura que mereix la nostra Falla.

Març arriba i amb ell la setmana més esperada de l’any. Des d’ací, el meu agraïment a tots aquells fallers i falleres que, amb el seu compromís i intens treball, fan possible que celebrem la nostra festa i que la nostra Falla Prado siga una realitat.

Enguany em fa molta il·lusió compartir amb tota la comunitat fallera totes les activitats i actes de la nostra festa que, de segur, esdevindran moments màgics i inoblidables. És per això que, vos anime a participar i gaudir intensament de cada moment en la nostra benvolguda Falla Prado.

Com a president infantil, estic molt content i agraït d’estar acompanyat per Vera, Sara i Juanjo perquè sempre em mostren afecte i confen en mi. Junt amb la nostra Junta Directiva estarem vetlant perquè pugueu sentirvos molt orgullosos de pertànyer a aquesta gran comissió.

Vos desitge a tots i totes viure una gran Setmana Fallera en harmonia, germanor i alegria.

Bones falles i que visca la Falla Prado!

El vostre president infantil, Josep Pastor i Arias.

pre sident 20 - 25

PASTOR i ARIAS JOSEP

per a JOSEP

Benvolgut fllet i germanet, a través d’aquestes paraules volem expressarte el nostre afecte i admiració.

És emocionant veure com t’has convertit, juntament amb Vera, en el representant de la comissió infantil de la Falla Prado! Hem de dir que, encara que no vivim al poble, des que tenies un anyet el teu cor sempre ha estat amb la Falla Prado.

Aquells que no et coneixen, ben aviat s’adonaran que la teua lleialtat i amistat cap als teus amics i amigues són un veritable regal. Eres un xiquet estudiós, responsable i treballador capaç de compaginar els teus estudis en 2n

d’educació secundària amb els ensenyaments professionals en el conservatori. Tocar el violoncel i jugar de migcampista en el club de futbol Ciutat de València són només algunes de les moltes coses que et fan brillar.

Desitgem que gaudisques cada moment d’aquesta experiència única i recorda que la teua família sempre estarà al teu costat, brindantte tot l’afecte i suport que necessites. El més important és que sigues feliç i et divertisques al màxim en aquesta meravellosa festa de les Falles. Estem molt orgullosos de tu!

Amb tota la nostra estima, La teua família.

JUNTS

Josep, ens coneixem des que vam nàixer i, des d’aleshores, no hem parat de viure JUNTS aventures i moments per a recordar…

Pasqües amb els nostres pares, dinars i sopars a La Llesca, falles i estius incansables... Encara que el que més ens agrada a aquesta quadrilla és passar els caps d’any JUNTS.

Quina emoció! Arribar a “la casa de la muntanya”, repartirnos les habitacions, explorar els poblets... Sempre, com des de fa tant de temps, JUNTS.

Els majors ja van enlairant-se i els menuts van seguint les passes dels mitjans, però JUNTS ara i fns sempre.

Josep, gaudeix d’aquesta aventura com si d’un cap d’any dels nostres es tractara, no et perdes res, riu, balla, cansa’t i emociona’t!

Els teus amics estarem recolzant-te ara, sempre i… JUNTS.

T’estimem!

Ets teus amics i amigues Andreu, Marc, Diego, Laura, Vera, Aitana i Martina.

ELes nostres mares són amigues des de l’adolescència, quina sort hem tingut que es creuaren els seus camins! Junt a la resta d’amigues, entre totes ens han criat i estic segura que, com jo, t’has sentit estimat i valorat en cada moment que hem viscut junts. Ens han ensenyat el valor de l’amistat, a gaudir de tots els moments que la vida ens regala. Tenim junts molts records que sempre guardarem amb estima. I aquest any serà un més que no oblidarem.

No puc sentir més que orgull del fet que eixira de tu voler acompanyarme en aquest somni que tant he desitjat. Coneixent-te des de ben menut, sé que faràs tot el possible perquè siga un any immillorable per a mi.

Eres responsable, disciplinat i molt simpàtic, el primer que s’uneix als riures i bons moments i un poquet presumidet. Vas nàixer un mes després que jo, en febrer, i des d’aleshores, has vingut a passar les falles amb nosaltres, al teu poble, a la nostra falla Prado. En tan poquets mesos que teníem, ja estàvem en els carrets de nadons en la carpa i en el prado, i no ens hem perdut cap setmana fallera.

Hem anat a les cercaviles gaudint de la música que és per a nosaltres fonamental, tirant coets un darrere l’altre, menjant-nos el xocolate calentet en totes les despertades. No ens hem deixat cap pendent, quasi sense adonar-nos-en tenim moltes falles viscudes i estic molt contenta que les del 2025 siguen tan especials perquè les viurem més intensament junt amb Martina.

Gràcies, Josep, per ser sempre el meu amic i ara també, sempre seràs el meu president infantil.

Amb estima, Vera.

A la vespra del mes faller, el cel plorava d’alegria, sent sincer. Per un foradet, el sol també volia ser.

Des de lluny de casa vàrem eixir i, amb alegria i corrent, volíem gaudir del teu naixement.

Ara, quasi catorze anys després, un xiquet fadrí ets.

Bon fll, germà, cosí i, per suposat, fllolet.

No dubtes mai, que darrere, al costat i davant teu, després dels teus pares, aniré amb tu.

I si mires al cel, tres gotes de llum veuràs sempre planejant sobre el teu cap.

No t’espantes, que són els iaios que il·luminen el teu camí.

Ara representes la teua Falla.

Desitge que, junt a la teua Comissió, amb molta il·lusió, gaudiu de la festa, la cultura i la tradició.

