La Entrevista: Manel Monge, història d’una il·lusió

manel monge, història d’una il·lusió entrevista Plantació des Canthils (Aubèrt)

A la borda de Ché, al carrer Cuért de Vielha ja és primavera. Tot sembla despertar, com cada any, de la letargia hivernal. La neu es manté als cims però la verdor va remuntant, amb discreció, muntanya a muntanya. El Nere comença a jugar innocentment amb l’aigua de la neu abans d’oferir-se a la Garona. Més avall, a Aubèrt, unes pomeres al mig del paisatge creixen entre l’amargor, l’acidesa i la dolçor. Les seves pomes donaran però un fruit diferent...

Bon dia Manel! Vens d’una família que s’ha dedicat a la pagesia i, en concret, a la ramaderia des de fa moltes generacions...

Des de molt petit, bé, tota la vida! he viscut sempre al poble, amb la feina del camp, amb els pares, el tiet, que vivia amb nosaltres i, és clar, la meva vida ha estat marcada pels cicles de la pagesia. A la primavera, pasturant les vaques; a l’estiu, recollint l’herba... Sempre m’ha agradat força.

Com és diu casa vostra?

La d’Aubèrt és Casa Quica, que és la dels meus pares, i l’altra casa és la casa de l’àvia materna, Casa Ché, que és on estem ara. A mesura que vaig fent-me gran vaig veient com tot allò que de petit veies amb molta il·lusió, de gran veus que és molta feina i que els números no els surten, no són proporcionals a l’esforç. En aquella època treballaven conjuntament el pare i el tiet, el germà de ma mare. Recordo que quan feia un dibuix a l’escola, de la família a l’estiu, normalment la gent dibuixava els pares i ells; jo dibuixava als pares, el tiet i nosaltres al camp...

Quan marxes a estudiar a Lleida...

Vaig marxar força aviat a fer el BUP (batxillerat) a la Seu d’Urgell, i després a fer la carrera a la Universitat a Lleida. Vaig estudiar Geografia i sempre havia fugit del que havia viscut amb els pares. Mai se’m va ocórrer estudiar, per exemple, Agrònoms, perquè era quelcom que veia que a casa no havia funcionat. El pare havia de marxar a treballar a l’obra, el tiet tot just aguantava les vaques; sort que hi havia tota la família que l’ajudàvem a la feina. Hi havia el pare que, fora d’hores, treballava al camp i hi érem jo i els germans, i d’aquesta forma s’aguantava allò, però no tenia base econòmica. A muntanya em semblava que no podia funcionar l’agricultura i la ramaderia amb aquest format.

Què descobreixes fent la carrera?

Faig la carrera de Geografia i m’agrada l’ordenació i l’estudi del territori, els perquès del funcionament, el desenvolupament rural... Una de les branques que em tira molt, precisament, és el desenvolupament, que és allò al que jo m’he orientat laboralment; la recerca de projectes per posar en marxa i per dinamitzar el territori rural. En cap moment penso en emprendre un projecte al territori i és, a poc a poc, per la meva afició a la sidra i una trobada amb dos companys, amb els que ens coneixíem gràcies a les pomes, que decidim provar de fer sidra entre els tres.

On comença tot?

Al 2008, ens trobem un dia, i ho parlem amb els companys Henning i Carles. Durant l’estiu comencem a localitzar pomeres i a mirar on recollir pomes. Parlem amb propietaris, els expliquem que volem fer aquesta prova i durant la tardor recollim les primeres pomes. Alguns ens donen les pomes i d’altres són més reticents. Quan ja tenim acabada la recollida som a finals de novembre i pràcticament tenim una tona de pomes! Veiem que hi ha producció i

manel monge, història d’una il·lusió

molta varietat. Varietats de pomes que descobreixo en aquell moment: pomes bones per menjar, inclús, n’hi ha de molt bones! Són la majoria del Baish Aran. Decidim fer la premsada cap al desembre, per esperar una mica més el fred i que la fermentació de la sidra faci el seu procés de forma més natural, i pel pont de la Puríssima portem totes les pomes a un paller que tinc a Aubèrt, vaig apartar tota la maquinària, una mica l’herba, i hi faig un lloc allà amb una premsa improvisada, una premsa mecànica: comença tot!

