El Portarró 26

estiu-tardor 2009

el portarró 26 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Estiu-tardor 2009 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Pèir Còts e Casanha Javier Piqué Alejaldre Navidad Peguera Peguera Claudi Aventín-Boya Jordi Canut Bartra Jordi Vicente Canillas Jesús Tartera Orteu Maria Farré Domech Delia Pino García Amaya Gómez Rodríguez Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Ricard Novell Agramunt Claudi Aventín-Boya Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça Javier Piqué Alejaldre Navidad Peguera Peguera Jordi Prieto Mollar Pèir Còts e Casanha Juanma Morell Vidal Miguel Angel Yuste de Paz Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Claudi Aventín-Boya Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

índex 3 Presentació

4 La necròpolis deth Harò de Garòs (Naut Aran, Val d’Aran) 8 Belles i amb nom 11 Entrevista: El molí de Senet i d’Aneto: una utopia feta realitat!

16 Noticiari 20 Coneguem el Parc - L’orella d’ós - El pela-roques 22 L’essència de les paraules: Barravés’s val 27 Caminem pel Parc - El salt de Comials 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

3

presentació Fa 100 anys, a Suècia, es van declarar els primers parcs nacionals europeus, en concret un 24 de maig, data al voltant de la qual celebrem darrerament el Dia Europeu dels Parcs. Pocs anys després, l’Estat espanyol es va sumar amb la declaració el 1918 de dos parcs nacionals pioners a la península Ibèrica: la Montaña de Covadonga i el Valle de Ordesa. En l’actualitat més de 1.600 espais naturals protegits es troben repartits per tot aquest territori la qual cosa fa que cada cop més ciutadans ens visitin per gaudir d’aquest patrimoni natural i cultural de primer ordre. Una gran responsabilitat que entre tots hem de gestionar per fer compatible la protecció i conservació d’aquests hàbitats amb un ús públic respectuós i responsable.

En aquest nou número, i van 26, els nostres articles de fons parlaran, per una banda, de les descobertes arqueològiques realitzades a Garòs per l’arqueòleg aranès Peir Còts i, per una altra, farem un viatge per l’origen dels noms de les flors, unes flors que ja comencen a compondre simfonies de colors en els nostres paisatges.

Us presentarem una interessantíssima entrevista sobre la Mola de Senet i Aneto. En el Noticiari us podreu assabentar d’algunes de les activitats realitzades durant els darrers sis mesos així com d’altres novetats sobre la

xarxa de camins, els treballs d’investigació i, fins i tot, alguna curiositat zoològica i sociològica. Si voleu profunditzar en els nostres valors naturals podreu llegir dos interessants articles de la famosa orella d’ós i del pelaroques, un dels ocells més bells dels Pirineus.

Passejarem també per la vall de Barravés, de la mà i les lletres dels seus topònims, les seves històries, les seues persones; ens atansarem al salt de Comials, a la vall de la Bonaigua, gràcies al nou camí obert pel Parc vora del refugi del Gerdar. Com sempre, les novetats bibliogràfiques tancaran aquest número.

Com ja haureu sentit en els diferents mitjans de comunicació, aquest 2009 també ha estat declarat internacionalment com Any Darwin, en commemoració del bicentenari del naixement de l’insigne científic i naturalista anglès, i del cent cinquantè aniversari de la publicació de la seva obra sobre l’origen de les espècies, on exposà les seves teories sobre l’evolució i la selecció natural. El Portarró, com a publicació periòdica feta als Pirineus, també vol continuar aportant número a número, paraula a paraula, imatge a imatge, més peces d’aquest gran trencaclosques que és l’evolució natural.

Gràcies a tots i totes per acompanyar-nos en aquest viatge apassionant un estiu més!

4 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

la necròpolis deth harò de garòs naut aran, val d’aran Garòs és una població que pertany al terme municipal de Naut Aran. La necròpolis paleocristiana nomenada “deth Harò” -nom que prové de l’antic costum pagà de cremar un tronc clavat al terra el dia del solstici d’estiu o sigui per Sant Joan- és situada en una petita elevació en el marge dret del riu Garona. Es pot accedir al jaciment des de la veïna població de Garòs, que es troba a uns 150 metres pel Camin deth Calvari.

Des del cap que té una altitud màxima sobre el nivell del mar de 1.122 m, es dominen els nuclis de Casarilh, Escunhau, Betren i Vielha i una àrea força extensa de la val de la Garona. Es troba rodejada, al nord, pels horts de la població i la Sarrada d’Espiargo; al sud, pel Camin deth Calvari que va motivar en el seu dia l’excavació d’urgència ja que en l’extracció de terres per tal d’eixamplar-lo i bastir un accés per als camps de la part superior fou quan es descobriren les primeres tombes en ser seccionades per l’excavació; per l’est és flanquejada per la població de Garòs i finalment per la seva banda oest i completant la delimitació, el barranc de Cal per on a l’hivern baixa un dels allaus més importants de la Val.

El jaciment El primers treballs duts a terme l’any 1993 foren motivats a conseqüència del descobriment fet per l’arxiprest de la

Val d’Aran, mossèn Jusèp Maria Amielh, a finals del mes de juny, d’una gran quantitat d’ossos i de tres tombes en un marge com a resultat de l’extracció de terres en aquest lloc durant les obres de millora del Camin deth Calvari. Això passà casualment ja que el mossèn seguia els treballs dels operaris amb l’objectiu de trobar la base de la darrera creu d’aquest camí, o sigui la catorzena estació d’aquest recorregut que ha mantingut la majoria de les estacions del Via Crucis, consistents en pedres cilíndriques de marbre amb una creu gravada en el centre de totes elles i, segons la tradició popular, la darrera estació contemplava l’existència d’una peanya de les mateixes característiques, més una creu de grans dimensions a sobre. Aquesta base al final de la campanya va aparèixer aproximadament en el centre de la necròpolis, encara que uns desaprensius la tombaren i la feren rodar pel pendent de la cara sud del jaciment, fins fer-la arribar al fons de la Garona.

Les excavacions realitzades amb índole d’urgència varen començar el dia 10 de juliol i finalitzaren el dia 5 d’agost.

Es va excavar una cala que formava un rectangle imperfecte d’11 x 5 metres, sense deixar cap testimoni, que ja venien marcats pels talls laterals nord i oest. Es va començar en el lloc a on havia quedat interromput el treball de l’excavadora i continuaren aprofundint en exten-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

la necròpolis deth harò de garòs naut aran, val d’aran sió fins arribar a un total de 47 m2. Es va rebaixar l’espai entre 10 i 140 cm fins arribar al nivell natural de margues, que era el que mostrava els retalls fets en bastir les tombes. Es va poder comprovar que l’anomenada necròpolis era vertebrada en fosses, totes elles orientades a la sortida del sol.

En excavar la zona es varen trobar 21 sepultures de bona factura (de les quals tan sols se’n va obrir 14 per falta de temps material). Aquests enterraments corresponen a cronologies que es poden situar entre el segle V i la VIa centúria, segons els resultats extrets a partir del material ceràmic trobat. Aquesta és producte de l’aparició d’un vas de terra sigil·lata clara D paleocristiana taronja (forma 15a de Rigoir) de producció aquitana sota d’una de les tombes infantils. Aquesta terrissa és una classe que es distingeix pel seu vernís força degradat ataronjat i per la pasta del mateix color. La decoració és a rodeta i formada per una seriació de cercles de línia simple, farcida amb un altre motiu que és també un rondeu, units dos a dos per mitjà d’uns temes vegetals verticals; el remat és força elemental i està constituït per un reng de mitges llunes.

El nombre de fosses localitzades no indicava la densitat total de la necròpolis, ja que l’aspecte general del jaciment ens feia pensar que les tombes trobades tan sols representaven una mostra del conjunt sepulcral que en altre temps tingué. Aquest cementiri podíem assegurar que tenia una extensió força més gran pel costat oest i la banda nord.

Campanya de 2008 La campanya es va iniciar per la part superior del jaciment, ja que la part inferior ja va quedar exhaurida en la primera campanya d’ara feia 15 anys. Es va obrir una extensió de 10 x 6 m o sigui 60 m2.

En primer lloc es va realitzar un rebaixament general de tots els nivells tan orgànics com d’arrossegament de l’allau que és desprèn del barranc de Cal que afectava l’àrea d’actuació. Aquests treballs es varen efectuar mitjançant una màquina retroexcavadora mixta proveïda de pala de neteja i pala carregadora. Tan sols es van rebaixar entre 63 i 83 cm a màquina, ja que a partir d’aquesta profunditat començaren a aparèixer les restes de les primeres cobertes de les tombes situades en aquest indret elevat. Quan varen sortir els nivells arqueològics es va aturar l’acció de la màquina per tal d’iniciar l’actuació arqueològica de forma manual.

Al mateix temps que es va rebaixar el terreny, es va començar a esfondrar el mur format per grans pedres construït pels pagesos. En total se’n van desmuntar 11 metres.

Quan es va finalitzar el treball amb ajuda de la retroexcavadora, tota la resta de la feina es va fer de forma manual, rebaixant a la part superior de l’indret entre 63 i 1,40 metres per tal de deixar al descobert la part superior de totes les cobertes de les tombes de lloses situades en aquesta part de la necròpolis, així com d’una estructura construïda amb posterioritat que en aquest indret es deixés d’enterrar.

Per tant en la part superior de l’indret es va localitzar una estructura d’època indeterminada construïda amb la tècnica de la pedra seca feta amb argila verdosa que contenia en el seu extrem sud tot un seguit d'elements reaprofitats (basa de columna i pedres picades). Aquesta s’assenta per sobre d’un altra paret amb orientació nord-sud més antiga. Totes dues són posteriors a la necròpolis ja que s’assenten a sobre d’una tomba i en tallen tres més.

Així mateix a mesura que es va anar desenvolupant la campanya, vàrem observar quan iniciàrem els treballs en la part baixa del jaciment, que aquesta estructura estava muntada a sobre de més enterraments, aquests ja corresponents a la fase Paleocristiana.

D’aquesta fase Alt Medieval hem localitzat 24 enterraments, dels quals n’hem excavat 21. Cal dir, però, que a banda d’aquests ens han quedat marcats en el tall de la campanya un total de 4 enterraments més, demostrant-nos que la fase medieval s’estén en direcció nord, est i oest.

Davant de l’extensió del jaciment i de les prioritats marcades per nosaltres mateixos a l’inici de la campanya, s’ha decidit que aquests enterraments quedin com a reserva arqueològica, ja que el dia de demà les tècniques s’hauran desenvolupat força més i quan sigui d’interès per part de la comunitat científica es podran excavar per tal d’extreure informació dels cadàvers que avui en dia és inviable pels costos (ADN) i per una altra part, es podrà extreure informació que al dia d’avui, amb l’estat actual de les tècniques de laboratori, encara no són prou desenvolupades.

Podem diferenciar aquesta fase d’enterrament de la localitzada ara fa 15 anys perquè entre els dos estadis hem localitzat un estrat molt obscur format per pedres força grans que les separa. Aquest possiblement sigui producte d’algun esllavissament de pedres i terra produït amb posterioritat a la utilització d’aquest indret com a lloc

6 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

la necròpolis deth harò de garòs naut aran, val d’aran d’enterrament en època Paleocristiana (segles V-VI d.C.).

Les tombes les trobem dins d’un retall de planta rectangular amb els extrems arrodonits amb orientació estoest. Les cistes o tombes de lloses són construïdes amb lloses verticals que conformen una caixa que pot ser rectangular o trapezial. Aquestes són cobertes amb diverses lloses situades horitzontalment a sobre de la caixa. Per evitar-hi filtracions o l’accés d’animals trobem uns pegots d’argila verdosa segellant les fissures entre les pedres. A més a més, a banda i banda del cap trobem de forma majoritària dues pedres (que solen ser de pedra tosca o tova) que tenen com a funció que no es decanti el cap del difunt.

Quan al tema d’aixovar, podem dir que tan sols hem localitzar un objecte metàl·lic en un dels enterraments, la funció del qual avui en dia ens és desconegut. Pel que fa al ritual observem que tots els enterraments són orientats a la sortida del sol amb la matisació que entre aquests enterraments i la fase més antiga o Paleocristiana trobem una clara diferència a l’hora d’efectuar els enterraments. En aquests (alt medievals), una vegada s’ha dipositat el cadàver dins de la cista, aquest és cobert amb terra a diferència de la fase paleocristiana que trobem que els cadàvers no són coberts amb terra a excepció d’una tomba.

Una vegada exhaurida aquesta fase situada a la part més elevada de l’indret, vam connectar amb les tombes que ara feia 15 anys vàrem deixar al tall de l’actuació.

Aquestes es varen ometre davant de la impossibilitat d’obrir-les, ja que ens vàrem quedar per sota del mur que en aquesta campanya hem enderrocat per tal de poder treballar en extensió al jaciment. Això ens ha permès unificar els registres arqueològics de les dues temporades i aplegar en una mateixa documentació gràfica i planimétrica totes dues actuacions.

En total aquestes tombes situades al tall eren 7. Podem dir que en una hem localitzat un element material força interessant a l’hora de situar cronològicament aquesta fase d’enterraments. S’ha localitzat un vas ceràmic al costat del cap de la sepultura que correspon a la matei-

xa cronologia del localitzat ara fa 15 anys. Segurament correspon a una ofrena alimentària (després de les analítiques pertinents podrem esbrinar si era líquida o sòlida).

Com que portàvem un bon ritme de treball decidírem obrir per sota del camí d’accés a les finques situades a la part alta del jaciment (de fet gràcies a les obres dutes a terme en aquest, l’any 1993 es va trobar el jaciment...) i d’aquesta manera connectar de manera definitiva les dues campanyes per així completar la planta del jaciment Paleocristià situat a la part baixa de l’indret. De resultes de la unificació de les dues temporades en finalitzar la d’enguany podem dir que hem localitzat 42 enterraments (entre les dues actuacions) corresponents a la fase més antiga (segles V-VI d.C.).

Això ha representat un gran esforç, ja que hem obert un espai de 8 x 5 donant-nos un àmbit de 40 m2 més, apart dels ja oberts en la part alta i en la zona del tall. Parlem d’esforç sobretot perquè hem hagut de rebaixar aquest àmbit entre els 60 cm i els 1,45 m., generant un volum de terra força ingent. L’afany ha estat gratificant, ja que s’han localitzat més enterraments antics i en un altre també s’ha localitzat un vas ceràmic de les mateixes característiques de l’esmentat més amunt. A banda dels enterraments localitzats en la campanya de l’any 1993, se n’han trobat 12 més, dels quals per falta de temps material tan sols n’hem obert 7. També podem constatar que per sota d’aquests encara se n’intueixen més però aquests hem decidit deixar-los com a reserva arqueològica per al futur.

Amb aquests primers resultats podem avançar algunes conclusions inicials, tenint present que encara manquen els estudis antropològics, les datacions per C14 i diverses analítiques per efectuar.

L’excavació ha permès establir una valoració precisa de la necròpolis. És evident que es tracta d'un mener emmarcat en un moment clau entre la Baixa Edat Antiga i l’Alt Medieval, que podrà ser de vital importància pel coneixement de la població d'aquesta regió. Un dels principals motius de la presència romana a la Val d'Aran és

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

7

la necròpolis deth harò de garòs naut aran, val d’aran representat per la necessitat de garantir el lliure trànsit per l’arcaica ruta de comunicacions, de gran interès tant econòmic com militar que unia la ciutat situada a Comenges, Lugdunum Convenarum, amb la població emplaçada al Pallars Jussà d'Aeso. L’eficàcia d'aquesta política és confirma en el gran desenvolupament de caràcter soci-econòmic patit per aquesta regió i que es reflecteix en la gran quantitat de troballes d'època romana, sobretot de cronologia Baix Imperial. Els senyals sobre el terreny d'aquesta expansió en la zona en essència consisteixen en una gran densitat d'elements de condició funerària com són els frontals d'urna i les esteles, i també les inscripcions.

El sistema d'incineració va continuar i fou d'un ús general, subsistint amb més exclusivitat que en d'altres llocs de l’imperi. El gran nombre de fragments de frontals d'urnes funeràries de marbre trobats a la Val d'Aran, implica aquest ritus. Veiem aparèixer el costum importat per la civilització romana de perpetuar la memòria de la personalitat del difunt amb la seva imatge sobre el marbre funerari. La cara anterior de la caixa porta els bustos; aquests són extremadament estilitzats i a vegades sumaris essent en les fosses més rústiques grosserament esculpits i envoltats de signes astrals. Sembla ser que aproximadament durant el transcurs del segle III, la inhumació es comença a generalitzar i al final reemplaça la incineració en la zona de Comenges. Més tard, quan és la regla, els cossos són situats dins de sarcòfags de marbre en forma de caixa allargada, amb els costats verticals o exvasats. En els petis cementiris de les vil·les rústiques de les regions colindants, els sepulcres de lloses són elaborats amb grans peces treballades o serrades, disposades variablement segons les seves dimensions. Nosaltres a partir del material ceràmic aparegut en la nostra necròpolis, podem afirmar que la fase més antiga data de finals del segle IV o principis de V dC fins al VI. Això implica que en la nostra zona els ritus vinculats amb el cristianisme (o sigui la inhumació) varen arribar una mica més tard degut a l’emplaçament muntanyós i potser ho podríem relacio-

nar amb la inestabilitat que durant aquest període es viu en les planes de Comenges i Coserans. Aquesta necròpolis podria formar part d'un petit nucli de població emigrada dels voltants de Lugdunum Convenarum i, emplaçada a Garòs, estan per aquest motiu la Val d'Aran influenciada per petits grups cristians en una època força antiga, al contrari d'altres zones on aquesta religió i forma d'entendre la vida van arribar força més tard. La presència d'aquestes necròpolis simples podria constituir l’indici de l’existència de petites comunitats, dedicades a l’agricultura o al bestiar, o bé a l’explotació d'una economia mixta de subsistència, que amb el pas del temps aniria donant lloc a la creació d’una sèrie de vici o villae establertes durant els primers segles.

Es va plantejar la hipòtesis que degut a la toponímia del lloc, aquesta necròpolis intentés cristianitzar aquest lloc on s'efectuaven ritus de caràcter pagà, com és la crema del Harò en el dia de Sant Joan. Desprès ja vàrem veure que apart d'existir fosses infantils, la resta era compost per inhumacions de gent adulta, quan tindrem l’estudi antropològic ens permetrà establir que l’alçada d'aquesta gent era baixa i això ens va plantejar al principi dels treballs tot un seguit de dubtes sobre la identitat de la població enterrada en aquest lloc. A l’hora de datar-lo, s'han hagut de descartar els paral·lels tipològics, ja que tots se situen en un context històric i arqueològic diferent. Les dades disponibles indueixen a creure en l’existència d'aquestes petites necròpolis de sepulcres de lloses sense associació topogràfica possible, arrancant amb probabilitat d'un moment situat entre la darreria del Baix Imperi i l’època de transició al món medieval. La presència de petits vasets de ceràmica paleocristiana ens enquadra de manera força orientativa aquesta necròpolis i ens fa plantejar la possibilitat de que en aquest indret s’haguessin fet libacions rituals, cosa força habitual en aquestes comunitats.

Pèir Còts e Casanha * Aquest projecte ha estat subvencionat l’any 2008 pel Parc Nacional

8 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

belles i amb nom!

Els noms vulgars de les plantes foren i són, sense cap mena de dubte, molt útils per a la parla quotidiana. Però aquests noms vernacles resultaven en ocasions imprecisos ja que no eren universals i eren aplicables a una sola llengua. Únicament algunes plantes tenien nom i per filar encara més prim, a vegades el nom de dos plantes coincidia o en tenien més d’un.

Fou Carl von Linné qui al segle XVIII va posar fi a l’embolic i va establir les bases de la nomenclatura botànica, segons la qual tota espècie quedava definida de forma exclusiva mitjançant la combinació de dos paraules en llatí: el gènere i l’epítet específic.

I és així com botànics de totes les èpoques han anat anomenant les plantes, removent entre llatinades i seleccionant, a vegades molt elegantment, paraules que en molts casos són capaces de provocar vols de la nostra imaginació.

Dilatem les nostres pupil·les davant d’algunes de les més belles flors del Parc Nacional i dels Pirineus, i reflexionem una mica sobre els seus noms...

Místics són els noms d’alguns gèneres, com el cas de Dianthus, els clavells silvestres, que ens connecten, pot-

ser per l’embriagadora olor d’algunes de les seus espècies, amb la mateixa divinitat. De fet, el nom Dianthus prové de les paraules gregues “deu” (genitiu de “zeus”, déu) i “anthos” (flor). Un altre gènere amb representants en l’alta muntanya del Parc, Alchemilla, opta així mateix per la mística, ja que les gotetes que de forma tan subtil i artística ploren les puntes de les fulles no foren sinó l’aigua celest que els alquimistes utilitzaren en l’obtenció de la pedra filosofal.

Hi ha un altre grup de plantes, els gèneres dels quals retran homenatge a personatges mitològics. Aquí tenim atractives flors de muntanya, incloses en els gèneres Narcissus, Adonis, Daphne o Silene, aquest últim pare adoptiu i preceptor de Dionisos, sempre representat amb el ventre rebotit, similar als calzes d’algunes espècies d’aquest gènere. També el nom del delicat lliri que esquitxa els prats estivals del Parc, Iris xiphioides fa, per una banda, referència a la semblança de la flor a una espasa (“xiphos”) i per una altra, recorda la figura de la mitològica Iris, germana de les Harpies, personificació de l’arc iris que anuncia el pacte entre els homes i els déus posant fi a la tempesta.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

9

belles i amb nom!

Un altre grup de botànics decidiren honorar la figura de personatges històrics o pseudohistòrics. Per exemple, el gènere Achillea recorda que, segons la Ilíada, els soldats del grec Aquiles utilitzaren l’herba dels talls o milfulles, nom amb què es coneix Achillea millefolium, per curar les ferides del combat. El gènere Gentiana prové de Gentio, rei d’Iliria, de qui s’explica que va donar a conèixer les propietats medicinals de la genciana (Gentiana lutea).

Per altra part, el gènere Carlina, i més concretament Carlina acanthifolia, recorda com Carlemany va evitar una epidèmia entre les seues tropes amb l’ús d’aquesta planta. Mentre resava a Déu aquest li envià un àngel que va llançar una fletxa que va anar a caure justament sobre aquesta planta, per a més informació, de fulles semblants a l’acant o ala d’àngel (“acanthifolia”).

Altres vegades foren els propis descobridors de la planta o científics de diverses branques de les ciències naturals, els guardonats amb el privilegi de batejar els nous gèneres. Així és com apareix un nombrós grup de plantes, ben representades al Parc, com Loiseleuria (de LoiseleurDeslongchamps, metge i botànic francès dels segles XVIII-XIX), Vitaliana (de Vitaliano Donati, naturalista italià del segle XVI), Tofieldia (de Tofield, botànic anglès del segle XVIII), Swertia (de Sweert, jardiner holandès dels segles XVI-XVII), Sesleria (de Sesler, naturalista venecià del segle XVIII), Sibbaldia (de Sibbald, metge escocès dels segles XVII-XVIII), Paradisia (de Paradisi, comte naturalista dels segles XVIII-XIX), Hutchinsia (de Miss Hutchins, dama irlandesa entusiasta de la flora alpina del segle XVIII), Koeleria (de Koeler, botànic alemany dels segles XVIII-XIX), Murbeckiella (de Murbeck, botànic suec dels segles XIX-XX), Molinia (de Molina, jesuïta xilè dels segles XVII-XVIII), Minuartia (de Minuart, botànic català del segle XVIII), Lonicera (de Lonitzer, metge i botànic alemany del segle XVI), Listera (de Lister, metge i naturalista anglès dels segles XVII-XVIII)...

