Extra Festes ARAMultimedia

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

Aiguafort d’Antoni Miró: Cabo batidor, 2001

www.aramultimedia.com

Alcoi, 20 d’abril de 2010 suplement especial amb motiu de les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 E X T RA Amb les festes de moros i cristians d'Alcoi ací mateix, des d'ARAMULTIMÈDIA ens plantegem per primera vegada adaptar els nostres continguts periodístics al format paper. És per això que hem maquetat aquest xicotet EXTRA de festes de Sant Jordi de 2010, que inclou informació d'interés sobre la Trilogia alcoiana en honor a Sant Jordi. En format pdf, aquest suplement está concebut per a ser llegit des de casa, oferint als nostres lectors la possibilitat de llegir-lo davant l'ordinador o tranquil·lament al sofà, en cas que decidisquen imprimir-lo.

Fins i tot guardar-lo al PC (o Mac) és senzill, ja que només cal descarregar-lo.

Pel que fa als seus continguts, el disseny de portada ha sigut possible gràcies a la col·laboració d'Antoni Miró, que ens ha cedit el seu Cabo batidor, 2001 (aiguafort, planxa de 33 x 25 corresponent a Suite MC). Jordi Peidro també ha fet la seu aportació gràfica, de la mateixa manera que Josep Albert Mestre, professor de l'Escola d'Art i col·laborador d'AM, ens ha valorat els cartells de festes.

El músic alcoià Ernest Llorens, altre col·laborador de la casa, signa un article sobre la música en la Festa, com també els professors Eugeni S.Reig (sobre la dona) i Sergio Solbes (professor a la Universitat de Las Palmas que parla dels alcoians que venen a festes des de tot Espanya). El periodista Carles Figuerola completa les col·laboracions literàries d'aquest primer extra fester d'AM, que per descomptat incorpora l'actualitat festera més pura de la mà d'entrevistes i reportatges amb el president de l'Associació, Javier Morales, o el ponent de Festes, Jordi Verdú. També ofereix la seua visió festera Gemma Ballester, parlant com sempre de la dona en els moros i cristians alcoians.

Redacció AM extra Festes Alcoi: Javier Llopis, Natxo Lara i Jordi Orts.

Maquetació: Jordi Orts.

2

El poble vol Festa La Festa de 2010 ve marcada pel canvi d'hora de la Diana, així com per l'estricte control de la quantitat i l’ús de la pólvora: endavant cada fester només podrà disposar d'un quilo per a l'Alardo, que podria veure's retallat. Les Entrades no presenten grans canvis: s'espera la desfilada d'unes 9.000 persones JORDI ORTS

Q

ualsevol dels tòpics clàssics ens serveix a la perfecció per dibuixar el sentiment del poble d'Alcoi en les hores prèvies a la Trilogia festera en honor a Sant Jordi. Nit i dia es respira ambient fester, especialment al centre, on dimecres comença tot amb la Festa del pasdoble des de les 19.30 hores. Segons explica el ponent de Festes de l'Associació, Jordi Verdú, al voltant de 20 bandes prendran part en l'acte, que acabarà amb el cant de l'Himne, dirigit per Jordi Bernácer.

El Dia de les Entrades comença enguany un quart d'hora abans, ja que s'ha avançat l'inici de la Diana a les 5.45 hores. Es pretén d'esta forma i segons explica Verdú, aconseguir que les últimes quatre filaes mores puguen gaudir de l'acte, evitant que el tram final del mateix, per Sant Nicolau, coincidisca amb l'afluència massiva dels alcoians al recorregut de les Entrades. Sobre les

Entrades no es preveuen grans canvis, la perspectiva de comptar amb uns 9.000 participants, entre el bàndol cristià i el moro.

Tot i això, des de l'Associació posen de manifest la seua voluntat d’intentar que no s'allargue massa cap dels dos actes, amb l'objectiu que el públic puga gaudir plenament de totes les filaes i boatos. Si tot va sobre la marxa, l'Entrada cristiana començarà a les 10.30 hores i hauria d'acabar poc abans de les 15 hores. De vesprada, els moros eixiran a les 17 del Partidor, per acabar amb l'Alferes pels volts de les 22 hores.

El Dia del Sant Jordi de 2010, dia del patró i dels actes religiosos, sí comporta alguns canvis, derivats de la rehabilitació de l'església de Santa Maria per a acollir l'exposició de la Llum de les Imatges. La processó de la Relíquia anirà a Sant Maure i, en acabar la missa, anirà seguida d'una altra processó, puntual, que consistirà en el trasllat de nou del patró cap al temple de Sant

Jordi, des d'on tornarà a eixir de vesprada en la processó General. Aquesta no incorpora cap novetat.

Jordi Verdú explica que el Dia de Sant Jordi guarda una altra modificació, ja que el tradicional castell nocturn de focs d'artifici es celebrarà en la nit del dia 24. Així s'ha decidit des del Casal per a poder millorar l'organització de la Retreta.

Jordi Bernácer dirigirà l’Himne El Dia dels Trons, dissabte, incorpora també importants novetats que a ben segur seran definitives. El procés de regulació a nivell europeu de l'ús de la pólvora en celebracions festives ha fet de moment que els festers només puguen usar un quilo de munició per cap, quan tradicionalment n'han fet servir entre dos i tres per persona. El ponent de Festes explica que aquest canvi serà fixe, l'aplicació del qual serà supervisada de nou per un equip del Departament d'Explosius de la Guàrdia Civil de Va-

lència. Aquest increment del control, quasi amb total seguretat, encetarà en passar festes un procés de reflexió i debat sobre l'Alardo. Dos alternatives es presenten en l'horitzó: retallar el recorregut començant el dispar en la Glorieta i el Parterre, o bé reduir la participació dels festers a un dels dos alardos (matí o vesprada).

Rodrigo Tomás, Sant Jordiet de 2010, tindrà en les seues mans l'últim sospir de la Festa de 2010, quan puge a dalt del castell per a l'Aparició de Sant Jordi, en la nit de dissabte.

Al marge d'actes i d'una Trilogia que ja tenim a les portes, la Festa avança a poc a poc amb vells i nous debats, que centren l'actualitat local. El calendari fester, la participació de la dona, el paper de l'Ajuntament, la duració de les Entrades, el turisme i les cadires buides, la pólvora, l'oratge, l'esplendor dels boatos i dels càrrecs...

Aquestos i altres temes festers estaran per uns dies en boca de tothom a la ciutat d’Alcoi.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

Noms propis Els protagonistes destacats de la Festa són els càrrecs. Rodrigo Tomás (Sant Jordiet), Vicent Cortés, Miguel Giménez, Juan Carlos Anduix i Juan Pedrós centraran l’atenció del públic El més jove d'estos protagonistes és com sempre Sant Jordiet, encarnat en 2010 per Rodrigo Tomás Pons, de la Filà Cids i alumne dels Salesians.

Vicent Cortés i Miguel Giménez comparteixen alguna cosa mes que el càrrec de Capità (cristià i moro, respectivament).

Els dos fa anys que viuen a València i són amics i membres de la Penya l'Enreixat. Cortés, dels Andalusos, ha comptat amb l’ajuda directa de la seua dona, Concha, professional de la decoració i que ha sigut l'encarregada de fer els dissenys del grup.

Baixarà envoltat de divuit roders, un ballet d'Ana Calvo i sis punts musicals.

El capità moro, dels Marrakesch, ha comptat amb Víctor Ferrer i Santi Carbonell com dissenyadors.

Anirà arropat a les Entrades per un grup de tretze persones, entre amics i familiars. Estrena marxa mora, Chava capità, de J.M. Valls i que interpretarà la banda de Xixona.

Els Alferes estan en mans de Juan Pedrós i Juan

GUIÓ DIMECRES 21 19.30 hores. Festa del Pasdoble amb el concurs de les bandes de música. Cant de l’Himne i inici de festa, sota la batuta de Jordi Bernácer.

21.30 hores. Nit de l’Olla i entradetes pels carrers del centre, abans i després dels sopars a les filaes.

Des de la Font Redona i pel País Valencià.

DIJOUS 22 5.45 hores. Arrancà de la Diana a la plaça. Desfilada d’una esquadra de cada filà.

