L’entrevista: Històries de la caserna militar de Sant Maurici

13

entrevista històries de la caserna militar de sant maurici

El Lluís Avellana em saluda i m'obre la porta només haver aparcat el cotxe. Entro i m'acompanya a través d'un passadís que porta cap a un pati interior de la casa. És una casa atípica, situada en un carrer també molt atípic del barri de Sants de Barcelona. Si em diguessin que em trobo en un poble petit m'ho podria ben creure, ja que el brogit del trànsit de la ciutat queda completament esmorteït en aquesta espècie d'oasi urbà que ens aïlla de l'exterior. Encara recordo el dia en què el Lluís es va presentar a la Casa del Parc d'Espot amb la seva dona Concepció. Va deixar sobre el taulell un grapat de fotografies de la caserna de Sant Maurici , i amb molta naturalitat, com aquell qui no vol, va començar a explicar-nos histories de la seva “mili”. Va ser aquell dia que vam quedar per a retrobar-nos en un altre moment i parlar amb més calma de tot el que havia succeït durant vuit mesos de la seva vida en aquella caserna. El land-rover puja poc a poc per la pista tot deixant enrera l'estany de Sant Maurici. El Marcel Pinós mira per la finestra tot reconeixent el paisatge. Això no hi era llavors!. Diu referint-se a una caseta d'informació del Parc. Ui, quanta gent que es veu!. Deu ser d'un col·legi tota aquesta canalla! Aviat arribem a la caserna i els ulls li brillen amb una espurna de nostàlgia. Està igual que llavors!. Saps que no hi havia estat des de que vaig acabar la “mili” ja fa cinquanta anys! Mira aquí hi havia el forn i la quadra dels matxos!. Aquí hi havia el cos de guàrdia, i a sobre de la porta, la bandera... I així, en Marcel, que minuts abans m'havia confessat que tenia por de no recordar gran cosa del que li havia succeït en aquells temps i aquell lloc, va començar a desgranar paraules, a encadenar records mentre el sol de migdia anava il·luminant els drets vessants dels Encantats.

Bé, ja hi som!. Abans de tot m'agradaria que em diguéssiu quatre coses de la vostra vida. Luís Avellana: Vaig néixer a Barcelona, al barri de Sants, el dia 31 de desembre de 1936, i és aquí on he viscut tota la meva vida. De molt jove vaig entrar a treballar a una empresa d'anomenada, la Harry Walker. Era una empresa important, alemanya, que fabricava elevadors, compressors i moltes altres coses... Al final vaig arribar a un departament on arreglàvem comptaquilòmetres de cotxes, també fabricàvem carburadors... Un mal dia l'empresa va petar i ens vam trobar tots al carrer. La vida llavors era complicada i amb els diners que em van donar vaig plantejar-me la possibilitat de muntar algun negoci, però després de meditar molt sobre l'assumpte i veure que això podria hipotecar molt la vida de la meva família, vaig decidir comprar-me un taxi i fent de taxista vaig arribar a la jubilació!!!

Marcel Pinós: Vaig néixer a casa del Batlle d'Arestui, l'any 1933. Vaig estar 29 anys a Cornellà, amb els meus germans, on teníem un bar. Quan el meu germà es va jubilar si volívem seguir amb el bar havíem de fer reformes i el vàrem vendre a l'antic propietari, així va ser com vaig tornar a pujar a Arestui. A casa Batlle ara hi viu la meva cunyada i jo que l'ajudo a guardar les vaques, sobretot a l'hivern, a l'estiu no perquè estan a la muntanya.

