Penedès Econòmic nº9

PENEDÈS ECONÒMIC Preu: 1,00€

Núm. 9 febrer 2012

EL MENSUAL DE NEGOCIS DEL PENEDÈS

Les matriculacions de vehicles cauen fins un 66% en alguns pobles de la comarca

Pacs i les Cabanyes són els municipis on més es recapta en concepte d’IRPF per contribuent

pàg. 4

pàg. 6

LA REFORMA LABORAL

Els empresaris i sindicats del Penedès valoren els pros i contres de la nova llei pàg. 2-3

Les vendes de cava a l’exterior salven un mal any al mercat interior

La zona blava de Vilafranca és més barata que a les capitals mitjanes

pàg. 12

pàg. 15

ENTREVISTA EN PROFUNDITAT A

MERCÈ ROSSELL TRENS pàg. 16

Presidenta de la patronal Pimecava

2

Penedès Econòmic

febrer 2012

L’ANÀLISI

La nova reforma laboral, vista des de l’òptica penedesenca Els agents socials lamenten i critiquen que s’hagi fet per decret i sense un acord previ amb el Govern OLGA AIBAR El passat 10 de febrer es va signar el Reial Decret Llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, un text que ha generat, i que generarà, molt de debat en el futur. Per això, des del Penedès Econòmic hem volgut explicar-ne els principals aspectes clau per intentar esclarir una mica més els pros i els contres del que suposarà en les relacions laborals.

Els principals són que s’abarateix l’acomiadament amb una rebaixa de 45 a 33 dies per any treballat en la compensació màxima per acomiadament improcedent, amb un màxim de 24 mensualitats. En cas d’acomiadament procedent per causes objectives, l’extinció del contracte indefinit serà de 20 dies per any treballat, amb un màxim de 12 mensualitats. A aquestes mesures s’afegeix la supressió del permís administratiu previ en els ERO. Per a combatre l’elevat atur juvenil que hi ha actualment, el Govern ha anunciat la creació d’un nou contracte indefinit de suport als emprenedors que incorporarà importants bonificacions fiscals per a les pimes i els autònoms que contractin joves o aturats de llarga durada. Així, s’estableix una deducció fiscal de 3.000 euros per a les empreses i autònoms que contractin el seu primer treballador si aquest és menor de 30 anys. A aquesta xifra, s’hi podran sumar uns altres 3.600 euros si, a més a més, està a l’atur i, si es tracta d’un aturat de llarga durada, major de 45 anys, la bonificació serà de 4.500 euros. En els dos darrers casos, el treballador haurà d’haver percebut la prestació de l’atur durant, almenys, tres mesos.

El Govern també vol potenciar la formació continuada del treballador per tal d’adequar-la a les necessitats de l’empresa.

Un altre dels grans eixos de la reforma laboral són els canvis del sistema de negociació col·lectiva.

En aquesta qüestió, les modificacions són considerables, ja que la reforma prima el conveni d’empresa sobre el sectorial. Així, les empreses podran modificar les funcions dels treballadors depenent de les seves necessitats, és a dir, es facilita la modificació de la jornada de treball, l’horari, el

 Manifestació del passat 19 de febrer a Barcelona

salari i el sistema de rendiment, entre d’altres temes, i es podrà desvincular del conveni col·lectiu després de dos trimestres de disminució d’ingressos. També es limita a un màxim de dos anys la prolongació indefinida dels convenis quan no hi ha un acord.

Els representants dels empresaris critiquen que la reforma s’hagi fet per decret, en comptes de ser el resultat de l’acord entre el Govern i els agents socials. Tanmateix,

LA REFORMA VOL FOMENTAR LA CONTRACTACIÓ INDEFINIDA I LA FORMACIÓ consideren que té diversos aspectes positius. Entre aquests, destaquen que es regula l’absentisme laboral i que s’incentiva la contractació dels joves, un dels que més atur pateix, situat a l’entorn del 50%. També que permet una major flexibilitat laboral, ja que es pot modificar les funcions dels treballadors en funció de les necessitats de l’empresa i que s’obliga les empreses a formar els seus treballadors. Tanmateix, lamenten que la reforma no contempla d’altres mesures que necessiten els empresaris com ara l’accés al crèdit.

Els sindicats, per la seva banda, afirmen que la reforma permet “un acomiadament més fàcil i més barat “perquè la majoria de les indemnitzacions seran de 20 dies per any treballat, cosa que farà augmentar l’atur. Alhora, permet imposar els expedients de regulació d’ocupació (ERO) ja que

s’elimina el tràmit de mediació i autorització de l’Administració i es dóna “un cop a la negociació col·lectiva”, ja que l’empresa es podrà desvincular fàcilment del conveni col·lectiu.

També critiquen el poder que assumeixen els empresaris perquè, la baixada d’ingressos o vendes durant dos trimestres consecutius, encara que l’empresa tingui beneficis, serà motiu suficient per a rebaixar el sou dels treballadors i, al tercer trimestre, els podran acomiadar. Finalment, consideren que es condemna el jovent a la precarietat, ja que “condemna els joves a uns salaris baixos, contractes precaris i a tenir menys drets si volen treballar”.

Davant d’aquesta reforma, proposen una reforma fiscal que faci el sistema “més just, solidari i redistributiu” en el qual es controli el frau fiscal, es persegueixi l’economia submergida i s’eliminin els paradisos fiscals; una reforma financera “en profunditat” perquè els poders públics puguin controlar els mercats financers i bancaris per posar-los al servei de l’economia productiva i un canvi de model productiu, basat en “la producció d’alt valor afegit, la competitivitat de les empreses, la formació dels treballadors, l’ocupació de qualitat i els salaris dignes”.

Tot i no haver-se convocat encara una vaga general, la reforma ha provocat la primera reacció dels sindicats en forma de manifestació, celebrada el 19 de febrer a 57 ciutats espanyoles. Els sindicats no volen precipitar-se i que no els passi com en la darrera vaga general contra la reforma de Zapatero, que va tenir un escàs seguiment. Ara estan a l’espera que alguns dels aspectes de la nova norma es corregeixin durant el

M. JOSEP TUYÀ I MANZANERA Regidora d’ocupació de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès

La reforma laboral La política espanyola, aquest mes, ha vingut determinada per la reforma laboral del Govern Central.

Que els sindicats estiguin en contra de la reforma laboral és lògic, per moltes raons, però el que és important és saber el perquè de la necessitat d’una reforma laboral a l’estat espanyol.

L’ocupació es genera en èpoques de bonança, però, tot i aquestes èpoques, l’estat espanyol sempre ha tingut el doble d’atur que la mitjana europea. Per tant cal plantejar-nos el perquè de tot plegat. La legislació laboral és diferent en els països europeus on el seu índex d’atur és molt baix en relació a l’Espanyol.

El segon que ens plantegem, és si cal assimilar les legislacions laborals als països europeus a on la seva taxa d’atur es més baixa que l’espanyola, o ans al contrari, mantenirnos en una normativa que cada cop provoca més deslocalitzacions de les empreses.

Sembla d’una lògica aclaparadora que ens anem acostant cap aquestes normatives laborals europees, i la reforma proposada per en Rajoy, ens va acostant al marc europeu. Hem estat uns anys amb una normativa molt rígida, i quan més es protegeix un col·lectiu, més l’acabes desprotegint-lo. Necessitem, davant d’una economia globalitzada, un sistema flexible que garanteixi més la productivitat i la competitivitat, i a la vegada que sigui marc de reconeixement i protecció dels treballadors.

En cap cas podem atribuir la crisi a la legislació laboral que ha regulat aquest país, però en aquests moments no ajuda a sortir de

la crisi. La reforma, per si mateixa, no crearà llocs de treball d’un dia per l’altre.

També cal ser conscients que algunes empreses l’utilitzaran per ajustar les seves plantilles, però també hi haurà d’altres que la utilitzaran per contractar nou personal. A curt termini no crec que suposi la creació de molts llocs de treball, però calia fer-la per generar confiança dins i fora de les nostres fronteres.

De portes endins, farà que els petits i mitjans empresaris es puguin animar a contractar més persones quan les coses vagin millor. Els generà la confiança que quan els torni a anar malament, podran prescindir del treballador a un cost més assumible. Hem de pensar que les pimes són les que tenen dificultats autèntiques per garantir la competitivitat a causa dels costos laborals. Les pimes són el nostre teixit empresarial. I quan acomiaden és perquè no els queda altre remei i ho fan, a més, pensant en el treballador, que és una persona que coneixen perfectament, així com en la seva família.

També generarà confiança de portes enfora, de cara als mercats. Si transmetem la idea de confiança vol dir que les nostres emissions de deute es col·locaran a un interès més baix. Generar confiança a l’exterior vol dir que els empresaris estrangers puguin tornar a triar Espanya com a país de destí de més inversions. I confiança a l’exterior també vol dir que les institucions europees i internacionals creguin en el nostre futur econòmic i, per tant, si cal que ens ajudin, ho faran amb la seguretat que estem fent els deures correctament.

Penedès Econòmic

febrer 2012

3

L’ANÀLISI Xavier Cardona

President de l’Associació d’Empresaris de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf (ADEG) El que considero més greu de la reforma laboral que s’ha fet és que no ha estat el resultat d’un acord entre els agents socials, sinó que ha estat un exercici unilateral per part del govern, tal com també va passar amb l’anterior, impulsada per Zapatero.

La reforma hauria de tenir un impacte important per tal de refer la situació actual de l’ocupació. L’opinió de l’ADEG és que, a curt termini, no tindrà cap efecte sinó que incrementarà l’atur. Potser si s’hagués fet fa dos o tres anys, quan començava la crisi, ara en gaudiríem de les conseqüències positives, però la situació actual és que hi ha més de 5 milions d’aturats. Per tant, caldria prendre alguna mesura a curt termini per pal·liar aquest atur.

Tot i que dirigeixo una associació d’empresaris, reconec que, des del punt de vista social, els treballadors surten amb les orelles calentes perquè les premises del context de la reforma són lesives per als seus interessos. Això no és positiu perquè crea més descontentament social, cosa que pot ser letal. Els efectes de la situació que vivim van directament contra la línia de flotació del consum perquè tots els ciutadans posen ràpidament la cremallera a la butxaca, fet que comporta una disminució en la inversió i s’entra en una roda funesta.

Tanmateix, crec que la reforma era necessària, almenys pel que fa a la qüestió de la flexibilitat dels treballadors a la feina, el fet que l’empresari pugui disposar de mà d’obra quan realment la necessita. També la regulació de l’absentisme laboral.

Abans, la gent amb poca ètica se n’aprofitava de les baixes i ara que la situació està com està, no es fa. Per això crec que és bo que la reforma ho reguli perquè, quan s’arregli la situació, estigui contemplat.

Pel que fa a la formació, és bo que s’hagi contemplat l’obligació de les empreses a formar els seus treballadors perquè el principal problema del país és que hi ha molta gent que “no sap fer la o amb un canuto”. El paradigma anterior no tornarà. Per tant, la gent ha de reciclar-se per ocupar un lloc de treball d’una naturalesa diferent al que feia.

La reforma no contempla, però, d’altres mesures que necessiten els empresaris com ara l’accés al crèdit que permeti que, les empreses sanejades, puguin créixer perquè d’altres no hagin de tancar. Calen mesures fiscals i econòmiques valentes que permetin que aconseguim sortir de la situació en què ens trobem.

Antonio Cruces

Secretari d’Organització de CCOO a l’Alt Penedès i el Garraf Tal com deien els lemes de les pancartes de la manifestació que es va fer el 19 de febrer, la reforma laboral és injusta amb els treballadors, ineficaç per a l’economia i inútil per a l’ocupació.

Suposa una precarització del treball encara més gran, cosa que és completament inútil per a crear ocupació.

Permet l’abaratiment de l’acomiadament de 45 a 33 dies per any treballat, però, a la pràctica, la majoria de les indemnitzacions seran de 20 dies per any treballat i això farà augmentar l’atur. A més, es condemna als joves a la precarietat perquè el contracte indefinit d’un any de prova s’allargarà fins als 30 anys, cosa que els impedirà independitzar-se i tenir plans de futur. Bàsicament, es treu la feina als pares per donar-la als fills, però en precari.

Un altre aspecte preocupant és que desregularitza i dóna via lliure als expedients de regulació d’ocupació (ERO), ja que s’elimina el tràmit de mediació i autorització de l’Administració; això suposa una gran desprotecció per al treballador. Els sindicats seguirem oferint als treballadors assessorament jurídic per als dubtes i consultes que tinguin, però no podrem intervenir en la negociació.

La reforma dóna carta lliure als empresaris perquè permet abaixar sous, si es produeix una baixada d’ingressos o vendes durant dos trimestres consecutius, encara que l’empresa tingui beneficis, i modificar lliurement les condicions de treball (categoria, horari, salari, mobilitat geogràfica...) Això, a la nostra comarca, ens afectarà molt perquè un dels pilars de la nostra economia és el vi i el cava, que sempre estan exposats a la temporalitat. Així, si del gener al juny les vendes van malament i després no milloren, els empresaris podrien abaixar salaris o, fins i tot acomiadar gent.

Respecte als convenis laborals, els treballadors queden desprotegits perquè la nova reforma permet l’empresa no aplicar els conveni col·lectiu després de dos trimestres de disminució d’ingressos. Fins ara, els sindicats negociaven els convenis de forma sectorial i tenien un punt de referència: el salari i la jornada laboral. Ara la reforma dóna una clara preferència als convenis d’empresa. L’únic que fixarà els criteris serà el patró, l’empresari. Això suposa un cop molt fort a la negociació col·lectiva.

El missatge que intentem aportar és que els sindicats som l’eina per aconseguir les millores que s’hagin d’aconseguir en qüestions laborals, i que continuarem lluitant per aconseguir-ho.

Francesc Simó

Gerent de la Unió Empresarial del Penedès (UEP)

La tasca dels sindicats ha estat totalment necessària des de l’inici de la transició democràtica fins l’actualitat. Tanmateix, el marc de relació entre empresa i treballador ha canviat molt en els darrers temps i, la situació econòmica actual, ha accelerat un procés imprescindible de redefinició d’aquesta relació. Els sindicats seguiran sent necessaris, però hauran d’adaptar-se a la situació actual, on cada empresa té una realitat diferent.

La reforma laboral dóna eines noves a l’empresa a l’hora de planificar i minimitzar les conseqüències de les fluctuacions de feina amb l’objectiu d’evitar acomiadaments innecessaris. També es considera positiva l’eliminació de la vinculació del grau d’absentisme d’un treballador amb el de la plantilla per justificar l’absentisme, com a causa d’acomiadament. Cada treballador haurà de respondre individualment i no podrà diluir les seves responsabilitats amb el còmput mitjà de l’empresa.

Pel que fa als ERO, que s’han multiplicat a causa de la crisi, aquesta és una eina que permet a l’empresa adaptar-se a les variacions del seu mercat, tant en èpoques de crisi com de bonança. És una eina complexa orientada bàsicament a la gran i mitjana empresa amb l’objectiu d’evitar la fallida i el tancament d’activitat.

Tanmateix, la seva activació ha d’anar acompanyada d’altres mesures de reestructuració de l’empresa per fer-la competitiva i poder seguir la seva activitat. Ara s’elimina l’autorització administrativa en els casos de reducció, suspensió i extinció d’expedients laborals, una part del procediment per fer-la més àgil però amb el mateix objectiu. L’ERO no és una eina d’acomiadament sinó d’adaptació.

Com a valoració general, la proposta de llei laboral és un pas cap a la necessària flexibilitat i seguretat jurídica de les relacions laborals i un impuls per generar confiança en la contractació, no una eina per generar contractació per si mateixa.

La reforma permet a l’empresa no aplicar el conveni col·lectiu després de dos trimestres de disminució d’ingressos. Es considera positiva la flexibilització interna, però el procediment per despenjar-se del conveni d’àmbit superior no està pensat per la pime, són procediments propis de les grans empreses. Les negociacions entre sindicats i empreses seguiran en l’àmbit de la negociació col·lectiva amb un període màxim de dos anys. Possiblement el període correcte seria el d’un any.

Francesc Rica

Secretari de la UGT a la Unió Intercomarcal de l’Anoia- Penedès – Garraf Aquesta reforma laboral trenca l’equilibri de forces que existeix entre les organitzacions empresarials i sindicals, amb una inclinació molt descarada a afavorir els interessos del gran capital.

El text de la reforma facilita la modificació de les condicions laborals que ens poden apropar més a les del nord d’Àfrica que a les del nord d’Europa. La defensa d’unes condicions laborals més justes s’hauran de portar als jutjats socials.

S’incrementaran els acomiadaments. Abans de l’entrada d’aquesta reforma s’establia una negociació on empresaris, administració i sindicats arribàvem a acords amb la finalitat de facilitar la viabilitat de les empreses amb acords que, excepte en els expedients d’extinció, satisfeien a les parts. Ara només ens deixen la possibilitat de resoldre judicialment els conflictes.

Aquesta reforma només servirà per devaluar els salaris dels treballadors i retallar drets laborals. Fa quatre anys, vam arribar a taxes d’atur a l’Alt Penedès de 6-7% amb una legislació laboral que protegia millor els interessos dels treballadors.

En principi els sindicats cobrem uns serveis jurídics per a la tramitació d’expedients de regulació quan són d’extinció de contractes, com fa qualsevol advocat. En tractarse de col·lectius nombrosos, el preu que paga cada treballador no afiliat resulta més econòmic que si la tramitació es realitza a títol individual; no obstant això, ningú té l’obligació d’utilitzar els nostres serveis. Hi ha molta literatura sobre el que cobren els sindicats; els expedients no són un negoci per a un sindicat. No sé d’on treuen aquestes xifres però poden preguntar als treballadors afectats.

Els atacs que rebem els sindicats són orquestrats pels estaments als quals els molesta que els treballadors s’organitzin per defensar els seus interessos. Al nostre país aquests grups de pressió estan representats per la “caverna mediàtica” de la ultradreta i utilitzen totes les eines que tenen al seu poder per atacar-nos.

Les negociacions es produiran en totes les empreses que vulguin ser competitives.

Aquesta reforma permetrà que aquells empresaris que treballen a la vora d’infringir la llei ho tinguin més fàcil i que els empresaris “seriosos” ho tinguin més difícil. Entre tots hem de lluitar per un canvi productiu al nostre país i això no es produirà només amb acomiadaments més barats. Això s’ aconseguirà quan els nostres joves millor formats no hagin d’emigrar a Europa per aconseguir condicions laborals dignes.

4

Penedès Econòmic

febrer 2012

ACTUALITAT

Les matriculacions de vehicles van caure fins un 66% en els pobles petits La manca d’ajudes del sector públic als concessionaris i l’increment de la pressió fiscal al comprador posen difícil la recuperació de les vendes LÍDIA OÑATE El sector de l’automòbil continua en hores baixes. En el darrer any les matriculacions de vehicles nous van baixar un 14,14% respecte al 2010; 687 vehicles menys d’un total de 4.169. En 10 dels 12 mesos es van registrar pèrdues, i tot semblava indicar que l’any 2011 seria horrible. Però al desembre les vendes es van revifar de forma inusual, arribant a matricular-se 548 vehicles, un 63,09% més que al 2010, segons dades del Gremi de Venedors de Vehicles de Catalunya. Tot i aquest repunt, els concessionaris no esperen grans vendes per al 2012, menys encara si es té en compte la pujada de l’IRPF que s’aplicarà aquest mes i els increments d’impostos i taxes que cada vegada ofeguen més al possible comprador.

En la majoria dels municipis les vendes han decrescut entre un 30 i un 50%, tot i que en alguns les pèrdues han estat superiors com Sant Pere de Riudebitlles (66,07%), Castellet i la Gornal (56,75%), i Santa Fe del Penedès

(-53,84%). L’Alt Penedès viu una situació particular en el sector automobilístic, ja que el 84% de matriculacions es concentren en dos municipis: les Cabanyes i Vilafranca. Com a capital de comarca, Vilafranca aglutina el 17,27% de les matriculacions, mentre que les Cabanyes, el 66,78%.

VILAFRANCA I LES CABANYES CONCENTREN EL 84% DE NOVES MATRICULACIONS En aquest municipi les matriculacions només han disminuït un 3,6%. Això ajuda l’economia penedesenca que, tot i tenir pèrdues en aquest sector, han estat menors gràcies a la presència d’una empresa catalana de rènting establerta al municipi cabanyenc. Allà matricula tots els seus vehicles, 2.784 al 2011, ja que és un dels llocs on l’impost de matriculació és més econòmic.

La dinàmica de baixades només s’ha trencat en un municipi, a Sant Cugat Sesgarrigues, que ha millorat un 3,65% les matriculacions.

En aquest cas, les xifres ja partien d’una baixada molt pronunciada del 2009, en el qual les matriculacions es van reduir gairebé a la meitat. És precisament aquell any quan les matriculacions van decaure més als pobles petits, a favor dels nuclis amb més població i pes econòmic, que van augmentar les vendes. Al 2011, la marca Ford va ser la més matriculada a l’Alt Penedès amb 516 vehicles, seguit de Toyota (492) i Opel (425).

De moment, tant l’Estat com la Generalitat han negat qualsevol estímul més per a les vendes en el sector de l’automòbil, una ajuda que va permetre revifar-lo durant el temps en el qual es van proveir els famosos plan 2000E. En els mesos més difícils, març, abril i juny, les pèrdues van superar el 30%. Al 2012 la tendència a l’alça iniciada el desembre sembla anar per bon camí, ja que aquest gener, les matriculacions van augmentar un 4%, el que les situa als mateixos nivells que el 2009.

 Matriculacions per marques a l’Alt Penedès (any 2011)

 Font: Gremi de Venedors de Vehicles de Catalunya.

 Matriculacions a l’Alt Penedès

febrer 2012

Penedès Econòmic

5

6

Penedès Econòmic

febrer 2012

ACTUALITAT

Pacs i les Cabanyes és on Hisenda més recapta en IRPF per contribuent Ocupen els primers llocs del rànquing de la base imposable mitjana de la renda de la comarca del 2009, una base que va caure a tot Catalunya a causa de la crisi OLGA AIBAR Pacs del Penedès i les Cabanyes són els municipis amb la mitjana de recaptació de la renda més alta de la comarca. Pacs, a més, es troba entre els 20 municipis amb la base imposable d’IRPF més alta de Catalunya.

Així ho indiquen les dades sobre la base imposable per declarant de l’impost sobre la renda, corresponents al 2009, fetes públiques per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), a partir de les dades de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

En concret, la base imposable per declarant de Pacs del Penedès és de 30.298 euros i la quota resultant per declarant és de 9.203, mentre que la mitjana de la base imposable de la comarca és de 20.067 euros i de la quota resultant de 4.321. Una mitjana que està per sota de Catalunya, que se situa en 21.668 euros i 5.276 de

quota resultant.

Pel que fa a les Cabanyes, la base imposable per declarant és de 24.183 euros i la quota resultant de 5.434. Aquestes dades indiquen que la riquesa que generen aquests dos municipis penedesencs és important.

La base imposable és l’import format pel total de rendiments obtinguts pel contribuent durant el període impositiu. Inclou els rendiments del treball, el capital immobiliari i mobiliari, els rendiments empresarials i professionals i les variacions patrimonials.

Pel que fa a la quota resultant, és el resultat d’aplicar sobre la quota líquida les deduccions per doble imposició de dividends, internacional, per la imputació de rendes per la cessió de drets d’imatge, o les compensacions fiscals per arrendament o adquisició de l’habitatge habitual.

Segons les dades de l’Idescat, el 2009 hi va haver un descens generalitzat de la base imposable a

tot Catalunya. Aleshores, és quan la crisi va començar a despuntar i a mostrar els seus efectes d’una manera més clara i notòria en les butxaques i en les cases de totes les famílies.

Les comarques amb la base imposable per declarant més alta de Catalunya són el Barcelonès, amb 24.076 euros de recaptació i el Garraf, amb 22.957. Tot i així, han perdut més d’un punt percentual respecte de l’any 2008.

La nostra comarca se situa en la dotzena posició en el rànquing de les 42 comarques catalanes.

Matadepera i Sant Cugat són els dos municipis de Catalunya que encapçalen el rànquing de la recaptació per l’IRPF a Catalunya amb 40.109 i 38.594 euros, respectivament. Tot i això, han perdut al voltant de dos punts percentuals respecte de l’any anterior, el 2008. Pel que fa a la més baixa, és Gavet de la Conca, a la comarca del Pallars Jussà, amb 10.231 euros.

(IRPF) Alt Penedès Sèrie temporal

(IRPF) Alt Penedès

Distribució per municipis. Any 2009

Dades comarcals corresponents a la declaració de la renda de 2009

 La base imposable de l’IRPF a Catalunya

Font: Idescat, a partir de les dades de l’Agència Estatal d’Administració Tributària.

Penedès Econòmic

febrer 2012

7

ACTUALITAT

MARIA BATET ROVIROSA Formadora especialitzada en creació de metodologies per emprendre

Una nova manera d’aprendre!

Crec fermament en la formació com a mitjà d’aprenentatge de coneixements, habilitats i, sobretot, actituds, vagi per endavant. Però, dit això, voldria fer una reflexió sobre una nova manera d’aprendre.

De fet la novetat rau tant en la forma d’aprenentatge com en el lloc on trobem els coneixements. I aquest lloc és la Xarxa i la forma és la que alguns han anomenat el “fast food” intel·lectual.

Internet i les xarxes socials constitueixen, ja per a molts, la principal font d’informació i aprenentatge. En els àmbits professionals Linkedin, Twitter i també Facebook en alguns casos, ens passegen amb una rapidesa vertiginosa per aquest món efímer i ràpid, que modifica la nostra manera de llegir i fins i tot de pensar. Llegim en horitzontal, títols, sumaris i resums cercant sempre respostes ràpides i frases curtes. L’estil de lectura que promou la xarxa valora l’eficiència i la immediatesa per damunt de tot.

Tot això, que esdevé un veritable risc per a la concentració (i per aprendre cal atenció i concentració), és alhora una porta oberta al coneixement i a les relacions.

A través de les xarxes socials podem aprendre de temes concrets, conèixer les novetats del sector en el qual treballem, estar al

dia dels canvis tecnològics que es van produint, fer contactes a nivell professional, aconseguir clients...

Però, possiblement, una de les coses que més m’ha impressionat i que ha motivat aquest escrit, és la generositat que trobes a la Xarxa.

M’interessen especialment tres temes: tot el que està relacionat amb l’educació, amb l’emprenedoria i amb la creativitat. Fa aproximadament mig any que dedico mitja hora al dia (alguns dies he de reconèixer que una miqueta més) a la Xarxa, a alimentar els meus perfils en aquest entorn i a llegir i a descobrir. He trobat blocs d’una riquesa extraordinària de continguts i opinions, he llegit llibres que algú ha suggerit, he vist presentacions o vídeos que algú altre ha penjat...

Us imagineu el temps que trigaríem a fer un compendi tant extens com el que podem aconseguir en poques hores sobre un tema?

Gràcies a la generositat de tanta gent que comparteix el seu coneixement, avui podem aprendre i aprendre molt en aquest nous entorn que ens brinden les xarxes socials. Hem d’aconseguir que tanta informació no es converteixi en excés d’informació, saber triar-la i integrar-la. Aquest és el repte, perquè, ens agradi o no, aquesta és una nova manera d’aprendre. Aprofitem-la!

PENEDÈS ECONÒMIC Consulta les anteriors edicions a:

www.penedeseconomic.com

Les participacions preferents també alarmen els penedesencs LÍDIA OÑATE Les consultes sobre les Participacions Preferents estan arribant a totes les oficines d’informació al consumidor, també a l’Oficina Comarcal de l’Alt Penedès i l’Oficina Municipal de Vilafranca. En els darrers mesos, més d’un milió de persones, 300.000 de les quals catalanes, s’han vist involucrades en l’última de les accions polèmiques que han realitzat bancs i caixes: bloquejar els estalvis dels clients fins que substitueixin les participacions preferents per productes que no suposin un problema com els dipòsits a llarg termini o obligacions convertibles en accions.

A Vilafranca ja s’han vist els primers casos, tot i que encara no se’n tenen dades fiables dels afectats. Pere Massegué, coordinador a Catalunya de l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), va ser dilluns a Vilafranca per oferir una xerrada sobre les possibles accions que es poden emprendre per solucionar el problema de forma favorable per al consumidor.

Les participacions preferents són un híbrid entre accions i renda fixa que no estaven cobertes pel Fons de Garantia de Dipòsits.

 A la xerrada van assistir més de 60 persones

Bancs i caixes les van posar a la venda ara fa més d’una dècada, tot i que la majoria es van comercialitzar a partir del 2007. Depenent dels beneficis de l’entitat financera, el titular de les participacions rebia uns interessos elevats (segons la fiabilitat de l’entitat), però realment no es feia efectiu el pagament, ja que moltes participacions tenien caràcter perpetu, una condició de la qual molts consumidors no en tenien constància.

La majoria dels inversors són persones grans que, per desconeixement, van adquirir un producte financer que no s’adequava al seu perfil estalviador i d’inversions.

Aquests canvis i presses per part de les entitats financeres arriben

després de la signatura de l’acord europeu de Basilea III que entrarà en vigor el 2013 i que especifica que les participacions preferents emeses abans del 2010 no serveixen als bancs per assolir els requisits de capital exigits.

Ara, les entitats financeres es neguen a abonar el diner en efectiu corresponent a les participacions, però, a canvi, ofereixen recuperar els seus diners en forma d’accions i dipòsits a llarg termini, uns productes que sí que estan permesos en l’acord. Des d’ADICAE defensen que no s’obliga a les entitats bancàries a fer aquest tipus de bescanvi i alerten que les opcions que han plantejat fins ara comporten un risc molt elevat de perdre la inversió.

Dones d’Empresa convoca el 2n Premi Dona Emprenedora REDACCIÓ

El col·lectiu Dones d’Empresa de l’ADEG, que aplega més de 500 dones emprenedores, empresàries, executives i directives del Penedès i el Garraf, convoca per segon any el Premi Estela Dona Emprenedora. En el marc de la Nit de l’Empresa, que tindrà lloc divendres 27 d’abril, es farà el lliurament del premi.

L’empresària Lídia Rodríguez, d’Acasa Serveis d’Atenció a Domicili, va ser la guanyadora de la primera edició, en la qual van participar 20 candidatures.

Aquest guardó es va convocar per primera vegada l’any passat amb la voluntat de reconèixer l’actitud emprenedora, l’esforç, la creativitat, l’originalitat, el talent i la constància de l’activitat de les do-

nes a l’empresa. Enguany, a més, l’entitat posarà èmfasi especial en la conciliació laboral i familiar i tindrà en gran consideració les candidatures de les dones que treballin en aquesta línia. És una convocatòria oberta, és a dir, totes aquelles dones que

es vegin com a mereixedores del premi poden omplir el formulari que trobaran a www.donesdempresa.cat. D’altra banda, també es poden proposar altres dones que puguin optar-hi. El termini de presentació de candidatures finalitzarà el proper 9 de març.

8

Penedès Econòmic

febrer 2012

ACTUALITAT

Una trama financera a l’ACM implica Joan Raventós Rafecas El vilafranquí, mentre era administrador de Parés Solé, SL, va tenir un temps la seu social a casa seva REDACCIÓ

El periodista vilafranquí Joan Raventós Rafecas, fill de l’històric exdiputat de CiU, Joan Raventós Pujadó, s’ha vist implicat en un presumpte frau financer relacionat amb l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i protagonitzat per l’exsecretari general i actual coordinador de la Diputació de Barcelona, Josep Maria Matas.

El cas va ser destapat pel diari El País, el passat 14 de febrer i des d’aleshores, ha estat notícia a diversos mitjans de comunicació. Segons denunciava el rotatiu, Matas va facturar prop d’un milió d’euros a la seva empresa Parés Solé, SL a través de l’ACM mentre dirigia aquesta institució, propera a CiU, per treballs dels proveïdors de l’ACM que cobrava com a propis. Un nou cas de gestió il·lícita del capital d’un càrrec públic que ha generat polèmica dins la Diputació, fins el punt que Matas va presentar la dimissió, petició que, inicialment, va ser rebutjada pel president, Salvador Esteve.

L’origen del cas es remunta a l’any 2003, quan Pere Parés (actual alcalde del Masnou) i Eva Solé (periodista de Vic) van fundar una empresa, Parés Solé, SL, que, durant aquests anys, ha acumulat un actiu de 921.457 euros, procedents gairebé íntegrament dels treballs cobrats a l’ACM per resums de premsa, gestió de publicitat, estudis de mercat o organització de cursos. La societat encara està operativa, tot i que no té cap oficina ni treballador, més enllà d’un administrador únic.

En el cas que ens afecta a la comarca, el 30 de setembre de 2004 Joan Raventós Rafecas, que aleshores era cap de premsa de l’ACM, va substituir Solé com a administrador únic de la societat i, el 7 de març de 2005, segons El País, la seu social es va traslladar, per uns mesos, al domicili de la família Raventós a Vilafranca, ubicat a la carretera de Moja.

Tanmateix, el Boletín Oficial del Registro Mercantil (BORME), consultat pel nostre mitjà, data aquest trasllat de seu social el 29 de juny del mateix any.

El problema rau en què, segons sembla, des de casa seva, es van emetre factures per organitzar i impartir cursos per a càrrecs

 Document on consta la seu de Parés Solé SL a Vilafranca

municipals que, segons El País, estaven inflades de forma considerable. Així, una factura del 30 de juny de 2005, adreçada a Joan Raventós i emesa per l’empresa de seguiment de mitjans TNS, permet veure que aquesta empresa va facturar 502,79 euros a Parés Solé, SL per un servei fixe de premsa del mes de juny. Tanmateix, les factures que Parés i Solé, SL va emetre entre 2005 2009 a l’ACM sota el concepte de “servei de premsa i recopilació d’imatges”, se situaven a l’entorn dels 8.000 euros mensuals. És a dir, l’empresa cobrava cada mes a l’ACM unes 16 vegades més del cost real del servei.

Arran de la publicació de la notícia que l’ha implicat en aquest espinós afer, Raventós afirmava que, malgrat ser l’administrador únic de l’empresa Parés Solé, SL entre el 30 de setembre de 2004

i el 5 d’octubre del 2005, i estar domiciliada a casa seva durant uns mesos, “en desconeixia la gestió i l’activitat”. En un comunicat, assegura que l’ACM el va contractar el 2004 per fer de cap de premsa i que, fins el gener de 2007, es va limitar a “fer feines estrictament periodístiques”. Posteriorment, va passar a formar part de l’empresa “per encàrrec del secretari general de l’ACM, Josep Maria Matas”, qui va al·legar motius de “reorganització interna” i que hi va accedir per continuar desenvolupant la seva funció. Més endavant, Matas va demanar-li ser l’administrador d’aquesta empresa per un temps, a la qual cosa va accedir perquè “així li ho havia demanat el seu cap”. Tanmateix, assegura que ell “mai no va autoritzar ni firmar cap transacció ni operació de caràcter econòmic”.

30 d’abril de 2003

30 de setembre 2004

Es presenta l’escriptura de Parés Solé, SL al registre mercantil. El mateix dia, factura 27.190 € a l’ACM.

El periodista vilafranquí Joan Raventós substitueix Solé com a administrador únic de la societat.

29 de juny de 2005

5 d’octubre de 2005

La seu social de Parés i Solé, SL es trasllada, durant uns mesos, al domicili de Raventós a Vilafranca.

L’empresa trasllada el domicili social a Vic i Ramon Grau substitueix Raventós com a administrador.

14 de febrer de 2012

14 de febrer de 2012

El País destapa el cas del presumpte frau de l’empresa de Matas relacionat amb l’ACM.

Matas presenta la dimissió com a coordinador de la Diputació de Barcelona que el president no accepta.

GUILLEM MONT BARCELÓ Advocat Mercantil de Juristes Grup

Els Bancs

(Concurs de Creditors, 3ª part) Unes línies de resum dels anteriors dos articles: en el primer fèiem recull del poc èxit de la institució del concurs de creditors, i en el segon, analitzàvem actituds inadequades d’advocat i administrador. A continuació explicarem actituds tanmateix poc constructives que les entitats de crèdit adopten en aquesta situació.

Al principi de la crisi, en els concursos que es van presentar els anys 2008 i 2009, les entitats de crèdit eren els principals creditors. En els últims concursos els bancs no tenen aquesta posició tant delicada. Té sentit: després de tants anys de crisi, les entitats de crèdit han endurit les mesures a l’hora de prestar.

Tant dures són ara que, al referir-nos a bancs i caixes, potser té mes sentit parlar d’agents de cobraments i pagaments, enlloc de referir-nos-hi com a entitats de crèdit.

També hi ha hagut un canvi radical en els serveis jurídics d’aquestes entitats. En aquests serveis i en elles mateixes, sotmeses a un canvi del que molt pocs poden preveure’n el resultat.

Ara bé, com veuen alguns pensadors, estem a punt d’entrar en una nova etapa medieval, que jo sospito que també arrossegarà la banca en un moviment involutiu que, per definició, no ha de ser bo.

Tornant als serveis jurídics de les entitats, el canvi visible és la derivació a empreses jurídiques externes de la gestió, filla dels processos de prejubilacions, d’estalvi i retallada. I l’altre, una aplicació rigorosa del procediment legal de cobrament. De tal manera, que quasi no hi ha espai per a la negociació. La tasca del proveïdor extern de serveis jurídics no té, no pot tenir, quasi per definició genètica, el tarannà de l’antic recuperador d’impagats empleat per l’entitat.

Aquest nou paradigma recuperarà crèdits? Només el temps podrà respondre aquesta qüestió. D’entrada, però, sembla que els objec-

tius del banc no són exactament els mateixos que abans de la crisi. Primer aplicar el reglament; segon, recuperar diners.

Quan es declara un concurs de creditors passa un temps fins que es poden tornar a fer pagaments: el jutjat ha de nombrar l’administració concursal, els seus membres l’han d’acceptar, s’han de registrar les signatures en un banc que normalment suggereix la mateixa administració concursal...

Aquest temps pot ser des de 45 dies fins mes enllà dels 90.

La Llei Concursal atorga un privilegi als crèdits hipotecaris: mantindran l’execució individual, excepte aquells béns (naus industrials, tallers o oficines) en què es desenvolupi l’explotació industrial o comercial. Té sentit esperar que, quan el concursat arriba amb totes les quotes d’un préstec hipotecari pagades fins la data de presentació del concurs, l’entitat no doni, a la devolució inevitable de la primera quota, el préstec per vençut. És cert que tant els Codis Civil i de Comerç com els contractes d’hipoteca permeten, quan el beneficiari d’un préstec d’aquest tipus presenta concurs, donar l’operació per vençuda i procedir a la reclamació del total degut. També ho és que la Llei Concursal permet la rehabilitació d’aquests crèdits, posant a disposició del Jutjat les quotes i interessos deguts. Però aquesta mecànica, a part de suposar despeses jurídiques, tant per l’entitat com per al concursat, suposa també una declaració d’intencions.

Alguna vegada ens sorprèn als operadors jurídics el comentari d’incredulitat del concursat davant d’una actitud tan bel·ligerant per part del banc. I moltes vegades els hem de dir que es tracta del reglament intern, que deixa als seus interlocutors habituals de les oficines sense atribucions, i que ara ens hem d’entendre amb una empresa externa al banc. Mala peça al teler.

Penedès Econòmic

febrer 2012

9

ACTUALITAT

Joan Marchan, nou Albert Calzada, president de la UEP, anuncia la seva renúncia president de la JCI

Jordi Ferri, director general de la planta DSM Resins España dels Monjos, serà proclamat nou president REDACCIÓ

 David Delgado felicitant el nou president Joan Marchan

El vilafranquí Joan Marchan és el president de la JCI de Vilafranca per al 2012, que va prendre el relleu de part de l’anterior, David Delgado, durant l’Assemblea de Traspàs celebrada a l’Agrícol el passat 3 de febrer.

Després de l’assemblea, la JCI va celebrar el Sopar de Gala i el lliurament de premis Gual-

bert Carrasco, que s’entreguen anualment per reconèixer la tasca d’un jove i que enguany ja arribaven a la 8a edició. La guanyadora va ser Imma Olivella, que també ostentava el càrrec de vicepresidenta de comunicació 2011. Com és tradicional, la cerimònia va tenir lloc a la Torre del Gall de Sant Cugat Sesgarrigues.

Albert Calzada, president de la Unió Empresarial del Penedès (UEP) des de la seva constitució l’any 2002, ha anunciat als membres de la seva junta directiva la renúncia irrevocable per motius estrictament personals.

Ara s’obre un període interí fins a la celebració de la propera Assemblea General, prevista pel mes de maig d’enguany, on es proclamarà nou president l’actual vicepresident executiu, Jordi Ferri, director general de la planta de l’empresa DSM Resins España ubicada al polígon Casa Nova dels Monjos.

