9 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
la població de senglar al parc que les pastures amb furgades mostren una major diversitat i riquesa de les seves comunitats florístiques. A més, el senglar contribueix a reduir la presència de pèl caní (Nardus stricta), espècie d’escàs valor pastoral que acostuma a dominar certes comunitats amb una pastura intensa de vaques. Per tant, el senglar també és causant d’un rejoveniment dels prats empobrits a causa de la dominància d’unes poques espècies i que tenen tendència al tancament. No tot és negatiu en el senglar! I encara podríem pensar en una altra relació en el sistema: l’atracció que poden suposar per als senglars les comunitats d’invertebrats (especialment coleòpters) detritívors, que es desenvolupen en les femtes de les vaques i que són també un element de la dieta del senglar. Tot un curiós entramat de connexions tròfiques entre diferents elements del sistema, una d’aquestes fascinants meravelles de l’ecologia dels nostres paisatges. Densitat de senglar al Parc Nacional. Cal controlar la població? Però tornem a un aspecte essencial per a la gestió. Per respondre aquesta pregunta hem de recordar que la presència del senglar dins el Parc Nacional és molt baixa a l’hivern, ja que l’espècie es desplaça en aquesta època cap a les zones més baixes situades a la Zona Perifèrica de Protecció on es troben terrenys cinegètics, com la Reserva de Caça Alt Pallars-Aran i diverses àrees privades de caça. Per tant, la població de senglar del Parc Nacional ja està subjecta a control: es caça en els terrenys cinegètics de la seva perifèria. Per altra banda, les dificultats d’obtenció d’aliment durant els hiverns més rigorosos, com ho fou el 2004-2005, comporten que el senglar redueixi el seu pes i empitjori la seva condició física, amb la conseqüent disminució de la productivitat de la població. Per tant, aquestes poblacions tenen un potencial de creixement inferior a les d’altres regions més temperades on l’espècie troba millors condicions i aliment. Tot plegat explica el fet que les densitats de població del senglar en aquests sectors dels Pirineus
siguin de les més baixes de Catalunya, situant-se actualment per sota dels 2 individus cada 100 ha. En conseqüència, podem dir que cal seguir controlant la densitat de senglar per evitar que assoleixi nivells més alts i pugui generar perjudicis a les activitats agrícoles i ramaderes o a algun element dels sistemes naturals del Parc Nacional, però actualment la caça que es practica a les rodalies del Parc Nacional és suficient per garantir el control poblacional. A més és possible que, en un futur proper, aparegui un nou element de control, el llop, predador natural de l’espècie que ha començat la recolonització del país i ja és present en altres indrets dels Pirineus, com al CadíMoixeró. De ben segur que aquest serà un nou aspecte que en el futur haurem de considerar per a la gestió de les poblacions del senglar. Carme Rosell Pagès i Marc Fernández Bou Agraïments En els treballs sobre la població dels senglar hi han participat els tècnics Alberto Jiménez, Ferran Navàs i Moisés Anglada, i també s’ha comptat amb la col·laboració de Josep Maria Espelta, del CREAF. Agraïm el suport del personal del Parc Nacional i, en particular, de Paula Prieto, encarregada de la direcció dels treballs, de Jordi Canut i del guarda Juanito Gil, amb qui hem tingut la sort de compartir llargues caminades durant els mesos previs a la seva jubilació, després de tota una vida de treball dedicada al Parc Nacional. També el nostre reconeixement als agents del Cos d’Agents Rurals i a Elena Vega que han participat en algunes prospeccions, així com a Ricardo García, de l’Instituto Pirenaico de Ecología i a Juan Herrero, del Departamento de Ecología, Universidad de Alcalá, que ens han facilitat informació sobre estudis sobre els senglar als Pirineus aragonesos. Finalment, agraïm la col·laboració de la Direcció General del Medi Natural (Departament de Medi Ambient i Habitatge) i la cessió de dades sobre aspectes cinegètics a la Zona Perifèrica de Protecció i àrees limítrofes. L’estudi fou finançat pel Ministerio de Medio Ambiente.
