El Portarró 34

estiu - tardor 2014

el portarró 34

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Estiu - tardor 2014 Col·laboren en aquest número: Jaume Comas Ballester Josepmaria Rispa Pifarré Gerard Giménez Maria Pou Palau Jesús Tartera Orteu Cristina Espinar Mosquera Jordi Vicente Canillas Meritxell Centeno Magí Sabina Lapedra Grau Jose Antonio Bruna Vilanova Silvia Rovira García Manel Monge Bonet Roger Gras Solanell Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Jose Antonio Bruna Vilanova Jaume Comas Ballester Jose Luís Gómez Bringué Meritxell Centeno Magí Jonathan Michaelson Andy Murray Brian Valentine Norbert Schnyder Foto portada: Pastura de Sergi Balaguer Foto contraportada: Triatge de Sergi Balaguer Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

sumari 3 Presentació

4 Es peishius nexe d’union entre es pobles dera Val d’Aran e era Ribagorça 6 Ramaders d’estiu 8 La Entrevista: Manel Monge, història d’una il·lusió 16 Noticiari 19 Coneguem el Parc: - Què cosa és Anthelia juratzkana - Col·lèmbols, petits però eixerits 21 L’essència de les paraules: Dels tossals als caps, passant pels serrats!

24 La Foto 25 Caminem pel Parc: - La Val de Ruda 27 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d’Espot C/ de Sant Maurici, 5 · 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Centre d’Informació d’Estany Gento Estació superior del telefèric (obert de juliol a setembre) 25515 La Torre de Cabdella (Vall Fosca, Pallars Jussà) Tel. 618957726

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/aiguestortes http://www.magrama.gob.es/es/red-parques-nacionales/nuestros-parques/aiguestortes/ Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes@gencat.cat

presentació

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

“Car una hora és hun any, e un dia més.” (sic: català antic)

3

Aquestes paraules, pronunciades a finals del segle XV, per un dels capitans de Peramea, del darrer comte del Pallars, el famós Hug Roger III, s’assemblarien força al significat que avui en dia li donem a la frase “qui dia passa, any empeny!”. I es que la història del nostre Parc, a punt de complir 60 anys, ha gaudit d’un viatge històric que perfectament podria ser descrit per la conjunció d’aquestes dues expressions.

La creació per Decret, un 21 d’octubre de 1955, del Parque Nacional de Aiguas Tortas y Lago de Sant Mauricio, va ser una gran sorpresa administrativa i naturalística. De fet, algunes fonts ben informades expliquen que els orígens del nostre Parc van ser més un caprici del General Franco que fruit d’un estudi sistemàtic i profund dels valors naturals, culturals i paisatgístics d’aquest territori.

A mitjans del segle XX, les comarques pirinenques viuen un dels episodis de transformació socioeconòmica més importants, des de l’Edat Mitjana, com a conseqüència de l’inici dels aprofitaments hidroelèctrics dels principals rius i estanys de les valls granítiques dels Pirineus de Lleida.

Per aquest motiu, el General va visitar en vàries ocasions diferents zones de la Ribagorça, els Pallars i la Val d’Aran mentre posava primeres pedres o inaugurava deu centrals hidroelèctriques en tot just onze anys. Aquestes raons conjunturals més el paper que va jugar un enginyer de Lleida serien les claus de la declaració del Parc.

Victoriano Muñoz Oms va néixer a Lleida al 1900. Com a enginyer de camins va donar llum a projectes tan ambiciosos com el tren de la Noguera Pallaresa (anys vint) o el Pla General d’Obres Públiques de Catalunya (anys trenta), que ja incloïa el futur Eix Transversal, una via de comunicació que no fou inaugurada fins seixanta dos anys després.

Una curiositat: don Victoriano –com se’l va coneixia popularment- és l’inventor de la numeració de les carreteres nacionals (la lletra N+3 dígits) i d’altres.

Un home excepcional, doncs, per l’època que va viure i que realment va moure muntanyes, boscos, rius i estanys per tirar endavant un procés de transformacions únic i irrepetible de la geografia pirinenca. Va crear i presidir empreses durant tota la seva llarga vida, entre les quals cal destacar, pel seu impacte al territori, Minera Industrial Pirenaica

(MIPSA) i com no, l’Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana (ENHER).

Ara bé, un altre personatge de forta personalitat es creuarà en el camí del fecund enginyer: Joan Ventosa i Calvell.

Polític, economista i advocat, fou ministre de Hisenda en diferents períodes històrics de la primera meitat del segle XX i un dels fundadors amb Francesc Cambó de la Lliga Regionalista. En l’actualitat, un refugi de muntanya de la Vall de Boí porta el seu nom.

La trobada Muñoz i Ventosa però provocarà un autèntic xoc de trens. Un i l’altre, amb les seves influències, iniciaran un període de discussions i disputes interessades que inesperadament acabaran amb la declaració del Parc davant la sorpresa de tothom.

Els primers anys del Parc, doncs, no seran gens fàcils i els aprofitaments forestals de certs boscos d’Aigüestortes conviuran amb les primeres polítiques conservacionistes realitzades als Pirineus. Però això solament fou l’inici de les aventures del primer i únic parc nacional català...

Canviant de girada, en aquest exemplar trobareu dos articles relacionats amb la ramaderia de muntanya: un de més històric, centrat a la Val d’Aran i, un de més contemporani, viscut en primera persona a la vall de Barravés.

L’Entrevista ens aproparà a un aranès emprenedor que lluita, al país de la neu, per aconseguir un producte diferent als existents que enriqueixi el teixit econòmic pirinenc.

Després del tradicional Noticiari, parlarem i descobrirem amb sorpresa dues espècies presents al Parc Nacional, poc conegudes pel públic en general, però que amaguen comportaments sorprenents. Els noms i topònims de les formes del relleu serà el tema tractat a l’Essència de les Paraules mentre que la Foto escollida en aquest número reflexa a la perfecció un lament sincer a la conjuntura econòmica que tots plegats estem vivint des de fa uns anys. Les darreres pàgines ens permetran caminar per l’origen geogràfic de les aigües de la Garona: la val de Ruda. I les darreres publicacions aparegudes posaran fi a un nou viatge literari per la natura i la cultura dels Pirineus, de la mà d’un gran port de muntanya: el Portarró!

(Continuarà)

Cabana damb pastors

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

Isard en parçan de Rius

es peishius, nèxe d’union entre es pòbles dera val d’aran e era ribagorça Eth clima plojós atlantic dera Val d’Aran a hèt qu’istoricament es prats deth nòste territòri siguessen fòrça rics en èrba, e ei per aquerò que pagesi des pòbles vesins dera Ribagorça catalana e aragonesa s’an interessat pes peishius e an arrendat er aprofitament des madeishi, sustot parçans limitròfes coma Rius, era Boca Sud deth tunel, Colomès, etc.

Ei per aquerò qu’en aguest reportatge transcriuem (es originaus son en castelhan) uns contractes d’arrendament de peishius deth pòble d’Arties enes montes de Colomès e Rius.

Arriendo de la montaña de Colomes para el año 1895 En la villa de Arties a quince de octubre del mil ochocientos noventa y cuatro: reunidos en la Casa Consistorial de la misma los contribuyentes de esta población y los señores del Ayuntamiento han acordado arrendar el aprovechamiento de los pastos del monte Colomes, común de esta villa para el próximo año 1895.

A D. Bautista Montius, vecino de .......... en precio de doce duros oro, cuatro duros en sustitución de la vasiva y cuatro duros más para lifares, entendiéndose estas últimas cantidades además del empresto del arriendo.

El presente contrato se estipula con la obligación de otorgarse al arrendatario a los pactos, y condiciones que han seguido de costumbre en años anteriores, respecto al aprovechamiento y límites conforme se expresan en la taba de 1894, y a las formalidades determinadas para el distrito forestal.

El pasto que con el arriendo de Colomes van comprendidos los bajos de sieja Sasaubes, no pudiendo el ganado para aprovechar los pastos de sieja, bajar desde el puente de Loseron hasta el día cuatro de octubre.

Es asimismo pacto que a cuenta del importe del arriendo indicado, deberá el arrendatario entregar al ayuntamiento cinco onzas de oro para la feria de Vilaller de Santa Cruz del entrante año.

Obligándose las partes a cumplir y guardar cuanto se ha constatado y estipulado, se otorga y firma, fecha expresada.

Arriendo de la montaña de Rius para el año 1896 En la villa de Arties quince de septiembre del mil ochocientos noventa y cinco: reunido el Ayuntamiento y mayores contribuyentes en la Casa Consistorial al objeto de proceder al arriendo de los pastos sobrantes de la montaña de Rius y se acordó proceder al arriendo bajo los pactos contenidos en la taba del año 1895 y siguientes.

El arrendatario deberá entregar al ayuntamiento la cantidad de siete y media onzas oro el día ocho de julio próximo y la restante cantidad para el día seis de noviembre de mil ochocientos noventa y seis cuya cantidad ò sean las quince onzas oro deberá entregar el rematante en esta misma población.

El arrendatario deberá entregar al ayuntamiento una vasiva y además cuatro duros en clase de lifares.

En estos pactos fue adjudicado el remate a favor de Joaquín Ariño Rozo, vecino de Sopeira; saliendo fianzas y responsables del presente arriendo Francisco Amiell Rodés y Don José España Moga, vecinos de esta villa.

Por no saber de firmar Joaquín Ariño a su ruego lo firma Antonio Arró

Bautista Montius

Per çò que podem veir es relacions en çò que tanh as arrendaments de montes e passatges entre es vesins dera Ribagorça (Vilaller, Llesp, Durro, Erill, Ginast, Sopeira...) èren soentejats damb es aranesi, ben sigue entà arténher es peishius e es èrbes sobrantes d’endrets coma Colomès, Rius e eth monte Bandolers Dosal Beret, o tanben entà poder passar eth bestiar (vaques e oelhes) pes passi existents enes montanhes entre es dus territòris.

Er arrendament anaue des dotze duros òro, quate duros per ua vaca vaciva e quate duros entà lifares que costaue eth monte de Colomès, as vint-e-dues onzes e mieja d’òro, ua vaca vaciva e quate duros entà lifares que costaue er arrendament de Rius.

Ath delà en aguesti contractes i apareishen quauques expressions que mos seràn desconeishudes, com rematante, remate, vaciva, lifares e taba.

Contracte d’arrendament montanha de Rius

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

5

Taba - Formula que regule eth redactat des contractes

es peishius, nèxe d’union entre es pòbles dera val d’aran e era ribagorça · Eth rematante ère era persona a qui se li adjudique er arrendament dera montanha. · Eth remate se ten tà parlar der arrendament pròpiament dit. · Vaciva ei ua vaca que non ei prenhada. Aciu cau puntualizar qu’originàriament er arrendatari (logatèr) deth monte entregaue ua vaca ath pòble. S’eth ramat ère d’oelhes er arrendador auie de dar dues oelhes (“Es pacte que dit arrendador donarà a la dita vila que per Sant Miquel de setembre dos ovelles belles bones i rebedores”). E com en bèra ocasion i auie agut problèmes ara ora de dar ath pòble aguesti animaus, en contracte figuraue era valoracion en moneda de dita vaca e oelhes. · Lifares (rifares) ère ua quantitat de vin (hormatge) que se daue ara vila quan s’acabaue eth loguèr (“Es pacte que dit arrendador aja de pagar de rifares per lo arrendament una carga de vi bo y rebedor”). Tanben se quantifique tà assegurar-se qu’eth qu’ac lògue ac pagarà. · Taba se referís ara formula (condicions estipulades) que figuren en Libre de Politiques deth Conselh dera Vila d’Arties.

Ena Taba se definís eth model de redaccion qu’aurà de seguir eth contracte d’arrendament deth monte, mòla, tauerna, etc., a expenses de reomplir eth dia, còs, nòms, etc. que conformen periodicament cada acòrd.

