LLibret Falla Prado 2016 by Publimania Gandia

Delicats

Direcció i Coordinació Jose Manuel Prieto Part Joan Martí Fuster Disseny i Maquetació Jose Carlos Simó Fayos Joan Martí Fuster Fotografies Institucionals Esencia Estudio Fotografia Monogràfic Esencia Estudio Autor Explicacions Jose Manuel Prieto Part La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats amb autor propi. “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià”

Il·lustració coberta Ausias Estrugo Mañó Joan Martí Fuster Jose Carlos Simó Fayos Dipòsit Legal V9212011

Delicats Llibret 2016 Falla Plaรงa Prado

Delicats Llibret 2016

De tots els contes que a Gandia es conten, sorprèn, fascina i roman intacte, generació rere generació, el que aborda la història de la Delicà, a mig camí entre la construcció fictícia i l’arquitectura simbòlica de la realitat. La llegenda, o potser no tant, de la dona morta per la pètria flor de la Col·legiata tanca un embolcall d’històries, petjades del temps i evocacions del futur, en una ciutat que, com la societat en que hi és immersa, necessita de l’èpica del seu relat per fer el futur a la seua mida. Este Llibret es pretén una reconstrucció acurada de la història de la Delicà, un símbol burgés però també un element de crítica. Una simbiosi, doncs, perfectament adaptada a la sàtira fallera i al tarannà de la ciutat que l’acull. Però també vol ser un relat, des del mite i la realitat de la Delicà, del caràcter dels gandians i el nostre esperit com a poble. Un exercici saludable si, com a les falles, s’aborda amb acidesa i comicitat. Fet i fet, també la vida també és la delicada línia entre la realitat i el mite, l’insondable pols d’una ciutat de delicats, romancers i pixavins.

Índex Falleres Majors Saluda del President Saluda del President Infantil Reines de la Falla 2016 Mantenidor Reina de la Falla Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Reina de la Festa Infantil Reina de la Poesia Reina de la Poesia Infantil Reina de l’Art Reina de l’Art Infantil Padrina Padrina Infantil Mascota Racó de la Falla Executiva Comissió Reines de la Falla 2015 Explicacions

8-9 10 12 14 18 20 24 28 30 32 34 36 38 40 42 44 46 48 50 52 54 56 58

Monogràfic “Delicats”

107

Gabriel García Frasquet José Fco. Jordán Rosa M. Sabater Soliva Patricia Martínez Martí Teo Brunet Óscar Grifoll Jose V. Sala Ana Llopis Josep Lluís Roig Vicenta Llorca Juli Capilla Àngels Moreno Lluís Miret Sico Fons Mª José del Olmo Josep Basset Vicent Lloret Miguel Pérez Domingo Lloret Lola García Guia Comercial

158

Díaz Camarena

Raquel Fallera Major

de Gandia

Quan naix la primavera, a l’alba mirant la mar surt la llum del sol per l’horitzó, amb rajos daurats sobre les blaves ones coronades de blanca escuma. Al temps s’omplin de gent els carrers de Gandia, de colors, de música. Alegria i felicitat en l’ambient es respira, doncs, les Falles, la festa reina d’esta terra obri els seus braços a tots els que a bé tingueu viure-la. I la Falla del Prado amb este senzill poema rendeix pleitesia i estima a Raquel i Lluna, les nostres Falleres Majors d’enguany i que amb el sincer sonriure i la llum de la seua mirada, als fallers i falleres d’esta comissió, il.lusió ens dona. J. Arturo Martí

Lluna 10

García Fernández

Fallera Major

Infantil de Gandia

Un any més tinc l’enorme plaer de poder dirigir-me a vosaltres. En un any com aquest on tenim que demostrar la qualitat humana i fallera de tots vosaltres, de tots nosaltres, la falla Plaça Prado, doncs les circumstàncies, les falles i en general la vida han volgut que tinguem que duplicar esforços per demostrar una vegada mes el que som, els millors a tots els efectes. Vull agrair-vos a tots i cada un de vosaltres, l’esforç, la cura, la dedicació i el compromís adquirit durant el present exercici. Jo hem senc guanyador sols per tindre la sort de representar-vos a tots, per ser la cara visible d’un gran projecte, el vostre projecte, el projecte de tots. Vull que se sentiu orgullosos dels nostres monuments, estandart de nostra festa, que la màgia, el color, la sàtira i la força us contagie a tots, però sobretot vull que us contagie la Festa i que pasem unes falles inoblidables. A tots els lectors i col·laboradors de este llibret que han tingut a bé ser part fonamental en este projecte, agrair la seua ajuda i atenció. I a tots els veïns, simpatitzants i visitants, vull que vingueu a compartir amb nosaltres la nostra festa, la millor festa del món i on millor que a la Plaça del Prado de Gandia. Gràcies per tot!

Juan Martí Fuster

President

Un any més s’acosten eixos dies tan especials per a tot faller i que aquest any sóc jo qui té, com a President Infantil, l’oportunitat de dirigir-me a tots vosaltres, xiquetes i xiquets, no sols de nostra Falla, sinó també de tota nostra barriada i de tota Gandia, per a convidar-vos a que vingueu a participar de la nostra festa i al mateix temps poder admirar i gaudir del monument infantil que estem acabant de preparar i del que de segur quedareu tots bocabadats. A més, heu de participar i disfrutar de la festa que hem preparat per a tots. No falteu, eixiu al carrer tots els dies de Falles, disfruteu de la festa que hi haurà per tota Gandia i jo vos espere a tots a la nostra Plaça del Prado, per a qué junts ho passem d’allò més be.

Jordi Donet Sellens

President

Infantil

Sara

Sanvíctor Beneyto Reina de la

Falla

Hi ha llums protectores a les nostres Falles amb ulls de brillant i lluminosa mirada, llançant a l’espai espurnes de proximitat que queden immerses en les nostres retines. Femenines, belles de cara angelical. Els vostres vestits i caminars ens captiven els cors amb vostra música i el moviment que despreneu per onsevulla en desfilar. Omplint-nos d’afecte i amor en l’estima, nostres ments estan immerses, extasiades del poder màgic de la vostra presencia. Per a la comissió, pels fallers i falleres, Carmen i Sara, vosaltres sou la Festa sent del Prado nostre, l’ànima veritable. J. Arturo Martí

Carmen Pallardó Penalba Reina de la

Falla

Infantil

Jordi i Carmen

President i Reina infantil

Juan i Sara

President i Reina

El mantenidor d’enguany és com es sol dir, un faller de sempre, pertanyent a una estirp fallera fonamental en la nostra comissió. Pare i germà de falleres majors de nostra ciutat, ell ha estat entre d’altres secretari de la nostra falla i vice president de la federació de falles als 90. Ha estat diverses vegades mantenidor però enguany tal vegada una de les més especials. Parlar de Paco és parlar de banca, ciclisme, teatre, amistat i bon humor.

Paco Sellens Pascual

Mantenidor

Sara

Sanvíctor Beneyto Reina de la

Falla

Brases Si haguera de triar em fiaria de la imperfecció de l’atzar sobre el que camines. Em fiaria de la secreta intuïció que t’ha deixat l’impuls del camí, espentar el solstici per convertir l’estació en la serena consciència d’un bategar que s’ha imprès a foc en les teues pupil·les d’espurna. ha tornat el que deien els vells fusters en el foc sobre el que edificar la primavera: que tot hivern havia mort, que l’única supervivent del vell foc era la teua pell nova amb dictats que encara desconeixíem. Si m’haguera de fiar triaria l’espurna que va encendre el meu nom sobre les brases que vetllaves. J. M. Prieto (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

Carmen Pallardó Penalba Reina de la

Falla

Infantil

Eres nostra Reina Infantil de la Falla, i volem fer-te sentir mil i una sensacions perquè les portes al teu cor per sempre, volem que no ens oblides mai. Però resulta que tu ens fas sentir sentiments indescriptibles que nosaltres agraïm, donant-te els nostres més sincers complits. Mirant-te gaudir cada moment, ens fas somiar i sembla que estem en el paradís, un paradís replet de belles flors de colors de somni que brillen amb llum pròpia, destacant d’entre totes elles la més lluenta, la més bella, este rostre teu, amb esta cara de nena, riallera, alegre, festera, espontanea, nerviosa i il·lusionada, de pell perfecta, amb estos ulls vius i inquiets que tot escodrinyen i sempre del teu germà protectora. Amb estos sentiments sicers, als fallers i falleres d’esta comissió ens has enlluernat i enamorat. Carmen desitgem veritablement que sigues joiosa. J. Arturo Martí

Vero, La mirada brillant dels teus ulls ens il·lusiona i ens transmet vida, doncs, desprèn alegria i simpatia. Una alegria que ens contagies en l’ànima, amb aquest somriure bell i permanent de la teua boca ensenyant-nos la teua veritable bellesa, que és molt més que la aparença externa. Alegrant-nos la vida amb la teua sola presència i sent este any 2016 del Foc, nostra Reina.

J. Arturo Martí

Verónica

San Cristobal Villarmín

Reina del

Foc

L’espurna per quedar-nos En nom de l’amor hem edificat solemnes edificis; hem inventat rigorosos pretextos on deixar-nos caure com fils d’aram suspesos en la inconsciència de bategar junts. En nom de l’amor hem aspirat a entendre la vida. I la vida era el primer foc, el moble vell en el carrer amb què eixiren a ballar i passaren la pàgina d’una història nova, d’una forma tan vella de quedar-nos junts: encendre la brasa per cremar la solemne consciència de la quietud, el pas següent que no diu res, el foc per encendre estos ulls de sempre amb l’espurna on vull quedar-me. J. M. Prieto (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

Claudia Sellens Camps

Reina del Infantil

Foc

Transparents són com l’aigua de pluja les teues idees en l’oci i en la vida. Gran esportista, sílfide esvelta i bella. De mirades pròpies i estranyes acaparodora al lluir les gal·les de llauradora valenciana. És sabut que les Falles i el Prado portes en estima. Iraida, eres perseverant amb objectius clars i enguany mereixedora, del Regnat de la Festa.

J. Arturo Martí

Iraida Abril Escrivá

Reina de la

Festa

Destí d’un solstici L’única certesa de la vida és la flama: el braser de l’hivern, el cau on passà el fred dels ossos, el ferro on doldre’ns de tot l’òxid dels anys, balanç comptable de danys. Has decidit prèmer el foc, condensar els anys en l’espurna, fer de l’escletxa de la cendra l’inici unívoc del cercle vital: que tot acabe amb l’estoreta velleta perquè tot comence de nou. El secret que callen també els teus llavis a les palpentes del destí d’un solstici. J. M. Prieto (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

Abril Fuentes-Guerra González

Infantil de la 36

Reina

Festa

Julia eres poesia de dona valenciana. Portes de sempre amb tu la festa fallera, el pensat i fet, eixa espontaneĂŻtat que ens caracteritza als valencians. Amb unes virtuts dignes dâ&#x20AC;&#x2122;admirar, sincera, afectuosa, amb gran vitalitat que a tots irradies i contagia amb la teua senzillesa i naturalitat.

J. Arturo MartĂ

Julia Sivera Penalba

Reina de la 38

Poesia

En el foc no ha cremat la memòria: la certesa de saber que el cicle de la vida ha reviscut amb l’espurna que venia a cremar-ho tot, a redimir en la desmemòria els pecats dels anys, a omplir amb la grafia dels versos el traç indolent del dibuix del temps. Per si de cas, fes la maleta de les estacions: t’ha de colpir l’oratge si abans algun foc còmplice t’ha colpit el cor. J. M. Prieto

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

Inés Tortosa García

Reina Infantil de la 40

Poesia

Manuela eres l’Art de fallera, fallera, sempre amb el somriure en la boca quan vas engalanada de valenciana, quan sents música i sorolls de festa, quan desfiles pels carrers de Gandia vius la festa de manera molt intensa, l’asseguis com a part de la teua vida i la teua il·lusió a tots ens il·lusiona.

J. Arturo Martí

Manuela Borrull Guillem

Reina de

l’Art

Mà de pedra Fem amb pètals de pedra records que impacten al terra formant les petjades de la història. Amb el fum de quitrà de les ciutats sense festa albirem l’esperit encisador d’alguna llum de demà que ens omple de certeses grises per tota ombra de refugi. Guarits de desvetlar-nos, hem fet de la son l’arquitectura de les pedres amb què edificaren la solemne estoreta velleta amb què farem una passió nova: la que esculpeix la teua mà per llegar-la al destí de les ciutats. J. M. Prieto

Clara Tortosa García

Reina Infantil de 44

l’

Art

Berta mirant els teus ulls en fa recordar i el veure’t molt contenta en fa somiar, reviure molt joios uns temps passats. Pels teus gens la Falla Prado va cavalcant sàvia i bellessa dels teus avantpassats. Se te veu gojosa i satisfeta de ser fallera i de la comissió major, orgullosa Padrina.

J. Arturo Martí

Berta Morant Cuquerella

Padrina 46

Consciència de futur Cap predicció de futur amaga l’alè amb que ventiles el que no saps del present. I malgrat això camines: has fet un camí amb què iniciar tots els instants que es feren per als somnis, el temps reservat per bategar en la inconsciència de la cronologia. Cap predicció de futur alerta que viure és entendre l’instant d’una arquitectura fugaç que, també sense saber-ho, va dibuixant el teu rostre de tot per fer. El primer tro és tot el teu futur. J. M. Prieto

Neus Fuster Femenía

Padrina 48

Infantil

Combustible de futur Si la innocència fora la primera petjada de la història ja hauríem après que el foc crema també. Ho sabràs quan rememores les fotos d’una etapa que vas viure sense la consciència de xafar: la certesa que crèixer és assumir-ne el record entre el dol. I amb la primera flama recordaràs també que el foc crema, que d’algunes de les cendres de la història va nàixer el teu combustible de futur. J. M. Prieto

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

Vicente Sellens Vaquero

Mascota 50

Racó de la

Falla Recompenses falleres Joia d’or de la Falla Sara Sanvíctor Beneyto Carmen Pallardó Penalba Jordi Donet Sellens Gesmil d’argent FdF Lolín Embuena Grimal Gesmil de coure FdF Lucia Martínez Caro Alberto Martínez Pastor Juan Ignacio Larroy Valverde Aida Mascarell Baydal Sandra Marco Delgado Marta Figueres Cardona

Premis 2015

- 1er Premi Secció Especial - Ninot Indultat Infantil - Enginy i Gràcia - 2n Crítica Local - Millor Ninot Infantil Secció Especial - Millor Ninot Secció Especial - 2n Premi Secció Especial Inf. - 1er Premi d’Emissió - 1er Premi d’informatiu - 2n Premi de Llibret - 1er Premi Article Benirredrà - 1er Premi Fideuet - Millor Actriu mostra Ligorio Ferrer Majo Sellens - 2n Premi a l’us de la llengua de la mostra Ligorio Ferrer - 3er Premi Festival Musical Infantil - 3er Premi de Portada - 4t classificat de Truc Absolut - 33é Premi Promoció i us del Valencià Llibret de Falla

Executiva 2016 President: Juan Martí Fuster

Vice-President: Jesús Escrivà Palones

Vice-Presidenta: Rosana Ferrer Melis

Vice-President: Jose Manuel Prieto Part

Secretària: Majo Sellens Canet

Vice-Secretària: Sandra Marco Delgado

Delegat de Festes: Guillem Morant Peiró

Tressorer: Xavier Peiró Jornet

Comptador: Guillermo Figueres Segarra

Vocal: Jorge Sellens Pascual

Vocal: Jesús Escrivà Gadea

Vocal: Vicent Sellens Monzó

Vocal: Juan Arturo Martí Sarrió

Vocal: Natalia Burgos Martínez

Vocal: Maria Calaforra Calatayud

Vocal: Natalia Aparisi Barber

Vocal: Borja Sellens Canet

Vocal: Manuel Cano Pozo

Vocal: Sergio Avilés Gómez

Vocal: Iñaki López Vera

Comissió President: Juan Martí Fuster President Infantil: Jordi Donet Sellens Sot-presidents: Jesús Escrivá Palonés Rosana Ferrer Melis Jose Manuel Prieto Part Secretaria: Majo Sellens Canet Sandra Marco Delgado Arxiver: Jose Fernando Tarrazó Martí Jesus Fuster Moragues Tresorer: Xavi Jornet Peiró Comptadors: Guillermo Figueres Segarra Luis Abril De Torres Loters: Eusebio Gasque Pastor Jesús Escriva Gadea Delegada de rifa: Maria Calaforra Calatayud Delegat de Festes: Guillem Morant Peiró Sots delegats: Manuel Cano Pozo Sergio Aviles Gómez Jordi Sellens Pascual Borja Sellens Canet Iñaki López vera Cassaler: Manuel Cano Pozo Delegada de Cavalcades: Natalia Burgos Martínez Delegada Artística: Cristina Laporta Bravo Sots-delegada artística: Julia Sivera Penalba Delegat de Plantà: Iñaki López Vera Jordi Sellens Pascual

Delegats monuments: Jesús Escrivá Palonés Vicent Sellens Monzó Juan Martí Fuster Jesús Escrivá Gadea Delegat de Cremà: Jordi Sellens Pascual Delegats d’events: Jordi Sellens Pascual Juan Arturo Martí Sarrió Delegada de bandes i detalls: Tere Fuster Torres Delegat d’emissió: Pep Fuster Torres Delegat d’informatiu: Jose Manuel Prieto Part Delegats Curtmetratge: Majo Sellens Canet Borja Sellens Canet Delegats de Teatre: Paco Sellens Pascual i Juan Arturo Martí Sarrió Delegat de llibret: Jose Manuel Prieto Part Delegada de Reines: Natalia Burgos Martínez Delegat de jocs: Jose Juan Marco Garcia Delegada de flors: Rosana Ferrer Melis Delegat de Llums: Jose Juan Marco Garcia Membres assemblea FDF Juan Martí Fuster Majo Sellens Canet Guillem Morant Peiró Membre junta de govern Juan Martí Fuster Representants CIPRI J.Arturo Martí Jose Fernando Tarrazo Martí

Major Abril Escrivá, Iraida • Abril De Torres, Luis • Alberca Martínez , Gal-La • Amoros Olaso, Alicia • Aparisi Abad, Maria • Arlandis Castelló, Antonio • Avilés Gómez, Sergio • Benlloch Pla, Aitana • Berbegall Miñana, Maria José • Bernabeu Mascarell, Maria • Blay Muñoz, Joan • Borrull Guillen, Manuela • Buj Orengo, Román • Burgos Martínez, Natalia • Burguera Tébar, Jose Luis • Cabrera Estruch, Óscar • Calaforra Calatayud, Maria • Calaforra Sánchez, Jose Jesús • Calatayud Hernández, Mª Angeles • Camps Pereperez, Ivanna • Cano Pozo, Manuel • Cano Pozo, Silvia • Climent Gregori, Encarna • Climent Mascarell, Silvia • Comas Femenía, Gustavo • Cuquerella Gomar, Carol • Cuquerella Melis, Isabel Mª • Cuquerella Ruiz, Miguel • Deusa Boix, Pascual • Donet Borrás, Edmundo • Donet Sellens, Sergi • Embuena Grimalt, Lolín • Escrivá Gadea, Jesús • Escrivá Gea, Beatriz • Escrivá Palones, Carola • Escrivá Palones, Jesús • Espina Bañuls, Begoña • Estrugo Ferrer, Jorge • Estrugo Ferrer, Paula • Felis Reig, Maria • Femenía Quiles, Blanca • Ferrer Melis, Rosana • Figueres Cardona, Marta • Figueres Segarra, Guillermo • Fuster Embuena, Víctor • Fuster Moragues, Jesús Manuel • Fuster Torres, Pep • Fuster Torres, Maria Teresa • García Lechuga, Cristina • García Salcedo, Judith • Gasque Pastor, Eusebio • Gómez Porcel, David • González Lavallois, Cristina • González Lavallois, Fco. David • Guillem Barber, Fernando • Guillem Barber, Mariela • Gutiérrez Martínez, Mayte • Ibáñez Crespo, Bernat • Laporta Bravo, Cristina • Larroy Valverde, Juan Ignacio • López Vera, Iñaki • Madrona Ondoño, Jose Javier • Marco Delgado, Sandra • Marco García, Jose Juan • Marco Sanz, Maria • Marí Carrasquer, Salvador • Martí Ferrer, Maria Jose • Martí Fuster, Joan • Martí Moncho, Carlos • Martí Parreño, Rocio • Martí Sarrió, Joan Artur • Martí Sarrió, Maria Teresa • Martínez Caro, Lucia • Martínez Estruch, Isabel • Martínez Martínez, Jesús • Martínez Pastor, Alberto • Mas De Sanfelix, Pepe • Mas Real, Natalia • Mascarell Baydal, Aida • Mayor Fayos, Lorena • Melis Pons, Maribel • Meseguer Almiñana, Carlos • Meseguer Palonés, Alba • Morant Cuquerella, Berta • Morant Cuquerella, Ignaci • Morant Peiró, Guillem • Morant Peiró, Lorenzo • Morant Ripoll, Diana • Moratal Bañuls, Gema • Moratal Mañó, Àngela • Navarro Martí, Joan • Orengo Baydal, Paola • Orsí Penades, Marc • Pallardó Lafuente, Guillermo • Palmer Martínez, Maria • Palonés Sanjaime, Carmen • Palonés Sanjaime, Reme • Pastor López, Marius • Pascual Vila, Raquel • Peiró Jornet, Xavi • Penalba Belda, Ana • Prieto Part, Jose Manuel • Ramón Almiñana, Xelo • Román Burgos, Natalia • Roma Ciscar, Fredy • Roma Ciscar, Wendy Gwladys • Román Pascual, Ignacio • Sánchez Morant, Jose Manuel • Sancristobal Villarmín, María • Sancristobal Villarmín, Verónica • Sanvíctor Beneyto, Sara • Sanz Sadornil, Laura • Sarrió Ferrer, Juan • Sellens Camps, Alex • Sellens Canet, Borja • Sellens Canet, Maria José • Sellens Monzó, Vicent • Sellens Pascual, Alex • Sellens Pascual, Jordi • Sellens Pascual, Paco • Sellens Pascual, Vicenta • Sendra Villaplana, Andrea • Serquera García, Rosa • Signes Blaco, Jose Luis • Sivera Penalba, Julia • Tarrazó Martí, Jose F. • Tarrazó Martí, Maria José • Tomás García, Rubén • Tortosa Maroto, Jose • Vela Romero, Elisabet • Vidal Rubiols, Grácia • Vila Bruno, Vicent Artur • Vila Mas, Raquel • Villarmín Martinez, Carla

Infantil Cabrera Palmer, Óscar • Calaforra Calatayud, Helena Xinjiang • Cano Pérez, Diego • Castelló Sanz, Dessiré • Climent Castelló, Lucas • Cotino Tavallo, Sergio • Donet Sellens, Jordi • Escrivá Camps, Gonzalo • Estevan Martí, Vicente • Fuentes-Guerra González, Abril • Fuster Femenía, Manel • Fuster Femenia, Neus • Fuster Martínez, Carla • Fuster Real, Marina • Fuster Vila, Roc • García Gutiérrez , Marta • Gil Cots , Martina • Guillem Amorós, Clara • Larroy Bertó, Michel • Larroy Bertó, Enzo • López Arlandis, Carla • Marco Sanz, Lucia • Masip Lorente, Lucia • Mora Ortiz, Vicente • Ortega Deusa, Mireia • Pallardó Penalba, Carmen • Pallardó Penalba, Guillermo • Prada Orengo, Amalia • Prada Orengo, Tonet • Puig Tarrazó, Mauro • Sarrió Escrivá, Ariadna • Sellens Camps, Claudia • Sellens Vaquero, Jorge Guido • Sellens Vaquero, Vicente • Tomás Escrivá, Borja • Tomás Escrivá, Carla • Tortosa García, Clara • Tortosa García, Inés

García Salcedo

Judith Reina de la Falla 2015

Tot comença i tot acaba, i ara ha arribat el moment d’acomiadarnos. El temps ha passat més ràpid del que ens hauria agradat, però sempre quedaran el records d’un any ple d’emocions i d’èxits que sempre guardarem amb molta estima. Ha sigut tot un honor poder representar la nostra falla, denotant a cada moment l’orgull de ser les Reines de la Falla d’aquesta comissió que ens ha donat el seu suport i estima en cada moment. Però açò no és un adéu, és un punt i seguit en la nostra trajectòria en aquesta gran falla. Gràcies per aquest 2015!!! Amb molta estima i gratitut, Clara i Judith.

