llibret_falla_raval_cullera_2025

BENBENVINGUDES VINGUTS i

RAVALde SANTAGUSTÍfalla 2025

Edició:

A.C. Falla Raval de Sant Agustí

Tirada:

500 exemplars

Dipòsit legal: V-198-2021

Coordinació:

Joan Castelló Lli, Salva Tortajada Tur i José Luis Valiente Moro

Equip de redacció i correcció

lingüística:

Juan Antonio Román Muñoz, Rubén Colubi Osa, Elisa Signes Angel, Francesc Piris Oliver, Núria

Aparisi Montagud, Irene Blanes Fernández, Andrea Costa Mancilla, Cristina Fernández González i Ángel Aragó Beltrán

Coŀlaboracions:

La relació completa d’articles de cada capítol, a l’inici de la secció corresponent

Maquetació i impressió: www.panalfallero.com

Fotografies i arxius gràfics:

AC La Penyeta, Adrián Castelló Cañamero, Joan Castelló Lli, Alba Vercher, Andrea Costa Mancilla, Ángel Romero Melle, Iván Esbrí, Carles Andreu Fernández i els que consten en els peus de foto de les imatges

Publicitat:

Alexis Marí Gonzalo, Carlos Marí Gonzalo, Jose Luis Valiente Moro, Rosa Llopis Alfonso, Juan Gabriel Olivert Nicolás, José Martínez Sampedro, Salva Tortajada Tur, Ivan Yagüe Renart, Cristina Fernández González, Elisa Signes Angel, Juanvi Molina Escrivà, Enrique Nicola Llopis, Noelia Escrivà Arlandis i Begoña Camarena Reverte

Aquest llibret junt amb el llibret infantil ha participat en els premis: El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025

Us convidem a visitar la versió digital:

https://issuu.com/panalfallero/ docs/llibret_falla_raval_ cullera_2025

Agraïm a la Diputació de València la seua coŀlaboració, mitjançant la concessió de la subvenció anual destinada a les comissions falleres 2025

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres

https://fallaravaltourism.com/ llibrets-2025/

Aquest llibret forma part de la marca cultural de la falla Raval:

Aquest llibret participa en el XIV

Concurs d’Articles de Llibret de la JLFC (p.68)

Aquest llibret participa en el VII

Premi Cullerot de JLFC al Millor Poema Satíric d’un Llibret de Falla (p.288)

sumaRi

p. QUAN TOT COMENÇA INTRODUCCIÓ 0.

10 . Resistència: escac i mat

12 . Llibret Infantil: La ruta dels valors

22 . les emocions

14 . Resistència a l’adversitat de la DANA:

22 . La solidaritat d’un poble

22 . Admiració distant pel voluntariat

22 . de la Dana, per Ruben Colobí

26 . Persistir, Resistir, Existir, per Alba Fluixà

4. 66

2.

L’ENROC O RESISTÈNCIALA FALLERA A CULLERA

152

BLANQUES I NEGRES: DIFERENTS FORMES DE CONCEBRE LES FALLES I LA FESTA

ESCAC I MAT DE PASTOR: EL CANVI NECESSARI EN LES FALLES

212

6. ALLAU DE PEONS O LA IMPORTÀNCIA DELS VALORS SOCIALS

ATAC A LA DESCOBERTA O LA RESISTÈNCIA POLÍTICA

266 RESIstÈNCIA: escac i mat

FALLERApart

268 . Salutació del President 2025

270 . Fallera Major 2025

272 . Explicació de la Falla Gran 2025

282 . Això sí que és resistència, per José Colero

286 . Escacs: no sols un joc, sinó més coses, per Juan de la Calle

288 . Somni de l'infern, per Núria Aparisi

290 . Salutació del President Infantil 2025

292 . Fallera Major Infantil 2025

294 . Explicació de la Falla Infantil 2025

296 . Bunyol i Cullera d'Or amb Fulles de Llorer i Brillants

302 . Junta Directiva 2025

306 . Vocals 2025

307 . Cort d'Honor 2025

309 . Xiquets 2025

310 . Xiquetes 2025

311 . Abonades 2025

312 . Programa de Festes 2025

316 . Punt Volat 2025

318 . Comissió 2024

320 . Premis Falles 2023-2022

324 . Records Falles 2024, exercici 2024-2025

IL.LUSTRADApart

64 . Alquimista d'emocions (I), per Carmen Signes

106 . Alquimista d'emocions (II), per Carmen Signes

150 . Dama Fallera, per Alexis Alemany

180 . Escac al descobert: les falles avant, per Carmen López

210 . Escac i mat al monument faller, per Javi Montáñez

248 . Resistència en les batalles de truc, per Dennis Ferrer

264 . Pel meu llibret, mate, per Panal Fallero

RAVALde SANTAGUSTÍfalla 2025

REVELA elCOLORdelTEUexÈrcit

RAVALde SANTAGUSTÍfalla

RESIstÈNCIA: escac i mat

Resistència és fer front a l’adversitat, és lluitar per a aconseguir un bé comú que està en perill (la llibertat, la democràcia, la igualtat…); resistència és no deixar-se véncer pel descoratjament després de patir un revés en la vida, és tornar a alçar-se amb més força quan al teu oponent li agradaria veure’t vençut; resistència és rebeŀlar-se davant la injustícia, és oposar-se als invasors d’un territori o a una dictadura; resistència és també lluitar contra allò que ens sembla injust, és expressar democràticament el desacord contra una mesura que es considera injusta o desproporcionada.

L’equip de redacció del Llibret

Els escacs és també el joc de la reflexió i la resistència: el jugador ha de ser pacient per anticipar els moviments del contrari, planificar una estratègia i dur-la endavant amb molt de seny i sense trontollar-se, ja que un moviment en fals, amb precipitació i sense pensar en les conseqüències pot conduir a la rendició, a una desfeta sense contemplacions. Cal ser pacient i mantindre la concentració en tot moment fins a aconseguir la jugada definitiva:

Donar l’escac i mat, deixant desarmat a l’adversari.

RAVALde SANTAGUSTÍfalla

En definitiva, resistència és rebeŀlia davant la injustícia, davant la intransigència de qui posseeix el poder polític, econòmic, social, cultural, esportiu o religiós. En els escacs, la paciència i la perseverança són les claus per a aconseguir la victòria final. Eixe és l’objectiu comú: resistir per a guanyar mitjançant l’anàlisi, l’estratègia i l’estudi de l’adversari.

En la falla gran tirem una jugada arriscada, ‘Escac al món, resistirem al mat?’, però no és un envit sense tindre lligat, hi ha indicis més que suficients per a afirmar que són moltes les coses que han de canviar en aquest segle XXI. I així ho exposen els nostres articulistes.

La falla infantil està dedicada a ‘Resistir, renàixer i florir’, un plantejament que permet a la xicalla descobrir la capacitat d’adaptació dels éssers humans, enfront d’una situació adversa fins a aconseguir que el fil de la vida continue. En altres paraules, malgrat l’adversitat (resistir) sempre és possible, si es treballa en equip, ressorgir (renàixer), i tindre èxit i prosperar (florir).

RAVALde SANTAGUSTÍfalla

Per a la Falla Raval de Sant Agustí, editar el llibret de 2025 ha sigut un repte important, després de la sensació agredolça de 2024: un segon premi en la Generalitat i una desqualificació en Cullera, una sanció de dos anys que, malgrat estar contemplada en el reglament, considerem excessiva (un any no està ja bé?), ja que l’únic delicte va ser cometre 200 exemplars del llibret infantil, quan el cens de la xicalla és de 150 persones.

Eixa pedra en el camí ens ha fet més forts i no ens ha llevat la iŀlusió de continuar fent el llibret que ens agrada, un poc millor, si això és possible. Amb aquest rerefons, agraïm de tot cor les paraules de Ricard Català Gorgues, un savi investigador de la cultura festiva, que en l’article que ha escrit enguany per al llibret de la Falla Raval afirma: “Sempre ens quedarà el refugi d’un bon llibret de falla com este, creatiu, mordaç i crític, lluny d’altres llibrets que pareixen més bé revistes de societat amb massa càrrega estètica, on poder transmetre, amb llibertat i respecte, la nostra visió crítica del món de les falles, la qual no deixa de ser com un espill dels esdeveniments del món i de la vida, cap a un horitzó ple d’incerteses, però sense perdre les nostres capacitats de resistència i, com no, de transformació”.

Llibret Infantil:

La ruta dels valors i les emocions

El llibret infantil de la nostra comissió és una tasca que realitzem any rere any amb molta cura i d’una manera molt dolça, pel públic a qui va dirigit. Cada exercici s’intenta proporcionar una experiència completa als nostres menuts, dotant-lo d’aprenentatge i activitats lúdiques.

Irene Blanes Fallera de Raval de Sant Agustí

El lema del nostre monument és «Resistir, renàixer i florir» i cada un d’estos termes té un significat concret. Resistir representa la situació en què ens trobem i la filosofia que pareix que la societat ha adoptat davant les adversitats, cada persona tracta de resistir en un món en el qual sembla que estem perdent els valors. Renàixer és el que hem de fer a partir dels nostres menuts que són els que, amb la nostra ajuda, formen el futur. I finalment, florir, és mirar endavant i recollir els fruits de la llavor que estem plantant en ells, d’estima, respecte i solidaritat entre altres.

RAVALde SANTAGUSTÍfalla RAVALde SANTAGUSTÍfalla

Aquest any, el llibret està dissenyat per a oferir una experiència educativa i entretinguda per als més menuts de la casa. Es proposen un conjunt de reptes i jocs que no sols els mantindran actius i interessats, sinó que també els ajudaran a aprendre sobre un tema fonamental per al seu desenvolupament com a persones: les emocions, els estats d’ànim i els valors.

Sabem que la infància és una etapa clau per a conéixer i entendre els sentiments propis i els dels altres. Per això, aquest llibret inclou activitats que ajuden a comprendre de manera senzilla què són i la importància dels valors. Amb cada repte, els xiquets i xiquetes no sols es divertiran, sinó que també reflexionaran sobre com actuar davant situacions quotidianes, sempre amb l’objectiu de formar persones empàtiques i responsables. Tanmateix, es plantegen algunes activitats en què s’involucra a les famílies, brindant l’oportunitat que aquest llibret servisca de vincle familiar per a passar bons moments junts.

El llibret es presenta com un mapa desplegable amb dues cares impreses, cadascuna amb un propòsit clar i diferenciat.

La primera cara està dedicada als elements més tradicionals de la festa fallera, amb continguts referents a l’exercici en el qual ens trobem. Ací podem trobar la foto i el poema dels nostres representants infantils, l’esbós de la falla infantil, l’explicació del monument i una secció dedicada a la cort d’honor infantil i al programa de festes i actes.

La segona cara del llibret ens transporta a un univers ple de creativitat i aprenentatge. En aquesta cara es desplega un mapa que representa un conjunt d’illes màgiques, cadascuna d’elles associada a un sentiment o un valor. Així, els xiquets i xiquetes poden viatjar per illes com la de l’esperança, la solidaritat, l’amor, la inclusió i la saviesa, explorant aquests conceptes de manera visual i interactiva.

Per a completar aquesta experiència, el mapa inclou un conjunt de targetes amb activitats i reptes específics per a cada illa. Aquestes targetes proposen jocs i dinàmiques perquè els més menuts aprenguen a identificar, expressar i gestionar les emocions, així com a entendre i practicar valors essencials. Per exemple, en l’illa de la solidaritat, poden trobar activitats que els ensenyen a ajudar els altres, mentre que en l’illa de l’estima aprendran la importància d’estimar-se a si mateixos i als altres.

Pel que fa a la manera de cohesionar tots els elements, és a dir, a l’embolcall, el llibret anirà dins d’un sobre amb una etiqueta d’enviament urgent, ja que és imperatiu que els nostres menuts siguen conscients, empàtics i responsables amb tot el món i les persones que els envolten.

Convidem a tots els menuts a descobrir aquest viatge ple d’aprenentatge i diversió, que segur deixarà una petjada positiva en les seues vides. No vos ho podeu perdre!

Resistència a l’adversitat de la DANA: La solidaritat d’un poble

L’equip de redacció del Llibret

El 29 d’octubre de 2024 és una data que ha quedat gravada en la memòria coŀlectiva dels valencians per ser el dia en què es va produir la major catàstrofe natural del segle XXI: una Depressió Aïllada en Nivells Alts (DANA) va provocar, en tan sols unes hores, uns 219 morts i centenars de milers de milions d’euros en pèrdues materials. La zona zero de les inundacions estava localitzada a les comarques de la Plana d’Utiel-Requena, la Foia de Bunyol, la Ribera i l’Horta Sud.

En total, uns 75 municipis de la província de València van quedar afectats, 30.000 habitatges inundats i 36.800 persones rescatades en els primers dies de la tragèdia, a més de 66.000 empreses arrasades, entre comerços i indústries.

A Utiel, on es van superar els 400 litres per metre quadrat en tot just unes hores, es va desbordar el riu Magre, que, malgrat la funció de laminació realitzada pel pantà de Forata (va arribar a un cabal d’entrada de 2.000 metres cúbics per segon i de 900 metres cúbics per segon d’eixida), va negar i va destruir tot el que es trobava aigües avall, principalment en les localitats de Torís i Algemesí.

A Xiva, el desbordament del barranc del Poio, amb un cabal de 2.300 metres cúbics per segon, va inundar literalment la localitat de Xiva, en l’inici del seu traçat, que va quedar totalment arrasada, i, ja a la comarca de l’Horta Sud, va seguir la devastació a les poblacions de Paiporta, Aldaia, Alaquàs, Alfafar, Sedaví, Albal, Catarroja i Massanassa, produint danys incalculables.

Cullera, el nostre poble, també va patir danys en el marge dret del Xúquer, per la crescuda del riu Magre en un primer moment i el posterior trencament de la mota del riu a Riola, causant importants pèrdues en els nuclis del Marenyet, l’Estany i el Brosquil, i en les partides de Pla, Pegunta i Való, entre altres. Afortunadament, no vam haver de lamentar víctimes mortals.

Ortifus by Falla Raval de Cullera

El balanç de la Dana a la província de València va ser desolador: 219 morts, desenes de desapareguts i danys incalculables en habitatges, en infraestructures viàries i ferroviàries, en indústries i en xicotets comerços. A tot això cal sumar pobles aïllats pel fang que van quedar sense llum i aigua durant dies, amb carreteres coŀlapsades pels cotxes arrossegats i amuntegats pels corrents d’aigua i pel trencament dels ponts que donaven accés a eixes poblacions.

Eixa destrucció de carreteres va interrompre la logística habitual i va impedir durant més d’una setmana l’entrada de camions amb els subministraments bàsics, que afortunadament van ser substituïts per les aportacions de milers i milers de voluntaris que es van apropar a la zona zero com van poder (caminant o amb bicicleta) portant queviures, productes de neteja i articles de primera necessitat per a la població que romania aïllada.

No es pot evitar un fenomen meteorològic extrem, però si es poden adoptar mesures preventives perquè no siga tan mortífer. Davant les alertes de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) i la Confederació del Xúquer, no és responsable estar dinant tres hores i incomunicat en el reservat d’un restaurant.

Voluntaris travessant la passareŀla de l'Esperança. Foto Adrián Castelló Cañamero

En mig de disputes polítiques sobre la deficient gestió de la crisi, sobre quina administració era la responsable en posar-se al capdavant del dispositiu d’ajuda a l’emergència i les discrepàncies en la cronologia dels avisos i alertes, finalment totes les administracions començaren a treballar coordinant-se en el desplegament de mitjans tècnics i humans, per a socórrer als afectats i iniciar els treballs de reconstrucció.

En uns dies es desplegaren 10.000 militars (entre efectius de la Unitat Militar d’emergències -UME, l’Exèrcit, Guàrdia Real i Marina) amb 2.000 vehicles especialitzats, al voltant de 10.000 efectius de Policia Nacional i Guàrdia Civil amb 1.800 vehicles especialitzats, uns 3.200 bombers de consorcis de tota Espanya, 500 agents de Policia Local de diferents municipis de dins i fora de la Comunitat Valenciana i 120 agents de la Policia Autonòmica de la Generalitat, que treballaren incansablement les 24 hores del dia, en torns de huit hores. A més a més, Creu Roja va posar en marxa un dispositiu de 130 equips, que en la primera setmana van realitzar 166.000 assistències a persones necessitades.

EN TOTAL, ES REGISTRAREN

219 MORTS, UNS 75 MUNICIPIS

VAN QUEDAR AFECTATS, 30.000 HABITATGES INUNDATS I 36.800 PERSONES RESCATADES EN ELS PRIMERS

DIES DE LA TRAGÈDIA, A MÉS DE 66.000 EMPRESES ARRASADES, ENTRE COMERÇOS I INDÚSTRIES

En eixos primers moments de caos i desesperació va sorgir el millor del poble valencià: la solidaritat sense límits de la ciutadania. Passades a penes 48 hores de la tragèdia i des de primera hora del divendres 1 de novembre, milers de persones, proveïts amb poals, pales i carros carregats fins dalt d’aliments, van eixir des de la ciutat de València cap a l’Horta Sud i van creuar la passareŀla sobre el nou llit del Túria (batejada des de llavors com a Passareŀla de la solidaritat) per a dirigir-se a La Torre, Paiporta, Alfafar i altres localitats afectades per a oferir la seua ajuda, per a netejar carrers i buscar a les desenes de persones desaparegudes. També vingueres milers de voluntaris de diferents punts d’Espanya. L’ajuda i la solidaritat mai va faltar.

Per la seua banda, els llauradors van traure els seus tractors i treballaren conjuntament amb la maquinària pesada de l’Administració per a llevar dels carrers el fang, el fem, els mobles i els electrodomèstics inservibles que havia arrossegat la riuada.

Els casals de les falles es van convertir, no sols en centres d’acolliment de desallotjats, sinó també de recepció i distribució d’aliments bàsics per a la població. A Cullera, la pràctica totalitat de comissions, inclosa la Falla Raval de Sant Agustí, van arreplegar aliments de primera necessitat, després de realitzar una crida a través de les xarxes socials, i posteriorment els van depositar en el magatzem de Botanch per a la seua distribució per part de l’Ajuntament i Protecció Civil a les poblacions afectades. Falleres i fallers també van cuinar paelles, que van distribuir en racions, i preparar entrepans per a distribuir-los entre la població afectada i els voluntaris que estaven treballant en la zona.

El que va ocórrer a València amb la DANA en els últims dies del mes d’octubre ha sigut la major crisi humanitària viscuda a Europa des del segle XX, descartant els conflictes bèŀlics. En mig de la desolació vam assistir a una crisi de governança. En cap moment, la Generalitat va passar a nivell 3, la qual cosa haguera permés que el Govern Central assumira el comandament de l’emergència. L’executiu espanyol, tot i posarse al servei de la Generalitat des del primer moment, tampoc va assumir el lideratge. En aquesta descoordinació inicial, només els alcaldes de les poblacions afectades van estar des del minut u a peu d’obra, complint amb les seues competències i obligacions, organitzant els recursos municipals i els grups d’auxili i salvament de persones atrapades. Els ciutadans treballaren colze a colze per a socórrer als afectats.

I va ser la indignació social i la seua ferma reacció la que va obligar als dos governs, central i autonòmic, a espavilar-se i a unir forces per a resoldre la devastació i començar una reconstrucció que necessitarà molt de temps per a acabar-se.

En els primers moments de la tragèdia, els voluntaris van jugar un paper important, ja que evitaren danys majors, però per a revertir situacions catastròfiques és imprescindible la intervenció de totes les administracions públiques (central, autonòmica, provincial i local) desplegant tots els seus recursos materials i humans: tecnologia, maquinària d’obres públiques, especialistes en reconstrucció i moltes ajudes econòmiques, que únicament les pot oferir l’Estat.

Voluntaris retirant el fang en la zona zero. Foto

EFE

Integrants de la Unitat Militar d'Emergència (UME) netegen els barrancs a la recerca de víctimes. Foto RTVE

Agents de la Guardia Civil al rescat de persones aïllades. Foto RTVE

Dilucidar les possibles responsabilitats en la gestió de la catàstrofe correspon als partits polítics i a les instàncies judicials. A la ciutadania li corresponia expressar el seu dolor i la seua indignació, com ho va fer cinc dies després de la riuada, durant el recorregut de les autoritats quan encara no s’havien restablert la normalitat. Que el poble mostrara la seua ira i la indignació era el que calia; el que estava fora de lloc era utilitzar la violència, com ho van fer un grup reduït de persones que no representaven els damnificats.

Des de la Falla Raval de Sant Agustí de Cullera volem retre homenatge a la solidaritat sorgida de la tragèdia de la DANA, a la ciutadania que es va bolcar en ajudar a totes aquelles persones que s’havien quedat sense habitatge, sense vehicles, sense menjar i sense medicaments, algunes d’elles aïllades en mig de l’autovia, en cases de camp, en les teulades o en les fàbriques on treballaven.

CULLERA TAMBÉ VA PATIR DANYS PEL TRENCAMENT DE LA MOTA DEL RIU XÚQUER A RIOLA, CAUSANT IMPORTANTS PÈRDUES EN ELS

NUCLIS DEL MARENYET, L’ESTANY I EL BROSQUIL, I EN LES PARTIDES DE PLA, PEGUNTA I VALÓ, ENTRE ALTRES.

AFORTUNADAMENT, NO VAM HAVER DE LAMENTAR VÍCTIMES MORTALS

1. En Cullera, la Policia Local va rescatar persones en la zona del Marenyet. Foto Ajuntament de Cullera 2.Voluntaris de la Policia Local de Cullera acudiren a pobles de la zona zero a prestar ajuda. Foto Ajuntament de Cullera. 3.La partida de Való va quedar inundada. Foto Ajuntament de Cullera 4.L’alcalde de Cullera, Jordi Mayor, va supervisar els treballs de rescat de persones atrapades per la inundació. Foto Ajuntament de Cullera

Tota eixa gent, herois anònims, són els que van exercir la resistència enfront de l’adversitat, els que van dir alt i clar que la prioritat era ajudar als que s’havien quedat sense res. Els que van alçar la bandera de la solidaritat. Mereixen el nostre aplaudiment i la nostra admiració.

Res millor per a acabar aquest article per a subratllar la solidaritat i la unió de la ciutadania davant l’adversitat que transcriure un parell de poemes, el primer de Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià més important del segle XX:

5.Falleres i fallers de Raval cuinen paelles per a repartir entre els damnificats. Arxiu Raval de Sant Agustí

6.Ajuda alimentària gestionada per la Falla Raval per als damnificats de la Dana. Arxiu Raval de Sant Agustí.

7.Racions de menjar llestes per a ser distribuïdes. Arxiu Raval de Sant Agustí

8.Fallers de Raval de Cullera i Raval de Massamagrell unirem forces per ajudar als de Raval de Catarroja. Foto Rubén Colubi 5. 6.

El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, l'aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades; els carrers plens de fang, les sabates amb fang, la boira, el caseriu i l'esgarrany d'un arbre.

El fang, la pluja, el fang, unes coses humides. (...)

He plorat molt. He vist coses. He plorat molt.

(Llibre d'Exilis, 1971)

7. 8.

Com deia també una cançó del cantautor Raimon:

Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Admiració distant pel voluntariat de la Dana

No cal que parlem de fang. No almenys en algun temps. Parlar de fang seria caure en un tema recurrentment fàcil. Anem a parlar de persones i resistència. Si alguna cosa ens ha ensenyat per damunt de tot aquesta Dana és que tots no som iguals; ni ho som, ni ho serem. I de fet vos puc dir que la societat en la qual vivim es pot dividir en dues parts ben diferenciades: els polítics i els seus palmers, i el poble.

Rubén Colubi Osa Faller de Raval de Sant Agustí

Hem llegit als palmers dir que l’afirmació “Sols el poble salva al poble” és una frase perillosa dita pels antisistema i que promou l’anarquia, però la vertadera qüestió és que ha sigut el poble el que ha salvat el poble: ni el polític des del restaurant amb la periodista, ni el palmer que es tira la seua vida al Facebook aprofitant la situació per a traure rèdit polític han fet res de trellat, mentre les persones estaven ofegant-se i passant fam i set.

Qui va anar a ajudar-los? Qui va anar a donar-los menjar, aigua, roba, ferramentes i a oferir mà d’obra desinteressada? El poble. El jove estudiant de València que no té un gallet per a comprarse una casa, però va anar a gastar el seu temps a netejar baixos junt amb els seus amics; el forner de Cuenca que anava cada dia amb la seua furgoneta carregada de pa i altres aliments; la xica de Màlaga que, estant treballant a Suïssa, baixà amb 2 amics Italians a netejar a base de bé; Oskar i Karlos, els dos bascs que, anant a Osca a fer muntanyisme, decidiren baixar a Catarroja a ajudar; la parella de Mossos d’Esquadra de Vilella que van anar amb el Patrol, pagantse de la seua butxaca el viatge; el grup de bombers francesos, la parella de nuvis de Madrid o els nostres amics de la Falla Rabal de Catarroja, que varen veure com el seu casal es va perdre per complet, en aplegar l’aigua als 2,5 metres d’altura.

MENTRE UNS ESTAVEN MANIFESTANT-SE A VALÈNCIA I MADRID, ALTRES ESTAVEN AMB LES BOTES FICADES

I AMB FANG FINS A LA CORONETA I MÉS AMUNT

Sincerament, no puc evitar emocionar-me en escriure sobre estes grans persones. Pur paradigma d’humanitat.

Però mentre uns estaven manifestant-se a València contra el govern regional i a Madrid contra el govern Nacional, bramant i amb les camises blanques com la llet, els altres estaven amb les botes ficades i amb fang fins a la coroneta i més amunt.

Mentre uns estaven a les xarxes socials escrivint frenèticament com si foren simis, els altres estaven repartint aigua i menjar als més necessitats.

Catarroja inundada pel fang. Foto Rubén Colubi

Mentre uns aprofitaven la situació per a coronar-se i aprofitar les mil i una cagades de l’adversari, altres perdien el seu temps i diners ajudant de forma desinteressada al veí afectat.

I si en algun moment estes “ persones” han admirat als voluntaris, ha sigut una admiració distant, com dient: “Sí, molt bé el que fas, però no t’acostes massa que fas pudor”. Una admiració distant com si es tractara d’un espectacle gore, però amb bons efectes especials, com si dos senyors disfressats de membre viril es posaren a pegar-se en mig del carrer, o com si un grup de mosques interpretaren a Beethoven, en mig de la plaça del poble, una díptera sonata.

Seria també injust no nomenar a eixe reduït grup de polítics que durant aquesta crisi han treballat de bo. Polítics que demostren ben bé que estan per a servir al poble, i que és vergonyós que, tenint eixa premissa per a exercir en la política, siguen un grup exageradament reduït.

Dels palmers, no puc dir el mateix, són tots igual i no es mereixen més paraules, ja que són el més baix de la societat.

Després de la catàstrofe tan gran que hem viscut, després de la ineptitud i mal fer dels polítics, després de la covardia i falta d’empatia dels palmers, sempre ens queda una cosa molt bonica i és la gent, el poble, el voluntariat. La història ficarà al seu lloc als roïns d’aquesta història, però no ficarà al seu ben merescut lloc als bons, perquè els bons són gent anònima, gent normal, del carrer, veïns, joves, majors, homes, dones... Però, no vos capia dubte, tindran el reconeixement de la gent, i això, senyores i senyors, val tots els diners del món.

Els valencians al llarg de la història hem demostrat que la resistència és el nostre punt fort, perquè serem com serem: cabuts, meninfots, festers, un poc borratxos, burlons i moltes més coses, però ara més que mai hem demostrat la nostra resistència i vàlua a l’hora de la veritat. Per això vos dic a tots que estigueu ben orgullosos de ser valencians. Després d’aquests fets, personalment m’ha quedat clar que ser valencià és un honor i que som un poble amb una grandesa transcendental.

Fallera de Raval de Sant Agustí de Cullera ajudant als fallers de Catarroja. Foto Rubén Colubi

DESPRÉS DE LA CATÀSTROFE TAN GRAN QUE HEM VISCUT,

DESPRÉS

DE LA INEPTITUD I MAL FER DELS POLÍTICS

DESPRÉS DE LA

QUEDA UNA COSA MOLT BONICA I ÉS LA GENT,

COVARDIA I FALTA D’EMPATIA DELS PALMERS, SEMPRE ENS

EL POBLE, EL VOLUNTARIAT

M’agradaria acabar aquest article amb unes paraules de l’escriptor Max Aub, d’origen francoalemany i cor valencià, una reflexió que en el context actual cobren encara més importància:

«Aquests que veus ara desfets, maltractats, furiosos, aplanats, sense afaitar, sense rentar, porcs, bruts, cansats, mossegant-se, fets una porqueria, destrossats, són, però, no ho oblides mai, passe el que passe, són el millor d’Espanya, els únics que, de veritat, s’han alçat, sense res, amb les seues mans, contra els poderosos, per la sola justícia; cada u a la seua manera, com han pogut, sense que els importara la seua comoditat, la seua família, els seus diners. Aquests que veus, espanyols trencats, derrotats, apinyats, ferits, adormits, mig morts, encara amb l’esperança d’escapar, són, no ho oblides, el millor del món. No és bonic. Però és el millor del món. No ho oblides mai, fill, no ho oblides.»

Alguns, en lloc d’ajudar només feien que tirar més fang

falla

Persistir, Resistir, Existir

Alba Fluixà Pelufo

Poeta

Seguir quan no hi ha una victòria clara i no esperem guanyar, sinó tan sols no perdre llibertats assolides. Lluitar per millorar un món sempre imperfecte amb la convicció que el camí no acaba. Viure encara després dels colps i els dies de pluja aparentment eterna, retrobant el somriure que ens encén la flama. Persistir, resistir, existir des dels nostres ulls i amb els cors oberts, malgrat el fang i la ferocitat d’un univers indiferent.

GAMBIT DE DAMA: APERTURA DE LA PARTIDA 1.

RESIstÈNCIA:

i

1.1. Escacs d’amor: el poema que va revolucionar els escacs i la literatura del Renaixement, per Núria Aparisi

1.2. Numància: immolar-se abans que rendir-se, per Ana Echevarría

1.3. Ghandi, símbol de la resistència pacífica, per J.M. Sadurní

1.4. Cullera resisteix: Les defenses d’època carlina, per Kike Gandia

1.5. Amado Granell: el republicà valencià que lluità contra els nazis, per Sara Durwin i Guillermo Altares

1.6. Maig del 68: la revolució fallida, per Felipe Sahagún

p.30 p.34 p.38 p.42 p.50 p.54 p.58

1.7. Quan Sagunt va resistir al tancament de la siderúrgia, per Manuel Muñoz

Núria Aparisi

Filòloga i fallera de Raval de Sant Agustí

Els escacs ha sigut, al llarg dels segles, un símbol d’estratègia, lluita intel·lectual i metàfora de la vida mateixa. Pocs saben, no obstant això, que un dels textos clau en l’evolució

d’amor: El poema que va revolucionar els escacs i la literatura del Renaixement

d’aquest joc té arrels literàries i valencianes: el poema Scachs d’amor. Aquest text del segle XV, escrit en valencià, no sols és un exemple de l’esplendor literària del Renaixement en la Corona d’Aragó, sinó que representa la primera referència documentada de les regles modernes dels escacs, tal com les coneixem hui. El seu valor resideix tant en la riquesa simbòlica de la seua poesia com en la transformació que va impulsar en la pràctica del joc.

Scachs d’amor està compost per 64 estrofes, un número que coincideix amb les caselles d’un tauler d’escacs. Aquest detall no és casual, ja que en cada vers es desplega una jugada que reflecteix, a més dels moviments de les peces, una aŀlegoria de l’amor cortés i els valors de l’època. L’obra és atribuïda a tres autors vinculats a la puixant societat literària valenciana: Francesc de Castellví, Bernat Fenollar i Narcís Vinyoles. Aquests poetes, actius en els cercles inteŀlectuals del moment, van aconseguir fusionar la poesia, la mitologia i els escacs en una creació innovadora i transcendental. Scachs

SCACHS D’AMOR ÉS LA PRIMERA REFERÈNCIA

DOCUMENTADA

DE LES REGLES MODERNES

DELS ESCACS, TAL COM LES

CONEIXEM HUI

El poema narra una partida simbòlica entre Mart, el déu de la guerra, i Venus, la deessa de l’amor. Mart juga amb les peces roges, que simbolitzen la passió ardent i el desig carnal, mentre que Venus utilitza les peces blanques, que representen la puresa i l’amor espiritual. Aquesta confrontació està mediada per un narrador que observa i descriu cada jugada, atorgant-li un significat més profund a la batalla que es desenvolupa en el tauler. Així, el joc dels escacs es converteix en una representació de la lluita entre dues concepcions de l’amor: l’amor impulsiu, encarnat per Mart, i l’amor idealitzat, representat per Venus.

Més enllà de la seua bellesa literària i el seu simbolisme, l’obra poètica destaca pel seu paper revolucionari en la història dels escacs. En els seus versos, per primera vegada, es descriuen les regles modernes del joc que van sorgir en la península Ibèrica durant el segle XV. Entre els canvis més importants, es troba

Coberta del llibre facsímil Scachs d’amor

la nova mobilitat de la dama (reina), que adquireix la capacitat de desplaçar-se en totes les direccions i es converteix en la peça més poderosa del tauler. Així mateix, l’alfil guanya llibertat en moure’s per diagonals sense restriccions, la qual cosa dota al joc d’una major agilitat i dinamisme. Aquestes innovacions van suposar una transformació fonamental dels escacs medievals, fent-lo més ràpid i estratègic, i permetent la seua expansió per Europa en els segles posteriors.

La combinació del simbolisme amorós i les noves regles dels escacs en Scachs d’amor no és casual, sinó que respon a l’esperit del Renaixement, una època en la qual l’art, la literatura i la ciència s’interconnectaven de manera natural. En aquest context, els escacs transcendeix la seua funció com a joc per a convertir-se en una metàfora de les emocions humanes i els conflictes propis de l’amor cortesà. Cada moviment en el tauler reflecteix la complexitat de les relacions amoroses i, al mateix temps, els ideals d’equilibri, raó i ordre propis del pensament renaixentista.

ENLLÀ DE LA SEUA BELLESA LITERÀRIA I EL SEU

PAPER REVOLUCIONARI EN LA HISTÒRIA DELS ESCACS

MÉS

negra dels escacs.

Michael Maggs

D’aquesta manera, el poema no sols constitueix una fita literària, sinó també un testimoniatge inavaluable del procés de transformació dels escacs en la seua forma moderna. En unir poesia i joc, demostra la riquesa cultural del Renaixement valencià i el paper crucial de la Corona d’Aragó en la difusió dels escacs tal com el coneixem hui. A més, reforça la idea que l’art i la creativitat poden donar forma a fenòmens que van molt més enllà del seu context original.

En conclusió, ens trobem al davant d’una obra única que combina el mestratge poètic amb la història dels escacs i l’aŀlegoria de l’amor cortés. Simbolitza no sols la batalla entre la passió i la puresa, sinó també la transició cap a uns escacs més dinàmics i universals. A través dels seus versos, el joc dels escacs es converteix en un reflex de la vida, de l’amor i de l’enginy humà, consolidant-se com una joia literària i cultural que encara hui continua fascinant a estudiosos i amants dels escacs a tot el món.

Scachs d’amor:

Dama

Foto

1.2.

Ana Echevarría Arístegu Historiadora

Numància: immolar-se abans que rendir-se

En el segle II a. C. Roma era la potència indiscutible del Mediterrani. Acabada de derrotar Cartago, al nord d’Àfrica, els romans s’endinsaven cada vegada més en la península ibèrica. No hi haviarivalcapaçdefer-losombra.

Osí?Unaxicotetaciutatceltibera d’uns mil cinc-cents habitants va mantindre en suspens al Senat durant vint anys d’escaramusses. Desdellavorsutilitzeml’expressió defensa numantina per a referirnos a qualsevol situació en la qual el feble s’oposa al fort fins a les últimes conseqüències.

Perquè Numància es convertira en el paradigma de la resistència heroica van fer falta algunes casualitats. La primera, que els seus veïns de Segeda decidiren fortificar-se. Els romans ho van prendre com una provocació i els segetans, que tenien la seua muralla a mig fer, van córrer a refugiar-se darrere dels murs de Numància. La segona casualitat, que l’exèrcit romà –aclaparadorament superior al celtiber– comptara amb deu elefants.

Van bastar unes quantes pedrades perquè un dels animals embogira i sembrara la confusió, ocasió que els numantins van aprofitar per a contraatacar. Roma va perdre milers de soldats. El 23 d’agost, data de la batalla, va passar a considerarse un dia infaust pels romans. Des de llavors, Numància va ser un punt negre en el mapa expansionista de la República. Cinc cònsols van fracassar en els seus intents de conquesta, els tres primers ni tan sols es van atrevir a escometre l’assalt.

Per fi, el Senat va decidir enviar a una llegenda vivent: Publio Escipió l’Africà, el cèlebre destructor de Cartago. Més astut que els seus predecessors, Escipió va arrasar primer als aliats de Numància perquè la ciutat es quedara sense subministrament de provisions. Després va retornar la disciplina a les tropes: va expulsar a prostitutes i endevins i va obligar a tots, des de soldats a generals, a dormir en el sòl. Una vegada va tindre als seus

“NUMÀNCIA

VA SER UN PUNT

NEGRE EN EL MAPA

EXPANSIONISTA DE LA REPÚBLICA ROMANA.

CINC CÒNSOLS

VAN FRACASSAR

INICIALMENT EN ELS SEUS INTENTS DE CONQUESTA”

Çhomes en forma, els va fer construir en menys de tres mesos una imponent obra d’enginyeria bèŀlica, concebuda perquè ningú poguera escapar de Numància. Van envoltar la ciutat amb una muralla i un fossat de nou quilòmetres de perímetre. Unes trescentes torres de vigilància, equipades amb catapultes, controlaven als assetjats. Al voltant de la muralla es van instaŀlar set campaments i dues fortificacions. En el riu, una cadena amb pues tallava el pas a barques i nadadors.

Els numantins van burlar el cércol només una vegada. Un cap anomenat Retógenes va partir, amb deu dels seus guerrers, a demanar ajuda a altres ciutats de la contornada. Va ser en va. Ningú es va atrevir a plantar cara a Escipió, excepte 400 joves de Lutia. Però els vells d’aquesta ciutat, temorosos dels romans, van denunciar als rebels i van permetre que els tallaren les mans com a càstig. No hi havia salvació per a Numància.

La ciutat es va rendir en l’estiu de 133 a. C., després d’onze mesos d’aïllament. La fam havia delmat a la població, que, segons la llegenda, es va alimentar de carn humana. Molts numantins van preferir posar fi a les seues vides i a les de les seues famílies abans que caure en mans dels seus enemics. La resta va passar

a l’esclavitud. Els romans van incendiar les cases i van sembrar de sal els camps per a tornar-los erms. Però l’arqueologia suggereix que, en realitat, Numància no va tardar molt a ser reconstruïda i que va seguir habitada almenys fins a l’època visigoda (entre els segles V i VIII).

Numància, d’Alejo Vera Estaca (1881). Diputació de Soria

A

la recerca de la ciutat

Fins al segle XVIII els erudits no es van posar d’acord sobre la ubicació de Numància. Uns la situaven prop de Soria; uns altres van donar crèdit durant segles a un rumor medieval que la localitzava a Zamora. Les excavacions en l’actual jaciment no van començar fins al segle XIX. La major part de les restes que es conserven es van desenterrar en aquella època.

“LA CIUTAT ES VA RENDIR EN L’ESTIU DE 133 A.C., DESPRÉS D’ONZE MESOS D’AÏLLAMENT.

A aquests primers arqueòlegs, la passió per la llegenda els impulsava tant o més que l’amor a la ciència: buscaven, sobretot, armes i inscripcions, objectes que confirmaren l’heroïcitat dels antics numantins. El mite de Numància era tan intocable que va condicionar la mirada d’aquests científics, portant-los, a vegades, a conclusions precipitades o errònies.

En 1905 va entrar en escena l’hispanista alemany Adolf Schulten. La seua aportació va ser tan fonamental com controvertida. Al cap d’un any de treballar en el Cerro de la Muela, emplaçament exacte de Numància, van demanar-li que abandonara el lloc. L’opinió pública no veia bé que un estranger furgara a Numància, ciutat que consideraven un símbol nacional sagrat. No obstant això, li se va autoritzar a buscar restes romanes. Schulten va poder així identificar els set campaments d’Escipió.

Entretant, una comissió de científics espanyols va desenterrar les huit hectàrees de la ciutat que hui estan obertes al públic. Tres ciutats superposades (una celtibera i dues romanes) van mostrar al món els seus fonaments, molins..., però no el seu cementeri.

Després de la Guerra Civil, els llibres d’història van exaltar com mai l’epopeia numantina, però les seues ruïnes van caure en l’oblit. Fins a la dècada dels seixanta, cap arqueòleg va tornar a treballar allí.En 1993 Alfredo Jimeno, des de llavors al capdavant de les excavacions, i el seu equip van descobrir la necròpoli celtibera en el vessant sud del turó. Aquest grup d’arqueòlegs s’ha interessat més en la vida social, econòmica i familiar de Numància que en el seu heroisme llegendari. La vintena de tombes trobades ha proporcionat valuosa informació sobre els habitants de l’antiga ciutat.

La composició dels seus ossos calcinats ha permés deduir la seua dieta, basada, sobretot, en cereals, baies i fruita seca. Els seus depòsits funeraris inclouen espases, punyals... doblegats per a fer-los inservibles: s’espantava així als saquejadors. Hui el jaciment ha deixat de ser un reducte d’investigadors. S’han reconstruït diversos edificis (una casa, un temple i unes termes romanes i un habitatge celtiber) i un fragment de la muralla d’aquesta tribu, emprant els mateixos materials que els originals.

Últim dia de Numància, de Ramón Mart, Museu del Prado

1.3.

Gandhi, símbol de la resistència pacífica

J.M. Sadurní

Especialista en actualitat històrica

El fet que Mohandas Karamchand Gandhi haguera nascut el 2 d’octubre de 1869 en el si d’una família d’una benvolguda casta de Porbandar, en l’estat indi de Guyarat, no va ser obstacle perquè coneguera de primera mà el drama de la segregació racial. En 1893, en un viatgedetreballquevaferaSudàfrica, el jove Gandhi va patir la humiliació per part d’un revisor de tren, que el va expulsar del compartiment de primera classe en el qual viatjava. “Llarg d’ací, sami!”, li va increpar el revisor, un home forçut i d’elevada alçada. Sami era el terme despectiu amb el qual els blancs designaven als indis a Sud-àfrica.

Gandhi es va casar als 13 anys, i quan ja era pare d’un fill, en 1888, es va traslladar a Londres per a estudiar dret. L’admiració que Gandhi professava per la cultura europea i el classisme que li havia sigut inculcat per tradició al seu país, el va portar a justificar el colonialisme, ja que en aquells dies creia que els pobles sotmesos no eren capaços de progressar per si mateixos. Però el vel dels seus prejudicis racials va caure quan es va topar amb la dura realitat del racisme a Londres. Al seu país, Gandhi era membre d’una classe privilegiada, però a Anglaterra, encara amb indumentària elegant i barret al cap, la seua pell color oliva no passava inadvertida en la gran metròpoli londinenca.

Durant la seua estança a Sudàfrica, en 1894 va començar la seua activitat humanitària creant colònies agràries i hospitals. Anys després, en 1906, el govern de la regió de Transvaal va promulgar una llei que obligava a tots els ciutadans indis a registrar-se. Arran d’això es van originar multitud de protestes massives en les quals Gandhi va reptar al mateix Govern i va instar els seus compatriotes a manifestar-se de manera pacífica i sense violència. Gandhi va definir aquesta lluita com Satyagraha (força de la veritat). A pesar que el Govern sud-africà va aconseguir reprimir les protestes, les denúncies sobre els mètodes utilitzats finalment van obligar al general Jan Christian Smuts a negociar una solució amb el mateix Gandhi.

Mahatma Gandhi el 1931. Arxiu Getty Images

La matança d’Amristar

Uns anys després del seu retorn a l’Índia, el 13 d’abril de 1919, a la ciutat d’Amritsar, una gran multitud es va reunir per a celebrar la festa de Cap d’Any o Vaisakhi. En conéixer-se la notícia, el brigadier britànic Reginald Dyer va ordenar disparar contra els civils i durant deu minuts es van disparar uns 1.650 cartutxos, causant innombrables baixes entre els assistents a la celebració. Després del criminal acte, es va decretar el toc de queda, per la qual cosa no es va poder atendre els centenars de ferits, que van morir durant la nit.

El Govern britànic va emetre un comunicat en el qual va justificar la matança dels manifestants argumentant que estaven protestant en contra de les mesures adoptades pels britànics. Posteriorment, Dyer va afirmar haver disparat sobre un “potencial exèrcit rebel”.

En protesta contra la matança, l’escriptor Rabindranath Tagore, guanyador del Premi Nobel de Literatura feia a penes una dècada (1913), va renunciar al seu títol de Sir (cavaller) atorgat pel Govern britànic, aŀlegant que “es posava al costat dels seus compatriotes [...] que pateixen una degradació indigna d’éssers humans”. El mateix escriptor va batejar a Gandhi amb l’apeŀlatiu de Mahatma (gran ànima), sobrenom amb el qual seria conegut a partir de llavors a tot el món.

“GANDHI VA INSISTIR QUE EL CAMÍ A SEGUIR ERA EL DE LA NO-VIOLÈNCIA I VA

ADVERTIR AL VIRREI DE L'ÍNDIA QUE LA SEUA PRÒXIMA CAMPANYA DE DESOBEDIÈNCIA

CIVIL TINDRIA PER OBJECTE L'EXERCICI DEL DRET NATURAL DELS HINDÚS A LA PRODUCCIÓ DE SAL”

Ninot de Gandhi (detall) de l’artista Vicente Almela per a la comissió de Sant Vicent-Periodista Azzati de 1984. Foto Iván Esbrí

Després dels esdeveniments d’Amristar, Gandhi va multiplicar les manifestacions no violentes i les vagues de fam per a obtindre del raj britànic –el règim de govern colonial de la Corona britànica en el subcontinent indi– un estatut d’autonomia anàleg al concedit a les colònies de població majoritàriament europea. Com que no va aconseguir aquestes concessions, membres del Partit del Congrés Nacional Indi van proposar una guerra oberta amb una sèrie de revoltes armades per a expulsar als anglesos del territori.

Gandhi va insistir que el camí a seguir era el de la no-violència i va advertir al virrei de l’Índia que la seua pròxima campanya de desobediència civil tindria per objecte l’exercici del dret natural dels hindús a la producció de sal, fins a la data monopoli britànic. La coneguda com a Marxa de la Sal va tindre lloc entre març i abril de 1930 i en ella milers d’indis van seguir a Gandhi des del seu retir religiós prop d’Ahmadabad fins a la costa de la mar Aràbiga, recorrent una distància de 390 quilòmetres. Aquesta marxa va provocar l’arrest de quasi 60.000 persones, inclòs el Mateix Gandhi.

Amb el final de la Segona Guerra Mundial, l’Imperi britànic va declarar que el govern del subcontinent seria transferit a mans índies. En aquest punt, Gandhi va ordenar suspendre la lluita pacífica, aconseguint que alliberaren al voltant de 100.000 presos polítics, incloent-hi la direcció del Partit del Congrés.

Independència i mort

Però la independència no va ser tan senzilla. Gandhi desconfiava de la idea de compartir el poder amb la Lliga Musulmana i la descentralització que proposaven els britànics. Els enfrontaments que van seguir entre hindús i musulmans van provocar més de 5.000 víctimes, i per a evitar una guerra civil el Congrés va acceptar el pla per a dur a terme la partició de l’Índia. Gandhi es va oposar vehementment a qualsevol pla que implicara aquesta partició: L’Índia i el Pakistan. Va ser Sadar Patel, persona de confiança de Gandhi, qui va convéncer el líder indi perquè aquesta partició es duguera a terme.

La marxa de la sal

Mesos després, el 30 de gener de 1948, Nathuram Godse, un radical indi aparentment relacionat amb grups d’ultradreta, i el seu còmplice, Narayan Apte, van abatre al “faquir nu” –sobrenom que havia posat Winston Churchill a Gandhi–, quan es dirigia a una reunió per a resar. Les últimes paraules que va pronunciar el Mahatma van ser: “He Ram!” (Oh, Déu meu!). Amb les mans encara atapeïdes l’una contra l’altra en un clar gest d’ofrena, el seu cos es va desplomar sobre l’herba, ja sense vida.

Gandhi, símbol de la resistència pacífica

1.4.

Kike Gandia Álvarez

Arqueòleg i Director del Museus de Cullera

Cullera resisteix: Les defenses d’època carlina

l Arran de la Història

Aprincipis del segle

XIX es produeixen a Espanya una sèrie de conflictes armats coneguts com les Guerres Carlines. Es van deure, d’una banda, a una disputa pel tron, i, de l’altra, a un enfrontament entre polítics oposats. Els carlins, que lluitaven sota el lema de «Déu, Pàtria i Rei», encarnaven una oposició reaccionària al liberalisme i defensaven la monarquia tradicional, els drets de l’Església i els furs, mentre que els liberals exigien profundes reformes polítiques per mitjà d’un govern constitucional i parlamentari. Els enfrontaments entre carlins i liberals van tindre tresepisodisdestacatsenelsegle XIX: les tres guerres carlines. Aquestes conteses civils tenien com a precedents la guerra de la Convenció (1793-1795), la guerra de la Independència (1808-1814)

i la guerra realista (1822-1823), en les quals s’havia combatut ja sota el lema «Déu, Pàtria i Rei» i s’havien anat conformant els dos bàndols que s'anaven a enfrontar.

En un clima social de fortes tensions polítiques entre liberals i absolutistes, el rei Ferran VII, que preveia un gran problema successori al no disposar de descendència masculina directa, va promulgar en 1830 una Pragmàtica Sanció, per la qual pretenia derogar el Reglament de Successió de 1713 aprovat per Felip V (comunament denominat com a «Llei Sàlica»), que impedia que les dones accediren al tron. Als pocs mesos, la seua quarta esposa va donar a llum a una xiqueta, Isabel, que va ser proclamada princesa d’Astúries.

Quan a la tardor de 1832 Ferran VII va caure greument malalt, els seguidors del seu germà, Carlos María Isidro de Borbó, van aconseguir que el rei signara la derogació de la Pragmàtica (els anomenats Successos de La Granja), la qual cosa suposaria que aquest heretaria el tron. Però, recuperat de la malaltia, Ferran VII va tindre temps de restablir la validesa de la Pragmàtica Sanció

bàndols que s’anaven a enfrontar.

CULLERA VA VIURE ELS EPISODIS DE LA GUERRA CARLINA DE MANERA DIRECTA I PARTICIPATIVA. LA SEUA POSICIÓ EN

EL CONFLICTE SEMPRE VA SER A FAVOR DELS INTERESSOS DE LA CORONA, ÉS

A DIR, A FAVOR DE LA INFANTA ISABEL

O DEL BÀNDOL LIBERAL

abans de la seua mort el 29 de setembre de 1833. Malgrat això, els partidaris de l’infant Carlos María Isidro van considerar que aquest decret s’havia sancionat de manera despòtica i iŀlegal al no haver sigut convocades les Corts tradicionals i que, per tant, la legislació sàlica seguia en vigor.

Com que Isabel només comptava en eixe moment amb tres anys d’edat, María Cristina va assumir la regència i va arribar a un acord amb els liberals moderats per a preservar el tron de la seua filla enfront de l’alçament dels partidaris de Don Carlos. Aquests es van denominar carlins, i eren favorables a la monarquia tradicional espanyola. Els seus enemics els titllaven d’absolutistes perquè procedien del realisme fernandí. Entre els partidaris de Don Carlos es trobava la major part del poble, especialment llauradors i artesans, sobretot del món rural, que recelaven de les reformes i de les idees iŀlustrades o «maçòniques», però també un cinqué de la noblesa espanyola i bona part de l’estament eclesiàstic, especialment el baix clergat i el clergat regular, a més d’alguns bisbes.

Els partidaris dels drets d’Isabel van ser coneguts com a isabelins o cristins (per la regent María Cristina). El govern secundat pels liberals va trobar defensors en la població urbana, la burgesia i bona part de la noblesa. Ferran VII va morir al setembre de 1833 i l’infant Carles María Isidro de Borbó, des de Portugal, va prendre la veu i dictat de monarca i

es va dirigir com a tal als secretaris del despatx, així com als primers tribunals, magistrats i corporacions del regne. Com al mateix temps va rebutjar totes les mediacions i totes les ofertes, es va decretar la seua exclusió i la de tota la seua línia del dret a succeir en el tron.

D’aquesta manera esclatava la guerra civil — coneguda molt després com a primera guerra carlina—, que seria la més renyida i sagnant del segle XIX. A Portugal es van unir a Don Carlos la princesa de Beira, el general Cabanyes, el brigadier Abreu i molts altres espanyols; i allí va començar a organitzar-se alguna força a les ordres de Moreno i de Maroto. La guerra es va iniciar després del manifest d’Abrantes, publicat per Don Carlos l’1 d’octubre, només morir el seu germà Fernando, en el qual declarava la seua ascensió al tron com a rei.

Diferents punts de la Península van fer el crit d’insurrecció a conseqüència d’aquest document, però les tropes de la reina van sufocar aquests alçaments i el general Lorenzo va obtindre diverses victòries contra les files carlines. Després de la proclamació d’Isabel II com a reina, el 25 d’octubre de 1833 es va publicar un decret de desarmament general dels realistes, i això va augmentar les files carlines, malgrat les derrotes que experimentaven. En funció de les seues idees i principis, els espanyols de l’època estaven clarament dividits en dos bàndols: l’un absolutista i l’altre liberal.

El conjunt fortificat del Fort de la Llibertat

Cullera va viure aquests episodis de manera directa i participativa. La seua posició en el conflicte sempre va ser a favor dels interessos de la Corona, és a dir, a favor de la infanta Isabel o del bàndol liberal. Ubicat en la part de dalt de la muntanya de Cullera, en l’anomenat Pla de Pics, l’Alt del Fort rep el seu nom de les construccions emplaçades en el lloc amb motiu de les Guerres Carlines, si bé cal assenyalar que la construcció es deu al partit isabelí. En aquest lloc es van erigir els denominats Forts de la Llibertat, dues construccions pròximes entre si, la situada lleugerament més al nord d’uns 350 m² de superfície, i d’entorn de 300 m² la segona.

Per la seua situació estratègica, l’Alt del Fort ha sigut un espai amb una àmplia seqüència d’ocupació per part de diferents cultures: època ibèrica (ss. IV-I a. C.), islàmica (ss. X-XIII) i contemporània (s. XIX). El seu domini visual permetia un control de les rutes marítimes, fluvials i terrestres, per tant seria un eix fonamental de comerç entre l’interior i la costa en la fase ibèrica. En l’època islàmica va ser un punt de control dels recursos i vigilància en estar situat en el límit entre els regnes de taifa de València i de Dénia.

La ubicació dels forts isabelins o liberals també respon a la seua estratègica situació i a un marcat component militar, ja que formava part juntament amb la muralla de l’entramat defensiu de la ciutat de Cullera, del bàndol isabelí, contra l’exèrcit carlí. La muralla protegia la ciutat de l’entrada pel nord, en tancar el pas amb una línia perpendicular des de la muntanya fins al riu. Tradicionalment s’ha nomenat sempre aquesta muralla com “la Línia”.

El Fort Nord se situa en l’extrem nord del promontori, amb la qual cosa controla des d’eixa posició el territori situat cap al nord i oest, principalment. La seua forma respon a criteris defensius i a la seua adaptació a les condicions orogràfiques. Presenta una planta irregular, de forma allargada amb dos elements prominents que s’avancen en direcció nord, i en cadascun d’aquests apareixen dues xicotetes torrasses circulars. De dimensions reduïdes, amb un llarg d’uns 29 metres i una amplària mitjana d’11 metres, ocupa una superfície de 350 m². El perímetre està format per un mur de maçoneria travada amb morter de calç que presenta diferents grossàries. També s’observa obra de rajola, reforçant cantonades o a mode de filades per a reforçar els murs.

El Fort Sud ocupa una posició en l’extrem sud del promontori, i permet que des d’aquest fort es tinga un control visual sobre el territori que s’estén cap al sud i cap a l’est. D’aquesta manera es controla un vast territori i línia de costa, així com el curs baix del riu Xúquer fins a la seua desembocadura. El terreny sobre el qual s’assenta no és massa abrupte, i presenta un marcat desnivell en direcció est. Parlem d’una planta irregular formada per dos cossos, un major de tipus rectangular d’uns 14 x 18 metres i un cos també de planta rectangular que s’avança en direcció est. La superfície ocupada per aquest fort és d’uns 300 m². El perímetre està format per un mur de maçoneria travada amb morter de calç que presenta diferents grossàries. També s’observa obra de rajola, reforçant cantonades o a mode de filades per a reforçar els murs, especialment en les franges on se situen les espitlleres.

Les restes dels forts situades en l’Alt del Fort tenen un elevat valor patrimonial. Es tracta d’unes construccions històriques alçades a mitjan s. XIX pel bàndol isabelí per a la defensa de la població de l’exèrcit carlí. A més, existeixen en la zona restes de construccions relacionades amb unes ocupacions anteriors, tant en època islàmica (ss. X-XIII), com de la cultura ibèrica (ss. VI-IV a. C.) Referent a això, la Crònica de Jaume I

LA UBICACIÓ

DELS FORTS

ISABELINS

O LIBERALS

RESPON A LA SEUA ESTRATÈGICA

SITUACIÓ I A UN MARCAT COMPONENT

MILITAR, JA QUE

FORMAVA PART

JUNTAMENT

AMB LA MURALLA DE L'ENTRAMAT

DEFENSIU DE LA CIUTAT DE CULLERA, DEL BÀNDOL

ISABELÍ, CONTRA

L'EXÈRCIT

CARLÍ

Fort de la Llibertat, planta i panoràmica. Arxiu dels Museus de Cullera

PASSEJANT PER LES RUNES DE L’ANTIC FORTÍ ISABELÍ, MAL DENOMINAT CARLÍ, S’ALBIRA UN PAISATGE QUE LLEVA L’ALÉ: DES DE L’ALBUFERA FINS AL CAP DE SANT ANTONI —AMB EL MONTGÓ DOMINANT L’HORITZÓ— LA VISTA ES

cita expressament aquest punt quan aŀludeix al primer intent de presa del Castell de Cullera: “...a aquell loch hon solia hauer dues torres, que és sobrel castell...” (Llibre dels Feyts o Crònica del Rei Jaume I, cap. 1941). La menció és certament informativa perquè fa referència no sols a la posició topogràfica del lloc, sinó que afig la dada de l’existència de dues torres, elements hui no visibles i que podem afegir al catàleg dels registrats en recents prospeccions configurant un conjunt d’una gran rellevància.

Per altra banda, tot el conjunt fortificat es completa amb una muralla que protegia la ciutat de l’entrada pel nord dels exercits carlins —comandats en aquest cas per el temible i cruel general Cabrera—, en tancar el

pas amb una línia perpendicular des de la muntanya fins al riu. Tradicionalment s’ha nomenat sempre aquesta muralla com “la Línia”.

La muralla Isabelina de Cullera, coneguda com “la Línia”, se situa en el vessant occidental de la muntanya de Cullera, i arriba fins al riu Xúquer. Actualment gran part del seu traçat ha desaparegut, especialment en la seua part baixa, però es manté en part en la zona intermèdia ocult entre les edificacions del barri del Raval de Sant Agustí i totalment visible en la falda de la muntanya. La muralla es va construir a mitjan segle XIX durant les Guerres Carlines. Va ser alçada pel bàndol isabelí per a defensar la ciutat pel nord enfront de l’exèrcit carlista, per a

tancar el pas amb una línia perpendicular des de la muntanya fins al riu. Formava part juntament amb els Forts de la Llibertat, situats en la part alta de la muntanya, de l’entramat defensiu de la ciutat.

