L’essència de les paraules: Dels tossals als caps, passant pels serrats

21

Dibuix de Berta Huarte

l’essència de les paraules dels tossals als caps, passant pels serrats!

Durant els darrers mil·lennis, la riquesa de noms amb la que els pobles de les valls pirinenques han batejat els paisatges quotidians és tan geodiversa que podríem sorprendre’ns durant uns quants mil·lennis més. Segons el camp geogràfic que vulguem analitzar, una corrua de topònims i més topònims, ens acompanyarà tant si consultem una cartografia convencional, com si naveguem per una de digital o si enragonem amb alguna d’aquestes autèntiques enciclopèdies ambulants, amb cames llargues i gran memòria, que viuen a tots els pobles i que coneixen el seu terme municipal de pe a pa. Qualsevol petita originalitat, curiositat o sorpresa paisatgística ha rebut un nom. Un nom que ens permet situar, en l’imaginari de les persones, un tros de territori, a parlar-ne, i sovint, a sotmetre’l! Un mot que, de vegades, serà evident i d’altres no. Un exemple: l’estany Llong és un estany llarguerut a tenor de l’adjectiu que el qualifica però, per contra, l’estany de Llebreta, no té res a veure amb aquells simpàtics mamífers ni els seus catxapons, sinó més bé amb unes flors que creixen a la primavera i a la tardor: els safrans de muntanya. Però avui parlarem de muntanyes! No de les muntanyes més altes dels Pirineus sinó dels noms de les formes del relleu. Una muntanya és una muntanya però què és un montanyó o una montanyeta? Una muntanya gran, una de xica? Un lloc ric en pastures? Comencem per davall!

Als seus peus...

Una muntanya (del llatí montanea, de mons, montis) és un accident transcendent de l’escorça terrestre La primera vegada que un homínid va arribar davant d’una d’elles, la sorpresa devia ser majúscula. Per sobre la planúria, les van descobrir emergint cap al cel, com un Déu! Durant molts segles, per això i més, van ser considerades com espais sagrats amb poders màgics, i envoltades de supersticions misterioses per a moltes civilitzacions; tradicions i costums que encara és mantenen en alguns territoris com l’Himàlaia o els Andes. Les muntanyes pirinenques, d’alçades més modestes però d’una gran bellesa estructural, han estat trepitjades i conquerides durant els darrers 10.000 anys de forma intensa, a pesar del fred, de la neu i de les glaceres. Les hem escunçat i ascendit per tal de guanyar, com qualsevol espècie animal o vegetal, nous espais de supervivència i de convivència. El llegat de noms que ens ha arribat a les generacions actuals és, doncs, riquíssim. Quan comencem a caminar som al peu d’una muntanya. És un territori ric format pels materials arrencats a la muntanya o dipositats pels corrents d’aigua. Un terreny relativament planer que, poc a poc, comença a ser pendentós. Si el pendent mira al nord o a l’oest -els més freds- serà l’aubac, i quan ho fa al sud o a l’est -els més assolellatsserà el solà. Obacs i solans tenen paraules molt variades com les femenines aubaga i solana; diminutives com

Dibuix de Victoria Morales Vicén

dels tossals als caps, passant pels serrats!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22 aubagueta o solaneta, i una de més curiosa: el pago (del llatí opacu, obac, ombriu). A la vall de Boí, per exemple, serpenteja el camí del Pago, que comença a l’entrada de la ribera de Sant Nicolau i acaba a l’estany de Llebreta. Com podeu imaginar, el recorregut avança muntanya amunt, per l’obaga! A la vall de l’Escrita, aquest riu divideix el poble en dos barris: Espot Solau i Espot Obago. Per últim, el bago de Llessui desafia la ubicació solana del poble assuenc. Són llocs on hi creixen encara boscos de caducifolis i de coníferes, amb una gran varietat de denominacions que van de les selves a les mates passant per les baürtes. Entremig, aufegades per la reconquesta forestal, es poden descobrir antigues boïgues que, no fa més de 50 anys, eren explotades, per les cases dels pobles, com a petits espais agrícoles de subsistència.

La muntanya mitja

Allà on comença la pujada, on les faldes donen pas a les costelles de les muntanyes, diem que comencen les primeres costes, un terme que, de forma general, ens recorda més la mar que la muntanya però que té, en ambdues geografies, un sentit orogràfic de domini de pendents. Coster amunt, costera avall o costa través són algunes expressions que s’utilitzen avui mentre caminem: “a més pendent, més costerut.” Després arribem a les primeres pales o paletes, que poden esdevenir en pales roies o paletes dretes, si els materials geològics són vermellosos o s’accentua el desnivell. Quan la paleta perd el seu nom... apareixen les primeres canals, canalots o canaletes, segons les fúries de la Natura. Som al mal país o malesa, sobretot a l’hivern i la primavera, on allaus i despreniments, ens poden donar més d’un espant! Per això, un topònim com Pletamala podria fer referència a una muntanya on els animals que hi peixen poden patir alguna esbaconada per les dificultats de l’orografia. Però llavors, per on passen a peu, els pastors i els seus ramats? Per les passades dels feixants, Un feixà és un territori penjat, semblant a las fajas d’altres indrets pirinencs, entre roques i penyals, dins d’un mateix escenari muntanyenc. Si els pastors han d’esmorzar, el lloc escollit serà un tussal o tossalet, un sarrat o serradet vistós i poc ventós! Des d’aquí, podran descobrir algun llastra llisa, que formi part d’un molar -paratge mineral arrodonit que combina gleves amb paratges pedregosos-; podran cercar algun calcí -pradet pendent d’herba fresca, rodejat de roquissars- que si es fa gran es torna una calcinada; podran gaudir del vol del trencalòs mentre esparraca els ossos d’animals morts contra els tarters, més xics que les tarteres; podran desafiar, els darrers cinglos (del llatí cingulum) dels malls més espadats de les muntanyes. Malls d’Estanyobago, molar

de Contraix, tussal de les Mentides...

A les portes de les capçaleres terminals, s’estenen desafiant la gravetat, les raspes, paratges de roquissars escarpats, pelats de gleva i aspres. Les raspes Roies, de Taüll o de Cardet, serien topònims possibles.

Pels caps

El punt més alt d’una muntanya, conegut amb molts noms diferents és un lloc de pelegrinatge massiu dels excursionistes contemporanis. Paradoxalment, pels primers coneixedors de les muntanyes, els pastors, mai van ser importants. Per què? Perquè als caps, corones o capçades de les muntanyes, de certa alçada, no hi creix l’herba. Els rocs, la neu i el fred no ajuden a la supervivència tant dels animals domèstics com dels salvatges. Les formes, els colors i les textures dels caps de muntanya han enriquit però el llenguatge popular i científic, amb nomarrots catalans, d’origen pirinenc, força pràctics. Bony, pui, pic o pica, tuc o tuca, pala, punta, agulla... són alguns dels més freqüents, la major part emparentats amb el basc antic. Els menys usats, cima i cim, aquest últim, més modern que cima, i que no apareix fins fa pocs segles. Els bonys acostumen a mostrar cims arrodonits i prendre cognoms com el bony Blanc, el bony Negre o el bony

Cremat, en funció dels materials geològics -els calcaris són clars i els pissarrosos, més foscos- o de determinats successos més o menys catastròfics. Una variant interessant és l’ús de roca per nomenar, de forma genèrica, tota una muntanya, com passa a l’entorn de Sant Maurici, amb la Roca de l’Estany o Roca Blanca. Els puis (derivats del llatí podium), com el de Linya, acostumen a aplicar-se a elevacions importants del terreny. Poden generar topònims compostos, de significats evidents, com Puipla, Puiredó o Puicalbo, és a dir, sense vegetació. Dominen les comarques pirinenques de ponent però poden allargar la seua ombra fins l’Ebre, presentant reduccions originals a pi o a pu com a Purrodono. Els pics i les piques són substantius que utilitzen més aviat els geògrafs, cartògrafs i enginyers per denominar una elevació considerable. Però tornant al que dèiem fa uns moments, la gent del país no els utilitza amb freqüència i prefereix parlar de tussals, bonys i caps. L’enigmàtic picolano, raresa preciosa, podria ser un pic petit! Per últim, atenció a “fer un piquet”, que malgrat semblaria un diminutiu de pic, a la Vall de Boí significa “fer una mossada”. Tucs i tuques serien altres formes gascones arrelades també a les valls pallareses i ribagorçanes, el que ens ve a demostrar que les llengües estenen els seus territoris naturals més enllà de les absurdes fronteres administratives. El tuc de les Corticelles, el tuc de Comamarja o el tuc de Ratera en són alguns. També les muntanyes anomenades pales -com la Pala Alta de Sarradé, la del Sudorn o la Pedregosa de Llessui- gaudeixen d’inclinacions fortíssimes, gairebé verticals, aptes pel bons caminadors. Es el país dels isards i de les perdius blanques. Si el punt culminant és extremat i agut s’utilitza la forma de punta, com la concorreguda Punta Alta de Comalesbienes. I quan la punta és molt prima i agullonada pot prendre el nom d’agulla, com les d’Amitges, Bassiero o Travessani, petits paradisos petris pels escaladors dels Pirineus. Hi ha muntanyes que segons la situació on es troben, per les formacions rocoses que generen o per comparació amb construccions defensives, claus en la història de molts pobles, reben l’apel·latiu militar de castell, amb variants augmentatives, diminutives o pejoratives com el Castell de Rus, el Castellet de Moró o els Castellassos. Si volem passar d’un cap de muntanya a un altre no ens quedarà més remei que trescar per la línia divisòria entre els dos vessants, l’aplicació pirinenca de la qual no és una carena, poc usada fora dels àmbits més cultes i excursionistes, sinó una cresta, un crestell o una crestada. Crestells de Montorroio n’és un exemple a cavall de de la vall Fosca i d’Àssua. Agonitzen, per desgràcia, les formes més metafòriques de totes: la crenxa ribagorçana o el clinxo pallarès, que molt probablement, derivin de “la clenxa dels cabells.” Altrament si utilitzem el mot serra, com per la serra de les Agudes o la serra de Crabes, agruparíem varis pics dins d’un mateix conjunt muntanyenc. El sinònim de muntanya molt estès és mont. Apareix fossilitzat amb adjectius, creant topònims compostos com Montorroio (la muntanya roia), Montsent (la muntanya senyal) o Montardo (la muntanya coratjosa). Una altra curiositat és l’ús d’augmentatius o diminutius com gran o petit, que reforcen la importància de la muntanya. Qui no ha sentit parlar del Gran Encantat, el Petit Encantat o el Gran Tuc de Colomès... Per últim, com escrivíem abans, una muntanya és una muntanya però què és un montanyó o una montanyeta? Una muntanya gran, una de xica? Són noms comuns relacionats amb les formes del relleu? Els experts diuen que són mots que no tenen un valor orogràfic. Que fan referència a llocs d’una certa altitud, rics en pastures i freqüentats pels ramats dels pobles de l’entorn. On el bosc s’acaba i comencen els prats, allí trobarem els montanyons i les montanyetes, com les de Llacs, d’Erill o d’Espot. Més amunt, les altes muntanyes! Josepmaria Rispa Pifarré

23