De segur que ho faràs amb tot el cor Orgullós de tu, Josep!

Eduardo Pastor Arnau

DE LA INFANTIL EXPLICACIÓ poeta

Jaume Palomares Ribelles

L’horta al cor 2025 lema

Representa la falla, amb orgull brillant, una dona prestigiosa, un símbol gegant. A la seua falda llueix un jardí meravellós, espectrograma visible colorit, fabulós!

“Soc l’horta viva, moc terra i cel, sense mi, valencians, tot seria ben cruel”. Ella canta, posseeix to ressonant, recorda sempre que s’ha de cuidar el camp.

“Protegiu la terra, defenseu el verd, l’horta és sempre cultura, l’únic tresor cert. Si plantem, reguem i defensem amb amor cada dia, la vida florirà com sonata melodia!”

Els saragüells ballen al vent, una rondalla antiga, viva en present. Amb cada reg i amb cada solc, naix la vida del camp al cor.

De mans menudetes creix l’esforç, joc i tradició fan el millor tresor.

Verdosa, l’horta que somriu, quin plaer! Dona vida als ulls d’un xiquet fidel.

20 - 25

Amb flor de taronger que envolta el seu cabell trenat, la fallera somriu, les falles han arribat!

L’horta és el seu cor, desprén Sol radiant, daurades llimes i taronges al seu davant.

L’aire s’ompli del seu perfum suau, cítrics que calen vora el riu blau.

L’horta i ella són festa i cançó, mentre València es corona de ser fruita i passió.

La Reina de Castelló es perfuma de dolça alegria, porta la carxofa, verda meravella del dia.

Pròpia de Benicarló, el seu símbol lluent, sembla un cor de fulletes, ben tendre i ben valent!

El seu flaire subtil i fresc, a l’Horta destaca per ser pintoresc, Castelló l’observa amb orgull gran, i la Reina ben contenta se’n va cantant!

La Bellesa d’Alacant, lluenta en mirar-la, ofereix la bacora, quina dolçor menjar-la!

La nit de la plantà, davant del foc i el cant, se’n mengen moltes, quin caramel radiant!

Figuera vella, quin or ha vingut, ple de sabor d’història i frescor del sud.

L’horta al cor, la festa és ací, amb el paladar endolcit tothom no vol que tinga fi!

Aquesta xiqueta amb màgia al seu cor, obri l’aixeta i fa ballar el color.

L’aigua s’estén, ampla com ella sola, l’Horta es gauba i el Sol la consola.

Amb cada raig d’aigua, l’horta s’il·lumina, cada fruita es desperta, la terra s’anima. L’aigua és el secret, la clau del color, per fer que els alvocats fruïsquen de gran sabor!

Amb barret i galtes al Sol, cultiva amb paciència, no té dol!

Ha pres massa el Sol, llueix pell daurada, ell estima el camp, quina terra tan treballada!

Sense reg, sols usa la pluja, l’horta fa florir, ell és de saviesa antiga, sap resistir!

Practica l’art senzill, tan sostenible i viu, ell és mestre de la terra, molt humil!

Individu amb barret de palla vell, té al cap un niu i els braços plens d’ocells, “Espantar?”, diu ell, “Jo soc un hotel amb vistes i café”.

Li canten cançons, li fan companyia, ell els estima, bona comitiva i alegria!

És un heroi quiet, l’horta floreix al seu cor, és amics de tots, tant del camp com del vol.

Al botiguer de l’horta, presumint de bata i bon somriure, apassionat es troba per vendre i fer un xiuxiueig.

“De temporada és fabulós, cuida l’ambient més”, “qui vol tomaca d’hivern amb gust de res?”

Multicolor és la seua parada, tot ben brillant, taronges, carabasses, quin encant!

“Compra’m a mi, Mari, soc de comerç local”

I l’horta sempre li fa festa: és el defensor més natural.

A l’horta esplèndida, les fulles es troben de festa, “qui haurà vingut en plena gesta?”; “Pugó, prepara’t! Ací està la fera!”.

És la marieta, qui a tots dona quimera.

Els pugons tremolen en veure-la passar, l’horta s’enorgulleix perquè sap que ve a netejar.

“Soc la reina roja, realitzeu una reverència, o l’horta serà el malson de la vostra vil existència!”.

Van botant simultàniament de flor en flor, presumeixen ales d’or, tot és un furor.

Passen per tarongers fins grans carabassers. Sense elles no tindríem ni mel ni ametllers!

“Sense mi no feu ni melons, ni paella, guapa, ni uns garrofons!”.

Treballen mil hores i ningú els paga res, “Mari, això sí que és un autèntic estrés”.

“Abans al camp, meu amor, tot era viu, daurat era el Sol i flaire a cítric fi”.

Tot es recollia sempre amb manetes suades, on l’aire dansava gèlidament entre les arades.

Ara el ciment cobreix el verd del camí, l’asfalt ha devorat el camp, quin delir!

“Vida meua, l’horta encara viu, és present, però els records nostres capturats estan pel vent”.

Al cel un núvol riu traspuant alegria, “Porte pluja, quin ball d’harmonia!”

Però l’altre núvol, amb to furiós,

“Jo duc granís, el rei del marró!”.

El primer il·lustra fines gotes suaus, l’altre projecta pedres: “Pam, Pam!”

L’horta protesta: “Ja n’hi ha prou, senyorets, no vull que em desfeu els cardats cabells verdets”

Tomassa és la iaia més fallera del món, presumeix falda taronja rodona i ratlles a to.

“Què duu a la falda?” Una carabassa gegant!

Reparteix bunyols amorosos a tot visitant.