En el Plànol de Juan Mercader (1864) s’aprecia el traçat original de la muralla, que disposava d’una porta d’accés situada al carrer València, hui desapareguda. La muralla isabelina arranca en la base d’un potent penya-segat i funciona com a defensa de barrera descendint en forma transversal al pendent fins al riu, en direcció general aproximada N-S. Presenta un canvi d’orientació a mig vessant, on actualment ingressa en el sòl urbà. El creixement de la població ha absorbit literalment la muralla. En el seu tram urbà més alt queda sumida entre el carrer de la Línia i el carrer Sor Alejandra, formant previsiblement la mitgera entre les cases que recauen a un i altre carrer. Les restes conservades estan formades per diversos llenços de muralla d’uns 3,5 metres d’altura proveïts d’espitlleres per a la fuselleria i un pas escalonat per la seua zona interior per a facilitar la mobilitat de la tropa en un terreny molt abrupte. Conserva algun element singular com una garita i una xicoteta torrassa circular.

Com és comú en aquesta mena de construccions realitzades en el període corresponent a les Guerres Carlines, les defenses es van alçar amb materials de poca qualitat, i donaren com a resultat que actualment es troben en la seua major part en un estat de runa, amenaçant en molts casos el coŀlapse parcial d’algun sector. En el cas de la muralla isabelina, el creixement urbà de la població ha absorbit part del traçat, i part d’aquest ha quedat ocult en la trama urbana i una altra part, la més baixa, ja prop del riu, totalment desapareguda, excepte un xicotet fragment d’uns 8 metres al costat del riu. L’obertura d’un camí per a la coŀlocació d’un clos de protecció per despreniments de roques és una de les últimes agressions patides per la muralla, amb la destrucció d’uns 25 metres del seu traçat. En la seua part alta, fora ja del nucli urbà, es conserva la muralla, encara que en alguns trams únicament quede el seu traçat per successives solsides. Després dels episodis de fortes pluges succeïts al desembre de 2019, un tram

d’uns 5 metres de longitud de la zona alta de la muralla va coŀlapsar i es va derruir. Òbviament, queda pendent la seua recuperació i posada en valor, com a succeït en la resta de defenses de Cullera d’època medieval.

De la importància d’aquest conjunt fortificat ja va parlar l’erudit Pascual Madoz que, en la seua magna obra Diccionario Geográfico Estadístico de España y sus posesiones de Ultramar, Tomo VII, p. 278, li dedica aquestes lletres:

“(el castillo) …. fue reedificado y artillado en la Guerra de la Independencia y durante la última guerra civil. No se consideraron suficientes en esta última época las obras ant. para detener las escursiones de las huestes de D. Carlos, y con este motivo se levantó por las afueras del arrabal de San Agustín una línea esterior aspillerada que, corriendo desde el cáuce del río hasta el monte, Cullera resisteix: Les defenses d’època carlina

Perfil de la muralla de la Línia. Arxiu dels Museus de Cullera

cerrase el paso occidental, único que se halla al descubierto, y para defenderle se construyeron dicho monte 2 fortines titulados de la Libertad, sobre las mismas ruinas del cast. Ant. de los moros”.

Efectivament, es tracta d’un conjunt defensiu únic, integrat pels forts (nord i sud) i la muralla de la Línia, que representa una vegada més la resistència del poble cullerenc a ser sotmés i ocupat per els intolerants i autoritaris. Un episodi de la història que no cal oblidar i que ha deixat com a testimoni eixe conjunt fortificat al Pla de Pics i al barri del Raval, com a símbol d’un poble que mai s’ha rendit.

El Fort hui en dia: la metàfora de la resistència

Si hui passejem pel Pla de Pics, trobem el que són les runes de l’antic fortí isabelí, mal denominat carlí. Hi conflueixen sendes i camins, i s’albira un paisatge que lleva l’alé: des de l’Albufera fins al Cap de Sant Antoni —amb el Montgó dominant l’horitzó— la vista es espectacular. I és ací on trobem les runes del Fort de la Llibertat. Paradoxalment allò que va servir per a protegir Cullera, hui hauria de ser protegit per Cullera.

ACTUALMENT GRAN PART

LA MURALLA ISABELINA

Efectivament, en el part alta aplanada de la muntanya se situen els dos forts d’època de les guerres carlines, restes de construccions medievals i altres pertanyents a la cultura ibèrica. En els anys 60 i 70 del passat segle es va intentar urbanitzar una zona de la muntanya de Cullera i per a això es van realitzar diferents vials que recorrien part dels seus vessants, alguns dels quals arribaren a poca distància de les restes de les construccions històriques esmentades.

Anys més tard es van realitzar diverses instaŀlacions de telecomunicacions, que triaren el lloc per a coŀlocar una torre d’uns 20 metres d’altura, un emplaçament situat a escassos metres d’un dels forts, amb la seua xicoteta caseta als peus. Anteriorment ja se n’havia construït una altra que va ser abandonada, però no retirada, a l’interior del fort situat al sud.

El vandalisme i l’absència de manteniment han contribuït de manera decisiva a aconseguir la situació actual de ruïna en què es troben els dos forts. Així, s’aprecien nombroses patologies i lesions en moltes de les seues estructures que, en algun cas amenacen amb enfonsar-se. Per això. l’Ajuntament de Cullera inicià un projecte de recuperació del conjunt fortificat l’any 2019 amb la redacció del Pla Director de la Línia i el Fort, els tràmits per la seua declaració com a Bé d’interés Cultural en la categoria de Monument —doncs ara sols te una declaració genèrica com a BIC— i la redacció d’un pla de recuperació i posada en valor.

Tots som conscients del que representen aquestes runes per Cullera, i això es fa palés al barri del Raval on tothom estima la muralla, ja que ells més que ningú a Cullera estaven exposats als perills de l’atac de les milícies carlines aquarterades a Sueca i sota el comandament del cruel general Cabrera. La muralla de la Línia, per a les gents del Raval, significava la protecció de les seues vides, de les seues cases i de les seues famílies. La muralla esdevé

ENELSEUTRAM URBÀMÉSALT,LA MURALLAQUEDA SUMIDAENTRE ELCARRERDELA LÍNIAIELCARRER SORALEJANDRA, FORMANT PREVISIBLEMENT LAMITGERAENTRE LESCASESQUE RECAUENAUNI ALTRECARRER

un element, no sols de protecció, sinó també de cohesió social, per tal com davant el perill fem front comú, s’agermanem i ens fem més forts.

La denominació de la muralla com “la Línia” ve per la disposició linial que té la muralla, de manera que vista des de lluny sembla una ratlla recta en la muntanya que, des de la part de dalt, baixà en picat fins al riu, tancant la població. Tan sols es deixà una porta, no massa ampla per a una defensa segura, en el que hui és el carrer Valencia. Malgrat que hui es troba desapareguda, encara ens queden testimonis gràfics que ens aporten la seua ubicació al bell mig del carrer.

La denominació del fort com “de la Llibertat” ve pel fet que Cullera estava de part del bàndol liberal i perquè aquest bàndol s’atribuïa la defensa de les llibertats

Render del futur parc arqueològic de l’Alt del Fort. Arxiu dels Museus de Cullera

legitimes dimanades de línia successòria directa de Ferran VII i de les idees il·lustrades, de la llibertat enfront dels opressors i dels reaccionaris.

Volem concloure aquestes línies amb l’esperança que aquest conjunt fortificat d’època carlina — possiblement el més gran de tot el País Valencià després de Morella— siga objecte de recuperació i posada en valor per al gaudi de tots el cullerencs i cullerenques, però també per al coneixement d’uns episodis de la nostra història una mica desconeguts, i per tal que els visitants i turistes que venen a Cullera coneguen el paper tan destacat que tingué la ciutat en eixos episodis. El Fort de la Llibertat i la muralla de la Línia es mereixen tot el nostre respecte i atenció, ja que ambdós conformaren la resistència d’un poble a ser ocupat, i a resistir per les llibertats i el progrés.

Cullera resisteix: Les defenses d’època carlina

1.5.

Amado Granell: el republicà valencià que lluità contra els nazis

Amb informació de Sarah Durwin (El Debate) i Guillermo Altares (El País)

A“París ultratjada, París destrossada, París martiritzada, però París alliberada”. Aquestes paraules van ser pronunciades pel generalDeGaulleel25d’agostde 1944 enfront de l’Ajuntament de París, després que la ciutat fora oficialment alliberada després de quatre anys d’ocupació nazi. Animat per l’eufòria afirmava que la capital francesa havia sigut “alliberada per si mateixa, alliberada pel seu poble, amb el suport de França sencera”.

mb aquesta afirmació s’acabava de crear un mite sobre la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, deixant en l’oblit la participació de 360 homes de catorze nacionalitats (entre ells més d’un centenar d’espanyols) que formaven La Nou, una companyia integrada en la Divisió Leclerc.

Des del 19 d’agost i davant l’imparable avanç dels aliats després del desembarcament de Normandia, els parisencs van iniciar una insurrecció contra els ocupants alemanys i els coŀlaboracionistes de la França de Vichy. L’alçament va ser liderat per la resistència organitzada en les Forces Franceses de l’Interior (FFI): ancians, dones i joves resistents de diversos orígens van muntar unes 600 barricades des d’on van fer front als ocupants i coŀlaboracionistes.

El tinent valencià Amado Granell Mesado (Borriana, 1898-Alacant, 1972).

Foto David Ebsworth

Davant l’inesperat alçament dels parisencs, els generals francesos De Gaulle i Leclerc van soŀlicitar al comandament estatunidenc entrar a la ciutat per a afermar el seu alliberament. Aquesta missió va ser assignada a la divisió dirigida pel segon d’aquests generals. D’aquesta manera, en la nit del 24 d’agost, els homes de la 9ª Companyia –coneguda popularment com La Nou, al comandament del capità Raymond Dronne– avançava per la Porta d’Italie, al sud de la ciutat, fins a arribar a l’Ajuntament on es trobava el nucli de la resistència. Els homes de La Nou, entre ells 146 espanyols, van avançar en vehicles blindats que portaven el nom de ciutats espanyoles com Guadalajara, Brunete, Madrid, Terol i Guernica.

Entre aquests espanyols es trobava Amado Granell Mesado (Borriana, 5 de novembre de 1898-Alacant, 12 de maig de 1972) un militar que va participar en la Guerra Civil Espanyola, enquadrat en l’Exèrcit Republicà i va passar després al nord d’Àfrica, on es va enrolar en la Legió Estrangera francesa que va combatre a l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial.

Granell Mesado va encapçalar la columna de vehicles de la 9a companyia de la 2a Divisió blindada que, integrada per republicans espanyols, va ser la primera unitat militar aliada que va entrar a París després de la seua ocupació per la Wehrmacht. Com a tal, va aparéixer en la portada del diari Libération l’endemà de l’Alliberament de París, reunit amb el líder de la resistència francesa Georges Bidault i el prefecte del Sena, encara que en el titular de la notícia es deia que havia sigut el capità Raymond Dronne “el primer francés que va arribar a l’Ajuntament” de París.

La secció del tinent Amado Granell va ser la primera que va entrar a l’Ajuntament, on es va reunir amb franctiradors parisencs i amb representants del Consell Nacional de la Resistència. El carro de

combat espanyol Ebre efectuaria els primers trets contra un nodrit conjunt de fusellers i metralladores alemanyes. Unes hores després, tres dels seus integrants, detenien a Dietrich von Choltitz, el comandant de les forces d’ocupació nazis, a l’Hotel Meurice, on estava instaŀlat l’alt comandament.

Després d’entrar a París el 24 d’agost, als soldats de La Nou només se’ls van unir l’endemà els tancs del General Leclerc. La capital francesa va ser alliberada oficialment el 25 de juliol.

La Nou

Es va crear oficialment el 24 d’agost de 1943 a Àfrica, lloc al qual havien arribat desenes de milers d’espanyols republicans exiliats després de la Guerra Civil. Més tard va ser traslladada a Algèria per a rebre entrenament amb l’equipament que subministrava els Estats Units abans de ser concentrada al Marroc i traslladada a Escòcia per a tancar la seua preparació abans d’eixir cap a Normandia.

encapçalats por el tinent

Vehicles blindats

Jack Downey

Mesado entren a París. Foto

Granell

EL TINENT VALENCIÀ GRANELL MESADO VA ENCAPÇALAR

LA COLUMNA DE VEHICLES BLINDATS QUE, INTEGRADA

PER REPUBLICANS ESPANYOLS, VA SER LA PRIMERA UNITAT MILITAR ALIADA QUE VA ALLIBERAR PARÍS

DELS NAZIS

Durant molts anys, el discurs oficial ha contat que la ciutat es va alliberar per si mateixa, per l’acció del seu poble, però han deixat en l’oblit la participació de 360 homes de catorze nacionalitats, entre ells nombrosos espanyols. Eixe relat oficial silencia la participació de forces estrangeres en l’alliberament de França, segons els historiadors.

Els republicans espanyols no sols van estar en primera línia en l’alliberament de París, sinó que van tindre un paper crucial en la presa de Toulouse, cosa que no li va fer gens de gràcia a de Gaulle. Els republicans espanyols van participar en la desfilada amb cascos dels soldats alemanys pintats de blau. Quan De Gaulle ho va veure, va exclamar: “Què fan tots eixos espanyols desfilant amb les Forces Franceses Lliures?”.

DURANT MOLTS ANYS, EL DISCURS OFICIAL HA CONTAT QUE PARÍS

ES VA ALLIBERAR PER L’ACCIÓ

DEL SEU POBLE, PERÒ HAN DEIXAT EN L’OBLIT LA PARTICIPACIÓ

DE 360 HOMES DE CATORZE

NACIONALITATS, ENTRE ELLS NOMBROSOS ESPANYOLS

L’investigador explica que només van ser guardonats amb medalles aquells homes que van participar en accions bèŀliques, mentre que moltes dones que van treballar en l’organització de la resistència, un paper tan perillós com el combat, mai totalment reconegut.

La versió oficial sobre l’alliberament de França va minimitzar als republicans espanyols que van fugir del franquisme, als jueus de Polònia o Romania, als comunistes, així com a les dones de la resistència.

Després de la guerra, Amado Granell Mesado va rebre la Legió d’Honor de mans del general Philippe Leclerc i va rebutjar una oferta d’ascendir a comandant de l’exèrcit francés, ja que hauria d’haver d’adoptar la nacionalitat d’aquell país.

Uns anys després i per la gran rellevància aconseguida a França, Granell Mesado va actuar també com a intermediari entre polítics monàrquics

i republicans espanyols en un pla afavorit pels Estats Units i el Regne Unit que intentava situar a Joan de Borbó, pretendent del tron espanyol, com a cap de l’Estat. L’operació va fracassar després de l’acord aconseguit entre Don Joan i el general Franco, que van pactar que el fill d’aquell, el príncep Juan Carlos, fora el futur cap d’Estat.

Després d’aquest fracàs, que va minar totes les esperances de derrocar la dictadura franquista, Granell Mesado va abandonar per complet la vida política.

En 2017 l’Ajuntament de València va decidir dignificar la seua memòria posant-li el seu nom a una avinguda de la ciutat, abans anomenada General Urrutia, situada en el barri de Mont-Olivet.

Amado Granell: el republicà valencià que lluità contra els nazis

Felipe Sahagún Periodista

Com la Revolució Francesa i les conquestes napoleòniques de dos segles abans, les revoltes estudiantils i les vagues massives que van sacsejar França al Maig del 68, a les quals es refereixen des de talaies tan allunyades els dos pensadors, van fracassar finalment en els camps de batalla, però els seus efectes van canviar la vida de generacions.

En la vaga, protesta, contestació, revolta o revolució coneguda com el Maig francés van coincidir actors tan dispars com els universitaris desencantats per un horitzó sense futur laboral, els treballadors descontents per la seua marginació del boom econòmic dels seixanta, milions de joves mobilitzats contra la guerra de Vietnam i pobles dels cinc continents desitjosos de llibertat.

El polvorí social i econòmic en el qual va calar foc la protesta va ser la societat opulenta denunciada per Kenneth Galbraith en 1958 i la seua filla pròdiga, la cultura hippy. 1.6.

“No conec un altre episodi de la història de França que m’haja deixat el mateix sentiment d’irracionalitat”, va escriure el filòsof i politòleg francés Raymond Aron. “El realment important és que s’haja produït quan tothom ho creia impensable i, si va ocórrer una vegada, pot tornar a ocórrer”, va dir el també filòsof i escriptor francés JeanPaul Sartre

Portada d’un monogràfic del diari Le Monde sobre el Maig del 68

El polvorí polític va ser una guerra iŀlegal i injusta com la de Vietnam, un Tercer Món nounat a la independència i ofegat en la misèria, un sistema internacional partit en dos blocs enfrontats i basat en l’amenaça del suïcidi nuclear, i societats civils embrionàries sense veu ni part en les principals decisions dels seus governants.

El polvorí ideològic va ser l’amalgama dels corrents antiimperialistes, anticapitalistes, neomarxistes, trotskistes, castristes, maoistes, estructuralistes i freudianes que desemboquen en el llibre L’home unidimensional, d’Herbert Marcuse (1964) i en la Teoria Crítica de Theodor Adorn. Encara que, com ha assenyalat el politòleg Fernando Vallespín, la major part dels protagonistes del Maig francés segurament mai havien llegit a Galbraith, Marcuse o Adorno: eren un arsenal madur propici perquè prenguera l’espurna de la rebeŀlió.

Les grans manifestacions, protestes i vagues van tindre lloc entre el 3 i el 30 de maig, però el seu origen està en les reformes universitàries de 1967, que no van acontentar a ningú. Un grup d’estudiants de la Facultat de Lletres de Nanterre,

als afores de París, dirigits per Daniel Cohn-Bendit, Dany el Roig, va convocar en el mes de març una mobilització i va proposar un programa de reformes educatives i d’exigències polítiques radicals.

Tancada la seua universitat i detinguts alguns dels seus dirigents, es van traslladar a la Sorbona, es van enfrontar a la policia en el Barri Llatí i van demanar ajuda a tots els sindicats estudiantils i obrers. Les protestes es van multiplicar, el centre de París es va omplir de barricades i en la nit del 10 de maig la policia va realitzar un assalt massiu per a intentar recuperar el control, però va fracassar en el seu intent.

AL MAIG FRANCÉS VAN

COINCIDIR ACTORS

TAN DISPARS COM

ELS UNIVERSITARIS

DESENCANTATS, ELS TREBALLADORS

DESCONTENTS, MILIONS DE JOVES MOBILITZATS

CONTRA LA GUERRA DE VIETNAM I POBLES

DELS CINC CONTINENTS

DESITJOSOS DE LLIBERTAT

En el xoc van resultar ferides més de mil persones, 400 d’elles greus i, en resposta, els sindicats principals van convocar una vaga general per al dia 13. El seguiment va ser desigual, però a la manifestació de París d’eixe mateix dia va acudir més d’un milió de francesos. Les reivindicacions estudiantils es van eclipsar i els sindicats van convocar una nova vaga general i indefinida a partir del 17 que, aquesta vegada sí, va paralitzar el país. De nou a deu milions de persones es van sumar a ella.

“Les revoltes van resultar eficaces (...) però no van ser autèntiques revolucions”, va escriure Eric Hobsbawm en la seua Història del segle XX. “Per als treballadors, allí on van prendre part en elles, van ser només una oportunitat per a descobrir el poder de negociació industrial que havien acumulat, sense adonar-se, en els vint anys anteriors”.

Efectivament, els estudiants no eren revolucionaris. Almenys els del Primer Món, com assenyala Hobsbawm, “rares vegades s’interessaven en coses com enderrocar governs i prendre el poder, encara que, de fet, els francesos van estar a

punt d’enderrocar al general De Gaulle”. No ho van aconseguir, però el president De Gaulle, el 27 de maig, va concedir als sindicats, a canvi de desconvocar la vaga i deixar aïllats als estudiants, un augment salarial del 14%, reduccions substancials de la jornada laboral i garanties d’ocupació i jubilació.

Encara que algunes fàbriques emblemàtiques, com la Renault de Boulogne-Billancourt (6.000 treballadors), van rebutjar en un primer moment l’acord, arrossegant amb ella a moltes altres, el dia 30 De Gaulle es va reunir amb els comandaments militars, va dissoldre l’Assemblea Nacional, va convocar noves eleccions, va confirmar al Govern de Pompidou i va demanar per televisió el suport dels francesos “contra l’amenaça del comunisme totalitari”.

Va ser una intervenció decisiva. El pla d’unió de l’esquerra va quedar desactivat i deslegitimat fins a començaments dels anys 80 i milions de francesos es van manifestar, cantant La Marsellesa, en suport del Govern. La vaga es va anar diluint, van començar a aplicar-se els acords, coneguts com Els acords de Grenelle, i el gaullisme va véncer en les eleccions de finals de juny. Seriosament afeblit, De Gaulle es va retirar a l’any següent.

La imaginació no va arribar al poder, com va demanar Sartre, ni les guerres van deixar pas a l’amor, com es demanava en els eslògans més populars dels estudiants. La dreta va viure Maig del 68 i, en bona part, ho continua vivint com un caos passatger que convé oblidar. En la seua campanya electoral de 2007, Nicolas Sarkozy ho va identificar amb la font de tots els mals: el relativisme moral, la confusió de valors, la pèrdua d’autoritat, el cinisme, la irresponsabilitat i l’especulació.

AL MOVIMENT DE MAIG DEL 68 LI

CORRESPON L'HONOR D'HAVER IMPULSAT CAUSES DE GRAN IMPORTÀNCIA SOCIAL EN LES DÈCADES POSTERIORS, COM ELS DRETS CIVILS, LA LLIBERTAT SEXUAL,

Gran part de l’esquerra, com recorda un dels principals dirigents de la moguda, Alain Touraine, continua veient-ho com la llavor de la qual han germinat molts dels millors avanços socials dels últims quaranta anys: l’alliberament de la dona en el món desenvolupat, el protagonisme creixent de la societat civil, la consolidació dels drets sindicals...

Malgrat tot, cinquanta-set anys després, al moviment de Maig del 68 li correspon l’honor d’haver impulsat causes de gran importància social en les dècades posteriors, com els drets civils, la llibertat sexual, l’ecologisme, l’antinuclearisme, l’educació igualitària i el feminisme. Encara que no va canviar el poder ni el sistema, va transformar idees i valors morals.

1.7.

Quan Sagunt va resistir al tancament de la siderúrgi a

Manuel Muñoz Periodista

Era la vespra de la nit de Nadal de 1985. Una explosió controlada derrocava el forn alt número 3 de la factoria d’Alts Forns del Mediterrani (AHM) en Port de Sagunt. La voladura va ser efectuada amb set quilos de goma-2 per l’empresa Cercosa, encarregada del desballestament de la part de forns alts, estufes i màquines de colades de la factoria. El forn número 3 va ser l’últim a deixar de funcionar. El número 1, construït en 1922 i reconstruït en 1962, havia sigut prèviament demolit, i el número 2 va ser posteriorment restaurat i hui ha quedat com a record de l’acereria i de la lluita dels treballadors per impedir el seu tancament.

Havien passat dos anys, deu mesos i 19 dies des que l’ordre d’apagar el forn alt número 2 d’AHM va iniciar un conflicte que va canviar la vida dels habitants del Port de Sagunt. Durant més d’any i mig, la lluita contra el tancament de la capçalera va mantindre en permanent rebeŀlia a tota una població, l’existència de la qual havia estat vinculada a la factoria des que a principis del segle XX Ramón de la Sota i Eduardo Aznar van crear la Companyia Minera Sierra Menera per a l’exportació de mineral de ferro, amb una línia de ferrocarril i un embarcador.

Va haver-hi ordres i contraordes, manifestacions a València i a Madrid, ferits (fins i tot un de bala) i vagues generals. També va ser apedregada la comissaria i incendiats tres cotxes de policia. El llavors president de la Generalitat, el socialista Joan Lerma, va ser agredit quan intentava donar un míting al cinema Oma, i el president d’AHM, José María Lucía, va arribar a estar retingut durant quasi 10 hores en l’edifici de la gerència per una multitud que proferia amenaces contra ell. També va dimitir la major part de la corporació municipal, presidida pel socialista José García Felipe, que va ser substituïda per una comissió gestora. “Felipe, Guerra, Sagunto no se cierra” va ser el crit més repetit en les manifestacions contra la decisió del Govern socialista que havia aconseguit majoria absoluta en les eleccions de 1982.

Finalment, i després d’intenses negociacions, el 6 d’octubre de 1984, els treballadors van acatar les ordres de la direcció i l’últim forn alt que quedava en funcionament, el número 3, va ser apagat. Amb això concloïa un conflicte que va durar un any i huit mesos. José María Lucía, que també era president de la siderúrgica asturiana Ensidesa, havia sigut destituït el 28 de març de 1984 i substituït per José Manuel Mateu de Ros, que va conduir el tram final de conflicte i la seua resolució. Desmantellada la capçalera, es van modernitzar les instaŀlacions de laminació en fred i AHM va passar a ser Siderúrgia del Mediterrani, inicialment depenent de l’Institut Nacional d’Indústria i hui propietat de la multinacional francesa ArcelorMittal.

La lluita dels treballadors i les seues mesures de pressió i protesta van ocupar les primeres pàgines dels periòdics i van obrir amb freqüència els informatius de televisió. Van ser dies d’interminables assemblees de treballadors, amb el comité d’empresa presidit per Miguel Campoy, de Comissions Obreres, el caràcter impassible del qual va fer que li digueren l’Home de gel.

La reconversió industrial

El primer Govern socialista després de la dictadura, presidit per Felipe González, havia emprés el que es va anomenar “reconversió industrial”. El llavors ministre de Sanitat, Ernest Lluch,

DURANT MÉS D’ANY I MIG, LA

LLUITA

CONTRA EL TANCAMENT DE LA CAPÇALERA D’ALTOS HORNOS DEL MEDITERRÀNEO VA MANTINDRE

EN PERMANENT REBEL·LIA A TOTA

UNA POBLACIÓ

Protestes de treballadors d’Alts Forns del Mediterrani (AHM) per l’anunci en 1983 del tancament de la factoria del Port de Sagunt. Arxiu EFE

explicava off the record que eixa denominació no era la més adequada. Procedeix del que va ocórrer als països contendents en la Segona Guerra Mundial. La indústria que es va convertir en bèŀlica va ser després reconvertida en indústria de pau, per la qual cosa era pertinent parlar d’una “reconversió”, en ser convertida dues vegades. La transformació de la indústria siderúrgica espanyola per la seua escassa competitivitat només va ser una “conversió” o transformació.

DESPRÉS D’INTENSES NEGOCIACIONS, EL 6 D’OCTUBRE DE 1984, ELS TREBALLADORS VAN ACATAR LES ORDRES DE LA DIRECCIÓ I L’ÚLTIM FORN ALT QUE QUEDAVA EN FUNCIONAMENT, EL NÚMERO 3, VA SER APAGAT

Els problemes de la siderúrgia s’havien iniciat en 1975, amb la caiguda de la demanda generada per les crisis energètiques i AHM havia sigut nacionalitzada en 1979. El Govern d’Unió de Centre Democràtic havia aconseguit en 1981 un acord amb empreses i sindicats per a una reconversió del sector, que incloïa la construcció d’un nou tren de bandes en calent, ja que els existents en Ensidesa i Altos Hornos de Vizcaya (AHV) estaven antiquats. Es va pensar inicialment a construir-ho a Sagunt, perquè era el pas intermedi que faltava entre les instaŀlacions de capçalera i el modern tren de laminació en fred que ja tenia AHM. Es considerava que la millor ubicació era AHM també pel seu emplaçament geogràfic, en la costa, al costat d’un port i ben comunicada amb les empreses automobilístiques d’Almussafes, Barcelona i Saragossa.

En la mateixa direcció apuntava un estudi extern, el denominat Informe Kawasaki. No obstant això, el Govern socialista va optar finalment per reformar les instaŀlacions de Ensidesa i AHV. Les raons van ser no sols la forta resistència de les factories asturiana i biscaïna, sinó també el recel de la llavors denominada Comunitat Econòmica Europea (CEE) davant la construcció d’un modern tren de bandes en calent per a Sagunt, perquè hauria suposat una competència amb les fàbriques europees de bobines en calent, que venien la major part del producte comprat per Espanya. El Govern pensava també que la imminent entrada en la CEE, que

es va produir en 1985, faria impossible la construcció del tren de bandes en calent a Sagunt, prevista per a 1989. Un estudi de la Universitat d’Alacant, elaborat pels professors Morlán, Escudero i Sáez García, assegurava que “des de la perspectiva econòmica i industrial, la política de reestructuració siderúrgica de 1984-1990 va constituir un complet despropòsit que només va servir per a posposar l’elevat cost social que Astúries i el País Basc van haver d’assumir finalment en els anys noranta”.

L’ordre inicial d’apagar el forn alt número 2, com a inici del tancament de les instaŀlacions de capçalera, va ser revocada després d’intercedir el conseller d’Indústria i Comerç de la Generalitat Valenciana, Segundo Bru. Després d’una vaga general i una manifestació a Madrid davant el Ministeri d’Indústria, el 18 de març José María Lucía va acudir a Sagunt per a comunicar que, si no s’acatava l’ordre de reduir en un 20% la producció d’arrabio dels forns alts, hi haurà sancions. Va ser un dels episodis més tibants del conflicte. El president d’AHM va arribar a les 11.45 hores a l’edifici de gerència i no el va poder abandonar fins a les 22.30 de la nit, acompanyat pels membres del comité d’empresa, una vegada s’havia dissolt una multitud que li impedia eixir i que va arribar a superar les 20.000 persones, entre les quals hi havia algunes amb els vestits típics de les festes falleres, que estaven en el seu apogeu.

Quan Sagunt va resistir al tancament de la siderúrgia

Alt

núm.

d’AHM en Port de Sagunt. Foto Diego Delso

La concentració es va dissoldre en la seua major part una vegada que dos membres del comité d’empresa van comunicar que la direcció havia renunciat, de moment, a reduir la producció. Un ninot que representava a Lucía va ser penjat d’un arbre i situat un taüt davall d’ell. Algunes de les consignes més corejades eren: “Lucía, dimite, Sagunto no te admite”; “Lucía, asturiano, en el Puerto te matamos”; i “Lucía, embustero, se te ha visto el plumero”.

Un altre incident d’extrema tensió es va desenvolupar el 27 d’abril del mateix any. Una multitud que la policia va estimar entre 6.000 i 7.000 persones, concentrades entorn del cinema Oma, va impedir al president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, pronunciar un míting que estava previst a les huit de la vesprada. L’edifici va ser envoltat per la multitud, mentre en l’interior es protegia Lerma i altres dirigents socialistes, que van aconseguir entrar amb dificultat. Alguns dels concentrats els van llançar pomes, taronges i pedres. A les deu de la nit, la policia, amb una operació durant la qual va carregar contra els concentrats i en la qual van intervindre 30 vehicles, va aconseguir traure a Lerma del cinema. Tant el president com les persones que l’acompanyaven van arribar a ser agredits i un dels escortes del president va fer dos trets a l’aire amb la seua pistola.

La sovietització del Port

Un any després de la incomplida ordre de tancament del forn alt número 2, el Port de Sagunt havia experimentat una peculiar revolució. En un quart d’hora es convocaven assemblees multitudinàries, que constituïen una rutina perquè cada setmana hi havia almenys dues. Amb tres hores es preparaven manifestacions de milers de persones a València i amb un dia a Madrid. Cal tindre en compte que llavors quasi tota la població depenia econòmicament en forma directa o indirecta de la factoria d’AHM, amb més de 4.000 llocs de treball.

Treballadors d’AHM durant les mobilitzacions pel tancament de la factoria. Foto Antonio Tiedra

DURANT MOLTS

MESOS EN AHM ES FEIA, EN RELACIÓ AMB LA PRODUCCIÓ

I EL TREBALL, EL QUE DEIA EL COMITÉ

D’EMPRESA I NO EL QUE DEMANAVA LA DIRECCIÓ, AMB SEU A MADRID. VA

HAVER-HI, EN EL SENTIT CLÀSSIC, UNA MENA DE SOVIETITZACIÓ DE LA VIDA DE LA FÀBRICA

Eixe estat de permanent mobilització va consolidar coŀlectius singulars que celebraven les seues pròpies assemblees per a programar accions diferenciades de les del conjunt del poble, però que donaven suport a la seua lluita. Eren els grups de dones, molt conegudes per les manifestacions que van realitzar vestides amb camisoles negres en diversos llocs d’Espanya, i l’anomenada Coordinadora de Joves, integrada en la seua quasi totalitat pels estudiants de batxillerat. També van sorgir mitjans informatius propis per a informar del conflicte. Cada nit, a partir de les deu, es podia sintonitzar Ràdio Unitat, “l’única emissora que diu la veritat sobre Sagunt”, a dir de molts habitants. En el camp de la premsa escrita, la revista L’Estaca, confeccionada pels joves, era l’òrgan oficiós de la localitat.

La dinàmica de contínua celebració d’assemblees es va imposar entorn del comité d’empresa d’AHM, que es va convertir en una espècie de consell director del poble. Dirigit pel seu president, el sindicalista de CCOO Miguel Campoy, era l’òrgan coordinador de les mobilitzacions i les accions que emprenia la població. I no sols això. El comité exercia en la pràctica les tasques de direcció, perquè durant molts mesos en AHM es feia, en relació amb la producció i el treball, el que deia el comité d’empresa i no el que demanava la direcció, amb seu a Madrid. Va haver-hi, en el sentit clàssic, una mena de sovietització de la vida de la fàbrica.

El tancament definitiu

La direcció d’AHM va ordenar a les 13.50 hores del 5 d’octubre de 1984 l’inici dels treballs per al tancament definitiu de les instaŀlacions de capçalera de la siderúrgica de Sagunt.

La suspensió de contractes va afectar 1.794 operaris dels 3.613 de la plantilla, que van passar al fons de promoció d’ocupació. El tancament de les instaŀlacions de capçalera va afectar el forn alt número 3, l’únic llavors en funcionament, l’acereria, la fàbrica d’oxigen, les bateries de coc i les instaŀlacions de colada contínua i sinterització. En conseqüència, els treballadors que van continuar en actiu al tren de laminació en fred, única secció de la siderúrgica que va seguir en funcionament, van ser 1.819, número superior en 64 als 1.755 que soŀlicitava l’empresa. El forn alt número 3 va realitzar la seua última bugada a les 23.30 hores del 5 d’octubre. A partir d’eixe moment se li van anar introduint càrregues blanques (coc i calcàries) fins que el dia 6 es va fer entrar aigua a l’interior per a refredar-lo i paralitzar la seua activitat. Quan

Alquimista d'emocions (I)

Carmen Signes

Canviar és sinònim de llibertat.Éscréixer,innovar,crear, avançar.

Elésserhumàhaevolucionatperquè ha sigut creatiu. La creativitat ha fetquebuscaraaltresalternatives i trobar diferents solucions a un mateix problema.

L’ENROC O RESISTÈNCIALA FALLERA

A CULLERA

2.1. 2034: Rebeŀlió en les llibreries, per Joan Castelló

2.2. Els criteris inversemblants de la Delegació de Cultura, per Juan Antonio Román

2.3. Crònica encriptada de les falles de 2024, per Joan Castelló

2.4. Resistir a una pandèmia en falles, per Juan G. Olivert

2.5. La resistència a celebrar congressos fallers a Cullera, per Paco Martínez

2.6. Resistència a perdre la creativitat, per Elisa Signes

2.7. La tècnica Ludovico: resistir al control de la ment, per Rubén Colubi

2.8. Colp de realitat per a resistir en les falles, per Nacheret

2.9. Resistir o adaptar-se, per Àngel Aragó Beltrán p.68

2. RESIstÈNCIA:

Joan Castelló Lli Periodista. Associació d’Estudis Fallers

Al’entrada de l’ens ‘Junts en la Llar Famíliar’ (JLF), la prefectura de la cèl·lula dirigent de les activitats culturals de la metròpoli, un rètol et donava la benvinguda: “El gran germà et vigila”. A l’interior, les patrulles de la Policia del Pensament buscaven i rebuscaven en els llibres per a detectar possibles idees pernicioses que pogueren posar en perill els èxits d’aquells homes i dones del nucli dirigent que havien aconseguit controlar el funcionament del Ministeri de la Veritat. Ells eren els encarregats de controlar els premis de la cultura, els dedicats a llibrets, a articles, a l’explicació poètica, la promoció del valencià i el teatre. Els guanyadors havien de ser sempre autors vinculats a llibreries fidels als principis de la causa, no hi havia lloc per a la discrepància. El seu lema no deixava cap dubte:“La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la nostra força”.

Article guanyador del concurs intern d'articles 2025

1 in cipis de la causa, no hi havia lobertat és l’esclavitud. La ignorància és la nostra força”.

L’objectiu últim d’aquesta cèŀlula de poder era aconseguir “una transformació reduccionista i manipuladora del lèxic fins a aconseguir que tot el que fora discordant amb el seu pensament no existisca”. Constituïa una unitat repressora omnipresent i vigilant. Res s’escapava de ser escrutat sota la seua lupa inquisidora. “El gran germà et vigila” advertien per tal d’infondre temor. Era un axioma que tots els membres de la JLF veneraven.

No lluny de la seu oficial de la JLF, en una impremta abandonada, però encara amb linotípies i altres màquines en desús, un grup d’escriptors i propietaris de llibreries estaven reunits per a protestar per la intransigència i la falta d’objectivitat dels que els governaven.

1 En aquest article es fa una interpretació lliure dels llibres ‘1984’ (publicat en 1949) i ‘Rebeŀlió en la granja’ (publicat en 1945), els dos de l’escriptor britànic George Orwell. Qualsevol coincidència amb fets o qüestions actuals és pura coincidència.

LES PATRULLES DE LA POLICIADEL

PENSAMENTBUSCAVEN

I REBUSCAVEN EN ELS LLIBRES PER A DETECTAR POSSIBLES

IDEES PERNICIOSES

QUE POGUEREN

POSAR EN PERILL ELS

ÈXITS D’AQUELLS

HOMES I DONES DEL NUCLI DIRIGENT QUE

HAVIEN ACONSEGUIT

CONTROLAR EL FUNCIONAMENTDEL

MINISTERI DE LA VERITAT

-- ”La nostra vida -comentà un d’ells- és laboriosa i curta. Ens obliguen a escriure fins a l’últim alé, i quan el nostre treball no els interessa ens sacrifiquen amb una crueltat espantosa: l’oblit”. Un altre li respongué: “s’han instaŀlat en el poder per a controlar el negociat. Des d’allí ens ensenyen la penyora del premi perquè ens fem iŀlusions, però després s’adjudiquen ells tots els guardons. Ningú està lliure de les seues arbitràries decisions. És

Biblioteca de Praga. Foto Skot del Port de Sagunt

la tirania d’aquells què ostenten càrrecs per a posteriorment poder nomenar els jurats”.

Els llibreters estaven molt decebuts. Pensaven que el cap de la JLF havia triat els millors, però una vegada aconseguit el poder, els nous dirigents culturals imposaren la tirania de la burocràcia: multiplicar i canviar contínuament la normativa per a distraure als llibreters amb la paperassa.

En eixos mateixos instants, i mentre els llibreters debatien sobre l’equitat de les normes, en els soterranis de JLF se celebrava una reunió de la tetrarquia, els quatre jerarques que cada any decidien quines eren les millors llibreries, un guardó al qual aspiraven totes les de la Metròpoli, incloses, és clar, aquelles de les quals els dirigents eren socis preferents.

PENSAVEN QUE EL CAP DE LA

JLF HAVIA TRIAT ELS MILLORS, PERÒ UNA VEGADA ACONSEGUIT

EL PODER, ELS NOUS DIRIGENTS

CULTURALS IMPOSAREN LA TIRANIA DE LA BUROCRÀCIA: MULTIPLICAR

I CANVIAR CONTÍNUAMENT LA

NORMATIVA PER A DISTRAURE ALS LLIBRETERS AMB LA

PAPERASSA

-- ”Hauríem de facilitar el treball burocràtic als llibreters, no complicar-los la vida”, va comentar un d’ells. “Calla, calla, ignorant”, va dir un altre, “si han de fer paperassa, no es podran centrar en el contingut del llibret, i això ens vindrà molt bé a nosaltres”. Un tercer, amb els seus ulls fent candeletes, va aplaudir la iniciativa: “aleshores, que hagen de posar en totes les pàgines, a mà i en lletra gòtica, la frase ‘la JLF ens cuida i ens ompli d’iŀlusió’ i així estaran ben entretinguts”.

-- ”A mi -va opinar una altra veu- m’han aplegat comentaris que algú de la tetrarquia escriu articles, però que els firma un altre soci de la seua llibreria perquè no parega que tot es queda en casa”. Tots es quedaren mirant-se. Li va contestar amb indignació una altra veu amb autoritat lingüística: “fake, fake news. És la sort del principiant. És veritat que mai havia redactat un escrit literari, però el primer

que ha redactat és boníssim”. “Assumpte tancat, no cal investigar més”, va dir el que duia la veu cantant, al mateix temps que, amb la seua mà dreta, executava un compàs ternari.

-- ”Tots i totes els que escriuen articles que es presenten al concurs de JLF són fallers?”, va preguntar amb segones intencions uns dels prefectes amb dots d’escriptor i editor llorejat. “Per a participar, podríem demanar que tingueren, com a mínim, cinc cognoms cullerans”, suggerí un altre dels membres. “Més encara -va exclamar un tercer-, hauran d’entregar còpia de la comptabilitat de la llibreria on aparega que el soci en qüestió ha pagat les quotes de la Gran enciclopèdia de la Comunitat Valenciana. Si no és així, no concursa i al carrer”. Amb veu baixeta per a no molestar, la quarta persona integrant de la tetrarquia va insinuar: “crec que no tenim competències en matèria de fiscalització econòmica de les

llibreries, i a més podrien eixir factures en B de treballs d’altres activitats clandestines que es paguen sense IVA... i el qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. La persona aŀludida no va poder aguantar-se i va explotar: “em dona igual que apareguen comptes en Suïssa o en paradisos fiscals, tant si val, però que hi haja constància documental del pagament per transferència bancària. En falles, qui paga mana, i en la meua llibreria ja ho vàrem demostrar fa temps”.

-- ”Un altre tema molt important -va dir el que duia la veu cantant: cada llibreria haurà d’editar un llibre a l’any amb un tiratge igual o superior als veïns del seu barri”. “Un poc exagerat, no creus? -va dir una veu que no volia que pareguera que s’oposava a la mesura- Si la majoria dels veïns se’l poden descarregar d’internet, per què s’han d’editar tants llibres, si al cap d’un o dos anys han d’acabar en el fem?”. Molest per la interrupció, l’ideòleg no va poder resistir més: “les noves tecnologies ací no compten”. “Tampoc respectem els objectius de desenvolupament sostenibles -va replicar el què no estava molt d’acord - doncs gastem més paper i això suposa tallar més arbres...”. “Collons, he dit que no i ja n’hi ha prou”, donà per finalitzada la discussió el proposant de la idea.

-- ”I una altra cosa molt important: els socis de les llibreries que critiquen la nostra forma impecable d’actuar

ELS LLIBRETERS DEBATIEN I DEBATIEN, PERÒ NO ES POSAVEN

D’ACORD EN QUINES HAVIEN DE SER LES MESURES A ADOPTAR PER A EVITAR TOTS ELS EXCESSOS I ATROCITATS COMESES PER LA TETRARQUIA

seran detinguts per la Policia del Pensament per sublevació i seran conduïts davant un Jurat d’Incidències, que els condemnarà, en tot i per tot, a dos anys de desterrament i d’inactivitat llibretera”, va dir el que més manava. Els altres tres contestaren a l’uníson: “si senyor, així siga, amén”. “Sense més assumptes que tractar, és closa la reunió. Cadascú a sa casa a gaudir dels premis que ens hem concedit”, va dir finalment el que pareixia el líder del grup.

Mentrestant, en la impremta abandonada, els llibreters encara discutien sobre les amenaces que rebien, tant des de JLF com a

través del Ministeri de la Veritat i de la Policia del Pensament, en un intent en va perquè tot allò que editaven no anara en contra dels seus interessos gremials. Debatien i debatien, però no es posaven d’acord en quines havien de ser les mesures a adoptar per a evitar tots els excessos i atrocitats comeses per la tetrarquia.

Un dels llibreters, que aspirava a premi, però que no volia enemistar-se amb la tetrarquia, xiuxiuava al seu company de seient: “Qui estiga bé amb l’actual sistema, que no es menege”. Tenia por d’enfrontarse al poder i que l’apartaren dels premis. La confrontació verbal seguia i alhora que discutien si eren llebrers o conillers, un dels llibreters es va alçar i amb veu trista per la falta d’acord va dir: “encara que no vulgueu admetreho, l’única solució possible és la rebeŀlió. Desconec quan es produirà, si d’ací a una setmana, a un any o d’ací a deu anys, però més prompte que tard aplegarà la Justícia”.

Tots eixiren del local amb el cap catxo. Ningú volia plantar cara al poder de JLF.

Bibliografia complementària

Per a escriure aquest article, l’autor ha consultat també, encara que siga de forma molt indiciària, els següents llibres, alguns d’ells exhaurits o que han sigut cremats en alguna falla.

Llibreries de vell a Madrid. Arxiu Llibreria Sant Ginés

 David, Jacques-Louis: El bibliògraf de la Ribera del Xúquer. Editorial Perifèrica, 2005.

 García Márquez, (Juan) Gabriel: Llibre dels bons amonestaments. Editorial Torquemada & Anselm Turmeda. Primera edició, 1398

 Madariaga, Salva(dor) de: Jaume I i el Llibre del repartiment. Edició facsímil de 1790.

 Wolf, Cris琀椀na: Passeig per les llibreries de París. Edició de Kerri Maher, 2022

2034: Rebel·lió en les llibreries

Psicòleg i faller de Raval de Sant Agustí

Juan Antonio Roman

Us faig memòria. El passat mes de febrer, els deixebles d’Eliot Ness que tenim a la delegació de Cultura de Junta Local Fallera, emulant el que va fer el seu ídol als anys 30, en un meravellós colp d’astúcia varen trobar la manera de condemnar a la malèfica, satànica, pro-russa i tramposa Falla Raval. El delicte? Haver fet un espectacular llibret infantil i només haver imprès una quantitat de llibrets corresponent al seu cens infantil. Estic segur que, al cap de qui va prendre la decisió, va ser una jugada mestra, un colp magistral digne només de les ments més privilegiades del FBI! Algun inclús pensaria en tirar la soŀlicitud per a accedir a l’esmentat cos. La realitat? Aquests aprenents d’Hèrcules Poirot no serien admesos ni en la TIA! Un incís per als més joves, la TIA és l’agència d’investigadors a la qual pertanyen Mortadelo i Filemón.

Per què tinc l’atreviment de fer aquesta afirmació? Molt simple, perquè per a prendre una decisió d’aquest tipus, s’ha de cuidar tant el moment en que es fa, com el procediment com la sanció que es pose, així com qui pren la decisió. En cas contrari, pot tindre com a conseqüència el contrari del que es pretén. Així que, entrem en matèria. 2.2.

Mentre escric aquestes línies, acabe d’assabentar-me de la increïble desqualificació de la maratoniana paralímpica espanyola Elena Congost després d’haver acabat la prova com a tercera i per la reclamació de l’atletaniponaquehaviafinalitzat la prova per darrere d’ella. El meu primer pensament al conèixer la noticia ha sigut ”Ja està la delegació de Cultura de la Junta Local Fallera fent justícia de nou! No sabia que els seus tentacles aplegaven fins al paraolimpisme!” Aquesta notícia m’ha fet recordar un altre cas de justícia, el qual hem va afectar directament com a membre de la comissió del Raval, la desqualificació del nostre magnífic llibret el passat exercici.

En primer lloc, m’agradaria reflexionar sobre un aspecte que se m’ha inculcat en els meus estudis superiors per al correcte exercici de la meua professió. Tant la psicologia com altres professions com la medicina, la infermeria o el treball social contem amb un codi deontològic. En altres, com per exemple magisteri i els graduats en turisme, per dir dos professions que també conec de primera mà, aquests codis són inexistents. Per als profans en la matèria, cal dirvos que un codi deontològic és un conjunt de normes, principis i valors que guien l’exercici professional, basats en l’ètica i les bones practiques. Per tant, tots els professionals afectats estem obligats a guiar les nostres actuacions professionals dins de l’esmentat codi, sent garantia d’un treball ben fet el compliment del mateix.

Un dels elements que arrepleguen els codis deontològics i que també està contemplat a les lleis 39/2015 reguladora del procediment administratiu comú i la 40/2015 de Règim Jurídic del Sector Públic és la inhibició. Aquesta fa referència al fet d’abstindre’s en participar en un procés o realitzar una intervenció quan per alguna causa puga comprometre’s la necessària objectivitat a l’hora de prendre una decisió o de dur a terme una intervenció. Per exemple, jo com a psicòleg no puc intervindre en assumptes relacionats amb la família, ja que a causa dels lligams emocionals podria no ser del tot objectiu.

EL CRITERI DE LA NOSTRA BENVOLGUDA JUNTA LOCAL ÉS JUSTA, CLARA I DONA ESPLENDOR QUAN APLICA

EL CRITERI SANCIONADOR ANOMENAT MATAR MOSQUES A CANONADES

Altre exemple: l’objectivitat d’una persona podria vore’s compromesa en aquells procediments on té una amistat íntima o enemistat manifesta amb alguna de les parts interessades, és membre o soci d’alguna de les parts litigants o ha prestat serveis a alguna de les parts en conflicte, per esmentar alguns dels supòsits on es necessària la inhibició. En aquests casos, la lògica ens diu que el necessari per a que la decisió siga justa hauríem d’apartar-mos de tot el que envolta el procediment.

MALAURADAMENT, ALS TEMPS ACTUALS

MOLTS DELS VALORS

UNIVERSALS S’ESTAN

BUIDANT DE CONTINGUT, PROSTITUINT LES

PARAULES I SUBSTITUINT

EL SEU SIGNIFICAT PER SIMPLES ESLÒGANS

QUE EN LA PRÀCTICA

NO SIGNIFIQUEN

RES. LLIBERTAT, TRANSPARÈNCIA, LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, IGUALTAT, ENTRE D’ALTRES, S’HAN VIST AFECTADES PER AQUEST FENOMEN

Tornem al cas de la nostra maratoniana. S’imaginen que alguns dels encarregats d’instruir i prendre la decisió de desqualificar a l’atleta catalana foren japonesos i tingueren lligams íntims amb l’atleta reclamant? Pel que sembla, a les falles és molt comú que hi haga gent a qui li agrade estar al plat i a les tallades. Després es sorprenen quan no troben el suport esperat! Per què serà?

Altre aspecte important, tant a les nostres vides com en els procediments, és la coherència. Tant les associacions com les persones hem de ser coherents en els nostres valors i tractar de mantindre coherència en les nostres decisions. Per exemple, és molt coherent sancionar a una comissió fallera per no imprimir una tirada del seu llibret infantil amb el cens gran i que després l’ens sancionador faça una tirada molt inferior al seu cens aŀlegant motius econòmics. Ja sabeu que el Raval tenim una impremta pròpia i els llibrets ens ixen regalats, no com a l’austera i pobra Junta Local que cada llibret els costa una fortuna i hem de ser comprensius amb aquestes mesures de retallada de despeses, no siga cosa que s’haja de retallar en altres partides. Si hi ha que defensar la cultura valenciana es defensa, però mirant els costos.

EN CULLERA

TROBEM LA DEFENSA DE LA LLIBERTAT

D’EXPRESSIÓ COACTIVA. ÉS UN CONCEPTE

NOU QUE

TÉ MOLT DE POTENCIAL. CONSISTEIX

EN DEFENSAR LA LLIBERTAT

D’EXPRESSIÓ COARTANT-LA MITJANÇANT L’AMENAÇA.

QUINA MILLOR

MANERA DE DEFENDRE

LA LLIBERTAT

D’EXPRESSIÓ

la realitat per a quedar encaixada en la secció que li interessa? Tothom sabem la resposta. Sí, la Junta Local Fallera aplicarà sempre el mateix criteri per a totes les comissions i en tots els concursos.

QUE AQUESTA?

Però no només a nivell particular s’ha de ser coherent, sinó també a nivell global. És a dir, si jo com a entitat decidisc ser estricte i prendre una mesura exemplaritzant en una comissió per no complir el sentit literal d’una norma, he de seguir eixe criteri en tots els concursos que jo promocione. En cas contrari, puc trobar-me en la posició que hi haja persones o comissions que es senten legitimades per a que es faça complir el sentit literal de tota norma en tot concurs. On fiquem la línia roja? Desqualificaríem un ninot que no entre en el caixó al primer intent abans de la exposició del ninot? I a una falla que presumptament fica al dossier de la promoció del Valencià activitats que a totes llums no ha realitzat? O anem al cas més extrem, es desqualificaria una falla infantil que se’n passa de mides? I a una falla que a totes llums ha presentat un pressupost que no correspon a

Llibret infantil de la Falla Raval de Sant Agustí de 2024. Arxiu Falla Raval Els

Finalment, per a acabar en el procediment, m’agradaria parlar de les interpretacions de la norma. Com bé saben tota norma o regla té un sentit literal i un esperit a l’hora de la seua creació. Per a que ho entenguen, tornarem una volta més a les paralimpíades. En sentit literal, la norma que va incomplir la nostra atleta assenyala que els atletes no podran soltar en cap moment fins a creuar la meta la corda que els uneix al seu guia. Per tant, aplicant el criteri dels successors cullerencs del jutge Di i el sentit literal de la norma, Elena té ben merescuda la desqualificació. A qui se li ocorre soltar la corda per a evitar que el seu company caiga de morros a terra! Tindrà poca vergonya! A l’altra ocasió s’ho pensarà dos vegades abans de fer-ho! Ja saben allò dels Jocs Olímpics i els valors, es compleixen sense excepcions. I si els contara que l’esperit de la norma és evitar que els guies tiren dels atletes quan estan molt fatigats i augmenten el seu ritme per traure un benefici? Pensen quin benefici va traure l’atleta a dues passades de la meta a més de tres minuts de distància de la quarta classificada, estant ella més sencera que el seu guia? Va ser la justícia justa per a la nostra atleta.

Si atenem al criteri utilitzat al concurs del llibret de l’any passat i aplicant criteris de coherència, sense cap mena de dubte, m’atrevisc a dir que per al adalils de la justícia, defensors de les minories i perseguidors dels criminals des de la delegació de cultura, la decisió és justa.

Però no només del procediment viu l’home, també tenim les sancions. La meua primera reacció al vore tota la retafila de sancions que se’ns aplicava per ‘incomplir les bases’ (recordem que en sentit estricte el llibret gran complia les bases), va ser: som els responsables de la mort de Chanquete o d’alguna cosa per l’estil? Des de l’afecte, me pareixia més dura la sanció d’obligar-mos a llegir totes les crítiques escrites per Francesc que la sanció que ens ficareu! És broma! Admire l’esforç que realitza aquest faller per fer eixes rimes, jo seria incapaç. Encara que, des d’aquestes línies aprofite per suggerir a les mestres de valencià de la delegació de promoció del valencià se li done algunes classes de rima assonant i consonant! Ahí vos deixe el repte!

Fet l’incís, tornem a les sancions, per a que una sanció siga considerada justa en primer lloc ha de ser proporcional i aplicar-se tenint en compte criteris com el grau de culpabilitat o la intencionalitat de la mateixa, la persistència de la conducta infractora, la reincidència i els perjuis causats, així com la gravetat de la mateixa. En contraposició tenim el criteri de la nostra benvolguda Junta Local que és justa, clara i dona esplendor, que aplica el criteri sancionador anomenat matar mosques a canonades o dit en llatí ‘insectus bombum exitus’ de manera indiscriminada. Aquest ens parla de que faces el que faces, si en pega per aplicar la norma, la sanció serà la mateixa: la desqualificació. Per a que ens hem de calfar el cap? Que incomplixes alguna precepte, com va dir Prandelli fa uns anys en roda de premsa: ‘Fuori’.

Però no només de justícia i sancions viu l’home! Que s’han pensat! Malauradament, als temps actuals molts dels valors universals s’estan buidant de contingut, prostituint les paraules i substituint el seu significat per simples eslògans que en la pràctica no signifiquen res. Llibertat, transparència, llibertat d’expressió, igualtat, entre d’altres s’han vist afectades per aquest fenomen.

El món faller no és aliè a aquesta tendència, incloses les falles de Cullera. Així, en la nostra localitat trobem la defensa de la llibertat d’expressió coactiva. És un concepte nou que té molt de potencial. Consisteix en defensar la llibertat d’expressió coartant-la mitjançant l’amenaça. Quina millor manera de defendre la llibertat d’expressió que aquesta? Així, preventivament i sense cap pretext que done peu a fer-ho, la Junta Local va suggerir als membres de certa comissió, una pista comença per Ra i acaba per val, que s’abstengueren de fer qualsevol crítica o manifestació contraria a la seua misericordiosa, magnànima i justa decisió respecte al llibret, sota amenaça de portar-los al jurat d’incidències! No puc dir res al respecte, només llevar-me el barret davant tan magnífica defensa de la llibertat d’expressió. Bravo, bravo i bravo! Ara, se’ls va oblidar una cosa: Cullera és una ciutat menuda, i tot acaba sabent-se. Si els nostres excelsos hereus cullerencs del rei Alfons V d’Aragó, en ‘petite comité’, es vanaglorien de la decisió pressa i fatxendegen d’aquesta, deurien assumir i acceptar que també se’ls pot criticar pel mateix motiu. Ja saben, el que parlàvem sobre la coherència.

Finalment, altre dels valors que donen llustre a les administracions, entitats i organismes, inclosos els fallers, és la transparència. Al món faller cullerenc, aquest s’aplica sense cap mena d’excepció, sobretot a l’àmbit dels diferents jurats. S’és tan transparent que de qualsevol membre d’un jurat que vinga a Cullera coneixem el nom i cognoms, la professió, la experiència i coneixements que els capaciten per a ser membres del jurat i els lligams amb membres de Junta Local i artistes fallers! Si és que les falles de Cullera són més transparents que la capa d’invisibilitat d’Harry Potter! Ah no, que no és així. Que com a molt coneixem la professió i ens la hem de creure...

En fi, els romans ho tenien clar, la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó, a més, parèixerho. Després, algunes persones es sorprenen quan no reben el recolzament esperat en les decisions que prenen...

Per a concloure, i a títol personal, jo m’alegre de la nostra desqualificació i que des de la falla Raval de Sant Agustí hagem ajudat a que algunes persones assolisquen el zenit de les seua vida, una fita important que poden incloure als seus currículums i contar als seus nets quan siguen iaios. Des de la resistència seguirem treballant per la justícia, la recuperació dels valors universals amb significat i sobretot per la nostra llengua i cultura que per a certes persones ha sigut imposada per molt llarg temps.

Llibrets infantils llestos per a la seua distribució. Arxiu

Falla Raval

1 Aquest ar琀椀cle s’ha escrit seguint 昀椀delment el que s’estableix en la base número 3 del concurs d’ar琀椀cles convocat per Junta Local Fallera, que, en un dels seus apartats, diu literalment: “L’ar琀椀cle no podrà evidenciar el nom de la comissió a la qual representa, ni en el 琀tol ni en el seu con琀椀ngut”. En conseqüència, vostés hauran d’endevinar les rimes dels següents redolins.

Com en les grans anyades de les regions vitivinícoles, la collita fallera de 2024 a la ciutat de Cullera va ser excepcional en tots els sentits: per la qualitat dels monuments en cadascuna de les seccions, pels èxits dels llibrets, pel nivell dels grups de teatre i per l’activitat cultural de les comissions.

Si ens centrem en les falles grans, la guanyadora de secció Especial va ser X…..3, de la comissió de X… X…..4; en secció Primera el triomf se’l va endur la comissió de X…5 i en secció Segona la guanyadora va ser la falla X…6

2 A les falles de Cullera té una gran afició no és altre que el periodista J... C.......

3 No és una paraula anecdò琀椀ca, és extravagant, és “E........”

4 L’autor és faller i un ar琀椀sta idoni. Parlem de la falla S...A......

5 Brindà amb xampanya la comissió de P.... d’E......

6 No 琀椀ngueu cap dubte, ens referim a la falla X.....

PER COMPRENDRE

AQUEST

ARTICLE, VOSTÉ, LECTOR, HAURÀ

D’ENDEVINAR

LES RIMES DELS DIFERENTS REDOLINS

Dispositiu per a missatges encriptats

En categoria infantil, la guanyadora de secció Especial va ser una falla feta per l’artista X... X…7 per a la comissió de X...8; en secció Primera va guanyar un artista local, X... X9, amb una falla per a la comissió de ….10 ; i en secció Segona la glòria del premi va ser per a la falla ….11

7 És un artista més que just, és el bon amic S.... B......