Un altre grup de noms de plantes s’allunyen de la mística, de la mitologia i dels personatges històrics per aproparse a un món més material, si bé en petites dosis, com és el de les formes! D’aquesta manera una espècie d’elegants flors rosades com és Soldanella alpina ens obre els ulls sobre la innegable evidència de que les seues fulles arrodonides ens recorden les monedes d’or (“solidus” en

llatí) de l’època romana. La no menys bella Dryas octopela ens revela amb el seu epítet específic el nombre de pètals de la flor, vuit!, a més de subratllar la semblança de la seua fulla amb la del roure (“drys” en grec). En altres casos, els noms ens revelen el semblant de les flors amb formes comunes i familiars, com en els preciosos gèneres Trollius (del llatí “trullius”, olla o palangana) i Scutellaria (del llatí “scutella”, escudella, vas). Unes formes astronòmiques tan magnífiques com els estels tampoc passen desapercebudes al botànic i són una boníssima excusa per anomenar plantes amb inflorescències estrellades. I són tan belles que als prats o als boscos semblen realment brillar! Em refereixo a espècies de gèneres tals com Stellaria (del llatí “stella”, estel) o Aster i Astrantia (del grec “aster”, també estel).

Els colors també inspiren noms! El nom “galanthus” vol dir flor de llet i és que el color blanc, quasi resplendent, de la romàntica flor Galanthus nivalis li escau com un guant –per suposat, blanc– a aquesta espècie. També fan referència al color blanc, entre d’altres, el gènere d’orquídies Leuchorchis o el de margarides Leucanthemum.

Però hi ha més colors a l’elenc taxonòmic botànic: la suggerent i curiosa Erytronium (del grec “erytros”, vermell) potser ens posa sobre la pista del color purpuri o rosat de les seues flors, capbaixes i amb els pètals girats cap a enrere; i Nigritella, una delicada orquídia que encisa l’olfacte amb la seua deliciosa olor de vainilla, mostra al que no vulgui mirar sinó veure, el color púrpura-negrós de la inflorescència.

En altres ocasions i amb un objectiu merament descriptiu, els botànics opten per implementar el gènere amb un nom que posi en relleu algun aspecte morfològic distintiu. Són diversos els gèneres que ens assenyalen la posició més o menys pèndula d’algun òrgan de la planta. Ensenyorint-se dels prats, les espècies de Filipendula (en llatí “filum”, vol dir fil i “pendula”, penjant) expliquen com els seus tubèrculs estan situats en l’extrem d’unes arrels fines com fils.

D’aquelles espècies que ningunegen el color verd per ser paràsits –el seu color és pàl·lid– destaca sobre el sotabosc de pins, avets o faigs, un gènere que emergint entre la fullaraca amb les flors inclinades va redreçant-se fins a la vertical; es tracta de Monotropa (del grec “mono”, única i “trope”, volta), el nom de la qual ens assenyala

10 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

belles i amb nom! com les seues flors estan inicialment girades solament cap a un costat. També Prenanthes (del grec “prenes”, inclinat o penjant, i “anthos”, flor) mostra una posició penjant de les tímides inflorescències d’aquesta composta d’avetosa amb fulla musical –la seua forma de caixa de violí així ho confirma–.

Amb les seues quatre fulles verticil·lades i insòlita com poques, Paris quadrifolia denota l’aspecte uniforme (“par” vol dir en llatí igual) de la planta. Pròpia de formacions megafòrbiques –aquells circs botànics d’estiu del Parc Nacional, en els quals el port exagerat, el fullatge exuberant i la gran mida de les inflorescències són les escenes exigides en el guió per als seus protagonistes– no solen faltar mai Adenostyles (del grec “aden”, glàndula i “stylos”, columna=estil) el nom del qual destaca la presència en l’estigma d’unes papil·les glanduloses.

Un dels pocs gèneres de plantes insectívores del Parc és Pinguicola. Aquestes plantes embadaleixen els petits insectes amb l’apetitós aspecte carnós i brillant de les fulles per atrapar-los amb les seues secrecions viscoses i, tot seguit, digerir-los gràcies a l’acció de fermentació d’alguns bacteris. Precisament la forma “pinguis” en llatí equival a greixós, la seua estratègia de captura.

Entre aquelles plantes que en els prats de l’alta muntanya pirinenca criden als quatre vents que acaba d’arribar la primavera –el que els botànics coneixen amb el nom de plantes vernals– destaca el gènere rosat Bulbocodium, del qual entendrem el nom si desenterrem un dels seus bulbs: apuntem que en llatí “bulbus” vol dir “bulb” i el diminutiu “codion” pelatge o llana.

En certes molleres del Parc i gargarint un espectacle de color podem sorprendre alguna que altra rotllana de Eriophorum, un gènere que també s’engalana amb llana; i és que els fruits estan rodejats de nombrosos pèls llargs i blancs, de forma que les espiguetes madures semblen plomalls de cotó! És aquest el cas del grec “erion”, llana i “phero”, portar.

I encara podríem citar molts altres gèneres que indiquen, assenyalen, subratllen o expliquen caràcters morfològics: Biscutella (“bis”, dos i “scutella”, escudella o vas, ja que el fruit es composa de dues peces planes i arrodonides); Cryptograma (del grec “cryptos”, amagat i “gramma”, lletres, donat que disposa de sorus lineals amagats); Epilobium (amb corol·la situada damunt, en grec, “epi”, un ovari allargat en forma de llegum “lobion”); Homogyne (flors femenines i hermafrodites amb pistils “gyne”, dona i “homos”, semblants); Polygonatum (el seu rizoma té

molts “poly” nusos, com si fossin genolls en grec, “gony”); Stachys (“stachys” vol dir espiga en grec, com la seua inflorescència); Antennaria (els pèls que hi ha en els capítols masculins d’aquesta planta estan engrossits en la punta i s’assemblen a les antenes del llatí “antenna” d’alguns insectes)...

Plantes i animals formen la substància mateixa de la natura. Per aquest motiu sembla lògic que alguns gèneres de plantes facin referència a animals. La famosa i poc freqüent al Parc Leontopodium alpinum evoca la trepitjada (“podion”, petit peu en grec) del lleó. També el gènere Leontodon fa referència, en aquest cas, a la dent (del grec “odon”) del rei de la selva. Les traces de l’enigmàtic llop queden retratades en el nom de la falsa molsa Lycopodium (del grec “lycos”, llop), una planta misteriosa i confusa com poques. Una altra empremta, la de l’oca (en grec “chen”) té el seu dibuix en la fulla del gènere dels Chenopodium. D’altres vegades l’objectiu són les orelles com passa amb les boniques flors blau cel del gènere Myosotis (en grec “myos”, rata i “otis”, orella).

Una planta de molt fàcil identificació, sobretot si s’ha experimentat amb anterioritat la punxada múltiple en caure damunt un dels seus coixinets és Echinospartium horridum (del grec “echinos”, eriçó i “spartos”, ginesta).

Cavalls, óssos i fins i tot tocinos tenen també el seu raconet botànic: un gènere els fruits dels qual tenen forma de ferradura Hippocrepis (del grec “hippo”, cavall i “crepis”, sabata). Malgrat no haver-hi pràcticament óssos al Parc que se n’alimentin, Arctostaphyllos (del grec “arctos”, ós i “staphyle”, raïm) i també finalment Hyoscyamus (del grec “hyos”, tocino i “kyamos”, fava).

Acabarem retornant a les gents i al saber popular, el qual moltes vegades explica de forma breu i intel·ligentíssima certs successos quotidians. Així, el gènere Merendera fa referència que aquestes plantes floreixen a la tardor, quan el dia s’escurça i la nit arriba aviat, per la qual cosa els pastors prefereixen deixar-se la berena a casa i no emportar-se-la en el morralet.

Com succeïa amb els apel·latius dels salvatges? indis nord-americans, així mateix els noms de les flors ens enamoren amb la seua màgia i ens permeten trobar un tresor sonor amb què fruir encara més del delit visual de la seua contemplació.

Javier Piqué Alejaldre Professor de cicles formatius de natura a l’IES del Pont de Suert

11

entrevista

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el molí de senet i d’aneto: una utopia feta realitat!

Des dels temps més remots, l’ésser humà, en la mesura que creà assentaments, va aprofitar racionalment els recursos naturals originals per a la seva supervivència quotidiana. Molt abans de l’aparició de l’home a la Terra, la natura amb el seu paisatge primitiu i indòmit era la primera, amb les seves muntanyes i boscos, fonts i rius, mars i costes, etc. Al mateix temps que la tecnologia s’anava desenvolupant, l’ home va domar i dominà l’energia salvatge d’alguns elements naturals per canalitzar-la i explotar-la en benefici propi. L’aigua necessària i imprescindible per a la vida fomentà no només l’agricultura i la ramaderia sinó també l’artesania i la indústria incipient, cosa que va generar riquesa en una zona pirinenca de l’Alt Aragó i Catalunya: la capçalera de la Noguera Ribagorçana.

El molí de Senet i d’Aneto, popularment conegut com la Mola i les dues serradores confrontants han anat llaurant al llarg de la Noguera Ribagorçana, en la zona del Salencar de Senet, un perfil arquitectònic de tres edificis industrials, construïts amb pedres, fustes i pissarres del mateix terreny, i integrats harmoniosament en el paisatge. Les tres activitats industrials van funcionar fins a finals de la primera meitat del segle vint. En aquells temps, s’explotava la natura sense danyar-la, al contrari, valorant amb la feina humana, la creació de paisatges naturals o culturals.

En aquesta entrevista es pretén, primer, recordar una activitat tradicional de la vall de Barravés: la mòlta de cereals, que temps enrere va tenir una gran rellevància econòmica i social, amb un ús raonable de l’aigua que transcorria lliurement per barrancs i rius. En efecte, la

força de l’aigua va moure primer la pedra per fer farina i després les serres per tallar la fusta. Un recurs ofert gratuïtament per la natura que es va utilitzar després, al voltant dels anys vint, discreta i en savi equilibri, per produir els primers quilowatts per il·luminar les cases i alguns carrers dels pobles de Senet i d’Aneto. Una època en què es valorava l’ús dels recursos naturals només amb criteris de factibilitat i productivitat, de tècnica i economia al nivell local. Està clar, doncs, que a principis del segle passat es van utilitzar els recursos naturals com una eina de mesura de les necessitats vitals bàsiques per superar la gran precarietat socioeconòmica i les dolentes condicions de vida en àrees de benestar tan desitjat.

Per treure de l’oblit i donar a conèixer a les noves generacions una activitat artesanal del segle passat, activitat avui en dia obsoleta i abandonada per les crescudes de la Noguera Ribagorçana, avenços tecnològics i desídia humana, hem entrevistat Àngel Puyol Peguera († 2009), del poble d’Aneto. Un testimoni fidedigne, de primera mà, ja que ha conegut i participat en primera persona del funcionament de mòlta i producció d’ electricitat de la Mola de Senet i d’Aneto. Àngel, vostè ha conegut l’antiga Mola de Senet?

Ah!! Ja ho crec. Vaig viure i treballar allà durant cinc anys.

I què feia?

Pues el meu pare va portar i es va ocupar del funcionament i del manteniment durant cinc anys, però no seguits, un any sí, un altre no.

Tota la família vivia a la Mola?

Allí hi estàvem tots. El meu pare, Manel, la meva mare Isabel, el meu germà, Pepito, i la meva germana, Pilar.

12 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el molí de senet i aneto: una utopia feta realitat!

On estava situada aquesta mola?

A la sortida del poble de Senet; a l’esquerra del camí que anava cap als Plans i a l’Hospital de Vielha.

Què hi havia als seus voltants?

Pues, al llevant, hi havia el Tou de ca de Mossenjoan, altre prat de ca de Chumbringué, altre de Lafont i de Marieta. Ah! Hi havia també una sèquia amb un badívol que portava l’aigua, quan la Mola estava tancada.

Però, tocant a la Mola…al seu costat.

Havia una terra, el Campet, cultivada pel moliner, es feia allí patates, cols, remolatxes... El que estava allí d’arrendador solia criar algun bitxo: gallines, rucs, conills... Es cultivava un hort que estava allí, a la porta de la mateixa Mola.

I a l’altre costat, a ponent.

Res, un salencar! Ah sí, una mica més a dalt, la serradora de Senet i no lluny d’allí la serradora de ca de Bernaduco d’Aneto.

I l’edifici de la Mola, com era?

Com una casa tradicional, un edifici de pedra de dos plantes. A la planta baixa estava la pedra de moldre accionada per un rodet de fusta que anava rodant i la mola funcionava d’aquesta forma i així es molia el blat, el sègol, la civada o el que fos.

Llavors tenia un ús exclusivament agrícola...

Al principi sí, però l’any 1925, es transformà, es va posar una turbina amb un transformador dinamo per fer llum pels dos pobles.

