Coneguem el Parc - Els crespinells - La papallona Apollo

21

flora els crespinells

Hi ha una relació força estreta entre les erugues, que donaran lloc a les papallones adultes, amb les plantes que els serveixen d'aliment: De vegades, les larves de les papallones poden alimentar-se d'un ampli ventall d'espècies; encara que el més normal és que les erugues siguin molt llepafils i només mengin un reduït nombre de plantes, pertanyents totes elles al mateix gènere o família. En el cas de l'apol·lo (protagonista de l'article de fauna d'aquest número) les erugues només s'alimenten d'espècies de la família de les crassulàcies, normalment del gènere Sedum i, algun cop si no hi ha res més, algun matafoc (del gènere Sempervivum). En general, els membres d'aquesta família (les crassulàcies) tenen les fulles més o menys engruixides (crasses vol dir gruixudes) i aquesta característica els permet colonitzar amb èxit indrets molt eixuts, com ara les esquerdes i els replans de les roques. Allà on es pot acumular una mica de terra per a fixar-hi l'arrel, segur que trobarem algun representant d'aquesta família. Entre ells, els crespinells ( Sedum sp) són els seus representants més estesos i comuns. N'hi ha al voltant d'una dotzena d'espècies citades al Parc Nacional. La majoria dels crespinells (com S. album, S. anglicum o S. alpestre...) tenen fulles cilíndriques, plenes d'aigua al seu interior, que són menjades per molts animals, a part de les erugues de l'apol·lo. A aquestes característiques fan referència alguns dels noms populars (tan en català com en castellà) pels quals també es coneixen aquestes plantes: raïm (o arròs, o pinyons...) de pardal (o de gat, de gos, de moixó, de gripau, de llop, de llangardaix, de rata o fins i tot de bruixa!...). Si els tastem, trobarem que tenen un cert gust agre i picant. Algun crespinell ( Sedum acre) també es coneix com a pebre de paret) ja que en aquest cas encara contenen més quantitat d'aquesta substància de gust picant. En medicina popular se'ls fa servir per les seves propietats refrescants i cicatritzants; aniran bé doncs per a curar ferides: Sedum telephium (anomenat també fabària, bàlsam) és un crespinell bastant més robust que els seus congèneres (sovint fa ben bé dos pams d'alçada) i té les fulles planes, fet que el fa força diferent dels seus parents... Doncs aquestes fulles es poden fer servir com una mena de “tirita” natural. La recepta és fàcil: agafem una fulla; li arranquem, amb cura, la pell de la seva cara superior, i l'apliquem directament sobre la ferida. També es pot fer servir, de la mateixa manera, per estovar les durícies (d'on li ve el nom en castellà de “hierba callera”). Hem vist com d'estretes són, de vegades, les relacions entre els animals i les plantes; de manera que la presència d'un depèn de l'existència de l'altre, com també passa en moltes plantes amb flors adaptades a ser polinitzades per un determinat tipus d'insecte... però aquest és un altre tema, potser per a un proper Portarró...

22

fauna la papallona apol·lo

Quan passegem per les nostres muntanyes, molts cops no som capaços de percebre tota la diversitat animal que ens envolta, i ens centrem només en els grans mamífers i alguns rapinyaires. Són molts altres els animals de diferent mida, forma i color que ens envolten, destacant-hi els insectes, i no només els molestos mosquits i mosques, que tots tenim presents, sinó també diferents escarabats, formigues, libèl·lules, papallones... Tots ens hem fixat algun cop en les papallones blavetes que s'acumulen en abeuradors o, fins i tot, ens podem haver aturat a mirar alguna papallona de mida i colors espectaculars. Us recomanem que d'ara endavant us fixeu en aquests petits acompanyants de les vostres visites, que us sorprendan molt si els hi dediqueu una estona! La papallona apol·lo és una de les papallones més espectaculars i boniques dels Pirineus. Pertany al grup dels Papiliònids, grup amb tan sols cinc espècies al nostre país, algunes d'elles molt vistoses i comunes, com són Iphiclides podalirius i Papillio machaon. Al Parc Nacional, trobem els dos únics representants del gènere Parnassius presents a Catalunya, P. apollo, vinculada als crespinells (Sedum spp.) i P. mnemosyne, vinculada a les tisoretes (Corydalis spp.) Aquesta relació rau en que les erugues d'aquestes papallones necessiten aquestes plantes per nodrir-se. L'apol·lo és una espècie paleàrtica de distribució boreoalpina associada, al centre i sud d'Europa, als principals sistemes muntanyosos. A la península Ibèrica la trobem als Pirineus, serralada Cantàbrica, als sistemes Ibèric i Central, Sierra Nevada i les serres de Filabres, Gádor i María. Aquest tipus de distribució, amb poblacions aïllades sotmeses a condicions ambientals diferents, ha donat lloc a la seva diferenciació i, per part dels entomòlegs, a la descripció de nombroses formes geogràfiques (fins a 24 tan sols a Espanya). Tanmateix, són necessaris estudis exhaustius (p. ex. aplicant tècniques modernes de genètica) per determinar quines d'aquestes formes tenen validesa taxonòmica i poden constituir veritables subespècies. De forma general, als Pirineus la trobarem entre els 1.000 i els 2.500 metres d'altitud, preferentment en prats amb o propers a afloraments rocosos, on creix la planta nutrícia (vegeu article central d'aquest mateix número del Portarró). El seu cicle vital s'inicia amb un petit ou rodó, de color blanquinós, que la femella deixa caure durant l'estiu prop d'on creixen els crespinells. L'eruga passa l'hivern dins d'aquest ou, ja totalment formada, però no emergeix fins a finals de la primavera següent. Té una coloració molt cridanera, negra amb taques taronges als costats, i alguns estudis apunten que podria tractar-se d'un comportament mimètic respecte a un milpeus tòxic (Glomeris guttata). L'eruga s'alimenta dels crespinells durant la primavera i començaments d'estiu, fins assolir una llargada propera als 5 cm. En aquest moment, s'amaga entre la vegetació i teixeix un capoll poc elaborat, dins del qual crisalida. Així doncs comença la metamorfosi, un procés extraordinari durant el qual té lloc la destrucció de tots els teixits i òrgans de l'eruga per la posterior formació de l'adult. Normalment triga de dues a quatre setmanes a emergir l'adult, que comença a volar després d'un parell d'hores, quan estira bé les ales. L'apol·lo és una papallona molt grossa, amb les ales de color blanc trencat, taques negres a l'ala anterior i vermelles, com si fossin ulls, a l'ala posterior. El cos es bastant pilós, sobretot en els mascles. Aquestes característiques, així com el seu vol pausat, fan que sigui molt fàcil d'identificar. Una curiositat d'algunes espècies de papallona, com Parnassius apollo, és que durant la còpula, que dura un parell d'hores, el mascle segrega, a part del esperma, un líquid que cobreix la zona de l'aparell reproductor femení i que posteriorment es solidifica. És un mecanisme per evitar la competència entre mascles, de forma que tant sols el primer en copular serà el que fecundarà la femella. Per entendre-ho fàcilment seria un “cinturó de castedat” natural. Esperem que tingueu sort i pugueu gaudir de l'observació d'aquesta papallona a les vostres excursions pels Pirineus, on la podreu veure volant entre el juny i l'agost. Tant si esteu al Parc Nacional com fora, no n'agafeu cap, ja que es tracta d'una espècie amenaçada i protegida pels convenis de Berna i CITES (Conveni Internacional de Tràfic d'Espècies). Entre els principals problemes de conservació que l'afecten destaca el canvi climàtic, especialment a les poblacions situades en les altituds més baixes, l'aïllament d'algunes poblacions, i puntualment, la recol·lecció excessiva i la pressió turística. Josep Piqué Palacín Jordi Canut i Bartra