21
coneguem el parc
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
flora els crespinells Hi ha una relació força estreta entre les erugues, que donaran lloc a les papallones adultes, amb les plantes que els serveixen d'aliment: De vegades, les larves de les papallones poden alimentar-se d'un ampli ventall d'espècies; encara que el més normal és que les erugues siguin molt llepafils i només mengin un reduït nombre de plantes, pertanyents totes elles al mateix gènere o família. En el cas de l'apol·lo (protagonista de l'article de fauna d'aquest número) les erugues només s'alimenten d'espècies de la família de les crassulàcies, normalment del gènere Sedum i, algun cop si no hi ha res més, algun matafoc (del gènere Sempervivum). En general, els membres d'aquesta família (les crassulàcies) tenen les fulles més o menys engruixides (crasses vol dir gruixudes) i aquesta característica els permet colonitzar amb èxit indrets molt eixuts, com ara les esquerdes i els replans de les roques. Allà on es pot acumular una mica de terra per a fixar-hi l'arrel, segur que trobarem algun representant d'aquesta família. Entre ells, els crespinells (Sedum sp) són els seus representants més estesos i comuns. N'hi ha al voltant d'una dotzena d'espècies citades al Parc Nacional. La majoria dels crespinells (com S. album, S. anglicum o S. alpestre...) tenen fulles cilíndriques, plenes d'aigua al seu interior, que són menjades per molts animals, a part de les erugues de l'apol·lo. A aquestes característiques fan referència alguns dels noms populars (tan en català
com en castellà) pels quals també es coneixen aquestes plantes: raïm (o arròs, o pinyons...) de pardal (o de gat, de gos, de moixó, de gripau, de llop, de llangardaix, de rata o fins i tot de bruixa!...). Si els tastem, trobarem que tenen un cert gust agre i picant. Algun crespinell (Sedum acre) també es coneix com a pebre de paret) ja que en aquest cas encara contenen més quantitat d'aquesta substància de gust picant. En medicina popular se'ls fa servir per les seves propietats refrescants i cicatritzants; aniran bé doncs per a curar ferides: Sedum telephium (anomenat també fabària, bàlsam) és un crespinell bastant més robust que els seus congèneres (sovint fa ben bé dos pams d'alçada) i té les fulles planes, fet que el fa força diferent dels seus parents... Doncs aquestes fulles es poden fer servir com una mena de “tirita” natural. La recepta és fàcil: agafem una fulla; li arranquem, amb cura, la pell de la seva cara superior, i l'apliquem directament sobre la ferida. També es pot fer servir, de la mateixa manera, per estovar les durícies (d'on li ve el nom en castellà de “hierba callera”). Hem vist com d'estretes són, de vegades, les relacions entre els animals i les plantes; de manera que la presència d'un depèn de l'existència de l'altre, com també passa en moltes plantes amb flors adaptades a ser polinitzades per un determinat tipus d'insecte... però aquest és un altre tema, potser per a un proper Portarró...