Un moment màgic...

Sí! Tenim una barreja de diferents tipus de pomes; en provem algunes i ostres! En trobem de molt molt bones! A més a més, les havien deixat madurar fins al desembre, la qual cosa els havia fet millorat una mica més; la barreja, la premsada... Quan vam posar-la en marxa, a poc a poc, va anar premsant, va anar premsant... i va caure el primer raig de suc. Recordo el moment de posar la tassa i provar aquell suc. Em va deixar molt sorprès el gust, el gust a fruita: era boníssim!! Em va sorprendre aquell gust dolç, amb un punt àcid, molt bo. Vaig pensar que allò podia vendre’s, podia tenir una sortida al mercat, podia arribar agradar a la gent...

En quins productes penseu?

Aquell any vam fer una mica de proves de suc, vam fer unes quantes ampolles que, és clar, els vam haver de pasteuritzar amb un sistema una mica tradicional, com es fa amb els pots de melmelada, i després vam fer la sidra. La sidra la vam fer amb unes ‘barriques’ de 150 litres. Van sortir 300 i pico litres!

Què és la sidra?

La sidra és la fermentació del suc que surt de la poma, sense cap afegit. Es pot fer amb afegits, però en aquest cas, vull fer-la de forma natural. És important quan fas la trinxada i la premsada de la poma afegir-hi tant la pell com els peduncles de la poma. La pell de la poma és el que fa que arrenqui la fermentació. Fa dues fases de fermentació: una forta inicial i una altra més lenta. Pots deixar-ho tot en una ‘barrica’, sense moure-ho, o pots transvasar-ho perquè la fermentació sigui més tranquil·la, i s’hi agafin més els gustos i totes les característiques de la poma. Si la deixes fer sense transvasar-la, va més ràpid i es converteix amb una sidra de característiques diferents. Amb el transvasament vas filtrant i treus una mica de llevats, el que fa que vagi més lenta aquella fermentació.

Aquella barreja que em deies abans de pomes àcides, amargues, dolces...

Per fer una sidra sempre és busca un equilibri o una barreja. Cada sidra té el seu gust i respon a una combinació que depèn de la barreja de les pomes dolces, àcides i amargues. En funció de la proporció que posis, la sidra tindrà unes característiques o altres. Al principi, tots són sucs o mostos de poma. Els provaries i més o menys serien força semblants, però després quan fa la fermentació, al final, sobresortirà el gust de la poma que hagis fet predominar o de la combinació escollida. El Conselh Generau, fa uns anys, va fer un inventari d’arbres fruiters, i van sortir força pomes amargues. No ho sé perquè, predominava aquesta tipologia però serà una de les característiques que marcarà la sidra de la Vall: un puntet amarg!

Quin precedents hi ha a la Val d’Aran?

Sabíem que n’havien fet a la zona de Begós, i també a era Cassenhau, per damunt de Canejan. També hi havia hagut una premsa bastant grossa a Bossòst i a Les. Hem trobat plantacions força grans a Les, a Bausen i a Canejan: prats dedicats exclusivament a la poma!

La poma, doncs, ha tingut un paper històric més important del que ens pensem?

Sí! N’hi havia producció i era un producte que, més o menys, es devia fer bé, perquè es parla que la gent del Baish Aran recollia la poma i la pujava a pobles d’alçada com Bagergue, per canviar-la per la patata. La patata

10

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ßd’alçada tenia més bones característiques, sortiva més bona i, per tant, canviaven un producte per l’altre.

D’on deuen ser originàries algunes d’aquestes pomes?

Moltes de les varietats creiem que venen de França. Aquí vora la frontera hi ha dues associacions molt reconegudes que es dediquen a la recuperació de varietats locals. Hi estem associats i de tant en tant, anem a jornades de poda, per recuperar arbres vells i també a cursos d’empelts i d’esqueixos per reproduir les varietats, i hem vist que algunes pomes d’allí tenen característiques molt similars.