10.30 hores. Inici de l’Entrada cristiana, amb el capità dels Andalusos a la bandeja sobre les 11.15 hores. Final aproximadament a les 15 hores, en acabar la desfilada dels Asturians.

17 hores. Inici de la desfilada dels moros. El capità Marrakesch estarà davant l’Ajuntament 45 minuts després i tot acabarà cap a les 22 hores, amb l’Alferes dels Realistes.

DIVENDRES 23 9 hores. Segona Diana. 11 h. Processó de la Relíquia fins Sant Maure, per a la missa general (posterior processó a Sant Jordi).

14.30 hores. Mascletà davant l’Ajuntament.

18 hores, Diana vespertina del Cavallet.

De 19.30 a 21.30. Processó general, amb el concurs de totes les filaes i els càrrecs.

22.30 hores. Retreta.

Carlos Anduix. Pedrós és l'Alferes moro, realista, i ha buscat noms nous per als seus dissenys. Manuel Ruiz i David Verdú són els autors de l'Alferes i el seu boato. Baixarà l'entrada acompanyat per dona, filles, gendres i nets, així com amb onze cavallers.

Aniran amb les bandes d'Albaida i Penàguila.

Juan Carlos Anduix és l'alferes cristià de la Filà Asturians. Una filà que l'ha

ajudat durant l'any i que posarà en escena un boato clarament asturià. Acompanyen al càrrec la seua dona i fills, com també altres 46 amics i familiars, com dames i cavallers.

I més enllà d'estos noms propis i dels Andalusos, Marrakesch, Realistes i Asturians, cal tindre en compte a Almogàvers i Verds (Mig), així com l'esquadra dels Alcodians pels 50 anys de la refundació.

DISSABTE 24 7.15 hores. Celebració del Contrabando, protagonitzat per les filaes Andalusos i Maseros. En acabar, guerrilles fins les 9 hores.

10 hores, Estafeta i Ambaixada mora, comença la disputa pel control de la ciutat.

11 hores. Celebració de l’Alardo del matí fins l’encontre entre els càrrecs davant el castell.

16.30 hores, Estafeta i Ambaixada cristiana.

Seguidament, inici de l’Alardo de la vesprada, que acabarà amb Alcoi en mans dels cristians.

21.30 Aparició de Sant Jordi. Tot seguit i a la mateixa plaça, Soparets (22 hores) per al fi de festa.

24 hores. Castell de focs d’artifici disparat des de la Torre Na Valora. + Info: www.associaciosantjordi.org

3

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 JAVIER MORALES, presidente de la Asociación de San Jorge

“No nos podemos permitir una Fiesta de miércoles a viernes” El actual presidente de la Asociación de San Jorge ha tenido que enfrentarse durante su mandato a algunas de las mayores polémicas vividas alrededor del mundo de la Fiesta en décadas. Pero siempre ha dado la cara en cuestiones tan espinosas como la integración de la mujer o la conveniencia o no de cambiar las fiestas a fin de semana JAVIER LLOPIS toria y eso, hay que atricreo que en este aspecto

J

avier Morales, presidente de la Asociación de San Jorge, es consciente de que le ha tocado gobernar la nave festera durante unos tiempos especialmente complicados. El máximo directivo del Casal ha tenido que enfrentarse durante su mandato con la explosión de la polémica de la participación femenina y con el reinicio de la discusión en torno a la celebración de los festejos durante el fin de semana. El president es de los que no eluden los debates, por espinosos que sean, y así, lo demostró en el sustancioso discurso pronunciado durante el acto de la presentación de la Revista. En la Llotja, Morales hizo una auténtica declaración programática, que ha tenido una consecuencia clara y muy positiva: abrir frentes de debate sobre los grandes temas pendientes de la Fiesta alcoyana.

En aquella intervención, Morales expresó, con especial insistencia, su preocupación por el papel de los jóvenes en la Fiesta. El presidente lo tiene claro “en los últimos veinte años, los festejos han experimentado la expansión más importante de su his-

4

buirlo de forma exclusiva a la masiva incorporación de los jóvenes”. En estos tiempos de crisis económica y de recorte general, el mandatario festero considera que es especialmente importante mantener la presencia de la juventud. A este respecto, afirma que “una fulla de 700 u 800 euros supone un esfuerzo muy importante para un joven y las filaes deben buscar fórmulas para que este sector de la población pueda seguir participando plenamente. Hay que mantener la ilusión de los jóvenes”.

“En el tema de la participación femenina, más de lo que he hecho no se puede hacer” El efecto de la recesión económica sobre la Fiesta es otra de las referencias inevitables, a pocos días del inicio de la Trilogía.

Javier Morales reconoce que en algunas filaes se ha notado un cierto descenso de afiliación; sin embargo considera que el problema no afectará a los elementos más espectaculares del programa, “las filaes de cargo llevan muchos años preparando sus boatos y

no se va a notar nada. Los cargos serán igual de esplendorosos que en años anteriores”.

Otra de las inquietudes apuntadas por Morales durante su discurso en la Llotja entra dentro de otro los terrenos de la más dura polémica festera: la posibilidad de trasladar los festejos a fin de semana, con el fin de evitar la preocupante fuga de alcoyanos que no pueden asistir, por vivir fuera de la ciudad o por incompatabilidad con sus obligaciones laborales. El presidente confía en que el tiempo acabará solucionando esta situación y afirma rotundo “no podemos permitirnos unas Fiestas en miércoles, jueves y viernes. En pleno siglo XXI, las empresas no pueden paralizarse durante una semana”. Sostiene Morales que en esta discusión hay mucha hipocresía, “he visto personas que se manifestaron contra el calendario y que defienden las fechas tradicionales, que aprovechan la Trilogía para irse de viaje”. Su posición la define con claridad “si hay tanta gente que quiere las Fiestas en fin de semana, pueden plantearlo ante la asamblea; cuentan de momento con un voto: el

mío”.

En opinión del presidente del Casal, los festejos han experimentado en los últimos 30 años una espectacular transformación, “los años ochenta nos parecen muy cercanos, pero hablando en términos festeros son la prehistoria”. En esta dinámica de transformación continua piensa Morales que se puede solucionar de forma definitiva la problemática en torno a la participación femenina. Respecto a su papel en este polémico asunto, afirma que “más de lo que hecho no puedo hacer”, añadiendo que se ha sentido “muy solo” en medio de esta discusión.

Respecto al veto a la escuadras mixtas, padecido este año por la festera

Nuria Martínez, Morales afirma que “la nueva ordenanza fue aprobada por la asamblea y esto es lo que hay”. Sin embargo, el presidente festero expresa su confianza en que la cuestión acabe normalizándose con el paso del tiempo , hasta quedar totalmente asumida.

“No se pueden recortar los boatos, supondría acabar con las ilusiones de una filà” Pasando a las cuestiones estrictamente organizativas, el presidente ve muy complicada cualquier medida para recortar la duración de las Entradas del día 22. Morales considera que “no se pueden aplicar recortes a los boatos, por que supondría acabar con las ilusiones de la filà que desempeña un determinado cargo”. El mandatario festero cree que el actual diseño de los dos desfiles se mantendrá mientras continúe el nivel de participación de los festeros en el Dia de las Entradadas.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 Respecto al endurecimiento de las normativas en torno al uso de la pólvora, Morales afirma que “hemos de asumir que la legislación nos aprieta cada día más”, añadiendo que “las filaes se han de acostumbrar a un kilo de pólvora por festero y buscar fórmulas para mantener la participación;como hacer que un grupo dispare por la mañana y otro por la tarde”. El presidente teme que esta nueva ordenanza, actualmente en periodo de elaboración, plantee nuevos inconvenientes, como la obligatoriedad de una readaptación de las armas.

Desde el Casal ya se está trabajando en la búsqueda de soluciones que reduzcan las molestias a los festeros.

“La incorporación masiva de los jóvenes ha provocado la gran expansión vivida por las Fiestas en los últimos 20 años” Finalmente, hay que señalar que en el programa oficial de este año se introduce una gran novedad: el adelanto de la arrancà de la Diana, que saldrá de la plaza a las seis menos cuarto. El presidente afirma que “esta decisión se ha tomado, sobre todo, para favorecer a las últimas filaes del desfile, que veían deslucida su participación por la llegada del público para la Entrada”. Morales afirma

que se trata de una prueba y que a la vista de los resultados, se verá qué tipo de actuaciones se toman.