8 En infan琀椀ls no té rival es tracta de la falla R...

9 El seu futur és in昀椀nit sense dubte, J.... G..

10 És un grup desimbolt i valent és la falla R.. E. J…. P…..

11 On fan la millor orxata?

En la plaça d’A…….

12 És un artista, no es un monjo

És E... M... M...

13 En indults té un bon patrimoni.

És la falla de S… A…..

14 Buscant l’èxit en infantils, mai desmaia

Parlem de la falla P…. d’A…….

L’indult en les falles grans va ser, una vegada més, per a X...12 i la falla X...13, mentre que en infantil la guanyadora va ser, per segon any consecutiu, la falla X14 .

“LES NORMES DICTADES PER LA JUNTA LOCAL FALLERA, PER ABSURDES QUE ENS PUGUEN

SEMBLAR, ESTAN PER A COMPLIR-LES”

Per tercer any consecutiu, el premi al millor llibret va anar a parar a les prestatgeries de la falla X...15 .

En teatre, vam assistir a un mà a mà molt interessant, entre la Falla X...16, que s’emportà els premis a la millor obra, millor direcció, millor actriu, i la falla X...17, que s’endugué els de millor actor, millor actor de repartiment i millor ambientació escènica.

15 En Cullera, el guanyador del llibret? sense dubte, la falla E. C....

16 Són un grup reconegut els actor de la falla T…

17 Si voleu vore teatre de trellat, entre els millors, el grup de P .... M....

En infantils no té rival // es tracta de la falla R... Foto J... C...

Espere, amable lector, no haver-li complicat la lectura d’aquest galimaties d’article, que més aviat sembla un treball científic amb tanta nota a peu de pàgina. Les normes dictades per la Junta Local Fallera, per absurdes que ens puguen semblar, estan per a complir-les i...

així ho he fet jo amb aquest text, encara que dubte si amb encert.

Per això, i amb anticipació, demane perdó...

si els redolins utilitzats no han tingut massa trellat. En indults té un bon patrimoni //

encriptada de les falles de 2024

2.4.

Resistir a una pandèmia en falles

Juan Gabriel Olivert President de la Falla Raval de Sant Agustí 2020-2022

S'havia de resistir.

Després de l’anunci del president de la Generalitat Valenciana de suspendre les falles el dia 10 de març de 2020, la pregunta era, i ara què?

és l’esclavituaignorància és l a nostra força”.

El desconcert en aquest moment fou total, la cara d’incredulitat de tots nosaltres era d’estranyesa i preocupació, ja que no sabíem el que ens esperava. Tan sols quedaven nou dies per a Sant Josep i tot estava preparat per a passar unes falles en normalitat. De fet, la majoria d’actes fallers ja s’havien celebrat, només faltava traure els monuments al carrer per començar la “plantà”.

Davant la incertesa creada per tal notícia, els fallers i falleres de Raval buscaven respostes i es dirigien a mi, com a president, per veure si es podia donar una solució, preguntes que en aquest moment no tenien resposta (quan tornarem?, demà es podrà dinar?, i els nostres representants?, que farem en els monuments?). Calia esperar.

Fruit d’aquest desconcert, els fallers més joves, i els no tant, muntaren una improvisada xaranga per tot el poble (cosa que no era del meu gust), a la que gent d’altres falles anava sumant-se, formant un multitudinari grup de fallers. Aquesta va ser l’última volta que els fallers de Cullera estarien junts en 2020.

L’endemà tot havia acabat, només quedava arreplegar el casal i guardar-ho tot a l’espera de poder reprendre les falles. Aquest mateix dia férem la primera de tantes reunions amb Junta Local (JLFC) per tractar tot el referent a les falles i a la COVID.

Juntament amb l’alcalde, es va acordar que les falles es reprengueren només es poguera (es parlava de 2 o 3 mesos), ningú es pensava el que ens vindria després. També es va decidir guardar els monuments a una nau (antic magatzem de taronges de Cabanilles) a l’espera de nova data per poder plantar.

Pocs dies després ens van confinar a tots a casa, i amb el confinament l’aturada total de l’activitat fallera. Bo!, tota no: les reunions telemàtiques amb la meua directiva i amb els membres de JLFC van ser una costant del confinament. Llargues reunions plenes de males connexions i errades de la xarxa que feien que duren una eternitat.

En la nostra falla intentarem mantindre l’esperit faller malgrat les dificultats i tindre a la comissió unida; que els fallers i les falleres tingueren una forma d’estar amb contacte i aconseguir que no descendirà el cens. I en això ens vam posar a treballar. La primera decisió va ser l’econòmica: tots els fallers tenien pagada la quota del 2020, per aquest motiu cap faller pagaria res de la quota 20/21 excepte un percentatge de les despeses fixes per mantindre el casal (llum, aigua, fem, contribució, etc.).

La següent decisió va ser programar una sèrie d’activitats telemàtiques per “videotrucades” perquè tots els fallers estigueren connectats amb la seua falla. Tot un èxit, fallers que fins aleshores

no eren partícips de les activitats se sumaven a una sèrie de jocs i activitats programades per la delegació de festes (disfresses, concurs fotogràfic de paelles, vídeos populars, etc.) que ens feia passar el temps amb rialles, tots junts a pesar del confinament.

Amb l’arribada de l’estiu tot es va relaxar un poc i començarem a gaudir d’una nova normalitat oferida pel Ministeri de Sanitat. Amb grups reduïts ja ens podem reunir per poder parlar dels assumptes de la falla cara a cara, deixant de costat les cridades i videoconferències.

L’alegria va durar ben poc, el “palo” ens va vindre a la tardor. Els casos de malalts de COVID anava en augment, arribant a la seua punta més alta a l’hivern. Les falles

del 2021 estaven condemnades i amb elles la iŀlusió de plantar els nostres monuments aquest any.

Continuant amb les reunions en els presidents i JLFC, ara de forma presencial, es va acordar de forma unànime fer tots els actes previstos per a aquest exercici 2021, sempre que ho permetera la normativa vigent en cada moment, entre altres:

Concurs d’entrepans durant la COVID. Arxiu Falla Raval

Es va decidir guardar els monuments a l’antic magatzem de taronges de Cabanilles, a l’espera de nova data per poder plantar. Arxiu Falla Raval

- Les comissions haurien de presentar 2 ninots (gran i infantil) per portar endavant el premi de “ninot indultat” i així ajudar als artistes fallers que estaven aturats.

- Continuar amb el concurs de llibret en valencià presentant un nou llibret.

- Es farien les albades al mercat a porta tancada només per a representants de cada comissió i membres de JLFC.

- Fer una “despertà” el dia 19 de març, donant-los un poc de feina als pirotècnics.

- Realitzar la tradicional missa de Sant Josep, a criteri de cada falla.

- JLFC pintaria en la calçada de cada demarcació de falla el lema “plantarem perquè som poble de falles”, donant visibilitat a cada barri de la seua falla.

Així es va fer, i en cada acte que vam assistir l’emoció es feia sentir en tots nosaltres gaudint de cada moment.

Una vegada passat el mes de març de 2021 sense plantar els nostres monuments, se’ns va obrir una porta per part de Junta Central Fallera de València de poder fer falles entre el final de

“LA

CARA D’INCREDULITAT DE TOTS NOSALTRES ERA D’ESTRANYESA I PREOCUPACIÓ, JA QUE NO SABÍEM

EL QUE ENS ESPERAVA. TAN SOLS

QUEDAVEN NOU DIES PER A SANT JOSEP I TOT ESTAVA PREPARAT

PER A PASSAR UNES FALLES EN NORMALITAT”

l’estiu i els inicis de la tardor, i al mateix temps poder gaudir d’uns monuments que es resistien a ser cremats. Els artistes i tot el que envolta al món faller estaven ofegats, era una manera de donar eixida a les falles i els fallers.

Com a president en aquests moments, i junt amb la meua directiva, vàrem presentar una proposta a la JLFC per a decidir mitjançant una votació si es volia celebrar les falles a final de l’estiu (com van fer algunes ciutats dels voltants, juntament amb el cap i casal). La vaig defendre davant el plenari de presidents, però només la falla Raval estava a favor de celebrar falles a setembre. Totes les altres falles del poble es van negar i amb eixa decisió va desaparéixer el somni de plantar i fer falles a 2021.

No contents amb el resultat, presentarem una nova proposta, en aquest cas de forma individual, per a plantar nosaltres una falla al nostre barri, que no va ser secundada per la resta de presidents votant NO a què

poguérem plantar al Raval en setembre. Malauradament hauríem d’esperar a 2022.

Curiosament, a les votacions, totes les falles portaven com a bandera del NO el tema de la salut (principal i indiscutible) però, tanmateix, es va votar SI a fer el mig any faller al mes d’octubre, festa on es reuneixen moltíssims fallers. Clarament, la decisió de no fer falles a setembre no era sols per salut, que també, era més per problemes econòmics generats per la COVID.

A més del mig any faller, es va celebrar l’entrega de premis dels llibrets fallers com estava programat en el mercat, a l’aire lliure i amb mascareta, on vàrem arreplegar el primer premi al millor llibret i un tercer premi a la millor portada.

Entrat ja l’any 2022 es va poder fer la gala fallera, la “crida”, el concurs de paelles (de nou un primer premi i un segon premi en decoració), presentacions dels nous “llibrets” i la recollida a València dels premis de la Generalitat on la nostra falla va obtindre un magnífic tercer premi. Tots aquests actes es van realitzar amb les mesures sanitàries pertinents.

Per part de la nostra comissió, com que l’any 2020 ja s’havia fet la major part dels actes (proclamació, presentació, etc.) i els nostres màxims representants continuaven sent els mateixos (bé, els xiquets ja eren un poc més majors), proposarem fer un sopar en la mateixa data que normalment féiem l’acte de proclamació, un sopar que donaria el tret d’eixida a les falles de 2022, un sopar que tornaria a reunir a tota la comissió per primera vegada des del fatídic dia 10 de març de 2020.

Arrancarem un any faller 2022 fantàstic per a tots els fallers i falleres del Raval, cap any en la història de la nostra falla s’havien obtingut tants primers premis, arrasarem en esports, cultura i monuments, guanyant de nou els ninots indultats de les 2 falles, tant la gran com l’infantil i guanyant també el primer premi a les falles sent les millors falles de Cullera.

L’anhelat “doblet” tornava al Raval i amb ell la satisfacció d’haver fet bé la nostra feina, un orgull com a president i com a faller.

Per a rematar les falles denominades per alguns “les falles de la COVID”, la pluja va fer acte de presència, pareixia que aquests monuments amb més vida de tota la història de les falles estigueren destinats a no desaparéixer.

El dia de la “plantà” ja el passarem banyats, aconseguint a altes hores de la matinada acabar de rematar completament els monuments per la maleïda aigua.

El dia 17 el vàrem passar plovent, encara sort que ens va donar un respir per a l’entrega de premis.

El dia 18 malgrat que l’anunci de pluja i els dubtes generats es va dur endavant l’ofrena a la Mare de Déu.

El dia 19, dia de la “cremà” va tornar a ploure de forma torrencial, els monuments veien el seu fi i es resistien a desaparéixer, ho prepararem tot baix una intensa pluja, i a la fi, els monuments eterns de la COVID van ser consumits per les flames.

Començà un nou exercici faller el de 2022-2023, any en què la Nostra Comissió havia decidit celebrar el nostre 50 Aniversari, però aquesta és una altra història.

En resum, els fallers i falleres, igual que la resta de la població mundial, vàrem passar dos maleïts anys en què la nostra vida es va aturar i va canviar per complet, molta gent va ser contagiada, cadascun amb una sort diferent, però malgrat les doloroses pèrdues i adversitats, hem sabut recompondre’ns i reprendre la vida amb més iŀlusió si cal i tornar a gaudir de nou les nostres volgudes falles.

Resistir a una pandèmia en falles

Paco Martínez Beltrán Exsecretari General de la Junta Local Fallera

La resistència a realitzar Congressos Fallers a Cullera

Efectivament, existeix en la majoria de les persones una certa resistència als canvis, a eixir de la zona de confort i això és prou normal. Però, per què eixa resistència del món faller, a realitzar els “Congressos Fallers” establits per a cada quatre anys?.

ecorde que en 1993, sent Secretari General de la Junta Local Fallera, ens regíem pels “Estatuts de la Junta Central Fallera de València” i per uns estatuts interns creats en 1991 (en els quals també vaig ser partícip) fruit de la modificació d’uns primitius. Però mancàvem d’uns estatuts propis, creats en un Congrés per i per a tots els Fallers de Cullera.

La idea era celebrar un congrés en el qual hauria d’haver-hi una representació el més gran possible de totes les idees, tendències, maneres de pensar, sensibilitats, inquietuds i, en definitiva, de tot allò que des del primer fins a l’últim faller sentira.

I ens vam posar com a objectiu donar la rellevància que es mereixen els fallers. I era, fer un “Congrés Faller” NO un “Congrés de Comissions Falleres”.

Es pot afirmar que tots els fallers de Cullera estan representats pels seus presidents en la Junta Local Fallera, que si bé és cert quant a representació “oficial”, això no implica que així es reflectisquen els diferents corrents de pensaments, ja que com tots sabem, en la

majoria de les comissions, existeixen diverses maneres d’entendre les falles, motivant corrents diferents i diferenciades. Això provoca que entre les diferents candidatures, només la més votada tinga representació en la J.L.F., i no la totalitat de les tendències.

Potser, el més just hauria sigut que estigueren en el Congrés els aproximadament 1.600 falleres i fallers de l’època que ho hagueren desitjat, però per motius obvis d’espai, desenvolupament i duració del Congrés entre altres coses, haguera resultat tediós i ineficaç.

L’objectiu prioritari era facilitar l’exposició d’idees de totes les “corrents” i per a això es va celebrar una votació en cada comissió, en la qual es presentava tot aquell faller que ho desitjara sense excepcions, podent estar representades totes les maneres de pensar, sent els tres més votats els que havien de rebre la condició de congressistes. A més, també ho era elpPresident de la Falla, així com el delegat de Junta Local (designats, més que per la representativitat que ostentaven, pel seu coneixement i experiència).

Convéncer a tots els presidents de les Falles en les característiques descrites no va ser gens fàcil, així com organitzar-ho, preparar-ho i realitzar-ho. Gràcies al gran equip de treball de la Junta Local

Fallera que es va bolcar en la tasca, i especialment Òscar Pellicer que coordinà el Congrés, vam poder realitzar-lo amb èxit l’any 1994.

Per descomptat que no tots van eixir satisfets al cent per cent del resultat del Congrés, però va ser un gran assoliment aconseguir que a partir d’eixe moment el món faller va tindre les seues pròpies regles creades i consensuades per tots i cadascun dels fallers de Cullera, ja que tots havien participat d’una manera o una altra. Cal reconéixer que el mèrit de l’èxit va ser la capacitat dels fallers per a acoblar les seues idees amb els interessos generals i del bé comú, així com, acceptar el resultat final obtingut.

Sobre per què els fallers són poc inclinats a realitzar nous congressos fallers, jo crec que és degut a dues raons. Una d’elles és la resistència innata als canvis, i l’altra, a la desconfiança en el bon criteri dels altres, en suposar per anticipat que tots buscaran els seus interessos propis (el de les comissions a les quals pertanyen) i no en els interessos generals (els dels fallers i falleres).

D’una banda, estan les comissions amb un xicotet nombre de fallers, que consideren que si la representació de congressistes és directament La resistència a realitzar

Congressos

Fallers a Cullera

L’alcalde de Cullera, José Alandete, va inaugurar les sessions del primer congrés faller celebrat en Cullera el 1994. Arxiu L’Expressió

proporcional al nombre de fallers, eixiran perjudicades per disposar de menys representació. Per l’altra, les comissions més nombroses que desitgen tindre la representació en funció del nombre de fallers, per creure que si no és així, no serien prou representades.

Cal reconéixer com a lògic i normal les dues postures. És comprensible que per als presidents i delegats de les Falles, siga prioritari defensar els interessos de la seua comissió (les falles menys nombroses volen tindre la mateixa representació que les grans). Però eixe no és el tema, ja que és així com ja funciona la Junta Local (representació paritària de les comissions, siguen grans o menudes).

La qüestió és la realització d’un “Congrés Faller” i no la cerca d’interessos particulars, i per a això tots hem de cedir un poc.

“NO TOTS VAN EIXIR SATISFETS AL CENT PER CENT DEL RESULTAT DEL CONGRÉS, PERÒ VA SER UN GRAN ASSOLIMENT ACONSEGUIR QUE EL MÓN FALLER TINGUERA LES SEUES PRÒPIES

REGLES CREADES I CONSENSUADES PER TOTS I CADASCUN DELS FALLERS DE CULLERA”

“SOBRE

PER QUÈ ELS FALLERS SÓN POC INCLINATS A REALITZAR

NOUS CONGRESSOS FALLERS, JO CREC QUE ÉS DEGUT A DUES

RAONS. UNA D’ELLES ÉS LA RESISTÈNCIA INNATA ALS CANVIS, I L’ALTRA, A LA DESCONFIANÇA EN EL BON CRITERI DELS ALTRES”

Això, per una banda. Per l’altra, cal tindre clar que NO ha de ser un “Congrés de Comissions” i no es tracta de veure qui trau més beneficis, sinó d’intentar millorar el món faller en el seu conjunt, recollint tots els sentiments i les diferents maneres de viure les Falles.

A parer meu, per a la realització del pròxim congrés, hauria d’haver-hi una representació proporcional no directa, en la qual hi haguera uns congressistes determinats per comissió (3) i que anaren augmentant en quantitat fins a un màxim de (7), a més del president de la falla i el delegat de Junta Local que serien congressistes nats. També que aquests representants foren elegits en votació pels membres de les seues comissions (no per la directiva).

La representació podria ser aproximadament com indique a continuació:

Comissions de fins a 50 membres adults, tres congressistes més el president i el delegat. De 50 a 100 membres, quatre. De 100 a 200, cinc. De 200 a 300, sis. Més de 300, set congressistes. Amb això, ampliaríem el nombre d’opinions.

Però com indicava anteriorment, cal partir amb la convicció i confiança que tots hem de treballar pel bé de la nostra cultura i tradicions, i no centrar-nos a buscar un benefici fictici, que no fa sinó enterbolir el Per a poder exercir eixa labor d’organització i gestió, és missió de la Junta Local Fallera de Cullera infondre eixa confiança a través de la seua imparcialitat i bé fer. Si aconseguira tindre un alt nivell de credibilitat i se la vera com la representant dels interessos de tots i no sols dels interessos de les comissions, seria àmpliament acceptada, i l’organització dels congressos li seria més assequible. “No tots van eixir satisfets al cent per cent del resultat del Congrés, però va ser un gran assoliment aconseguir que el món faller tinguera les seues pròpies regles creades i consensuades per tots i cadascun dels fallers de Cullera”

Estatus aprovats en el primer congrés faller celebrat a Cullera el 1994. Arxiu Joan Castelló Lli La resistència a realitzar Congressos

Fallers a Cullera

Elisa Signes

Fallera de Raval de Sant Agustí 2.6.

erta

No cregueu que la creativitat està perdent-se sense adonar-nos-en?Igualpensemque no, que l’ésser humà serà sempre creatiu i que tindrà aquesta capacitat d’inventar-se coses noves enfront de les adversitats o de transmetre sentiments i vivències mitjançant l’art.

t és l’esclavitud. La Eorància és la nostra força”.

Em resistisc a pensar que la creativitat es perdrà en els anys, però la crescuda de les tecnologies i les inteŀligències artificials estan ficant-ho molt complicat.

Si comparem com era el procés creatiu abans, costava molt més temps que actualment. Per exemple, si havies de crear una portada de llibret, primer havies de pensar la temàtica, els colors, l’estil i la coherència amb el disseny interior. Aquesta fase és la preparació de la idea. Una vegada tenies més o menys clar que anaves a fer, començava la fase d’incubació: agafa-ves un full i dibuixaves o començaves a tocar un poc l’ordinador. Després d’eixe primer esbós, verificaves si estava tot correcte o podries canviar alguna cosa per a millorar-ho. Finalment, feies eixa portada final que d’alguna manera encaixava perfectament en el contingut del teu llibret faller.

Amb les noves tecnologies, i especialment la Inteŀligència

Artificial (IA), les fases de preparació i incubació pràcticament no existeixen, ja que pots anar a alguna aplicació i escriure: fes-me una portada que tinga de títol “a”, amb temàtica “b”, uns colors base “c” i “d”, amb format “e” i que tinga estil “f”. Automàticament, l’aplicació et dona un esbós de la teua portada de llibret. Igual no t’agrada i comences a fer canvis en l’aplicació: canvia’m l’estil de lletra, potser el blau més obscur? Etc. Però eixa fase creativa de pensar, pluja d’idees i crear alguna cosa des de zero, s’està perdent.

“TOT EL QUE ES POT IMAGINAR ÉS REAL” – PABLO PICASSO

“LA CREATIVITAT ÉS CONTAGIOSA, PASSA-LA” – ALBERT EINSTEN

Aquestes noves tecnologies, si fem mal ús, anestesien la nostra creativitat i imaginació, ja que la facilitat que ens ofereixen fan que ens tornem més apàtics en l’esforç creatiu.

Una altra controvèrsia d’aquestes tecnologies són els drets d’autor. Si, per exemple, es fa una portada de llibret amb IA, qui la firma? El programador? El dissenyador gràfic o la mateixa IA? Encara no tenim lleis per a definir aquestes qüestions. A més, hi ha altra pregunta que se’n fan alguns, és art autèntic?

Per altra banda, també hi ha artistes que opinen que les IA els ajuden a expandir la seua creativitat i creen coses que no sabien que podien crear per ells mateixos. Hi ha obres molt interessants creades amb aquestes tecnologies, però que han tingut un procés creatiu abans. Aquests autors han fet ús de les noves aplicacions de manera coherent i han creat obres que tal volta per u mateix no hagueren sigut capaços de crear.

“Memòries dels transeünts I”, de Mario Klingemann Sotheby’s, Font: La Vanguardia

“SABEM EL QUE PERÒSOM, NO EL QUE PODEM SER” - WILLIAM SHAKESPEARE

Mario Klingemann diu: “Els humans no som originals, només fem connexions entre les coses que hem vist i el que uns altres han fet abans. Les màquines poden crear des de zero”.

Klingemann és un artista que utilitza algoritmes i IA per a crear i investigar sistemes. És a dir, ensenya a les màquines per a posteriorment crear les seues obres. Encara que el seu art no és “real”, fa un procés creatiu per a transformar imatges o quadres del passat a obres noves creades per màquines que ell mateix programa.

En conclusió, són les IA perjudicials per a la nostra creativitat? Després de molta investigació pense que si aquestes ferramentes es gasten com ajuda al procés creatiu amb una bona fase de preparació i incubació, no tenen per què ser perjudicials. El problema és quan un artista per comoditat diu, vaig a fer-ho en aquesta app que ningú se’n va adonar si ho he fet jo.

Des del punt de vista de la resistència (o no) a les noves tecnologies, vull acabar dient que no podem perdre mai la iŀlusió i l’esperit d’imaginar coses noves, no deshumanitzem les nostres creacions i sobretot alcem l’esperit de superació i de saber que un bon treball és el que fa u mateixa.

Cartell creat per IA per a un festival de música. Font: Dentsu Creative Portugal

La Técnica Ludovico: resistir al control de la ment

Rubén Colubi Osa Faller de Raval de Sant

Agustí

El26defebrerde1802naix a la ciutat francesa de Besançon el poeta i novel·lista Victor Hugo. El mateix dia, però l’any 1986 es transmet per primera vegada a la televisió “Dragon Ball”, l’anime japonés més conegut i volgut per tots.També,elmateixdia,peròde l’any 2024, a la ciutat de Cullera, cert grup de persones pertanyent a la Falla Raval de Sant Agustí rep una notícia, diga’m, curiosa.

Aquest grup, mentre parlaven de les pròximes festes falleres, va rebre per part del president de la comissió la notícia que, després d’un any de feina, sacrifici, llàgrimes, suor i sang, el seu llibret, per decisió d’altre grup de persones ha sigut desqualificat dels premis a Cullera.

Quina sorpresa! Però sorpresa negativa, no ens enganyem. El tipus de sorpresa que s’endú un quan després d’estudiar durament per a un examen important acaba traent una nota roïna. La veritat és que aquest exemple em sona estrany, ja que mai he sigut bon estudiant… Va, a qui vaig a enganyar? Mai he estudiat per gossera. Tornant al tema principal, quan al grup del llibret de la Falla Raval ens van dir que el nostre llibret quedava fora dels premis de Junta Local Fallera de Cullera. El disgust va ser dels que es recorden molt de temps.

Què havíem fet per a meréixer-nos aquesta penalització? Fer feina. Sí, sí, fer feina. Sent espanyols, no deuria sorprendre’ns. Una norma del concurs deia que havíem d’imprimir un nombre de llibrets iguals o superiors al cens de majors de la falla. Clar, nosaltres som 500 fallers, 350 adults i 150 infantils, per això es van imprimir 500 llibrets, una xifra superior al cens. Fins ací tot bé; el problema ve quan tenim la gran idea de fer un llibret infantil. Ai

EN LLOC D’IMATGES VIOLENTES, ENS MOSTREN MUNTANYES DE PAPER I NORMES INCOMPRENSIBLES, FINS QUE ENS ADAPTEM

I DEIXEM DE PREGUNTAR “PER QUÈ?”

mare! El llibret infantil, que és per als xiquets, perquè aprenguen, juguen i, sobretot, s’acostumen a llegir en valencià. Bé, resulta que del llibret infantil vam imprimir 200 llibrets (50 més que el cens infantil!), però no era prou, senyores i senyors.

Siga per interpretació de les normes, siga per fer la mà, ens van desqualificar aŀlegant que hauríem d’haver fet 500 llibrets infantils. 500 llibrets infantils per a 150 xiquets. Sí, estan vostés llegint-ho bé. No vull saber que pensarien els de l’Agenda 20-30 si haguérem comés eixa barbaritat, però estic segur que no els cauríem massa bé tan soles pel paper que acabaria tirant-se sense trellat. 350 llibrets infantils sense amo tan sols perquè des de la Junta Local de Cullera no ens hagueren desqualificat.

Sincerament, preferisc tindre contents als del 20-30.

Fa temps, en una noveŀla anomenada La Taronja Mecànica, d’Anthony Burgess, es mencionava un curiós mètode de reeducació: la “Tècnica Ludovico”. Potser la recorden vostés per l’adaptació al cine amb la famosa escena del protagonista, nugat a una cadira, amb un aparell als ulls per a no parpellejar mentre veia escenes de violència al so de la música de Beethoven. Un sistema enginyós que buscava corregir comportaments a base de manipulació i control… Quina casualitat que just enmig d’aquestes particularitats literàries ens trobem amb les nostres pròpies “reeducacions” falleres. Ací, no hi ha aparells als ulls que ens obliguen a mantindre’ls oberts, però potser algunes normes intenten fer el mateix efecte: obligar-nos a contemplar, una vegada i una altra, la necessitat d’imprimir i repartir llibrets com si foren monedes d’or, fins que interioritzem que no cal qüestionar res, ni el sentit comú ni la lògica.

Així és com, sense violència explícita, certes entitats aconsegueixen que, a poc a poc, anem “aprenent la lliçó”. No importa si imprimir 500 llibrets infantils per a 150 xiquets és una idea absurda o si l’única conseqüència real és omplir el contenidor de reciclatge. En aquest escenari, la creativitat i el criteri passen a un segon lloc davant l’autoritat silenciosa d’uns quants. Total, qui som nosaltres per a pensar diferent?

De fet, potser el pròxim any, en lloc d’un llibret infantil, farem 1.000 exemplars per a deixar contents a tots, encara que després s’utilitzen per a calçar taules coixes o per a decorar algun aparador oblidat. Al remat, el que importa és aprendre a no discutir, a no discrepar, a no pensar massa. I si això no és un bon exemple d’aplicar la Tècnica Ludovico en clau fallera, que vinga Beethoven i ho veja.

La pregunta és: ens queda alguna possibilitat de tancar els ulls i somiar amb un món on la creativitat, l’originalitat i la feina no siguen castigades? No ho sé.

El que sé és que el món està tornant-se boig; les falles, que antany eren un magnífic instrument per a fer sàtira del poderós i del governant, semblen estar transformant-se en una maquinària tan estricta i miop que, irònicament, exerceixen ara el mateix poder que criticaven. És com si l’esperit burlaner i crític que les va fer grans s’haguera quedat a mig camí, s’haguera convertit ara, al contemplar-se en el mirall, en irreconeixible, que ja no sap si és festa o decret, celebració o imposició, art o un mer tràmit burocràtic.

Cartell de la peŀlícula

La Taronja mecànica, de Stanley Kubrick

I clar, un es pregunta: què serà el pròxim pas? Si fer un llibret infantil amb 200 exemplars per a 150 xiquets és insuficient, tal vegada l’any vinent caldrà fer-ne 1.000 per a demostrar que seguim l’ortodòxia d’alguna lògica encriptada. O potser ens demanaran que els fem bilingües, trilingües, quadrilingües o en llengües mortes per a cobrir qualsevol possible escletxa. I si encara així no fos prou, podríem decorar-los amb purpurina, amb ciris sagrats o amb encens aromàtic, només per a complaure eixa ànsia de control que sembla estendre’s com una ombra estranya.

Perquè, al remat, tot açò no va de llibrets ni de censos. Va d’un missatge clar i contundent: no et desvies del camí, no qüestiones les normes, no faces preguntes incòmodes. Limita’t a obeir, a complir i callar. I si per algun motiu se t’ocorre tindre una idea original, que sàpigues que ací hi ha gent disposada a aplicarte la seua particular “Tècnica Ludovico”, sense necessitat de posar-te cap aparell als ulls, només amb normes escrites entre línies. Com qui no vol la cosa, però deixant-ho ben clar.

Aquesta mena de reeducació no fa falta que vinga acompanyada de Beethoven ni d’imatges violentes. Ja sabem que no estem parlant de canviar la conducta d’un delinqüent, sinó de posar en cintura a un grup de

persones que ha gosat pensar, ni que siga un poc, més enllà dels límits marcats. I la millor manera d’aconseguir-ho és imposar condicions absurdes, convertir la creativitat en un pecat i presentar el compliment de normes inversemblants com l’única via possible per a obtenir un reconeixement que, paradoxalment, després no té cap sentit.

És curiós com una festa que viu d’elements efímers i crítics haja arribat al punt de crear un entramat de normes tan rígid que la converteix en una espècie de concurs de salconduits, on guanya qui sap ballar millor entre les goteres d’un reglament sempre subjecte a interpretacions esotèriques. Potser l’any que ve decidirem no fer cap llibret, directament. Llavors, clar, algú ens dirà que si no fem llibret no podem optar a determinats premis, i tornarem a estar en el mateix lloc: suplicant que algun oracle ens iŀlumine sobre quina és la quantitat exacta de paper imprés i quants exemplars necessiten cada segment de la població fallera, incloent-hi els gats del barri, per acontentar les ments privilegiades que regenten aquest sainet.

Algú podria dir que exagerem, que tal vegada hi ha una interpretació raonable de tot açò. Però sincerament, quan un veu que imprimir més llibrets infantils dels que et farien

NO

ESTEM PARLANT DE CANVIAR LA CONDUCTA D’UN DELINQÜENT, SINÓ DE POSAR EN CINTURA A UN GRUP DE

PERSONES

QUE HA GOSAT PENSAR MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS MARCATS.

I LA MILLOR MANERA

D’ACONSEGUIR-HO ÉS IMPOSAR CONDICIONS ABSURDES,

CONVERTIR LA CREATIVITAT EN UN PECAT

falta per a empaperar el pati de butaques d’un teatre no és considerat suficient, costa pensar en la raó. Llavors, per a no perdre el sentit de l’humor, val més imaginar escenaris encara més surrealistes: potser d’ací a uns anys, en comptes de llibrets, demanaran que escriguem els textos en pergamins iŀluminats,

TOT AÇÒ NO VA DE LLIBRETS NI DE CENSOS.

VA D’UN MISSATGE CLAR

I CONTUNDENT: NO ET DESVIES DEL CAMÍ, NO QÜESTIONES LES NORMES, NO FACES PREGUNTES INCÒMODES.

LIMITA’T A OBEIR, A COMPLIR I CALLAR

o que els gravem en pedres de marbre, a raó d’una per cada faller. Així no es podrà dir que no hi ha prou exemplars. De fet, se’n podrien fer tants que acabaríem construint una piràmide de pergamins i marbres tan gran que la piràmide de Kheops semblaria un taulell de parxís al costat d’aquesta orgia de material.

Però clar, no perdrem els estreps: sabem que açò són només hipèrboles per a riure un poc, perquè si hem arribat fins ací és gràcies a la capacitat de fer sàtira, de resistència i de riure’ns fins i tot de les majors absurditats. I si les Falles no serveixen per a això, per a escarnir el poder i les seues manies, per a posar un mirall davant aquells que es creuen intocables, per a recordar-li a tothom que el rei pot anar nu... aleshores, per a què serveixen?

Mentrestant, nosaltres, com qui no vol la cosa, continuarem fent el que sabem fer: treballar, crear, imprimir el que puguem i esperar que algú valore la feina en lloc de comptar-ne els exemplars. I si no ho fa ningú, doncs tampoc passa res. Les falles continuaran cremant-se, la pólvora scontinuarà esclatant, i l’art, malgrat tots els

intents d’aplicar-li la “Tècnica Ludovico”, continuarà obrint-se pas entre la cendra i la fusta, com una flor que trenca el formigó.

Al cap i a la fi, per moltes regles sense sentit que s’inventen, per molta quantitat de paper que ens demanen, la creativitat no es pot lligar amb normatives ridícules. Sempre hi haurà algú disposat a fer un pas més enllà, a inventar la trampa perfecta per a burlar la norma sense sentit, a dedicar un somriure irònic a qui pretén reeducar des del despatx o la cadira d’una sala fosca. I potser, quan la festa siga recordada i el temps haja passat, ningú no se’n recordarà de quants llibrets infantils va fer tal o tal altra falla, però sí que quedaran les anècdotes i la rialla amarga que tot açò ens provoca.

Per tot això, la reflexió és inevitable: si la “Tècnica Ludovico” consistia a fer-te veure una vegada i una altra vegada imatges incòmodes fins que la teua ment es doblegava, quina versió fallera estem aplicant ací? Potser la versió que, en lloc d’imatges violentes, ens mostra muntanyes de paper i normes incomprensibles, fins que ens

El que importa és aprendre a no discutir, a no discrepar, a no pensar massa. Figura de la falla Men sana in corpore sano, de Vicente Julián García Pastor (Universitat Vella-Plaça del Patriarca, 2023). Foto Joan Castelló Lli

adaptem i deixem de preguntar “per què?”. Una adaptació silenciosa i efectiva, sense necessitat de cordes ni artefactes.

Si açò no és exemple de resistència, no sé què pot ser!

2.8.

Nacheret

Cullerot de soca-real

Colp de realitat per a resistir en les falles:

Mentre hi haja falla, hi ha esperança

“Quan les barbes del teu veí veges tallar, posa les teues a remullar”.

Aquest refrany espanyol -traduït al valencià normatiu per a l'ocasió- ens recorda que si esdevé alguna desgràcia als qui són de la nostra condició i tracte, hem de témer que un altre dia puga succeir-nos i, per tant, estar previnguts perquè el cop no siga tan fort.

Tot faller que es pree ha de tindre'l present a l'hora d'assumir un càrrec de pes dins de la seua comissió fallera, en especial si aquest és president o delegat de Junta Local Fallera (JLF), ja que tractaràs amb els teus homòlegs d'altres falles, o amb la mateixa junta del teu poble.

Virginitat

Tots els presidents apleguen verges, per molt que hagen ocupat vicepresidències o siguen molts anys membres de la seua comissió. Ser el més alt representant no és comparable en cap altra tasca. La responsabilitat de portar avant totes les àrees recau sobre aquesta figura tan poc agraïda dins de les festes josefines. Resulta pretensiós assumir que cada falla és un món, o que la pròpia pot ser considerada la zona de confort per a qualsevol d’ells. Res més lluny de la realitat.

És dins de la comissió on el màxim dirigent trobarà més maldecaps, discutirà i perdrà les amistats per intentar dur avant l’exercici amb tota la bona voluntat. Per açò, quan s’ajunten mandataris de distintes comissions, comparteixen experiències i comproven que no estan sols.

Òrgan unificador

Les juntes locals de cada poble vetlen per les comissions a les quals representen. Els seus membres treballen per totes i cada una de les associacions per igual, siga quina siga a la que ells mateixos pertanyen. Anteposen els interessos de les falles a qualsevol obstacle que puguen trobar pel camí, inclòs aquell que vinga del mateix ajuntament.

Complir aquest objectiu no és fàcil, han de comptar amb el suport de cada president o presidenta, compartint amb ells la presa de decisions més controvertides i consensuar-les de la millor manera.

En conseqüència, debatran en les reunions la forma correcta de portar endavant l’exercici. Faran que els dirigents de cada falla no assisteixen únicament a ser informats de com van a fer-se les coses, sinó que s’asseguraran que no es queden sense veu ni vot.

Ser president, el més alt representant d’una falla, no és comparable en cap altra tasca. Grup de presidents de comissions de Cullera abans de ña Crida de 2023. Foto Fernando Navarro

Por

Malauradament, les falles pequen de conformisme quan un succés no afecta a la seua associació. La germanor desapareix quan, el fet de donar suport a una altra comissió, pot afectar negativament a la que representen. Aquí és on entra en escena la por, un sentiment que s’ha instaurat al seu subconscient sense adonar-se, la prova irrefutable del fet que alguna cosa no va gents bé al món faller.

Si abans nomenàvem el fort vincle que es forma entre presidents de distintes falles en compartir càrregues, el mateix va deteriorant-se a mesura que transcorre el calendari faller. El pànic a l’hora d’entrar en conflicte amb una decisió imposada i comunicada dins d’una reunió, desordena les prioritats dels màxims responsables, que deixen immediatament de costat el que hauria de ser més important per a tots, la unió entre totes les falles del poble.

EL MÓN FALLER HA D’ESTAR

FORMAT PER GENT QUE NO TEMA LES CONSEQÜÈNCIES, QUE NO ES PRIVE MAI DE PODER OPINAR. AIXÒ SÍ, DES DEL L’EDUCACIÓRESPECTE. NO S’HA DE PERDRE MAI.

La Junta Local Fallera ha de gestionar els conflictes de la millor manera i no confrontar a les comissions per qualsevol qüestió banal. Equip de treball de JLF de 2022. Foto Joan Castelló Lli

Causa

Reprenent el refrany, es pot assegurar que molts el posen en pràctica, això és precisament el que causa la por que s’instaura en els subconscients dels fallers. El terror a què la següent barba que tallen siga la seua. El món faller ha d’estar format per gent que no tema les conseqüències, que no es prive mai de poder opinar. Això sí, des del respecte. L’educació no s’ha de perdre mai.

Per aconseguir-ho, l’òrgan unificador -valga més que mai la redundància- ha d’unir a les falles. Gestionar els conflictes de la millor manera i no confrontar a les comissions per qualsevol qüestió banal. Ha de primar la germanor enfront de qualsevol competició, i les sancions sempre han de ser l’últim rec

Resignació

Tan dins de la mateixa comissió, com de portes enfora, el més fàcil és abaixar el cap. No fer soroll. Acceptar tot el que s’impose sense alçar la veu. Tindre la màxima cura possible per no posar-se en l’ull de l’huracà. Acceptar les derrotes sense qüestionar la parcialitat d’aquestes, i les victòries agrairles com si en això t’anara la vida.

Molts compleixen els anys que els pertoquen com a presidents patint en silenci. El cop de realitat en conéixer les clavegueres del món faller apaga la flama i sols conten els dies que resten per tornar a ser vocals. Això els que no opten per donar-se de baixa.

Resistència

Les falles no són això, la nostra festa per exceŀlència és música, alegria, comboi. Està per damunt de pugnes, recels i amiguismes. És història, amor, felicitat, records. Una forma de vida.

Són les històries que els contem als més jóvens una nit de casal. Les persones que hem conegut dins i fora de la nostra comissió i que seran amics per sempre. El llegat d’aquells que ens han deixat i tanta feina feren pel món faller. Per tot açò, cal resistir.

Tancarem amb altre refrany, però aquest de collita pròpia:

“Mentrehihajafalla, hihaesperança”.

Colp de realitat per a resistir en les falles: Mentre

P2.9.

Resistir o adaptar-se?

Ángel Aragó Beltrán

Faller de Raval de Sant Agustí

Parlant de les tradicions, les deixem tal qual estan o les revisem i adaptem al temps actual? Aquesta pregunta és la més repetida en qualsevol àmbit social, però sabem bé del que estem parlant?

er a començar, direm que les tradicions són una part essencial de la nostra identitat com a societat, ja que ens connecten amb les generacions passades i ens proporcionen un sentit de pertinença i continuïtat. A més, són una font de valors i normes socials que han estat útils per mantenir la cohesió entre les persones al llarg del temps. També tenen la capacitat d’unir diferents generacions, on joves i grans poden compartir moments, experiències i aprenentatges creant espais per a poder interactuar i gaudir conjuntament. En un món cada vegada més globalitzat, mantindre les tradicions pot ser una manera de resistir, fomentar la diversitat, protegir la cultura i mantindre vius els trets que ens fan únics.

Malgrat això, cal reconéixer que algunes tradicions poden quedar desfasades o, fins i tot, entrar en conflicte amb valors actuals, com la igualtat o els drets humans, i la seua conservació sense revisió pot limitar la capacitat de la societat per avançar i adaptar-se als canvis.

Al contrari, modificar i innovar les tradicions ofereix la possibilitat d’adaptar-les als valors actuals, com la inclusió, la igualtat i la sostenibilitat. Aquesta adaptació les fa més significatives i atractives per a les noves generacions, a més de fomentar la creativitat i assegurar que la cultura continue evolucionant de manera viva i participativa. L’evolució de les tradicions també pot ajudar a solucionar les necessitats i reptes del present i futur, com ara el canvi climàtic o la promoció de la justícia social, oferint alternatives més adequades als reptes actuals.

Tot i això, cal tindre en compte que una innovació massa radical pot fer perdre l’essència de la tradició i allunyar-la del seu context històric i cultural. Aquest succés pot generar incomoditat o resistència en determinats sectors de la societat i crear tensions socials.

CONTINUAR AMB LES TRADICIONS O TRANSFORMAR-LES NO HAURIA DE SER UN DILEMA POLARITZAT, SINÓ UNA OPORTUNITAT PER MANTINDRE VIVA LA CULTURA

Si analitzem les dues contraposicions, no es tracta d’escollir entre mantindre o abandonar les tradicions, sinó d’analitzar-les críticament. Cal preservar aquelles que tenen un valor positiu i adaptar o reemplaçar les que ja no són útils o que resulten perjudicials. D’aquesta manera, amb aquest enfocament la cultura pot evolucionar sense perdre les seues arrels i adaptant-se a les necessitats del moment present.

Ara que ja hem vist els efectes de mantindre o adaptar les tradicions a termes generals, passarem a analitzar-ho però centrant-nos en la festa fallera.

La festa fallera és una de les tradicions més emblemàtiques de la cultura valenciana que connecta la comunitat amb el seu patrimoni històric. Les Falles són molt més que monuments efímers i espectacles de foc; són un espai de trobada que uneix a les persones al voltant d’un sentiment compartit, una expressió artística única. Aquesta festa uneix persones de diferents generacions al voltant d’un patrimoni comú, enfortint els vincles socials i culturals en una mostra de creativitat, coŀlaboració i treball coŀlectiu.

Tanmateix, en una societat cada vegada més compromesa amb la sostenibilitat i el benestar, algunes de les pràctiques associades a aquesta festa, com l’ús de materials contaminants o el soroll excessiu, han despertat debats i inquietuds sobre com adaptar-les als nous temps.

Les tradicions ens connecten amb les generacions passades. Tot és festa, de Javier Álvarez-Sala Salinas (Plaça de la Mercé, 2014).

Foto Joan Castelló Lli

D’altra banda, introduir innovacions a la festa fallera podria ajudar a adaptar-la i fer-es més sostenibles i respectuoses a les necessitats actuals sense perdre la seua essència. Això podria incloure l’ús de materials reciclables en la construcció dels monuments, reduir l’impacte ambiental de les cremades o reestructurar els espais per millorar la convivència. Aquest tipus de canvis podrien fer que les Falles evolucionen i siguen més inclusives i respectuoses amb el medi ambient per atraure un públic més ampli i connectar amb les noves generacions.

No obstant això, existeix el risc que en canviar aspectes fonamentals de la festa podria generar tensions per part de la comunitat fallera, ja que percebria aquestes modificacions com una pèrdua de la seua tradició i autenticitat.

En aquest context, el repte principal és trobar un equilibri entre conservar l’essència històrica, cultural i emocional de les Falles i adaptar-les als valors, desafiaments i necessitats del present. Revisar críticament les pràctiques associades a la festa no significa trair la tradició, sinó garantir que aquesta puga evolucionar i continuar sent rellevant en una societat en constant canvi. Així, les Falles poden continuar sent un símbol viu de la cultura valenciana, mantenint el seu esperit festiu i comunitari alhora que s’adapten a les necessitats i exigències del món actual.

Innovar permet a les tradicions adaptar-se a nous valors, com la sostenibilitat. L’in100di. Jugar amb el foc, de Miguel Hache (Borrull-Socors, 2024). Foto Joan Castelló Lli

MODIFICAR I INNOVAR LES TRADICIONS OFEREIX LA POSSIBILITAT D’ADAPTAR-LES ALS VALORS ACTUALS, COM LA INCLUSIÓ, LA IGUALTAT I LA SOSTENIBILITAT

En conclusió, la decisió de mantindre les tradicions o transformar-les ha de partir d’una anàlisi crítica que concilie el respecte pel passat amb les necessitats del present i del futur. Les tradicions, com la festa fallera, són pilars fonamentals de la identitat coŀlectiva i proporcionen un vincle amb la història i la cultura d’un poble. És per això que no han de romandre inalterables si això les fa incompatibles amb els valors actuals o amb els reptes d’una societat en constant evolució. La clau està en trobar un equilibri preservant aquells elements que mantenen viu el significat emocional i cultural de les tradicions, mentre s’introdueixen ajustos que permeten adaptar-les als valors i sensibilitats contemporànies. En el cas de les Falles, això podria significar innovacions que reduïsquen l’impacte ambiental, mantinguen el caràcter artístic i festiu i enfortisquen el sentit comunitari sense perdre la seua essència.

Per tant, continuar amb les tradicions o transformarles no hauria de ser un dilema polaritzat, sinó una oportunitat per mantindre viva la cultura, fentla rellevant i significativa per a les generacions futures. D’aquesta manera, podem assegurar que celebracions com les Falles no només siguen un reflex del nostre passat, sinó també un motor per construir un futur més inclusiu, sostenible i fidel als valors compartits.

Resistir o adaptar-se?

Alquimista d'emocions (II)

Carmen Signes

Canviar és sinònim de llibertat. És créixer, innovar, crear, avançar.

El ésser humà ha evolucionat perquè ha sigut creatiu. La creativitat ha fet que buscara altres alternatives i trobar diferents solucions a un mateix problema.

ESCAC I MAT DE PASTOR: EL

CANVI NECESSARI

EN LES FALLES

RESIstÈNCIA:

3.1. La resistència no és un fre al canvi, per Miguel Àngel Martínez

3.2. Resistir a l’oblit: la generació d’Or, per Iván Esbrí

3.3. Açò no és una falla, per Lluís Fernández

3.4. Resistència a l’avorriment, per Carles-Andreu Fernández

3.5. Reticències i resistències davant del congrés faller, per Ramon Estellés

3.6. Dos reflexions enfront de la resistèncias, per Hugo Morte

3.7. Resistència fallera: reptes d’una festa al límit, per Aitor Sánchez

Miguel Á. Martínez Tortosa Faller de la falla Plaça Malva President de Lletres Falleres

La resistència no és un fre al canvi

La resistència, entre altres coses, és l'acció i efecte de resistir o resistir-se, la capacitat per a resistir, aquell conjunt de les persones que, generalment de maneraclandestina,s’oposenamb diferents mètodes als invasors d’un territori o a una dictadura. La força que s’oposa a l’acció d’una altra força. Bé, la meua participació en el vostre llibret va dirigida cap a la resistència fallera, i vostés diran, resistència de què?

M’agradaria reflexionar sobre alguns aspectes personals: És evident que s'ha d'evolucionar, però cal fer-ho ordenadament. La meua inquietud pel fet d'expressar una preocupació per l’evolució i els canvis en la festa fallera, especialment pel que fa a aquells que tenen poder o influència en esta celebració. Parlar de la “resistència” que s’ha creat entre els fallers, potser per defensar les tradicions o per mantindre l’essència original de la festa davant dels canvis que observe com a desordenats o que poden desvirtuar-la.

Per tant, la resistència és també una crida a la reflexió. Una crida a tots els fallers perquè s’unisquen en la defensa d’allò que fa que les Falles siguen autèntiques: la seua història, la seua cultura, el seu esperit comunitari i la seua capacitat de reunir persones al voltant d’un projecte comú o al voltant d'una taula amb tapet de paper i cacaus i tramussos. Cal que, coŀlectivament, ens assegurem que l’evolució de la festa siga harmoniosa, que s’integre amb naturalitat al teixit de la nostra societat sense trair els principis que la sustenten.

Esta resistència no és un fre al canvi, sinó una guia per a un canvi ben dirigit, que respecte el passat mentre mira cap al futur. Només així podrem garantir que les Falles continuen sent la gran festa que tots estimem i que, al mateix temps, puguen adaptar-se als nous temps sense perdre la seua ànima.

Què ens passa en la festa?

Lamentablement, en els darrers temps, hem vist com algunes decisions preses per aquells que ostenten el poder dins de la festa semblen més motivades per interessos particulars, comercials i turístics, que per la voluntat de preservar la seua essència. Estes decisions han provocat un gir perillós, una “volta de campana” que amenaça amb distorsionar la festa fins a fer-la irreconeixible.

Hem convertit alguns fets com a icones distorsionades d'una festa que mira més allò que és fútil que a la vertadera essència, com a exemple més evident, la

Foto Adrián Castelló Cañamero

La Fonteta sembla el paradís que durà cap a la glòria a les màximes representants de la festa.

Fonteta sembla el paradís que durà cap a la glòria a les màximes representants de la festa. Sembla més una passareŀla de bellesa on desfilar i ser triada en els talls va per damunt de moltes coses. Això fa que es qüestione el paper de les màximes representants de la festa. Estan sent valorades realment per la seua connexió amb la tradició i la seua capacitat de representar el coŀlectiu, o simplement per la seua imatge?

És evident que esta tendència pot provocar un distanciament entre la festa i la gent que la viu. Quan es dona més importància al que és superficial, es corre el risc de perdre el sentit de la festa com a expressió genuïna de la cultura popular. Es tracta, d'un crit d’alerta per redirigir el rumb abans que la festa esdevinga irreconeixible i perda la seua essència.

LA RESISTÈNCIA

ÉS TAMBÉ UNA

CRIDA A LA REFLEXIÓ. UNA

CRIDA A TOTS ELS FALLERS PERQUÈ S’UNISQUEN EN LA DEFENSA D’ALLÒ QUE FA QUE LES FALLES SIGUEN AUTÈNTIQUES

L'ofrena s'ha convertit en un orgasme coŀlectiu, falleres plorant, polítics desfilant, televisions retransmeten hores i hores de lliurament de rams sense que passe res. Arxiu Junta Central Fallera

QUAN ES DONA MÉS IMPORTÀNCIA

AL QUE ÉS SUPERFICIAL, ES CORRE

EL RISC DE PERDRE EL SENTIT DE LA

FESTA COM

A EXPRESSIÓ GENUÏNA DE LA CULTURA

POPULAR

Juntes Locals

En definitiva, esta reflexió és un toc d’atenció a tots aquells queeeeeeeeeee participen en l’organització i en la vivència de la festa. És una invitació a revisar els valors i les prioritats, a recordar que la festa és molt més que un aparador, i a treballar perquè seguixen sent un reflex viu i autèntic del coŀlectiu la qual pertany.

Per altra banda, l'ofrena s'ha convertit en un orgasme coŀlectiu, falleres plorant, polítics desfilant, televisions retransmeten hores i hores de lliurament de rams sense que passe res. Vaja, com la Copa Amèrica quan no hi havia vent, i els periodistes fent volantins per entrevistar, siga com siga, a algú que quasi sempre té poc a dir.

Respecte al paper de les Juntes Locals, és més que evident que són necessàries per a l'organització de la festa. El que per a mi passa és la distorsió quan el paper d'estes entitats locals va més enllà del seu paper per al qual han estat concebudes, organitzar les festes falleres. Grups com el G-8, o tota la parafernàlia, empleada viatjant fora del terme: Elx, Alacant, Jumilla, etc. o l’intercanvi constant amb les presentacions d'altres pobles, Sagunt, Sueca, Alzira, Torrent, Algemesí... fan que les Falleres de cada ciutat viatgen més que el bagul de la "Piquer". Este fenomen ha fet que les Falleres Majors i altres representants viatgen

constantment, cosa que pot semblar atractiva a primera vista, però que en realitat contribueix a una certa banalització del seu paper. Estes activitats poden acabar per allunyar la festa de les seues arrels locals, convertint les falleres en figures quasi itinerants, més preocupades per l’agenda de viatges que per la participació activa i autèntica en la seua pròpia població. Per tant, per a mi, s'ha creat una aura irreal al voltant d'este fet, ja que els recursos cal emprar-los en millorar la festa local.

Llibret de La Malva de 2015, el Tro d’avís, primer premi del concurs de la Generalitat. Arxiu Falla La Malva

Premis de llibrets

És veritat que des que en 1993 la Generalitat Valenciana va crear els premis a l’Ús de valencià, i no als millors llibrets de falla, estos, han evolucionat any rere any d'una manera fantàstica, convertint el concurs en una competició continua de millora, en tots els aspectes.

Jo em pregunte ara, si és a l'ús de valencià i tots els llibrets estan escrits en el valencià normalitzat, com puntua el jurat, i ho dic jo que en el llibre de la Malva he guanyat el primer premi deu vegades i el segon en nou ocasions.

Enguany temes polítics es clavaren pel mig, no podria ser d’altra manera quan mana el Partit Popular. Damunt, una persona que estava al capdavant i ara ha deixat d’estar, va manipular el concurs de València, soŀlicitant a presidents de falla que fan els llibrets en les normes del Puig, que participaren i alguns d’ells es colaren entre els premiats.

Em donen ganes d'abandonar esta batalla, però ells, el que volen és que perdem esta guerra i no anem a donar-los el gust. En lloc de rendir-se, és més productiu continuar lluitant per assegurar que el concurs es mantinga just i transparent, i que la política no interferisca en la valoració dels llibrets.

Els dies de falles, el turisme massificat pren cada vorera de la ciutat. Foto

Adrián Castelló Cañamero

Falles

El més important de la festa, la falla, en la crisi actual que estem vivint, sembla l'aspecte més important de les retallades de les comissions en els seus pressupostos. És clar que llevant de les grans cada vvegada anem a menys i sembla que visualment no li fan cap favor a la festa. Falles insulses, que no parlen, que no diuen res, que no critiquen, on està l'essència? Hui, les falles, s’han convertit en una amalgama d'elements on el colorit que tapa els volums del poliuretà expandit és un símptoma més de la desídia en què hem convertit la festa.

Les falles han perdut la seua innocència, envelats que amaguen la gràcia de les falles infantils, tanques i barreres infranquejables que tapen la visibilitat d'allò que abans anomenaven, "en cada cantó una falla", ens duen a una manera i un concepte diferent per al qual estaven concebudes les falles.

Si açò li afegim la problemàtica dels artistes fallers, s’ha creat un còctel Molotov que si ens descuidem ens pot explotar en les mans.

Els dies de falles, el turisme massificat pren cada vorera de la ciutat. Quasi hem canviat les parades de bunyols per les de xurros. L’olor de la fregiteŀla impregna als visitants. Hem convertit les mascletades en un búnquer barraqueta on el balcó de l'Ajuntament és el púlpit preferent d'una religió que adora a la Fallera Major de València com a una Mare de Déu i els polítics, es peguen colzades per eixir en la foto amb somriures d’orella a orella.

La meua resistència

Cinquanta-un anys avalen la meua trajectòria fallera a Alzira, per tant, puc parlar des de l'experiència.

Comence la meua resistència per alertar en la mida que es puga sobre la racionalització del balcó, de la Fonteta, de l'ofrena, pels premis de llibrets, per arribar a la concòrdia entre els fallers i els no fallers, l’harmonia entre veïns i

fallers és un altre repte essencial per a la convivència

M’AGRADARIA

MANTINDRÉ

SEMPRE

L’OLOR DE TINTA AL DESTAPAR

LA PRIMERA

CAIXA DELS

LLIBRETS,

EVITAR EL

DESMESURAT I

INNECESSARI

CONSUM DE

CASSALLA, I

QUE LA NIT NO

SOBREPASSE

MAI AL DIA:

LES REVETLES

ESTAN BÉ, PERÒ DESPRÉS

CAL ACUDIR

A TEMPS A L’ACTE DE LA DESPERTÀ

i la cohesió social. Les Falles són una expressió vibrant de la cultura valenciana, però també és important respectar aquells que no participen directament en la festa. La convivència i el respecte mutu són claus per mantindre la festa com un esdeveniment inclusiu i positiu per a tota la comunitat.

Som Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però cal demostrar-ho dia a dia.

Espere no ser d’eixe grup de gent que, com he dit abans, generalment de manera clandestina, s’oposen amb diferents mètodes als invasors d’un territori o a una dictadura, en este cas fallera.

Per tant, m’agradaria mantindre sempre l’olor de tinta al destapar la primera caixa dels llibrets, evitar el desmesurat i innecessari consum de cassalla, i que la nit no sobrepasse mai al dia: les revetles estan bé, però després cal acudir a temps a l’acte de la despertà. El sopar d'entrepà dels divendres, les reunions de falla i com no el fumet d'eixe coet acabat d'esclatar o el record viu de l'última flama devorant la falla. Perquè sempre tinc en el record el que deia el meu admirat mestre, xiquet, despús-demà primavera.

La resistència no és un fre al canvi

Associació d’Estudis Fallers

bertat és l’esclavitud. La ign orància és la nostra força”.

Etapes en la història de les Falles n’hi ha moltes, com el segle XIX un període de ple arrelament del fet festívol faller en el Cap i casal i les capitals Alzira, Gandia, Sueca i Xàtiva; l'embranzida dels anys 19201930; o els primers reconeixements de festa d'interés nacional en els anys 1940-1950. I a cada època, hi ha hagut un compendi de grans noms en l’art de fer falles com ara Pedro Guillem, Abelardo Guillot, Carlos Cortina, el paradigmàtic Regino Mas, els germans Antonio i José Fontelles, Modesto González fins Vicent Agulleiro, Miguel Santaeulalia, Juan Canet, Julio Monterrubio, Paco López Albert, Pere Baenas o Carlos Carsí.

Entremig, un episodi marcat per un context de gran pujada del mateix país com fou "el desarrollisme" -indústria pesada, construcció, turisme, baby boom- on destacaren quatre noms que la història fallera cita com "la Generació d'Or": Salvador Debón Cortina (València, 1923-2008), Juan Huerta Gasset (València, 1925-2017), Julián Puche Ferrandis (Carabanchel Alto, 1915-València, 1984) i Vicent Luna Cerveró (València, 1925-2021). Noms que es conjugaren amb els de Vicent Cosí, Manuel Giménez Monfort "Cotanda", Pasqual Gimeno, Pepe Martínez Mollà, els germans Sánchez Cervera, Vicent Tortosa Biosca, entre altres. 3.2.

Iván Esbrí Andrés Resistir a l’oblit:

La falla és efímera, la vida són quatre dies i la memòria curta. Aquesta, justament, és una de les patologies de la Festa de les Falles: la manca de memòria històrica, la qual entenem com la recuperació i posada en valor de les experiències passades.

Prengueren el relleu a aquella generació de primers noms mediàtics dels 1930-1940; és a dir els esmenats Regino, Cortina, Modesto, germans Fontelles més Rafael Raga, Vicent Benedito, Manuel Baeza, Enrique Vidal, Vicent Canet, Carmelo Roda, Francisco Baró, entre altres i amb alguns dels quals van aplegar fins i tot a competir.

Es van formar sota l'aprenentatge i observació d’estos en els seus obradors, compaginant una formació acadèmica rigorosa en les escoles d’Arts i Oficis i de Belles Arts, destacant tots quatre en les especialitats de dibuix, talla, escultura i pintura.

Per tant, quatre signatures capitals de la història de les Falles, intractables en la Secció Especial des de 1957 fins a 1975 i la mestria dels quals va ser aval perquè desenvoluparen altres feines: carrosses, joguets, decorats de superproduccions de Hollywood, escultura, mobiliari públic, maquetes, porcellanes (Lladró), etc.

Dels materials de construcció de falles al llarg dels temps -cera, tèxtils, fusta, cartó i suro-, aquell que s'exposa com el mode tradicional de fer falla, és el buidatge íntegre en cartó pedra1 .

Una tècnica que es cita deu el seu perfeccionament just a Juan Huerta i que va camí dels setanta

anys de vigència -sobrevivint entre el poliestiré expandit si es pren com a data oficial la seua falla Turisme a tot past i Indult Parella d’indis, en Regne de València-Duc de Calabria, el 1956, com a primeres obres íntegres en escultura en cartó.

El procés prompte va influir en la resta d’artistes. De fet, Salvador Debón promptament també fou un absolut dominador del cartó pedra. El seu tractament del modelatge, de la composició i perspectiva, hui encara són gairebé únics.

Turisme a tot past, Juan Huerta, Falla Regne de València-Duc de Calabria, 1956. Arxiu Iván Esbrí

JUAN HUERTA ÉS L’AUTOR DE LES PRIMERES OBRES

MODELADES ÍNTEGRAMENT EN CARTÓ:

FALLA TURISME A TOT PAST I EL GRUP PARELLA

D’INDIS (NINOT INDULTAT), EN AVINGUDA

JOSÉ ANTONIO-DUC DE CALABRIA, EL 1956

1 El cartó pedra és l’evolució de l’ús del paper i cartó encolats amb els quals es realitzaven els cossos centrals, coronaments i elements decoratius de les falles dels 1920-1930. Pioners del treball dels volums amb paper encolat són Modesto González i Gastón Castelló, a Alacant.

El procés prompte va influir en la resta d’artistes. De fet, Salvador Debón també fou hui encara són gairebé únics, amb una plàstica que va des de referències a l’escola grecoromana fins a l’academicisme i la visió onírica2, gràcies a la reconeixible doble imatge (Philippe Halsman, Salvador Dalí) de la qual Si, si... però vaca, a Plaça del Doctor Collado, el 1961, és el paradigma, amb una crítica social àcida i corrosiva des del vessant temàtic.

A les darreries de la dècada de 1920 i al llarg dels anys 1930, Carlos Cortina i Regino Mas dotaren de monumentalitat a la falla en retallar l'altura de les bases i donar protagonisme als cossos centrals i coronaments, que definien la composició

del monument com una mena de piràmide. La revolució esdevinguda pel cartó pedra més el perfeccionament de la tècnica de la vareta per a resoldre les armadures dels volums majors a finals dels anys 1960, van ser l’impuls de Vicent Luna per portar les falles un pas per sobre del monumentalisme: al colossalisme, fent valdre l'expressió "en plaça gran, falla gran" amb un catàleg de falles icòniques com La Llibertat, Els atributs d’Atena, La serp de mar, La nova Torre de Babel, El Juí Final, etc. en la plaça major de València.

Quan es parla de Luna no es pot descurar citar a dues personalitats que van convertir-se en els seus amics més íntims: el dibuixant José Soriano Izquierdo

2 Això li va valdre per ser molt seguit per Generació d’Or particular d’Alacant: Juan Capella, Julio Esplá, Ramón Marco i Remigio Soler.

i l'escultor Fulgencio García "Garcieta", que formaren també part del planter del seu taller junt amb, per exemple, Antonio García “Tonín" (fusteria; qui perfeccionà la tècnica de la vareta), Vicent Pallardó Latorre (escultor) i Carmelo Castellano (pintor).

Entre els seus aprenents més reexits estan Antoni Ramos, Roberto Martí, José Devís, Vicent Agulleiro i José Lafarga. D'altra banda, pel taller de Juan Huerta

SALVADOR DEBÓN FOU UN ABSOLUT DOMINADOR DEL CARTÓ PEDRA I EL SEU TRACTAMENT DEL MODELATGE,

Salvador Debón en Lladró.

Arxiu família Debón

van passar Josep Martínez Mollà, Juan Canet i Alfredo Ruiz. A l'obrador de Salvador Debón es formaren José Sales Pla, Rafael Ramón Espuig Romeu, Ángel Gómez i Miguel Santauelalia

Pel que respecta a Julián Puche, després dels seus pretèrits inicis en Poble de Benimaclet i PelayoMatemàtic Marzal, feu el salt qualitatiu en Peu de la Creu, Plaça del Pilar i Na Jordana amb El dur endavant una falla, un problema de tres en ratlla, el 1961. A la comissió del Carme, Julián Puche consagrà el seu nom amb inoblidables falles com La temptació, el 1964, o Es xopà fins la Moma, el seu primer primer Premi a la categoria el 1965.

Per a complir amb eixes falles d’envergadura de Secció Especial, Puche va llogar una primera gran nau a Xirivella i després adquirí altra en propietat en la nova Ciutat de l’Artista Faller. En les dues instaŀlacions formà al llarg dels anys un bon planter de taller: Vicente Martínez i Pepito Merenciano (moldes); José Ballester (pintura); Antonio Vidal “Tono” (fusteria); Vidal Cabrejas (cartoner); el seu germà Emilio Puche (escultura, cartoner); Luís Martínez Canuto i Francisco Tomás Grau; més les cartoneres Pepa Escrivá, Mama Ula, les germanes Amparín i Carmen, i Pepita “la Cartonera, entre

Vicent Luna amb l’escultura d’un bou. Foto i arxiu família Luna

altres. També passaren per l’obrador de Julián Puche José Barea Rocafull i Salvador Gimeno; i coŀlaboradors d’excepció foren Rafael Raga (1967) i Juan Canet (1975).

Una figura clau al taller fou sense dubte el seu fill Pepe Puche Hernández, format acadèmicament a l'Escola d'Arts i Oficis (dibuix i escultura) i l'Escola de Belles Arts (pintura, escultura, talla i dibuix). Puche fill entrà a l'obrador del seu pare quasi coincidint amb els seus primers passos a Secció Especial. A finals de la dècada dels 1960, Puche fill trencà mà i començà a desenvolupar-se professionalment, fent-se notar la seua influència a falles com Gastronomia, Els invasors, Xoriços i La selva, a Convent de Jerusalem (1968-1972) i Porcades, Les mil i una i Naufraguen les tradicions, a Na Jordana (1973-1975), però respectant la figura paternal com a referent artístic i ideòleg de l'obra.

A partir de llavors el pare, recolzat pel fill, també plantà per a les comissions Bolsería Tros-Alt La darrera campanada; Sant Vicent-Periodista Azzati, com La Festa Nacional; Bisbe Amigó-Conca, per exemple A la Lluna de València i El circ; EsparteroRamón y Cajal Refranyer valencià; més Santa Isabel (foguera), Poble de Benifaió, Avinguda de la Malvarosa, Dalt-Sant Tomás i Federico Mistral-Murta, que diversifiquen el currículum de Julián Puche a la seua darrera etapa en actiu.

A grans trets, l’estil de Puche es caracteritza per un domini brau de l’escultura íntegra en cartó pedra, dels grans volums i de la composició i disposició de les bases. La plàstica més acadèmica i sòbria, és sotmesa a una caricatura expressiva i còmica que, en conseqüència, dota a la seua obra d’una temàtica burlesca i satírica.

Per als curiosos de l'estadística fallera, la carrera de la Generació d'Or en Secció Especial empren amb la irrupció en la categoria de Luna amb La Festa Nacional, a Doctor Collado, el 1955; i finalitza

EN LA MAJORPLAÇA DE VALÈNCIA,

VICENTE LUNA VA INTRODUIR EL COLOSSALISME AMB FALLES ICÒNIQUES COM LA LLIBERTAT, ELS ATRIBUTS D’ATENA, LA SERP DE MAR, LA NOVA TORRE DE BABEL, EL JUÍ FINAL, ETC

amb el comiat de Julián Puche amb Naufraguen les tradicions, a Na Jordana, el 1975. En eixos vint anys, els quatre artistes sols coincidiren en Especial en dues ocasions: 1961 i 1964, copant els quatre primers escalafons del medaller.

El més regular de tots en Especial fou Puche amb setze falles repartides entre Na Jordana, Convent de Jerusalem i Matías Perelló-Luís de Santángel. Salvador Debón és protagonista

de l'exitosa però anecdòtica participació de Visitació-Oriola el 1959, amb La lluita per la vida, Primer Premi, i del debut de Sueca-Literat Azorín, el 1966, amb El Progrés, que aconseguí un no menyspreable Tercer Premi. Aquest artista és dels membres de la Generació d'Or, qui més primers premis atresora de la Secció: sis, enfront els quatre de Julián Puche i els tres que figuren als currículums de Juan Huerta i Vicent Luna.

Huerta i Puche s’acomiadaren de la categoria amb sengles primers premis el 1966 i 1975: Pirateries, a la Plaça del Pilar, i l'esmentada Naufraguen les tradicions respectivament. Salvador Debón, Juan Huerta i Julián Puche feren doblet de Primer Premi de Falla i Primer d’Enginy i Gràcia en tres ocasions. En el particular palmarés de la Generació d'Or a Secció Especial, Huerta és qui té més premis d'Enginy i Gràcia: cinc.

Pel que respecta a Ninots Indultats, Juan Huerta va amb tres: el citat Parella d’indis i Matrimoni prehistòric, a Regne de València-Duc de Calabria (1956, 1957), i El càstic de ser-ne massa, a Bailén-Xàtiva "Ferroviària" (1961). Si bé, és Julián Puche el situat al primer lloc amb sis grups salvats de les flames de diferents

comissions i seccions -Llaurador valencià i Tertúlia de vells 1959 i 1960, Cabassada de xiquets 1969, Enyorances del passat 1975, La corda fluixa i No canvies senda vella per novella, 1980 i 1981-, seguit de Vicent Luna amb quatre -L’home anunci, Una freagada de panxa, Amb mala fortuna i Com una mare 1963 a 1966-.

Salvador Debón no té Ninots Indultats, com cap falla a la plaça major de València, igual que Puche. D’altra banda, Luna ostenta un rècord no superat de tretze falles a la Plaça del Cabdill/Municipal (1965, 19731983). Juan Huerta en té una: Ajuda a València, el 1958, que serví per a agrair l’auxili rebut per les províncies espanyoles arran de la riuà del deu d’octubre de 1957.

La fi de les seus carreres va passar per la jubilació plena, cas de Puche i Luna, i l’acomiadament previ de les Falles de Huerta i Debón per a treballar en Porcelanas Lladró.

Debón, Huerta, Luna i Puche han rebut el càlid homenatge dels seus companys admiradors, sent retratats en ninot per Paco Mesado, Puche (exposat al Museu de l’Artista Faller); Pepe Martínez Mollà, Huerta3; Francisco Ribes López i Armando Serra, Debón

3 El ninot pertanyia a la Falla Municipal 1994 50 Aniversari, tot un homenatge al Gremi i a l’ofici d’artista faller. Cortina i els Mestres Majors del Gremi fins aleshores Regino Mas, Vicente Rodilla, Vicent Tortosa Biosca, Julián Puche, León Lleó, Salvador Guaita i Salvador Gimeno també foren retratats.

(exposat Museu de l’Artista Faller); i Vicent Almela i Pedro Rodríguez, Luna (exposat al Museu de l’Artista Faller). O donar nom a premis, com el Salvador Debón a l'Artista Revelació de la Falla Dr. Collado, i a carrers, com el de Vicent Luna a Montserrat.

La màxima distinció rebuda per un d’ells és la Medalla al Mérit Cultural de la Generalitat Valenciana, per a Luna, el 2005. Tots quatre reberen el Ninot d’Or i la Insígnia de Plata, distincions del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València per activitat i jubilació. Julián Puche va presidir l’entitat gremial com a Mestre Major entre 1971 i 1974.

LA

CARRERA DE LA GENERACIÓ

D'OR

Julián Puche i el seu Ninot Indultat de Peu de la Creu de 1959. Arxiu família Puche

Noms que estan ací, falles reiteradament ressenyables, llibres i articles biogràfics però pocs fastos al voltant de les efemèrides dels seus centenaris, algun ja passat: Julián Puche el 2015, Salvador Debón el 2023 i Juan Huerta i Vicent Luna ara enguany. Cap institució ha determinat un “Any de" en el seu honor, ni comissió que els recordara per tal motiu.

Però resistiran a l'oblit.

Consultes

AA.DD. (2007): Vicent Luna, l’art de fer falles, València, Ajuntament de València.

AA.DD. (2018): Els Puche, arrels de falles, València, Ajuntament de València.

Esbrí Andrés, Iván (2017): “Fer memòria. Julián Puche, la Generació d'Or i més”, Cendra, 20.

EN SECCIÓ ESPECIAL EMPREN AMB LA IRRUPCIÓ EN LA CATEGORIA DE LUNA AMB LA FESTA NACIONAL, A DOCTOR COLLADO, EL 1955; I FINALITZA AMB EL COMIAT DE JULIÁN PUCHE AMB NAUFRAGUEN LES TRADICIONS, A NA JORDANA, EL 1975

--- (2023): “Salvador Debón Cortina. Ressenya biogràfica i artística en el seu centenari (1923-2023)”, Revista d’Estudis Fallers, 28.

Esbrí Andrés, Iván, i Lagarda Pérez, Alejandro (2019): “Juan Huerta 1925-2017”, El Turista Fallero, 78.

Resistir a l’oblit: la Generació d’Or

Atat és l’esclavitud. La ignor

Lluís

Fernández i Gimeno Associació d’Estudis Fallers

Açò no és una falla. La resistència a les propostes multidisciplinàries i d’avantguarda

çò no és una falla. La frase preferida dels defensors de les essències falleres va ser la més repetida el març de 2017 en el curt espai que separava les propostes d’Anna Ruiz i Giovanni Nardín per a la falla infantil municipal, de la gran torre de comunicacions de vareta “Ca la Trava”, un projecte de Manolo García i un equip format per Manolo Algarra, Manolo Martín, Julio Monterrubio, José Aguilar i Fet d’Encàrrec. Igual que havia passat en els anys 80, el canvi de govern havia propiciat l’entrada de nous llenguatges estètics en el disseny de les falles municipals, una entrada d’aire fresc que donara visibilitat a totes les sensibilitats que també tenen cabuda en l’art efímer, més enllà de la mal denominada falla clàssica.

ància és la nostra força”. No debades, la falla de la plaça de l’Ajuntament – abans Caudillo i País Valencià- sempre s’ha caracteritzat per tindre uns trets especials, sent o no municipal. Entre ells i tal vegada el que més ha condicionat la seua estètica és que sempre s’ha mantingut fora del concurs oficial, condició que va afavorir la proliferació d’obres genuïnes, allunyades del corrent barroc que marcava la falla artística que competia pel primer premi. Així vam poder gaudir d’una falla esbossada per Dalí (1954) o de les genials excentricitats de Ricardo Rubert (1963 i 1964), considerat el primer artista faller revolucionari i avantguardista, al qual sobrenomenaven “El Loco”, i que es va veure obligat a eixir del món de les falles, fart de tanta incomprensió.

Però si hi ha hagut un període realment transgressor, on les propostes multidisciplinàries i d’avantguarda es van imposar als corsets del poder establit, eixe va ser el trienni 86-88, moment en el qual es van alinear diversos factors: un artista renovador com Manuel Martín López, uns dirigents aperturistes i una societat en plena ebullició social i cultural. 3.3.

SI HI HA HAGUT UN PERÍODE

REALMENT TRANSGRESSOR, ON LES PROPOSTES MULTIDISCIPLINÀRIES I D'AVANTGUARDA ES VAN IMPOSAR

ALS CORSETS DEL PODER ESTABLIT, EIXE VA SER EL TRIENNI 86-88

Amb L’estoreta velleta de 1986, Manolo Martín va trencar definitivament amb els cànons estètics tradicionals, confiant-li el guió de la falla a l’escriptor Manuel Vicent, el disseny al creador de còmics Sento Llobell i la indumentària dels ninots al modista Francis Montesinos, tota una ostentació coŀlectiva que va encimbellar a la falla del sis-cents entre les més icòniques de la història de la festa. En 1987, seguint el mateix procés creatiu, Martín va implicar de nou iŀlustradors i escriptors per a realitzar Perquè el foc només siga un espill, una falla que replicava la façana de l’Ajuntament i que gaudia de tota una sèrie d’elements nous, com els efectes de fum, llum i

L’estoreta velleta, de Manolo Martín (Plaça del País Valencià, 1986). Foto Juan V. Ramírez

so que simulaven la seua cremà, o la possibilitat d’utilitzar la part posterior d’escenari on van actuar alguns representants de la moguda valenciana. La trilogia va acabar en 1988 amb una altra falla inoblidable, Ho tenim tot baix, però… dissenyada per l’humorista gràfic Ortifus que amb la seua genial sàtira va posar en el focus de la crítica les interminables obres públiques de la ciutat, en un altre nou exemple de falla que triomfa partint d’un llenguatge i una estètica totalment trencadors.

Però, efectivament, tal com vaticinava la falla del 87, tot allò només va ser un miratge. Amb la batalla dels símbols encara cuejant, el nou canvi de rumb

polític dels 90 ens va retornar altra volta a l’immobilisme, entelant així una insòlita trajectòria que, malgrat la seua brevetat ha quedat en la retina de milers d’aficionats a les falles. La plaça del País Valencià va ser rebatejada com a plaça de l’Ajuntament, Vicente González Lizondo i María Dolors García Broch – en aquell temps president de Junta i regidora de Cultura respectivament- van esborrar amb líquid corrector tot el que ells consideraven que estava escrit en català en la seu de Junta Central Fallera, mentre des del renovat consistori de Rita Barberá, es donaven les directrius pertinents perquè en la recentment canviada de nom plaça es plantara al març una falla “de veritat”. Una deriva

que, amb els seus alts i baixos i les seues honroses excepcions, va conduir a la paupèrrima sèrie de falles municipals -o fora de concurs de la plaça de l’Ajuntament-, la pitjor des que es planten en eixe espai públic, situació que es va allargar fins que es van començar de nou a veure alguns brots verds a partir del redescobriment de la vareta per part de Manolo García.

La inviolabilitat de l’estètica de la falla municipal va haver de ser de nou combatuda des de la mateixa administració després de la bolcada política de 2015, quan el govern de Compromís va introduir un concurs públic els jurats del qual provenien de coŀlectius més permeables a l’actualització de l’estètica fallera i a la introducció de nous llenguatges. D’esta manera van tornar a ressorgir projectes multidisciplinaris tan atractius com els realitzats per l’equip artístic format per Pepe

Sento Llobell, Manolo Martín i Francis Montesinos durant la realització del projecte L’estoreta velleta. Arxiu

Joan Castelló Lli

Latorre i Gabriel Sanz al costat d’artistes urbans com Okuda (Equilibri Universal, 2018) o Pichiavo (Procés creatiu, 2019), el de la malmesa Meditadora dissenyada pel pintor muralista Escif (Açò també passarà, 2020/21) i realitzat per Manolo Martín i José Ramón Espuig, el de la falla ecologista ideada pel pintor valencià Antonio Segura Dulk i construïda per Alejandro Santaeulalia (Protegix allò que estimes, 2022) o l’original cor de vareta de Marina Puche i Manolo García (Cardioversió valenciana, 2023).

Ca la Trava, un projecte de Manolo García i un equip format per Manolo Algarra, Manolo Martín, Julio Monterrubio, José Aguilar i Fet d’Encàrrec. Foto Adrián Castelló Cañamero

L’AVANTGUARDA, LA RENOVACIÓ ESTÈTICA, ENTESA PELS GUARDIANS DE LES ESSÈNCIES COM UN SACRILEGI, COM UNA PROFANACIÓ DEL RITUAL IMBUÏT DE SACRALITAT, VA TORNAR AL DEBAT POLÍTIC AMB EL PROJECTE MUNICIPAL LIDERAT PER ESCIF I PERE BAENAS (DOS COLOMS, UNA BRANCA, 2024)

No obstant això, l’avantguarda, la renovació estètica, entesa pels guardians de les essències com un sacrilegi, com una profanació del ritual imbuït de sacralitat, va tornar al debat polític que, als peus de l’últim projecte municipal liderat de nou per Escif i Pere Baenas (Dos coloms, una branca, 2024), es dirimix entre el classicisme i la innovació, entre la tradició enfront de la modernitat. Una polèmica que ha acabat exactament igual que en etapes anteriors, en una volta a allò que l’establishment considera una falla com Déu mana, tant en l’estètica “Disney” com en la crítica blanca ben entesa. Una pena.

Açò no ès una falla

Porte carregats a l’esquena molts anys fotografiant falles. És una tasca que m’encisa, una de les meues activitats preferides en la festa (i fora de la festa, perquè quan vaig d’excursió amb amics fotografie fins a una formiga que passa), però des de fa un temps m’entra una sensació de déjà vu quan faig ronda fallera. Sovint, em fa la impressió que la falla ja l’he vista, i no només pels refregits, sinó també per repetirse contínuament temàtiques des del Juràssic, i també per arribar a una demarcació i, encara que el cadafal siga altre, em sembla el mateix de tots els anys perquè estèticament sempre és molt paregut. Això pot provocar una sensació d’avorriment a qualsevol, i fins i tot llevar les ganes de fer rondes, però jo m’he proposat resistir-me i continuar fotografiant un fum de falles com sempre.

cipis de la causa, no hi hav

ia loberta és l’esclavitud. La ignorància és la nostra força”. I com aconseguir-ho? En el meu cas vaig començar un procés de “reprogramació” de la manera de vore les falles. No es tracta de plantejar un filtre de percepció com els de la sèrie de la BBC Doctor Who, que significaria alterar la forma de rebre la realitat, sinó més bé de percebre-la des d’altre punt de vista.

El punt de partida estava en el fet que jo, al principi, fotografiava qualsevol falla que em trobava pel carrer. Era habitual que fera una ronda per a buscar unes falles determinades, i acabara parantme en cada cantó on me’n trobara una de casualitat, així que les rondes se’m feien eternes i cap any fotografiava totes les falles que realment volia. Això sí, veia una bona quantitat de cadafals de totes les seccions, grans i infantils, de València.

Total, que acabava la setmana fallera amb un grapat de fotos de falles poc interessants, cansat i frustrat perquè me n’havia deixat bones falles sense fotografiar. L’any següent ho intentava fer millor, sense aconseguir-ho, i així vaig caure en la monotonia “fotofallera” durant un temps… fins que vaig fartar-me i vaig pensar en com canviar la situació.

Hi ha falles que prenen altres camins. És el cas de Borrull-Socors, amb Que si vols arròs, Catalina! (2024). Foto Carles Fernández

Primer calia analitzar el punt de partida, o en altres paraules, fer un diagnòstic de la situació. Si fem una visió panoràmica de les falles plantades a València, és fàcil tindre la sensació que moltes ja les hem vistes en anys passats com he comentat adés. I no es lliura la secció especial, sinó al contrari, ja que amb les ganes d’aconseguir el primer premi, les comissions solen reproduir (no sempre, hi ha honorables excepcions) esquemes

clàssics d’estètica i guions no excessivament crítics. D’ací la impressió d’arribar a una plaça i dir: “¡Esta falla ja l’he vista!”.

Però, ¿totes les falles són així? ¡No! Afortunadament, algunes són com el poble d’Astèrix, que es resisteixen a la dominació general i prenen altres camins, en este cas estètics o argumentals. Per definició és el cas de les falles innovadores i experimentals, representades la majoria per

la Federació de Falles I+E i la Federació de Falles en Especial Enginy i Gràcia (FFEIG), les quals inclouen comissions que aposten per una falla amb un llenguatge i un missatge diferent. A més, en una mateixa demarcació pot haver-hi una falla completament diferent cada any, fins i tot encara que l’artista siga el mateix, ja que la filosofia d’estes comissions és, precisament, esprémer l’enginy.

SOVINT, EM FA LA IMPRESSIÓ QUE LA FALLA JA L’HE VISTA, I NO NOMÉS PELS REFREGITS, SINÓ TAMBÉ PER REPETIR-SE CONTÍNUAMENT TEMÀTIQUES DES DEL JURÀSSIC

ALGUNES FALLES SÓN COM

EL POBLE D’ASTÈRIX, QUE ES RESISTEIXEN A LA DOMINACIÓ

GENERAL I PRENEN ALTRES

CAMINS, EN ESTE CAS ESTÈTICS O ARGUMENTALS

Falles amb altres estètiques: Mentre dure la festa, de Reyes Pe (Castielfabib-Marqués de Sant Joan, 2023). Foto Carles Fernández

Queda clar doncs que per a evitar l’avorriment en les rondes falleres, cal incloure moltes falles innovadores i experimentals en la ruta. Es gaudeix d’una gran diversitat, des de falles amb estètiques geomètriques fins a pròximes a les clàssiques, de falles que denuncien problemes socials a d’altres plenes d’humor… i des de falles que d’una ullada es veu el significat, a altres que per a entendre-les, cal llegir-se un text enciclopèdic que tenen al costat. En qualsevol cas, són imprescindibles per a resistirse a la monotonia fallera.

De tota manera, no són les úniques que llancen aire fresc en les fotografies de falles. Cada any apareixen projectes que destaquen pel seu humor o compromís social i que són imprescindibles en la ruta. Per exemple, les escenes de les falles creades pels artistes Toni Fornes, Marina Puche o Juanjo García solen estar plenes de situacions divertides, i val la pena mirar-les i fotografiar-les amb calma encara que supose no tenir temps de vore alguna falla més de la ronda. El mateix passa amb cadafals amb missatge social com els realitzats per Raúl Martínez Ruiz “Chuky”, un expert en este tipus de falles, on cada ninot té un missatge amb rellevància.

Amb estos criteris de selecció de les falles a fotografiar, cal afegir-ne un altre: no cal fer-li foto a totes les que trobem pel camí, que no és el Pokémon Go. Si de casualitat és un cadafal amb un punt d’interés, pot ser, i si no, passem de llarg o fem una foto general i punt (i si ens queda lluny, amb el zoom, sense moure’ns del lloc). Aturar-se massa significa perdre temps que pot utilitzar-se en vore falles interessants, ja que és limitat: una vegada es cremen ja no es pot. Si ens passa per alt alguna que posteriorment la volem per qualsevol raó, tenim Cendra Digital per a buscar-la.

Portant a la pràctica estes recomanacions, ja es fa més variada i entretinguda la ronda fallera. Però falta polir un factor que ja he nomenat: el temps. Resistir-se a l’avorriment en les visites a falles és també fer-les més dinàmiques, per la qual cosa com menys minuts utilitzem en els desplaçaments, millor. En este sentit és molt útil la bicicleta, ja que amb ella pots moure’t perfectament per una València plagada de carrers tallats. Si hi ha una tanca perquè no passen cotxes, es pot rodejar i arribar a peu a la falla sense pegues; i què dir de Ciutat Vella, que es pot recórrer sempre que les hordes de turistes no siguen massa denses i obliguen a anar a peu. A més, este vehicle permet fer esport que va de meravella per a baixar les sobredosis de paelles, xurros i bunyols amb xocolate que patim durant la setmana fallera.

En resumits comptes, per a resistir-se a la monotonia i l’avorriment de visitar falles any rere any, cal primar la qualitat i varietat abans que la quantitat, i economitzar en el temps del transport. En cas contrari, l’avorriment ens guanyarà i acabarem fent fotos als pardals (i no parle de la falla municipal de València de 2024, sinó dels que volen de veritat).

Escena amb crítica política en la falla Collage, de Vicente Martínez Aparici (Cuba-Lirterat Azorín, 2021). Foto Carles Fernández

AMB LES GANES D'ACONSEGUIR EL PRIMER PREMI,

Davant del dilatat procés de discussió i elaboració de “l’esborrany de l’avantprojecte del nou Reglament Faller”, imprescindible perquè comence la fase estrictament assembleària d’unCongrésFallerquevaarrancar oficialment amb una votació de l’Assemblea de presidentes i presidents de falla el passat 26.10.2021, s’han generat certes suspicàcies entorn de la voluntat real de portar-lo a terme.

tat és l’esclavitud. La ignor tra força”.

Cal remarcar que els treballs preparatoris es van distribuir, segons decisió de l’Assemblea de presidentes i presidents de falla de 26.10.2021 en dos grups de treball, la mesa d’organització del Congrés Faller i la de redacció de l’avantprojecte de Reglament Faller. L’esmentat esborrany només es pot fer públic després que l’Assemblea de presidentes i presidents de falla haja aprovat el procediment del Congrés que ha elaborat la primera mesa.

La tardança a donar a conéixer el text de l’esborrany i una certa incomprensió inicial dels components de la primera mesa, que és coneguda en molts àmbits fallers, respecte de la durada i l’abast reformador dels treballs de la segona, han afegit desconfiança al procés.

1. Duplicitat de normes

El Reglament Faller (RF) és una de les dos normes bàsiques que, al mateix nivell, regulen l’organisme autònom municipal de naturalesa administrativa que organitza els actes fallers d’abast general a la ciutat de València, la Junta Central Fallera. Comparteix asimètricament el seu àmbit d’aplicació amb el Reglament de Funcionament i Règim Intern (RFRI), norma bàsica d’existència obligada segons la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local. Aquesta duplicitat normativa és única entre els organismes autònoms de l’Ajuntament de València i ocasiona problemes.

En certa manera, les dos normes competeixen, o s’han de complementar o coordinar, quan regulen l’organització interna de la Junta Central Fallera, ja que els titulars de les vicepresidències que conformen la directiva i tots els components de les delegacions i del ple, que són òrgans de l’entitat, són voluntaris censats en alguna comissió de falla.

Actualment, l’estructura del personal de la Junta Central Fallera, inclòs el regidor que la presideix, consta de 6 assalariats i més de 240 voluntaris. Aquesta presència aclaparadora de voluntaris i la seua participació reglada en els processos de presa de decisió de l’organisme són fets que s’arrosseguen des dels orígens de la institució en la immediata postguerra civil, amb les lògiques particularitats al llarg del temps, i expliquen històricament l’existència d’una norma com el Reglament Faller, que es genera mitjançant un procediment híbrid.

Durant la dictadura franquista, la impossibilitat de qualsevol discrepància pública entre el consistori i els dirigents fallers feia totalment innecessària la duplicitat de normes, situació que va continuar en democràcia, ja que, de fet, fins que l’aplicació de la Llei de Bases ho fa fer inevitable, la Junta Central Fallera no va sentir la conveniència d’aprovar un RFRI. La insòlita preponderància que aquesta singularitat històrica sembla atorgar al Reglament Faller pesa molt, encara, en els sentiments de molts dirigents fallers, nostàlgics o no.

ENS

TROBEM AMB UN MÓN FALLER

MAJORITÀRIAMENT

DESCONEIXEDOR DE LA NORMATIVA QUE

ELS REGULA I POC

INTERESSAT A SER

INFORMAT

AL RESPECTE

2. Un procediment de reforma complicat

Les dues normes són aprovades pel mateix òrgan, el ple de l’Ajuntament de València, que és absolutament sobirà respecte de la seua decisió; però l’elaboració del Reglament Faller és un procés en gran part extern a l’entramat administratiu del consistori, tot i que amb dues curioses i eloqüents particularitats. El procés naix d’una decisió de l’Assemblea de presidentes i presidents de falla, la qual està formalment reconeguda com la màxima instància decisòria de l’organisme en matèries exclusivament falleres; a més, la redacció final de l’avantprojecte del reglament és potestat d’una altra Assemblea de representants, constituïda a l’efecte, la regulació del funcionament de la qual és aprovada per la mateixa Assemblea de presidents ja esmentada. Però els components d’ambdues assemblees són escollits per les comissions de falla, no per la totalitat dels electors del municipi, i representen només els fallers i les falleres, no tots els ciutadans de València.

L’aprovació de qualsevol modificació del reglament faller exigeix, actualment, la participació de les dues assemblees citades més amunt, en el context d’un Congrés Faller, com regula el mateix reglament vigent, en les disposicions addicionals primera i segona:

PRIMERA: «El Congrés Faller»

El Congrés Faller és l’òrgan coŀlegiat que assumeix l’expressió de la voluntat dels qui componen el món faller. Per a la seua convocatòria, constitució i règim de funcionament, la Junta Central Fallera elevarà proposta formal del mateix davant l’Assemblea General per a la seua aprovació definitiva. Les seues funcions s’extingiran, després de la finalització dels treballs necessaris, amb la clausura oficial del mateix.

SEGONA: «Modificació i Derogació del Reglament Faller»

EltextarticulatdelpresentReglamentFaller,una vegada aprovat formalment per l’Ajuntament de València a proposta del Congrés Faller, es configura com a text normatiu bàsic d’obligat compliment per a tot el coŀlectiu faller. La seua modificació o derogació només podrà realitzarse mitjançant convocatòria i decisió expressa d’un nou Congrés Faller, degudament convocat a aquest efecte i intervenint l’aprovació de l’Assemblea General, sense perjudici de la irrenunciable competència municipal sobre elaboració i aprovació de Reglaments.

A la majoria dels presidents de falla sols els interessa l’elecció de les falleres majors i els horaris de l’Ofrena. Arxiu Joan Castelló Lli

3. La intranscendència de la norma i una memòria curta i estancada

A banda de la concurrència assenyalada entre el RF i el RFRI en matèries d’organització interna de la Junta Central Fallera, que pocs fallers coneixen; quan la norma fallera regula aspectes del funcionament de les comissions de falla, es troba amb un munt de normes que li imposen limitacions. La legislació en matèria d’associacions, la més específica reguladora de les associacions culturals, la defensa de la infantesa, la protecció de dades, la legislació en matèria fiscal i comptable, particularment, i, sobretot, les creixents regulacions de l’ús de la via pública i la contaminació sonora davant d’actituds veïnals poc favorables, o de reglamentacions europees, han estés, entre els fallers que tenen opinió, la idea que l’activitat de les falles està més regulada que mai; és a dir, que els fallers tenim menys autonomia normativa que en el passat.

Val a dir que “els fallers que tenen opinió”, i que sorgeixen de manera aleatòria, han de ser acceptats per la resta perquè puguen expressar-se públicament en els fòrums adequats, ser atesos amb respecte i, eventualment, ser presos en consideració. Si pertanyen a una falla d’especial o de primera passen els tràmits iniciàtics més fàcilment.

En qualsevol cas, la memòria arriba fins on arriba, i no sembla anar més enllà dels anys 80 del segle passat, en plena transició democràtica, on s’ubica el trencament d’un món ideal pel que fa a les possibilitats d’ocupació de la via pública i que, a més, tenia poques regulacions fiscals. Més encara, per a molts dirigents fallers actuals, només arriba fins a l’època daurada dels governs municipals del Partit Popular sota el lideratge de Rita Barberà, on els fallers, que eren ells i ningú més, sí que manaven. S’obliden de les regulacions esmerçades per Fèlix Crespo quan va deixar de presidir la Junta Central Fallera.

EL PROCÉS DE REDACCIÓ

D’UN NOU REGLAMENT FALLER ALÇA D’ENTUSIASMEPOC

4. El desinterés de la majoria

El fet és que quan, des de la presidència d’una falla, o des de la d’una agrupació, hom interroga els fallers, o els presidents de falla, sobre quins aspectes del Reglament Faller els preocupen, tot sol reduir-se a l’elecció de les falleres majors, o, si de cas, a figures equivalents, els horaris de l’Ofrena i una eventual regulació de la indumentària amb possible èmfasi historicista, que sembla estar de moda. De manera simptomàtica, la regulació dels premis de falla, que, a través de la competència que generen, explica la persistència de la falla-monument i ajuda a mantindre la configuració actual de l’entramat industrial que sosté la festa, interessa a poca gent i en poques falles. Un altre tema és que agrade o no el premi aconseguit. No és la falla el que més interessa als fallers. Fora d’açò, els temes estrella són les subvencions i l’ús de la via pública, que tenen regulacions específiques a banda del Reglament Faller.

Cal notar que la qüestió de les falleres majors, o dels fallers majors, ha suscitat un altre moviment que, al final, juga en contra de la transcendència de la norma bàsica fallera. Davant d’una majoria fallera encara contrària a innovacions al respecte, algunes comissions reivindiquen el dret a actuar amb independència del Reglament Faller, tot basant la seua posició en la legislació en matèria d’associacions i en la mateixa Constitució Espanyola de 1978.

Davant la qüestió de les falleres majors o dels fallers majors, algunes comissions reivindiquen el dret a actuar amb independència de l’actual Reglament Faller. Raúl Puerta Lorenzo, Faller Major de Borrull-Socors 2023. Foto Joan Castelló Lli

En definitiva, ens trobem amb un món faller majoritàriament desconeixedor de la normativa que els regula i poc interessat a ser informat al respecte.

A més, la minoria que té vocació de controlar les falles, que lògicament està molt millor informada, entén que les possibilitats d’autoregulació de la festa, mentre no s’abandone la tutela i el corresponent finançament de l’Ajuntament de València, és molt reduïda, i es manifesta en pocs temes que puguen interessar a molts. Aquella mateixa minoria opina que les Falles de València no poden separar-se de l’Ajuntament; bàsicament, perquè saben que no estan disposades a suportar el cost econòmic que això podria implicar.

La Junta Central Fallera, inclòs el regidor que la presideix, consta de 6 assalariats i més de 240 voluntaris. Nico Garcés, actual secretari general de JCF.

Arxiu JCF

5. El realisme s’imposa

Aquesta convicció planteja el problema, que hem assumit els redactors de l’esborrany de l’avantprojecte del Reglament Faller, de com aconseguir la corresponsabilitat i l’interés del món faller en les decisions d’abast general que es prenen des de la Junta Central Fallera. Lamentablement, al llarg de l’any, les assemblees de presidentes i presidents que solen reunir més d’una tercera part de les falles representades són només la que escull els jurats de fallera major i de fallera major infantil de València i, amb menys assistència, la que aprova el sistema de classificació de falles, que determina l’estructura dels premis de falla.

En aquest context, el procés de redacció d’un nou Reglament Faller alça poc d’entusiasme. Potser per això, més que l’aprovació final d’opcions concretes, els redactors de l’avantprojecte, considerem molt important que tinga èxit la nostra proposta per a fer possible, en un futur, la reforma senzilla d’un conjunt taxat de temes, sense la necessitat del complicat procés d’un Congrés Faller.

No obstant, els redactors han fet un esforç considerable per resoldre molts problemes de la festa i del funcionament de la Junta Central Fallera, en la mesura que una norma de l’abast del Reglament Faller ho puga fer possible. Cal destacar, dins d’aquest esforç, un nou procediment d’elecció de la FMV i de la FMIV, l’elecció d’alguns càrrecs directius pels fallers, la professionalització d’altres components de la directiva, una nova regulació dels delegats de sector, una nova distribució de competències entre el ple de la Junta Central Fallera i l’Assemblea, la proposta d’un règim disciplinari integral i un nou procediment de reforma del reglament.

6. Qui alenteix el procés?

Més enllà d’alguns desacords referits en la introducció d’aquest escrit entre les dues meses de treball, que no han tingut recorregut, els redactors de l’esborrany no hem notat cap pressió que limite el nostre treball, al qual pensem que li hem dedicat el temps necessari, si atenem la realitat d’un text complex i molt antiquat en alguns aspectes i la vida dels components de la mesa, que hem hagut de repartir entre el treball, les nostres activitats falleres habituals i les reunions del Congrés.

En un context de desinterés general, els dirigents de la festa, presidentes i presidents, agrupacions i Interagrupació de Falles de València (el president de la qual, Fernando Manjón, és component de la mesa d’organització del Congrés), i els opinadors i gurús habituals no són responsables de cap dilació.

Cronologia bàsica:

26.10.2021: L’Assemblea de presidentes i presidents de falla aprova iniciar l’expedient per a fer els treballs previs a fi de convocar el Congrés Faller, segons proposta elaborada per la Interagrupació de Falles de València.

28.06.2022: L’Assemblea de presidentes i presidents de falla tria les persones que componen les meses d’organització del Congrés Faller (15 persones) i de redacció de l’avantprojecte de Reglament Faller (25 persones).

Quant a la mesa d’organització del Congrés, van ser triats, per ordre, Juan Bosco Miquel (coordinador), Fernando Manjón, Amparo Serrano, Julio Torras, Patricia Cobacho, Antonio Fagoaga, Amparo Felip, M. Jesús Andrés, Isabel Estela, José Ángel Monzó, José Vicente Lahuerta, Gabriel Aranaz, Noelia Soler, Rafael Ferrando i Pablo Guillén. Per a la mesa de redacció de l’avantprojecte de Reglament Faller, van resultar triats, per ordre, Jorge Miguel Guarro (coordinador), Vicente Carlos Boluda, Joaquín Berlanga, Juan Francisco Solivares, Enrique Almero, Ramon Estellés, Vicente Almela, Cecilia Herrero, Jorge Defez, Lorenzo Lamelas, M. del Carmen Lledó, José Luis Font, José Manuel Ferrando, José Manuel Nieto, Luis Frejo, Pepe Pastor, Ximo Roig, Miquelo García, José Luis Gomar, Antonio Marco, José Luis Pérez, Manolo Mas, Miquel Ramón, Óscar Rueda i Ángel Santamaría.

06.07.2022: Carlos Galiana presideix la primera reunió conjunta. La mesa de redacció distribueix l’articulat en tres grups, els treballs dels quals seran sotmesos, posteriorment, a discussió conjunta.

Entre el 12 i el 20 de setembre de 2022: Comencen les reunions dels tres grups de la mesa de redacció. Febrer de 2023: L’esborrany de procediment d’organització del Congrés entra en la secretaria de l’Ajuntament de València. No es pot fer públic. LES POSSIBILITATS D’AUTOREGULACIÓ DE LA FESTA, MENTRE NO S’ABANDONE LA TUTELA I EL CORRESPONENT FINANÇAMENT L’AJUNTAMENTDEDE

21.09.2023: Última reunió dels grups de la mesa de redacció. Ha passat un any des que les reunions van començar.

25.09.2023: Primera reunió conjunta de la mesa de redacció. Es fixa el procediment d’esmenes i de votacions. S’inicia un procés de negociació entre els tres grups de treball sobre tot l’articulat proposat.

28.11.2023: La mesa de redacció remet escrit al Secretari General de la Junta Central Fallera en contra del procediment presentat davant l’Assemblea per la mesa d’organització del Congrés.

29.11.2023: El president de la Junta Central Fallera retira de l’ordre del dia de l’Assemblea de presidentes i presidents de falla la votació del procediment del Congrés, per defectes de forma.

27.03.2024: Es presenta esborrany de l’avantprojecte de Reglament Faller, per primera vegada, davant del Secretari General de la Junta Central Fallera, després de sis mesos de treball conjunt dels tres grups que componen la mesa de redacció. El procés dura ja any i mig.

03.06.2024: Se’ns remet un escrit informal de Javier Vila, secretari de l’Ajuntament, adreçat a la mesa de redacció, on indica discrepàncies de tipus legal, amb la intenció d’evitar un ulterior informe desfavorable. Realitzem tres reunions conjuntes successives de la mesa de redacció per a tractar-lo.

15.10.2024: L’esborrany definitiu és aprovat per la mesa de redacció. El procés dura ja dos anys i un mes.

16.10.2024: Reunió conjunta de les dos meses per a resoldre desacords sobre el procediment del Congrés proposat per la mesa d’organització.

A hores d’ara els dos textos estan en mans dels serveis jurídics de l’Ajuntament de València.

Les Falles són un motor de dinamització econòmica; és una afirmacióqueestàbenjustificada actualment i que es va posar en valor, sobretot, en època de pandèmia: “LesFallesdeValència generenunimpacteenl’economia de 732 milions d’euros, en la renda de 180 milions d’euros, i en l’ús de 6.500 llocs de treball. Són les conclusions d’un estudi encarregat per l’Ajuntament de València que reflecteix que les Falles són la festa d’Espanya que crea més ocupació i obté major retorn econòmic.” Estudi de Santiago Ballester, al costat dels components de la Càtedra Model Econòmic Sostenible València i Entorn de la Universitat de València, autors de l’estudi ‘Les Falles de la ciutat de València. Estudi d’Impacte Econòmic’.

tat és l’esclavitud. La ignor

ància és la nostra força”. Un impacte només a les Falles del Cap i Casal. Si l’estudi fora de tot el territori valencià, encara seria de major envergadura. Segons l’estudi, elaborat amb dades de 2023, la despesa dels fallers i falleres en la festa és de 74 milions d’euros (amb una despesa mitjana per família de 1.760 euros); el de les comissions és de 34,9 milions; el dels visitants i residents ascendeix a 268,9 milions; el de les empreses a 7,9 milions i el de les administracions públiques a 11 milions.

L’impacte econòmic de les Falles de la ciutat suposa el 0,29% del PIB de la província de València i el 0,14% del PIB de la Comunitat Valenciana, mentre que l’impacte de l’ocupació representa el 0,53% de l’ocupació de la província i el 0,28% de la Comunitat Valenciana.

Hugo Morte Faller de la Falla Penya

El Mocador Sagunt

Les falles són un motor econòmic. Figura de la falla Es ven, de Miguel Hache i Manolo Martín Huguet (Plaça de l’Arbre, 2024). Foto Joan Castelló Lli

tat és l’esclavitud. La ignor

LA

FELICITAT EN LES FALLES S’APLEGA

TREBALLANT PER AL COL·LECTIU, COL·LABORANT AMB ENTITATS SENSE ÀNIMS DE LUCRE I AJUDANT A LES PERSONES.

HEM DE CONTINUAR

LLUITANT ENFRONT DE L’IMMOBILISME I LA RESISTÈNCIA DE CERTES

PARTS

Quant al retorn, s’ha calculat que cada milió d’euros invertit per les administracions públiques genera en l’economia valenciana 430 ocupacions, 49 milions d’euros en vendes i 12 milions d’euros de PIB.12

Indicadors que em duen a introduir la primera reflexió, la Comunitat Valenciana és una Terra de Festes, és motor econòmic al nivell de les primeres empreses de tot el territori valencià, al nivell de Mercadona, Ford o la futura Volkswagen.

Ara em pregunte: ”per què la resistència a reconéixer l’envergadura que tenim?, per què no és uniforme en tot el territori? Sabem que hi ha poblacions molt ben valorades per les administracions públiques i altres que no ho estan. I tinc un cas molt proper.

Una segona reflexió. El nostre somni, de segur també és el vostre; somiem que les Falles siguen un referent de festa a escala mundial. Per això, volem unes Falles solidàries, inclusives i diverses, que respecten el medi ambient i escolten a la xicalla. Que les persones siguen valorades com a persones, sense etiquetes. Volem un espai sense fòbies, un espai lliure, de convivència, de felicitat, d’intercanvi d’experiències, de compartir, de gaudir, de somiar i de riure. I sobretot, de viure en família i transmetre de pares i mares a fills i filles les nostres tradicions i la nostra cultura popular valenciana.

LA COMUNITAT VALENCIANA ÉS UNA TERRA DE FESTES, ÉS MOTOR ECONÒMIC AL NIVELL DE LES PRIMERES EMPRESES

DE TOT EL TERRITORI

VALENCIÀ, AL NIVELL DE MERCADONA O FORD

Somiem que les falles siguen un referent de festa a escala mundial. Escena de la falla A Merced de la moda, d’Art en foc (Plaça de la Mercé, 2024).

Foto Joan Castelló Lli

Perquè per nosaltres, la felicitat s’aplega treballant per al coŀlectiu faller, coŀlaborant amb entitats sense ànims de lucre i ajudant a les persones. Això és per a mi la felicitat plena.

Hem de continuar lluitant enfront de l’immobilisme i la resistència de certes parts del coŀlectiu.

I parlant de llibrets, sempre ha estat un gran treball el vostre, al voltant de la literatura festiva. Uns llibrets que tenen el seu origen a la fi del segle XVIII i segle XIX, més concretament el 1850, amb una estructura que simulava les antigues «parades de canya i cordell», obra de l’erudit i doctor en lleis Josep Bernat i Baldoví. Per això no vull deixar passar l’oportunitat de felicitar-los, recordant-vos que enguany complim 175 anys de sàtira i literatura festiva al voltant de les Falles.

Gràcies per tot, bona lectura i unes falles inoblidables falles!

Després dels efectes devastadors de la Dana (29 d’octubrede2024)idepandèmia de la covid-19 (març, 2020) la festa de les falles ha intentat sobreviure amb la intenció de tornar a una normalitat que ja no hi era. Els fallers -a colp d’agenda- intentaven recuperar un cens faller que havia fugit i a la vegada mantenir els pilars fonamentals de la festa: artistes fallers, pirotècnia, llibrets, bandes de música, flors, etc. però els pressupostos per mantenir actius estes professions artesanals arrelades a la festa han quedat per baix de la pujada de l’IPC.

tat és l’esclavitud. La ignor

ància és la nostra força”. El desànim generalitzat és palés en l’ambient de casals cada vegada més apagats i que només bullen d’activitat quan hi ha revetla o festa. Ens trobem amb una festivitat morta (en la seua concepció tradicional) que no sap que ho està. Un zombie que vol tirar endavant i mantenir la seua essència, però la realitat econòmica i els interessos d’una societat hedonista la conduixen cap a una nova realitat massificada, global i holística que encara no ha assumit. Repassem els factors claus dels reptes d’una festa al límit.

ELS

FALLERS

ENS HEM CONVERTIT

EN UN GUETO,

DISSOCIAT

DEL BARRI, DELS VEÏNS I DE LA PROBLEMÀTICA REIAL DELS

NOUS REPTES DEL SEGLE XXI, PER TANT, ÉS NECESSARI OBRIR LES PORTES DEL CASAL A ACTIVITATS CULTURALS

I SOCIALS

Estat econòmic i emocional de les comissions després de la pandèmia i la Dana

Les falles de setembre de 2021 -encorsetades en la normativa i protocols- va donar pas a les falles de març de 2022 on les ganes de “normalitat” van arrasar-ho tot per damunt de les possibilitats d’una festa al límit, excessiva i sense un full de ruta per al futur. La crisi sanitària del coronavirus va donar pas a una crisi econòmica i un moment d’inestabilitat internacional amb la invasió a Ucraïna per part de Rússia, el conflicte de GazaPalestina, així com una inflació dels preus generalitzada. Un nou escenari internacional on els actors locals interactuen en el fenomen de la glocalització.

En este plànol es desenvolupa la festa fallera: una manifestació plenament local, però connectada amb la seua societat, al seu temps. La crisi econòmica, la pujada de preus, la inestabilitat laboral d’artistes fallers, pirotècnics, etc. i dels mateixos fallers han marcat els següents dos exercicis, fins a l’arribada de la Dana.

La barrancada del 29 d’octubre ha arrasat vides, immobles, empreses i somnis, però també casals i les ganes de falles en moltes poblacions afectades. Així tots els casals de la zona zero- Paiportavan quedar arrasats i després convertits en zona de repartiment d’aliments. D’igual forma passa en Alfafar, Massanassa i alguns de la zona Sud de València. En molts pobles debaten -entre pales i botes de fang- què fer amb les festes de març. Alguns ja han decidit guardar les falles per 2026, que repetixen els representants i fer unes falles sota mínims amb la consciència sabuda de recuperar l’esperança, encara que només siga un raig dins de la foscor. Cal analitzar el vessant econòmic i emocional dels fallers en l’actualitat.

La bufetada financera, laboral i emocional de la pandèmia ens ficà els peus en terra, ens obrí els ulls per triar entre el que és identitari del que és superflu de la festa a marxes forçades. Un debat que cada any es tancava en fals i mai s’atacava amb profunditat. La pregunta era òbvia: el model de festa dels últims anys era fidel a la tradició

o s’havia desvirtuat? Era un model econòmic viable? El faller tenia iŀlusió per continuar endavant? O era capaç de dirimir entre l’urgent i el necessari? El coronavirus i la Dana han demostrat que podíem viure sense falles, per tant: tornaríem amb la mateixa iŀlusió?

Des del punt de vista econòmic, les comissions continuaren centrades en una economia de subsistència, sustentada per les quotes del faller i tutelades per les subvencions lineals dels consistoris. La incertesa de la celebració de la festa (primer per l’ajornament i després per la canceŀlació de les falles de 2020 i les de març de 2021) i de com seran les de març de 2024 va provocar una caiguda del cens.

Des del punt de vista emocional les comissions intentaren participar modestament en concursos per mantenir vives les associacions i als seus associats. En mig d’esta catarsi coŀlectiva i d’este maremàgnum d’emocions subjeia una lluita interna que pivotava entre el desànim generalitzat i l’impuls de no deixar un exercici en blanc.

Cap a on anem?

Març de 2022 va ser el punt de no retorn. Va suposar el portal d’entrada a una nova era fallera centrada en l’oci nocturn (i diürn: tardeo , quint i tapa i concursos culinaris), així com un allunyament de les noves generacions de la seua responsabilitat cultural, activista i veïnal. Els excessos etílics a la setmana fallera, les discomòbils, xarangues i l’oci nocturn divers va tornar després de la pandèmia. Este mode hedonista, que prioritza unes falles “ocioses” ens reafirma la màxima que la festa està morint d’èxit. El cens de Junta Central Fallera augmenta un 8% en 2025, el que reafirma el gigantisme de la festa:

Els «empadronats» al municipi faller continuen en una corba ascendent que s’antulla espectacular, si no imparable. Amb els avantatges, però també els riscos, que això suposa. És la dada més important que s’extrau del cens faller quan finalitza l’any. En total, el nombre de persones apuntades és de 114.722 persones a 31 de desembre. Es tracta d’una xifra rècord absoluta i, cosa que és més important, suposa quasi un 8% d’augment respecte a les mateixes xifres del passat any, en el qual el comptador es «va parar» en 106.451 falleres i fallers. (...) Es justifica com a «ganes de viure», però podria tindre qualsevol altra accepció. Ho ha sigut amb el nombre de visitants en festes -que ha arribat a límits que qüestionen fins a la viabilitat de l’espai urbà-, ho ha sigut l’afluència a l’Ofrena, el bon moment del món de la indumentària i, per descomptat, les mateixes xifres del cens.1

1 Les xifres d’1 de gener de 2025 assenyalen que hi ha 38.607 homes, 50.438 dones, 12.033 xiquets i 13.644 xiquetes. Els quatre segments d’edat pugen respecte a fa dotze mesos, però és en el de les fallares adultes on més es nota: s’emporta la meitat de l’augment. Que són, d’una banda, les que pugen de la comissió infantil més les falleres noves. Però hi ha dades que cal tindre en compte per al futur: el cens infantil s’alenteix.

https://www.levante-emv.com/fallas/2025/01/03/censo-fallero-record-2025-113074848.html

Es pot fer una festa raonable sense tantes molèsties al veïnat. Falla Disculpen les molèsties, de Joan S. Blanch (Mossén Sorell-Corona, 2004). Foto Joan Castelló Lli

La “sanferminització” de falles (i també de les Fogueres de Sant Joan) ens deixa dos grans reptes de futur, ja que ens planteja un model de festa insostenible en dos vessants:

 Massificat i excessiu (amb poca reversió econòmica en les falles/ fogueres), i cosificat en el centre de la ciutat en el cas de València i Alacant amb turisme low-cost. Tal com deia l’expert en la festa de Fogueres, J. Carlos Vizcaíno al diari Información: “Cal plantejar-se reestructurar eixa proliferació de macrorracós en el centre, perquè és una sanferminitzación de la festa (...) Es pot fer una festa raonable sense tantes molèsties. Desequilibra els barris, perquè la joventut se’n vol anar al centre en lloc de lluitar perquè es queden en les comissions. D’un any per a un altre sí que caldria planificar algunes mesures i límits”.2

 Allunyat del barri, del comerç i dels seus veïns en l’extraradi, com remarca Vizcaíno: “Per a les comissions modestes és molt complicat plantar, cal ajudar-los i que hi haja un compromís coŀlectiu. A més fa l’efecte que som un cercle tancat, hem d’obrir-nos. Moltes comissions no s’atreveixen, tenen

por a fer el salt perquè no hi ha aqueix sentiment coŀlectiu i tenim una oportunitat de replantejar-lo. En cas contrari, es quedarà en una festa sol del centre d’Alacant i de quatre barris potents, i la resta de la ciutat estarà desert. En Fogueres alguns barris estan desolats, sense ànima festera. Et cau l’ànima als peus.”3

En definitiva, una festa cada vegada més llunyana dels pilars fonamentals que sostenen -o haurien de sostindre- la festa. L’exercici 2025 serà difícil per a tots, perquè ens trobem un nou escenari:

1. Crisi econòmica. Pujada de preus (assegurances, hipoteques, lloguers, etc.) de materials, tancament de tallers, crisis d’idees i de valors (sense tocar la quota).

2. Crisi generacional. Les noves generacions no volen implicar-se en la cultura de l’esforç, ni en l’esforç de la cultura.

3. Crisi d’idees. La falta de relleu generacional va aparellada amb una falta d’idees noves per a la festa. El que ens fa repetir els mateixos temes, lemes i eixos comuns en falles, teatre, cavalcades, presentacions, etc. Repetim el sota/cavall/rei, quasi per obligació. Tal com exposava Vizcaíno al diari Información:

2 h琀琀ps://www.informacion.es/alicante/2022/06/13/2023-habra-especiales-da-miedo-67218554.html

3 h琀琀ps://www.informacion.es/alicante/2022/06/13/2023-habra-especiales-da-miedo-67218554.html

“No tenim iŀlusió, anem com en pilot automàtic. Després de l’aturada, sents una mica que la Festa és prescindible. Entre els veterans, que som els que estem més implicats, gent significada en les festes, hi ha sensació de fredor (...) És dura eixa incertesa.

Entenc que els qui hagen tingut una mica de responsabilitat els haja afectat.”4

4 h琀琀ps://www.informacion.es/alicante/2022/06/13/2023-habra-especiales-da-miedo-67218554.html

EN ESTA NOVA SITUACIÓ D’EMERGÈNCIA I CRISIS MÚLTIPLES, DE POC SERVIRAN

LES DISCUSSIONS

HABITUALS DE LA “VELLA NORMALITAT”, LES MESQUINES

DISPUTES SOBRE JURATS, HORARIS NOCTURNS, PRESELECCIONS O UN CONGRÉS FALLER, QUE SEMPRE HA SIGUT

UNA FERRAMENTA

CONCEBUDA PER A FRENAR O EVITAR EL CANVI

Resistència fallera: reptes d’una festa al límit

O com expressava Gil-Manuel Hernández:

“Em fa llàstima comprovar que, en general, en el món faller es continua parlant dels mateixos temes que sempre, sense ser conscients que la situació social, econòmica, energètica i ecològica ha canviat radicalment. En esta nova situació d’emergència i crisis múltiples, que ha vingut per a quedar-se, de poc serviran les discussions habituals, les preocupacions dels temps de la “vella normalitat”, les mesquines disputes sobre jurats, instaŀlació d‘envelats, horaris nocturns, preseleccions, etc., o un congrés faller, que sempre ha sigut una ferramenta concebuda per a frenar o evitar el canvi. Més bé, estem ja immersos en un temps de transformacions radicals i ràpides, d’adaptacions necessàries, un temps crític per a fer front de manera imaginativa i decidida als reptes que s’obrin en l’horitzó, però em tem que finalment acabarà imposant-se la “impossibilitat del necessari”. Com ha succeit en la festa des de fa dècades, sols que ara les Falles se la juguen de veritat, i la cosa no és cap broma.”5

5 Re昀氀exió en el seu per昀椀l de Facebook, el 22 de març de 2022.

En el món faller es continua parlant dels mateixos temes de sempre: disputes sobre jurats, horaris nocturns, preseleccions... Foto Adrián Castelló Cañamero

6

DURANT LA DANA, ELS FALLERS, AMB

LA MÀ ESTESA, AMB LA VOLUNTAT DE SUMAR I AJUDAR, HEM REINVENTAT LA PARAULA GERMANOR I HEM DEMOSTRAT QUE L’ARREL DE

Falles zombies: morir d’èxit, renàixer de les cendres

Les falles del segle XXI s’han transformat en una altra festivitat. El rècord en el cens, la massificació dels centres urbans i l’explotació de les falles en el seu vessant etílic ens mostren una nova realitat diferent de la de les falles familiars i veïnals del segle XX. Podem afirmar que ha mort la concepció tradicional de la festa per donar vida a un híbrid, a un zombie faller. Fem extensiu el concepte encunyat per Gil-Manuel Hernández respecte a un patrimoni cultural zombie, per extrapolar-lo a les falles (també patrimoni cultural immaterial) en el sentit d’una celebració del passat que el present torna a la vida d’una manera artificial, creant-li un escenari nou, propi, encaixant-lo en un paper legitimador i neutre per al qual no havia sigut creat (Hernández, 1997: 36):

A esta matriu d’hibridacions que caracteritzen el zombi patrimonial (passat i present, tradició i modernitat, amnèsia i anammesi, memòria real i memòria artificial, encant i desencantament, ordre i crítica, mort i vida, en suma) cal afegir la principal hibridació de la desterritorialització cultural: la que es dona entre patrimonis de diversa procedència, o entre patrimonis locals i patrimonis globals, tot això en el context de la pròpia reconformació transnacional del local. [...] En última instància, el caràcter híbrid del patrimoni s’expressa en la simbiosi de cultura morta i cultura viva que fa d’ell un zombi, producte paradoxal compost al seu torn tant per elements reencantadors de signe modern, identitari i tecnocientífic, com per qualitats netament espirituals situades no sols en el si de les religions clàssiques, sinó més enllà, en les noves coordenades variables d’una espiritualitat alternativa holística de caràcter globalitzat i plural.6

Hernández, Gil-Manuel (1997): Un zombi de la modernidad: el patrimonio cultural y sus límites. Dins d’ Antropología y Patrimonio, Ariel, Barcelona, 1997. Política cultural. LTV_05 15/4/08 23:42.

