L’essència de les paraules: Barravés’s val

22

l’essència de les paraules barravés’s val

Era Val de Barravés ei ua arribèra des Pirenèus centraus, plaçada ena versant sud. Ei eth conquèst dera nauta Noguera Ribagorçana. Es termières d´aguesta val seguissen es crestes des montanhes que la entornegen. D´aguesti tucs es mès destacadi son: ath nòrd, manant era val, Eth Tuc deth Cap deth Pòrt de Vielha; a cogant, eth Tuc de Molières, Russell e Ballibierna, toti de mès de tres mil mètres de nautada; e entath costat d´autant es Besiberri Nòrd, Sud e Coma lo Forno, que depassen tanben aquera nautada. Era termièra nòrd coincidís, donques, damb er èish axiau pirenenc e es vals der Ésera e d´Aran. Tar est limite damb era Valh de Boí, e tar oest damb era Valh de Castanesa. Però on som? Què els passa a les nostres cordes vocals o als nostres pavellons auditius? Quina llengua, dialecte o parla estem fem servir? Donques, ni menys ni més que una variant del dialecte gascó de la llengua occitana, l’aranès, llengua oficial del Parc, i parlat encara per prop de tres mil persones als Pirineus, als ditxosos Pirineus! Per què ho fem? Perquè el nostre viatge per la geografia pirinenca ens porta avui a la vall de Barravés, un territori de muntanya on conviuen, entre els seus pocs menys de mil habitants, tres llengües diferents: el català o ribagorçà, l’omnipresent castellà, i l’aranès. Però comencem a despullar amb cura i admiració aquest extraordinari pacient poliglot! Els orígens de Barravés estan relacionats amb el monestir de Sant Andreu Arravensis al segle X, quan s’esmenta i s’escriu aquest topònim, per primera vegada, en un document que parla de la consagració de l’església de Sant Andreu pel bisbe ribagorçà Ató. Els monestirs eren en aquells temps vertaders centres culturals i artístics, això sí, mentre que la resta del país semblava encara submergit en l’Edat de Pedra. Els monestirs eren refugis de riqueses envejades -per usurpació o per donació- dels mortals de l’època que pretenien guanyar-se un raconet solà al prenyat cel! Però, com deia el poeta, si res no és mesquí, on diantresón les restes d’aquests famosos monestirs? Sant Andreu de Barravés, un d’ells, és tot un misteri! Un misteri que a més sembla haver-se fos, com fus, entre les cases dels paisans més espavilats dels darrers segles! Investiguem una mica pels camins de la història a veure fins on ens porten! Alguns el situen, el monestir, a la confluència de la Noguera Ribagorçana amb la Valira de Castanesa, on s’aixecava el llogaret desaparegut de Miravet, que donà nom a una de les muntanyes més emblemàtiques de la zona. D’altres creuen que casa d’Arro –un dels possibles orígens del topònim Barravés, al terme municipal de Montanui– es construí amb les restes de les seues pedres i columnes. Els historiadors diuen però que casa i monestir foren contemporanis durant dos segles, la qual cosa treu credibilitat a la hipòtesi. Altres agosarats el situaven al poble de Senet, menys conegut com a Senet de Barravés, on avui s’aixeca l’església romànica de Santa Cecília; o al santuari de Riupedrós o Reperós on, segons la gent de Vilaller, hi havia un convent. Donquesno! Montsant, l’altre Montsant, el petit port que hem de fer, a peu, a cavall o en cotxe, abans d’arribar a Vilaller, venint del Pont del Suert, seria una altra ubicació possible però sembla que tampoc, per molt que surti a la cartografia, una partida anomenada el temple de Barravés , on avui s’aixeca un hotel i restaurant. Però ja som a prop! El lloc on estava ubicat el monestir de Sant Andreu sembla que és on hi ha el cementiri nou de Vilaller. Ja l’any 1932, durant els treballs de la carretera, van aparèixer restes del monestir i del seu cementiri, i mentre feien les fosses del nou, van sortir restes humanes de l’antic. Cementiri sobre cementiri! Per tant, sota Montsant, vora la Noguera, mirant al sudoest, a la partida anomenada, com no podia ser d’altra manera, de Sant Andreu és on s’hauria construït aquest cenobi ribagorçà que, amb Alaó, Obarra i Lavaix, foren capdavanters en la gestió política i econòmica d’aques