La otra gran novedad de las fiestas que ahora llegan ha venido provocada por las obras en la Iglesia de Santa María, que está siendo sometida a una rehabilitación para acoger en 2011 la exposición de la Generalitat Valenciana, la Luz de las Imágenes. Javier Morales señala que “esta circunstancia nos ha obligado a centrar los actos religiosos en San Mauro y a cambiar el recorrido de todas las procesiones. También hemos tenido que organizar un desfile procesional nuevo, para llevar la Reliquia desde San Mauro a San Jorge, al mediodía del día del Patrón”.

A pocas horas del inicio de la Trilogía de 2010, resulta inevitable la referencia a la preocupación por la climatología. El presidente es una auténtica enciclopedia sobre incidentes meteorológico-festeros. Por su memoria desfila hasta el último detalle de las suspensiones y las alteraciones del programa registradas en los últimos 30 años. Acostumbrado a los rigores de la primavera, confía en que este abril el tiempo respete los festejos y contribuya a su brillantez. Sobre este asunto cabe subrayar que, cuanto más nos acercamos al Día de los Músicos, más contradictorios son los diferentes pronósticos del tiempo disponibles.

La gracia del asunto JAVIER LLOPIS

E

n esto, como un casi todo, hay dos teorías. Están los que piensan que la Fiesta se ha salido de madre, alcanzando una dimensión desproporcionada, que la aleja cada día más de sus raíces populares y su autenticidad. En el bando contrario, figuran los militantes del quant més sucre més dolç, que pierden la chaveta cuando ven pasar al capitán moro, acompañado de un séquito de 500 huríes, cuatro bandas de músicas, siete grupos de percusión y un par de elefantes rebozados en purpurina.

En un principio, ambas posturas se perfilan como irreconciliables. Sin embargo, por contradictorio que parezca, los festejos alcoyanos tienen momentos para todos. Esa es una de sus señas distintivas:

los amantes del ascetismo festero alcanzan el cielo con un pasodoble dianero, mientras que los partidarios del espectáculo pueden disfrutar con el quasi cinematográfico montaje de las Entradas del día 22.

La Trilogía Festera es como un gran banquete con propuestas gastronómicas para todos los gustos. Hay sibaritas que se apañan con un par de picaetes de Diana, Alardo y procesión. Otros, por el contrario, se comen todo el menú y gozan de los guisotes largos y pesados de los desfiles del día 22.

Conviene señalar que estas dos versiones de la Fiesta, aparentemente contrapuestas, necesitan la una de la otra para sobrevivir.

Una Trilogía festera concebida únicamente como espectáculo se parecería más a un carnaval que a una tradición centenaria,

enraizada en el alma de un pueblo. Tampoco tendrían sentido unos festejos encajonados en la ortodoxia, en los que año tras año se repitieran las mismas ceremonias. La gracia del asunto está en saber combinar lo mejor de cada propuesta.

En las manos de la Asociación de San Jorge, como máxima responsable de la organización de los festejos, está el saber mantener este equilibrio entre lo superficial y lo íntimo. Como humanos que son, no siempre aciertan. Hay Fiestas que salen pasadas de show externo; otras por el contrario, quedan demasiado secas. Sin embargo, el año que aciertan con las dosis, se produce una conjunción irrepetible y los espectadores regresan a sus casa el día 24 de abril con una sonrisa de satisfacción en sus caras.

5

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

En gran, el cartell de 2010, d’Ignacio Trelis. De dalt a baix i d’esquerra a dreta: el cartell de 1968, de Manolo Solbes Arjona; el del 75 de José Anduix, d’inspiració pop; el del 89 d’Antoni Miró; l’obra de Manolo Boix, no exempta de polèmica pel Sant Jordi i el drac, en 1997, i cartell de 2005, obra de l’alcoià Miguel Peidro, amb el barranc del Cint al fons.

El cartell: entre la tradició i l’escassesa d’innovació J.ALBERT MESTRE

E

n parlar del cartell anunciador de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, hom ha de tenir present no tan sols la seua dimensió estètica, sinó, sobretot, la sociològica, doncs més enllà de la seua qualitat, o no, artística, està la manifestada per la població, que en gran número es concentra en el seu primer acte, el de la col·locació a la façana de l’Ajuntament l’1 d’abril – tret, per altra banda, força singular en els prolegòmens de la nostra festa -.

No es dóna aquesta característica en cap altra manifestació festiva de semblants particularitats.

Aquest fet, que té l’avantatge d’una projecció pública local rellevant, no obstant això, condiciona la llibertat de l’artista. Molta cautela davant els xiulets per part de qui ha conformat bàsicament el seu gust allunyat de qualsevol estima per la investigació

6

formal, obliga a l’autor o autora a resistir-se a tota innovació; a caure en una obra- siga disseny gràfic o siga pintura- d’encefalograma creatiu prou pla. I açò ha estat la norma.

Però en tota regla hi han excepcions; i a aquestes anem a referir-se en el present treball; potser més de les que pensàvem, però menys de les que haguérem desitjat.

Perquè, efectivament, en alguns moments el cartell ha ultrapassat el genius loci per a endinsar-se en paràmetres estètics més innovadors, o connectats, fins i tot, a llenguatges artístics internacionals. Com avançats i europeus eren els primers cartells, a principis del segle XX, de concepte i formulació modernista art-nouveau, quan en aquells moments l’emprenedora burgesia alcoiana va assumir aquest moviment artístic com expressió de classe i de modernitat. Així, entre d’altres semblants, cal re-

cordar el nomenat cartell de 1907, el de Camilo Llácer Muntó, seleccionat mitjançant un concurs municipal, que segueix les pautes d’un art nouveau proper a la “manera” del cartell francés de Aphonse Mucha.

Del 87 a 2000, l’Ajuntament encomana els cartells a prestigiosos artistes plàstics, que fora d’una mentalitat localista, assoliren una dimensió més qualificada El mètode per a elegir l’anunci de festes, al llarg de la seua història, ha estat divers, bé el concurs públic, convocat per la directiva de l’Associació de Sant Jordi, o posteriorment per l’Ajuntament, així com per encàrrec d’una o de l’altre.

Fins els anys trenta la publicitat rellevant de la nostra festa ha estat formulada per Cabrera Cantó

i alguns del seus alumnes; a destacar: Edmundo Jordá, José Mataix, Julio Pascual, Adolfo Morrió, Rogelio Solroja y José Balaguer. L’estètica s’ha mantés, en general, sempre dintre el concepte del modernisme historicista.

Malgrat tot, el cartell de 1915, de Fernando Cabrera és peculiar; trencador, expressant un concepte de la Festa més obert i lúdic; fins i tot, amb un cert toc d’ironia. Representa a un moro xano que, assegut sobre una bastida, pinta sobre la paret el text Fiestas y Feria en Alcoy; utilitza una brotxa, mentre reguerons de pintura gotegen pel paredó. Potser açò siga degut: “a l’angoixada crisi per la que travessa la nostra pàtria i l’Europa sencera”- no oblidem l’afectació de la primera guerra mundial -, “ però creu que mai millor que ara cal una forta sacsejada per a despertar dormits sentiments i un raig de llum que dissipe negres pers-

pectives”, com deia en la introducció de la petita revista la Junta de Festes de Sant Jordi Màrtir.

També caldrà ressaltar el de 1930, de José López Badía, de Xest, per la configuració d’un cubisme contingut en la representació del cavaller Sant Jordi, i una molt decò, cridanera, dinàmica ( en diagonal el marc tipogràfic) i cromàtica tipografia; en línia, per exemple, amb la del francés Paul Colin. O el de 1933, de Jaime de Scals Aracil, resident a València, però naixcut a Xixona, amb figures- un cavaller cristià i un enaltit morode formes geomètriques i expressives, sobre la silueta negra del campanar de Santa Maria. Uns textos, d’estil decò, clars i de ràpida lectura, defineixen una publicitat festera que esguarda al llenguatge internacional.

Com també el de José Joaquín Arjona Vallet, un dels millors anuncis que tenim a la nostra història.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 És de 1936, cavaller.....de formes geomètriques, que subratllen la bidimensionalitat, de plànols amplis, claredat i simplificació del color; temes curts i gran simbolisme; en l’entorn estilístic del valencià Josep Renau.