Clara Reina de la Falla Guillem Amorós

Infantil 2015

Monuments 2016

QUE CONTINUE LESPECTACLE!

AUTOR JOSE MANUEL PRIETO ARTISTA PALACIO I SERRA

S’anuncia un espectacle com es cantava un miracle: a bombo i plateret i amb el desànim fet.

Donen fum en lloc de llum, venten les misèries amb un miracle que han farcit d’espectacle i enlluernen els arguments amb fum:

El circ en versió teatral per explicar el pecat capital que s’extrau de l’exercici del poder i el seu neguitós quefer.

Les conseqüències de l’ensorrament en la ruta de l’equilibrista sobre el fil d’aram d’un turment en la maquillada cartellera oficialista.

A Gandia un canvi es produí: d’aquell que el poder absolut tení a la coalició pendent del fil i l’alé de Ciudadanos, constant i subtil.

S’anuncia espectacle amb animals, pallassos, actrius i domadors que venten les atàviques pors i espanten de la llarga crisi, els nostres mals.

A la pista, fent d’equilibrista una legislatura necessitada d’hàbil i sumptuós trapezista entre una ciutat embargada.

I ara que la nova legislatura ha deixat, contra pronòstic, nou Govern parlarem del balanç erm de la nostra caixa i la nostra ventura.

En paral·lel, mentre van fent la nova Federació i el seu turment: la gestió de la nova legislatura i la solució del Museu, sense cura.

Conscients que pregonar en temps de guerra parlar és batallar i que han sotmès i llençat a terra la ventura feta art de narrar.

Sembla la ciutat un circ de fira perquè tots han eixit a la pista mentre l’actualitat de sobte gira guiada per un domador que despista.

Fent del crit, cant, de la baralla, melodia; la guerra, badant, per a l’armistici, amnistia. Gandia, ciutat ducal, ja no Púnica sinó Ciutadana amb el seu mànec cabdal per dictar segons Santa Gana.

Assumint també que els dies de circ són ja sols per a la pista on brega algun polític o faller artista. Del crit, cant; de la baralla, melodia. (Cor popular: “Això no s’ho creu ni ta tia!”).

Del crit, cant; de la baralla, melodia.

Assumint que esta profecia en forma de text sagnant se’ns ha escrit a la pell com a lletania: la lletra, amb sang va entrant.

Imaginant que a la pista fa equilibris el trapezista com Gregori amb els pressupostos assumint la sangria dels impostos.

Així que sí: del crit, cant; de la baralla, melodia. (Cor popular: “Això no s’ho creu ni ta tia!”).

Del crit, cant; de la baralla, melodia. (Cor popular: “Això no s’ho creu ni ta tia!”).

I anem fent, que mentides en tenim més de cent.

Assumint que l’Ajust comporta un bagatge injust en forma de condicionalitat sotmesa a legislativa impunitat.

The show must go on... En les falles d’especial i la seua lluita contra este percal. (Pista de circ 1). Començarem el circense recital amb les grandioses falles d’Especial, que han instituït en el seu pensament, en lloc cabdal, el sagrat i plenipotenciari Ajuntament. Han fet un exercici conscient d’anar pensant en el tractament que la crisi tindrà sobre la seua cuita. I en la lluita de ser premiats, potser els auguris es cuinen escaldats, per socarrar la derrota de qui en la victòria creia ficar la pota. Així els seus presidents, amb alguna novetat, es miren la ferida que ha sagnat, i que amb retard arriba a les falles: la crisi, malmesa i convertida en lluita preferent com a escomesa. Què passarà, quin misteri hi haurà, canta de fons Raphael, mentre el mestre de cerimònia arbitra amb parsimònia el dictat dels papers, sabent que qui ordena els quefers és qui mana en realitat. I amb eixe poder s’arbitren regles de joc, on el domador sembla dirigir i la resta, novençans en el trapezi, en caminar i espentar ja només gosen assentir. Malgrat els impagaments, les factures i les dificultats, l’espectacle deu seguir conjurat contra totes les maldats. Qui arbitra els equilibris és l’únic pensament del domador; tot deliris.

Les falles d’Especial afronten el gran repte de no quedar l’espectacle subjecte a la crisi i el seu percal.

La dels palets i els monuments i el seu espectacle calculat del risc i l’enginy comprovat quan en les places la seua invasió estens.

Contra totes les dificultats arbitren noves maldats que conjuren en germanor només en l’aparença i a contracor.

L’única regla és oferir espectacle i fer-ne previ acapte per poder lluir amb eficiència la seua pugna en pública concurrència.

Batega en la superfície una amistat que a més d’un fa calvície però renega en l’interior una lluita cada cop superior.

Però per tal de seguir hi ha mals i reptes a combatre que fan els presidents patir i sagnen els fallers amb el citat acapte.

El pacte és plantar monuments de provada espectacularitat sense saber si l’Ajuntament ha subvencionat el que han gosat pagar.

Alejandro ‘el xicot de la Vila’ que força, honor i tossuderia destil·la i que, amb verb afilat i gruixut, al mestre de cerimònies li fa mut.

Per si fora poc, quina desgràcia, han de pagar del Museu hipoteca i els han fet la gràcia d’acumular prèstecs en la biblioteca.

Camina sobre la làmina de claus un faquir flac i amb cara de circumstància que ha fiat l’exercici als daus per participar en la competició a mode de gràcia.

Amb les retallades han bastit unes galerades per poder sobreviure cada exercici i privar-se gaire del vici.

Competir-hi per a ell serà la consolació per haver triat en el circ mala ubicació el seu nom és Diego, i és malnomenat com a ‘el Ravaler bregat’.

Sembla que sols el mestre de cerimònia, que diuen que és del Prat, ha sobreviscut amb certa parsimònia i ni despentinar-se malgrat tot ha gosat.

Així coneguts en el món de l’espectacle han estat partícips del miracle de caminar sobre el precipici i mantindre l’equilibri d’Especial i el seu seguici.

Enmig la pista pareix alliçonar la resta de comparsa que no pot ni alenar perquè l’infortuni els ha colpejat, pobre passat gloriós d’artista.

És especial expert en l’equilibri i la seua provada experta un humorista novençà que amb l’ambició alerta: Jose Luis, ‘el jovenet en l’aram’.

A un racó hi ha un home forçut que no vol seguir ordres i que respon als dictats amb desordres perquè no accepta sentir-se vençut.

Profètic i visionari, de la colla del Mercat, proporcionarà humor i la recepta de sempre: creure que amb fanfàrria poden vendre un projecte que és il·lusió òptica que han imaginat.

Com tots els humoristes, els circenses i els pallassos han cantat lluint els seus nassos una mentida farcida de pistes. Qui serà el primer que el Casal no podrà pagar o que haurà de renunciar al primer premi abans de fitxar el millor artista del gremi o les lletres impagades del banc no poder sumar. Preguntes decisives en estos temps malmeses, repetides i incisives que afecten el circ d’Especial com també tota la societat més en general. En el futur està la profecia que han guardat les falles amb gelosia sobre el cadafal o el llibret, l’apunt, el banderí o el secret, les cartes, el bac o la cavalcada que es cosia. Pur espectacle on sobreviure sembla miracle i, en l’artifici de la festa, guanyar un any resulta una conquesta. Diran al Telediari que perdre fou un calvari i que guanyà el qui es preveia que sempre al pòdium es veia: historial de dotze i palmarès al diari.

Viure en l’aram en les falles sol semblar odissea per més que a la vida mossegar amb fam siga un exercici que per tot bategar s’assemble a l’espectacle de la pista i el bestiar. Que comence l’espectacle i si el profeta vaticina miracle que algun president pacient ature la pugna conscient per no fer de les falles obligació sinó vici i moviment. en Especial ja espera a la pista el magnífic trapecista, el domador amb el bestiar; el cartell llueix i convida a entrar. Comence la funció. il·luminen les faccions, rumie el públic les sensacions: cal aplaudir amb certa devoció!

Que continue l’espectacle... En l’ajust competencial, el futur cabdal o el Pla proverbial per a la contenció i l’economia de guerra (Pista de circ 2). Hem parlat del futur però no del present insegur, la base sobre la que sotsobra el futur cabdal que, entre este ajust competencial, intenten traçar els membres del Govern, malmetent una caixa amb teranyines i un deute erm, amb el corresponent i primigeni ajust competencial per jugar les cartes de l’acció del govern i el ferm propòsit d’actuar sobre el vendaval. Només la investidura acabar, calia definir el joc a repartir, i per tal de l’acció de govern poder encetar, calia definir l’ajust de competències amb cartes sobre la taula que traçaven límits, tasques i delegacions en forma de sentències. L’atzur imprevist, una tronada de vist i no vist, s’endugué per l’aire al Partit Popular, i la sotsobra econòmica acabà sent també política, sense que ho hagués certificat cap enquesta política. Ciro de Ciudadanos donà l’Alcaldia a Diana, i Més Gandia se sumà a última hora i sense massa gana, per tal que el canvi fora cosa de tots i del Pepé deixaren de muntar quatre anys més de saraus i pebrots. Una vegada el poder assolit calia que des de la tàctica fos repartit. En això decidia la Pitonissa, que l’Alcaldia volia d’eixa guisa i, esperant l’Alcaldia no assolida com la nova de Pinet, es quedà amb el govern per decidir i el monyo fet. És el futur un tèrbol atzur a l’atzar subjecte enmig d’un vendaval abjecte.

Acabades les eleccions per Ciutadans, des de Barcelona i amb botons es decidí canvi d’Alcaldia i el poder, per a qui convenia.

El pla d’ajust, el seu sacrifici injust o la condemna dura que l’economia de guerra augura han atemptat contra els propòsits del pla de futur i els seus supòsits.

Així que en el repartiment hi havia un exercici conscient de moure’s en l’equilibri de la pista teixint nova arquitectura, com un malabarista.

Decidia, era evident qui esperava de manera conscient sabent que no mai arribaria l’Alcaldia que sols en somnis aconseguia. Era Lorena, de les mil vaques de past, implorant que la seua pujada, en un tast, valguera com a aval sol·lícit per obtenir el poder sense il·lícit. Presta, veloç, amb veu fina, també amb el suport de la seua Assemblea, exigia un govern que per l’esquerra conrea progres de pancarta i burgesos d’aspirina. No comptava amb que Ciutadans amb manament digital de Barcelona havien tancat una partida redona donant l’Alcaldia als d’abans, i per sorpresa, Minuts abans de l’inici de l’escomesa. Amb poc marge més enllà de poder influir quedava la capacitat de decidir la nova mida del companatge amb què havien de farcir un consistori amb massa beuratge. Era un clam refinat del selecte i afí combregat:

Lorena, nova pitonissa, deixa’ns eixa Gandia que encisa! La nova pitonissa repartia les cartes de la partida després d’haver deixat esquifida l’opció de ser Alcaldessa. Molt treballar el canvi no podia significar mer recanvi, així que calia des de la confluència pensar-ne els gruixos trets amb paciència. Lorena, nova pitonissa, deixa’ns eixa Gandia que encisa! Tenia a Nahuel, d’esquerra unida amb la seua assemblea descosida reclamant el benestar social com a matèria de l’esquerra cabdal per aturar desnonaments i pobresa i liderar el rèdit de tan ímproba escomesa. Laura Morant volia Beniopa I el PSOE li deia que ara no toca, però qui garbellava també decidia en el govern que lentament paria i que els atorgà àrees d’aparador a la tropa. Lorena, nova pitonissa, deixa’ns eixa Gandia que encisa!

A Alícia el comerç se li reservava per llevar cadires i terrasses per caboteria: per això als hostalers crispava i, en antològic cabreig, la policia li feia el sondeig al treball de la regidora que filosofava.

En això està la Vicealcaldessa: liderant la coalició semblant als Marx del camarot posant com a única condició que els principis no siguen de calbot d’este govern primerenc.

Xavi volia recomposar l’arbratge en la seua obsessió per donar ombratge, evitant fumigar mosquits a les rames o fugint de les tales per cames convertint la ciutat de l’espai erm en un obsessiu i incomprès espai verd.

Que la pitonissa jugue la sort abans que l’Ajuntament, tocat de mort, escriga tota la nostra sentència i la càtedra, atenta, en faça ciència.

Lorena repartia amb trellat un terreny fins aleshores vedat per a una assemblea de minories de sobte decidint i construint cabòries. Lorena, nova pitonissa, deixa’ns eixa Gandia que encisa! Fes-ho pel mosquit tigre per Salvem el Samaruc cridant al timbre per l’Auir i Sant Pere. Des de Corea a Venècia, de Rafalcaïd a Marxuquera recupera la decència i baralla de les cartes, la garbera.

Que continue l’espectacle... Amb l’home bala que la derrota no assumeix i el despatx no embala (Pista de circ 3). El panorama en la dreta guanyadora era que, tot i que triomfadora, no podia amagar la derrota en l’amargor i la sensació de tenir a tocar un poder que en la investidura els van furtar, després de quatre anys de malbaratar, fascinar, encisar, malpagar, endeutar i encrespar. Això els creava un col·lapse que els llevà de sobte l’orgasme, convençuts com estaven que Ciro venia a apuntalar, fins que els trobaren que el sentit del vot, via trucada de Barcelona, va canviar. Això, clar, els va trasbalsar: ofesos com estaven el creuer pel desert de la derrota iniciaven, sense estructura de cort ni faraó, del poder sense cap esglaó i amb milers d’euros penjant, públics o promesos a la Gandia no tan benestant, en els dies de la campanya electoral que els garantiren una folgada majoria social. Era un tot o no res i Ciro va dubtar però va actuar amb Arturo ofés: serà millor mossegar la pols de l’oposició que un nou govern (bis) posar en acció. Com ja hem vist de què era capaç no volem Gandia d’un pedàs, sembla que pensava. L’home bala estava apagat o fora de cobertura... fins que, passat el dol i amb els punts de sutura, tornà amb la dialèctica macarra i bolivariana amb certa soltura. La tropa estava baixa de moral però preparada per a la guerra interna i cabdal. 1 de malabars. Arturo, el del futuro: ens has deixat sense un duro. Arturo, el del futuro, ens has deixat sense un duro! Quebrats, fets d’un pedàs i sense possibilitat de filar en el sedàs un futur per pagar tota la quebra del teu festival. Un home bala vas ser amb oratòria bolivariana per despatxar el que et venia en gana a l’Alcalde Responde o la SER.

D’això no en queda res, el deute, la factura, no més, i si de cas el record de l’àlbum amb diners públics i de coutxé, un fum. Arturo, el del futuro, ens has deixat sense un duro! Mira que vas ser profètic en anunciar un retall eclèctic, que després, com les promeses del gallec, va durar el que l’aigua en paladar sec.

Poc va durar l’austeritat que et va fer guanyar en començar a malbaratar amb tot el que no tenies per a gastar.

Jo pague, tu convides, però les regles del joc envides com a destí final amb els espectadors mirant al cadafal.

Arturo, quin puro et van pegar a Hisenda en anar per a l’Ajuntament, com el teu compte, embargar.

Va de circ i de rialla sense gràcia, un poc canalla, l’home burló i xulesc que al circ sorprèn, prest.

Arturo, el del futuro, ens has deixat sense un duro! Per a l’oposició callar i els teus contentar només va caldre el preu del carnet com a únic a valdre.

Arturo, el del futuro, ens has deixat sense un duro! 2 de malabars. Arturo i el seguici: tot un dineral i un vici.

A casa dos-cents i comptes indecents la legislatura vas esgotar amb rècord de portades a emmarcar.

En l’Ajuntament, com un bolcall al servei de l’emperador del conte i el seu mirall hi havia despeses que suposaven un dineral per convertir el poder en una adoració servicial.

Quina poesia et faria sense calcular què valdria tanta coentor barroera!

Pagaren programes amb diners de tots, en remirar les factures comprovar-ho pots, deixant un forat de fang per tot exercici del poder dèspota, amb sang.

Arturo, el del futuro, ens has deixat sense un duro! Com un home bala a la pista del circ felí demanant la factura del pa i el vi amb què regares al poble amb gana.

El trident del poder: Víctor, Guillermo i Vicent feien el seguiment dels més de cent que, entre empresa i Ajuntament, passejaven sense més ofici ni benefici que el lluïment de la cort, l’emperador i el seguici.

D’aquell paisatge de milions d’euros en companatge, esta desfeta en la factura retreta del deute i la història del seu viatge. Quatre anys de trajecte que començaren a la vora del precipici i que ens deixaren vi, roses i vici com en l’aram del circ subjecte a molts metres del terra i el trapezi. Fou la triple carambola del tres en ratlla que consentí la trola i permeté facturar tota la palla a nom del gandià o de IPG, per si no cola. Del manteniment de la gent, del seu beuratge i substent, per a l’animalada de la contrada se n’encarregava l’Alcalde pacient.

Un grup nombrós d’acció ràpida i tarannà desficiós que alçava carrers sense massa diners omplint la platja d’esdeveniments amb un ‘coste cero’ per a babaus i silents. Amb una campanya pagada amb diners públics regada en forma de pagarés de l’empresa veieren que en l’escomesa els faltaren poquets vots per ser-hi revalidada la seua absolutista empresa. Dolor, estupor, cremor, amargor. No hi havia prou Almax per a la popular bancada en veure que la revàlida podia estar-hi fracassada en dependre de Palmer, del de Barcelona, decidit a acabar amb el balafiament i la testosterona.

Fou així com nomenà Gonzalo gerent, 3 de malabars. Arturo i el Camelot i dotà Javier Reig de poder omniscient societari, amb IPG com a principal deixant la resta de regidors per a l’aplaudiment de manera que ni Pilar, ni Marta, Bernardo, Pep o Luisa deficitari. formaren un grup d’estomac ple i voluntat submisa. Ai, Ai.

Res més lluny de la realitat, de publicitat oficial: No sols de balafiament vivia l’Executiu, el deute elevat havia esdevingut astral, propens a l’opacitat i la foscor procliu: tant si li preguntaven quant havia costat el havia triplicat de l’empresa i la casa el personal, tots els events de la Platja i les obretes calia pagar concessionari com si per comprar unes boleres el titllaven de i amb un parc aquàtic feien de tot això oblidar. visionari. Anaren amb flotador, dopats i amb certa coentor No donant informació a l’oposició a una campanya on venien certificava la seua messiànica visió que amb el parc aquàtic americans atraurien d’un poder plenipotenciari per deixar milions, de cent en cent, amb mà de ferro i verb incendiari. què importava qui pagara o quina foto oferien. D’ahí el camp de golf o les inversions Per a tot això empraven un Camelot societari a coste cero però de molts milions semblant al de comprar i vendre però mai fabricar per fer vore que la Platja podia dinamitzar i Gandia, amb places i movent escultures, que amb la seua magna visió d’empresari volia exportar a un Ajuntament que venia a remodelar. rescatar. oh, artista de circ, havent-ho convertit en deficitari Aplicant una política de padró restrictiva ara calia investigar si en l’escomesa tot era i mossegant els dissidents amb la geniva arbitrari... anà aplicant un tarannà personalista no pagant els bancs i esdevenint peronista. IPG se’n deia el niu on dibuixaven parcs o ciutats agroalimentàries Quatre anys d’obligacions incomplertes sabent també que serien igualment deficitàries i amb les caixes de tresoreria ertes creant d’il·lusions i promeses falses un ingent riu. calia presentar un balanç ni que fos mínim fent veure que presentava un cost ínfim. Amb tota esta contrada de cabòries i deliris la campanya muntà exponencials ciris i trampes d’Arturo i la bancada.

Donava igual si el partit Social de l’ex socialista o un ex Compromís posat a futbolista: la política eren les matemàtiques per arreglar la partida abans que les gramàtiques.

Oblidaren les ordinadors fent ús dels humans rigors de voler pixar a la matinada per tal de fer a la informació una netejada.

Partida arreglada, oposició silenciada, televisió comprada, bitlletera (quasi buida) disposada.

Amb el mètode Bárcenas i les portes tancades deixaren les contrasenyes bloquejades.

Dolor, estupor, cremor, amargor. En mans de Ciro estava revertir l’escenari de guerra en, a última hora, oferir un govern de l’esquerra capaç de pagar i assentir. I vaja si ho féu... En la investidura necessitaren punts de sutura amb què taponar la ferida que els deixà el vot de Ciro escrit amb cura. Amb cara d’espant assumiren la idea poc edificant de buidar ordinadors i despatxos amb cura de no deixar res als calaixos.

Del trapezi al precipici, amb tot, arribàrem a una nova escena, en la corda fluixa i milions a l’esquena. Propaganda disposada, d’aparador engalanada; Ai, Ai.

Que continue l’espectacle... Amb les feres, el bestiari i el seu abecedari (Pista de circ 4). Conformat el Govern, calia les feres domar amb l’esperit de la cessió i sabent pactar. El seu peculiar abecedari malentès podia suposar un calvari, però assumit amb encert, podria domar el bestiari. En la pista de circ en què s’ha instal·lat l’Ajuntament, hem fet un exercici conscient, d’equilibris i malabars, per extraure, de cent en cent, els milions o les raons que justificaren el canvi o que criticaren el simple recanvi. Partidaris i detractors, crits i plors, tot cap en un govern plural de vegades massa coral amb opinions diverses, interrogants i moltes controvèrsies. Cal aprendre l’abecedari de noves formes de fer política amb este bestiari, entre el rebombori de sigles i el casori entre formacions diverses que provocà a la investidura controvèrsies i anteriors converses. Govern de coalició, coalició de partits, de sigles enfits i cultura del diàleg són d’este temps el nou decàleg. Tot i que el governe el bestiari amb feres que són del futur, les nostres quimeres. Conformat el govern entràvem en territori erm: el de la necessitat de dialogar i la imperiosa voluntat de pactar. Territoris desconeguts de polítics porucs que temien la conversa transformant la polis en perversa. De tanta sigla, força i trencaclosques com conformava el nou executiu calia interpretar amb diminutiu la complexa política per no guaitar a fosques.

Més Gandia, coalició de partits, i els Socialistes, ja no dividits, formaven l’executiu amb suport vital de Ciudadanos, i Ciro amb criteri cabdal, contra el PP de Torró i el seu percal. Les feres per domar entraven per tal de llaurar l’herència erma amb convicció ferma. Es requeria per entendre un bestiari on poder vendre les meravelloses improvisacions d’un govern d’encontrades sensacions.

Deien que tenien la platja abandonada i que el Centre pel Nadal no tindrà cavalcada perquè el mandra és que no hi ha diners o que tenen nous i distints quefers.

Ja sense la Cafetera la massa ha entrat en guerra pel canvi de banderes a rotondes o els colors de ‘Gandia’, qüestions fondes.

Amb la nova cançoneta agraïxen de bestreta la paciència de la població esmorteïda amb el doble d’impostos fregida.

Amb cara d’estrenyiment pels disgustos i el dolor afligit conscientment han comparegut els portaveus dissipant aquells que els acusen de ser massa veus.

Perquè al temps que el Pla d’ajust aprovaven amb cert i madrileny disgust inventaven mesures d’austeritat on abans s’imposaven diversió i destrellat. Però per què no tenim concerts si a l’estiu volem els turistes de gaudi coberts! per què no, esdeveniments tot i que del taló sense fons ja n’érem conscients! Tornar a la festa amb ressaca suposarà traure diners d’una saca que ara ingressarà amb la pujada d’impostos però ens farcirà de disgustos. El govern d’esquerres ha estat malmès i per la impaciència detès a causa de la brunet mediàtica o la popular mobilització frenètica.

Crítiques, rectificacions i desencerts en els primers mesos de passes pels deserts de la caixa erma i a la butxaca el pessic sense temps ni gana de remirar-se el melic tot i que els vaticinen descens als inferns. Com interpretar un regidor en bici o un assembleari de la plaça reconvertit en representant institucional és dels nous temps tasca fonamental que caldrà fer amb traça. Per domar les feres caldrà abandonar les quimeres i els vells vicis d’una època vella que hem abandonat en esta senda novella. Hi ha uns requisits que cal saber per treure sucosos profits a les anàlisis d’una nova legislatura els resultats de la qual guaitem amb cura.

