16 minute read
Entrevista: El molí de Senet i d’Aneto: una utopia feta realitat
11
Advertisement
Des dels temps més remots, l’ésser humà, en la mesura que creà assentaments, va aprofitar racionalment els recursos naturals originals per a la seva supervivència quotidiana. Molt abans de l’aparició de l’home a la Terra, la natura amb el seu paisatge primitiu i indòmit era la primera, amb les seves muntanyes i boscos, fonts i rius, mars i costes, etc. Al mateix temps que la tecnologia s’anava desenvolupant, l’ home va domar i dominà l’energia salvatge d’alguns elements naturals per canalitzar-la i explotar-la en benefici propi. L’aigua necessària i imprescindible per a la vida fomentà no només l’agricultura i la ramaderia sinó també l’artesania i la indústria incipient, cosa que va generar riquesa en una zona pirinenca de l’Alt Aragó i Catalunya: la capçalera de la Noguera Ribagorçana. El molí de Senet i d’Aneto, popularment conegut com la Mola i les dues serradores confrontants han anat llaurant al llarg de la Noguera Ribagorçana, en la zona del Salencar de Senet, un perfil arquitectònic de tres edificis industrials, construïts amb pedres, fustes i pissarres del mateix terreny, i integrats harmoniosament en el paisatge. Les tres activitats industrials van funcionar fins a finals de la primera meitat del segle vint. En aquells temps, s’explotava la natura sense danyar-la, al contrari, valorant amb la feina humana, la creació de paisatges naturals o culturals. En aquesta entrevista es pretén, primer, recordar una activitat tradicional de la vall de Barravés: la mòlta de cereals, que temps enrere va tenir una gran rellevància econòmica i social, amb un ús raonable de l’aigua que transcorria lliurement per barrancs i rius. En efecte, la força de l’aigua va moure primer la pedra per fer farina i després les serres per tallar la fusta. Un recurs ofert gratuïtament per la natura que es va utilitzar després, al voltant dels anys vint, discreta i en savi equilibri, per produir els primers quilowatts per il·luminar les cases i alguns carrers dels pobles de Senet i d’Aneto. Una època en què es valorava l’ús dels recursos naturals només amb criteris de factibilitat i productivitat, de tècnica i economia al nivell local. Està clar, doncs, que a principis del segle passat es van utilitzar els recursos naturals com una eina de mesura de les necessitats vitals bàsiques per superar la gran precarietat socioeconòmica i les dolentes condicions de vida en àrees de benestar tan desitjat. Per treure de l’oblit i donar a conèixer a les noves generacions una activitat artesanal del segle passat, activitat avui en dia obsoleta i abandonada per les crescudes de la Noguera Ribagorçana, avenços tecnològics i desídia humana, hem entrevistat Àngel Puyol Peguera († 2009), del poble d’Aneto. Un testimoni fidedigne, de primera mà, ja que ha conegut i participat en primera persona del funcionament de mòlta i producció d’ electricitat de la Mola de Senet i d’Aneto.
Àngel, vostè ha conegut l’antiga Mola de Senet?
Ah!! Ja ho crec. Vaig viure i treballar allà durant cinc anys.
I què feia?
Pues el meu pare va portar i es va ocupar del funcionament i del manteniment durant cinc anys, però no seguits, un any sí, un altre no.
Tota la família vivia a la Mola?
Allí hi estàvem tots. El meu pare, Manel, la meva mare Isabel, el meu germà, Pepito, i la meva germana, Pilar.
12
On estava situada aquesta mola?
A la sortida del poble de Senet; a l’esquerra del camí que anava cap als Plans i a l’Hospital de Vielha.
Què hi havia als seus voltants?
Pues, al llevant, hi havia el Tou de ca de Mossenjoan, altre prat de ca de Chumbringué, altre de Lafont i de Marieta. Ah! Hi havia també una sèquia amb un badívol que portava l’aigua, quan la Mola estava tancada.
Però, tocant a la Mola…al seu costat.
Havia una terra, el Campet, cultivada pel moliner, es feia allí patates, cols, remolatxes... El que estava allí d’arrendador solia criar algun bitxo: gallines, rucs, conills... Es cultivava un hort que estava allí, a la porta de la mateixa Mola.
I a l’altre costat, a ponent.
Res, un salencar! Ah sí, una mica més a dalt, la serradora de Senet i no lluny d’allí la serradora de ca de Bernaduco d’Aneto.
I l’edifici de la Mola, com era?
Com una casa tradicional, un edifici de pedra de dos plantes. A la planta baixa estava la pedra de moldre accionada per un rodet de fusta que anava rodant i la mola funcionava d’aquesta forma i així es molia el blat, el sègol, la civada o el que fos.
Llavors tenia un ús exclusivament agrícola...