“Xiquets, tasteu-los! Són pur or!”

Riu, riu i riu, la farina és al seu cor;

Una xiqueta li amolla: “Iaia, açò és màgia pura!”

Ella respon franca: “És l’horta, criatura!”

Al mercat, quina festa, tot un xivarri, hi ha fruites i verdures, fan somriure a tot el barri.

La tomaca de Mutxamel va de coqueta, mentre l’albergínia de Gandia llueix de poeta.

La carxofa diu al caqui: “Que afinat i que brillant”, El caqui li respon: “Mari, de la Ribera, pur diamant”; La xufa de València, ben endolcida, diu rient: “Soc única, d’ací la més diva”.

Les taronges valencianes, f caramel ben llampant, acompanyen els dàtils d’Elx, passos elegants.

“Compra’m ja” crida la granada mollar, tota riallera, “Però quan arribes a casa, posa’m fresqueta a la nevera”.

Aquestos aliments, amb dignitat sostinguda, són bàsics per tothom, primerenca matèria volguda! Menjar de temporada, sempre un gest sostenible, recolzem el mercat local per un futur més possible!

cens major 2025

Ábalos Planells, José Luís

Adam Machí, Verònica

Adsuara Alberola, Lucas

Alberola Elena, Noelia

Alberola Ferrando, Lydia

Alberola Lledó, Eva

Albi Gálvez, Natàlia

Alises Párraga, Cristina

Almiñana Alberola, Laia

Alonso Císcar, Anna

Aparisi Clar, Elena

Arias Grau, Beatriz

Arsene Visoiu, Andra Marilena

Barber Radal, Vicent

Bellón Jiménez, Mercedes

Beltrán García, Estela María

Benavent Martorell, Miguel Bernat Gimeno, Encar Blasco Císcar, Claudia

Blasco Escrihuela, Tania

Blasco Llinares, Judit

Bo Magraner, Batiste

Bo Magraner, Jordi

Bo Palomares, Ariadna

Bo Pons, Eduardo

Boero, Diego Alfredo

Boigues Felis, Lorena

Boigues Palomares, Víctor

Bono Povill, Marina

Bononad Bohigues, Guillem

Borrás Meló, Lourdes

Borràs Ripoll, Dídac

Bosch Magraner, Marta Bosch Perelló, Beatriz

Bosch Vercher, Mª del Carmen

Brines Albi, Agnés

Brines Castelló, Anna Brines Castelló, Óscar

Brines Castelló, Rubén

Brines Gómez, Vicent

Brines Gómez, Nerea

Calafat Miñana, Carolina

Camarena Cremades, Josep Camarena Felis, Juan Salvador

Campos Magraner, Andrea Campos Magraner, Sandra

Canet Bernat, Ana Carrascosa López, Francisca Carreras Risco, Adrián

Carricondo Mitjans, Aleix

Català Palomares, José Antonio

Català Solanes, Mª José

Cerdà Leo, José Antonio

Cerón Vidal, Amor

Cerón Zafra, Paco

Chapa Cebolla, Àngela

Chaveli Palomares, Álvaro

Cheng, Leqi

Chofre Alberola, Carles

Chova Llano, Míriam

Chova Villar, Amanda Maria

Chover Martí, Vicente

Císcar Cruañes Mª Amparo

Císcar Esparza, Desiré

Císcar Esparza, Laura

Ciscar Oltra, Laura

Císcar Pons, Maria

Clar Reyes, Manolo

Climent Císcar, Sara

Climent Gascón, Carla

Company Martí, Aleixandre

Corella Enterpre, Francisco

Cortijo Perona, Àngela

Cruañes Císcar, Guillem

Cruañes Eugenio, Pepita

Cruañes Navarro, Raquel

Cruañes Vercher, Carla

Cuñat Salavert, Antoni

Delamo Palomares, Lola

Delgado SantosJuanes, Concha

Delgado Santosjuanes, Patricia

Delgado Santosjuanes, Virginia

Do Carmo Espinosa, Benida

Domenech Armentero, Miguel Ángel

Donet Bixquert, María Dolores

Donet Climent, José Antonio

Donet Gascón, Carlos

Donet Gascón, Jesus

Donet Gascón, Laura

Donet Gascón, Rosa Mª

Donet Grau, José

Durà Langa, Santiago