Requisits per al bestiari. Una domadora (de Gandia o de fora). A les feres les governa la domadora convertida en recaptadora de l’erari erm de principis i diners. Convertida en Alcaldessa ha emprès el lideratge d’una escomesa agranant primer entre els egos. Fidel lluitadora, jove i batalladora, diuen que per la Diputació demanadora. És esta distracció que els contraris creuen pels aparadors afició la que li genera aflicció. La seua primera missió va ser amb Montoro sellar un Pla d’Ajust que criticaren per submissió. Des d’aleshores fa col·lecta, així com és de selecta per revertir la quebra i la frustració. Imposat l’ajust aplicà austeritat no sense als anteriors gestors haver atacat.

No ha estat culpa nostra però cal llevar-nos esta costra de deute i rebombori. Feta la nova recaptació calia fer uns pressupostos adaptats a l’ajust del Pla. La domadora posava ordre entre les feres i el desordre tot intentant entendre el nou llenguatge. Candidata socialista, hereva i novençana trapezista, obtingué l’esgotadora investidura. Compartia mèrit i foto amb la Vicealcaldessa, accionista a repartir pastís de l’escomesa amb certa indissimulada peresa. La domadora té el vici de no saber domar el seguici intentant resoldre enigmes i marrons. Es pregunta per això on botons Han estat estos anys les correctes decisions Mentre invoca la devota paciència. La domadora no perd el pols perquè el regust del triomf és dolç ivol tastar-lo, tot i haver quedat segona.

La jugada redona la dugué a l’Alcaldia tot i no saber encara el que allí es decidia.

La senda novella que ha traçat la política de les places senta a l’Ajuntament les noves bases.

Què tindrà, la domadora, en exigir com fora una solució a l’amargor: el poder no perdona.

Per això les sagrades urpes serviran per expiar i apartar les culpes: cal parlar-ne de responsabilitats.

Una pantera negra (llepant en l’amor i De tots els destrellats en la guerra) el més comú és el dels pecats com els que a Gandia cometeren els vells vicis. La pantera Lorena ha deixat el bipartidisme Amb comunistes, nacionalistes nét com una patena. independents i marxistes ha completat el puzzle dels possibilistes. Sols calgué un colp a la taula sense no traure massa les urpes: Acusats de rojos secessionistes ja no colava del PP ni del PSOE la faula. ha entrat la guerrera pantera en clamorosa guerra. Presentant la nova assemblea Fent valdre la seua traça com un grup que del carrer les peticions conrea contra la proverbial burrera aconseguí rèdit i èxit en l’intent. té adjudicades sucoses peces de caça.

Vella i de sobte nova, sempre pacient, Lorena la nacionalista ha mudat com el vell funambulista.

Lorena està per manar sense confessar si amb el PSOE vol acabar ja que l’Alcaldia li van negar.

Líder de la corrent ve a posar en coneixement que qui mana és, sobretot, ella.

La pantera guerrera ha marcat la senda drecera; caminant de fons, llarg caminal.

Pel camí, les pedres que és el que té que perdes el trellat o el prestigi.

La pantera no és una quimera: tremola, PSOE, comença la guerra.

Per això les més de les vegades fica ordre a les contrades quan Xavi arbres planta.

Una moneta maneta)

Si és Nahuel el qui amb una mesura ocurrent canta o Alícia la que unes terrasses de bar espanta, ja va Lorena al rescat de la xicalla. La pantera amb urpes no mai expia les culpes parlant claret al grup de regidors. I, per si queden temors quan Laura amb els llibres revoluciona, allí està el criteri ortodox: mai desentona. Hi ha harmonia en abundància però la germanor és una mancança quan amb el company s’entra en competició. Tot i que la general visió és que hi ha trellat i enteniment, compte: la batalla sol ser pacient.

(amb

Ciutadans

No prenguen la mona com una vulgar broma perquè el tòpic sempre desentona. Ans al contrari entenguen a Ciro, decisori, com a potent i solvent adversari. Ha ajudat un govern d’esquerres però se’n penedirà si erres perquè sempre ha de justificar la investidura. Si necessites punts de sutura, a banda del Pla d’ajust i la condicionalitat, la mà del seu grup has de garantir amb cura. Per això Ciro és cabdal entre les mesures d’ocurrència astral o les que imposa el trellat que cerca. Polític de vella fornada de la mà d’una nova gentada ànsia, camisa blanca, noves conquestes amb gana.

En el món a l’inrevés d’este segona transició promesa ha encetat l’escomesa.

La mona fa d’equilibrista en el món a l’inrevés a què el dictat popular ens ha sotmès.

Pensava amb l’abstenció potenciar la continuació del tauler establert.

Per això garanteix ser continuista amb la voluntat dels seus principis per no tornar –i no poder—a fer nous comicis.

Però una cridada de Barcelona canvià la titular de la trona i el color dels designis del govern. Amb l’esforç de la contradicció no quebrà la convicció de fer el millor per a la seua ciutat.

I si les profecies auguren guerra Ciro s’alçarà de terra per inventar de nou la cautela.

Amb el futur condemnat i les pressions del terreny vedat anà fent des del seu solitari escó. Compte amb la situació de pensar-se el vot en situació entrada la legislatura. D’eixa moció de censura parla el circ de la nova legislatura en la hipòtesi de la incertesa sense cura. Les mones a la pista, tot i que fan riure a simple vista, imposen el seny que es necessita.

La mona equilibrista ha esdevingut hàbil malabarista fent que vol dreta deixant fer l’esquerra de bestreta. Una tigre siberià (amenaçant amb la moció que mai negocià). El tigre siberià des del costat de la maldat desfà: a totes les famílies hi ha ombres. La del circ té gana i caminant com una fletxa aprofita a conveniència qualsevol escletxa. De la sang i la suor fa necessitat i camí per al general estupor.

Amb l’amenaça de la censura nega la sutura de la ferida de la investidura.

I sí: pactar és cedir però ho han confós amb patir ara que en política es fiquen a parir.

Les urpes del tigre actuen quan els principis devaluen un debat reconvertit a circ.

I ahí està afilant la pota sense assumir la posterior derrota la fera ferotge.

La família popular acaba de captar els models de la fera.

Sense rostre ni lideratge ha d’esclarir la batalla interna que els deixa la victòria incerta.

Fera ferotge, el temps en el rellotge: la legislatura apura.

Esclarir si Víctor o Vicentín, si el delegat o la Senadora: qui posarà a les urpes rostre de persona.

Fera salvatge per redreçar el companatge i recuperar el poder.

Fera ferotge arrapant el fetge.

Fera que mossega tot el qui no combrega amb els seus modals de brega. Fera popular: el ramat de centre cal espantar, però com siga s’ha de tornar a manar. Fera gandiana: sense massa gana fabrica duel on hi ha desgana.

Este és l’abecedari del govern incendiari per poder entendre el nou bestiari i l’esquema mental del seu poder decisori. I si us ha vingut de gust escoltar este relat precís i just entendreu l’alfabet del circ amb el que es mou el bestiari municipal.

Que continue l’espectacle... Amb diana on fer Diana (Pista de circ 5). La política no és, com pregonà March de la vida, un joc de daus, perquè darrerament el seu llenguatge serveix per tallar claus. És, més bé, la pista on els malabars deixen pas a espectacles perillosos i sagnants. L’oposició juga a fer diana i el govern de Diana tria qui serà el blancs dels dards, llir entre cards. L’oposició i el govern abonen un terreny erm que, amb independència del resultat, sempre dona el partit per jugat, perquè sol ser igual, legislatura rere legislatura. Un joc, diuen, de la vella època, però que a la política municipal té una mica de sainet nupcial, tot i que s’adorne de farsa teatral i se l’acompanye de violència verbal o escenificació i exageració espectral. Entre declaracions i rectificacions, premsa, media i platós, hi ha la política escenificada que ha fartat la gentada. Però també la que amaga arguments, per a incòmodes, silents o impacients; la que encara refuta i debat, i la que a coure es bat lluir entre el tuit, la simplificació o la citada exageració.

Soler el dofí havia esdevingut el botxí quan una gran Púnica convertí de nou Gandia en única.

Ahí estava el govern de la confiança: a les portes d’haver de pagar fiança perquè l’Audiència nacional decidí per la sagrada voluntat del personal.

Quatre anys de portades ens feien reeixir en les contrades amb l’espant de testosterona i el Shore, que en no res afona.

El dofí que creia tenir aplanat el camí esdevingué també sospitós entre un tumult esgarrifós

Donava igual si entre el percal la UCO interceptava gravacions que emmanillaven les suposicions.

De converses, gravacions, cares ‘B’ i reverses plens de suposades comissions.

Enmig de la situació no quedà més solució que esdevindre en líder impostat quan el natural tenia el comiat marcat.

No saben que l’únic miracle de la nova era és saber cloure l’espectacle si la paraula s’ha fos, i ja erra.

Actuaria així de portaveu i la seua nombrosa però derrotada bancada sentiria del politòleg, prodigiosa veu en tan tensa i forçada situació mediatitzada.

Fosos estan també els confosos ciutadans que han mirat que gairebé hi ha desenes de polítics ignorants.

Encengueren els mistos de la legislatura sense els habituals punts de sutura en un debat que a rebaixar la crispació no gosava mentre la caixa els deutes engreixava.

Ignorants perquè no han entès el missatge malmés que esta nova sacsada ve per canviar irreversiblement la contrada.

I ahí estan, com a xiquets fent valdre que ja no volen bolquerets amb la ciutadania enfitada de la tertúlia amb el ‘i tu més’ ensucrada. Semblen encaixar boixets quan afilen arguments de xiquets però no són conscients de bestreta que el públic odia la retreta. Tot i que es tracte del circ no els han convidat a la pista i fan dels equilibris del malabarista un fracassat exercici il·lusionista.

Una gentada, de mil en mil, ha descompost el vodevil en fer creure que l’espectacle era de dos, i si hi havia un més, un miracle. Han aparegut Podemos i Ciutadans i la cosa, amb més mans, ja no depèn dels actors d’aquella guerra: qui no s’adapta, mor i erra. Li han dit final del bipartidisme, política emergent o poder, emponderada la gent. no era altra cosa que cataclisme.

Per això des del clatell el tirador i la víctima observen el terratrèmol que ha sacsat un panorama abans benèvol i ara els deixa a la vora del rastell. Cataclisme exacte, joc de dos, acapte, bipartidisme extint, IBEX patint, PSOE (sense Sànchez) marcint, país infartat cercant pacte. Joc envellit, dard caducat, propòsit enverinat, objectiu defallit, Diana en l’atzucac, atac desvergonyit. (Ciutadà enfitat). Prieto i Soler en la revenja escenifiquen el sistema que penja dels canvis socials del tauler semblants al públic expectant a l’actuació entre el perill de feres bramant. Si el món és un circ mediocre la política ha esdevingut infern pobre que nota les tremolors i sacsades d’un règim fet per a les contrades d’una generació de sagristia i canelobre.

Ara que la nova era, en el ventall, ha obert una finestra, com un espantall, alguns han fet de la gresca proverbial un insignificant i silent rite ancestral desapercebut per a l’espectador d’entrada general. Tot i això al proper Plenari hi haurà baralla, com prèvia al casori, on amb solemne i pactat rebombori els representants pacients se’n diran, de paraules, per cents. L’auir ja és d’ahir, i el deute està en boga perquè el regidor d’Economia es desfoga amb factures que sagnen com un tir. En la retreta Soler i Prieto pactaran la desfeta dels temes de pretèrita actualitat que han tornat a l’atzucac en la legislatura/era que s’enceta. Temps de donar en la diana amb dards, si els ve en gana, que en això consistia l’espectacle; hui, sobreviure, miracle.

Que continue l’espectacle... En la Federació, l’equilibrista i en el Museu la gestió (Pista de circ 6). La Federació va viure també un procés electoral que no l’allunyava d’un circ ancestral, on la candidatura de Telmo va patir per la investidura amb ferides i arrapat que els imposava una nova candidatura primer d’amagat: Telmo contra el Zurdo, del Grau, de les falles antic conegut, després d’un Congrès amb discursos vençut. Instauraren una baralla per fugir de l’antigor canalla i es dotaren d’un sistema de primàries exemple contra les cabòries dels mateixos partits, que aplicar-les no volien per si trontollaven els seus aparells i se’n defugien. Els fallers gandians duien entre mans un sistema innovador que als foranis i als mitjans resultà captivador: un faller un vot, si és que del cens el teu nom no hi havia pegat un bot. Els fallers, al servei del públic delicat, es constituïxen en Federació per al debat i l’organització de la festa en la ciutat. De pública concurrència és que es necessita paciència, sobretot si cal amb mestria gestionar, i també saber-ne de ciència per traure el càlcul dels suports per tal que de les eleccions n’isquem forts. Convertit en President, després de sofrit Secretari, amb les lletres del Museu és pacient, albirant una solució per al rebombori: un continent ferit, el pagament constrenyit i l’edifici entre polèmica i entredit. Les falles, que quan no són circ són equilibri... Telmo, abans Secretari, ha encetat l’electoral abecedari de la Federació sumida en transició. Les falles són circense espectacle si no ocorre el miracle de la unió sense cap tipus de discussió. No sol ser exemple un món amb poc temple que sol arreglar amb cassalla el que l’Assemblea no calla.

Amb rebombori les falles són equilibri entre la crítica conscient i el debat pacient. Els equilibris de malabars contra aquells que, com els calamars, fan de l’amagatall el lloc per a la ferotge crítica i l’espantall. Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista.

Fan de l’Assemblea el lloc on es conrea la crítica de bar per al vertader debat espantar.

Fa equilibris amb presidents, escull números i els canta amb suor, paga factures i mira els diners anar amb estupor: les falles són sacrificis conscients.

Però són, alhora, possibilistes de cara a fora, imaginatius i inventors de nous actes i lluentors.

Per a l’electoral escomesa incorporà de fallers, nova remesa contra ‘El Zurdo’, del Grau marítim, en un Congrés novedós i legítim.

Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista.

En el temari estan les comissions i els problemes amb la burocràcia o el poder subsidiari i l’etern amb els diners que cremes.

Vencedor del procés electoral esdevingut cap a fora exemplar d’un faller, un vot, espera no caure definitivament al clot. S’acompanya de Santi de la Vila, de Ximo, que treu la calculadora, de la Secretaria sempre amb jurats previsora i de noves promeses a les que diu: espavila! Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista.

Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista. La pretèrita Junta local va deixar en herència cabdal un edifici singular que ara costa malsons pagar. Un Museu Faller enveja que fins i tot la imitada València desitja però que Gandia no pot sostenir, que va mantenint per la magna obra no menystenir.

Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista. Fent cas als crítics presidents, posant ordre en l’Executiva ha posat el turbo amb la directiva d’encetar canvis no se sap si adients. Volen una Crida nova i han revitalitzat la Germanor: no suposa dir que s’innova si es diu que els diners necessiten amb amargor. Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista. Les falles i la bombolla d’un món que trontolla sense al·licients ni publicitats: sols prèstecs i factures que els tenen capficats. Com pagar del Museu l’edifici, la hipoteca dels casals, altre suplici, com sobreviure a l’exercici si fa mil anys que nedem en crisi. Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista.

Com, també, fer front al crèdit si ja no hi ha publicitats i el rebut indica dèbit. Com, tenir els comptes quadrats. Com omplir la manca de subvencions perquè ja no hi ha de diners, oficials injeccions o escenificar un monument grandiós si en crisi a les falles la riquesa és cosa de dos. Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista. Com posar d’acord mil opinions i un criteri bord si els actes són deficitaris i els diners ja no entren, deutes centenaris. Com dir que el Museu tot s’ho endu i ja no hi ha per a festa? l’estat d’ànim per eixir d’esta i tenir l’esperança per conquesta... Ha arribat Telmo l’equilibrista ungit en trapezista que espera per sobreviure a la pista.

Renàixer de les cendres, la lliçó de les primaveres tendres que ha llegat a l’eternitat el miracle que el cicle del foc ens ha ensenyat. Un miracle proverbial que Telmo i la FdF necessiten com a lliçó cabdal contra els mals designis i tots els negres indicis. Fent equilibris que suposen sacrificis per previndre negres indicis. Fent com el trapezista, acollint en pista el crític i l’optimista. Fent malabars, escoltant crítiques dispars de presidents valents. Fent jocs de daus per sellar les paus sobre conflictes menors. Fent de la paciència, ciència: de l’espectacle de la calma, el miracle.

Fent de domador de les feres de la por que sempre tenen alguna bofegada a dir. Fent de la Junta Local el cabàs, el sedàs, el percal on lluïxen els ‘ja t’ho vaig dir’, dels setciències i els qui mai varen predir. Ha arribat Telmo l’equilibrista: feu lloc a la pista perquè duu flors i quina.

Que continue l’espectacle... Que començà en la investidura, i que dura, i dura... (Pista de circ 7). L’espectacle va començar amb Ciro i el miracle. Dos hores abans de la investidura, Més Gandia sagnava per la ferida i buscava punts de sutura: celebrava una Assemblea per decidir si a Diana en Alcaldessa convertia, perquè ja sabien que qui decidia, un partit de Barcelona, havia dit que el seu vot a la socialista dona. Hores de frenesí pensant, perquè sí, per voluntat de Ciudadanos, que els quatre anys de Torró havien acabat amb tots més cremats que el carbó. La investidura és la crònica de l’espectacle, que encara dura, i que parla d’un miracle, del poder nou, investint el govern d’esquerres després de quatre anys de testosterona, xonis, coentor, balafiament i algunes coses inconfessables, què més dona. Amb els vots de la majoria es conformà nou executiu, i el PP fou la majoritària minoria en actiu i enviada a l’oposició, amb la queixa i sense cap més acció. Des d’aleshores, amb gran o poca categoria, salten a l’escena els temes de sempre de Gandia, nous i recurrents, polèmics i absurds, importants o intranscendents. El vodevil de la gestió pública, que duu de l’antipolítica la rúbrica. Les eleccions municipals presentaven dos eleccions cabdals: o parc aquàtic amb banyador o contenció en la despesa sense flotador.

Amb el dogma i mandra d’un Alcalde superb i molest la ciutadania necessitava un gest per voler seguir pel camí o tòrcer.

Nedàvem en l’emergència però érem tan ignorants que no sabíem, amb tantes mans, que a la ciutat tenia una urgència.

Calia decidir si la majoria popular enriquir, engordint-la amb una rastrera de vots o canviar-la, que també pots.

Si volies espectacle només havies d’apostar pel Maremàgnum i els saraus a fiar en el cost zero, que només era un miracle.

Amb l’empresa pública on estava el ramal de la Púnica agafaren com a meta única finançar la campanya electoral lúdica.

Així gastaren a mans plenes en maquetes, infografies i favors a desenes endollant personal afí, mantenint la militància que abans patí.

El Partit Socialista encara dormia el malson de la derrota per haver ficat algun dels 28 anys la pota i anar al racó de pensar que se’ls hi requeria.

Multiplicaren els milions deixant el sobrant de factures als caixons gastant a mans plenes en campanya, saraus i concerts a desenes.

Amb una candidata novençana, Diana de la Junta Local, assumiren el control general una generació jove. La suma de les dues lideresses no fou suficient si per la victòria t’interesses: l’esquerra gandiana sumà però sense gana.

Era la Gandia del festival que havia convertit el gore en pèrfid Shore de testosterona i múscul cervical. Amb eixa elecció la ciutadania mostraria la satisfacció amb el govern de torn o l’esquerra recent eixida del forn. La més esquerra de les esquerres batallava la majoria absoluta patint a les esquenes una campanya sense prime time i bruta. Decidí constituir una assemblea per unir el que per separat conrea fent Més Gandia i de la suma, el camí que tria.

Fou Torró el popular qui amb cubata i fanfàrria aconseguí captivar i pensava comptar amb el color taronja per seguir xuclant de l’erari a mode esponja. Però en matemàtica bàsica tretze sumen més que dotze i corresponia, amb tota lògica, intentar per la investidura la lluita ferotge. Com en exercici de mim tots entonaren un cant prim que acabà decantant el vot cap a l’esquerra de calbot.

A última hora i amb tristor assumiren el poder amb estupor els del catre de la legislatura ominosa contra el Torró que, derrotat, atinar no gosa. Mim, patim, cant sublim: Gandia de la nova legislatura una era inaugura amb assumptes podrits i nous, d’envergadura. Cant de mim, cantem la realitat perquè encara existim. L’Auir ja és un tema d’ahir. El tigre fet mosquit passà d’enfit a emplastre. La Púnica fou la primera sospita, però no l’única.

Deien IPG i moria un gatet amb la butxaca buida i el monyo net. Les urbanitzacions de Marxuquera eren el que era. De la Platja i el moviment en parla un fum de gent: concerts no hi ha; mogudes en van fet. Alguns la veuen morta: han eixit per la porta inversors americans i katarís. Les ajudes socials diuen que són cabdals: tenim la mateixa fam... De la pobresa: ni gas ni llum, en donen compte de famílies, un fum: cal anar-ne alerta amb els impostos. A la societat qui no es pague el cobert se n’anirà amb fam i ert: ja no tenim per a fastos.

Del deute consistorial en donen fe els plans d’ajustos: objectiu sagnar-nos a disgustos.

Política incendiària de Facebook i tuit per deixar l’argument cuit.

No hi ha una coma per al vertader responsable; de nou el ciutadà pagador inefable.

Baralla de xicalla que no admet rialla ni el rebut de devolució.

No en tenim per a Urbanet i fan una reducció improvisada: es guanyen una visió criticada.

Política per a la contrada afí i minoritària: el que abans era ‘endollada’.

Els usuaris volen parades; els majors, abonaments, per què han d’esperar més vegades?

Han fet obres de la Diputació: l’única forma d’alçar carrers si estàs net de diners.

De la reducció improvisada a la crítica dels usuaris ferotge pel tancament del Joan Climent gens argumentada.

Han incomplit la missió de buscar turisme alternatiu: el model sembla el passiu.

Si ja no paga la pública empresa no tindrem Pare Noel i la resta dels fastos no ens correran presa.

Han suportat protestes de veïns desvetllats i hostalers revenjats.

Criticats per buits, per tindre Gandia queta al·leguen sols la desfeta.

Busquen eficiència reduïnt serveis: acaben vessant dels usuaris la paciència.

El mandra del diners no en tenim es contrarresta amb els qui patim els impostos i les taxes. i del foc, les brases.

Cerquen ajudes socials mentre els acusen de menystenir assumptes estratègics i cabdals.

No han fet Pare Noel: pregunten per això si hi haurà reis Mags que amb les varetes ens facen la boca mel.

Com la que, de vegades i cíclicament, repetix sense fonament que hi haurà moció de censura.

No hi ha il·lusions i han marcit també els il·lusionistes: vivim temps de rumors i confusions.

En el fil fent equilibris de govern hi ha una espasa, un temor etern.

Han aconseguit transparència en fer pública coneixença de deutes, hipoteques i complaença.

Si hi haurà censura ho determinarà la cordura dels pactes a nivell nacional.

En un Portal reduït han obligat a publicar les titulacions útils per fardar.

De moment un impossible, una quimera, una dèria, una cabòria.

De la opaca opulència a l’etapa de la pública concurrència: els modes no són sols d’estil.

Però un altre dels exercicis de mim contra tots els precipicis d’esta legislatura de pactes i consensos.

I si de modes en parlem s’han acabat els VIP i reservats: ara són com la resta de combregats. El PP es queixa d’improvisació i marasme: de repetir que podria governar no deixa. Si són temps de confusions, remors i desil·lusions és perquè també ponderem sensacions.

Observa este recital un cos demencial d’artistes, malabaristes, fulanes i trapezistes.

L’acompanyament ha balafiat un temps que els havien regalat que, com a bé preat, servia per a la cívica acció de voluntat.

L’acompanyament el fan, de manera conscient, dues dones gegants que semblen pregar amb les mans.

Amb moviments funestos pocs i erràtics gestos s’engrandixen ballant una coreografia d’un món que se’n va anant.

Els observa sense entusiasme un pallasso gegant fent com que el temps li ha xuclat cada instant convertint la seua tasca en desastre.

I mentre, jugant, la innocència de la infància que no sap que el món de l’abundància és part de l’estafa que se’ns va acabant.

Semblen perfecta metàfora del circ imperfecte d’una ciutat que enlluerna amb els tresors que atresora però és incapaç de fer de la seua ruta una realitat.

Crisi, li han dit al joc, de qui amb els diners juga amb foc per redistribuir el tauler fent de la riquesa un propòsit en lloguer.

Se li han perdut missió valors i condició entre el joc d’enlluernar i el vell propòsit de captivar.