Tanben cau concretar qu’aguesti contractes auien ua clausula que hège referéncia ara possibilitat que se non s’aprofitauen es èrbes per motius non imputables ar arrendataire, eth madeish demorave sense efecte. Se remercaue dera següenta manèra: “Es pacte que lo rendament no puga tenir efecte en lo cas de succedir pesta o guerra · Que en tal cas lo dit arrendador sols tindrà la obligació de pagar per temps. · Que aleshores tant solament deurà pagar per lo temps aurà tingut son bestiar en dites herbes.”

Finaument, un aspècte que cau remercar per çò que hè as arrendaments des montes èren es drets de passatge

Vacada en Sauvadies

que calie pagar tà passar es ramats d’ua val a ua auta. Un pas important tà aprofitar es peishius aranesi ère eth der Espitau de Vielha e en relacion ad’aguest es contractes en bèra ocasion ne parlauen e auien previst qu’en cas der arrendament dera montanha de Rius, era vila d’Arties assumie eth còst d’un ramat d’anada e tornada per Espitau de Vielha.

Ara seguida recuelhem çò que se didie enes acòrds per çò que hè ad’aguesta qüestion: “Es pacte que la dita vila li promet un ramat franch de dret al hospital de Viella de anada i tornada desde la pedra Bisbal fins en Rius i dels demes ramats que dit arrendador passarà per dites herbes del hospital de Viella serà de sa obligació satisfer lo dret de passatge al dit hospital com y tambe qualsevol carnalatge o estima de herbes li fessen les universitats confinants a dites montanyes”.

En çò que tanh as passatges van des dus duros as 18 pessetes segontes eth nombre de ramats que se passaven. Non sabem guaires caps de bestiar composaven un ramat. Pes anotacions hètes ena libreta de compdes d’Arties eth passatge d’un ramat d’anada e tornada costave dus duros e se passaven mès ramats eth còst s’incrementave proporcionaument.

Relacion d’anotacions que figuren en Quadern de Compdes: Fe mal per almas de Vidaller del passatje dibuit pessetes.

Fe mal dos duros per Juan Luis de Ginast per lo pasatge.

Fe mal per los de Durro quate duros per lo pasatge que no les pagaren.

Fe mal dos duros per cobra los pasatges a Vidaller.

Entà acabar, coma causa curiosa, podem remercar que normauments es tèrmes de pagament enes tractes entre aranesi s’establien tà Sant Miquèu de seteme. En cambi, en arrendament de Colomès der an 1895 figure coma tèrme deth prumèr pagament era fira de Vilaller de Santa Creu en mes de mai.

Jose Antonio Bruna Guia interpretador d’Arties

Vacada ena ribèra deth Valarties

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

ramaders d’estiu En el poble de Senet, entre Vilaller i l’entrada a la Val d’Aran, un grup de joves treballen per mantenir l’esperit dels Pirineus àgil, viu, informant i orientant a tots els excursionistes o “urbanites” que passen per allí, buscant els camins, les rutes, els mapes del territori que ens envolta.

Són a la Serradora, un dels centres d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Al mateix poble de Senet, un ramader d’ofici, l’Albert, puja cada setmana a portar la sal que les seves vaques necessiten, a l’estany de Besiberri, als peus del cim del mateix nom. Són les pastures d’estiu, on l’herba és fresca, bona, però on no abunden les sals minerals. Aquest estiu he tingut el privilegi d’acompanyar-lo en aquesta petita i important part del seu dia a dia.

A dos quarts de deu del matí, ja estem tots a punt, amb les motxilles carregades amb l’aigua, l’entrepà, que serà el dinar, i fruita o fruits secs per les aturades del camí.

Jo, com què sóc novella, he agafat una ampolla de litre i mig d’aigua... La Montse, veïna del poble i veterana de les muntanyes, em diu que la propera vegada agafi una ampolla petita què la puc reomplir en el riu que trobarem a mig camí cap als estanys. L’escolto respectuosa mentre em pregunto si els meus budells tarragonins aguantaran l’aigua pura d’aquest riu.

El guia del Parc, el Jordi, i l’Albert reparteixen les bosses de sal entre les diferents motxilles disponibles i comencem a caminar per la pista, fàcil de moment, fins què arribem als trencants que pugen més rectes estalviant-nos les corbes de la pista pedregosa. Toca començar a moure les cames, però l’ombra dels arbres és agraïda, i les explicacions del Jordi fan el camí agradable. Anem caminant i observant les fulles, i els troncs dels arbres vius i dels morts, tant importants com els primers. Imaginem com respira el bosc i l’equilibri fràgil que mantenen les diferents espècies, lluitant només amb nosaltres, els depredadors de dues potes, que ens creiem els amos de tot, com sempre!

Compartir aquest espai és una forma d’oxigenar els pulmons, respirar les olors que desperten a mesura que anem guanyant metres d’altitud, i obrint la consciència al sistema natural, regit per unes lleis senzilles, antigues i respectuoses.

Per mi, és com aturar el temps durant unes hores i submergir-me en un altre ritme, posar un peu davant de l’altre: “passes curtes! - em diu el guia- respirant!” reservant l’energia per la darrera pujada que és la més forta.

Entremig, un bosc de fades, encatifat de les fulles humides encara de la nit. Els faigs ofereixen racons secrets als seus troncs, on habiten animals que potser ara dormen.

Les roques, com a illes velles cobertes de molsa, un salt d’aigua preciós, a les deu del matí, milers de gotes saltironant davant nostre amb el sol enlluernador...

Som un grup de vuit persones i el Roli, el gos del ramader.

A part dels quatre que estem més lligats a aquesta terra, també venen amb nosaltres un matrimoni de Madrid amb els dos fills bessons de sis anys que caminen com veritables campions infatigables i si es queixen és per dir que s’avorreixen!! Curiosa energia la dels infants!

Quan arribem dalt de la cresta, la vall de Besiberri s’obre davant nostre, enmig un estany verdós, preciós, vorejat de pedres i al fons, un petit bosc d’arbres que encara es veuen petits. És una vista privilegiada que esclata a les conques dels ulls, palpitant amb la respiració que es recupera dels darrers trams. Ens quedem en silenci, mirant-ho tot, amb la boca mig oberta. Són les dotze del migdia, i ara hem de trobar les vaques de l’Albert, per dóna’ls-hi la sal que necessiten.

Anem baixant cap a l’estany, poc a poc, pel pedregam que ens fa anar cautelosos de no torçar-nos un peu, resseguint els camins vellutats d’herba i mirant d’a prop les aigües clares de l’estany, on a trossos es mouen petits estols de peixos que els nens voldrien capturar.

Ens avancen grups de joves, carregats amb motxilles més

Vall de Besiberri

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ramaders d’estiu grans... “aquests van cap al refugi per fer l’endemà el cim del Besiberri” ens diu el guia. La gent que et trobes a la muntanya tenen una mirada diferent, et saludes amb complicitat i segueixes el teu camí, de nou centrant-te en el teu pas, i la vista clavada a l’horitzó que és on hi tens l’objectiu, la motivació.

Arribem fins a l’altre costat de l’estany, i les vaques de l’Albert es veuen lluny, a prop del cim. Elles tenen tot l’espai de la vall i van pujant i baixant, el ritme tranquil de les pastures d’estiu. Comença a cridar-les, per fer-les baixar.

Em sorprèn el crit ancestral que surt d’aquell home, els peus ben clavats a terra, amb el seu gos al costat, de ben endins de les entranyes i rebotant als marges de la vall, amb un ressò que també m’arriba a mi. De sobte, sóc conscient de la profunditat que tenen les coses que es transmeten de pares a fills, i continuen el seu camí al marge dels temps, en una vall a dos mil metres d’altitud.

En aquest moment, ja em sento agraïda per l’experiència.

La vall ens acull i ens envolta, refresquem els peus en el rierol que baixa de l’estanyet de Besiberri. Entre els crits del ramader i les cames àgils del guia, aconsegueixen fer baixar les vaques i mentre, l’Albert va col·locant damunt les pedres planes, petits munts de sal que les llengües dels animals no trigaran en consumir voraçment.

Nosaltres també tenim gana, i busquem l’ombra dels pins al pletiu de l’Obaga, prop de l’estany, per descansar i gaudir del silenci, la tranquil·litat del vent suau, la conversa cen-

7 Estany de Besiberri

trada en el menjar, compartint la bota de vi de l’Albert, les peres de Mont-roig del Camp i el plàtan, que anirà bé per la baixada que aviat reprendre’m.

Res té més importància que el moment present, només ens queda acomiadar-nos de la vall de Besiberri abans de començar la baixada. Llavors me n’adono del desnivell què hem pujat, tenim al davant una escala ben recta de roques i arbres baixos, els pins negres. Encara trigarem una mica en arribar als camins més ombrívols, on descansar del sol dur que ara ens cau a sobre.

A les cinc de la tarda ja estem al punt de partida, el refugi de Conangles, cansats, esgotats, encara amb les imatges immenses a la retina, esbufegant... A mi, m’ha costat més baixar que pujar! Però això, diuen, ja passa a la muntanya.

Penso en el company ramader, en les cames incansables que cada setmana fan aquest recorregut, tranquil·lament, per visitar les bèsties i veure com estan, com mengen, com creixen. Per ell és quotidià conviure amb aquests cims, camins i sensacions que per mi han estat una oportunitat única.

La feina ja està feta, l’experiència viscuda, la vall coneguda i conquerida, la vista agraïda, el cor content i les cames i els peus destrossats però ha valgut la pena!

Sílvia Rovira i Martínez Estiu de 2012

entrevista manel monge, història d’una il·lusió Plantació des Canthils (Aubèrt)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

8

A la borda de Ché, al carrer Cuért de Vielha ja és primavera.

Tot sembla despertar, com cada any, de la letargia hivernal. La neu es manté als cims però la verdor va remuntant, amb discreció, muntanya a muntanya. El Nere comença a jugar innocentment amb l’aigua de la neu abans d’oferir-se a la Garona. Més avall, a Aubèrt, unes pomeres al mig del paisatge creixen entre l’amargor, l’acidesa i la dolçor. Les seves pomes donaran però un fruit diferent...

Bon dia Manel! Vens d’una família que s’ha dedicat a la pagesia i, en concret, a la ramaderia des de fa moltes generacions...

Des de molt petit, bé, tota la vida! he viscut sempre al poble, amb la feina del camp, amb els pares, el tiet, que vivia amb nosaltres i, és clar, la meva vida ha estat marcada pels cicles de la pagesia. A la primavera, pasturant les vaques; a l’estiu, recollint l’herba... Sempre m’ha agradat força.

Com és diu casa vostra?

La d’Aubèrt és Casa Quica, que és la dels meus pares, i l’altra casa és la casa de l’àvia materna, Casa Ché, que és on estem ara. A mesura que vaig fent-me gran vaig veient com tot allò que de petit veies amb molta il·lusió, de gran veus que és molta feina i que els números no els surten, no són proporcionals a l’esforç. En aquella època treballaven conjuntament el pare i el tiet, el germà de ma mare. Recordo que quan feia un dibuix a l’escola, de la família a l’estiu, normalment la gent dibuixava els pares i ells; jo dibuixava als pares, el tiet i nosaltres al camp...

Quan marxes a estudiar a Lleida...

Vaig marxar força aviat a fer el BUP (batxillerat) a la Seu d’Urgell, i després a fer la carrera a la Universitat a Lleida.

Vaig estudiar Geografia i sempre havia fugit del que havia viscut amb els pares. Mai se’m va ocórrer estudiar, per exemple, Agrònoms, perquè era quelcom que veia que a casa no havia funcionat. El pare havia de marxar a treballar a l’obra, el tiet tot just aguantava les vaques; sort que hi havia tota la família que l’ajudàvem a la feina.

