Al bell mig del país de l’aigua

9

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

Estany de la Colomina

L'aigua omple de blau els mapes que representen el territori del Parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, taques de color dels llacs i estanys que s'escampen pel seu interior i fils blaus dels riuets que s'escolen per les vores fins les Nogueres i la Garona. L'aigua és també a l'origen de la creació del Parc, estranya (i celebrada) conseqüència d'una visita d'Estat feta precisament per inaugurar diversos aprofitaments hidroelèctriques al seu entorn més immediat. Geogràficament, el Parc es troba en la confluència de les conques altes de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i la Garona, els afluents dels quals neixen en el si d'aquest massís. Tot i la complexitat orogràfica, el territori del Parc ha estat nexe d'unió entre les contrades que el rodegen que tradicionalment s'han comunicat, en les estacions que la dura climatologia ho permet, a través dels camins que el travessen. Fins fa ben poc (un segle, tot just), la Val d'Aran, la Ribagorça i els Pallars tenien unes economies de subsistència, basades en l'aprofitament agrari i ramader dels recursos naturals. Malgrat les dificultats orogràfiques i climàtiques, que limitaven considerablement els conreus, la ramaderia havia assolit un cert desenvolupament, ja que la transhumància permetia un ús de les pastures d'alçada –com les que es troben en algunes parts del Parc– durant l'estiu, mentre que a l'hivern el bestiar es baixava a la vall o vers els plans de l'Urgell i el Segrià fins a completar el cicle. Encara ara, als planells d'Aigüestortes podem veure vaques i cavalls pasturant tot l'estiu. Una estructura familiar i social complexa, que girava entorn de la "casa" i la figura de l'hereu, permetien la continuïtat del sistema, que, malgrat tot, havia de recórrer sovint al recurs de l'emigració per garantir l'economia familiar i la subsistència dels seus membres. Era freqüent marxar a França, per treballs de temporada o amb caràcter permanent, vers les zones més industrialitzades de Catalunya i, fins i a tot, cap a les Amèriques. Qui, entre els nostres avis, no tenia parents a França o a la Argentina? Quants no en coneixem que havien baixat a "servir" a Barcelona? En aquest context, només els aprofitaments termals de Caldes i Tredòs –ambdós ben propers al Parc i, d'alguna manera, antecedents del turisme actual– aportaven alguna diversitat al sistema econòmic tradicional. Les coses van començar a canviar quan els nivells de desenvolupament industrial i urbà del litoral van requerir una despesa energètica que no es podia aconseguir en les àrees més properes. Llavors, es va començar mirar cap als Pirineus, on les capçaleres dels rius oferien excel·lents oportunitats d'establir salts d'aigua i produir massivament energia hidroelèctrica que després es transportaria cap els entorns de Barcelona i altres zones urbanes. D'aquesta manera, va arribar el "desenvolupament" als Pirineus. Les implantacions van començar a la vall del Flamicell on una empresa amb capital suís i francès, Energia Elèctrica de Catalunya, va construir entre 1912 i 1917 les primeres centrals hidroelèctriques a Molinos i Cabdella, ben a prop del límit actual del Parc i la seva zona perifèrica. A aquestes, li varen seguir d'altres aprofitaments, com els de la Barcelona Traction Ligh and Power (La Canadenca) aigües avall de la Noguera Pallaresa. El trasbals (i la modernització) que aquestes fets van significar per a la població d'aquells llunyans i isolats territoris es recullen de forma magníficament novel·lada a El segle de la llum de l'autor pirinenc Pep Coll. Després del parèntesi de la guerra civil, es van reiniciar les obres hidroelèctriques. La Companyia Hidroelèctrica de Cataluña (HEC) va establir diversos aprofitaments al riu Escrita, com són els de la presa de Sant Maurici (1953) o la central d'Espot (1950), i després a la conca alta de la Noguera Pallaresa. El procés es va desenvolupar de forma anàloga a la Val d'Aran, per tota la conca de la Garona, però en aquest cas a través de Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA). També a començaments dels anys 50, l'empresa estatal ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorzana) va emprendre l'aprofitament integral de la Noguera Ribagorçana –curiosament fent realitat un projecte promogut per la Generalitat republicana–, seguint un model d'iniciativa pública que econòmicament controlava tot el procés productiu (des la pro

Presa de Colomers

al bell mig del país de l’aigua

ducció de ciment a Xerallo fins a la distribució) i en aspectes socials seguia una doctrina paternalista plasmada de forma paradigmàtica al Pont de Suert, convertit en una colònia al vell estil. Aquest fet va tenir conseqüències contraposades per al llavors inexistent Parc. Mentre, d'una banda, patia els forts impactes derivats de les instal·lacions hidroelèctriques que s'hi van construir, de l'altra es van fer els primers passos en el reconeixement dels seus excepcionals valors naturals. Així, la seva creació va ser acceptada poc desprès d'una visita a la zona del dictador Franco, que va travessar pel Portarró fent drecera en la seva ruta d'inauguracions d'obres publiques i "pantanos". Encara en una darrera fase, a finals dels anys 70, es van construir les últimes grans centrals, les anomenades de cicle reversible, una de les quals, el sistema d'estany Gento-Sallente, està just al límit del Parc. Així, poc a poc, entre uns i altres, fins arribar a la situació actual en què bona part del sistema lacustre i fluvial del Parc i dels seus voltants està regulat al servei de la producció d'energia elèctrica.