Estafa universal en forma de circ ancestral per representar els papers de la gran obra que és la nostra vida en escena i ben pobra.

Com si d’aquella desfeta la feina haguera estat retreta i ara tots fórem un espantall del passat pretèrit i fracassat en el mirall.

Deia Shakespeare que som mers actors d’un món universal ple de temors on amb el guió volem espantar pors abans que la nova era ens traga i cobre els plors.

És això, la nova era el que ve a dir-nos que res és el que era fent sentir com a nous vells comiats on et dols i et cous. Que comence l’espectacle o almenys continue. ens cal més que un miracle que amb la ficció la realitat avalue. Amb este propòsit i sense neguit lluitem contra el mediàtic enfit de les pors anestesiades i els anhels de futur perduts en altres contrades. És el propòsit d’este monument en forma de lliçó conscient amb la rialla per única revolució i el bategar com a única lliçó. Farem camí i saó en pujar cada esglaó d’esta nova passa, camí que anem fent amb traça! Món de circ, ciutat en la pista que actúe el domador abans que el mim: ja és hora de l’acció del trapezista!

Anem, que ja és enjorn. Anem, que a la taquilla guarden torn. Anem, no esperem, la paràlisi ens courà al forn! *Totes les opinions són de ficció excepte les invitacions a l’acció.

Autor: Jose Manuel Prieto

Artista: Erik MartĂnez Moncho

Tikal â&#x20AC;&#x201C; Prado. Tresors maies.

Tikal. Tikal És una vella fortalesa que té la història detesa en el seu ambient senyorial. Un jaciment certament sorprenent cor de la història maia i capital que al poble atreia. Un poble ancestral que tenia com a objectiu cabdal conrear la terra com a tresor i resar a un déu contra la por. La precolombina civilització va encetar tota la seua acció per oferir al món l’esplendor d’una època nova amb cor. Conreaven terres fèrtils baixes en sal i amb bons aliments contra tots els turments del temps o les inclemències de llocs desèrtics.

Amb rica fauna i flora sense importar quin déu adora la història d’un poble immortal és per a nosaltres lliçó honorable de recital. La seua història torna a brillar perquè pretén, en reviure, al Prado fascinar. Prado. Plaça guanyada a la muralla quan la ciutat tenia la batalla contra el traçat de la història i de la modernitat alguna cabòria. Antic prat de fruita amb crits de venedors de bon matí, s’hi aturaven burros, cavalls i un rossí amb el producte cap a casa a corre cuita. També amb rica varietat de producte de novetat, mostra el cor de la ciutat oberta a terreny abans vedat.

Del Prado sorprén una època que també s’escapa a la que la xicalla atén: conté un relat que atrapa. Amb carros vells indicant un camí novell véiem homes a la taberna quan a migdia el sol enlluerna. Dos llocs units per la història als que a la jovenalla fem memòria: animals, tresors i joies, xocolate, or i beuratges. La seua història torna a brillar connectada amb la civilització maia perquè pretén, en reviure, al Prado fascinar. Dos llocs, una unió: magistral simbiosi, màgica connexió. Dos pobles en el fil de la història que conreen la memòria. Per això des del Prado en devoció a l’antigor pretenem relatar una història més vella que la picor.

Xiquets i animals. La història d’una societat que tenia com a bé preat el respecte a la natura i elevava els animals a categoria de cultura. Un gosset representa en la història que al Prado alimenta l’estima consentida d’un poble cap als seus animals garantida. Explicarem a la xicalla que no s’admet tracte canalla o que en prova d’amistat consideraven els animals divinitat. Parlem també de la natura la conservació de la qual hi era a la cultura, garantint a les següents generacions que la conservació n’estaria en les tradicions. Tenien també respecte per la infància i en consideraven ignorància parlar de futur sense la consciència de créixer segur. El respecte a la xicalla que anava en la contalla d’un poble valent: digne i de la memòria conscient.

El valor de la innocència, de bestreta el de l’honor en lluita contra les faules de la por en cívica i cultivada consciència.

Amb un xiclet esclatat donem per suposat que gaudeix de l’oportunitat de diversió sense més entrebanc que l’obligació.

Apareix menjant xiclet, un invent de la humanitat, un petit xiquet que al nostre conte ha tingut oportunitat.

Suposem que té amics i escola, que per les malifetes i les rinyes plora, però el fem innocent convençut de les lliçons per a les que encara no és conegut.

Conta el menut sabut i amant del gos pelut que creix en harmonia amb tot el present que el seu pare volia.

Fa de la contalla la seua lúdica rondalla en ambient de creixença amb mims, estima i complaença.

En el llegat no l’han convidat a l’atzucac de triar entre el progrés o del benestar, un retrocés.

Un poble descregut però per les creences vençut, que adora els déus als qui confia els adéus.

Creix en pau i fa del seu cau el lloc on corren animals i gossos, tots amb la natura són confosos.

Que cerca en l’encanteri la solució a la vida i el seu misteri i en fa de la superstició assumida rendició.

No és un lloc ideal però sí un resultat proverbial del futur que els volgueren llegar els qui abans d’ells van arribar.

Per això causen admiració els qui, amb l’autoritat i la devoció, esdevenen figures sacralitzades fent del ritual escenes teatralitzades.

Els xiquets admeten bocabadats que han quedat fascinats pels encanteris , pel seu alè de misteris. Els xiquets del nostre conte que no juguen amb l’entorn s’han desvetllat enjorn per vore les accions del xaman prompte. Amb pòcimes i beuratges recrea papers on vistent tratges que il·lusions òptiques els fan viure experiències tròspides. Han decidit menjar mongetes mentre, amb les mans desfetes, el bruixot del xaman fa acopi de beuratges amb receptari propi. Mentre mengen roses miren il·lusionats totes les coses que els ha promès el bruixot en moure una mica el cullerot. Va de màgia, superstició i natura una escena que la història inaugura i que ha suposat al nostre llegat un poble inexplorat.

Xocolata i or per als déus. Són productes divins aquells que gaudixen els botxins del temps o de la història que no protagonitzen les planes de la memòria. Oferixen els millors productes que atresoren i conreen als reductes on mostrar delícies divines que al tacte al paladar endevines. Organitzats en tribus disposen els seus propis ritus on hi ha espai per a les obligacions però també per als plaers de les ocasions. Cada grup ofereix el que creu que mereix com a ofrena divina que sap a glòria beneïda. Oferixen xocolata amb complicitat grata als caps i les divinitats, les tribus i les seues capacitats. I per a plaers monetaris els qui oferixen productes pecuniaris de les transaccions comercials en la seua cultura cabdals.

Estimen l’or negre però també el monetari per a la seua herència no decebre i contentar el bestiari. En les seues ofrenes lleguen per desenes les elevades peticions en florides oracions. L’or de la civilització ocupa de la història un important racó en l’imaginari d’un poble generós, agrícola i atzarós. Colmen d’or els caps i els doten d’acaptes de les collites o dots, els intercanvis o els tractes. L’or oferixen al déu que enlluerna consagrant en la terna la moneda i el plaer que gaudeixen. Colmen de plaers aquells lliures de quefers enlluernant amb tresors que els calmen les pors.

Un món per descobrir. De tot un poble és gesta emprendre la conquesta de noves terres i missions on deixar viure noves generacions. Amb barques i amb acaptes han fet el camí sense recaptes creuant jungles i rius amb què arribar i contar-ho, vius. Amb la conquesta assenyalaran amb gran festa, boato i circumstància nova terra fèrtil en abundància. Un nou món per descobrir i el que encara queda per conquerir als mapes d’un planeta que encara creuen de terra planeta. Noves empreses amb què sufragar el cost d’un poble al que alimentar amb xicalla llaurant la terra o cues de mares camí del riu amb la gerra. Els pares a la caça amb arpó i certa traça per fer del bestiari una rica oferta de sopar comunitari.

Un calendari. Dominaren la terra, modelaren l’abecedari feren cura del bestiari i també organitzaren el calendari. Un poble pròsper i avançat havia de dominar el temps per anticipat a capritx de déus i divinitats al servei de l’atzar imposat organitzats. A les pedres que usaven com a mur on edictes publicaven esculpien el calendari amb les grafies de l’abecedari.

Són formigues treballadores obreres, currantes i lluitadores que fan hores a la pedrera perquè tot lluisca en el futur com era. Tòtems de pedra que recullen amb gebra per mostrar, dolorides, el treball que surt de les embranzides. Un repte col·lectiu d’un poble viu on fins i tot els animals s’esforcen en reptes primordials.

Per domar el bestiari, controlar els cicles agrícoles, establir els moments citrícoles o incorporar la caça al dietari.

Gran i colorida fauna. Destaca d’un poble que somriu el color ric i viu del seu frondós paisatge i de l’horitzó sota el que viu el veïnatge.

Amb disposades instruccions apartaren les supersticions convertides en avanços que esculpir com a lliçons.

Gran i colorida fauna per enlluernar la faula omplint-la de llum amb què dissipar tot el fum.

Hi ha també animals amb comportaments humans que fan cas dels grans esculpint el que veuen en altres mans.

La flora és característica per ser rica en estadística oferint diverses varietats d’espècies i ramats.

Tot per meravellar un poble que fascinar amb un entorn d’encant que incorporar al nostre cant. I com la història és la memòria a la nostra volem llegar la d’este peculiar bestiar. Llocs d’encanteri, bruixots de misteri són el peculiar acapte d’un poble fet per al tracte. Veniu, passeu, gaudiu de la màgia i el seu conreu. Els tresors maies de Tikal al Prado han fet descàrrega descomunal. Ens oferixen memòria i productes amb què ensenyar els reductes que volen testimoniar al personal. Veniu, passeu, la màgia l’inici de la història féu...

108

Delicats MonogrĂ fic literari

La Delicada de Gandia

entre la sàtira i la faula

La Delicada de Gandia ha esdevingut un símbol indiscutit a la ciutat que representa. La creixent predilecció culminà amb la dedicació d’un carrer al cor del nucli urbà. Però alhora és una figura enigmàtica que suscita les més diverses especulacions. Fou un personatge de carn i os o només un esperit evanescent? Sofrí de bona veritat la carícia fatal d’un pètal petri o sols és l’excusa per a una metàfora agosarada? Quin ha estat el seu secret per a transmetre la seua memòria de generació en generació si fins i tot els reis desapareixen sota la pols de l’oblit? Com potser tan vella i al mateix temps cada vegada més jove i més tendra, més ingènua i més èpica? Els dietaristes dels segles pretèrits no en conten la peripècia i els historiadors actuals no n’han trobat cap document acreditatiu. Però la seua fama s’engrandeix, els folkloristes la recullen, els literats la recreen. La seua figura travessa els segles i ha esdevingut llegendària, però només podem acostar-nos-hi per les petjades fonedisses, contradictòries i esparses que ens n’han pervingut, la qual cosa convida a preguntar-nos la distància la realitat i la faula.

Una popularitat expansiva Degué nàixer durant el Barroc, temps de bandolers, bruixes i encantades. A mitjan segle següent ja era tan coneguda que comença a aparéixer en lletra d’impremta. Lluís Galiana, un frare dominic d’Ontinyent, l’arreplegà en la seua recopilació de refranys, publicada pòstumament, on inclou l’apel·latiu sense cap més additament: “La Delicada de Gandia”. N’endevinem el significat de jove hipersensible i impressionable en la seua novel·leta Rondalla de rondalles, editada a València l’any 1768. L’obra té una certa importància dins la literatura valenciana de la Il·lustració per l’escassesa de textos narratius en la llengua pròpia durant aquest període i també perquè, amb el seu propòsit d’assenyalar els modismes populars per tal d’evitar-los en altres escrits quan el tema més elevat ho requerira, hi enllaça tot un seguit de dites i refranys que constitueixen un repertori riquíssim del valencià col·loquial de l’època. En el passatge

110

que ens interessa, la protagonista femenina, Eufrasieta, es desmaia quan coneix la notícia de la mort del seu enamorat, Ximo del Portal. El narrador passa a altres personatges i, quan hi torna, ho fa amb una metàfora pura on substitueix el terme original pel figurat amb intenció burlesca: “Girèm ara la fulla y tornèm à la delicada de Gandía à veure com li va en son batistot. Vostès yà sen recordaràn (…) com se quedà en lo cuarto estamordida, y sense pòlsos”. Josep Bernat i Baldoví emprà el mateix to satíric en el darrer número de la revista La Donsayna, al febrer de 1845, on inclou uns “Últims epitafios del sementeri de Canta Cucos”, entre els quals hi ha el del nostre personatge, feble i desvalgut, que per fi ha trobat un lloc on estalviar-se sobresalts:

Bajo de esta tumba fría Está ben resguardaeta La Delicá de Gandía.

I encara hi insistí el poeta i periodista Josep F. Sanmartín i Aguirre, en el llibre Jagants y nanos. Falóries en prósa y vérs (1895), on insereix el poema “La Delicá de Gandía”, en què concatena una tirallonga de personatges populars i títols de sainets. El fet que la composició duguera el nom de la nostra protagonista dóna fe de la seua celebritat. Ara bé, encara no hi apareix cap rastre de la seua llegenda dissortada. Ans al contrari, és un text esbojarrat que s’obri amb la indicació del seu parentiu humorístic i el seu part imminent d’una bessonada. I es clou amb el seu traspàs, provocat per les riallades que li provoca el rebombori que mouen els convidats al bateig.

La Delicá de Gandia,

Pera acabar la funció

muller del Tonto Talala,

renyiren Tóni y Manena,

cridá á l’Agüela Puala

l’Agüelo Cuch sentí pena,

perque mala se sentía:

plorá el Negre del Sermó;

hu ouí la Tía María

y hasta el Gall de la Passió

de Benifayó ¿y qué feu?

mogué tal algarabía,

sen aná tirant el lleu,

que fon memorable el día,

cap’ al carrer á cridar

perque, de riures cansada,

al Sereno d’Alfafar

se morí descostellada

y al Cabiscól de la Seu.

la Delicá de Gandía.

Mentres tant la Delicá

per obedir a sa mare,

de Fóyos á la comare

á tota presa cridá:

També al Dotor de Secá

que diligent acudí;

y reunits tots allí

El resultat de tot fón

que vingueren á este món

els Besons de Sedaví.

………………………

Un final ben prosaic, allunyat de qualsevol primor i elegància, però que n’evidenciava un tret repetit: la vulnerabilitat, que la podia dur a la sepultura, bé per la hilaritat compulsiva o bé per llangor melancòlica. Com a exemple de la vessant del decaïment, Martí Gadea, en Tipos d’espardenya y sabata, on fa un repàs dels residents del seu poble, Balones, a mitjan segle XIX, reporta que a la tia Rosa de Catamarruc, per ser excessivament melindrosa i sense empenta, li tragueren “la Delicá de Gandía”. Amb el pas del temps, la seua figura no disminuí l’anomenada. Així Estanislau Alberola, en la comèdia en tres actes Amo y señor o Refranera valensiana [1927], un híbrid teatral entre l’acumulació de parèmies de Rondalla de rondalles i el text susdit de Sanmartín i Aguirre, la torna a esmentar inevitablement en una enumeració del personatge Contarelles:

La Delicada de Gandia

entre la sàtira i la faula Porte un recao per al Tío de la Tisa; m’el acaba de donar la Delicá de Gandía.

“papers de cego” titulats “La Delicá de Gandía. Colòqui nòu y flamant, dedicat á les fadrines qu’están per acomodar”. No el transcriu, sinó que més avant afirma que, en realitat, ho conten les cròniques referents a la ciutat “qu’en qüestió de còses velles/ té els pergamíns á costals”. Situa els fets en l’Edat Mitjana. Una jove va a la Seu a oir missa en una festa senyalada un dia de molt d’aire:

La configuració de la llegenda

Cumplit lo diví precèpte,

Constantí Llombart, l’apòstol de la Renaixença, posà els fonaments per a la difusió escrita de la llegenda en la tercera edició, corregida i augmentada, del Diccionario Valenciano-Castellano (1887), conegut per l’Escrig-Llombart. La seua principal aportació fou la incorporació de frases, modismes i refranys, entre els quals hi havia la locució “Paréixer ú la Delicá de Gandía”, que s’aplica als qui es queixen amb poc de mal o als afligits per nimietats. L’explicació que en dóna és que, “segons es conta”, una ventolera va tombar una de les grans flors de lis de ferro que coronaven l’antic palau gandià dels Borja en el mateix moment que passava una dona pel carrer. Li pegà al cap i la matà a l’acte. El caràcter sorneguer dels valencians suposà que era tan gràcil que l’occí una flor. Ara bé, tot seguit rebaixava la credibilitat dels fets amb la vulgaritat del corresponent masculí: “Lo delicat de Gandía, que cagant, cagant, se descostellá”.

eixía del llòch sagrat

Però el qui acabà d’arredonir la llegenda fou el capellà Joaquim Martí Gadea, destacat folklorista. En una obra primerenca, Ensisam de totes herbes (1891), incloïa el capitolet “Mots ó dictats, acsiomes y desficasis”, on apareixia el nostre personatge en una anècdota encara indefinida: “La delicá de Gandía, que va tropesar en una fulla de rosa y va caure”. Però en el llibre Tròços y mòsos ó Retalls de nòstra terra (1906) concreta la invenció en una composició poètica escrita amb l’estructura del romanç. Per a donar-li un aire d’oralitat, convida a prendre cadira i escoltar una història de la veracitat de la qual ell també dubtava fins que, regirant un armari heretat dels pares, descobrí amb gran sorpresa i alegria uns

112

á temps qu’un tros de relléu va caure de la fajá pegantli tot damunt d’ella, justétament en lo cap; era una fulla de pedra de un rosetó despenjá, y com caygué tan á plom, la va deixar aplomá…

A continuació repassa les nombroses virtuts físiques i morals de la innocent víctima del destí, l’angoixosa espera, el funest desenllaç, la consternació del veïnat i el dolorós soterrament.

¡Qué llástima de fadrina,

tan garrida y resalá,

tan faenera y tan llesta,

tan modesta y recatá,

tindre que deixar el món

en la flor de sa edat!!!

La Delicà de Gandia

La portaven entre quatre

siga suposta ó real,

sense sentits, com es clar,

dona á entendre qu’era fina

á sa casa, y als tres dies

sa complexió natural.

l’ánima a Deu va entregar,

entre’ls plórs de los seus páres

y de la gent el pesar.

Tota Gandia acudí

al seu enterro plorant,

y sobre tot les fadrines,

de les que fou eixemplar,

puix en bellea y virtut

nenguna la va guanyar…

Segons conclou, el poble prengué la història i, com per a traure ocurrències “són tan llests els valenciáns”, van suposar que era una xica tan summament delicada que un pètal de rosa la va estabornir, raó per

la qual quedà com a exemple de “gent fluyxa y apocá”. Si algú posa en dubte la veritat del relat, s’excusa: “Com m’heu han venut ho vench”. I a qui vulga saber més, l’envia a Salamanca amb fingida determinació. Per això, en una altra obra seua, Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè (1906), reconeix la vaguetat del personatge femení, de qui només confirma la fràgil constitució:

Però el seu corresponent masculí no hi desentonava. S’hi refereix equiparant les denominacions “el fill del pare tendre, que cagant se descostellava” i “el ruinós y delicat de Gandía”, dèbils, queixons, poregosos, hipocondríacs, que una bufada de vent els ofega i sols en una urna de cristall estarien segurs, i encara no del tot. Un altre folklorista, Francesc Martínez i Martínez, en el llibre Còses de la meua tèrra (la Marina). Segona tanda (1920), també recollia invectives populars contra els hòmens massa teclosos, així mateix susceptibles de ser esclafats per un motiu vegetal ben càndid i subtil: “El delicat de Gandia, que’n una flòr de gesmil li varen romprer el cap”. En canvi, Estanislau Alberola, en el Refraner valencià [1928], reproduïa la dita de l’Escrig-Llombart, relacionada amb les desconjuntadores forçades fisiològiques. I, per a la Delicada, insistia a culpar la floreta de gesmil. Així atribuïa a la dona la hipersensibilitat i a l’home el costellam trencadís. De tota manera, com hem pogut comprovar, la parella de delicats gandians navegaven en una certa indefinició.

La Delicada de Gandia

entre la sàtira i la faula Uns possibles fonaments per a la faula

Una llegenda és una narració, oral o escrita, d’aparença històrica, amb un personatge protagonista i que s’esdevé en un lloc determinat. La de la Delicada reuneix tots els ingredients susdits. Hi efectuarem una aproximació identificadora hipotètica sense cap intenció de dogmatitzar. En primer lloc, quant al fet històric, no s’ha trobat, almenys de moment, cap rastre fefaent de l’accident fatídic, que, d’altra banda, segurament hauria acabat amb el lament momentani, el soterrar i l’oblit. Ara bé, hi ha un episodi real que hi guarda una certa relació i que es mantenia viu en el record: un miracle de sant Vicent. Una vegada conclosa la deliberació del Compromís de Casp, en què s’elegí el successor del rei Martí l’Humà, amb el vot de sant Vicent a favor de la dinastia dels Trastàmara, els jurats de València sol·licitaren que visitara la ciutat per tal d’apaivagar les guerres de bàndols, que havien revifat. A final de novembre de 1412, el predicador arribà al cap i casal. Com una anècdota col·lateral, s’hi produí una rara conjunció de personatges: tot just a la seua cel·la del convent dels dominics s’hostatjava, per tal d’honorar-lo com calia, el duc de Gandia, Alfons el Jove, que també havia estat candidat fallit a Casp després de la mort del seu pare, Alfons el Vell. Amb la vinguda del taumaturg li demanaren que la deixara lliure. Durant la Quaresma de 1413, sant Vicent estigué predicant a València, a la plaça de la Llenya, també dita de l’Almoina, prop de la catedral. Solien acudir a sentir-lo la reina viuda, Margarida de Prades, i la seua germana Joana, que un dia s’hi presentà luxosament vestida i amb perles, diamants i robins en el pentinat. A mitjan sermó es desprengué una pedra d’una cornisa, que travessà les xarxes i les veles que protegien del sol, i anà a caure sobre el cap de Joana, que perdé el coneixement. Sant Vicent hi concorregué ràpidament i va dir amb ironia a la gent, que temia una desgràcia irreparable, que no es preocuparen perquè la pedra no havia caigut per a produir-li la mort, ja que portava tan armat el cap que podia resistir perfectament el colp. A continuació la cridà i s’alçà

114

miraculosament sense cap lesió i havent aprés que l’ostentació no plaïa a Déu, per la qual cosa l’havia punida. A l’endemà ja comparegué amb un vestit molt humil. Mesos després, Joana de Prades es casà amb Joan Ramon Folch de Cardona i de Gandia, fill de Joan Ramon Folch I i de Joana de Gandia, germana d’Alfons el Jove, que mantenia una gran enemistat amb el seu cunyat, a qui acusava d’haver influït en el duc de Gandia, son pare, perquè fera grans donacions territorials al seu nét Hug en detriment seu, que n’era fill i n’havia de ser l’hereu. Aquesta disputa ocasionà que es bescanviaren lletres de batalla, verbalment molt sucoses, però que no passaren del duel dialèctic. Al greu conflicte amb el duc de Cardona s’afegí el que encetà poc després amb la seua nora Joana: després de la mort de Joan de Prades i de Foix, tercer comte de Prades, tots dos es creien amb dret al comtat. Alfons el Jove era nét primogènit del segon comte, l’infant Pere de Ribagorça, pare d’Alfons el Vell, i Joana de Prades era néta del suara traspassat. El títol romangué vacant fins a 1425 en què morí el duc de Gandia i el litigi fou dirimit pel rei a favor de les pretensions de Joana en compte de tornar a la Corona. Com veiem, tant per vincles familiars com per plets territorials, Joana de Prades tingué una relació considerable amb el ducat de Gandia. D’altra banda, l’episodi de la pedra al cap que la deixà aparentment morta encara era ben viu al segle XIX. L’any 1855, en el quart centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer, es representà a la plaça del Mercat de València el “miracle” La vanitat castigada, que constituïa l’inici de la carrera teatral d’Eduard Escalante. S’hi escenificava l’impacte del roc punitiu, senyal de la caritativa advertència divina, i la intervenció providencial del sant. Com a complement, pels volts de l’altar, o entaulat, on s’estrenà l’obreta, es repartia la següent dècima preventiva:

Marit que á ta conyugue

parella dus a la festa

mes apañada y compuesta

qu’en Pascua el Siri-Pascual;

tin en conte, que molt fatal

li pòt ser á la mitat

el milacre del Mercát,

no li caiga un cudòl gròs,

com á la infanta, en lo tòs,

castigant la vanitát.