Hi havia el pare que, fora d’hores, treballava al camp i hi érem jo i els germans, i d’aquesta forma s’aguantava allò, però no tenia base econòmica. A muntanya em semblava que no podia funcionar l’agricultura i la ramaderia amb aquest format.

Què descobreixes fent la carrera?

Faig la carrera de Geografia i m’agrada l’ordenació i l’estudi del territori, els perquès del funcionament, el desenvolupament rural... Una de les branques que em tira molt, precisament, és el desenvolupament, que és allò al que jo m’he orientat laboralment; la recerca de projectes per posar en marxa i per dinamitzar el territori rural. En cap moment penso en emprendre un projecte al territori i és, a poc a poc, per la meva afició a la sidra i una trobada amb dos companys, amb els que ens coneixíem gràcies a les pomes, que decidim provar de fer sidra entre els tres.

On comença tot?

Al 2008, ens trobem un dia, i ho parlem amb els companys Henning i Carles. Durant l’estiu comencem a localitzar pomeres i a mirar on recollir pomes. Parlem amb propietaris, els expliquem que volem fer aquesta prova i durant la tardor recollim les primeres pomes. Alguns ens donen les pomes i d’altres són més reticents. Quan ja tenim acabada la recollida som a finals de novembre i pràcticament tenim una tona de pomes! Veiem que hi ha producció i

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

9

manel monge, història d’una il·lusió molta varietat. Varietats de pomes que descobreixo en aquell moment: pomes bones per menjar, inclús, n’hi ha de molt bones! Són la majoria del Baish Aran. Decidim fer la premsada cap al desembre, per esperar una mica més el fred i que la fermentació de la sidra faci el seu procés de forma més natural, i pel pont de la Puríssima portem totes les pomes a un paller que tinc a Aubèrt, vaig apartar tota la maquinària, una mica l’herba, i hi faig un lloc allà amb una premsa improvisada, una premsa mecànica: comença tot!

Un moment màgic...

Sí! Tenim una barreja de diferents tipus de pomes; en provem algunes i ostres! En trobem de molt molt bones! A més a més, les havien deixat madurar fins al desembre, la qual cosa els havia fet millorat una mica més; la barreja, la premsada... Quan vam posar-la en marxa, a poc a poc, va anar premsant, va anar premsant... i va caure el primer raig de suc. Recordo el moment de posar la tassa i provar aquell suc. Em va deixar molt sorprès el gust, el gust a fruita: era boníssim!! Em va sorprendre aquell gust dolç, amb un punt àcid, molt bo. Vaig pensar que allò podia vendre’s, podia tenir una sortida al mercat, podia arribar agradar a la gent...

En quins productes penseu?

Aquell any vam fer una mica de proves de suc, vam fer unes quantes ampolles que, és clar, els vam haver de pasteuritzar amb un sistema una mica tradicional, com es fa amb els pots de melmelada, i després vam fer la sidra. La sidra la vam fer amb unes ‘barriques’ de 150 litres. Van sortir 300 i pico litres!

Què és la sidra?

La sidra és la fermentació del suc que surt de la poma, sense cap afegit. Es pot fer amb afegits, però en aquest cas, vull fer-la de forma natural. És important quan fas la trinxada i la premsada de la poma afegir-hi tant la pell com els peduncles de la poma. La pell de la poma és el que fa que arrenqui la fermentació. Fa dues fases de fermentació:

una forta inicial i una altra més lenta. Pots deixar-ho tot en una ‘barrica’, sense moure-ho, o pots transvasar-ho perquè la fermentació sigui més tranquil·la, i s’hi agafin més els gustos i totes les característiques de la poma. Si la deixes fer sense transvasar-la, va més ràpid i es converteix amb una sidra de característiques diferents. Amb el transvasament vas filtrant i treus una mica de llevats, el que fa que vagi més lenta aquella fermentació.

Aquella barreja que em deies abans de pomes àcides, amargues, dolces...

Per fer una sidra sempre és busca un equilibri o una barreja. Cada sidra té el seu gust i respon a una combinació que depèn de la barreja de les pomes dolces, àcides i amargues. En funció de la proporció que posis, la sidra tindrà unes característiques o altres. Al principi, tots són sucs o mostos de poma. Els provaries i més o menys serien força semblants, però després quan fa la fermentació, al final, sobresortirà el gust de la poma que hagis fet predominar o de la combinació escollida. El Conselh Generau, fa uns anys, va fer un inventari d’arbres fruiters, i van sortir força pomes amargues. No ho sé perquè, predominava aquesta tipologia però serà una de les característiques que marcarà la sidra de la Vall: un puntet amarg!

Quin precedents hi ha a la Val d’Aran?

Sabíem que n’havien fet a la zona de Begós, i també a era Cassenhau, per damunt de Canejan. També hi havia hagut una premsa bastant grossa a Bossòst i a Les. Hem trobat plantacions força grans a Les, a Bausen i a Canejan: prats dedicats exclusivament a la poma!

La poma, doncs, ha tingut un paper històric més important del que ens pensem?

Sí! N’hi havia producció i era un producte que, més o menys, es devia fer bé, perquè es parla que la gent del Baish Aran recollia la poma i la pujava a pobles d’alçada com Bagergue, per canviar-la per la patata. La patata

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

manel monge, història d’una il·lusió d’alçada tenia més bones característiques, sortiva més bona i, per tant, canviaven un producte per l’altre.

D’on deuen ser originàries algunes d’aquestes pomes?

Moltes de les varietats creiem que venen de França. Aquí vora la frontera hi ha dues associacions molt reconegudes que es dediquen a la recuperació de varietats locals. Hi estem associats i de tant en tant, anem a jornades de poda, per recuperar arbres vells i també a cursos d’empelts i d’esqueixos per reproduir les varietats, i hem vist que algunes pomes d’allí tenen característiques molt similars.

Com és diu la freixa on tens la plantació?

Es Cantilhs! Quan hem estat allà hauràs vist que, per sobre de la carretera general, hi havia com un mall. D’aquí li ve el nom a la finca. El meu pare Josep Maria i el meu oncle Antonio havien passat moltes hores de la seua vida treballant les terres de casa i jo sentia la necessitat de fer-ho també però d’una altra manera. Veig l’oportunitat de treballar la terra recuperant un cultiu local oblidat: la pomera, com una activitat econòmica que pot generar un rendiment de forma sostenible.

Perquè la poma i no un altre fruit?

Per una banda, la poma, la sidra i la idea en sí, sempre m’han agradat. Ja m’havia passat alguna vegada, vagament pel cap, comprar poma per fer sidra a la zona de Sent Gaudenç. Els cursos d’elaboració de sidra que feien a Astúries també m’havien esperonat. Per últim, amb la complicitat dels altres dos companys vam tirar endavant el projecte.

Has viatjat molt per conèixer altres experiències?

La meva dona està una mica cansada de visitar totes les plantacions que trobem en els viatges (rient), és veritat que els viatges dels darreres anys han estat molt lligats a la poma i la sidra però és necessari per aprendre. Hem anat a la Bretanya, Astúries, País Basc... on vam estar veien plantacions i sidreries de petit volum; observant d’a prop l’elaboració del producte. A la Bretanya coneixem

10

un senyor que en fa de forma artesanal i, un any, vam pujar a elabora a elaborar amb ell. Vam visitar també algunes industries; és una altra dimensió! Al País Basc, també vam estar per la zona d’Astigarraga, al Museu de la Sidra Basca. D’altra banda, a Nava, el Museu de la Sidra d’Astúries, també és molt interessant. Inicialment ens agradava la idea de fer sidra dolça i la veiem amb oportunitats per la proximitat a França. Però vam triar, finalment, la sidra més seca, la més àcida, ja que creiem és la millor per beure menjant!

Per beure menjant...

Sí, tipus la asturiana o la basca, mes seques. La francesa, com dèiem, és més dolça (mètode champanoise). No lliga tant! És més per a uns postres, per exemple, de creps, però no lligaria tant amb el menjar pel meu gust. A mi m’agrada la que ens ha sortit aquí!

Quins clients potencials veus en la promoció i venta del vostre producte?

Hi veig els restaurants, els bars i altres establiments turístics que hi ha a la Vall; la gent que freqüenta els nostres pobles. Més que una venda directa la veig a través d’aquests establiments. No sé de quina forma, però una de les sortides pot ser muntar una sidreria, amb un tercer o directament .

Entenc, doncs, que vols competir amb el vi de taula?

Sí! (rient) A muntanya, sí! O senzillament oferir un altre producte local que pugui lluitar amb el monopoli de què sol podem prendre vi o aigua. Doncs sidra també! Un tipus de sidra per consumir menjant, per beure a la taula, i que pogués lligar-ho molt bé amb carns, alguns peixos, pastes,...

Això passa en altres zones del territori ibèric o europeu?

A Astúries, sí! La presència de la sidra és com la del vi: és brutal! El Servicio Regional de Investigación y Desarrollo Agroalimentario (SERIDA) és un organisme de la Consejería de Agroganadería y Recursos Autóctonos del govern astu-

manel monge, història d’una il·lusió

ß

rià ,que s’està dedicant a la investigació en aquest àmbit, per exemple, de la caracterització de pomes o de les noves plantacions. Han elaborat un catàleg fantàstic!

Han relacionat una vintena de tipus de pomes i hi estan treballant molt i molt a sobre, com a D.O.P. A més a més, les plantacions estan subvencionades perquè es faci amb poma d’allà, perquè el problema que tenien darrerament és que anaven comprant a Romania, a França, a cop de camions; ara han canviat i potencien les plantacions asturianes. Estic subscrit a una revista especialitzada on va sortint força informació d’això i vaig veient una mica cap a on tiren. Una de les coses que han fet és implicar al propi govern perquè, en els actes públics que es facin pel territori, no es posi vi sinó sidra. A més, s’estan obrint cap a d’altres tipologies: abans només feien sidra seca -la tradicional escarciada- i ara estan començant a fer les sidres que ells els en diuen ‘champanoise’, com un cava i és boníssima. Per la meua boda vam fer venir sidra enlloc de cava; el que seria un cava de sidra!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

11

A part de la teva família, els teus amics, qui t’ha recolzat en aquest projecte?

Principalment m’ha animant molt la meva dona. El que és el projecte en sí, l’hem treballat amb els amics; amb la família però hem donat el pas i l’aposta més forta. No ha estat fàcil sortir a buscar els propietaris de les pomeres, parlar amb ells, dir-los-hi: tens aquesta pomera? M’interessarien les pomes. Si vols te’ls podem cuidar, te’ls podarem, en traurem suc, sidra i, en funció del que recollim, te’n donarem una part, et pagarem amb el que tu vulguis de la producció, si vols suc o vols sidra. Més o menys això ha funcionat per iniciar-nos en aquest sector, però no és pot aguantar gaire, perquè et quedes amb una part molt limitada. Si vols assegurar-te una producció has de treballar una plantació pròpia. Des del principi, doncs, anàvem pautant algunes varietats, anàvem fent algunes proves. El que sempre em passava pel cap però era tenir algun lloc per tirar endavant una plantació pròpia! Fer una plantació que pugui reproduir les pomeres i tenir les meues pròpies pomeres, amb poma

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

12

manel monge, història d’una il·lusió d’aquí. Tenir la poma de la Vall i moure’ns en aquest sentit.

Sempre amb ecològic! Últimament l’administració també ha començat a treballar aquestes temes i oferir informació en jornades de fructicultura de muntanya.

Què vol dir “sempre amb ecològic”?

Fer-ho de forma natural! Sense química! La sidra es pot fer de forma industrial, afegint elements químics permesos al sulfatat previ, la fermentació, el clarificat...Però la idea de treballar ecològicament persegueix altres aliats més naturals en tot el procés.

Quan dura?

La fermentació és la transformació dels sucres del suc que hem extret de la poma en alcohol. Es cremen tots aquells sucres i es transformen amb alcohol.

Aquesta fermentació no en té una durada exacta a no ser que el procés el tinguis controlat de forma artificial, és a dir, amb escalfadors i refrigeradors. De forma natural, dependrà de la temperatura ambient. Nosaltres solem ferho al desembre per agafar els freds i, al salt d’any, més o menys, és quan comença a fer la fermentació forta amb una bromera bastant espectacular. Després comença a fer una fermentació més tranquil·la. N’hi ha una d’alcohòlica i una de malolàctica.

Tornem a la plantació...

Des del primer moment, el meu cap ha estat rumiant on fer aquesta plantació. A casa meua, com ja hem dit, som pagesos i tenim finques, però és aquí on tinc un conflicte: aquelles finques que són actives, que ja s’estan dallant, ja tenen un ús!. En canvi, estem veient a la Val d’Aran com s’estan abandonant moltes terres de cultiu. La intenció no és utilitzar una finca que ja es productiva sinó en buscar-ne una d’abandonada i recuperar-la. Per tant, has d’anar buscant i després han de reunir unes característiques mínimes

que permetin plantar-hi pomeres. I així és com vaig anar a parar a la plantació dels Cantilhs: una parcel·la era de propietat i unes altres les aconsegueixo a través de permutes...

Sovint la gent em pregunta: ja tens pomes? Doncs no, els hi contesto No és com plantar tomates!! Hem d’esperar, com a mínim, 3 o 4 anys per veure les primeres.

Una de les coses que també engresca molt és que a la Val d’Aran ha proliferat últimament alguns artesans. Però tots aquests productors troben sovint que no tenen matèria prima suficient. El projecte de la poma pot disposar, en canvi, del seu producte aquí. Podem tancar tot el cicle sense tenir que comprar poma fora. És més arriscat, perquè dependrem de les collites, però realment parlem de productes de l’entorn, de proximitat, de quilòmetre zero!

El finançament és una de les claus pel projecte.

Tinc els recursos financers limitats i el cap va bullint per aquí, va bullint per allà. Quan veig una línia d’ajuts, com la del Parc Nacional, em recorda un viatge que vaig fer a Torí, on vam visitar un parc nacional que, a més de conservar les muntanyes i els seus paisatges, també protegia a la gent que hi vivia i les activitats locals tradicionals que desenvolupaven i aquí s’encén l’espurna...

Una gran qüestió, conservar la gent!

Sí! Per això, vaig pensar que era una bona idea presentar un projecte com aquest al Parc; que podria agradar un projecte econòmic d’una activitat que ajudaria a fixar la població del país. I començo a moure’m: buscar els prats adients, els coneixements de les pomes de la zona, visites a plantacions properes com la de Farré de Llesp o les que havia vist als viatges. Jo vaig però cap una explotació extensiva de poma per fer sidra. Em guio molt amb tot el que fan a Astúries! Començo a formar-me i contacto amb enginyers com l’Enrique Dapena, del SERIDA d’Astúries, i

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

manel monge, història d’una il·lusió Ignasi Iglésies, el que va muntar la finca experimental de Llesp. Les seues orientacions seran molt importants per definir el projecte.

Com ho viu la família?

Tot aquest procés, familiarment, ha estat molt intens.

L’esforç de la família i la col·laboració de tot el meu entorn, a través de microcrèdits, ha estat fonamental. Ara bé, sense el suport del Parc Nacional no existiria, no hauria fet aquesta plantació. Tenia els primers arbres posats en un prat pendent. Un prat que estava ple d’esbarzers. Em va sorprendre molt quan em van concedir l’ajut: estava sorprès i alhora content! Es veritat que aquesta plantació arrenca gràcies a una explotació agrícola familiar que ja existeix però amb l’ajut del Parc començo a comprar peus i pals, a fer el rec, aixecar una tanca... Comença una altra de les feines que faig amb el pare: dallar, desbrossar bandes...

Una part, la desbrossem nosaltres però després ens ha de venir una màquina per acabar de triturar-ho. Al pare l’hi agrada molt perquè tot són coses diferents del que havia fet fins ara i s’hi ha engrescat molt! Per exemple, quan vam començar amb la plantació, per foradar, va baixar el meu germà petit Josep Maria i va ajudar perquè amb la broca no era fàcil. Tots els meus germans, han passat per allà.

Després de les riuades de l’any passat, van venir amb les seues parelles per ajudar-me a netejar-ho tot de plàstics, fangs, i arreglar el tancat.

Quins fems feu servir?

Fems de vaca. Per què? Sempre havia sentit dir que a l’hort havien fet servir el fem de vaca perquè pel sistema digestiu d’aquest rumiant era millor que el d’altres. Per tant, vam demanar-ne a una granja de Les i vam portar-ne cinc camions!

Fas servir algun altre tipus de complement?

Hi ha alguns arbres que els hi ha costat una mica més o que van més endarrerits. Al ser diferents varietats locals, no tots segueixen una mateixa regularitat. Espero que a la maduresa tindré una plantació, més o menys similar.

D’entrada ja veig que n’hi ha uns arbres que han tirat molt

13

bé i altres que no tant. A tots aquests, els hi he afegit un reforç: una mica de gallinassa complementaria.

Tornant a la família, recordes la resposta del teu pare quan li planteges fer sidra?

N’hi ha dues de molt clares: una, bé endavant!; i l’altra, perquè has pensat en aquestes finques? Durant aquests primers anys, el pare ha vist el que hem aconseguit, el producte que ha sortit: ha tastat el suc i la sidra! Un producte de qualitat, que pot agradar a la gent. Respecte a les finques, vaig preferir recuperar aquelles més abandonades i difícils. És la filosofia del projecte: recuperar un producte local, recuperar el paisatge. Per mi, és un projecte de desenvolupament local. És una plantació de les úniques de concepció moderna de la Val d’Aran. Hi haurà coses que em fallaran però les coses estan funcionant, amb molt d’esforç!

Et vols diferenciar, per tant, d’aquesta proliferació d’explotacions intensives de pomes que comencen a aparèixer per la muntanya...

El meu model és semi-extensiu, no arriba a les 500 i pico pomeres per hectàrea mentre que en un model intensiu, podem trobar 5.000 peus de pomeres per hectàrea. És totalment diferent. Tampoc hi sóc contrari perquè entenc que si volgués fer poma de taula hauria d’anar cap a models menys extensius això sí, gestionat amb ecològic.

Com ho encaixes tot plegat al marc geogràfic de la Val d’Aran?

Estem en una vall turística! L’activitat principal és el turisme i, sobretot, les pistes d’esquí. Podem trobar altres elements de qualitat que, econòmicament, puguin funcionar. No dic que l’Aran pugui arribar ser com el Subtirol, una zona de gran producció de poma, però és un pas més per diversificar i enriquir el monocultiu turístic de la neu.

De fet, a la meva feina habitual treballo amb projectes de desenvolupament del territori.

Quin paper ha de jugar, el Parc Nacional, en aquesta nova manera de viure la natura?

Més enllà de la protecció i conservació de la natura, s’ha de treballar per fixar la població, no solament en allò que

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

14

Carrer Cuèrt (Vielha)

manel monge, història d’una il·lusió ja funciona sinó en altres activitats. El productor de formatges, de iogurts, de patés, de llangonisses, el que fa melmelades, els que treballen la llana... S’ha de dinamitzar els productors locals per complementar els objectius més conservacionistes i donar un sentit més integrador al que s’amaga darrera la declaració d’un Parc. Protegim la muntanya, però també els que hi viuen perquè si no hi ha activitat, les nostres valls, es convertiran en un desert de muntanyes!

Quina és la visió que és té del Parc des de la Vall?

Com totes les figures de protecció, la visió que algun sector pot tenir és que el Parc ofega, limita... Crec però que totes aquelles fórmules, regulacions o normatives existents s’han d’aprofitar com a oportunitats. Crec en aquestes oportunitats i en les eines de dinamització territorial que posa el Parc en les nostres mans. Conservació però també desenvolupament econòmic!

Tots plegats hem de fer més pedagogia i està més presents al territori...

Sí! Quan vas a Boí o Espot tu saps que estàs al Parc! A la Vall potser no és tant viva aquesta presència! He sentit que es vol fer un centre de visitants a Arties com a punt d’acollida i d’entrada cap al Parc. Em va agradar molt la idea, però després em van dir que s’havia aturat perquè les inversions necessàries estaven en stand by.

Com vas viure els aiguats del juny passat?

Va ser realment un aiguat: no t’ho esperes! Nosaltres vam tornar de vacances la nit abans. Durant la nit recordo que plovia i plovia. Em vaig despertar i sentia el Nere. Però més que l’aigua del riu, sentia les pedres, el cloc, cloc, cloc!

Trec el cap per la vèlux i ostres! Que fort!, Eren les 4 o 5 de la matinada i vaig començar a recordar les riuades del 82, que van ser molt dures i van fer bastant mal al casc antic on visc. Vaig agafar la càmera, baixo cap al pont i quan el passo veig tot el riu a l’ample, de paret a paret de contenció, ple d’aigua marronosa i un soroll... ostres!, Semblava que estava controlat però vaig treure el cotxe que tenia aparcat a la vora. L’endemà quan vaig arribar a

treballar, la meitat dels companys no hi eren, es parlava de carreteres tallades, de fallades a la telefonia, problemes amb el corrent elèctric i el que és pitjor: l’aigua continuava in crescendo!

De cop van aparèixer unes màquines, per protegir el cap de la vila, uns camions de ‘bolos’... Amb els meus pares ja no hi vaig poder parlar; la meva dona estava embarassada a casa...Era un neguit constant, veure que passa, si para de ploure, si para...però cada cop l’aigua va creixent més i més i més...

Els medis de comunicació parlaven de la Garona però si el Nere, que travessa Vielha, arriba a marxar de mare...

Les tronades a la ribera del Nere són molt rapides ja que de seguit recull molta aigua i l’escup cap a baix . És una vall curta! Si el Nere hagués continuat creixent hauria fet molt mal perquè tot el casc antic estem a la vora. Just on comencen les cases, la base del llit del riu s’havia enfonsat i havia desfalcat els dos murs de contenció de les bandes.

Més avall, a l’altre costat de la Garona, el que coneixem com la Solana, és va inundar. La sort va ser que el canal va assimilar més o menys la crescuda, i només va arribar una mica a la carretera...

Parlem del Palai de Gèu cap avall?

Sí, tota la banda nova! Va haver-hi sort també d’uns quants xops que hi havia, amb bones arrels, que van aguantar, van fixar la terra i la força de l’aigua no la va descalçar. En canvi, a la banda del darrere de l’hospital, l’anava descalçant poc a poc: ara un tros de terra, ara un tros de gespa: poc a poc, s’ho anava emportant tot!

Quines reflexions en fas?

Com a ciutadà amb xip de geògraf penses en endreçar el paisatge, ordenar el territori, veure-li un sentit! Determinats fenòmens naturals, com les crescudes dels rius o les caigudes d’allaus, quan afecten a habitatges o altres edificacions, es poden convertir en situacions catastròfiques però no hem d’oblidar que no s’ha de jugar amb ells i que l’ordenació del territori és cabdal en zones de muntanya.

Des dels aiguats del 1982 cap aquí, el llit del riu s’ha anat

ß

15 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

manel monge, història d’una il·lusió

ordenant, modificant poc a poc, i durant els aiguats el riu es desboca i passa per on vol. A la carrera, vam estudiar hidrologia i vam conèixer alguns aspectes del comportament dels rius, alguns són els que vam viure durant els aiguats.

Els arbres fixen el talús, i de fet, és el que intento cuido a la meua finca sobretot els del peu del talús, copiant els models antics que es feien servir fins fa poques dècades, en que plantaven rengleres de freixes per protegir els camps. La forma de protegir un lloc és deixant el llit net, deixar-li el seu espai al riu i que els arbres facin també la seva feina.