Al principi sí, però l’any 1925, es transformà, es va posar una turbina amb un transformador dinamo per fer llum pels dos pobles.
Una doble funció...
Obligat! Durant el dia, es molia el blat i per la nit es feia llum. El sistema era tal que si molies no podies fer electricitat i si feies electricitat, no podies moldre.
Per què?
El cabdal de l’aigua no donava suficient capacitat, entens?
I l'habitatge per al moliner i la seva família...
No estava malament! A la planta de dalt, hi havia un foc de llenya tradicional, la cuina, una saleta d’estar que es feia servir també de menjador, i les habitacions.
I l’aigua per fer funcionar la Mola, d’on venia?
De la Noguera Ribagorçana. Més o menys, on avui en dia hi ha la subestació de la central de Moralets, es feia un embassament amb pals i fardes de boix, el que dèiem la Peixera, on es recollia aigua suficient i després per una sèquia d’uns 500 metros la portàvem fins al molí. Una mica abans d’arribar al molí, hi havia un petit pou per recollir els residus, les fulles i després un dipòsit general anomenat el Pou.
I com fulano o mengano, feien la seva feina de moliner?
El molí estava administrat per una Junta de sis membres escollits, tres d’Aneto i tres de Senet. El primer dia de gener, després de menjar, la Junta es reunia amb el moliner davant de la porta del molí, en cas que no fes mal temps, perquè al gener ja saps, Navidad, com va la cosa! En cas de mal temps, es deixava per al diumenge següent, el dia dels Reis.
I llavors...
A passar contes! El moliner presentava les despeses i els ingressos. No oblidis que es cobrava una pesseta per bombeta cada mes, el que corresponia a una acció!
I de moldre?
Per regla general, no es cobrava en metàl·lic, sinó amb una mesura: l’almud, més o menys un litre, o mig almud per una càrrega. Clar, qui no volia que li traguessin la mesura de blat, un suposar, a la meva època, pagava un duro, per moldre un sac de cereal!
I com s’acabava la reunió?
Amb la subhasta per atribuir el càrrec del moliner.
Es presentava molta gent per a aquesta feina?
No creguis. Era un treball molt obligat, no et podies moure i a més a més no donava molt negoci. No era un ofici molt concorregut.
Tenia alguns avantatges, no?
Clar, per qui no tenia casa ni ofici segur, era una solució momentània, esperant temps millors. Per al meu pare, era un complement per salvar uns minvats ingressos de les peonades de paleta que feia.
Era un contracte per quants anys?
Normalment un any, però hi van haver períodes, quan no es trobava a ningú, que la Junta et concedia dos o tres anys. Depèn.
En què consistia el treball del moliner?
Pues era doble. Primer, la mòlta de cereals: es proveïa de farina els veïns de Senet i Aneto. Hi havia un dia fixat per moldre. Per suposar, el dijous. A més a més, hi havia cases fortes, que a principis de l’hivern, es reservava tot
un dia per moldre. Aquest dia era dedicat exclusivament a aquesta casa.
I com era?
El dia concertat amb anterioritat, al matí, arribava l’amo de la casa amb una càrrega (dos sacs) i després anava a buscar una altra càrrega i de tornada ja es portava la farina a casa i fins al final.
A partir de 1925 amb la instal·lació de la turbina...
Oh, llavors ja es va complicar l’assumpte. Havies de vigilar la producció elèctrica, que no hi hagués avaries... Anar sovint a netejar la sèquia, treure les fulles i la brutícia, reparar la línia i arreglar els fils. Quan queia un pal intentaves d’arreglar-lo, si no podies, ho deies a la Junta i amb l’ajuda de la gent dels dos pobles s’arreglava, clar, sol no podies. Saps, en aquesta zona fa molt vent, i a l’hivern torberes!!
Aquesta partida de terreny sempre ha estat perillosa, no?
Ja veuràs, t’explicaré dos anècdotes. Un any, crec que el 1939, un 25 de març, havien caigut uns sis pams de neu i el meu pare, en pau descansi, estava de moliner. Al matí van vindre els padrins de Joanet, Casòs, Feixa i Bernaduco amb un criat i ens van dir “marxeu d’aquí, si no potser us enterrarà l’allau!”. En efecte, a migdia, va baixar l’allau i s’ho va emportar tot! Una altra vegada, a la tardor, després d’un forta tempesta, hi va haver una avinguda torrencial. Jo he vist entrar aigua per la porta del Pou que dèiem i sortir per l’altra punta per la porta d’entrada del molí. A mi, em van treure a espatlles, jo era un nen llavors!
Com l’electricitat arribava fins als dos pobles, la Mola estava bastant lluny?
Hi havia una línia general fins a la Pena i des d’allí una derivació que anava a Aneto i una altra a Senet.
Vostè que s’ha ocupat del manteniment de les línies, era una feina difícil?
Difícil no, no s’ha d’exagerar, home, però una responsabilitat i una servitud. Quan la llum baixava a la nit, havies d’aixecar-te per treure les fulles de la reixa del canal, per exemple.
Recorda algunes figures de Moliner?
Jo he conegut a Comet des Cabanases de Barruera, es deia Tomàs i la seva dona, Pepeta, va muntar un negoci, una cantina a casa Ros de Baix de Senet. Va ser un dels que va estar bastant temps allí.
I també el seu pare Manel.
Clar, amb Martinero de Senet, el pare de Ramon de la Martina que coneixes, de jove allí va aprendre de mecànic, la mecànica era la seva afició, ho muntava i ho desmuntava tot, el motor… Era la seva afició. Era en temps dels maquis!
Sempre gent del país... no?
Al final, van venir dos germans, Manuel i Pepito, del poble des Esglésies, a prop de Xerallo. Pepito el Musiquet tocava l’acordió per les fetes de la comarca!
I les serradores veïnes, com funcionaven?
La serradora de Senet es regia amb els mateixos procediments que la Mola i la de ca de Bernaduco d’Aneto, era privada. Jo, als que més he vist treballar a la serradora de Senet és a Mossenjoan, Guillem i Vicent. I a la d’en Bernaduco, al pobre Pedro, sempre treballant, el pobre home, fins i tot una vegada, se li van gelar els peus!
Qualsevol podia portar un arbre per serrar-lo?
Clar, portaves el tronc, et feien taules o taulons. El serrador cobrava una taula de cada tronc que serrava.. La taula del mig, naturalment, era la millor. Després, aquestes taules, s’anaven a vendre amb càrregues de mules o egües a Vilaller o al Pont de Suert per guanyar alguns quartos.
I aquest barri artesanal del Salencar amb les tres moles, fins quan va durar?
Fins a la construcció de la central de Senet (1945-1946). Llavors, es va fer la presa, per sobre de les tres moles i es van quedar sense aigua. A més a més, la riuada d’octubre de 1963 s’ho va endur tot, va arrasar amb tot! Ara no queda res, tot està ple de graves i sorres!
I com va reaccionar la gent davant d’una catàstrofe de tal magnitud, es va intentar...
Res, res d’això! La riuada va ser terrible, com una ona gegantina, va moure milers de metres cúbics de runa, deixant un rastre de més d’un metre de jàrcia! Saps, no es va poder recuperar res. La devastació va ser total a la zona. A més a més, en aquells anys, no hi eren recursos ni
13
14
capacitats per ajudar a aquesta desafavorida comarca afectada. Avui, gairebé ningú sap on està la Mola i els joves no els importa un rave! Després de 43 anys i una mica més de la seva destrucció ja és hora de passar pàgina, ala, va, punt i a part!
Al principi doncs, al Salencar de Senet, només hi havia un molí fariner, mancomunat i utilitzat pels dos pobles: Senet i Aneto. A totes llums, aquest molí fariner tot i que funcionés de meravella no estava inscrit, ni de propietat ni mercantil, és com si administrativament no existís. Més tard, el 25 de març de 1926 es va passar a una etapa industrial, no sense dificultats. En efecte, a la feina tradicional de la mòlta de cereals, es va afegir una turbina per produir electricitat per als dos pobles. Per sufragar les despeses ocasionades per la inversió del capital per la compra, el transport i la instal·lació de la maquinària, es va constituir una societat de 106 accions: 30 veïns de Senet compraren 60 accions i 20 veïns d’Aneto 46 accions per instal·lar la maquinària adequada, per la mòlta de cereals o altres materials i per la producció de la corrent elèctrica, destinat a l’enlluernament de les seves respectives cases i pobles. Valero Palacín Peguera, de ca de Blasi de Senet, va dur a terme la proposta de normalitzar la situació administrativa i va ser l’encarregat d’establir un expedient i escripturar l’edifici del Molí de Senet i Aneto, situat a Senet, partida de Peguera, d’una superfície de 20 metres quadrats, tocant amb terres del mateix molí; dreta, amb comunal; esquerra, via pública i esquena, amb terreny del mateix molí. La bona acceptació que va tenir entre els veïns aquesta iniciativa va fer que els tràmits es portessin a terme de seguida. En efecte el 25 de març de 1926, a Vilaller, davant del notari del Pont de Suert, Don Virgilio Sebastián Sanz, es van escripturar 15 clàusules que reglamentaven l’administració i el manteniment de les instal·lacions de la Mola, gràcies a una Junta de tres membres de Senet i tres d’Aneto. S’ha de recordar que el mateix any, l’escriptura es va presentar al Registre de la Propietat de Tremp i la finca va ser inscrita amb el número 1217 N, oblidant desgraciadament inscriure i registrar el Salto. Uns vint anys després, es va haver de superar una altra peripècia. Efectivament, a finals de la primera meitat del segle vint, amb el projecte de la central hidroelèctrica de Senet, per part de l’ENHER, els dos pobles es varen enfrontar amb grans entrebancs, altra fase de paperassa administrativa i d'escaramusses pericials. Es va assabentar la Junta del molí que al Butlletí Oficial s’havia publicat un avís que deia que si en un període reglamentari de sis mesos tots els aprofitaments hidràulics situats a la conca de la Noguera Ribagorçana no estaven inscrits i registrats al Registre de la Propietat i al Registre d’Aigües, no serien considerats ni respectats. A les clares, els arguments exposats al Butlletí posaven en dubte la propietat del Molí. Llavors, la Junta composada per Casòs, Guillem i Mossenjoan de Senet i Bernaduco, Feixa i Puyol d’Aneto, guiats pel sentit comú, es van reunir, d’amagades, per treure pit i contrarestar les pretensions d'ENHER i impedir-li ficar els nassos a la Mola. La Junta, poc experta en assumptes de tramitacions burocràtiques, però disposada a no deixar-se abassegar va demanar l’assessorament d’un mestre del Pont de Suert que també es dedicava a solucionar els problemes i trencaclosques de gestoria. El mestre es va adonar que aquesta complexa qüestió no era de la seva competència i va dirigir l’expedient al seu germà gran, advocat a Lleida. L’advocat va sentenciar que l’única solució que l’avís del Butlletí Oficial no pogués sortir a efecte i evitar així una expropiació era demanar al president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) a Saragossa, Fernando Fich, una pròrroga i durant aquest període aprofità el termini per formar part del Registre de la Propietat de Tremp. La instància adornada per un advocat llest va seguir el seu curs normal i a la fi, va arribar a bon port ja que va atorgar una pròrroga d’un any. Amb molta diligència la Junta va acudir al notari del Pont de Suert, Antoni Seu, per realitzar l’acta, oblidant-se, en l'eufòria, consignar amb exactitud les mesures exactes del cabdal del Salto. Pocs mesos després, vist l’error de la certificació nota
rial, la CHE per torpedinar els plànols de la Junta, programà una inspecció dels aforaments de totes les aigües, tant de la Mola com de les dues serradores. L’assumpte pintava molt malament perquè, en aquell moment, totes les infraestructures estaven en condicions dolentes: una riuada, com acostumava a passar s’havia emportat les preses i les sèquies estaven seques. No obstant, la gent dels dos pobles no estaven predisposats a combregar amb rodes del molí i així, perquè els drets de la Mola i les dues serradores no fossin desfetes, es va determinar que tots junts donarien un cop de mà per recollir les bigues tirades pel Salencar i per rehabilitar les preses i sèquies optimitzant així els recursos dels aprofitaments hidràulics. En efecte, un fracàs el dia de la inspecció hagués estat perjudicial per afrontar el futur! Una vegada fetes les obres, el conjunt hidràulic funcionava molt bé. Un matí d’estiu, el 15 de juliol, els inspectors es van presentar, van prendre les mesures de la serradora que funcionava: 820 litres per segon; i de la Mola parada, 1.620 litres per segon. Al migdia, els inspectors se’n van anar a menjar al Pont de Suert; no obstant, a la tarda, es van presentar una altra vegada, perquè els semblava que era una barbaritat el cabdal de l’aigua que allí hi havia. Així, la segona verificació va donar els mateixos resultats que al matí, i assistits per la raó i la justícia ho van inscriure al Registre d’Aigües. A la fi, com al llarg de les llargues negociacions amb l’ENHER no es va acceptar ni retocs ni rebaixes; en aquella època, la gent no es deixava menysprear i no caminava a blanc o negre per un plat de llenties, doncs es va anar a expropiació obligada i urgent. L’expedient es va formalitzar, a la fi, amb una concessió de 89.000 Kwh anuals. Al cap i a la fi, va ser una solució airosa per la defensa provada dels drets de la Mola ja que les ambicions de l’empresa hidràulica van quedar sense gas. Seria il·lusori comparar les generacions, dos èpoques separades per un segle de distància. La societat contemporània s’allunya molt del respecte de temps enrere pels béns comuns. Cal prendre exemple d’aquells avantpassats que apostaren per la defensa d’una Mola en benefici a tota una comunitat, disposats a assumir, sense servilisme, la feina de tirar endavant aquest projecte, no sense vèncer grans obstacles, demostrant que la unió pot representar una eina de desenvolupament, progrés i benestar. Per finalitzar, és hora de fer un cordial homenatge a aquells precursors capdavanters que van posar en funcionament una important infraestructura hidràulica que va comportar un canvi útil a la vida quotidiana de la gent dels pobles de Senet i d’Aneto. Navidad Peguera Peguera Casa Seyra (Aneto)