Anys després Joaquim Badia Adell reprenia el tema i en refrescava la memòria amb el “miracle” titulat La mort de la Princesa, representat a l’abril de 1891 a l’actual plaça de la Mare de Déu. Sembla evident que els esdeveniments guarden una certa analogia amb la nostra llegenda, no sabem si per mera coincidència. Un altre constituent de la faula és la protagonista, una jove extremadament tendra. En trobarem una igual en la rondalla popular “Tres al·lotes fines”, recollida per Antoni Maria Alcover a Manacor, però que devia estar amplament estesa per tot el domini lingüístic. Conta que un rei tenia tres filles “garrides de tot, però encara molt més fines i delicades que no garrides”. Un dia passejava amb la major per un jardí grandiós, ple de rosers florits i “clic!, li impacta una fulla al cap i cau esmortida a terra amb un gran trau a la fràgil testa. Poc després la segona es desperta amb una molt dolorosa inflor a l’esquena. Mirant i remirant, les seues dames descobreixen que havia estat causada per una arruga del llençol.

Ja escarmentat, el rei decideix protegir l’altra per evitar-li qualsevol perill i la tanca dins una vidriera amb set jocs de vidres, però passa per davant un mosquit i, amb el vent que mou batent les ales, provoca en la donzella un bon constipat. Ja les tenia les tres malmeses per ser massa fines. El conte acaba a manera d’endevinalla. Quina de totes ho era més? No cal dir que, per al nostre propòsit, la del pètal traumàtic. I per últim incidirem en el fet que la Delicada va lligada a un topònim: Gandia. És, per tant, una dita geogràfica que no la deien els habitants de la ciutat de si mateixos, sinó els forasters per tal de marcar un cert antagonisme entre la comunitat rural i els costums i els tipus urbans, que es feien més evidents a la “ciutat ducal”, envoltada de pobles camperols. El menyspreu altiu amb què les famílies acomodades de la capital comarcal podien mirar els llauradors de l’horta per la seua rusticitat era respost per la seua part amb la ironia amb què es pretenia caricaturitzar alguns trets considerats negatius com la conducta afectada, cursi o “delicada”. Qualsevol tipus o anècdota podia despertar la burla recíproca d’uns grups humans diferenciats entre els quals s’establia una mena de rivalitat basada en els prejudicis, que es manifesta en determinats apel·latius o en dites tòpiques que, a força de repetides, fan fortuna i queden fixades com manifestacions de la cultura popular que afermen el grup propi tot contraposant-lo al veí. En aquest sentit, no caldria buscar “una Delicada”, perquè la nostra figura seria en realitat una destil·lació global d’un cert amanerament ciutadà enfront de la simplicitat natural del camp. Per tant, la dita expressaria una mofa de determinades conductes que es voldrien corregir amb humor.

La Delicada de Gandia

entre la sàtira i la faula

Conclusions Com hem vist, partint d’una frase proverbial, afegint i combinant elements, arribem a la creació d’una llegenda. “Paréixer (o ser) la Delicada de Gandia” establia un paral·lelisme entre la situació en què es deia i una altra de primitiva que l’havia generada. Però quina podia ser? Per tal d’omplir el significat que l’expressió demanava, anaren agregant-se detalls que acabaren afaiçonant una història bonica i ben pensada que manté una certa ambigüitat sobre la seua veracitat, la qual cosa la fa encara més suggestiva. Ara bé, en el procés ha perdut el seu caràcter mordaç i ha esdevingut un relat sobre la fatalitat a propòsit d’un personatge jove i gràcil, esclafat brutalment per un roc. Al cap i a la fi la cultura popular pertany a la col·lectivitat i permet la recomposició de les històries que circulen i una certa variabilitat en la transmissió. D’altra banda la llegenda es formà durant la Renaixença valenciana, quan les manifestacions del poble desperten un major interés, tot i que amb un excessiu retard i la marginació dels aspectes considerats vulgars, cosa que n’afavoreix la idealització. Així, han sorgit nombroses aproximacions literàries, tant de caràcter narratiu com poètic i teatral, escrites per autors destacats. I fins i tot els gandians han passat a contemplar l’estampa tènue i vaporosa de la Delicada com una espècie d’emblema ciutadà. Ara bé, potser convindria no oblidar el caràcter burlesc de la dita originària, que ha evolucionat en una llegenda edulcorada i melangiosa. Riure’s de si mateix és un exercici higiènic i transformador. I els valencians sempre hem presumit d’una vena satírica que comença ja en el segle XV amb els versos dels burgesos desqueferats i continua amb els col·loquis, sainets, periòdics jocosos, trobos i facècies fins arribar a la literatura fallera. Almenys, que la Delicada mostre les dues cares: la d’angelical regina dissortada de jocs florals, que ara és la dominant, i la de representació de la coentor burgesa. Un bon tema per a la sàtira fallera.

Gabriel Garcia Frasquet

116

BIBLIOGRAFIA

Castañeda Alcover, Madrid, 1920.

ALBEROLA, Estanislau, L’amo y señor o Refranera valensiana, ed. Arte y Letras, València, [1927].

– Rondalla de rondalles, imp. Benet Monfort, València, 1768.

– Refraner valenciá, ed. Arte y Letras, València, [1928]. ALCOVER, Antoni Mª (Jordi d’Es Racó, pseudònim), Aplec de Rondaies Mallorquines, vol. VI, 6ª edició, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1983. ALFONS EL VELL, Lletra a sa filla Joana, de càstig e de bons nodriments, edició i estudi a cura de Rosanna Cantavella, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2012. BADIA ADELL, Joaquim, La mort de la Princesa, imp. Josep Canales, València, 1891. BERNAT I BALDOVÍ, Josep, “Últims epitafios del sementeri de Canta Cucos”, La Donsayna, n. 13, 23-II-1845, pp. 140-142. CASTILLO SAINZ, Jaume, Alfons el Vell, duc reial de Gandia, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 1999. CLIMENT, Joan, La “Delicà” de Gandia, Colomar Editors, Oliva, 1991. DURAN I CAÑAMERAS, Fèlix, “Margarida de Prades”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, n. 1, 1952, pp. 47-51. ESCALANTE, Eduard, La vanitat castigada, dins Teatre original complet, edició a cura de Josep Lluís i Rodolf Sirera, ed. Alfons el Magnànim, vol. I, València, 1995, pp. 49-68.

GARCIA FRASQUET, Gabriel, Literatura i societat a la comarca de la Safor (18331936), Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 2000. Lletres de batalla, a cura de Martí de Riquer, Editorial Barcino, Barcelona, 1968, vols. I i II. MARTÍ GADEA, Joaquim, Ensisám de totes herbes, imp. Josep Canales, València, 1891. – Tròços y mòsos ó Retalls de la nòstra terra, 2ª ed., imp. Antonio López, València, 1906. – Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè, López y Comp.ª, València, 1906. – Tipos d’espardenya y sabata, Caja de Ahorros Provincial, Alacant, 1981. MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc, Coses de la meua Tèrra (La Marina). Segona tanda, València, 1920. RIBELLES COMÍN, José, Bibliografía de la lengua valenciana (siglo XIX), Madrid, 1978. SANCHIS GUARNER, Manuel, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, O. C., vols. II i IV, Edicions 3i4, València, 1982.

ESCRIG MARTÍNEZ, Josep i LLOMBART, Constantí, Diccionario ValencianoCastellano, 3ª edició, Llibreria de Pascual Aguilar, València, 1887.

SANCHIS SIVERA, Josep, Historia de san Vicente Ferrer, Sucesores de Badal, València, 1896.

FERRER, Sant Vicent, Sermons de Quaresma, estudi preliminar de Manuel Sanchis Guarner, Edicions Albatros, València, 1973, 2 vols.

SANMARTÍN I AGUIRRE, Josep F., Jagants y nanos (Falóries en prósa y vérs), Llibreria Francesc Sempere, València, 1895.

FLUVIÀ I ESCORSA, Armand, “Els comtes i el comtat de Prades”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 1979, vol. 25, n. 1, pp.155-165.

VIDAL MICÓ, Francisco, Historia de la portentosa vida y milagros del valenciano apóstol de Europa S. Vicente Ferrer, oficina de Joseph Estevan Dolz, València, 1735.

GALIANA, Lluís, Recopilación de refranes valencianos, edició a cura de Vicente

118

Tu, monument imperiós, agutzil de la Vila, tu que contemples, amb els ulls desgastats i desgarrats, el petjar de les ànimes al passar cada dia. Testimoni de secrets i confessions. Tu que has gaudit dintre teu d’infinites alegries, infinites cerimònies... i també penes, ja que no tot són algarabies. Has tremolat al pas del temps. Vestida d’art has lluït coqueta perquè tothom et veiera. Vestidures arrancades per les mans de qui no et respectà, deixant-te nua. Tu que has anunciat el pas de les hores des dels Borja fins a l’últim poeta, obrint les teues portes, convidant a tot aquell a la cerca de la pau del silenci. Què se’t va passar pel cap aquell dia? Quin és el motiu pel qual vas obrir les teues mans desitjant caure aquella fulla de gessamí? Pressumptuosa i engalanada com et veus i més bonica volies fer-te encara. Pot ser la gelosia t’arrossegara les entranyes, calant-se per les pedres com verí mortal recorrent per roges venes. No pogueres suportar tanta bellesa aquell dia, desquiciada com la madrastra encarada a l’espill, sense ser capaç d’assumir que ja no hi eres la més bonica, la matares a ella, per a donar vida... a La Delicà de Gandia. José Fco. Jordán

La delicà de Gandia

Això va i diu que era una donzella d’allò més tendra Tenia dihuit anys i a missa tots els dies acudia.

A Gandia vivia. Que per aquells temps del segle XV tot eren Lletres d’Or i els Borja com a senyors.

La bona qüestió és que un dia a migdia, fóra Narcisa, filla d’un picaplets o Inés,concubina del duc de Gandia, de la porta de Santa Maria eixia, allà a la Colegiata, que de la missa venia

De cop i volta, la dama caigué morta. Conten, fins i tot, que el magister medicinae, Arnau de Villanova, certificà la seua mort quan la dugueren a l’alcova.

120

Sense dubtar, el populatxo xarrà que al cap li havia caigut un pètal de gesmil molt humil. L’escàndol fou majúscul i la pobra jove de totes les boques esdevingué esclava ja que tothom exclamava: què delicà!.

De fet, podem demostrar que el seu nom apareix, fins i tot, als sonets d’Estellés. Quina mala intenció hi va haver amb tant de despropòsit perquè la realitat ja no és igual. Que a la generosa “Delicà” allò que li causà la mort certament fou un pètal però de pedra, quan l’escultor Damià Forment, dalt de la bastida, li donava forma. I així vingué la seua despedida en la Flor de la Vida.

Rosa M. Sabater Soliva.

Compte enrere

Efímera il·lusió de tres nits, que naix i tot ho envolta. Perfum delicat a l’aire anuncia el que està per vindre, bategar del capoll a punt d’esclatar abans que tot canvie. Somrius, i m’agrada, però també em mata. Llum i calor fan el punt àlgid del teu despertar, a poc a poc, simfonies inventades em recorden que ja en son dos, només resta un dia per a l’oblit. Però el temps és ara i no després, i somrius aprofitant els instants que et regala la ciutat engalanada. Dia i nit ets protagonista d’una història al que un maleducat rellotge avisa que ja és després. I jo no puc fer res, somni i malson alhora, riure i plorar mentre l’espurna de l’última flama cau, inevitablement, sobre tu. Mantellina teixida de llàgrimes blanques que poc a poc es tornen ocres, efímera de nou la pena i el pesar. Delicada flor de gesmil, hui és festa al meu jardí.

Efímera il·lusió d’un amor perdut, de records dels passat més immediat que brollen a la ment dels qui t’hem estimat. Una cigarreta a punta de boca fa del teu somriure un joc enigmàtic. Per què, tant de sobte? Enlaira el barret amb un cop de vent inesperat, la vida era això, tot plegat comptem tres i baixa el teló. Gesmil de flor delicada, hores compartint experiències vitals per tal de riure’ns d’allò que era la vida, i la vida era això, delicada flor de gesmil que cau sense avís. Trencadís ha fet el meu cor per tornar a ser, però mai mes seré gesmil d’un dia. Records trastornats s’amunteguen a la meua ment que lluiten per estar, un dia més, amb l’ocre de la teua essència. Plou, però no esperaré a que passi la tempesta… balle sota la pluja boja d’amor i ràbia, maleint el temps que descompta el comptador. Efímera il·lusió. Ja no ets, delicada flor de gesmil.

Patricia Martínez Martí

122

Arribe tard, com sempre

Sent la llum com apunyala els meus ulls

és la meua condició,

i el regust de ferro s’ennuega a la gola,

i bé saps que ho he intentat,

fracturant tot el meu interior, tremola... tremola,

el superar fronteres fins a la mar

formant infima peça de la part patrimonial

amb el viral contrarellotge vital,

del bategar d’una ciutat d’ ànima ducal

que sola ací m’ha deixat.

que creix fora les celíaques muralles contra llengües cremades,

No et tire res en cara

de porcs mandataris

per no fer meua la justícia,

que tasten les púniques mentides.

i assenyalar-me com a condemnat, fent punt i final d’una vida

En aquestos moments, estic desarmada

d’enfrontaments banals

i vaig transformant-me en l’essència oblidada

amb cures d’identitat literal.

de la meua propia mort anunciada, que se graba al foc

Lluití de mode ferotge

com l’història de la delicada.

per tal d’esgarrapar un mínim, d’eixa oculta dignitat,

...ara tot és silenci

que resulta curiosa la reflexió

pot ser, no us quede clar?

ara que el temps s’esfuma

no em porteu flors

i amb la mort vaig de la mà.

ja que una d’elles em pot matar.

Teo Brunet

Agonitza la Delicada

delicatessen O una invenció d’allò que històricament no va passar. O la llegenda inventada de la Delicà. La Delicà de Gandia. Feia calor aquell llunyà 18 de juliol de 1498. No puc imaginarho d’una altra manera. Per la calor, dic. Inés no suportava la xafogor, com quasi tots, però ella estava més acostumada a les terres llombardes, més fresques en estiu que en la vila ducal. Molt delicada ella, encara que no sabíem d’aquell malnom ni nosaltres, ni tampoc ella. Sa mare li havia fet l’encàrrec d’anar al mercat per ous. Però ella, Inés, sempre se’n enredava mirant algun xicon pel carrer. Però aquell cinturó de castitat que duia amb l’escut dels Borja no li deixaria fer molt. Són les coses del Duc, el Joan, Joanet, com li diu ella quan es llitaven. Ja fa temps que no venen amb cavall per arreplegar-la. O quan entrava per aquell amagatall que només coneixia el Duc. I ella. Temps d’amants perduts. Oblidats. I ningú no sabia aquell calorós matí de juliol, que en eixe mateix instant, Inés no tornaria més a sa casa i que estava a punt de convertir-se en llegenda per al pas dels segles.

un secret descobert i que tothom coneixia. Però sobretot no volia creuar-se amb ella, la maleïda concubina del Duc. La innombrable. Però aquell matí la Duquessa la va veure des d’una finestra. Li desitjava la mort. Que li caiguera un raig... I la Duquessa no se’n va anar molt desencaminada... 12.32 hores. Inés de Catani es va fixar en un xiquet que jugava amb un pal i una corda, tenia uns enormes ulls marrons. Ella li va somriure. 12.33 hores. Damià Forment no podia més. El sol lluïa amb tan d’intensitat que es va marejar mentre treballava la segona peça ornamental per a la Porta dels Apòstols. Encara restaven mesos per acabar tot. Un any més de pressió. 12.34 hores. La Duquessa María Enríquez tremola quan la veu arribar al mercat. Amb la seua cistella i el seu caminar descarat. L’enveja quasi no li deixa pensar. Agarra els barrots de la finestra i prem amb força.

Damià s’havia alçat prompte. Com sempre. La feina d’un escultor comença prompte i mai se sap quan acaba. Fins que el cansament s’intensifique. La pressió era constant per tal d’acabar els treballs d’ampliació de la Seu. Gravar els ornaments florals en pedra no era feina fàcil. Els religiosos no aconseguien comprendre que les preses no són bones per als artistes. Però aquell matí devia acabar amb la delicadesa d’aquella floreta que estava esculpint en la pedra.

12.35 hores. Inés de Catani està comprant els ous a un mercader jove que no havia vist mai. Té un accent de terres del sud. Ell li somriu quant li col·loca els ous, a la cistella. I li diu a la jove: vés amb compte, tracta amb delicadesa els ous que portes, xiqueta. Inés, amb picaresca, li mira al comerciant i li diu: Jo sóc molt delicada, no patisques. Quan es va girar per enfilar-se cap a la llar, va veure un home dalt de la seu i va pensar: com pot treballar amb la calor que fa.

La Duquessa li volia trencar el somriure a la maleïda amant del seu Duc. No podia suportar creuar-se amb ella més enllà dels murs del Palau. No volia eixir més del reciente ducal, avergonyida per

12.36 hores. Damià Forment cau com un sac. Per la calor. Amb tal mala sort que trenca una fusta que suportava aquell bloc ornamental. Damià no va veure res. No va sentir com es desprenia un bloc de

124

pedra de més de 50 quilos pel sostre de la Seu. 12.37 hores. La Duquessa ho va observar tot a càmera lenta. I això que no havien inventat les càmeres lentes. Primer: al pobre Damià, víctima d’un excés de calor, desplomar-se com una torre. A continuació: amb les mans a la boca, horroritzada, veient aquella pedra caure de la Seu. Déu meu! 12.38 hores. Inés va veure per última vegada la mirada penetrant d’aquell xiquet que jugava amb un pal i una corda. Per un instant, va sentir uns crits a l’esquena. No es va poder girar. Però va veure com el xiquet apartava la seua mirada repentinament, per a mirar dalt. I una ombra.

Raó: Una pedra amb ornaments florals li va caure damunt. Localització: al costat de la Seu. C ausa: Li va caure una flor. 100 anys després Entre un muntó de papers, un senyor vestit de negre, vençut pel pas del temps, però jove d’esperit bibliotecari, troba una antiga portada d’un periòdic. El mític i quasi llegendari Diari Ducal. “Una jove mor per una flor” - Mira que diu aquest diari, Tonet... - Una jove mor per una flor. - No em digues, per una flor? - Sí, va ocórrer a Gandia fa un segle. Tonet, el seu nét, mira aquell titular del periòdic i les poques línies que es poden llegir. - Eixa tal Inés havia de ser molt delicada. - Sí, és la Delicà de Gandia.

Amb el sol que feia...

Diari Ducal Una jove mor per una flor A les 12.39 hores (aproximadament) la pedra amb ornaments florals va caure sobre una persona. Una jove. De nom Inés. De cognom: Catani. De malnom: la concubina del Duc.

Òscar Grifoll

126

Delicatessen (versió 6.0)

Que en un segon ens pot canviar la vida, ja ho sabies. I que la gravetat té els seus perills, alguna cosa havies escoltat. I del cel cau el motiu de la desfeta. Sí, eixe cel on els núvols dibuixen indecisos matins. De l´art sublim i exacte de la pedra, la sang i un adéu sense paraules. Misteri de la vida que amaga un gust a flor. L´imprevist, de vegades, té la forma més tendra.

José V. Sala

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

La delicà de Gandia

Malnom per a una desgràcia que ens colpeja generació darrere generació amb el pes de 400 quilograms de pedra en el nostre cap. I continuem sentint-nos, flor delicada

Malnom per a una dama, truncada la vida per un pas, que quedà marcat en el sentir dels gens femenins per les males llengües perpetuat.

Maltractat malnom, que ens arrapa les entranyes quan ens queixem d’algun mal.

Perquè hem de ser fortes, fortes, fortes perquè la mort de vegades és un joc que un malnom vol silenciar.

Ana Llopis

128

Són les pedres qui esperen les paraules per a existir, matar o ser gravades amb formes, dibuixos, geometries o enderrocs, allaus, ruïnes, desastres. M’estimaria escriure en una llengua que no esxitisca, que no haja parlat mai, la teua història cruel: cisellar lletres ocultes en pedra o cel; cal·ligrafies ben endins d’una escultura perfecta que oculte ja només les paraules necessàries: seràs la víctima i el monument, quedaran dins teu els mots perfectes, t’escolpiré en marbre frases concises, la teua bellesa d’ivori blanc, els llavis de la pell que no existeix. Esperaré la mort i l’accident que siguen només teus per a poder escriure, bastir, crear la llegenda on faré, de l’anècdota, bellesa.

Josep Lluís Roig

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”.

(La delicà de Gandia)

La Delicada de Gandia

i les falles de hui en dia

De menut, quan començava a sentir allò de “...conta la història que un dia...” i aquella veu grossa i profunda s’iniciava en la narració d’històries ocultes, tradicionals, foren veritat o llegenda, inventades o reals però narrades a cau d’orella vora d’un llar encès mentre jo em quedava bocabadat mirant com les espurnes es volatilitzaven i el consum excessiu d’oxigen em provocava les primeres cabotades. Jo solia començar una guerra interna per tal d’aguantar eixes històries que a casa ens contaven mentre l’altra part del meu ser, vencillava, intentant que no es notara la modorra, eixa son molt feixuga, que m’atacava de sovint.

