13 minute read
La necròpolis deth Harò de Garòs (Naut Aran, Val d’Aran
Garòs és una població que pertany al terme municipal de Naut Aran. La necròpolis paleocristiana nomenada “deth Harò” -nom que prové de l’antic costum pagà de cremar un tronc clavat al terra el dia del solstici d’estiu o sigui per Sant Joan- és situada en una petita elevació en el marge dret del riu Garona. Es pot accedir al jaciment des de la veïna població de Garòs, que es troba a uns 150 metres pel Camin deth Calvari. Des del cap que té una altitud màxima sobre el nivell del mar de 1.122 m, es dominen els nuclis de Casarilh, Escunhau, Betren i Vielha i una àrea força extensa de la val de la Garona. Es troba rodejada, al nord, pels horts de la població i la Sarrada d’Espiargo; al sud, pel Camin deth Calvari que va motivar en el seu dia l’excavació d’urgència ja que en l’extracció de terres per tal d’eixamplar-lo i bastir un accés per als camps de la part superior fou quan es descobriren les primeres tombes en ser seccionades per l’excavació; per l’est és flanquejada per la població de Garòs i finalment per la seva banda oest i completant la delimitació, el barranc de Cal per on a l’hivern baixa un dels allaus més importants de la Val. Val d’Aran, mossèn Jusèp Maria Amielh, a finals del mes de juny, d’una gran quantitat d’ossos i de tres tombes en un marge com a resultat de l’extracció de terres en aquest lloc durant les obres de millora del Camin deth Calvari. Això passà casualment ja que el mossèn seguia els treballs dels operaris amb l’objectiu de trobar la base de la darrera creu d’aquest camí, o sigui la catorzena estació d’aquest recorregut que ha mantingut la majoria de les estacions del Via Crucis, consistents en pedres cilíndriques de marbre amb una creu gravada en el centre de totes elles i, segons la tradició popular, la darrera estació contemplava l’existència d’una peanya de les mateixes característiques, més una creu de grans dimensions a sobre. Aquesta base al final de la campanya va aparèixer aproximadament en el centre de la necròpolis, encara que uns desaprensius la tombaren i la feren rodar pel pendent de la cara sud del jaciment, fins fer-la arribar al fons de la Garona. Les excavacions realitzades amb índole d’urgència varen començar el dia 10 de juliol i finalitzaren el dia 5 d’agost. Es va excavar una cala que formava un rectangle imperfecte d’11 x 5 metres, sense deixar cap testimoni, que ja venien marcats pels talls laterals nord i oest. Es va començar en el lloc a on havia quedat interromput el treball de l’excavadora i continuaren aprofundint en exten
Advertisement
sió fins arribar a un total de 47 m2. Es va rebaixar l’espai entre 10 i 140 cm fins arribar al nivell natural de margues, que era el que mostrava els retalls fets en bastir les tombes. Es va poder comprovar que l’anomenada necròpolis era vertebrada en fosses, totes elles orientades a la sortida del sol. En excavar la zona es varen trobar 21 sepultures de bona factura (de les quals tan sols se’n va obrir 14 per falta de temps material). Aquests enterraments corresponen a cronologies que es poden situar entre el segle V i la VIa centúria, segons els resultats extrets a partir del material ceràmic trobat. Aquesta és producte de l’aparició d’un vas de terra sigil·lata clara D paleocristiana taronja (forma 15a de Rigoir) de producció aquitana sota d’una de les tombes infantils. Aquesta terrissa és una classe que es distingeix pel seu vernís força degradat ataronjat i per la pasta del mateix color. La decoració és a rodeta i formada per una seriació de cercles de línia simple, farcida amb un altre motiu que és també un rondeu, units dos a dos per mitjà d’uns temes vegetals verticals; el remat és força elemental i està constituït per un reng de mitges llunes. El nombre de fosses localitzades no indicava la densitat total de la necròpolis, ja que l’aspecte general del jaciment ens feia pensar que les tombes trobades tan sols representaven una mostra del conjunt sepulcral que en altre temps tingué. Aquest cementiri podíem assegurar que tenia una extensió força més gran pel costat oest i la banda nord.
Campanya de 2008
La campanya es va iniciar per la part superior del jaciment, ja que la part inferior ja va quedar exhaurida en la primera campanya d’ara feia 15 anys. Es va obrir una extensió de 10 x 6 m o sigui 60 m 2. En primer lloc es va realitzar un rebaixament general de tots els nivells tan orgànics com d’arrossegament de l’allau que és desprèn del barranc de Cal que afectava l’àrea d’actuació. Aquests treballs es varen efectuar mitjançant una màquina retroexcavadora mixta proveïda de pala de neteja i pala carregadora. Tan sols es van rebaixar entre 63 i 83 cm a màquina, ja que a partir d’aquesta profunditat començaren a aparèixer les restes de les primeres cobertes de les tombes situades en aquest indret elevat. Quan varen sortir els nivells arqueològics es va aturar l’acció de la màquina per tal d’iniciar l’actuació arqueològica de forma manual.
Al mateix temps que es va rebaixar el terreny, es va començar a esfondrar el mur format per grans pedres construït pels pagesos. En total se’n van desmuntar 11 metres. Quan es va finalitzar el treball amb ajuda de la retroexcavadora, tota la resta de la feina es va fer de forma manual, rebaixant a la part superior de l’indret entre 63 i 1,40 metres per tal de deixar al descobert la part superior de totes les cobertes de les tombes de lloses situades en aquesta part de la necròpolis, així com d’una estructura construïda amb posterioritat que en aquest indret es deixés d’enterrar. Per tant en la part superior de l’indret es va localitzar una estructura d’època indeterminada construïda amb la tècnica de la pedra seca feta amb argila verdosa que contenia en el seu extrem sud tot un seguit d'elements reaprofitats (basa de columna i pedres picades). Aquesta s’assenta per sobre d’un altra paret amb orientació nord-sud més antiga. Totes dues són posteriors a la necròpolis ja que s’assenten a sobre d’una tomba i en tallen tres més. Així mateix a mesura que es va anar desenvolupant la campanya, vàrem observar quan iniciàrem els treballs en la part baixa del jaciment, que aquesta estructura estava muntada a sobre de més enterraments, aquests ja corresponents a la fase Paleocristiana. D’aquesta fase Alt Medieval hem localitzat 24 enterraments, dels quals n’hem excavat 21. Cal dir, però, que a banda d’aquests ens han quedat marcats en el tall de la campanya un total de 4 enterraments més, demostrant-nos que la fase medieval s’estén en direcció nord, est i oest. Davant de l’extensió del jaciment i de les prioritats marcades per nosaltres mateixos a l’inici de la campanya, s’ha decidit que aquests enterraments quedin com a reserva arqueològica, ja que el dia de demà les tècniques s’hauran desenvolupat força més i quan sigui d’interès per part de la comunitat científica es podran excavar per tal d’extreure informació dels cadàvers que avui en dia és inviable pels costos (ADN) i per una altra part, es podrà extreure informació que al dia d’avui, amb l’estat actual de les tècniques de laboratori, encara no són prou desenvolupades. Podem diferenciar aquesta fase d’enterrament de la localitzada ara fa 15 anys perquè entre els dos estadis hem localitzat un estrat molt obscur format per pedres força grans que les separa. Aquest possiblement sigui producte d’algun esllavissament de pedres i terra produït amb posterioritat a la utilització d’aquest indret com a lloc
d’enterrament en època Paleocristiana (segles V-VI d.C.). Les tombes les trobem dins d’un retall de planta rectangular amb els extrems arrodonits amb orientació estoest. Les cistes o tombes de lloses són construïdes amb lloses verticals que conformen una caixa que pot ser rectangular o trapezial. Aquestes són cobertes amb diverses lloses situades horitzontalment a sobre de la caixa. Per evitar-hi filtracions o l’accés d’animals trobem uns pegots d’argila verdosa segellant les fissures entre les pedres. A més a més, a banda i banda del cap trobem de forma majoritària dues pedres (que solen ser de pedra tosca o tova) que tenen com a funció que no es decanti el cap del difunt. Quan al tema d’aixovar, podem dir que tan sols hem localitzar un objecte metàl·lic en un dels enterraments, la funció del qual avui en dia ens és desconegut. Pel que fa al ritual observem que tots els enterraments són orientats a la sortida del sol amb la matisació que entre aquests enterraments i la fase més antiga o Paleocristiana trobem una clara diferència a l’hora d’efectuar els enterraments. En aquests (alt medievals), una vegada s’ha dipositat el cadàver dins de la cista, aquest és cobert amb terra a diferència de la fase paleocristiana que trobem que els cadàvers no són coberts amb terra a excepció d’una tomba. Una vegada exhaurida aquesta fase situada a la part més elevada de l’indret, vam connectar amb les tombes que ara feia 15 anys vàrem deixar al tall de l’actuació. Aquestes es varen ometre davant de la impossibilitat d’obrir-les, ja que ens vàrem quedar per sota del mur que en aquesta campanya hem enderrocat per tal de poder treballar en extensió al jaciment. Això ens ha permès unificar els registres arqueològics de les dues temporades i aplegar en una mateixa documentació gràfica i planimétrica totes dues actuacions. En total aquestes tombes situades al tall eren 7. Podem dir que en una hem localitzat un element material força interessant a l’hora de situar cronològicament aquesta fase d’enterraments. S’ha localitzat un vas ceràmic al costat del cap de la sepultura que correspon a la mateixa cronologia del localitzat ara fa 15 anys. Segurament correspon a una ofrena alimentària (després de les analítiques pertinents podrem esbrinar si era líquida o sòlida). Com que portàvem un bon ritme de treball decidírem obrir per sota del camí d’accés a les finques situades a la part alta del jaciment (de fet gràcies a les obres dutes a terme en aquest, l’any 1993 es va trobar el jaciment...) i d’aquesta manera connectar de manera definitiva les dues campanyes per així completar la planta del jaciment Paleocristià situat a la part baixa de l’indret. De resultes de la unificació de les dues temporades en finalitzar la d’enguany podem dir que hem localitzat 42 enterraments (entre les dues actuacions) corresponents a la fase més antiga (segles V-VI d.C.). Això ha representat un gran esforç, ja que hem obert un espai de 8 x 5 donant-nos un àmbit de 40 m 2 més, apart dels ja oberts en la part alta i en la zona del tall. Parlem d’esforç sobretot perquè hem hagut de rebaixar aquest àmbit entre els 60 cm i els 1,45 m., generant un volum de terra força ingent. L’afany ha estat gratificant, ja que s’han localitzat més enterraments antics i en un altre també s’ha localitzat un vas ceràmic de les mateixes característiques de l’esmentat més amunt. A banda dels enterraments localitzats en la campanya de l’any 1993, se n’han trobat 12 més, dels quals per falta de temps material tan sols n’hem obert 7. També podem constatar que per sota d’aquests encara se n’intueixen més però aquests hem decidit deixar-los com a reserva arqueològica per al futur. Amb aquests primers resultats podem avançar algunes conclusions inicials, tenint present que encara manquen els estudis antropològics, les datacions per C14 i diverses analítiques per efectuar. L’excavació ha permès establir una valoració precisa de la necròpolis. És evident que es tracta d'un mener emmarcat en un moment clau entre la Baixa Edat Antiga i l’Alt Medieval, que podrà ser de vital importància pel coneixement de la població d'aquesta regió. Un dels principals motius de la presència romana a la Val d'Aran és
representat per la necessitat de garantir el lliure trànsit per l’arcaica ruta de comunicacions, de gran interès tant econòmic com militar que unia la ciutat situada a Comenges, Lugdunum Convenarum, amb la població emplaçada al Pallars Jussà d'Aeso. L’eficàcia d'aquesta política és confirma en el gran desenvolupament de caràcter soci-econòmic patit per aquesta regió i que es reflecteix en la gran quantitat de troballes d'època romana, sobretot de cronologia Baix Imperial. Els senyals sobre el terreny d'aquesta expansió en la zona en essència consisteixen en una gran densitat d'elements de condició funerària com són els frontals d'urna i les esteles, i també les inscripcions. El sistema d'incineració va continuar i fou d'un ús general, subsistint amb més exclusivitat que en d'altres llocs de l’imperi. El gran nombre de fragments de frontals d'urnes funeràries de marbre trobats a la Val d'Aran, implica aquest ritus. Veiem aparèixer el costum importat per la civilització romana de perpetuar la memòria de la personalitat del difunt amb la seva imatge sobre el marbre funerari. La cara anterior de la caixa porta els bustos; aquests són extremadament estilitzats i a vegades sumaris essent en les fosses més rústiques grosserament esculpits i envoltats de signes astrals. Sembla ser que aproximadament durant el transcurs del segle III, la inhumació es comença a generalitzar i al final reemplaça la incineració en la zona de Comenges. Més tard, quan és la regla, els cossos són situats dins de sarcòfags de marbre en forma de caixa allargada, amb els costats verticals o exvasats. En els petis cementiris de les vil·les rústiques de les regions colindants, els sepulcres de lloses són elaborats amb grans peces treballades o serrades, disposades variablement segons les seves dimensions. Nosaltres a partir del material ceràmic aparegut en la nostra necròpolis, podem afirmar que la fase més antiga data de finals del segle IV o principis de V dC fins al VI. Això implica que en la nostra zona els ritus vinculats amb el cristianisme (o sigui la inhumació) varen arribar una mica més tard degut a l’emplaçament muntanyós i potser ho podríem relacio
nar amb la inestabilitat que durant aquest període es viu en les planes de Comenges i Coserans. Aquesta necròpolis podria formar part d'un petit nucli de població emigrada dels voltants de Lugdunum Convenarum i, emplaçada a Garòs, estan per aquest motiu la Val d'Aran influenciada per petits grups cristians en una època força antiga, al contrari d'altres zones on aquesta religió i forma d'entendre la vida van arribar força més tard. La presència d'aquestes necròpolis simples podria constituir l’indici de l’existència de petites comunitats, dedicades a l’agricultura o al bestiar, o bé a l’explotació d'una economia mixta de subsistència, que amb el pas del temps aniria donant lloc a la creació d’una sèrie de vici o villae establertes durant els primers segles. Es va plantejar la hipòtesis que degut a la toponímia del lloc, aquesta necròpolis intentés cristianitzar aquest lloc on s'efectuaven ritus de caràcter pagà, com és la crema del Harò en el dia de Sant Joan. Desprès ja vàrem veure que apart d'existir fosses infantils, la resta era compost per inhumacions de gent adulta, quan tindrem l’estudi antropològic ens permetrà establir que l’alçada d'aquesta gent era baixa i això ens va plantejar al principi dels treballs tot un seguit de dubtes sobre la identitat de la població enterrada en aquest lloc. A l’hora de datar-lo, s'han hagut de descartar els paral·lels tipològics, ja que tots se situen en un context històric i arqueològic diferent. Les dades disponibles indueixen a creure en l’existència d'aquestes petites necròpolis de sepulcres de lloses sense associació topogràfica possible, arrancant amb probabilitat d'un moment situat entre la darreria del Baix Imperi i l’època de transició al món medieval. La presència de petits vasets de ceràmica paleocristiana ens enquadra de manera força orientativa aquesta necròpolis i ens fa plantejar la possibilitat de que en aquest indret s’haguessin fet libacions rituals, cosa força habitual en aquestes comunitats. Pèir Còts e Casanha
* Aquest projecte ha estat subvencionat l’any 2008 pel Parc Nacional