Com és diu la freixa on tens la plantació?

Es Cantilhs! Quan hem estat allà hauràs vist que, per sobre de la carretera general, hi havia com un mall. D’aquí li ve el nom a la finca. El meu pare Josep Maria i el meu oncle Antonio havien passat moltes hores de la seua vida treballant les terres de casa i jo sentia la necessitat de fer-ho també però d’una altra manera. Veig l’oportunitat de treballar la terra recuperant un cultiu local oblidat: la pomera, com una activitat econòmica que pot generar un rendiment de forma sostenible.

Perquè la poma i no un altre fruit?

Per una banda, la poma, la sidra i la idea en sí, sempre m’han agradat. Ja m’havia passat alguna vegada, vagament pel cap, comprar poma per fer sidra a la zona de Sent Gaudenç. Els cursos d’elaboració de sidra que feien a Astúries també m’havien esperonat. Per últim, amb la complicitat dels altres dos companys vam tirar endavant el projecte.

Has viatjat molt per conèixer altres experiències?

La meva dona està una mica cansada de visitar totes les plantacions que trobem en els viatges (rient), és veritat que els viatges dels darreres anys han estat molt lligats a la poma i la sidra però és necessari per aprendre. Hem anat a la Bretanya, Astúries, País Basc... on vam estar veien plantacions i sidreries de petit volum; observant d’a prop l’elaboració del producte. A la Bretanya coneixem un senyor que en fa de forma artesanal i, un any, vam pujar a elabora a elaborar amb ell. Vam visitar també algunes industries; és una altra dimensió! Al País Basc, també vam estar per la zona d’Astigarraga, al Museu de la Sidra Basca. D’altra banda, a Nava, el Museu de la Sidra d’Astúries, també és molt interessant. Inicialment ens agradava la idea de fer sidra dolça i la veiem amb oportunitats per la proximitat a França. Però vam triar, finalment, la sidra més seca, la més àcida, ja que creiem és la millor per beure menjant!

Per beure menjant...

Sí, tipus la asturiana o la basca, mes seques. La francesa, com dèiem, és més dolça (mètode champanoise). No lliga tant! És més per a uns postres, per exemple, de creps, però no lligaria tant amb el menjar pel meu gust. A mi m’agrada la que ens ha sortit aquí!

Quins clients potencials veus en la promoció i venta del vostre producte?

Hi veig els restaurants, els bars i altres establiments turístics que hi ha a la Vall; la gent que freqüenta els nostres pobles. Més que una venda directa la veig a través d’aquests establiments. No sé de quina forma, però una de les sortides pot ser muntar una sidreria, amb un tercer o directament .

Entenc, doncs, que vols competir amb el vi de taula?

Sí! (rient) A muntanya, sí! O senzillament oferir un altre producte local que pugui lluitar amb el monopoli de què sol podem prendre vi o aigua. Doncs sidra també! Un tipus de sidra per consumir menjant, per beure a la taula, i que pogués lligar-ho molt bé amb carns, alguns peixos, pastes,...

Això passa en altres zones del territori ibèric o europeu?

A Astúries, sí! La presència de la sidra és com la del vi: és brutal! El Servicio Regional de Investigación y Desarrollo Agroalimentario (SERIDA) és un organisme de la Consejería de Agroganadería y Recursos Autóctonos del govern astu

manel monge, història d’una il·lusió

manel monge, història d’una il·lusió

rià ,que s’està dedicant a la investigació en aquest àmbit, per exemple, de la caracterització de pomes o de les noves plantacions. Han elaborat un catàleg fantàstic! Han relacionat una vintena de tipus de pomes i hi estan treballant molt i molt a sobre, com a D.O.P. A més a més, les plantacions estan subvencionades perquè es faci amb poma d’allà, perquè el problema que tenien darrerament és que anaven comprant a Romania, a França, a cop de camions; ara han canviat i potencien les plantacions asturianes. Estic subscrit a una revista especialitzada on va sortint força informació d’això i vaig veient una mica cap a on tiren. Una de les coses que han fet és implicar al propi govern perquè, en els actes públics que es facin pel territori, no es posi vi sinó sidra. A més, s’estan obrint cap a d’altres tipologies: abans només feien sidra seca -la tradicional escarciada- i ara estan començant a fer les sidres que ells els en diuen ‘champanoise’, com un cava i és boníssima. Per la meua boda vam fer venir sidra enlloc de cava; el que seria un cava de sidra! 11

A part de la teva família, els teus amics, qui t’ha recolzat en aquest projecte?