Ecribano Enguix, Estela

Elena Boscà, Juan Antonio

Elena Donet, Vera

Enguix Cervà, Salvador

Enguix Chover, Beatriz

Enguix Chover, Susana

Enguix Medrano, Lucía

Escrihuela, Andrea

Escrihuela Bosch, Ximo

Escrihuela Cordero, Fernando

Escrihuela Gandia, Salvador

Escrihuela Malonda, César

Escrihuela Matoses, Maria José

Escrihuela Pachés, Carla

Escrihuela Pardo, Paula

Escrihuela Salavert, Alba

Escrivà Gregori, Vicent

Escrivà Miñana, José Vicente

Escrivà Sifres, Joan

Estornell Gascón, Alba

Estornell Gascón, Míriam

Estruch Blasco, Christian

Estruch Blasco, Gerard

Expósito Navarro, Salvador

Expósito Sifres, Carmina

Felis Cantos, Benjamín

Felis Cantos, Francisco de Borja

Felis Grau, Pili

Felis Ortega, Inma

Fèlix Berga, Patrícia

Fernández Estruch, Lorena

Ferrando Altur, Enrique Ferrando Muñoz, Enrique Ferrando Solanes, Mª Immaculada

Ferre Belda, David

Ferrer Sala, Adrià

Ferrer Sala, Alexia

Ferrer Sala, Paula

Ferrús Arbona, Juan Antonio

Ferrús Escrihuela, Quique

Ferrús Palomares, Esther

Ferrús Palomares, Joan

Flores Grau, Miguel

Fons Gascón, Mª José

Fonseca Martí, Jorge

Fuster Sansaloni, María

Galera Cháfer, Marc

Galera Magraner, Lídia

Galera Magraner, Enric

García Almiñana, José García Brines, Ainhoa

García Cabeza, Emma

García Carron, María

García Ferrer, Carlos

García Lucio, Andrea

García Marrades, Encar

García Medina, Sílvia

García Mínguez Carla

García Mínguez, Laura

García Palomares, Maria García Torres, Jenifher

Gascón Alonso, Maria

Gascón Cremades, Enrique

Gascón Escrihuela, Rosa

Gascón Grau, Rosa Maria

Gascón Magraner, Clara Gascón Manclús, Rebeca

Gascón Palop, Joan

Gascón Talens, Sandra

Gil Asunción, Honorio

Gil Mora, Ainhoa

Giménez González, Iván

Gimeno Gandia, Amparo

Gimeno Gandia, Vte. Enrique

Gimeno Martínez, Marina

Giner Jorge, Luisa

Giner Martí, Carla

Gómez Campos, Andreu

Gómez Climent, Llum

Gómez Escrivà, María

Gómez Escrivà, Sandra Gómez Sánchez, Javier

González Frasquet, Sergi

Grau Almiñana, Rafa

Grau Barber, Alexandra

Grau Bosch, Pilar

Grau Chover, Carlos

Grau Císcar, Mª del Carmen

Grau Donet, Martina

Grau Donet, Marc

Grau Escrihuela, Consuelo

Grau Felis, Mª Dolores

Grau Fons, Sara

Grau Gascón, Joana

Grau Gómez, Joan Grau Ibáñez, Lorena Grau Ortega, Belén

Grau Vercher, Adrián

Guaita Talens, Marc

Hernández Hernández, Antonio José Hernández Salavert, Aaron Hernández Salavert, Júlia

Hervás Fèlix, Natàlia

Hidalgo Escrihuela, Vicent

Juan Miele, Felipe

Juan Pons, Jéssica

Lázaro Bataller, Santiago

Lázaro Marrades, Carles

Lendínez Sánchez, José Manuel

Lladró Carbó, Maria

Llinares Martín, Hugo

López Requena, Sara Magraner Cremades, Gonzalo Magraner Cremades, Mª Isabel Magraner Gimeno, Ana Magraner Izquierdo, Lídia Magraner Limón, Carlos Magraner Talens, Álex

Magraner Talens, Eric Magraner Talens, Gemma

Mares Esparza, Pasqual

Martí Estruch, Alfredo David Martí Martínez, Cristina

Martí Martínez, Juan José Martí Martínez, Maite

Martí Orengo, Juan Bautista

Martí Rodríguez, Elena

Martínez Borràs, Miquel

Martínez Ferris, Álex

Martínez Grau, Àlex

Martínez Magraner, Estefania

Martínez Magraner, Joan Martínez Meló, Neus

Martínez Paredes, Jose Vte.