Una doble funció...

Obligat! Durant el dia, es molia el blat i per la nit es feia llum. El sistema era tal que si molies no podies fer electricitat i si feies electricitat, no podies moldre.

Per què?

El cabdal de l’aigua no donava suficient capacitat, entens?

I l'habitatge per al moliner i la seva família...

No estava malament! A la planta de dalt, hi havia un foc de llenya tradicional, la cuina, una saleta d’estar que es feia servir també de menjador, i les habitacions.

I l’aigua per fer funcionar la Mola, d’on venia?

De la Noguera Ribagorçana. Més o menys, on avui en dia hi ha la subestació de la central de Moralets, es feia un embassament amb pals i fardes de boix, el que dèiem la

Peixera, on es recollia aigua suficient i després per una sèquia d’uns 500 metros la portàvem fins al molí. Una mica abans d’arribar al molí, hi havia un petit pou per recollir els residus, les fulles i després un dipòsit general anomenat el Pou. I com fulano o mengano, feien la seva feina de moliner?

El molí estava administrat per una Junta de sis membres escollits, tres d’Aneto i tres de Senet. El primer dia de gener, després de menjar, la Junta es reunia amb el moliner davant de la porta del molí, en cas que no fes mal temps, perquè al gener ja saps, Navidad, com va la cosa!

En cas de mal temps, es deixava per al diumenge següent, el dia dels Reis.

I llavors...

A passar contes! El moliner presentava les despeses i els ingressos. No oblidis que es cobrava una pesseta per bombeta cada mes, el que corresponia a una acció!

I de moldre?

Per regla general, no es cobrava en metàl·lic, sinó amb una mesura: l’almud, més o menys un litre, o mig almud per una càrrega. Clar, qui no volia que li traguessin la mesura de blat, un suposar, a la meva època, pagava un duro, per moldre un sac de cereal!

I com s’acabava la reunió?

Amb la subhasta per atribuir el càrrec del moliner.

Es presentava molta gent per a aquesta feina?

No creguis. Era un treball molt obligat, no et podies moure i a més a més no donava molt negoci. No era un ofici molt concorregut.

Tenia alguns avantatges, no?

Clar, per qui no tenia casa ni ofici segur, era una solució momentània, esperant temps millors. Per al meu pare, era un complement per salvar uns minvats ingressos de les peonades de paleta que feia.

Era un contracte per quants anys?

Normalment un any, però hi van haver períodes, quan no es trobava a ningú, que la Junta et concedia dos o tres anys. Depèn.

En què consistia el treball del moliner?

Pues era doble. Primer, la mòlta de cereals: es proveïa de farina els veïns de Senet i Aneto. Hi havia un dia fixat per moldre. Per suposar, el dijous. A més a més, hi havia cases fortes, que a principis de l’hivern, es reservava tot

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el molí de senet i aneto: una utopia feta realitat! un dia per moldre. Aquest dia era dedicat exclusivament a aquesta casa.

I com era?

El dia concertat amb anterioritat, al matí, arribava l’amo de la casa amb una càrrega (dos sacs) i després anava a buscar una altra càrrega i de tornada ja es portava la farina a casa i fins al final.

A partir de 1925 amb la instal·lació de la turbina...

Oh, llavors ja es va complicar l’assumpte. Havies de vigilar la producció elèctrica, que no hi hagués avaries...

Anar sovint a netejar la sèquia, treure les fulles i la brutícia, reparar la línia i arreglar els fils. Quan queia un pal intentaves d’arreglar-lo, si no podies, ho deies a la Junta i amb l’ajuda de la gent dels dos pobles s’arreglava, clar, sol no podies. Saps, en aquesta zona fa molt vent, i a l’hivern torberes!!

Aquesta partida de terreny sempre ha estat perillosa, no?

Ja veuràs, t’explicaré dos anècdotes. Un any, crec que el 1939, un 25 de març, havien caigut uns sis pams de neu i el meu pare, en pau descansi, estava de moliner. Al matí van vindre els padrins de Joanet, Casòs, Feixa i Bernaduco amb un criat i ens van dir “marxeu d’aquí, si no potser us enterrarà l’allau!”. En efecte, a migdia, va baixar l’allau i s’ho va emportar tot! Una altra vegada, a la tardor, després d’un forta tempesta, hi va haver una avinguda torrencial. Jo he vist entrar aigua per la porta del Pou que dèiem i sortir per l’altra punta per la porta d’entrada del molí. A mi, em van treure a espatlles, jo era un nen llavors!

Com l’electricitat arribava fins als dos pobles, la Mola estava bastant lluny?

Hi havia una línia general fins a la Pena i des d’allí una derivació que anava a Aneto i una altra a Senet.

Vostè que s’ha ocupat del manteniment de les línies, era una feina difícil?

Difícil no, no s’ha d’exagerar, home, però una responsabilitat i una servitud. Quan la llum baixava a la nit, havies d’aixecar-te per treure les fulles de la reixa del canal, per exemple.

Recorda algunes figures de Moliner?

Jo he conegut a Comet des Cabanases de Barruera, es

13

deia Tomàs i la seva dona, Pepeta, va muntar un negoci, una cantina a casa Ros de Baix de Senet. Va ser un dels que va estar bastant temps allí.

I també el seu pare Manel.

Clar, amb Martinero de Senet, el pare de Ramon de la Martina que coneixes, de jove allí va aprendre de mecànic, la mecànica era la seva afició, ho muntava i ho desmuntava tot, el motor… Era la seva afició. Era en temps dels maquis!

Sempre gent del país... no?

Al final, van venir dos germans, Manuel i Pepito, del poble des Esglésies, a prop de Xerallo. Pepito el Musiquet tocava l’acordió per les fetes de la comarca!

I les serradores veïnes, com funcionaven?

La serradora de Senet es regia amb els mateixos procediments que la Mola i la de ca de Bernaduco d’Aneto, era privada. Jo, als que més he vist treballar a la serradora de Senet és a Mossenjoan, Guillem i Vicent. I a la d’en Bernaduco, al pobre Pedro, sempre treballant, el pobre home, fins i tot una vegada, se li van gelar els peus!

Qualsevol podia portar un arbre per serrar-lo?

Clar, portaves el tronc, et feien taules o taulons. El serrador cobrava una taula de cada tronc que serrava.. La taula del mig, naturalment, era la millor. Després, aquestes taules, s’anaven a vendre amb càrregues de mules o egües a Vilaller o al Pont de Suert per guanyar alguns quartos.

I aquest barri artesanal del Salencar amb les tres moles, fins quan va durar?

Fins a la construcció de la central de Senet (1945-1946).

Llavors, es va fer la presa, per sobre de les tres moles i es van quedar sense aigua. A més a més, la riuada d’octubre de 1963 s’ho va endur tot, va arrasar amb tot! Ara no queda res, tot està ple de graves i sorres!

I com va reaccionar la gent davant d’una catàstrofe de tal magnitud, es va intentar...

Res, res d’això! La riuada va ser terrible, com una ona gegantina, va moure milers de metres cúbics de runa, deixant un rastre de més d’un metre de jàrcia! Saps, no es va poder recuperar res. La devastació va ser total a la zona.

A més a més, en aquells anys, no hi eren recursos ni

14 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el molí de senet i aneto: una utopia feta realitat! capacitats per ajudar a aquesta desafavorida comarca afectada. Avui, gairebé ningú sap on està la Mola i els joves no els importa un rave! Després de 43 anys i una mica més de la seva destrucció ja és hora de passar pàgina, ala, va, punt i a part!

Al principi doncs, al Salencar de Senet, només hi havia un molí fariner, mancomunat i utilitzat pels dos pobles: Senet i Aneto. A totes llums, aquest molí fariner tot i que funcionés de meravella no estava inscrit, ni de propietat ni mercantil, és com si administrativament no existís. Més tard, el 25 de març de 1926 es va passar a una etapa industrial, no sense dificultats. En efecte, a la feina tradicional de la mòlta de cereals, es va afegir una turbina per produir electricitat per als dos pobles. Per sufragar les despeses ocasionades per la inversió del capital per la compra, el transport i la instal·lació de la maquinària, es va constituir una societat de 106 accions: 30 veïns de Senet compraren 60 accions i 20 veïns d’Aneto 46 accions per instal·lar la maquinària adequada, per la mòlta de cereals o altres materials i per la producció de la corrent elèctrica, destinat a l’enlluernament de les seves respectives cases i pobles.

Valero Palacín Peguera, de ca de Blasi de Senet, va dur a terme la proposta de normalitzar la situació administrativa i va ser l’encarregat d’establir un expedient i escripturar l’edifici del Molí de Senet i Aneto, situat a Senet, partida de Peguera, d’una superfície de 20 metres quadrats, tocant amb terres del mateix molí; dreta, amb comunal; esquerra, via pública i esquena, amb terreny del mateix molí.

La bona acceptació que va tenir entre els veïns aquesta iniciativa va fer que els tràmits es portessin a terme de seguida. En efecte el 25 de març de 1926, a Vilaller, davant del notari del Pont de Suert, Don Virgilio Sebastián Sanz, es van escripturar 15 clàusules que reglamentaven l’administració i el manteniment de les instal·lacions de la Mola, gràcies a una Junta de tres membres de Senet i tres d’Aneto. S’ha de recordar que el mateix any, l’escriptura es va presentar al Registre de la Propietat de Tremp i la finca va ser inscrita amb el número 1217 N, oblidant

desgraciadament inscriure i registrar el Salto.

Uns vint anys després, es va haver de superar una altra peripècia. Efectivament, a finals de la primera meitat del segle vint, amb el projecte de la central hidroelèctrica de Senet, per part de l’ENHER, els dos pobles es varen enfrontar amb grans entrebancs, altra fase de paperassa administrativa i d'escaramusses pericials.

Es va assabentar la Junta del molí que al Butlletí Oficial s’havia publicat un avís que deia que si en un període reglamentari de sis mesos tots els aprofitaments hidràulics situats a la conca de la Noguera Ribagorçana no estaven inscrits i registrats al Registre de la Propietat i al Registre d’Aigües, no serien considerats ni respectats. A les clares, els arguments exposats al Butlletí posaven en dubte la propietat del Molí. Llavors, la Junta composada per Casòs, Guillem i Mossenjoan de Senet i Bernaduco, Feixa i Puyol d’Aneto, guiats pel sentit comú, es van reunir, d’amagades, per treure pit i contrarestar les pretensions d'ENHER i impedir-li ficar els nassos a la Mola.

La Junta, poc experta en assumptes de tramitacions burocràtiques, però disposada a no deixar-se abassegar va demanar l’assessorament d’un mestre del Pont de Suert que també es dedicava a solucionar els problemes i trencaclosques de gestoria. El mestre es va adonar que aquesta complexa qüestió no era de la seva competència i va dirigir l’expedient al seu germà gran, advocat a Lleida.

L’advocat va sentenciar que l’única solució que l’avís del Butlletí Oficial no pogués sortir a efecte i evitar així una expropiació era demanar al president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) a Saragossa, Fernando Fich, una pròrroga i durant aquest període aprofità el termini per formar part del Registre de la Propietat de Tremp.

La instància adornada per un advocat llest va seguir el seu curs normal i a la fi, va arribar a bon port ja que va atorgar una pròrroga d’un any. Amb molta diligència la Junta va acudir al notari del Pont de Suert, Antoni Seu, per realitzar l’acta, oblidant-se, en l'eufòria, consignar amb exactitud les mesures exactes del cabdal del Salto.

Pocs mesos després, vist l’error de la certificació nota-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el molí de senet i aneto: una utopia feta realitat! rial, la CHE per torpedinar els plànols de la Junta, programà una inspecció dels aforaments de totes les aigües, tant de la Mola com de les dues serradores. L’assumpte pintava molt malament perquè, en aquell moment, totes les infraestructures estaven en condicions dolentes: una riuada, com acostumava a passar s’havia emportat les preses i les sèquies estaven seques. No obstant, la gent dels dos pobles no estaven predisposats a combregar amb rodes del molí i així, perquè els drets de la Mola i les dues serradores no fossin desfetes, es va determinar que tots junts donarien un cop de mà per recollir les bigues tirades pel Salencar i per rehabilitar les preses i sèquies optimitzant així els recursos dels aprofitaments hidràulics. En efecte, un fracàs el dia de la inspecció hagués estat perjudicial per afrontar el futur!

Una vegada fetes les obres, el conjunt hidràulic funcionava molt bé. Un matí d’estiu, el 15 de juliol, els inspectors es van presentar, van prendre les mesures de la serradora que funcionava: 820 litres per segon; i de la Mola parada, 1.620 litres per segon. Al migdia, els inspectors se’n van anar a menjar al Pont de Suert; no obstant, a la tarda, es van presentar una altra vegada, perquè els semblava que era una barbaritat el cabdal de l’aigua que allí hi havia. Així, la segona verificació va donar els mateixos resultats que al matí, i assistits per la raó i la justícia ho van inscriure al Registre d’Aigües.

15

A la fi, com al llarg de les llargues negociacions amb l’ENHER no es va acceptar ni retocs ni rebaixes; en aquella època, la gent no es deixava menysprear i no caminava a blanc o negre per un plat de llenties, doncs es va anar a expropiació obligada i urgent. L’expedient es va formalitzar, a la fi, amb una concessió de 89.000 Kwh anuals. Al cap i a la fi, va ser una solució airosa per la defensa provada dels drets de la Mola ja que les ambicions de l’empresa hidràulica van quedar sense gas.

Seria il·lusori comparar les generacions, dos èpoques separades per un segle de distància. La societat contemporània s’allunya molt del respecte de temps enrere pels béns comuns.

Cal prendre exemple d’aquells avantpassats que apostaren per la defensa d’una Mola en benefici a tota una comunitat, disposats a assumir, sense servilisme, la feina de tirar endavant aquest projecte, no sense vèncer grans obstacles, demostrant que la unió pot representar una eina de desenvolupament, progrés i benestar.

Per finalitzar, és hora de fer un cordial homenatge a aquells precursors capdavanters que van posar en funcionament una important infraestructura hidràulica que va comportar un canvi útil a la vida quotidiana de la gent dels pobles de Senet i d’Aneto.

Navidad Peguera Peguera Casa Seyra (Aneto)

16noticiari butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Un hivern com cal Tots hem pogut gaudir per fi d’un hivern normal! I normal vol dir, com els d’abans! Les primeres nevades a finals d’octubre, començaments de novembre; les darreres importants al mes de maig; i de moment, tots els mesos d’aquest any ha fet una o altra nevada, la darrera, el 6 de juny passat a partir de 2.400 metres. Per tant, aquella dita de “nou mesos d’hivern i tres d’infern” sembla que l’hem recuperada una mica. En tot cas, fixeu-vos en la fotografia que acompanya la noticia, on es veu un agent rural al bell mig del Portarró amb més de dos metres i mig de neu acumulada al mes d’abril, soterrant pràcticament el senyal que ens indica el camí de Sant Maurici.

El Parc Nacional, per a informadors turístics Cada dos anys, el Parc organitza un curs adreçat principalment als informadors turístics de les comarques de la zona d’influència. Enguany s’ha fet els dies 12 i 13 de maig. El primer dia fou a la Casa del Parc d’Espot, on els assistents reberen informació general del Parc centrada principalment en la situació geogràfica, l’àrea d’influència socioeconòmica, l’estructura i funcionament del Parc, altres centres i punts d’informació, nous materials i eines de difusió... A la tarda, es va fer una sortida pel

sector de Sant Maurici. El segon dia, la visita fou al centre d’informació de Senet, amb l’objectiu de donar-lo a conèixer a aquest sector de serveis de les nostres comarques per a una millor dinamització. Aquí es féu una presentació de la vall de Barravés i en especial dels itineraris proposats des del centre, amb una posterior visita guiada a l’exposició permanent centrada en la relació entre els animals i els éssers humans. El curs finalitzà amb un dinar dels participants al refugi de Conangles.

Ribagorçanes al Pallars Durant el mes de juny, dins del programa d’ús públic “Travessem les muntanyes”, les dones de l’Alta Ribagorça van visitar el sector oriental del Parc, en concret, la vall de l’Escrita, per Espot. La jornada va començar amb una visita guiada de la Casa del Parc; després amb el servei de taxis 4x4 van pujar fins l’estany de Sant Maurici, i amb els guies interpretadors del Parc, es va fer un itinerari fins l’ermita. El viatge d’anada es va fer per la carretera que travessa els colls de Viu i Perves, a l’Alta Ribagorça, i el retorn pel port de la Bonaigua i la val d’Aran, gaudint així d’un viatge geogràfic complet. Per fi molta gent que havia sentit parlar de Sant Maurici i dels Encantats els va poder veure en directe.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari II Jornades de Parcs de Catalunya Els dies 21 i 22 de maig, al Parc Natural de Cap de Creus, concretament a Cadaqués, es va celebrar la segona trobada de parcs de Catalunya que es va engegar l’any passat al Delta de l’Ebre. Més de 100 persones que treballem en els diferents espais naturals protegits de Catalunya i al Servei de Parcs vam participar amb diferents ponències sobre els respectius espais naturals i en tallers de treball relacionats amb tasques d’ús públic, funcionament de les brigades de manteniment, educació i interpretació ambiental, temes pressupostaris, etc. També les jornades ens van permetre conèixer en profunditat els valors naturals i culturals d’aquest parc natural marítim i terrestre gràcies a l’acompanyament i guiatge que ens van proporcionar els companys empordanesos. Per a l’any vinent ja tenim seu: el parc natural del Cadí-Moixeró. De la mar Mediterrània a la muntanya pirinenca!

17

Immigració i natura El 24 de maig, l’Oficina d’Atenció a les Persones Nouvingudes de l’Alta Ribagorça, amb la col·laboració de l’Aula de Formació d’Adults i el suport de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, va organitzar la Primera Jornada de Coneixement de l’Entorn Cultural i Natural de la Comarca. Aquesta iniciativa, que s’inscriu dins del Pla de la Ciutadania i Immigració 2009, està adreçada al nous arribats a la nostra comarca així com a la seva família, per tal d’afavorir la seva integració social i cultural mitjançant el coneixement de l’entorn. Vàrem visitar la Casa del Parc de Boí, després vam fer un itinerari guiat pel planell d’Aigüestortes i finalment vam dinar tots plegats malgrat la pluja primaveral. La diada va acabar amb la visita de l’església romànica de Sant Joan de Boí.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Isard albí A la tardor passada els agents rurals de l’Alta Ribagorça van fer una descoberta sorprenent: van localitzar un isard amb unes tonalitats molts clares de pell.

Era una femella i anava acompanyada d’un segall de colors marronosos normals. Finalment, un dia van poder fotografiar la sorprenent parella, a l’entrada de la ribera de Sant Nicolau, a la vall de Boí, amb els seus respectius colors de pell. Veritablement, com diu el refrany, val més una imatge que mil paraules! En tot cas, en números propers, us convidarem a llegir algun article sobre casos d’albinisme en espècies animals i vegetals, una anomalia genètica on hi ha una absència congènita de pigmentació centrada als ulls, la pell i el pèl, causada per una mutació en els gens, i que també és dóna en els vegetals. Natura incògnita!

18

IV Concurs de dibuix naturalista El passat 1 de juny es va resoldre a la Casa del Parc de Boí el 4t Concurs de dibuix naturalista. En aquesta edició, adreçada a participants escolars de 1r i 2n d’ESO, es va comptar amb la participació de 38 escoles de tot Catalunya i part de l’Estat espanyol. El jurat, encapçalat per la directora-conservadora del Parc, va haver d’examinar, avaluar i triar entre els més de 1.200 dibuixos presentats al certamen. Finalment el jurat, de forma unànime, va decidir atorgar les següents distincions: 1r premi individual: Papallona i falguera de Marta Ponttorres de 2n ESO B de l’IES Gili Gaya (Lleida).

2n premi individual ex aequo: Cérvol i part dels Encantats d’Oscar Ramos Aranda (2n A de l’Escola Mare de Déu de la Mercè) i Els Encantats d’Elisenda

19 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari

Suárez Fernández (2n B del Col·legi Maristes de SantsLes Corts).

3r premi individual ex aequo: Esquirol de Cristina Lou (2n B del Col·legi Maristes de Sants-Les Corts) i Gall fer de Guillem Martínez (2n C del Col·legi Maristes La Immaculada de Barcelona).

La classe de 2n d’ESO B de l’Escola Mare de Déu de la Mercè, de Sant Feliu de Llobregat, va alçar-se amb el premi col·lectiu al conjunt d’obres de major qualitat, segons l’opinió del jurat. Properament aquest grup serà convidat a una visita de dos dies al Parc. D’altra banda, tots els altres autors finalistes, així com cadascuna de les escoles participants, rebran un petit obsequi en agraïment i reconeixement a la seva participació en el concurs. Al llarg dels mesos d’estiu, les obres guanyadores i una selecció de les participants es podran veure exposades a les cases del Parc de Boí i Espot.

Nova pantalla tàctil a Vielha Des de començaments d’any, l’Oficina de Torisme de Vielha disposa d’un nou aparell d’informació 24 hores.

Les funcions són les mateixes que les d’altres models existents en oficines de turisme de la zona d’influència del Parc però en aquest cas es van aprofitar les obres de remodelació de l’oficina de Vielha per instal·lar un format de màquina més lleuger que va adherit al costat de la porta d’entrada. Aquests aparells, i ja en vam una dotzena, són una eina més d’informació que els visitants poden utilitzar quan els centres d’informació i atenció al públic estan ja tancats. Informació, doncs, durant les 24 hores!

Nou lavabo a la Molina Des d’aquesta primavera, la caseta d’informació i l’aparcament de la Palanca de la Molina situada a l’entrada de

la ribera de Sant Nicolau, al sector d’Aigüestortes, disposa d’un lavabo que vol contribuir a reduir els residus orgànics. Aquesta cabina disposa d’un sistema de recollida de les aigües residuals que es buida dos cops per setmana i que són tractats posteriorment per un gestor autoritzat. Aquest equipament sanitari s’uneix als ja existents a la caseta d’informació i l’aparcament de Prat de Pierró, i a l’estany de Sant Maurici. Tots plegats contribueixen a millorar la nostra gestió medioambiental i, per tant, a establir criteris sostenibles amb la finalitat d’avançar en la conservació i protecció dels hàbitats i espècies del Parc.

El Patronat aprova…

El 22 d’abril passat es va celebrar a Boí la última sessió del nostre Patronat. Abans de tot es va lliurar als presidents de les associacions de taxistes de la vall de Boí i Espot, el CD “Un viatge pel Parc”, que podran escoltar els usuaris d’aquest servei. Ja durant la sessió cal destacar l’aprovació del Pla Estratègic, un conjunt d’accions l’objectiu de les quals és protegir els valors naturals alhora que analitza, regula i planifica la presència del Parc en el territori com a motor de desenvolupament.

Ajuts a la investigació La recerca és un dels pilans bàsics en la gestió d’un espai natural protegit. En la darrera convocatòria de 2008 de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales han estat escollits diversos projectes relacionats amb el nostre Parc sobre el funcionament dels principals ecosistemes, els efectes del canvi climàtic en els boscos o la distribució i diversitat de la rata mesquera. Cal destacar que alguns d’aquests projectes es realitzen, de forma conjunta, en altres parcs nacionals de la Red.

20

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

flora l’orella d’ós: una relíquia arrapada a la roca Malgrat que el granit és la roca majoritària del Parc hi ha alguns racons on podem trobar roques calcàries. Aquest petit detall és de gran importància per a algunes espècies de flora que depenen de la presència de calç per poder viure. Aquest és el cas de la flor de neu o de l’orella d’ós, què és l’espècie que us presentarem en aquest article.

Un dels hàbitats més exigents per a les plantes són els ambients rupícoles: el de les plantes especialitzades a fixar-se a les esquerdes i replans que hi ha a les roques i parets. Aquests ambients es caracteritzen per la manca de sòl i aigua.

A diferència del granit, les roques calcàries són més fàcilment solubles per efecte de l’aigua, de manera que donen lloc a sòls més rics en sals minerals, que finalment seran els nutrients que han de permetre la vida vegetal.

