El Portarró 20

estiu tardor 2006

el portarró 20 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Estiu - tardor 2006

Col·laboren en aquest número:

índex 3 Presentació

Mercè Aníz Montes Francesc Baltasar i Albesa Jaume Comas Ballester

4 Seguiment de papallones diürnes al Parc Nacional.

Un nou projecte de recerca

Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Jordi Canut i Bartra Jordi Vicente Canillas Albert Bargués i Melet

9 Al bell mig del país de l’aigua 13 L’entrevista: Històries de la caserna militar de Sant Maurici

J e s ú s Ta r t e r a i O r t e u Lourdes Feixa i Lapedra

18 Noticiari

M a r t a Av i z a n d a M a r t í n e z Josep Piqué Palacín Maria Pou i Palau Natalia Cot Puig

21 Coneguem el Parc - Els crespinells - La papallona Apollo

R a m o n O r t e u Ta r t e r a Fotografies i dibuixos:

Arxiu del Parc Nacional L l u í s Av e l l a n a M e r c a d a l M a r t a Av i z a n d a M a r t í n e z

23 L’essència de les paraules 24 Caminem pel Parc - La vall de Llubriqueto

Josep Piqué Palacín Lourdes Feixa i Lapedra

26 Publicacions

Marcel Pinós Ricard Novell i Agramunt Correcció lingüística: Judith Vidal Perelló Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 • E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 62 40 36

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net/aiguestortes.htm www.reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

3 presentació El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici acaba de tancar els darrers actes inclosos en el seu 50 aniversari. Des de l'estiu de l'any 2005 fins ara, s'han anat succeint tot un seguit d'activitats de caire molt divers dirigides principalment a donar a conèixer als nostres conciutadans aquest espai natural dels Pirineus que atresora un conjunt de valors naturals i culturals únics i irrepetibles.

Cinquanta anys no representen gairebé res si pensem que les roques del Parc en tenen més de dos-cents milions, o que els estanys que trobem per tots i cadascun dels seus racons fa tot just vint mil anys que van aparèixer sota els gels. Però 50 anys també són molts si ens ho mirem des del punt de vista de la gestió concreta d'un indret que ha tingut d'adaptar-se a circumstàncies molt difícils i canviants al llarg de la seva història. Per això crec que és bo i just que aquest aniversari hagi servit per a recordar els fets passats i els seus protagonistes.

Penso que aquest aniversari ha servit també per a posar de manifest un fet inqüestionable; el Parc no s'atura; camina i evoluciona amb els temps actuals, per això aquesta celebració que s'acaba, més que el final d'una etapa hauria de ser l'inici d'una de nova, on nous i engrescadors projectes marcaran el futur d'aquest espai natural. Tenim una ampliació a les portes, un ambiciós projecte que ha de servir per a convertir el Parc en un referent de la protecció dels ecosistemes naturals als

Pirineus. Un projecte on hi ha un gran nombre d'actors implicats, principalment els ajuntaments, alguns dels quals han estat capdavanters en les propostes d'ampliació. Entre tots estem dibuixant un parc pel segle XXI! La redacció d'un pla estratègic que marqui les principals línies de futur és una de les altres apostes que no podem perdre. Aquest pla que ja s'ha començat a redactar esdevindrà una eina bàsica per a la gestió d'aquest espai i per a la seva projecció futura. Mentrestant es van assolint altres fites fruit del treball diari dels seus gestors i tècnics: millora de les seves infraestructures d'atenció als visitants; l'assoliment d'una qualitat reconeguda en aquesta atenció; treballs destinats a aconseguir l'excel·lència en sistemes de qualitat ambiental; i nous estudis i projectes de conservació en marxa…

El futur es presenta, doncs, esperançador per un espai natural que representa una mostra magnífica de la natura i cultura pirinenca, i un territori amb un ric patrimoni cultural que massa vegades ha restat desconegut fins i tot per la gent de casa nostra. Crec que ara, amb la seguretat que dóna la feina feta i amb la vista posada en el temps a venir, podrem seguir treballant amb la seguretat que Aigüestortes i Sant Maurici serà un parc de referència entre els espais naturals, tant dins del nostre país com més enllà de les nostres fronteres.

Francesc Baltasar Albesa Conseller de Medi Ambient i Habitatge

Detall del dibuix alar d'una papallona conformat per escates distribuïdes de forma imbricada.

Es tracta de pèls modificats de diferents colors que es troben en tot el cos. 22222

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

seguiment de papallones diürnes al parc nacional: un nou projecte de recerca L'any 2005 es va dur a terme una primera aproximació per establir un itinerari del CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme) al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Fruit d'aquesta primera presa de contacte, s'ha decidit que a partir de l'any 2006 en endavant es realitzi un itinerari, incorporat a aquesta xarxa catalana, en l'entorn del Pont de Pallers a la vall de l'Escrita, aigües avall de l'Estany de Sant Maurici (T. M. d'Espot).

Què són les papallones?

Les papallones són un conjunt d'animals que pertanyen al gran grup dels artròpodes, dins del qual formen l'ordre dels lepidòpters. Aquest ordre es divideix en dos grans grups: els ropalòcers o papallones diürnes i els heteròcers o papallones nocturnes.

Tots sabem el que és una papallona, però quines són les característiques pròpies que ens permeten diferenciarles d'altres animals?

- Com a artròpodes, tenen un esquelet extern de quitina, fet que els implica, que per créixer hagin de fer un seguit de mudes.

- Com a insectes, tenen el cos dividit en tres parts: cap amb antenes, ulls compostos i peces bucals; tòrax amb tres parells de potes i normalment un parell d'ales; i abdomen amb els òrgans responsables de la funció digestiva, respiratòria i reproductiva.

- Com a lepidòpters, la presència d'escates que recobreixen el cos i l'espiritompa, un tub de llargada variable amb

funció xucladora.

En el nostre cas estudiem les papallones diürnes, que es diferencien de les nocturnes per trets comportamentals, i morfològics com per exemple que les antenes acaben en forma de maça, que generalment pleguen les ales verticalment al cos, i un acoblament que manté unides les ales anteriors i posteriors en vol.

El cicle vital de les papallones és complex i comprèn diferents estadis: ou, eruga, crisàlide i adult. És durant l'estadi d'eruga quan la papallona creix a base de mudes i a més acumula l'energia suficient per a transformar-se en adult. Aquesta transformació succeeix en l'estadi de crisàlide, en el que es destrueixen tots els teixits i estructures i se'n creen de nous que conformaran l'adult.

Què és el catalan butterfly monitoring scheme?

L'any 1994 amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, es va iniciar un projecte de seguiment de les poblacions de papallones anomenat Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya, el CBMS. Aquest projecte coincideix plenament amb la metodologia i els objectius del conegut BMS britànic, pioner en aquest tipus de seguiment.

El BMS es basa en el monitoreig de les papallones diürnes (també anomenades ropalòcers) per diversos motius.

Potser el més rellevant és el marcat caràcter bioindicador d'aquests insectes, ja que les seves poblacions responen ràpidament a canvis del medi tal com les modificacions en el tipus de gestió (mostren una gran sensibilitat

seguiment de papallones diürnes al parc nacional: un nou projecte de recerca

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

per l'estructura i composició de la vegetació), la fragmentació de l'hàbitat (en ser molt sedentàries la majoria de les espècies) i el clima (són molt sensibles envers fenòmens com l'escalfament global i també a les variacions de temperatura i de precipitació). Un altre fet important és que les papallones juguen un paper important dins dels ecosistemes, ja que són consumidors primaris i alhora són la

5

presa de molts consumidors secundaris, com ocells i parasitoids. D'altra banda, la majoria d'espècies són fàcils de reconèixer, per la qual cosa és possible engegar programes de seguiment a gran escala. A tot això cal afegir la preocupació que se'n desprèn de la forta regressió que les papallones han patit a tota Europa en aquests últims anys.

Estacions 1. El Cortalet 2. La Rubina 3. Vilaüt 4. Cal Tet 5. Darnius 6. Fitor 7. El Remolar 8. Can Ferriol 9. Can Jordà 10. Can Liro 11. Santa Susanna 12. El Puig 13. Can Riera 14. La Marquesa 15. Fontllebrera 16. Olvan 17. La Barroca 18. Timoneda d'Alfés 19. Can Prat 20. Turó de l'Home 21. Turó d'en Fumet

22. Closes de l'Ullal 23. Closes del Tec 24. Coll d'Estenalles 25. El Mascar 26. Vallgrassa 27. Bosc de Valldemaria 28. Pla de la Calma 29. Marata 30. L'Arbeca 31. Turó de Can Tiril 32. Can Vinyals 33. Ca l'Arenes 34. Can Miravitges 35. Martorell 36. Olesa de Bonesvalls 37. Vilanova i la Geltrú 38. Punta de la Móra 39. Prades 40. Sallent 41. Mas de Melons 42. Gironella

43. Torà 44. Tivissa 45. Olivella 46. Torredembarra 47. Granja d'Escarp 48. Sebes 49. Sant Boi 50. Talaia del Montmell 51. El Pinetell 52. Desembocadura del Gaià 53. Vallforners 54. Rabós 55. Campllong 56. Gréixer 57. Seu d'Urgell 58. Cal Puntarrí 59. Mig de dos rius 60. Barranc d'Algendar 61. S'Albufera des Grau 63. Sant Jaume de Llierca 64. Montjoi

65. Santiga 66. Mont-rebei 67. La Tancada 68. La Conreria 69. Sant Mateu 70. Sales de Llierca 71. Godomar 72. La Nou de Berguedà 73. Aiguabarreig 74. Sal Rossa 75. Can Vilar 76. UAB 77. Sant Daniel 78. Sant Ramon 79. Oristell 80. Vall d'Horta 81. Alinyà 82. Estrets d'Arnes 83. Cal Carro

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

Una de les diferències més aparents entre les papallones diürnes i nocturnes, és que aquestes últimes tenen les antenes plumoses.333333

seguiment de papallones diürnes al parc nacional: un nou projecte de recerca Inicialment el CBMS constava d'una xarxa de seguiment amb 11 estacions de mostratge situades al quadrant nordest de Catalunya. Aquest nombre d'estacions s'ha anat ampliant al llarg dels darrers onze anys. Així, doncs, el 2004 ja hi havia 52 estacions repartides per tota Catalunya i per les Illes Balears, i l'any 2005 ja han estat 54 les estacions que han recollit dades. Entre les principals novetats cal destacar la incorporació de diverses estacions als Pirineus, la zona més rica en espècies de Catalunya i de la Península Ibèrica en general, i una de les més pobrament representades fins ara. Aquest any 2006 s'incorporarà ja de ple l'estació del Parc Nacional.