Conclusió: Necessitat de recuperar el casal com eix del barri

Els fallers ens hem convertit en un gueto, dissociat del barri, dels veïns i de la problemàtica reial dels nous reptes del segle XXI, per tant, és necessari obrir les portes del casal a activitats culturals i socials, obrir-nos a una nova era per a tots. Reconnectar amb l’essència del que va nàixer al voltant d’un parot per fer crítica, per fer societat.

Hi ha una llum d’esperança. Durant la Dana els casals s’han convertit en punts neuràlgics connectats al barri, han sigut espais de salvació. A Torrent, per exemple- la gran majoria de seus festeres han sigut la llar de descans per a bombers, policies, membres de protecció civil i voluntaris de tota Espanya. Altres falles han optat per l’arreplega d’aliments o la cuina de dinars calents per repartir. En Paiporta els casals eren punt d’arrplega d’aliments o de neteja per voluntaris, com el de la falla Cervantes.

A València la Falla Barri Sant Isidre (prop del barri de La Torre), arreplegava productes de primera necessitat i oferia altres serveis que necessitaven els desplaçats: carregar el mòbil, canviar-se de roba, descansar. Arquebisbe Olaechea – Sant Marceŀlí recollia donacions. La Falla Plaça del Negret també acceptava donacions. Sant Ignasi de Loiola- Jesús i Maria també s’ha convertit en un punt de recollida, on soŀliciten en concret mantes, roba de llit, pinso per a mascotes, etc. Igual que la falla Duc de Gaeta, Plaça de Segòvia o Vicente Castell Maiques, entre d’altres. En altres poblacions, la Falla Olmos Nieva de Sant Antoni de Benaixeve també era punt de recollida i fins i tot La Nostra Falla, situada en la localitat de Sant Antoni de Portmany (Eivissa) va participar.7 Per tant, els fallers, amb la mà estesa, amb la voluntat de sumar i ajudar, hem reinventat la paraula germanor i hem demostrat que l’arrel de la nostra benvolguda paraula té tot el seu sentit: CASAL ve de CASA.

Esta hauria de ser la clau. Els fallers triarem el model de falla que volem en total llibertat, però és vital blindar els elements essencials de la festa: com així va quedar reflectit en l’expedient de Patrimoni Immaterial aprovat per la UNESCO: falla, indumentària, música, literatura festiva i usos socials i culturals generacionals. Cal assegurar l’eix vertebrador original: “Les Falles de València propicien la creativitat coŀlectiva i la salvaguarda de les arts i artesanies tradicionals. També constitueixen un motiu d’orgull per a les comunitats i contribueixen a forjar la seua identitat cultural i la seua cohesió social.”8

La festa fallera s’allunya dels barris i se’n va al centre de les ciutats. Arxiu Joan Castelló Lli

7 h琀琀ps://www.distritofallas.com/2024/10/31/casales-solidarios-con-losafectados-por-el-temporal/

h琀琀ps://www.levante-emv.com/fallas/2024/11/01/dana-valencia-solidaridadfallas-afectados-111110863.html

8 h琀琀ps://ich.unesco.org/es/RL/la-昀椀esta-de-las-fallas-de-valencia-00859

Alexis Alemany En els escacs com en les falles, existeixen jugades mestres, jugades dubtoses, lleugeres avantatges i altres que són inequívocament escac i mat. Les nombroses variables fan imprevisible el resultat final.

Dama Fallera

BLANQUES I NEGRES: DIFERENTS

FORMES DE CONCEBRE LES FALLES I LA FESTA

4.1. Artista, peó, partida i victòria, per Rafa Tortosa

4.2. Resistència entre borumballes falleres, per Ricard Català

4.3. La resistència com a valor de poble, per Rafael Mas

4.4. La lenta agonia de la festa fallera, per Roberto Català

4.5. Les comissions modestes sí que volem falla, per Salva Andrés

p.154 p.158 p.164 p.168 p.172 p.176

4.6. Tolerància per al trage negre de faller, per José L. Valiente

4.1.

Artista, peó, partida

Rafa Tortosa García Director del Verí del Foc

[—Quina figura penses que soc jo?]

Em sorprén que em llances esta pregunta. La veritat, una qüestió tan reflexiva i amb la necessitat de què consideres, o no, el meu parer, m’ha deixat pensatiu durant un moment. Els segons que m’han donat temps a mastegar la pregunta i reconéixer amblamiradal’espaiqueocupem tu i jo. No sé si t’has adonat, asseguts al bell mig del teu taller de fer falles, davant d’un tauler d’escacs, tu amb la teua granota blanca i les botes negres i jo, curiosament, vestit amb una combinació negra i sabatilles blanques.

T’he deixat elegir les figures blanques i, en el moment d’iniciar

la partida, em fas eixa qüestió. L’últim pensament, el que clou el meu silenci, l’he aprofitat per a dubtarsiésunapreguntatrampa.

No obstant la sospita, et responc la pregunta abans què un peó blanc avance dues caselles per començar la partida.

El peó

Dins de les falles eres el peó. Com moltes altres persones de dins de la festa ho són, ja te n’adonaràs. Fa poc de temps que vaig llegir El Peó, el llibre de Paco Cerdà, i, si no recorde mal, diu que «mai un peó és només un peó. Confinat en un tauler i amb els moviments limitats a la seua gregària condició, integra un bàndol, serveix un rei, obeeix una mà».

No puc respondre, en este tauler de la festa fallera, qui és el rei o la reina. Ni tampoc l’alfil, el cavall o la torre. Les comissions, els presidents, l’alcalde, regidors, els mass media... qui té el poder en la partida? No ho sé, la veritat. Intuïsc una boira que dicta les sentències de la festa... Ahí vull anar a parar, una boira, sense noms ni cognoms, per això este núvol alhora blanquinós i negrós —brut, podria també servir—, que dicta com han de ser les falles, com les has de fer, quin estil has d’emprar... aquell que tinga més possibilitat de guanyar el premi. En este sentit, reflexione en veu alta, els premis podrien ser el rei de la partida?

NO OBLIDES QUE TU FAS FALLES, ERES L’ARTISTA QUE IL·LUSIONA A MOLTA GENT.

ESDEVENS

EN MAG, AMB BARRET

No trobe altra figura que no siga la del peó per a definir a l’artista faller. Escena de la falla Després de 300 anys, la història continua, de Jordi Fresquet (Juan Ramón Jiménez de Xàtiva, 2007). Foto Rafa Tortosa

I és que huit peons té el bàndol faller. Huit peons per jugar contra algú o per competir entre ells? Per competir entre els artistes fallers per un premi? Efectivament, el desitjat premi és el que vos condiciona el treball. Oblideu estils, idees, crítiques més o menys punyents; les deixeu en un calaix que, amb el temps, es desencaixa i ja no s’obri (quasi) mai. I és calcat a la definició de peó al diccionari en una de les seues accepcions: «persona que actua subordinada als projectes i els interessos d’una altra».

Saps que sempre vas al límit per garantir que la teua tasca acomplisca les expectatives de

les altres peces, diguem-ne, més nobles. Sacrifiques el teu temps en dedicar-li les hores que facen falta, més de les que hauries d’emprar, a conformar una falla que puga competir i que val més del que has estipulat, és a dir, que sobrepassa els límits econòmics i també els físics: altura, grandària, volum, nombre de ninots... Vaja! Ara resulta que el tamany importa!

Moltes vegades et pot més allò del premi, no sé si per ego, per satisfacció, per ser la teua comissió fallera, perquè et prometen més diners, per ser molt més que competitiu amb els companys que et cauen mal

o simplement, i això és el que jo pense, perquè has de guanyar-te el pa del pròxim any. Tens por del futur i per això te’l vols assegurar. En el teu cap roman l’equació de premis igual a feina. En este sentit, no arribar a l’altra part del tauler sembla ser el fracàs, l’oblit, el no haver acomplit les expectatives d’aquella boira coronada en rei, de la qual acabe de parlar. Sé que hi eres conscient. En resum, de tot açò, m’agradaria recordar de com Paco Cerdà comença un dels capítols del llibre dient que «no vas nàixer amb voluntat del peó. Però ets un peó».

Tornem al mateix. El premis, l’essència de les falles. Sí, llevali la competitivitat d’esta festa i es desfà com un polvoró. Són l’embolcall que manté la festa tal qual està concebuda actualment. Oblidem-nos de rituals, focs, santets i maredeuetes. Els premis. I tu eres un element imprescindible en la partida, però no important. El peó no és important. És veritat que, hui en dia, cada vegada costa més de trobar els huit peons que juguen la partida fallera. Cada vegada menys artistes fallers, és veritat. Però continueu caient en el mateix parany. És el moment de dir prou i dignificar la vostra figura, ningú ho farà per vosaltres. Feu-vos imprescindibles. No competiu entre vosaltres per a aconseguir ser dama. L’escriptor del Genovés apunta que «tot peó és una dama en potència, i aquesta creença, salvífica, sol ser la seua perdició».

Si ho extrapolem a la partida fallera, no has de confondre que ser dama de la partida no és aconseguir el premi sinó ser protagonista de la festa. Soc conscient d’esta dificultat. La festa no està per la llavor de compartir el pedestal de figures a venerar.

És el moment d’estar tots els artistes fallers units. Recordeu que sou imprescindibles. L’artista Joan S. Blanch en la plantà de la falla infantil de Na Jordana de 2015. Foto Joan Castelló Lli

HUIT

PEONS TÉ EL BÀNDOL FALLER.

HUIT PEONS PER JUGAR CONTRA ALGÚ O PER COMPETIR ENTRE ELLS?

PER COMPETIR ENTRE ELS ARTISTES FALLERS PER UN PREMI?

No obstant això, és el moment de reivindicar-se. Moment d’estar tots els artistes fallers units. Recordeu que sou imprescindibles. Vosaltres heu de posar les regles del joc. Mai millor dit, heu de ser la vertadera línia, la de les huit figures tallades igual, que s’hi planta per reivindicar l’essencial paper que feu en la festa. No és moment de competir entre vosaltres per vore qui posa (cada vegada) més. És contraproduent. Vosaltres heu de controlar l’oferta-demanda, de valorar —econòmicament i humana— el vostre treball professional i comercial i, a més a més, participar en els processos i la configuració d’on esteu plenament implicats: les competicions falleres i altres causes d’elecció de projectes. D’esta manera, els peons, els que feu les falles, podreu gaudir del vostre treball i posar en valor el vostre negoci. I, en conseqüència, tindreu més llibertat artística, s’hi valorarà la creativitat, l’enginy, la gràcia... i tothom podrà adelitarse d’una varietat artística que actualment roman estancada: temàtiques, estètiques i tractaments pictòrics i escultòrics. Tots els anys el mateix.

Disculpa que siga dur vers la figura de l’artista faller amb este contundent discurs. Saps que soc un fidel defensor i els meus treballs ho avalen, però vaig enllaçant idees per argumentar la contestació a la teua pregunta i no m’adone de la possible malignitat. No trobe altra figura que no siga la del peó per a definir a l’artista faller. En la partida, els vostres moviments són simples i, a més a més, esteu obligats, en una única direcció, a fracassar o tocar l’èxit. «Rei, dama, torre, cavall i alfil. Tots poden desfer els seus moviments; desfer el camí, tornar a l’origen, rectificar. L’únic avanç irreversible és el del peó. Condemnat a moure’s sempre endavant, és l’únic incapaç de tornar enrere». Veritat que és una magnífica descripció de Paco Cerdà per definir el Peó?

M’agradaria fer-te una pregunta pensant en la teua partida, la de les falles, la de veritat, no esta entre tu i jo, en este obrador replé de figures i ninots, de blanc o de color. No cal que me la respongues de seguida perquè, ben segur, l’has de mastegar, necessitaràs una reflexió i uns arguments per a fer sòlida la

resposta. Ara va la pregunta. La partida, quan comença, el 20 de març, amb l’inici de l’exercici faller, o el 15 de març, una vegada has plantat la falla i és moment de jutjar el treball de tot un any?

Pensa-t’ho bé. No és moment de complicar esta reflexió, però podria ser que foren dues partides simultànies? Podria tenir dubtes, però... no, són la mateixa. La partida està enfocada als premis. Guanyar la partida és aconseguir tindre entre les mans el palet amb el número 1. I tu, disculpa la confiança, eres un peó. Pots cantar victòria, però (quasi) mai guanyes.

No oblides que tu fas falles, eres l’artista que iŀlusiona a molta gent. Esdevens en mag, amb barret i vareta màgica, però continues sent un peó. Sense èxit, els peons són els primers a caure. Però hi ha més peons en el món faller. No només hi ha premis de cadafals fallers, també literaris,

de teatre, llibrets de falla... Està replet de peons. La creativitat, art, crítica i altres mandangues són aspectes primordials, però que en estes partides són secundaris. El que importa és el premi. El primer si pot ser. En este punt, soc conscient que no està bé generalitzar. Però, l’estadística no sol fallar i l’experiència, tu ho saps, tampoc.

I en este sentit de cercar peons, encara que ben bé seria una altra partida, et penses que la Fallera Major és la reina en la partida de les falles? Exactament, tu m’has indicat la figura adequada: el peó.

Estimat artista faller, esdevingut en peó en este estrany discurs que he monopolitzat, abans que et deixe parlar a tu o bé puga’m començar la partida d’escacs, deixa’m fer una darrera referència al llibre d’El Peó. És una conclusió forta que val per a totes les partides que et pugues enfrontar i diu més o

El premis, l’essència de les falles. Sí, lleva-li la competitivitat d’esta festa i es desfà com un polvoró. L’artista Juanjo García

menys que «un cop acabat el joc, el rei o el peó tornen a la mateixa caixa. Una caixa tancada, sense compartiments de classe, on la foscor atapeïda extingeix les preeminències i desdibuixa qualsevol distinció».

NO PUC RESPONDRE, EN ESTE TAULER DE LA FESTA FALLERA, QUI ÉS EL REI O LA REINA. NI TAMPOC

L’ALFIL, EL CAVALL O LA TORRE. LES COMISSIONS, ELS PRESIDENTS, L’ALCALDE, REGIDORS, ELS MASS MEDIA... QUI TÉ EL PODER EN LA PARTIDA?

Ricard Català Gorgues

Investigador de la cultura festiva

Calla, calla, calla tu m’has pres per ninot de la falla i si et faig cas és cosa segura que em cremaràs. Cançó de la falla Borumballes falleres

(Els Pavesos, 1981)

En la festa de les Falles, la nit de la cremà suposa un moment de culminació i també, pot ser, de sublimació, on ens podem trobar amb una de les imatges que a la gent més pot sorprendre o captivar, almenys cridar l’atenció: Enmig de la propagació de les flamerades, espurnes i fum, la d’aquell ninot que es manté dret, sense veure’s encara afectat pel foc, com mostrant una actitud desafiant i de resistència a ser devorat per les flames que van i venen en el transcurs del ritual d’ignició, amb la combustió inexorable de la falla.

D’alguna manera, aqueixa imatge es pot convertir en la metàfora de la resistència en el món de les Falles enfront de tantes borumballes falleres. Entre d’altres, la resistència que mantenen persones, grups i col·lectius, amants de la festa fallera, que posen per davant de tota consideració festiva, la vivència d’unes falles que connecten amb el seu sentit més original i primigeni: la visió crítica, satírica i mordaç de la vida que ens envolta, en tots els seus vessants possibles.

Al llarg del temps han aparegut veus discordants del món de les Falles i d’altres àmbits que han qüestionat la pèrdua del sentit crític del cadafal faller, el qual va quedar supeditat a l’estètica imposada des dels temps de l’atorgament de premis, cap a finals del segle XIX, situació que va donar pas a l’anomenada falla artística, una iniciativa, més bé decisió imperativa, que amagava una censura soterrada a tot allò que no interessava a les classes benestants de l’època i, en definitiva, va suposar el trànsit de la falla epigramàtica a la falla apologètica.

ENMIG DE LA PROPAGACIÓ DE LES

FLAMERADES,

ESPURNES I FUM, AQUELL NINOT ES MANTÉ DRET, SENSE

VEURE’S ENCARA AFECTAT

PEL FOC, COM MOSTRANT

UNA ACTITUD DESAFIANT

I DE RESISTÈNCIA A SER DEVORAT PER LES FLAMES

La cremà ens du la imatge d’un ninot que, entre borumballes falleres, es resisteix a ser cremat. Coberta del disc Borumballes falleres, d’Els Pavesos

Cada any, durant la tradicional passejada de la gent en la nit de la plantà, hi trobem mirades curioses i escodrinyadores cap al remat de la falla i, alhora, podem escoltar comentaris que manifesten, a viva veu, si la falla agrada, sobretot en les més grans, un primer colp de vista que es converteix en sentència favorable o no en relació amb la seua monumentalitat, l’alçària, el colorit, les formes o, fins i tot, l’efecte que puga fer de sostindre’s en l’aire com un desafiament a la llei newtoniana de la gravetat.

Així mateix, un comportament prou semblant per part de la gent ho podem veure i comprovar en l’exposició del ninot amb els seus comentaris; però, sobretot, en els resultats dels premis a ninots indultats, on preval com a tendència imparable, des de fa anys, la votació majoritària a la composició d’escenes que mouen cap a la tendresa, amb la figuració de persones majors i xicalla, tocant la fibra més sentimental o allò considerat com els costums i tradicions que formen part del nostre imaginari col·lectiu i que, a més a més, es converteixen en tòpics del valencianisme més temperamental i simbòlic, això tant se val.

El signe dels temps en el món de les Falles és quedar-se en les sensacions de caràcter més estètic que provoca la visió d’una falla i a expenses de si la rodem o no, per damunt d’altres consideracions que tindrien a veure amb la crítica i mordacitat que es pot desprendre, siga en el seu remat i en les escenes que la componen; on cal, tot siga dit, un major exercici d’observació i, sobretot, d’interpretació.

EL SIGNE DELS TEMPS EN EL MÓN DE LES FALLES ÉS QUEDAR-SE EN LES SENSACIONS DE CARÀCTER

MÉS ESTÈTIC QUE PROVOCA LA VISIÓ D’UNA FALLA, PER DAMUNT

D’ALTRES CONSIDERACIONS QUE TINDRIEN A VEURE AMB LA CRÍTICA

I MORDACITAT QUE ES POT DESPRENDRE

D’altra, els premis d’enginy i gràcia, exponents si cap del vessant més àcid i crític de la falla, es converteixen, en molts dels casos, en uns premis de consolació a les falles que se n’ixen dels paràmetres més convencionals, és a dir, del cànon de la composició barroca del cadafal faller, al que les mateixes comissions falleres s’acomoden per a garantir més possibilitats d’obtindre un dels primers premis de la seua categoria en la qual concurse, deixant més de costat la càrrega de sàtira que es podria aportar.

A més de tot això, una percepció que, tal vegada, no estiga molt allunyada de la realitat és aquella de trobar una major crítica i sàtira en les falles de menor categoria, les falles de baix pressupost, no tan pressionades per la consecució d’uns premis ni per la composició estètica, encara que siguen benvinguts si es dona el cas, on es posa de manifest

un posicionament més crític i compromés en assumptes pròxims al dia a dia de la ciutadania, com les situacions que afecten la vida d’un barri o a col·lectius concrets en els seus drets o reivindicacions.

També és veritat, que s’han hagut de superar entrebancs per motiu de la plasmació en les falles de figures, remats o escenes que comporten representacions al·legòriques, en alguns casos desencadenant-se incidents o conflictes amb col·lectius concrets, com són els de caràcter religiós, amb una repercussió mediàtica prou rellevant, on de seguida es posa a debat la fina línia que separa la llibertat de creació i expressió, a més del context sociocultural, amb tot allò que es considera ferir les sensibilitats d’altres cultures, confessions religioses o, també, perspectives polítiques.

No caldria ni demostrar-ho, però la caricatura, la mordacitat, el

SI FEM UNA ULLADA A LA HISTÒRIA DE LES FALLES, EL TRACTAMENT MORDAÇ I SARCÀSTIC EN UNA FALLA ERA TAMBÉ MOTIU DE PROTESTES I D’ALDARULLS PER AQUELLS SECTORS QUE ES VEIEN REFLECTITS DE QUALSEVOL MANERA

sarcasme, la causticitat, la mofa han estat sempre presents en la festa fallera i, per descomptat, en les mateixes falles com a cadafals, considerades en altres èpoques com “autos de fe” per la premsa del moment, segons cròniques locals i de fora, un reflex de les fogueres de la Inquisició, tota una metàfora de posar en la picota com a intenció final, derivat cap a un ritual sancionador de certs comportaments o, si de cas, de protesta davant situacions de la vida social, econòmica, cultural i política.

Però si donem una ullada a la història de les falles, el tractament mordaç i sarcàstic en una falla era també motiu de protestes i d’aldarulls per aquells sectors que es veien reflectits de qualsevol manera i, en conseqüència, les autoritats actuaven per a contrarestar el que es podria entendre com un excés amb l’aplicació de la censura prèvia i, en conseqüència, l’obligada presentació d’esbossos com a mesura control, seguida de possibles sancions, multes i, fins i tot, amb el gravamen de poder plantar falla cada any, així com la retirada “in situ” de ninots.

Així i tot, com amb totes aquestes mesures repressives no s’aconseguia sempre aplacar la crítica mordaç, és quan van aparéixer els premis i guardons a les falles de configuració més estètica i amb un acabament més acurat en la seua composició plàstica, el que va tindre un efecte prou devastador del tipus de falla que es poguera mostrar més bròfega i grollera en el seu contingut o temàtica abordada.

El signe dels temps és quedar-se en les sensacions de caràcter més estètic d’una falla. Plantà de la falla La disfunció del faraó, de Francisco López Albert (Convent de Jerusalem, 2005). Arxiu Joan Castelló Lli

El tractament mordaç i sarcàstic en una falla és, a vegades, motiu de protestes i d’aldarulls. Escena dels dictadors de la falla La raó de la desraó, de Toni Pérez Mena (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 2024.

Foto Adrián Castelló Cañamero

Amb tot aquest panorama d’estètica dominant en el món faller, arrossegat al llarg del temps en l’esdevenir històric de les falles, només ens queda que aguantarnos o, millor serà, mostrar la nostra resistència cap a la visió més estètica i edulcorada de les falles, una visió

quasi hegemònica en aqueix món faller i fora d’aquest, encara que siga a contracorrent i ens prenguen, en definitiva, com un ninot de falla amb el risc de ser cremats, però amb la dignitat d’aquells ninots que semblen desafiar l’acció de les flames.

AMB TOT ESTE PANORAMA

D’ESTÈTICA

DOMINANT EN EL MÓN FALLER, NOMÉS ENS QUEDA

QUE AGUANTARNOS O, MILLOR SERÀ, MOSTRAR

LA NOSTRA

RESISTÈNCIA

CAP A LA VISIÓ

MÉS ESTÈTICA I

EDULCORADA DE LES FALLES

Per a concloure, sempre ens quedarà el refugi d’un bon llibret de falla com aquest, creatiu, mordaç i crític, lluny d’altres llibrets que pareixen més bé revistes de societat amb massa càrrega estètica, on poder transmetre, amb llibertat i respecte, la nostra visió crítica del món de les falles, la qual no deixa de ser com un espill dels esdeveniments del món i de la vida, cap a un horitzó ple d’incerteses, però sense perdre les nostres capacitats de resistència i, no cal dir-ho, de transformació,

4.3.

La resistència com a valor de poble

Rafa Mas Font

Professor

President de la Falla El Raconet

El concepte “resistència” el podem trobar en molts àmbits de la nostra vida, des de la resistència en l’esport, que podem conéixer com a la capacitat de continuar executant una activitat determinada, més enllàdelcansamentfísicopsíquic que portem acumulat, fins a la resistència electrònica, que coneixem com a l’oposició a la circulació de corrent en qualsevol circuit. Si ens parem un moment a pensar, vorem que la paraula “resistència” ens rodeja en el nostre dia a dia molt més del que creiem. Així i tot, vorem com el concepte encara és molt més ampli del que acabem d’explicar

ACullera, a València i al món faller en general, la resistència també és i ha sigut executada al llarg dels anys per les falles de moltes maneres. Resistint a guerres, a l’oposició a la cultura i tradicions valencianes, als canvis socials, a les èpoques de crisi... de fet, les falles, han sabut resistir i adaptar-se al que els han marcat els temps que corrien, al moment històric i han aconseguit renovar-se constantment per no perdre el seu esperit.

Quan parlem de resistència, tampoc podem deixar de costat el paper de la dona en general i de la dona fallera en particular. La veritat que des dels inicis de les falles a València, la dona ha estat molt present, però per descomptat, com en qualsevol àmbit, fins fa uns anys, sempre relegada a un segon pla, a un pla merament representatiu o honorífic. És precisament ací on m’agradaria reflexionar sobre el canvi que s’està donant en les nostres falles i, en especial, en Cullera, on les dones estan ocupant cada vegada més espai en els llocs de decisió, i no sols com a figures representatives.

Per sort, la resistència de la dona fallera, no només s’ha vist en l’àmbit festiu, sinó també en el social. Actualment, dins de les comissions, les falleres no tenen cap problema per accedir als espais de poder i decisió, la qual cosa fa uns anys era totalment impensable. Gràcies a aquesta resistència mostrada, trobem falleres en les tasques executives, són presidentes, tresoreres o coordinadores de centenars d’activitats i es fan escoltar en qualsevol decisió important que s’haja de prendre. Açò també es veu a la Junta Local de Cullera, com podem comprovar en qualsevol reunió que organitzen, ja que inclús el nombre de dones supera al d’homes.

Gràcies a la determinació i fermesa mostrades per la dona fallera, podem sentir-nos orgullosos del valor de resistència mostrat a Cullera, perquè s’han trencat barreres i s’han obert camins perquè a molts altres llocs es puga continuar lluitant per la igualtat. De tota manera, tampoc podem cantar victòria perquè queda molt de camí per recórrer.

Resistència fallera és trencar barreres en favor de la igualtat. Figura de la falla Igual, de Rafael Martínez Reig i Raúl Martínez Ruiz (Poeta García Lorca-Oltà, 2019). Foto Joan Castelló Lli

LA FORÇA

COL·LECTIVA QUE DEMOSTREN TENIR, TAMBÉ LA PODRÍEM APROFITAR PER A PORTAR-NOS CAP A UNA SOCIETAT FALLERA MÉS INCLUSIVA, ON QUALSEVOL PERSONA, INDEPENDENTMENT DEL SEXE QUE SIGA, PUGA ASSUMIR RESPONSABILITATS I PROTAGONISME EN IGUALTAT DE CONDICIONS

AL MÓN FALLER, LA RESISTÈNCIA TAMBÉ ÉS I HA SIGUT

EXECUTADA AL LLARG DELS ANYS PER LES FALLES DE MOLTES MANERES. RESISTINT A GUERRES, A L’OPOSICIÓ

A LA CULTURA I TRADICIONS VALENCIANES, ALS CANVIS SOCIALS, A LES ÈPOQUES DE CRISI...

Si volem ampliar el concepte de resistència, podríem dir que el sentir de la societat valenciana es pot vore reflectit gràcies, entre moltes altres coses, a les falles per la seua contínua manifestació cultural i social. Hem passat de vore com fa uns anys solament unes poques comissions presentaven el seu propi llibret, es presentaven al concurs de teatre, lluitaven per la nostra llengua a través de la promoció al valencià, a vore com actualment, poques no ho fan. Això també és resistència, que com comentem, es pot apreciar en molts moments de les nostres vides. A més, si ampliem també el nostre rang de visió, podrem trobar com als pobles dels voltants, el nivell de concursos culturals, també ha augmentat notablement. Algunes coses s’estaran fent bé…

De la mateixa manera, aquesta transformació fallera, l’hauríem de trobar també amb la figura de la fallera major, la qual és causada

per una tradició que arrossega un cert pes simbòlic, però que actualment, des del meu punt de vista, queda totalment desfasada i que no lliga amb la igualtat que estem buscant. Que una persona, siga home o dona represente a la resta de la població o comissió fallera, no ens deixa aconseguir unes falles totalment igualitàries. Per fer-ho hem de començar per eliminar totes aquestes estructures que ens venen implantades des dels inicis fallers i que perpetuen una diferenciació de rols entre homes i dones dins de les nostres comissions i del món faller.

No pense que seria fàcil de gestionar ni d’assimilar un canvi com aquest i més, per exemple per a una ciutat com València, que té a la fallera major de la ciutat com una figura tan emblemàtica i tan visible en qualsevol moment de les falles, però es hauria de replantejar si volem continuar creant jerarquies basades en el gènere i no fomentar molt més

la participació equitativa on tothom puga aportar el millor de si mateix, sense etiquetes ni limitacions imposades per la tradició.

Les falles hem de ser i saber ser autocrítiques. Qualsevol comissió és lliure i té els seus espais per a la crítica i la sàtira. És per això que de la mateixa manera que critiquem als polítics, als esdeveniments mundials o a les injustícies generals, també hem de mirar cap a dins i ser autocrítics amb les nostres pròpies estructures.

Hem d’assumir que les falles actualment posseïm el poder transformador que molts altres àmbits voldrien tindre. Aquest poder radica en la gràcia que tenen les comissions de reinventar-se cada any i de treballar per un objectiu en comú. La força coŀlectiva que demostren tenir, també la podríem aprofitar per a portar-nos cap a una societat fallera més inclusiva, on qualsevol

persona independentment del sexe que siga, puga assumir responsabilitats i protagonisme en igualtat de condicions.

Finalitzant ja amb l’article, podem donar una ullada al futur faller, que ha de passar per ser una resistència coŀlectiva. Si tenim en compte que per tots els costats ens estan “assetjant” constants canvis amb la globalització, la tecnologia, on les tradicions, per desgràcia, es dilueixen fàcilment,

DES

DELS

INICIS DE LES FALLES

A VALÈNCIA, LA DONA

HA

Dona lluitadora.

Alt, 2019). Foto

Figura de la falla Gravetat 0, d’Enrique Iborra Art en foc

és necessari que defensem la nostra cultura, però sempre adaptant-nos als nous temps, com tan bé ho hem fet fins ara. Per fer-ho, hem d’abraçar i no deixar de costat la igualtat de gènere i, per tant, fomentar la participació de tots els membres de les comissions falleres, valorant el treball en equip.

La resistència en definitiva, no ha de ser només una lluita contra els agents externs que ens intenten

ESTAT MOLT PRESENT, PERÒ PER DESCOMPTAT, COM EN QUALSEVOL ÀMBIT, FINS

PLA, A UN PLA MERAMENT REPRESENTATIU O HONORÍFIC

canviar, sinó també una lluita interna contra el que de vegades no som capaços de vore pels nostres propis ulls i tenim a dins de casa des de fa massa temps. En aquesta lluita, homes i dones hem d’anar agafats de la mà, deixant de costat les jerarquies imposades, treballant estretament per mantenir l’esperit faller el més amunt possible, fent que la flama fallera brille amb llum nova, pròpia i d’una manera inclusiva i equitativa.

La resistència com a valor de poble

(Bolseria-Tros

Joan Castelló Lli

4.4.

Roberto Català Nacher

Doctorant en art, producció i investigació. Universitat Politècnica de València

La lenta agonia de la festa fallera

La resistència, en el món faller, ha esdevingut una batalla perduda. Fa temps que vaig abandonar la lluita, canviant la meua posició de combat per la d’un observador silenciós, un testimoni privilegiat de la lenta i inexorabledecadènciad’unafesta quesemblacondemnadaalaseua pròpia autodestrucció. Des de la distància, he pogut apreciar amb crua claredat com la incertesa, la necessitatd’evolucióilaurgència d’adaptar-sealstempsquecorren són conceptes completament estranys a la majoria dels actors que la conformen.

Aquesta resistència visceral al canvi, aquesta incapacitat per abraçar la transformació, ha enfonsat la festa fallera en un estat de decadència profunda, un endarreriment preocupant que contrasta fortament amb la velocitat vertiginosa amb què evoluciona la resta de la societat. La meua participació activa en aquesta lluita contra corrent va provocar un impacte devastador en la meua salut mental i emocional. És per això que, ara, he optat per una estratègia de supervivència: l’observació des de la perifèria, un espai des del qual puc analitzar la situació amb la serenitat que m’ha estat negada durant tant de temps.

Des d’aquesta perspectiva privilegiada, he pogut observar amb crits de dolor com la festa és, de manera sistemàtica i implacable, desmantellada per aquells que ocupen posicions de poder dins de les associacions falleres. Han pervertit la festa, una celebració cultural i artística amb una rica i llarga tradició, convertint-la en un mer instrument per al seu propi benefici i engrandiment personal. Les decisions que es prenen estan, en la majoria dels casos, motivades per interessos econòmics o de poder que queden molt lluny de la preservació de la seua essència artística i cultural. La consumició de substàncies iŀlícites, lluny de ser una excepció, s’ha convertit, en molts casos, en una pràctica habitual. Els que intenten oposarse a aquesta realitat, a aquesta degradació progressiva, són marginats, silenciats i etiquetats com a bojos, inadaptades, traïdors a la tradició. Encara que la raó, la lògica, ens ho expliquen amb crits estridents: la festa fallera està morint, assassinada no per forces externes, sinó per la seua pròpia estructura, per la podridura interna d’aquells que haurien de ser els seus guardians més fidels.

EL CANVI NECESSARI, PER A RECUPERAR LA SALUT DE LA FESTA, HA DE SER PROFUND I TRANSFORMADOR

Malgrat aquesta dolorosa constatació, la lluita continua des d’una nova perspectiva. Des d’aquesta distància, la meua recerca es centra en la falla com a potent estratègia visual, artística i artesanal, capaç de transmetre missatges crítics i significatius. Amb l’estudi minuciós de la seua història i tradicions, he intentat desentranyar la seua essència primordial, aquell valor original i genuí que, alguna vegada, li va conferir tant poder

i transcendència. L’objectiu és integrar aquesta essència –purgada de la seua actual corrupció- en el llenguatge de l’art contemporani, oferint una aportació minimitzada, però poderosa de tradició cultural, impulsant-la cap a nous horitzons, horitzons als quals els actors tradicionals semblen incapaços o, simplement, no volen adaptar-se. El canvi necessari, per a recuperar la salut de la festa, ha de ser profund i transformador.

La gestió actual de les falles, en la seua majoria, està en mans de persones amb una formació i informació limitades, que prenen decisions sobre àmbits que desconeixen, amb una arrogància supina. Creuen que la falla és una mena d’institució omnipresent que ha de satisfer totes les necessitats dels seus fallers, en una pretensió de control total que els ha fet oblidar l’essència mateixa de la festa. Han deixat enrere la cultura i l’art, dedicant els seus esforços a una sèrie d’actes i projectes que no tenen res a veure amb l’esperit de la festa. Es tracta d’una actitud de pinxo i superficial, una demostració d’ambició buida que només serveix per a amagar la seua falta de visió i compromís amb la qualitat artística. Planten falles que, en la majoria dels casos, són caricatures tristes i poc inspiradores, fruit d’una visió limitada i estranya del món que els envolta, que es limita a una crítica covarda i supèrflua de l’actualitat.

PLANTEN FALLES

QUE, EN LA MAJORIA

DELS CASOS, SÓN CARICATURES

TRISTES I POC

INSPIRADORES, FRUIT D’UNA VISIÓ

LIMITADA I ESTRANYA

DEL MÓN QUE ELS

ENVOLTA, QUE

ES LIMITA A UNA

CRÍTICA COVARDA I SUPÈRFLUA DE L’ACTUALITAT

En definitiva, la festa necessita una transformació radical, una cura profunda que li permeta recuperar la seua essència artística i cultural. Ha de deixar enrere les disputes internes, la gestió ineficient i l’autocomplaença. Només així podrà sobreviure i transcendir, convertint-se en un símbol vibrant i potent de la nostra cultura, capaç d’adaptar-se al present sense renunciar al seu ric i complex llegat històric.

Les tres desgràcies de la festa. Iŀlustració de Roberto Català Nacher

La lenta agonia de la festa fallera

Salva Andrés Martín Faller de l’AC Falla Rei en Jaume I

popular: Les comissions més modestes sí que volem falla!

CResistència a una creença

om a faller d'una comissió denominada "xicoteta" dir que una d'aquestes comissions no aposta per la falla és com afirmar que qualsevol dels quatre equips de futbol amb més pressupost de qualsevol lliga professional del mónnotécomaobjectiuguanyar la seua competició. Però com en aquesta vida ha d'haver-hi de tot, s'ha estés aquesta creença que, francament, fa molt de mal a les comissions xicotetes. Tampoc m'agrada eixa encarcarada divisió de comissions grans i xicotetes, sobretot quan està comprovat que hi ha comissions "xicotetes" mésgransquealgunescomissions "grans", i evidentment no parle de número de cens...

En moltes ocasions, que no totes, a molts fallers d’aquestes denominades comissions “grans” se’ls ompli la boca afirmant que les falles que plantem les comissions "xicotetes" són "quatre cadires i dos caixons" i que "per plantar això no cal plantar res"; o fan broma amb la grandària de les falles: "ja heu plantat la infantil (referint-se a la falla gran), quan plantareu la falla gran?".

Alguns fallers, entre els quals m'incloc, ja estem immunitzats a aquesta classe de comentaris, per això no em resulta gens difícil resistir a aquest leitmotiv. Això sí, m'agradaria argumentar-vos, perquè en aquesta vida s'ha de ser raonable, els motius pels quals forme part d'aquesta resistència activa, aportant la meua visió des de diferents vessants.

Com sempre els diners per davant, per això començaré parlant del vessant econòmic. Si bé és cert que el cens de les comissions pot determinar la capacitat econòmica a l’hora de plantar una determinada falla (evidentment no és el mateix plantar una falla de 80.000 euros que una de 8.000), aquest

no influeix per a res a l'hora de valorar si una comissió vol falla o no. I no dic cap mentida, potser a una comissió "xicoteta" li coste més treball pagar eixos 8.000 euros que a una comissió "gran" els 80.000. Qui és faller de soca-rel sap massa que amb els diners de les quotes no hi dona, i s'ha de completar el pressupost a base de treball. I així, benvolguts amics, és com es pot mesurar realment la grandària de les comissions: segons la seua capacitat d'esforç i constància per dur endavant l'exercici econòmic. Us puc assegurar que hi ha comissions "xicotetes" que fan autèntics malabarismes i es deixen la pell per a pagar aquests 8.000 euros que comentava abans. Açò no és voler falla? Crec que amb aquesta reflexió, més enllà de la socorreguda frase "Amb diners torrons", queda patent que els diners no són cap indicador per determinar si una comissió vol falla o no.

Pel que fa al vessant artístic, normalment les comissions "grans" planten falles més

boniques, amb composicions més arriscades, millor acabades i amb una pintura exceŀlent que sol encisar al públic (però no sempre als jurats). Amb diners torrons, vaja ja he caigut en la trampa. No

és cap mentida que la qualitat s'ha de pagar, però són massa anys de faller per a no haver vist trencat aquest estereotip, i veure com falles amb pressupostos més modestos han triomfat

Les comissions no haurien de classificar-se en gran o xicotetes pel cens, sinó per la capacitat de treball i esforç. Integrants de la falla Rei en Jaume I en 2022. Arxiu Falla Rei en Jaume I

Cullera egípcia, de Fede Alonso (Rei en Jaume I, 2017). Foto Joan Castelló Lli

EN LA GRAN MAJORIA DE LES FALLES PLANTADES PER LES

COMISSIONS

“XICOTETES”, ELS SEUS VERSOS NO VACIL·LEN A L’HORA

DE FER UNA CRÍTICA MÉS PUNYENT I ACTUAL DE LA QUAL POCS SE’N SALVEN

davant d'altres que les doblaven en pressupost. Últimament està molt de moda. I això és gràcies al treball d'aquells artistes fallers que treballen igualment un ninot d'una falla de 8.000 euros a un altre d’una falla de 80.000 euros. Amb açò el que vull dir és que les comissions xicotetes també estan decidides a plantar falles "boniques" i contractar artistes fallers de renom per omplir les seues demarcacions. Apostar per la qualitat sempre és sinònim d'èxit, i açò és un fet que les comissions "xicotetes" tenen cada vegada

més interioritzat. Tot plegat, de cara a la competició, la diferència estarà en el volum plantat. Però la grandària no importa, veritat?

També hem d'analitzar el vessant satíric. I ací és on aquesta creença es trenca definitivament. La crítica i la sàtira són una part importantíssima de la falla que moltes vegades cau en l'oblit de les denominades comissions "grans" i les seues falles envoltades amb milers de cartells amb versos que no diuen res o, pitjor, es dediquen a alabar la gestió de les institucions

de torn. No ocorre així en la gran majoria de les falles plantades per les comissions "xicotetes", on sol haver-hi menys escenes i, per tant, menys ninots, però els seus versos no vaciŀlen a l'hora de fer una crítica més punyent i actual de la qual pocs se'n salven. Majoritàriament, trobem l'esperit tradicional d’allò que hauria de ser una falla en les demarcacions d'una comissió "xicoteta". La crítica és l'essència de la falla, i fer una bona crítica és creure fermament en la falla. O preferiu falles mudes?

T'estimem Pachamama, de Jorge Gil Sapiña (Rei en Jaume I, 2023). Foto Joan Castelló Lli

HAURÍEM DE

PLANTEJAR-NOS SI LA FALLA ÉS REALMENT

EL CENTRE D’AQUESTA FESTA (AIXÍ HAURIA

DE SER) I SI OCUPA EL LLOC QUE LI PERTOCA

EN LES PRIORITATS DE CADA COMISSIÓ

Crec que amb aquesta xicoteta anàlisi us he argumentat per què les comissions "xicotetes" ens resistim a caure en aquest estereotip. Espere, de cor, que aquest article ajude a tombar el mite que les falles "xicotetes" no apostem per la falla. Qualsevol comissió, amb les seues limitacions, sempre intenta plantar la millor falla possible. Tot i això, encara queda molta feina a fer, i ara ja escric sense distincions de cens. Hauríem de plantejarnos si la falla és realment el centre d'aquesta festa (així hauria de ser) i si ocupa el lloc que li pertoca en les prioritats de cada comissió. Tot i que sembla que cada vegada la falla va ocupant el lloc que li pertoca, i més després de la crisi de la Covid-19 i la del tancament de tallers amb la dificultat per a trobar artista que això suposa, encara moltes comissions no tenen clar quina és l'objectiu d'aquesta festa. Les comissions haurien de girar entorn d'aquest element i millorar la seua cultura de falla defensant als responsables de la confecció d'aquestes: els artistes fallers.

A4.6.

Luis Valiente Faller de Raval de Sant Agustí Tolerància per al trage negre de faller

DJosé

es del respecte a totes les formes de pensar i a què cadascú puga vestir lliurement qualsevol trage d’indumentària valenciana antiga, vestits que han anat adoptant-se com a vestimenta per als fallers des d’uns anys a esta part, per a “segons intenten explicar” difondre la varietat de formes de vestir que hi havia en temps passats.

mi, però, m’agradaria centrar-me en el trage negre de faller, que en els últims temps ha anat reemplaçant-se com dia abans per indumentària antiga Valenciana, denigrant així en part el que havia estat vigent en la segona mitad del segle XX, com si dur-lo fora per a alguns, poc menys que portar la pesta i ficar sota a ell una campanya de desprestigi per a llevar-li del cap a qualsevol la idea de vestir-se amb ell, menysprear-lo amb frases com... no és indumentària valenciana (òbviament) amb qualificatius com trage de panderola (pel seu color) o inclús els més atrevits (ignorants m’atreviria a dir jo) que és un trage que imposà el dictador Franco (fals de totes totes).

Els integrants de la comissió masculina de la Falla Raval utilitzen el trage negre de faller en la Presentació. Arxiu Falla Raval

És clar que molts seguixen el que han escoltat sense saber o preguntar-se si reialment tot això és o no veritat, com si es tractara d’un Fake new actual (tal com passa hui en dia) que gent jove caiga i es crega açò és trist, però més lamentable és que gent que l’ha portat (alguns des de xiquets fins fa vint o vint-i-cinc anys) ara amb canvi vulga condemnar esta indumentària, utilitzant molts dels que ja no usen esta indumentària en negre, actualment el mal anomenat trage de Serrano (pantaló ratllat imitant al frac) que com inclús m’atreviria a dir, no deixa de ser una invenció, i que per descomptat eixe ni molt menys, tampoc és indumentària valenciana, per molt que ara estiga de moda.

Cal ressaltar que el trage de faller i dic de faller perquè era el que vestien tots els fallers junt amb el de torrentí i el de saragüells (que s’utilitzava molt menys) ara per ara, vulguen o no, són completament legals segons el reglament faller de Junta Central Fallera de València.

UNA

VEGADA POSAT,

NINGÚ

POT

SABER

EL NIVELL ECONÒMIC DE LA PERSONA QUE EL DU

Este vestit va ser el que els fallers varen aprovar per unanimitat i dic bé, per unanimitat, en el Congrés faller de 1958 per a tindre una indumentària masculina, donat que en aquell moment els homes anaven en trages normals i corrents, encara que pocs, per no dir cap, vestien cap mena d’indumentària valenciana de cap classe quan es celebraven les falles, va ser un acord d’adopció/ invenció perquè tots els fallers pogueren dur igual que les falleres una indumentària o vestimenta representativa per a la Festa fallera, tant en l’àmbit interior i local, com perquè fora reconegut fora de les nostres terres, en part pel caràcter turístic que a poc a poc anava adquirint la nostra festa a escala nacional i internacional.

Es trià el color negre per la sobrietat i l’elegància que donava, a més venia donat perquè per a participar en els actes religiosos es considerava el color més apropiat. Un vestit que fora auster per a facilitar a tots els fallers de les diferents capes socials que pogueren permetre’s adquirir-lo, donat que en aquells anys les economies de la gent en este país no estaven per a excessius desemborsaments, un trage que quan es posa, ningú pot endevinar l’economia de la persona que el du, i al mateix temps feia un xicotet guinye al anomenat torrentí, amb jaqueta curta, faixí simbolitzant la faixa i camisa blanca amb “petxera” imitant les camises antigues, pantalons negres i espardenyes, i com no les borles que pengen del faixí (com si foren les borles de la gorra de torrentí).

Pel temps, com en tot, hi ha hagut evolucions i modes igual que el vestit de fallera s’acurtava o allargava la falda o la grandària de les pintes, etcètera, el trage de faller també ha sofrit canvis, les jaquetes negres foren de raso, de tela i inclús algunes de vellut amb els punys llisos o doblats, la “petxera” per a donar major comoditat passà de ser una peça a part a estar actualment fixada a la camisa o les espardenyes a ser substituïdes per sabates de vestir negres.

Valga este article per a demanar tolerància al que vol continuar vestint-lo com a punt identitari propi i respecte a un vestit que va ser en un punt de la història fallera, el primer trage de faller, el que tots portavem i que ens igualava, i m’atreviria a dir més, l’únic que fou aprovat per unanimitat, perquè hui si posàrem a elecció quin seria el trage oficial del faller, els assegure que no ens posaríem d’acord.

Imposició del faixí roig al president infantil de 2024.

Foto Joan Castelló Lli

PANTONE NEGREPANDEROLA©

PANTONE

NEGRE PANDEROLA ©

EL VESTIT

NEGRE DE FALLER ENCARA

ÉS VÀLID, MENTRE NO CANVIE EL REGLAMENT FALLER DE JUNTA CENTRAL FALLERA

Directiva de la Falla Raval de 2023, l’any del 50 aniversari de la comissió. Foto Joan Castelló Lli

La nostra Comissió al poble s’ha convertit en el lloc de la Resistència, com en aquella aldea Gaŀla d’Astèrix i Obèlix, hui som pràcticament l’única de Cullera que continuem utilitzant-lo a determinats actes, i com aquells fallers que aprovaren en el seu dia el trage en l’esmentat Congrés de 1958, ningú ha vingut a imposar-nos-el, ho hem decidit per voluntat pròpia com a signe d’identitat de la nostra Falla, mantindre’l per a uns determinats actes, com poden ser Presentació, Ofrena, Missa de Sant Josep i Baixà de la nostra patrona la Moreneta, amb esta decisió, no hem renunciat a altres indumentàries valencianes i que cada faller es posa a la resta d’actes com creu, més oportú i li ve de gana. Si parlem de fer visible la indumentària valenciana i al mateix mantindre tradicions no està renyit una cosa amb l’altra, hi ha moments per a vestir el que cadascú crega.

No oblidem, li pese a qui li pese, que tota mena d’indumentària antiga valenciana la porten els fallers i s’ha convertit en indumentària o trages per als fallers sí, però el de faller per exceŀlència, siga o no indumentària valenciana, és i continuarà sent, mentre ningú ho canvie, el negre.

Tolerància per al trage negre de faller

Escac al descobert: les falles avant

Carmen López

Siguenproblemessocials, pandèmies o meteorològics, passe el que passe, les falles continuem avant.

ATAC A LA DESCOBERTA O LA RESISTÈNCIA POLÍTICA

RESIstÈNCIA:

5.1. Adeu!, per Immaculada Cerdà

5.2. Manual de resistència: compromís amb la democràcia i la justícia social, per Salva Tortajada

5.3. Cullera 1911: de la resistència a l’atenció mundial, per Ricard Camil Torres

5.4. La resistència als principis democràtics, per Joaquim Bosch

5.5. La resistència de David Broncano: improvisació i humor absurd, per Adrián Castelló

p.184 p.190 p.195 p.198 p.202 p.206

5.6. Resistir a les fake news: la veritat importa poc?, per Javier Cercas

5.1.

Immaculada Cerdà Sanchis

Acadèmica i secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)

Un dia, amb gran tristor, deixí València i aní pel món morint-me d’enyorança. Fràgil ploma va ser la meua llança mes neta estava sempre ma consciència. Eduard Buïl, Absència

Adeu!(La resistència des de l’exili)

L’exili és, d’acord amb el diccionari, «expatriació, allunyament, voluntari o forçós, d’un territori, especialment per motius polítics. El van condemnar a l’exili». El que no pot contindre una definició de diccionari és la tristesa, l’amargor i la malíccia que duu aparellada. Com tampoc l’estranyesa, la sensació de ser diferent en el lloc on habites, que segons et DNV és també el significat d’exili.

tat és l’esclavitud. La ignor

ància és la nostra força”.L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va dedicar l’any 2023 als Escriptors valencians de l’exili amb la idea de conéixer els autors i les obres i reconéixer una part invisible, quasi oblidada, de la nostra història literària. Periodistes, poetes i escriptors que hagueren de deixar terres, famílies i treballs per escapar d’una morta probable i d’una presó segura.

El 1939 acabava una guerra perduda per la democràcia i, com un tret d’eixida, començava una altra de dimensions mundials però amb el mateix combustible: la intolerància. Els exiliats valencians i espanyols que quedaren en terres europees, sobretot Algèria i França, es veren atrapats en una altra guerra de la qual formaren part involuntàriament, en els camps de concentració del nord d’Àfrica primer i d’Europa després.

EL 1939 ACABAVA

UNA GUERRA PERDUDA

PER LA DEMOCRÀCIA

I, COM UN TRET D’EIXIDA, COMENÇAVA

UNA ALTRA DE DIMENSIONS MUNDIALS, PERÒ AMB

EL MATEIX COMBUSTIBLE:

LA INTOLERÀNCIA

Joan Sapinya Camaró. Arxiu Fundación Pablo Iglesias

Josep Castanyer des del camp de treballadors de Bouarfa al Marroc es plany alhora que indigna pel conformisme del poble valencià. Una indignació que transforma en anhel i esperança. Què vos passa, valencians? Què teniu, que sembla morta aquella ànima tan forta que era el nostre orgull d’abans?

És que ja no vos importa ser espill de ciutadans?

Què teniu, què vos falta per a humiliació més cega, que ajudar al que vos pega oferint-li l’altra galta?

Dignitat no vos queda per a dur la cara alta?

On està la força aquella de les santes rebel·lies?

On estan les germanies contra els reixos de Castella?

Perguéreu l’energia en renúncies de femella?

Per què viviu separats augmentant les vostres penes?

És que hi ha en les vostres venes sang d’esclaus, de renegats?

Voleu fer-vos les cadenes per a viure esclavitzats?

Però no: farem reviure aquelles gestes gegants i unint-nos com a germans, un dia podrem escriure que València serà lliure mentre queden valencians!

Altres s’hi implicaren des de la resistència dels aliats, amb comportaments heroics com el del valencià

Amado Granell i la Nueve, la primera unitat militar aliada que va entrar a París, en l’alliberament el 24 d’agost de 1944.

Aquell exili havia d’haver acabat, i així pensaven que passaria amb la caiguda de l’eix, que cauria també la dictadura de Franco. El poema d’Emili Gascó Contell arreplega la certesa en què esperaven el retorn de la democràcia a Espanya i la fi del seu exili.

Tornarem a casa nostra en un jorn de claredats: portarem deu anys d’enyor i de bones voluntats.

La memòria estarà negra, mes ja se’ns aclarirà.

Els nens ja seran fadrins: quasi no ens coneixeran.

Els fadrins ja seran hòmens: voldran saber com i quan...

Els hòmens ja seran vells; ens diran: –Quant hem passat! Dels vells, molts ja seran morts i no podran descansar. [...]

Eduard Buïl, en el poema Retorn incideix en la mateixa idea

El fruit d’un quart de segle el tiraré a una vora i tornaré à València corprés i emocionat.

Jo besaré la terra on va brollar ma vida, recorreré els paisatges que m’eren familiars, aniré per les hortes perfumades i alegres, per les platges daurades front a la immensa mar, per Castelló el magnífic, de planes remoroses, passejaré eixa ànsia de fondre’m en ta carn, demanaré les ombres que són repòs i calma als palmerals ubèrrims de l’hermós Alacant... [...]

A travers d’una vida, poemari d’Eduard Buil

Els exiliats que triaren un altre continent, en especial els que va acollir Mèxic, tingueren l’oportunitat de refer millor la seua vida, acollits per un govern més favorable. Entre els valencians, el matrimoni de pintors Manuela Ballester i Josep Renau i el poeta de Cullera, Joan Sapinya Camaró, catedràctic de llatí, que havia destacat pel paper polític com a diputat pel PSOE en les Corts espanyoles en la Segona República. A Mèxic va contribuir al benestar de la colònia d’exiliats espanyols des de la UTEHA (La Unión Tipográfica Editorial Hispano Americana) una editorial especialitzada en llibres tècnics i científics. L’èxit de l’editorial, que arribà a tindre 18 sucursals en diversos països es degué en gran part a les col·laboracions dels exiliats espanyols que aportaren els seus coneixements en les diferents disciplines. L’obra magna de l’editorial fou el Diccionario Enciclopédico UTEHA, dirigida per Luis Doporto Marchori i amb Joan Sapinya, com a encarregat de coordinar els articles referits a l’àmbit de les lletres. Treballar en un ofici que li permetia viure dignament i amb una professió relacionada amb el seu saber no li va estalviar l’enyorança de la pàtria, el seu poble, Cullera, i de la família.

Sola en la nit d’una vellea amarga, resa ma mare; blanca en el sòl d’una alegria pura, juga ma filla; i l’aigua mulla, blava i candorosa, les costes preses d’unànim sorpresa.

Ma mare és vella d’anys i de desgràcia; plora en Valencia la mort d’un fill i l’absència de l’altre; ses moltes canes són la purea d’una vida santa que el dolor li ha cenyit com a corona.

Ma filla te set anys i naixqué en Mèxic; no ha vist encara l’agüeleta que per ella plora, gemeca i resa; canta a la llum com els aucells al dia i mira al cel sense il·lussions ni penes.

Manuela Ballester i Josep Renau en família. Foto Hugo Zaragoza

ELS EXILIATS

QUE TRIAREN MÈXIC TINGUEREN L’OPORTUNITAT DE REFER MILLOR LA SEUA VIDA, ACOLLITS PER UN GOVERN MÉS FAVORABLE. ENTRE ELS VALENCIANS, EL POETA DE CULLERA, JOAN SAPINYA CATEDRÀTICCAMARÓ, DE LLATÍ, QUE HAVIA DESTACAT PEL PAPER POLÍTIC COM A DIPUTAT PEL PSOE EN LES CORTS ESPANYOLES EN LA SEGONA REPÚBLICA

En la tònica habitual d’idealització del record provocat per l’enyorança, dedica una poesia a Cullera i a la mar Mediterrània

A la vora de la mar ¡quina mar!, canta Cullera: i unes passes més amunt, i unes passes més amunt, ¡quina mar!, canta València.

Quan els arbres fan la flor, ¡quina mar!, el cel esclata: que el perfum del taronger, que el perfum del taronger, ¡quina mar!, del cel s’escapa.

A València vull anar ¡quina mar!, mareta meua: per a mirar-me en l’espill per a mirar-me en l’espill ¡quina mar!, de l’Albereda.

A València no aniràs, ¡quina mar!, filleta meua: que en la platja pots sentir que en la platja pots sentir gust de l’arena.

A l’ombra d’un gesmiler, ¡quina mar!, plora la nòvia i les llagrimetes són, ¡quina mar!, i les llagrimetes són, sorolls de l’ombra.

Blava de sol i de llum ¡quina mar!, gemega l’aigua: plena de foc i de cel, plena de foc i de cel, ¡quina mar!, ¡València canta!

Joan Sapinya no tornà a veure aquell mar, morí a Mèxic DF el 6 d’abril de 1974. La història dels exilis ni és nova ni serà l’última. Abans que Joan Sapinya, Lluís Vives i Margarida Valldaura hagueren de fugir abans que la foguera els cremara com havia fet amb la resta de la família. L’exili comença en el mateix moment que l’altre no reconeix en tu cap rastre d’humanitat.

L’OBRA MAGNA DE L’EDITORIAL FOU

EL DICCIONARIO

ENCICLOPÉDICO UTEHA, DIRIGIDA PER LUIS

DOPORTO MARCHORI

I AMB JOAN SAPINYA, COM A ENCARREGAT DE COORDINAR

ELS

ARTICLES REFERITS A L’ÀMBIT DE LES LLETRES

Adeu! (La resistència des de l’exili)

Salva TortajadaRegidor de l’Ajuntament de Cullera Faller de Raval de Sant Agustí stí

Manual de resistència: compromís amb la democràcia i la justícia social

En2019iperprimeravegada en la història de la democràcia espanyola, un president del Govern va publicar un llibre durant el seu mandat, només mig any després d’haver accedit al càrrec. En Manual de resistència, Pedro Sánchez explica els motius que li van portar a convertir-se en un corredor de fons incansable fins a aconseguir la presidència del govern a Espanya.

ància és la nostra força” .

