22
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
l’essència de les paraules barravés’s val Era Val de Barravés ei ua arribèra des Pirenèus centraus, plaçada ena versant sud. Ei eth conquèst dera nauta Noguera Ribagorçana. Es termières d´aguesta val seguissen es crestes des montanhes que la entornegen. D´aguesti tucs es mès destacadi son: ath nòrd, manant era val, Eth Tuc deth Cap deth Pòrt de Vielha; a cogant, eth Tuc de Molières, Russell e Ballibierna, toti de mès de tres mil mètres de nautada; e entath costat d´autant es Besiberri Nòrd, Sud e Coma lo Forno, que depassen tanben aquera nautada. Era termièra nòrd coincidís, donques, damb er èish axiau pirenenc e es vals der Ésera e d´Aran. Tar est limite damb era Valh de Boí, e tar oest damb era Valh de Castanesa. Però on som? Què els passa a les nostres cordes vocals o als nostres pavellons auditius? Quina llengua, dialecte o parla estem fem servir? Donques, ni menys ni més que una variant del dialecte gascó de la llengua occitana, l’aranès, llengua oficial del Parc, i parlat encara per prop de tres mil persones als Pirineus, als ditxosos Pirineus! Per què ho fem? Perquè el nostre viatge per la geografia pirinenca ens porta avui a la vall de Barravés, un territori de muntanya on conviuen, entre els seus pocs menys de mil habitants, tres llengües diferents: el català o ribagorçà, l’omnipresent castellà, i l’aranès. Però comencem a despullar amb cura i admiració aquest extraordinari pacient poliglot! Els orígens de Barravés estan relacionats amb el monestir de Sant Andreu Arravensis al segle X, quan s’esmenta i s’escriu aquest topònim, per primera vegada, en un document que parla de la consagració de l’església de Sant Andreu pel bisbe ribagorçà Ató. Els monestirs eren en aquells temps vertaders centres culturals i artístics, això sí, mentre que la resta del país semblava encara submergit en l’Edat de Pedra. Els monestirs eren refugis de riqueses envejades -per usurpació o per donació- dels mortals de l’època que pretenien guanyar-se un raconet solà al prenyat cel! Però, com deia el poeta, si res no és mesquí, on diantre són les restes d’aquests famosos monestirs?
Sant Andreu de Barravés, un d’ells, és tot un misteri! Un misteri que a més sembla haver-se fos, com fus, entre les cases dels paisans més espavilats dels darrers segles! Investiguem una mica pels camins de la història a veure fins on ens porten! Alguns el situen, el monestir, a la confluència de la Noguera Ribagorçana amb la Valira de Castanesa, on s’aixecava el llogaret desaparegut de Miravet, que donà nom a una de les muntanyes més emblemàtiques de la zona. D’altres creuen que casa d’Arro –un dels possibles orígens del topònim Barravés, al terme municipal de Montanui– es construí amb les restes de les seues pedres i columnes. Els historiadors diuen però que casa i monestir foren contemporanis durant dos segles, la qual cosa treu credibilitat a la hipòtesi. Altres agosarats el situaven al poble de Senet, menys conegut com a Senet de Barravés, on avui s’aixeca l’església romànica de Santa Cecília; o al santuari de Riupedrós o Reperós on, segons la gent de Vilaller, hi havia un convent. Donques no! Montsant, l’altre Montsant, el petit port que hem de fer, a peu, a cavall o en cotxe, abans d’arribar a Vilaller, venint del Pont del Suert, seria una altra ubicació possible però sembla que tampoc, per molt que surti a la cartografia, una partida anomenada el temple de Barravés, on avui s’aixeca un hotel i restaurant. Però ja som a prop! El lloc on estava ubicat el monestir de Sant Andreu sembla que és on hi ha el cementiri nou de Vilaller. Ja l’any 1932, durant els treballs de la carretera, van aparèixer restes del monestir i del seu cementiri, i mentre feien les fosses del nou, van sortir restes humanes de l’antic. Cementiri sobre cementiri! Per tant, sota Montsant, vora la Noguera, mirant al sudoest, a la partida anomenada, com no podia ser d’altra manera, de Sant Andreu és on s’hauria construït aquest cenobi ribagorçà que, amb Alaó, Obarra i Lavaix, foren capdavanters en la gestió política i econòmica d’aques-