Una d’eixes velles històries i que a mi personalment em feia gràcia, començava amb una explicació d’una fràgil i jove donzella, i ja captivava tota la meua atenció per sentir de viva veu què és el que havia ocorregut a la meua ciutat. Llavors, estàvem parlant del segle XV, i no sempre pots permetre’t el gust i el regust d’oir aquesta mena d’històries prohibides arrelades al lloc on vius. Així doncs, la guapa, jove i fràgil donzella era una enveja entre les xiques de l’època. Uns la criticaven per lo fina, elegant i distingida que era. Altres perquè volien semblar-se a ella. Jo no sé si va existir realment aquesta donzella o es un invent o una llegenda, però quan any rere any anava descobrint més detalls més curiosa en semblava la història de la Delicada de Gandia. Era una història com si fora pròpia, com si cadascú dels protagonistes haguérem viscut eixe fet. I de fet, a mi m’encisava tot el que canviava segons qui et narrava tan cruel i a la volta graciosa estampa d’una jove tan fina tan fina que una flor de gesmil la va matar. I de sobte pensaves, ¡redell, sí que era fina! Doncs el poc pes que té una flor de gesmil ¿cóm pot acabar amb la vida d’una jove per molt fina que

130

esta siga? I després et desvetllaven que la flor de gesmil en qüestió era un adornament de la porta gòtica de la Seu Col·legiata de Gandia. I es quan esclates a riure o tanmateix et quedaves pensatiu buscant on hi era l’amagatall, on estava la lliçó que ú hauria de aprendre. De sobte preguntes sense resposta i dubtes a grapats. ¿Era real o fictici el personatge de la jove i fina donzella?¿Va existir o tan sols és llegenda?¿Si és llegenda, perquè ha arribat fins als nostres temps des del segle XV?¿Quin interès hi ha en vincular el gesmil amb Gandia? I cada any, cada volta que sentia la història contar jo em preguntava sempre el mateix. Uns em digueren que real era, i mai millor dit, doncs a l’Arxiu Històric Nacional a Toledo existeix aquesta història al llegat dels Osuna y Luna. Altres, menys verosímils, edulcorades o inventades, situaven a l’escultor Damià Forment esculpint aquestos destalls des de la porta principal de la Seu i que li caigué damunt de la jove i fràgil donzella. Fins i tot, la identifiquen com a Ines de Catanni, però el que no quadra i sembla irreal és que un jove escultor com hi era Damià Forment a l’època, poguera utilitzar aquest to sarcàstic per a explicar el motiu de la mort de la donzella. I per últim, per arrodonir tan macabra escena que jo imagine amb la jove estesa a la plaça del Mercat i rodejada de gent preguntantse que li ha passat així com altre dient-li que s’ho tenia merescut per ser tan guapa, fràgil i fina, és quan apareix altre explicació al voltant de la Delicada de Gandia. A este respecte, no sé com imaginar-me a la duquessa despullant a la jove donzella per a procedir al seu soterrar i la cara de badoc que li se quedaria en vore que tan fràgil donzella portava entre les cames un cinturó de castedat. No de bades eixia de la Seu i era de missa diària, aleshores, en principi res resultaria estrany davant aquest fet llevat que, a l’apropar-se

per intentar vore i analitzar el cinturó de castedat, se’n adonà que junt al lloc on es fica la clau per obrir-lo hi havia un xicotet escut del ducat de Gandia. I va córrer la veu, explicant que hi era una amant de la cort la que havia mort per una flor de gesmil. Fora com fora o fora qui fora, la història d’esta donzella sempre ha estat envoltada de misteri ja no per la mort sinó per la història que arrossega. Per això quan veig un gesmil, siga en flor o a altre lloc, no em puc llevar del cap, la història d’esta jove i fina donzella, ja no per les causes de la mort sinó per sa identitat, la qual cosa, revetllaria certes circumstàncies afegides o no per culpa de la distorsió o no oral que els nostres avantpassats d’ella han fet. Tot i que la història és de finals del segle XV, i ha estat la tradició oral la que ens ha permès que continue esta història o llegenda fins els nostres dies. I nosaltres els fallers, hem contribuït a engrandirla i mantenir-la viva. Tal vegada sense saber-ho. Tal vegada sense ser conscients que any rere any manteníem viva una tradició oral centenària. I com ho fèiem? Senzillament seguint els passos que altres fallers al seu dia feren. Mai us heu preguntat qui, com, quan, on i perquè va o es va dissenyar com a premi, com a recompensa fallera, com a reconeixement per la valuosa aportació a la Festa de les Falles el tradicional gesmil. Què te que vore amb tot açò? Es patrimoni exclusiu de Gandia la flor del gesmil? Perquè una sala de festes a Gandia anomenada Gesmil? I més encara, perquè els fallers tenim com a màxima recompensa fallera el gesmil en les seues diverses modalitats? Eixa flor que penja a l’escut de la Junta Local Fallera, i fins i tot arrossegada a la marca de La Junta, o portada amb lluentor i orgull lluny de la coentor pel faller que vol mostrar galons, o que al llarg dels anys calladament pagant una quota ha alcançat; o aquell de

a la Gandia de blanc i negre assumia el càrrec durant anys i anys consecutius i per això tenien a be l’atorgament; o el polític o conegut de torn que accedia a esta flor de gesmil a mode de recompensa; o les falleres majors que reclamaven poder accedir a aquesta flor per mèrits propis i no pel càrrec que havien ostentat; o aquell que renegava de ficar-se la flor al xupetí perquè li portava mals records sobre la mort –no de la Delicada- d’altres companys fallers que també el lluïren abans. Siga com siga, la tradició o la maledicció, segons qui vulga voreu, de la Delicada de Gandia i el seu gesmil ha perdurat fins als nostres dies. La tradició oral, de vegades, s’ha convertit malauradament en realitat. Però vulgam o no, mai podrem renegar d’aquesta flor, del seu significat i de la seua simbologia aquells que nascuts a Gandia coneguérem pel nostres avantpassats esta rocambolesca història, real, fictícia o inventada, millorada o reduïda, però sempre ens acompanyarà perquè el gesmil a les Falles està unida. A les Falles i a Gandia. Beneïda delicada.

Miguel Pérez Infofalles.com

(*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016”.

Delicadament

(relat d’una cremada)

Delicadament et despulles per mi i mentre m’escalfe van quedant-te menys secrets per descobrir-me. Bategues i respires nerviosa, alterada, deixant anar alenades calentes, nerviosa i feliç pel goig de sentir-te viva i completa. Léxtasi d’aquest moment et supera i no has fet res per impedir-ho, t’has deixat dur, t’has deixat fer, t’has abandonat al teu destí. Descarada t’has plantat davant de meu i mentre somrius, jugues capritxosa amb els teus dits ardents pels plecs de les teues carns fins traure tot allò que portes dins, fins que t’exposes tota,

132

fins consumir-te i desplomar-te exhausta. Estesa al terra, ja caiguda, respires suaument, apagant-te, i tanques els ulls sense acomiadarte, i dorms, i somnies, somnies en la llum que hui has emanat. Adéu, ja mai seràs la mateixa, i tan sols et queda de vida la durada dels meus records, records que aniran desfent-se amb el temps mentre busque a altres que ocupen el teu lloc. Oblidar-te la primera vegada que et vaig vore, blanca, neta i verge als braços de ton pare, sense mostrar-te tu, tímida però elegant. També oblidaré les teves corbes impossibles, els teus

colors i la teua majestuositat que omplia la plaça de llum i de festa. I tot per culpa meua, no vaig poder o voler deixar-te anar, volia gaudir-te i em vas enamorar. Vaig rondar-te durant quatre dies fins que m´he decidit i esta nit t’he abordat. Ningú se n’ha adonat i mentre tots continuen a taula m’he acostat a tu i he travessat la barrera que tan sols els íntims podem creuar. Primer t’he voltat estudiant-te per última vegada, decidint per on t’he d’atacar i quan ho he cregut oportú, m’he llançat. He penetrat pel teu ventre fins tocar-te el cor i allí he deixat la metxa que encendrà la flama. Ja eres meua i la nostra passió ja ningú la podrà

parar. Fora de tu els meus braços t’apreten, t’abracen per tal que aquesta nit cap part del teu cos deixe de gaudir del nostre foc. Engalanada amb la llaçada de sofre esperes, i quan els llums s’apaguen mires com tots contenen l’alè. La metxa ja fumeja i les espurnes brollen i t’acaricien. Tot el mon guarda silenci i tu i jo ens murmurem l’adéu... Comences a traure el foc que duus dins i t’acomiades, cremes.

Domingo Lloret

Un relat de la

Delicà(da) de Gandia

La riquesa cultural d’un poble rau en la seua història, els costums, els coneixements, els ritus i les tradicions. Aquelles coses que conformen la seua idiosincràsia. Els mites i les llegendes formen part d’aquest bagatge cultural i la faula de la Delicada de Gandia s’acosta més a la llegenda que al mite. Les llegendes han format part de la història oral i de l’escrita i han servit en moltes ocasions per legitimar el poder a determinats grups socials com l’aristocràcia o la burgesia. Es tracta d’un relat de fets humans que es transmet de generació en generació i forma part de la història d’un poble. De caràcter oral, està en constant evolució, té característiques que li atorguen certa credibilitat i es conta amb la intenció de fer creure que un fet és verdader. La Delicada de Gandia entra dins els paràmetres del llegendari oral de la Safor centrada en la capital de la comarca. Segons la narració tradicional una jove gandiana va morir quan li va caure una flor de gesmil al cap quan eixia de la Seu. La floreta era de pedra massissa, de marbre en fantasia, segons relata Salvador Bolufer en el seu magnífic poema dedicat a la més delicada de totes les dones del món. Una altra versió conta que es tractava d’una jove malalta de desgana. La treien al pati de la casa sota del gesmiler i allí va caure morta per l’impacte d’aquella flor tan delicada que li va asclar el cap. Una mort molt estranya en qualsevol d’ambdós casos Morts insòlites hi ha hagut moltes al llarg de la història, per citar una, la d’Esquil, del segle V a.C. El gran dramaturg atenenc, fundador de la tragèdia grega va acudir a l’oracle de Delfos per conèixer el seu futur, més en concret la seua mort. - Moriràs xafigat per una casa - va ser el veredicte. Tractant d’eludir el seu destí, marxà a viure al camp, fora de la

134

ciutat. I tot just en aquest espai va ocórrer la fatalitat. Un trencalòs planejava amb una tortuga entre les urpes a la recerca de trobar una roca contra la qual amollar-la i poder donar-se el gust de menjarse-la. El trencalòs va confondre la calba d’Esquil amb una roca i va soltar la tortuga contra el cap del dramaturg. I així va quedar el bo d’Esquil, mort per la closca o casa de la tortuga. És ben difícil que una tortuga terrera vole! Certa relació es pot observar entre ambdues morts, una pedra metafòrica contra el cap d’una persona. La delicà de Gandia és una llegenda ben escampada arreu del País Valencià i més enllà i el coneixement popular és divers i canviant. Si preguntàvem: «Sap vosté qui va ser la Delicà de Gandia? Observen les respostes següents: - Una mústia que presumeix de tindre més tecles que un piano. - La Delicà morí d’una fulla que li caigué al cap. - La filla d’uns senyorets de Gandia. - Sé que era una joveneta malaltissa però poc més. - Un carrer de Gandia. - Era una xica tan fina que li caigué una flor de gesmil al pit i morí. - Una xica presumida que es creu graciosa per ser delicada i pixavina. - Crec que hi ha un restaurant que es diu així. - És la calavera que porta a la mà el sant duc Francesc de Borja. - És un pastís típic de Gandia.

- Una història que conten als jubilats desficiosos quan visiten la ciutat però que no és de veres. - Es diu això d’una persona que és molt melindrosa. - Una xica que s’ho torca amb un paperet. - Estava ben espavilada. En l’actualitat seria feminista. - Una dona molt figa. - Una gata moixa. - Una jove fràgil, feble, aprensiva i gemegosa. - Una xica que no semblava el que era. - Jove que fa creure el que no és. Fins i tot hi circulen uns versos que tracten la contarella en to humorístic: Mogué tal algaravia que fou memorable el dia perquè de riure’s cansada se morí descostellada la Delicà de Gandia. La llegenda ha donat molt que parlar i escriure. A Poemes a Gandia, Vicent Andrés Estellés dedica tres sonets a la Delicà. A la peça Un col·loqui nou y flamant dedicat a les fadrines que estan per acomodar afirma Martí i Gadea (1906) haver trobat uns antics papers dedicats a la Delicà de Gandia. Bernat i Baldoví també va

ironitzar sobre la figura a l’obra Bajo de esta tumba fría está ben resguardadeta la Delicà de Gandia; La vanitat castigada d’Eduard Escalante recrea un miracle de sant Vicent Ferrer basat en un episodi semblant al relat de la Delicà i Josep Bataller afirma que la Delicà de Gandia és un nou cas d’aplicació del relat d’una rondalla de la Fada Morgana. La primera documentació coneguda sobre aquesta narració fantàstica data del segle XVIII es troba a la Rondalla de rondalles de Lluís de Galiana on es relata com Eufrasieta, enamorada de Ximo del Portal, sofreix un afluixament de forces i es desmaia. Tot i això la rondalla que pren més força com a base de la llegendària figura de Gandia és la que apareix a les Rondaies Mallorquines de mossèn Antoni Alcover. Narra la desgràcia d’un rei que tenia tres filles tan fines que qualsevol insignificança les podia desfer. Una es refredà per l’aire provocat per les ales d’un mosquit; per una arruga del llençol, una altra patí una forta inflor a l’esquena i l’última va morir per un pètal de rosa que li caigué damunt quan passejava pel jardí amb son pare el rei. Indubtablement la teoria que pren més força i s’apropa més a la Delicà de Gandia és aquesta darrera. Joan Climent preparà una versió de la llegenda, sobre la qual ens hem permès la llicència d’intervindre. Afirmava Climent que la Delicà va morir de tristor i que no era tan moixa com hom pensa. Llegim el text: A la Seu hi havia un vicari jove que patia del cor. Tenia el costum de deixar tots els dies un bon grapat de gesmil damunt l’altar de la Puríssima. Una xica, prou beateta, prima i gràcil anava cada vesprada a l’església, resava, agranava. Després de la neteja, s’aplegava al altar de la Puríssima, allisava les estovalles i prenia dos pessics del gesmil que havia deixat el vicari. Un se’l posava al

pit i l’altre pessic, se l’enduia a casa seua. Eren de coneixement públic aquests fets i es comentava que entre el vicari jove i la minsa beateta, a propòsit del gesmil, es va establir un corrent de precs, presagis i encontres més que habituals. El vicari, que patia del cor, va morir. La beateta s’aprimava cada vegada més i esdevenia més fugissera que mai. Semblava ser que l’ànima del vicari la cridava quan ella passava per davant d’un gesmiler. Certament, la beateta prima i delicada no treia el cap i en sentir el perfum del gesmil es torbava i s’arrupia. A ningú li va contar el secret abans de morir però la deducció és ben senzilla: el vicari jove fou alguna cosa més que l’amor platònic de la seua vida i que ella no era tan pàmfila com relata la faula. Un estudi recent vincula la Delicada amb la noblesa gandiana del segle XV. Segons la documentació existent a l’Archivo Histórico Nacional, secció Nobleza, llegats Osuna y Luna, de Toledo es pot fornir aquest relat: la Delicada de Gandia va morir el 18 de juliol de 1498 a causa d’un accident provocat per l’escultor Damià Forment a la porta de Santa Maria de la Col·legiata de Gandia. Era d’origen llombard i responia al nom d’Agnès de Caetani. En el moment de morir portava posat un cintó de castedat amb l’escut del duc de Gandia ran la sivella. Havia sigut la concubina del II duc de Gandia, Joan de Borja, mort violentament a Roma l’any anterior. Maria Enríquez, viuda del duc, va conèixer llavors l’existència d’aquesta amant i manà castigar-la ordenant cavar una fosa profunda a la porta de l’esglèsia per a que les persones al entrar, xafaren sempre el cadàver. Tothom sabé que fou amant de Joan de Borja, segon duc de Gandia. El seu cognom, Caetani, coincideix amb el segon de Giulia Farnese i Caetani, amant de Roderic de Borja, papa Alexandre VI. Tot i ser italiana i resident a Gandia, la seua existència era desconeguda per la viuda del duc de Gandia,

136

dona de gran caràcter i autoritat, l’existència del cintó de castedat amb un escut ducal no va permetre airejar més les amors del duc en una ciutat com Gandia a finals del segle XV. En aquella època, era habitual l’existència d’amants a l’entorn eclesiàstic. El fet de trencar el celibat no resultava cap cosa d’importància, el problema era quan es feia públic. La llegenda basada en la història real, naix per encobrir l’amor prohibit del descendent del papa Alexandre VI, Joan de Borja. Agnès i Joan, dos amants generadors de conflictes que la societat d’aleshores va amagar rere la llegenda d’una dona delicada i fràgil. Possiblement siga aquesta la història a partir de la qual naix la llegenda. Versions sobre la llegenda de la Delicà se n’han fet moltes però la narració continua viva i en constant evolució. Altra qüestió diferent és la credibilitat i possible versemblança de la llegenda. Recordem que es tracta d’un relat imaginari pres per real on es barregen personatges, fets històrics i fets inventats. Aquest és un text més sobre la llegenda però no es tracta de la llegenda de la Delicà. No he pretès escriure la realitat, això en aquest cas hauria sigut una tasca impossible, la meua intenció ha estat traure a la llum algunes pinzellades del passat per a entendre millor la realitat present, la història i els costums de la ciutat on vivim.

Vicenta LLorca

La Senyora Vidal

138

Veure al tio Colau incapaç de cruspir-se la pota de polit era tot

Si més no, la seua rudesa no era gens comparable a la del seu

un espectacle. «Però, què vols? Amb vora noranta anys i sense

gendre, un bròfec fastigós que no es tallava un pèl a l’hora

dents?!», deia la consort indignada. Doncs això, impossible.

d’exhibir la seua animalitat més primigènia. Veure’l devorar la

Però més coent encara era contemplar la Senyora Vidal a la

cuixa i la besanca del polit, a mos redó, era tot un espectacle,

taula nupcial. Menjava com si es tractara de fer una delicada

una experiència digna de Jurassic Park. Com si no haguera

operació d’indagació arqueològica. Com si el polit fóra un

menjat en tres milions d’anys! Els anys que els dinosaures

fòssil incòlume acabat de descobrir i molt fràgil que calia

havien romàs sota terra o en alguna fondària abissal.

examinar amb extremada cura. La Senyora Vidal especulava

Tot plegat ho pensava la Senyora Vidal, indignada davant tanta

entorn de l’ossam del polit amb hiperbòlica cautela, fins al punt

vulgaritat i tan exigua categoria. «¡Qué poca clase tiene esta

que no gosava tocar amb els dits ni el més minúscul trossiu del

gente! ¿En qué estaría pensando mi Amparín cuando se fijó

pobre animaló. La forqueta i el ganivet eren les úniques armes

en el borinot de mi yerno?» I ho expressava així, en el castellà

amb què atacava la peça.

mal paït, farcit d’espardenyaes i un dejo clarament de pueblo.

Enfundada en uns guants blancs i amb la coberteria de plata,

Ella que tant se’n mofava, dels valencianets. Ella que s’havia

la Senyora Vidal disseccionava amb mirament exquisit el

educat en el millor col·legi de la ciutat. Ella que era tan pulcra,

testimoni carnal que restava de l’au, que, tot i ser ja un fiambre

tan primmirada i tan delicada que s’havia guanyat a pols,

consumat, se la mirava amb una ganyota de menyspreu,

entre tota la gent de la comarca, precisament el malnom de la

com si lamentara profundament que una dona tan cursi com

delicà de Gandia, a còpia de mostrar la seua indissimulada

aquella fóra la comensal que se l’havia d’engolir. D’ell, no en

cursileria, les seues maneres «distingides», que ella s’obstinava

quedaria res, pensava el pardal, només un polsim estilitzat i

a autoqualificar de senyorials, i que a la majoria els resultaven

filtrat pels sucs gàstrics de la Senyora Vidal, després d’aplicar

d’allò més demodés, gratuïtes i innecessàries. Sia com sia,

sobre la víctima els preceptes ortodoxos dels bons costums a

la Senyora Vidal s’havia guanyat aquell malnom extret de la

taula.

coneguda llegenda valenciana segons la qual una dona de

Al costat de la Senyora Vidal, però, les coses anaven de

Gandia va morir després de caure-li al cap un pètal de rosa.

molt diferent manera. Els seus consogres, rai! S’ho feien com

Una rosa de pedra, clar.

podien, però haurien salvat els mobles. No eren tan salvatges.

Aquell dia tot havia de ser perfecte, doncs, tal i com ho havia

previst la Senyora Vidal. A la taula nupcial, s’hi havien parat

gens, la va traure –la dona, volem dir– a la pista, davant

els millors entrants, les millors viandes, els millors àpats, la

l’estupefacció de la Senyoríssima, i de la sorpresa entre jocosa

millor carn, les millors amanides, els millors vins, les millors

i picarona de tots els presents.

postres, els millors cafès, els millors licors. El millor dels millors

I, llavors, un dels ossets de l’aviram que hi havia parat a taula,

menús per a la millor de les millors famílies. The best of better.

i que amb tant d’estil i elegància menjucava la Senyora Vidal,

Crème de la crème.

se li va entravessar al bell mig de la gola. Va intentar empassar-

La vetlada va transcórrer amb normalitat, doncs, sense

se’l ràpidament. Primer, fent veure com si no passara res.

estridències i segons el pla planificat per la Senyora Vidal i

Després, amb l’ajuda d’una mica d’aigua. Tot seguit amb les

el seu estimat espòs, cònjuge adjacent que no pintava fava.

molles del pa que encara no havia tocat, per no parèixer una

Un home completament adotzenat, domesticat, fuetejat,

golafre profitosa. I, finalment, demanant socors als comensals

ensinistrat, anul·lat per la «seua» dona, la Senyora Vidal.

que l’hi acompanyaven. Però no hi va haver manera. L’osset

L’orquestra entonava variades cançons, de moda des de feia

s’havia estacat subtilment a la tràquea i no hi havia forma de

almenys quatre dècades: Only you, Noelia, La barbacoa, Qué

llevar-lo.

dolor (una mujer en el armario), ¡Hey!, Que sabe nadie, Como

No s’hi va poder fer res. Després dels esforços infructuosos

yo te amo..., magníficament interpretades per l’orquestra,

dels familiars, d’una banda i l’altra, del nòvio i de la nòvia, la

que amenitzava per a delectació dels veïns i de les veïnes

Senyora Vidal va morir sense remei entre sanglots desesperats

les celebracions familiars i empresarials de la comarca. Fins

i espasmes horrorosos –no gens decorosos, per cert–, mentre

arribar a la cançó estrella. La més esperada per tots i per totes.

el seu home, i el que quedava del polit, se la miraven amb un

La cançó per antonomàsia. «L’himne fecund de la pàtria.» El

lleu però inequívoc somriure de satisfacció, precisament el dia

pasdoble “Bodes Puig Moratal”, que tant de ressò i èxit tenia

que havia de ser perfecte, tal i com havia previst la Senyora

entre els pobletans, i també entre els ciutadans de la capital.

Vidal, la delicà de Gandia. Requiescat in pace.

Va ser en aquell moment àlgid, d’èxtasi etílic i alimentari, que el pare de la nòvia, l’espòs de la Senyora Vidal, el seu home, su marido, es va llançar als braços de la consogra, sens dubte atret pel mamellam que la condecorava, i sense pensar-s’ho

Juli Capilla

La delicà

de Gandia

Llegenda? Faula? Mite? Realitat? El que tu vulgues, lector. Si eres de Gandia tens dret a fantasiejar sobre una història tan antiga, tan coneguda, tan subtil, tan etèria, tan nostra. I si eres foraster, també. Ningú no pot negar-te el plaer o el turment de recrear-la al teu gust i fer-la teua. La gent pregunta. Li abelliria, tant com a mi, com a nosaltres, saber més sobre eixe personatge suggeridor i perfumat que coneixem per la Delicà de Gandia, aquella de qui diuen que una flor de gesmil va matar. Història medieval? Renaixentista? Qui ho sap! La gent especula sobre l’època, la identitat, l’origen i el fonament que s’han diluït en l’aire del temps. L’altra nit vaig tindre un somni desconcertant, que qui sap si contenia un missatge ocult aclaridor sobre el personatge i el fet que se li atribueix. Un somni curt i inquietant, una insinuació deixada caure en la vorera del pensament. O això vaig pensar. Tres paraules fulgents vessades a cau d’orella, unes imatges alades i el bategar del meu cor em van despertar. Ho conte ací com Déu em dóna a entendre, i tu, lector pacient, tens dues coses a fer: assumir el suggeriment o rebutjar-lo i quedar-te amb la versió inveterada, aquella de la flor de gesmil de pedra que es va desprendre de la façana de la Seu-Col·legiata i es va

140

estavellar al cap de la xicota. És la teua elecció i aquest és el somni, tal com jo el vaig percebre. Començava a clarejar. La petita Gandia flairava a canyamel. Als carrers solitaris, silenciosos, humits per la rosada matinera, restaven versos solts d’amor i de mort i retalls de llibres de cavalleries. La brisa de la tardor penetrava en els ossos de les velles beates que acudien encongides a la missa primera. El campanar de la Seu tocava les sis. En la llunyania se sentia el sirgar de les rodes d’un carro sobre l’empedrat. La tia Tonica, que vivia davall dels porxos d’enfront de l’Ajuntament, eixia de casa amb la granera i el poal a la mà, disposada a mamprendre la tasca diària de netejar les petjades ducals de la plaça Major. Del carrer Major hi arribaven les passes tènues i apressades d’una jove sense nom encara. La mantellina al cap, el jersei de llana als muscles, la faldilla de percala llarga fins els turmells. Els peuets de coloma, calçats amb espardenyes de cànem, a penes si tocaven terra. Més que caminar s’esmunyia, la futura Delicà... o Delicada de Gandia. L’escolà de la Seu obrí el portell recaient a la plaça dels Apòstols fregant-se les restes del son que se li havien quedat enganxades a les parpelles.

La xica va cada dia a missa, més que per devoció, per retrobar-se amb el seu xicot que a l’eixida l’acompanya a casa abans d’anar a la feina. Últimament el troba estrany, al xicot. I el cor se li esmicola al pit només de pensar-ho. Ell assegura que no li passa res però una premonició no deixa dormir a la xica. El seu rostre adolescent està pàl·lid i els ulls se li han fet més grans, més tristos, més foscos que mai. Al seu cor nia un mal pressentiment. Un captaire, el mateix de cada dia, seu a la porta amb el seu gos a recollir l’almoina matinera de les beates desitjoses a guanyar-se un lloquet al cel. La jove passa a frec d’ell i el saluda. El captaire li correspon entre dents. La xica entra a l’església, es persigna amb aigua beneïda i s’instal·la a la penúltima filera de cadires de boga. Serà la primera a eixir, segura que el seu amor anirà amb presses, com sempre. El xicot ros i templat que la corteja no triga a aparéixer. S’acosta al captaire amb una rama de gesmil sense esclatar a la mà. S’inclina cap a ell i li fa una escolteta. El captaire obre molt els ulls, sembla que paga atenció o que tracta d’entendre’l. El xicot li dóna el gesmil, li deixa una moneda al plateret i marxa com una exhalació. El gos obri els ulls enrogits per la son, el mira, rondineja un poc i es torna a adormir.