Sota la presidència d’Albert Calzada, la UEP ha adquirit protagonisme com a organització empresarial penedesenca, cosa que l’ha situat com a interlocutor

 Albert Calzada

 Jordi Ferri

principal amb l’Administració i amb les empreses de subministrament de serveis estratègics, en la defensa dels interessos del teixit empresarial de les comarques de l’Alt i el Baix Penedès.

En el moment d’anunciar la seva

renúncia, Albert Calzada va agrair molt sincerament el suport dels membres de les diferents juntes directives que l’han acompanyat i es va oferir a col·laborar amb el nou president des d’una posició allunyada de la gestió diària.

10

Penedès Econòmic

febrer 2012

ACTUALITAT

LA UEP INICIA EL 2012 AMB MÉS DE 30 CURSOS BONIFICABLES

ACORD ENTRE MAS ALBORNA I PROMODISCEP Mas Albornà prestarà serveis logístics a Promodiscep, empresa participada per Caixa PenedèsBMN, després de l’acord de col·laboració signat per ambdues entitats el passat 1 de febrer. Aquest acord implicarà que disset empleats de la Fundació penedesenca, la majoria dels quals persones amb discapacitat psíquica i trastorn mental, exerciran durant un any funcions d’emmagatzematge de material, picking, digitalització i destrucció de documents, entre d’altres,

a les mateixes instal·lacions que Promodiscep té al polígon industrial de Sant Pere Molanta.

Aquest acord representa el setè projecte d’ocupació que posa en marxa Mas Albornà, fundació dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitat de l’Alt Penedès.

La Unió Empresarial del Penedès ofereix en aquest inici de 2012 una trentena de nous cursos de formació, tant a distància com presencials, dirigits a empreses.

Aquests últims s’imparteixen en centres formatius de nivell contrastat a l’Alt i el Baix Penedès, i hi poden accedir treballadors en actiu que estiguin en règim general de la seguretat social, ja que es proposen cursos totalment bonificables adaptats a les necessitats del mercat.

L’ADEG fa un balanç favorable del cicle formatiu del 2011 El nombre d’alumnes de l’associació a la seu de Vilafranca creix un 43% respecte l’exercici anterior REDACCIÓ

Durant l’any 2011, l’ADEG va produir un total de 90 accions formatives, bona part de les quals es van impartir a la seu social de Vilafranca del Penedès. D’aquestes, el 47% van ser accions subvencionades pel Consorci de la Formació Contínua, i la resta, seminaris i tallers de producció pròpia. En conjunt, es van impartir 2.842 hores i es van matricular 1.104 alumnes. A la seu de Vilafranca, el nombre d’alumnes ha crescut un 43% respecte a l’exercici anterior. A banda de la formació que l’ADEG va impartir a les seves instal·lacions, també cal destacar la formació in company, cursos i tallers a mida de les empreses

DURANT L’ANY 2011, L’ADEG VA PRODUIR 90 ACCIONS FORMATIVES que s’imparteixen, normalment, a les mateixes instal·lacions de la companyia i dels quals l’ADEG adequa els continguts a les necessitats concretes de cada cas.

Pel que fa als horaris, són molt diversos. S’ofereix formació de dilluns a dissabte als matins i també a les tardes, fins a les 22h, de dilluns a divendres, un ventall molt ampli per tal de poder cobrir qualsevol necessitat per part dels treballadors i les empreses.

En l’exercici 2011 van créixer significativament el nombre d’empreses que van sol·licitar la bonificació dels cursos. És un servei de tramitació que ofereix gratuïtament l’ADEG perquè els treballadors puguin formar-se sense pràcticament cap cost per a l’empresa, ja que aquesta s’ho dedueix del que paga en concepte de formació en les nòmines. Els cursos bonificables són els superiors a 6 hores i ho poden demanar els treballadors en règim general de les empreses que disposin de crèdit formatiu mitjançant la Seguretat Social.

L’any 2012, la formació de l’ADEG ha fet un salt exponencial pel que fa al seu públic ja que els seminaris i tallers que ofereix són oberts a tot tipus de persones interessades, vinculades o no a una empresa. Així, les persones que volen reciclar-se, que estan a l’atur, jubilats, estudiants

o bé que tenen un neguit en un àmbit concret, tenen un punt de referència en formació de qualitat a l’ADEG. Per a aquest any, s’ha programat més de 40 accions formatives diferents, dirigides a tots els públics, que s’imparteixen des del mes de gener a la seu de Vilafranca del Penedès i que estan previstes durant les properes setmanes.

A més, el Departament de Formació de l’entitat està treballant en noves propostes que ben aviat es publicaran a l’InForma’t, el butlletí online de propostes formatives (www.adeg.cat/formacio).

Per a l’exercici en curs, l’ADEG preveu un augment significatiu de les accions formatives programades a domicili, en equipaments de les mateixes empreses.

Les empreses podran bonificar part de l’import dels cursos tot deduint-lo de la quota que paguen a la Seguretat Social.

AGUSTÍ ROMEO HUGUET Emprenedor i Fundador de Motivation Training

Resolució de problemes Hi havia una vegada, ... el 1970, un ciutadà japonès va enviar una carta a una fàbrica de sabons de Tòquio, reclamant haver adquirit una capseta de sabó que, en obrir-la, estava buida. Aquesta reclamació va posar en marxa tot un programa de gestió administrativa i operativa.

Els enginyers de la fàbrica van rebre instruccions de dissenyar un sistema que impedís que aquest problema tornés a repetir-se.

Després de llargues reunions i discussions, estaven d’acord que el contratemps s’havia produït en la cadena d’embalatge, on una capseta en moviment no va ser omplerta amb el sabó respectiu.

Per indicació d’aquests enginyers es va dissenyar i instal•lar una sofisticada màquina de raigs X amb monitors d’alta resolució, operada per dos treballadors encarregats de vigilar totes les caixes de sabó que sortien de la línia d’empaquetatge per, d’aquesta manera, assegurar-se que cap estigués buida. El cost d’aquesta màquina va superar els 250.000 dòlars.

Quan la màquina de raigs X va començar a fallar, al cap de cinc mesos de ser operada en els tres torns de l’empresa, un obrer de l’àrea d’empaquetat va demanar prestat un potent ventilador, i ho va apuntar cap a la part final de la cin-

ta transportadora mentre les capsetes avançaven en aquesta direcció.

Les que estaven buides simplement sortien volant de la línia d’empaquetatge, solucionant així el problema. És la narració d’un fet real.

Què en podem treure?

Primerament, que per resoldre un problema, cal emprar sempre una actitud mental positiva. Aquesta actitud és la que tracta sempre de resoldre i solucionar.

La resolució d´un problema és el procés d’atac d’aquest problema, i té les següents fases: - Acceptar el desafiament - Formular preguntes - Clarificar l’objectiu - Definir i executar el pla d’acció - Avaluar la solució Ja ho diu el refrany, “a grans mals, grans remeis”, i és que en un sentit ampli, davant d’un problema greu, no s’ha de témer recórrer a mitjans enèrgics per trobar la solució. I si aquesta pot ser simple, encara que es tracti d’un problema gran, millor que millor.

No compliquis la teva feina, concentra’t en les solucions i no en els problemes.

En igualtat de condicions, les solucions simples tenen més probabilitats de ser més correctes que les complexes.

Cal, doncs, ser simples, reflexius, i fer la feina sense complicacions, obrint la ment a solucions simples.

PENEDÈS ECONÒMIC Consulta les anteriors edicions a:

www.penedeseconomic.com

Penedès Econòmic

febrer 2012

11

ACTUALITAT

Premien el centre de visites de Torres

Penedescar presenta el flamant i30, la nova aposta de Hyundai REDACCIÓ

 Imatge de les instal·lacions de bodegues Torres a Pacs

La revista Drinks International ha destacat la tasca de bodegues Torres al capdavant de l’enoturisme amb un dels premis de la primera edició de “Wine Tourism Awards”.

L’objectiu d’aquests guardons és reconèixer la innovació i excel·lència entre els productors de vi, enòlegs i les empreses associades.

El celler ha rebut el reconeixe-

ment en la categoria de “Most Innovative Vineyard or Cellar Tour” per l’èxit de les innovadores activitats que ofereix als visitants al centre de visites de Pacs.

Aquest centre ja ha rebut anteriorment altres guardons com la Medalla d’Honor de Turisme de la Generalitat de Catalunya o el premi de “Rutas del vino en España” d’Acevin.

Penedescar, el concessionari Hyundai a Vilafranca, presenta a les seves instal·lacions el nou Hyndai i30, l’últim model que es donarà a conèixer amb el nou lema de la marca “Noves idees.

Noves possibilitats”.

Dissenyada al Centre Tècnic de Hyundai Motor Europe, a Alemanya, la nova generació de l’i30 és l’última expressió de l’esperit d’“escultura fluida” que impregna els dissenys de Hyundai.

Aquest nou i30 és més llarg, més ample i més baix que el seu antecessor, amb unes proporcions exteriors més esportives, ofereix als usuaris una línia més amplia de motors, amb possibilitats d’escollir entres sis motors, tres unitats de dièsel i tres de benzina, una gamma més amplia de potències, que oscil·len entre els 90cv i els 135cv. Cada unitat de l’i30 va equipada de sèrie amb sis airbags davanters, laterals i cortina, i com a opció s’ofereix un innovador

airbag per protegir els genolls.

Com a mostra de la seva sòlida confiança en la durabilitat i qualitat dels seus productes, Hyundai també ofereix als seus clients europeus la millor garantia del sector: cinc anys d’assistència en carretera, garantia amb quilometratge il·limitat i garantia de control preventiu.

Hyundai confia que l’i30 de nova

generació tindrà tant o més èxit que el model original, que va aconseguir posicionar-se en el sisè lloc de les llistes europees de vendes.

Tot i la competència ferotge que existeix en aquest mercat, Hyundai ha sabut diferenciar-se oferint als consumidors un disseny millorat, més rendiment, dinamisme i prestacions, i menys emissions.

12

Penedès Econòmic

febrer 2012

ACTUALITAT

Les exportacions de cava compensen la baixada de vendes al mercat interior L’any 2011 es van vendre 239 milions d’ampolles al món, però a Espanya les vendes cauen al nivell de 1995 i es queden en 87 milions J.M. ROCA “S’ha exportat més i això és un símptoma de fortalesa i solidesa.

El sector del cava és potent i anticíclic i per això cal felicitar-lo”, va dir el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, en l’acte de presentació de les xifres del 2011 del Consell Regulador del Cava. Unes vendes rècord de 152 milions d’ampolles exportades permetien que les xifres més dolentes de les vendes a l’interior es temperessin i l’exercici es tanqués amb un mínim 2,14 de descens. “En un context econòmic com l’actual s’ha aconseguit aquesta xifra per un ajust de preus, que ha afectat tota la cadena, des dels viticultors fins les empreses elaboradores”, adduïa Gustau García Guillamet, president del Consell Regulador.

De la seva argumentació es dedueix que, malgrat que la facturació del sector va ser de 935,5 milions d’euros el 2011, un 9,2 per cent inferior a l’any anterior, també els costos han estat menors, amb la qual cosa les xifres resultants, en la realitat dels balanços globals, són molt més equilibrades. El sector del cava pot estar content perquè la crisi l’esquitxa poc i sobretot “perquè en uns temps com els actuals dir que creixem en exportacions és molt positiu”.

La caiguda inesperada de les vendes al darrer trimestre va provocar finalment una davallada que no estava prevista. El propi presi-

Xifres i curiositats del sector del Cava 239.556.000 ampolles de cava es van vendre al 2011. 87.309.000 al mercat espanyol i 152.247.000 a la resta del món.

El PVP mitjà de les ampolles a Espanya va ser de 3,982 euros i a l’estranger de 3,861 euros per ampolla. El 33,5% de la producció comercialitzada com a marques blanques ha provocat aquest efecte.

dent del Consell, Gustau García, va entonar un mea culpa perquè “vaig anunciar al novembre que les previsions serien de creixement i em vaig equivocar”. García va reconèixer que, “en part, poden ser degudes a que enguany no s’han fet tants lots i obsequis d’empresa per Nadal”. Les vendes a l’època nadalenca suposaven un 40% del total, però enguany només han arribat al 34% de la producció.

RÈCORD DE VENDES A L’EXTERIOR AMB MÉS DE 152 MILIONS D’AMPOLLES El descens en el preu mitjà de les ampolles en la venda al públic –per sota dels 4 euros- cal buscar-lo en l’augment fins al 33,5 per cent de la producció venuda sota marques blanques, la qual

cosa ha fet que els números absoluts baixessin. “És en aquesta qüestió on el cava ha de treballar més. Entre el preu del champagne i el del cava hi ha una diferència que cal que treballem per aconseguir reduir-la, obtenint uns preus millors que s’acostin més als que té el producte francès”, va reconèixer el president del Consell Regulador. El total d’ampolles venudes durant l’exercici ha estat de 239.556.000, unes 4.650.000 menys que l’any anterior, que suposa una disminució del 2,14%.

Les vendes a l’estranger, amb un rècord de 152,24 milions d’ampolles és la notícia destacada, ja que ha ajudat a quasi equilibrar les xifres. Amb tot, els 87,3 milions d’ampolles venudes al 2011 a Espanya són una xifra preocupant, ja que cal anar al segle passat per trobar una quantitat tan baixa d’ampolles comercialitzades. Queda clar que el mercat interior ha de ser la preocupació principal del sector del cava, ja que l’exterior, amb algun petit daltabaix, manté un creixement sostingut des de l’any 2000.

Les vendes globals van ser de 935,5 milions d’euros, un 9,2% menys. Al mercat interior es van quedar en 347,7 milions i en l’exterior 587,8 milions.

40.365.392 ampolles es van vendre a Alemanya, el país on més s’exporta, tot i que les vendes van patir un descens de l’1,70%.

Aràbia Saudita, amb 103 ampolles comprades, tanca la llista.

Kazajstan, amb 34.412 ampolles és el país que més ha crescut en vendes, un 3.901,25%.

La Comunitat Europea amb 113,3 milions d’ampolles venudes és el principal importador. El volum ha crescut un 2,3% i representa el 74,45 de les vendes a l’exterior.

Les vendes a França han tornat a créixer i ja sumen 4.221.311 ampolles, un 8,28 més.

La D.O. Cava s’elabora a diferents zones de les quatre províncies catalanes i a algunes poblacions d’altres sis províncies d’Espanya: Àlaba, Badajoz, La Rioja, Navarra, València i Saragossa.

Hi ha 31,765 hectàrees de conreu dedicades a l’explotació viticola per a cava, que corresponen a 6.610 explotacions diferents.

El 49% del cava que es ven és Brut i el 29% Semi sec. L’Extra Brut i el Brut Nature sumen el 12% i el Sec el 10% restant.

En el mercat interior, les xifres varien. 51% Brut, 28% Extra Brut i Nature, 20% Semi-sec i 1% Sec. A l’exterior: 47% Brut, 36% Semisec, 16% Sec i 1% Extra Brut i Brut Nature.

Penedès Econòmic

febrer 2012

13

EMPRESA

El sector llibreter confia en les vendes de best-sellers per esquivar la crisi LÍDIA OÑATE El sector del llibre viu uns moment de plena agitació. L’arribada del llibre digital, per mitjà de grans empreses de tecnologia com Amazon, la competència de franquícies internacionals com FNAC o nacionals com la Casa del Libro contrasta amb la lluita per la supervivència de les llibreries petites o independents, que veuen cada vegada més difícil ferse un lloc en aquest mercat tan estratègic.

Els vilafranquins Joaquim Jubert, Jordi Romeu, Anna Rafecas i Anna Llovera són quatre valents que, juntament amb 26 socis més han iniciat un projecte atractiu i alhora arriscat: la creació de la societat La Ben Nascuda Llibres i Accions Culturals S.L, darrera la qual hi ha una llibreria amb vocació molt cultural, tal com el seu nom indica. La Cultural és una llibreria petita, que beu d’una gran tradició

literària, ja que antigament havia estat l’enclavament d’una altra llibreria, la de Sant Joan. Un dels primers problemes va ser obtenir la inversió inicial per adquirir el local. L’accés al crèdit és una de les barreres més freqüents amb

ESPECIALITZARSE ÉS DIFÍCIL A VILAFRANCA, PER AIXÒ INTENTEM OFERIR UN TRACTE DISTINT AL CLIENT què es troben els emprenedors a dia d’avui. Jubert i Romeu expliquen que no disposaven de grans inversions, per això van formar una cooperativa amb 30 petites inversions. Això també va reduir

el risc, ja que “si en un futur la cosa no va bé, les pèrdues també seran petites”, comentava Jubert.

Actualment, Vilafranca disposa d’unes 16 llibreries, totes elles amb publicacions generalistes, i algunes amb seccions temàtiques.

“L’especialització és molt difícil aquí. Per això el nostre objectiu és oferir un tractament diferent al client”, explica Jubert, que al mateix temps admet que la consolidació d’una llibreria generalista també permet anar sortint endavant i escollir llibres més en consonància a la línia que es vulgui donar a la llibreria. Per això, la venda de best-sellers i llibres que englobin grans públics és el primer repte a assolir. La clau del negoci llibreter rau en l’assessorament que es faci sobre unes preferències inicials amb les quals el client accedeix a la llibreria. A més, disposen d’un bon catàleg, des d’on aconsegueixen tots aquells llibres que no tenen a les seves prestatgeries, ja que al local

 Romeu i Jubert, dos dels propietaris de La Cultural

només tenen uns 6.000 llibres.

El sector llibreter moltes vegades es veu lligat per la pròpia llei, que l’empara estipulant un preu fix, però també l’ofega pels percentatges marcats. En l’actualitat, el marge de beneficis per un llibreter és del 30% i difícilment aquest percentatge augmenta.

Per aquest motiu, La Cultural ha iniciat el seu camí paral·lelament

a les xarxes socials i en la difusió d’activitats culturals. Per Romeu “la llibreria ha de ser un centre cultural on, a banda de presentacions de llibres, també s’hi facin cursos, tertúlies,...” És precisament aquest valor afegit el que pot permetre a la llibreria petita, la que trobem al barri o poble, competir ara per ara amb les grans distribuïdores i franquícies.

14

Penedès Econòmic

febrer 2012

EMPRESA

Naulover inverteix 3 MEUR en un espai de 3.000m2 a Mediona L’empresa de moda vol arribar a exportar la meitat de la seva producció en els propers cinc anys REDACCIÓ

L’empresa catalana de moda i complements per a la dona, Naulover, afronta la crisi amb ganes de créixer. La companyia s’ha proposat passar a exportar del 20% actual, al 50% en cinc anys. Entre els països on exporta destaca el Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Portugal, Bèlgica, Escandinàvia, el Líban, Canadà i els Estats Units. A més, ha invertit 3 milions d’euros en la construcció d’un espai de 3.000 metres quadrats a Mediona per dedicar-lo en exclusiva a la logística de la companyia. Aquest nou centre operatiu començarà a funcionar amb la distribució de la propera temporada primavera-estiu 2012. Paral·lelament l’empresa ha decidit obrir una botiga pròpia cada sis mesos a diferents ciutats del món, com la que acaba d’inaugurar a Barcelona, un establiment de 130 metres quadrats que ha suposat una inversió de 500.000 euros i la contractació de cinc persones.

Segons la directora de la firma, Carme Noguera, “tots els sectors

 Carme Noguera, directora de Naulover, a la fàbrica de Mediona

pateixen la crisi”, però Naulover no ha reduït les vendes de forma tan dràstica com altres empreses.

La directora de la firma creu que el secret és la seva clientela fidel i la situació econòmica més forta del públic al qual es dirigeix.

A més, la companyia es troba en un punt intermedi entre el sector del luxe, que segons Noguera s’ha vist reforçat amb la crisi, i el del tèxtil, que “està acostumat a patir dificultats econòmiques”.

L’empresària també ha apuntat cap a la bona gestió financera de la companyia quan no hi havia

problemes econòmics en la societat. “Els beneficis que fèiem en temps de bonança els reservàvem i ara, en lloc de demanar als bancs, anem tirant d’aquests diners guardats”, ha explicat Noguera, que també ha deixat clar que “ara hem de treballar més i esforçarnos més, per molt menys”, ja que l’ajustament de preus perjudica el marge de benefici.

Naulover té 170 treballadors, fabrica 300.000 peces de roba cada any i aquest 2012 preveu facturar 18 milions d’euros (un 7% més que l’any passat).