23

l’essència de les paraules barravés’s val

tes valls de muntanya d’indubtable riquesa. Un altre cop els topònims actuals ens apropen a la descoberta dels nostres patrimonis més heroics i antics! Açò i allò començava a passar pels volts de l’any 920 quan, me cagon el Salto i la Runada, un fet històric a la història política dels Pirineus s’acaba de produir. Quin? El Pallars i la Ribagorça se separen. Quan? A la mort de Ramon I, contemporani del famós Guifré el Pilós. Per què? Vés a saber, potser per guerres fratricides entre germans de sang? El primer comtat, el pallarès, serà cogovernat per Isarn i Llop, i el segon, el ribagorçà, per dos altri, Miró i Bernat Unifred. Mentrestant a Roma go-vernava un Papa catòlic i romà, anomenat Esteve VII que, la veritat, ni fum ni fam sobre l’afer medieval que ens ocupa. I és que en agueixos temps de reformes gregorianes, Roma i el Sant Pare encara respiraven i conspi-raven molt lluny dels Pirineus malgrat el fet que comtat i bisbat -de Ribagorça- foren regits pel mateix llinatge! I Barravés, què deu volgué dir? El Vallis Arravensis o Arravense , surcat pel riu Nuceriolam, té diferents hipòtesis d’interpretació. Una podria volgué significar la vall angosta, estreta, feréstega que sobretot podem descobrir de l’estret de Vinyal cap al nord; altra derivaria de la pròpia evolució del cognom Arravensis del monestir de Sant Andreu. La història del perquè de molts topònims ens diu que aquestos neixen a partir d’una localització molt concreta que, a dempués, es pot fer extensible per a batejar una zona geogràfica molt més extensa. L’exemple del topònim Ribagorça –l’antiga Ripacurtiae– que sembla ser que neix pels voltants del monestir d’Obarra, n’és un altre bon exemple que ha acabat agermanant quasi tresmil quilòmetres quadrats de territori pirinenc! On comença? On acaba? Barravés originàriament limitava, al nord, amb el Salto de Senet, on començava la Vall de Supersallent -o de les grans cascades- i, pel sud, pràcticament a l’alçada del desguàs de la Noguera de Tor amb la seua mare la Ribagorçana. A finals del segle XI, arran d’un seguit de donacions al nostre estimat monestir, s’hi afegissen la part nord de la conca que faltava, del Salto al pòrt de Vielha, altres valls veïnes, com la de Denui, i fins i tot els termes de Castilló de Tor, Llesp i Cóll, l´antic pagus Lespetano. En aquesta centúria el monestir passa d´abadiat a priorat i del segle XIV al XIX es transformà en baronia eclesiàstica dels prelats ilerdencs. A la cartografia del segle XVIII trobem el topònim, a part de com a vall, com a lloc situat a la part alta de la ribera, vers el nord-est, vora el nucli de Vilaller, a cavall entre les seves dues regions naturals d´Aragó i Catalunya, o servint com a terme administratiu o polític. Com és la vall? És i fou una vall glacial! Sí, gèlida i glacial, plena de morrenes i tills, d’estries i de poliments, amb un perfil longitudinal esglaonat i un de transversal en forma d’U –d’Uzbequistà– que ens amaga nombroses sorpreses geològiques. Antics estanys, avui sedimentats pels materials de la història més recent, com els de les planes de Bono i potser les de Vilaller; valls penjades espectacularment com les de Llauset, les Salenques, de Molières –bressol de la Noguera Ribagorçana–, de Conangles o la poètica Besiberri; plans, replans i cataplans de salts d’aigua verticals que es despengen, sense cap mena de vergonya, d’aquestes valls que ocupen tant els aubagots com les solanotes. Despreniments, dipòsits, esllavissades, esbaldregalls, ensulsiades, carants i altres moviments del terreny que tenen la seua màxima expressió visual i estètica en l’Esbornada de Senet, que amb la seua germana l’Esbomegada d’Erill, a la vall de Boí, són testimonis geològics de la inestabilitat de tot allò que ens rodeja, inclosos els vessants de les nostres muntanyes, com a mínim, durant els darrers sis mil anys! Barravés és ossí una ribera de desnivells estratosfèrics! El viatge dels tres mil als mil metres d’altitud pot durar pocs segons, minuts o hores, segons el mitjà de locomoció que utilitzem. A més a més, hi ha una relació íntima entre marc geològic i vies de comunicació. Sinó qui pot explicar, en pogues paraules, la ubicació de l’Hospital

24

l’essència de les paraules barravés’s val

de Vielha, just avui a la vora de la boca sud del flamant túnel? Fem una mica d’història! Aquest hospital pirinenc, també conegut pels aranesos com Espitau de Sant Nicolau des Pontelhs, fou fundat per Alfons II l’any 1192, per servir de refugi als traginers, els caçadors, els viatgers i pioners del pirineisme com Gourdon, Russell, Packe, o senzillament a aquells aventurers anònims que creuaven la serralada per necessitat des de l’Aran o des de la Ribagorça. Dos reis més, Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor, concediren a l’ Espitau protecció reial. Aquest últim hi passà el 1265 per fer la seva visita reial a l´Aran. I fins a Carles I quedaren confirmats els seus privilegis, apart de quedar en aquest temps la propietat i l’administració a la vila i cònsols de Vielha, tal com reflecteixen els llibres d’actes, amb l’arrendament cada quatre anys. Tothom que arribava a aquest hospice -o als de Benasc, Gistaín, Parzan o Bujaruelo- tenia dret a aigua, sal i vinagre; un seient vora el foc i un llit si estava malalt. Encara avui és refugi de muntanya, conjuntament amb el de Conangles, essent ambdós nyius acollidors dels nous traginers del segle vintiu!! Atents, però, si us plau! Barravés és el port de muntanya dels silencis! Vielha és el port de la por! Dels silencis i de les pors necessàries per a protegir-nos de les allaus, els llaveis, els llidoso es lauegi! Així ho relaten diversos personatges històrics com l´advocat, polític i geògraf Pascual Madoz, on al seu gran Diccionari de 1845, parla dels esforços i les obligacions dels arrendataris de l´hospital aranès per obrir el camí de neu als confins de la vall tot pujant fins a 50 bous cap al pòrt de Vielha. El geògraf Josep Iglésies també explicava, fa un ramat de dècades, les penúries que va viure en Juli Soler i Santaló, guia per excel·lència de l’Aran, quan volivatravessar a peu aquesta gran collada: “Era el 16 de novembre de 1902, ¡fa cent-set anys!. Una parella de recent casats de la vall de Boí marxava cap a França. La forta nevada els atura a l’Hospital. Tres dies després, el dinou, amb un temps incert, intenten travessar el port. Sis mesos després troben els seus cossos arrupits però perfectament conservats dins les darreres neus d’una primavera llarga!” El pòrt de Vielha o de Barravés - segons des d’on es miri, o sia, des de Senet o des de Vielha, des de la Ribagorça o des de l’Aran, des d’Espanya o des del Midi francès- ens amaga i ens amagarà sempre un territori de conflictes! Conflictes entre els mercaders aranesos i els pobles de Barravés! Conflictes que s´intentaven arreglar o evitar gràcies als tractes econòmics entre les diverses valls pirenenques anomenats tractats de pau en català, faceriesen aragonès o patzeriesen occità, i coneguts des de mil anys enrere! Fins i tot quan eren pactes locals feven les anomenades concòrdies, que han donat peu a tesis universitàries d’aquestos acords comunals. Saquejos de mercaderies i de pastures; robatori d’animals carregats de vi de l’Aragó i d’altres espècies; segrestos macabres amb suculents rescats de molts quartos que podien acabar amb bandolers i lladres practicant l’assassinat més cruel! Per cert, heu pensat algun cop per què el pic de la Contesa, vigilant gentil de Besiberri, es diu així? Don Camilo José Cela ens parla, a mitjans dels anys seixanta, en el seu llibre Viaje al Pirineo de Lérida d’aquest cim que ell bateja com de “la Condesa” ja que l’associa a una suposada comtessa ribagorçana! Amb tota la modèstia del món, ens agradaria avui portar-li la contrària a tot un Nobel de literatura –reposi entre llibres en pau– en l’afer que ens ocupa: el pic de “la Condesa” no fa referència a cap comtessa sinó a la contesa o disputa que probablement s’establí, de nou, entre aranesos i barravesos -com succeeix al segle XIV per la disputa veïnal de l’ Espitau- pel control d’unes valuoses pastures que, per allò dels emprius, vés a saber de qui eren! De nou els noms vells de la geografia ens aporten més informació de la que, molts camins, ens pensem i, per tant, la seua protecció i bona conservació poden ser claus per interpretar moments de la nostra història!