Aquesta relativa “riquesa” de sals minerals també és apreciable en els ambients més rocosos i provoca que la flora rupícola de les parets calcàries sigui més variada que a les moles granítiques del Parc, que ens ofereixen un aspecte molt més nu, excepte pels líquens que colonitzen la seva superfície (que van ser objecte de l’article del Portarró 18).

Un cop una espècie ha aconseguit adaptar-se per sobreviure a les condicions tan dures que imperen al mig d’una roca veurem que, ben mirat, no és tan dolent i hi ha un bon nombre d’avantatges. Primer de tot, la seva situació les protegeix dels atacs externs i els dóna invulnerabilitat enfront dels grans herbívors, tret d’alguna cabra agosarada. Per una altra banda una roca presenta unes condicions ambientals força constants, estables i independents del clima circumdant: Efectivament, els ecosistemes rupícoles són força independents de les condicions climàtiques més generals i es poden trobar les mateixes espècies en un rang altitudinal força elevat. De la mateixa manera els afecten poc els canvis climàtics. Per molt que el temps canviï, seguiran vivint en una paret escalfada pel sol, encara que a sota hi hagi un estany, una platja plena de turistes o hi passi una gelera.

Aquest fet es pot comprovar si observem l’elevat nombre d’endemismes antics que existeixen a la flora rupícola.

Molts “paleoendemismes” de la península Ibérica viuen

aquí des de molt abans que nosaltres i han hagut de suportar períodes de clima extremadament fred i d’altres de clima tropical, però han sobreviscut fins als nostres dies.

La família de les gesneriàcies consta d’unes 3.000 espècies i pràcticament totes pertanyen a països amb climes tropicals. A l’Europa meridional hi ha quatre o cinc espècies en àrees de distribució reduïdes que es poden considerar totes relíquies preglacials. El gènere Ramonda té 3 espècies: una als Pirineus i muntanyes catalanes i altres dues endèmiques de la península dels Balcans.

El nom de la Ramonda myconi ret homenatge a dos grans botànics nascuts cadascun a una banda dels Pirineus: Louis Ramond de Carbonnières (1755-1827) va ser un dels primers exploradors dels Pirineus i expert en l’alta muntanya. Francesc Micó (1528-1592), que la va descobrir per a la ciència, va ser un metge i botànic català, de Vic. Fou catedràtic de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i mantenia contactes amb un col·lega francès, Jacques Daléchamps, que a finals del segle XVI va publicar la seva obra més coneguda: Historia generalis plantarum on incloïa 25 espècies que li havia enviat Micó, entre elles L’”auricula ursi myconii”.

L’orella d’ós viu en escletxes i petits replans de roques calcaries ombrívoles i una mica humides. Hom la pot trobar al centre dels Pirineus però també a les serres prepirinenques i a Montserrat o a les muntanyes de Sant Llorenç de Munt. Totes les fulles surten de la base i són arrugades, amb el revers densament pelut, amb uns pèls llargs de color marró que al mateix Micó li devien recordar l’aspecte d’una orella d’ós, tota peluda. Al centre de la roseta de fulles apareixen els peduncles que porten les flors, amb cinc pètals, de color violeta fosc on destaquen vivament els estams de color groc, atraient als insectes per a pol·linitzar la flor.

Una adaptació a la vida sense aigua de l’orella d’ós, i també d’algunes molses, és la capacitat de les fulles d’assecar-se i romandre pràcticament sense cap activitat durant molt de temps. En el moment de les pluges, les fulles es rehidraten ràpidament i reprenen la seva feina sense problemes aparents.

Gerard Giménez Pérez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

21

coneguem el parc

fauna el pela-roques El pela-roques (Tichodroma muraria) és una de les espècies més característiques i significatives del medi alpí, un ocell preciós que sorprendrà l’observador sempre. La seva coloració atípica, el tipus de vol, el comportament inquiet i confiat alhora, així com tota una sèrie de circumstàncies faran inoblidable la seva observació. A més a més es tracta d’una espècie escassa i rara a casa nostra, restringida durant l’època reproductora als Pirineus i certs sectors dels pre-Pirineus orientals, amb una població avaluada a Catalunya de tan sols un màxim de 100 parelles reproductores.

Malgrat això al llarg de l’hivern pot ser observat en altres zones, de fet en qualsevol àrea, degut als grans moviments que realitzen en funció dels condicionants climàtics. Els millors llocs d’hivernada es troben però a les àrees dels pre-Pirineus. La seva alimentació es fonamenta en invertebrats que són cercats a les esquerdes de les roques, pedruscalls, congestes i tarteres.

Fins a la data es tenia una informació certament escassa

de la seva distribució i abundància al Parc Nacional i era present a 5 de les quadrícules de 10x10 de l’Atlas del Ocells, amb reproducció comprovada en tan sols 2 d’elles. Fruit d’aquesta mancança de dades i durant el passat any de 2008 es va realitzar un seguiment al nostre espai a càrrec de l’experimentat ornitòleg Job Roig. Per primera vegada es varen establir densitats de certs nuclis reproductors així com la obtenció del seu estatus poblacional i de dades fenològiques reproductores amb el control sistemàtic de fins a cinc nius localitzats a l’esmentat estudi.

Sense cap mena de dubte, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és el principal espai de Catalunya per a aquesta rara espècie. A hores d’ara, per tant, en sabem un xic més de l’anomenat moixó o ocell de la neu, o pardal papallona a l’Alta Ribagorça així com audèth des malhs o picaparèt a la Val d’Aran, fet que demostra la seva importància en el patrimoni cultural i natural pirinenc.

Jordi Canut Bartra

22

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules barravés’s val Era Val de Barravés ei ua arribèra des Pirenèus centraus, plaçada ena versant sud. Ei eth conquèst dera nauta Noguera Ribagorçana. Es termières d´aguesta val seguissen es crestes des montanhes que la entornegen.

D´aguesti tucs es mès destacadi son: ath nòrd, manant era val, Eth Tuc deth Cap deth Pòrt de Vielha; a cogant, eth Tuc de Molières, Russell e Ballibierna, toti de mès de tres mil mètres de nautada; e entath costat d´autant es Besiberri Nòrd, Sud e Coma lo Forno, que depassen tanben aquera nautada. Era termièra nòrd coincidís, donques, damb er èish axiau pirenenc e es vals der Ésera e d´Aran. Tar est limite damb era Valh de Boí, e tar oest damb era Valh de Castanesa.

Però on som? Què els passa a les nostres cordes vocals o als nostres pavellons auditius? Quina llengua, dialecte o parla estem fem servir? Donques, ni menys ni més que una variant del dialecte gascó de la llengua occitana, l’aranès, llengua oficial del Parc, i parlat encara per prop de tres mil persones als Pirineus, als ditxosos Pirineus!

Per què ho fem? Perquè el nostre viatge per la geografia pirinenca ens porta avui a la vall de Barravés, un territori de muntanya on conviuen, entre els seus pocs menys de mil habitants, tres llengües diferents: el català o ribagorçà, l’omnipresent castellà, i l’aranès. Però comencem a despullar amb cura i admiració aquest extraordinari pacient poliglot!

Els orígens de Barravés estan relacionats amb el monestir de Sant Andreu Arravensis al segle X, quan s’esmenta i s’escriu aquest topònim, per primera vegada, en un document que parla de la consagració de l’església de Sant Andreu pel bisbe ribagorçà Ató. Els monestirs eren en aquells temps vertaders centres culturals i artístics, això sí, mentre que la resta del país semblava encara submergit en l’Edat de Pedra. Els monestirs eren refugis de riqueses envejades -per usurpació o per donació- dels mortals de l’època que pretenien guanyar-se un raconet solà al prenyat cel! Però, com deia el poeta, si res no és mesquí, on diantre són les restes d’aquests famosos monestirs?

Sant Andreu de Barravés, un d’ells, és tot un misteri! Un misteri que a més sembla haver-se fos, com fus, entre les cases dels paisans més espavilats dels darrers segles! Investiguem una mica pels camins de la història a veure fins on ens porten!

Alguns el situen, el monestir, a la confluència de la Noguera Ribagorçana amb la Valira de Castanesa, on s’aixecava el llogaret desaparegut de Miravet, que donà nom a una de les muntanyes més emblemàtiques de la zona. D’altres creuen que casa d’Arro –un dels possibles orígens del topònim Barravés, al terme municipal de Montanui– es construí amb les restes de les seues pedres i columnes. Els historiadors diuen però que casa i monestir foren contemporanis durant dos segles, la qual cosa treu credibilitat a la hipòtesi. Altres agosarats el situaven al poble de Senet, menys conegut com a Senet de Barravés, on avui s’aixeca l’església romànica de Santa Cecília; o al santuari de Riupedrós o Reperós on, segons la gent de Vilaller, hi havia un convent.

Donques no!

Montsant, l’altre Montsant, el petit port que hem de fer, a peu, a cavall o en cotxe, abans d’arribar a Vilaller, venint del Pont del Suert, seria una altra ubicació possible però sembla que tampoc, per molt que surti a la cartografia, una partida anomenada el temple de Barravés, on avui s’aixeca un hotel i restaurant. Però ja som a prop!

El lloc on estava ubicat el monestir de Sant Andreu sembla que és on hi ha el cementiri nou de Vilaller. Ja l’any 1932, durant els treballs de la carretera, van aparèixer restes del monestir i del seu cementiri, i mentre feien les fosses del nou, van sortir restes humanes de l’antic.

Cementiri sobre cementiri!

Per tant, sota Montsant, vora la Noguera, mirant al sudoest, a la partida anomenada, com no podia ser d’altra manera, de Sant Andreu és on s’hauria construït aquest cenobi ribagorçà que, amb Alaó, Obarra i Lavaix, foren capdavanters en la gestió política i econòmica d’aques-

23

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules barravés’s val tes valls de muntanya d’indubtable riquesa. Un altre cop els topònims actuals ens apropen a la descoberta dels nostres patrimonis més heroics i antics!

Açò i allò començava a passar pels volts de l’any 920 quan, me cagon el Salto i la Runada, un fet històric a la història política dels Pirineus s’acaba de produir. Quin?

El Pallars i la Ribagorça se separen. Quan? A la mort de Ramon I, contemporani del famós Guifré el Pilós. Per què? Vés a saber, potser per guerres fratricides entre germans de sang? El primer comtat, el pallarès, serà cogovernat per Isarn i Llop, i el segon, el ribagorçà, per dos altri, Miró i Bernat Unifred. Mentrestant a Roma go-vernava un Papa catòlic i romà, anomenat Esteve VII que, la veritat, ni fum ni fam sobre l’afer medieval que ens ocupa. I és que en agueixos temps de reformes gregorianes, Roma i el Sant Pare encara respiraven i conspi-raven molt lluny dels Pirineus malgrat el fet que comtat i bisbat -de Ribagorça- foren regits pel mateix llinatge!

I Barravés, què deu volgué dir? El Vallis Arravensis o Arravense, surcat pel riu Nuceriolam, té diferents hipòtesis d’interpretació. Una podria volgué significar la vall angosta, estreta, feréstega que sobretot podem descobrir de l’estret de Vinyal cap al nord; altra derivaria de la pròpia evolució del cognom Arravensis del monestir de Sant Andreu.

La història del perquè de molts topònims ens diu que aquestos neixen a partir d’una localització molt concreta que, a dempués, es pot fer extensible per a batejar una zona geogràfica molt més extensa. L’exemple del topònim Ribagorça –l’antiga Ripacurtiae– que sembla ser que neix pels voltants del monestir d’Obarra, n’és un altre bon exemple que ha acabat agermanant quasi tresmil quilòmetres quadrats de territori pirinenc!

On comença? On acaba? Barravés originàriament limitava, al nord, amb el Salto de Senet, on començava la Vall de Supersallent -o de les grans cascades- i, pel sud, pràcticament a l’alçada del desguàs de la Noguera de Tor amb la seua mare la Ribagorçana. A finals del

segle XI, arran d’un seguit de donacions al nostre estimat monestir, s’hi afegissen la part nord de la conca que faltava, del Salto al pòrt de Vielha, altres valls veïnes, com la de Denui, i fins i tot els termes de Castilló de Tor, Llesp i Cóll, l´antic pagus Lespetano. En aquesta centúria el monestir passa d´abadiat a priorat i del segle XIV al XIX es transformà en baronia eclesiàstica dels prelats ilerdencs.