La xerrada és apassionant però el temps s’acaba. Una darrera confidència: Quin és el teu racó preferit?

El meu racó preferit és el port de Vielha. Té un record sentimental. Quan érem petits fèiem la campanya de l’herba a Aubèrt però també a Vielha. Teníem una petita cabana a dalt als prats de la Capèla, vora del camí del port, i dues bordes amb paller on hi guardàvem l’herba per l’hivern.

Eren les vacances! A més, el besavi havia sigut traginer del Pòrt i sempre m’ha agradat la idea del port de muntanya com a nexe de comunicació històric tant a peu com de transport i intercanvi de mercaderies. Un port permet

la comunicació entre diferents pobles: a la val d’Aran veus unes formes i, a l’altra banda, unes altres... Quan ens vam casar vam posar la foto del port a la invitació i als recordatoris!

El futur?

La intenció és transformar el producte i tornar a la filosofia inicial del projecte: transformar una antiga borda que té la família al casc antic de Vielha i fer-hi allà el celler. És un projecte a més llarg termini. Les normatives són una mica exigents i complexes i fa falta un força inversió econòmica, però aquesta és la idea, poder arribar a transformar, en aquesta borda, la poma per fer la sidra. De moment, la meua casa està a la vora. Hi visc!

La poma. Un fruit de la terra. La sidra. Una beguda perquè no de la terra. Un procés llarg i laboriós de creixement.

Una activitat econòmica que alhora pot permetre recuperar i endreçar el territori. Estem entre Aubèrt i Vielha, a la Val d’Aran, als Pirineus, on tot és possible. És la història d’un projecte econòmic local viable. És la història d’una realitat il·lusionant!

Josepmaria Rispa Transcripció: Sabina Lapedra

noticiari

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Bus del Parc, en ruta El servei de Bus del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici va començar el 21 de juny per a donar servei de transport públic als visitants i a la població del territori. Amb sortides a les 9.45 i a les 17.45 esdevé una bona eina per a que el visitant pugui planificar visites més llargues o a altres zones del Parc sense temor de no poder tornar al punt d’origen.

Un dels serveis més ben valorats del Parc es posa en marxa un any més per a facilitar la mobilitat dels visitants que vulguin fer visites o travesses llargues així com també ajudar a millorar les comunicacions per carretera per a la població del territori, afegint una nova possibilitat de transport públic en aquest zona del Pirineu.

16

Q de Qualitat Turística, renovada!

El Parc ha passat amb una nota molt alta (9,4 sobre 10) l’auditoria de renovació de la Q de qualitat turística. Aquesta distinció que reconeix la qualitat dels serveis i equipaments d’ús públic dels espais naturals protegits li va ser atorgada, per primera vegada, l’any 2006 i que va ser el primer parc nacional espanyol en obtenir aquest distintiu.

Aspectes com l’atenció i la informació al visitant, l’educació ambiental i la interpretació del patrimoni, la correcta senyalització dels senders, la seguretat dels visitants, la millora i manteniment adequat dels recursos destinats a facilitar la visita, l’atenció personalitzada de les queixes, els suggeriments dels usuaris, una política general dirigida a la millora contínua de la qualitat amb uns objectius i una planificació anuals, són alguns dels aspectes que contempla la norma i que el Parc ha treballat durant tot aquest temps.

Aquest distintiu constitueix, una aportació molt positiva per al sector turístic que sap que, un dels actius més importants de la nostra muntanya com és el Parc Nacional, disposa d’una qualitat i d’una eficàcia en els serveis que posa a disposició dels milers de visitants que arriben fins aquí.

Les noves activitats d’estiu L’agenda d’activitats del Parc Nacional per a la temporada d’estiu 2014 ha estat elaborada enguany amb la col· laboració de l’Associació de Guies Interpretadors del Parc que aplega als guies acreditats que surten dels cursos que s’organitzen cada any.

Això fa que aquesta agenda sigui molt més variada que en anys anteriors i que cobrirà tots els dies de la setmana i les quatre comarques que integren el Parc, durant els mesos

de juliol, agost i setembre.

El Parc Nacional i els Guies Interpretadors ofereixen en aquesta edició sortides interpretatives per conèixer els valors naturals i etnològics del Parc, excursions i travesses per recórrer els racons de més bellesa, ascensions per assolir els cims més emblemàtics, activitats per fotografiar i descobrir la geologia i la principal fauna i flora, amb nivells per a tota la família i per als muntanyencs més entrenats.

Agermanament amb el parc californià Lake Tahoe Park Durant la trobada, entre el conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí i el secretari de Medi Natural del Govern de Califòrnia, John Laird, i el director del Departament de Parcs Estatals de Califòrnia, Anthony L. Jackson, es van acordar una sèrie de col·laboracions entre les dues institucions així com un acord per a l’agermanament entre el Lake Tahoe Park de Califòrnia i el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Els parcs estatals de Califòrnia constitueixen el més divers sistema de parcs naturals, indrets culturals i espais recreatius de Califòrnia, i són un bon exemple dels models de gestió que integren la protecció dels valors de la biodiversitat amb la dinamització de les activitats de lleure, l’ecoturisme i l’educació ambiental, així com la col·laboració publicoprivada en el finançament i la participació activa de la mateixa societat civil a través dels programes de voluntariat en el manteniment.

Un projecte Leader: Fem Parc Els grups Leader organitzen i participen en actes, fires i jornades per divulgar i donar a conèixer els projectes que desenvolupen en el marc de les seves estratègies de desenvolupament territorial, que engloben temàtiques tan diverses com la responsabilitat social empresarial, la valorització del producte local, l’emprenedoria, els joves, la biomassa, l’estalvi energètic o la petjada de CO2.

Durant el mes de juny es va fer la presentació del projecte Fem Parc i es va aprofitar per a desenvolupar la 1a Taula de Concertació territorial a l’Alta Ribagorça per a analitzar la situació actual de la zona respecte al desenvolupament de les accions del projecte. La jornada estava dirigida a representants locals dels diferents sectors econòmics i socials del territori, tècnics/ques de promoció econòmica, turisme i medi ambient de les zones del Parc i tècnics/ques dels parcs implicats en el projecte.

noticiari

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El projecte Limnos: Restauració i conservació dels ecosistemes aquàtics.

El projecte Limnos te com a objectiu principal la millora de l’estat de conservació d’hàbitats com les molleres, les fonts carbonatades i els rius i estanys d’alta muntanya dels Pirineus. Les espècies objectiu inclouen la planta aquàtica Luronium natans, alguns amfibis com la granota roja (Rana temporaria), el tòtil (Alytes obstetricans) i el tritó Pirinenc (Euproctus asper), el cavilat (Cottus gobio), un peix endèmic dels Pirineus Centrals, i alguns mamífers que s’alimenten en el medi aquàtic com ara l’almesquera (Galemys pyrenaicus), la llúdria comuna (Lutra lutra), i dues espècies de ratpenats.

El projecte es realitzarà en tres espais de la xarxa Natura 2000 dels Pirineus: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Parc Natural de l’Alt Pirineu i l’Estanho de Vielha situat a la Vall d’Aran.

Les principals amenaces que afecten aquests hàbitats i espècies són la presència i proliferació d’espècies invasores de peixos, així com les modificacions hidrològiques del nivell freàtic ocasionades principalment per l’obra hidràulica, l’excés de pasturatge, i la freqüentació turística en determinats sectors.

Les mesures de conservació que es realitzaran preveuen estudis del grau de conservació d’espècies i hàbitats, redacció de plans de gestió, construcció de passarel•les i actuacions de protecció, i restauració d’hàbitats al seu estat natural.

El projecte es dura a terme entre els anys 2014 i 2019 i es preveu una inversió de 2,6 milions d’euros, el 55% del cost finançat per la Unió Europea.

Jornada de portes obertes a Senet pel Dia Mundial del Medi Ambient El Centre d’informació de Senet del Parc Nacional va organitzar una jornada de portes obertes el diumenge 8 de juliol amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient, que les Nacions Unides van establir tots els 5 de maig des del 1972. Famílies amb infants allotjats per la zona i veïns de les poblacions de la rodalia van gaudir del passi de l’audiovisual sobre la fauna del Parc Nacional, la interessant exposició sobre la relació entre l’ésser humà i la natura, i una excursió fins a l’impresionant salt d’aigua anomenat El Salto, en el decurs del qual la guia interpretadora del Parc va explicar els elements etnològics i les espècies de flora i fauna presents.

17

El Salto (Senet)

Aigüestortes, un parc més accessible El Parc Nacional treballa per desenvolupar un seguit d’actuacions a fi d’aconseguir que algunes de les zones més emblemàtiques d’aquest espai siguin més fàcilment accessibles a visitants amb mobilitat reduïda o amb alguna discapacitat. D’aquesta manera, intenta minimitzar les barreres físiques que imposa l’alta muntanya i que fan que els camins que el creuen quedin fora de l’abast de moltes de les persones que cada any el visiten. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un patrimoni de tothom, i, per tant, tothom ha de tenir l’oportunitat de descobrir-lo.

A part de totes les obres i millores que el Parc ha anat fent al llarg dels anys, passarel·les i lavabos adaptats, cartells en Braille... el Parc s’ha incorporat al Directori de proveïdors de serveis turístics accessibles, PANTOU, que s’ha desenvolupat per oferir una guia fiable i exhaustiva pan-europea amb un cercador en línia dels serveis turístics adreçats a aquest segment de la població.

Celebrant el Dia Europeu dels Parcs Des de fa 9 anys es commemora a tot el continent la data de creació del primer parc nacional europeu a Suècia el 1909 amb diverses activitats obertes a tothom per a donar a conèixer aquests espais naturals protegits.

El Parc Nacional es suma a aquesta celebració amb diverses activitats per apropar més als ciutadans els seus valors naturals i patrimonials.

Així del 19 de maig al 3 de juny es van oferir diversos itineraris pels diferents sectors del Parc Nacional per a les escoles de les comarques d’influència. Les activitats previstes inclouen també visites a les Cases del Parc, xerrades sobre el dia europeu i jocs relacionats amb la natura per als més petits. Es va comptar amb l’assistència d’aproximadament 350 alumnes i professors.

A part el dia 24 de maig al Parc hi havia disponibles gratuïtament publicacions divulgatives i científiques relatives al Parc per a tots aquells visitants que hi estiguin interessats I tots els articles propis del Parc (samarretes, gorres, bastons de caminar...) tenien un descompte del 10% com a oferta especial per a aquesta data de celebració.

Finalment el dia 25 de maig es va oferir l’itinerari d’Isavarre al castell de València d’Àneu conjuntament amb el Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Mirador de Sant Esperit (Aigüestortes)

noticiari

ß

Ja tenim els guanyadors del VIIIè Concurs de Dibuix Naturalista Amb l’obra Aigüestortes: paisatge animal, el picot garser d’en Marc Rodríguez Flores ha volat cap al primer premi d’aquest concurs, mentre que la Granota verda de Queralt Soto Holgado i el Paó de dia de Marçal Galan Garriga el segueixen molt de prop des d’un compartit segon premi.

Possiblement el símbol més conegut del Parc, l’Estany de Sant Maurici i els Encantats, vist per Gal·la Sisquella s’emporta el tercer premi.

Tot i això, el jurat decideix atorgar i premiar amb accèssits els dibuixos finalistes de: Fatou Signate, Ainhoa Sara Castillo Pelàez, Quim Borrell Ribas i Alex Climent Gento.

Pel que fa al Premi Col·lectiu, aquest recau sobre el grup D de 2n ESO de l’INS Guissona pel conjunt de la seva obra.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Pinzellades d’història de l’alta muntanya pirinenca El Parc va organitzar el passat dia 25 de maig el seminari De ramats i pastors: pinzellades d’història de l’alta muntanya pirinenca. Un seminari obert al gran públic i que recull la feina dels principals grups d’arqueòlegs/es que estan fent recerca als Pirineus i, concretament a la vall de Boí.

Fins fa pocs anys l’alta muntanya era un terreny erm per a l’arqueologia. Els principals centres acadèmics havien dedicat molt poca atenció a estudiar com havia estat la vida humana al llarg del temps a les zones altes de les principals serralades europees. Es tractava d’indrets allunyats, pensaven, poc aptes per a la vida i que només haurien estat colonitzats en èpoques recents de la humanitat, potser en moments de crisi a les zones més planes.

Les recerques arqueològiques i paleoambientals més recents estan canviant aquestes creences de manera ràpida. Cada vegada tenim més dades del poblament humà de les zones d’alta muntanya. Comencem a saber que les muntanyes dels Pirineus van ser un lloc ple de vida des de

18

Ribera de Llacs

fa milers d’anys, on grups de persones n’aprofitaven els recursos com a mínim durant una època de l’any. Sabem també que la presència de població humana, ben aviat amb ramats, també és en part responsable dels paisatges que actualment veiem, modelant amb la seva acció els prats i els boscos. En definitiva, les muntanyes són, també, llocs plens d’història.

Millores en la xarxa de senders Durant l’estiu el Parc va realitzar diversos treballs per a millorar l’accessibilitat de dos camins molt freqüentats del seu territori.

Aquests dos camins tan concorreguts són per una banda, al sector d’Espot, el camí que va de l’estany de Sant Maurici cap a la cascada de Ratera i l’estany de Ratera i des de allí es pot arribar al refugi d’Amitges i passar cap a la Val d’Aran pel port de Ratera o fer la volta a l’estany de Sant Maurici.

I per la banda de Boí, el camí que va de l’aparcament de Cavallers cap al refugi Ventosa i Calvell i que dóna accés a la Vall d’Aran i als refugis de Colomers i Restanca pels ports de Caldes i de Collcrestada. La part baixa rep el nom de ruta de la marmota i la part alta forma part de l’itinerari “Carros de Foc”.

Tots dos són uns dels camins més freqüentats del Parc, per tant la millora en el ferm dels mateixos facilita que la gran majoria de visitants puguin accedir a uns dels espais més visitats del Parc sense moltes dificultats.

Els dos camins presentaven un ferm molt degradat i rocallós, amb pedres soltes i arrels. En algun trams els senders creuen barrancs, donant peu a passos delicats.

Durant l’estiu es va dur a terme la millora d’aquests dos camins, tot recol·locant la mateixa pedra granítica de la zona, eliminant pedres soltes, millorat empedrats, fent desaigües, millorant la senyalització i eliminat dreceres, unes accions totes encaminades a facilitar el pas dels visitants.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

19

flora

ß

coneguem el parc

què cosa és Anthelia juratzkana?

Mireu la imatge que il·lustra aquest article. Les protagonistes d’aquest número no són les petites fulletes arrodonides de la salenca herbàcia, de com a molt mig centímetre de llarg... Potser li dedicarem un article en un futur, però ara volem fixar-nos en alguna cosa encara més insignificant... Passarem de llarg de les petites fulletes verdes i punxents, de pocs mil·límetres de llarg, que pertanyen a una molsa que creix entremig de les fulles de la salenca... Fixem-nos en aquesta taca grisosa sota un fons negrós que queda entremig de tot... Això és l’Anthelia!

I això és una planta? Doncs sí! Anthelia és un gènere una mica estrany que pertany al grup de les hepàtiques (un petit grup dins dels briòfits on trobaríem, per un altre costat, a les molses) Dins de les hepàtiques tampoc és de les més típiques (laminars o amb fulles verdes arrodonides). És tan menuda que a simple vista ni tan sols s’observen les fulletes. De fet, per no tenir, no té ni color verd, com una planta normal i corrent i el color grisós blanquinós que presenta es degut a un fong que hi viu a sobre.

Briòfit és el nom que els botànics han trobat per a referirse a totes les plantes terrestres que no tenen un autèntic teixit vascular com els que hi ha a les falgueres i a les plantes amb flors que normalment és coneixen com a plantes superiors.

Hom separa les molses de les hepàtiques per petits detalls de l’esporòfit (una de les dues generacions que tenen els briòfits). Moltes vegades les hepàtiques més típiques tenen aspecte laminar o amb fulletes arrodoni-

des i més o menys aplicades sobre el substrat (però no sempre).

Ara bé, els petits representats del grup dels briòfits tenen l’honor d’haver estat (ara fa més de 400 milions d’anys!) els primers éssers vius que es van aventurar a sortir de l’aigua i començar la colonització d’aquest mitjà tan inhòspit, on el principal problema era com mantenir l’aigua, tan necessària per a la vida, a l’interior del cos.

Anthelia juratzkana viu a les congesteres més altes del Parc, a les cares nord on la neu és present gairebé tot l’any. Les plantes que allí viuen han de poder créixer i desenvolupar-se amb una gran celeritat per aprofitar un mes o dos en que la neu es retira, ja ben entrat l’estiu.

Als llocs on la neu aguanta més, el sòl queda permanentment inundat per l’aigua que ve de la congesta en recessió i pràcticament només hi poden viure algunes plantes inferiors: molses com el Polytrichum norvegicum o hepàtiques com l’Anthelia juratzkana.

A mesura que ens anem allunyant del nucli de la congesta el període lliure de neu va sent més llarg i comencen a poder prosperar algunes plantes amb flors, com la salenca herbàcia i altres il•lustres visitants de la flora àrtica.

Agraïments: La imatge d’aquest article l’hem tret de http://www.swissbryophytes.ch i l’autor és el Sr. Norbert Schnyder que ens ha cedit gentilment el permís per a la seva utilització.

Gerard Giménez

20

Sminthurinus niger de B. Valentine

Brachystomella parvula de Andy Murray

Podura aquàtica de Jonathan Michaelson

fauna

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

coneguem el parc

col·lèmbols, petits però eixerits...

Ja fa uns quants anys que vaig fer el curs de guies del Parc, recordo el dia que tocava la sessió de fauna, esperava amb molt interès aquest tema... a qui no li atrau la fauna? Mentre conduïa fins la Torre de Capdella, anava pensant sobre quins animals ens parlaria en Jordi Canut... el trencalòs, la perdiu blanca, l’isard.... i quina va ser la meva sorpresa quan ens va començar a parlar dels col·lèmbols... els col·le ..què?..bé anem a pams....

Els col·lèmbols són o no són insectes? són uns artròpodes hexàpodes és a dir: animals invertebrats que presenten un esquelet extern, anomenat exosquelet , el cos està dividit en 3 parts, cap, tòrax i abdomen i presenten 3 parells d’extremitats articulades en el tòrax. Són molts semblants als insectes i molts cops es classifiquen com a un ordre dins dels insectes però no està del tot clar i actualment la seva classificació encara no està resolta.

Són molts i molts, però molt i molt petits: Tan petits que a simple vista costen molt de veure, generalment la seva mida és de pocs mil·límetres, rarament superen els 5mm, i alguns d’ells són casi microscòpics. Estem davant d’uns animals molt antics (el seu registre fòssil data del Devonià, fa uns 400 milions d’anys) i segurament un dels més nombrosos de la terra amb densitats de 62.000 individus/m2 i amb unes 7.900 espècies , d’aquestes 73 com a mínim s’han trobat al Parc.

Tenen entre 2 i 16 ulls: Presenten un parell d’ulls compostos. Aquests estan formats per un nombre variable d’ommatidis , entre 1 i 8, que són l’element unitari dels ulls compostos dels artròpodes.

Les orelles i el nas estan situats a dalt del cap: Entre les antenes articulades i els ulls tenen un òrgan sensorial que només es presenta en els col·lèmbols i que rep el nom d’òrgan de Tömösyary. La seva funció exacta encara es desconeix però es creu que té diverses funcions com detectors de substàncies químiques i per tant funcionarien com si fos un nas, també podrien funcionar com a detectors de pressió, humitat o vibracions i per tant en aquest darrer cas actuaria com un oïda. Així ens hauríem d’imaginar que els col·lèmbols tenen el nas o les orelles just a darrere les antenes, a la part alta del cap....realment curiós. Per poder fer la seva funció aquest òrgan està format per un disc que té un porus central on es troben els extrems de les neurones sensorials.

I una punxa al cul: En l’abdomen tenen un apèndix retràctil que rep el nom de furca i que serveix per a propulsar-se fent salts.

Tenen el rècord mundial de salt de llargada: Si ha d’escapar d’un possible depredador, alliberen la furca que impacta contra el terra i això fa saltar al col·lèmbol mitjançant un efecte palanca. Són els campions en salt de llargada ja que poden arribar a saltar uns 20 cm que suposa un salt 200 vegades la seva mida.

Per a tots els gustos: tot i ser tan petits tenen morfologies

i colors molt diversos, alguns són tous de color fosc i semblen peluixos com Podura aquatica. Altres presenten coloracions ben llampants com Brachystomella parvula, que és de color rosa xiclet com una gominola o Neamura muscorum de color blau elèctric. I alguns semblen trets d’una pel·lícula de la Guerra de les Galàxies com Sminthurinus niger o Bourletiella arvalis.

Són els enginyers de l’humus i la rizosfera (zona del sòl en contacte amb les arrels de les plantes i que presenta una activitat microbiana molt més elevada que la resta del sòl) Els col·lèmbols es troben en tots els continents i habiten en l’humus i el material en descomposició. S’alimenten de micelis, bacteris, espores, restes vegetals i animals.

Són microdepredadors de cucs i altres petits invertebrats, ajuden a la dispersió de microorganismes, són portadors de paràsits, preses de macrofauna... en definitiva una peça important en la rizosfera. A vegades a inicis de primavera, sobre la neu, es poden veure unes taques fosques que es mouen, si ens acostem i mirem amb detall, podrem apreciar uns minúsculs puntets que es mouen, doncs això són els col·lèmbols.

Són unes excel·lents celestines: un estudi recent publicat en la revista científica Science, publica que s’ha comprovat que els col·lèmbols participen activament en la fecundació de les molses, i sense necessitat d’aigua. Per a la fecundació de les molses l’aigua és un element imprescindible, però en alguns casos els col·lèmbols actuen d’agents pol·linitzadors portant els gàmetes masculins fins als femenins, com ho fan molts insectes pol·linitzadors com les abelles. A part també s’ha comprovat que les molses més fèrtils tenen més col·lèmbols que les que són estèrils.

Es creu que les fèrtils segreguen algun tipus de substància química que els atrau, de la mateixa manera que fan les flors al segregar el nèctar.

Tenen sexes diferenciats però no hi ha còpula: Al igual que les salamandres o els tritons, la reproducció dels col·lèmbols es produeix a través d’un espermatòfor (massa gelatinosa d’espermatozous). Els mascles deixen l’espermatòfor a dalt de tot d’un petit peduncle que s’assegura en el substrat. La femella es l’encarregada de recollir-los, posant la seva obertura genital sobre l’espermatòfor.

Vist tot això, quan tornem a passejar pel Parc potser mirarem amb més deteniment l’humus i potser intentarem caminar de forma més lleugera per no aixafar els col·lèmbols, però com que n’hi ha tants segurament que a cada pas que fem en trepitjarem uns quants.

Agraïments: Les imatges d’aquest article l’hem tret de http://www.collembola.org i els autors són els senyors: Andy Murray, Brian Valentine i Jonathan Michaelson que ens ha cedit gentilment el permís per a la seva utilització.

Maria Pou Palau

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

21

Dibuix de Berta Huarte

l’essència de les paraules

dels tossals als caps, passant pels serrats!

Durant els darrers mil·lennis, la riquesa de noms amb la que els pobles de les valls pirinenques han batejat els paisatges quotidians és tan geodiversa que podríem sorprendre’ns durant uns quants mil·lennis més.