D'altra banda, en l'actualitat, es disposa d'un programa informàtic especialment dissenyat per emmagatzemar i explotar la informació acumulada, incloent la caracterització de les comunitats vegetals de cada estació i també la definició d'un SIG aplicat a la xarxa. Aquestes millores han convertit el CBMS en una de les bases de dades més importants sobre la biodiversitat de Catalunya i sobretot de l'ecologia de les papallones de la zona mediterrània.

La realització d'un itinerari suposa recórrer un transecte, amb una distància propera als dos quilometres, al llarg del qual s'anoten totes les papallones observades en una banda de 5 metres d'amplada. L'itinerari es visita setmanalment des de l'1 de març fins al 26 de setembre,

el que suposa un total de 30 visites. Una dificultat afegida és que, per a la validesa de les visites, calen unes condicions climatològiques favorables evitant forts vents i dies ennuvolats.

L’any 2005, una primera experiència Durant l'any 2005 es van dissenyar dos itineraris experimentals, un a cadascuna de les riberes principals del Parc Nacional: el primer a l'entorn de l'estany de Llebreta i l'altre al voltant del pont de Pallers. Es van fer un total de 18 visites a aquests itineraris per tal de familiaritzar-nos amb els itineraris i amb les espècies de papallones diürnes presents en aquesta zona.

Fruit d'aquest primer any es van detectar un total de 81 espècies diferents, més concretament, 71 al de Pont de Pallers i 54 al de l'Estany de Llebreta. Es tracta d'un elevat nombre d'espècies (superior al 40% de les presents a Catalunya), i més si tenim en compte diferents factors: no s'han contemplat alguns hespèrids com els del gènere Pyrgus donada la elevada dificultat de determinar amb exactitud l'espècie al camp; era un primer any de presa de contacte amb la zona i amb les papallones que hi podíem trobar; tant sols es van realitzar 18 setmanes de mostreig i no les 30 contemplades en el CMBS. L'itinerari, situat a una altitud de 1.700 metres sobre el

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

7

seguiment de papallones diürnes al parc nacional: un nou projecte de recerca nivell del mar, te una longitud aproximada de 2.000 metres i està dividit en 10 seccions. És una representació de diferents ambients típics de la zona, especialment de prats de pastura, més o menys oberts i amb diferents espècies acompanyants.

Any 2006, un començament irregular Ja han passat les primeres 10 setmanes de seguiment d'aquest any, però en tractar-se d'un itinerari de mun-

tanya la majoria de papallones encara han de sortir, com es desprèn de les dades obtingudes durant el 2005. A més cal afegir que per condicionants meteorològics, el cens no s'ha pogut realitzar en tres de les setmanes.

De moment s'han localitzat 14 espècies que llistem per ordre d'aparició: A. urticae, G. rhamni, N. antiopa, A. cardamine, C. cardui, L. sinapis/reali, Pyrgus sp., H. lucina, E. tages, C. rubi, E. triaria, I. lathonia, C. euphrosyne i L. megera.

Espècies detectades durant el primer any de mostreig separades per les dues estacions Pont de Pallers

Llebreta

SPEC

I. podalirius P. apollo P. mnemosyne A. crataegi P. brassicae P. rapae P. daplidice A. cardamines A. euphenoides C. crocea C. alfacariensis G. rhamni L. sinapis S. acaciae S. spini C. rubi L phlaeas L. virgaurea

L. tityrus C. minimus C. alcetas M. arion P. argus P. baton A. agestis P. semiargus P. escheri P. amanda

P. coridon P. bellargus P. icarus H. lucina L. reducta L. camila

P. machaon P. apollo A. crataegi P. brassicae P. rapae P. napi P. daplidice A. cardamines A. euphenoides C. crocea C. alfacariensis G. rhamni L. sinapis

3

4a 4b

4b 4b L phlaeas L. virgaurea L. boeticus C. osiris G. alexis

M. arion P. argus

3

3 4a

A. agestis P. semiargus P. escheri P. thersites P. dorylas P. coridon P. bellargus P. icarus L. reducta

4b

4b 4a

Pont de Pallers

Llebreta

N. antiopa N. polychloros I. io V. atalanta A. urticae P. c-album A. paphia A. aglaja A. adippe I. lathonia B. daphne B. euphrosyne B. selene M. cinxia M. phoebe M. didyma M. diamina M. athalia M. parthenoides M. lachesis M. russiae

N. antiopa I. io V. atalanta A. urticae P. c-album A. paphia A. aglaja A. adippe I. lathonia B. euphrosyne M. cinxia M. phoebe M. didyma

M. parthenoides

4a 4a

M. galathea

4b 4a 4a 4a 4a 4a 4a

S. actaea E. hispania/cassioides E. triaria E. neoridas E. meolans M. jurtina H. lycaon P. tithonus C. pamphilus C. arcania L. megera L. maera E. tages T. sylvestris T. lineola H. comma O. venatus

SPEC

E. oeme E. triaria E. neoridas E. meolans M. jurtina

C. pamphilus C. arcania L. megera L. maera E. tages T. sylvestris T. lineola H. comma O. venatus

4b 4b

Llistat de les espècies detectades durant el primer any de mostreig separades per les dues estacions. Ham afegit el valor SPEC: SPEC 3: espècies que es distribueixen tant a dins com a fora d'Europa, considerades amenaçades dins d'Europa. SPEC 4a: endemismes europeus els quals en l'actualitat no es troben amenaçats. No obstant gaudeixen d'un interès de conservació degut a la seva distribució restringida a Europa. SPEC 4b: distribució global concentrada a Europa, no considerada amenaçada.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

8

Melanargia lachesis , es tracta d'una de les papallones més abundants de la nostra fauna. 88888

seguiment de papallones diürnes al parc nacional: un nou projecte de recerca Algunes curiositats Melanargia sp.

Durant el primer any de treballs preliminars s'ha pogut detectar un cas curiós que es podria estudiar en un futur. Es tracta de la presència diferencial d'espècies de Melanargia a les dues riberes principals del Parc. Mentre que a la ribera de l'Escrita s'han trobat, amb abundància, exemplars tant de M. lachesis, com de M. russiae, a la ribera de Sant Nicolau, no n'ha aparegut cap de les dos i si M. galathea, típica de la Vall d'Aran. Caldria esbrinar el per què.

Maculinea arion És l'única papallona diürna de Catalunya que en fase larval té dieta carnívora. Es tracta d'una relació molt espe-

cialitzada entre aquesta papallona i una formiga del génere Myrmica. L'eruga, en els primers estadis, s'alimenta d'inflorescències de serpoll (Thymus serpyllum) o d'orenga (Oryganum vulgare), després es deixa caure de la planta nutrícia i és recollida, per les formigues abans esmentades, que la transporten dins del formiguer. Allí s'alimentarà d'immadurs de formiga durant l'hivern i primavera, i també farà la crisàlide. L'adult emergeix del formiguer a començaments d'estiu.

Es tracta d'una espècie protegida per la seva regressió a nivell europeu. Al Parc Nacional, es troba present en els dos sectors estudiats al 2005.

Josep Piqué Palacín Marta Avizanda Martínez

Estany de la Colomina

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

al bell mig del país de l’aigua

9

L'aigua omple de blau els mapes que representen el territori del Parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, taques de color dels llacs i estanys que s'escampen pel seu interior i fils blaus dels riuets que s'escolen per les vores fins les Nogueres i la Garona.

L'aigua és també a l'origen de la creació del Parc, estranya (i celebrada) conseqüència d'una visita d'Estat feta precisament per inaugurar diversos aprofitaments hidroelèctriques al seu entorn més immediat.

Geogràficament, el Parc es troba en la confluència de les conques altes de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i la Garona, els afluents dels quals neixen en el si d'aquest massís. Tot i la complexitat orogràfica, el territori del Parc ha estat nexe d'unió entre les contrades que el rodegen que tradicionalment s'han comunicat, en les estacions que la dura climatologia ho permet, a través dels camins que el travessen.

Fins fa ben poc (un segle, tot just), la Val d'Aran, la Ribagorça i els Pallars tenien unes economies de subsistència, basades en l'aprofitament agrari i ramader dels recursos naturals. Malgrat les dificultats orogràfiques i climàtiques, que limitaven considerablement els conreus, la ramaderia havia assolit un cert desenvolupament, ja que la transhumància permetia un ús de les pastures d'alçada –com les que es troben en algunes parts del Parc– durant l'estiu, mentre que a l'hivern el bestiar es baixava a la vall o vers els plans de l'Urgell i el Segrià fins a completar el cicle. Encara ara, als planells d'Aigüestortes podem veure vaques i cavalls pasturant tot l'estiu.

Una estructura familiar i social complexa, que girava entorn de la "casa" i la figura de l'hereu, permetien la continuïtat del sistema, que, malgrat tot, havia de recórrer sovint al recurs de l'emigració per garantir l'economia familiar i la subsistència dels seus membres. Era freqüent marxar a França, per treballs de temporada o amb caràcter permanent, vers les zones més industrialitzades de Catalunya i, fins i a tot, cap a les Amèriques. Qui, entre els nostres avis, no tenia parents a França o a la Argentina?

Quants no en coneixem que havien baixat a "servir" a Barcelona?

En aquest context, només els aprofitaments termals de Caldes i Tredòs –ambdós ben propers al Parc i, d'alguna manera, antecedents del turisme actual– aportaven alguna diversitat al sistema econòmic tradicional.

Les coses van començar a canviar quan els nivells de desenvolupament industrial i urbà del litoral van requerir una despesa energètica que no es podia aconseguir en les àrees més properes. Llavors, es va començar mirar cap als Pirineus, on les capçaleres dels rius oferien excel·lents oportunitats d'establir salts d'aigua i produir massivament energia hidroelèctrica que després es transportaria cap els entorns de Barcelona i altres zones urbanes. D'aquesta manera, va arribar el "desenvolupament" als Pirineus.