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

10

D'altra banda, aquestes successives onades de construccions van marcar decisivament el futur dels Pirineus i de la seva població. Si amb les obres d'embassaments i centrals, els Pirineus es va omplir de població forana i es va evitar un declivi que semblava imminent, la seva finalització va significar la ràpida marxa de tots els treballadors vinculats a les hidroelèctriques, que encara es va completar anys més tard quan els avanços tecnològics van fer innecessàries les tasques de control de les instal·lacions que havien ocupat fins llavors la població local. Avui, a Barcelona, a Lleida i arreu de Catalunya podeu trobar treballadors –ara ja jubilats– d'empreses hidroelèctriques que són originaris dels Pirineus. Res més fàcil que endevinar d'on ve cadascun, depèn de l'empresa, els de la Enher de la Ribagorça, els de Fecsa de l'Aran o del Pallars... Acabat el segle de la llum, en plena davallada del sector agrari i sense gaires alternatives econòmiques a la vista, la dècada dels 70 va ésser molt crítica per a tot els Pirineus. Així ho reflecteixen les estadístiques demogràfiques que assoleixen en aquest període, els nivells més baixos de tota la sèrie temporal.

11

Remuntadors a la Bonaigua

al bell mig del país de l’aigua

Per sort, a muntanya, els recursos naturals són prou abundants i la inquieta naturalesa humana no ha trigat a descobrir-ne nous usos que avui en dia contribueixen al manteniment de la població a través, principalment, del seu aprofitament turístic. L'aigua, aquest cop en forma de neu, hi ha tingut un paper essencial. Des de l'obertura de la primera estació d'esquí alpí a Vaquèira (1964), la neu s'ha convertit en la gran esperança blanca d'aquestes contrades en tant que ha estat capaç d'atreure un turisme massiu, que genera nombroses activitats secundàries al seu redós, a més de propiciar el desenvolupament d'una forta activitat constructora que resulta molt lucrativa. A l'entorn del Parc en tenim dos exemples, una estació pionera com Espot Esqui, que malgrat els problemes d'innivació i la de seva irregular trajectòria empresarial, ha estat capaç de mantenir una població estable en un poble situat a gran alçada. I més recent, Boi-Taüll Resort, inaugurada el 1990, que ha donat la volta positivament a la economia i la població de la Vall de Boi. El repte d'aquestes estacions, sobretot les properes al Parc, està en proporcionar als pirinencs un desenvolupament econòmic sostenible, conservant adequadament els

Evolució de la població als municipis de l’entorn del Parc, 1857-2005

Municipi 1857 1900 1920 1940 1960 1981 2001 2005

Alt Àneu 1.938 1.146 1.109 859 791 319 418 454 Espot 464 310 307 295 380 212 308 374 Esterri d'Àneu 762 707 662 501 720 559 658 773 Guingueta d'Àneu, la 1.719 1.126 1.165 912 809 252 324 354 Naut Aran 2.410 1.179 1.144 899 1.111 1.153 1.498 1.713 Sort 3.191 2.478 2.580 1.955 2.117 1.496 1.829 2.113 Torre de Cabdella, la 2.197 1.323 1.960 1.810 1.380 644 670 732 Vall de Boí, la 1.587 1.202 1.318 960 963 526 878 1.053 Vielha e Mijaran 2.910 1.995 1.866 1.530 2.206 2.961 4.233 5.020 Vilaller 811 593 567 580 842 939 589 644

Alta Ribagorça 4.600 3.502 3.699 3.196 6.444 4.344 3.617 4.004 Pallars Jussà 28.844 20.284 20.551 20.001 19.985 15.633 12.390 12.566 Pallars Sobirà 18.762 12.990 13.634 10.483 10.240 5.247 6.140 6.883 Val d'Aran 9.908 6.399 6.562 4.665 6.525 5.923 7.938 9.219

Total municipis 17.989 12.059 12.678 10.301 11.319 9.061 11.405 13.230 Total comarques 62.114 43.175 44.446 38.345 43.194 31.147 30.085 32.672

12

Carege, al Pallars Sobirà

al bell mig del país de l’aigua

recursos del territori. I això no sempre és fàcil... D'aquí la importància de promoure un desenvolupament econòmic diversificat (com deien les padrines "no convé posar tots els ous al mateix cistell") i de fomentar l'existència d'una activitat turística més difusa que posi en valor els recursos naturals sense causar grans impactes. L'aprofitament dels recursos termals, el turisme rural de les residències-cases de pagès, el senderisme organitzat, la comercialització dels productes agroalimentaris autòctons, són alguns exemples de les activitats d'aquest tipus que han anat sorgint els darrers temps en l'entorn territorial del Parc i que contribueixen al desenvolupament local. El nou segle ens enfronta a uns Pirineus totalment renovats en el que encara resta molt a fer per assolir un creixement estable i dotar la població autòctona d'unes condicions de vida que facin prou atractiu viure a muntanya de manera continuada. En qualsevol cas, cal tenir present que les transformacions han estat tan profundes que no podem restar ancorats en la imitació d'un passat inexistent; cal enfrontar el futur amb imaginació, atents a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, acollint amb generositat als nouvinguts i adoptant models de vida adequats a les condicions actuals.

Lourdes Feixa i Lapedra càrrec

Població ocupada per sectors d’activitat a les comarques de l’entorn del Parc, 2001

Agricultura Indústria Construcció Serveis Total Municipi 2001 2001 2001 2001 2001

Alta Ribagorça 115 152 264 1.003 1.534 Pallars Jussà 678 583 692 2.907 4.860 Pallars Sobirà 279 260 457 1.819 2.815 Val d'Aran 89 220 617 2.990 3.916