entrevista manel monge, història d’una il·lusió Plantació des Canthils (Aubèrt)
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
ß
8
A la borda de Ché, al carrer Cuért de Vielha ja és primavera. Tot sembla despertar, com cada any, de la letargia hivernal. La neu es manté als cims però la verdor va remuntant, amb discreció, muntanya a muntanya. El Nere comença a jugar innocentment amb l’aigua de la neu abans d’oferir-se a la Garona. Més avall, a Aubèrt, unes pomeres al mig del paisatge creixen entre l’amargor, l’acidesa i la dolçor. Les seves pomes donaran però un fruit diferent... Bon dia Manel! Vens d’una família que s’ha dedicat a la pagesia i, en concret, a la ramaderia des de fa moltes generacions... Des de molt petit, bé, tota la vida! he viscut sempre al poble, amb la feina del camp, amb els pares, el tiet, que vivia amb nosaltres i, és clar, la meva vida ha estat marcada pels cicles de la pagesia. A la primavera, pasturant les vaques; a l’estiu, recollint l’herba... Sempre m’ha agradat força. Com és diu casa vostra? La d’Aubèrt és Casa Quica, que és la dels meus pares, i l’altra casa és la casa de l’àvia materna, Casa Ché, que és on estem ara. A mesura que vaig fent-me gran vaig veient com tot allò que de petit veies amb molta il·lusió, de gran veus que és molta feina i que els números no els surten, no són proporcionals a l’esforç. En aquella època treballaven conjuntament el pare i el tiet, el germà de ma mare. Recordo que quan feia un dibuix a l’escola, de la família a l’estiu, normalment la gent dibuixava els pares i ells; jo dibuixava als pares, el tiet i nosaltres al camp... Quan marxes a estudiar a Lleida... Vaig marxar força aviat a fer el BUP (batxillerat) a la Seu d’Urgell, i després a fer la carrera a la Universitat a Lleida.
Vaig estudiar Geografia i sempre havia fugit del que havia viscut amb els pares. Mai se’m va ocórrer estudiar, per exemple, Agrònoms, perquè era quelcom que veia que a casa no havia funcionat. El pare havia de marxar a treballar a l’obra, el tiet tot just aguantava les vaques; sort que hi havia tota la família que l’ajudàvem a la feina. Hi havia el pare que, fora d’hores, treballava al camp i hi érem jo i els germans, i d’aquesta forma s’aguantava allò, però no tenia base econòmica. A muntanya em semblava que no podia funcionar l’agricultura i la ramaderia amb aquest format. Què descobreixes fent la carrera? Faig la carrera de Geografia i m’agrada l’ordenació i l’estudi del territori, els perquès del funcionament, el desenvolupament rural... Una de les branques que em tira molt, precisament, és el desenvolupament, que és allò al que jo m’he orientat laboralment; la recerca de projectes per posar en marxa i per dinamitzar el territori rural. En cap moment penso en emprendre un projecte al territori i és, a poc a poc, per la meva afició a la sidra i una trobada amb dos companys, amb els que ens coneixíem gràcies a les pomes, que decidim provar de fer sidra entre els tres. On comença tot? Al 2008, ens trobem un dia, i ho parlem amb els companys Henning i Carles. Durant l’estiu comencem a localitzar pomeres i a mirar on recollir pomes. Parlem amb propietaris, els expliquem que volem fer aquesta prova i durant la tardor recollim les primeres pomes. Alguns ens donen les pomes i d’altres són més reticents. Quan ja tenim acabada la recollida som a finals de novembre i pràcticament tenim una tona de pomes! Veiem que hi ha producció i