14

històries de la caserna militar de sant maurici

Expliqueu-me com vàreu anar a parar a fer el servei militar a una caserna com la de Sant Maurici? Quan em va tocar d'anar a fer el servei militar jo estava treballant ja a l'empresa, fent comptaquilòmetres per a motos. Em va tocar a Girona. Un dels propietaris de l'empresa que fabricava les motos era un tinent coronel, i quan va veure que es quedava sense operari i sense comptaquilòmetres va arreglar la cosa per tal que jo em pogués quedar a Barcelona i així em va fer traslladar a la caserna de Lepanto, a transmissions. Vaig aprendre l'alfabet Morse i va donar la casualitat que un bon dia van demanar voluntaris per anar a una caserna, allà al Pallars, vora l'estany de Sant Maurici. De voluntaris no se'n van presentar gaires per anar a aquell racó de mon. Em van acceptar de seguit! Vaig marxar a principis de desembre de l'any 1960, l'època millor per anar a passar unes vacances a la muntanya, en ple hivern! Es veu que em va tocar a jo perquè al ser quatre germans, sempre l'últim germà que quedava per fer la mili el destinaven a Lleida, per estar més a prop de la família. Primer vaig estar al campament de la Pobla de Segur i després a Lleida, on vaig estar un estiu. Un dia, a la tardor, van demanar si hi havia algun voluntari per anar a Sant Maurici, i jo vaig pensar, -si això està a prop de casa- i m'hi vaig apuntar. Alguns soldats els enviaven castigats per alguna tonteria que havien fet, però jo no, jo vaig pujar per voluntat pròpia, perquè voliva estar prop de casa. N'hi havia alguns de la capital que ho passaven ben malament allí dalt. Jo en canvi hi estava prou bé. Vaig arribar al novembre i hi vaig estar tot un hivern fins que em van llicenciar. Vaig passar-hi tot l'hivern i fins la primavera! Quina era la vostra missió allà dalt i quins altres companys teníeu? Com a bon telegrafista la meva feina consistia en connectar i donar novetats cada hora amb el que en deien la malla, o sigui amb altres casernes; la del Gardeny de Lleida, la de la Seu d'Urgell; Lepanto a Barcelona; Puigcerdà, etc. Transmetíem sempre en alfabet Morse encara que de vegades si el missatge era molt llarg o el senyal no arribava bé ens el feien transmetre per vodafonia, o sigui, de viva veu! Teníem un generador de gasoil, una burra que en dèiem, que fèiem servir per a transmetre les novetats i per tenir llum dos hores al vespre, a l'hora de sopar i poc més; la resta de la nit anàvem amb espelmes i para de comptar... En total érem unes 14 o 15 persones vivint allà dalt. Hi havia un sergent que tenia grau de comandant, suposo que com a recompensa per anar a manar un destacament tant perdut com aquell. Recordo un xicot de la Seu que era el mulero o sigui l'encarregat dels tres matxos que teníem per a transport; hi havia el sastre, que tenia poca feina, però això si, si algú se li trencaven els pantalons... a l'acte els tenia arreglats!. Hi havia un altre que feia de forner i gràcies a això i a que teníem un forn al costat mateix de la caserna, menjàvem pa calent cada dia! També hi havia el cuiner, el matxaca que feia de tot, i el carter, que anava a buscar la correspondència a Espot, i encara que a ple hivern no el deixàvem marxar mai sol, algun dia havíem tardat més de cinc hores per arribar al poble obrint ruta amb neu fins a la cintura! Els dies que no teníem guàrdia, la feina que tenivom era sortir a fer llenya... Però no fèvem gran cosa més. Les guàrdies eren durant el dia i a la nit tancàvom la porta i au! a fregar per dintre, un dia ho feve un i l'altre dia un altre i així anàvem fent.... Quan jo hi era érem més de 30 o 40 soldats, amb dos sargentos i un tinent. Quan vaig marxar van quedar alguns soldats que no devien durar pas gaire perquè al cap de 2 o 3 anys, van dir que s'havia cremat el quartel; llàstima, un lloc tant majo, no hi haguere d'haver pas soldats a dins suposo! Recordo que hi havia 3 o 4 matxos que servien per anar a buscar el suministro a Espot, perquè aquí no es pujava amb cotxe perquè la carretera estava malament. Quan jo hi era no hi havia sastre, sí que hi havia un noi que feve de carter i baixava cada dia a Espot a buscar el correu, baixava ell sol o amb les mules, doncs no teniva cap cotxe! En ple hivern com us ho fèieu per transitar per allí? No us sentíeu molt aïllats? Teníem raquetes i esquís, però amb la neu tova no servien de gran cosa ja que sobretot les raquetes s'omplien de neu i no hi havia manera de fer un pas! Al final obríem ruta a peu i encara anàvem més ràpids. A la cabana de Pallers teníem un punt de parada obligada durant aquestes “excursions” hivernals. Allà moltes vegades fèiem el relleu entre grups, els uns que pujaven i altres que baixaven. Fèiem foc i teníem botes i mitjons de recanvi i també sempre una bona navalla per a tallar els cordons de les sabates que moltes vegades no podíem descordar a causa del gel. Érem un bon equip i mai vam tenir cap problema important! La necessitat fa que els homes s'ajudin els uns altres! D'aïllats ho estàvem, però no tant. Teníem un telèfon amb línia directa a casa Cinto i així ens podíem comunicar, encara que a l'hivern, la línia cada dos per tres es trencava i ens tocava anar-la a arreglar. També ens comunicàvem amb els comporters de la presa de Sant Maurici que pujaven alguns dies.