En arribar a la fi d’aquest ampli període, hom ha de subratllar, com el seu resum conclusiu, dues consideracions. Primera, que dominantment es té clar un concepte de cartell, de disseny gràfic, potser en moments de gran valoració d’aquest i de totes les arts gràfiques en general, per les que va apostar l’estil i la cultura modernista a nivell internacional. En segon terme, que la major part dels nostres creadors, especialment durant la segona república, aporten noves estètiques, en coneixença amb l’art europeu, que investiguen formes que es confronten amb mentalitats tòpiques i típiques, sense perdre per això les icones pròpies de la festa alcoiana.

Valoració que, malauradament no es pot fer de la mateixa manera pel que fa al cartell que va des dels anys quaranta a l’actualitat, excepció d’alguns.

Fins a la dècada dels vuitanta, anote com els més transgressors, polèmica

apart, i sense excloure de qualitat a altres dintre un concepte més clàssic, el de Arjona, de 1968, d’un informalisme expressionista abstracte; el de Llorens Ferri, figuratiu i matèric, de 1969; el de l’alumne de l’Escola d’Arts i Oficis, José Anduix Gadea, de ressonàncies pop, amb la Primavera ha arribat , de 1975.

En les Festes que van de 1987 fins 2000, l’ajuntament decideix encomanar la realització dels cartells a prestigiosos artistes plàstics, que fora d’una estreta mentalitat localista , assoliren una dimensió més qualificada nacionalment i internacionalment, perquè per alguna cosa serà que la Festa alcoiana és d’Interés Turístic Internacional.

D’aquests, els més decididament heterodoxes són el de Genovès, de 1998; una interessant visió de la Festa, en la què es representa a la multitud, en petites figures, i grans espais, en perspectiva aèria, –espais de la il·lusió, en aquest cas-; gent que es mou al voltant d’un dels seus actes centrals, quina és l’Entrada; acompanyat d’un cromatisme expressiu, viu, càlid i divers, en la tipografia.

Genovés, com era presumible, generà polèmica;

fins i tot va rebre una agressió física per part d’un o varis energúmens.

El segon fou el de l’arquitectura tipogràfica ALCOI, d’Artur Heras, en 1996.

Altres, que, sense oblidar el més típic imaginari fester alcoià , desplegaren una estètica de major vàlua, i de reconeixement artístic de la festa, foren, per exemple, Manolo Boix, Rafael Armengol, Miquel Calatayud, Enric Solbes, Antoni Miró, Sento Masià i Manolo Antolí. Per cert, del segon cartell del primer, el de Sant Jordi amb el drac, una filà alcoiana va manifestar- continua fent-ho- un intolerant menyspreu i d’escàs respecte a la cultura, en col·locar boca baix la reproducció d’aquest pòster.

Llevat, doncs, d’un breu període, els anuncis de la festa d’aquesta segona part del segle XX i principis del XXI, s’han caracteritzat per un quefer realment mediocre, per una escassa aventura creativa; i d’això, en part tampoc tenen tota la culpa els propis artistes.

I del futur, a no ser que es produisca un gran canvi impredecible, no endevinem més llum que la continutat d’un ranci localisme.

Santa Joana d’Arc

Sant Jorclick

El cartell de festes de 2010, obra de l’alcoià Ignacio Trelis, serà recordat com el de Joana d’Arc. A les poques hores de la seua presentació en públic, el 30 de març (per la coincidència de l’1 d’abril amb el Dijous Sant), va començar a circular pels fòrums alcoians a internet una imatge pictòrica de Joana d’Arc, en la que apareix amb la mateixa postura i l’armadura que Trelis ha pintat al cartell per a Sant Jordi. Els rumors es van disparar i l’autor del cartell va decidir explicar que s’havia basat en aquesta obra per a fer el seu Sant Jordi, si bé va voler deixar clar que és habitual en cartelleria prendre imatges de referència, afegint que el seu cartell era molt més que la figura en la que es basa.

Sempre n’hi ha qui té temps per a la paròdia dins del món de la Festa. És el cas de Mauro Solbes, que porta mesos amb els seus Jorclicks de Moros i Cristians d’Alcoi, que no són una altra cosa que un grapat dels mítics ninots de Playmobil, clicks, caracteritzats com festers alcoians. En té de la pràctica totalitat de les filaes i els exposa fins i tot a internet (només cal buscar Sant Jorclick a la pàgina de Google). La darrera incorporació va ser la caracterització del cartell de festes de 2010, convertint a Sant Jordi en Sant Jorclick, com també al moro i al cristià i la batalla de la part superior del cartell. Perquè en el món de Mauro Solbes, tot és possible amb un paquet de clicks.

7

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

I si plou, què farem?

ERNEST LLORENS

N

o vull assabentar-me de les previsions meteorològiques per a la setmana que ve. Que ningú em compte res, que ningú em faça partícip dels seus auguris. I és que el pensar en un d'eixos ruixats, a traïció i mala llet, en plena entrada de cristians o de moros, m'espanta. A veure, no és pànic a l'aigua, no és por a morir ofegat ni d'una pulmonia, és un altre tipus d'acolloniment, més conceptual, diguem, el que m'envaeix.

Encara que no deuria, doncs després no puc dormir, imaginaré, o per millor dir, recrearé alguna situació viscuda no fa molt, sense necessitat remuntar-nos al paleolític cavernícola.

Escenari : el carrer Sant Nicolau. Actors : molts, moltíssims festers i músics. Espectadors: tots els que caben a les cadires, balcons, cantons i racons, ple fins a la bandera, gairebé es podria penjar el rètol d'entrades exhaurides. Guió: el de sempre.

Director i regidors : també els manons de sempre.

Malgrat que de tant en tant canvien, en essència, esperit i estil, sempre són

8

els de sempre.

Tot està preparat des de fa mesos, fins i tot, anys. Res o quasi res que puga preveure's es deixa a la improvisació. En este poble, en assumpte de festes, l'atzar té moltes menys oportunitats que en altres llocs.

En altres aspectes de la vida ciutadana, hi hauria molt que parlar, però ara només parlem de festes.

Nervis, espentes, veus casernàries organitzatives, banderes, llances, espingardes, trages brodats, túniques, cascos, gorros, plomes i plomalls, carrosses, cares pintades, barbes de mentida, puros havans, alcohòlica mentireta, un locutor, micròfon en mà, des d'un balcó arengant amb gastats missatges, frases fetes, enhorabones constants i repetides als expedicionaris guerrers, que amb les seues favorites, acompanyants i ballarines d’ocasió, volen i sempre aconsegueixen, prendre la ciutat amb les seues armes d'atrezzo.

Tot el món mira insistentment cap amunt, cap al cel. Núvols de mal aspecte entre les que es veu algun globus, quasi sempre en forma de cavallet, que se li ha fugit de la mà, amb la consegüent plorera, a

algun xiquet o xiqueta. No plourà, ja veuràs!. Els maseros han complit amb la seua promesa de portar-li ous a les monges per a que resen i no ploga, i a més, de bestreta, el sant patró, del nostre poble fidel protector, amb les seues sagrades fletxes dissiparà nuvolots, evitarà tempestes i farà lluir un sol esplendorós.

Puc utilitzar el comodí del públic?

No deus No plourà, no plourà!

Avant l'entrà! i ja comencen les primeres gotes.

Sonen clarins, tabals, músiques potents. Tot es posa en marxa. Cada vegada plou més, però no passa res. Consignes eufòriques de resistència vers l'adversitat climàtica. Els trages s'ameren, les plomes i els plomalls es fan malbé, els maquillatges s’en van a fer punyetes, el manto de confetis i serpentines del carrer es converteix en una massa pastosa i esvarosa. Els espectadors no s’en van d’els seus seients i obrin els paraigües.

Açò no pot parar. Els timbals sonen fofos i escupen aigua cada vegada que se'ls colpeja. Els instruments de vent sonen com

bromerols sota el que ja comença a assemblar-se a un diluvi. Els aguerrits festers no desisteixen d’el seu interés d'avançar coste el que coste. Els manons, d'impermeable transparent, segueixen impertèrrits donant ordres, instruccions i ànims.

Els músics no entenen el despropòsit i comencen a aparéixer els primers conats d'abandó. Cares d'incredulitat i d'emprenyament musical davant d'eixa simfonia musical festera sota un bany a pualades. Sol·licituds, precs i fins i tot pressions per a que s'aguante el ruixat, mai millor dit, i que la música no pare. Ja se sap, sense música no hi ha festa.

I l'aigua segueix, immisericorde, amerant cossos, ànimes i instruments.

S’escolta el director d'una banda de música, no recorde de quin poble, cridant cabrejat als músics : senyors, per dignitat, açò no es pot suportar! i atura la banda. Tot seguit i davant l'amenaça que no se'ls contractarà l'any següent, continuen, instruments en mà, suportant i maleint tot el que cau de dalt, que no és poc.

Tot seguit un altre director

de banda i un altre concepte de dignitat musical : senyors, per dignitat, avant l'entrà! Un músic, amb cara de poca festa i de menys amics pregunta si allò és una entrada de moros o la presa de la Bastilla. Malgrat el desastre i sota un manto de pluja i d'incomprensió tot continua llastimosament fins al final dels finals. Aplaudiments clamorosos del públic. Fí de l’espectacle.

Tots a la Plaça de Dins.

Camí de l'autobús per a tornar a casa un grup de músics, calats fins als ossos, comenta que la pluja d'Alcoi, malgrat el que diguen, mulla tant com la del seu poble i que allí a ningú se li ocorre exigir-los tocar plovent. I un altre trellat: he vingut a Alcoi a tocar pasdobles i marxes mores, no a lluitar contra els elements.

Pregunta de concurs : i si plou enguany, què farem els músics? A)Mullar-nos fins als ossos. B)Enviar-ho tot a pastar fang. Resposta : Puc utilitzar el comodí del públic? - No deus, que segurament et mullaràs. - Val, doncs molt probablement em quede amb l’opció B, la d’enviar-ho tot a pastar fang, vull dir.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

Les festes del futur

CARLES FIGUEROLA

L

a primera dècada del segle XXI ha catapultat l’incertesa pel futur. Mentre en els anys 80 la despreocupació era total, en el 2010 portem un grapat de maldecaps personals i globals.

Tot són preguntes de les que només podem obtindre una freda resposta.

Quan acabarà la crisi?

Quan augmentarà la temperatura del planeta, quantes espècies s’extingiran? És cobrarà la pensió a partir del 2025? Treballaran els joves, guanyarà algú en tota Espanya més de 400 euros? Estarà acabat el Boulevard d'Alcoi abans del 2050?

Podríem seguir així tres fulls més fins que ens férem un nuc en el melic i ens vinguera un atac de pànic, però no es tracta de complicar-se la vida ni posar més dificultats a les que ja existeixen. El que està clar es que vivim èpoques de moviment, de canvis, de modificacions, noves etapes.

Si tot és mou, què passarà amb el moros i cristians?

Canviaran les festes?

Seran molt diferents la pròxima dècada? Cadascú pot tindre una resposta, i de segur que un bon consens d’eixes opinions seria la millor solució. Les festes no són un fenomen aïllat i separat de la societat, per

això han de ser dinàmiques, àgils i adaptar-se als temps. Anys arrere, parlem del segle XX, el conserge d’una filà i l’únic fester que quedava van reclutar contrarellotge un grup de voluntaris per a evitar la seua desaparició.

En la postguerra, un primer tro prefereix que no se celebren les festes perquè no comptava amb homes entusiastes. Ara molta gent no es creuria estes històries. Com l’evolució de molts actes; que li ho diguen a les nostres mares la por que tenien en els alardos quan alguns festers disparaven davant la presència d’una jove atractiva.

El conserge i un fester que quedava van reclutar un grup de voluntaris per a evitar la desaparició També hem passat l’etapa del florentinisme (no té res a vore amb Florència sinó amb Florentino Pérez, el president del Madrid) en què ostentació era sinònim d'èxit, en què es gastava el que no es tenia i alguna vegada,el brillant i fantàstic càrrec tancava poc després la fàbrica amb la sorpresa de tots. Etapes en què grans dissenyadors elaboraven un boato de tres bes (bo, bonic i barat) i el rebutjaven perquè el

consideraven massa modest. Ara. passa al contrari,els pressupostos són massa ajustats i no queda altra opció que tallar una part del boato perquè no s´arriba a tot el que es vol.

Les festes es troben en un moment molt interessant. És com si una persona ha de desprendre’s de moltes coses perquè ja no li caben en sa casa i encara no s’ha decidit què llevarà. Venen canvis i caldrà fer-los sense histerisme, sense tremendisme, sense exageracions. Perquè la festa, es vulga o no, està en constant transformació.

Recordem la devoció al Sant, la Cucafera, els tirs d'arcabusseria, l’aparició dels càrrecs i el torn d'antiguitat, la primera de llana i la primera de seda, Mahomet, la primera partitura festera, aquells Marrakesch, que van viatjar al nord d'Àfrica en l´any 1910 ,la marxa cristiana, la declaració de festes d'interés turístic internacional, l’esquadra del Mig, el VII Centenari, la revolució de la percussió, la sumptuositat dels ballets, l’espectacularitat de les carrosses...

Han sigut granets d’arena que poc a poc han aportat una festa única, peculiar, admirada i apreciada en tot el món. Toca menejar fitxa, no quedar-se arrere, ser ferm i tindre decisió.

Qui sap si d’ací a uns anys les festes de moros i cris-

tians són una de les principals fonts de recursos?

Tindrà calci el café licor del futur?

I sobretot queda gaudir, assaborir les festes d’Alcoi, esta joia que tenim la sort de conéixer i que sempre té molts detalls que ens passen desapercebuts.

Però si a algú li agrada ferse nucs en el melic, proposem interrogants sobre el futur dels moros i cristians, alguns amb un poc d’eixa sornegueria al-

coiana tan autòctona.

Hi haurà una dona presidenta de l’Associació de Sant Jordi? Quan eixiran més dones que homes a les festes? Caldrà canviar la imatge de Sant Jordi? Els moros i cristians poden ser la indústria del futur?

Quants components tindrà la filà Alcodians en el 2025? Tindrà calci, vitamines, ingredients revitalitzants, a més de ginseng, el café licor del futur? Passarà l´Entrada pel nou Boulevard?

9

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 GEMMA BALLESTER, presidenta de Fonèvol

“La Festa encara és antidemocràtica i antiparticipativa” Gemma Ballester porta quasi una dècada demanant la plena integració de la dona en les festes alcoianes. Lluita per una causa de “justícia” NATXO LARA P- Després de 8 anys d’anades i tornades i sense moltes solucions, com manteniu la paciència i l’esperit de lluita?

GB- Som conscients que açò és una carrera de fons, Ho sabíem des del primer dia. Recorde en la primera reunió que vam tindre que vam planificar que tardaríem a resoldre la integración de la dona uns dos anys, i que els fons que obtinguerem, els donaríem a una altra ONG. En aquell moment vam pensar que pel que lluitaven era just, i encara ho pensem. És el que ens manté vius.

P-Però si no heu aconseguir eixir, ni vos fan cas, ni han fet cas a la Justicia que ha dictat al vostre favor…

GB-No opine el mateix. La integració de la dona és progressiva i visible. Potser no estem integrades en igualtat de condicions, però cada any eixen més dones com a músiques, percusionistes, xiquetes, adolescents i dones amb el vestit que denominem “de drets 0”, o comunment conegut com de col·laboradora femenina. Són situacions que sorgeixen, i si sorgeixen és perquè la Societat a soles les vol. El procés és imparable, i ho visualitzem en detalls que poden ser insignificants però que tenen la seua rellevància. Per exemple, fa ja dos anys que la mare del Sant Jordiet participa en el llançament i entrega de fletxes des de la carrossa després de l’aparició; també tenim constància d’assajos de

10

filà mixtos i en filaes que no necessàriament tenen càrrec, o en els soparets les dones dels festers ja participen de l’acte.

P-I paga la pena tot aquest esforç? Només és una festa…

GB-Al contrari, no és només una Festa. Afecta als meus drets constitucionals. Els mateixos que els del vot o el dret a obrir un compter corrent sense la necessitat que signe el teu home. Clar que val la pena, per això estem ací.

P-Com veus el tema dels vestits femenins?