L’arribada de Sánchez a la Secretaria General del PSOE en 2014, en plena crisi econòmica global, va obrir una nova època en la formació política. Transcorreguts dos anys, va ser expulsat del lideratge del seu partit, al qual va tornar en 2017, ajudat per la militància, per a ser investit president del Govern un any després, en 2018, amb un programa de defensa de valors i polítiques progressistes, com la justícia, l’europeisme, el feminisme i l’ecologisme.

Dir que l’elecció de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE va canviar la història del socialisme democràtic a Espanya i la mateixa història del país pot semblar atrevit, però a la vista del succeït amb posterioritat, no ho és. Amb la seua elecció, van arribar uns anys convulsos per al PSOE, però també l’esperança d’un govern que impulsara polítiques per a crear una societat més justa i més igualitària.

I això és el que explica el llibre: l’obsessió de Pedro Sánchez -i el seu compromís, esforç i sacrifici personal- per a traure al PSOE de l’oposició en la qual estava instaŀlat des de les eleccions generals de 2011.

Llibre Manual de resistencia, de Pedro Sánchez en una llibreria. Editorial Península

En el llibre, Pedro Sánchez narra en primera persona tots els successos esdevinguts des que va decidir presentar-se a secretari general del PSOE -explicant com arriba a la conclusió que ha de fer un pas endavant-, fins que aconsegueix -a través de la moció de censura- la presidència del Govern.

eixida abrupta de la secretaria general del PSOE pel Comité Federal de l’1 d’octubre de 2016 i la seua renúncia com a diputat per a no investir a Rajoy

donar llum al primer govern de coalició de la història d’Espanya i l’obertura d’una etapa de pactes i enteniment múltiple amb forces amb diferents plantejaments ideològics i territorials.

EL LLIBRE EXPLICA EL COMPROMÍS DE PEDRO SÁNCHEZ PER A TRAURE AL PSOE DE L’OPOSICIÓ EN LA

QUAL ESTAVA INSTAL·LAT DES DE LES ELECCIONS GENERALS DE 2011

PEDRO SÁNCHEZ

CONTINUA RESISTINT

DES DEL GOVERN A TOTS ELS ENVITS, EN FORMA DE CRISI I TRAGÈDIES; I

RESISTINT TAMBÉ A UNA OPOSICIÓ QUE BASA LA SEUA ACCIÓ EN L’INSULT, LES FAKE NEWS, LA FALTA DE PROPOSTES

I LA INCAPACITAT D’ARRIBAR ACORDS

Amb posterioritat a la publicació del llibre, Sánchez ha hagut de fer front, entre altres desafiaments, a la pandèmia de la COVID-19 i els seus devastadors efectes, a les crisis bèŀliques per la invasió d’Ucraïna per l’exèrcit rus, la guerra a Gaza, unes eleccions municipals i autonòmiques adverses (maig de 2024), la llei d’amnistia i l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya.

També podem trobar en el llibre una aproximació a com veu Pedro Sánchez el socialisme hui a Espanya, Europa i el món. Quin ha de ser el seu paper en l’ordre mundial actual i com s’ha de posicionar com a ideologia internacionalista i europeista que és.

Pedro Sánchez, president del Govern espanyol.

Foto: Pool Moncloa

El títol és molt adequat: “Manual de Resistència”. Perquè això és el que ha fet Pedro Sánchez des de la seua aparició en l’escena política nacional: resistir. Resistir als que internament no volien deixar que aflorara una nova manera de fer política en el PSOE. Internament i en les seues relacions amb altres partits i moviments, per a renovar el missatge socialista en un moment en què l’eix del debat polític no era el clàssic esquerra-dreta, sinó el nou-vell que va centrar les convocatòries electorals de 2015 i 2016. Resistir als moviments econòmics i mediàtics que pretenien soterrar al PSOE i el seu lideratge per a perpetuar al PP, amb la seua corrupció i les seues polítiques conservadores. Resistir als profetes de la catàstrofe i les faules promogudes per aquells que preferien seguir en l’oposició a recuperar la dignitat democràtica.

I ací segueix: resistint des del govern a tots els envits, en forma de crisi i tragèdies que podien haver fet malbé l’experiència d’un govern progressista; i resistint a una oposició que basa la seua acció en l’insult, les fake news, la falta de propostes i la incapacitat d’arribar acords.

Estem convençuts que els fets de més ressonància de la història de Cullera van ser els successos del 1911, primer a nivell nacional i després internacional. Que sapiguem, l’atenció que se’ls vaprestarnos’hatornataigualar; és clar que les dimensions del cas en van ser dignes.

tat és l’esclavitud. La ignor

ància és la nostra força”. El 18 de setembre, Cullera va clarejar immersa en una tensa agitació. Dies abans, les agrupacions camperoles subjectes a l’anarquista CNT havien decidit convocar una vaga general. En teoria, la protesta responia al suport cap als ferroviaris bascos que condemnaven la guerra del Marroc, un veritable escorxador, per això les consignes escoltades durant la jornada, com ara No volem la guerra! Però hi havia altres raons de caràcter local: les previsions de la collita de l’arròs no eren gens falagueres i això significava atur i gana. D’altra banda, l’actitud de la patronal tampoc no donava per a moltes alegries, pràcticament les mateixes condicions que a la resta del País Valencià. És a dir que la vaga contenia connotacions no només polítiques, també econòmiques i socials, per això la podem qualificar de revolucionària.

Els vaguistes, aprofitant l’absència de la guàrdia civil, que s’havia traslladat a València, i la passivitat de la policia local, van ocupar els ponts d’accés al poble i l’estació de ferrocarril, van tallar els fils telegràfics i van aixecar les vies en una extensió d’uns cent metres. No era un accés de fúria concret, sinó que amb aquestes accions esperaven mantenir aïllada la localitat.

Cullera,

EL 18 DE SETEMBRE DE 1911, CULLERA VA CLAREJAR

IMMERSA EN UNA TENSA AGITACIÓ. DIES ABANS,

LES AGRUPACIONS CAMPEROLES SUBJECTES A L’ANARQUISTA CNT HAVIEN DECIDIT CONVOCAR UNA VAGA GENERAL

Però el tren que va poder sortir abans de tot això, en arribar a Sueca va informar de la revolta, i el jutge del districte, Jacobo López de Rueda, va decidir temeràriament presentar-se a sufocar la revolta. Acompanyat pel secretari del jutjat, el seu fill, un agutzil i un escrivent, en entrar pel Raval va detenir violentament Joan Jover, àlies Xato de Cuqueta i un tal Cervera, dirigint-se a continuació cap a l’Ajuntament.

El trajecte va anar acompanyat de crits, majoritàriament llançats per dones, de què es duen els homes i progressivament el carruatge va ser objecte de pedrades llançades per la multitud cada vegada més nombrosa, que també esgrimí bastons i destrals. La comitiva va aconseguir parapetarse a la casa consistorial -l’alcalde, Fenollar, havia sortit per cames anteriorment, tot i que va tornar per intentar controlar la situació- després de ser aturada la tartana, sent apunyalat el secretari, i des del balcó, Jacobo va empitjorar la situació increpant a la multitud i fins i tot disparant trets amb el seu revòlver.

La torba no va esperar més i va assaltar l’edifici, i van ser morts el jutge i l’escrivent. El seu fill va aconseguir amagar-se i va salvar la vida, mentre que l’algutzir va aconseguir escapar arribant al riu, que va intentar creuar nedant, però va ser capturat a la riba oposada i llançat a l’aigua amb una pedra lligada al coll. El seu cadàver va ser rescatat l’endemà.

Disturbis similars es van produir de llarg a llarg del País, però evidentment la magnitud dels successos de Cullera va desbordar l’atenció de l’opinió pública, que es va començar a mobilitzar immediatament, el mateix que la reacció de les autoritats.

L’Estat va declarar l’estat de guerra i el Batalló Las Navas, al comandament del capità Arin, van prendre el poble, van dissoldre els grups amotinats a trets i va arribar el canoner El Temerario, mentre es creava un sotmetent per part de les forces conservadores, que no havien sorgit per cap lloc fins aquell moment, encaminat a prendre els revoltats.

No coneixem la xifra exacta de detinguts, però un bon nombre de cullerencs va passar per la caserna de la Guàrdia Civil per a ser “interrogats”. Es van instruir 29 sumaris, encara que després no foren processats més que 22 homes. Entre ells, l’alcalde Fenollar, per abstenció davant els successos.

En el transcurs del procés la gairebé totalitat dels encausats van ser objecte de tortures, i això va fer intervenir els diputats republicans radicals Juan Beltrán i Félix Azzati, que van aconseguir defensar els encausats, encara que sense garanties processals, i ja al començament del judici, que es va iniciar a Sueca el 7 de desembre, el fiscal militar va demanar la pena de mort per a 7 acusats, cadena perpètua per a un, 22 anys per a 10 processats, 15 anys per a altre, 12 anys per a dos més i absolució per a un.

EL JUTGE, EN ENTRAR PEL RAVAL, VA DETENIR

VIOLENTAMENT JOAN JOVER, ÀLIES XATO DE CUQUETA

I UN TAL CERVERA, DIRIGINT-SE A CONTINUACIÓ CAP A L’AJUNTAMENT

1. La revista Mundo Gráfico va dedicar una pàgina al successos de Cullera de 1911. Arxiu Associació Cultural La Penyeta

2. Els presos pels Successos de Cullera de 1911 arriben a Sueca per al Consell de Guerra. Foto Cabedo

3. La família de Xato de Cuqueta es va traslladar a Madrid per a demanar l’indult. Arxiu Associació Cultural La Penyeta

4. Vinyeta publicada en la revista Gedeón sobre l’actuació del govern de Canalejas en els Successos de Cullera de 1911

El Capità General de València va discrepar de la sentència i va confirmar tres de mort. El Consell de Ministres, pressionat per l’opinió pública, va indultar tothom excepte el Xato de Cuqueta, el 12 de gener de 1912. Per fi el rei el va indultar.

Precisament, va ser el judici, sobretot per les constants irregularitats més que els fets, les que van cridar l’atenció de l’opinió pública, desplegada sobretot per la premsa republicana amb la intenció de menyscabar el règim monàrquic, però també de l’estranger, especialment a França. Per exemple, L’Humanité va acusar

Canalejas de desitjar l’execució d’homes de Cullera sense proves concloents.

Els successos del 1911 van evidenciar la immaduresa organitzativa del proletariat cullerenc, però també el seu marcat esperit revolucionari, que va mostrar de forma espontània al llarg de la jornada. No es va tractar d’una concatenació d’actes terroristes, sinó la simbiosi d’una sèrie de reactors socials, uns larvats com les relacions d’explotació, altres puntuals, com el rebuig a la guerra del Marroc i altres de defensa de classe com les perspectives econòmiques que irremeiablement augmentarien la misèria de les classes perjudicades pel capitalisme.

Així mateix, els fets van evidenciar que les revolucions del segle XIX, centrades zonalment a les grans ciutats, podien

produir-se al XX a l’àmbit rural, però amb el llast d’absència organitzativa. Com bé va apuntar César M. Lorenzo al seu moment, referint-se a la situació general, els anarquistes no han provocat la insurrecció, és la insurrecció qui ha convertit els treballadors espanyols a l’anarquisme. Amb tot, denotem certa immaduresa en la revolta cullerenca: no es va atacar la propietat privada i, sorprenentment, no es va produir cap atemptat contra el clergat.

Fos com fos, a partir del 1911 el proletariat rural va adquirir la importància d’element revolucionari a tenir present, sobretot per l’acceptació del potencial polític i la seua assumpció de classe. Cullera tindria ocasions per demostrar-ho.

AMB TOT, DENOTEM CERTA IMMADURESA EN LA REVOLTA CULLERENCA: NO ES VA ATACAR LA PROPIETAT PRIVADA

I, SORPRENENTMENT, NO ES VA PRODUIR CAP ATEMPTAT CONTRA EL CLERGAT

Cullera, 1911: de la resistència a l’atenció mundial

Joaquim Bosch Magistrat

Semblavaquelademocràcia era un sistema indestructible, amb vocació de permanència absoluta, sense massa enemics interns. Però els canvis provocats per la revolució digital han posat en qüestió la fortalesa de les institucions democràtiques. Tots elsestudisindiquenquealspaïsos occidentals està augmentant el percentatge de persones que consideren que no és important viure en una democràcia i que no passaria res si hi haguera una dictadura. I això també està passant a l' estat espanyol.

tat és l’esclavitud. La ignor

Cància és la nostra força”.

om bé sabem, en el passat ha estat habitual que les democràcies foren enderrocades per colps militars. Al nostre país l' etapa de la dictadura franquista és un exemple molt clar. No obstant això, en el segle XXI els sistemes democràtics ja no són assaltats per generals que treuen els tancs al carrer. Ara la involució autoritària es fa des de dins, després de guanyar unes eleccions.

Com explica Ignacio SánchezCuenca, el sistema democràtic va enfonsant-se quan des del poder van desmantellant-se les seues regles i practiques institucionals. La democràcia manté la seua aparença, però perd el seu contingut. Hi ha eleccions, però sempre les guanya el mateix partit, a partir del control dels organismes electorals i de la colonització del poder judicial. La pluralitat acaba sent substituïda per un govern monocolor permanent.

LA DEMOCRÀCIA ÉS INCOMPATIBLE AMB NO ACCEPTAR EL RESULTAT D’UNES ELECCIONS I ASSALTAR

LES INSTITUCIONS PER A IMPEDIR

EL RELLEU

És important recordar l' essència dels principis democràtics. La democràcia implica eleccions lliures i pluralisme polític. Qui guanya les eleccions ha de governar. Però també s' ha de garantir que qui no pensa com la majoria tinga la possibilitat real d’arribar en el futur al govern. El rival és un adversari legítim i no un enemic a desterrar. Tot això implica acceptar que qui hui està en minoria, demà pot tindre majoria.

Les regles d' alternança en una democràcia només poden funcionar si hi ha unes regles del joc compartides, des del respecte a la neutralitat dels organismes electorals i a la independència del poder judicial. I també si està assegurat el sistema de drets fonamentals: la llibertat d' expressió, el dret a la informació, la llibertat ideològica o el dret de manifestació, entre d' altres. Per tant, la democràcia és incompatible amb no acceptar el resultat d’unes eleccions i assaltar les institucions per a impedir el relleu. I també és incompatible amb actuar contra els discrepants

amb mesures que limiten els seus drets democràtics. En conclusió, no pot ser acceptable que un partit puga afirmar que és l' autèntica representació de la nació i l' únic amb dret a governar, perquè els altres són enemics del poble.

El perill més proper el podem constatar en un país com Hongria, que ha estat sancionat per la Unió Europea per pràctiques antidemocràtiques. Les eleccions les guanya sempre la Unió Hongaresa, gràcies al seu control sobre els mecanismes electorals i el poder judicial. Hi ha restriccions sobre la llibertat d' informació i sobre els altres partits. I s' apliquen limitacions sobre els drets de les dones i es vulneren els drets de les persones per la seua orientació sexual. L' exemple hongarés pot ser seguit en molts altres països del món. I també ací mateix. Sens dubte, es tracta d’un retrocés autoritari, que posa en qüestió els principis de la democràcia representativa pluralista.

L’ascens de les visions antidemocràtiques està molt relacionat amb els elements més visibles de la revolució digital. El debat públic ara es canalitza en les xarxes socials, amb arguments més emocionals que racionals, a partir d’uns algoritmes que afavoreixen la xenofòbia, els discursos d' odi i les falsedats tòxiques. A banda, les transformacions tecnològiques han incrementat la mobilitat humana, la qual cosa ha afavorit les migracions, però també ha estimulat la resposta social més dura en forma de racisme. Així mateix, els canvis organitzatius en el món econòmic han generat precarietat laboral i una intensa preocupació pel futur, amb efectes en forma de retorn per part d’alguns sectors socials al refugi dels valors tradicionals i a les concepcions d’una pàtria ètnicament uniforme.

EL DEBAT PÚBLIC ARA ES CANALITZA EN LES XARXES

SOCIALS, A PARTIR D' UNS

ALGORITMES

QUE AFAVOREIXEN

LA XENOFÒBIA, ELS DISCURSOS

D' ODI I LES FALSEDATS TÒXIQUES

Un retrocés autoritari, posa en qüestió els principis de la democràcia representativa pluralista. Figura de la falla Paraules, de Sacabutx Art (Arquebisbe OlaecheaSant Marceŀlí, 2024). Foto Joan Castelló Lli

En bona part, l' ascens dels discursos antidemocràtics es basa en insuficiències de la democràcia. De poc val presumir de viure en un sistema democràtic quan no està assegurat poder tindre un habitatge digne, quan no està garantida la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població o quan la gent més jove no veu expectatives d' articular un projecte de futur. Tampoc pot despertar entusiasme una democràcia en la qual cada dia coneixem un nou escàndol de corrupció política.

A banda, la democràcia no pot ser únicament votar cada quatre anys: necessitem vertebrar més mecanismes de participació democràtica directa. Els governants també haurien d' explicar periòdicament la seua gestió i intervindre en mecanismes de rendició de comptes. Els mateixos partits polítics tenen incorporats pocs instruments de participació interna democràtica en l’interior de les seues organitzacions. Els militants de base disposen de pocs instruments de control sobre els seus dirigents. Cal anar a reformes en la legislació que regula el funcionament intern dels partits.

Tot això en conjunt provoca un distanciament ciutadà i una reducció de la identificació amb la democràcia, que sovint queda massa allunyada de les institucions democràtiques. I aquesta situació pot ser aprofitada pels defensors de discursos antidemocràtics per a arribar al poder i generar sistemes autoritaris que suposen un notable retrocés. La resistència dels principis democràtics enfront de la deriva autoritària implica reforçar la qualitat de les nostres institucions: ha de suposar la profundització en els valors més elevats de l' Estat Social i Democràtic de Dret. En definitiva, només es pot resistir a l' envestida antidemocràtica si som capaços de construir una democràcia millor.

LA RESISTÈNCIA DELS PRINCIPIS

En democràcia, el rival és un adversari legítim i no un enemic a desterrar. Figura de la falla Ingeni faller, de Luis Espinosa (BarracaEspadà, 2024). Foto Joan Castelló Lli

Adrián Castelló Cañamero @adriancastellofotografo

La Resistència de Broncano: improvisació i humor absurd

Si hi ha un programa que en els últims anys ha aconseguit enganxar a la major audiència possible, eixe ha sigut sense cap dubte La Resistència, dirigit pel còmic David Broncano i, fins a juny de 2024, emés en Movistar+.

ància és la nostra força”.

La Resistència ha sigut un programa d’humor i entrevistes atípiques, caracteritzat per ser diferent dels programes del mateix gènere i basat en la personalitat del seu presentador.

Es tractava d’una combinació tant perfecta com arriscada: un contingut atípic basat en la improvisació, amb entrevistes a personatges famosos (esportistes, músics, actors) o inclús a algun espectador assegut al pati de butaques del teatre de la Gran Via madrilenya, lloc des del qual es gravava el programa.

La principal característica del contingut era la improvisació i la incertesa de no conéixer el que anava a passar a continuació. Eixa absència de guió, la naturalitat de Broncano i l’humor absurd d’un presentador ple de carisma i personalitat, han sigut la clau de l’èxit del programa.

Acompanyat dels seus coŀlaboradors Jorge Ponce, Ricardo Castella i Grison beatbox, David Broncano va aconseguir que La Resistència tinguera gran èxit entre l’audiència més jove i en les xarxes socials.

Abans de La Resistència, Broncano (Santiago de Composteŀla, A Corunya, 1984) va passar per altres programes de comèdia com Aquestes no són les notícies, en Cuatro, a més d’algunes aparicions, a partir de 2013, en El club de la comèdia, on va collir un gran èxit. En la ràdio va començar en 2008 amb una coŀlaboració en el programa No somos nadie, en la cadena M80, i va continuar en Los 40, amb els programes Yu: No te pierdas nada i Anda ya.

En 2011 va començar a treballar com a coŀlaborador en el programa Hoy por hoy, de la cadena SER, en una secció denominada Les preguntes de Broncano. També va participar en eixa mateixa cadena com a coŀlaborador en A vivir que son dos días.

La seua carrera va aconseguir gran popularitat a partir del 2014 quan va participar en el programa La vida moderna, també en la cadena SER, premi Ondas al millor programa de ràdio en el 2018.

LA PRINCIPAL CARACTERÍSTICA

David Broncano, en la Gala dels Goya celebrada en Sevilla en 2019

Foto

Pedro J. Pacheco

LA ABSÈNCIA DE GUIÓ, LA NATURALITAT DE BRONCANO I L'HUMOR ABSURD D'UN PRESENTADOR PLE DE CARISMA, HAN SIGUT LA CLAU DE L'ÈXIT DEL PROGRAMA

La seua popularitat va continuar creixent amb el programa Late motiv, de Movistar, i finalment va crear el seu propi programa, La Resistència, un late xou de comèdia guardonat en 2019 amb el premi Ondas al millor programa d’entreteniment.

El 4 de juliol de 2024 i després de set temporades i 1.022 programes en Movistar+, La Resistència es va acomiadar del seu públic amb un post en les xarxes socials en el qual assegurava: “Aquesta merda no acaba”, fent referència a la continuïtat del programa en TVE. Amb un nou nom, La Revuelta.

En el tancament d’aquest cicle, el còmic va complir el seu somni d’entrevistar als integrants de Maná, la banda mexicana de pop rock. “Es tanca el cercle amb el millor comiat. Se’m salten les llàgrimes”, va comentar el presentador en les xarxes socials. Per part seua, els integrants de Maná van assegurar: “Portem 30 anys actuant i mai hem estat en un programa com aquest, tan irreverent, no et censuren?”.

En entrevistar els quatre músics, Broncano els va confessar la seua admiració i va assenyalar que el tema ‘Ángel d’amor’ era el seu favorit. Ells es van comprometre a tocar-la en el seu concert en el WiZink Center de Madrid si ell se’n pujava a l’escenari en boxers, calcetins llargs i una samarreta de tirants.

En les xarxes socials, els comptes de La Resistència van aconseguir un milió de seguidors en X (abans Twitter), cinc milions en TikTok, uns quatre milions en Facebook i tres milions en Instagram.

Broncano, el presentador de l’humor absurd.

Foto de Movistar +

LA RESISTÈNCIA DE BRONCANO: IMPROVISACIÓ I HUMOR ABSURD

El setembre de 2024, La Revuelta, la nova versió de La Resistència, va començar a emetre’s en La 1 i RTVE Play en access prime time (la franja d’accés a l’horari de màxima audiència), en competència amb El hormiguero (Antena 3) i Babylon Show, amb Carlos Latre (Telecinco), un programa aquest últim que va abaixar la persiana l’onze de setembre, a penes unes setmanes després d’iniciar les seues emissions.

La irrupció de La Revuelta ha permés incorporar noves audiències a la televisió tradicional: l’acces prime time ha fagocitat al prime time, fins a convertir-se en els programes estreles de la televisió.

Analitzant les dades d’audiència dels primers mesos, paga la pena la inversió realitzada per la televisió pública, que ha duplicat l’audiència en aquesta franja horària. El contracte de TVE amb El Terrat i Encofrados Encofrasa, productors del nou programa de Broncano, és de 28 milions d’euros per dues temporades, amb 160 emissions de 70 minuts en fals directe, mantenint l’esperit espontani, distés i quasi nihilista que ja tenia el seu antecessor.

La Resistència de Broncano

AJavier Cercas

Resistir a les fake news:

veritat importa poc?

vegades (els polítics) se sinceren. En un reportatge publicat en el diari El Mundo, Miguel Ángel García, portaveu del Govern madrileny del PP, deia que hui, en la política espanyola, “prima la comunicació sobre la gestió”. Ximo Puig, expresident socialista de la Comunitat Valenciana, assegurava que, per a guanyar eleccions, l’essencial és “la instal·lació en l’imaginari col·lectiu del teu relat”. Per part seua,IvánRedondo,exdirectordel Gabinet del president Sánchez, va escriure que en la nostra política “no és fàcil distingir la realitat de la ficció”. Qui millor ho diu és Gabriel Rufián: “La veritat ja importa poc”. En resum: amb la política reduïda a una representació mediàtica i plagada d’assessors de comunicació, els nostres polítics no dediquen les seues millors energies a tractar de millorar les nostres vides, sinó a intentar enganyar-nos. És dur, però és així.

Per descomptat, la política i la mentida sempre s’han emportat molt bé. La raó és evident: la mentida és la millor eina de dominació coneguda, i el primer que busca el poder —qualsevol poder— és dominar, perquè eixa és la manera d’assegurar la seua perduració; igual que els diners sempre volen més diners, el poder sempre vol més poder: eixe desig insaciable defineix la seua naturalesa. Així que no és veritat que hui es mentisca més que mai (encara que a vegades ho semble); el que sí que és veritat és que, gràcies a internet i les xarxes socials, la mentida posseeix major capacitat de difusió que mai.

Gràcies a les xarxes socials, la mentida posseeix major capacitat de difusió que mai als. Figura de la falla Naturalment, de Víctor Navarro Granero (Mercat de Montolivet, 2024). Foto Joan Castelló Lli

El poder polític va ser el primer a traure partit d’aquest fet; l’eclosió del nacionalpopulisme arran de la crisi de 2008 és el seu resultat més visible: les grans fites d’eixa ona reaccionària —des de Trump fins al Brexit, passant per la crisi catalana de 2017— van estar precedits o acompanyats per inundacions de mentides. I el resultat d’aquesta situació és el descrèdit aclaparador de la veritat: a mi encara em continua semblant increïble que un país genèticament purità com els Estats Units, on Bill Clinton a punt va estar de dimitir a causa d’una (no de les seues aventures sexuals amb una becària), elegisca per segona vegada com a president a un pertorbat que, segons el còmput de The Washington Post, va soltar 30.573 mentides en el seu primer mandat.

EN VISTA DE L'ÈXIT DEL POPULISME, ELS POLÍTICS

TRADICIONALS HAN COMENÇAT A MENTIR AMB UNA DESCARADURA I UN CINISME INÈDITS

Però hi ha més. Perquè resulta que, en vista de l’èxit del populisme i els seus mentiders patològics, els polítics tradicionals han començat a mentir amb una descaradura i un cinisme inèdits, transformant l’art de la política en l’art de mentir i decretant que el millor polític és el que millor menteix, el que millor enganya, o el que millor disfressa la mentida de veritat.

Dit això, admetem que, enfront de la política convertida en fàbrica de mentides, els ciutadans ens trobem d’entrada indefensos; no perquè siguem més ximples que els polítics, segons creu la majoria dels polítics, sinó perquè estem massa ocupats a tirar avant diàriament com per a poder-nos prendre diàriament el treball de desemmascarar les mentides dels qui es dediquen professionalment a elaborar-les.

ENFRONT DE LA POLÍTICA

DE LA MENTIDA NOMÉS TENIM UN ANTÍDOT: EL PERIODISME INDEPENDENT

En realitat, enfront de la política de la mentida només tenim un antídot. No estic pensant en els polítics de la veritat, perquè, quan la política de la mentida triomfa, tots els polítics es contagien d’ella i tots inverteixen el seu temps a construir les seues pròpies mentides per a combatre les de l’adversari, com si la mentida es poguera derrotar amb la mentida. Em refereix al periodisme independent. El problema és que l’expressió periodisme independent, que és en rigor un pleonasme (no hi ha periodisme de veritat que no siga independent), amenaça en convertir-se en un oxímoron: com cada vegada és més difícil guanyar-se la vida amb el periodisme, cada vegada és més difícil un periodisme autèntic i cada vegada més habitual un periodisme subordinat al poder. Però encara és possible; per això —i pel que ens hi va a tots— més ens val secundar-ho.

“La veritat ja importa poc”, diu Rufián. Però, si la veritat ja importa poc, la llibertat ja importa poc. I, si la llibertat ja importa poc, ens encaminem cap a un lloc brut, fosc i insalubre, on no abelleix viure.

El president dels Estats Units, Donald Trump, va soltar 30.573 mentides en el seu primer mandat. Figura de la fallaSúper què?... Súper res, de Vicente Herrando Soler (Barri Sant Isidre, 2018). Foto Joan Castelló Lli

faller

Javi Montáñez

Un personatge sinistre intenta destruir les noves estètiques en el taular d’escacs de les falles del segle XXI.

Escac i mat al monument

6. ALLAU DE PEONS O LA IMPORTÀNCIA DELS VALORS SOCIALS

6.1. El valencià i les falles: història d’una resistència, per Carles Fenollosa

6.2. Camacuc: 40 anys resistint i difonent el valencià entre els joves, per Manel Joan Arinyó

6.3. Els nostres menjars i el valor de la singularitat, per Josep Bernabeu

6.4. La resistència i resiliència en menors maltractats, per Bea Gascón

6.5. La resistència a ser dona, per Noelia Cerveró

6.6. La resistència dels mitjans tradicionals en l’era digital: el cas de L’Expressió, per David Vidal

6.7. Resistència al turisme de les tres “P”: platja, passeig i pipes, per Cristina Fernández

6.8. Quant temps és per sempre?, per Rafa Solaz

Carles Fenollosa

El valencià i les falles: història d’una resistència

Ben mirat, la història del

valencià és, en bona part, la de seua resistència, però no sempre fou així. Format al voltant dels

Pirineusiarribatambleshostsde JaumeIenelsegleXIII,esdevingué molt prompte l’idioma del poder d’aquellRegnedeValènciaacabat de crear: el del poder polític, demogràfic i mercantil. Era la llenguadelamajoriadecristians... i eren els cristians qui manaven. Es consolidà durant el XIV i arribà a la seua plenitud durant el XV. Els manuals l’anomenen el Segle d’Or, no sense raó. La nostra llengua i les nostres lletres arribaren al cim, impulsades per la bona salut econòmica d’aquells que agafaren la ploma: March, Roig, Villena, Martorell, Fenollar...

Aquella plenitud, això sí, fou fràgil. Fou plenitud, efectivament, perquè el llistat dels seus usos i productes fou quasi infinit. La gent utilitzava el valencià en absolutament totes les situacions de la seua vida. Quan dic “totes”, és totes: a casa o al carrer, al taller o a la botiga, a les reunions populars o a les de senyors amb molts diners, a les festes religioses o a les profanes, al camp o a la ciutat, als mercats o als ports –nostres o estrangers–, entre dones i entre hòmens... Els qui sabien, també l’escrivien en absolutament tot tipus de papers que després eren llegits o recitats, perquè si llavors només una minoria notable era capaç llegir, tot el món sabia parar l’orella. Quan dic “tots”, per cert, és novament tots: en abundants textos sagrats, en obres literàries de qualsevol gènere, en papers mèdics, íntims, gastronòmics, institucionals dels diversos calibres, epistolars, memorialístics, en les traduccions o en el teatre.

Però aquella plenitud fou també fràgil, perquè se sustentava, entre altres pilars, en dos massa relatius centres demogràfics –sobretot València, i també Barcelona–, capitals durant dècades sense una cort reial pròpia i estable com Déu mana, amb el veïnatge poderós i ja temptador de Castella, i en un Mediterrani, a més, que estava a punt de cedir-li protagonisme global a l’Atlàntic dels nous imperis.

El cas és que poc després, durant el segle XVI i per eixos i molts altres diversos factors que ara no venen al cas, la plenitud literària es perd... i dècada a dècada es ressent la plenitud lingüística en àmbits formals. Algun editor del moment es lamentava: “Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats...”. Aquells “ingrats” eren, especialment, les capes altes de la societat: els rics. A pesar de tot, durant el segle XVII el valencià és encara la llengua de tot el món, del dia a dia, de la literatura popular... i la dels Furs. És a dir, es tractava de la llengua en què la majoria dels hòmens i dones vivien –en totes les accepcions de la paraula “viure”. Mentrestant mantenia posicions dins dels àmbits escrits i cultes. Tot això, a principis del XVIII saltà pels aires. L’annexió del Regne de València per part de Castella després de la derrota en la Guerra de Successió confirmava un altre terreny de joc: ara el valencià era només la llengua del poble. Era encara la “normal”, però aquella era ja una normalitat desigual... i resistent.

Este llibret de falla parla de resistència, precisament. Les falles naixen, si no tinc mal entès, en el XIX. Llavors la situació no havia variat a penes. La nostra llengua era coneguda com “la morta-viva”: morta als àmbits formals, vivíssima com sempre en la resta. La Renaixença intentà canviar una mica les coses: tornar a escriure-la amb seriositat i amb bellesa. En alguns casos arribà fins on volgué; en general, fins on pogué. Les falles van captar des del principi esta realitat. Com a festa popular –del poble i per al poble– no podia obviar la llengua que parlava. No ho feu. La utilitzà, això sí, dins d’aquella normalitat desigual i resistent. Aquells papers –versos, cartells, llibrets...– reflectien la força popular de l’idioma, però també les seues carències, com l’etern problema del caos ortogràfic o l’amenaça de l’excés de folklorització: el valencià com a cosa només d’anar per casa, vaja.

Una de les propostes que intentà, des de dins del món faller, començar a solucionar aquell desequilibri fou la revista Pensat i fet. Nasqué el 1912 i tingué clar des del principi allò que havia intentat la Renaixença: escriure seriosament i bellament. Fou una revista d’alta cultura popular sobre les falles. A començament de la dècada del 1920 tenia una tirada de 20.000 exemplars i es publicà ininterrompudament fins 1936. Fa un parell d’anys vaig poder comprar aquell número 25. Una joia. A banda de la festa i la seua tradició, incloïa continguts sobre llengua, literatura o història. Ho feia en la normativa que feia poc que havia sigut definitivament aprovada després de dècades de dubtes: la de les Normes de Castelló. Escrivien Maximilià Thous, F. Caballero Muñoz o Xavier Casp. En les seues pàgines veiem resumida tota una època: monuments entre la tradició agrícola local, el gust de l’Exposició del 1909 i la modernitat que arribava en forma de cotxes i d’edificis molt alts. Moltes d’eixes comissions encara existixen, altres han desaparegut per les reformes urbanes. Però de sobte, tot s’acabà

Portada de la revista Pensat i Fet de 1936

LA REVISTA

PENSAT I FET

NASQUÉ EL 1912

I TINGUÉ CLAR

DES DEL PRINCIPI

ALLÒ QUE HAVIA

INTENTAT LA RENAIXENÇA: ESCRIURE

SERIOSAMENT I BELLAMENT

DURANT EL SEGLE XVI I PER EIXOS I MOLTS ALTRES DIVERSOS FACTORS

QUE ARA NO VENEN

AL CAS, LA PLENITUD LITERÀRIA

ES PERD... I DÈCADA A DÈCADA

ES RESSENT LA PLENITUD

LINGÜÍSTICA EN ÀMBITS FORMALS

Per a les falles i per a tota la resta. Les de 1936 foren les últimes “d’abans”. En quatre mesos arribà el colp d’Estat i la guerra. Fins 1940 no hi hagué falles com a tals ni llibrets que celebraren res, principalment perquè hi havia molt poc a celebrar. La postguerra fou molt dura i molt llarga, també per a la llengua. La història no era nova, però cal recordar-ho clarament: la dictadura ho fou també contra el valencià.

Dins de les falles, però, es visqué una certa –molt incerta, en el fons–, tolerància. Com a “innocent” manifestació cultural popular no era vista com a perillosa per la dictadura... prèvia censura i sempre que no entrara en contradicció amb els seus interessos, evidentment. Va tolerar-se, per tant, allò folklórico o clásico. I a vegades. En valencià, els primers anys, es van permetre, per tant, llibres de falla depurats, misteris de sant Vicent i alguns tristos reculls de versos, sovint subornant el censor i sempre “a reserva de cambiar el título por su traducción castellana y que la obra vaya precedida de un adecuado prólogo en español”. El món faller no esquivà, en tot cas, les prohibicions generals. Exemples de resistència no en faltaren. Pensat i fet, per exemple, es publicà tota en vers l’any 1945 per regatejar la prohibició d’incloure prosa en valencià i, l’any següent, preferí no eixir abans que fer-ho amb textos obligatòriament en castellà.

EL QUE NO PERDEREN LES

FALLES, NI DURANT

LA DICTADURA NI DESPRÉS, FOU EL SEU LLIGAM AMB LA LLENGUA. NO

S’HA TRENCAT MAI

A PESAR DE TOTES LES TURBULÈNCIES

POLÍTIQUES, ECONÒMIQUES O DEMOGRÀFIQUES, QUE N’HAN SIGUT MOLTES

El que no perderen les falles, ni durant la dictadura ni després, fou el seu lligam amb la llengua. No s’ha trencat mai a pesar de totes les turbulències polítiques, econòmiques o demogràfiques, que n’han sigut moltes i que ens han portat on estem ara: en ple segle XXI i en situació d’evident emergència lingüística... i cridats, una vegada a més, a resistir. El fet és que malgrat això, que demanaria un capítol a banda, podem dir-ho encara, ben alt: no s’entenen les falles sense el valencià. A hores d’ara, de fet, són una de les seues grans oportunitats de visibilitat pública. Superat ja fa temps el problema ortogràfic, hi ha encara, és de veres, el perill de la folklorització, de concebre l’idioma com a pur ornament: una cosa que es passeja una setmana i que després es torna a guardar en una vitrina. No és, òbviament, el cas de la comarca de la Ribera, però no podem dir el mateix en altres bandes... No fou així com començà la història, ja ho hem vist. La llengua de les falles era el valencià, perquè el valencià era la llengua del poble i les falles la seua festa. Ho és encara: ho són encara. Recordem-ho i fem-nos dignes d’eixa història. Continuem a pesar de totes les pressions passades o presents, analògiques o digitals. Resistim, perquè val la pena seguir sent nosaltres. Resistim, com hem fet sempre. El valencià i les falles

de

Grup de Fundadors de Pensat i Fet. Foto apareguda en la revista de 1914

Article de Nicolau Primitiu sobre el valencià en el Pensat i Fet de 1936

Esbossos

falles de València de l’any 1936 en en el Pensat i Fet

EManel Joan i Arinyó Escriptor

A finals dels 80 i principis dels 90 jo era més conegut a Barcelona que a València. Havia publicat llibres en Edicions 62, Columna, Pòrtic, Empúries i El Llamp. Per penetrar en el circuit escolar valencià, vaig trucar a les portesdeBromera,quecomençava a enlairar-se imparablement, i de Camacuc, que tenia molt bona premsa entre els mestres gràcies almagníficcòmicdelmateixnom. 6.2.

Camacuc: 40 anys resistint i difonent el valencià entre els joves

l primer dia que vaig entrar en aquesta editorial, emplaçada al barri de Sant Marcel·lí del Cap i Casal, em vaig sentir com a casa de seguida. Talment es tractara d’un miracle, vaig congeniar meravellosament amb l’amo, Joan Escrivà, gànguil cabellut, barbaquilomètric i de mirada beatífica com Mahatma Gandhi, bé que en blau cel. Trenta-cinc anys més tard, aquesta amistat, més la de la seua dona Adela i la del seu fill Joanot, perdura. Tant de bo durara mig segle més com a mínim.

Vaig publicar cinc llibres amb ells i fins i tot vaig dirigir una coŀlecció policíaca: Neó. Afegiré que en aquesta editorial era on aconseguia els acomptes més sucosos. Alhora em van convidar a esmorzar, a dinar i a sopar opíparament incomptables vegades. Així mateix, quan presentàvem un llibre tiraven la casa per la finestra.

Vinyeta de Vampi, de José Fenollos

EL MAL ÚS DE LES NOVES

EL MAL ÚS DE LES NOVES

TECNOLOGIES ESTÀ PROVOCANT ADDICCIONS GREUS

TECNOLOGIES ESTÀ PROVOCANT ADDICCIONS GREUS

ENTRE LA JOVENTUT (...) EL CÒMIC ESTIMULA LA CREATIVITAT, MOTIVA L’INTERÉS, ENS AJUDA A

ENTRE LA JOVENTUT (...) EL CÒMIC ESTIMULA LA CREATIVITAT, MOTIVA L’INTERÉS, ENS AJUDA A

CONCENTRAR-NOS I RESPECTA EL NOSTRE RITME DE LECTURA

CONCENTRAR-NOS I RESPECTA EL NOSTRE RITME DE LECTURA

L’editor de Camacuc, Joan Escrivà, ens acompanya.

Manel: Joan, tot el que diràs quedarà consignat i apareixerà en el Llibret de la Falla Raval, de Cullera. Tens la paraula.

Joan Escrivà: Perquè conegueu el nostre projecte us contaré que el 1983, a l’any d’aprovar- se la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, nasqué la revista Camacuc, producte de l’esforç d’un equip de 19 persones, totes elles relacionades amb el món de l’ensenyament i la difusió del valencià. Des d’aleshores hem ofert ininterrompudament més de 300 números de la revista sense perdre mai de vista els seus objectius essencials: ser una publicació adreçada al públic infantil i juvenil, feta en valencià des de València, divertida i interessant, amb un contingut i una presentació de màxima qualitat. I que ajude els seus lectors a adquirir el gust per la lectura, els desperte la curiositat pel món que els envolta, els

estimule la creativitat i siga, en definitiva, un element de lleure actiu, creatiu i enriquidor.

M: Quants còmics hi ha actualment al mercat?

J. E: Còmics n’hi ha molts; en valencià, pocs. Revistes com la nostra n’hi ha unes quantes a Catalunya que estan molt bé. Allí tenen una cultura de subscripcions molt gran. A la nostra terra només estem nosaltres, cosa que ens obliga a ser la millor revista infantil i juvenil del món per a

compensar el desequilibri. Si voleu còmic en valencià de qualitat, ja sabeu on l’heu de buscar.

M: Parla’ns de la situació actual.

J.E: Darrerament, la situació econòmica dels centres escolars no ha estat la millor i hem viscut un període de dificultats. Hem hagut de sobreviure amb una minva de les subscripcions. No obstant això, podem presentar com un èxit de la societat valenciana i de la nostra revista els 31 anys de presència al carrer i de trobada amb el nostre públic

Exemplars de la revista Camacuc

CREIEM QUE TOT ESFORÇ QUE ES FAÇA VERS LA NORMALITZACIÓ I EL FOMENT DE LA LECTURA ÉS

BENVINGUT I NOSALTRES TENIM LA MATEIXA FORÇA I LES MATEIXES IL·LUSIONS DEL PRIMER DIA

lector. Creiem que tot esforç que es faça vers la normalització i el foment de la lectura és benvingut i nosaltres tenim la mateixa força i les mateixes iŀlusions del primer dia.

M: A més de la revista hi ha els monogràfics...

J. E: Cert. D’una banda, tenim còmics d’autor: d’entreteniment, aventures, fantasia o ciència-ficció on poden llegir i deixar volar la imaginació. I per altra fem còmics amb valors: com el del feminisme, l’assetjament o la diversitat sexual, tots ells amb humor i que funcionen molt bé per abordar aquests temes. També, a petició dels ajuntaments, contem la història dels pobles a través de còmics. Ja veieu, no us avorrireu amb Camacuc.

M: L’Ajuntament de Cullera té bona sintonia amb Camacuc...

J: I tant, el vostre ajuntament ens ha ajudat a aguantar el projecte fent una publicació, El pirata Dragut a Cullera, que és una meravella. Segur que els xiquets i les xiquetes, i tota la població en general, haurà gaudit llegint-lo i assabentant-se una miqueta més de la història del poble.

Tenim molta cura en tot el que fem, però jo a Cullera la porte al cor per ser on de xicotet mon pare i ma mare em portaven a la mar; ho teníem prop perquè soc de Riola. De jove anava al pavelló a ballar i ara mateix vaig amb la dona i la neta a la mar, encara que ho tinc un poc més lluny.

Portada de la publicació El Pirata Dragut a Cullera

DARRERAMENT LA SITUACIÓ ECONÒMICA DELS

CENTRES ESCOLARS NO HA ESTAT LA MILLOR I HEM

VISCUT UN PERÍODE DE DIFICULTATS. HEM HAGUT DE SOBREVIURE AMB UNA MINVA DE LES SUBSCRIPCIONS

Joan Escrivà Torres, editor de Camacuc, i Joan Escrivà Avinyò, dibuixant de la revista

M: Penseu que es pot promocionar l’ús del valencià a través del còmic?

J. E: Fins ara no s’havia provat de fer promoció de la llengua a través del còmic. Vam pensar que molts de la nostra generació havíem aprés a llegir i escriure llegint còmics de l’època. També a prendre interès per la lectura per poder comprendre allò que vèiem en les imatges de les noveŀles

gràfiques i TBOs del nostre temps. Clar, les imatges en paper són molt atraients i amb força lúdica, tant per als infants com per a la joventut i gent major. El còmic no té edat.

M: Explica’ns un poc l’estructura de la revista, per favor.

J. E: La revista Camacuc disposa, entre altres, de les seccions següents:

A- La Barraqueta de la Ciència

És on l’alumnat podrà experimentar de forma pràctica, amb materials casolans, moltes de les pràctiques del currículum. Amb l’ajut de Camacuc, segur que el professorat treballarà aquesta secció perquè no necessita laboratori ni materials cars. Quasi tots ells es poden trobar en casa. I com deia Einstein: val més una experiència que un grapat de teories.

B- Això era i no era

És un conte fet per escriptors o escriptores valencians de prestigi. Moltes vegades el fa l’alumnat tant a nivell individual com col·lectiu. En ell sempre es fan preguntes que fan pensar, llegir i discórrer. Aquest

la revista Camacuc

any ajuntem un conte escrit per l’alumnat amb una iŀlustració d’un iŀlustrador o d’una iŀlustradora de l’Apiv. Fan un bon combo.

C- El passatemps

En ell es juga, es pensa i es gaudeix de debò.

D- De tot arreu

Aquesta secció es divideix fonamentalment en cinc parts:

Recomanem: algun disc, llibre, còmic, etc.

Ecologia: parem molta atenció al medi ambient. Informem de les alegries i les penes mediambientals. Induïm a tenir una actitud crítica enfront de les

barbaritats ecològiques que es produeixen. També avisem de moltes coses que es poden fer per tal de no malmetre el medi i perquè les transmeten a les seues famílies.

Animals: ací cap el món animal, el vegetal, el mineral, etc. Prestem especial atenció a tot allò que està en perill d’extinció, sobretot al País Valencià. També ho fem com a forma lúdica en induir a què ens remeten les fotografies de les seues mascotes i una xicoteta explicació sobre elles.

E- Còmic:

El 70% és còmic. Són historietes acurades i pensades per llegir i

passar-s’ho bé amb humor, amor, i promouen entre l’alumnat valors com la solidaritat, l’amistat, l’ajuda, l’ecologisme, la no agressivitat, la sinceritat, el sexisme, el racisme, etc.

S’ha de fer notar que la revista està feta íntegrament per iŀlustradors i iŀlustradores valencianes. Gent que pensa i viu en valencià. Això, sens dubte, fa que qualsevol secció estiga molt més arrelada a l’alumnat.

M: Parla’ns dels premis que heu rebut i dels coŀlaboradors habituals de Camacuc.

J. E: Fins ara ens han atorgat uns quants premis i nomenaments com el de la Cartellera Túria, el Tempir d’Elx, el Martí Gasull de Plataforma per la Llengua, el de l’APPEC com a millor revista de l’any i el del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.

Per la revista han passat autors molt prestigiosos de l’anomenada Escola Valenciana, coms ón José Sanchis, autor de Pumbi, Palop i Rafa Reinoso, que encara dibuixa. També han passat premis nacionals i guanyadors del Goya.

Joan Escrivà Torres fent treballs per a

LES PUBLICACIONS XICOTETES COM LA NOSTRA S’AFECTEN DEL DESAFECTE DE LES INSTITUCIONS (...) LA RESISTÈNCIA CONSISTEIX A AGUANTAR LA PEDREGADA

Actualment, trobem entre les pàgines a autors i autores originals i autèntics com: Manel Gimeno, Zoraida Zaro, Carles Tarazona, Burguitos, Pere Amorós... Ho fan genial, no podreu parar de llegir-los.

M: El còmic en el món actual no sembla l’aneguet lleig?

J. E: El mal ús de les noves tecnologies està provocant addiccions greus entre la joventut, a més a més estimula el cervell de tal manera que la realitat cada vegada els sembla menys atractiva. La comunicació, inclús amb qui tenen al costat, es realitza amb pantalletes, és l’era de les llumenetes. Per contra, la lectura com el còmic estimula la creativitat, motiva l’interés, ens ajuda a concentrar-nos i respecta el nostre ritme de lectura. Les persones lectores són més empàtiques, tolerants, inteŀligents i jo diria que més guapes i guapos. Tot són beneficis.

M: Hi ha bona sintonia actualment amb les institucions valencianes?

J. E: Depenent de qui governe fa que el valencià prospere o retrocedisca. Actualment, estem en un dels moments més cruels per a la nostra llengua perquè el govern valencià té per norma no parlar-la. I molts dels governants en ajuntaments del mateix color ho imiten i inclús els fa vergonya i demanen perdó si alguna vegada la parlen.

Les publicacions xicotetes com la nostra s’afecten del desafecte de les institucions. Quan es veu que l’assumpte s’agreuja molt s’ha de fer una crida a les consciències, reduir pàgines, reduir números anuals, etc. La qüestió és continuar. La resistència consisteix a aguantar la pedregada. Per a no dependre de cap institució, una publicació com el Camacuc necessita 4.000 subscripcions, i de moment solament en tenim 1.800. Anem avançant i creiem que el País Valencià té la suficient gent i consciència de poble per a fer 20.000 subscripcions. Això ens aproparia a les que tenen altres publicacions infantils semblants. Tot el que fa Camacuc és original i està realitzat, com ja sabeu, per la nostra gent i per a tot el poble valencià.

M: Us desitgem molta sort, perquè ganes i coratge en teniu a manta, ja ho veiem.

J. E: Moltes gràcies. Les Falles també feu molt pel valencià. Entre tots ho farem tot. I us fem una proposta de Falla per l’any vinent: una falla de Camacuc!

Vinyeta de Nina, de Manel Gimeno

Els nostres menjars i el valor de la singularitat (Resistència enfront de la globalització alimentària)

Josep Bernabeu Mestre Director de la Càtedra

Carmencita d’Estudis del Sabor Gastronòmic Universitat d’Alacant

Els valencians encara tenim la sort de poder gaudir d’un ric, divers i valuós patrimoni culinari i gastronòmic com el que representen Els nostres menjars.

Però no ens enganyem, es tracta d’un patrimoni en risc que cal recuperar, actualitzar i posar en valor. Ens trobem davant d’un repte complicat, però que si som capaços d’afrontarlo com cal, ens obri un ventall ampli d’oportunitats i podrem resoldre molts dels problemes que arrosseguem amb la forma que tenim d’alimentar-nos i nodrir-nos. 6.3.

En el marc de la creixent globalització i homogeneïtzació de l’alimentació, estem assistint, entre altres qüestions, a una estandardització i uniformització del gust, que implica una pèrdua de les tradicions culinàries i alimentàries, dels sabers i els sabors locals. I amb aquests d’uns coneixements gastronòmics que han estat el resultat del saber fer i la capacitat creativa de les cuineres, que generació rere generació, han configurat i transmés patrimonis culinaris com el valencià. Tot un conjunt de plats tradicionals que reuneixen la condició de cuina de proximitat, en basar-se en productes autòctons —moltes vegades de producció pròpia— i estacionals.

Plats que traslladen una gramàtica culinària caracteritzada per la preeminència que tenen els plats de cullera. Uns menjars que conviden a compartir-los i que resulten clau en la formació i la construcció social del gust, un dels principals condicionants de les pràctiques i les cultures del menjar. Formats, a més, per receptes que es caracteritzen, excepte en el cas dels plats de festa, per la moderació i la sobrietat, com també per la varietat i la versatilitat que aporta l’estacionalitat de molts dels ingredients.

A ‘ELS NOSTRES MENJARS’, ELS ALIMENTS ES CUINEN I COMBINEN

SOBRETOT A TRAVÉS DE LA COCCIÓ, LA QUAL COSA FACILITA LA MESCLA DE GUSTOS, SABORS I TEXTURES I APORTA PALATABILITAT ALS PLATS

Arrós amb panses i cigrons. Del llibre Els nostres menjars, Vicent Garcia Editors

A ‘Els nostres menjars’, els aliments es cuinen i combinen sobretot a través de la cocció, la qual cosa facilita la mescla de gustos, sabors i textures i aporta palatabilitat als plats. La base o l’element principal són els cereals, en particular l’arròs, amb llegums i altres verdures com a condiment, i la carn o el peix com a condiment complementari. Tot això sense deixar de banda el paper de les espècies i les herbes culinàries, responsables dels sabors particulars que defineixen els diferents plats i que han estat la senya d’identitat del saber fer de les mestresses de casa. A més de les propietats saludables que avui coneixem que aporten els micronutrients (antioxidants, antiinflamatòries i bactericides) que contenen els polsims d’aquestes espècies i condiments.

Les comarques valencianes constitueixen un espai gastronòmic singular, amb identitat i tradició culinària, amb diversitat de recursos i productes i amb un potencial reconegut que no podem desaprofitar. Per això la importància de recordar que la cuina popular o tradicional valenciana, al mateix temps que veu qüestionada la supervivència, representa el fil conductor que pot connectar el present amb aquell passat que ens va ajudar a superar la fam i la desnutrició i aconseguir una alimentació saborosa, saludable i, fins i tot, sostenible.

Olleta. Foto Virginia Rubio Berenguer

Carxofes al forn. Del llibre Els nostres menjars, Vicent Garcia Editors

Va ser en les dècades de 1960 i 1970, quan de la mà d’aquesta cuina i gastronomia, poguérem deixar endarrere algunes de les mancances nutricionals que encara recordaven la fam dels anys de la postguerra. Fins i tot, pareixia que anàvem a ser capaços de consolidar un model de producció i consum d’aliments que podia assegurar una nutrició adequada i, fins i tot, idònia. Però el que és ben cert és que en les darreres dècades, lluny de consolidar aquella forma d’alimentar-nos ens hem anat allunyant d’aquest model. A la pèrdua de moltes de les nostres tradicions culinàries i gastronòmiques o, si més no, el fet de practicar-les cada vegada menys, s’ha sumat la irrupció devastadora del menjar ràpid i processat que res té a veure amb la cultura alimentària mediterrània.

LES COMARQUES

VALENCIANES

CONSTITUEIXEN UN ESPAI GASTRONÒMIC

SINGULAR, AMB IDENTITAT I TRADICIÓ

CULINÀRIA, AMB

DIVERSITAT DE RECURSOS

I PRODUCTES I AMB UN POTENCIAL RECONEGUT

QUE NO PODEM

DESAPROFITAR

La nostra alimentació tradicional forma part d’aquesta cultura o d’allò que de manera més coŀloquial coneixem com a dieta mediterrània, reconeguda per la UNESCO com a patrimoni immaterial de la humanitat. Es tracta d’un model de producció i consum d’aliments que és considerat saludable i sostenible, però que, de manera paradoxal, cada vegada practiquem menys a la Mediterrània i també a casa nostra.

Un abandonament que té conseqüències per a la nostra salut i que està en l’origen de l’increment del sobrepés i l’obesitat, entre altres patologies, però que també està afectant els sistemes agroalimentaris locals, en deixar enrere la cuina de proximitat a què adés féiem referència. Cada vegada resulta més complicat trobar els productes autòctons o les varietats locals de molts dels ingredients que estaven presents en les receptes i els plats tradicionals, amb la pèrdua de biodiversitat consegüent. Per això la importància, com déiem a l’inici, d’aquests reflexions, d’aprofitar les oportunitats que ens ajuden a revertir moltes d’aquestes situacions.

A LA PÈRDUA DE

MOLTES DE LES NOSTRES TRADICIONS CULINÀRIES

I GASTRONÒMIQUES O, SI MÉS NO, EL FET DE PRACTICAR-LES CADA

VEGADA MENYS, S’HA

SUMAT LA IRRUPCIÓ

DEVASTADORA DEL MENJAR RÀPID I

PROCESSAT QUE RES

TÉ A VEURE AMB LA CULTURA ALIMENTÀRIA

MEDITERRÀNIA

Encara que volguérem, no resulta possible reproduir les circumstàncies que envoltaven l’exitosa cuina de les nostres mares i iaies. Però sí que podem recuperar la gramàtica i la filosofia que la guiava i que atorga singularitat a la nostra personalitat culinària i gastronòmica. I allò més important: tornar a cuinar, homes i dones. Posar a la taula de casa i de fora de casa Els nostres menjars i prendre consciència d’allò que cuinem. Som els consumidors els que hem de frenar el retrocés que estan patint els nostres sistemes agroalimentaris locals i els que hem d’exigir, per raons de sabor, salut i sostenibilitat, productes de proximitat i que respecten l’estacionalitat.

Molts dels països que viuen avui dia les seues transicions alimentàries intenten buscar l’equilibri en l’evolució que estan experimentant amb la finalitat d’evitar els efectes no desitjats que han acompanyat experiències com la nostra. Procuren preservar de la millor manera possible una alimentació i uns hàbits arrelats en la cultura i les tradicions culinàries. Aquest seria el sentit i l’interés que hauria de despertar la recuperació de la forma mediterrània d’alimentar-se que representen Els nostres menjars singulars.

Reivindicar la cultura del menjar que està darrere de les receptes tradicionals pot contribuir a canviar unes tendències culinàries i gastronòmiques que estan impactant negativament en la nostra manera d’alimentar-nos. Són alternatives que, a més d’aconseguir destacats resultats gastronòmics i contribuir a la millora de la salut i el benestar, se situen en els paràmetres de l’economia ètica en generar un desenvolupament territorial integrat i de benestar local, mitjançant la dignificació de la producció i l’elaboració d’aliments de qualitat d’acord amb ecosistemes locals ecològicament adaptats.

Es tracta no sols de frenar la pèrdua de tradicions culinàries i alimentàries, sinó de passar, d’alguna manera, a condimentar els hàbits alimentaris de la població amb el sabor de la tradició, i, des de la readaptació dels menjars tradicionals a les actuals circumstàncies i necessitats, ajudar a fer realitat l’objectiu de menjar sa i de gaudir fent-ho.

Coca en llanda o coca bova. Del llibre Els nostres menjars, Vicent Garcia Editors

Resiliència: <<Capacitat d’un material, mecanisme o sistema per a recuperar el seu estat inicial quan ha cessat la pertorbació a què havia estat sotmès>>.

La paraula resiliència naix de la ciència, posant de manifest la capacitat que tenen els cossos materials de recompondre’s després de l'estrés o la força externa a la qual de vegades el sotmetem.Comunarc,unabranca de bambú o junc... s'estiren, es dobleguen, aguanten i després, tornen al lloc.

Aquest concepte físic es va emprar més tard al món psicològic per parlar de la capacitat de les persones de fer front a les adversitats de la vida, d’aguantar, de resistir i posteriorment continuar endavant. Aquest concepte el va incorporar i desenvolupar el psiquiatre Boris Cyrulic, d’acord amb els treballs evolutius i del vincle realitzats per John Bowlby i Mary Ainsworth.

Dins del marc d’aquest concepte podem trobar als sobrevivents de grans catàstrofes tant humanes, per exemple els camps de concentració, com naturals, com serien les persones que han sofrit terratrémols o la tan recent DANA a la Comunitat Valenciana.

Però avui vinc a parlar sobre els i les menors que es troben dins del sistema de protecció a causa del maltractament i la violència intrafamiliar que ha permés que isquen del nucli familiar i es troben o bé en una família d' acolliment o bé en un centre de menors, llocs segurs i estables on es poden refer i recuperar de tot el viscut. I per aconseguir-ho es necessita estima, seguretat i estructura, saber què va a passar i quan va a passar.

El trauma que surt de viure situacions de maltractament i negligència en la família d' origen porta aparellat un pensament compartit per molts d’ells i elles que trenca el cor: “si els meus pares no m’estimaven, sent ells qui m’haurien d’estimar quasi per càstig diví, qui va a estimar-me en aquesta vida? . Eixir de la situació d' estrés i maltractament no determina la prompta recuperació, necessita, com parlàvem abans, d’un adequat acompanyament i suport per part de la família pròxima. La resiliència en aquest sentit s' activa a través de l' estima i de la seguretat que ens proporcionen qui tenim al costat.

Els menors que han viscut violència dins del nucli familiar tenen un major nivell de resistència, ja que són capaços en el temps de sobreposar-se a tot el que ha ocorregut i generar de manera pròpia i autònoma eixa estima que no van trobar o que el nucli primari no els va saber donar.