històries de la caserna militar de sant maurici

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

15 No en teníem d'esquís nosaltres, però si que hi havia gent que esquiava però per aquí a prop, no feven res, perquè és mal país per esquiar. No fèvem servir ni raquetes ni esquís, anàvom sempre a peu. Quan hi havia molta neu mos quedàvom per aquí a prop, agafàvom la serra i la destral i a fer llenya... No hi havia motoserres en aquella època. Aquí hi pujava poca gent, els de la hidroelèctrica pujaven poc i d'excursionistes en veia pocs també, alguns que voliven anar a escalar els Encantats i me'n recordo que a la primavera quan no hi havia neu pujava algun francès fins a Sant Maurici i tornava a baixar! I del fred que me'n dieu? Era dur allò! De fred intentàvem no passar-ne gaire! Teníem unes serres grans i vinga! a tallar pins per a fer foc! A la caserna hi havia dues llars de foc una a la planta baixa, en una sala molt gran, i una segona al primer pis, a les habitacions. Nosaltres dormíem al primer pis on també estaven les transmissions. Recordo que alguna vegada havíem saltat del primer pis al carrer, directament sobre la neu que arribava gairebé al nivell de les finestres! De tota manera quan jo hi vaig anar, alguns dels serveis ja no es feien, com per exemple les guàrdies; a la nit tancàvem les portes i a dormir!. Abans si que feien guàrdies i més exercicis militars però a la meva època això ja havia passat a la història. De gana tampoc em vam passar ja que abans de nevar pujava un camió amb el subministrament necessari per a passar tot l'hivern: farina, trumfes, fesols, vi.... Si algun dia ens faltava alguna cosa i ja havia nevat poc o

molt, fèiem servir els matxos per anar a buscar el que ens feia falta. També alguna vegada ens havien avisat que algun corder o alguna vaca s'havia estimbat i durant uns dies teníem carn fresca! Alguns altres menús ara resultarien poc apropiats, com l'arròs amb esquirol, però llavors eren altres temps! També pescàvem a l'estany, fèiem com els esquimals, un forat al gel i truites al plat!. De fred no en feve tots els dies, però si que hi havia un soldat que mirava la temperatura i un dia estàvom a 30 sota zero!!, això va durar uns 15 dies, va fer molt de gel. Hi havia moltes nevades, abans nevava més que ara, i de vegades a les mules els hi arribava la neu a la panxa. Quan havies de fer ruta, si era cara avall no paties tant com cara amunt, que ens agafàvom a la cua de les mules i cap amunt. Recordo que fèvem una mica de gimnàstica o d'instrucció, però a dins del quartel i de vegades, algun dia, si havíem de marxar agafàvom tot l'equip amb el fusell i tot, i anàvom a Ratera i d'allà tornàvom a baixar. Més amunt no hi havíem anat mai. Recordo que de pa no en faltava i ens donaven un o dos xuscos al dia. Era la única cosa que ens la fèvem aquí, era de forment i no gaire bo, era una mica cru! Segur que recordeu algun dia especialment difícil per allí dalt! Oi tant que els recordo!. Especialment un dia d'una tempesta molt forta amb molts llamps i trons que ens feien estar a tots esporuguits encara que estàvem a cobert. També un dia de torb, a l'hivern, una ventada va agafar un pi gros i el va arrencar fent-lo volar fins l'estany, i allí es va

