butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
21
Dibuix de Berta Huarte
l’essència de les paraules
dels tossals als caps, passant pels serrats! Durant els darrers mil·lennis, la riquesa de noms amb la que els pobles de les valls pirinenques han batejat els paisatges quotidians és tan geodiversa que podríem sorprendre’ns durant uns quants mil·lennis més. Segons el camp geogràfic que vulguem analitzar, una corrua de topònims i més topònims, ens acompanyarà tant si consultem una cartografia convencional, com si naveguem per una de digital o si enragonem amb alguna d’aquestes autèntiques enciclopèdies ambulants, amb cames llargues i gran memòria, que viuen a tots els pobles i que coneixen el seu terme municipal de pe a pa. Qualsevol petita originalitat, curiositat o sorpresa paisatgística ha rebut un nom. Un nom que ens permet situar, en l’imaginari de les persones, un tros de territori, a parlar-ne, i sovint, a sotmetre’l! Un mot que, de vegades, serà evident i d’altres no. Un exemple: l’estany Llong és un estany llarguerut a tenor de l’adjectiu que el qualifica però, per contra, l’estany de Llebreta, no té res a veure amb aquells simpàtics mamífers ni els seus catxapons, sinó més bé amb unes flors que creixen a la primavera i a la tardor: els safrans de muntanya. Però avui parlarem de muntanyes! No de les muntanyes més altes dels Pirineus sinó dels noms de les formes del relleu. Una muntanya és una muntanya però què és un montanyó o una montanyeta? Una muntanya gran, una de xica? Un lloc ric en pastures? Comencem per davall!
Als seus peus... Una muntanya (del llatí montanea, de mons, montis) és un accident transcendent de l’escorça terrestre La primera vegada que un homínid va arribar davant d’una d’elles, la sorpresa devia ser majúscula. Per sobre la planúria, les van descobrir emergint cap al cel, com un Déu! Durant molts segles, per això i més, van ser considerades com espais sagrats amb poders màgics, i envoltades de supersticions misterioses per a moltes civilitzacions; tradicions i costums que encara és mantenen en alguns territoris com l’Himàlaia o els Andes. Les muntanyes pirinenques, d’alçades més modestes però d’una gran bellesa estructural, han estat trepitjades i conquerides durant els darrers 10.000 anys de forma intensa, a pesar del fred, de la neu i de les glaceres. Les hem escunçat i ascendit per tal de guanyar, com qualsevol espècie animal o vegetal, nous espais de supervivència i de convivència. El llegat de noms que ens ha arribat a les generacions actuals és, doncs, riquíssim. Quan comencem a caminar som al peu d’una muntanya. És un territori ric format pels materials arrencats a la muntanya o dipositats pels corrents d’aigua. Un terreny relativament planer que, poc a poc, comença a ser pendentós. Si el pendent mira al nord o a l’oest -els més freds- serà l’aubac, i quan ho fa al sud o a l’est -els més assolellatsserà el solà. Obacs i solans tenen paraules molt variades com les femenines aubaga i solana; diminutives com
ß