Principalment m’ha animant molt la meva dona. El que és el projecte en sí, l’hem treballat amb els amics; amb la família però hem donat el pas i l’aposta més forta. No ha estat fàcil sortir a buscar els propietaris de les pomeres, parlar amb ells, dir-los-hi: tens aquesta pomera? M’interessarien les pomes. Si vols te’ls podem cuidar, te’ls podarem, en traurem suc, sidra i, en funció del que recollim, te’n donarem una part, et pagarem amb el que tu vulguis de la producció, si vols suc o vols sidra. Més o menys això ha funcionat per iniciar-nos en aquest sector, però no és pot aguantar gaire, perquè et quedes amb una part molt limitada. Si vols assegurar-te una producció has de treballar una plantació pròpia. Des del principi, doncs, anàvem pautant algunes varietats, anàvem fent algunes proves. El que sempre em passava pel cap però era tenir algun lloc per tirar endavant una plantació pròpia! Fer una plantació que pugui reproduir les pomeres i tenir les meues pròpies pomeres, amb poma

12

manel monge, història d’una il·lusió

d’aquí. Tenir la poma de la Vall i moure’ns en aquest sentit. Sempre amb ecològic! Últimament l’administració també ha començat a treballar aquestes temes i oferir informació en jornades de fructicultura de muntanya.

Què vol dir “sempre amb ecològic”?

Fer-ho de forma natural! Sense química! La sidra es pot fer de forma industrial, afegint elements químics permesos al sulfatat previ, la fermentació, el clarificat...Però la idea de treballar ecològicament persegueix altres aliats més naturals en tot el procés.

Quan dura?

La fermentació és la transformació dels sucres del suc que hem extret de la poma en alcohol. Es cremen tots aquells sucres i es transformen amb alcohol. Aquesta fermentació no en té una durada exacta a no ser que el procés el tinguis controlat de forma artificial, és a dir, amb escalfadors i refrigeradors. De forma natural, dependrà de la temperatura ambient. Nosaltres solem ferho al desembre per agafar els freds i, al salt d’any, més o menys, és quan comença a fer la fermentació forta amb una bromera bastant espectacular. Després comença a fer una fermentació més tranquil·la. N’hi ha una d’alcohòlica i una de malolàctica.

Tornem a la plantació...

Des del primer moment, el meu cap ha estat rumiant on fer aquesta plantació. A casa meua, com ja hem dit, som pagesos i tenim finques, però és aquí on tinc un conflicte: aquelles finques que són actives, que ja s’estan dallant, ja tenen un ús!. En canvi, estem veient a la Val d’Aran com s’estan abandonant moltes terres de cultiu. La intenció no és utilitzar una finca que ja es productiva sinó en buscar-ne una d’abandonada i recuperar-la. Per tant, has d’anar buscant i després han de reunir unes característiques mínimes que permetin plantar-hi pomeres. I així és com vaig anar a parar a la plantació dels Cantilhs: una parcel·la era de propietat i unes altres les aconsegueixo a través de permutes... Sovint la gent em pregunta: ja tens pomes? Doncs no, els hi contesto No és com plantar tomates!! Hem d’esperar, com a mínim, 3 o 4 anys per veure les primeres. Una de les coses que també engresca molt és que a la Val d’Aran ha proliferat últimament alguns artesans. Però tots aquests productors troben sovint que no tenen matèria prima suficient. El projecte de la poma pot disposar, en canvi, del seu producte aquí. Podem tancar tot el cicle sense tenir que comprar poma fora. És més arriscat, perquè dependrem de les collites, però realment parlem de productes de l’entorn, de proximitat, de quilòmetre zero!

El finançament és una de les claus pel projecte.

Tinc els recursos financers limitats i el cap va bullint per aquí, va bullint per allà. Quan veig una línia d’ajuts, com la del Parc Nacional, em recorda un viatge que vaig fer a Torí, on vam visitar un parc nacional que, a més de conservar les muntanyes i els seus paisatges, també protegia a la gent que hi vivia i les activitats locals tradicionals que desenvolupaven i aquí s’encén l’espurna...

Una gran qüestió, conservar la gent!

Sí! Per això, vaig pensar que era una bona idea presentar un projecte com aquest al Parc; que podria agradar un projecte econòmic d’una activitat que ajudaria a fixar la població del país. I començo a moure’m: buscar els prats adients, els coneixements de les pomes de la zona, visites a plantacions properes com la de Farré de Llesp o les que havia vist als viatges. Jo vaig però cap una explotació extensiva de poma per fer sidra. Em guio molt amb tot el que fan a Astúries! Començo a formar-me i contacto amb enginyers com l’Enrique Dapena, del SERIDA d’Astúries, i

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici ß

Ignasi Iglésies, el que va muntar la finca experimental de Llesp. Les seues orientacions seran molt importants per definir el projecte.

Com ho viu la família?

Tot aquest procés, familiarment, ha estat molt intens. L’esforç de la família i la col·laboració de tot el meu entorn, a través de microcrèdits, ha estat fonamental. Ara bé, sense el suport del Parc Nacional no existiria, no hauria fet aquesta plantació. Tenia els primers arbres posats en un prat pendent. Un prat que estava ple d’esbarzers. Em va sorprendre molt quan em van concedir l’ajut: estava sorprès i alhora content! Es veritat que aquesta plantació arrenca gràcies a una explotació agrícola familiar que ja existeix però amb l’ajut del Parc començo a comprar peus i pals, a fer el rec, aixecar una tanca... Comença una altra de les feines que faig amb el pare: dallar, desbrossar bandes... Una part, la desbrossem nosaltres però després ens ha de venir una màquina per acabar de triturar-ho. Al pare l’hi agrada molt perquè tot són coses diferents del que havia fet fins ara i s’hi ha engrescat molt! Per exemple, quan vam començar amb la plantació, per foradar, va baixar el meu germà petit Josep Maria i va ajudar perquè amb la broca no era fàcil. Tots els meus germans, han passat per allà. Després de les riuades de l’any passat, van venir amb les seues parelles per ajudar-me a netejar-ho tot de plàstics, fangs, i arreglar el tancat.

Quins fems feu servir?

Fems de vaca. Per què? Sempre havia sentit dir que a l’hort havien fet servir el fem de vaca perquè pel sistema digestiu d’aquest rumiant era millor que el d’altres. Per tant, vam demanar-ne a una granja de Les i vam portar-ne cinc camions!

Fas servir algun altre tipus de complement?

Hi ha alguns arbres que els hi ha costat una mica més o que van més endarrerits. Al ser diferents varietats locals, no tots segueixen una mateixa regularitat. Espero que a la maduresa tindré una plantació, més o menys similar. D’entrada ja veig que n’hi ha uns arbres que han tirat molt bé i altres que no tant. A tots aquests, els hi he afegit un reforç: una mica de gallinassa complementaria.

Tornant a la família, recordes la resposta del teu pare quan li planteges fer sidra?

N’hi ha dues de molt clares: una, bé endavant!; i l’altra, perquè has pensat en aquestes finques? Durant aquests primers anys, el pare ha vist el que hem aconseguit, el producte que ha sortit: ha tastat el suc i la sidra! Un producte de qualitat, que pot agradar a la gent. Respecte a les finques, vaig preferir recuperar aquelles més abandonades i difícils. És la filosofia del projecte: recuperar un producte local, recuperar el paisatge. Per mi, és un projecte de desenvolupament local. És una plantació de les úniques de concepció moderna de la Val d’Aran. Hi haurà coses que em fallaran però les coses estan funcionant, amb molt d’esforç!