Les implantacions van començar a la vall del Flamicell on una empresa amb capital suís i francès, Energia Elèctrica de Catalunya, va construir entre 1912 i 1917 les primeres centrals hidroelèctriques a Molinos i Cabdella, ben a prop del límit actual del Parc i la seva zona perifèrica. A aquestes, li varen seguir d'altres aprofitaments, com els de la Barcelona Traction Ligh and Power (La Canadenca) aigües avall de la Noguera Pallaresa. El trasbals (i la modernització) que aquestes fets van significar per a la població d'aquells llunyans i isolats territoris es recullen de forma magníficament novel·lada a El segle de la llum de l'autor pirinenc Pep Coll.

Després del parèntesi de la guerra civil, es van reiniciar les obres hidroelèctriques. La Companyia Hidroelèctrica de Cataluña (HEC) va establir diversos aprofitaments al riu Escrita, com són els de la presa de Sant Maurici (1953) o la central d'Espot (1950), i després a la conca alta de la Noguera Pallaresa. El procés es va desenvolupar de forma anàloga a la Val d'Aran, per tota la conca de la Garona, però en aquest cas a través de Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA). També a començaments dels anys 50, l'empresa estatal ENHER (Empresa Nacional Hidroelèctrica del Ribagorzana) va emprendre l'aprofitament integral de la Noguera Ribagorçana –curiosament fent realitat un projecte promogut per la Generalitat republicana–, seguint un model d'iniciativa pública que econòmicament controlava tot el procés productiu (des la pro-

Presa de Colomers

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

al bell mig del país de l’aigua ducció de ciment a Xerallo fins a la distribució) i en aspectes socials seguia una doctrina paternalista plasmada de forma paradigmàtica al Pont de Suert, convertit en una colònia al vell estil.

Aquest fet va tenir conseqüències contraposades per al llavors inexistent Parc. Mentre, d'una banda, patia els forts impactes derivats de les instal·lacions hidroelèctriques que s'hi van construir, de l'altra es van fer els primers passos en el reconeixement dels seus excepcionals valors naturals. Així, la seva creació va ser acceptada poc desprès d'una visita a la zona del dictador Franco, que va travessar pel Portarró fent drecera en la seva ruta d'inauguracions d'obres publiques i "pantanos".

Encara en una darrera fase, a finals dels anys 70, es van construir les últimes grans centrals, les anomenades de cicle reversible, una de les quals, el sistema d'estany Gento-Sallente, està just al límit del Parc.

Així, poc a poc, entre uns i altres, fins arribar a la situació actual en què bona part del sistema lacustre i fluvial del Parc i dels seus voltants està regulat al servei de la producció d'energia elèctrica.

10 Exposició a la seu del Parc

D'altra banda, aquestes successives onades de construccions van marcar decisivament el futur dels Pirineus i de la seva població. Si amb les obres d'embassaments i centrals, els Pirineus es va omplir de població forana i es va evitar un declivi que semblava imminent, la seva finalització va significar la ràpida marxa de tots els treballadors vinculats a les hidroelèctriques, que encara es va completar anys més tard quan els avanços tecnològics van fer innecessàries les tasques de control de les instal·lacions que havien ocupat fins llavors la població local.

Avui, a Barcelona, a Lleida i arreu de Catalunya podeu trobar treballadors –ara ja jubilats– d'empreses hidroelèctriques que són originaris dels Pirineus. Res més fàcil que endevinar d'on ve cadascun, depèn de l'empresa, els de la Enher de la Ribagorça, els de Fecsa de l'Aran o del Pallars...

Acabat el segle de la llum, en plena davallada del sector agrari i sense gaires alternatives econòmiques a la vista, la dècada dels 70 va ésser molt crítica per a tot els Pirineus.

Així ho reflecteixen les estadístiques demogràfiques que assoleixen en aquest període, els nivells més baixos de tota la sèrie temporal.

11 Remuntadors a la Bonaigua

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

al bell mig del país de l’aigua Per sort, a muntanya, els recursos naturals són prou abundants i la inquieta naturalesa humana no ha trigat a descobrir-ne nous usos que avui en dia contribueixen al manteniment de la població a través, principalment, del seu aprofitament turístic. L'aigua, aquest cop en forma de neu, hi ha tingut un paper essencial.

Des de l'obertura de la primera estació d'esquí alpí a Vaquèira (1964), la neu s'ha convertit en la gran esperança blanca d'aquestes contrades en tant que ha estat capaç d'atreure un turisme massiu, que genera nombroses activitats secundàries al seu redós, a més de propiciar el desen-

volupament d'una forta activitat constructora que resulta molt lucrativa. A l'entorn del Parc en tenim dos exemples, una estació pionera com Espot Esqui, que malgrat els problemes d'innivació i la de seva irregular trajectòria empresarial, ha estat capaç de mantenir una població estable en un poble situat a gran alçada. I més recent, Boi-Taüll Resort, inaugurada el 1990, que ha donat la volta positivament a la economia i la població de la Vall de Boi. El repte d'aquestes estacions, sobretot les properes al Parc, està en proporcionar als pirinencs un desenvolupament econòmic sostenible, conservant adequadament els

Evolució de la població als municipis de l’entorn del Parc, 1857-2005 Municipi

1857

1900

1920

1940

1960

1981

2001

2005

Alt Àneu

1.938

1.146

1.109

859

791

319

418

454

464

310

307

295

380

212

308

374

Espot Esterri d'Àneu

762

707

662

501

720

559

658

773

Guingueta d'Àneu, la

1.719

1.126

1.165

912

809

252

324

354

Naut Aran

2.410

1.179

1.144

899

1.111

1.153

1.498

1.713

Sort

3.191

2.478

2.580

1.955

2.117

1.496

1.829

2.113

Torre de Cabdella, la

2.197

1.323

1.960

1.810

1.380

644

670

732

Vall de Boí, la

1.587

1.202

1.318

960

963

526

878

1.053

Vielha e Mijaran

2.910

1.995

1.866

1.530

2.206

2.961

4.233

5.020

811

593

567

580

842

939

589

644

4.600

3.502

3.699

3.196

6.444

4.344

3.617

4.004

Vilaller Alta Ribagorça Pallars Jussà

28.844

20.284

20.551

20.001

19.985

15.633

12.390

12.566

Pallars Sobirà

18.762

12.990

13.634

10.483

10.240

5.247

6.140

6.883

9.908

6.399

6.562

4.665

6.525

5.923

7.938

9.219

Val d'Aran Total municipis

17.989

12.059

12.678

10.301

11.319

9.061

11.405

13.230

Total comarques

62.114

43.175

44.446

38.345

43.194

31.147

30.085

32.672

Font: Idescat i Sabartés i Guxés, JM, Població i Territori a l'Alt Pirineu Català.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

12

Carege, al Pallars Sobirà

al bell mig del país de l’aigua recursos del territori. I això no sempre és fàcil... D'aquí la importància de promoure un desenvolupament econòmic diversificat (com deien les padrines "no convé posar tots els ous al mateix cistell") i de fomentar l'existència d'una activitat turística més difusa que posi en valor els recursos naturals sense causar grans impactes. L'aprofitament dels recursos termals, el turisme rural de les residències-cases de pagès, el senderisme organitzat, la comercialització dels productes agroalimentaris autòctons, són alguns exemples de les activitats d'aquest tipus que han anat sorgint els darrers temps en l'entorn territorial del Parc i que contribueixen al desenvolupament local.

El nou segle ens enfronta a uns Pirineus totalment renovats en el que encara resta molt a fer per assolir un creixement estable i dotar la població autòctona d'unes condicions de vida que facin prou atractiu viure a muntanya de manera continuada. En qualsevol cas, cal tenir present que les transformacions han estat tan profundes que no podem restar ancorats en la imitació d'un passat inexistent; cal enfrontar el futur amb imaginació, atents a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, acollint amb generositat als nouvinguts i adoptant models de vida adequats a les condicions actuals.

Lourdes Feixa i Lapedra càrrec

Població ocupada per sectors d’activitat a les comarques de l’entorn del Parc, 2001 Agricultura Indústria Construcció Municipi

Serveis

Total

2001

2001

2001

2001

2001

Alta Ribagorça

115

152

264

1.003

1.534

Pallars Jussà

678

583

692

2.907

4.860

Pallars Sobirà

279

260

457

1.819

2.815

89

220

617

2.990

3.916

Val d'Aran Font: Idescat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

13 entrevista

històries de la caserna militar de sant maurici El Lluís Avellana em saluda i m'obre la porta només haver aparcat el cotxe. Entro i m'acompanya a través d'un passadís que porta cap a un pati interior de la casa. És una casa atípica, situada en un carrer també molt atípic del barri de Sants de Barcelona. Si em diguessin que em trobo en un poble petit m'ho podria ben creure, ja que el brogit del trànsit de la ciutat queda completament esmorteït en aquesta espècie d'oasi urbà que ens aïlla de l'exterior. Encara recordo el dia en què el Lluís es va presentar a la Casa del Parc d'Espot amb la seva dona Concepció. Va deixar sobre el taulell un grapat de fotografies de la caserna de Sant Maurici , i amb molta naturalitat, com aquell qui no vol, va començar a explicar-nos histories de la seva “mili”. Va ser aquell dia que vam quedar per a retrobar-nos en un altre moment i parlar amb més calma de tot el que havia succeït durant vuit mesos de la seva vida en aquella caserna.

El land-rover puja poc a poc per la pista tot deixant enrera l'estany de Sant Maurici. El Marcel Pinós mira per la finestra tot reconeixent el paisatge. Això no hi era llavors!. Diu referint-se a una caseta d'informació del Parc.

Ui, quanta gent que es veu!. Deu ser d'un col·legi tota aquesta canalla! Aviat arribem a la caserna i els ulls li brillen amb una espurna de nostàlgia. Està igual que llavors!. Saps que no hi havia estat des de que vaig acabar la “mili” ja fa cinquanta anys! Mira aquí hi havia el forn i la quadra dels matxos!. Aquí hi havia el cos de guàrdia, i a sobre de la porta, la bandera... I així, en Marcel, que minuts abans m'havia confessat que tenia por de no recordar gran cosa del que li havia succeït en aquells

temps i aquell lloc, va començar a desgranar paraules, a encadenar records mentre el sol de migdia anava il·luminant els drets vessants dels Encantats.

Bé, ja hi som!. Abans de tot m'agradaria que em diguéssiu quatre coses de la vostra vida.

Luís Avellana: Vaig néixer a Barcelona, al barri de Sants, el dia 31 de desembre de 1936, i és aquí on he viscut tota la meva vida. De molt jove vaig entrar a treballar a una empresa d'anomenada, la Harry Walker. Era una empresa important, alemanya, que fabricava elevadors, compressors i moltes altres coses... Al final vaig arribar a un departament on arreglàvem comptaquilòmetres de cotxes, també fabricàvem carburadors... Un mal dia l'empresa va petar i ens vam trobar tots al carrer. La vida llavors era complicada i amb els diners que em van donar vaig plantejar-me la possibilitat de muntar algun negoci, però després de meditar molt sobre l'assumpte i veure que això podria hipotecar molt la vida de la meva família, vaig decidir comprar-me un taxi i fent de taxista vaig arribar a la jubilació!!!

Marcel Pinós: Vaig néixer a casa del Batlle d'Arestui, l'any 1933. Vaig estar 29 anys a Cornellà, amb els meus germans, on teníem un bar. Quan el meu germà es va jubilar si volívem seguir amb el bar havíem de fer reformes i el vàrem vendre a l'antic propietari, així va ser com vaig tornar a pujar a Arestui. A casa Batlle ara hi viu la meva cunyada i jo que l'ajudo a guardar les vaques, sobretot a l'hivern, a l'estiu no perquè estan a la muntanya.

14 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

històries de la caserna militar de sant maurici Expliqueu-me com vàreu anar a parar a fer el servei militar a una caserna com la de Sant Maurici?

Quan em va tocar d'anar a fer el servei militar jo estava treballant ja a l'empresa, fent comptaquilòmetres per a motos. Em va tocar a Girona. Un dels propietaris de l'empresa que fabricava les motos era un tinent coronel, i quan va veure que es quedava sense operari i sense comptaquilòmetres va arreglar la cosa per tal que jo em pogués quedar a Barcelona i així em va fer traslladar a la caserna de Lepanto, a transmissions. Vaig aprendre l'alfabet Morse i va donar la casualitat que un bon dia van demanar voluntaris per anar a una caserna, allà al Pallars, vora l'estany de Sant Maurici. De voluntaris no se'n van presentar gaires per anar a aquell racó de mon.

Em van acceptar de seguit! Vaig marxar a principis de desembre de l'any 1960, l'època millor per anar a passar unes vacances a la muntanya, en ple hivern!

Es veu que em va tocar a jo perquè al ser quatre germans, sempre l'últim germà que quedava per fer la mili el destinaven a Lleida, per estar més a prop de la família. Primer vaig estar al campament de la Pobla de Segur i després a Lleida, on vaig estar un estiu. Un dia, a la tardor, van demanar si hi havia algun voluntari per anar a Sant Maurici, i jo vaig pensar, -si això està a prop de casa- i m'hi vaig apuntar. Alguns soldats els enviaven castigats per alguna tonteria que havien fet, però jo no, jo vaig pujar per voluntat pròpia, perquè voliva estar prop de casa. N'hi havia alguns de la capital que ho passaven ben malament allí dalt. Jo en canvi hi estava prou bé. Vaig arribar al novembre i hi vaig estar tot un hivern fins que em van llicenciar. Vaig passar-hi tot l'hivern i fins la primavera!

Quina era la vostra missió allà dalt i quins altres companys teníeu?

Com a bon telegrafista la meva feina consistia en connectar i donar novetats cada hora amb el que en deien la malla, o sigui amb altres casernes; la del Gardeny de Lleida, la de la Seu d'Urgell; Lepanto a Barcelona; Puigcerdà, etc. Transmetíem sempre en alfabet Morse encara que de vegades si el missatge era molt llarg o el senyal no arribava bé ens el feien transmetre per vodafonia, o sigui, de viva veu! Teníem un generador de gasoil, una burra que en dèiem, que fèiem servir per a transmetre les novetats i per tenir llum dos hores al vespre, a l'hora de sopar i poc més; la resta de la nit anàvem amb espelmes i para de comptar... En total érem unes 14 o 15 persones vivint allà dalt. Hi havia un sergent que tenia grau de comandant, suposo que com a recompensa per anar a manar un destacament tant perdut com aquell.

Recordo un xicot de la Seu que era el mulero o sigui l'encarregat dels tres matxos que teníem per a transport; hi havia el sastre, que tenia poca feina, però això si, si algú se li trencaven els pantalons... a l'acte els tenia arreglats!. Hi havia un altre que feia de forner i gràcies a això i a que teníem un forn al costat mateix de la caserna, menjàvem pa calent cada dia! També hi havia el cuiner, el matxaca que feia de tot, i el carter, que anava a buscar la correspondència a Espot, i encara que a ple hivern no el deixàvem marxar mai sol, algun dia havíem tardat més de cinc hores per arribar al poble obrint ruta amb neu fins a la cintura!

Els dies que no teníem guàrdia, la feina que tenivom era sortir a fer llenya... Però no fèvem gran cosa més. Les guàrdies eren durant el dia i a la nit tancàvom la porta i au! a fregar per dintre, un dia ho feve un i l'altre dia un altre i així anàvem fent.... Quan jo hi era érem més de 30 o 40 soldats, amb dos sargentos i un tinent. Quan vaig marxar van quedar alguns soldats que no devien durar pas gaire perquè al cap de 2 o 3 anys, van dir que s'havia cremat el quartel; llàstima, un lloc tant majo, no hi haguere d'haver pas soldats a dins suposo! Recordo que hi havia 3 o 4 matxos que servien per anar a buscar el suministro a Espot, perquè aquí no es pujava amb cotxe perquè la carretera estava malament. Quan jo hi era no hi havia sastre, sí que hi havia un noi que feve de carter i baixava cada dia a Espot a buscar el correu, baixava ell sol o amb les mules, doncs no teniva cap cotxe!

En ple hivern com us ho fèieu per transitar per allí? No us sentíeu molt aïllats?

Teníem raquetes i esquís, però amb la neu tova no servien de gran cosa ja que sobretot les raquetes s'omplien de neu i no hi havia manera de fer un pas! Al final obríem ruta a peu i encara anàvem més ràpids. A la cabana de Pallers teníem un punt de parada obligada durant aquestes “excursions” hivernals. Allà moltes vegades fèiem el relleu entre grups, els uns que pujaven i altres que baixaven. Fèiem foc i teníem botes i mitjons de recanvi i també sempre una bona navalla per a tallar els cordons de les sabates que moltes vegades no podíem descordar a causa del gel. Érem un bon equip i mai vam tenir cap problema important! La necessitat fa que els homes s'ajudin els uns altres! D'aïllats ho estàvem, però no tant. Teníem un telèfon amb línia directa a casa Cinto i així ens podíem comunicar, encara que a l'hivern, la línia cada dos per tres es trencava i ens tocava anar-la a arreglar. També ens comunicàvem amb els comporters de la presa de Sant Maurici que pujaven alguns dies.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

històries de la caserna militar de sant maurici No en teníem d'esquís nosaltres, però si que hi havia gent que esquiava però per aquí a prop, no feven res, perquè és mal país per esquiar. No fèvem servir ni raquetes ni esquís, anàvom sempre a peu. Quan hi havia molta neu mos quedàvom per aquí a prop, agafàvom la serra i la destral i a fer llenya... No hi havia motoserres en aquella època.

Aquí hi pujava poca gent, els de la hidroelèctrica pujaven poc i d'excursionistes en veia pocs també, alguns que voliven anar a escalar els Encantats i me'n recordo que a la primavera quan no hi havia neu pujava algun francès fins a Sant Maurici i tornava a baixar!

I del fred que me'n dieu?

Era dur allò! De fred intentàvem no passar-ne gaire!

Teníem unes serres grans i vinga! a tallar pins per a fer foc! A la caserna hi havia dues llars de foc una a la planta baixa, en una sala molt gran, i una segona al primer pis, a les habitacions. Nosaltres dormíem al primer pis on també estaven les transmissions. Recordo que alguna vegada havíem saltat del primer pis al carrer, directament sobre la neu que arribava gairebé al nivell de les finestres! De tota manera quan jo hi vaig anar, alguns dels serveis ja no es feien, com per exemple les guàrdies; a la nit tancàvem les portes i a dormir!. Abans si que feien guàrdies i més exercicis militars però a la meva època això ja havia passat a la història. De gana tampoc em vam passar ja que abans de nevar pujava un camió amb el subministrament necessari per a passar tot l'hivern: farina, trumfes, fesols, vi.... Si algun dia ens faltava alguna cosa i ja havia nevat poc o

15

molt, fèiem servir els matxos per anar a buscar el que ens feia falta. També alguna vegada ens havien avisat que algun corder o alguna vaca s'havia estimbat i durant uns dies teníem carn fresca! Alguns altres menús ara resultarien poc apropiats, com l'arròs amb esquirol, però llavors eren altres temps! També pescàvem a l'estany, fèiem com els esquimals, un forat al gel i truites al plat!.

De fred no en feve tots els dies, però si que hi havia un soldat que mirava la temperatura i un dia estàvom a 30 sota zero!!, això va durar uns 15 dies, va fer molt de gel. Hi havia moltes nevades, abans nevava més que ara, i de vegades a les mules els hi arribava la neu a la panxa. Quan havies de fer ruta, si era cara avall no paties tant com cara amunt, que ens agafàvom a la cua de les mules i cap amunt.

Recordo que fèvem una mica de gimnàstica o d'instrucció, però a dins del quartel i de vegades, algun dia, si havíem de marxar agafàvom tot l'equip amb el fusell i tot, i anàvom a Ratera i d'allà tornàvom a baixar. Més amunt no hi havíem anat mai. Recordo que de pa no en faltava i ens donaven un o dos xuscos al dia. Era la única cosa que ens la fèvem aquí, era de forment i no gaire bo, era una mica cru!

Segur que recordeu algun dia especialment difícil per allí dalt!

Oi tant que els recordo!. Especialment un dia d'una tempesta molt forta amb molts llamps i trons que ens feien estar a tots esporuguits encara que estàvem a cobert.

També un dia de torb, a l'hivern, una ventada va agafar un pi gros i el va arrencar fent-lo volar fins l'estany, i allí es va

històries de la caserna militar de sant maurici

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

quedar, donant voltes com una baldufa! Recordo també la nit de Nadal i els pensaments que et venen al cap en una nit com aquesta quan estàs fora de casa. Va ser fotut allò!

Tots estàvem una mica trists! També ara penso que si algú s'hagués posat malat de debò o hagués tingut un accident ho hagués tingut malament, ja que no teníem personal sanitari. Però això ho dic ara, amb uns quants anys a sobre, llavors no hi pensàvem amb aquesta possibilitat, érem joves!

I tant! Recordo quan baixaven les allaus que per sort mai van agafar a cap soldat i també algunes nits d'hivern que feve una torbera de por.. A vegades quan es posava a nevar, nevava una setmana sencera, sense parar... mentre no faltés menjar... ens quedàvom allí a la vora de la llar de foc. Me'n recordo que jo estava a la primera llitera de la planta baixa.

Segur que sempre que podíeu us escapàveu cap a Espot!

Home sempre que podíem hi baixàvem, a veure si podíem veure gent i alguna xicota! Però sempre vam fer bondat!

De casa de vegades ens enviaven algun paquet i llavors aprofitàvem per baixar. Anàvem al bar de Cinto i menjàvem, jugàvem a cartes i si convenia li donàvem un cop de mà a portar llenya o altres feines, així també ens distrèiem una estona i canviàvem de feina. No sé si és, perquè venia de Barcelona però a mi em semblava que no hi havia ningú. Era una mica avorrit per un jove!

Només baixàvom algun diumenge, però no ho fèvem gaire. A Espot només hi havia gent de poble i prou.

Recordo que parlàvom amb casa Cinto d'Espot i un dia el meu germà, que feve molt de temps que no teniva noticies meves va trucar aquí i li va contestar el sargento, que em va dir -está tu hermano abajo, en Espot, que quiere hablar contigo; si quieres puedes ir a verle, pero tendrás que ir andando- i hi vaig anar i vaig estar tota el dia a Espot xar-

16

lant, i en acabar vaig tornar a pujar cap aquí. Ell va marxar cap a Arestui, a peu, perquè no hi havia cap taxi. La veritat és que no se m'havia acudit que podien passar maldecap els de casa, ja que a mí em semblava que hi era tan a prop que no feve falta dir rès! Coses del jovent!

Teníeu visites especials?

Llavors ja pujaven excursionistes que anaven de travessa o a fer alguns dels pics de la zona. De lluny ja els sentíem com pujaven. Estàvem molt contents i moltes vegades els convidàvem i aprofitàvem per xerrar amb ells, que bona falta ens feia!. Durant els vuit mesos que vaig estar-hi en van passar bastants. Una altra persona que també pujava era un capellà, mossèn Picolo d'Espot. Quan podia, venia expressament a dir missa a l'ermita de Sant Maurici per a nosaltres sols i, com que el pobre home havia fet l'esforç de pujar expressament, anàvem tots a missa, tant si hi crèiem com si no.

Un dia va pujar el capità general de Catalunya, Camilo Alonso Vega. Ell sí que va pujar amb jeep! Aquell dia tot era lluent; la caserna ben neta, fusells i botes brillants.

Recordo que va anar a la cuina a menjar i al veure el ranxo que donaven als soldats va fotre una bona bronca al cuiner, i li va dir: -esta comida no la pueden comer los soldados, esta comida no es para soldados que estan en una montaña como ésta, en un desierto como este, quiero comida más buena y mejor- Si, si... ho recordo! I tant que s'hi va notar, a partir d'aquella vegada el menjar va ser molt millor! Aquella sí que va ser una visita ben aprofitada!

Que penseu quan veieu l'edifici en el seu estat actual?

Ara, quan veig aquest edifici enrunat, m'agafa una certa tristor ja que va ser casa meva durant vuit mesos.

Després de fer el servei militar hi he pujat tres vegades més, alguna amb els meus fills i la darrera va ser fa poc,

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

17

històries de la caserna militar de sant maurici quan vaig venir a la Casa del Parc i us vaig ensenyar les fotos. Em sap greu que l'edifici estigui així, penso que es podria aprofitar per alguna cosa, no sé, potser un refugi, un lloc de trobada per la gent on es podria donar un bon servei als excursionistes, fer-hi una exposició del que es pot trobar al Parc i la història de la mateixa caserna. És una veritable llàstima que un edifici tan ben construït i integrat en l'entorn no se li doni una utilitat! Molta gent passa de llarg i ni el veu... És una llàstima que es perdi d'aquesta manera el poder recordar un bocí de la nostra història!

Em dona molta tristor al veure'l així amb lo majo que era.

Em sap greu veure'l abandonat, ja que ara podria servir per moltes coses com a refugi per exemple. M'agradava estar aquí, era com estar a casa, estàvom ben tranquils.

Com heu vist el Parc?

Les coses han canviat molt. Pensa que nosaltres havíem arribat a caçar esquirols i guineus per a vendre la pell! Ja em diràs! Sempre recordaré la visió dels ulls de les guineus a la nit i veure-les passejar pels voltants de la caserna sobre la neu en les nits de lluna plena. Ara hi ha molta més gent! Però és normal sent un indret tant bonic. Penso que el poble d'Espot n'ha sortit molt beneficiat de tenir el Parc, que he vist molt arreglat i molt ben cuidat. Alguna cosa m'ha sobtat com la passarel·la de fusta que hi ha a prop de l'estany. No m'agrada gaire, però també penso que està be que tothom pugui gaudir d'aquest paisatge i que potser cal sacrificar una mica algun espai per a donar aquesta oportunitat a les persones que tenen alguna discapacitat.

Bueno, el paisatge i l'estany és el mateix, però ara he vist més molta més gent i més coses com el pàrquing, la passarel·la, això si que és diferent. També he vist que hi ha

molts càmpings al poble, abans no n'hi havia cap. Només hi havia el poble i la gent que eren pagesos i que teniven ovelles i vaques, i visquiven d'això, ara ha canviat i la gent viu del turisme, això està bé. Abans de rics n'hi havia tres o quatre, els altres erem pobres!!

Et vull ensenyar una cosa, em diu el Lluís. S'aixeca de la cadira i amb un cert aire misteriós torna amb un objecte embolicat amb una bossa de plàstic. No em puc ni imaginar quina classe d'objecte pot tenir a dins de la bossa. Serà algun record inconfessable? Fins i tot, gràcies a la meva imaginació desbocada i per la forma de la bossa penso per un moment que traurà alguna arma, una pistola, o alguna cosa semblant que havia pispat quan va marxar!. Finalment s'aclareix el misteri, al treure un inofensiu tros de plom de la canonada d'un dels lavabos de la caserna! Aquesta era la seva arma! El record d'un temps que mai tornarà!

Seiem en un petit bar a Espot per a prendre un cafè amb llet. En Marcel continua explicant l'episodi de la visita del capità general que tants bons resultats culinaris va donar.

Al seu costat , en Jaume, el seu nebot, que és guarda del Parc, se'l mira amb una barreja de tendresa i admiració.

S'assemblen molt, o al menys a mi m'ho sembla. Penso en el pas del anys... Tinc davant meu dues generacions diferents, allunyades en el temps però arrelades a una mateixa terra... Hem de marxar, diu en Marcel, que tenim herba per empacar i igual per la tarda fa una gotellada! La terra, l'herba, els animals... Una manera de viure que es resisteix a desaparèixer... Què ens depararà el futur?

Jaume Comas Ballester

18 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Una visita molt particular...

El passat dia tres d'abril vam rebre una visita una mica especial amb motiu de la celebració dels actes del 50 aniversari del Parc. Els prínceps d'Espanya, Felip de Borbó i Letizia Ortiz, van arribar a Espot per tal de donar suport a les celebracions de l'aniversari i van visitar l'estany de Sant Maurici, on van ser rebuts per les diverses autoritats locals i pels membres del Patronat. Després de compartir uns moments amb un grup de nois i noies de Guissona que es trobaven efectuant activitats diverses dins del programa Viu el Parc, els prínceps van retornar a Espot per visitar l'Ajuntament i la Casa del Parc, on van signar en el llibre d'honor. Seguidament va tenir lloc un acte protocol·lari on van ser convidats un gran nombre de representants dels ajuntaments i entitats diverses de la zona i de la resta de Catalunya relacionades amb el Parc. Després dels parlaments del Director General de Biodiversidad del Ministerio de Medio Ambiente i del President de la Generalitat, el príncep va tancar l'acte amb un discurs en que va definir el Parc com un indret privilegiat en la conservació de les àrees de muntanya. Seguidament els prínceps van compartir uns moments amb convidats i veïns d'Espot que van poder saludar-los personalment.

Aprenent de l'entorn Dins del programa de cursos que el Parc organitza cada any, cal fer una menció especial als que es fan en col·laboració amb altres entitats del món naturalístic o cultural. Al llarg de la primavera d'enguany se n'han realitzat un parell: el primer, “Biologia i conservació de l'ós bru”, coorganitzat amb la Institució Catalana d'Història Natural, va tenir lloc els dies 20 i 21 de maig a Boí; va comptar amb la presència de 25 persones que van poder conèixer de primera mà les característiques i la problemàtica de les noves reintroduccions d'aquest animal als Pirineus, gràcies a les explicacions dels tècnics encarregats del seu seguiment a Catalunya: Santiago Palazón i Antoni Batet.

L'altre curs es va celebrar a Espot, els dies 11 i 12 de juny, i va comptar amb la participació d'un nombrós grup de persones interessades en el fascinant món dels ocells.

Pere Alsina, Oriol Clarabuch i Alfons Raspall de l'Institut Català d'Ornitologia (ICO) van ser els encarregats de la realització d'aquest curs que va introduir-nos en el difícil art de la identificació de les diferents espècies d'ocells pel seu cant.

Em viscut tots junts el Parc!

El programa “Viu el Parc” encetat amb motiu del 50 aniversari ha arribat al final del seu recorregut. Al llarg de la tardor passada i la present primavera, més de dos mil nois i noies de 46 escoles de Catalunya han pogut gaudir dels meravellosos paisatges del Parc i dels pobles del seu entorn. Ha estat un temps curt, tant curt com l'estada de les orenetes a les nostres contrades, però al mateix temps intens i profitós. Endarrera queden un munt de vivències que sense cap mena de dubte perduraran en la ment dels escolars que ens han visitat però que també ens han marcat a tots nosaltres. Queden també els materials elaborats, la feina feta pel personal responsable del programa i per tots els monitors que dia rera dia han anat tirant endavant un programa que d'entrada feia una mica de respecte a causa de la seva complicació. També queda una profunda i bona amistat entre tots els qui d'una manera o altra han participat d'aquest programa. Vagi per a tots ells, el nostre més sincer agraïment i una cordial felicitació!.

Natura a tot color El passat dia 19 de maig es va donar a conèixer el veredicte del 1er Concurs de Dibuix Naturalista del Parc dirigit als escolars. Aquesta primera edició del concurs, dirigida als alumnes d'Ensenyament Secundari, ha estat una de les activitats organitzades amb motiu del 50 aniversari que té vocació de continuïtat en properes temporades. Els premis atorgats en aquesta edició han estat els següents:

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari • 1r premi individual: Àliga daurada a Aigüestortes Autora: Elena Candil Gil-Ortega, 15 anys 4t ESO- Escola Grèvol de Barcelona • 2n premi individual: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Autora: Andrea Macias Faya. 14 anys 2n ESO- Col·legi Sagrat Cor de Centelles • 3r premi individual: Montaña de Sant Maurici y flora y fauna típica de allí Autora: Sara Pueyo Garrigues 13 anys 2n ESO-IES Domingo Miral de Jaca (Huesca) • Premi al millor conjunt de dibuixos: Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. • Obres que han merescut un obsequi especial a causa de la seva qualitat: - Paisatge d'Annia Boix Vila, 12 anys. 1r ESO Escola Maristes de Girona.

- Aigüestortes d'Irene Iglesias. 1r ESO Colegio NILE de Fuenlabrada (Madrid) - Sense títol d'Ares Guardia Torrelles. 1r ESO Col·legi Lestonnac de Lleida.

- Sense títol d'Albert Suevos Gillaumet. Centre AREMI de Lleida.

A tots els que heu participat us donem les gràcies pel vostre interès; i als guanyadors l’enhorabona pels premis aconseguits!

Treballar junts per a la conservació de la biodiversitat Aquest ha estat el lema del 12è Congrés EUROPARC ESPAÑA ESPARC 2006 que ha reunit gairebé 200 especialistes d'espais naturals protegits de tot l'Estat a la vall de Boí del 14 al 18 de juny. Els treballs realitzats en el congrés van estar principalment dirigits a avaluar el Pla d'Acció per els espais naturals protegits (2002-2005), valorant el grau d'execució de les actuacions prioritàries establertes en aquest Pla, i a treballar sobre diferents propostes d'actuació per la nova fase (2006-2010).

El congrés es va estructurar en una ponència marc sobre el Pla d'Acció i en sis tallers que van tractar els temes següents: conservació en àrees de muntanya; espais naturals litorals i marins; noves formes de govern en les àrees protegides; cap un llenguatge comú: categories de maneig internacional de la UICN; resolució de conflictes i tècni-

19 Participans ESPARC 2006

ques de negociació i carta europea de turisme sostenible.

Cada un dels tallers va comptar amb una sèrie de experiències marc on alguns espais naturals van desenvolupar diversos temes relacionats amb la temàtica del taller i un espai de discussió i debat sobre els temes proposats. Al final de cadascun dels tallers van sortir una sèrie de recomanacions a nivell general dels espais naturals protegits, a nivell de cada espai i finalment a nivell d'EuroparcEspaña que van ser discutides i presentades en la assemblea final que serà la que formularà les propostes definitives sorgides d'aquesta jornada. El congrés es va complementar amb tot un seguit de visites i sortides pel Parc i per la seva zona d'influència entre les quals podríem destacar la travessia pel Portarró que van efectuar un gran nombre de congressistes i que va constituir un bonic final a una trobada molt interessant i profitosa que en certa manera va marcar una mica el final d'un any molt intens pel nostre Parc.

Qualitat turística, una bona eina per a les nostres comarques El passat dia 11 de juliol el Instituto de Calidad Turística Española (ICTE) ens va comunicar oficialment que el Parc Nacional havia passat amb nota la certificació per a l'obtenció del distintiu “Q” de qualitat turística que s'atorga als espais naturals protegits que compleixen la norma de qualitat establerta pel Sistema de Qualitat Turística del Ministerio de Economía.

Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ha estat el primer parc nacional de la Red de Parques Nacionales que ha obtingut aquesta distinció. Endarrera queden més de dos anys de treball intens que han servit per a fer un repàs exhaustiu de l'organització interna del servei d'ús públic del Parc; per assolir una major eficàcia en el treball i per millorar cada dia els serveis que es presten als visitants.

El Parc Nacional doncs, a més de la tasca que realitza envers la preservació dels seus paisatges i ecosistemes, col·labora d'aquesta manera amb els agents turístics de la zona, posant a la seva disposició un espai de qualitat ambiental i de serveis reconeguda per tal de que d'una manera sostenible i responsable esdevingui un agent dinamitzador de primer ordre de la economia d'aquestes comarques de muntanya.

20 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari El salt de Comials més a prop Quan pugem per la carretera del port de la Bonaigua ens sorprèn un espectacular salt d'aigua que ve de la vall de Gerber i es precipita amb força cap el fons de la vall.

Aquesta cascada, anomenada Salt de Comials per la gent del país, és una de les més boniques del Parc i és admirada cada any pels nombrosos turistes que creuen cada any el port. Des de fa temps existia la idea de facilitar l'accés al peu de la cascada als visitants, que d'aquesta manera podrien admirar de més a prop aquesta meravella natural.

La posada en marxa del projecte Camins Vius, que realitza la circumval·lació al Parc per senders tradicionals, ha estat un bon revulsiu per a dur a terme el projecte d'arranjament d'un nou sender que passarà per aquesta cascada i que formarà part d'aquest gran recorregut al voltant del Parc. El nou sender de 1,6 km de longitud i 120 metres de desnivell unirà el camí que ve del poble de Son, València d'Àneu i Sorpe amb l'antic camí vell del port de la Bonaigua tot passant pel peu de la cascada on s'ha habilitat un petit mirador. Esperem que durant aquesta propera temporada d'estiu ja pugueu caminar sota el Salt de Comials!

El Museu dels Pastors de Llessui comença les seves activitats d'estiu Aquest any el Museu dels Pastors ha iniciat les seves activitats guiades. Unes activitats destinades a tots els públics, amb l'objectiu principal de donar a conèixer la vall d'Àssua. Cada activitat ha estat pensada per a descobrir diferents aspectes de la vall. Així, els dilluns es fa la visita guiada al museu, al poble de Llessui i a l'església romànica de Bernui que permet conèixer els aspectes més socials, econòmics i culturals. Els dimarts, la visita és més naturalística, amb un itinerari de mig dia fins al Tossal de Torena o bé una passejada de dia sencer per la vall d'Àssua. I finalment alguns diumenges de juliol i agost es puja fins al coll del Triador per veure com els pastors donen la sal a les ovelles. En resum, una sèrie d'activitats que han de servir per conèixer una mica més aquesta vall.

“Junior ràngers” al Parc Nacional de los Picos de Europa L'any passat una vintena de joves de tot Europa van participar en la trobada de “Junior ràngers” que es va organitzar al Parc. Enguany hem estat convidats a participar en la 5a edició d'aquest campament internacional organitzat per EUROPARC i que s'ha desenvolupat aquesta vegada a l'en-

torn del Parc Nacional de los Picos de Europa, situat entre les comunitats de Cantàbria, Asturias i Castilla- León.

Dues joves ràngers de l'Alta Ribagorça i del Pallars Sobirà d'entre 14 i 18 anys, acompanyades per un tutor del nostre Parc, han participat en aquesta trobada on s'han realitzat un gran nombre d'activitats en el magnífic entorn d'aquest.

Nous plafons informatius Els que us passegeu pel Parc aquest estiu veureu que els antics plafons informatius que es trobaven a l'aparcament del prat de Pierró i als aixoplucs del planell d'Aigüestortes i de l'estany de Sant Maurici han estat substituïts per uns altres, on figuren els itineraris de cada vall en uns mapes en tres dimensions, on es pot apreciar molt bé el relleu de la zona. També s'han instal·lat nous plafons a: l'aparcament de la palanca de la Molina, a l'entrada de la vall de Llubriqueto, a la vall de Sant Martí, al poble de Son, a vora del poble de Cabdella, al poble de Llessui, a l'aparcament del Gerdar i a l'entrada de la vall de Peguera. Com deia la cançó, “hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”, i on abans s'havien de fer mil i un invents per a tenir un mapa més o menys decent, avui dia, amb les noves tecnologies, es poden assolir uns resultats molt bons que faciliten en gran mesura el poder donar una informació molt precisa de les rutes de cada vall als visitants.

Un nou projecte de Llei de la Red de Parques Nacionales Actualment els Parcs Nacionals es troben en plena època de canvis. Amb el traspàs de la seva gestió a les diferents comunitats autònomes calia fer un replanteig de la Red de Parques Nacionales per tal d'adaptar-la a la nova situació.

Per això està en procés de redacció un nou projecte de Llei que pretén establir un règim jurídic bàsic de la Red, els objectius de la qual són declarats d'interès general.

La Llei estableix entre d'altres directrius un marc de cooperació interadministrativa per a fer possible la consecució dels objectius de cada uns dels Parcs Nacionals. A més obliga a establir mecanismes diversos que permetin avaluar el grau de manteniment o millora de les condicions exigides per a la declaració de Parc i fins i tot proposa incorporar la pèrdua de la seva condició si es produeix una degradació significativa de l'espai. La llei manté també el Consejo de la Red com a òrgan col·legiat de caràcter consultiu, i tracta també d'assegurar la viabilitat de la coexistència entre els Parcs i el seu entorn social. Esperem que després dels tràmits pertinents pugui veure la llum!!

