Coneguem el Parc - L’orella d’ós - El pela-roques

20

flora l’orella d’ós: una relíquia arrapada a la roca

Malgrat que el granit és la roca majoritària del Parc hi ha alguns racons on podem trobar roques calcàries. Aquest petit detall és de gran importància per a algunes espècies de flora que depenen de la presència de calç per poder viure. Aquest és el cas de la flor de neu o de l’orella d’ós, què és l’espècie que us presentarem en aquest article. Un dels hàbitats més exigents per a les plantes són els ambients rupícoles: el de les plantes especialitzades a fixar-se a les esquerdes i replans que hi ha a les roques i parets. Aquests ambients es caracteritzen per la manca de sòl i aigua. A diferència del granit, les roques calcàries són més fàcilment solubles per efecte de l’aigua, de manera que donen lloc a sòls més rics en sals minerals, que finalment seran els nutrients que han de permetre la vida vegetal. Aquesta relativa “riquesa” de sals minerals també és apreciable en els ambients més rocosos i provoca que la flora rupícola de les parets calcàries sigui més variada que a les moles granítiques del Parc, que ens ofereixen un aspecte molt més nu, excepte pels líquens que colonitzen la seva superfície (que van ser objecte de l’article del Portarró 18). Un cop una espècie ha aconseguit adaptar-se per sobreviure a les condicions tan dures que imperen al mig d’una roca veurem que, ben mirat, no és tan dolent i hi ha un bon nombre d’avantatges. Primer de tot, la seva situació les protegeix dels atacs externs i els dóna invulnerabilitat enfront dels grans herbívors, tret d’alguna cabra agosarada. Per una altra banda una roca presenta unes condicions ambientals força constants, estables i independents del clima circumdant: Efectivament, els ecosistemes rupícoles són força independents de les condicions climàtiques més generals i es poden trobar les mateixes espècies en un rang altitudinal força elevat. De la mateixa manera els afecten poc els canvis climàtics. Per molt que el temps canviï, seguiran vivint en una paret escalfada pel sol, encara que a sota hi hagi un estany, una platja plena de turistes o hi passi una gelera. Aquest fet es pot comprovar si observem l’elevat nombre d’endemismes antics que existeixen a la flora rupícola. Molts “paleoendemismes” de la península Ibérica viuen aquí des de molt abans que nosaltres i han hagut de suportar períodes de clima extremadament fred i d’altres de clima tropical, però han sobreviscut fins als nostres dies. La família de les gesneriàcies consta d’unes 3.000 espècies i pràcticament totes pertanyen a països amb climes tropicals. A l’Europa meridional hi ha quatre o cinc espècies en àrees de distribució reduïdes que es poden considerar totes relíquies preglacials. El gènere Ramonda té 3 espècies: una als Pirineus i muntanyes catalanes i altres dues endèmiques de la península dels Balcans. El nom de la Ramonda myconi ret homenatge a dos grans botànics nascuts cadascun a una banda dels Pirineus: Louis Ramond de Carbonnières (1755-1827) va ser un dels primers exploradors dels Pirineus i expert en l’alta muntanya. Francesc Micó (1528-1592), que la va descobrir per a la ciència, va ser un metge i botànic català, de Vic. Fou catedràtic de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i mantenia contactes amb un col·lega francès, Jacques Daléchamps, que a finals del segle XVI va publicar la seva obra més coneguda: Historia generalis plantarum on incloïa 25 espècies que li havia enviat Micó, entre elles L’ ”auricula ursi myconii”. L’orella d’ós viu en escletxes i petits replans de roques calcaries ombrívoles i una mica humides. Hom la pot trobar al centre dels Pirineus però també a les serres prepirinenques i a Montserrat o a les muntanyes de Sant Llorenç de Munt. Totes les fulles surten de la base i són arrugades, amb el revers densament pelut, amb uns pèls llargs de color marró que al mateix Micó li devien recordar l’aspecte d’una orella d’ós, tota peluda. Al centre de la roseta de fulles apareixen els peduncles que porten les flors, amb cinc pètals, de color violeta fosc on destaquen vivament els estams de color groc, atraient als insectes per a pol·linitzar la flor. Una adaptació a la vida sense aigua de l’orella d’ós, i també d’algunes molses, és la capacitat de les fulles d’assecar-se i romandre pràcticament sense cap activitat durant molt de temps. En el moment de les pluges, les fulles es rehidraten ràpidament i reprenen la seva feina sense problemes aparents. Gerard Giménez Pérez

21

fauna el pela-roques

El pela-roques (Tichodroma muraria) és una de les espècies més característiques i significatives del medi alpí, un ocell preciós que sorprendrà l’observador sempre. La seva coloració atípica, el tipus de vol, el comportament inquiet i confiat alhora, així com tota una sèrie de circumstàncies faran inoblidable la seva observació. A més a més es tracta d’una espècie escassa i rara a casa nostra, restringida durant l’època reproductora als Pirineus i certs sectors dels pre-Pirineus orientals, amb una població avaluada a Catalunya de tan sols un màxim de 100 parelles reproductores. Malgrat això al llarg de l’hivern pot ser observat en altres zones, de fet en qualsevol àrea, degut als grans moviments que realitzen en funció dels condicionants climàtics. Els millors llocs d’hivernada es troben però a les àrees dels pre-Pirineus. La seva alimentació es fonamenta en invertebrats que són cercats a les esquerdes de les roques, pedruscalls, congestes i tarteres. Fins a la data es tenia una informació certament escassa

de la seva distribució i abundància al Parc Nacional i era present a 5 de les quadrícules de 10x10 de l’Atlas del Ocells, amb reproducció comprovada en tan sols 2 d’elles. Fruit d’aquesta mancança de dades i durant el passat any de 2008 es va realitzar un seguiment al nostre espai a càrrec de l’experimentat ornitòleg Job Roig. Per primera vegada es varen establir densitats de certs nuclis reproductors així com la obtenció del seu estatus poblacional i de dades fenològiques reproductores amb el control sistemàtic de fins a cinc nius localitzats a l’esmentat estudi. Sense cap mena de dubte, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és el principal espai de Catalunya per a aquesta rara espècie. A hores d’ara, per tant, en sabem un xic més de l’anomenat moixó o ocell de la neu, o pardal papallona a l’Alta Ribagorça així com audèth des malhso picaparèt a la Val d’Aran, fet que demostra la seva importància en el patrimoni cultural i natural pirinenc.