històries de la caserna militar de sant maurici

quedar, donant voltes com una baldufa! Recordo també la nit de Nadal i els pensaments que et venen al cap en una nit com aquesta quan estàs fora de casa. Va ser fotut allò! Tots estàvem una mica trists! També ara penso que si algú s'hagués posat malat de debò o hagués tingut un accident ho hagués tingut malament, ja que no teníem personal sanitari. Però això ho dic ara, amb uns quants anys a sobre, llavors no hi pensàvem amb aquesta possibilitat, érem joves! I tant! Recordo quan baixaven les allaus que per sort mai van agafar a cap soldat i també algunes nits d'hivern que feve una torbera de por.. A vegades quan es posava a nevar, nevava una setmana sencera, sense parar... mentre no faltés menjar... ens quedàvom allí a la vora de la llar de foc. Me'n recordo que jo estava a la primera llitera de la planta baixa. Segur que sempre que podíeu us escapàveu cap a Espot! Home sempre que podíem hi baixàvem, a veure si podíem veure gent i alguna xicota! Però sempre vam fer bondat! De casa de vegades ens enviaven algun paquet i llavors aprofitàvem per baixar. Anàvem al bar de Cinto i menjàvem, jugàvem a cartes i si convenia li donàvem un cop de mà a portar llenya o altres feines, així també ens distrèiem una estona i canviàvem de feina. No sé si és, perquè venia de Barcelona però a mi em semblava que no hi havia ningú. Era una mica avorrit per un jove! Només baixàvom algun diumenge, però no ho fèvem gaire. A Espot només hi havia gent de poble i prou. Recordo que parlàvom amb casa Cinto d'Espot i un dia el meu germà, que feve molt de temps que no teniva noticies meves va trucar aquí i li va contestar el sargento, que em va dir -está tu hermano abajo, en Espot, que quiere hablar contigo; si quieres puedes ir a verle, pero tendrás que ir andando- i hi vaig anar i vaig estar tota el dia a Espot xarlant, i en acabar vaig tornar a pujar cap aquí. Ell va marxar cap a Arestui, a peu, perquè no hi havia cap taxi. La veritat és que no se m'havia acudit que podien passar maldecap els de casa, ja que a mí em semblava que hi era tan a prop que no feve falta dir rès! Coses del jovent! Teníeu visites especials? Llavors ja pujaven excursionistes que anaven de travessa o a fer alguns dels pics de la zona. De lluny ja els sentíem com pujaven. Estàvem molt contents i moltes vegades els convidàvem i aprofitàvem per xerrar amb ells, que bona falta ens feia!. Durant els vuit mesos que vaig estar-hi en van passar bastants. Una altra persona que també pujava era un capellà, mossèn Picolo d'Espot. Quan podia, venia expressament a dir missa a l'ermita de Sant Maurici per a nosaltres sols i, com que el pobre home havia fet l'esforç de pujar expressament, anàvem tots a missa, tant si hi crèiem com si no. Un dia va pujar el capità general de Catalunya, Camilo Alonso Vega. Ell sí que va pujar amb jeep! Aquell dia tot era lluent; la caserna ben neta, fusells i botes brillants. Recordo que va anar a la cuina a menjar i al veure el ranxo que donaven als soldats va fotre una bona bronca al cuiner, i li va dir: -esta comida no la pueden comer los soldados, esta comida no es para soldados que estan en una montaña como ésta, en un desierto como este, quiero comida más buena y mejor- Si, si... ho recordo! I tant que s'hi va notar, a partir d'aquella vegada el menjar va ser molt millor! Aquella sí que va ser una visita ben aprofitada! Que penseu quan veieu l'edifici en el seu estat actual? Ara, quan veig aquest edifici enrunat, m'agafa una certa tristor ja que va ser casa meva durant vuit mesos. Després de fer el servei militar hi he pujat tres vegades més, alguna amb els meus fills i la darrera va ser fa poc,