Segons el camp geogràfic que vulguem analitzar, una corrua de topònims i més topònims, ens acompanyarà tant si consultem una cartografia convencional, com si naveguem per una de digital o si enragonem amb alguna d’aquestes autèntiques enciclopèdies ambulants, amb cames llargues i gran memòria, que viuen a tots els pobles i que coneixen el seu terme municipal de pe a pa.

Qualsevol petita originalitat, curiositat o sorpresa paisatgística ha rebut un nom. Un nom que ens permet situar, en l’imaginari de les persones, un tros de territori, a parlar-ne, i sovint, a sotmetre’l! Un mot que, de vegades, serà evident i d’altres no. Un exemple: l’estany Llong és un estany llarguerut a tenor de l’adjectiu que el qualifica però, per contra, l’estany de Llebreta, no té res a veure amb aquells simpàtics mamífers ni els seus catxapons, sinó més bé amb unes flors que creixen a la primavera i a la tardor: els safrans de muntanya.

Però avui parlarem de muntanyes! No de les muntanyes més altes dels Pirineus sinó dels noms de les formes del relleu. Una muntanya és una muntanya però què és un montanyó o una montanyeta? Una muntanya gran, una de xica? Un lloc ric en pastures? Comencem per davall!

Als seus peus...

Una muntanya (del llatí montanea, de mons, montis) és un accident transcendent de l’escorça terrestre La primera vegada que un homínid va arribar davant d’una d’elles, la sorpresa devia ser majúscula. Per sobre la planúria, les van descobrir emergint cap al cel, com un Déu! Durant molts segles, per això i més, van ser considerades com espais sagrats amb poders màgics, i envoltades de supersticions misterioses per a moltes civilitzacions; tradicions i costums que encara és mantenen en alguns territoris com l’Himàlaia o els Andes.

Les muntanyes pirinenques, d’alçades més modestes però d’una gran bellesa estructural, han estat trepitjades i conquerides durant els darrers 10.000 anys de forma intensa, a pesar del fred, de la neu i de les glaceres. Les hem escunçat i ascendit per tal de guanyar, com qualsevol espècie animal o vegetal, nous espais de supervivència i de convivència. El llegat de noms que ens ha arribat a les generacions actuals és, doncs, riquíssim.

Quan comencem a caminar som al peu d’una muntanya. És un territori ric format pels materials arrencats a la muntanya o dipositats pels corrents d’aigua. Un terreny relativament planer que, poc a poc, comença a ser pendentós.

Si el pendent mira al nord o a l’oest -els més freds- serà l’aubac, i quan ho fa al sud o a l’est -els més assolellatsserà el solà. Obacs i solans tenen paraules molt variades com les femenines aubaga i solana; diminutives com

ß

Dibuix de Victoria Morales Vicén

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

dels tossals als caps, passant pels serrats! aubagueta o solaneta, i una de més curiosa: el pago (del llatí opacu, obac, ombriu). A la vall de Boí, per exemple, serpenteja el camí del Pago, que comença a l’entrada de la ribera de Sant Nicolau i acaba a l’estany de Llebreta. Com podeu imaginar, el recorregut avança muntanya amunt, per l’obaga! A la vall de l’Escrita, aquest riu divideix el poble en dos barris: Espot Solau i Espot Obago. Per últim, el bago de Llessui desafia la ubicació solana del poble assuenc.

Són llocs on hi creixen encara boscos de caducifolis i de coníferes, amb una gran varietat de denominacions que van de les selves a les mates passant per les baürtes.

Entremig, aufegades per la reconquesta forestal, es poden descobrir antigues boïgues que, no fa més de 50 anys, eren explotades, per les cases dels pobles, com a petits espais agrícoles de subsistència.

La muntanya mitja Allà on comença la pujada, on les faldes donen pas a les costelles de les muntanyes, diem que comencen les primeres costes, un terme que, de forma general, ens recorda més la mar que la muntanya però que té, en ambdues geografies, un sentit orogràfic de domini de pendents.

Coster amunt, costera avall o costa través són algunes expressions que s’utilitzen avui mentre caminem: “a més pendent, més costerut.”

Després arribem a les primeres pales o paletes, que poden esdevenir en pales roies o paletes dretes, si els materials geològics són vermellosos o s’accentua el desnivell. Quan la paleta perd el seu nom... apareixen les primeres canals, canalots o canaletes, segons les fúries de la Natura. Som al mal país o malesa, sobretot a l’hivern i la primavera, on allaus i despreniments, ens poden donar més d’un espant!

Per això, un topònim com Pletamala podria fer referència a una muntanya on els animals que hi peixen poden patir alguna esbaconada per les dificultats de l’orografia. Però llavors, per on passen a peu, els pastors i els seus ramats?

Per les passades dels feixants, Un feixà és un territori

22

penjat, semblant a las fajas d’altres indrets pirinencs, entre roques i penyals, dins d’un mateix escenari muntanyenc.

Si els pastors han d’esmorzar, el lloc escollit serà un tussal o tossalet, un sarrat o serradet vistós i poc ventós! Des d’aquí, podran descobrir algun llastra llisa, que formi part d’un molar -paratge mineral arrodonit que combina gleves amb paratges pedregosos-; podran cercar algun calcí -pradet pendent d’herba fresca, rodejat de roquissars- que si es fa gran es torna una calcinada; podran gaudir del vol del trencalòs mentre esparraca els ossos d’animals morts contra els tarters, més xics que les tarteres; podran desafiar, els darrers cinglos (del llatí cingulum) dels malls més espadats de les muntanyes. Malls d’Estanyobago, molar de Contraix, tussal de les Mentides...

A les portes de les capçaleres terminals, s’estenen desafiant la gravetat, les raspes, paratges de roquissars escarpats, pelats de gleva i aspres. Les raspes Roies, de Taüll o de Cardet, serien topònims possibles.

Pels caps El punt més alt d’una muntanya, conegut amb molts noms diferents és un lloc de pelegrinatge massiu dels excursionistes contemporanis. Paradoxalment, pels primers coneixedors de les muntanyes, els pastors, mai van ser importants. Per què? Perquè als caps, corones o capçades de les muntanyes, de certa alçada, no hi creix l’herba. Els rocs, la neu i el fred no ajuden a la supervivència tant dels animals domèstics com dels salvatges.

Les formes, els colors i les textures dels caps de muntanya han enriquit però el llenguatge popular i científic, amb nomarrots catalans, d’origen pirinenc, força pràctics.

Bony, pui, pic o pica, tuc o tuca, pala, punta, agulla... són alguns dels més freqüents, la major part emparentats amb el basc antic. Els menys usats, cima i cim, aquest últim, més modern que cima, i que no apareix fins fa pocs segles.

Els bonys acostumen a mostrar cims arrodonits i prendre cognoms com el bony Blanc, el bony Negre o el bony

dels tossals als caps, passant pels serrats!

ß

Cremat, en funció dels materials geològics -els calcaris són clars i els pissarrosos, més foscos- o de determinats successos més o menys catastròfics. Una variant interessant és l’ús de roca per nomenar, de forma genèrica, tota una muntanya, com passa a l’entorn de Sant Maurici, amb la Roca de l’Estany o Roca Blanca.

Els puis (derivats del llatí podium), com el de Linya, acostumen a aplicar-se a elevacions importants del terreny.

Poden generar topònims compostos, de significats evidents, com Puipla, Puiredó o Puicalbo, és a dir, sense vegetació. Dominen les comarques pirinenques de ponent però poden allargar la seua ombra fins l’Ebre, presentant reduccions originals a pi o a pu com a Purrodono.

Els pics i les piques són substantius que utilitzen més aviat els geògrafs, cartògrafs i enginyers per denominar una elevació considerable. Però tornant al que dèiem fa uns moments, la gent del país no els utilitza amb freqüència i prefereix parlar de tussals, bonys i caps. L’enigmàtic picolano, raresa preciosa, podria ser un pic petit! Per últim, atenció a “fer un piquet”, que malgrat semblaria un diminutiu de pic, a la Vall de Boí significa “fer una mossada”.

Tucs i tuques serien altres formes gascones arrelades també a les valls pallareses i ribagorçanes, el que ens ve a demostrar que les llengües estenen els seus territoris naturals més enllà de les absurdes fronteres administratives. El tuc de les Corticelles, el tuc de Comamarja o el tuc de Ratera en són alguns.

També les muntanyes anomenades pales -com la Pala Alta de Sarradé, la del Sudorn o la Pedregosa de Llessui- gaudeixen d’inclinacions fortíssimes, gairebé verticals, aptes pel bons caminadors. Es el país dels isards i de les perdius blanques. Si el punt culminant és extremat i agut s’utilitza la forma de punta, com la concorreguda Punta Alta de Comalesbienes. I quan la punta és molt prima i agullonada pot prendre el nom d’agulla, com les d’Amitges, Bassiero o Travessani, petits paradisos petris pels escaladors dels Pirineus.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

23

Dibuix de Julia Acer Puig

Hi ha muntanyes que segons la situació on es troben, per les formacions rocoses que generen o per comparació amb construccions defensives, claus en la història de molts pobles, reben l’apel·latiu militar de castell, amb variants augmentatives, diminutives o pejoratives com el Castell de Rus, el Castellet de Moró o els Castellassos.

Si volem passar d’un cap de muntanya a un altre no ens quedarà més remei que trescar per la línia divisòria entre els dos vessants, l’aplicació pirinenca de la qual no és una carena, poc usada fora dels àmbits més cultes i excursionistes, sinó una cresta, un crestell o una crestada. Crestells de Montorroio n’és un exemple a cavall de de la vall Fosca i d’Àssua. Agonitzen, per desgràcia, les formes més metafòriques de totes: la crenxa ribagorçana o el clinxo pallarès, que molt probablement, derivin de “la clenxa dels cabells.” Altrament si utilitzem el mot serra, com per la serra de les Agudes o la serra de Crabes, agruparíem varis pics dins d’un mateix conjunt muntanyenc.

El sinònim de muntanya molt estès és mont. Apareix fossilitzat amb adjectius, creant topònims compostos com Montorroio (la muntanya roia), Montsent (la muntanya senyal) o Montardo (la muntanya coratjosa).

Una altra curiositat és l’ús d’augmentatius o diminutius com gran o petit, que reforcen la importància de la muntanya. Qui no ha sentit parlar del Gran Encantat, el Petit Encantat o el Gran Tuc de Colomès...

Per últim, com escrivíem abans, una muntanya és una muntanya però què és un montanyó o una montanyeta?

Una muntanya gran, una de xica? Són noms comuns relacionats amb les formes del relleu? Els experts diuen que són mots que no tenen un valor orogràfic. Que fan referència a llocs d’una certa altitud, rics en pastures i freqüentats pels ramats dels pobles de l’entorn. On el bosc s’acaba i comencen els prats, allí trobarem els montanyons i les montanyetes, com les de Llacs, d’Erill o d’Espot. Més amunt, les altes muntanyes!

Josepmaria Rispa Pifarré

la foto

ß

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que creieu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Al bell mig del port de Colomès, entre la Val d’Aran i la Vall de Boí, vam captar fa uns mesos una imatge d’un senyal dels límits del Parc que expressa, amb tota la cruesa del món, la greu crisi econòmica, social i cultural que estem vivint. Com veureu, de la denominació de “Parc Nacional” a la de “Paro Nacional” solament ens separa un trist semicercle de 180 graus que esdevé un lament únic i irrepetible, com el propi Parc Nacional.

