Belles i amb nom

Els noms vulgars de les plantes foren i són, sense cap mena de dubte, molt útils per a la parla quotidiana. Però aquests noms vernacles resultaven en ocasions imprecisos ja que no eren universals i eren aplicables a una sola llengua. Únicament algunes plantes tenien nom i per filar encara més prim, a vegades el nom de dos plantes coincidia o en tenien més d’un. Fou Carl von Linné qui al segle XVIII va posar fi a l’embolic i va establir les bases de la nomenclatura botànica, segons la qual tota espècie quedava definida de forma exclusiva mitjançant la combinació de dos paraules en llatí: el gènere i l’epítet específic. I és així com botànics de totes les èpoques han anat anomenant les plantes, removent entre llatinades i seleccionant, a vegades molt elegantment, paraules que en molts casos són capaces de provocar vols de la nostra imaginació. Dilatem les nostres pupil·les davant d’algunes de les més belles flors del Parc Nacional i dels Pirineus, i reflexionem una mica sobre els seus noms... Místics són els noms d’alguns gèneres, com el cas de Dianthus, els clavells silvestres, que ens connecten, potser per l’embriagadora olor d’algunes de les seus espècies, amb la mateixa divinitat. De fet, el nom Dianthus prové de les paraules gregues “deu” (genitiu de “zeus”, déu) i “anthos” (flor). Un altre gènere amb representants en l’alta muntanya del Parc, Alchemilla, opta així mateix per la mística, ja que les gotetes que de forma tan subtil i artística ploren les puntes de les fulles no foren sinó l’aigua celest que els alquimistes utilitzaren en l’obtenció de la pedra filosofal. Hi ha un altre grup de plantes, els gèneres dels quals retran homenatge a personatges mitològics. Aquí tenim atractives flors de muntanya, incloses en els gèneres Narcissus, Adonis, Daphne o Silene, aquest últim pare adoptiu i preceptor de Dionisos, sempre representat amb el ventre rebotit, similar als calzes d’algunes espècies d’aquest gènere. També el nom del delicat lliri que esquitxa els prats estivals del Parc, Iris xiphioides fa, per una banda, referència a la semblança de la flor a una espasa (“xiphos”) i per una altra, recorda la figura de la mitològica Iris, germana de les Harpies, personificació de l’arc iris que anuncia el pacte entre els homes i els déus posant fi a la tempesta.

9

belles i amb nom!

Un altre grup de botànics decidiren honorar la figura de personatges històrics o pseudohistòrics. Per exemple, el gènere Achillea recorda que, segons la Ilíada, els soldats del grec Aquiles utilitzaren l’herba dels talls o milfulles, nom amb què es coneix Achillea millefolium, per curar les ferides del combat. El gènere Gentiana prové de Gentio, rei d’Iliria, de qui s’explica que va donar a conèixer les propietats medicinals de la genciana ( Gentiana lutea). Per altra part, el gènere Carlina, i més concretament Carlina acanthifolia, recorda com Carlemany va evitar una epidèmia entre les seues tropes amb l’ús d’aquesta planta. Mentre resava a Déu aquest li envià un àngel que va llançar una fletxa que va anar a caure justament sobre aquesta planta, per a més informació, de fulles semblants a l’acant o ala d’àngel (“ acanthifolia”). Altres vegades foren els propis descobridors de la planta o científics de diverses branques de les ciències naturals, els guardonats amb el privilegi de batejar els nous gèneres. Així és com apareix un nombrós grup de plantes, ben representades al Parc, com Loiseleuria (de LoiseleurDeslongchamps, metge i botànic francès dels segles XVIII-XIX), Vitaliana (de Vitaliano Donati, naturalista italià del segle XVI), Tofieldia (de Tofield, botànic anglès del segle XVIII), Swertia (de Sweert, jardiner holandès dels segles XVI-XVII), Sesleria (de Sesler, naturalista venecià del segle XVIII), Sibbaldia (de Sibbald, metge escocès dels segles XVII-XVIII), Paradisia (de Paradisi, comte naturalista dels segles XVIII-XIX), Hutchinsia (de Miss Hutchins, dama irlandesa entusiasta de la flora alpina del segle XVIII), Koeleria (de Koeler, botànic alemany dels segles XVIII-XIX), Murbeckiella (de Murbeck, botànic suec dels segles XIX-XX), Molinia (de Molina, jesuïta xilè dels segles XVII-XVIII), Minuartia (de Minuart, botànic català del segle XVIII), Lonicera (de Lonitzer, metge i botànic alemany del segle XVI), Listera (de Lister, metge i naturalista anglès dels segles XVII-XVIII)... Un altre grup de noms de plantes s’allunyen de la mística, de la mitologia i dels personatges històrics per aproparse a un món més material, si bé en petites dosis, com és el de les formes! D’aquesta manera una espècie d’elegants flors rosades com és Soldanella alpinaens obre els ulls sobre la innegable evidència de que les seues fulles arrodonides ens recorden les monedes d’or (“solidus” en

llatí) de l’època romana. La no menys bella Dryas octopela ens revela amb el seu epítet específic el nombre de pètals de la flor, vuit!, a més de subratllar la semblança de la seua fulla amb la del roure (“drys” en grec). En altres casos, els noms ens revelen el semblant de les flors amb formes comunes i familiars, com en els preciosos gèneres Trollius (del llatí “trullius”, olla o palangana) i Scutellaria (del llatí “scutella”, escudella, vas). Unes formes astronòmiques tan magnífiques com els estels tampoc passen desapercebudes al botànic i són una boníssima excusa per anomenar plantes amb inflorescències estrellades. I són tan belles que als prats o als boscos semblen realment brillar! Em refereixo a espècies de gèneres tals com Stellaria (del llatí “stella”, estel) o Aster i Astrantia (del grec “aster”, també estel). Els colors també inspiren noms! El nom “ galanthus” vol dir flor de llet i és que el color blanc, quasi resplendent, de la romàntica flor Galanthus nivalis li escau com un guant –per suposat, blanc– a aquesta espècie. També fan referència al color blanc, entre d’altres, el gènere d’orquídies Leuchorchis o el de margarides Leucanthemum. Però hi ha més colors a l’elenc taxonòmic botànic: la suggerent i curiosa Erytronium (del grec “erytros”, vermell) potser ens posa sobre la pista del color purpuri o rosat de les seues flors, capbaixes i amb els pètals girats cap a enrere; i Nigritella, una delicada orquídia que encisa l’olfacte amb la seua deliciosa olor de vainilla, mostra al que no vulgui mirar sinó veure, el color púrpura-negrós de la inflorescència. En altres ocasions i amb un objectiu merament descriptiu, els botànics opten per implementar el gènere amb un nom que posi en relleu algun aspecte morfològic distintiu. Són diversos els gèneres que ens assenyalen la posició més o menys pèndula d’algun òrgan de la planta. Ensenyorint-se dels prats, les espècies de Filipendula(en llatí “filum”, vol dir fil i “pendula”, penjant) expliquen com els seus tubèrculs estan situats en l’extrem d’unes arrels fines com fils. D’aquelles espècies que ningunegenel color verd per ser paràsits –el seu color és pàl·lid– destaca sobre el sotabosc de pins, avets o faigs, un gènere que emergint entre la fullaraca amb les flors inclinades va redreçant-se fins a la vertical; es tracta de Monotropa (del grec “mono”, única i “trope”, volta), el nom de la qual ens assenyala

10
belles i amb nom!

