Llibret Falla Alqueria Nova 2017 de Gandia by Publimania Gandia

LLibret

de La

FaLLa Parc aLqueria Nova

eLLes “Sempre hi ha una dona al principi de totes les grans coses” Alphonse de Lamartine

edició: A.C. FAllA PArC AlqueriA NovA direcció

i coordiNació:

Sergio CAbA Portada: FotogrAFíA: SAlvA gregori. eStiliSme: AlexANdrA. model: gemA torreS Poesies: eSther Pérez exPLicació

moNumets:

viCeNt lloret coL·Laboradors Literaris: verA Pérez · JuAN FrANCiSCo CAdeNAS diego · Pere huertA · JoSé FerrANdíS · toNi mASCArell torreS · toNo lloret · mArC gomAr · NoeliA mAtA · JoAN FrANCeSC PeriS · ANA lloPiS · rAül NAvArro · ÁNgelA CAmAreNA lutxo PAloP · lolA gArCíA · JoSe A. lozANo · emili gil i ANA iSAbel zArAgozí · ÓSCAr lÓPez · AidA PerellÓ ÀNgelS moreNo · mAriA zACAréS · lloreNS buStoS · viCeNte luCio · viCeNt lloret · mAite FerNÁNdez mª roSA SAbAter FotograFies oFiciaLs reiNes: SAlvA gregori FotograFies: rAFA ANdréS correcció

LiNgüística:

loreNA borJA maquetació i imPressió: PublimANiA gANdiA dePòsit LegaL:

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. Este llibret participa en el Premi Climent Mata que s’inclou en els premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Mocador que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de poesia satírica, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres La Falla Parc Alqueria Nova, no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

©Rafa Andrés

v-165-2012

Índex

Índex President Presidenta D’honor Falleres Majors Reina de La Falla Reina del Foc Reina de La Festa Reina de L’art Madrina de La Falla President Infantil Reina de La Falla Infantil Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Infantil Reina de la Poesia Infantil Reina de l’art Infantil Madrina de la Falla Infantil President i Reines de la Minifalla Mascota Mantenidora Executiva Vocals Vocals Infantils Escrit Juansa Chaveli Esbós Falla Explicació Falla Esbós Infantil Explicació Falla Infantil Monogràfic “Elles” Història Universal Història de Gandia Història de les Falles Art, literatura i ciencia Política Arts Escèniques Femení Singular “Microrrelats”

5 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 39 40 42 43 44 46 47 80 81 89 93 109 123 139 157 165 171

Col·laboradors

182 7

Jose Antonio Lozano Huerta President

Estimats amics, de nou estic ací un altre any com a representant d´esta comissió. Una comissió que per a mi s´ha convertit ja en part de la meua família. Són molts anys al capdavant de la Falla Parc Alqueria Nova i són molts anys sentint-me molt orgullós de pertànyer a ella. Enguany estem d’enhorabona, com ja sabeu les falles han sigut declarades patrimoni immaterial de la humanitat. El gran somni s’ha acomplit, la UNESCO no sols reconeix les falles pel valor del seus monuments, sinó també per tots els actes i persones que fan d’aquesta festa una de les millors del món, banda de música, coets, artistes fallers, pintors, modistes, orfebres, ofrena de flors, cremà... i com no tots els actes que es realitzen al llarg de l’any, i en els quals tots el fallers estem involucrats, participant i fent viva la festa de les falles. Les falles per fi s’han valorat a nivell mundial i se’ns ha reconegut el nostre art, els nostres oficis tradicionals, els nostres monuments i tot el conjunt de nostra festa Fallers, arribem a la recta final, al moment de gaudir de nostra festa gràcies a l’esforç, al treball i al temps que cadascú de nosaltres hem dedicat durant tot un any a intentar fer més gran a l’Alqueria, a nostra Falla. Mai em cansaré d’agrair la tasca realitzada pels fallers de nostra comissió, però sobre tot, i de manera molt especial, al meu equip, la meua executiva, doncs ells són els responsables que cada acte millore any rere any i que tot isca a la perfecció. I per últim des d’ací vull animar a tots els fallers, familiars, amics, veïns, empreses col·laboradores i en general a tota la ciutat a què vinguen a gaudir junt a nosaltres de la nostra festa, per a nosaltres la millor del món… Visca la Falla Parc Alqueria Nova i visquen el seus fallers!

Liduvina Gil Climent Presidenta de la Junta de Districte Roís de Corella

Gandia és una ciutat construïda a partir de la força i la identitat de la seua gent. En eixe sentit, aquest any s’ha assolit una nova fita: declarar les Falles “Patrimoni Immaterial de la Humanitat” per la Unesco; això ha estat possible gràcies a la vostra lluita i al vostre treball dia rere dia. Les Falles són úniques com ho és cada Casal i per a mi com a Presidenta de la Junta de Districte Roís de Corella és una satisfacció poder participar de les vostres activitats tant culturals, com solidàries o festives. Aquest nou exercici tindrà una màgia especial que tots recordarem en un futur, per això vull acabar desitjant a les nostres reines Alba i Aure tot el millor i a tots vosaltres que gaudiu moltíssim d’aquest any tan especial.

