caminem pel parc
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
el tuc des carants
pels estanys del pessó La tardor s’allarga, exuberant com poques, desplegant tota la seva varietat cromàtica pels racons de les valls, i el tuc des Carants (2.799m) ens convida, amb el seu posat tímid, a contemplar tanta bellesa des de la seva perspectiva discreta i privilegiada. Amb aquesta gran expectació ens endinsem a la ribera de Sant Martí (1.692m), en el punt on la carretera que ve del poble de Taüll creua, pel pont de la Ribera, el riu de Sant Martí. Entrem a la vall per una pista situada al marge esquerre del riu seguint el GR11-20. En aquest primer tram del camí ens atrauen les empremtes d’un passat i un present que van marcant la vida d’aquest meravellós entorn, les seves valls, la seva gent: murets de pedra seca, mig caiguts, que arrosseguen amb ells les vores de les feixes on encara fa pocs anys es conreava i paixia el bestiar; una antiga pedrera abandonada, propietat de Boí-Taüll, d’on es van treure graves per arreglar la carretera d’accés a l’estació d’esquí i cobrir parts del que actualment és el resort del Pla de l’Ermita, però que antigament eren un conjunt de mulleres on la gent de Taüll anava a buscar granotes per a cuinar un dels seus plats preferits, la truita d’anca de granota; i cartells de fusta que ajuden a orientar-se als excursionistes que recorren aquests indrets i que deixen entreveure la prosperitat del turisme a la zona. El nostre camí recorre, als seus inicis, el fons de la vall. Vora el riu, faigs (Fagus sylvatica) i bedolls (Betula pendula) ens regalen els seus últims colors de tardor que contrasten amb el verd intens dels pins negres (Pinus uncinata). Just després de la pedrera, un indicador ens marca un petit corriol que s’enfila cap a l’esquerra guanyant ràpidament alçada entre feixetes dels feixans de la Ribera, envaïdes per ginestes (Genista balansae) que li donen un aire mediterrani, i més endavant, al límit entre bosc i tartera, descobrim algunes cotoneres (Eriophorum angustifolium) que ens sorprenen suaument entre les punxes dels ginebrons (Juniperus communis). Alguns rastres d’animals són molt presents al llarg del nostre recorregut; es tracta d’excrements, vermellosos i plens de llavors, de guineu (Vulpes vulpes), porc senglar (Sus scrofa) i marta (Martes martes) o fagina (Martes foina) que aprofiten per menjar els últims fruits de la tardor. Passem sota el serrat des Costes, rocosa raconada d’esquists i granits i sota el barranc de Carants que ens convida a mirar enrere i observar les siluetes superposades de la collada de Basco i del port de Gelada, i també a la nostra dreta, on s’obre la valleta de les cometes de Moró. Amb el riu ja ben avall entrem al bosc i després de passar una tanca per al bestiar, recorrem camí cap a la Boïga de Sala. És en aquest punt on la vall se’ns mostra fins al Port
23
de Rus, pas natural que comunica l’Alta Ribagorça i la Vall Fosca. Abandonem el GR11-20 i ens guiem per unes estaques grogues en direcció al NE, pujant pel costat esquerre del barranc del Pessó, escombrat pee les allaus. A partir d’aquest punt el camí és poc marcat i sovint l’haurem d’intuir cercant fites. Sense pujar massa creuem el barranc i seguim enfilant-nos pel marge dret. El camí travessa una zona de riuets desdibuixats i petites tarteres i aviat ens adonem que ens trobem al límit dels 2.000 metres, ja que el bosc comença a esclarir-se. Continuem per una zona herbosa on les roques es fan cada cop més presents i ens mostren com anys de gelifracció han anat fragmentant les seves estructures fins conformar aquest paisatge tan singular. Amb els darrers pins arribem a l’estany Xic de Pessó (2.436m). La natura se’ns torna generosa als nostres ulls... un ramat d’una vintena d’isards (Rupicapra pyrenaica) creua amb agilitat la part baixa del vessant del tuc des Carants i al mirar a l’est intuïm la grandesa del paisatge que ens espera. Voregem l’estany pel marge dret travessant una petita tartera i en pocs minuts acabem d’arribar a l’estany Gran del Pessó (2.492m), remuntant un ressalt propi de les valls glacials amb la seva forma esglaonada. La foscor de les aigües d’aquest estany ens atrau tant com la bellesa dels imponents pics que l’envolten, com el gran pic del Pessó (2.894m), on les primeres nevades han destacat els seus relleus, convertint-los en un veritable regal per als sentits. Per als qui s’animen a seguir caminant, deixem a la nostra esquena la collada del Pessó i dirigim les nostres passes al nord, cap a la collada del Montanyó, per un camí no marcat però evident, que transcorre per zones d’herba i roca roja. Al coll es dibuixa el límit entre la Zona Perifèrica i el Parc Nacional, i se’ns descobreix el Montanyó de Llacs com una de les entrades naturals a la ribera de Sant Nicolau i a indrets emblemàtics del Parc com Aigüestortes, el Portarró, Contraix o, més allunyat, el pic de Subenuix que s’alça solemne. Resseguint la carena, i intentant no destorbar la presència d’una perdiu blanca (Lagopus muta) que està acabant de canviar el seu plomatge, ens atansem al cim del tuc des Carants: balcó de valls, del Parc, cap enfora i cap endins; observatori d’aquesta singular realitat que viuen els espais protegits. Se situa en la línia divisòria entre molts conceptes punxencs i sovint enfrontats, que es troben en un mateix escenari. Una darrera mirada cap a les cometes de Moró i cap al seu futur incert ens fa reflexionar sobre la importància de permetre a la natura viure sota el seu propi ritme, encisador i ple de saviesa. Mercè Jiménez Moral