Et vols diferenciar, per tant, d’aquesta proliferació d’explotacions intensives de pomes que comencen a aparèixer per la muntanya...

El meu model és semi-extensiu, no arriba a les 500 i pico pomeres per hectàrea mentre que en un model intensiu, podem trobar 5.000 peus de pomeres per hectàrea. És totalment diferent. Tampoc hi sóc contrari perquè entenc que si volgués fer poma de taula hauria d’anar cap a models menys extensius això sí, gestionat amb ecològic.

Com ho encaixes tot plegat al marc geogràfic de la Val d’Aran?

Estem en una vall turística! L’activitat principal és el turisme i, sobretot, les pistes d’esquí. Podem trobar altres elements de qualitat que, econòmicament, puguin funcionar. No dic que l’Aran pugui arribar ser com el Subtirol, una zona de gran producció de poma, però és un pas més per diversificar i enriquir el monocultiu turístic de la neu. De fet, a la meva feina habitual treballo amb projectes de desenvolupament del territori.

Quin paper ha de jugar, el Parc Nacional, en aquesta nova manera de viure la natura?

Més enllà de la protecció i conservació de la natura, s’ha de treballar per fixar la població, no solament en allò que

manel monge, història d’una il·lusió

13

14

Carrer Cuèrt (Vielha)

manel monge, història d’una il·lusió

ja funciona sinó en altres activitats. El productor de formatges, de iogurts, de patés, de llangonisses, el que fa melmelades, els que treballen la llana... S’ha de dinamitzar els productors locals per complementar els objectius més conservacionistes i donar un sentit més integrador al que s’amaga darrera la declaració d’un Parc. Protegim la muntanya, però també els que hi viuen perquè si no hi ha activitat, les nostres valls, es convertiran en un desert de muntanyes!

Quina és la visió que és té del Parc des de la Vall?

Com totes les figures de protecció, la visió que algun sector pot tenir és que el Parc ofega, limita... Crec però que totes aquelles fórmules, regulacions o normatives existents s’han d’aprofitar com a oportunitats. Crec en aquestes oportunitats i en les eines de dinamització territorial que posa el Parc en les nostres mans. Conservació però també desenvolupament econòmic!

Tots plegats hem de fer més pedagogia i està més presents al territori...

Sí! Quan vas a Boí o Espot tu saps que estàs al Parc! A la Vall potser no és tant viva aquesta presència! He sentit que es vol fer un centre de visitants a Arties com a punt d’acollida i d’entrada cap al Parc. Em va agradar molt la idea, però després em van dir que s’havia aturat perquè les inversions necessàries estaven en stand by.

Com vas viure els aiguats del juny passat?

Va ser realment un aiguat: no t’ho esperes! Nosaltres vam tornar de vacances la nit abans. Durant la nit recordo que plovia i plovia. Em vaig despertar i sentia el Nere. Però més que l’aigua del riu, sentia les pedres, el cloc, cloc, cloc! Trec el cap per la vèlux i ostres! Que fort!, Eren les 4 o 5 de la matinada i vaig començar a recordar les riuades del 82, que van ser molt dures i van fer bastant mal al casc antic on visc. Vaig agafar la càmera, baixo cap al pont i quan el passo veig tot el riu a l’ample, de paret a paret de contenció, ple d’aigua marronosa i un soroll... ostres!, Semblava que estava controlat però vaig treure el cotxe que tenia aparcat a la vora. L’endemà quan vaig arribar a treballar, la meitat dels companys no hi eren, es parlava de carreteres tallades, de fallades a la telefonia, problemes amb el corrent elèctric i el que és pitjor: l’aigua continuava in crescendo! De cop van aparèixer unes màquines, per protegir el cap de la vila, uns camions de ‘bolos’... Amb els meus pares ja no hi vaig poder parlar; la meva dona estava embarassada a casa...Era un neguit constant, veure que passa, si para de ploure, si para...però cada cop l’aigua va creixent més i més i més...