Acabada la missa, la jove ix de la Seu sense esperar a rebre la benedicció. Cerca el seu amor amb la mirada. No el veu i comença a angoixar-se. La sospita li afluixa les cames. El captaire li fa senyals i ella s’hi acosta. Ell li dóna el ramellet de gesmil mentre li vessa a l’oïda tres paraules que ella no acaba d’entendre. O no hi vol. La jove es posa la mà sobre el pit, intenta inútilment respirar. El rostre se li ha tornat de cera. Les tres paraules li retronen al cervell repetidament i intensa. Tres paraules amargues, “ell no tornarà” “no tornarà”, “ell no...” “ell...” Perd el sentit, cau a terra, a la terra d’on ve, a la qual pertany. La rameta de gesmil li ha quedat enxarxada entre els dits. El gos ha emés un udol llarg, descarnat. La llegenda, la faula, el mite, o la realitat ha germinat.

Àngels Moreno

Gandia la delicà

El cadàver va aparèixer a la vora del nou trinquet. La causa aparent de la mort havia estat un colp al cap. A partir d’ací hi havien dotzenes de versions desbaratades i contradictòries que anaven des de l’insignificant i poètic colp d’un gesmil, fins al prosaic i violent colp d’un cudol. Evidentment, açò últim resultava molt més versemblant, però el ben cert era que al lloc dels fets no hi havia ni rastre de pedres i, en canvi, sí havia aparegut un gesmil enredat entre els cabells de la víctima. L’inspector Marlowe haguera preferir obviar aquestes tabalades, així com altres comentaris i xafardejos que anaven escampant-se per tota la ciutat. Uns parlaven de la vida dissipada de la víctima, altres de les males companyies i, fins i tot, alguns pocs insinuaven un atac terrorista des de Benirredrà... Marlowe va preferir esperar els resultats de l’autòpsia, però aquesta tampoc va aportar proves concloents. L’únic que restava era entrevistar a familiars i coneguts. Buscar un enemic

142

i un mòbil que justificara l’atac. Una vegada aïllat els possibles sospitosos, junt a les seues raons particulars, seria més senzill centrar la investigació i trobar un culpable. Marlowe va perdre vora dues setmanes amb els interrogatoris. Es veia vindre. Portava anys comportantse de manera histriònica i estranya. Havia canviat de doctor tres vegades als darrers anys. Anava pegant bandades... Frases com aquestes es repetien de manera massa habitual, així que Marlowe va voler focalitzar les investigacions en aquestos doctors i en la suposada malaltia. El primer que calia era construir el perfil psicològic de la víctima i, en aquest sentit, el primer que cridava l’atenció era la seua naturalesa presumida i orgullosa. Vivia obsessionada per ser la més guapa, la més rica, la més popular de totes. I això li va costar car. Molt car. Va visitar un metge que va començar receptant-li medicines estrambòtiques i de preu estratosfèric; va haver de sotmetre’s a operacions de cirurgia estètica que havien de canviar-la de dalt a baix, i fins i tot li va receptar

un canvi d’hàbits de vida. Li calia viatjar i veure món. Per afrontar-ho va vendre-ho tot i fins i tot va demanar un préstec al banc. Però res. Just després d’un viatge en creuer i abans de pujar-se a un tramvia, va adonar-se que estava sense un clau i va opinar que ja hi havia prou. Canviaria de metge. El nou doctor tenia molt bona planta i millors idees. El primer que va fer, va ser posar a parir l’anterior metge i establir un nou pla de xoc. En quatre anys seria la més guapa, la més rica i la més popular de totes. Va canviar el nom de les medicines i les operacions de cirurgia estètica, però no van canviar els resultats ni el preu de totes elles. És més, s’assemblaven tant! El banc es negava a prestar-li més diners, però el metge li va donar dues idees brillants. La primera era deixar de pagar la hipoteca i els préstecs! Allò era magnífic, perquè ara en compte de gastar-se el sou en pagar interessos i amortitzar capital, podia dedicar eixos ingressos a ser més guapa, més rica i més popular. La segona idea tampoc estava

mal. El metge tenia un amic farmacèutic que ajudava a dames formoses i en problemes. El boticari Montoro, que així li deien, li oferiria refinançar el deute per les medicines a canvi de la seua ànima i de què prometera ser una dama virtuosa i exemplar. El boticari Montoro podia semblar estrany, i fins i tot una mica sinistre, però calia tenir en compte que era seguidor d’una secta rica i poderosa que obeïa els designis d’una profeta germànica. Els seus fidels creien que el déu Mercat podia solucionar qualsevol problema si se li deixava en pau i se seguia una vida esforçada i frugal. Mentrestant, amb la seua màgica màquina de crear diners, es dedicaven a rescatar del pecat i la indigència a les pobres i morenes donzelles del sud, que s’havien passat els darrers anys fent el pendó per totes les discoteques de la Mediterrània. Potser alguna cosa li deia que el que estava fent no era del tot correcte, però el cert és que la futura víctima, de moment, era molt popular, tot i que a la televisió i les xarxes socials anara agafant fama de bandarra i

viciosa, el que potser molestara al boticari Montoro. En tot cas, prompte va sorgir un detall més preocupant: la magnífica idea de no pagar els bancs presentava un problema imprevist. A pesar que la generositat del boticari Montoro havia solucionat els deutes del passat, per als seus nous tractaments de bellesa necessitava que li prestaren més i més diners. Sobretot ara, quant havia descobert admirada els poders de la hidroteràpia. En canvi, ara descobria aterrida, que si no pagues als teus creditors, ningú més et presta diners. Espantada per la situació, va decidir a última hora i per sorpresa canviar de doctor. La nova metgessa va posar a parir l’anterior metge (a l’anterior no perquè era col·lega) i va modificar radicalment el tractament. Ara es tractava del contrari. Ja no calien medicines impagables, ni cirurgies invasores, ni hidroteràpia, ara només règim sever. Pa i aigua. Ella assegurava ser enemiga de la profeta germànica i del boticari Montoro però no tenia altre remei que seguir els seus desitjos. La secta posseïa els deutes, la

hipoteca i l’ànima de la jove i ordenava sense més dilació tornar els préstecs, treballar més hores i oblidar-se de capricis i somnis absurds. La pobra víctima, pluriempleada, arruïnada i angoixada, va començar a aprimar-se i a fer mala cara. Sens dubte era més bonic viure en l’abundància i somiar que algun dia seria la més guapa, la més rica i la més popular de totes. Ara només aspirava a arribar a final de mes, a que el boticari Montoro no li embargara la vivenda i a pagar algun dels molts deutes que l’ofegaven. Marlowe va mirar en cara de pena la última fotografia de la víctima i va pensar que potser tenien raó els testimonis més inversemblants i agosarats. Potser la víctima, en notar com un gesmil li fregava lleugerament el front, va decidir que era un bon moment per a morir.

Lluís Miret

144

Delicadeses Gandianes Eva es va passar les puntes dels dits pels llavis carnosos i descuidadament sensuals i va continuar llegint el llibret que tenia entre mans: “Conta la llegenda que la Delicada (o “Delicà” en valencià col·loquial) de Gandia era una jove que de tan sensible i delicada que era, es va morir quan li caigué al damunt un pètal de la flor d’un gesmiler. Això es contava amb tota la sornegueria del món i silenciant intencionadament un detall, ja que en realitat aquest pètal formava part d’una flor, efectivament, del gesmiler que hi havia incrustat en un rosetó de la Col·legiata de Gandia i que, per tant, era de pedra. Eva es va encendre una cigarreta i va decidir utilitzar la tassa del café que s’acabava de fer com a cendrer. Romania asseguda en una terrassa d’un restaurant que donava a la Col·legiata i l’ajuntament i, després de fer una visita al palau dels Borja ara estava deliberant interiorment si valdria la pena entrar a l’església reconstruïda després de la Guerra Civil o preferia tornar a l’hotel ubicat a la platja de Gandia. Segons tenia entés, la Delicà –si és que havia arribat a existir mai– hauria estat una dona jove, virginal i pregonament enamorada. Ai, l’amor, sempre l’amor. Invenció burgesa i idealitzada basada en els instints sexuals més primaris dels éssers humans. I de qui hauria estat enamorada aquest llegendari personatge?

Bé, realment això no importava; el que de veres era important era l’amor en si. Ideal trobadoresc i cristià renascut pels romàntics del segle XIX. Eva no creia en l’amor, només en el desig sexual i en l’afecte fraternal. I probablement, el poble valencià tampoc hi creia, com provava el fet que la llegenda tractara de manera sarcàstica i fent blasme aquella jove enamorada. Era com si li digueren: “No volies amor, reina? Doncs del cel et caurà. Nyas, tasta’l”. Va consumir tot el cigarret mentre observava d’esme les parets de maó de la Col·legiata i la façana neoclàssica de l’ajuntament. Després va recordar de sobte el perquè de les seues inesperades vacances en la Ciutat Ducal. Oblidar un desengany amorós... ui, no! Llavors què era, un desengany sexual? No, sonava massa lleig i simplista. Ho deixaria estar en un desengany... afectiu. Incompatibilitat de caràcters. Després d’aquestes malastrugances de la vida, el millor que es pot fer és agarrar-te uns quants dies de vacances i desemboirar-te una mica. No sabia ben bé per què havia triat Gandia; potser –misteris intricats de l’interior de la ment humana– perquè li havia fet gràcia el que un amic saforenc li havia comentat una volta, que el malnom dels habitants de Gandia era el de “pixavins”, que de tan fins, no orinaven com la resta de mortals, pixaven vi.

Finalment, va pagar el compte i va abandonar la terrassa. Va estirar les cames amb plaer gairebé felí i va començar a caminar envers el mig de la plaça. Ella, d’habitud, solia viure a València, però de tant en tant, necessitava abandonar aquella urbs caòtica i sorollosa per a traslladar-se a algun indret més tranquil i petit. Probablement per això havia gaudit tant dels passejos matinals que havia fet tots els dies per l’arena de la platja gandiana. Aquella era, trobava Eva, la millor època per a passejar-s’hi; tots els dies un solet tímid i suau de les acaballes de la tardor mediterrània sense quasi gent competint per aconseguir dos pams d’arena i aigua. S’hi va quedar palplantada observant de nou la façana de l’ajuntament. Segur que havia estat construït durant el segle XVIII. Després tornà a mirar per enèsima vegada la Seu gandiana, la Col·legiata. On se suposava que era el rosetó d’on havia caigut el pètal del gesmiler petrificat? Llavors fou quan sentí un soroll que anava en augment. En l’últim moment es girà amb rapidesa i amb prou faenes va poder acatxarse per tal d’esquivar allò que li venia damunt. Catacroc!! Va fer allò en estavellar-se contra terra. Però què era? El pètal? El gesmiler? Així rebien els turistes en aquella ciutat? S’havia quedat asseguda en terra i encara estava massa confusa

146

com per a poder pensar amb lucidesa. El cor li anava a cent. Aleshores començà a observar, ja més asserenada, l’objecte caigut del cel. Què era? Un insecte metàl·lic? Una petita nau espacial? Un satèl·lit de la NASA? Un catxirulo modern? Fou llavors quan aparegué ell. Semblava tot compungit i apressat. -Es troba bé, senyoreta? Deixe que l’ajude. Ella va observar el nouvingut mentre li donava la mà per tal que l’aidara a alçar-se del terra fred i humit. -Sóc un desastre. Li demane perdó. Eva va intentar fer un lleu somrís d’aprovació i agraïment i no va saber què dir més. El xicot era alt amb una barba rogenca de quasi una setmana i uns ulls d’aquells que poden ser considerats d’alt perill. Eva va decidir que era guapo. -Però què ha passat? –va ser capaç de proferir per fi ella. -L’aparell, que és nou. No he sabut dominar-lo com pertocava, he perdut el control i ha acabat anant-se’n directament cap al sòl. -O cap a mi. -Ho sent molt.

-No passa res. Això s’arregla convidant-me a un bon dinar i en pau –va dir Eva rient-se. -Això està fet. Serà un plaer. –va confessar sense poder contenir un somrís resplendent. Ara es rigueren tots dos a la gana. Oh, Déu meu, pensà Eva, el seu somriure és més perillós encara que la seua mirada. -però es pot saber què és això que ha caigut del cel? -Es un drone, un vehicle aeri no tripulat. Intentava fer unes imatges per damunt dels monuments més emblemàtics de Gandia. -Sembla un insecte. Curiós. Un poc més i em passa com a la Delicà de Gandia. Morta per estavellar-se un insecte damunt del meu cap.

-Jo sóc Eva. Presentació oficial amb sengles besos en ambdues galtes. Ell fa bona oloreta, pensà ella; ella fa bona oloreta, pensà ell. Enfilaren cap al passeig de les Germanies mentre encetaven una llarga conversa que tal vegada duraria unes quantes hores, o tot el dia, o tota la setmana... o tota la vida. Eva havia decidit tornar a creure en l’amor, malgrat els seus darrers desenganys i el tarannà sorneguer i una mica bròfec del poble valencià. Ella, a diferència de la Delicada, no cercava l’amor, però si li queia del cel, benvingut fóra. Òscar no ho sabem. Tal volta aquesta ja és una altra història.

El xicot, que pareixia no haver sentit l’últim comentari d’Eva, s’aponà per a comprovar els danys patits per l’insecte artificial i, per fi, s’aixecà i tornà a somriure satisfet. -Anem? Et puc ensenyar la ciutat fins que siga l’hora de dinar. -Sobreviurà l’animalet? -Sí, cap dany irreparable. El deixaré al cotxe. Per cert, em diuen Òscar.

Sico Fons

La Delicà de Gandia:

més enllà de la llegenda

Hi ha uns personatges que habiten dins la llengua. Sabem qui era Camot? Diem “quedar com Camot” però ignorem qui va ser aquest personatge, si va existir. O parlem de “la nòvia de Pinet”, que es quedà amb “la cara llavada i el monyo fet” i segurament desconeixem quin fet donà lloc a la dita. La memòria dels valencians va associada a personatges que es feren cèlebres o populars per la seua presència en formes de difusió popular com els col·loquis o els sainets: “Tòfol de Campanar” o “Nel·lo el Tripero” per esmentar uns noms. La llengua és viva i té memòria i, dins d’ella, habiten uns personatges que poblen la memòria històrica dels parlants.

Eixim de Gandia i, encara avui en dia, escoltem la dita tòpica referida a la nostra ciutat. Quan d’algú es diu que “sembla la Delicà de Gandia” pensem en una persona fràgil, aprensiva, melindrosa, queixosa, objecte de múltiples accidents banals. Una expressió viva avui en dia en múltiples comarques valencianes. A Borriana, per exemple, s’aplica per dir d’algú que és primmirat, susceptible i fins i tot escanyolit.

Quan algú ens pregunta per aquest personatge, per explicar-ne l’origen, de seguida recorrem a una explicació llegendària. I així és costum dir que la flor que va matar la Delicà era una flor de pedra caiguda de la porta de la Col·legiata. Com sabem, la Col·legiata de Gandia fou construïda al segle XV, gràcies a l’impuls de la duquessa Maria Enríquez. La porta de la Col·legiata, l’anomenada “Porta del Mercat”, era presidida per la imatge de Santa Maria de l’Assumpció, que es trobava asseguda damunt un dimoni. Al voltant hi havia una decoració vegetal, amb unes cardines que podrien evocar més que no les del card les flors del gesmil o, directament, les d’una rosa. La llegenda és coneguda, una d’aquestes flors va caure, amb tan mala sort que ho va fer sobre una jove que acudia als oficis, fins al punt de provocar-li la mort. El cronista Felipe Perles anotà el

148

nom de Joan Franch com a “Mestre Piquer de la Seu”, segons un document de 1387, i per tant responsable últim d’aquest episodi del qual no tenim cap constància documental. Perquè, si la Delicà fora un personatge històric, hauríem de comptar amb alguna referència històrica als arxius de la Col·legiata o de l’Ajuntament. L’historiador Frederic Aparisi ha exhumat recentment una documentació d’una dona accidentada en la Col·legiata, la qual demanà ser soterrada dins una capella de l’església. La dona, dita Narcisa, es quedà paraplègica després d’una caiguda el divendres dos de maig de 1404 (“detinguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”). Un precedent?

Des d’una òptica racional, hi ha motius fonamentats que ens fan pensar que la nostra delicada no és sinó una variant d’un tòpic argumental molt conegut en molts d’altres indrets. A la rondalla recollida a Manacor per Alcover “Tres al·lotes fines” (Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó, 1913) es conta el relat d’un rei que tenia tres filles, belles però delicades. La primera d’elles, una dia en eixir d’un jardí, una fulla de rosa li va caure damunt del cap, va caure esmorteïda en terra i del trenc que li va fer al cap mai més no va tornar a ser la mateixa. El conte ha donat peu a una cançó amb el mateix títol, amb lletra de Gabriel Janer Manila, editada per Maria del Mar Bonet al disc Bon viatge faci la cadernera (1990).

L’airet del capvespre esfullà una rosa. Vengué a caure un pètal al cap de l’al·lota.

Per què eren tan fines?

I li féu un trenc. Ai, quina passada! Un trenc a la closca

en la rondallística europea n’existeix un, procedent del Tirol italià, que té una flor de gesmil com la causa de la mort de la princesa. Per tant, ni el relat ni tan sols la flor del gesmil són exclusives de Gandia. Històries com aquestes les trobem a la literatura grega. Sèneca el Jove (4 aC - 65) recull en el seu diàleg De ira el conte d’un sibarita anomenat Mindirides, de la ciutat de Síbaris, que es va queixar de sentir-se molt malament perquè havia dormit en un llit de roses i un dels pètals s’havia doblat.

tendra i delicada.

La cantant mallorquina ha explicat l’estima que sent per la història perquè sa mare li contava aquesta rondalla quan estava malalta i li feia un advertiment: “meam si seràs com una de ses tres al·lotes fines”. Durant les primeres dècades del segle XX, Joan Amades es va dedicar a recollir i posar per escrit centenars de rondalles del folklore popular català. Una d’aquestes històries es titulava “Les tres princeses fleumes”. Recuperada per Amades de boca de Martí Mas a Barcelona el 1922, és una història semblant: «Vet aquí que el rei Butxaques tenia tres filles tan poca-cosa i tan fleumes que la claror d’una candela les enlluernava, que el soroll del respirar les eixordava i l’olor del pa les marejava».

El conte clàssic infantil “La princesa i el pèsol”, publicat per Hans Christian Andersen el 1835 presenta un argument de la mateixa filiació. Es tracta de la història d’una jove que, per demostrar la seua condició de princesa autèntica davant la seua futura sogra, ha de superar una prova que demostre la seua sensibilitat, una qualitat associada a la noblesa i la reialesa. La prova consisteix a fer-la dormir sobre vint matalassos col·locats sobre un insignificant pèsol. La jove, sensible com correspon a la seua naturalesa reial, no pot dormir a causa de la molèstia causada per la llavor. Entre les múltiples variants d’aquest motiu de la hipersensibilitat d’una jove

En aquesta línia argumental també adduïrem un conegut miracle de Sant Vicent Ferrer. El Pare Francesc Vidal i Micó (Historia de la portentosa vida y milagros del valenciano apóstol de Europa San Vicente Ferrer, 1735) ressenya el miracle de sant Vicent realitzat el 1413. Durant una predicació es desprengué d’una teulada d’una casa una gran pedra un cudol gran que colpí el cap de na Joana de Prades, germana de la reina Margarida, segona muller de Martí l’Humà. La infanta hi havia acudit amb el cabell cobert de perles, diamants i robins, i Déu volgué reprendre-li la fatuïtat.

Aquest fet fou la base de dos “miracles” vicentints: La vanitat castigada, d’Eduard Escalante (1855) i La mort de la Princesa, de Joaquim Badia i Adell (1891). La peça d’Escalante fou representada a l’altar del Mercat, amb motiu del quart aniversari de la canonització del sant i una dècima que s’hi repartí pot llegirse el motiu argumental: Marit que a ta conjugal Parella dus a la festa. Mes apanyada i compuesta Que en Pascua el Ciri Pascual;

La Delicà de Gandia:

més enllà de la llegenda Tin en compte, que molt fatal Li pot ser a la meitat El miracle del Mercat, No li caiga un cudol gros, Com a la infanta, en lo tòs, Castigant la vanitat.

En la literatura popular tradicional no són infreqüents els refranys sobre personatges de delicadesa extrema: «Com la delicada del Parrac, / que una fulla de rosa / li va badar el cap» és la dita recollida per Joan Amades. També hi ha versions d’homes delicats: “El delicat d’En Tendre, que pujant al llit es va esllomar” segons la dita catalana o “Es delicat de ca’n Pomar, que pujant a’s llit se va esllomar” segons la dita menorquina. Com veiem, les variants són múltiples i no sempre és una flor allò que provoca la desgràcia de la protagonista: “Ai la Delicà de Gandia, que va a cagar i es descostella” com s’ha recollit al Fondó de les Neus.

ha concitat, en els darrers segles, l’atenció d’escriptors i estudiosos. Així, el folklorista de Balones Joaquim Martí i Gadea (Tròços y mòsos, ó retalls de la nostra terra, per un aficionat, molt pagát de les còsès d’ella, 1906) afirmà haver trobat uns antics papers titulats La Delicà de Gandia (“col·lòqui nou i flamant, dedicat á les fadrines/ qu’están per acomodar”), on explica l’origen llegendari del relat: ““justetament en lo cap; /Era una fulla de pedra / De un rosetó despenjá”. Per la seua banda, l’escriptor suecà Josep Bernat i Baldoví ens recorda que, fins i tot després de morta, les restes fràgils de la Delicada han de tenir una protecció especial, com recorda en un epitafi satíric (Ultimos epitafios del sementeri de Canta Cucos, 1845): “Bajo esta tumba fría està ben resguardaeta la delicà de Gandia”.

També, l’escriptor del Grau de València Josep Francesc Sanmartín i Aguirre en la seua obra costumista Jagants i nanos. Falòries en prosa y vers, editada a València l’any 1895 inclou el poema “La Delicá de Gandia”, que és una mena de repertori en vers de noms de personatges populars i de títols de sainets valencians que gaudien del fervor del públic. Comença a així: La delicà de Gandia,

Tot apunta que la suposada existència d’una jove delicada a la ciutat de Gandia atribueix el motiu de la sensibilitat extrema a una ciutat singularitzada per una gran per la concentració de població vinculada a la noblesa. De la mateixa manera que l’adjectiu “pixaví” és el nom burlesc que els llauradors de l’horta donaven als valencians de ciutat per a destacar la seua condició de “fins”, és a dir, afectats, llepafils, pusil·lànimes, malaltissos i, febles. En una paraula, delicats.

Tot i no ser un relat original sorgit d’un fet històric documental, el motiu de la “delicada de Gandia” ha gaudit d’una difusió excepcional i

150

muller de Tonto Talala, cridà a l’Agüela Puala perquè mala se sentia.

Com tota figura llegendària, el personatge de la Delicada forma part de l’imaginari col·lectiu i la representació d’aquest personatge fixa l’arquetipus de la dona fràgil. L’artista valencià Antoni Fillol i Granell fou un pintor naturalista que, com ningú, va saber expressar l’ànima del poble valencià, en una sèrie d’obres en què dona vida a personatges valencians fruit de l’imaginari valencià popular, “La

comare de Foios”, “Chaqués l’oliero” i “El Ferrer de Tibi”. En aquest context s’emmarca la seua obra “La Delicà de Gandia” (1916), un personatge enigmàtic, pertorbador, ben allunyat del tòpic de la princesa delicada. És una dona malaltissa, recelosa, inquietant i un tant desagradable, alimentada per les pròpies obsessions, amb un pot a la mà com un beuratge que és una al·legoria de la seua malaltia. Els especialistes Pérez i Alcaide qualifiquen la figura de “cadavèrica i anorèxica” i expliquen que “les arrugues del front i els llavis accentuen la inquietud del seu rostre i la sensació de tristesa, el temor i la por, potser a la malaltia...”.