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

16

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

17

històries de la caserna militar de sant maurici

quan vaig venir a la Casa del Parc i us vaig ensenyar les fotos. Em sap greu que l'edifici estigui així, penso que es podria aprofitar per alguna cosa, no sé, potser un refugi, un lloc de trobada per la gent on es podria donar un bon servei als excursionistes, fer-hi una exposició del que es pot trobar al Parc i la història de la mateixa caserna. És una veritable llàstima que un edifici tan ben construït i integrat en l'entorn no se li doni una utilitat! Molta gent passa de llarg i ni el veu... És una llàstima que es perdi d'aquesta manera el poder recordar un bocí de la nostra història! Em dona molta tristor al veure'l així amb lo majo que era. Em sap greu veure'l abandonat, ja que ara podria servir per moltes coses com a refugi per exemple. M'agradava estar aquí, era com estar a casa, estàvom ben tranquils. Com heu vist el Parc? Les coses han canviat molt. Pensa que nosaltres havíem arribat a caçar esquirols i guineus per a vendre la pell! Ja em diràs! Sempre recordaré la visió dels ulls de les guineus a la nit i veure-les passejar pels voltants de la caserna sobre la neu en les nits de lluna plena. Ara hi ha molta més gent! Però és normal sent un indret tant bonic. Penso que el poble d'Espot n'ha sortit molt beneficiat de tenir el Parc, que he vist molt arreglat i molt ben cuidat. Alguna cosa m'ha sobtat com la passarel·la de fusta que hi ha a prop de l'estany. No m'agrada gaire, però també penso que està be que tothom pugui gaudir d'aquest paisatge i que potser cal sacrificar una mica algun espai per a donar aquesta oportunitat a les persones que tenen alguna discapacitat. Bueno, el paisatge i l'estany és el mateix, però ara he vist més molta més gent i més coses com el pàrquing, la passarel·la, això si que és diferent. També he vist que hi ha

molts càmpings al poble, abans no n'hi havia cap. Només hi havia el poble i la gent que eren pagesos i que teniven ovelles i vaques, i visquiven d'això, ara ha canviat i la gent viu del turisme, això està bé. Abans de rics n'hi havia tres o quatre, els altres erem pobres!! Et vull ensenyar una cosa, em diu el Lluís. S'aixeca de la cadira i amb un cert aire misteriós torna amb un objecte embolicat amb una bossa de plàstic. No em puc ni imaginar quina classe d'objecte pot tenir a dins de la bossa. Serà algun record inconfessable? Fins i tot, gràcies a la meva imaginació desbocada i per la forma de la bossa penso per un moment que traurà alguna arma, una pistola, o alguna cosa semblant que havia pispat quan va marxar!. Finalment s'aclareix el misteri, al treure un inofensiu tros de plom de la canonada d'un dels lavabos de la caserna! Aquesta era la seva arma! El record d'un temps que mai tornarà!

Seiem en un petit bar a Espot per a prendre un cafè amb llet. En Marcel continua explicant l'episodi de la visita del capità general que tants bons resultats culinaris va donar. Al seu costat , en Jaume, el seu nebot, que és guarda del Parc, se'l mira amb una barreja de tendresa i admiració. S'assemblen molt, o al menys a mi m'ho sembla. Penso en el pas del anys... Tinc davant meu dues generacions diferents, allunyades en el temps però arrelades a una mateixa terra... Hem de marxar, diu en Marcel, que tenim herba per empacar i igual per la tarda fa una gotellada! La terra, l'herba, els animals... Una manera de viure que es resisteix a desaparèixer... Què ens depararà el futur?