21

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

flora els crespinells Hi ha una relació força estreta entre les erugues, que donaran lloc a les papallones adultes, amb les plantes que els serveixen d'aliment: De vegades, les larves de les papallones poden alimentar-se d'un ampli ventall d'espècies; encara que el més normal és que les erugues siguin molt llepafils i només mengin un reduït nombre de plantes, pertanyents totes elles al mateix gènere o família.

En el cas de l'apol·lo (protagonista de l'article de fauna d'aquest número) les erugues només s'alimenten d'espècies de la família de les crassulàcies, normalment del gènere Sedum i, algun cop si no hi ha res més, algun matafoc (del gènere Sempervivum).

En general, els membres d'aquesta família (les crassulàcies) tenen les fulles més o menys engruixides (crasses vol dir gruixudes) i aquesta característica els permet colonitzar amb èxit indrets molt eixuts, com ara les esquerdes i els replans de les roques. Allà on es pot acumular una mica de terra per a fixar-hi l'arrel, segur que trobarem algun representant d'aquesta família. Entre ells, els crespinells (Sedum sp) són els seus representants més estesos i comuns. N'hi ha al voltant d'una dotzena d'espècies citades al Parc Nacional.

La majoria dels crespinells (com S. album, S. anglicum o S. alpestre...) tenen fulles cilíndriques, plenes d'aigua al seu interior, que són menjades per molts animals, a part de les erugues de l'apol·lo. A aquestes característiques fan referència alguns dels noms populars (tan en català

com en castellà) pels quals també es coneixen aquestes plantes: raïm (o arròs, o pinyons...) de pardal (o de gat, de gos, de moixó, de gripau, de llop, de llangardaix, de rata o fins i tot de bruixa!...). Si els tastem, trobarem que tenen un cert gust agre i picant. Algun crespinell (Sedum acre) també es coneix com a pebre de paret) ja que en aquest cas encara contenen més quantitat d'aquesta substància de gust picant.

En medicina popular se'ls fa servir per les seves propietats refrescants i cicatritzants; aniran bé doncs per a curar ferides: Sedum telephium (anomenat també fabària, bàlsam) és un crespinell bastant més robust que els seus congèneres (sovint fa ben bé dos pams d'alçada) i té les fulles planes, fet que el fa força diferent dels seus parents... Doncs aquestes fulles es poden fer servir com una mena de “tirita” natural. La recepta és fàcil: agafem una fulla; li arranquem, amb cura, la pell de la seva cara superior, i l'apliquem directament sobre la ferida. També es pot fer servir, de la mateixa manera, per estovar les durícies (d'on li ve el nom en castellà de “hierba callera”).

Hem vist com d'estretes són, de vegades, les relacions entre els animals i les plantes; de manera que la presència d'un depèn de l'existència de l'altre, com també passa en moltes plantes amb flors adaptades a ser polinitzades per un determinat tipus d'insecte... però aquest és un altre tema, potser per a un proper Portarró...

22

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

fauna la papallona apol·lo Quan passegem per les nostres muntanyes, molts cops no som capaços de percebre tota la diversitat animal que ens envolta, i ens centrem només en els grans mamífers i alguns rapinyaires. Són molts altres els animals de diferent mida, forma i color que ens envolten, destacant-hi els insectes, i no només els molestos mosquits i mosques, que tots tenim presents, sinó també diferents escarabats, formigues, libèl·lules, papallones... Tots ens hem fixat algun cop en les papallones blavetes que s'acumulen en abeuradors o, fins i tot, ens podem haver aturat a mirar alguna papallona de mida i colors espectaculars. Us recomanem que d'ara endavant us fixeu en aquests petits acompanyants de les vostres visites, que us sorprendan molt si els hi dediqueu una estona!

La papallona apol·lo és una de les papallones més espectaculars i boniques dels Pirineus. Pertany al grup dels Papiliònids, grup amb tan sols cinc espècies al nostre país, algunes d'elles molt vistoses i comunes, com són Iphiclides podalirius i Papillio machaon. Al Parc Nacional, trobem els dos únics representants del gènere Parnassius presents a Catalunya, P. apollo, vinculada als crespinells (Sedum spp.) i P. mnemosyne, vinculada a les tisoretes (Corydalis spp.) Aquesta relació rau en que les erugues d'aquestes papallones necessiten aquestes plantes per nodrir-se.

L'apol·lo és una espècie paleàrtica de distribució boreoalpina associada, al centre i sud d'Europa, als principals sistemes muntanyosos. A la península Ibèrica la trobem als Pirineus, serralada Cantàbrica, als sistemes Ibèric i Central, Sierra Nevada i les serres de Filabres, Gádor i María. Aquest tipus de distribució, amb poblacions aïllades sotmeses a condicions ambientals diferents, ha donat lloc a la seva diferenciació i, per part dels entomòlegs, a la descripció de nombroses formes geogràfiques (fins a 24 tan sols a Espanya). Tanmateix, són necessaris estudis exhaustius (p. ex. aplicant tècniques modernes de genètica) per determinar quines d'aquestes formes tenen validesa taxonòmica i poden constituir veritables subespècies. De forma general, als Pirineus la trobarem entre els 1.000 i els 2.500 metres d'altitud, preferentment en prats amb o propers a afloraments rocosos, on creix la planta nutrícia (vegeu article central d'aquest mateix número del Portarró).

El seu cicle vital s'inicia amb un petit ou rodó, de color blanquinós, que la femella deixa caure durant l'estiu prop d'on creixen els crespinells. L'eruga passa l'hivern dins d'aquest ou, ja totalment formada, però no emergeix fins a finals de la primavera següent. Té una coloració molt cridanera, negra amb taques taronges als costats, i alguns estudis apunten que podria tractar-se d'un comportament mimètic respecte a un milpeus tòxic (Glomeris guttata). L'eruga s'alimenta dels crespinells durant la primavera i començaments d'estiu, fins assolir una llargada propera als 5 cm. En aquest moment, s'amaga entre la vegetació i teixeix un capoll poc elaborat, dins del qual crisalida. Així doncs comença la metamorfosi, un procés extraordinari durant el qual té lloc la destrucció de tots els teixits i òrgans de l'eruga per la posterior formació de l'adult. Normalment triga de dues a quatre setmanes a emergir l'adult, que comença a volar després d'un parell d'hores, quan estira bé les ales.

L'apol·lo és una papallona molt grossa, amb les ales de color blanc trencat, taques negres a l'ala anterior i vermelles, com si fossin ulls, a l'ala posterior. El cos es bastant pilós, sobretot en els mascles. Aquestes característiques, així com el seu vol pausat, fan que sigui molt fàcil d'identificar.

Una curiositat d'algunes espècies de papallona, com Parnassius apollo, és que durant la còpula, que dura un parell d'hores, el mascle segrega, a part del esperma, un líquid que cobreix la zona de l'aparell reproductor femení i que posteriorment es solidifica. És un mecanisme per evitar la competència entre mascles, de forma que tant sols el primer en copular serà el que fecundarà la femella. Per entendre-ho fàcilment seria un “cinturó de castedat” natural.

Esperem que tingueu sort i pugueu gaudir de l'observació d'aquesta papallona a les vostres excursions pels Pirineus, on la podreu veure volant entre el juny i l'agost. Tant si esteu al Parc Nacional com fora, no n'agafeu cap, ja que es tracta d'una espècie amenaçada i protegida pels convenis de Berna i CITES (Conveni Internacional de Tràfic d'Espècies). Entre els principals problemes de conservació que l'afecten destaca el canvi climàtic, especialment a les poblacions situades en les altituds més baixes, l'aïllament d'algunes poblacions, i puntualment, la recol·lecció excessiva i la pressió turística.

Josep Piqué Palacín Jordi Canut i Bartra

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

23

l’essència de les paraules els orígens d’aigüestortes Un dels topònims més nombrats i coneguts de la geografia pirinenca és sense cap mena de dubte... Aigüestortes. Tant si el pronuncia un català como si ho fa un castellà, sigui expert o novell, hi troba un sentit o un altre: que si ve de les aigües tortes que fa el riu al seu pas pel famós planell del mateix nom; que si ve de les aigües tortuoses que mena amb bravura, segons l'estació de l'any, el riu de Sant Nicolau; que si ve de les aigües turbulentes de la famosa cançó de finals dels anys seixanta... I es que, fins i tot, els visitants dels països més llunyans, no poden resistir la tentació de demanar-nos... què significa això d'Aigüestortes!!!

Sigui el que sigui, Aigüestortes és una barreja de totes aquestes opinions i algunes més! Però el seu origen, com a topònim, cal buscar-lo en un procés geomorfològic que s'ha anat produint durant els darrers 10.000 anys i que, per altra banda, és força freqüent en totes aquelles valls de muntanya per on hi van devallar extenses i potents serps de gel durant els darrers dos milions d'anys de la nostra història natural.

Penseu, per un moment, en aquestes extenses i potents llengües de gel -més conegudes com a glaceres, glaciars o geleres- com les que encara es desplacen lentament pels Alps, pels Andes, o per l'Himàlaia! Penseu en l'Àrtic o en l'Antàrtida! Penseu en el famós Perito Moreno! Més o menys així eren els Pirineus fa solament uns milers d'anys i precisament aquestes geleres, que cobrien les nostres valls, erosionaren en alguns punts el substrat rocós exis-

tent donant lloc a un seguit de cubetes o piscines, que amb la retirada dels seus gels, foren omplertes per l'aigua dels rius i barrancs existents, formant-se així els famosos estanys que podem veure a desenes pel nostre Parc.

Però vet aquí que, aquelles piscines, a posteriori, durant milers d'anys, s'anaren omplint ara de sediments aportats pels mateixos rius i barrancs fins a quedar “plenes a rebossar” d'aquests materials tous arrossegats per l'aigua. El resultat fou la transformació d'aquells estanys en planells amansits de meandres deliciosos, i per on els capricis de la força de l'erosió i la sedimentació continua fent i desfent aquest meravellós laberint d'aigües folles.