A la cartografia del segle XVIII trobem el topònim, a part de com a vall, com a lloc situat a la part alta de la ribera, vers el nord-est, vora el nucli de Vilaller, a cavall entre les seves dues regions naturals d´Aragó i Catalunya, o servint com a terme administratiu o polític.

Com és la vall? És i fou una vall glacial! Sí, gèlida i glacial, plena de morrenes i tills, d’estries i de poliments, amb un perfil longitudinal esglaonat i un de transversal en forma d’U –d’Uzbequistà– que ens amaga nombroses sorpreses geològiques. Antics estanys, avui sedimentats pels materials de la història més recent, com els de les planes de Bono i potser les de Vilaller; valls penjades espectacularment com les de Llauset, les Salenques, de Molières –bressol de la Noguera Ribagorçana–, de Conangles o la poètica Besiberri; plans, replans i cataplans de salts d’aigua verticals que es despengen, sense cap mena de vergonya, d’aquestes valls que ocupen tant els aubagots com les solanotes. Despreniments, dipòsits, esllavissades, esbaldregalls, ensulsiades, carants i altres moviments del terreny que tenen la seua màxima expressió visual i estètica en l’Esbornada de Senet, que amb la seua germana l’Esbomegada d’Erill, a la vall de Boí, són testimonis geològics de la inestabilitat de tot allò que ens rodeja, inclosos els vessants de les nostres muntanyes, com a mínim, durant els darrers sis mil anys!

Barravés és ossí una ribera de desnivells estratosfèrics!

El viatge dels tres mil als mil metres d’altitud pot durar pocs segons, minuts o hores, segons el mitjà de locomoció que utilitzem. A més a més, hi ha una relació íntima entre marc geològic i vies de comunicació. Sinó qui pot explicar, en pogues paraules, la ubicació de l’Hospital

24 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules barravés’s val de Vielha, just avui a la vora de la boca sud del flamant túnel? Fem una mica d’història!

Aquest hospital pirinenc, també conegut pels aranesos com Espitau de Sant Nicolau des Pontelhs, fou fundat per Alfons II l’any 1192, per servir de refugi als traginers, els caçadors, els viatgers i pioners del pirineisme com Gourdon, Russell, Packe, o senzillament a aquells aventurers anònims que creuaven la serralada per necessitat des de l’Aran o des de la Ribagorça.

Dos reis més, Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor, concediren a l’Espitau protecció reial. Aquest últim hi passà el 1265 per fer la seva visita reial a l´Aran. I fins a Carles I quedaren confirmats els seus privilegis, apart de quedar en aquest temps la propietat i l’administració a la vila i cònsols de Vielha, tal com reflecteixen els llibres d’actes, amb l’arrendament cada quatre anys. Tothom que arribava a aquest hospice -o als de Benasc, Gistaín, Parzan o Bujaruelo- tenia dret a aigua, sal i vinagre; un seient vora el foc i un llit si estava malalt. Encara avui és refugi de muntanya, conjuntament amb el de Conangles, essent ambdós nyius acollidors dels nous traginers del segle vintiu!! Atents, però, si us plau!

Barravés és el port de muntanya dels silencis! Vielha és el port de la por! Dels silencis i de les pors necessàries per a protegir-nos de les allaus, els llaveis, els llidos o es lauegi! Així ho relaten diversos personatges històrics com l´advocat, polític i geògraf Pascual Madoz, on al seu gran Diccionari de 1845, parla dels esforços i les obligacions dels arrendataris de l´hospital aranès per obrir el camí de neu als confins de la vall tot pujant fins a 50 bous cap al pòrt de Vielha. El geògraf Josep Iglésies també explicava, fa un ramat de dècades, les penúries que va viure en Juli Soler i Santaló, guia per excel·lència de l’Aran, quan voliva travessar a peu aquesta gran collada: “Era el 16 de novembre de 1902, ¡fa cent-set anys!. Una parella de recent casats de la vall de Boí marxava cap a França. La forta nevada els atura a l’Hospital. Tres dies després, el dinou, amb un temps incert, intenten traves-

sar el port. Sis mesos després troben els seus cossos arrupits però perfectament conservats dins les darreres neus d’una primavera llarga!” El pòrt de Vielha o de Barravés - segons des d’on es miri, o sia, des de Senet o des de Vielha, des de la Ribagorça o des de l’Aran, des d’Espanya o des del Midi francès- ens amaga i ens amagarà sempre un territori de conflictes!

Conflictes entre els mercaders aranesos i els pobles de Barravés! Conflictes que s´intentaven arreglar o evitar gràcies als tractes econòmics entre les diverses valls pirenenques anomenats tractats de pau en català, faceries en aragonès o patzeries en occità, i coneguts des de mil anys enrere! Fins i tot quan eren pactes locals feven les anomenades concòrdies, que han donat peu a tesis universitàries d’aquestos acords comunals.

Saquejos de mercaderies i de pastures; robatori d’animals carregats de vi de l’Aragó i d’altres espècies; segrestos macabres amb suculents rescats de molts quartos que podien acabar amb bandolers i lladres practicant l’assassinat més cruel! Per cert, heu pensat algun cop per què el pic de la Contesa, vigilant gentil de Besiberri, es diu així?

Don Camilo José Cela ens parla, a mitjans dels anys seixanta, en el seu llibre Viaje al Pirineo de Lérida d’aquest cim que ell bateja com de “la Condesa” ja que l’associa a una suposada comtessa ribagorçana! Amb tota la modèstia del món, ens agradaria avui portar-li la contrària a tot un Nobel de literatura –reposi entre llibres en pau– en l’afer que ens ocupa: el pic de “la Condesa” no fa referència a cap comtessa sinó a la contesa o disputa que probablement s’establí, de nou, entre aranesos i barravesos -com succeeix al segle XIV per la disputa veïnal de l’Espitau- pel control d’unes valuoses pastures que, per allò dels emprius, vés a saber de qui eren! De nou els noms vells de la geografia ens aporten més informació de la que, molts camins, ens pensem i, per tant, la seua protecció i bona conservació poden ser claus per interpretar moments de la nostra història!

25 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules barravés’s val

És el cas de la pedra del terme, del Santet o Pèira Chispau, que delimita a la boca sud del túnel reial, al costat del refugi renovat de Conangles i de la capçalera de la Ribagorçana, les terres catalanes de les occitanes, la Ribagorça oriental de l’occidental, la vall barravesa de l’aranesa! I encara n’hi ha més!

Gràcies a la memòria adjunta d’un dels seus nombrosos mapes de l’Aragó, el cartògraf portuguès del segle XVII, J.B. Labanha, ens dóna l’origen toponímic de la Pèira Chispau: era el terme episcopal dels antics bisbats de Lleida i Comenges, és a dir, la Pedra Bisbal o Bisbau en occità aranès. I no hem parlat de la història llegendària d’aquesta fita, avui marcada amb una creu i les barres aragoneses, que neix de la contesa entre un veí de Senet i un de Vielha -Cenet i Vétula antics-, per veure qui arribava més lluny en la seva cursa per guanyar país; potser la primera carros de foc de la història!

Barravés, Barravés, Barravés! Quantes històries! I què en sabem de les famoses mines de Cierco? Donques que fa catorze segles o quasi mil cinc-cents anys, conjuntament amb les de les valls veïnes, foren responsables d’una de les etapes contaminants més malignes de la comarca, com s’ha pogut constatar a partir de l’anàlisi dels sediments de certs estanys pirinencs com l´estanh Redon, on s’han trobat concentracions elevades de plom en els seus llims! Sabíeu que 60 cm de sediments ens poden explicar 10.000 anys d’història natural d’aquell indret? La mare ciència és fantàstica i els humans que la practiquen, encara més!

Però tornem a la mina! Què amaga aquest punt de mineralització tan generosa? Amaga minerals com la calcita, la baritina, l’esfalerita o la coneguda galena argentífera, de la que se’n extrau plata i plom, ambdós metalls molt apreciats per a les civilitzacions humanes. On? Entre els encavalcaments de Bono i Estet, per sota del tossal de Posa i en tres filons diferents: el del Rei, el de l’Obaga i el de la Solana. Com s’explotava? Pel sistema de galeries a diferents nivells separats entre ells uns 30 metres. Durant quan de temps? Hi ha evidències que els romans i a l’època medieval ja feren de les seues però l’explotació més intensa d’aquesta geologia econòmica es produeix entre 1940 i 1983 per part d’una de les dos grans empreses, filles del famós enginyer lleidatà don Victoriano Muñoz: la MIPSA (Minera Industrial Pirenaica).

La recuperació d’aquest patrimoni miner és avui una prioritat per a la comarca ribagorçana, donats els seus alts valors biològics, culturals i històrics. Les mines de Cierco han de donar, doncs, un nou pas geològic en la seua història, on les galeries, els filons i els afloraments esdevinguin en focus d’atracció turística i científica, potenciant alhora la tremenda didàctica que s’amaga dins les seues oblidades boques.

A l’explotació minera li succeí la producció d’energia de la mà de l’ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), la segona filla de don Victoriano, amb aprofitaments coetanis amb la mina als voltants de Senet i Bono, i anys després, amb el gran salt reversible de Moralets i la Baserca, topònim pirinenc aquest

26 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules barravés’s val

últim que significa “corral per al bestiar situat fora del poble”, i que quan les aigües de l’embassament són baixes podem encara descobrir al vessant obac. Unes aigües que empeses per la energia nuclear sobrant a les nits levita per canonades amagades fins a la presa de Llauset, un prodigi d’arquitectura industrial, que amaga les vergonyes del formigó entre els paisatges alpins del veí parc de Posets-Maladeta. Salenques, tallades, pedresbllanques, botornassos, anglios, riuenos, estanysfers!

Parlem ara de literatura, de llibres, de poesia! Heu sentit parlar de mossèn Anton Navarro? Fill d’una humil mestressa i d’un bon sabater de Vielha, va néixer fa cent quaranta-dos anys, a ca de Gessa de Vilaller, i va ser mort per hordes folles, a Barcelona, la vetlla de Nadal, d’en fa setanta-tres. Sense cap mena dubte, és el poeta pirinenc i romàntic que, com a mestre de la tendresa, més ens emocionarà mentre llegim els seus versos i les seues proses. Proses que evoquen l’amor inqüestionable que tenia cap a la natura quotidiana que va forjar sa infantesa i sa adolescència!

Llegiu com escrivia! Aguells... “pels camins sense camí”; aguells “al peu d’eixes muntanyes alteroses, graons de l’infinit”; aguell “que bé hi estic tot sol, en esta altura”; aguell “al peu d’una fageda muntanyana”; aguella “negres abims em volten on té son jaç la fera”; aguella “amb les falles aflamades davallen dels alts turons”; agueixos “sempre nova i sempre vella, el bosc té una meravella”; agueixos “quan les pomeres floriran entre les aigües lluminoses”; agueixes “mon goig suprem es somniar i viure d’aqueixos mons en l’embriagant follia”; agueixes “ Ella vindrà! No sé per quin camí ni en quin moment dels dies de la vida”. Per acabar, solament tres

desitjos: el tercer, “Si em donessin a escollir una hora...”; el segon, “Per fora, austera i bruna; per dins, fulgent i altiva”; i el primer, “Si la llengua ens engrillonen, fem que parlin nostres mans”. Carpe diem sublime!

L’harmonia poètica de mossèn Anton Navarro és l’harmonia geogràfica de la vall de Barravés i dels Pirineus!

Selves sagrades, deserts de soledats, arbres gegantins, ulls de faig, congestes d’herbes, orgies de llops, óssos i altres feres. Fonts encantades, nits serenes d’estels ignots, falles eternes, pastors i ramades per camins sense camí! Sols 69 anys de vida foren molt injustos per a la vida d’un dels intel·lectuals més fecunds del Principat!

Tots som però fills -amb perdó- de mossèn Anton Navarro. Perquè voldríem ser capaços d’entendre, amb el seny clar i el rostre serè, la seua poesia; voldríem ser cristalls de la blancor de les seues neus i batalls del dring de les esquelles del vaquí del seu poble. Preguem, com faria ell, per la vall de Barravés, per aquest territori etern de pastors i traginers, de menescals i apotecaris, de peregrins revolucionaris, de contrabandistes il·lustrats o de viatgers enamorats. Preguem perquè estigui present en el record de les persones d’aquests temps i dels següents! Barravés, si més no, ha estat, és i serà sempre tot un poema difícil d’escriure però fàcil d’entendre, com sempre!!

