3 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
presentació A finals del segle XIX, per pujar des de Barcelona als Pirineus Centrals calien tres dies de viatge. El primer dia s’havia d’arribar a Tàrrega amb el ferrocarril de vapor de la línia Madrid - Barcelona que havia arribat a Lleida el 1860, molt abans que l’alta velocitat s’aturés a la renovada estació de Lleida - Pirineus. Allí es prenia una diligència que passava tot fent giragonses i saltirons pel port de Comiols, cap a la conca de Tremp i la Pobla de Segur. En aquells temps aquesta localitat era un punt estratègic per als viatgers dels Pirineus, perquè aquí s’acabava la carretera –una polsosa pista de terra– i calia emprendre el camí a lloms de cavalleria: o bé cap a Sort i Esterri d’Àneu, a través del camí que s’havia obert al congost de Collegats no feia pas gaire temps; o potser per la vall Fosca, cap a Cabdella, travessant el port de Rus, cap a Caldes de Boí o el Pont de Suert. Allargar-nos a la Val d’Aran volia dir afegir un dia més de feixuga marxa pels ports de Vielha o de la Bonaigua potser rostant un trosset de regalèssia de muntanya! Eren temps en què la ramaderia era l’activitat principal d’aquestes comarques. El viatger que s’aventurava per aquests perillosos camins sovint se sentia acompanyat per altres vianants, colles de traginers o alguns xolladors que anaven de poble en poble a oferir els seus serveis per xollar (esquilar) a les ovelles i amb qui es podia
compartir el trajecte i un traguet de la bota de vi. Aquests camins i molts d’altres eren els que va seguir Mossèn Jacint Verdaguer ara fa cent vint-i-cinc anys per tal de poder descobrir aquestes muntanyes que un temps després esdevindrien l’únic parc nacional que existeix a Catalunya i punt de destí de nombrosos visitants de tot el món que, com Mossèn Cinto, volen conèixer un dels indrets més bells del nostre país. Ben segur que en devia veure un munt de coses, per aquí. Però el que no va poder-se trobar mai, supo-supo en un tombant del camí, ombrívol, enmig d’un bosc, va ser cap cérvol, ni daina, ni cabirol: tots ja havien estat pràcticament extingits de gran part de Catalunya per l’acció depredadora de l’ésser humà. Només gràcies a diferents repoblacions efectuades als Pirineus –una altra acció, tan humana com l’altra– avui en dia podem gaudir de l’espectacle de la brama del cérvol que a la tardor omple els nostres boscos amb el seu brogit; o bé trobar algun d’aquests grans herbívors pasturant plàcidament en un prat o fugint de pressa i corrents però amb una certa elegància davant de la nostra presència! No sabem pas si Verdaguer va aprofitar la seva estada a la vall de Boí per pujar al port de Gelada, com fan encara els ramaders, i baixar tot passejant cap a Senet. Potser si hagués tingut aquest número del Portarró a les seves mans, encuriosit, hi hagués anat a treure el nas...
