Estany de la Colomina
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
al bell mig del país de l’aigua
9
L'aigua omple de blau els mapes que representen el territori del Parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, taques de color dels llacs i estanys que s'escampen pel seu interior i fils blaus dels riuets que s'escolen per les vores fins les Nogueres i la Garona. L'aigua és també a l'origen de la creació del Parc, estranya (i celebrada) conseqüència d'una visita d'Estat feta precisament per inaugurar diversos aprofitaments hidroelèctriques al seu entorn més immediat. Geogràficament, el Parc es troba en la confluència de les conques altes de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i la Garona, els afluents dels quals neixen en el si d'aquest massís. Tot i la complexitat orogràfica, el territori del Parc ha estat nexe d'unió entre les contrades que el rodegen que tradicionalment s'han comunicat, en les estacions que la dura climatologia ho permet, a través dels camins que el travessen. Fins fa ben poc (un segle, tot just), la Val d'Aran, la Ribagorça i els Pallars tenien unes economies de subsistència, basades en l'aprofitament agrari i ramader dels recursos naturals. Malgrat les dificultats orogràfiques i climàtiques, que limitaven considerablement els conreus, la ramaderia havia assolit un cert desenvolupament, ja que la transhumància permetia un ús de les pastures d'alçada –com les que es troben en algunes parts del Parc– durant l'estiu, mentre que a l'hivern el bestiar es baixava a la vall o vers els plans de l'Urgell i el Segrià fins a completar el cicle. Encara ara, als planells d'Aigüestortes podem veure vaques i cavalls pasturant tot l'estiu. Una estructura familiar i social complexa, que girava entorn de la "casa" i la figura de l'hereu, permetien la continuïtat del sistema, que, malgrat tot, havia de recórrer sovint al recurs de l'emigració per garantir l'economia familiar i la subsistència dels seus membres. Era freqüent marxar a França, per treballs de temporada o amb caràcter permanent, vers les zones més industrialitzades de Catalunya i, fins i a tot, cap a les Amèriques. Qui, entre els nostres avis, no tenia parents a França o a la Argentina? Quants no en coneixem que havien baixat a "servir" a Barcelona?
En aquest context, només els aprofitaments termals de Caldes i Tredòs –ambdós ben propers al Parc i, d'alguna manera, antecedents del turisme actual– aportaven alguna diversitat al sistema econòmic tradicional. Les coses van començar a canviar quan els nivells de desenvolupament industrial i urbà del litoral van requerir una despesa energètica que no es podia aconseguir en les àrees més properes. Llavors, es va començar mirar cap als Pirineus, on les capçaleres dels rius oferien excel·lents oportunitats d'establir salts d'aigua i produir massivament energia hidroelèctrica que després es transportaria cap els entorns de Barcelona i altres zones urbanes. D'aquesta manera, va arribar el "desenvolupament" als Pirineus. Les implantacions van començar a la vall del Flamicell on una empresa amb capital suís i francès, Energia Elèctrica de Catalunya, va construir entre 1912 i 1917 les primeres centrals hidroelèctriques a Molinos i Cabdella, ben a prop del límit actual del Parc i la seva zona perifèrica. A aquestes, li varen seguir d'altres aprofitaments, com els de la Barcelona Traction Ligh and Power (La Canadenca) aigües avall de la Noguera Pallaresa. El trasbals (i la modernització) que aquestes fets van significar per a la població d'aquells llunyans i isolats territoris es recullen de forma magníficament novel·lada a El segle de la llum de l'autor pirinenc Pep Coll. Després del parèntesi de la guerra civil, es van reiniciar les obres hidroelèctriques. La Companyia Hidroelèctrica de Cataluña (HEC) va establir diversos aprofitaments al riu Escrita, com són els de la presa de Sant Maurici (1953) o la central d'Espot (1950), i després a la conca alta de la Noguera Pallaresa. El procés es va desenvolupar de forma anàloga a la Val d'Aran, per tota la conca de la Garona, però en aquest cas a través de Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA). També a començaments dels anys 50, l'empresa estatal ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorzana) va emprendre l'aprofitament integral de la Noguera Ribagorçana –curiosament fent realitat un projecte promogut per la Generalitat republicana–, seguint un model d'iniciativa pública que econòmicament controlava tot el procés productiu (des la pro-
