3 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
presentació Un nou hivern, estrany com cap dels darrers quasi vint anys, ha arribat fins als paisatges d’Aigüestortes i Sant Maurici. Un hivern perquè així ho diuen les lleis de l’astronomia però estrany perquè... ni ha fet ni fa el fred a què ens tenen acostumats aquests dies ni han caigut les neus que, normalment, guarneixen amb formes capricioses les nostres muntanyes amb la gèlida col·laboració del vent de port. Parlant amb la gent del país, sí que recorden d’altres hiverns com aquests, l’últim allà cap a finals de la dècada dels vuitanta. Els uns, els que tenen animals, ho agraeixen ja que els ha permès allargar al màxim el temps de péixer les muntanyes i el nedio dels voltants dels pobles; els altres, els que depenen de la neu, com a recurs turístic, s’han hagut d’estrènyer el cinturó sense perdre l’esperança que un dia o altre arribarà la tan desitjada aigua blanca. El que queda clar per a tothom és que la natura cada cop es torna força capriciosa i més canviant. Ara bé, aquest canvi climàtic potser no és l’excepció sinó la regla. Reflexionem, per tant, en profunditat sobre el perquè de tot plegat! En aquest marc excepcional, apareix un nou número del butlletí del Parc Nacional, i en van vint-i-un, que un cop més ha intentat fer una mostra diversa i acurada del gran univers d’idees i imatges en què es troba girant sempre un espai natural protegit com el nostre. El butlletí comença, per una banda, amb un resum de les troballes arqueològiques fetes des de 2004, i per una
altra, amb una avaluació sorprenent de les poblacions de senglar al Parc. L’entrevista, aquest cop, marxa cap a terres araneses i ens ofereix una extensa tertúlia amb un antic correu aranès, que als seus 87 anys continua gaudint d’una memòria fascinant. Després de les notícies breus, el gesp, aquella gramínia que pica, i l’escurçó, aquella serp que mossega, seran els nostres hostes en els apartats de flora i fauna, alhora que ens interessarem per saber qui va ser Sant Maurici, el sant que ha donat nom a un dels estanys més famosos dels Pirineus. Per acabar, ens passejarem per uns altres estanys, els del Pessó, a la vall de Boí, on gaudirem d’una natura privilegiada. Les novetats bibliogràfiques publicades durant els darrers mesos tancaran aquest número. Com dèiem a l’inici, un nou any meteorològic ha començat. Quines sorpreses ens oferirà és una incògnita. Després de les glaciacions, fa 15.000 anys, la temperatura mitjana d’Europa sembla ser que va augmentar més de 10 graus en menys d’un segle. Un canvi climàtic va ser el responsable, entre d’altres coses, de l’ocàs de l’imperi romà. Per tant, les variacions climàtiques de caire natural són una constant des de fa mil·lennis i les de caire antròpic, des de mitjans del segle XIX. Quines seran les seves conseqüències sobre els escenaris pirinencs? Cap a quin tipus de clima ens dirigim? Pluges i nevades més variables i irregulars, temperatures més suaus... El trencaclosques climàtic i meteorològic del futur està servit!