El personatge no ha deixat d’estar present, d’una forma o altra, en manifestacions diverses. Així, el polifacètic Emili Fornet estrenà al teatre Alkázar de València, el 1931 l’obra teatral “La Delicada de Gandia”, que gaudí d’un gran èxit en el seu moment com ha estudiat Gabriel Garcia Frasquet. Pels volts dels anys cinquanta, Vicent Andrés Estellés, el més notable poeta valencià del segle XX, dedicà uns versos a la Delicà, escrits en castellà, dins el recull titolat Poemas de Gandía, dels quals Gabriel Garcia Frasquet ha donat a conèixer un quartet:

No hay que llorararlo: Tu enterneces las piedras de Garcilaso. Jazmín o nardo Te bajará una muerte De punto en blanco.

Més acostat en el temps, Joan Climent és segurament l’escriptor contemporani que sabut extraure la matèria literària que la llegenda oculta a la seua obra, La “delicà”·de Gandia, publicada el 1991, en la qual convoca més de vuitanta veus literàries que esdevenen les veus d’un poble al voltant d’un mite. Més recentment, el 2011, l’escriptor suecà Josep Franco ha reescrit la història dins la campanya “Llegir en valencià. Llegendes valencianes”, on La Delicada de Gandia fa costat a altres històries valencianes com ara El dragó del Patriarca, L’Oroneta i el Rei Jaume, El miracle de Morella o Les desgràcies de Camot.

Te miraban absortas las ojivas Y en su altura gentil los capiteles Trocarían acantos por claveles Por pájaros sus piedras pensativas

I en las “Coplillas de la Delicá” del “Cancionero de Gandía”, obra premiada amb la flor natural dins el certamen literari convocat a gandia per la fira de 1952 (Gandia. La voz del distrito (26-X-1952) el poeta de Burjassot reprén el tema amb l’evocació floral del gesmil: Si no tienes azahares

En paral·lel a aquesta recuperació de la memòria llegendària, en els darrers anys, la Delicà ha esdevingut un referent identitari que assenyala i aglutina els gandians. En el terreny musical, comptem amb un pas-doble, composat per Joaquim Vidal Signes i editat el 1987 per la Unió Musical Sant Francesc de Borja de Gandia. I, en un altre estil, el pegolí Salvador Bolufer ha rescatat la història que explica en una versió musicada en el disc El cantar de la Burrera editat el 2009.

La fita, en aquest recorregut, la marca el carrer que la ciutat de Gandia ha dedicat al seu personatge llegendari. El branding sobre el nom

La Delicà de Gandia:

més enllà de la llegenda

de la Delicada ha donat nom a un comerç al carrer Sant Pasqual o la designació d’una cervesa artesana que es fabrica a Gandia, des del 2013. Joan Soldevila i Vicent Sabater, els seus creadors, justifiquen la tria del nom de la cervesa per “donar la història d’una cervesa suau i amb grans aromes de la Mediterrània”. L’estiu de 2014, l’Associació de Pastissers i Forners de Gandia creà un nou dolç, farcit de cabell d’àngel o crema, que es presentà en societat com un “producte típic”. En els fullets publicitaris que divulgaven el nou dolç es conta la llegenda de la Delicada tant per als gandians com per als visitants, amb la relació dels establiments on es pot adquirir aquest dolç que du el nom de la jove hipersensible.

I, acabem el nostre recorregut, amb la presència de la llegenda de la Delicada al món faller. “Jo sóc faller, sap?, i en les falles toquem sovint el tema” recorda Joan Climent. Deixant de banda la seua presència als llibrets fallers, serà la referència al gesmil, la flor subtil que ens evoca el perfum de les bronxes enganxades a les bruses femenines, la primera marca en el món faller gandià. Gesmil és, des de l’any 1967, el nom de la distinció fallera de Gandia que premia el caràcter desinteressat del treball faller, de la mateixa manera que la flor perfumada i lleugera fou també el nom de la sala de festes que marcà una època al passeig de les Germanies.

Amb un esperit reivindicatiu particular, que aposta perquè qualsevol persona pot organitzar un monument faller, l’any 2012 naixia a Gandia la “Falla Popular i Combativa la Delicà”, amb l’objectiu de trencar l’actual model faller de ciutat i “recuperar l’esperit popular de les falles transformant la festa en un esdeveniment participatiu, de la gent, proper”.

La Delicada, com no hem deixat de constatar, no és en una tomba

152

freda sinó que la trobem viva. Així ho ha vist el jove autor de Dénia Enric Aguilar que creà el 2013 el joc de cartes La fallera calavera que, després de l’èxit de vendes, ha donat pas a un llibre, el 2015, amb el mateix nom. Amb una estètica cinematogràfica, deutora de Tim Burton, la Delicà és un zombi que trobarà una especial complicitat amb una resucitada fallera morta durant la celebració d’una mascletà, la qual, assedegada de venjança cerca restablir la justícia i la veritat entre polítics arrogants que volen tapar les seues vergonyes. Durant el viatge, enmig d’una València en falles, la fallera s’obsessionarà amb tastar l’autèntica paella valenciana tradicional. La Delicada comparteix el protagonisme amb altres éssers estimats pels valencians com són el Rei Jaume, Joan Monleon o les Monleonetes i una Bellea del Foc apegalosa. Però, la terrible Alcaldessa Perpètua li posarà molts entrebancs pel camí.

L’esperit faller, una vegada més, ens retorna la Delicà, per recordarnos que la seua fragilitat, la seua mort davant la flor del gesmil, ha estat un referent per als gandians, que fem nostre, però també ens riem, d’una llegenda que hem convertit en tradició. Deixem-ho ací i seguim la sàvia recomanació del poeta Joan Climent “el petit mite de la delicà demana únicament seguir sent llegenda, imaginació, ingenuïtat”.

Alexandre Bataller Català (Universitat de València)

Història i Llegenda

Com ens conta la llegenda tan cèlebre dels gandians i gandianes, la mort d’Inés de Catani, més coneguda com la “Delicada de Gandia”, porta unes peculiars connotacions de les quals en farem referència. Des del primer moment estem parlant de la “llegenda”, basada en fets reals tal i com s’ha trobat en la documentació de l’Arxiu Històric Nacional, Secció Noblesa. Llegats Osuna i Luna, en Toledo, i en cap moment afirmem o desmentim la veracitat d’uns fets que pertanyen a la cultura tradicional de la nostra ciutat. A aquella donzella que a l’eixir de missa dotze de la Seu, va voler l’atzar que una fulla d’acant, (planta que ha estat usada com a ornamentació dels capitells) molt similar al nostre gesmil, li caiguera al damunt, provocant-li la mort, i aquest luctuós episodi ocasionà l’inici de tan cèlebre història i, d’altres no tan conegudes. El cas és que, identificada la dama, es va conèixer que havia segut amant de Joan de Borja, II duc de Gandia, mort a Roma l’any anterior. Resulta molt curiós com les casualitats ens transporten a altres cròniques que, documentades, sabem que formen part de la història. María Enríquez, viuda d’aquest duc de Gandia, nora d’Alexandre VI, que va concedir el títol de Col·legiata a l’Església de Santa Maria, va ser qui decideix finançar les obres i donarli l’esplendor que es mereixia. La seua intenció també és la de traslladar les despulles del Duc per soterrar-les en l’Església. I és l’execució d’aquestes obres les que produeixen la mort d’Inés de Catani.

D’aquesta manera, de la figura d’una dona, a la que la primera part de la llegenda atribueix l’estereotip de persona fràgil, feble, malaltissa i aprensiva, hem arribat al personatge de Maria Enriquez, tal vegada la gran desconeguda de la història del ducat borgià de Gandia. Per dues voltes duquessa consort, mare del III duc i àvia de dos cardenals i de Sant Francesc de Borja, va ser una dona molt significativa, amb una energia i intel·ligència que van engrandir cultural i econòmicament el ducat de Gandia. Així mateix, és admirada per l’educació refinada i humanista que donà als seus fills i, retirada posteriorment com abadessa clarissa, va dirigir fermament l’educació religiosa del seu nét, a hores d’ara, patró de la nostra ciutat. Dues dones, rivals sense saber-ho, són les protagonistes d’episodis culturals d’una mateixa societat. De vegades, la ubicació espacial i temporal de les històries convertides en llegendes, adquireix tanta versemblança que costa saber quins fets han sigut reals i quins inventats. No és tasca nostra saber on estan els límits, no obstant això, si que és important fomentar la curiositat i la inquietud de mantenir viva la nostra cultura.

Mª José del Olmo

154

Semen Transgènic

Un cantell d’altures venerable, et va deixar caure el conte burlesc a sobre del teu cap cobert, dona lliure dels colors i agosarada en senyors feudals amb furs descarats de pernada. Se’ns guarda avui de tu, dona fatal, una imatge bufona al menyspreu, encasellada junt a les melindroses, fràgils, frèvoles, aprensives i queixoses, quan mai cap de totes elles, no han sigut com vas ser tu. Els ressentiments del negre antic van sembrar el teu cos ufanós conreat per la santedat del lloc, amb unes llavors transgèniques que segueixen anys rere anys, alterant l’harmonia de les flors. Josep Basset

La casa

dels gesmilers

Quan el campanar cantava, ella es tranquil•litzava. Sabia mesurar el seu nerviosisme contant les campanades que llençava la gran torre empedrada. Ja restava poc perquè en Bernat aparegués per la plaça i s’endinsés per la porta que desguassa al patí d’armes del palau. Ell era la causa de la seva angoixa. Un tros de paper esquinçat estrenyia amb força a la mà “ A la porta del saló de corones a les dotze hores i cinc minuts” gravava una tinta negra amb una lletra ornada de marcades inicials que volaven cap amunt. Li havia dit a na María Enríquez que no es trobava massa bé per anar a sentir missa, que prendria la comunió a la sagristia del palau. Tot restava en silenci. Tothom era a la Seu. En Bernat era el músic de la cort, i ella es planyia quan l’escoltava. Les seves notes volaven com un ocell a la recerca de llibertat. Com l’encens sortien de l’instrument i s’arrelaven com una heura a les parets per arribar fins tots els racons. Ella tancava els ulls i recordava quan era a caseva, a Medina... sense por al demà. Ara amb més instant, ara amb menys. Sempre trobava la melodia perfecta per apropar-se al seu cor. En Bernat tenia la virtut de fer màgia amb el vent i li deia que la música no té res a veure amb aquell que la toca, sinó que va més enllà, que hi ha un do diví que crea la melodia perfecta i el músic únicament és intermediari entre eixa bagatel•la mística i el públic agraït. “Tu ets eixe do diví” Li deia. “Tu m’inspires només amb la claror de la teva mirada. Neta i translúcida”. Aquell diumenge l’agafà de les mans blanques i la portà lluny del palau; a la casa dels gesmilers; una antiga construcció al bell mig de la marjal que s’alçava supèrbia, essent testimoni del passar dels anys. En Bernat coneixia bé eixos llocs ja que fou fill de llaurador i des que era un nin corretejava pels ullals a prop de la Mediterrània. Ell també havia de ser llaurador, fins que un dia jugà amb el vent. Al principi, només el palpava amb les mans. Desprès; mitjançat una canya de fusta, li donà veu. La foradà i li tocà a sa mare, que era al cel dels cristians. Llavors, es convertí en intermediari entre allò celestial i terrenal. Mai no deixà la música i l’acompanyà fins al vint-i-set anys que ara en tenia. Últimament també li tocava a son

156

pare, que no hi era tampoc. I a ella. Sobretot li tocava a ella. Que estava viva i palpava amb les seves blanques mans cada nota que del cor eixia. La casa dels gesmilers es trobava espessa per dotzenes de branques verdoses que pujaven fins les teulades florint les petitones campanetes blanques que flairaven a gloria per tota la contornada. A ella li agradava en deler l’efluvi del gesmil. Era una olor clara i melosa, que mai no et canses d’olorar fins arribar-te a l’ànima. El doll d’una font interrompia el silenci present. La pluja els havia donat llicència per restar tranquils, però els núvols encara no deixaven veure els dits del sol així que en Bernat li donà vida a deu espelmes que varen omplir de llum la gran casa dels gesmilers. Quan eren junts mai no existia el temps. Tot es paralitzava. Na Bernat treia el seu instrument i tocava sense descans. Primer naixia un ritme pausat que anava madurant en una harmonia candent que venia a morir en una melodia extasiada per la mateixa Euterpe. Tocava i tocava, i jugava amb el vent, i tot restava en silenci. Fins les flors dels gesmilers obrien abans els seus pètals per escoltar la veu de Déu. Les notes pujaven al cel i ella cloïa els ulls. L’olor a salnitre arribava fins als narius, i es mesclava amb els gesmilers. En Bernat li demanà que volia tocar-li al seu cos nu, així que amb vergonya es llevà el vestit de domàs vermell que anava cobert al coll per un mart gibelí. Mai no l’havia vista sense cap roba, amb la pell a la llum de les flames. Unes ombres li dibuixaven el cos a la paret i en Bernat començà a tocar. S’apropà a sa pell i el vent li bufà l’epidermis. La intensitat de les notes pujaren i tota la casa dels gesmilers s’omplí de música. Tot era un esclat per a l’oïda mentre a la pell li recorria un calfred de glòria. “És magnífic, Bernat” li deia. “Tu ets la creadora” li contestava. En Bernat esgarrà el domàs vermell i feu un gran llençol que llençà al vent i els cobrí. Aquella horabaixa ella s’entregà a ell. Llurs cossos foren un, com l’instrument i el vent; el gesmiler i la flaire, com el campanar i el silenci...

La fosca arribà i els trobà allí, nus i acoblats l’un a l’altre. Les espelmes angoixaven i únicament restava una flama esmorteïda però el sol, que podia veure aguaitat als núvols, li digué a la lluna que aparegués plena per il•luminar la nit dels amants de Gandia, i li feu cas. Els gesmilers s’adormiren però l’olor s’estengué més que mai. Ella arribà al palau, però ningú no s’adonà que aquella nit la passà a la casa dels gesmilers, junt a en Bernat el músic. Pujà a la cambra i es llevà allò que restava del vestit esquinçat. Tocà a les palpentes la tela i sentí el plaent tacte del domàs mentre recordava el cos d’en Bernat acaronant els seus malucs mentre el vent li tocava la melodia de l’estupor. Acabava de deixar al seu jaç la darrera nota que testimoniava “ A les dotze i cinc, a la porta de la Seu. T’estime” Va repassar amb el palpís del dit índex totes les paraules que formaven l’hora de la fugida i les segellà amb un bes. Eixe dilluns, el ducat de silencis transparents es trencava pel soroll del cisell dessota la pedra. El mestre Damià Forment havia començat les obres d’ampliació de la Seu. Des de la porta de Santa María per una que prompte veuria la llum del sol; la dels Apòstols, s’allargaria el major temple cristià que mai no havia conegut el ducat gandià. Una ombra allargassada es folrava a la façana mentre el sol marcava que mancaven dos quarts per a les dotze. A la cambra, la sorra davallava poc a poc al rellotge. Sense presa. Les mans blanques li suaven mentre al cap una lleugera migranya li amania. Toc, toc, toc... el cisell no descansava clivellant les sofertes pedres. A cada racó se sentien els gemecs de llurs ferides. Havia pensat acomiadar-se de na Maria Enríquez, però no li agradaven pas els comiats. Tenien bons records, totes dos. Millor deixar-ho així. Que sigui el mateix vent qui li ho diga només arribe la fosca, quan Gandia dorm.

Eixí del palau i a la plaça major tot era un renou. Dotzenes d’homes treballaven sens atur. Caminà fins la porta de Santa María i mirà al sol. Tots els núvols eren amagats. Una calitja cremava les galtes mentre al cel unes orenetes ressagueres encara migraven cap al nord. Sentí la presència d’en Bernat que apareixia al lluny. Unes llàgrimes li esvararen dels ulls fins arribar al mentó i caigueren fràgilment a les blanquinoses mans. Les campanes començaren a grinyolar i recordà l’ infantessa a Medina, l’amistat de na Maria, el cos nu d’en Bernat, la casa del gesmilers... i una foscor clogué per sempre els seus ulls mentre un gèlid dolor li recorregué el cos. En Bernat mai no oblidà com la gran pedra en forma de gesmil decorregué cap al terra i ella desaparegué. Dessota el gran còdol no hi era, no restava el seu delicat cos... Sabia que mai més no la tornaria a veure quan alçà la vista i mirà als ocells refilar cel amunt. Anà a la casa del gesmilers i li tocà la melodia més bella que va eixir de la seva ànima. La tocà mirant al cel i llavors, quedà mut per sempre. Mai més no tornà a fer volar el seu instrument. No pronuncià paraula en els quaranta anys d’existència errant que encara li restaven. Ella no hi era. L’ inspiració havia mort, i amb ella; l’amor. Anys desprès en Bernat tornà a Gandia i anà a la casa dels gesmilers. Res no quedava d’aquella construcció, gairebé tota al terra. Només l’havien sobreviscut els gesmilers, que es contaven a parells. Tot era una flaire a pau. Agafà un munt de matolls abandonats per la tardor i els prengué foc per tornar a renàixer, improvisant així la primera falla del ducat, mentre a un paper escrigué per sempre el nom d’ella i el llença al foc: Delicada

Vicent Lloret (*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2016”.

Suavitat i delicadesa.

Portava prou dies sense dormir, el cos ja em reclamava descans, però els ulls, ni ajudant-los amb pastilles me se tancaven, anava com un zombi per casa, al supermercat no llegia be les dades de caducitat, i al meu cap sempre el mateix pensament.... el mateix.

Vaig posar el dinar al foc, i el menjar al mateix que jo, mai s’acabava de fer, normal!!! M’havia enganyat i em compte de l’olla exprés vaig posar una cassola, aleshores me’n vaig anar a treballar sense dinar. Era el remat que ja em faltava.

No recorde com vaig atendre al personal que venia a comprar, ni com vaig doblar aquelles prendes de roba que anava ensenyant, ni que vaig vendre, el meu cap térbol, no encertava massa, ni a explicacions, ni a detalls, ni tan sols podia recordar en entrar al magatzem, que anava buscant.

A bacs i rebolcons vaig poder acabar la jornada de treball i em vaig dirigir cap a casa altra vegada, en arribar la meua parella amb la cara descomposta em

158

pregunta: - És pot saber que has fet per a sopar?, i jo amb la cara més asombrada que ell encara: - No res, no veus que acabe d’entrar a casa! I ell: - I eixe empastre per al melic que hi ha en la cuina que és?... Aleshores comence a córrer cap a la cassola que m’havia deixat damunt del banc de la cuina, i que amb el cap conforme el tenia, no havia tirat al fem..... -M’havia descobert, a la fi ho havia de notar.

A veure Adela, és pot saber que et passa? -diu ell-, jo no podia revelar el meu secret, el que no em deixava dormir, aquell que no em deixava pensar en altra cosa, pel que somniava de nit i de dia. – Res un poc de migranya, que me s’ha posat al cap – li vaig dir per tota explicació, mentre agafava aquell pilot de fang que s’havia format dins de la cassola i el reballava al fem.

Què sopem?- torna a dir el meu home.... I jo ja entre la cansera, les poques ganes, i la falta de dormir, li dic: - fes-te un entrepà i au!!! De que? Em contesta ell, si no hi ha ni companatge!!!

Efectivament amb els dies que portava pensant sols en una cosa, quan vaig anar a comprar sols vaig agafar el pa... Mira fes-te’l de pa i oli sal, li vaig contestar. Això has dit....I en eixe mateix moment ja va botar tot per l’aire: Adela, fa dies que no estàs centrada, et passes la nit dansant, no atens a res del que fas, pots dir-me d’una maleïda vegada que és el que et passa?

Aiiii Senyor, groga em vaig fer en sentir aquelles paraules, no podia desvelar el meu secret, allò que estava llevant-me la son, aquella peça que des que l’havia vist la somniava, tan dolça, tan delicà, tan suau, tan, tan, tan rebonica, i que ben certa estava que no més la tinguera podria dormir a gust.

Sabia que no el podia fer còmplice d’aquella locura, a ell no li agradaria segur, però a mi estava llevant-me a més de la son, la vida.

Un bon dia, passades unes quantes setmanes, per fi em vaig decidir, vaig entrar a la tenda i li vaig demanar al

depenent l’anhelada peça per la que no vivia, la vaig tocar, efectivament era com jo em pensava, suau, delicà, dolça i tots els adjectius tendres que em venien al cap, i que en aquell moment sentia el meu cos al tocar aquella meravellosa tela.

Amb la bossa a la ma, caminant cara casa, ja notava que els ulls me se tancaven després de tant d’insomni, però faltava encara molt de dia, per a gitar-me a dormir, vaig fer el dinar, ( aquesta vegada com deu mana), fins i tot vaig preparar el sopar, per tindreu avançat de cara la nit i poder gitar-me i dormir, dormir que paraula tan divina.

En obrir el pany de casa, ja va dir el meu home: Quina oloreta tan bona que fa!!! Jo botava d’alegria, encara que baix dels meus ulls encara tenia unes ulleres negres com el carbó, el rictus de la boca m’arribava fins les orelles, era feliç. Ell ho va notar, per què al moment em va dir: No em digues que tanta alegria és per que t’he dit que fa bona oloreta?, I jo: - Clar, ja feia dies que et tenia abandonat, i hui per fi, he reviscolat, ja estic perfecta..... Perfecta havia dit, quedava la pitjor part, la que venia després del sopar... però ja

era feliç, ja tenia el que necessitava, ja em podia morir.

En arreplegar la cuina, i com que a la tele no feien res de bo, vam decidir anar a gitar-nos. Abans vaig anar cap a la bosseta que havia comprat aquell mateix mati i el vaig traure, me’l vaig provar i ja no me’l vaig llevar, anava a dormir en ell!!!!

El meu home en veure’m diu:- es pot saber on vas? I jo amb la més gran de totes les satisfaccions del mon, li vaig dir:- a gitarme!! Com? amb això? –Diu ell- Clar que amb açò, sóc feliç, estic completament realitzada i hui dormiré com fa moltes, moltes nits que no descanse.

I al moment em diu, és pot saber d’on has tret eixa coentor? El meu mon per un moment quasi em cau al peus, però no, no va ser així, era molt més fort el meu enamorament pel que portava damunt, que cap paraula em podia afectar gens ni mica. Era ama i senyora de les meues nits, havia aconseguit el meu anhel i aquell esquijama de floretes xicotetes de colors en fulletes i tot, sobre un fons blanc, tot, tot estampadet de dalt a baix, era el meu tresor, i cap ningú podria desfer-me del gust de dormir com una beneïda, a partir d’aquella nit.

I així va ser, malgrat que totes les nits el meu home es girava ( supose que per no veure’m amb el meu preat conjunt), ja vaig dormir com els àngels, envoltada amb la meua delicà i anhelà prenda.

Però Adela!! Ell no eixia del impacte que li havia causat, ja sabia jo que també li agradaria, tant com per a dir-me que no em gitara en el que portava damunt, ell també havia notat la dolçor de la delicada peça que jo portava damunt de mi!! Estava que me’n eixia de gust, d’alegria de goig.

Lola García.

Guia Comercial

160

Iveco Dra. Ivana Camps Espatur Fuster Gandia Motors “Audi” Gol Xicotet Pastor y Femenia Trisema Rialles Fricatec Vital Citrus Guillem Export Padel Mixto Gandia Motors “Volkswagen” Muber Cash Patri Carmen Simó Orfitrans Fusta Barx La Barraca El Duc de la Sort El Corral Vintage Bar Neocartel Ramiro Talleres Fenollar Toldos Cato Pofugan Exquisite fruits Juguetilandia Arco Iris Rafael Femenia Tasca Ribeiro Aquafont José Juan Arca Andres Estilistas Café Bar Europa 84

160 161 162 163 164 164 165 165 165 166 167 168 169 170 170 171 172 173 174 174 175 176 176 177 177 178 179 179 180 181 182 182 182 183 183 183 184 184

Vicente Mestre Isabel Melis Bon Estar Panets & Café Mercat Bar El Gordo Electricidad Peiro Tasca Manduca Fever Club DisVall Disarp Perfumeria Bernabeu Foc i Flames Rousecake Esquina Sur Rocinante Pascualet Rolling Caravan El Colmadito Inma Floristas Bayren Bodegas pastor Movilkey Conejero Galiana Ignacio Román IESIK abm La presumida Bellmarti Pirotécnia Borreda Taller de tapas Parsifal Flor de oro Quesos del Prado Esencia Fotografia Martí Indumentària Publimania Gandia

184 185 186 186 186 187 188 188 189 190 191 192 192 192 193 194 194 195 196 196 197 198 198 198 199 200 200 200 201 202 202 203 204 205 206 207 208

162