La sabiduria popular ha donat nom, doncs, a un fet geomorfològic i no al revés; en aquestes valls i en moltes altres, on no es sabia què era la geomorfologia, feia centúries que es practicava! Una reflexió important a tenir present quan s'arriba a un territori desconegut o aïllat i es tendeix a vulgué batejar, perdó, tornar a batejar allò que ja té nom. Si hi penseu una mica... la història dels Pirineus durant els darrers 100 anys n'està plena d'aquests intents!!

Aigüestortes, Aigüestortes de Morrano, Aigües Tòrtes, Aguastuertas... totes volen dir el mateix. Aigüesvives, Aigüesjuntes, Aigüestoses, Aigüespassos... totes neixen de l'aigua. Aiguadassi, Aigüissi, Aigüeres, Aiguals, Aigüires... són topónims que ens parlen d'aquests corrents d'aigua continua que tots vàrem estudiar un dia a l'escola.

Paraules d'aigua que el vent mai s'emportarà!

Josep Maria Rispa Pifarré

cascades amunt

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

caminem pel parc

per llubriqueto!!!

Difícilment trobarem un indret per aquestes muntanyes tan representatiu i divers com Llubriqueto, on amb una mica d'esforç podrem gaudir d'un bosc fantàstic, de planells idíl·lics, d'estanys, cascades i barrancs on l'aigua canvia de color, i on podrem descobrir els animals més tímids i els cims més majestuosos.

L' itinerari transcorre per un terreny d'alta muntanya; així doncs, cal matinar i anar ben preparats. També és important agafar un pas regular, i no desesperar-se amb les primeres pujades. Cal tenir paciència ja que després de la primera pujada, n'hi ha una altra, i després una altra... I es que el camí no para d'enfilar-se muntanya amunt!

Aproximadament, es superen 500 metres de desnivell abans no s'arriba a Llubriqueto, d'on tornarem a ascendir uns altres 200 metres fins arribar als estanys Gémena, el punt més alt de la nostra excursió.

Deixarem el cotxe a l'aparcament del balneari de Caldes Boí (1.460m) i seguirem a peu per la carretera fins a la caseta d'informació de Toirigo. Després de creuar el pont, el camí comença a la nostra esquerra. No hi ha pèrdua, tot just deixem la carretera asfaltada trobarem un cartell indicatiu. Tot seguit ens endinsem en el bosc per un camí que poc després ja comença a pujar. És un bosc de caràcter marcadament atlàntic, diferent als altres de la vall; és humit, fosc i hi abunden espècies com els faigs (Fagus sylvatica) barrejats entre avets (Abies alba), avellaneres (Corylus avellana), bedolls (Betula pendula), boixos (Buxus sempervirens) i, de tant en tant, amb algun grèvol (Ilex aquifolium).

Després de guanyar alçada ràpidament, el camí ens ofereix, després de deixar enrera la majestuosa cascada de la Sallent, un primer descans, que coincideix amb el pla de la Sallent, un planell on hi ha un sobtat canvi de vegetació. El bosc mixt i tancat deixa pas a un bosc amb clarianes, més obert, on abunda i domina el pi negre (Pinus mugo subsp. uncinata) i el neret (Rhododendron ferrugineum). Una cop aquí podríem dir que hem superat una gran part del desnivell que separa el fons de la vall principal de la vall on ens dirigim. Passades algunes clarianes i petits prats, ens desviem per creuar el barranc de la Sallent, al qual se li

24

comença a notar que té ganes de canviar de color. Els últims metres, abans d'arribar a la font de Llubriqueto, els fem per la banda esquerra del barranc, i és aquí, just abans d'arribar al pla, on podrem gaudir d'un fet sorprenent: l'aigua del barranc sembla que sigui d'un color roig encès!..

Llubriqueto (2.000m), és un mirador privilegiat des d'on s'aprecien perfectament les riberes de Caldes i de Sant Nicolau, la ribera de Sant Martí i el poble de Boí, així com els cims més meridionals d'aquesta zona dels Pirineus. Ens trobem situats en ple estatge subalpí, amb tota la vegetació i el paisatge que el conformen. Llubriqueto és un planell idíl·lic rodejat de cims curiosos com el pic Roi (2.585 m) i altívols com els del massís de Besiberri. També destaca el llarg i desafiant salt de Llubriqueto, una cascada espectacular que ens indica el nostre pròxim objectiu: els estanys Gémena.

Abans de començar l' última pujada ens podem refrescar a la font de Llubriqueto, just al costat del camí que s'enfila pendent amunt. El camí, passa per un bosquet característic de pi negre amb neret que ens porta progressivament cap els estanys, per un balcó penjat per sobre del planell de Llubriqueto, força espectacular. Després de saltar per sobre d'algun bloc granític i d' esquivar algun pi que ens barra el camí, arribem al estany Gémena de Baix (2.200m).

Les vistes panoràmiques són espectaculars però sobretot ressalta el contrast de colors i de formes entre el pic Roi i els cims de més enllà, dels que en destaca l'Aüt (2.530 m).

Ens trobem en un indret perfecte per descobrir la formació dels Pirineus, els seus processos geològics, els seus materials...

Per arribar al següent estany, només cal seguir el camí que voreja l'aigua, que en algun moment no és gaire evident, però que s'intueix perfectament. Després d'una última pujada ens trobarem a l' estany Gémena de Dalt (2.275m), el punt més alt de la nostra excursió. Un centenar de metres per sobre nostre el paisatge canvia de sobte, ja que ens trobem gairebé a la capçalera del circ glacial, on les últimes comunitats de pi negre deixen pas als molars granítics que formen part del massís de Besiberri. Tot un món de roca, aigua i vida!!

Albert Bargués i Melet Guia interpretador de la Vall de Boí

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25

BESIBERRI SUD (3.015 m) COLL DELS AVELLANERS

PUNTA SENYALADA (2.965 m) ESTANYS GELATS PIC DE BASERCA (2.873 m)

COMALOFORNO (3.033 m)

ESTANYS GEMENA

ESTANYS ROI

PALA ALTA DE LES CAPCERES DE CALDES (2.945 m)

COLLADA DE FENERUI

SALT DE LLUBRIQUETO

PLANELL DE LLUBRIQUETO

ESTANY DE LA LLOSA

PLA DE LA SALLENT

TOIRIGO

CASCADA DE LA SALLENT

BONY DELS ROURES

CALDES DE BOÍ

BARRANC DE LA MONTANYETA

RIU DE CALDES

L-500

L’AÜT (2.530 m)

caminem pel parc

PONT

N

PAS BARRAT PIC

CAP A BOÍ

MIRADOR FONT REFUGI PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMAC AIXOPLUC POBLACIÓ PAS PÀRQUING FUNICULAR ITINERARI PISTA CURS D'AIGUA CARRETERA

Durada: 3 hores (anada) Desnivell: 815 m (1.460 m -2.275 m) Dificultat: moderada amb pendents forts Fixeu-vos en: els estatges de vegetació, el relleu glacial, els successius salts d'aigua o cascades, i sobretot el color roig de l'aigua i les muntanyes, a causa de naturalesa ferruginosa del substrat rocós.

publicacions

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

26

TÍTOL: La ruta dels 9 refugis EDICIÓ: Cossetània, 2005 FORMAT: 142 p.; 22 cm.

Una nova guia sobre la cada cop més cèlebre travessa Carros de Foc realitzada pels autors de la coneguda web Pirineos3000. De la seva mà farem la volta al Parc Nacional, fent aturades a cada refugi ja que la travessa està dividida en etapes que van de l'un a l'altre. A banda d'informació general sobre el parc i la ruta en sí, cada etapa conté un gràfic del desnivell, una mapa en 3D del recorregut de la jornada, càlculs de distàncies i temps aproximats per trams i dades per a GPS per aquells que vulguin fer la travessa amb l'ajut de la tecnologia. Els autors descriuen les etapes per trams indicant zones o parts del recorregut que tinguin importància i a la vegada ajudin a l'orientació durant tot el trajecte. Com a complement trobem dades de cada un dels refugis (capacitat, horaris d'obertura, localització) i rutes addicionals per aquells agosarats que no es conformen amb caminar i volen afegir alguns cims extres a la seva experiència dins la Carros de Foc. TÍTOL: Guía definitiva de los 10.000 espacios naturales protegidos de España EDICIÓ: Mundiprensa, 2004 FORMAT: 795 p.; 21 cm.

A nivell estadístic Espanya presenta el més ampli ventall d'ecosistemes d'Europa: des de paisatges desèrtics a Tabernas (Almeria), passant pel paisatge estepari de la plana de Lleida i arribant a la darrera glacera dels Pirineus a la cara nord del Monte Perdido. La riquesa de la biodiversitat de l'estat espanyol es riquíssima i sempre sorprèn al visitant. La guia es divideix entre els principals espais naturals de cada comunitat autònoma i una llista exhaustiva per localitats. Si es vol visitar un poble determinat, la guia ens permet saber quins espais naturals hi trobarem propers i associats. Malgrat que no hi ha una descripció per cada un dels 10000 espais, majoritàriament podem trobar una breu descripció d'aspectes destacats de la majoria.

TÍTOL: Memòria dels Pirineus: deu testimonis d’un món que s’acaba EDICIÓ: Ara Llibres, 2004 FORMAT: 189 p.; 21 cm.

Possiblement la imatge que es projecta de la vida a la muntanya es veu molt tranquil·la i idíl·lica: aire pur, sol, silenci...

La realitat és molt diferent i fins fa uns anys, abans de l'arribada del que es diu modernització, encara més. Aquest llibre recull el testimoni de 10 persones representants d'oficis avui gairebé extingits que ens exposen com era el seu dia a dia i la seva convivència amb la muntanya. També els seus oficis ens mostren formes i costums que ja desapareixen: coses que avui es poden aconseguir amb poc esforç o comprant-les als comerços requerien un procés llarg i laboriós fa uns anys: trementinaire, saliner, serrador o pastor.

L'autor ens mostra per boca de 10 persones la memòria encara viva d'una cosa que, com bé resa el títol, s'acaba.

el portarrรณ

el portarrรณ