com les seues flors estan inicialment girades solament cap a un costat. També Prenanthes (del grec “prenes”, inclinat o penjant, i “anthos”, flor) mostra una posició penjant de les tímides inflorescències d’aquesta composta d’avetosa amb fulla musical –la seua forma de caixa de violí així ho confirma–. Amb les seues quatre fulles verticil·lades i insòlita com poques, Paris quadrifolia denota l’aspecte uniforme (“par” vol dir en llatí igual) de la planta. Pròpia de formacions megafòrbiques –aquells circs botànics d’estiu del Parc Nacional, en els quals el port exagerat, el fullatge exuberant i la gran mida de les inflorescències són les escenes exigides en el guió per als seus protagonistes–no solen faltar mai Adenostyles(del grec “aden”, glàndula i “stylos”, columna=estil) el nom del qual destaca la presència en l’estigma d’unes papil·les glanduloses. Un dels pocs gèneres de plantes insectívores del Parc és Pinguicola. Aquestes plantes embadaleixen els petits insectes amb l’apetitós aspecte carnós i brillant de les fulles per atrapar-los amb les seues secrecions viscoses i, tot seguit, digerir-los gràcies a l’acció de fermentació d’alguns bacteris. Precisament la forma “pinguis” en llatí equival a greixós, la seua estratègia de captura. Entre aquelles plantes que en els prats de l’alta muntanya pirinenca criden als quatre vents que acaba d’arribar la primavera –el que els botànics coneixen amb el nom de plantes vernals– destaca el gènere rosat Bulbocodium, del qual entendrem el nom si desenterrem un dels seus bulbs: apuntem que en llatí “bulbus” vol dir “bulb” i el diminutiu “codion” pelatge o llana. En certes molleres del Parc i gargarint un espectacle de color podem sorprendre alguna que altra rotllana de Eriophorum, un gènere que també s’engalana amb llana; i és que els fruits estan rodejats de nombrosos pèls llargs i blancs, de forma que les espiguetes madures semblen plomalls de cotó! És aquest el cas del grec “erion”, llana i “phero”, portar. I encara podríem citar molts altres gèneres que indiquen, assenyalen, subratllen o expliquen caràcters morfològics: Biscutella(“bis”, dos i “scutella”, escudella o vas, ja que el fruit es composa de dues peces planes i arrodonides); Cryptograma (del grec “cryptos”, amagat i “gramma”, lletres, donat que disposa de sorus lineals amagats); Epilobium (amb corol·la situada damunt, en grec, “epi”, un ovari allargat en forma de llegum “lobion”); Homogyne (flors femenines i hermafrodites amb pistils “gyne”, dona i “homos”, semblants); Polygonatum (el seu rizoma té molts “poly” nusos, com si fossin genolls en grec, “gony”); Stachys (“stachys” vol dir espiga en grec, com la seua inflorescència); Antennaria (els pèls que hi ha en els capítols masculins d’aquesta planta estan engrossits en la punta i s’assemblen a les antenes del llatí “antenna” d’alguns insectes)... Plantes i animals formen la substància mateixa de la natura. Per aquest motiu sembla lògic que alguns gèneres de plantes facin referència a animals. La famosa i poc freqüent al Parc Leontopodium alpinum evoca la trepitjada (“podion”, petit peu en grec) del lleó. També el gènere Leontodon fa referència, en aquest cas, a la dent (del grec “odon”) del rei de la selva. Les traces de l’enigmàtic llop queden retratades en el nom de la falsa molsa Lycopodium (del grec “lycos”, llop), una planta misteriosa i confusa com poques. Una altra empremta, la de l’oca (en grec “chen”) té el seu dibuix en la fulla del gènere dels Chenopodium. D’altres vegades l’objectiu són les orelles com passa amb les boniques flors blau cel del gènere Myosotis (en grec “myos”, rata i “otis”, orella). Una planta de molt fàcil identificació, sobretot si s’ha experimentat amb anterioritat la punxada múltiple en caure damunt un dels seus coixinets és Echinospartium horridum (del grec “echinos”, eriçó i “spartos”, ginesta). Cavalls, óssos i fins i tot tocinos tenen també el seu raconet botànic: un gènere els fruits dels qual tenen forma de ferradura Hippocrepis(del grec “hippo”, cavall i “crepis”, sabata). Malgrat no haver-hi pràcticament óssos al Parc que se n’alimentin, Arctostaphyllos(del grec “arctos”, ós i “staphyle”, raïm) i també finalment Hyoscyamus (del grec “hyos”, tocino i “kyamos”, fava). Acabarem retornant a les gents i al saber popular, el qual moltes vegades explica de forma breu i intel·ligentíssima certs successos quotidians. Així, el gènere Merendera fa referència que aquestes plantes floreixen a la tardor, quan el dia s’escurça i la nit arriba aviat, per la qual cosa els pastors prefereixen deixar-se la berena a casa i no emportar-se-la en el morralet. Com succeïa amb els apel·latius dels salvatges? indis nord-americans, així mateix els noms de les flors ens enamoren amb la seua màgia i ens permeten trobar un tresor sonor amb què fruir encara més del delit visual de la seua contemplació.