Figura de la falla infantil Açò no és per a riure, de Pepe Sales Marco (Camí de Montcada-Pintor Jacomart, 2024). Foto Joan Castelló Lli

En l' àmbit social trobem que moltes vegades hi ha una creença errònia basada en el refrany ”de tal palo, tal astilla” que provoca que moltes vegades els nens i les nenes que es troben interns en centres de menors o bé acollits per familiars siguen rebutjats o discriminats de manera directa o indirecta per la resta de la societat, donant per bo que si els pares i mares han sigut negligents o han tingut una conducta desadaptada, de consum de drogues o delinqüent, els seus descendents també la tindran. La realitat dista molt d' aquest pensament estret de mires, perquè tot i que si apliquem la psicologia del modelatge, podríem pensar que aquests menors acabaran com els seus pares, donat que és el model que han tingut a casa. A la fi s' ha demostrat que a casa no sols hi ha dos models, negligents i negatius en el seu cas, sinó que hi ha altres dos: el model no-negligent o no-agressor. Podem haver patit tant que volem desitjar i esforçar-nos per a no ser com els nostres progenitors, i d' ací naix, moltes vegades, el motor de la resiliència. ELS MENORS QUE HAN VISCUT VIOLÈNCIA DINS DEL NUCLI FAMILIAR TENEN UN

EIXA ESTIMA QUE NO VAN TROBAR EN EL NUCLI PRIMARI

Inclús en els casos més extrems trobem que els i les menors es sobreposen a la mancança d'estima en la infància perquè tenen clar que no volen ser com la seua família biològica, volen fer-ho diferent. El model del nopare i la no-mare, és a dir ser totalment diferent del model al qual han estat exposats, és el que impera.

Aleshores i arribats a aquest punt, ens podem preguntar d'on ix eixa força que, davant la mancança, la violència i la negligència, provoca que les xiquetes i xiquets tiren endavant. La força la tenen dins i aflora per canviar la seua situació i per a demostrar que el seu destí no està escrit. Aquesta força es veu, malgrat la redundància, reforçada en veure’s envoltats d’altres similars a elles i ells que comprenen i acompanyen el seu dolor, que les i els escolten i validen el que estan sentint; no donen consells sinó que estan al costat per tot el que necessiten. Finalment, també té certa influència la necessitat de ser una xiqueta o un xiquet, com moltes vegades diuen, "normal" amb problemes "de gent normal".

Figura de la falla infantil Pura màgia, de Joserra Lisarde (Plaça

Doctor Berenguer Ferrer, 2023).

Foto Joan Castelló Lli

En l'àmbit social, aquest últim aspecte és molt interessant, doncs, quan som coneixedors que una o un menor proper ha viscut una situació no-normativa de violència o negligència, no podem evitar veure’l com un “trauma amb potes“ i coŀlocar el focus en “tot el que ha passat“. En l'àmbit terapèutic, la realitat dista molt d’aquest punt, ja que el que veig en el meu dia a dia són moltes xiquetes, xiquets i adolescents amb problemes normatius i evolutius que volen parlar d'això i sentir que el que són va més enllà del que han patit. Açò és la resiliència, una vegada superada la situació traumàtica i no estar aquesta en el present, poder ser alguna cosa més que una víctima.

Del trauma parlem, s’aborda, es treballa i s’aprén a conviure amb ell, però la resistència mostrada, la resiliència que tenen l’interior lluita per tornar a la normalitat, per ser com els altres, no neguen el que passat, però no ho veuen com alguna cosa determinant o exclusiva, nosaltres tampoc hauríem de fer-ho.

EN ELS CASOS MÉS EXTREMS

La resistència davant l' adversitat i l' estrés, la resiliència és una força interior que ens empeny a tornar a la tranquiŀlitat psicològica, al benestar emocional. El nostre paper com a societat és acompanyar i donar suport en aquest procés, sabent veure més enllà del trauma i del patiment.

D' aquesta manera la resistència mostrada es transforma, com si fora una papallona en resiliència.

6.5.

La resistència a ser dona

Noelia Cerveró Palero

Educadora Social i

Fallera de Raval de Sant Agustí

Buscant al diccionari la paraula “dona” ens ixen diverses definicions que envolten al sexe femení o, més clar, aquelles persones que biològicament hem nascut dones. Però, si fem una profunda anàlisi del que significa ser dona, aquestes definicions s’engrandirien i ens farien reflexionar sobre els nous significats que ens ha portat aquesta paraula. I jo, com a dona, estic disposta a desenvolupar el que m’ha portat, hui en dia, ser el que soc.

Naixes, creixes, et desenvolupes i, fins ací, tot clar. Però, tenint en compte els diferents escenaris on pots nàixer, créixer i desenvolupar-te, la història de vida de cada persona pot variar. Així i tot, les dones tenim una característica en comú a pesar de créixer en diferents contextos, i és la violència masclista i patriarcal en què ens hem educat.

Quan aplegues a l’etapa de l’adolescència, és l’etapa principal on la població comença a tindre consciència sobre les lluites socials. Comences a involucrar-te en alguns moviments socials i polítics, ja que els teus valors i ideals comencen a tindre una estructura més clara als teus pensaments. Inicies un camí on la resistència a la resta d’opinions estaran presents, i, així i tot, segueixes continuant en aquest camí per lluitar pels drets que et pertanyen.

En aquesta lluita pels drets de les dones m’he trobat en infinitat d’opinions que han anat obrint-me pas a diversos camins amb un mateix objectiu. D’aquesta manera, el fet de rebre informació constant sobre el moviment feminista m’ha fet reflexionar sobre mi mateixa, però, sobretot, m’ha fet reflexionar sobre les diverses lluites que, com a dona, m’han carregat a la meua esquena i a la de les meues companyes.

En cada manifestació i en cada combat als carrers de les diverses ciutats arreu del món, les dones, i aquelles persones que decideixen aliar-se en aquest moviment, criden ben fort en cada pas, perquè cada dret aconseguit, no torne enrere i, a més, cridar per allò que està en perill pels nous corrents polítics que han ressorgit del passat.

Davant els discursos en els quals el missatge principal és la vulneració dels drets de les dones, entre altres, les portaveus feministes han de tornar a defendre i cridar per aquelles llibertats que pensaven que no tornarien a ser qüestionades. La reflexió i la resistència, per tant, tornen a estar presents. I, tant a les esferes públiques com a les privades, el debat principal gira entorn de les nostres decisions i, moltes vegades, a veu d’hòmens.

La dona i el seu món, de Guillermo Rojas Vera (Santa María Micaela-Martí l'Humà, 2004). Foto Joan Castelló Lli

Cansades del mansplaining i el paternalisme a les institucions i a les nostres vides privades, pot ser que moltes de nosaltres i, incloent-me a mi mateixa, l’activisme que portàvem per bandera a l’adolescència ha desaparegut, fent-nos dubtar de si realment volem seguir en aquesta lluita o no. Però, al pas del temps, m’he adonat que cada dona té la seua manera de fer activisme i que, cada acte del nostre dia a dia, també és cridar ben fort pels nostres drets. Així, el sentiment de culpa està present, fent-nos dubtar de nosaltres mateixa i del camí que reprenem en el nostre propi discurs.

Açò cobra encara més importància cada 8 de març, un dia marcat al calendari de les nostres vides, ja que és el dia principal on els carrers i les xarxes socials s’inunden del discurs feminista del dia a dia. Però, com he comentat anteriorment, el sentiment de culpa ens envaeix al no poder moltes de nosaltres ser partícips en aquesta marxa. Així i tot, hem de deixar arrere i deixar clar que aquesta nova ona feminista que inunda les ciutats des d’aquella manifestació multitudinària l’any 2018 permet que cada dona visca la seua llibertat com ella mateixa decidisca.

DAVANT ELS DISCURSOS

EN ELS QUALS EL MISSATGE PRINCIPAL

ÉS LA VULNERACIÓ

DELS DRETS DE LES

DONES, LES PORTAVEUS

FEMINISTES HAN DE TORNAR A DEFENDRE

AQUELLES LLIBERTATS

QUE PENSAVEN QUE

NO TORNARIEN A SER QÜESTIONADES

Pareix que la resistència a ser dona ha agafat un camí, des del seu inici, sense por, amb ràbia i amb la predisposició del fet que, generació a generació, aquests valors són clars i que no deixaran tornar enrere cada dret aconseguit. I, amb tot açò, els diferents moviments socials que també inunden les poblacions d’arreu del món tenen clar el seu objectiu.

Evolució II. Cyborgensys, de Ramón Solaz (Plaça de Jesús, 2017). Foto

Joan Castelló Lli

Deixant de centrar-me en la multitud de pensaments, corrents i ideologies que es poden trobar dins del moviment feminista, el fet de ser dona també m’ha permés identificar, d’una manera més profunda i reflexiva, el que vull aconseguir i ser.

LA RESISTÈNCIA

A SER DONA HA AGAFAT UN CAMÍ, DES DEL SEU

INICI, SENSE POR, AMB RÀBIA I NO

DEIXARÀ TORNAR

ENRERE CADA DRET

ACONSEGUIT

Ser dona m’ha portat a preocupar-me per les meues amigues, a dubtar més sobre les meues pròpies decisions acadèmiques, a rebre una educació basada en els rols de gènere, a callar en volta de parlar, en ser l’última elegida en fer grups per practicar un esport com el futbol, a no vestir-me com vull per por de ser jutjada, a jutjar a altres dones pel fet de ser lliures, a viure situacions de violència dins de relacions en pensar que és el correcte, entre moltes altres. I, estic segura, que si pregunte a altra, el fet de ser dona l’ha portat a viure diverses situacions al llarg de la seua vida, algunes pot ser que siguen les mateixes que les meues i, altres, molt diferents. Però supose que tot açò és el que porta resistir a ser dona.

La resistència a ser dona

La resistència dels mitjans tradicionals en l’era digital: El cas de L’Expressió

David Vidal Director de L’Expressió

En un món dominat pels mitjans digitals, on les notícies arriben en qüestió de segons a través de xarxes socials, aplicacions mòbils i portals en línia, els mitjans tradicionals, com els diaris i revistes en paper, semblen estar condemnats a l’extinció. No obstant això, aquesta és una realitat que no s’ha materialitzat completament.

Al contrari, en molts llocs aquests mitjans han demostrat una notable resistència, mantenint la seua presència i rellevància gràcies a l’arrelament local, la credibilitat i el vincle emocional amb els seus lectors. Un exemple paradigmàtic d’aquesta persistència és L’Expressió, una revista local independent que ha sabut sobreviure i adaptar-se en aquest context canviant.

Els reptes dels mitjans tradicionals

La irrupció d’Internet ha transformat profundament el paisatge mediàtic. Els costos de producció i distribució dels continguts digitals són molt més baixos que els del paper, i els lectors tenen accés instantani a una varietat gairebé infinita de fonts informatives. En aquest entorn, els diaris i revistes impreses han perdut tirada, han vist reduïts els seus ingressos publicitaris i han hagut de competir amb continguts gratuïts.

Tot i això, el declivi dels mitjans en paper no ha estat uniforme. Alguns d’ells, especialment les publicacions locals, han resistit millor l’impacte gràcies a factors com la proximitat amb els lectors, la qualitat dels continguts i una identitat pròpia que els distingeix de les alternatives digitals.

AMB LA IRRUPCIÓ

D’INTERNET, ELS

DIARIS I REVISTES IMPRESES HAN

PERDUT TIRADA, HAN

VIST REDUÏTS ELS

SEUS INGRESSOS

PUBLICITARIS I HAN

HAGUT DE COMPETIR

AMB CONTINGUTS

GRATUÏTS

El cas de L’Expressió

Fundada com una revista local i independent, fa gairebé trenta-quatre anys, per Francisco Martínez, Gerardo López i Francisco Muñoz, L’Expressió està ara en la seua segona època amb la direcció i gerència d’aquest qui subscriu i s’ha consolidat com un referent per als habitants de Cullera. A diferència dels grans mitjans, sovint percebuts com a distants i impersonals, la nostra publicació ofereix un espai per a les històries, notícies i inquietuds de la gent del nostre poble. Això ens ha permés mantenir una audiència fidel, fins i tot en temps d’omnipresència digital.

Pàgina d’inici del web de L’Expressió

Les claus de la seua resistència

L’Expressió és clara, transparent i diu el que cal enfront de tots. Si cal dir que les coses estan ben fetes es diu, i si cal dir les penúries que vivim o com de malament exerceixen el poder uns o altres, també. No té adscripció política ni cap ideologia, tot i que sí que cal esmentar que hi ha jocs que mai seguirà ni colors als quals donarà veu, per coherència i dignitat. Amb una veu pròpia sí que té un clar posicionament envers temes com la llengua i el país. El nostre, el País Valencià. I continuarà cridant fort i alt contra allò que ens semble irracional i pejoratiu. L’Expressió té una opinió i la manifesta, sense por a res ni a ningú. Per molt que ens hagen amenaçat, titllat d’açò o d’allò i, fins i tot, ignorat. Els poders públics i les forces vives del poble no ens acovardeixen. Ni uns ni altres. Ni un color ni altre. Som així. Què hi farem doncs? Persistir. Aquesta és la base principal d’una resistència que compta amb diverses claus.

A DIFERÈNCIA DELS GRANS MITJANS, SOVINT PERCEBUTS COM A DISTANTS I IMPERSONALS, L’EXPRESSIÓ

OFEREIX UN ESPAI PER

A LES

HISTÒRIES,

NOTÍCIES I INQUIETUDS DE LA GENT DEL NOSTRE POBLE

- Arrelament local: L’Expressió actua com un pont entre els ciutadans, les entitats locals i els esdeveniments del poble. La seua proximitat li dona una rellevància que els grans mitjans difícilment poden igualar.

- Credibilitat i independència: En un moment d’infoxicació i notícies falses, la revista ha mantingut la seua reputació com a font fiable d’informació, cosa que genera confiança entre els lectors.

- Format tangible: El paper encara conserva un valor especial per a molts lectors. Llegir una revista com L’Expressió pot convertir-se en un moment de pausa, lluny de les pantalles i del ritme frenètic del consum digital.

- Contingut exclusiu: Articles d’opinió, reportatges, entrevistes amb figures locals o històries humanes que no solen trobar-se a Internet fan que la revista tinga un valor únic.

Conviure amb el món digital

Lluny de tancar-se a la digitalització, L’Expressió ha trobat maneres d’adaptar-se i complementar el seu format tradicional amb eines digitals. A través d’una presència activa a les xarxes socials, un web informatiu i una comunicació directa amb els lectors, ha aconseguit mantenir-se rellevant entre diverses generacions. Tot i això, la publicació en paper encara és el cor del projecte, una aposta clara per mantenir l’essència i el contacte físic amb el lector.

Un futur incert, però no impossible

Tot i les seues fortaleses, la supervivència dels mitjans tradicionals com L’Expressió depén de la capacitat d’innovació i de connectar amb nous públics sense perdre els valors fundacionals. El repte més gran és equilibrar el format imprés amb les exigències del món digital, mantenint alhora la qualitat i la viabilitat econòmica.

En un món que avança a passos de gegant cap a la digitalització total, històries com la de L’Expressió, passat, present i futur, recorden que no tot està perdut per als mitjans tradicionals. La clau és entendre què ens fa únics i posar-ho al servei d’una comunitat que valora allò que va més enllà de l’instantani. En definitiva, potser el futur no és només digital, sinó híbrid, i els mitjans locals com L’Expressió tenim molt a dir en aquest nou escenari. La resistència dels mitjans tradicionals en l’era

turisme de les tres

Cristina Fernández Fallera de Raval de Sant Agustí

Sí, em resistisc al turisme que des de fa anys tenim, però comencem pel principi, quan es va donar a conéixer el gran poble que és Cullera, la seua gent i els seus llocs i del qual em sent orgullosa.

Afinals dels anys cinquanta, es va donar a conéixer el potencial turístic de Cullera i en 1957, es va inaugurar el primer hotel en la localitat, l’hotel Port Bahia, que comptava inicialment amb només 14 habitacions. Davant el creixent nombre de visitants, es va construir l’actual hotel Sicania, que va obrir les seues portes en 1960 amb una capacitat de 69 habitacions. Este nou hotel es va fer especialment popular entre turistes francesos, anglesos i alemanys, i va guanyar fama per les seues espectaculars vistes a la badia.

No obstant això, 1963 va ser un any clau per al desenvolupament turístic de Cullera. Eixe any, el sector va experimentar un gran creixement, la qual cosa va impulsar la construcció de més aparthotels i espais d’oci, com la discoteca Cala Club, situada al costat del Galeón. Això va generar visites de gent famosa per aquella època, com Conchita Bautista, Betty Missiego, Nino Bravo, Bruno Lomas i fins i tot “La faraona”, més coneguda com a Lola Flores, qui va ser una clienta habitual del lloc.

Durant molts anys, estos esdeveniments van marcar un abans i un després per a Cullera, que va passar de ser un paratge desconegut a convertir-se en una destinació somiada per a molts. No obstant això, l’arribada de la crisi va afectar tant la construcció com al turisme, reduint l’afluència de visitants estrangers i augmentant la de turistes nacionals.

Este canvi en la procedència del turisme va provocar una alteració en la perspectiva del mateix turisme. Cullera va començar a ser percebuda solament i únicament com una zona de platja, però no som únicament un poble de platja, tenim diversitat d’activitats que van des dels més xicotets als més majors. Encara que el turisme que ve només busca arena i aigua.

El turisme que acudix a Cullera només busca sol i platja.

Foto: Ajuntament de Cullera

CULLERA TÉ DIVERSITAT

D’ACTIVITATS, QUE VAN DES DELS MÉS XICOTETS ALS MÉS MAJORS, ENCARA QUE EL TURISME QUE VE NOMÉS BUSCA

SOL I PLATJA

A Cullera tenim llocs i racons per a visitar i històries que contar i que no deixen de sorprendre: el Castell, el santuari de la Mare de Déu de l’Encarnació, la cova museu del Pirata Dragut, l’Assut de la Marquesa, el far, la platja, el Dossel i l’Estany, entre d’altres. Cal destacar que, amb les seues 8 banderes blaves, Cullera aposta per qualitat, servicis i sostenibilitat ambiental en les seues aigües. S’oferixen rutes turístiques per estos racons de Cullera, a més de passejos fluvials amb barca, eixides amb barca a la mar, rutes cicloturistes i de muntanya, entre moltes altres coses. També tenim diversos espectacles culturals, com micro teatres, teatre i fins i tot algun musical.

Gastronòmicament, també hi ha una gran varietat de restaurants on gaudir dels plats típics de la nostra terra, com d’altres diferents llocs com: mexicà, xinés, italià, entre altres. Per tant, em resistisc al fet que una cadena de menjar ràpid siga la més visitada.

Cullera oferix una gran varietat d'entorns i paisatges.

Foto: Ajuntament de Cullera

CULLERA OFERIX

ALS ESTIUEJANTS

UNA GRAN VARIETAT

D’ENTORNS

I PAISATGES, PERÒ

SI EL QUE VOLEM ÉS ALLARGAR

LA TEMPORADA TURÍSTICA, FARIEN FALTA MÉS

INFRAESTRUCTURES

D’OCI

En conclusió, Cullera oferix als seus estiuejants tant una gran varietat d’entorns i paisatges, des de cales rocoses fins a platges de fina arena, com una àmplia diversitat d’activitats.

No obstant això, no crec que siga suficient. Si el que volem és allargar la temporada turística, en eixe cas farien falta més infraestructures d’oci.

Em resistisc al turisme de les tres “P”. Qui no ha sentit parlar de passeig, pipa i platja? Em resistisc al fet que tinguen una sola prioritat, veure qui és el primer a baixar a plantar el para-sol i l’últim a arreplegar-la, un turisme que, si poguera, es portaria l’aigua en ampolles, el mateix turisme que sol dir-te que si no fora per ells no menjaríem, el mateix que es queixa que hi ha soroll als carrers on es troben els pubs, ja que ells venen a descansar.

Em resistisc al fet que només siguem eixe tipus de lloc en el qual es pot vindre als festivals, que em sembla bé que es facen, però som molt més.Som un poble turístic, treballem intensament durant tot

l’any i intentem que tot estiga en condicions per al seu descans i que al mateix temps disfruten de les seues vacacions amb diverses activitats.

Em resistisc a eixe turisme que ha estiuejat durant trenta anys a Cullera, però seguix sense conéixer cap racó del poble. Que ni saben, ni es molesten a saber tot el que Cullera oferix. Una llàstima, perquè en realitat no venen a fer turisme, ni venen a conéixer la nostra cultura, no els interessa la nostra història, només busquen festa i platja.

Em resistisc a la gent que tracta al treballador amb prepotència solament perquè està de vacances. Tota eixa gent que es creu que està per damunt, només perquè gasten diners. Però el respecte cap a les persones no costa ni deixa diners, això s’anomena educació, que en moltes ocasions no trobem.

Cullera lluita constantment per un turisme de qualitat i segur que prompte arribarà. Nosaltres continuarem lluitant pel i per al nostre lloc preferit, la nostra llar.

Turistes en la platja de Cullera. Arxiu Joan Castelló

VRafa Solaz

Bibliòfil Quant temps és per sempre? El col·leccionisme com a forma de resistir-se a l’espoli cultural 6.8.

Els cromos i els seus

àlbums van ser el meu inici en el col·leccionisme. Ja he citat els de Rin-Tin-Tin, Marcelino Pan i Vino, els de la Tómbola de Caridad, els de Cerveses El Túria i algun que no vaig arribar a completar, com el de Bonanza, la sèrie de televisió quefeiafurorenelsanysseixanta.

Canviava els cromos entre els amics i en els voltants de la plaça

Redona i de La Llotja ens reuníem ambaltresxiquetscol·leccionistes que anaven sols o amb els seus pares. Ací estan els orígens del meu món col·leccionable.

aig començar amb els segells en els anys 60, arreplegant tan sols aquells emesos a Espanya. Prompte vaig començar a consultar els catàlegs per a veure les sèries, els preus, els detalls més característics i anava a la Llotja els diumenges per a tractar d’adquirir els que em faltaven. En el Saló Columnari del vetust edifici es trobaven venedors que ocupaven les xicotetes meses de contractació, en una espècie d’estrafer del primigeni ambient que presidiria aquell potent espai mercantil en segles passats. Ara no es traficava amb seda sinó amb àlbums replets de segells i distintius de purs, objecte de desig per a altres coŀleccionistes, encara que a mi mai van arribar a interessar-me del tot, una conseqüència, tal vegada, de la meua indiferència cap al tabac. Amb els segells, no obstant això, passava bones estones, intercanviava informació amb altres compradors i escoltava els savis consells dels venedors. Durant més d’una dècada havia aconseguit una bona coŀlecció, entre matasegellats i sense mata-segellar que eren els més cars. Arreplegava els segells que portaven les cartes que es rebien en el banc on treballava, uns altres me’ls facilitaven alguns amics i el meu interés anava en augment.

Imatge de l’exposició Falles de Cartó. Ajuntament de València, 2015.

Arxiu Rafa Solaz

Això es va interrompre en els anys noranta quan vaig deixar de coŀleccionar els segells, canviant decididament la meua preferència cap als llibres antics. Vaig regalar molts d’aquells segells i altres els vaig vendre a baix preu. Per què ho vaig fer? No tinc una resposta precisa i concloent, simplement, vaig tancar el meu temps filatèlic desembarassantme de la coŀlecció. Misteris del comportament humà, encara que va ser una pena perquè, en realitat, havia aprés molt a través de la filatèlia. Els segells oferien informació sobre les diferents efemèrides i personatges històrics, entre altres matèries, i per a mi va significar tota una enciclopèdia. Actualment, guarde els sobres de correspondència amb segells que arriben a casa, enyorant, tal vegada, la dilapidada coŀlecció.

A més dels cromos i els llibres, la meua sensibilitat cap als objectes antics i l’afany per coŀleccionarlos va més enllà d’atresorar una peça, sempre preval la intenció de recuperar-la, estudiar-la i valorarla en el seu context històric, de retrobar-me amb objectes quotidians que van formar part de la meua infància. Abans de res, em pregunte sempre per on haurà passat aqueix objecte, les mans que l’hauran sostingut, els llocs en els quals haurà estat, qui serien els seus fabricants artesans i els seus posseïdors? Intente retrotraure’m a l’època de què es tracte, imaginar el moment en què aqueixa peça va ser fabricada, què ocorria llavors, vull comprendre la seua faiçó i el perquè del seu estil. Intent, d’aquesta manera, establir un cert vincle entre l’obra i jo mateix.

LA

MEUA SENSIBILITAT CAP ALS OBJECTES ANTICS I L’AFANY PER COL·LECCIONAR-LOS VA MÉS ENLLÀ D’ATRESORAR

UNA SEMPREPEÇA,PREVAL

LA INTENCIÓ DE RECUPERAR-LA, ESTUDIAR-LA I VALORAR-LA EN

EL SEU CONTEXT HISTÒRIC

Document s mostrats en l’exposició Falles de Cartó. Ajuntament de València, 2015. Arxiu Rafa Solaz

Tinc diverses preferències encara que confesse que m’agrada tot allò que tinga una història darrere, l’antic. Potser perquè ho vaig viure en el negoci familiar de mobles i objectes usats, una categoria més ajustada que la d’antiquari. Crec, a més, tenir un cert olfacte per a descobrir coses que, a parer meu, poden ser interessants, la qual cosa em permet discriminar, amb un cert criteri, entre diferents opcions. Tinc predilecció pels autòmats i joguets de corda, pels titelles i ninots de cartó pedra, per la ceràmica antiga, per les caixes de cartó i de fusta que un dia van servir com a suport publicitari d’alguna marca comercial i, per descomptat, la fotografia antiga i el seu món, incloses ací càmeres, aparells de lent, fabricants i, òbviament, els fotògrafs.

La ceràmica ha sigut una altra de les meues passions i la influència que van tenir les visites a la plaça

Redona i al mercat de l’Escuradeta, també de l’afició del meu pare per coŀleccionar taulells antics. A la fi dels anys setanta vaig començar a comprar taulells valencians del segle XIX, amb una clara preferència pels figuratius. Vaig arribar a posseir una nodrida coŀlecció, que vaig emmarcar i vaig coŀlocar per les parets del meu domicili a Torrefiel. Predominaven els que representaven escenes i personatges de la vida quotidiana i tipus populars, també dits de cuina perquè entre els segles XVIII i XIX decoraven aquestes estades. Em vaig convertir en tot un especialista i els distingia des de lluny, en una època en què hi havia molts d’ells a la venda.

Els taulells del segle XV eren un capítol a part, també m’agradaven i posseïa uns quants procedents de l’enderrocament d’algun palauet o comprats en el Rastre. D’aquesta època del gòtic vaig tenir un bon grapat, eren més cars i difícils d’aconseguir. Vaig poder reunir també alguns panells ceràmics, com un del segle XIX amb la imatge d’una parella ballant o un Sant Cristòfor del segle XVIII, de fort colorit, que lluïen en el rebedor de la casa i pels quals tenia una especial inclinació. També posseïa alguns que havien adornat els esglaons d’algunes escales de cases nobles, amb paisatges i figures. El fotògraf Lluís Cases va fer un reportatge fotogràfic, peça a peça, en blanc i negre, de la coŀlecció.

I les falles. Com procedeix del barri del Carme de València, on vaig nàixer, vaig viure intensament les falles i per això tinc predilecció per les festes populars. Per això sempre he intentat coŀleccionar obres falleres. Primer llibrets i després fotografies, fins i tot objectes que van tenir a veure amb la història festiva de les falles. Al llarg dels anys vaig reunir un bon nombre de fotografies i tota classe de publicacions falleres, algunes interessants, estranyes de veure en l’actualitat i de gran valor històric. Vaig

SEMPRE HE INTENTAT COL·LECCIONAR OBRES FALLERES. PRIMER LLIBRETS I DESPRÉS FOTOGRAFIES, FINS I TOT OBJECTES QUE VAN TENIR A VEURE AMB LA HISTÒRIA FESTIVA DE LES FALLES

EL COL·LECCIONISME

HA SIGUT EL MEU MÓN,

LA MEUA BIBLIOTECA

FORMA PART DE LA MEUA

FORMA DE SER, DEL MEU

UNIVERS COM CONSUMAT

BIBLIÒFIL. L’AUTÈNTIC

COL·LECCIONISTA NO

ESTÀ LLIGAT AL QUE

COL·LECCIONA SINÓ AL

FET DE COL·LECCIONAR

conéixer a un home ja major, coŀleccionista, que em va vendre part de la seua coŀlecció de falles. Va ser llavors quan es va desenvolupar encara més la meua coŀlecció i el meu interés a ampliar-la.

A vegades, només un segon, li respon el Conill Blanc a Alícia quan aquesta li pregunta quant temps és “per sempre”. Quan me’n vaig anar de l’habitatge de la meua casa del barri de Torrefiel vaig haver de vendre la coŀlecció de ceràmica. Ho vaig fer amb gran dolor mentre veia com passava la propietat a l’empresari de l’automòbil Vidal Valle (tenia un concessionari de vehicles Ford per la pista de Silla), un molt bon coŀleccionista de ceràmica i de baralles, per cert. Ara pense que era una magnífica mostra de taulells i encara hui en continue comprant algun, tal vegada com a record d’aquell repertori del qual només conserve uns quants i les fotos en blanc i negre realitzades pel fotògraf Lluís Cases. Guarde diversos, alguns dels quals es coŀlocaven als carrers de València, la tartana que indicava l’adreça obligatòria segons el costat del cavall, altres taulells amb el número de carrer, de l’illa de cases, o les plaques ceràmiques amb el títol indicador d’alguna de les vies, “Plaza de San Francisco”, per exemple, nom que va tenir l’actual de l’Ajuntament.

Collage de fotografies antigues exhibides en l’exposició Falles de Cartó. Ajuntament de València, 2015. Arxiu Rafa Solaz

El coŀleccionisme ha sigut el meu món, la meua biblioteca forma part de la meua forma de ser, del meu univers com consumat bibliòfil. L’autèntic coŀleccionista no està lligat al que coŀlecciona sinó al fet de coŀleccionar, ho va dir Susan Sontag [escriptora i filòsofa. Nova York, 1933-2004]. Les parets de casa meua, les estades, qualsevol racó del meu domicili es troba cobert de records, d’un passat que val la pena recuperar perquè no quede en l’oblit. Això ho escric a les portes de complir setanta cinc anys i encara em queda molt per gaudir d’aquest món de bogeria i passió. Soc una conseqüència del meu destí, un coŀleccionista d’unes vides lligades a obres que van formar part de tot allò que sempre em va emocionar. Altres mans, altres llocs, altres objectes encara per descobrir. En pregunte: ¿Quant temps és per sempre?

Quant temps és per sempre?

Una lluita constant

Dennis Ferrer

Els oficis fallers en els darrers anys s'han vist embolicats en una lluita contra el temps, on a poc a poc estem veient com surten molt malparats. És moment de posar-hi remei.

FINAL (LITERARI) DE PARTIDA: ESCAC I MAT

RESIstÈNCIA:

7.1. Bàtecs amb amor, per Merche Martínez

7.2. Resistència en les batalles del truc, per Víctor Piris

7.3. Resistència i estratègia, per Alba Ferrer

7.4. L’adjectiu femení, per Merche Martínez

7.1.

Batecs amb amor

Merche Martínez Escriptora i estudiant de Piscologia

Compartíem vehicle tornant d’aquella festa intel·lectual, l’amor que sentia per Bea era tan especial per la seua generositat, estimar-laemfeiasentirlliureper no esperar res d’ella. Feia anys que no es veien, ella sempre va saber dels meus enamoraments clandestins cap a les dones. El dolordelpasdeltemps,alqualem vaigveureabocadaperlacrueltat de la vida productiva, em va fer triar una vida totalment dispar a Bea, distanciant l’alimentació d’un romàntic sentiment.

Era tan llesta que mai he hagut d’explicar-li al detall les coses que pensava o sentia. No hi havia res en mi que ella no sabera; m’entenia a la perfecció sense fer cap mena d’esforç. En canvi, jo em passava les hores que vam compartir intentant desxifrar cada gest i paraula dita a mig fer, amb la finalitat d’arribar al fons de l’assumpte en relació al secret que podia emmascarar tan interessant dona. De tal trama detectivesca, va nàixer de mi el millor sentiment inventat per la humanitat.

Era quinze anys major que jo i el destí ens havia unit citant-nos a totes dues en aquella festa. Després de tants anys, estàvem assegudes l’una al costat de l’altra en un taxi de tornada. Va ser la meua professora d’antropologia en segon de carrera.

En els moments que descobria el sentiment d’enamorada reflectit en la meua cara, ella dissimulava per a no haver-hi d’esforçar-se a raonar cap sentiment que destorbara la nostra relació de cordialitat. Passat tant de temps, havia aconseguit oblidar-la a moments i, una vegada més, en tindre-la a prop aquella nit, vaig tornar a desitjar de la mateixa forma vehement d’antany: morir als seus braços.

EN ELS MOMENTS

QUE DESCOBRIA

EL SENTIMENT

D’ENAMORADA

REFLECTIT EN LA MEUA CARA, ELLA

DISSIMULAVA PER A NO

HAVER-HI D’ESFORÇAR-SE

A RAONAR CAP

SENTIMENT QUE

DESTORBARA LA NOSTRA RELACIÓ DE CORDIALITAT

Ara estava asseguda al meu costat, jo arrimada a la finestra del costat esquerre i ella fent el mateix en el costat dret del cotxe. Cap de les dos s’atrevia a dir, a penes, una paraula.

Em tremolaven les cames. La desitjava i ella ho sabia. No tenia el valor de parlar-li de la meua apassionada tortura… Li vaig tocar la mà com aquella vegada en la festa de la universitat. Em va mirar fixament sufocada per no saber quins sentiments havien motivat en mi tal acte descarat i, previnguda per la meua picardia, va censurar el meu atreviment amb un posat de menyspreu impulsiu propi de l’autodefensa. La seua mirada semblava seca i en creuar-se als meus ulls, per a la meua sorpresa, va somriure dolçament. Sempre m’ho feia, després de veure en els meus gestos arrogants el vulnerable del sentiment autèntic, deixava d’estar en guàrdia. Tornava a fiar-se de mi. Sabia moltíssim sobre la meua personalitat per inspeccionar constantment la seua. La seua experiència li havia ensenyat a desconfiar per la saviesa de no poder

saber-ho tot. I encara que Bea sabera i justificara el meu modus operandi analitzant les bases de la meua personalitat, tenia por del que desconeixia. Ocorria d’esta manera una paràlisi entre totes dues per no saber què pensar cap de les parts. Qui era ella i qui era jo quan estàvem soles? Jo amb el vulnerable d’estimar-la, i ella amb el poder de tindre a les seues mans el cor d’una jove… Si em desitjava, no m’ho diria amb la veu.

Vaig pensar recolzar-me sobre la finestra deixant estar el meu remolí emocional, i tot seguit, va nàixer de mi un impuls característic de les situacions incòmodes per no dominar el convenciment d’una elecció abans de tirar la tovallola. Per fi em vaig decidir i em vaig acostar a ella el més que vaig poder.

Figura de la falla Despertar a la primavera, de Julio Monterubio (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2015).

Foto

Joan Castelló

ENAMORAR-SE D’UNA DONA SÓN MOLTES COSES…

ENAMORAR-SE D’UNA SOLA ÉS ENAMORAR-SE

DE TOTES LES QUE LA VAN PRECEDIR,

I DE LA DESIGUALTAT QUE LA VAN FER SENTIR

VA NÀIXER ELLA, L’OBJECTE DEL MEU DESIG

Esta vegada havia d’amansir la situació d’acostament amb afecte, no fora que, com de costum, el desig ho desbaratara tot. Perquè enamorar-se d’una dona són moltes coses… Enamorar-se d’una sola és enamorar-se de totes les que la van precedir, i de la desigualtat que la van fer sentir va nàixer ella, l’objecte del meu desig.

La persona de la qual ens enamorem no és res més que un cúmul d’experiències concentrades en un cos distint del nostre. L’atractiu per a mi d’ella era, malgrat les seues diferències i la seua llunyania en localització i en consanguinitat, el semblant de la seua personalitat amb la meua.

Hi havia alguns trets manifestos en Bea que, a vegades, recreava jo com si fora la seua rèplica. Venia a ser una sensació estranya quan, per circumstàncies, dels meus gestos eixien els seus. No era la meua intenció imitar-la i, així i tot, desprendre’m del que a ella la caracteritzava anava a ser-me impossible.

A vegades pensava que érem la mateixa dona en temps distints. Bea era la demostració de l’existència d’allò més diví. Vaig reflexionar sobre l’afinitat que sentia amb l’antropòloga. No podia haver-hi res més meravellós que la sensació tan màgica de trobar-me amb una indivídua al meu gust, a la qual semblava que portava tota la vida buscant. Quan m’ocorria tal esdeveniment deixava d’aguantar la vida per a començar a viure-la.

I per què no dir-ho? Bea provocava una desacceleració en la meua angoixa existencial. Creuria que l’havia oblidada? S’hauria deixat portar pel temps sense recordar-me?

Estava a punt d’arribar al meu lloc de destinació, per la finestra veia els edificis precedents al meu. Se m’escapava el temps amb ella una altra vegada… Havien de quedar-me deu minuts o un quart, com a molt, abans que el taxi em deixara a la porta de ma casa. Vaig fer un salt suau per a acostar-me al seu costat, ara em trobava fregant la meua cama amb la seua. Em vaig ruboritzar, però gràcies al meu estat d’embriaguesa vaig poder dir-li el que sentia amb la meua mirada. Bea es va mantindre expectant, vaig agafar la seua mà decididament i, sense gens de pudor, li vaig exigir un favor, l’únic que li demanaria mai.

La meua valentia m’incentivava a besar-la, havia d’afanyar-me a comentar-li la meua proposta impertinent. La vida ens havia posat altra vegada en el mateix lloc, havia d’esprémer al màxim tal oportunitat. Ancoraria, com fora, tal moment en el temps; calia que construïra un record inesborrable.

Mirava els meus llavis i jo els seus, sentia el meu desig i jo el seu. El seu mirar manifestava un indici agressiu, i el meu era més aviat a fanfarró… Odiava que la posara a prova. A mi, al contrari, m’encantava. Ja embullades en una lluita de poder, a punt de culminar en un bes fervent el que tant havíem aguantat, a res de posar-nos a la mercé del carnal, vaig acatxar el meu cap recolzant la meua oïda en el seu pit. La seua mà va intentar

LA MEUA VALENTIA

M’INCENTIVAVA A BESAR-LA, HAVIA

D’AFANYAR-ME A COMENTAR-LI LA MEUA

PROPOSTA IMPERTINENT.

LA VIDA ENS HAVIA

POSAT ALTRA VEGADA EN EL MATEIX LLOC, HAVIA

apartar-me fins que va veure clares les meues intencions; entenent dues que m’havia donat permís, em vaig disposar còmoda en el seu pit per escoltar el seu cor. <<Deixa’m, deixa’m ací.>> Vaig aguditzar tota la meua atenció en la vida d’aquella dona. Ella va acariciar els meus brillants cabells, i amb un gest de pau va deixar que tot succeïra.

Aquella nit, no va ser més que un escac i mat. Com una partida d’escacs era el que havíem viscut les dos, alguna cosa a l’atzar i amb estratègia, un escac i mat com un adeu. Els jugadors jugaven als escacs esperant sentir eixes paraules que apuntaven a un fi: escac i mat; jo jugava la partida de la vida per a escoltar les palpitacions del seu cor. Els seus batecs amenaçaven a qualsevol reina com jo; i, així i tot, com un jugador d’escacs sabedor de la derrota d’una de les parts, no pensava cessar en la recerca de batecs amb amor en el cor de les dones.

Figura de la falla Konnichiwa! El Japó de Mizuki, de Julio Monterubio (Duc de Gaeta-La Pobla de Farnals, 2015). Foto

Joan Castelló

de truc

en les batalles

Victor Piris Dissenyador Gràfic Resistència

En una vesprada de falles, dosparellesvandecidirenfrontarse en un duel de cartes. Dos fallers experimentats, coneguts per la seua competitivitat, van seure enfront d’una parella jove de fallers, famosos per la seua estratègia. La taula estava envoltada d’amics i curiosos, ansiosos per veure qui eixiria victoriós.

El joc triat va ser el truc i, des del primer moment, la tensió es palpava en l’aire. La parella d’experts, amb una mirada decidida, va llançar la primera aposta, sempre confiant en la seua experiència. Els més joves, per part seua, van intercanviar una mirada còmplice abans d’igualar l’aposta.

Les rondes avançaven i les pedres s’acumulaven en el centre de la taula. Cada parella utilitzava les seues millors tàctiques: els més baquejats apostaven fort, tractant d’intimidar als seus oponents, mentre que els més joves jugaven amb cautela, esperant el moment adequat per a atacar.

En l’última ronda, la tensió va aplegar al màxim: el faller més veterà, amb un somriure triomfant, va mostrar la seua mà, la manilla d’espases. El seu company ho va celebrar anticipadament, segur ja de la victòria. Però un dels joves, amb una calma impressionant, va posar sobre la taula l’as de basto.

El públic va esclatar en aplaudiments, i els joves celebraren la victòria. Els contrincants, encara que derrotats, no van poder evitar riure i felicitar els seus amics. La nit va continuar amb més jocs i riures, però tots sabien que eixe duel seria recordat per molt de temps.

Una partida de truc és un joc de resistència que pot durar dos minuts o tot un dia, però sempre s’acaba... amb una cassalla.

Les lluites del truc. Iŀlustració de Víctor Piris

Alba Ferrer Dissenyadora

Resistència i estratègia

El temps és el millor aliat i el pitjor enemic. En el tauler d’escacs, com en la vida, cada moviment és una aposta, una decisió presa amb reflexió i paciència. La resistència no és només una qualitat, és una necessitat. És la capacitat de suportar la pressió, d’anticipar els moviments del contrari i de mantenir la calma enmig de la tempesta.

En el món de les Falles, la resistència pren moltes formes. És el foc que ens impulsa a lluitar per preservar la nostra cultura, a treballar hores infinites per donar vida a cada monument, i a resistir les dificultats que sorgeixen en el camí. És la perseverança que ens fa tornar a alçar-nos, encara que un any siga difícil, encara que el vent bufe en contra. És la paciència necessària per a planificar, per construir, per crear.

Com en una partida d’escacs, resistim perquè tenim un objectiu: defensar allò que estimem, avançar cap a la victòria d’un futur millor. Cada Falla és un moviment en aquesta partida, una peça en el tauler.

Però, què cal canviar? Potser cal redefinir el nostre joc, qüestionar les regles i les estratègies, per tal de fer front als nous desafiaments que s’acosten. Hem de resistir, però també hem d’adaptar-nos, perquè la victòria no és només guanyar una partida, sinó mantenir viu el joc.

ŀlustració d'Alba Ferrer

L'adjectiu femení 7.4.

Merche Martínez

Escriptora i estudiant de Psicologia

Era una sensació pesada des de que m'alçava del llit, per molt que volguera desfer-me d'aquella paraula i del buit que em feia sentir era impossible arrancar el patètic adjectiu de mi. M'havia passat la vida patint per la meua mare, havia aconseguit independitzar-me i contraure un matrimoni que m'havia atorgat certa llibertat, m'havia obert camí en el món de les lletres i la literatura, ho havia aconseguit… passaven els anys i era una dona respectable.Vaigsercapaçdedur endavant la maternitat tenint una vidadeltotproductiva.Emmirava a l'espill quan tenia quaranta anys i em sentia omnipotent per estar al cim, en la cresta de l'èxit, sincerament em feia por decaure, peròdesprésdetotalquem’havia enfrontat la meua fortalesa era més que evident.

I què dir? Què dir de la meua bellesa. Gràcies a la meua mare vaig eixir educada i refinada, gràcies a ella que em cridava l'atenció quan alguns dels meus gestos esborrava l'elegància d'allò que considerem femení, deixant-los de costat aconseguia, com de costum, corregir-los a temps perquè no fora una ordinària.

En fi, gràcies al seu saber estar vaig heretar jo el meu, gràcies a la seua bellesa vaig saber portar la meua, perquè les mares tenen això de no poder fer-les ombra, elles sempre han sigut més que nosaltres, les filles, en tot. Fins que ens fem mares tot sembla un acostament a la seua classe i categoria. Crec que això és una espècie de condemna per a totes les filles a les quals ens ha tocat una mare més bonica que nosaltres. Sí, la meua mare era més bonica que jo.

Normalment, dels trenta als quaranta és l'edat de la fortalesa, podem amb tot: la faena, els fills, el matrimoni, les bones amistats, i la bellesa… la nostra bellesa entra en el sac dels sacrificis. Perquè, sent sincera, diré que quan m’arregle i m'endrece més em sent millor, quan m'aprime cride més l'atenció. Sé certament una cosa: si em faig més grossa perdré unes quantes mirades d'afecte o, fins i tot, l'atenció d'algunes persones. Si m'engreixe sé ben bé quines són les conseqüències de la invisibilitat.

Hui en dia, tinc cinquanta anys, em mire a l’espill i sent que alguna cosa no ha eixit com esperava, ho veig en la pell i en les meues arrugues, en eixa cara que no reconec per l’edat, en el cos que em pesa. Em pregunte per quin motiu no ho aconseguisc. Si m’abandone, el meu físic cada vegada seré més i més invisible i, encara i tot, passarà el temps i amb ell les forces per a mantindre'l. Les conseqüències de disfrutar del menjar sense cap consideració estètica em porta, com sempre, a un malestar que sols puc adjudicar al repugnant adjectiu: invisible.

Encara m'enfade més quan no aconseguisc doblegar la fam. Sí, és inútil, no m'apeteix tal sacrifici i de veritat que he de ser forta per a viure les conseqüències de no fer-lo. Patisc pels desperfectes del meu cos, per la roba que no m'entra, pràcticament patisc per tot… per sentir-me falta d’alegries al costat de qualsevol xica jove, de la meua filla… la mire i els defectes que sempre he vist en ella ara em semblen imperfeccions gracioses, atractives diria. Qui em crec jo, una dona que no es veu per invisibilitat, per a jutjar la visibilitat de la joventut? Jo una mare, una crítica del desperfecte constant, una dona forta que havia tingut l'admiració masculina assegurada, una Helena de Troia que ara es sent un zero a l’esquerra, decebuda, cansada d’una enorme lluita per a tan pobre resultat.

Els meus fills ja estan criats, el meu home fa una vida i jo una altra sense deixar d’estar casats, de tant en tant ens reconciliem. Clar! Però què sabrà ningú del matrimoni? Som amics i és un èxit… en fi, tinc diners, una casa estupenda, l’afecte dels familiars més propers, gaudisc de les bones amistats, i encara em sent desapareguda. Podria ser que he estat enganyada? Tota la vida l'he passada sentint floretes pel meu atractiu físic, sempre he atret la mirada dels homes que m'agradaven; i ara, de tota la parafernàlia que creia necessària per guanyar-me el respecte merescut, arribe a la conclusió que més que una ment, només m'havien vist sempre com un cos.

Figura de la falla Volare, de Marina Puche (Exposició-Misser Mascó). 2013. Foto Joan Castelló Lli

SI M'ABANDONE, EL MEU FÍSIC CADA VEGADA SERÉ

MÉS I MÉS INVISIBLE I, ENCARA I TOT, PASSARÀ EL

TEMPS I AMB ELL LES FORCES PER A MANTINDRE'L.

LES CONSEQÜÈNCIES DE DISFRUTAR DEL MENJAR

SENSE CAP CONSIDERACIÓ ESTÈTICA EM PORTA, COM

SEMPRE, A UN MALESTAR QUE SOLS PUC ADJUDICAR AL REPUGNANT ADJECTIU: INVISIBLE

UN NOU HOME

A punt estic de jubilar-me. Soc professora de l'institut, em va prou bé quan no m’enrecorde en absolut que una part de mi ha deixat d’existir. Una part que feia ombra a totes les altres. Quan m'oblide d'eixe trosset de vida desaparegut a hores d'ara, aconseguisc caminar més lleugera.

En res comencen les meues vacances d'estiu. Vaig alçar-me com cada dia per a aportar el que millor sé al món. L'última classe sempre la dedicava al mateix: agafar una gran quantitat d’espills i deixar un en cada taula de cada alumne o alumna. Els vaig suggerir que es miraren bé i que feren una redacció sobre què veien en el reflex de l'espill i què els transmetia mirar-se als ulls…

Una vegada a casa, sense moltes ganes de res, després de veure una sèrie de televisió, sabia que no podria adormir-me. Seria una bona opció corregir redaccions. Vaig arribar l’escrit de Pau Martí, el títol ”Un nou home” em va sorprendre, aparentava ser transcendent i vaig caviŀlar que igual tenia alguna cosa que vore amb la filosofia de Nietzsche i el superhome que estaven donant en les classes de filosofia. Deia així:

El meu somni, el meu veritable somni és ser escriptor com tu, però encara no estic preparat Carmen, soc jove i encara no sé tot el que tu saps, de vegades sent enveja per la teua figura d'autoritat. Segur que em va bé la selectivitat i visc en el convenciment que entraré a la carrera que desitge. No he tingut molta sort amb la meua mare. Ella, com ja et vaig contar un dia, és presonera d'una addicció i m'he criat a trompades i orfe de l'amor femení, és per això que el busque tant. Encara i tot, no puc deixar d’estimar-la… de vegades desitjaria que fores tu. Això és del tot impossible, però no puc evitar tindre't en molta consideració i estima per valorar-te, per valorar tot el que fas i tot l'esforç que has ficat a la vida sobre no tindre les facilitats de les quals jo dispose per nàixer del costat dels privilegiats, i quan em faja vell (que tu dius) em faran més cas del que et fan a tu senzillament perquè soc un home. M’agradaria fer-te una promesa, jo et promet ser un home nou, un home que es fixa en els malestars de les dones valentes com tu, un home que trobe l'encant a les ”potes de gall” en el vostre rostre perquè són indicis de somriures en la vostra pell, un home que mime els desperfectes del vostre cos fins a enamorar-se de tots ells, un home que es moriria de dolor si se n’adonara de sobte

que una dona com tu començara a sentir el pes del maleït adjectiu femení: invisible. Perquè esta vegada he de dur-te la contra Carmen, no eres invisible, no ho has sigut mai. Entenc el teu sentiment provocat per una societat que no sap donar valor al més important que tenim, faré el possible per no ser mai còmplice d'un moviment malsà que et trenque el cor a tu o a cap altra dona. Un dels meus dolors més grans és que possiblement la meua mare va triar l'autodestrucció per sentir la invisibilitat des de molt jove i no saber com disfressarla a temps. Tu eres molt llesta, la dona més llesta que conec i per a mi és això el que et fa tan bonica. És de veritat que eres una dona molt atractiva, i que tens uns ulls preciosos, però més que els teus ulls Carmen, el que m'agrada és la teua mirada.

Què veig jo quan em mire en l'espill? Veig un home que no està cec, ja veus… gràcies a tu soc capaç de veure la invisibilitat.

Últimament, no pare d'escoltar el malestar de les dones per sentir que no importen. Tal vegada el que ocorre és que, dones com tu, esteu tan per damunt del que la majoria podem aconseguir, que us heu situat al costat de l'eternitat i, és per això, que no tothom vos pot vore. Deu ser una cosa així, perquè no m'entra al cap una falta de sensibilitat tan enorme per part d'una societat aparentment avançada…

Un alumne etern.

Després de llegir aquella redacció em vaig sentir la fortalesa de la joventut. Vaig deixar la fulla damunt l’escriptori amb llàgrimes als ulls i vaig continuar amb la quotidianitat d'una manera més present.

L'ÚLTIMA CLASSE SEMPRE LA DEDICAVA AL MATEIX:

Figura de la falla Muac, de Joan S. Blanch Na Jordana, 2016). Foto

Joan Castelló Lli

Pel meu llibret, mate Panal Fallero

El llibret, i el seu valencià no cessadeseratacatambelscanvis polítics. De sobte,ara 8é és 8u...

RAVALde SANTAGUSTÍfalla 2025

ElsPEONS delaPARTIDA

SALUTACIÓ del PRESIDENT

Benvolguts fallers i falleres, dones col·laboradores, veïns del barri i simpatitzants de la Falla Raval de Sant Agustí.

És un orgull tornar a saludar-vos i encapçalar el meu segon projecte com a president d’aquesta gran comissió. Aquest any, l’agafe amb més ganes i il·lusió, si és possible que l’exercici passat.

Aquest exercici tornarem a gaudir de totes les activitats que organitza aquesta comissió: culturals, esportives i com no, els nostres monuments. Sempre amb el respecte i bon fer que demostrem en tots els actes que assistim.

Per acabar, només vull dir-vos que gaudiu de la nostra falla, ja que TOTS som falla, TOTS sou part important dins de la comissió i a la fi el que fa una gran falla són els seus fallers i heu demostrat que tots vosaltres sou molt grans.

JOSÉ MARTÍNEZ SAMPEDRO

A la FALLERA Major

Bellesa i elegància per cada racó i un somriure més radiant que una estrela. Eres per a tots gran admiració i una reina en aquesta festa.

El foc com ombra t’acompanya, les llàgrimes semblen pólvora, Comença la mascletà, comença la teua història.

Per allà on passes il·lumines, sembles focs artificials, sempre ben acompanyada de tots els teus familiars.

Germana com ninguna, fallera de cap a peus. És per a mi un orgull poder dedicar-te aquest vers.

Agafa’m la mà, no deixes de somiar. Aquest regnat serà difícil d’oblidar.

LOLI BELTRÁN ALCÁZAR

al mat?

BEXPLICACIÓ de la FALLAGran

envolgut lector, hui jugador:

El dia a dia, com el joc dels escacs, ens posa en situacions complicades, no importa quina peça sigues, al final sempre et trobes exposat. Cada situació un moviment precisa i la decisió que prengues marcarà el procés de la teua vida. Si eres un simple peó, tal vegada decidiran per tu. Si eres el rei podràs decidir, però no sempre, amb la decisió encertada. La vida, com el joc, ens posa en escac de tant en tant. El secret, resistir al mat. Presta atenció als següents versos i reflexiona sobre una doble partida d’escacs que entremescla l’equilibri en societat.

La vida és un tauler d’escacs, ple de jugades, on el poble som peces, en mans de jugadors, els polítics ens mouen, amb promeses refinades, però els moviments estan plens de males decisions. Els peons treballem, sense saber el destí, i els reis s’amaguen darrere d’un alfil, les torres vigilen, tot sembla estar bé, però la partida amaga un futur fúnebre.

Francesc Piris Oliver Escac al món.

TONI

Cada peó és una vida, cada moviment un desig, la filada de darrere ens vol controlar. Sempre queda una llumeta, sembla el camí del mig, l’aire és dens, els somnis es desfan.

La dama fa grans jugades, però sense sentit, desconcertat, el peó creu la seua mentida. El món gira fort, però dèbil pega un crit, i el poble plora, esperant una eixida.

Estes peces són poderoses i de gran perill. Tots els moviments tenen a tir. Si cal, un peó sacrifiquen amb estil. “Hi ha molts peons”, això solen dir.

El cavall renilla, i el cor es paralitza, l’equilibri és fràgil, tot s’enfonsa, un mal moviment, la vida precipita, mentre el polític somriu, el poble critica.

Un altre cavall bota, però el tauler s’esclafa, la guerra de poders ens du marejats, mentre el poble pateix, el món crida i lluita, i la partida resisteix, però ningú l’acaba.

Este un comissionista sembla, que al govern ajuda en tot el que prega. Mascaretes, pisos i maletes per a negociar, fins i tot un porc et pot arreplegar.

La torre avança, però va quartejant-se el sòl, mentre els peons intentem una revolució. Els polítics en facilitat ens fan l’enroc, l’escac i mat és una qüestió d’imposició.

L’aire canvia, com una gran jugada, el tauler tremola, el temps vola, la lluita és dura, la guerra és bruta, i el poble espera, però la remor no para.

La vida és un cúmul de dualitats i has de saber on apostar. Si no et situes d’un costat, la societat, blanc o negre, et determinarà.

L’escac i mat es fa massa present, en promeses que es queden pendents. La calavera ens recorda este moviment, en accions com ajudes, vivenda i altres drets.

Soc el blanc i l’enemic és el negre, però açò no està massa clar. Els dos reis apleguen a pactes i els peons d’una filada no deixem de barallar.

Cara o creu, ateu o de Déu, esquerres o dretes, blanques o negres.

Uns contra altres tots contraposats, les dames s’enfronten en un món polaritzat.

No vos ha passat mai en la vida sentir-vos com una peça del joc de l’escac? Si et mous cap a l’esquerre eres un venut del comunisme; si et mous cap a la dreta eres un feixista. No pots ser crític i decidir cap al gris. Sols existeix blanc o negre. Per tant, serem egoistes: si vaig cap ací, em pose a tir del cavall i si vaig cap allà, el meu alfil em protegirà. No és realment el que vull, però de les possibles jugades és la que menys mal em fa.

El tauler internacional més mogudet sembla estar. El rus en escac ens té al món i el botonet vol polsar, a l’americà que l’OTAN li té igual, i el xinés que rient ens té a tots amenaçats.

Tenim la sensació que en la gent juguen.

En l’escac som els peons, i d’una forma molt semblant, com a birles caiguem dins del seu joc sense sentiments.

La torre delimita i el territori ha de protegir, però este president de comunitat, sols fa que lluir.

En un ogre ara s’ha convertit,

però si havia de protegir, la feina massa bé no li ha eixit.

Si la feina no està ben feta, et pot fer fora el patró.

Però a la política no existeix eixa opció.

Per molt que el poble pregue la dimissió, la torre quedarà apegada al seu silló.

Si ens fixem, un bufó pareix a la torre manejar.

Serà possible que des de Madrid el puguen manar?

En rebeŀlia la torre deu estar, perquè l’estat d’alarma tampoc va demanar.

Entre uns i altres, casa per agranar.

Blancs i negres, tots del mateix pensar.

El fang t’eixirà per les orelles i a callar, que ací ningú assumirà responsabilitats.

L’escac mat pastor està a punt d’aplegar, i per això una cabra trau el cap.

Alguns se n’assabentaran tard, però a Cullera estarem informats, el capità “pesca nova” un vídeo ens farà a aplegar.

Què em dieu? Ho aneu veient? Sembla que a nivell social no estem en el millor moment. Però no serem pessimistes, analitzem ara l’ambient

En una falla millor organitzats estem.

La fallera major, com una reina ens representa. El rei, podria ser el president, d’ell no hi ha queixa, ja que a la feina està present.

La Junta directiva, com una partida que mai acaba, tots tenen una idea a la ment, però ningú la treballa. A la fi sense voler, tots seguim el camí, en un tauler de foc i flama que compleix el seu destí.

La falla és el tauler, tot ple de peces, on tots volen ser reis, a veure què et penses. Un moviment en fals, i el projecte es trenca, però com a bons jugadors, tots critiquen i ningú pensa.

Els festers són peons amb moviment de cavall, que boten d’un costat a l’altre, sense tindre control de l’atac.

L’exercici faller sembla una partida, plena de jugad on tots volen guanyar, però ningú fa els passos adequats.

La Junta Local és com un rei, que no es mou massa, ens miren des del tron, amb cara de carabassa.

Els fallers som els peons, que sempre anem endavant, sense pensar bé on anem, però per la falla amb intensitat.

L’escac és un joc d’estratègia i la falla un sentiment. Si unim esta essència, no pot anar tan malament.

Que visquen les falles i el joc d’este tauler, i més si es tracta d’un torneig ravaler.

Estimat jugador, hem arribat al final i tal vegada haguera estat millor no encetar algun que altre meló. En qualsevol cas, la vida és com un joc d’escacs: una partida marcada pels moviments que u mateix ha triat. Pots continuar fent les teues reflexions veient la partida monumental que al barri del Raval es plantarà. Convidats esteu a jugar esta partida final.

En perill estem I això és evident Escac al món. Resistir és l’única opció.

sí que és resistència

José Colero

S’ha sentit últimament que la ciència està afirmant que res és més resistent, ni més dur que el diamant.

Doncs jo ho he de desmentir, ningú presenta batalla, ni és capaç de resistir com un president de falla.

No parle d’un cas aïllat, ni hi ha cap alternativa, a vegades el trellat no el té ni la directiva.

Que en la primera reunió sempre hi haja una eminència, que vulga fer-te boicot; això sí que és resistència.

Que algú es queixe per la quota i estiga fart de pagar, i et diu que eres un carota que encara el fas treballar.

No vol pagar loteria, sempre té alguna exigència, la rifa per a ta tia... això sí que és resistència.

Que t’intenten obligar, sense cap de mirament, a fer barra lliure al bar, i que pague el president.