Martínez Santacatalina, Claudia

Martínez Valerio, Juana

Martorell González, Enrique Martorell Grau, Xelo

Meló Almiñana, Desamparats

Meló Almiñana, Mónica

Meló Palomares, Joaquín Antonio

Meló Palomares, Ivan

Molina González, Ainoa

Montagud Meló, Carmen

Montero Cócera, Javier

Morales Gil, Isa

Morales Gil, Mª José

Moreno Perales, Carme

Moreno Perales, Lola

Moreno Rodrigo, Avelino

Mota Fernández, Juan Bautista

Muñoz Escrihuela, Júlia

Muñoz Muñoz, Noa

Nadal Hijarro, Júlia

Navarro Enguix, Emma

Navarro Núñez, Guillermo

Navarro Núñez, Victoria

Navarro Rodríguez, Óscar

Noguera Talens, Vicent

Ortega Bosch, Leire

Ortega Salom, Sergio

Ortells Grau, Cristina

Pachés Giner, Laura

Palomares Andrés, Amor

Palomares Cazorla, Salvador

Palomares Grau, Xavier

Palomares Martínez, Adrián

Palomares Pérez, Maruja

Pastor Arnau, José

Pastor Rodríguez, Sara

Pellicer Grau, Joel

Perales Gascón, Imma

Perelló Vidal, Darwin

Pérez Ciorraga, Xavier

Pérez Sifres, Mireia

Peris Alberola, Imma

Peris Grau, Natàlia

Piera Monzó, Álvaro

Pita Martorell, Manolo

Pita Martorell, Rubén

Pita Vázquez, Juan Manuel

Plana Císcar, Raquel

Pons Pachés, Anna

Prats Elena, Salvador

Quesada Vidal, Antonio

Ramírez Enguix, Ariadna

Ramírez Torres, Jorge

Requena Escrihuela, María Dulce

Requena Escrihuela, Liliana

Ribes Bernia, Antonio

Ripoll Clar, Cristina

Roca Benavent, Pepa

Roig Álvarez, Rafa

Romero Bale, Claudia

Saines Cremades, Mireia

Saiz Donet, Noelia

Sala Alario, David

Sala Bueso, Joana

Sala Català, Francisco Adán

Sala Grau, Núria

Sala Navarro, Valeria

Sala Sifres, José

Sala Talens, Ana Belén

Salavert Grau, Laura

Salavert Torres, Andreu

Salavert Torres, Marc

Salavert Torres, Josep

Salavert Tur, Iván

Sales Hervás, Agnes

Sales Hervás, Victoria

Salom Femenia, Lídia

Salom Meló, Guillem

Salom Peris, Sílvia

Sanchís Marco, Vicent

Sancho Vercher, Àlex

Sansaloni Grau, Eva

Sansaloni Vila, Juan Vicente

Santandreu Salom, Gerard

Selfa Basset, Anna

Serra Benavent, Verónica

Serra Ibars, Marcos

Serra Manclús, Pere

Sifres Vercher, Isabel

Solanes Cantos, Elena Desirée

Solanes Expósito, Maria

Solanes Tur, Joan

Solanes Vallet, Vicent

Solanes Vidal, Idoia

Soler Nicasio, Adrián

Sotoca Estruch, Eva

Such Martínez, Fernando Guillermo

Talens Dias, Edu

Talens Enguix, Marina

Talens Estornell, Salvador

Talens Estornell, Teresa

Talens Gimeno, Carolina

Talens Martorell, Laura

Talens Palomares, Maria Alexandra

Talens Torres, Àngela

Talens Torres, Lídia

Toledo Bel.lan, Mª Carmen

Torres Císcar, Dolores

Torres Martínez, Inés

Tripiana Ferrando, Davinia

Tripiana Ferrando, Pilar

Tripiana Mahiques, Ainhoa

Tur Penadès, Sara

Velló Gimeno, Raquel

Vercher Boronat, Victoria

Vercher Mompó, Sergio Salva

Vercher Pachés, Juan

Vercher Plana, Joan

Vercher Saiz, Elena

Vercher Saiz, Júlia

Vercher Salom, Vicent

Verzosa Enguix, Inés

Vidal Climent, Clara Isabel

Vidal Martínez, Raúl

Vidal Muñoz, Miguel

Vidal Santosjuanes, Amor

Vidal Santosjuanes, Ana Rosa

Vieco Álvarez, Lucía

Vieco Álvarez, Rubén

Vila Magraner, José Luís

Zanón Albi, Júlia

cOmissió major 2025

Presidència:

Juanjo Martí Martínez

Vicepresidència 1a:

Raul Vidal Martínez

Vicepresidència 2a:

José Luís Ábalos Planells

Vicepresidència 3a:

Joan Ferrús Palomares

Vicepresidència 4a:

Benjamín Felis Cantos

Vicepresidència 5a:

Mari Carmen Grau Císcar

Portaestendard: Miguel Benavent Martorell

Secretaria:

María José Català Solanes

Vicesecretaria:

Beatriz Bosch Perelló

Tresoreria:

Laura Donet Gascón

Vicetresoreria:

Inma Felis Ortega

Delegació de comptabilitat: Rosa Donet Gascón

Vicedelegació de comptabilitat: Victoria Navarro Núñez

Delegació de polseres: Ana Canet Bernat

Delegació de falla:

Àngela Chapa Cebolla

Delegació de casal:

Maria Gascón Alonso i Carolina

Talens Gimeno

Delegació de loteria:

Inmaculada Felis Ortega i Gemma Magraner Talens

Delegació de festejos:

Adan Sala Català, Òscar Brines

Castelló i Sergio Ortega Salom

Delegació de Cavalcada del Ninot: Victoria Sales Hervàs, Desam Meló Almiñana, Natàlia Hervàs Felis i Carmen Montagud Meló.

Delegació de carrossa:

Mariola Donet Bixquert, Noelia

Saiz Donet, Júlia Vercher Saiz i

Raquel Cruañes Navarro

Delegació de bandes:

Raquel Cruañes Navarro

Delegació de gastronomia:

Juan Ferrús Arbona i Enrique Gascón Cremades

Delegació de muntatge i material:

Adan Sala Català

Pirotècnia: Enrique Ferrando Muñoz

Cens i recompenses:

Pilar Felis Grau i Esther Ferrús Palomares

Delegació de xarxes socials: Àngela Chapa Cebolla

Delegació de llibret:

Natàlia Albi Gálvez i Clàudia Blasco Ciscar

Delegació de protocol:

Beatriz Bosch Perelló, Natàlia

Peris Grau i Àngela Talens Torres

Presentació:

María José Català Solanes, Rosa Donet Gascón, Desam Meló Almiñana i Beatriz Bosch Perelló

Delegació de cremà:

Vicente Enrique Gimeno Gandia, Salvador Talens i Honorio Gil Asunción.

Delegació d’infantils:

Manolo Clar Reyes, Àngela Cortijo Perona, Enrique Ferrando Altur, Iván Giménez

González, Isabel Morales Gil i Maria José Morales Gil

Delegació de publicitat: Cristina Martí Martínez

Delegació de so i muntatge: Sergio Ortega Salom

Delegació de playbacks infantils: Lídia Galera Magraner i Alba Escrihuela Salavert

Delegació de playbacks majors:

Gemma Magraner Talens, Júlia Vercher Saiz i Àngela Chapa Cebolla

Delegació de decorat: Cristina Martí Martínez

Delegació de Junta Local: Isabel Sifres Vercher , José Vicente Escrivà Miñana i Cristina Martí Martínez

20 - 25

Presidència:

Josep Pastor Arias

Vicepresidència 1a:

Xavi Donet Sala

Vicepresidència 2a:

Dídac Borràs Ripoll

Portaestendard:

Andreu Doñate Colomer

c0 missió IN FANTIL

cens

INFANTIL

Ábalos Pons, Hugo

Adsuara Felis, Lluc

Adsuara Felis, Raimon

Albelda Serra, Azahar

Albelda Serra, Renesmee

Altur Felis, Aleix

Andrés Gimeno, Ignasi

Aparisi Clar, Maria

Barber Muñoz, Roma

Bertomeu Sancho, Ainara

Bo García, Alicia

Bo García, Mario

Bosch Torrado, Marc

Bosch Torrado, Vicent

Cabanes Molina, Nazareth

Calabuig Climent, Martina

Calafat Montero, Victoria

Calvo Llauradó, Lucia

Cantus Enguix, Jaume

Cañamás Císcar, Paula

2025

Carreras Canet, Marta

Carreras Canet, Paula

Cerdà Altur, Àlex

Cerdà Altur, Neus

Chover Tripiana, Alba

Chover Tripiana, Emmanuela

Císcar Saiz, Martina

Climent Gascón, Mireia

Climent Gascón, Toni

Cruañes Sendra, Ada

Cruañes Sendra, Alma

Donet Sala, Xavi

Donet Sala, Laia

Donet Talens, Àxel

Donet Talens, Cloe

Doñate Colomer, Andreu

Elena Donet, Nerea

Enguix Bononad, Mireia

Escrihuela Adam, Estel

Escrihuela Adam, Nil

Escrihuela Gómez, Alexa

Escrihuela Gómez, Maria

Escrihuela Mansanet, Albert

Escrihuela Tripiana, Salva

Escrivà Sifres, Jofré

Estruch Talens, Adrià

Estruch Talens, Pau

Felis Cabrera, Edu

Ferrando Corchero, Pau

Ferrús Pastor, Aimée

Fuster Bosch, Alexis

Galera Juan, Valeria

García Estornell, Daniela del Carmen

García Magraner, Paola

Gascón Bosch, Lola

Gil Talens, Isaac

Gil Talens, Marta

Gimeno Peris, Natalia

Gimeno Peris, Victoria

Giner Martí, Joana

Gómez Margalejo, Aimar

González Císcar, Maria

Grau Císcar, Mireia

Grau Velló, Blai

Grau Velló, Martí

Hernández Ferrando, Gabriela

Hernández Ferrando, Gala

Hidalgo Solanes, Mar

Joan Soriano, Patrícia

Joan Soriano, Eire

Lázaro Marrades, Hugo

Lechopier Vidal, Enzo

Lechopier Vidal, Yago

Lledó Ferrer, Gregor

Magraner Císcar, Carla

Magraner García, Valeria

Magraner Montero, Luigi

Mares Andrés, Erik

Martí Català, Agnes

Martí Català, Elsa

Martínez Grau, Miquel

Martínez Meló, Clara

Martínez Santacatalina, Ana

Mendoza Ferrando, Biel

Molina Sales, Dóminic

Molina Sales, Kiliam

Moreno García, Susana

Moreno García, Quique

Mota Ripoll, Unai

Olivera Mansanet, Mar

Palomares Llinares, Sandra

Pastor Arias, Josep

Pastor Arias, Valeria

Pastor Fayos, Arnau

Pavía Serra, Aridian

Pavía Serra, Xavier

Pellicer Tripiana, Enzo

Piera Roca, Álvaro

Pita Martínez, Vera

Plancha Brines, Sergi

Pons Palomares, Txell

Quesada Andrés, Daniela

Rivas Canto, Christopher

Roda Torres, Carla

Rodríguez Fèlix, Josep

Roig Donet, Laura

Roig Donet, Vera

Ruiz San Luís, Leire

Sala Climent, Martí

Sala Plana, Daniella

Sanchis Gregori, Elena

Santamaría Escribano, Brayan

Santandreu Salom, Oriol

Serra Blasco, Joana

Serra Blasco, Pere

Serra Vidal, Laia

Serra Vidal, Marc

Soler Hugåuet, Joan

Such Gascón, Iria

Tarrasó Mejías, Arnau

Tormos Couchinho, Astrid

Vercher Calabuig, Martina

Vercher González, Bruno

Vercher Ripoll, Carla

Vercher Ripoll, Laia

Vercher Salom, Berta

Vidal Ferrer, Raül

Acomiadament

2024

Fallers,

falleres, fallerets i falleretes.

Tota història s’acaba i ja ha arribat el moment de posar punt i fnal al nostre somni.

Acomiadem el 2024 com un any inoblidable per tot el viscut i, a més a més, perquè no haguérem pogut viure’l cadascú de nosaltres amb millor companyia, la vostra, la gent de la Falla Prado.

Junt a família i amics, ens hem deixat portar per un camí ple d’art, festa, música, plors i altres emocions que queden gravades i mai oblidarem.

Començant per la telefonada on ens elegiren com a falleres majors, passant per l’emotiva presentació, uns playbacks especials, la crida, l’espectacular cavalcada del ninot que ens transportava a les festes de nadal amb les nostres disfresses, l’anhelada plantà, una entrega de premis d’infart on tornarem a aconseguir el primer premi de la nostra falla infantil, l’emotiva ofrena i un Sant Josep complet que coronava la nostra esperada setmana amb la cremà de les nostres falles. De segur que ens deixem alguna cosa, però cadascun dels moments viscuts com a màxims

representants de la falla Prado els guardarem al cor per sempre.

Menció especial mereix el llibret del 2024, Les set arts, ens va donar una gran alegria amb el 16é premi aconseguit i aquest any ens brinda l’honor de dedicar unes paraules més encara que siguen d’acomiadament.

Des d’ací animar-vos a tots a seguir participant en cada acte, cercavila, activitat al nostre casal, sopars i festes.

Sempre hem de tindre present que som i serem una gran falla.

Abans d’acomiadar-nos, volem fer extens el nostre agraïment als nostres familiars pel seu suport i estima en este any tan especial per a nosaltres, hem fet del 2024 una gran família.