Instal·lacions Parera obre un nou punt d’Endesa a Igualada REDACCIÓ

El passat divendres 17 de febrer, es van inaugurar les noves oficines d’Instal·lacions Parera a Igualada i el nou punt de Servei Endesa a la comarca de l’Anoia.

Es tracta de l’obertura d’una oficina més cèntrica i ben comunicada per reforçar l’atenció al client i oferir un millor servei al municipi d’Igualada i la comarca de l’Anoia.

L’alcalde d’Igualada, Marc Castells, juntament amb la vicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya i consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, i la directora comercial d’Endesa a Catalunya, Isabel Buesa, van ser els encarregats d’inaugurar el nou Punt de Servei Instal·lacions Pa-

 Noves oficines d’Instal·lacions Parera a Igualada

rera d’Endesa a la ciutat.

La nova oficina, ubicada al carrer Sant Jordi número 15, donarà servei als clients d’Igualada i de les poblacions de la comarca de l’Anoia. Es tracta d’un oficina més espaiosa i funcional, amb un horari d’atenció al client de 9 a 13:30h i de 16 a 19h de dilluns a divendres, en la qual es disposa de

5 llocs d’atenció des dels quals es pot dur a terme qualsevol gestió relacionada amb l’empresa.

Amb la inauguració d’aquestes noves oficines ja són sis els punts de servei Endesa que gestiona Instal·lacions Parera. A més del d’Igualada, aquesta empresa dirigeix els centres de Cervera, Tàrrega, Vilafranca, Valls i Montblanc.

DAVID SANS ACUÑA Advocat penalista de Juristes Grup

Els programes de compliment per a empreses La darrera reforma del Codi Penal de 2010 va suposar la introducció de la responsabilitat penal de les persones jurídiques per les conductes delictives comeses pels seus representants legals o administradors, que poden ser castigades amb penes que van des de la imposició de multes, la suspensió d’activitats o la clausura de locals, fins a la intervenció judicial o la dissolució de la persona jurídica.

D’aquesta reforma val la pena destacar dos aspectes molt significatius per les conseqüències que poden tenir en la organització interna de les empreses i la definició de les seves prioritats a mig termini: en primer lloc, el fet que aquesta responsabilitat extengui el seu radi d’acció a les conductes comeses per persones sotmeses a l’autoritat dels responsables de la companyia si no s’ha exercit sobre ells un degut control. I en segon lloc, l’establiment de mesures eficaces de prevenció i control de delictes que es puguin cometre en el futur sota la cobertura de la persona jurídica, com a circumstància atenuant, és a dir, per a minimitzar la gravetat de les sancions previstes per la llei.

L’impacte de tot això és considerable: primerament, la necessitat d’establir sistemes de vigilància i control intern per part dels òrgans de direcció sobre els seus empleats, assumint un rol d’autèntics garants de la legalitat de portes endins a fi de neutralitzar el risc de conductes que podrien arrossegar al conjunt de l’organització al desastre.

D’altra banda, l’esmentada possibilitat d’atenuar el rigor de la pena prevista per la llei mitjançant l’establiment d’un adequat programa de compliment. I és que en el marc normatiu, cada cop més complex, en el qual es mouen les empreses, la funció de prevenció mitjançant l’organització d’un sistema obligatori de control jurídic preventiu dels riscos o “corporate compliance” adquirirà una importància similar a la d’altres àmbits de l’empresa fins ara considerats estratègics. En altres paraules, a partir d’ara les empreses

tindran un important incentiu per a blindar-se contra el risc de conductes que puguin perjudicar la seva imatge pública, sent més beneficiós per els seus interessos ser percebudes per l’opinió pública com a “bons ciutadans corporatius”. Però no només això, sinó que contràriament al que es pugui pensar des del punt de vista de l’eficiència i de la maximització de beneficis, ara una empresa amb eficaços sistemes de control normatiu esdevindrà una empresa atractiva i rentable, atès els efectes devastadors que per al seu compte de resultats i per a la seva mateixa supervivència podrien ocasionar el menyspreu o el desconeixement del complex entramat normatiu en el qual ha d’operar.

Com es concreten aquests programes de compliment normatiu per a empreses?

Estem parlant de sistemes d’anàlisi de riscos, de l’implementació de codis de conducta interns, de cursos de formació per a directius i empleats dirigits a la implantació d’una cultura del compliment, de sistemes disciplinaris que preveguin la imposició de sancions internes, de protocols de detecció d’infraccions i de mecanismes de comunicació que permetin als empleats posar en coneixement dels estaments corresponents de forma confidencial i anònima les irregularitats que detectin, entre d’altres. Una altra novetat important són els nous desafiaments que es plantegen per als especialistes en dret penal econòmic: ara ja no seran cridats només per a organitzar la defensa del seu client amb caràcter posterior a la comissió de conductes presumptament delictives, sinó que els seus serveis també podran ser reclamats molt abans, per a desenvolupar tasques d’autèntica consultoria penal enfocades al disseny de programes de prevenció i de neutralització de riscos per a ser implementats de forma eficaç en l’empresa, precisament per a allunyar la possibilitat que la seva intervenció hagi de ser necessària en el marc d’un procediment penal.

Penedès Econòmic

febrer 2012

15

EMPRESA

La zona blava de Vilafranca és de les més econòmiques en ciutats mitjanes Tot i l’increment del 5% aquest 2012, aparcar a la capital de l’Alt Penedès costa 1,05 euros l’hora, menys que a Igualada i el Vendrell LÍDIA OÑATE Amb una pujada del 5%, superior a la corresponent a l’IPC interanual del 3%, la zona blava a Vilafranca s’ha encarit 5 cèntims l’hora, cosa que el situa en un dels municipis mitjans d’Espanya que més factura per aquest concepte, alhora que es manté com una de les zones de Catalunya en les quals és més assequible estacionar.

Deixar el cotxe dues hores en zona blava ja costa 2,10 euros, una xifra que comença a picar a alguns dels visitants que no tenen més remei que estacionar-hi el seu vehicle.

Per evitar aquesta despesa, moltes persones opten per estacionar el vehicle en aparcaments gratuïts propers al centre de Vilafranca com el que hi ha al costat del parc de Sant Julià o el situat davant de l’IES Milà i Fontanals.

Actualment, la zona blava de Vilafranca està concedida a l’empresa SABA, que construeix i explota aparcaments en règim de concessió administrativa i arrendament, des del 1996 quan l’Ajuntament de Vilafranca va donar per acabat el contracte amb l’anterior empresa, Parbla. Al 2007, es va signar un nou contracte entre l’Ajuntament i SABA, en el qual el consistori cedia l’explotació de les zones blaves durant 15 anys a canvi de la construcció dels aparcaments de la Rambla de Sant Francesc i de l’Espirall, sense cap cost per a l’Ajuntament. A més, es va acordar l’abonament d’un cànon en cas que estacionessin a l’aparcament de la Rambla més de

225.000 vehicles a l’any, pel qual rebrien un 30% de la facturació marginal, i així progressivament si se superaven els 240.000 (+50%) i 260.000 (+60%). L’any 2010 i 2011 aquest cànon va reportar prop de 16.000 euros anuals a les arques municipals, segons fonts de l’Ajuntament. Aquestes condicions són molt diferents en altres municipis, on el consistori ha d’abonar una quantitat a la concessionària en cas de no complir les expectatives en beneficis.

L’any passat SABA va recaptar per

MANRESA, VIC I VILANOVA SÓN ELS MUNICIPIS ON SURT MÉS CAR APARCAR EN ZONA BLAVA la zona blava prop de 480.000 euros entre les 580 places que hi ha repartides pels carrers vilafranquins, amb una mitjana de 0,79 euros per tiquet expedit. A aquesta xifra cal sumar-hi les denúncies que es van produir per temps excedit, manca de tiquet, i altres. De les 17.182 denúncies, es van anul·lar el 49%, cosa que va reportar prop de 42.000 euros, ja que l’anul·lació tenia un cost de 4,95 euros, que enguany també s’ha incrementat 15 cèntims.

A l’Alt Penedès només hi ha dos municipis, a part de Vilafranca, que disposin de zona blava. Es

 La zona blava a altres ciutats

Fora de Catalunya, els preus disminueixen a pràcticament totes les ciutats, a excepció de Madrid i les del País Basc. Castelló, La Co-

runya, Granada, Toledo i Còrdova són capitals on la zona blava és inferior a la de Vilafranca. En molts casos les tarifes són pràcticament la meitat que a la capital penedesenca, que només disposa d’una tarifa única per a tot el municipi.

Si ens fixem en les capitals de província catalanes només Barcelona (1,08-3€/h) i Tarragona (1,05-1,80 €/h) superen Vilafranca, mentre que a Girona (1 €/h) i Lleida (0,85 €/h) el preu de la taxa horària és inferior.

Malgrat l’increment d’aquest 2012, hi ha municipis catalans similars en volum de població a Vilafranca que superen el preu de l’euro per hora. El cas més destacat és el de Manresa que, amb la darrera pujada, ha establert la tarifa en 1,80 €/h. A Vic, aparcar en zona blava costa 1,65 €/h; i a Igualada, el Vendrell i Figueres, 1,15 €/h. En d’altres ciutats amb més habitants els preus també es disparen i superen l’euro i mig com són Mataró (1,56-1.63 €/h), Vilanova i la Geltrú (1,50 -1,70 €/h), Sabadell (1,21 €/h) o Sant Cugat del Vallès (1,25 €/h).

tracta de Sant Sadurní, amb 138 places, i Gelida, amb 35. La capital del cava té una tarifa molt similar a la vilafranquina: un euro per hora, que comença a comptabilitzar-se a partir de 15 minuts (20 cèntims d’euro), amb un màxim d’una hora i mitja. A Gelida, en canvi, el mínim per cobrar l’ús d’estacionament és de 30 minuts i el preu per hora només és de 40

cèntims, amb un màxim de dues hores. A Vilafranca, per exemple, el mínim es troba en només dos minuts, i a partir d’aquell temps el parquímetre comença a comptar des de 0,05 euros. En la majoria de municipis, però, el parquímetre compta a partir de 15 minuts i, fins i tot, en alguns llocs com Vilanova, s’esperen fins als 20 minuts a cobrar per l’estacionament.

Barcelona

1,08-3,00 €/h

Madrid

2,00-2,70 €/h

Manresa

1,80 €/h

Tarragona

1,05-1,80 €/h

Vilanova

1,50-1,70 €/h

Vic

1,65 €/h

Igualada

1,15 €/h

El Vendrell

1,15 €/h

Vilafranca

1,05 €/h

Girona

1,00 €/h

Lleida

0,85 €/h

Toledo

0,80 €/h

La Corunya

0,60-0,70 €/h

16

Penedès Econòmic

febrer 2012

L’ENTREVISTA

MERCÈ ROSSELL TRENS Presidenta de la patronal Pimecava

El Consell Regulador hauria de marcar un preu mínim per al cava A principis de març, Mercè Rossell farà dos anys que presideix Pimecava, la patronal de les petites i mitjanes empreses dedicades a l’elaboració i criança del cava. Fundada el 8 de febrer de 2006 a Sant Sadurní d’Anoia, Pimecava és una organització patronal i professional privada que representa el 91% d’empreses del sector, amb una producció anual d’1.500.000 d’ampolles.

OLGA AIBAR

Mercè Rossell va néixer el 12 de juny de 1972 a Vilafranca del Penedès. Després de finalitzar els estudis de BUP i COU a l’escola Montagut de la mateixa vila, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona l’any 1998; el mateix any, va entrar a treballar a l’empresa Robert Bosch al departament de Recursos Humans; l’any 2000 va entrar a formar part del departament Comercial i de Comunicació de les Caves Oriol Rossell de Sant Marçal i també, el mateix any, va iniciar els estudis de Sommelier a l’escola d’hostaleria CETT de Barcelona.

L’any 2010, va ser nomenada presidenta de Pimecava, la patronal de les petites i mitjanes empreses del cava i, des del 2011, també és membre de la junta del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca.

Quins són els objectius de Pimecava?

Representar i difondre l’essència i els interessos dels petits i mitjans elaboradors de cava, fent-nos sentir a tots els àmbits en els quals, pel nostre tamany, és difícil que se’ns consideri com a empresa individual. Creem sinergies entre les petites i mitjanes empreses per ser forts en la defensa dels nostres interessos.

De quins altres avantatges disposen els socis?

Els nostres associats es poden beneficiar dels cursos de formació, de les activitats que fem i dels acords que tenim amb empreses com Repsol o Telefónica. A més, tenim el suport de la patronal catalana, Pimec, que sempre ens recolza en tot el que fem i ens dóna suport institucional.

Quantes caves formen part de Pimecava actualment?

Una cinquantena. Quan vam començar érem 72 però, darrerament, hi ha hagut moltes altes i baixes a causa de la crisi. Les petites i mitjanes empreses l’han notat de forma intensa i moltes van decidir donar-se de baixa o van tancar.

PIMECAVA TÉ EL SUPORT DE MOLTES EMPRESES. AIXÒ ENS DÓNA MOLTA FORÇA PER PODER NEGOCIAR AMB L’ADMINISTRACIÓ

Representeu el 91% de caves del sector, això us deu donar molta força a l’hora de negociar amb les administracions.

El sector del cava el componen 270 empreses que comercialitzen 220 milions d’ampolles anuals.

El 91% de les caves són empreses familiars que produeixen un cava amb personalitat pròpia i que són un exemple de la importància que té la petita i mitjana empresa dintre del teixit industrial català.

Pimecava té el suport de moltes empreses, això ens dóna força per poder negociar els convenis col·lectius o amb les administracions. Necessitem ser moltes veus i ser el màxim de representatius per poder tenir aquesta capacitat d’incidir en els aspectes que ens afecten.

Quin balanç en fa dels dos primers anys de presidència?

Tot i que la crisi em va enganxar de ple, he pogut fer força coses. El primer any el Consell Regulador tenia els diners que els donaven els viticultors per a producció i vam començar a col·laborar conjuntament amb l’Institut del Cava.

Ens vam reunir a la Confraria del Cava i vam acordar que faríem els dos salons de Gran Reserva: el de Madrid i Barcelona, i l’Institut del Cava algunes promocions a la Fira Gastronòmica de Sant Sebastià, a Bèlgica i a California i la Confraria impulsar l’AVE Cava.

Al principi, les relacions amb l’altra patronal eren una mica tenses.

Sí, al principi la relació era una mica crispada però, al final, arribes a la conclusió que és més important sumar que restar. Així que, en aquella reunió, es decidí fer un treball conjunt, és a dir, hi havia gent de Pimecava que anava a les accions de l’Institut i a l’inversa. Va estar molt bé, una de les experiències que recordo més del primer any i que va ser molt enriquidora.

I del segon, què en destacaria?

Vam aconseguir uns diners del Ministeri d’Agricultura per fer el Saló del Pernil de la DOP Huelva a Madrid. Va venir molta gent del sector de la restauració, potser massa i tot, perquè el reclam del pernil i del cava va tenir molt d’èxit. A nivell de Catalunya, hem anat als dos mercats de mercats, una acció que promouen els mercats de Barcelona a la plaça de la Catedral. El primer any, vam tenir el nostre espai cava en el qual van participar 14 caves i, aquest any, l’ha organitzat Prodeca però també hi va anar força gent de Pimecava i de l’Institut del Cava. El nostre model sempre és anar cada bodega amb el seu estand però, a més a més, organitzar sessions a les sales dels cuiners, on es promoguin els caves, també hem fet concursos de cates de cava i, sobretot, per promocionar el Reserva i el Gran Reserva.

Per què aquests dos tipus de cava?

Des de Pimecava, sempre hem

Penedès Econòmic

febrer 2012

17

L’ENTREVISTA pensat que aquest va ser un gran objectiu que es va aconseguir durant l’anterior mandat, amb Xavier Nadal, però creiem que no s’ha fet prou promoció per part del Consell Regulador del Cava.

Hi ha molta gent que encara no sap apreciar-los en la seva mesura. Són caves que, als elaboradors, ens costa molt de fer, en que hem de seleccionar molt el raïm, el vi base i que el consumidor final hauria de conèixer més.

Què és més important, un bon cava o una bona promoció?

Un bon cava sense una bona promoció continuarà sent bo però la gent no ho sabrà. Als petits, que no tenim molts recursos per fer promoció, el fet d’anar junts sempre ens ajuda molt. Aquesta és la nostra força. Jo sempre dic que nosaltres no competim, sinó que col·laborem per competir. Al final, és el que interessa més.

Perquè es dóna tanta importancia al mercat exterior, i no tant l’interior, quan aquest darrer encara pot créixer molt?

Nosaltres sempre hem apostat bastant pel mercat nacional perquè hem fet diverses accions aquí però, fora, potser és més fàcil vendre i menys complicat a nivel de transport. Són mercats que compren força quantitat.

Encara s’ha de fer molta marca però l’exportació és molt important a tots els sectors. La crisi és mundial però, aquí, es viu d’una altra manera, es nota més. En l’exportació el problema que tenim són els preus dels caves, n’hi ha alguns que es venen molt barats i ara, cada vegada més, i això l’elaborador petit no és tan competitiu com per anar a aquests preus i, aleshores, se li tanquen moltes portes.

Quina solució creu que caldria adoptar?

Crec que el Consell Regulador hauria de marcar un preu mínim per al cava. Això, als dos grans elaboradors, Freixenet i Codorniu, també els està fent mal perquè ells tampoc han venut mai a aquests preus. Tanmateix, hi ha qui està reventant el mercat perquè tenen altres necessitats i estan fent la seva guerra. Nosaltres ens queixem perquè tots fem cava al final.

Això deu repercutir també en la imatge dels caves.

Sí, i després veus com, per exemple, diuen que l’spumante té més glamour que el cava. Això, al nostre celler ens ho hem trobat; hi ha hagut algun mercat anglès que l’hem perdut per això, perquè ens ha passat la mà per la cara l’spumante, que no és mètode tradicional i que és més car però s’ha sabut vendre millor. Aquest és el problema que té el cava en

l’exportació.

Què caldria fer perquè el cava adquirís més prestigi?

Nosaltres creiem que caldria identificar millor el cava que s’elabora a cada zona, que donaríem més valor afegit, fins i tot als caves que no són d’aquí, si tots tinguéssim una subzona i estiguéssim lligats al territori. Però això, amb la DO

UN BON CAVA SENSE UNA BONA PROMOCIÓ CONTINUARÀ SENT BO PERÒ LA GENT NO HO SABRÀ Cava, és impossible de fer i entenem que no els interessa. És un tema complicat que s’ha de treballar molt. Però nosaltres pensem que cal donar més informació al consumidor que, cada cop més, s’interessa pels productes que consumeix i definir la zona on es fan.

Caldria més suport per part de les administracions?

En aquest sentit sí. Una patronal hauria de servir per això, però també caldria més inversió.

A nivell nacional, on heu centrat la promoció?

A Madrid i Barcelona. El que passa és que, aquest any, veient com està tot i que, difícilment, aconseguirem inversions, ens centrarem al mercat interior català, anirem a més fires de proximitat, gastronòmiques i territorials, i de cara al consumidor final perquè no crec que poguem fer grans salons.

CAL FER MOLTA MÉS MARCA DELS NOSTRES CAVES I MÉS INVERSIÓ EN PROMOCIÓ; CREIEM QUE EN AQUESTS TEMES ENS HA D’AJUDAR L’ADMINISTRACIÓ Aleshores, aquesta col·laboració que heu fet amb la DOP Huelva quedarà aturada.

Al principi, quedarà una mica en stand by però sí que intentarem, per exemple, fer un saló conjunt a Sevilla o a Barcelona perquè hem notat que a la gent, la idea els ha agradat molt, fins i tot des

de Pimec ens han felicitat. Però estar en un saló sol és difícil. Si no estiguéssim en aquesta crisi tan forta, no aturaríem res però, en aquest cas, hem de seleccionar molt el que fem.

El projecte Set contes de vinya en què consisteix? És un projecte enoturístic en el qual participen 13 empreses de Pimecava. La idea era formar packs de visites a dues bodegues que es complementin. S’ofereix una visió diferent de la visita clàssica que es fa als cellers. S’explica una història i es busca un lligam entre els dos cellers, o que siguin molt semblants o molt diferents.

També s’ofereix un dinar. Ara la intenció és comercialitzar la idea.

S’ha fet un primer intent editant uns flyers i ara també farem més promoció a través de la pàgina web.

Tinc entès que la voleu renovar completament per potenciar-la més.