Els medis de comunicació parlaven de la Garona però si el Nere, que travessa Vielha, arriba a marxar de mare...

Les tronades a la ribera del Nere són molt rapides ja que de seguit recull molta aigua i l’escup cap a baix . És una vall curta! Si el Nere hagués continuat creixent hauria fet molt mal perquè tot el casc antic estem a la vora. Just on comencen les cases, la base del llit del riu s’havia enfonsat i havia desfalcat els dos murs de contenció de les bandes. Més avall, a l’altre costat de la Garona, el que coneixem com la Solana, és va inundar. La sort va ser que el canal va assimilar més o menys la crescuda, i només va arribar una mica a la carretera...

Parlem del Palai de Gèu cap avall?

Sí, tota la banda nova! Va haver-hi sort també d’uns quants xops que hi havia, amb bones arrels, que van aguantar, van fixar la terra i la força de l’aigua no la va descalçar. En canvi, a la banda del darrere de l’hospital, l’anava descalçant poc a poc: ara un tros de terra, ara un tros de gespa: poc a poc, s’ho anava emportant tot!

Quines reflexions en fas?

Com a ciutadà amb xip de geògraf penses en endreçar el paisatge, ordenar el territori, veure-li un sentit! Determinats fenòmens naturals, com les crescudes dels rius o les caigudes d’allaus, quan afecten a habitatges o altres edificacions, es poden convertir en situacions catastròfiques però no hem d’oblidar que no s’ha de jugar amb ells i que l’ordenació del territori és cabdal en zones de muntanya. Des dels aiguats del 1982 cap aquí, el llit del riu s’ha anat

15

manel monge, història d’una il·lusió

ordenant, modificant poc a poc, i durant els aiguats el riu es desboca i passa per on vol. A la carrera, vam estudiar hidrologia i vam conèixer alguns aspectes del comportament dels rius, alguns són els que vam viure durant els aiguats. Els arbres fixen el talús, i de fet, és el que intento cuido a la meua finca sobretot els del peu del talús, copiant els models antics que es feien servir fins fa poques dècades, en que plantaven rengleres de freixes per protegir els camps. La forma de protegir un lloc és deixant el llit net, deixar-li el seu espai al riu i que els arbres facin també la seva feina.

La xerrada és apassionant però el temps s’acaba. Una darrera confidència: Quin és el teu racó preferit?

El meu racó preferit és el port de Vielha. Té un record sentimental. Quan érem petits fèiem la campanya de l’herba a Aubèrt però també a Vielha. Teníem una petita cabana a dalt als prats de la Capèla, vora del camí del port, i dues bordes amb paller on hi guardàvem l’herba per l’hivern. Eren les vacances! A més, el besavi havia sigut traginer del Pòrt i sempre m’ha agradat la idea del port de muntanya com a nexe de comunicació històric tant a peu com de transport i intercanvi de mercaderies. Un port permet

la comunicació entre diferents pobles: a la val d’Aran veus unes formes i, a l’altra banda, unes altres... Quan ens vam casar vam posar la foto del port a la invitació i als recordatoris!

El futur?

La intenció és transformar el producte i tornar a la filosofia inicial del projecte: transformar una antiga borda que té la família al casc antic de Vielha i fer-hi allà el celler. És un projecte a més llarg termini. Les normatives són una mica exigents i complexes i fa falta un força inversió econòmica, però aquesta és la idea, poder arribar a transformar, en aquesta borda, la poma per fer la sidra. De moment, la meua casa està a la vora. Hi visc!

La poma. Un fruit de la terra. La sidra. Una beguda perquè no de la terra. Un procés llarg i laboriós de creixement. Una activitat econòmica que alhora pot permetre recuperar i endreçar el territori. Estem entre Aubèrt i Vielha, a la Val d’Aran, als Pirineus, on tot és possible. És la història d’un projecte econòmic local viable. És la història d’una realitat il·lusionant!

Josepmaria Rispa Transcripció: Sabina Lapedra