I per acabar volem felicitar els representants de l’any 2025, estem segurs que tot queda en bones mans amb vosaltres quatre al capdavant. Enhorabona!

Gràcies, Falla Prado, per este 2024. Martina, Joan, Victoria i Juanjo.

RECORDATORI

DE s

Falles 2024

COMENÇA TAVERNES A VIBRAR JUNT

A LA MÚSICA I LA PÓLVORA COMENÇA

LA NOSTRA FESTA FALLERA

la Moreno Perales

La festa

fallera de l’any anterior sempre ens sembla insuperable, immillorable i difícil de superar, però any rere any ens n’adonem que si l’any anterior ha sigut un èxit, el següent sempre és millor. I és que hi ha gent que durant tot l’any treballa per tal que la setmana fallera siga extraordinària i que tots gaudim d’uns dies que sempre recordarem.

Així que no cal perdre més temps per a recordar la festa del 2024. Hi haurà actes que no quedaran plasmats en aquests fulls i és que hi ha tantes activitats a recordar que quasi es fa impossible.

Per a encetar l’exercici del 2024, no hi havia millor forma de fer-ho que amb la tradicional crida fallera. Quin goig veure la plaça plena de fallers i falleres de totes les nostres comissions! El dissabte dia 10 de febrer, ens vam reunir a la Plaça Major tots els amants de la nostra festa Josefna per a gaudir d’una vesprada de germanor i celebrar la crida, on la nostra fallera major del exercici 2024, Gemma Altur, va pronunciar el: JA ESTEM EN FALLES!

També seguírem amb la segona fase del campionat del truc, on gaudírem d’un bon joc i bon ambient, i on les nostres parelles per part de la comissió seguiren lluitant per aconseguir un guardó. Com a resultat fnal, els nostres fallers Juanvi i Toni es van quedar a les portes d’obtindre el títol de campions del torneig de les falles 2024.

Però setmanes després, la il·lusió i emoció arribava amb la cavalcada del ninot, on tota la comissió va disfrutar. Les delegades encarregades d’aquesta tasca van treballar de valent per tal que tots lluírem les millors gales, per cert, molt elaborades!

El casal ressaltava l’ambient carregat de nervis, els participants es maquillaven i la carrossa es deixava preparada fns a l’últim detall, per a desflar. Eixe dia, el Nadal va arribar a la nostra població. Els pares Noels amb els seus rens, nines amb el seu preuat regal, elfs, les millors cuineres i els seus dolços, les boles i arbres de Nadal que il·luminaven tot el municipi, les precioses fors de pasqua, les divertides xiquetes de Sant Ildefons, els elegants dècims i les meravelloses festeres de cap d’any

Seguidament, el 24 de febrer vàrem presentar el nostre benvolgut llibret anomenat: LES 7 ARTS, a tota la nostra comissió. Aquest exercici, vam obtindre el 16é premi a l’ús del Valencià, premi atorgat per la Generalitat Valenciana. Les delegades estaven més que orgulloses pel premi obtingut ja que va ser el refex de la feina desenvolupada durant mesos de treball i dedicació quant a l’ús i la promoció del valencià.

A partir d’aquests fets, va arribar el mes de març, el qual va vindre replet d’esdeveniments i activitats.

Vam encetar març amb el sopar de la dona i seguidament amb dj’s que amenitzaren la nit. D’altra banda, també vam ballar i cantar de bona gana, i com no, acabàrem cremant les calories del concurs d’arròs al forn del mig dia, quins resultats més casolans i més bons!

També assistírem a la inauguració de l’exposició del ninot indultat, als premis del futbet del campionat de falles i els diplomes del concurs de narrativa. Tot seguit, el mes de març continuava amb l’arribada del torneig de pàdel, on aconseguírem la cinquena posició.

El cap de setmana vinent, vingué carregat amb l’esdeveniment del concurs de paelles, on vam gaudir de les meravelloses degustacions amb el dictamen d’un jurat amb un paladar ben f, i passàrem una vesprada molt agradable de rock al nostre envelat. Però no va ser fns diumenge, quan vàrem celebrar el dia del falleret i la fallereta a la nostra falla, on teníem preparat un dia esplèndid on tots els nostres menuts gaudiren i s’ho passaren d’allò més bé. I, com no, fnalitzàrem el cap de setmana amb l’entrega de les recompenses de JCF on un grapat de fallers i falleres aconseguiren el seu guardó.

Però, teniu ganes de conéixer tot allò que va passar durant la setmana fallera, veritat?

Doncs, cal endinsar-nos i fer un poc de memòria, perquè cada any la nostra festa és més gran, i com no, sabem disfrutar-ho al màxim.

Començàrem a plantar la nostra falleta el dia 15 de març, on la nostra meravellosa artista Míriam García Sandemetrio ens va delectar amb la visita d’un museu molt especial, un museu digne d’un monument anomenat VALENCIART, on tots aquells que duien a terme la visita,

quedaven meravellats de les nostres joies valencianes.

Aquell mateix dia, a la nit arribaven algunes peces centrals que formarien part del monument gran, anomenat AL SO DE LA VALL, i que venia de les mans del nostre artista Fernando López, el qual ja ha plantat diverses vegades a la nostra comissió.

Tot i això, començàvem el dia 16 amb la despertà fallera, i seguidament, com d’alguna manera es podria dir, començàrem a fer vida al nostre envelat, on quantitat de falleres i fallers contemplaven com feien els últims retocs als monuments, i tot seguit, gaudírem d’una nit molt divertida amb Brenda Serna, on omplírem l’envelat de gom a gom.

El dia 17 va ser un dia ple de sensacions i nervis, ja que es van donar a conéixer els nombrosos premis que la Junta Local Fallera va lliurar. En defnitiva, vàrem obtindre uns resultats esplèndids! El nostre monument infantil guanyà el 1r premi i el nostre monument gran va obtindre el 6é premi. Aquell dia, a la plaça del Prado, hi havia un gran ambient festiu i moltes cares de felicitat, quin goig per a tots nosaltres!

I per acabar la nit de la millor forma possible, gaudírem amb la presència de dj Marta.

Per començar a tancar la setmana fallera, seguirem amb el dia 18, on tota la comissió en va vestir amb les seues millors gales per a l’ofrena a la Verge dels Desamparats, on vàrem recórrer els carrers de Tavernes per fer arribar el nostre preuat ram a la nostra Geperudeta. Aquella mateixa vesprada vam gaudir d’una de les últimes cercaviles, on tots vam gaudir de la nostra festa, i a la nit tornàrem a omplir la nostra plaça amb la presència d’Space Elephants.

Al dia següent, 19 de març, començàrem amb la tradicional despertà, i tot seguit els nostres màxims representants i part de la comissió acudiren a la tradicional missa de Sant Josep. De vesprada, l’estat de la comissió

no era tan feliç, ja que en hores fnalitzava una de les millors setmanes de l’any, on vàrem gaudir tantíssim que fns i tot, molts desitjàvem que tornara a començar de nou.

La comissió va recórrer per última vegada els carrers de Tavernes en la seua tradicional cercavila i en poques hores els monuments, es convertiren en cendres, donant pas a un nou exercici, carregat de noves emocions, ganes i moltes ganes de disfrutar la festa fallera.

Fins ací arriba el nostre recordatori 2024, pel qual en aquestos moments hem sentit nostàlgia fallera, però sabem que tota la nostra comissió vindrà amb les piles carregades per a les falles de 2025.

Comença la millor festa del món, donem pas a les falles del 2025!

E d E s PM S

MORENO GARCÍA

LUIGI

Magraner Montero 7-4-2024

2-5-2024

DE PROGRAMA Festes 2025

DISSABTE 22 DE FEBRER

12:00 Presentació del llibret. 14:00 Dinar en el casal.

DIUMENGE 23 DE FEBRER

Eixida a València.

DIVENDRES 28 DE FEBRER

20:00 Sopar dia de la dona.

DISSABTE 1 DE MARÇ

Dia de la gent gran.

14:00 Concurs d’arròs al forn.

Fi de festa amb actuació musical

DIMARTS 4 DE MARÇ

20:00

Inauguració de l’exposició ninot indultat i entrega de premis.

DISSABTE 8 DE MARÇ

14:00 Concurs de paelles.

17:00

VESPRADA ROCKERA: amb Rosie’s in hell (tribut a AC/DC), Puto tabaco i Metall i so.

DIUMENGE 9 DE MARÇ

A partir de les 10:00 activitats infantils durant tot el dia.

14:00 Dinar al pavelló. 16:30 Fallers i falleres d’honor.

DIVENDRES 14 DE MARÇ

Nit de monòleg en valencià Actuació musical

DISSABTE 15 DE MARÇ

8:00 Plantà de la falla infantil. 11:00 Activitats infantils. 14:00 Dinar al pavelló.

15:00 Plantà de la falla gran. 22:00 Sopar al pavelló. 23:00 Festa del pijama.

23:59 FESTA amb Dj’s de la localitat.

DIUMENGE 16 DE MARÇ

8:00 Despertada de perols i cassoles. 9:30 Xocolatada.

10:00 Campionat de Truc. 11:00 Esmorzar al pavelló. 11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

22:00 Sopar al pavelló.

23:59 Orquestra .

DILLUNS 17 DE MARÇ

8:00 Despertada. 9:30 Xocolatada. 10:30 Esmorzar al pavelló. 11:00 Jocs infantils.

11:30 Semifnals i fnal del campionat de Truc. 14:00 Dinar al pavelló.

17:00 Eixida del casal.

18:00 Lliurament de premis i cercavila.

22:00 Sopar al pavelló.

23:59 Space Elephants.

La comissió es reserva el dret a fer canvis en els horaris i en els actes.

DIMARTS

18 DE MARÇ

8:00 Despertada. 9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló. 11:00 Jocs infantils.

14:30 Dinar al pavelló. 17:30 Eixida del casal.

18:00 Ofrena a la Verge dels Desemparats i cercavila.

22:30 Sopar al pavelló.

23:59

Brenda Serna, Lucía Gea (Spook) i Saporta (Barraca)

DIMECRES

19 DE MARÇ

8:00 Despertada. 9:30 Xocolatada. 10:00 Eixida del casal. 12:30 Missa en honor a Sant Josep. 14:00 Mascletà. 14:30 Dinar al pavelló. 19:00 Cercavila de la cremà.

21:00 Cremà de la falla infantil. 22:00 Sopar al pavelló.

A partir de les 23:30, segons el premi obtingut, cremà de la nostra falla gran.

T E d E s PM S a

I PREMIS Falles 2024

FALLA GRAN

ARTISTA: Fernando López

LEMAAl sol de la Vall

PREMI 6é

FALLA INFANTIL

ARTISTA: Miriam García

LEMAMuseu Valenciart

PREMI 1er

16é Premi Llibret GVA Conselleria

Falla Prado 2025

Trona el cel i vibra la terra, la mascletà el cor ens aferra.

Pólvora i crit, tradició i ardor, València esclata en un clam d’amor.

L’equip d’Alpesa us desitja unes bones Falles.

A gaudir de la nostra festa!