Sí, volem potenciar el nom i fer una millor comunicació, tant interna com externa. Nosaltres fem moltes coses però, de la majoria, no se n’assabentava ningú. Per això volem fer newsletters i canviar la pàgina web, fer-li un rentat de cara a través de l’empresa Parenthesis perquè sigui més operativa i participativa.

En què consisteix el nou conveni col·lectiu de les empreses del sector del cava? Ja s’ha tancat?

Portem molts mesos negociantlo i ara ja estan tots els acords tancats, però encara no s’han oficialitzat. Nosaltres tenim el 50% de representació a la mesa de negociació, som pràcticament l’única veu que tenen els petits elaboradors. Els grans tenen els seus propis convenis i aquest no els afecta i les petites i mitjanes empreses, moltes vegades, se senten soles. D’aquí la importància de Pimecava.

Abans es deia la famosa frase: “La buena tela, en el arca se vende” però ara tot ha canviat i no et prenen res de les mans.

Quines accions de màrqueting heu pensat per tal de donar a conèixer els vostres productes?

S’haurà de mirar si podem fer els salons de Reserva i Gran Reserva.

La nostra idea és fer-ne, almenys un aquest any. També els espais cava, que és una acció per a donar a conèixer el cava a fires de comarques. Arguments per estar tranquils en tenim perquè tenim qualitat, tradició, proximitat amb el consumidor i un públic interessat i fidel que molts altres no tenen. Tanmateix, cal fer molta més marca dels nostres caves i més inversió en promoció; creiem que en aquests temes ens ha d’ajudar l’administració.

18

Penedès Econòmic

febrer 2012

OPINIÓ

RODRIGO TENA ARREGUI Notari de Madrid

E

LA CRISIS Y LOS GESTORES

n mayo de 2003, Mike Burry, un médico que poco antes había decidido abandonar su profesión y pasarse a la gestión de inversiones, mandó un email a un amigo comentándole que a su juicio la burbuja inmobiliaria en EEUU estaba adquiriendo proporciones gigantescas, motivada por el comportamiento irracional de los prestamistas hipotecarios, que se estaban excediendo en la concesión de crédito fácil a prestatarios sin apenas solvencia. Como pasaban los meses y la locura continuaba, decidió apostar en contra de las hipotecas subprime comprando credit-default swaps, (CDSs) una suerte de seguros para el caso de impago de los bonos apoyados en este tipo de créditos hipotecarios, bonos que Goldman Sachs, junto con otros bancos de inversión, estructuraban luego en collateralized debt obligations (CDOs). El vendedor de los swaps o CDSs, curiosamente a través del mismo Goldman Sachs, era el gigante asegurador AIG. En junio de 2005, Burry ya era titular de 750 millones de dólares en swaps. Su estrategia fue seguida por otros inversores, algunos casi aficionados, que, tras un corto análisis del asunto, alcanzaban rápidamente al convencimiento de que el mercado subprime era insostenible.

Las escasas advertencias de algunos empleados de AIG eran desoídas sin contemplaciones por Joe Cassano, el CEO de la empresa, un hombre de carácter tiránico poco dado a permitir disensiones en su equipo. Lo cual resultaba hasta cierto punto comprensible, dado que como consecuencia de las ventas de varios miles de millones de dólares en swaps, Cassano se había embolsado en este breve periodo de dos años 200 millones de dólares como retribución.

En septiembre de 2008, tras explotar la burbuja y reventar el mercado subprime, AIG fue destinataria del mayor rescate monetario en la historia de los EEUU: 180.000 millones de dólares en dinero del contribuyente. Para entonces Joe Cassano ya no era el CEO de AIG. Pero no había sido despedido ni se le obligó a devolver nada. Se retiró con un contrato que le reportaba un millón de dólares al mes durante nueve meses y que respetaba su derecho a percibir nuevas primas.

Este caso, sin duda notable por el monto del rescate, aunque en absoluto excepcional, en su trama central es de una simplicidad apabullante. Revela muchas cosas acerca del origen de la crisis pero, especialmente, acerca de los defectos de responsabilidad en el sistema. Las entidades prestamistas ganaban dinero prestando a potenciales insolventes y vendiendo los créditos a los bancos que los convertían en bonos.

Goldman Sachs ganaba dinero estructurando en CDOs, de la manera más compleja posible, esos bonos apoyados en hipotecas basura, y también los derechos de los aseguradores que los garantizaban y vendiéndolos por medio mundo con el beneplácito de las agencias de rating, y, al mismo tiempo, ganaba dinero colocando seguros contra el riesgo de que esos bonos fuesen, efectivamente, basura. Las agencias de rating, clientes de Goldman Sachs y del resto de la banca de inversión, ganaban dinero calificando muchos de esos bonos como triple o doble A, pese a que su calidad real siempre fue muy inferior (Moody’s ganó más de dos mil millones de dólares en 2006 y más de la mitad de ese beneficio le llegó por este sector de las finanzas). Los gestores de AIG ganaban sus buenas comisiones vendiendo seguros, y los que apostaban contra las subprime, como Burry, terminaron ganando millonadas, gracias a que el contribuyente asumió las perdidas de AIG. Los únicos que perdían eran los accionistas de algunos de los protagonistas (como mucho hasta el límite de su inversión, y no siempre), los adquirentes de CDOs y, especialmente, hasta una cuantía verdaderamente formidable, los contribuyentes, obligados a salvar lo que era demasiado grande o “sistémico” para asumir su responsabilidad.

Entre otras muchas cosas curiosas, es verdaderamente chocante comprobar como el sistema permitía a empresas y gestores manejar ingentes cantidades de hipotecas basura o de CDOs sin necesidad de asumir ningún riesgo en relación a esos productos tóxicos (aunque de hecho algunos imprudentemente los asumieron) o como la SEC no mostró el más mínimo interés en investigar lo que estaba pasando, pese a las denuncias que recibie-

ron. La Reserva Federal y el Tesoro de los EEUU sabían menos del asunto que un médico metido a financiero en su tiempo libre, preocupándose sólo de seguir inyectando liquidez al sistema.

Pero si nos fijamos, veremos que lo más interesante con mucho es la ausencia de responsabilidad en la práctica totalidad de los gestores de las empresas implicadas, ya fuesen ganadoras o perdedoras.

Los gestores, de unas y de otras, ganaron en todos los casos. Joe Cassano ganó más dinero que los gestores de Goldman Sachs o que los de los fondos que apostaron contra las subprime. Incluso ganaron dinero los gestores de los fondos que compraban o especulaban con los CDOs. Howie Hubler, de Morgan Stanley, perdió nueve mil millones de dólares en una sola inversión, la pérdida más sonada de la historia de las finanzas, pero nadie le pidió que devolviese las decenas de millones

NO SE TRATABA TANTO DE UN FRAUDE COMO DE UNA AUSENCIA TOTAL DE RESPONSABILIDAD SOBRE LO QUE ESTABAN HACIENDO de dólares ganadas como retribución personal hasta ese momento.

Este fenómeno se ha repetido por doquier desde el inicio de la crisis. Incluso en España hemos sido testigos recientemente de ello con ocasión del culebrón de las cajas de ahorro. Acertasen o no, siempre terminaban millonarios.

Conviene precisar que no estamos hablando de fraude, al menos no de manera generalizada. Algunos gestores eran también accionistas de sus empresas y por esa vía perdieron mucho dinero. La mayoría de los bancos de inversión no se limitaron a mediar, sino que además invirtieron recursos propios en la misma basura (CDOs) que ellos creaban, probablemente porque lo que hacían algunos departamentos era completamente desconocido por el resto. Como dice gráficamente Michel Lewis,

Goldman Sachs fue el primero de los grandes bancos en darse cuenta de la tostada en 2007 y salir rápidamente de la casa en llamas, cerrando la puerta tras sí... De paso endosó parte de sus pérdidas a la propia AIG, a su vez respaldada por el contribuyente (que tuvo que pagar a Goldman trece mil millones de dólares), como también el contribuyente tuvo que respaldar, tras la caída de Lehman, a muchos otros bancos de inversión. La cuantía del dinero público transferido como regalo a estos bancos corta la respiración, pero eso no ha impedido que después del rescate sus gestores hayan seguido pagándose a si mismos primas gigantescas.

Un dato muy relevante de toda esta crisis es la constatación de que los gestores de estos grandes bancos de Wall Street no entendían de manera cabal su propio negocio, al margen de que tenían un mínimo control sobre sus subordinados. Las pruebas disponibles lo demuestran sobradamente. No se trataba tanto de un fraude como de una ausencia total de responsabilidad sobre lo que estaban haciendo. No existía una mente perversa, un Moriarty que controlase todo el tinglado.

Se trataba de otra cosa. De delegación de responsabilidad por una parte, como si el sistema por si sólo fuese capaz de proporcionar automáticamente la solución a cualquier problema, y, una vez comprobado que ese no era el caso, de huida de la responsabilidad, por otra, tras un generalizado sálvese quien pueda.

La delegación de responsabilidad Para analizar adecuadamente el fundamento que explica la delegación de responsabilidad, debemos comprender que todo nuestro sistema económico, pero especialmente el sector financiero, se entiende precisamente así, como sistema o mecanismo o, quizá mejor, como organismo. Este organismo está diseñado conforme a unas reglas que, en principio, deben garantizar su perfecto funcionamiento en beneficio de la sociedad en su conjunto. El sector financiero, concretamente, tiene como misión distribuir los recursos y asignar el riesgo de una manera eficiente, potenciando el crecimiento económico. Cada pieza o célula de ese complejo

sistema cumple una función independiente, pero orientada a los fines básicos del conjunto. Ahora bien, ¿cuál es la brújula que permite a cada célula saber que está actuando correctamente con relación a esos fines? O dicho de otra manera, ¿cómo sabe cada célula que está actuando de forma moralmente responsable? No tiene sentido que yo responda cuando lo ha hecho de manera insuperable uno de los mejores analistas financieros del momento: “Como el trabajador de una cadena de montaje, el corredor de bolsa que vende bonos emitidos para un proyecto de construcción de una central eléctrica no llega a ver la electricidad que se produce: tiene un escaso sentido de los resultados materiales de su trabajo.

Es un simple engranaje de una máquina gigantesca. (…) la medida más directa de la contribución de un trabajador del sector financiero es el dinero –los beneficios o rentabilidad- que produce para la empresa. El dinero es la medida (…). No tengo ninguna duda de que continúan siendo decentes, seres humanos bondadosos. Pero como su trabajo normalmente ofrece pocos pilares en los que apuntalar su moralidad, su brújula básica es la cantidad de dinero que ganan (…). Normalmente, los mecanismos de un mercado competitivo mantienen la búsqueda de beneficios en una vía que también garantiza una mejora del valor para la sociedad.”

En resumen, la brújula es el dinero. Si el gestor gana dinero es porque su empresa gana dinero, y si la empresa gana dinero es porque está desarrollando su función de manera eficiente en beneficio de la sociedad en su conjunto. En un mundo en que honestidad y utilidad social son conceptos casi sinónimos, el dinero -siempre que admitamos la idea de que el mercado asigna eficientemente los recursos- se convierte en la única medida de la moralidad.

Esta última frase no pretende ser sarcástica o cínica, ni tampoco moralizante, ni muchísimo menos, sólo rigurosamente descriptiva. Se acusa de avaricia y de irresponsabilidad a los gestores y lo cierto es que, en cierto sentido, se está siendo muy injusto con ellos. Nosotros les hemos dicho que jueguen con arreglo a unas reglas, y ellos han jugado. La

Penedès Econòmic

febrer 2012

19

OPINIÓ ofendida indignación con la que los gestores de Wall Street han respondido a esas duras acusaciones no ha sido una pose, sino, al menos en la mayoría de los casos, algo profundamente sentido. Por supuesto que reconocen una cierta responsabilidad en el desaguisado, pero en absoluto toda la responsabilidad. En realidad, ni siquiera la principal.

Hay que reconocer que su razonamiento es sólido. Si las reglas no han llevado al resultado apetecido, hay que culpar a las reglas (o a sus autores, en su caso) pero no a los operadores que funcionaban con arreglo a ellas.

El problema está en el diseño del sistema u organismo. Ese diseño parte de un principio básico: el mutuo control de los operadores (y reguladores) que participan en el mercado financiero lo disciplina de tal manera que nadie puede obtener rentas no justificadas socialmente. En este caso nadie ha engañado intencionalmente a nadie. Es cierto que se ha acusado a los bancos de inversión de ocultar información a los inversores y de prácticas fraudulentas. Pero la verdad es que en la mayor parte de los casos la acusación no se justifica. La información estaba disponible para cualquiera que estuviera interesado. Lo que ocurre es que, con la única excepción de un médico metido a financiero que se molestaba en leer la letra pequeña de los CDOs, nadie lo estaba especialmente. Por eso, si esa función de control no se ejerció de manera adecuada, hay que culpar al sistema, que no proporcionaba a los operadores y reguladores los incentivos adecuados para hacerlo. Como vuelve a explicar con total crudeza Raghuram Rajan, “lo que resulta un tanto alarmante es que cada uno de nosotros hizo lo más sensato de acuerdo con los incentivos que teníamos”.

En definitiva, todos hemos tenido la culpa de esta crisis, al menos en alguna medida, lo que equivale a decir que ninguno la ha tenido. La responsabilidad descansa exclusivamente en el sistema.

Por eso es comprensible que los mejores libros sobre la crisis se hayan volcado en examinar las grietas del sistema con la intención de rediseñarlo. El problema, en conclusión, es que ese sistema presenta fallas o grietas, difícilmente predecibles con antelación y cuya combinación casi aleatoria ha desatado la crisis. Lo que procede, por tanto, es llamar al albañil para que proceda a sellarlas.

Pero, sería lícito preguntar ¿cuáles son esas fallas que hay que sellar? En este punto cada especialista destaca las que considera más importantes, y lo cierto es que el catálogo es verdaderamente impresionante o, al menos, no apto para cualquier manitas que

pretenda resolver fácilmente el problema. Así, podemos destacar: una mala conciencia política que incentiva conceder crédito fácil a los que menos tienen; los bajos tipos y el exceso de liquidez mantenidos artificialmente por la Reserva Federal; medidas intervencionistas con la finalidad de evitar la apreciación de la propia moneda para facilitar las exportaciones y la excesiva financiación

muy difícil sellado, por no decir imposible. Máxime cuando suele ocurrir que por intentar taponar algunas terminamos abriendo otras. Quizá podamos minimizar algunos riesgos, pero confiar en rediseñar el sistema para lograr un funcionamiento perfecto es ciertamente ilusorio. No hay sistema perfecto, por lo que mientras la única brújula a nuestra disposición sea el dinero estamos

a futuros golpistas? Es más, ¿hubiera disuadido al propio Gadafi de haberlo sabido? Durante la crisis del siglo III los emperadores romanos no duraban un año en el cargo antes de ser asesinados, pero, pese a que el patrón era constante y confirmaba el precedente, candidatos no faltaban. ¿Por qué para un gestor de fondos que gana cien millones de dólares al año la cosa iba a ser distinta?

a los países consumidores (como EEUU, Reino Unido y España); una regulación defectuosa que limita las posibilidades de control de los gestores por sus accionistas (al margen que la responsabilidad limitada de estos puede incentivarles a asumir riesgos ilimitados en determinados casos); una escasa capitalización de los bancos que les llevó a asumir riesgos excesivos; un defectuoso diseño de los gatekeepers encargados de controlar el mercado (como las agencias de rating), que contamina la relación de agencia a la que deberían ser fieles (los inversores y no los bancos que les pagan); un defectuoso sistema de retribución de los gestores que prima los beneficios obtenidos a corto plazo y minimiza los riesgos asumidos a medio y largo; una política regulatoria que permitía anticipar que el contribuyente iba a respaldar a las entidades “sistémicas” (hay que tener en cuenta que la lección de la Gran Depresión –dejar que los bancos quiebren no es una buena idea- estaba tan arraigada en el ideario de la Reserva Federal que los bancos se aprovecharon de ello); el defecto de información por parte de los reguladores de las implicaciones sistémicas de las insolvencias particulares, etc., etc., etc.

La consecuencia de estas quiebras o defectos del sistema es que las relaciones de responsabilidad quedaron completamente distorsionadas. La mayoría de los operadores generadores de riesgo no asumían responsabilidades proporcionales a los mismos. Los incentivos, por tanto, iban encaminados a multiplicar los riesgos “de cola”, como se dice en la jerga del sector, riesgos de poca probabilidad pero enormemente destructivos, puesto que la escasa responsabilidad que asumían por ello carecía de cualquier virtualidad disciplinaria.

Las propuestas para salir al paso de estas fallas son de todo tipo3, pero, en cualquier caso, a nadie se le escapa que son grietas de

condenados a errar. Y cuando tal cosa ocurra de nuevo, asistiremos al mismo espectáculo de huida de la responsabilidad.

¿Por qué pensamos que disuadirle de asumir esos riesgos de cola será más fácil? Máxime cuando no parece probable que se les llegue a condenar a muerte. Es decir, en determinados casos en los que los premios son muy atractivos uno puede elevar hasta el límite la responsabilidad a posteriori sin pese a ello obtener resultados satisfactorios. Por eso, sin la conciencia de una responsabilidad a priori, sin la conciencia del deber, la tendencia siempre es a huir de la responsabilidad o a minusvalorarla, aunque esta sea tan inminente y perentoria como la que recaía sobre los emperadores romanos.

Es tentador imponer el deber –o una moralidad diferente a la del dinero- por la vía legal: limitar los bonus de los gestores, intervenir más activamente en los mercados, establecer regulaciones estrictas, etc. Así se viene exigiendo por cada vez más ciudadanos “indignados” en todos los lugares del mundo. Algo habrá que hacer en este sentido, sin duda alguna, pero al margen de que tales normas pueden crear externalidades preocupantes, sus posibilidades de éxito son escasas. En un mercado tan sofisticado como el que tenemos las vías para burlarlas son infinitas.

Al final, no vamos a tener más remedio que reconocer una realidad a la que nos resistimos desde hace décadas -obsesionados en buscar un sistema que nos garantice la moralidad por añadidura- pero que es insoslayable: sin un apoyo moral, sin creencias, costumbres y opiniones compartidas, es difícil mantener un sistema de libertad. Hace siglos, la responsabilidad de los gestores públicos o privados, hoy llamados operadores del sistema, se garantizaba por lo que entonces se denominaba Beruf o Vocatio. Era sin duda un concepto de fortísimas implicaciones religiosas. Presente también en el catolicismo, adquirió una significación especial tras la Reforma protestante y su dogma fundamental del sacerdocio

La huida de la responsabilidad El problema no es sólo que no haya un mecanismo que asigne de manera eficiente responsabilidades -que no lo hay y difícilmente lo habrá. La verdadera cuestión estriba en nuestra generalizada tendencia a huir de la responsabilidad, a minusvalorarla, a apartarla de nuestra consideración. La razón que lo explica es que sólo consideramos la responsabilidad desde el punto de vista de las consecuencias –la responsabilidad a posteriori-, pero no desde el punto de vista del deber –la responsabilidad a priori-. La diferencia estriba entre cargar simplemente con la responsabilidad cuando te alcanza, o ser verdaderamente responsables. Un ejemplo nos

SIN UN APOYO MORAL, SIN CREENCIAS, COSTUMBRES Y OPINIONES COMPARTIDAS, ES DIFÍCIL MANTENER UN SISTEMA DE LIBERTAD aclarará rápidamente la cuestión.

Pensemos en el caso de Gadafi.

Tirano durante más de cuarenta años, fue derrocado violentamente y asesinado a tiros por sus captores. Podemos afirmar que asumió su responsabilidad hasta el límite de lo que cabe exigir. Sin duda hubiera sido mejor que terminase procesado y encarcelado, pero más responsabilidad que la muerte creo que no es posible pedir. Sin embargo, ¿alguien piensa que este ejemplo puede disuadir

de todos los creyentes. Desde el modesto carpintero hasta el príncipe, desde el ama de casa hasta el juez, todos, por su idéntica dignidad de sacerdotes, debían aceptar la responsabilidad cristiana de desarrollar sus cometidos bajo el dictado de su conciencia y al servicio de los demás. Es verdad que la Vocatio no impedía por si sola el abuso y la irresponsabilidad, pero introducía en la motivación individual una brújula distinta del dinero.

La secularización de la sociedad acabó con el componente religioso de la Vocatio. Hoy, incluso en muchas personas religiosas (por no decir en la gran mayoría) el ejercicio de la profesión parece algo completamente alejado y al margen de las creencias más íntimas. Se rigen exactamente por el mismo principio que el resto: el dinero. Como afirmaba Rajan, nadie duda de que esos gestores bancarios eran personas honestas y bondadosas. Es más, nadie duda de que eran competentes e inteligentes (seguro que no menos que Mike Burry). Y, sin embargo, no tenían ni idea de lo que ocurría en sus empresas o cocinaban sus subordinados. Menos aun de lo que, por su propia falta de responsabilidad, podía ocurrirle al sistema financiero y económico en su conjunto. Sencillamente, porque no localizaban en su conciencia un deber de averiguarlo distinto de su incentivo dinerario. Y éste, pese a esa ignorancia, se mantenía siempre constante. Por eso, es comprensible que ahora tampoco entiendan por qué tienen que devolver nada.

Pues bien, pienso que en la recuperación de un nuevo fundamento o sentido para la Vocatio, nos jugamos ya no sólo el futuro, sino el mismo presente de nuestras sociedades. Es obvio que tal cosa no se recupera en un instante, y tampoco sabemos muy bien cómo hacerlo. Pero quizá el primer paso sea ser conscientes de esa necesidad, de esa carencia. Y proclamarla lo más alto y fuerte posible. Debemos demandar de manera activa un uso responsable de la libertad, condenar de manera firme el exceso y la picaresca, y exigir que cuando algo va mal, toda conducta que no asuma espontáneamente el deber de restituir, reparar o indemnizar, sea considerada moralmente reprobable y suponga una firme condena social. Al final, no se trata más que de asumir, como afirmaba Ihering, que “el sistema de la libertad sólo es viable cuando los usos son bastante fuertes para sustituir al principio legal.

Las costumbres son el correctivo espontáneo de la libertad y dónde no estén desarrolladas y bien organizadas, donde la opinión pública no exige el uso digno de la libertad, la libertad no prospera”.

20

Penedès Econòmic

febrer 2012

OPINIÓ

XAVIER CARDONA TORRANDELL President de l’ADEG

EL PIB PER CÀPITA, UN RÀTIO POC SIGNIFICATIU

L

’estadística no és una ciència, sinó una tècnica que tracta de quantificar la probabilitat de fenòmens en el camp de les ciències de la naturalesa o de les ciències socials. L’economia és una ciència social i, com a tal, no podia escapar als estralls que de vegades comporta l’aplicació de la tècnica estadística. John Maynard Keynes, que d’economia en sabia prou, deia, en criticar la relativa validesa social de l’estadística, que un pollastre per càpita volia dir que algú se’n menjava dos o més i que d’altres no se’n menjaven cap. Tenia raó l’il·lustre economista en manifestar el contrast entre capacitat de produir i de distribuir amb equitat que les estadístiques del “per càpita” no aconsegueixen explicar, especialment en etapes recessives del cicle econòmic.

A Espanya els prop de 25.000 euros de PIB “per càpita”, equivalent en termes quantitatius a l’italià, no sembla que evitin l’escalada d’una pobresa crònica que tenalla en forma creixent les classes menys afavorides econòmicament. Organismes com UNICEF Barcelona es mostren impotents de fer front amb èxit a l’allau de necessitats derivades del retall de les prestacions socials. Segurament que ara, més que mai, hi ha qui es menja tres o quatre pollastres però augmenta perillosament el col·lectiu dels que no se’n mengen cap.

Encara avui, malgrat l’endinsament en la crisi, caiem en la fal·làcia de les comparacions amb altres països europeus, companys de viatge de penúries econòmiques i financeres. Fan vergonya les comparacions amb països com Itàlia que, més enllà dels problemes de caire polític i social, està palesament per damunt del nostre nivell econòmic. Per fer-me entenedor, en termes esportius podríem afirmar que Itàlia, sense ser l’actual Barça, milita a la Primera Divisió, mentre que Espanya no passa de ser un equip representatiu de la Segona A. Una economia és quelcom més que el PIB “per càpita”, un ràtio incapaç d’explicar la complexitat d’un sistema socioeconòmic.

Itàlia en canvi, és un país amb un fons de comerç reconegut arreu, basat en una tradicional creativitat emprenedora generadora de “marques” de productes i serveis que són paradigma i element de referència, admirats i imitats a tot el món en sectors tan diversos com l’automoció, l’alimentació o la moda, entre d’altres. Els productes italians de qualsevol sector porten el segell inconfusible del disseny, de la qualitat o del luxe i el glamour. El made in Italy és una garantia apreciada i respectada que obre portes a tot el món, que hauria de ser exemple a seguir per l’emprenedoria a Catalunya. És evident que establir un paral·lelisme amb els productes espanyols, tal vegada amb alguna excepció, seria d’una falta de realisme aclaparant. Les mitges veritats fan més mal que una pedregada a l’hora d’informar el ciutadà. Per exemple es diu, i és una veritat relativa, que Espanya és un dels primers productors europeus d’automòbils. Ben cert, de marques estrangeres com General Motors, VW, Citroën, Renault, Ford o Nissan, amb estratègies empresarials dissenyades a Detroit, París, Frankfurt o Tòquio, que cas de no plegar-nos a les seves exigències es deslocalitzen deixant-nos amb una mà

davant i l’altra a darrere com ha succeït en el sector de la motocicleta a Catalunya amb Yamaha i Derbi.

Tornant a Itàlia no és sostenible la comparació en el sector de l’automòbil a on el país transalpí té una història gloriosa que avui segueix gaudint d’un empori industrial autòcton sota el paraigües de la Fiat SpA, que fabrica automòbils, camions, autobusos, maquinària agrícola i d’obres pú-

ESPANYA NO PASSA DE SER UN EQUIP REPRESENTATIU DE LA SEGONA A bliques, amb marques tan globals com Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Lamborghini, Maserati i Ferrari, que abracen des de l’utilitari de preu econòmic fins al luxe més refinat. Cap paral·lelisme a establir amb la gregària indústria de l’automòbil a Espanya, on els vestigis autòctons de la indústria de l’automoció els trobem a Catalunya amb Hispano Suiza i Pegaso, sepultades en el no res del

passat marcat per l’espanyolisme centralista.

Pel que fa a la motocicleta, on Catalunya fou important, Itàlia s’ha imposat amb marques que amb les japoneses es reparteixen una bona part del mercat mundial. En són la mostra Guzzi, Ducati, Gilera, Aprilia o Piaggio.

A Catalunya hem perdut Derbi, Ossa, Montesa i d’altres per mancança de visió emprenedora i absència de suport financer i administratiu.

Si fem una ullada al sector de la moda trobem una allau de marques de prestigi global, tant al sector de l’alta costura com a la indústria del Prêt-à-porter. Armani, Gucci, Prada, Ferré. Valentino... formen part del nombrós col·lectiu que han fet d’Itàlia un referent mundial de la moda.

Potser els únics precedents espanyols que resistirien la comparació serien la gallega Zara i les catalanes Rosa Clarà i Mango. Malgrat aquestes excepcions, Itàlia guanya per golejada.

Per no allargar-nos, tot i que ho podríem fer per qualsevol sector de l’activitat econòmica, l’alimentació és un àmbit particularment potent i global de l’economia italiana: Buitoni, Barilla, Ferrero, Motta, Alemagna són la mostra representativa de

com n’és d’important aquesta activitat en el si de l’economia del país transalpí.

Apart de Fiat SpA, grans empreses multinacionals completen el quadre macroeconòmic italià: l’ENI. (Ente Nazionale Idrocarburi), Pirelli, Impregilo, Italcementi, Prysmian...

Després de la Segona Guerra Mundial el despertar esplendorós d’Itàlia fou possible pel Pla Marshall i per l’empremta deixada per líders polítics com Alcide De Gasperi o Palmiro Togliatti i empresaris carismàtics com Enrico Mattei, que paradoxalment fou l’encarregat de tancar l’Agip i la va convertir en un gegant de la petroquímica mundial. També els germans Piero i Alberto Pirelli...

Els productes catalans són bons.

No ho dubto pas. Però per accedir a l’estadi de reconeixement internacional dels productes italians falta molt i no serà senzill accedir-hi si no és després d’una llarga etapa de millora de la competitivitat basada en la innovació, el disseny, l’estalvi energètic, la promoció de productes i serveis i la disponibilitat de crèdit que permetin l’adequat procés d’internacionalització dels nostres productes. És així que s’assoleixen les grans marques i l’accés amb èxit als mercats internacionals.

No n’hi ha prou d’esperar el miracle d’una Reforma Laboral feta unilateralment per Decret del Govern que no solucionarà res si no va acompanyada de mesures complementàries de més calat econòmic, fiscal i financer.

Als joves de la meva generació en finalitzar el Servei Militar se’ns proveïa d’una cartilla on constaven, entre d’altres dades, una que resava: “Valor”, que per als que no havíem anat a la guerra hi escrivien: “Se le supone”. Tampoc, d’una forma sistemàtica, els productes espanyols han anat a la guerra per accedir als mercats internacionals i guanyar-se una qualificació de “Valor”: “Demostrado en el campo de batalla”, com ha estat el cas dels productes italians. Malgrat que el PIB italià “per càpita” sigui a grans trets el mateix que l’espanyol.

Penedès Econòmic

febrer 2012

21

EMPRESA

ERIC ENGUITA ALBET Emprenedor i Fundador d’ARTCAVA

És BCN, estúpid!

Em faig meva la frase feta servir per Bill Clinton en la seva campanya per derrocar a G. Bush pare, “The economy, stupid!”, per donar la meva opinió sobre el debat provinent per la reestructuració de les marques turístiques de Catalunya que afectaran el Penedès.

He seguit aquest debat des de fa 2 anys, i em fa por la capacitat que tenim al Penedès d’auto flagel·lar-nos constantment amb aquest tema.

He llegit titulars com: “El Penedès queda diluït en la marca turística Costa de Barcelona“, s’han fet propostes com incloure “Mar, modernisme&Penedès”, o s’han fet manifests en contra la totalitat del pla realitzat per la DIBA. No anem bé...

No em posicionaré ni a favor ni en contra de la feina realitzada fins ara, només els resultats d’aquí uns anys ens donaran o no la raó. Miraré de parlar de les coses que crec que sí que estan ben fetes, com poden ser la visió des del punt de vista del turista, o la classificació per productes turístics “estrella”, “A” i “B”, gran punt de debat, però, no serà que a tot el món estan així classificats, digueu-me què us suggereix París? La Torre Eiffel, o Londres? El Big Ben, o La Patagònia?

El Perito Moreno. Qualsevol expert en màrqueting o empresarials et dirà que aquesta classificació és totalment lícita.

Resulta que en aquesta classificació de productes turístics “estrella”, s’han determinat que 18 compleixen aquesta característica en tota la província de Barcelona, sabeu quants dels 18 són del Penedès? 3!!! Castellers, Caves i Festa Major, que estan al mateix nivell que

el Circuit de Catalunya, Montserrat, Platges del Garraf, Sitges i la Colònia Güell, entre d’altres.

Personalment ho trobo fantàstic! Un assoliment que en lloc de portar-nos debats destructius ens hauria de fer brindar amb Cava, espero que del Penedès!

Senyors, obrim els ulls, traiem-nos de sobre la Penedisitis aguda i crònica que tenim, posemnos en la pell d’un turista dels EEUU o xinès que no ha sentit mai a parlar del Penedès, però que pot arribar aquí a través de Barcelona! Serà feina nostra, tenir una bona xarxa turística aquí, tal com estem fent amb Enoturisme Penedès, controlar una demanda que anirà creixent, i fer-la sostenible amb l’oferta de qualitat i atomitzada que tenim.

En una de les revistes (pensades per als turistes) ja editades per l’Agència Catalana de Turisme, ens posa remarcadament: “Entourisme Penedès és una de les ofertes turístiques relacionades amb l’enologia més importants d’Espanya”, i encara ens discutim per què el Penedès queda desplaçat?

Però a què volem jugar?

Al gat i la rata?

Ens falta a tots, més coneixements de màrqueting i turisme, penseu que tan sols no fa ni 10 anys que es parla d’Enoturisme i ja volem ser el melic del món, quan ni a Barcelona ni al món no som res en aquest sentit turístic parlant. Jo continuo apostant per un lema que s’ha de fer nostre: Penedès, la vinya de BCN. Sabeu quin és un dels productes “estrella” a dia d’avui en el panorama turístic MUNDIAL, és BCN, estúpid!

EL WEB DE L’ADEG GUANYA ADEPTES I BAT RÈCORDS DE VISITES

BMN I ADEG SIGNEN UN ACORD PER IMPULSAR PROJECTES A LA COMARCA

En el decurs de 2011, l’espai www.adeg.cat ha registrat un total de 309.108 sessions de treball per part dels seus visitants, amb una mitjana superior als 9 minuts per sessió. La mitjana diària de sessions, inclosos els dies festius, va ser de 846,87, amb una punta màxima de 1.597 operacions, l’11 de febrer.

Pel que fa al total d’accessos, l’estadística de 2011 ens porta a les 10.263.225 entrades amb una mitjana de 33,2 accessos

El passat 22 de febrer, Caixa Penedès-BMN i l’ADEG van arribar a un acord per renovar el conveni de col·laboració que ambdues entitats mantenen vigent des de 2008. Amb aquest conveni les pimes vinculades a l’ADEG gaudiran d’un paquet de condicions financeres avantatjoses. D’aquesta manera, les empreses associades tindran al seu abast diversos productes de l’entitat penedesenca a uns preus molt competitius.

per cada sessió. Les seccions més visitades corresponen als capítols de Formació, Directori d’empreses i Serveis, així com la Borsa de Treball.

22

Penedès Econòmic

febrer 2012

OPINIÓ

ANDRÉS PÉREZ ORTEGA Químic i MBA per ICADE Columnista d’Expansión

SÓLO SOBREVIVEN LOS MÁS...

ADAPTABLES

M

uchas veces se dice que el sistema en el que vivimos es Darwinista. Cuando preguntas a alguien a qué se refiere al decir eso, suele decir que sólo sobreviven los más fuertes. Y eso no es así. Lo que decía Darwin es que los que sobreviven son los que mejor se adaptan y no necesariamente los más poderosos. En ese sentido, estoy de acuerdo en que, en general, vivimos en un sistema darwinista y no me parece mal.

Hace unos días hablaba de Kodak y de sus tremendos problemas.

Nadie puede decir que esta empresa no ha sido fuerte o importante. Sin embargo, le ha ocurrido como a muchas otras especies, su problema no ha sido la falta de fuerza o de tamaño sino la capacidad de adaptación.

Mientras tanto, muchas otras empresas o incluso individuos han sido capaces de adaptarse a las circunstancias y evolucionar.

Creo que hay que fomentar la actitud positiva al cambio en lugar de enrocarse en una posición cómoda pero con fecha de caducidad.

Cuando hablo de Branding Personal siempre tengo en mente que no vivimos en un mundo inmutable, más bien todo lo contrario. Por eso es fundamental tener claro que lo que vale hoy, puede que mañana esté obsoleto. Por lo tanto, al diseñar la estrategia de Marca Personal, debemos tener

en cuenta que hay variables (y nunca mejor dicho) que debemos estar ajustando constantemente.

Hasta hace poco, todo era mucho más sencillo para los profesionales. Uno estudiaba o aprendía un oficio, luego preparaba un Curriculum y lo enviaba a unas cuantas empresas y seguramente entraría a formar parte en una de ellas en la que se jubilaría. Todo era muy lineal, no había sorpresas.

Sin embargo, desde finales del siglo pasado, las cosas han cambiado radicalmente. El proceso tiene más elementos y es, como dicen ahora, mucho más sistémi-

LO QUE VALE HOY, PUEDE QUE MAÑANA ESTÉ OBSOLETO co. Todo lo que ocurre dentro y fuera del sistema afecta al propio sistema y deben hacerse ajustes constantemente. O dicho de un modo mucho más práctico, en este momento, un profesional se ve afectado por montones de variables e interacciones que le obligan a hacer cambios para no desviarse del “rumbo”.

En un artículo anterior, esbozaba un modelo muy simple de lo que yo considero que debe ser una Estrategia Personal. En él apare-

cen unos cuantos elementos que son independientes pero, al mismo tiempo, están relacionados.

En el modelo aparecen cosas tan aparentemente inconexas como la visibilidad dospuntocero, los valores personales, la “oferta” profesional, los stakeholders o las creencias más íntimas. Podría pensarse que es un totum revolutum pero no es así.

Por ejemplo, si una persona se ha quedado sin empleo, eso significa que se ha producido un cambio radical en su “mercado”. De pronto se ha quedado sin cliente (un contrato indefinido equivale a tener un único cliente) y por lo tanto sin ingresos. Así que deberá hacer algo para volver a estabilizar el sistema.

Con la mentalidad lineal, que sigue demasiado extendida, la acción inmediata sería enviar CVs a diestro y siniestro. Pero eso ya no funciona, entre otras cosas porque no hay empleo. Pero además puede ocurrir que su “oferta” haya quedado obsoleta o que los canales para darse a conocer (portales de empleo o CV en papel) sean inútiles.

Sin embargo, una Estrategia Personal debe tener en cuenta más elementos y entender las relaciones entre ellos. Quizás ese profesional se dé cuenta que lo que debe ajustar son sus conocimientos o quizás entienda que hay modos más eficaces de hacerse visible o puede que deba cambiar radi-

calmente sus creencias porque ya nada es como él/ella pensaba.

Sé que lo que voy a decir ahora puede sonar terriblemente mal pero lo diré de todos modos. En este momento se habla de la gran cantidad de jóvenes que están emigrando y se les considera como una mezcla de héroes y víctimas.

Pues bien, creo que lo que están haciendo es seguir el pensamiento tradicional-lineal de búsqueda de empleo (aunque más lejos). Es cierto que hace falta mucho valor para emigrar, pero en mi opinión, los verdaderos héroes darwinianos son los que se quedan aquí y

tratan de adaptarse o de modificar el entorno.

Lo voy a dejar aquí porque ya me estoy extendiendo mucho. Pero me gustaría que quedase claro que ha llegado la hora de entender que ya no hay un único camino, que la carrera profesional es una leyenda urbana y que nuestra obligación es explorar nuevas vías profesionales, eso sí, conociendo las variables que nos pueden afectar y adaptándonos al entorno en lugar de dejar que este nos aplaste. Eso es darwinismo y no depende del tamaño ni de la fuerza, sino de la flexibilidad.

SUBSCRIU-TE al PENEDÈS ECONÒMIC Nom i cognoms: DNI:

Signatura:

Adreça: C.P.:

Població:

Telèfon:

Enviï aquest cupó a:

Email: Marca amb una (X) la forma de pagament Transferència

Càrrec en compte:

PENEDÈS ECONÒMIC

C/ General Cortijo, 21A - 08720 Vilafranca del Penedès, al Fax: 93 817 12 64 o al correu electrònic: publicitat@penedeseconomic.com

PENEDÈS ECONÒMIC

Subscripció anual: 10€ (I.V.A inclòs)

Penedès Econòmic

febrer 2012

23

EMPRESA

MARC BARELLA HERNANDEZ Director Penedès Econòmic Economista

L’economia emocional Els mètodes tradicionals de màrqueting són cada vegada menys eficaços, els consumidors exigeixen opcions cada vegada més personalitzades i la necessitat de generar ofertes comercials més socialment justificades està creixent fort i sostingudament.

Aquest model dóna lloc a nous problemes en l’àmbit de la creació de valor. Els gerents s’han d’enfrontar amb qüestions socials carregades emocionalment i no compten amb un conjunt d’instruments aptes per afrontar aquests nous escenaris; a més les companyies no tenen cap experiència amb aquests nous tipus de problemes i no existeix en les institucions d’educació empresarial una pauta que capaciti sobre com afrontar aquestes dificultats.

Fins fa poc, el concepte de creació de valor va ser interpretat únicament en termes financers. Fins a 1750, l’agricultura era l’únic sector encarregat de la creació de valor en la societat. La majoria de la població ocupada – en aquell moment, un 90% – operava en el sector agrícola, és a dir, en “l’economia agrícola”; avui aquest percentatge ha decrescut a un 5% a Europa i menys d’un 3% als Estats Units.

La qüestió és com l’economia evolucionarà en el futur. La progressiva creació de valor en el passat va ser: de les matèries primeres als productes i

dels productes als béns i serveis; en els nostres dies, segons alguns autors implicarà la generació d’“experiències”, “percepcions” o, segons altres opinions “somnis i històries”.

Però en síntesi, la creació de valor en el futur serà de fet més emocional i immaterial i podrà prendre qualsevol forma o marc: fórmules vinculades amb el teatre o l’entreteniment, propostes estètiques o d’aprenentatge, històries amb un guió basat en “ens preocupem però” vinculades amb valors socials i culturals.

El terme que engloba totes aquestes idees és economia emocional; d’acord amb aquesta evolució, l’expectativa és que en el futur una part creixent de la població treballadora estarà ocupada en “l’esfera emocional”. Les claus de les professions emocionals s’estan convertint en les claus de totes les professions. Contràriament a totes les anteriors economies, on la creació de valor bàsicament va girar entorn de la dimensió de la fi lucrativa, la creació de valor en l’economia emocional serà una barreja de dues dimensions: la individualitat de les persones i el benefici percebut; s’espera que les empreses assumeixin la seva responsabilitat i que operin des d’aquesta nova visió social àmplia que inclou el benefici percebut i la singularitat de cadascun dels seus clients.

PENEDÈS ECONÒMIC Núm. 9 - febrer 2012 Editor: Josep Barella i Puig Director: Marc Barella Subdirector: Josep Barella Redacció: Olga Aibar, Josep Ma. Roca, Lídia Oñate, Imma Pulido i Daniel Sancho París Disseny i maquetació: Abdelghafour Eddalai Fotògrafs: Fèlix Miró Administració: Lina Hernández Gestió comercial: Montse Calzado

El Cargol Publicacions, S.L. General Cortijo, 21 A 08720 Vilafranca del Penedès  93 890 00 11 - Fax 93 817 12 64 http://www.penedeseconomic.com E-mail redacció: redaccio@penedeseconomic.com E-mail publicitat: publicitat@penedeseconomic.com Impressió: Imprintsa Distribució: Tel. 610 794 780 Dipòsit legal: B-21217-2011

Arriba l’Honda Civic 2012 amb un disseny fresc i innovador El nou model ofereix més potència sense augmentar el consum, menor als 6 litres cada 100 quilòmetres REDACCIÓ

El nou Honda Civic, que també ha estat batejat com a Honda Civic 2012, ja es troba al concessionari Styl Auto de Vilafranca amb una estètica més esportiva i grans innovacions tecnològiques.

Els quatre anys de desenvolupament que s’han emprat, fan de l’Honda Civic un cotxe totalment renovat, amb un disseny que satisfà els gustos i preferències dels clients europeus.

Amb una nova plataforma i xassís, en el model d’aquest any destaca el paraxocs de la part frontal, ara molt més convencional i amb més amplitud. L’Honda Civic 2012 és 29 mm més llarg (4,28 metres en total), 20 mm més baix (1,47 m) i 10 mm més ample (1,77m).

Els fars adopten una forma similar als de l’Honda Accord i els antiboira són rodons (i opcionals) i es troben sota les dues tires de LED horitzontals que serveixen per a la llum diürna.

El seu motor de quatre cilindres

 L’Honda Civic 2012 es va exposar davant el Grill 9

i 1,8 litres donen una potència de 142 CV, tot i que la despesa de combustible amb prou feines supera els 6 litres per cada 100 quilòmetres.

Honda també ha millorat les seves capacitats dinàmiques i la qualitat del seu interior amb un nou volant i quadre de comandament.

A més, s’ha ampliat la paleta de

colors a escollir. A partir d’ara el client podrà adquirir el seu Civic en tres nous colors: el Yellow Topaz Metallic, White Orchid Pearl i Woodland Green Pearl.

Els que es van apropar al restaurant Grill 9 de Vilafranca el passat divendres van poder observar les novetats de l’Honda Civic, que aporta un disseny fresc i complet al mercat de l’automoció.

El grup alemany Dr. Oetker es quedarà amb Cavas Hill REDACCIÓ

El grup alemany Dr. August Oetker serà el nou propietari de Cavas Hill. La companyia ha presentat l’oferta més elevada per l’empresa de Nueva Rumasa, que es trobava en concurs de creditors des de l’estiu passat. De fet, només dues societats havien formalitzat la seva oferta al Jutjat Mercantil número 3 de Barcelona per fer-se amb l’empresa de Moja malgrat que, al gener, eren vuit les empreses interessades, tal com ja va anunciar Penedès Econòmic.

L’altra oferta presentada procedia d’una aliança de petits inversors i agricultors de caves del Penedès, que tenien una oferta i un pla de negoci més moderat. La d’Oetker valora Cavas Hill en 4’5 milions d’euros i inclou un pla d’inversions per a internacionalitzar la marca, fet que el jutge ha considerat com a determinant per

 August Oetker president del grup familiar alemany

a adjudicar-li la companyia.

Ara, Dr. Oetker integrarà Cavas Hill a Henkell, una de les seves empreses de vins i escumosos, propietària de marques de sekt o del 25% de Damm.

Henkell assegura el manteniment dels 23 empleats, proposa un pla

de viabilitat de futur i la possibilitat d’augmentar la plantilla si n’augmenta la producció.

El grup Henkell factura més de 600 milions anuals i té diversos cellers a Europa, per tant, Cavas Hill podria reforçar la seva posició a Espanya.

24

Penedès Econòmic

febrer 2011

VINS&CAVES

FINCA CA N’ESTELLA CREIX UN 11% EL 2011 La bodega familiar Finca Ca N’Estella afronta com a principal repte per a aquest any l’inici de les exportacions dels seus vins i caves; amb Europa, Xina i Estats Units com els seus principals mercats de referència.

La companyia de Sant Esteve Sesrovires ha aconseguit créixer en el 2011 un 11% (fins a situar les vendes entorn als 600.000 euros), gràcies a les inversions realitzades l’any passat, les quals han estat orientades a la millora de l’àrea de producció.

En concret, ha duplicat tant la capacitat d’emmagatzematge de vi en dipòsits (500.000 litres) i barriques (400.000 ampolles).

Finca Ca N’Estella, propietat de la família Rabetllat i Vidal, comercialitza anualment unes 300.000 botelles entre vins amb DO Penedès (Clot dels Oms) i caves (Rabetllat i Vidal).

CAVA ORIOL ROSSELL PARTICIPA EN UN PROJECTE A FAVOR DE L’AECC

VALLFORMOSA PRESENT A LA FIRA PRO WEIN 2012 DE DÜSSELDORF

Cava Oriol Rossell és una de les empreses que ha col·laborat en el projecte benèfic a favor de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) impulsat des de la Policia Local de Vilanova.

Amb aquesta iniciativa Cava Oriol Rossell se suma al gruix d’empreses compromeses amb el territori i les seves persones.

El reconeixement a Oriol Rossell va ser recollit per Carme Pacheco de mans de l’alcaldessa de Vilanova, Neus Lloveras.

Del 4 al 6 de març ,Vallformosa, la bodega familiar de Vilobí del Penedès, participarà a la Fira ProWein a la ciutat alemanya de Düsseldorf. La Fira ProWein és la fira sectorial del vi i altres begudes alcohòliques que se celebra anualment des de 1994.

S’adreça exclusivament a un públic professional i és una de les fires més importants del vi. Hi participen nombrosos visitants, des de minoristes a majoristes del sector, representants de la

La Guía Peñín encoratja la DO Penedès a elaborar vi autòcton Els catadors de la guia de vins espanyola van venir a Vilafranca per puntuar 660 caves de tot el país

indústria hotelera i càtering, importadors i exportadors, així com els principals productors de vins i begudes alcohòliques. Podreu visitar el pavelló 6 (6P101), que és on s’ubicarà Vallformosa i descobrir totes les novetats que tenen preparades i conèixer de més prop la nova gamma de productes d’anyada 2011.

El fred beneficia les vinyes del Penedès

LÍDIA OÑATE L’equip de catadors Guía Peñín de los Vinos de España, la guia més completa de vi espanyol que es fa al món, va venir a la seu del Consell Regulador del Cava, a Vilafranca, a principis de febrer per puntuar totes les mostres de cava que s’han presentat a la guia que estan preparant per al 2013.

En total van catar 660 caves, tot un rècord des que van començar a incloure algunes mostres de cava, ara fa uns anys.

Els catadors Javier Luengo, Pablo Vecilla i Carlos González, director de la guia, van tastar cada un dels caves, la majoria dels quals són procedents de Catalunya.

Fins ara, hi ha quatre zones de producció més a Espanya: el País Basc, Saragossa, Badajoz i Requena, a València. A l’hora de puntuar un vi, els catadors de Peñín tenen com a criteri principal l’equilibri, és a dir, que el vi sigui fidel a la seva zona. En els darrers anys, la Denominació d’Origen Penedès s’ha esmerçat a atorgar més personalitat als seus vins i caves, i aquest esforç s’ha vist reflectit en el producte final, tal com ho ha constat un dels catadors de Peñín, Javier Luengo: “Des de fa un parell d’anys hem observat un treball dels elaboradors per potenciar les varietats autòctones i oferir una visió més pròpia, més del Penedès”. La diversitat de vins també ha augmentat, un aspecte que també s’ha produït arreu del territori espanyol, ja que actualment vivim en un procés de recuperació de les varietats autòc-

tones. Malgrat que hi ha algunes zones que estan força avançades en aquest sentit, Luengo afirma que “al Penedès li queda molt camí per fer, ja que tradicional-

LA GUÍA PEÑÍN BUSCA QUE ELS VINS SIGUIN FIDELS A LA ZONA ON PERTANYEN ment té un ventall ampli de varietats d’origen francès, molt ben elaborat”. Tot i això, creu que la DO penedesenca va en bona direcció, ja que cada vegada més es busca allò propi enmig d’un món globalitzat, que és molt més valorat a l’hora de puntuar.

Fins ara, han visitat les zones de

Jerez, Penedès (només cava), Alacant i Múrcia, i en els propers quatre mesos viatjaran per tot Espanya. Cap al maig tornaran a estar al Penedès, aquesta vegada per puntuar els vins, la majoria dels quals seran negres, seguit dels blancs i rosats.

La puntuació de Guía Peñín respecte als vins de la DO Penedès oscil·la entre els 85 i 90 punts, una mitjana molt bona que demostra que el nivell de qualitat mitjà-alt està molt assimilat pels elaboradors penedesencs.

La Guía Peñín compta amb una experiència de 22 anys recollint tots els vins que s’elaboren a Espanya. Actualment s’edita en castellà, anglès i alemany, i es ven a més de 20 països, cosa que l’ha situat com una de les eines imprescindibles dels professionals del vi estranger, sobretot alemanys, els principals compradors de vi espanyol.

El responsable de la vinya d’Unió de Pagesos a l’Alt Penedès, Josep Marrugat, ha explicat que la baixada sobtada de la temperatura d’aquest passat mes de gener no afectarà les vinyes de la comarca. De fet, és el contrari; Marrugat ha considerat beneficiós aquest canvi de temperatures perquè serà “un sanejament natural de la terra” i perquè “evitarà malalties”. Segons Marrugat, hauria de fer “més fred i mantenir-se durant molts dies” perquè els ceps es veiessin afectats, ja que la vinya pot aguantar fins a 10 graus sota zero. El responsable de la vinya d’Unió de Pagesos també ha explicat que l’escassetat de pluges d’aquest hivern no els preocupa “perquè la vinya té un ampli recorregut i molta capacitat per aguantar”.

Marrugat ha fet extensiva aquesta explicació a totes les plantes de fulla caduca “com els pomers i presseguers”, que

també obtindrien el benefici del sanejament de la terra i mantindrien els insectes i les malalties “a ratlla” a causa del fred, ha afegit.

La falta d’aigua, però, sí que ha afectat la collita de cereals

LA VINYA POT AGUANTAR TEMPERATURES DE FINS A 10 GRAUS NEGATIUS com l’ordi i el blat, ja que des que es va sembrar no ha plogut i ha patit contrastos de temperatures. Això preocupa als agricultors perquè “la naixença del cereal ha estat complicada i el creixement està endarrerit”, ha dit Marrugat, que ha afegit que “no sortirà una gran collita, però es podrà salvar perquè encara falten mesos”.

Penedès Econòmic

febrer 2012

25

VINS&CAVES

Medalla d’argent Espanya supera Itàlia i se situa com el segon productor de vi del món, només per darrere de França JOSEP BARELLA Segons les darreres previsions del Ministeri de Medi ambient i Mitjà Rural i Marí (MARM), la producció de vi a Espanya el 2011 va ser de 40,3 milions d’hectolitres.

Si tenim en compte aquesta dada, així com la notícia que recull la pàgina web de Wines from Spain que es fa ressò de l’informe ‘Vino in cifre’, recentment publicat per l’Institut de Serveis per al Mercat Agrícola i Alimentari d’Itàlia (ISMEA-UIV), Espanya hauria superat ja a Itàlia pel que fa a la producció de vi, passant a ocupar el segon lloc a nivell mundial després de França.

D’acord amb aquest informe, la producció de vi a Itàlia, amb dades del mes de desembre de l’any passat, tot just arriba als 40,2 milions d’hectolitres. L’informe té

Principals productors de vi al món (en milions d’hectolitres)

França Espanya Itàlia EEUU Argentina Austràlia Xile Xina Sud-àfrica

50,2 40,3 40,2 18,7 14,6 10,5 10,5 10,4 10,2

Font: Institut de Serveis per al Mercat Agrícola i Alimentari d’Itàlia (ISMEA-UIV)

en compte la previsió anterior del MARM, que parlava de 39,9 milions d’hectolitres per a Espanya, mentre que la més recent parla de 40,3 milions d’hectolitres, per la qual cosa la producció espanyola superaria Itàlia pel que fa a quantitat de producció.

Segons aquests informes, França, segueix sent el principal productor mundial de vi, amb 50,2 milions d’hectolitres i un augment pel que fa a la campanya anterior de l’11%. En quart lloc, després d’Espanya, es troben els EEUU, amb una producció de 18,7 milions d’hectolitres, un 6% inferior a la de l’any anterior, acusant els mals resultats de la verema a Califòrnia, principal zona productiva del país nord-americà.

Entre els productors del Nou Món, destaca el creixement de la producció de vi a Xile, que és del 15,5%, situant-lo com el setè productor a nivell mundial. Argentina i Austràlia ocupen la cinquena i sisena posició respectivament.

Argentina, amb una caiguda del 10% el 2011 i una producció de 14,6 milions d’hectolitres i Austràlia, que va tancar el 2011 amb xifres similars a l’any anterior al voltant dels 10 milions i mig d’hectolitres.

Superant la barrera dels 10 milions d’hectolitres, a més de Xile es troben dos països més: la Xina, amb 10,4 milions (-4%), ocupant la vuitena posició i Sud-àfrica, amb un creixement del 2% pel que fa a la collita anterior. L’informe també assenyala una recuperació de la

producció dels països del centre i de l’est d’Europa, després d’un any 2010 negatiu. Destaquen els creixements d’Alemanya (+28%) i Àustria (+45%), encara que també cal assenyalar Romania (+31%), Bulgària (+55%), Hongria (+27%), República Txeca i Eslovàquia.

LES EXPORTACIONS DE VINS ESPANYOLS VAN AUGMENTAR UN 26,8% AL LLARG DE L’ANY 2011 En el capítol del comerç vitivinícola internacional, les exportacions continuen, en general, amb la seva tendència alcista. Austràlia i Sud-àfrica segueixen sent les principals excepcions, per la força de les seves divises, cosa que n’ha frenat la demanda.

Observant la taula, es comprova l’excepcional marxa de les exportacions espanyoles (més en volum que en valor, principalment per

JURISTES GRUP SERRA COROMINAS - VALLÈS ALBORNÀ

l’augment de les vendes a granel), així com d’altres països com Itàlia, Estats Units o França, aquesta última creixent molt més en valor que en volum, i mantenint el Champagne i el Burdeos com els bucs insígnia de les seves exportacions. Tant Argentina com Xile han crescut molt positivament en valor, sobretot analitzant la variació en termes de volum (en el cas de Xile, un -10,9%), a causa de la

notable pujada del preu mig del litre.

Respecte a les importacions, l’informe presta especial atenció a l’evolució de les compres als Estats Units. Aquestes van créixer a molt bon ritme durant els primers deu mesos de 2011, principalment pel gran augment en les compres de vi a granel i escumós, pujant en menor mesura el vi envasat.

Evolució dels principals exportadors mundials de vi Variació volum França Espanya Itàlia EEUU Sud-àfrica Argentina Xile Austràlia Nova Zelanda

3,8% 26,8% 12,9% 6,0% -7,3% 2,7% -10,4% -10,9% 9,5%

Variació Valor 14,6% 19,3% 13,5% 23,0% nd 10,8% 9,0% -9,5% 4,5%

Font: Rabobank

Plaça de l’Estació, 5, 1r, 2ª 08720 Vilafranca del Penedès Tel./Fax: 93 890 32 93

DRET DE FAMÍLIA: - Parelles de fet - Pactes en previsió d’una ruptura matrimonial o de parella - Règims econòmics matrimonials i/o de parella

- Mediació: resolució de conflictes en l’àmbit familiar i de parella - Separacions i divorcis - Modificació d’efectes de sentència de separació i divorci - Divisions del patrimoni familiar RESPONSABILITAT CIVIL DERIVADA DE: Assetjament laboral/Mobbing

- Accidents de treball - Faltes o delictes Accidents de circulació - Responsabilitat professional i Patrimonial dels serveis públics RECLAMACIÓ A LES ENTITATS ASSEGURADORES PER ASSEGURANCES DE:

- Robatori - Incendis - Vida - Malaltia i assistència sanitàris - Defensa jurídica - Responsabilitat civil de l’automòbil - Accidents de circulació - Consorci de compensació, etc.

PILAR BLASCO: Dret Urbanístic i Administratiu GUILLEM MONT: Dret Conjugal, Mercantil i Tributari TORCUATO MARTINEZ: Dret Penal i Laboral DAVID SANS: Dret Civil i de família

26

Penedès Econòmic

febrer 2012

LLIBRES

Aconseguir èxit en l’empresa gràcies a la màfia... de forma legal

Aprenda de la mafia LOUIS FERRANTE CONECTA 17,90€

Poden ser les normes de la màfia bones per als negocis sempre que aquests siguin legals? Fins a quin punt es poden seguir els consells d’un exmafiós per millorar la gestió de l’empresa? La mateixa pregunta es va fer a la presó Louis Ferrante, antic membre del Clan Gambino i condemnat a vuit anys de presó després de negar-

se a delatar els seus companys.

Però a l’actualitat, aquest antic capo -ja en llibertat- és un reconegut i peculiar gurú de les tècniques del management basades en els principis aplicats per la màfia perquè, en el fons, l’organigrama d’una família del crim organitzat reflecteix l’estructura administrativa de qualsevol corporació.

Lo más importante, una història sobre lideratge i persuasió positiva

Lo más importante BOB BURG I JOHN D. MANN EMPRESA ACTIVA 12,00€

Els autors de l’exitós llibre d’Empresa Activa Dar para recibir acaben de publicar Lo más importante, un llibre que ens ensenyarà, a través d’una història inspiradora, les claus del lideratge i la persuasió.

En aquesta reveladora història, a un jove se li encarrega la missió de persuadir els directors d’una empresa tradicional fa-

bricant de cadires i mobles, sobre la conveniència d’acceptar la proposta de comprar per part de l’empresa. Per aconseguir-ho tindrà una setmana durant la qual anirà coneixent tots els entramats de l’empresa i l’opinió dels seus principals directius. En veure’s aclaparat davant la tasca, busca suport en una amiga consultora i en

Tots els secrets i la inquietant realitat de Google que ningú vol explicar

Desnudando a Google ALEJANDRO SUÁREZ SÁNCHEZ-OCAÑA DEUSTO 17,95€

Sergey Brin i Larry Page, dos enginyers informàtics de la Universitat de Stanford, van posar en marxa el cercador Google en el 1998, una de les empreses més valorades i poderoses de l’actualitat. La història d’aquest dos emprenedors és notoria. No s’ha profunditzat, però, en la història oculta de la multinacional: problemes de

privacitat, acusacions de monopoli, fronts oberts amb operadors, etc. L’autor, Alejandro Suárez Sánchez-Ocaña, destripa en aquest llibre cadascun dels secrets que Google no vol que sapiguem, com per exemple els seus problemes amb la Xina, les relacions amb altres gran empreses com Apple, etc.

Per esciure aquest relat, l’autor

Potser per això, Ferrante s’ha convetit en un autor d’èxit amb un llibre sobre receptes a aplicar en empreses seguint l’estil del mismíssim Padrino, obra que acaba de ser publicada a Espanya per l’editorial Conecta. No és un text qualsevol. Literalment, és una col·lecció de 88 lliçons il·lustrades cadascuna amb una anècdota, les quals poden ser aplicades tant per empresaris com per empleats.

Tal com recorda Ferrante, el fet cert és que els capos més exitosos sempre han estat empresa-

ris sumament astuts. És veritat que estan al marge de la llei, però també ostenten uns principis molt sòlids i estan molt preparats per triomfar sota qualsevol esfera i en qualsevol circumstància.

De fet, Ferrante sosté que hi ha multitud d’empreses exitoses que estan actualment dirigides per antics i actuals mafiosos.

Són firmes legals, on ningú aplica polítiques mafioses, però la seva prosperitat es deu a la política astuta i afinada dels seus amos.

una misteriosa i vella tieta les quals l’ajudaran a entendre què és el que resulta realment important en una empresa i en què consisteix el lideratge efectiu. Ràpidament s’adonarà que l’important no és el que li succeeix a ell, sinó el què succeeix als altres i que, per poder liderar i persuadir els altres, no has de concentrar-te en tu mateix sinó a veure les necessitas de la resta.

Un dels dos autors del llibre, Bob Burg, és un prestigiós conferenciant que combina sàbia-

ment humor i entreteniment amb informació i formació beneficiosa per al seus clients. És un gran defensor del poder dels individus i les organitzacions per triomfar basats en els seus propis principis. Creu que la millor forma d’enriquir-se personal i materialment és aportar valor a la vida dels altres.

L’altre autor del llibre és John David Mann, autor a la vegada de diversos llibres de management, lideratge i èxit en els negocis, amb una trajectòria de més de 25 anys d’experiència.

s’ha nodrit amb documents, retalls de premsa, entrevistes amb gent del sector i extreballadors de la multinacional, entre d’altres.

Alejandro Suárez és inversor, empresari del sector de les noves tecnologies, professor de la Universitat Politècnica de Madrid, vicepresident d’AIEI (Asociación de Inversores y Emprendedores de Internet), director executiu del grup Publispain, president d’Inversora Foley i conseller i soci fundador de Yes.fm, entre altres empre-

ses. Des que va fundar la seva primera companyia el 1998, ha participat com a Business Angel, consultor i assessor de fons propis de capital risc en els principals sectors d’activitat industrial, creant noves empreses en el món de l’hosteleria, la biotecnologia i la comunicació.

Atesa la seva llarga trajectòria professional i el seu caràcter innovador, col·labora en diferents mitjans de comunicació abordant els principals temes que afecten la societat digital i les empreses espanyoles.

febrer 2012

Penedès Econòmic

27

28

Penedès Econòmic

febrer 2012

HISTÒRIA

Renault 5:

el mite compleix 40 anys

Renault 5 TL (1972)

Renault 5 Alpine (1976)

REDACCIÓ

Senzill, versàtil, innovador i fins i tot denominat com una icona de llibertat. Així se’l recorda quaranta anys després al cotxe que era el somni de molts joves conductors i que llavors marcava el ritme de l’època. Va ser nomenat el cotxe de l’any a Espanya, durant l’any 1972, i se’n van fabricar 700.000 unitats, només a la factoria de muntatge de Valladolid.

Per celebrar l’aniversari, la marca francesa ha decidit rememorar vells temps, amb diferents esdeveniments que celebren la quarentena d’aquest il·lustre R5.

El ral·li de Monte-Carlo històric ha celebrat del 29 de gener al 4 de febrer de 2012, els 2500 km d’aquesta gran categoria clàssica. En el Saló Rétromobile Paris, sis models de Renault 5 van estar presents al stand Renault de l’1 al 5 de febrer. El Festival of Speed en Goodwood en el Regne Unit, es presentarà del 29 de juny a l’1 de juliol una exhibició estàtica i dinàmica de Renault 5 de la col·lecció Renault. A més, al Festival Renault en el autòdrom de Linas-Montlhéry els dies 22 i 23 s’exhibirà la mateixa gamma que al país britànic. Finalment, Les World Series by Renault,

disposaran de 7 trobades en una presència estàtica i dinàmica de Renault 5, col·lecció Renault.

Orígens del mite Tot neix gràcies a un dels professionals de Renault, Bernard Hanon, que com a part activa de la corporació francesa i després de treballar com professor en la universitat de Nova York, va saber entendre quins eren els pensaments i aspiracions de la joventut, i va traslladar a la perfecció els profunds canvis que s’estaven

escometent al que seria el futur “mite” de l’època.

Hanon, va fer dels seus pensaments un ideal, perquè l’empresa Renault que duia gravat en el seu nom la paraula innovació, ho dugués a bon port. Va tenir la sort de convèncer Louis Dreyfus, director general de la marca, que veu en el pensament d’aquest, un projecte que desprenia certa aroma a risc i atreviment. Renault ja havia llançat en anys anteriors, el Renault 4 en el 1961 i Renault 16 en el 1965. Ambdós, no tin-

drien l’èxit que va aconseguir el Renault 5 i que ni en els millors somnis de Hanon i Dreyfus es produïa. Batejat amb el nom de “Supercar”- dibuix animat publicitari- suposa una autèntica revolució en el seu segment per la seva modernitat i originalitat. El cotxe presenta formes arrodonides mentre que per primera vegada incorpora els paraxocs de polièster inclosos en la carrosseria, així com les empunyadures de les portes. Una altra pinzellada de la seva modernitat és el llançament

en versió dues portes, una mica inusual per a l’època.

Poc crèdit li donaven els comerciants, que van pronosticar volums limitats. No eren conscients, que la fórmula secreta es trobava a casa.

Gràcies a la seva estructura bicòs i als seients abatibles de la part del darrere, el cotxe posseïa una major habitabilitat i era capaç d’acollir fins a quatre adults. De seguida, es va desmarcar dels models comercialitzats fins a la data i ràpidament va aconseguir con-

Penedès Econòmic

febrer 2012

29

HISTÒRIA

Renault 5 TL (1972)

Renault 5 (1973) Renault Supercinco (1984)

Renault 5 GT Turbo (1986)

Renault 5 GT Turbo (1986)

vertir-se en líder de vendes, reconegut pel “poble” com un cotxe elegant i modern. Una producció que no va trigar a allargar-se a l’adonar-se, a Renault, que havia nascut una estrella, un cotxe que tindria una carrera repleta d’èxits.

Un assoliment, que no entenia de fronteres i que des del seu llançament el 1972 fins al cessament de la seva fabricació, el 1992, va fabricar 5.325.890 d’unitats de Renault 5 en les seves diferents versions, convertint-se a França, conegut como Lauréate, en el co-

Renault 5 GTL (1979)

txe més venut durant 10 anys, tenint entre les seves línies la versió TL, la més comercialitzada del mercat.

Les dècades glorioses de Renault 5 daten en els 70 i els 80, els seus anys d’or. El 1974, es desvetlla una versió esportiva batejada LS amb 64 cavalls DIN i un equipament de gamma alta. Dos anys després, la gran novetat de l’any, va ser el R5 Alpine, que desenvolupa una potència de 90 cavalls i que serà la identitat de la marca, gravada i reconeguda per les seves llandes i el seu paraxocs davanter amb llums antiboira integrats.

Aquesta dècada, va tenir en el Renault 5 Turbo la cirereta. Ni els més valents somiadors i amants

Renault 5 Copa Turbo (1984)

Renault 5 Copa Turbo (1984)

d’aquest model es van imaginar semblant “bèstia”. La imatge del Renault 5, que anys anteriors havia entusiasmat a les masses, ara amb aquest model esportiu, enamorava propis i estranys. D’un color blau mat, el cotxe va ser presentat en el Saló de Frankfurt, un fenomen que havia aconseguit el cim.

La segona dècada estaria marcada per un salt en el progrés esportiu del Renault 5: “els turbos”. Cotxes que no només marcarien tendència, sinó que obririen la veda del disseny d’aquest model. Es va presentar en el Saló de Brussel·les amb el motor en la part central del darrere en comptes de la davantera, alimentat per un turbo

Garett, que desenvolupava 160 cavalls.

En el 1982, apareix el Renault 5 TX i un any després, es presenta el turbo 2, una versió més senzilla que la del seu antecessor, però amb els mateixos 160 cavalls, molt més suau i alhora molt útil per a la vida diària.

El Renault 5 Turbo arriba a la competició Renault 5 va entrar en acció en el 1974 quan substitueix al Renault 12, que arriba al final de la seva carrera en la famosa Copa Renault Elf. El seu motor és dut fins a 85 CV DIN. Dos anys després, per fi arriba el model Alpine al catàleg i en el 1978 amb Jean

Ragnotti al volant, el petit Alpine va a viure la seva primera fita en el ral·li de Monte-Carlo.

La segona dècada, molt diferent quant a carreres es refereix, va tenir en l’arribada del Renault 5 Turbo a la competició, el seu millor aliat. L’any 1981 seguirà marcat per la fita i la victòria de Ragnotti en el prestigiós ral·li de Monte-Carlo mentre que en el 1985, el Renault 5 Maxi Turbo aconseguirà la primera victòria en el Tour de Còrsega, amb el pilot francès Jean Ragnotti, conegut com a Jeannot, al volant.

A Espanya, el R5 Copa, entre els anys 1977 i 1982, i el R5 Copa Turbo, en els anys 83 i 84, van constituir la referència de les copes de promoció. En el 1983 Genito Ortiz va conquistar el Campionat d’Espanya de Ral·lis amb el seu R5 Turbo.

El R5, l’assoliment d’un cotxe que va aconseguir un èxit rotund durant una època daurada i que el va mantenir durant molt temps. Tot just transcorreguts quaranta anys, recordem encara el mite com un fenomen que va abanderar les carreteres espanyoles durant una període de canvis.

Un assoliment que fa veure que a pesar de la quantitat de vehicles que s’oferixen avui dia, s’enyoren aquells temps de passats en els quals la innovació marcava una època i el canvi era el pla a seguir...

30

Penedès Econòmic

febrer 2012

TECNOLOGIA

Wikipedia trontolla En pocs anys el nombre d’articulistes ha quedat reduït de forma dràstica i una pàgina sense canvis mor per la seva pròpia rutina d’estancament JOSEP BARELLA Wikipedia això, Wikipedia allò.

Qui més qui menys ha sentit el nom de Wikipedia alguna vegada, però molts desconeixen les realitats sobre aquest web. Resumint molt, es pot definir com una enciclopèdia en línia, el contingut i el manteniment de la qual és realitzat per internautes de tot el planeta. Actualment existeixen articles de la Wikipedia escrits en 282 idiomes, sent les versions en anglès i alemany les que més articles contenen, amb més d’un milió cadascuna.

Però, com ha arribat a ser Wikipedia el que és avui dia? Quina és la seva història? Wikipedia és una enciclopèdia lliure i políglota de la Fundació Wikimedia (una organització sense ànim de lucre), l’embrió de la qual va ser un projecte anomenat nupedia. Els seus més de 20 milions d’articles en 282 idiomes i dialectes han estat redactats conjuntament per voluntaris de tot el món i pràcticament qualsevol persona amb accés al projecte pot editar-los.

Iniciada al gener de 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger, és actualment la major i més popular obra de consulta a Internet.

De les 282 edicions de Wikipedia, quinze superen els 300.000 articles: anglès, alemany, francès, italià, espanyol, polonès, japonès,

rus, neerlandès, portuguès, suec, xinès, català, ucraïnès i noruec.

La Viquipèdia en català és l’edició de la Wikipedia en llengua catalana. Històricament, és la segona després de la versió anglesa. Fou creada el 16 de març de 2001, pocs minuts després de la versió alemanya, si bé durant dos mesos fou l’única amb articles en llengua no anglesa, ja que la versió alemanya romania latent.

EL SISÈ WEB AMB MÉS VISITES DEL MÓN NO TÉ GARANTIT EL FUTUR La paraula Wikipedia, nom propi encunyat originalment per Larry Sanger a principis de 2001, és la contracció de wiki, (tecnologia per crear llocs web col·laboratius), procedent al seu torn de wikiwiki, ‘ràpid’ en hawaià, i encyclopedia, ‘enciclopèdia’ en anglès. Existeixen tres característiques essencials del projecte Wikipedia que defineixen la seva funció a la web, explicats en el seu lema: ‘L’enciclopèdia lliure que tots poden editar’: és una enciclopèdia, entesa com a suport que permet la recopilació, l’emmagatzematge i la transmissió de la informació de forma estructurada; és un

wiki, cosa que permet que pugui ser editada per qualsevol, i té contingut obert. Segons paraules del seu cofundador, Jimmy Wales, el projecte constitueix ‘un esforç per crear i distribuir una enciclopèdia lliure, de la més alta qualitat possible, a cada persona del planeta, en el seu idioma, per assolir un món en el qual cada persona del planeta tingui accés lliure a la suma de tot el saber de la humanitat’.

Amb poc més d’onze anys de vida, Wikipedia té 117 empleats fixos que gestionen els continguts i més de 150.000 voluntaris que han escrit 20 milions d’articles, a un ritme de 4.000 nous al dia els darrers temps. El perfil mig del wikipedista és el d’un estudiant solter d’entre 20 i 35 anys. També hi participen catedràtics i rectors d’universitat (encara que alguns reneguin d’aquesta enciclòpedia).

Uns són més actius que uns altres: el 30% dels habituals realitza el 70% del treball. A Espanya, més de sis milions de persones la llegeixen mensualment.

Des de la seva fundació, Wikipedia, no ha deixat de guanyar en popularitat i ja és la sisena pàgina amb més visites del món. No obstant això, també té nombrosos detractors. Les principals crítiques s’han centrat en les inconsistències, amb crítiques centrades sobre el que alguns, com el propi Larry Sanger, han anomenat ‘antielitisme’, que no és res més que

la política del projecte d’afavorir el consens en el procés editorial.

Altres crítiques han estat centrades en la possibilitat de ser vandalitzada (modificacions inadequades o ofensives dels articles) i en l’aparició d’informació mancada de verificació. Existeix, a més, certa controvèrsia sobre la seva fiabilitat. En aquest sentit, la revista científica Nature va declarar al desembre de 2005 que la Wikipedia en anglès era gairebé tan exacta en articles científics com la Encyclopaedia Britannica. Nature va comparar 42 articles científics d’ambdues i va detectar 123 errors o omissions en els articles de la Britànica, i 162 en la versió anglesa de Wikipedia. L’article va caure com una gerra d’aigua freda sobre les enciclopèdies tradicionals: una enciclopèdia de franc i feta per gent del carrer, només era una mica més inexacta que una de les més prestigioses del món.

Després d’aquest article a Nature, les principals enciclopèdies en paper -ja tocades de mort després de l’aparició d’Internet- van patir una gran davallada en les vendes, i fins i tot Encarta, de Microsoft, una enciclopèdia com les convencionals però a Internet, va haver de tancar totes les seves edicions.

A diferència d’altres pàgines web, el finançament de Wikipedia es

basa en donacions dels usuaris i en un estricte veto a la publicitat directa. Per aquest motiu, durant els darrers mesos, era habitual trobar a l’encapçalament de la pàgina, un bàner en el qual el propi Jimmy Wales demanava donatius als visitants, per preservar l’estatus de gratuïtat. La campanya va funcionar, com sempre, molt bé, i només el darrer any es van recaptar més de 20 milions de dòlars procedents d’un milió de donants, que aportaven una quantitat mínima de 20 euros. Es tracta d’un rècord no assolit mai fins ara, que no assegura, però, la supervivència de la pàgina. Per què no està clar l’esdevenir d’una plataforma virtual que té milions de visites i que està en centenars d’idiomes? Gran part dels articles estan escrits per voluntaris que sense ànim de lucre posen el seu saber en mans de tot el món. És aquí on hi ha el veritable problema de Wikipedia: en pocs anys el nombre d’articulistes ha quedat reduït de forma dràstica i una pàgina sense canvis mor per la seva pròpia rutina d’estancament. És per aquest motiu que el nou plantejament de la pàgina és trobar o contractar treballadors que escriguin els propis articles. Sens dubte un canvi que fa plantejar-se quin serà el futur de Wikipedia.

El setembre de 2003 es va començar a emprar aquest nou logo, creat per Paul Stansifer, que va ser triat amb un gran recolzament entre els usuaris del web. L’objectiu principal era seleccionar una proposta més global, que fos adequada per a tots els llenguatges.

El logotip actual de Wikipedia és també conegut com ‘the puzzle logo’ o “el logotip del trencaclosques”. En el disseny s’inclouen 15 lletres de 15 alfabets diferents, un concepte més simplificat del que va elaborar Paul Stansifer.

Història d’un logo

El primer logotip no oficial de Wikipedia va ser una bandera dels Estats Units, usada sense la intenció de ser la imatge definitiva del projecte. Emprar la bandera com a imatge, però, va rebre crítiques sobre l’etnocentrisme i va ser canviada amb certa celeritat.

Aquest era el primer logotip oficial de Wikipedia, tot i que originalment fou dissenyat per al web nupedia.com, antecessor de l’enciclopèdia. El logotip, dissenyat per Bjørn Smestad, es va utilitzar de 2000 a 2001. Des d’un principi podem notar la intenció de Wikipedia de mostrar el concepte de globalitat i coneixement.

El segon logotip oficial va ser escollit entre 24 propostes que havien de votar els usuaris del web, entre novembre i desembre de 2001. Aquest nou disseny va començar a variar el text ‘the free encyclopedia’ considerant que no tots els usuaris parlaven anglès. Així, aquesta frase es va traduir a diferents idiomes.

Penedès Econòmic

febrer 2012

31

VIATGES

Liechtenstein, un paradís fiscal Actualment gran part de l’economia local depèn dels bancs. Vaduz és considerada com una de les capitals dels paradisos fiscals més pròspers del món REDACCIÓ

Liechtenstein, oficialment Principat de Liechtenstein (en alemany Fürstentum Liechtenstein), és un petit estat de l’Europa alpina que limita amb Suïssa a l’oest i Àustria a l’est. El terreny és muntanyós en gairebé tota la seva extensió a causa dels Alps, amb la vall del Rin al seu terç oest. El punt més baix es troba a Ruggell Riet amb una cota de 430 m, d’altra banda, la cota més alta és el Grauspitz amb 2.599 m. Liechtenstein no té costa i juntament amb Uzbekistan són els dos únics països del món que no només no tenen sortida al mar sinó que tampoc la té cap dels països amb els que té frontera.

Juntament amb Suïssa forma un enclavament de país que no forma part de la Unió Europea.

Liechtenstein és una monarquia constitucional, encapçalada pel príncep o Fürst, actualment Hans Adam II de Liechtenstein, que va succeir al seu pare després de la mort d’aquest el 1989. La sobirania de l’Estat és compartida entre el príncep i els ciutadans, els quals escullen la formació del parlament. El parlament de Liechtenstein, el Landtag, està compost de 25 representants escollits pel poble. Una cambra de cinc integrants és la responsable dels assumptes polítics diaris.

L’estreta convivència de les tradicions rurals i l’intens intercanvi internacional que caracteritzen a Liechtenstein posen les bases de la gran versatilitat de la seva vida cultural. Els concerts, el teatre, la dansa i el cabaret, els museus, les

galeries i els tallers d’art atrauen als amants de la cultura i als aficionats a l’art de tota la regió.

D’altra banda, el país pateix influències culturals històriques de les àrees meridionals de parla alemanya, especialment Àustria, Suïssa i Baviera, la qual cosa fa que la seva tradició sigui alpina.

La Societat Històrica del Principat compleix el rol de conservar la memòria històrica i preservar la cultura i les tradicions del país.

El museu més important és el Museu Nacional de Liechtenstein

Catedral de St. Florin

LIECHTENSTEIN Capital: Vaduz Idioma: Alemany Població: 35.000 habitants Superfície: 160 km2 Moneda: Franc suís Clima: Continental amb hiverns freds i amb pluges i nevades freqüents. Els estius són lleugerament càlids i humits Economia: Malgrat la seva petita extensió i els seus recursos naturals limitats, Liechtenstein ha desenvolupat una economia pròspera, altament industrialitzada de lliure mercat. També es caracteritza per la facilitat per ocultar informació financera, permetent guardar al màxim el secret bancari

Castell de Vaduz

(Liechtensteinische Landesmuseum) mostrant la història natural i cultural de l’Estat, amb algunes exhibicions noves presentades temporalment.

Liechtenstein segueix una política de neutralitat, sent un dels pocs països del món sense exèrcit, abolint-lo el 1868, a causa dels seus alts costos. D’acord amb la CIA World Factbook s’assenyala que la defensa de Liechtenstein és responsabilitat de Suïssa. No hi ha tractat de defensa descrit en les relacions bilaterals entre ambdós països.