24 Foto: Jose Luís Gómez Bringué

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25

ß

caminem pel parc

“Mentre lo món sia món, Sendrosa serà de Son”

per la val de ruda Segurament tots els que alguna vegada heu passat per la carretera que comunica les comarques del Pallars Sobirà i la Val d’Aran, pel port de la Bonaigua -antigament anomenat de Pedres Blanques-, us haureu quedat sorpresos per la gran quantitat d’elements d’interès naturalístic que es troben al llarg de la ruta: el bosc de la Mata de València d’Àneu, la cascada de Gerber, el panorama des del cap del Port... En el vessant aranès, el protagonisme paisatgístic se l’emporta una gran vall que corre gairebé paral·lela a la carretera i, que s’allarga en direcció nord sud des del poble de Tredòs fins al port de Ratera, situat a la trenca del terme municipal d’Espot, ja al Pallars: és la Val de Ruda.

Encara que les vistes més espectaculars de la vall són les que es poden veure des de la carretera del port, avui us proposem un itinerari que, partint de territori aranès, s’enfila seguint el riu fins el refugi de Saboredo i, si voleu, i amb una mica més d’esforç, fins als grans estanys situats sota mateix del port de Ratera.

El recorregut es pot iniciar al poble de Tredòs o al nucli de Baquèira. Sigui com vulgui, la primera part es recomana fer-la amb el vostre propi vehicle per una pista que, generalment, es troba en bon estat i que permet arribar fins al pont de Locampo . Aquesta part de la vall correspon a zones de prats de dall que gairebé han desaparegut i, sobretot, de pastures on podreu veure encara algunes mostres de cabanes amb el sostre d’herba que, malauradament es troben en un procés avançat de deteriorament. Passat el pont, la pista s’enfila bruscament per un fort pujador de ciment que no tots els vehicles poden superar ! Un cop passat aquest obstacle i a un quilòmetre de distància aproximadament, trobareu un plafó amb informació del Parc i, una mica més amunt, un barranc que us caldrà creuar. Aquí s’acaba la circulació per a tot tipus de vehicles, ja que la pista esdevé totalment intransitable.

Al costat del plafó s’intueix el camí que, en poc més d’una hora, ens duria fins el port de la Bonaigua. Com a curiositat us direm que a la Val de Ruda s’hi troben un seguit d’anomalies administratives que fan que, part de la seva capçalera, pertanyi al Pallars i que una part de la muntanya que es troba just a l’altre vessant de la vall, anomenada Sendrosa, hagi estat històricament propie-

tat del poble pallarès de Son, que hi porta a pasturar el seu bestiar. Un cas completament al contrari seria la capçalera de la vall de Barravés, situada en territori geogràficament ribagorçà però que pertany a Vielha. Coses de la història!.

La pista va fent marrades, tot guanyant alçada entre un bosc de pi negre (Pinus uncinata) amb matolls de neret (Rhododrendon ferrugineum),en una zona on predominen els sòls molt entollats i on es poden trobar un seguit d’espècies adaptades a aquestes condicions tan especials entre les que destaquen els esfagnes (Sphagnum sp), una espècie de molsa que fa coixins o catifes que entapissen aquests sòls tan xops. No seria estrany que en aquesta part de l’itinerari poguéssiu veure algun cabirol (Capreolus capreolus) ; aquest animal, tímid i d’hàbits discrets i normalment crepusculars, sol amagar-se entre la vegetació durant el dia. Per això, moltes vegades només sentireu els seus crits d’alerta que recorden una mica als lladrucs d’un gos. Finalment, el camí ample s’acaba en un replà herbós, on el riu dibuixa un seguit de meandres o aigüestortes; des d’aquest punt un sender us conduirà fins el refugi de Saboredo, recentment remodelat, situat al peu del circ del mateix nom i envoltat d’estanys. Al llarg del camí, anireu veient elements diversos que delaten la feina feta sobre les roques granítiques per l’antiga glacera que ocupava la vall: petites cubetes reblertes de sediments, roques moltonades amb el seu aspecte de llom d’ovella, roques polides pel pas del glaç.... Aquesta glacera, a causa del seu gruix, “sobreeixia” i traspassava part dels seus gels cap a la vall de la Bonaigua, sobrepassant de bon tros l’alçada de l’actual port.

A partir del refugi s’obren un munt d’opcions pels més caminadors. Per una banda, si voleu veure estanys teniu el Lac deth Miei de Saboredo a tocar i, més cap a l’est , es troba el Lac Major que, tal com indica el seu nom és el més gran de la vall, en part per la petita presa que reté una part de les seves aigües. Un cop situats en aquest indret, podeu triar d’arribar a l’estany Gelat, on alguns autors ubiquen el naixement de la Garona, ja que es correspon amb el recorregut més llarg del riu. No tothom pensa el mateix, doncs d’altres el fan néixer al Pla de Beret o fins i tot als Oelhs deth Joeu a l’Artiga de Lin, o a la Font d’Aigüeira, al costat de Baquèira...com podeu

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

per la vall de ruda veure hi ha opinions per a tots els gustos. Una altra ruta ens duria passant pel Lac de Naut, al port de Ratera, situat sota el tuc (pels aranesos) o el pic (per la gent del Pallars) del mateix nom. Aquest gran pas natural constitueix un veritable nus de comunicacions, amb el GR- 11, camí de gran recorregut, com a eix principal. Aquest

sender ens conduiria per una banda cap a la capçalera de Colomèrs i per l’altra fins el mateix estany de Sant Maurici, al cor del Parc... Aquestes rutes però, les deixem per altres números del Portarró!

Jaume Comas Ballester

PONT DE LOCAMPO

ITINERARI PISTA FORESTAL CURS D'AIGUA PONT REFUGI PIC PLAFÓ INFORMATIU

26

BOSC DE LOCAMPO

PONT DE LOCAMPO

TUC DE SENDROSA (2.482 m) LAC DE SENDROSA DE BAISH

BOSC DE LOCAMPO TUC DE SENDROSA (2.482 m)

LAC DE SENDROSA DE NAUT ARRIU DE SABOREDO

TUC DE PISHADER (2.539 m)

LAC DE SENDROSA DE BAISH

PIC DE SERÓS (2.643 m)

LAC DE SENDROSA DE NAUT

caminem pel parc

TUC DE LOCAMPO

TUC GRAN DE SENDROSA (2.703 m)

TUC DE PISHADER (2.539 m)

LAC DE BAISH

REFUGI DE SABOREDO

ARRIU DE SABOREDO

AGULLES DE SABOREDO

PUIS DE GERBER (2.476 m)

Durada: 2 hores, des de LAC MAJOR LAC l’apar-cament fins el refugi.

DE SABOREDO DETH MIEI Desnivell: 500 m (1.800-2.300) Dificultat: Baixa fins el refugi TUC GRAN ESTANY GELAT DE SENDROSA DE SABOREDO i si es deixa el vehicle on indiREFUGI DE (2.703 m) LAC SABOREDO ca l’itinerari. La dificultat augDE BAISH AGULHA LAC mentaria a moderada en el cas DE SABOREDO DE NAUT de voler arribar fins a l’estany Gelat o al port de Ratera.

LAC DE NAUT Fixeu-vos en: El perfil de la LAC MAJOR DE SABOREDO LAC DE SABOREDO vall en forma d’U, caracterísDETH MIEI PIC TUC D’AMITGES tic de l’erosió glacial, i en les DE SABOREDO (2.848 m) crestres retallades que sepa(2.830 m) ren el circ de Saboredo dels LAC circs veïns.

DE NAUT

TU LOC

AGULLES D SABOREDO

ESTANY GELAT DE SABOREDO AGULHA DE SABOREDO

TÍTOL: Las mejores excursiones a los lagos más bellos del Pirineo Oriental AUTORA: Yvette Delgado Perera EDICIÓ: SUA, 2014 FORMAT: 200 p.; 21 cm.

Es ben sabut que el Parc Nacional conté la zona amb major densitat d’estanys dels Pirineus. Malgrat tot, a la serralada hi ha altres racons amb estanys que competeixen amb els dels Parc pel gust del visitant. Aquesta guia ens presenta un seguit de rutes de la Val d’Aràn a la Cerdanya que ens permetran conèixer alguns del considerats més bells per l’autora. Dividits els itineraris en tres graus de dificultat, també es poden gaudir de vies circulars (circuits) con els estanys de Certascan i Naorte. Cada fitxa dels recorreguts, a banda de les bàsiques informacions relatives a desnivells, durades i perfils, inclou en molts casos detalls i petites històries o llegendes relatives a la zona per on transcorre l’itinerari, donant a conèixer curiositats i anècdotes i fent més amena la preparació de les nostres excursions. A banda de visitar els estanys, la guia ofereix indicacions per a complementar les rutes fent ascensions a pics propers i emblemàtics així com un extens llistat de refugis que ens poden servir de punt de sortida i arribada.

ß

TÍTOL: Parques Nacionales de España EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales; Planeta/Lunwerg, 2014 FORMAT: 260 p.; 40 cm.

Fa poc més d’un any es declarava com a nou parc nacional el Parque Nacional de la Sierra de Guadarrama. Amb aquest nou afegit ja hi ha una quinzena d’espais naturals a l’estat espanyol que gaudeixen de la figura de máxima protecció. En aquesta nova publicació, l’Organismo Autónomo Parques Nacionales recopila tots aquests parcs i els presenta en aquest llibre de gran format i imatges d’alta qualitat per donar a conèixer tant la xarxa de parcs nacional com el nouvingut parc que compta amb zones de gran bellesa com La Pedriza o la Laguna de Peñalara. Cada espai natural protegit compta amb un capítol propi amb la seva flora, fauna així com destacant els seus millors valors naturals i presentant un amplíssim ventall de varietats paisatgístiques que van des de zones àrides com Doñana o el Teide, a mars embravits com a les Illes Atlàntiques i passant per les diferents zones muntanyoses de Picos de Europa o Sierra Nevada.

ß

TÍTOL: Recull del XXII Premi Literari Intercomarcal Anton Navarro EDICIÓ: Consells Comarcals de l’Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà, 2014 FORMAT: 95 p., 19 cm.

Aquest recull inclou el treballs guanyadors, finalistes i seleccionats del XXIII Certamen del Concurs literari Anton Navarro. Els participants són alumnes d’escoles i instituts de tres comarques de la zona d’influència del Parc: els dos Pallars i l’Alta Ribagorça. Tal com diu la introducció, els relats tenen protagonistes, escenaris i procedències molt diversos i ens garanteixen una estona de lectura trepidant. A més ens ho diran amb tot un ventall de mots ribagorçanopallaresos. Per si fos poc, els estils són tan variats que de segur tots els lectors trobaran una història que s’ajusta als seus gustos. És per això que abans que destacar-ne algun ens estimem més seguir la recomanació del pròleg de gaudir de la lectura d’aquestes obres i potser, per què no, d’altres de futures.

ß

27

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

TÍTOL: Descobriu l’Altra Ribagorça AUTOR: Bilonguis EDICIÓ: Ribagorça Gòtica, 2014 FORMAT: 133 p., 21 cm.

Aquesta no és una guia com les altres. No és parla de la senzilla aragonesa (Ribagorza) ni de l’adjectivada catalana (Alta Ribagorça); es parla de l’Altra Ribagorça, la comarca més desconeguda. Per posar-hi remei, ja que la comarca no té ni entrada a la Viquipèdia, s’ha editat aquesta guia turística a cavall entre la realitat i la xafarderia. Amb un gran sentit de l’humor, que pot anar de l’acudit gamberro (no confondre amb groller) a la fina ironia, podreu descobrir-la; repetim “descobrir-la” perquè, a tenor de la guia, conèixer-la és impossible: Costums i tradicions, insults, gastronomia, xafarderies, esports... Fins i tot, ens descobreix aspectes inèdits del Parc Nacional com una perspectiva diferent sobre la seva creació o secrets ben amagats com la zona de ruïnes maies. Per si fos poc, la guia inclou un útil joc de taula (Ultra Trail Centrals de Foc) per a les tardes en que a l’Altra Ribagorça plou però no podeu evitar la curiositat de descobrir més coses (o eren xafarderies?) d’un territori que, més que una comarca, és un secret.

el portarró butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici