7 minute read

Coneguem el Parc: - Què cosa és Anthelia juratzkana - Col·lèmbols, petits però eixerits

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

19

Advertisement

flora què cosa és Anthelia juratzkana?

Mireu la imatge que il·lustra aquest article. Les protagonistes d’aquest número no són les petites fulletes arrodonides de la salenca herbàcia, de com a molt mig centímetre de llarg... Potser li dedicarem un article en un futur, però ara volem fixar-nos en alguna cosa encara més insignificant... Passarem de llarg de les petites fulletes verdes i punxents, de pocs mil·límetres de llarg, que pertanyen a una molsa que creix entremig de les fulles de la salenca... Fixem-nos en aquesta taca grisosa sota un fons negrós que queda entremig de tot... Això és l’Anthelia! I això és una planta? Doncs sí! Anthelia és un gènere una mica estrany que pertany al grup de les hepàtiques (un petit grup dins dels briòfits on trobaríem, per un altre costat, a les molses) Dins de les hepàtiques tampoc és de les més típiques (laminars o amb fulles verdes arrodonides). És tan menuda que a simple vista ni tan sols s’observen les fulletes. De fet, per no tenir, no té ni color verd, com una planta normal i corrent i el color grisós blanquinós que presenta es degut a un fong que hi viu a sobre. Briòfit és el nom que els botànics han trobat per a referirse a totes les plantes terrestres que no tenen un autèntic teixit vascular com els que hi ha a les falgueres i a les plantes amb flors que normalment és coneixen com a plantes superiors. Hom separa les molses de les hepàtiques per petits detalls de l’esporòfit (una de les dues generacions que tenen els briòfits). Moltes vegades les hepàtiques més típiques tenen aspecte laminar o amb fulletes arrodonides i més o menys aplicades sobre el substrat (però no sempre). Ara bé, els petits representats del grup dels briòfits tenen l’honor d’haver estat (ara fa més de 400 milions d’anys!) els primers éssers vius que es van aventurar a sortir de l’aigua i començar la colonització d’aquest mitjà tan inhòspit, on el principal problema era com mantenir l’aigua, tan necessària per a la vida, a l’interior del cos. Anthelia juratzkana viu a les congesteres més altes del Parc, a les cares nord on la neu és present gairebé tot l’any. Les plantes que allí viuen han de poder créixer i desenvolupar-se amb una gran celeritat per aprofitar un mes o dos en que la neu es retira, ja ben entrat l’estiu. Als llocs on la neu aguanta més, el sòl queda permanentment inundat per l’aigua que ve de la congesta en recessió i pràcticament només hi poden viure algunes plantes inferiors: molses com el Polytrichum norvegicum o hepàtiques com l’Anthelia juratzkana. A mesura que ens anem allunyant del nucli de la congesta el període lliure de neu va sent més llarg i comencen a poder prosperar algunes plantes amb flors, com la salenca herbàcia i altres il•lustres visitants de la flora àrtica.

Agraïments: La imatge d’aquest article l’hem tret de http://www.swissbryophytes.ch i l’autor és el Sr. Norbert Schnyder que ens ha cedit gentilment el permís per a la seva utilització.

20 Sminthurinus niger de B. Valentine

Brachystomella parvula de Andy Murray

Podura aquàtica de Jonathan Michaelson

fauna col·lèmbols, petits però eixerits...

Ja fa uns quants anys que vaig fer el curs de guies del Parc, recordo el dia que tocava la sessió de fauna, esperava amb molt interès aquest tema... a qui no li atrau la fauna? Mentre conduïa fins la Torre de Capdella, anava pensant sobre quins animals ens parlaria en Jordi Canut... el trencalòs, la perdiu blanca, l’isard.... i quina va ser la meva sorpresa quan ens va començar a parlar dels col·lèmbols... els col·le ..què?..bé anem a pams.... Els col·lèmbols són o no són insectes? són uns artròpodes hexàpodes és a dir: animals invertebrats que presenten un esquelet extern, anomenat exosquelet , el cos està dividit en 3 parts, cap, tòrax i abdomen i presenten 3 parells d’extremitats articulades en el tòrax. Són molts semblants als insectes i molts cops es classifiquen com a un ordre dins dels insectes però no està del tot clar i actualment la seva classificació encara no està resolta. Són molts i molts, però molt i molt petits: Tan petits que a simple vista costen molt de veure, generalment la seva mida és de pocs mil·límetres, rarament superen els 5mm, i alguns d’ells són casi microscòpics. Estem davant d’uns animals molt antics (el seu registre fòssil data del Devonià, fa uns 400 milions d’anys) i segurament un dels més nombrosos de la terra amb densitats de 62.000 individus/m2 i amb unes 7.900 espècies , d’aquestes 73 com a mínim s’han trobat al Parc. Tenen entre 2 i 16 ulls: Presenten un parell d’ulls compostos. Aquests estan formats per un nombre variable d’ommatidis , entre 1 i 8, que són l’element unitari dels ulls compostos dels artròpodes. Les orelles i el nas estan situats a dalt del cap: Entre les antenes articulades i els ulls tenen un òrgan sensorial que només es presenta en els col·lèmbols i que rep el nom d’òrgan de Tömösyary. La seva funció exacta encara es desconeix però es creu que té diverses funcions com detectors de substàncies químiques i per tant funcionarien com si fos un nas, també podrien funcionar com a detectors de pressió, humitat o vibracions i per tant en aquest darrer cas actuaria com un oïda. Així ens hauríem d’imaginar que els col·lèmbols tenen el nas o les orelles just a darrere les antenes, a la part alta del cap....realment curiós. Per poder fer la seva funció aquest òrgan està format per un disc que té un porus central on es troben els extrems de les neurones sensorials. I una punxa al cul: En l’abdomen tenen un apèndix retràctil que rep el nom de furca i que serveix per a propulsar-se fent salts. Tenen el rècord mundial de salt de llargada: Si ha d’escapar d’un possible depredador, alliberen la furca que impacta contra el terra i això fa saltar al col·lèmbol mitjançant un efecte palanca. Són els campions en salt de llargada ja que poden arribar a saltar uns 20 cm que suposa un salt 200 vegades la seva mida. Per a tots els gustos: tot i ser tan petits tenen morfologies i colors molt diversos, alguns són tous de color fosc i semblen peluixos com Podura aquatica. Altres presenten coloracions ben llampants com Brachystomella parvula, que és de color rosa xiclet com una gominola o Neamura muscorum de color blau elèctric. I alguns semblen trets d’una pel·lícula de la Guerra de les Galàxies com Sminthurinus niger o Bourletiella arvalis.

Són els enginyers de l’humus i la rizosfera (zona del sòl en contacte amb les arrels de les plantes i que presenta una activitat microbiana molt més elevada que la resta del sòl)

Els col·lèmbols es troben en tots els continents i habiten en l’humus i el material en descomposició. S’alimenten de micelis, bacteris, espores, restes vegetals i animals. Són microdepredadors de cucs i altres petits invertebrats, ajuden a la dispersió de microorganismes, són portadors de paràsits, preses de macrofauna... en definitiva una peça important en la rizosfera. A vegades a inicis de primavera, sobre la neu, es poden veure unes taques fosques que es mouen, si ens acostem i mirem amb detall, podrem apreciar uns minúsculs puntets que es mouen, doncs això són els col·lèmbols. Són unes excel·lents celestines: un estudi recent publicat en la revista científica Science, publica que s’ha comprovat que els col·lèmbols participen activament en la fecundació de les molses, i sense necessitat d’aigua. Per a la fecundació de les molses l’aigua és un element imprescindible, però en alguns casos els col·lèmbols actuen d’agents pol·linitzadors portant els gàmetes masculins fins als femenins, com ho fan molts insectes pol·linitzadors com les abelles. A part també s’ha comprovat que les molses més fèrtils tenen més col·lèmbols que les que són estèrils. Es creu que les fèrtils segreguen algun tipus de substància química que els atrau, de la mateixa manera que fan les flors al segregar el nèctar. Tenen sexes diferenciats però no hi ha còpula: Al igual que les salamandres o els tritons, la reproducció dels col·lèmbols es produeix a través d’un espermatòfor (massa gelatinosa d’espermatozous). Els mascles deixen l’espermatòfor a dalt de tot d’un petit peduncle que s’assegura en el substrat. La femella es l’encarregada de recollir-los, posant la seva obertura genital sobre l’espermatòfor. Vist tot això, quan tornem a passejar pel Parc potser mirarem amb més deteniment l’humus i potser intentarem caminar de forma més lleugera per no aixafar els col·lèmbols, però com que n’hi ha tants segurament que a cada pas que fem en trepitjarem uns quants. Agraïments: Les imatges d’aquest article l’hem tret de http://www.collembola.org i els autors són els senyors: Andy Murray, Brian Valentine i Jonathan Michaelson que ens ha cedit gentilment el permís per a la seva utilització.

This article is from: