Ramaders d’estiu

En el poble de Senet, entre Vilaller i l’entrada a la Val d’Aran, un grup de joves treballen per mantenir l’esperit dels Pirineus àgil, viu, informant i orientant a tots els excursionistes o “urbanites” que passen per allí, buscant els camins, les rutes, els mapes del territori que ens envolta. Són a la Serradora, un dels centres d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Al mateix poble de Senet, un ramader d’ofici, l’Albert, puja cada setmana a portar la sal que les seves vaques necessiten, a l’estany de Besiberri, als peus del cim del mateix nom. Són les pastures d’estiu, on l’herba és fresca, bona, però on no abunden les sals minerals. Aquest estiu he tingut el privilegi d’acompanyar-lo en aquesta petita i important part del seu dia a dia. A dos quarts de deu del matí, ja estem tots a punt, amb les motxilles carregades amb l’aigua, l’entrepà, que serà el dinar, i fruita o fruits secs per les aturades del camí. Jo, com què sóc novella, he agafat una ampolla de litre i mig d’aigua... La Montse, veïna del poble i veterana de les muntanyes, em diu que la propera vegada agafi una ampolla petita què la puc reomplir en el riu que trobarem a mig camí cap als estanys. L’escolto respectuosa mentre em pregunto si els meus budells tarragonins aguantaran l’aigua pura d’aquest riu. El guia del Parc, el Jordi, i l’Albert reparteixen les bosses de sal entre les diferents motxilles disponibles i comencem a caminar per la pista, fàcil de moment, fins què arribem als trencants que pugen més rectes estalviant-nos les corbes de la pista pedregosa. Toca començar a moure les cames, però l’ombra dels arbres és agraïda, i les explicacions del Jordi fan el camí agradable. Anem caminant i observant les fulles, i els troncs dels arbres vius i dels morts, tant importants com els primers. Imaginem com respira el bosc i l’equilibri fràgil que mantenen les diferents espècies, lluitant només amb nosaltres, els depredadors de dues potes, que ens creiem els amos de tot, com sempre! Compartir aquest espai és una forma d’oxigenar els pulmons, respirar les olors que desperten a mesura que anem guanyant metres d’altitud, i obrint la consciència al sistema natural, regit per unes lleis senzilles, antigues i respectuoses. Per mi, és com aturar el temps durant unes hores i submergir-me en un altre ritme, posar un peu davant de l’altre: “passes curtes! - em diu el guia- respirant!” reservant l’energia per la darrera pujada que és la més forta. Entremig, un bosc de fades, encatifat de les fulles humides encara de la nit. Els faigs ofereixen racons secrets als seus troncs, on habiten animals que potser ara dormen. Les roques, com a illes velles cobertes de molsa, un salt d’aigua preciós, a les deu del matí, milers de gotes saltironant davant nostre amb el sol enlluernador... Som un grup de vuit persones i el Roli, el gos del ramader. A part dels quatre que estem més lligats a aquesta terra, també venen amb nosaltres un matrimoni de Madrid amb els dos fills bessons de sis anys que caminen com veritables campions infatigables i si es queixen és per dir que s’avorreixen!! Curiosa energia la dels infants! Quan arribem dalt de la cresta, la vall de Besiberri s’obre davant nostre, enmig un estany verdós, preciós, vorejat de pedres i al fons, un petit bosc d’arbres que encara es veuen petits. És una vista privilegiada que esclata a les conques dels ulls, palpitant amb la respiració que es recupera dels darrers trams. Ens quedem en silenci, mirant-ho tot, amb la boca mig oberta. Són les dotze del migdia, i ara hem de trobar les vaques de l’Albert, per dóna’ls-hi la sal que necessiten. Anem baixant cap a l’estany, poc a poc, pel pedregam que ens fa anar cautelosos de no torçar-nos un peu, resseguint els camins vellutats d’herba i mirant d’a prop les aigües clares de l’estany, on a trossos es mouen petits estols de peixos que els nens voldrien capturar. Ens avancen grups de joves, carregats amb motxilles més

Vall de Besiberri

ramaders d’estiu

grans... “aquests van cap al refugi per fer l’endemà el cim del Besiberri” ens diu el guia. La gent que et trobes a la muntanya tenen una mirada diferent, et saludes amb complicitat i segueixes el teu camí, de nou centrant-te en el teu pas, i la vista clavada a l’horitzó que és on hi tens l’objectiu, la motivació. Arribem fins a l’altre costat de l’estany, i les vaques de l’Albert es veuen lluny, a prop del cim. Elles tenen tot l’espai de la vall i van pujant i baixant, el ritme tranquil de les pastures d’estiu. Comença a cridar-les, per fer-les baixar. Em sorprèn el crit ancestral que surt d’aquell home, els peus ben clavats a terra, amb el seu gos al costat, de ben endins de les entranyes i rebotant als marges de la vall, amb un ressò que també m’arriba a mi. De sobte, sóc conscient de la profunditat que tenen les coses que es transmeten de pares a fills, i continuen el seu camí al marge dels temps, en una vall a dos mil metres d’altitud. En aquest moment, ja em sento agraïda per l’experiència. La vall ens acull i ens envolta, refresquem els peus en el rierol que baixa de l’estanyet de Besiberri. Entre els crits del ramader i les cames àgils del guia, aconsegueixen fer baixar les vaques i mentre, l’Albert va col·locant damunt les pedres planes, petits munts de sal que les llengües dels animals no trigaran en consumir voraçment. Nosaltres també tenim gana, i busquem l’ombra dels pins al pletiu de l’Obaga, prop de l’estany, per descansar i gaudir del silenci, la tranquil·litat del vent suau, la conversa cen

trada en el menjar, compartint la bota de vi de l’Albert, les peres de Mont-roig del Camp i el plàtan, que anirà bé per la baixada que aviat reprendre’m. Res té més importància que el moment present, només ens queda acomiadar-nos de la vall de Besiberri abans de començar la baixada. Llavors me n’adono del desnivell què hem pujat, tenim al davant una escala ben recta de roques i arbres baixos, els pins negres. Encara trigarem una mica en arribar als camins més ombrívols, on descansar del sol dur que ara ens cau a sobre. A les cinc de la tarda ja estem al punt de partida, el refugi de Conangles, cansats, esgotats, encara amb les imatges immenses a la retina, esbufegant... A mi, m’ha costat més baixar que pujar! Però això, diuen, ja passa a la muntanya. Penso en el company ramader, en les cames incansables que cada setmana fan aquest recorregut, tranquil·lament, per visitar les bèsties i veure com estan, com mengen, com creixen. Per ell és quotidià conviure amb aquests cims, camins i sensacions que per mi han estat una oportunitat única. La feina ja està feta, l’experiència viscuda, la vall coneguda i conquerida, la vista agraïda, el cor content i les cames i els peus destrossats però ha valgut la pena!

Sílvia Rovira i Martínez Estiu de 2012