I quan s’acabe el sopar ningú tinga l’ocurrència d’ajudar-te a arrimar; això sí que és resistència.

Quan té pixera el canari en l’exaltació fallera i allà al mig de l’escenari veus que no tens cremallera.

O la Fallera Major et diu amb impertinència: “Portes un vestit d’horror”; això sí que és resistència.

I que en març vinga l’artista i quan ja ha plantat la falla veus que fa mal a la vista perquè no té la talla.

Però t’alces l’endemà i evites la imprudència d’enviar-ho a fer la mà; això sí que és resistència.

El president d’una comissió deu resistir amb estoïcisme les crítiques de dins i fora de la comissió. Figura de la falla De barri, de Joan Torres Cuenca (Cuba-Puerto Rico, 2024). Foto Joan Castelló Lli

Juan de la Calle

Entrenador d’escacs

Els escacs són un joc molt conegut: quasi tots saben el que és, però res més; uns altres saben jugar, però només mouen peces; uns altres, gaudim del joc.

s; uns altre, gaudim del joc. Qluè tindrà aquest joc que tant apassiona?. En l’edat mitjana jugaven als escacs els reis, els nobles, els bisbes i la gent adinerada. Hui el juguen arquitectes, reis, advocats, xiquets de 6 anys, majors de 90, gent sense estudis, jornalers, cambrers… gent de tota edat i condició.

La majoria dels experts estableixen el seu origen a l’Índia en el segle VI. No obstant això, en el temple de Karnak (Egipte) existeixen gravats on els nobles jugaven amb un tauler i peces, amb la qual cosa trobem antecedents amb més de dos mils anys enrere.

Al llarg dels segles, el joc dels escacs va sofrir transformacions i s’establiren les regles per al moviment de les peces. La primera referència de les regles dels escacs moderns va ser el poema “Schacs d’amor”, datat en 1475 i imprés a València i en valencià. En aquesta composició es descriu una partida jugada a Tavernes Blanques entre Francesc de Castellví i Narcís Viñoles, amb mossén Fenollar com a àrbitre.

Són notables els canvis que han registrat els moviments d’algunes de les peces, com l’alfil, que només podia jugar-se a la tercera casella en diagonal, saltant fins i tot per damunt d’una altra situada en una casella intermèdia, i la Dama (Reina), que tenia els moviments més limitats que el Rei, perquè només podia moure una casella i en diagonal.

La protagonista de la sèrie televisiva Gambit de dam a.

Figura de la falla Edats, de José Sales Asián (Camí de Barcelona-Camí de Montcada, 2022). Foto

Joan Castelló Lli

Igualment, els escacs fomenta importants valors socials, com el respecte pel rival (tant a l’inici com al final de la partida els jugadors han de donar-se la mà), l’acceptació dels errors propis (peça tocada, peça moguda), la reflexió abans d’actuar i la presa de decisions i les seues conseqüències.

Per què jugar als escacs?

Jugar amb certa regularitat els escacs és beneficiós per a la salut. La seua pràctica pot augmentar el quocient d’inteŀligència d’una persona, el poder de concentració, les seues habilitats per a l’aprenentatge i la capacitat per a resoldre problemes

Són molts els estudis acadèmics que avalen la important influència que els escacs tenen també sobre el desenvolupament de diverses habilitats cognitives i socials, sent una eina més per a la prevenció de malalties com l’Alzheimer. A més, la pràctica del joc exercita una atenció de tipus distributiva i afavoreix el desenvolupament de la memòria a llarg i curt termini.

A jugar als escacs s’estimula també el lòbul temporal, associat amb la memòria i la creativitat. Aquestes habilitats milloren la planificació, el pensament estratègic, i la capacitat de resoldre problemes complexos.

Una de les coses que més crida l’atenció a la gent que s’inicia en aquest esport és el fet que, quan acaba la partida, els dos jugadors dediquen un temps junts per a analitzar, conversar i reflexionar sobre el desenvolupament del joc d’una forma amigable i constructiva. És molt important aprendre dels errors i compartir coneixements i sensacions amb el qual ha sigut el teu rival.

Els escacs utilitzen un llenguatge universal. Cada any es publiquen centenars de llibres a tot el món sobre aquesta matèria i, sobretot, es disputen diàriament milions de partides amb les regles valencianes establides en 1475. A més, es pot jugar a qualsevol edat. A través dels escacs, xiquets i xiquetes de diferents procedències poden jugar i relacionar-se entre ells sense cap problema per a fer-se entendre. Igualment, persones de diferents edats (avis-nets, pares-fills) poden compartir moments d’oci. Això fa possible que els escacs siguen utilitzats com a eina socialitzadora, ja que és un esport que es pot practicar en qualsevol lloc amb materials molt econòmics.

Entre els diferents tipus de jugadors podem distingir entre:

Els principiants, el joc dels quals es caracteritza per la falta d’objectiu, per la pèrdua de peces i per la gran quantitat de jugades inútils que realitzen, sobretot en els començaments de les partides.

Els jugadors de tota la vida: sense coneixements adquirits en els llibres, són amants dels paranys en les jugades inicia’ls i, malgrat la seua experiència, ignoren com conduir correctament el joc, per la qual cosa normalment realitzen jugades ineficaces en la meitat i el final de les partides.

Els jugadors de llibre (els que han estudiat llibres d’escacs). Aquest tipus de jugador sol guanyar al de tota la vida. Estudien els inicis del joc (obertures) i les realitzen relativament bé, però la seua comprensió estratègica i tàctica és a vegades limitada en la meitat del joc i en el final de la partida. Malgrat els seus estudis, n’hi ha alguns que sovint manquen de tota estratègia, seguint simplement la partida de jugada a jugada, desenvolupant un joc més aviat fluix. Uns altres, amb el temps, poden convertir-se en mestres.

Segons la majoria d’investigadors i experts, el millor jugador amb talent natural en la història del joc va ser el cubà José Raúl Capablanca i Graupera, que va nàixer amb un do per a entendre les posicions i preveure cap a on anaven a arribar. És l’únic jugador de parla espanyola que ha sigut campió mundial (entre els anys 1921 i 1927).

Al nostre poble tenim el club d’escacs Capablanca Cullera, on els lectors interessats poden rebre més informació sobre aquest apassionant joc.

Núria Aparisi. Filòloga i fallera del Raval

En una nit térbola, vora el Xúquer pacífic, somià l’alcalde Jordi, de posat magnífic. El vent bramulava, la pluja ressonava, i un portal s’obrí mentre ell tremolava.

Un edifici enorme, modern i radiant, es mostrava estrany, fred i aclaparant. De sobte, l’infern! — li digué un emissari —, “Benvingut, Jordi Mayor, entra al calvari!”

En la primera cambra trobà l’oposició, amb cares afligides per la seua situació. Uns ploraven, d’altres amb penes lligaven, llibres polsosos amb por fullejaven.

“Llegiu, llegiu!” — cridava una veu severa —, “La Corona d’Aragó i la llengua sincera!” Un els feia patir, sense cap compassió, l’abandonament cultural mereix expiació.

Passà al segon lloc i el crit ressonà, on festes i brindis no tenien final. Allí la Junta Local, amb mà de faller, organitzava saraus, sense ordre ni saber.

— “On són els diners?” — ressonava una veu dura —, “En trons i brindis? En falsa aventura?”

Per cada mal pas i per cada mala gestió, les flames els feren un gran sermó.

Per fi, en l’última cambra, la més tenebrosa, una veu retronà, espantosa i greixosa:

— “Passa, Mayor, i mira la gran veritat, ací es paga la desídia i la maldat!”

Veié allí Mazón, amb el rostre abatut, una pantalla gegant mostrant un dia viscut. Era el jorn de la DANA, un desastre mortal, mentre ell, de dinar, portava un bon gat.

La gent cridava, l’aigua tot s’ho emportava, mentre el president, ignorava, i res escoltava.

— “Escolta-les ara!” — deia la veu de l’infern —, “Les històries de por, el sofriment etern!”

Les llàgrimes del poble, el crit sense fi, en la foscor l’empresonaren amb gran destí. El terror li travessà el cos i la ment, mentre Jordi sentia aquell moment.

— “Ai, Mazón, quin patiment t’ha portat la gosadia, oblidar els teus deures, la gent que et seguia!”

Jordi Mayor, espantat, es despertà de colp, l’infern havia estat un càstig ben fort. S’enfilà al castell, la muntanya travessà, vora la Moreneta, amb humilitat resà.

— “Oh, Moreneta, patrona de Cullera, protegeix el meu poble de tanta misèria. De la ineptitud política, fes-nos lliures, de la ignorància, salva les nostres vides!”

SALUTACIÓ del PRESIDENT Infantil

Hola a totes i tots!

Soc Aaron, el president infantil de la Falla Raval de Cullera, i estic molt emocionat! Aquest any és un gran honor per a mi i m’encanta poder viure aquesta experiència tan especial.

El barri del Raval és un lloc que significa molt per a la meua família i per a mi.

M'agrada veure com tots ens unim en aquesta festa tan bonica, compartint somriures i moments de diversió.

Estic desitjant participar en tots els actes, viure la màgia de les falles i gaudir de cada moment amb vosaltres. Vull que totes i tots ens sentim com una gran família, ja que això és el que fa que les falles siguen tan especials.

Amb el vostre suport, estic segur que farem d’aquestes falles una experiència inoblidable, plena de rialles, emocions i, sobretot, molta amistat.

Visca les Falles! Visca la Falla Raval de Cullera!

Aarón.

AARÓN COMES TUR

Els teus pares

A la

FALLERA Major Infantil

Martina, eres flor de primavera, en aquesta estació al món arribares per iŀluminar València sencera.

Enguany és any especial, representant al teu Raval, encontre de sentiments, de la por inicial a la iŀlusió final.

Ravalera d’arrels i de cor, lluiràs amb molt d’orgull, vestida de valenciana, el munt de sentiments que la festa fallera et regala.

Eres tota noblesa, qui bé et coneix bé ho sap, amb somriure dolç i sincer, que deixa a tothom bocabadat.

De foc i flama, de música i pólvora, de sentiment faller, seràs la veu del Raval per qualsevol carrer.

Passeja per tota Cullera, amb elegància i distinció, el privilegi de representar a la millor comissió.

Sigues feliç, balla, somriu i gaudeix, ha arribat el moment, el somni es compleix!

Martina, obri els ulls, ompli el cor, que de la comissió infantil ja eres la Fallera Major!!

MARTINA CARDONA MESTRE

i Florir

Vols escoltar l'EXPLICACIÓ? escanejaaquest QR!

Era un matí amb sol radiant quan les dos formiguetes, Martina i Aarón, eixiren de la seua ciutat per emprendre una gran aventura. Tenien només deu anys, però el seu coratge era tan gran com el món que les envoltava. De sobte, el cel començà a estar amenaçat per núvols i foscor, i tot semblava apuntar que alguna cosa lletja anava a passar: el món canviaria per sempre. Alguna cosa les dos formigues valentes haurien de fer!

Francesc Piris Oliver Resistir, Renàixer

: Aarón, sents com bufa el vent? Sembla que alguna cosa gran s’aproxima… Que por! Creus que el món podrà resistir-se a com estem tractant-lo?

: Potser no… però fa temps voltes a una idea. Hem de buscar la llegendària “Ciutat dels Valors”, anar allí i dur les seues ensenyances. Si trobem els valors, potser podrem fer que el món florisca de nou.

: Però com trobem la “Ciutat dels Valors”? El món és tan gran! Per on comencem?

: La llegenda diu que cal tancar els ulls, caminar amb coratge i determinació i creure amb la màgia.

Martina: No es parle més. Hem d’aconseguir-ho. Avant!

Les dos formigues començaren a caminar, decidides a salvar el món. El camí no va ser fàcil; a cegues recorregueren boscos, travessaren rius i superaren muntanyes. Però el seu esperit no es va trencar i la màgia es va crear. A la fi es toparen front un camp ple de flors brillants i colors . Havien aplegat.

: Mira, Aarón! Allà! Hi ha una xiqueta plena de llum i rodejada d’animals. Potser ella ens guiar.

Aarón: Sí! El cor em diu que els valors de la vida estan a punt d’aplegar.

Xiqueta: Hola, formiguetes! Que inquietes pareixeu. Per què esteu tan nervioses?

Martina: Estem buscant la “Ciutat dels Valors” perquè ens ajuden a salvar el món. La llegenda diu que si els trobem, el món resistirà i tornarà a renàixer amb força.

Xiqueta: Oh, benvolgudes i valentes formiguetes, he de dirvos que a la “Ciutat dels Valors” ja heu aplegat. Jo, junt amb els meus estimats gats represente el valor de l’AMOR. L’amor per tots els éssers vius, l’amor per la natura, l’amor propi, l’amor que ens uneix. Però, si el món va malament, és perquè l’amor està en perill. La meua missió és cuidar els animals, perquè ells també són part de la terra. Quan els cuidem, cuidem el món. No oblideu que l’amor és l’energia que uneix tot el que ens rodeja. Interioritzeu açò i repartiu amor.

Aarón: Quina gran veritat! Gràcies, xiqueta! No oblidarem el que ens has dit. Que bé!

Les formigues continuaren el seu camí fins a aplegar enfront d’un immens arbre, ple de natura, i una figura misteriosa que ja els esperava.

Martina: Quin arbre més bonic! Sembla que parla per si sol.

Aarón: Mira, allí sota l’arbre! Quin conjunt més preciós, no puc resistir-me a preguntar, potser saben alguna cosa més.

L’arbre del coneixement: Hola, formigues astutes. Heu arribat en el moment adequat, vos estava esperant. Si voleu salvar el món, primer heu de comprendre el valor de la SAVIESA. La saviesa no és només el coneixement, sinó la capacitat de veure més enllà, d’entendre el cor de les coses. Perquè quan comprenem, podem canviar. Mai sou massa joves per aprendre. En cada pas que feu, apreneu alguna cosa nova que us farà més fortes. L’aprenentatge s la clau. Apreneu i ensenyeu, fórmula magistral de la resistència.

Martina: Això és important, molt important. La saviesa és la clau per entendre i conservar el món.

: Gràcies. Estem aprenent molt. Seguirem el nostre camí però amb més seguretat.

Les formigues continuaven avançant fins que, en un entorn ple de cors on la sensació era de total tranquiŀlitat, conegueren al xiquet somiador, un xiquet que dorm i somia, somia i dorm, per a fer realitat tot el que l’anhela.

Martina: Però que bonic és este lloc, Aarón, sembla de conte. És bonic i tranquil, el lloc perfecte per trobar la pau.

Xiquet somiador: Hola, formiguetes boniques! Heu arribat en el moment que havia somiat. Però sabeu quin és el meu somni de cada dia? Un món ple del valor de la SOLIDARITAT. Solidaritat significa ajudar-nos els uns als altres, especialment en els moments difícils. El món serà millor si tots treballem junts, sense importar a qui tingues al costat. Un dia per tu i altre dia per mi, braç a braç, junts, sense deixar a ningú arrere.

Aarón: Quina gran lliçó! La solidaritat és el que ens permet superar qualsevol obstacle. Si ens ajudem els uns als altres, tots eixirem guanyant.

Martina: Gràcies, xiquet somiador. El teu somni és ara el nostre somni també.

Però el viatge de les formiguetes no acabava ací. De sobte, van sentir un soroll distant i van veure una gran ombra que s’acostava: un elefant que caminava amb pas lent però ferm. S’acostava a elles, però no tenien por a ser esclafades perquè una colla de ratolins jugava tranquiŀlament al seu voltant.

: Hola, formigues! Soc l’elefant i estos són els meus amics ratolins. Heu vingut a ixer-nos, veritat? El valor que jo vos mostre és l’ESPERANÇA.

: I què vol dir l’esperança, amic elefant?

Elefant: L’esperança és creure que, tot i que les coses es posen difícils, sempre hi haurà una llum al final del túnel. Si no perdem l’esperança, el món tindrà una segona oportunitat. Mai hem de deixar de creure i d’intentar que les coses vagen millor. Jo vaig tindre l’esperança que els ratolins no em temeren. I ho vaig aconseguir. Som molt diferents, però sempre ens respectem i treballem junts per construir un futur millor.

Martina: Moltes gràcies, elefant. Ara ho entenem tot!

Aarón: Sí! L’esperança és l’últim que s’ha de perdre, així que la guardarem bé!

Quan ja semblava que el camí s’havia acabat, es van trobar amb un xiquet que estava disfressat d’una gran varietat d’animals. Era un símbol de com les diferències poden ser belles i valuoses. I les nostres apreciades formiguetes quedaren enamorades d’ell.

Martina: Hola! Quina gràcia tens! Puc preguntar a què estàs jugant?

Xiquet disfressat: Mireu! Soc el xiquet que volia ser com un animal per entendre millor les seues vides. He aprés que els animals, les plantes, les persones… tots som part d’este gran ecosistema. La nostra força està en la nostra diversitat i en la nostra capacitat de respectarnos els uns als altres. Per això, el valor de la INCLUSIÓ és essencial. Ningú ha de sentir-se sol ni oblidat. Tots tenim alguna cosa important per aportar i, quan ens acceptem tal com som, el món floreix en harmonia.

Martina: T’agraïm molt el teu ensenyament!

Les dos formiguetes continuaren caminant i sense quasi adonar’n es van trobar de nou a la seua ciutat.

Martina: Ara ja ho entenem! Junts, amb amor, saviesa, solidaritat, inclusió i esperança, podem salvar el món!

Aarón: Sí! El món es pot salvar si complim i transmetem els valors adequats!

Martina: Ara sols queda aplicar tot el que hem aprés. Així superarem el fi del món, renaixerem amb força i florirem novament.

valors que salvarien el món. Els núvols negres començaren a dissipar-se i un nou dia va començar a renàixer. Florir en un món renovat, ple d’amor, saviesa, solidaritat, inclusió i esperança. Esta va ser la lliçó que aprengueren les nostres protagonistes en el seu brillant viatge.

i CULLERA d 'Or

LLORER i BRILLANTS amb de

de

FULLES LLORER i BRILLANTS

RAVALde SANTAGUSTÍfalla

JULIO CODINA CALATAYUD

President:

José Martínez Sampedro

Vicepresident 1r:

Enrique Nicola Llopis

Vicepresident 2n:

Alexis Marí Gonzalo

Vicepresident 3r:

Francesc Piris Oliver

Vicepresident 4t:

Juan Emilio Beltrán Costa

Vicepresidenta 5a:

Irene Blanes Fernández

Secretaria:

Rosa Nicola Llopis

Vice-Secretari:

Vicent Nacher Marí

JUNTA DIRECTIVA JUNTA DIRECTIVA

Delegat de Difusió:

Juanvi Molina Escrivà

Comptadora:

Dèbora Lucia Marí Romero

Vice-Comptador:

Ivan Yagüe Renart

Tresorer:

Juanvi Molina Escrivà

Assessors del president:

Jose Luis Valiente Moro

Carlos Marí Gonzalo

Juan Gabriel Olivert Nicolás

Enrique Nicola Hernández

Delegat de JLF:

Francesc Piris Oliver

Delegada de Cultura en JLF:

Irene Blanes Fernández

Delegats de Totalitat:

Àngel Aragó Beltrán

Andrea Costa Mancilla

Delegada d’abonades:

Pili Molina Martínez

Delegada de dispenses: Inma Sapiña Cabanes

Delegada de “Tortaes”:

Inma Morell Arlandis

Delegat de Xarxes Socials:

Àngel Aragó Beltrán

Delegació de Loteria:

Rosa Delgado Sanz

Jose Luis Valiente Moro

Delegat de Rifes:

Juanvi Molina Escrivà

Delegació d’Ofrena:

Manuel Delgado Sanz

Ramon Cano García

Joan Repiso Cañizares

Delegació de Protocol:

Jose Luis Valiente Moro

Dèbora Lucia Marí Romero

Delegada de Deutors:

Dèbora Lucia Marí Romero

Delegació de Gastronomia i Beguda:

Enrique Nicola Hernández

Patricia Osa Domènech

Rosa Llopis Alfonso

Bibliotecaris-Arxivers:

Juanvi Molina Escrivà

Vicent Molina Mas

Delegació de Disseny Gràfic:

Elisa Signes Àngel

Alba Vercher Sapiña

Andrea Costa Mancilla

Àngel Aragó Beltrán

Delegació de Falleres i Fallers:

Rosa Colom Espí

Vicent Cruañes Bolufer

Juan Emilio Beltrán Costa

Tresorera Infantil:

Lucrecia Sánchez Tur

Delegació de Monument:

Jose Luis Valiente Moro

Francesc Piris Oliver

Irene Blanes Fernández

Salva Tortajada Tur

Delegació Crítica i Decoració:

Francesc Piris Oliver

Irene Blanes Fernández

Àngel Aragó Beltrán

Noelia Escrivà Colom

Noelia Cerveró Palero

Joan Olivert Àngel

Delegació de Teatre i Sainet:

Irene Blanes Fernández

Francesc Piris Oliver

Àngel Aragó Beltrán

Andrea Costa Mancilla

Delegació Promoció i Ús del valencià:

Irene Blanes Fernández

Francesc Piris Oliver

Àngel Aragó Beltrán

Alba Vercher Sapiña

Noelia Escrivà Colom

Núria Aparisi Montagud

Joel Tarrazona Reverte

Noelia Cerveró Palero

Andrea Costa Mancilla

Ruth Olivert Àngel

Elisa Signes Àngel

Delegació de Turisme:

Francesc Piris Oliver

Irene Blanes Fernández

Rubén Colubi Osa

Javi Garcés Marí

Andrea Costa Mancilla

Àngel Aragó Beltrán

Joan Repiso Cañizares

Jenniffer Sapiña Pastor

Noelia Cerveró Palero

Delegació de Llibret:

Joan Castelló Llí

Salva Tortajada Tur

Juan Antonio Román Muñoz

Jose Luis Valiente Moro

Elisa Signes Àngel

Irene Blanes Fernández

Francesc Piris Oliver

Rubén Colubi Osa

Cristina Fernández González

Àngel Aragó Beltrán

Núria Aparisi Montagud

Andrea Costa Mancilla

Alba Vercher Sapiña

Delegació de Matinal Motera:

Gabi Escrivà Piris

Patricia Osa Domènech

Francesc Piris Oliver

Irene Blanes Fernández

Vicent Nacher Marí

Juan Emilio Beltrán Costa

Javier Garcés Marí

Adrián Moreno Oliver

Fran Vallet Cruañes

Delegació d’Infantils:

Enrique Nicola Llopis

Lucrecia Sánchez Tur

Núria Calatayud Montoro

Sandra Martínez Subiela

Jessica Cano Cano

Aroa Bertomeu Pascual

Noelia Alberola Gimeno

Pili Molina Márquez

Eva Gimenez Vallet

Delegació de Festes:

Enrique Nicola Llopis

Carla Rubio Morant

Claudia Beltrán Andreu

Claudia Nicola Marcos

Jose Valiente Sánchez

Judith Vallet Agut

Nayara Rebollo Liebanas

Noemi Lechiguero Moncho

Pau Piera Sapiña

Alba Esteve Gascón

Celia Valls Juan

Ines Llopis Crespo

Judith Lechiguero Moncho

Nuria Cremades Torres

Miguel Chastró Olivert

Delegat d’Insígnies:

Juanvi Molina Escrivà

Delegació d’Esports:

Paco Benítez Cebolla

Pau Piera Sapiña

Delegació de Transport:

Alexis Marí Gonzalo

Enrique Nicola Hernández

Sirac Lucas Solanes

Delegació de Despertà:

Sirac Lucas Solanes

Eloy Micó Nicola

Delegació de Publicitat:

Alexis Marí Gonzalo

Carlos Marí Gonzalo

Ivan Yagüe Renart

Jose Luis Valiente Moro

Salva Tortajada Tur

Rosa Llopis Alfonso

Cristina Fernández González

Noelia Escrivà Arlandis

Begoña Camarena Reverte

Elisa Signes Àngel

Enrique Nicola Llopis

Delegació d’Iŀluminació:

Jose Gimeno Rubio

Francesc Flores Felis

Delegació de Faixins i Bandes:

Alba Franco Molina

Sandra Martínez Subiela

JUNTA DIRECTIVA

Delegació Festival de Xarangues:

Enrique Nicola Llopis

Joan Repiso Cañizares

Delegació d’Indumentària:

Carmen Palomares Gay

Eva Marí Jardon

Noelia Escrivà Colom

Yolanda Ruano Muñoz

Delegació de Play-Back:

Cristina Fernández González

Yolanda Ruano Muñoz

Pili Molina Marquez

Gemma Ariño Valldecabres

Delegació de Cremà:

Santiago Defez Sotos

Eloy Micó Nicola

Delegació d’Igualtat:

Cristina Fernández González

Irene Blanes Fernández

Noelia Cerveró Palero

Delegació Mobilitat urbana:

Jose Eliseo Marí Castellà

Delegat Pàgina Web:

Rubén Colubi Osa

Delegat de Relacions

Internacionals:

Sarr Mouhamadou Bamba (“El Bamba”)

Aaron Acebedo Artés

Batiste Alandete Llopis

Romeo Alberola Sanchís

Eros Joaquín Aspa Palero

Vicent Beltrán Grau

Juan Daniel Beltrán Sales

Erik Benítez Mateu

Marcos Benito Zafra

Ivan Bertomeu Bonet

Enrique Bolufer Font

Francisco Bou Reverte

Llorenç Calatayud Montoro

Guillem Carretero Micó

Luis Casamayor Navarro

Marc Cerveró Gil

Juan José Cerveró Vargas

Álvaro Clarí Martínez

Sean Colin Clyne

David Codina Bonet

Julio Codina Calatayud

Pablo David Codina Vargas

Carles Collado Cerveró

Ivan Collado Palero

Ricardo Colubi Morant

Álvaro Cruañes Tormos

Gonzalo De Vega Beltrán

Rodrigo De Vega Beltrán

Alberto Del Toro Flores

José Luis Delgado Castro

Fernando José Domínguez San Juan

Miguel Àngel Escortell Pedrós

Aitor Escrihuela Piqueras

Adrián Estruch Zambrana

David Femenía Muñoz

Alberto Fernández Paz

Juan Francisco Ferrer Boronat

Antonio Ferrete Zambrana

Agustí Font Ferrer

Guillermo García Garball

Miguel García Vázquez

Christian González Aragó

Francisco Grau Mogort

Adrián Grau Gallego

Raül Grau Morant

Enric Grau Piris

David Guevara Alfonso

Antonio Hernández Santiago

David Ibor Morat

Oscar Iznardo Fernández

Manuel Iznardo Sapiña

José Llopis Morant

Eloy López Martínez

Jordi Lozano Nogués

Jonathan Maiques Bohigues

David Marí Castellà

Fernando Marí Soñes

Blai Martínez Fuster

Carlos Martínez Palomares

Francisco Martínez Palomares

Pascual Martínez Sanz

Sergi Martínez Mahiques

Ximo Micó Bohigues

Edu Micó Nicola

Tomás Molero León

Adrián Molina Sancalixto

Raül Moltó Ferrete

Jose Antonio Moltó Palero

Jose Vicente Montagud Comins

VOCALS

VOCALS

Juan Vicente Montagud Figueres

Jose Antonio Montagud Figueres

Carles Monzó Vallés

Jonathan Morales Sánchez

Jesús Navarro Fernández

Raúl Oltra Fernández

Adrián Osa Del Olmo

Pablo Osa Del Olmo

Sabino Osa Domènech

Ivan Palomares Bou

Alberto Pastor Mantilla

Bernardo Perucho Ramón

José Francisco Piera Ferrer

Eric Piera Sánchez

Joan Piera Sapiña

Manuel Pons Ferrer

Hèctor Porca Molina

Francisco Prats Font

Sergi Puig Gimenez

Javier Ramos Gimeno

Kevin Rodríguez Gómez

Juan Carlos Romo García

Guillermo Rosell Carbonell

David Rus Félix

Diego Sancalixto Calafat

Diego Sancalixto Melero

Adrián Sanjaime Moreno

Marcos Sanz García

Raül Sapiña Fernández

Juan Enrique Sapiña Riera

Javier Tormos Morant

Sergio Trigueros Escamilla

Pablo Valiente Sánchez

Niels Van Tulder

Pablo Vázquez Ribera

Jaume Vendrell García

Juan José Vercher Sapiña

Enrique Zahonero Carreres

CORT

HONOR d '

CORT

' HONOR

d

Paula Agut Grau

Agueda Alberola Fort

Noelia Alberola Gimeno

Xenia Lucía Alcover Falcó

Rosa Almiñana Lahuerta

Gemma Àngel Tamarit

Rosa Mª Àngel Vercher

Núria Aparisi Montagut

Carla Aragó Beltrán

Lucía Araujo Piqueras

Gemma Ariñó Valldecabres

Mª Amparo Avellaneda Orts

Naomi Badia Sánchez

Paula Belasri Alfonso

Mª Angeles Beltrán Alcázar

Claudia Beltrán Andreu

Àngels Beltrán Miralles

Judith Benedito Cruañes

Andrea Bernabeu Francisco

Aroa Bertomeu Pascual

Andrea Blanes Fernández

Irene Blanes Fernández

Marlen Blasco Lobo

Leire Blasco Lobo

Maria Blasco Lobo

Pilar Bodí Santandreu

Emma Bolufer Maimo

Vicky Bonet Bodí

Aroa Bou Reverte

Yaiza Bustos Peiró

Núria Caballero Iznardo

Núria Calatayud Montoro

Begoña Camarena Reverte

Irina Camarena Reverte

Jessica Cano Cano

Fallera Major 2024: Dafne Jaijo Vargas

Mireia Cano Delgado

Rosa Cano Delgado

Iris Cañizares García

Noelia Cerveró Palero

Ana Cerveró Vargas

Alma Maria Chornet Gimeno

Inmaculada Codina Villafranca

Rosa Colom Espí

Valeria Colom Renart

Àngels Conde Castelló

Júlia Conde Castelló

Andrea Costa Mancilla

Núria Cremades Torres

Mireia Cruañes Tormos

Tamara Del Moral Palero

Alicia Delgado Aparisi

Yasmina Delgado Camarena

Araceli Delgado Costa

Noelia Delgado Fullerat

Mª Rosa Delgado Sanz

Mireia Delgado Simón

Henar Domínguez Alberola

Leonor Escamilla Miota

Iris Escrivà Arlandis

Noelia Escrivà Arlandis

Noelia Escrivà Colom

Laura Escrivà Grau

Alba Esteve Gascón

Cristina Fernández González

Núria Fernández Neva

Carla Ferrer Rocher

Nadia Ferrer Ruiz

Neus Ferrer Talens

Esmeralda Ferrete Zambrana

Magali Font Galan

Neus Franco Molina

Alba Franco Molina

Núria Fresquet Villafranca

Empar Gallego Sapiña

Adela Garcés Marí

Ana Gracia García Fabra

Alla Gevorgyan Gevorgyan

Núria Gil Narbona

Neus Giménez Contreras

Eva Giménez Vallet

Alicia Gimeno Tur

Catherine Gimeno Tur

Sara Gómez Prats

Estefanía González Frasquet

Elisabeth González Silva

Vanesa Guevara Alfonso

Alicia Hernández Escrivà

Carolina Hernández Escrivà

Dolores Hernández Pajuelo

Míriam Herrada Tur

Noelia Ibor Morat

Luisa Iniesta Martínez

Irina Iznardo Fernández

Shirley Jaijo Vargas

Júlia Jarreta Latorre

Sara Jover Moltó

Maike Keller-Van Tulder

Neus Laveda Pérez

Noemi Lechiguero Moncho

Judit Lechiguero Moncho

Rosa Llopis Alfonso

Inés Llopis Crespo

Ana Llopis Escrivà

Mª Ángeles López Álvarez

Rosa López Segura

Carmen López López

Andrea Lozar Calatayud

Claudia Lozar Calatayud

Eva Marí Jardon

Erika Marí López

Ainara Marí López

Sandra Marí Pérez

Dèbora Lucía Marí Romero

Laura Marí Soldevila

Irene Marrama Carles

Arantxa Martí Fernández

Julia Martínez Fuster

Paqui Martínez Galdón

Lucía Martínez Gómez

Sonia Martínez León

Sandra Martínez Subiela

Paula Martínez Ruano

Tatiana Megia Navarro

Sílvia Mengual Ivars

Maite Molina Canet

Pilar Molina Márquez

Pilar Molina Martínez

Reyes Molina Martínez

Ángeles Molina Sancalixto

Aitana Montagud Aleixandre

Yasmina Morant Molina

Ana Isabel Morant Monseny

Inmaculada Morell Arlandis

Jessica Murillo Pulido

Mayte Nacher Marí

Miriam Navarrete Miguel

Almudena Navarro Anacleto

Alba Navarro Sapiña

Esther Navarro Sapiña

Elodia Nicola Hernández

Cecilia Nicola Llopis

Rosa Nicola Llopis

Claudia Nicola Marcos

Janire Nicolàs Calatayud

Naroa Nicolàs Merlo

Ruth Olivert Àngel

Karen Osa Cruañes

Patricia Osa Domènech

Marina Inés Otero Sapiña

Laura Palacian Ramírez

Sandra Palacios Neva

Carmen Palomares Gay

Tere Palomares Mengual

Gemma Part Borja

Ruth Pascual Martí

Cristina Peiró Comba

Daisy Peiró Morant

Zaida Peiró Morant

Carmen Pérez López

Begoña Pineda Merlo

Ana Piquer Piquer

Sara Piris Redondo

Nayara Piró Sapiña

Patricia Porca Costa

Nayara Rebollo Liebanas

Ashley Renart Vargas

Esther Repiso Martínez

Lina Reverte López

Mercedes Ribera García

Amaya Ribero Blanes

Gema Maria Riera Alonso

Elena Ripoll Bodí

Laura Ripoll Piris

Gisela Roselló Pérez

Yolanda Ruano Muñoz

Carla Rubio Morant

Julia Rybakobas Sapiña

Claudia Saez Piqueras

Aina Sala Gallego

CORT d ' HONOR

Ángeles Sancalixto Calafat

Griselda Sancalixto Vallés

Lucrècia Sánchez Tur

Blanca Sanchís Font

Isabela Sanchís Sotoca

Ana Maria Sapiña Aragó

Núria Sapiña Aragó

Marta Sapiña Avellaneda

Inmaculada Sapiña Cabanes

Jenniffer Sapiña Pastor

Lola Segura Sieres

Mar Selfa Beltrán

Mª Elisa Signes Àngel

Rosario Soldevila Alonso

Nerea Tarrazona Reverte

Mireia Todosantos Tur

Mónica Todosantos Tur

Mª Carmen Tormos Berges

Lourdes Triguero Escamilla

Verónica Triguero Escamilla

Nerea Valero García

Estefanía Vallet Agut

Judith Vallet Agut

Noelia Vallet Cruañes

Ainhoa Vallet Palero

Celia Valls Juan

Paula Valls Selfa

Mª Teresa Vargas Sapiña

Adriana Vargas Sieres

Esther Vela Gormaz

Anna Vercher Martínez

Alba Vercher Sapiña

Natalia Vidal Grau

Mireia Vidal Grau

Virginia Villegas Salazar

Patricia Viñoles Sabater

Carla Zaragozá Piera

XIQUETS President Infantil 2024: Lucas Guevara Cerveró

XIQUETS

Carlos Alarcón Cortés

Pablo Andreu Peiró

José Antonio Rodríguez

Marc Astudillo Moreno

Nicolás Beltrán Cano

Arnau Beltrán Grau

Lucas Beltrán Morell

Victor Calatayud Lozar

Mateo Cardona Mestre

Enzo Carobene Cano

Albert Carretero Micó

Hugo Cerveró Gil

Idriss Chulio Issah

Naim Chulio Issah

Lucas Climent Ferrer

Hugo Escrihuela Viñoles

Pol Escrivà Osa

Kai Ferrer Àngel

Alejandro Ferrete Molina

Leo Flores Blasco

Roberto Folgado González

Marc Garcés Moltó

Erik Gimeno Llopis

Álvaro Guevara Cerveró

Lucas Hidalgo Campos

Alonso Hidalgo Campos

Lluc Jardón Duart

Quique Llopis Morant

Eric Marí Murillo

Marc Martínez Vázquez

Sergio Miguel Lechiguero

Kike Mollà Sancasto

Hèctor Montagud Ariñó

Àlex Montagud Narbona

Lucas Morant Plancha

Hugo Navarro Prats

Marc Osa Castelló

Robert Pastor Morell

Enzo Puig Pedrós

Eros Ripoll Nicolás

Pepe Romo Camarena

Guillem Rosell Escrivà

Germán Rybakobas Sapiña

Marco Sanjaime Bertomeu

Ivan Segura Gallego

Asier Tur Gómez

Collin Van Tulder

Ivan Yagüe Escrivà

Fallera Major Infantil 2024: Valeria Marí Murillo

XIQUETES

XIQUETES

Alma Alarcón Cortés

Sara Alberola Sanchís

Juno Alfonso Canet

Aina Blasco Fabra

Alma Campello Del Moral

Olivia Chambó Molina

Ona Collantes Blanes

Lola Colom Navarro

Valeria Comes Tur

Chloe Escrihuela Viñoles

Daniela Estruch López

Sofía Felici Marí

Ainara Fernández Guevara

Vera Fernández Guevara

Aina Ferrer Àngel

Rocío Ferrete Molina

Marina Folgado González

Daniela Gascón Beltrán

Neus Gimeno Llopis

Emma Grau Jover

Aitana Hernández Belmonte

Claudia Hidalgo Campos

Lucía Hidalgo Campos

Candela Iznardo Sapiña

Jimena Iznardo Sapiña

Mia Lucas Ripoll

Noa Lucas Ripoll

Mia Maiques Bernardo

Lia Marí Colomar

Virginia Marrades Villegas

Maria Martínez Ruano

Aitana Merchan Peñalosa

Ariadna Miguel Lechiguero

Lucia Moltó Ferrete

Mar Montagud Ariñó

Maria Montagud Narbona

Amaia Monzó Herrada

Nadia Mora Mejia

Nekane Mora Mejia

Aylen Morales Cano

Danae Morales Cano

Olivia Nacher Almiñana

Nicole Navarro Hazout

Carla Navarro Hazout

Ayla Navarro Prats

Valentina Nicola Font

Alana Orient Climent

Berta Pastor Morell

Estela Perucho Martínez

Júlia Puig Giménez

Blanca Renart Vargas

Claudia Roca Piris

Júlia Roca Piris

Mireia Rybakobas Sapiña

Aina Sala Gallego

Valeria Sapiña Delgado

Melanie Sapiña Iznardo

Mia Segovia Nacher

Carmen Tebar Bou

Roser Tebar Bou

Victoria Triguero Coppiano

Tess Van Tulder

Mar Yagüe Escrivà

ABONADES ABONADES

Estefanía Agud

Conchín Arlandis

Maribel Blanes

Carmen Bleda

Silvia Caåñizares

Encarna Calatayud

Maruja Calatayud

Susi Castelló

Vicenta Costa

Leonor Cortina

Tere Domènech

Fina Franco

Vicenta Frasquet

Mari Carmen Gay

Nicole Gay

Eva Gascón

Conchín Hernández

Dolores Hernández

Maribel Lledó

Mercedes Miguel

Pilar Martínez

Rosa Montoro

Mari Carmen Narbona

Elena Neva

Gemma Oliver

Angelita Oliver

Vicente Moreno Oliver

Rosa María Osa

Vicenta Palero

Tere Palomares

Amparo Sancalixto

Mari Carmen Sáez

Rosa Sánchez

Encarna Santandreu

Juana Tur

Lola Tur

Orofila Vallés

Elvirín Valldecabres

Dolores Ruiz

Rosa María Figueres

Maruja Figueres

Maruja Zambrana

Pepi Zambrana

Herminia

Camelia Monseny

Fabiola Melero

Belén Vargas

Dissabte 01-03-2025

18:00 h Berenar a càrrec de l a falla.

19:30 h Tren Faller pel barri.

22:00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23:30 h Festa de disfresses amb disc-mòbil: DJ McAllister.

Diumenge 02-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

19:00 h Lliurament de premis dels ninots indultats.

21.30 h Sopar d’aixella per als fallers.

Dilluns 03-03-2025

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Jocs populars.

21:30 h Sopar d’aixella per als fallers.

23:00 h Jocs populars per als majors: Concurs de Parxís

PROGRAMA de FESTES*

Dimarts 04-03-2025

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Visita al museu faller. 21:30 h Sopar d’aixella per als fallers.

23:00 h Jocs populars per als majors: Karaoke.

Dimecres 05-03-2025

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Tallers amb Sergi Eventius.

21:30 h Sopar d’aixella per als fallers.

23:00 h Jocs populars per als majors: Concurs de cartes.

Dijous 06-03-2025

17:30 h Berenar a càrrec de la falla

18:00 h Tallers amb Sergi Eventius.

21:00 h Concurs de croquetes. 23:00 h Jocs populars per als majors: Tennis Taula.

Divendres 07-03-2025

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Xaranga infantil amb temàtica “oficis”.

20:00 h Xaranga temàtica per als fallers.

22:00 h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades

Dissabte 08-03-2025

09:00 h Despertà infantil. 10:00 h Esmorzar a càrrec de la falla.

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

21:00 h Concurs de paelles nocturn.

23.30 h Festa amb disc-mòbil: DJ McAllister.

Diumenge 09-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

21:00 h Concurs de truites.

Dilluns 10-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Globotà Falla Raval.

21:00 h Concurs de pinxos.

23:00 h Jocs populars per als majors.

Dimarts 11-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Tallers amb Sergi Eventius.

21:00 h Concurs de pizzes.

23:00 h Jocs populars per als majors.

Dimecres 12-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Unflables amb Sergi Eventius.

21:00 h Concurs de postres.

23:00 h Jocs populars per als majors.

Dijous 13-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Tallers amb Sergi Eventius.

21:00 h Concurs d’arrós al forn. 23:30h Orquestra.

Divendres 14-03-2025

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

17:30 h Berenar a càrrec de la falla.

18:00 h Festa infantil amb DJ. 20:00 h Xaranga i festa temàtica per als fallers.

22:00 h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades.

Dissabte 15-03-2025

Globotà organitzada per Junta Local Fallera.

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la falla.

22:00 h Sopar a càrrec del nostre Grup d’Abonades.

PROGRAMA de FESTES

SETMANAla FALLERA

Diumenge 16-03-2025

”La Plantà”

Durant tot el dia Plantà dels nostres monuments.

15:00 h Dinar per als fallers a càrrec de la nostra Fallera Major.

17:30 h Berenar a càrrec dels representants infantils.

18:00 h Recollida del ninot indultat infantil.

21:00 h Nit d’Albades.

22:00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

Dilluns 17-03-2025 ”Els Premis”

8:00 h Visita dels jurats als monuments fallers.

8:00 h Despertà fallera pel barri.

9:30 h Esmorzar faller a càrrec del President Infantil.

11:30 h Cercavila i visita als diferents monuments.

14:00 h Gran Traca Fallera al carrer València.

15:00 h Dinar faller a la Sala Santy.

19:00 h Cercavila pel barri fins als Jardins del Mercat.

20:00 h Lliurament de Premis als monuments fallers.

22:00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23.30 h Festa amb disc-mòbil.

Dimarts 18-03-2025

”L’Ofrena

8:00 h Despertà fallera pel barri. 9:30 h Esmorzar faller a càrrec de la Fallera Major Infantil.

11:30 h Cercavila i visita als diferents monuments.

14:00 h Gran Traca Fallera al carrer València.

14:30 h Dinar faller a la Sala Santy.

19:00 h Ofrena de flors a la Mare de Déu del Castell.

22:30 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

23:30 h Festa amb disc-mòbil: Sabi-Max.

Dimecres 19-03-2025

”SANT JOSEP / LA Cremà”

8:00 h Despertà fallera pel barri.

9:30 h Esmorzar faller a càrrec de la Fallera Major.

11:30 h Solemne Missa en honor a Sant Josep a la Sang de Crist.

12:00 h Visita a la Residència de la 3ª Edat i Cremà d’una Falla.

13.00 h Cercavila fallera pel barri.

14:00 h Gran Mascletada Aèria i Terrestre al carrer València.

15:00 h Dinar faller a la sala Santy.

18:00 h Berenar Infantil a càrrec de la falla.

18.30 h Unflables al carrer València.

19:00 h Cercavila boja pel poble.

21:00 h Cremà del nostre monument infantil.

22:00 h Sopar per als fallers a càrrec de la falla.

00:00 h Cremà del nostre monument gran.

RAVALde SANTAGUSTÍfalla

*Les diferents activitats reflectides al programa poden sofrir canvis. Amb preavís, es comunicarà en el canal de difusió de Whatsapp.

Irene Blanes

PUNT VOLAT: La iniciativa cultural es consolida

El Punt Volat representa una iniciativa cultural de gran importància per a la Falla Raval, esdevenint una marca distintiva que aglutina diverses activitats culturals al llarg de l’any faller. Aquest conjunt d’iniciatives, que combina propostes consolidades ambd’altresmésrecents,reflecteix l’esperit dinàmic i innovador de la comissió fallera, alhora que consolida la seva implicació amb la cultura, la llengua i la comunitat local. A través del Punt Volat, la FallaRavalhaaconseguitestablirun vincleestretambelsseusmembres i el poble de Cullera, generant una ofertaculturaldiversaidequalitat.

Una de les activitats més emblemàtiques del Punt Volat és el grup de teatre, que cada any desenvolupa un parell d’obres per participar en els esdeveniments organitzats per la Junta Local FalleradeCullera.Elpassatexercici, el grup de teatre va participar en la VI Mostra de Sainets Domènec García, on es va destinar una part dels beneficis a una associació benèfica del municipi, amb l’obra «Martingalesdelsmarits».Aquesta mostra és un esforç per mantenir viu aquest gènere tan arrelat a la cultura valenciana i coŀlaborar en una bona causa. També participem d’una manera més competitiva en el concurs de teatre del poble, on any rere any s’assaja amb molta cura l’obra elegida, en el cas del passat exercici va ser l’obra «Tan sols amics», guardonada amb el 4t premi i amb una nominació a millor actor.

Una altra proposta innovadora és l’activitat Raval et Beca, que busca fomentar l’aprenentatge i la promoció de la llengua valenciana. Aquesta iniciativa consisteix a subvencionar els costos de l’examen de nivell C2 de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià per a aquells membres de la comissió que aconsegueixen superar-lo. Aquest suport econòmic és una motivació important per als estudiants, que veuen en aquest projecte una oportunitat per millorar les seves competències lingüístiques i contribuir al manteniment i la promoció del valencià. Raval et Beca exemplifica com el Punt Volat no només té una dimensió cultural, sinó també educativa, establint ponts per assegurar el futur de la llengua pròpia del territori.

Un altre punt fort de les activitats del Punt Volat és l’elaboració dels llibrets de falles, tant per a la comissió adulta com per a la infantil. Aquests llibrets són molt més que una recopilació d’informació sobre els actes fallers; són autèntiques obres literàries que inclouen articles, poemes i reflexions sobre temes diversos, sempre vinculats a la cultura i a la societat valenciana. En els darrers anys, els llibrets de la Falla Raval han estat reconeguts amb premis de la Generalitat Valenciana, arribant fins i tot a obtenir un segon lloc el passat exercici amb el llibret «Art i Falles» acompanyat de l’exemplar infantil «L’abeller faller», un assoliment que omple d’orgull tota la comissió. Aquest reconeixement és el resultat d’un treball coŀlectiu on es cuida cada detall, des de la temàtica fins al disseny i la qualitat del contingut. A més, es van rebre vàries nominacions a concursos com el Premi Santa Anna, Premi Mocador, Premi Lletres Falleres al Millor Llibret o Premi La Via de la Igualtat, el qual vam guanyar amb l’article «El naixement de les dones a les Falles» de Núria Aparisi Montagud.

La Matinal del llibre en valencià és un altre esdeveniment destacat dins del calendari cultural del Punt Volat. Aquest acte, preparat amb gran cura, combina la promoció de la lectura amb activitats complementàries que enriqueixen l’experiència dels participants. El passat exercici vam convidar algunes empreses valencianes fabricants de mel, tema en el qual es basava el nostre monument infantil, férem xerrades i tallers, va resultar un matí d’allò més interessantidivertitperatottipus de públic.

El programa cultural del Punt Volat també inclou diversos concursos que s’han convertit en un aŀlicient per als participants. La bona acollida d’aquestes propostes, que han registrat una participació considerable, és una mostra de l’interès creixent per aquest tipus d’iniciatives. Durant l’exercici, els guanyadors de cada concurs son reconeguts i premiats, però també se’ls va convidar a la gala del Punt Volat, on van poder recollir els seus diplomes en un ambient festiu i de reconeixement. Una de les novetats més destacades ha estat la primera edició del premi Punt Volat a la millor explicació de falles, una proposta que busca destacar l’esforç narratiu i explicatiu que acompanya els monuments fallers. Les bases detallades d’aquest concurs i el premi econòmic que Destiŀleria Cerveró proporciona al guanyador, hangarantitunaltnivelldequalitat entre els participants, contribuint així a enaltir el patrimoni cultural i artístic de les falles.

A continuació volem mencionar i deixar constància de tots els guardonats en la gala Punt Volat de l’exercici

- Concurs de poesia amb motiu de les Festes Majors de Cullera: Javier Nácher

- Concurs de respostes inclusives amb motiu del mes de l’orgull

LGTBIQ+: Ruth Olivert

- Concurs d’escenes teatrals; una paella de diumenge: Javier Nácher

- Concurs de poesia; llàgrimes de Sant Llorenç:

Andrea Costa

- Concurs de microrelats pel dia de l’Alzheimer:

Noelia Cerveró

- Concurs de conversa satírica entre polítics: Javier Nácher

- Concurs d’auca: Lucia Martínez

- Concurs de pancartes en valencià pel 25N: Ainoa Vila

- Concurs de contes de Nadal: José Antonio Jiménez

- Concurs text satíric amb temàtica fallera: Virma Montagud

- Premi Punt Volat a la millor explicació de falla: Falla Cambro

Per concloure, volem recalcar que aquest conjunt d’activitats no seria possible sense el suport de tota la comunitat que envolta la Falla Raval. La comissió vol expressar un agraïment profund a tots aquells que han participat, seguit i coŀlaborat en els projectes del Punt Volat. Els lectors dels llibrets, els seguidors a les xarxes socials, els participants en concursos i activitats, així com els coŀlaboradors locals, han estat fonamentals per fer créixer aquesta marca cultural any rere any. La implicació de tantes persones és un reflex de l’arrelament del Punt Volat al teixit social de Cullera i de la seva capacitat per promoure valors com la solidaritat, la participació i la cura de la nostra cultura. Considerem cada exercici com una oportunitat per créixer i millorar, i gràcies al treball coŀlectiu i a l’esforç de tots els implicats, el Punt Volat continua intentant marcar la diferència dins del món faller.

PREMIS FALLES 2023/2024

Premis monuments

3r Premi secció especial Falles Grans

1r Premi interés turístic Falles Grans

1r Premi secció especial Falles Infantils

Premi a la millor Falla Infantil de Cullera 2024

Falles Infantils

Premi a l’enginy i gràcia secció especial

Falles Infantils

2n Premi interés turístic Falles Infantils

Premis cultura

1r Premi XXVIII Concurs a la Promoció i Ús del valencià.

2n Premi al Concurs de llibrets de la Generalitat per a la promoció i l’ús del valencià.

Premi la Via de la Igualtat de la Falla la Via de Tavernes de la Valldigna amb l’article “El naixement de les dones a les falles” de Núria Aparisi Montagud

Nominació al Premi la Via de la Igualtat de la Falla la Via de Tavernes de la Valldigna amb l’article “Davant la desigualtat, valentia per dir “SE ACABÓ” de Maria Such Palomares

Finalistes al Premi de Lletres Falleres 2024

Premi Mocador de les Lletres falleres:

Guanyador: “La força del disseny a les falles del segle XXI”, de Carles Rosaleny Gamón.

Nominació: “L’evolució del valencià als llibrets de falla cullerencs: des dels anys 60 fins a l’actualitat”, de Salva Andrés Martín.

Nominació: “Falles en les trinxeres” de Manolo Sanchís Ambrós.

Nominació: al Premi Santa Anna al contingut didàctic i cultural infantil d’un llibret de falla.

4t Premi XXXVI Concurs de Teatre en valencià de JLFC

Nominació a millor actor: Ruben Colubi

Premis activitats i esports

1r Classificat al campionat de Pàdel organitzat per JLF

2n Classificat al campionat de futbol Sala Cadet organitzat per JLF

2n Classificat al campionat faller de Parxís

2n Classificat al campionat de bàsquet organitzat per JLF

2n Classificat V campionat faller futbol 7 Ribera Baixa 2023

Falla Infantil

La natura és l’art que tu tries cuidar. De Banyuls & Ruiz

Falla Gran

De Cullera al cel. L’art del turisme. De Toni Pérez

President i Fallera Major: José Martínez Sampredro i Dafne Jaijo Vargas.

RECORDS FALLES 2024

President Infantil

Ofrena

i Fallera Major Infantil: Lucas Guevara Cerveró i Valeria Marí Murillo.

Proposta Ninot

Proposta Ninot Indultat

Llibret Gran Art i falles

Grup Teatrede

Grup de Sainet

Grup de Promocio

i l us del valencia , , ,

Subcampions concurs de Parxis

Equip de Padel , ,

Equip de Futbol

Sala Cadet

Equip de CampionatFutbolRibera Baixa

Equip de Basquet ,

PRESENTACIÓ

ARREPLEGÀ

VESPRADA de RIALLES

FESTA

gala fallera

COWBOY

AL CASALFALLER

TREN FALLER

TREN FALLER

PLANTÀ PREMIS

OFRENA CREMÀ

FESTES del POBLE

MATINAL MOTERA

MATINAL MOTERA

TROBADES

TROBADES SUPERHEROIS

GUIA COMERCIAL 9. RAVALde SANTAGUSTÍfalla 2025

Av. del Port, 9 46400 CULLERA

Menú diari

Esmorzars populars

Peix fresc de la Llotja de Cullera Arrossos per encàrrec

Gran varietat de tapes cassolanes

RESERVES:

649 11 25 37 (Luis)

José Camarena Montagud

Begoña Reverte Lopez

Encàrrecs celebracions, catering, pastisseria selecta, Candy-Bar

Telèfons: 96 311 56 51 - 627 57 20 69

C/ Sant Francesc 8 (Cantó C/ Mur de les Ànimes, 32) CULLERA

MUNTATGE INDUSTRIAL: transportadors, cabines, paletitzadores, etc.

CABINES: pintura, forns, etc.

QUALITAT,

GABRIEL MUÑOZ MORCILLO GERENT

664 253 262

gabriel@mgamontajes.es

SOLDADURES HOMOLOGADES ESTRUCTURES METÀL·LIQUES MANTENIMENT

RESPONSABILITAT, DISPONIBILITAT

AIMAR S.L. AIMAR

Carrer Muñoz Degraín 51 - 46400 Cullera (València)

Telèfon. 96 172 03 01

Mòbil: 605 256 033

Carrer del Braçal de Marco, 15, 46410 Sueca

ESPECIALISTES EN IL·LUMINACIÓ

Enllumenat public, àrees esportives i residencial

Enllumenat industrial i comercial

Enllumenat decoratiu

EQUIPAMENT URBÀ

Mobiliari urbà

Jocs infantils

Jocs àrees esportives

Elements biosaludables

comercial@conmou.es

SERVEI A DOMICILI

Carrer València, 128 46400 CULLERA

Telèfon: 607 64 59 95

ELABORACIÓ PRÒPIA TRADICIONAL DE TOTS ELS SEUS PRODUCTES

Carretera de Sueca n. 38, CULLERA - Telèfon: 644 496 017

Carretera de Sueca, 51, Cullera 46400

Telèfon: 663 02 76 93 - 627 82 44 58

C/Joanot Martorell, 41, baix, esq. 46470 Massanassa (València) Mòbil/WhatsApp 606116697

lestoreta-fallas@hotmail.com

INSÍGNIES INSÍGNIES PINTADES INSÍGNIES DE RELLEU CARAMBES CLAUERS MEDALLES

JOIES

JOIES FALLERES JOIES PRESIDENTS

REGALS REGALS DE TOTA MENA PERSONALITZATS FEM LA TEUA IDEA REALITAT

BRODATS BANDES FALLERA MAJOR BANDES CORT D’HONOR SENYERA BRODADA CORBATINS ESTENDARDS BRUSES

QUADRES I TROFEUS QUADRES PRESENTACIONS PERGAMINS PLAQUES CRISTALLS TROFEUS

ANISATS, LICORS I BRANDI

C/SUECA, 7 46400 CULLERA (VALÈNCIA)

TELÈFON I FAX: 96 172 00 68

Gelateria - Orxateria

Florazar I Cullera

Electrodomèstics de primera qualitat al millor preu.

En Bazar Andorra trobaràs tot el que necessites

Les millors marques del mercat!

Plaça la Llibertat, 19 - CULLERA

Telèfon: 96 172 07 20

Visita'ns, t'alegraràs!

Avinguda país valencià, 67 - baix

46400 cullera

Bar PASSEIG

Esmorzars populars

Sopars i dinars d’empresa

Celebra el teu esdeveniment amb nosaltres

Passeig Dr. Alemany, 6 CULLERA

Avinguda del País Valencià, 9, 46400 Cullera, València

Telèfon. 618 83 79 39

Material de belles arts Manualitats

Trofeus Decoració Articles de regal

Plaça d’Espanya 14

Telèfon: 659 39 77 71

“El lejiero”

C/ Colón, 33 - 46400 CULLERA

Telèfons. 96 172 53 18 - 96 172 64 22

Mòbil: 647 404 841

C/Rei en Jaume, 26 46400 CULLERA

Telèfon. 960 657 433

Estem al....

C/Sueca, 53, CULLERA

TELÈFON. 96 172 36 57

MÒBIL. 616 031850

ARTICLES DE REGALSCOMPLEMENTS DECORACIÓ -DROGUERIA

COMPLEMENTS DE LA LLAR

Telèfon. 654 536 424 C/Cabanyal, 10 baix - CULLERA

CONSTRUCCIÓ DE VIVENDES

REHABILITACIÓ DE FAÇANES

REFORMES EN GENERAL ESTRUCTURES

LLANTERNERIA

ELECTRICITAT

PINTURA

Avinguda Blasco Ibáñez, 4, 46400 Cullera, Valencia

www.inmobiliariacullera.com

Cooperativa Valenciana Unió Protectora d’El Perelló

Telèfons:

96 177 00 21 - O cina

96 177 00 35 - Subministres

Carretera Natzaret - Oliva km 20,200

46420 El Perelló (València)

Viatges discrecionals - AcomiadadesCol·legis - Fàbriques - Serveis urbans

Aquopolis - Línia Estació, Platja-Faro i Marenys

AUTOBUSOS I MICROBUSOS de 22,26, 37 i 55 places

Ateneu Musical,23 46400 CULLERA

mjoserib@hotmail.com

Despatx: 96 172 10 12

Garatge: 96 173 27 95

Mòbil: 606 45 12 70

Particular: 96 172 13 94

ASSESSORAMENT I CUIDATS ESTÈTICS DE L’HOME I

DONA ACTUAL

Telèfon: 96 173 84 84

Avinguda. País Valencià, 27

46400 CULLERA

www.inmobiliariafuturo.es

C/Sant Vicent Màrtir, 1 Edi昀椀ci Racomar, baix 46400 CULLERA (València)

Tel: 96 174 66 02 - 662 133 161

Carrer de la Bega, 13, 46400 Cullera

Telèfon: 961 72 60 11

Cafeteria:

Carrer 25 d’abril n. 91

Telèfon: 96 026 4628

Obrador: Carrer del Vall, 69

Telèfon: 96 172 04 68

46400 CULLERA

BAR CHELO

El milloret en esmorzars El en esmorzars

Carrer València, 46400 Cullera, València

BAR LA TARONJA

Carrer València, 122, 46400 Cullera, València

De divendres a diumenge: Servici ràpid i de con昀椀ança Tefefona ara i gaudeix sense moure’t del teu sofà! @pizzadorcullera

LA TEUA PIZZA FAVORITA ARA A CASA!

Repartiment a domicili disponible

Demana al: 96 172 25 53

C/ València, 73 46400 Cullera Tel. 619 245 870

CARRER JOSEP BURGUERA, 2 46400 cullera

Tel. 96 172 32 34 Fax. 96 173 80 33

GRÀCIES moltes