Josepmaria Rispa Pifarré i Claudi Aventin-Boya Nota: Els autors volem agrair les correccions, els afegits i els consells de l’historiador de Vilaller, Joan Ramon Piqué, sempre fidel a Barravés.

27

caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el salt de comials, aigües verticals Potser per a alguns dels nostres lectors aquest títol no els evocarà cap indret conegut; però si parlem de la cascada del Gerber segurament n’hi haurà d’altres que ja localitzaran aquest lloc amb més facilitat. Sabíeu que hi ha un sender que permet apropar-vos-hi sense grans dificultats des de la carretera del port de la Bonaigua?

Podríem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que aquesta cascada és el salt d’aigua més espectacular del Parc Nacional, ja que salva el desnivell de més d’un centenar de metres que existeix entre la vall de Gerber i la de la Bonaigua, d’una manera gairebé vertical. Fa més de 50.000 anys, aquestes valls estaven ocupades per grans glaceres.

La de la Bonaigua era la més important ja que rebia aportacions “extra” de la veïna val de Ruda, a través del port de la Bonaigua. Aquest fet va provocar que l’erosió del fons de la vall produïda per aquesta glacera fos molt més important que la del Gerber. Aquesta desigual intensitat en el treball erosiu del gel va provocar una diferència entre els nivells de base de les dues valls, que el riu de Gerber salva amb un espectacular salt d’aigua.

L’itinerari que us proposem és una passejada molt tranquil·la des de l’aparcament que es troba a l’antiga carretera del port de la Bonaigua, molt a prop del refugi del Gerdar, fins al peu mateix d’aquesta cascada. El recorregut que fareu coincideix amb un petit tram de la gran ruta circular anomenada “Camins vius”, que amb més de 160 quilòmetres de recorregut, dóna la volta al Parc passant pels camins tradicionals que uneixen diferents pobles del seu entorn.

Si decidiu venir des del Pallars, haureu de seguir la carretera C-28 en direcció a Vielha. Deixareu a la vostra dreta la cruïlla que va al poble de Sorpe, i una mica més endavant, abandonareu la ruta principal per agafar un desviament a la vostra esquerra, indicat amb un senyal que diu “Bosc del Gerdar”. De seguida passareu pel costat del refugi del mateix nom i a uns 100 metres trobareu un aparcament on podreu deixar el vostre vehicle. Si veniu de la val d’Aran, podeu agafar un desviament situat a la vostra dreta i que entra al bosc del Gerdar un cop passat el refugi de la Mare de Déu de les Ares. Us recomanem que tant si entreu per un costat com per l’altre, deixeu el vostre vehicle a l’aparcament del Gerdar, ja que es troba ben condicionat i a més hi trobareu un plafó amb informació sobre tots els itineraris que podeu fer per aquesta zona.

El camí comença just a l’esquerra del refugi i s’endinsa cap el bosc del Gerdar de Sorpe tot pujant suaument entre grans avets (Abies alba). És un lloc molt humit, on la llum amb prou feines pot arribar al sòl a causa del brancatge que li barra el pas i on les molses són gairebé l’única nota de verd que trobareu als vostres peus. Al cap de pocs minuts, entrareu en un indret molt més lluminós, on el bosc deixa pas a una primera clariana amb un petit riuet que travessareu per una senzilla palanca de fusta. El camí s’obre pas entre avellaners (Corylus avellana), petits bedolls (Betula pendula) i saüquers (Sambucus racemosa), fins a una segona clariana molt més gran que la primera i que us permetrà contemplar sense obstacles els drets vessants

del Pui de la Bonaigua (2.777m). Aquestes dues clarianes són conseqüència directa dels efectes destructius de les allaus que es despengen de les pales del Pui en hiverns de neus abundants. La darrera vegada que l’allau va baixar fort, l’hivern 2006/2007, va ser una gran ventada produïda per la caiguda sobtada de la neu al peu de les parets del Pui, la que va provocar la trencadissa d’arbres que encara avui es pot observar. La gran majoria van quedar tallats a uns 4 o 5 metres d’alçada; i alguns encara resten dempeus i sense capçada, com si una gran serra mecànica, menada per un llenyataire gegant, els hagués tallat d’una revolada.

Ara els bedolls i els avellaners són els primers colonitzadors d’aquesta immensa cicatriu que vol tornar al seu estat original de bosc... fins que no caigui la propera allau!

Aviat arribareu a una altra gran clariana, i un cop creuada l’antiga carretera del port, val la pena fer una parada per girar la vista cap al lloc d’on heu vingut. Des d’aquest punt, anomenat el pla de la Dinada (un nom molt expressiu!) podreu observar l’avetosa de la Mata de València d’Àneu, cosina germana del bosc del Gerdar de Sorpe, del qual només es troba separada pel riu de Cabanes. Aquest és també un indret molt freqüentat per diferents espècies de fauna com el cabirol (Capreolus capreolus), l’esquirol (Sciurus vulgaris) o l’omnipresent senglar (Sus scrofa), anomenat tocino fer per la gent del Pallars.

El camí torna a entrar al bosc i baixa ràpidament fins a trobar una altra vegada la carretera, on veureu un senyal que us indica la direcció a seguir. Durant una estona anireu caminant just a tocar del riu de la Bonaigua; és un riu de vida breu, ja que uns quilòmetres més avall, a l’alçada d’Esterri d’Àneu, dóna generosament les seves aigües a un altre de molt més gran, la Noguera Pallaresa, que constitueix la veritable columna vertebral del Pallars Sobirà.

Ara la ruta s’enfila en direcció oest i passa pel costat d’una cabana de pastors, voltada d’antics corrals i pletes per al bestiar fets amb murs de pedra seca. Aquí val la pena fer una altra petita parada per observar l’altre costat de la vall.

D’entrada us sobtarà la relativa escassetat de vegetació respecte el vessant més obac on us trobeu. En aquestes solanes la sequedat és més intensa i les plantes s’han d’adaptar a condicions més exigents i extremes. A més les allaus també s’hi despengen amb una certa freqüència, fet que queda confirmat per la presència d’elements artificials de retenció de la neu que podreu veure sota el cim anomenat el Cap de Comials.

Ben aviat travessareu uns petits barrancs gràcies a un parell de passarel·les de fusta i entrareu en un bosquet on s’hi barregen els bedolls i alguns avets i pins negres (Pinus uncinata) amb un sotabosc on abunden els nerets (Rhododendron ferrugineum), anomenats bardenals a la zona. A partir d’aquest punt ja sentireu clarament el brogit de l’aigua de la cascada que us indica que el final de la ruta és ben a prop. Després d’una forta però curta pujada per unes escales de pedra, arribareu a la plataforma de fusta des d’on podreu admirar aquesta autèntica meravella de la natura! Una bona recompensa per a un petit esforç!

caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

Durada:1h 15 min des de l’aparcament del Gerdar (anada).

Desnivell: 180 metres.

Dificultat: baixa a l’estiu.

Fixeu-vos en: en els efectes sobre la vegetació de les allaus que baixen del pui de la Bonaigua; els prats de pastura del port de la Bonaigua que comparteixen els pobles de Sorpe, Son, Esterri d’Àneu i València d’Àneu des de temps immemorials (Mancomunitat dels quatre pobles)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions por el Pirineo: 25 itinerarios desde Ordesa Raquetas a Sant Maurici TÍTOL:

EDICIÓ: Desnivel, 2008.

FORMAT: 163 p.; 19 cm.

Perquè pugueu anar preparant les sortides amb raquetes del proper hivern, us presentem aquesta guia amb itineraris pel sector pirinenc que abasta de parc nacional a parc nacional: la línia que va d’Ordesa, passa per la Maladeta i arriba a Sant Maurici. Neu, paisatges impressionants i grans excursions estan garantides. La guia ens presenta sortides de diferents dificultats i durades a la zona que concentra els cims més alts del Pirineu. En el cas del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici podem trobar des de la senzilla i clàssica Prat de Pierró-Estany de Sant Maurici a la volta llarga al Circ de Colomèrs. S’acompanya cada itinerari amb els waypoints per a GPS, per a poder fer els recoreguts amb major seguretat. Per als que mai hagin fet sortides amb raquetes, la guia ofereix un pròleg amb la presentació bàsica d’aquesta eina cada cop més present a les sortides hivernals.

TÍTOL: Pirineos: 20 trekkings EDICIÓ: Desnivel, 2008.

FORMAT: 207 p.; 32 cm.

Cada cop són més les rutes de més d’un dia que es poden fer a les nostres terres pirinenques. Desprès de la famosa Carros de Foc, són molts els itineraris que han sorgit a continuació de forma que es recuperen antics camins de muntanya, es dinamitzen els pobles de pas i distribueixen tots els aficionats de forma que la càrrega de visitants no quedi reduïda a uns pocs llocs. Aquesta obra presenta 20 itineraris per a aquells que volen posarse la motxilla a l’esquena i recórrer les muntanyes uns dies lluny del tràfec de les poblacions. Un cop més les rutes de muntanya demostren que els Pirineus no entenen de fronteres administratives i fan passar el viatger d’una vessant a una altra amb l’única preocupació de gaudir de la ruta. Des de la Serra de l’Albera fins als boscos d’Irati (Navarra) trobem recorreguts que destaquen per la gran bellesa dels seus paisatges. peu pels camins del cançoner: cançons del PallarsASobirà TÍTOL:

EDICIÓ: Fundació Privada Artur Blasco, 2008.

FORMAT: 328 p.; 24 cm.

29

El patrimoni d’un país no és només material: són les seves persones les que conformen els actius més importants. Al Pirineu, un dels patrimonis més arrelats però cada cop més desconegut són les cançons populars. En un més que exhaustiu treball de recerca i recuperació de la memòria, la Fundació Artur Blasco ha editat el sisè volum d’aquest cançoner, donant fe de la quantitat de material patrimonial que guarden les persones transmissores d’aquesta tradició oral. Aquest cop, ens centrem en el Pallars Sobirà, recollint 185 cançons de tots els racons pallaresos. Cada cançó inclou la lletra transcrita directament de cantaires així com una transcripció en partitura de les tonalitats per a aquells que s’atreveixin no només a llegir-les sinó també a interpretar-les, i seguir conservant aquestes melodies patrimonials.

30publicacions butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

TÍTOL: Estanys del Pirineu català i andorrà EDICIÓ: Desnivel, 2008.

FORMAT: 201 p.; 19 cm.

Es conegut que la major concentració d’estanys al Pirineu queda enmarcada al Parc Nacional però... i la resta dels Pirineus del nostre país? Aquesta guia pretén donar-hi una resposta. L’efecte de les glaceres als Pirineus ha donat aquesta empremta tan característica als Piri-neus catalans i a la part andorrana, esquitxant d‘estanys tota la seva extensió. Els amants dels paisatges amb estanys tenen on triar en els més de 50 itineraris de la guia.

Alguns són grans, altres xics, rodons, allargats o irregulars. Recorreguts de dificultats i durades variades però que sempre compensen l’esforç amb la bellesa de les aigües al final del camí. Cada itinerari inclou la descripció de la ruta amb accessos, temps estimats i una classificació de bellesa dels estanys. Per als que encara no en tinguin prou s’ofereix una petita nota amb alternatives al recorregut per a fer cims de muntanys i gaudir encara de millors vistes dels estanys.

TÍTOL: Lo padrí James EDICIÓ: Associació cultural Cambuleta, 2009.

FORMAT: 36 p.; 22 cm.

Com presentar la llengua pallaresa als menuts de forma entretinguda? Res millor que una bona història. Lo Padrí James ens trasllada a la vida d’un pilot anglès que per atzars de la guerra civil espanyola queda captiu a la presó de Sort i pels ulls verds d’una pubilla queda captivat per sempre del Pallars. Amb les seves cuites aprendrem una mica més de la parla i del vocabulari pallarès d’una forma molt gràfica, gràcies a les il·lustracions de Mònica Bada que acompanyen tot el text.

El llibre inclou al final un glossari i un vocabulari amb els termes emprats i la seva definició per fer més aclaridora la lectura a aquells que no estan acostumats a la parla.

el portarrรณ

el portarrรณ