GB- Les persones si es deixen enganyar és perquè volen. Ha estat una solución innecessèria pensada per a guanyar temps. El que ha provocat o pot provocar és un agravi comparatiu amb els homes, perquè aquestos no teniu l’opció d’eixir sense pagar. En qualsevol cas, si eixa és la solució, la del vestit femení, el que cal ara és que les deixen progressar i puguen accedir a tindre els mateixos drets que els homes. Vestit femení però amb eixe vestit, igualtat de condicions i integración per a les dones que opten pel vestit femení. Les dones haguerem eixit abans, això és cert, si no hagueren improvisat amb el vestit “0 drets”.

Més greu és el cas de Núria Martínez, qui si es passa al vestit femení perdrà tots els drets adquirits durant tots els anys que està apuntada.

P-Què està fent-se amb Núria?

GB- S’estan vulnerant tots els seus drets, perquè li correspón fer esquadra per roda. Coneixes algun

home a qui no hagen deixat fer esquadra per ser home?

Jo accepte que la majoria no vulga la integració. Però han de respectar a qui la demane, encara que siga una dona P-I quina és la solució?

GB- Integració total. Val que uns anys, mentre arriben les dones més joves a enjuntar-se 11 per fer una esquadra, es podria pactar de manera temporal una esquadra mixta si la majoria no en vol que s’institucionalitze.

Però la normalitat ha d’arribar en breu. No entenc per què s’ofenen per les esquadres mixtes. És per criteri estètic? Cadascú té el seu gust i no pots jutjar la resta per l’estètica. En qualsevol cas, els drets constitucionals estan per damunt dels estètics.

Fa 8 anys que estem repe-

tint el mateix. Des de Fonèvol hem plantejat un desig i una relitat: la integració. Com que vé des de Fonèvol, no és benvinguda la idea. Potser és el moment en què s’haja de plantejar des de dins la Festa.

P-Què està passant amb la Festa?

GB- No es pot desvincular la Festa de la Societat, que és el que està passant. Pel tema de la dona, però també perquè hi ha un problema amb la gent que no pot vindre perquè viu i treballa fora d’Alcoi. Dels 60.000 habitants, només en poden participar amb tots els drets 30.000 (que són els homes, suposant que hi ha parittat) excepte les poquetes dones que eixen. Dels 30.000, només eixen 6000. Ahí està passant alguna cosa.

P-A Fonèvol se l’ha acusat de ser una associació que ha anat en contra de la Festa…

GB- Anem a vore. Les festes les paguen amb els im-

postos de tots, i a mi no em deixen participar. Ens han venut com a les roïnes de la pel·lícula, però és que la Festa la regeix una enitat privada –que és l’associació- amb diners públics. I estan discriminant.

P-També se’ls ha acusat d’entrar ‘massa fort’ amb el tema dels tribunals.

GB- Vam anar a una filà i vam demanar entrar. Ens van dir que no només perquè som dones. Li demanem empar l’Alcalde i a l’Associació. No ens fan cas al·legant que l’assemblea és sobirana per a pendre decisions. Què ens queda? Per desgràcia i molt al nostre pesar els tribunals. Perquè en tot açò, salvant les distàncies i amb molt de respecte, hi ha una forta dosi de maltracte psicològic cap a les dones que hem tractat d’entrar en la Festa d’Alcoi. Esta no és una festa ni democràtica ni participativa.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 P-Penses que algunes dones que volen eixir s’han tirat arrere pel caràcter mediàtic que adopta aquest assumpte? És a dir, si eixes, en compte d’anar amb el barret i la mentireta, sembla que vas cridant l’atenció i ets objectiu dels mitjans de comunicación…

GB- Ni Herminia Blanquer ni Núria Martínez són precisament dos dones especialmente protagonistes socialment. La premsa i la Societat en què vivim dicten aquestes coses.

Som les primeres que voldríem discreció, però és la factura que hem de pagar.

P-És aquest un problema educacional?

GB-Resulta curiós com als joves homes se’ls mima perquè no deixen la filà durant els anys de l’adolescència, quan van a estudiar fora o s’amplien les ofertes d’oci. Sempre hi ha un tio que paga la fulla del nebot, o un pare que el primer que fa és pagar el vestit nou per al seu fill.

Amb les filles no passa el mateix. No conec ni una dona d’un directiu de l’associació que estiga a favor de la integración. A les xiquetes, quan es fan grans, els diuen que no poden eixir més i les paguen un vestit de boato en algun carrec. I ahí s’acaba la història.

Som les primeres que voldríem discreció. És la factura a pagar P-Què n’hi ha d’eixe tòpic que diu que és la dona alcoiana la que no vol eixir?

GB-Jo accepte que la ma-

joria no vulga que la dona participe. Però és que cada vegada hi ha més dones als vestits femenins, de músiques o als seguicis… Això voldrà dir que a la dona sí que li agrada la festa, no?

Jo respecte a la dona que vol estar en el balcó, en la cadira, en el boato, en la banda de música o en el vestit de col·laboradora.

Però només perquè una dona vulga participar amb plens drets de la

Festa, l’haurien de respectar també.

P-Com va ara la integració en termes quantitatius?

GB- No ens faciliten la informació de manera clara. Però sabem que als Maseros n’hi ha 2 o 3 dones, als Xanos, 1; als Marrakesch 5 o 6; als Navarresos, 2 o 3; als Alcodians, 1 i als Miqueros, 2...

El que no aconseguim desxifrar de cap de manera és l’expedient X que es produeix entre els 13 i els 18 anys quan les xiquetes de les filaes que desapareixen quasi totes.

P-Un consell per als tradicionalistes?

G-B. Que tan de bo deixaren que una dona els aconsellara. Mai s’han deixat asessorar per una dona, i això els vindria molt bé.

Les dones i la festa EUGENI S. REIG

es dones s’incorporen, a poc a poc però de manera ferma i decidida, a les festes de moros i cristians d’Alcoi. Moltes filades han admés dones com a festeres de ple dret i algunes, fins i tot, tenen dissenyada una variant femenina del vestit propi

soldre’ls abans que es presenten. ¿Quin nom aplicarem a la dona que evoluciona davant l’esquadra? ¿L’anomenarem caba, capa, caporala? És important que ho pensem i que ho decidim. I si va a cavall ¿serà caba batedora? Quan a una dona li toque ser cóp, ¿serà cópa?

I si li toca ser capità, ¿serà

de la filada. La incorporació de la dona alcoiana a la festa és, doncs, una realitat que anirà creixent any rere any i arribarà el moment que la quantitat de festeres serà superior a la de festers, de la mateixa manera que, en la societat, la quantitat de dones és superior a la d’hòmens. La dona, com és lògic i just, ocuparà els càrrecs i farà els papers que, fins ara, s’han reservat exclusivament als hòmens. Arribarà el dia que el capità, l’alferes, el sergent o l’ambaixador –tant dels moros com dels cristians– serà una dona. I ¿per què no? algun dia una dona farà el paper de Mossén Torregrossa o una xiqueta farà el de Sant Jordiet. Cap racó de la festa pot quedar vedat a la dona perquè seria una discriminació injusta i, per tant, completament intolerable i inadmissible. Com que aquesta incorporació plena de la dona a la festa pot implicar alguns problemes lingüístics, hem de preveure’ls i intentar re-

capitana? ¿I quin nom li aplicarem a la dona que tinga el càrrec d’alferes? ¿I a la que tinga el de sergent? ¿I si és primer tro? I si una xiqueta fa de sant Jordiet ¿continuarem dient-li sant Jordiet o caldrà feminitzar-li el nom? I si li’l feminitzem ¿serà santa en lloc de sant? ¿I quin nom li direm: Jordieta, Georgineta?

El cas dels capitans –tant dels moros com dels cristians– és especialment delicat. Tots sabem que els capitans representen personatges històrics: el dels cristians, el rei Jaume I, i el dels moros, el cabdill Mohamed Abu Abdalà Ben Hudzäil al Sähuir més conegut com Al-Azraq (el d'ulls blaus). Si el càrrec de capità l’assumix una dona ¿s’ha de limitar a fer el paper de Jaume I o d’AlAzraq?, ¿s’ha de conformar en fer el paper d’un home?, ¿ha de ser, simplement, una dona transvestida? No sembla molt digne, la veritat. La solució adient és que, quan el càrrec de capità recaiga en

L

una dona, aquesta faça el paper d’un personatge històric femení. En eixe cas tindríem una dona que representa una altra dona.

Eixa és una solució digna.

A més, ja sabem que el capità sempre porta una favorita. Quan el càrrec de capità recaiga en una dona ¿què portarà i quin nom li donarem? Aquest personatge –l’equivalent a la favorita– és important i hem de tindre molt clar quin ha de ser el seu nom.

Una altra qüestió és el nom que hem de donar als membres femenins de les diferents filades. En alguns casos –alcodiana, cordonera, masera, montanyesa, miquera, asturiana, aragonesa– la solució és senzilla, però en altres casos la cosa no és tan fàcil. Per exemple ¿quin és el femení de cid?

La cosa és una mica problemàtica. Però encara és més problemàtica en el cas de les tomasines. Sempre que hem dit una tomasina hem entés que es referia a un home. I això era així perquè la filada no tenia membres femenins, evidentment. Però ara, si en la filada hi han hòmens i dones, alguna denominació caldrà crear que diferencie els membres d’un sexe dels de l’altre. Considere que és la pròpia filada qui ha de resoldre el problema. I en el cas de les denominacions populars dels membres de les diverses filades també tenim el mateix problema. Que el femení de gat és gata és evident, però ¿quin és el femení de palomino? Cal meditar per a trobar una solució adient a tots i cadascun dels casos.

Hem de meditar sobre totes aquestes qüestions i resoldre-les d’una manera digna i respectuosa. Les dones s’ho mereixen i la nostra festa també.

Bones festes 11

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 JAVIER LLOPIS No es oro todo lo que reluce en la centenaria Trilogía Festera. Los Moros y Cristianos de Alcoy están llenos de trampas , de momentos de máximo riesgo, sólo comparables a la práctica de los deportes de aventura. En el proceloso entramado del programa oficial se esconden peligros terribles que pueden amargarle la Fiesta al alcoyanito de a pie. Ahí van unos ejemplos.

El birlo rompepelotas Son metálicos y los coloca el Ayuntamiento para impedir el acceso de los coches a las calles por las que se desarrollan los actos. Se dice, que para su diseño los técnicos han tenido en cuenta la talla media del alcoyano; de tal forma, que la parte superior de estos pequeños pilares llegue justo a la entrepierna. El guión del choque suele ser casi siempre el mismo: un peatón circula con sus amigos, entre grandes aglomeraciones; en medio del fragor de la conversación, la víctima no advierte la presencia del birlo asesino y, de repente, sufre el terrible golpe en lo más sensible de su virilidad. El incidente tiene un doble castigo: además de causar un fortísimo dolor, provoca la risa y el comentario jocoso de los espectadores. La víctima sufre en carne propia los efectos del damunt de cabró, a la presó.

12

Los terribles peligros de la Fiesta

El niño de los petardos Dejémonos de corrección política y de buen rollito.

El niño de los petardos es un cabrón sin escrúpulos, que se aprovecha de su edad para convertir las fiestas del prójimo en una pesadilla pirotécnica. El maldito enano tiene licencia para dejarte sordo, tras colocar un petardo bomba en una lata de Coca Cola; pero si tú de atreves a recriminarle su actitud, tendrás que enfrentarte con una padre cabreado, que no quiere que nadie le recorte la creatividad a su retoño. Si tienen alguna duda respecto a esta teoría que les formulo, les propongo un experimento muy senzillo de llevar a cabo. Pongamos que usted tiene entre 40 y 50 años; pruebe a hacer lo mismo que el niño e intente tirarle petardos a la gente en plena calle y durante estas fiestas que ahora empiezan en Alcoy. Le aseguro que en cuestión de minutos, quizá en segundos, alguien le romperá la cara. Y lo peor de todo esto, es que aquel que la parta la jeta llevará toda la razón del mundo.

Ese líquido negruzco En los bares la llaman mentireta y algunos de ellos la cobran a precio de Don Perignon. Inicialmente era una refrescante mezcla de limón granizado con café licor. Conforme avanzan las Fiestas, el brebaje empieza a parecerse cada día más a un jarabe contra la mucosidad que ha pasado unos días en la nevera. Unas gotas de café licor flotan en un mar dulzón con un ligero sabor a limón. Aquello del granizado ya ha pasado a la historia y en la garrafa del chiringuito de turno luce un líquido espeso de color negruzco, que cae como una bomba en los estómagos. Sólo los jóvenes más avezados pueden resistir el impacto de este misil digestivo. Ya que va de bebidas la cosa, quiero llamar la atención sobre un fenómeno altamente preocupante: cada año que pasa, los vasos de plástico para cubata son más estrechos durante las fiestas; si las cosas siguen a este ritmo, dentro de una década será imposible distinguirlos de la pajita.

El pesado del gotet Los estudiosos no han logrado averiguar todavía dónde se esconden estos tipos el resto del año. Lo cierto, es que aparecen en Fiestas por la calle como una plaga. Van cogidos a un gotet de plástico con una bebida indeterminada y cuando consiguen una presa, no la sueltan con facilidad. Su conversación (un monólogo casi incomprensible) utiliza como punto de arrancada algún lejano contacto con la víctima y a partir de ahí, nada es capaz de pararlos. Hablan de la mili, de las collejas que nos daba el maestro en Cervantes, de aquella borrachera impresentable que cogimos un día del Alardo y en general, muestran una memoria fotográfica para los momentos más vergonzosos de nuestra vida. Son incansables. Se habla del caso de un pesado que cogió a su víctima en la arrancà de la Diana y que no la soltó hasta que pasó el alférez moro. La única manera de luchar contra ellos es aplicar el pies para que os quiero y darse la fuga.

La ensaladilla letal Cualquier experto en cuestiones festeras sabe que mayonesa y Día del Alardo son dos conceptos incompatibles. Año tras año, la ley de la oferta y la demanda hace bajar el precio de la ensaladilla rusa en los bares, conforme avanza la jornada del día 24 y se acerca la fecha de caducidad del citado mejunje. Los camareros hacen insistentes (y sospechosas) recomendaciones de esta tapa a unos clientes agotados tras tres días de Fiesta, que ya sólo aspiran a conseguir una mesa y a cenar algo medianamente pasable antes de retirarse a sus casa. Los incautos que caen en esta trampa mortal suelen pasar la jornada del Día del Descanso muy cerca de la taza del water, maldiciendo ese último exceso festero y jurando en arameo que en años posteriores cerrarán la Trilogía con una tostadita y un agua mineral.

Con mando en plaza El tío manda y quiere que la gente lo sepa. Para conseguir su objetivo, se tira los tres días de Fiesta brazeando en medio de la calle, persiguiendo fotógrafos en los actos oficiales y dirigiéndose a sus compañeros de filà con un gesto más propio de un cuartel, que de una celebración festiva. Este tipo de primer tro o de directivo del Casal es una de las señas distintivas de los festejos alcoyanos; hasta tal punto, que hemos conseguido exportarlo. Los moros y cristianos de la toda la Comunidad (hasta los de los pueblos más pequeños) están empudegats de tipos que repiten maquinalmente los gestos de mando aprendidos en Alcoy y que están convencidos de que sin ellos, las fiestas serían un desastre.

Conviene puntualizar que, gracias a Dios, existe una larga lista de primers trons y directivos amables y simpáticos. Tipos que demuestran cada Trilogía que se cazan más moscas con miel que con vinagre y que consiguen que todo el dispositivc festero funcione como un reloj, sin tener que andar exhibiendo cara de vinagre.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

Para ir descartando

SERGIO SOLBES

H

ace 25 años que trabajo y vivo fuera de Alcoy, los últimos 17 en Las Palmas de Gran Canaria, en las Islas Afortunadas. Comienzo con esto pues supongo que, con razón, puedo ser considerado a todos los efectos como uno de esos alcoyanos que viven fuera pero que acuden puntualmente y cada año a su cita con Sant Jordi y las fiestas de Moros y Cristianos. Creo que en todo este tiempo no he fallado más que en un par de ocasiones, siempre por causas de fuerza mayor.

En mi familia, se encuentra en consecuencia perfectamente establecida y asumida la circunstancia de que no se sale de las

islas ni se utilizan días de vacaciones durante los Carnavales o la Semana Santa, puesto que hemos adoptado la decisión de reservarlos para venir en abril a Alcoy. Tomamos entonces el correspondiente avión desde Las Palmas, viajamos normalmente con escala en Madrid lo que dilata la duración del viaje a prácticamente un día entero, llegamos como mínimo a la Nit de l’Olla, pasamos los siguientes tres días disfrutando de los Moros y Cristianos y el Día del Descanso, no descansamos, sino que volvemos a entrar en contacto con nuestra querida Iberia o compañía similar para dedicarle un nuevo día al trayecto de regreso. En total son seis días cada

año, y una buena paliza, para ver cumplido el deseo de estar presentes en un evento que nos anima, nos recompone y nos revitaliza, de tal modo que el esfuerzo compensa.

Toda esta explicación viene a colación por un viejo asunto que da la sensación de que reverdece de vez en cuando por estos lares. Se trata del tan manido asunto de trasladar las Fiestas al fin de semana con el argumento, entre otros, de que así los de fuera vendrían más y mejor. Cada vez que me preguntan sobre el tema, dando por sentado que voy a ser partidario incondicional de la idea, no puedo menos que sonreírme porque, como acabo de exponer, venir a Alcoy en Fiestas requiere una

planificación que afecta al menos a seis días seguidos así que, por lógica, ya suele ser sábado o domingo alguno de ellos, cuando no los dos. Esto es así, a no ser que se entienda que cuando hablamos de los de fuera nos estemos refiriendo a los alcoyanos de Ibi o Cocentaina; o que se considere venir a las Fiestas el aparecer durante la Entrada y marcharse con la Procesión.

Lo del traslado al fin de semana exhala un evidente tufo doméstico Para venir a Alcoy en estas fechas lo que hace falta es tener, en primer lugar, muchas ganas de venir y, en segundo lugar, una fa-

milia y unos amigos que estén pendientes de recibirte con los brazos abiertos, sacrificándose durante el resto del año para mantenerte en el día a día y con el puesto perfectamente reservado (va por vosotros, Manolo y Poti).

Lo del traslado al fin de semana es un asunto que, aunque se pretenda disimular, exhala un más que evidente tufo doméstico, es decir, local. Ruego en consecuencia que, al grupo de los de fuera, nos vayan descartando y no nos utilicen como argumento en estas cuitas, mucho menos dando por sentada una postura común que no se encuentra en absoluto justificada por la realidad de las circunstancias. ¡Que bastante tenemos con lo nuestro!

13

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010

La Festa envaeix la xarxa En els últims anys s'ha produït una eclosió de webs festeres i d'altres de caràcter divers que tenen en la temàtica festera un dels punts forts. Webs de filaes, blogs personals, portals relacionats amb el món de la Festa, espais habilitats per retransmetre per internet actes festers, fins i tot Sant Jordiet de 2010 compta amb un web personal. A ARAMULTIMÈDIA, com a altres mitjans, la informació festera ocupa un espai destacat JORDI ORTS

A

mb més o menys rigor i actualitat, cada vegada són més els elements del món de la Festa que tenen presència constant a la xarxa.

Primer va ser l'Ajuntament, que va muntar un web amb informació detallada dels Moros i Cristians d'Alcoi. Quasi alhora ho van unes poques filaes i també l'Associació de Sant Jordi, que comptava amb una pàgina a la xarxa des de fa més d'una dècada.Però estes primeres incursions en les noves tecnologies per part del món de la Festa s'han anat generalitzant i a hores d'ara ja no queda pràcticament cap filà sense web pròpia (actualment només els Maseros no disposen de web propi oficial). I no només això, sinó que l'ús internet s'ha escampat fins i tot a càrrecs, com ho demostra el web personal que li han dedicat al Sant Jordiet de 2010, Rodrigo Tomás. L'Associació de Sant Jordi no s'ha volgut quedar enrere en la revolució tecnològica festera i ha passat de disposar d'un web simbòlic amb algunes dades històriques i de contacte, a oferir des de fa unes setmanes una pàgina carregada d'apartats informatius i enllaços externs.

Des de conèixer la història de l'Associació i de la Festa a consultar notícies d'actualitat festera o guions d'actes i fins i tot reservar cadires per a veure les Entrades, són algunes de les opcions que dóna el web, presentat amb un potent vídeo.

Siga com siga, l'Ajuntament d'Alcoi ha sigut fins fa poc qui més informació

14

i material gràfic institucional sobre la Festa ha posat sobre la taula, oferint fins i tot la possibilitat de seguir les entrades en directe gràcies també a Canal 9.

Una altra opció molt popular és el Portal fester, una referència local i comarcal més per tradició i pel seu popular fòrum, que no pels seus continguts d'actualitat. Si bé és cert que encara intenta incloure alguna informació festera d'interès, la quantitat no és significativa, de la mateixa manera que sí ho són els seus missatges al fòrum de debat. Pràcticament no n'hi ha tema de discussió festera que quede fora. Per exemple, ara fa uns dies va ser el primer espai on es va posar de manifest la semblança entre el cartell de festes de 2010 d'Alcoi i un quadre de Santa Joana d'Arc.

Actualment 27 de les 28 filaes alcoianes disposen de pàgina web.

Només els Maseros no en tenen Pel que fa a les filaes, trobem de tot. N'hi ha que porten anys penjant informació interna d'interés (propi i per a curiosos de la Festa) i n'hi ha qui es va quedar pel camí, fent anys que ha deixat d'actualitzar de forma rigorosa. Val a dir sobre això que és comú trobar bones pàgines festeres en anys de càrrec, com per exemple les d'Andalusos, Asturians o Marrakesch, ben actualitzades aquest any. No passa el mateix amb la pàgina dels Realistes, capità moro de 2010. Altres filaes

amb bones webs són els Abencerrajes o els Creuats, que just l'acaben de presentar.

Sant Jordiet de 2010 disposa de pàgina web personal Però la Festa és molt més que les filaes i les institucions i per això trobem molts espais a internet on gaudir i conèixer alguns detalls dels Moros i Cristians, tant dels d'Alcoi com dels de fora. En primer terme hi ha l'opció de fer una recerca genèrica per a conèixer una mica la festa fora de la ciutat (molt popular a les nostres comarques i també a altres indrets d'Espanya), o per a conèixer la música festera, com també podem fer una passejada per pàgines com Flickr que inclouen abundant material gràfic. Fins i tot conèixer el punt de vista de les dones que volen integrar-se en igualtat de condicions en els Moros i Cristians d'Alcoi és possible, consultant la pàgina de Fonèvol. I tan fàcil com conèixer la Festa i tots els seus aspectes durant l'any a la xarxa, és seguir en directe i gairebé en temps real la Trilogia alcoiana. Les Entrades es poden seguir en directe a internet gràcies a la retransmissió que facilita l'Ajuntament d'Alcoi i mitjans com ARAMULTIMÈDIA no queden enrere oferint tota classe de material (escrit, gràfic i audiovisual) durant els dies de Festa i tambe de forma permanent.

En paraules de fester, no les tenim ahí, les festes, les tenim on line.

Festes d’Alcoi Sant Jordi 2010 La vinyeta de JORDI PEIDRO

HUMOR GRÀFIC

L’ACTUALITAT FESTERA AL MOMENT ARAMULTIMÈDIA proposa un seguiment especial de la Festa des del minut 0. La celebració de la Festa del Pasdoble i el cant de l'Himne dimecres de vesprada es podrà seguir al diari pràcticament en temps real, com també les Entrades del 22 d'abril. El desplegament a peu de carrer preveu diverses cròniques amb abundant material gràfic, així com algun vídeo dels càrrecs. La major part d'aquest material gràfic i els textos estaran disponibles en temps real, si be anirem completant les cròniques en les hores posteriors als actes. La idea és combinar la immediatesa del periodisme digital amb el rigor i la capacitat d'anàlisi de la premsa escrita, per tractar d'oferir la millor cobertura festera possible.

Però la Festa no acaba amb les Entrades, pel que també estarem sens dubtes pendents de l'actualitat del Dia de Sant Jordi i dels actes del Dia dels Trons. A posteriori, tractarem de recollir tota la informació publicada en la nostra secció especial Festes Alcoi 2010.

Bones festes i ens veiem a la xarxa

15