25

l’essència de les paraules barravés’s val

És el cas de la pedra del terme, del Santet o Pèira Chispau, que delimita a la boca sud del túnel reial, al costat del refugi renovat de Conangles i de la capçalera de la Ribagorçana, les terres catalanes de les occitanes, la Ribagorça oriental de l’occidental, la vall barravesa de l’aranesa! I encara n’hi ha més! Gràcies a la memòria adjunta d’un dels seus nombrosos mapes de l’Aragó, el cartògraf portuguès del segle XVII, J.B. Labanha, ens dóna l’origen toponímic de la Pèira Chispau : era el terme episcopal dels antics bisbats de Lleida i Comenges, és a dir, la Pedra Bisbal o Bisbau en occità aranès. I no hem parlat de la història llegendària d’aquesta fita, avui marcada amb una creu i les barres aragoneses, que neix de la contesa entre un veí de Senet i un de Vielha -Ceneti Vétula antics-, per veure qui arribava més lluny en la seva cursa per guanyar país; potser la primera carros de foc de la història! Barravés, Barravés, Barravés! Quantes històries! I què en sabem de les famoses mines de Cierco? Donquesque fa catorze segles o quasi mil cinc-cents anys, conjuntament amb les de les valls veïnes, foren responsables d’una de les etapes contaminants més malignes de la comarca, com s’ha pogut constatar a partir de l’anàlisi dels sediments de certs estanys pirinencs com l´estanh Redon, on s’han trobat concentracions elevades de plom en els seus llims! Sabíeu que 60 cm de sediments ens poden explicar 10.000 anys d’història natural d’aquell indret? La mare ciència és fantàstica i els humans que la practiquen, encara més!

Però tornem a la mina! Què amaga aquest punt de mineralització tan generosa? Amaga minerals com la calcita, la baritina, l’esfalerita o la coneguda galena argentífera, de la que se’n extrau plata i plom, ambdós metalls molt apreciats per a les civilitzacions humanes. On? Entre els encavalcaments de Bono i Estet, per sota del tossal de Posa i en tres filons diferents: el del Rei, el de l’Obaga i el de la Solana. Com s’explotava? Pel sistema de galeries a diferents nivells separats entre ells uns 30 metres. Durant quan de temps? Hi ha evidències que els romans i a l’època medieval ja feren de les seues però l’explotació més intensa d’aquesta geologia econòmica es produeix entre 1940 i 1983 per part d’una de les dos grans empreses, filles del famós enginyer lleidatà don Victoriano Muñoz: la MIPSA (Minera Industrial Pirenaica). La recuperació d’aquest patrimoni miner és avui una prioritat per a la comarca ribagorçana, donats els seus alts valors biològics, culturals i històrics. Les mines de Cierco han de donar, doncs, un nou pas geològic en la seua història, on les galeries, els filons i els afloraments esdevinguin en focus d’atracció turística i científica, potenciant alhora la tremenda didàctica que s’amaga dins les seues oblidades boques. A l’explotació minera li succeí la producció d’energia de la mà de l’ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), la segona filla de don Victoriano, amb aprofitaments coetanis amb la mina als voltants de Senet i Bono, i anys després, amb el gran salt reversible de Moralets i la Baserca, topònim pirinenc aquest

26

l’essència de les paraules barravés’s val

últim que significa “corral per al bestiar situat fora del poble”, i que quan les aigües de l’embassament són baixes podem encara descobrir al vessant obac. Unes aigües que empeses per la energia nuclear sobrant a les nits levita per canonades amagades fins a la presa de Llauset, un prodigi d’arquitectura industrial, que amaga les vergonyes del formigó entre els paisatges alpins del veí parc de Posets-Maladeta. Salenques, tallades, pedresbllanques, botornassos, anglios, riuenos, estanysfers! Parlem ara de literatura, de llibres, de poesia! Heu sentit parlar de mossèn Anton Navarro? Fill d’una humil mestressa i d’un bon sabater de Vielha, va néixer fa cent quaranta-dos anys, a ca de Gessa de Vilaller, i va ser mort per hordes folles, a Barcelona, la vetlla de Nadal, d’en fa setanta-tres. Sense cap mena dubte, és el poeta pirinenc i romàntic que, com a mestre de la tendresa, més ens emocionarà mentre llegim els seus versos i les seues proses. Proses que evoquen l’amor inqüestionable que tenia cap a la natura quotidiana que va forjar sa infantesa i sa adolescència! Llegiu com escrivia! Aguells... “pels camins sense camí”; aguells “al peu d’eixes muntanyes alteroses, graons de l’infinit”; aguell “que bé hi estic tot sol, en esta altura”; aguell “al peu d’una fageda muntanyana”; aguella “negres abims em volten on té son jaç la fera”; aguella “amb les falles aflamades davallen dels alts turons”; agueixos “sempre nova i sempre vella, el bosc té una meravella”; agueixos “quan les pomeres floriran entre les aigües lluminoses”; agueixes “mon goig suprem es somniar i viure d’aqueixos mons en l’embriagant follia”; agueixes “ Ella vindrà! No sé per quin camí ni en quin moment dels dies de la vida”. Per acabar, solament tres desitjos: el tercer, “Si em donessin a escollir una hora...”; el segon, “Per fora, austera i bruna; per dins, fulgent i altiva”; i el primer, “Si la llengua ens engrillonen, fem que parlin nostres mans”. Carpe diem sublime! L’harmonia poètica de mossèn Anton Navarro és l’harmonia geogràfica de la vall de Barravés i dels Pirineus! Selves sagrades, deserts de soledats, arbres gegantins, ulls de faig, congestes d’herbes, orgies de llops, óssos i altres feres. Fonts encantades, nits serenes d’estels ignots, falles eternes, pastors i ramades per camins sense camí! Sols 69 anys de vida foren molt injustos per a la vida d’un dels intel·lectuals més fecunds del Principat! Tots som però fills -amb perdó- de mossèn Anton Navarro. Perquè voldríem ser capaços d’entendre, amb el seny clar i el rostre serè, la seua poesia; voldríem ser cristalls de la blancor de les seues neus i batalls del dring de les esquelles del vaquí del seu poble. Preguem, com faria ell, per la vall de Barravés, per aquest territori etern de pastors i traginers, de menescals i apotecaris, de peregrins revolucionaris, de contrabandistes il·lustrats o de viatgers enamorats. Preguem perquè estigui present en el record de les persones d’aquests temps i dels següents! Barravés, si més no, ha estat, és i serà sempre tot un poema difícil d’escriure però fàcil d’entendre, com sempre!!

Josepmaria Rispa Pifarré i Claudi Aventin-Boya