Maragda Escrivà Noguera Marta Ribera Ramos Falleres Majors de Gandia

Despertant el cor de tots els gandians, enguany Marta i Maragda veniu a dur-nos a tots els fallers la primavera. Una ciutat que us considera el més preat i valuós dels tresors de les falles. Les vostres cares radiants d’alegria estan, la llum dels vostres ulls no s’apaga mai, i vostra figura elegant és tot un detall de dolçor. Lluireu amb elegància el vestit de valenciana, nines escollides d’entre totes les falleres, nines que saben de l’amor a les falles, de la música, la pólvora i la rialla, del desig de viure una festa que està gravada al vostre cor. Als carrers de Gandia ressonaran versos, aplaudiments i ovacions, tots dirigits a vosaltres, nostres Falleres Majors d’enguany.

* Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2017

Aure Pérez Sancho Reina de la Falla

En la història trobem grans dones importants. Entre elles Marie Curie, una lluitadora incansable. Senzilla i tímida, va destacar en la seua vida pel seu esperit noble i la seua discreta personalitat, aconseguint ser la millor en el seu camp Aure, eres tu nostra Marie Curie. Senzilla dona valenciana, enamorada de la festa fallera. Dus al cor gravada l’emoció per nostra festa, una emoció viscuda des de xicoteta, que il·lumina el teu mirar i fa bategar amb força el teu cor en sentir la primera nota sonar, notes d’una albada que descriuen la teua història fallera, una història que és el somni viu d’una gran fallera. Eres una mescla de tots el ingredients que conformen la festa de les falles. La més bonica sobirana, dolça presència que a tots enamora, mescla de gràcia i candor, somni viu de tot poeta, has arribat a la meta dins de nostra comissió, sent nomenada nostra regina major.

Fabiola Chova Martinez Reina del Foc

Era Juana d’Arco una lluitadora incansable, dona decidida amb un gest ferm i un mirar alt i correcte, va aconseguir donar el millor per la seua pàtria... A la història de nostra comissió trobem una dona amb una força interior, fallera enamorada de nostra festa, du al cor la flama viva d’un foc que renova i aviva les il·lusions dels fallers. Eres tu Fabiola eixa fallera, espurna de la festa gandiana, animada com la pólvora, atraient com el foc, explosió de sentiments que et caracteritza i fa de tu la representant de la flama fallera, símbol majestuós de nostra festa i tresor preat d’una tradició fallera. És el calor de les flames que veiem als teus ulls i el teu somriure preciós el que ens plena d’emoció i ens transmet els més bells records de tan volguda festa.

Gemma Gilabert Albors Reina de la Festa

Apassionada, generosa i amb una gran capacitat de treball i sacrifici, eixa és la famosa Eva Perón, dona lluitadora pel bé del seu país i sempre a favor dels més desfavorits... I eres tu Gemma, la fallera que ens recorda a tan famosa dona. Fallera que despertes els nostres cors, la nota riallera de nostra comissió. La festa naix de la teua persona, i el teu somriure per tot arreu ho pregona. Generosa fallera, t’has guanyat amb la teua simpatia i el teu ànim sempre feliç, el lloc que a la comissió ocupes enguany. La teua cara radiant emana llum i color, detall de dolçor de ta figura elegant. I, lluint amb encant el vestit de valenciana, fruit de moltes hores de treball, seràs l’encarregada de despertar la llum, la música i el soroll que fa màgica una festa per tots volguda.

Esther Pérez Sancho Reina de l’Art

En una època difícil de la història, una jove anomenada Anna Frank va ser capaç de descriure tot el que passava al seu voltant, com si d’un gran somni es tractés. Positiva, sociable, sensible i forta al mateix temps, va destacar per la seua senzillesa i gran noblesa... És Esther l’encarregada de transmetre a tots els fallers l’art d’una festa que ha calat al seu cor des de menuda, una festa que es viu per tot arreu, mescla de soroll, olor i elegància. La teua presència a tots fa viure la festa amb anhel, i el teu senzill encant és pura essència fallera. Fallera privilegiada, no deixes de somiar amb eixe esperit que caracteritza a l’autèntica dona valenciana, un esperit animat com la pólvora, atraient com el foc, obert com la música i tendre com les flors.

Alba Frasquet Fayos Madrina de la Falla

Coco Chanel era una famosa dissenyadora. Dona moderna i activa, perfeccionista i detallista, va treballar molt dur per aconseguir un bon lloc en la moda, i ho va aconseguir gràcies a la seua ambició i intuïció empresarial... Alba, eres una persona activa, sociable, que lluita pel que vol i amb mires de futur. Enguany comences un repte nou, repte que has assumit amb gran emoció i alegria. Junt a la comissió de l’Alqueria escriuràs un nou capítol de la teua vida. Eres com un capoll a punt d’esclatar, començant a sentir un encant especial per aquesta festa. La teua mirada penetrant reflecteix una brillantor diferent, mirada que transmet elegància i harmonia. El teu cor encisador s’ompli de llum i, el soroll de les notes desperta, poc a poc, el teu encant de dona valenciana.

David Sanfelix Romero President Infantil

Estic orgullós de poder escriure aquestes paraules al nostre llibret, per dir com estic de content i emocionat per representar aquesta comissió fallera «Parc Alqueria Nova». Vull agrair als meus pares que han fet realitat aquest somni, ser President Infantil, a l’executiva i a José el nostre president i amic meu des que vaig nàixer, que pensara amb mi per representar la nostra falla, açò em plena d’alegria. Més desvanit encara em vaig posar quan vaig saber que acompanyaria a Alba, nostra Reina Infantil, a la qual vull molt i admire, per la seua trajectòria fallera i per la seua simpatia, la qual contagia a tots. No puc oblidar-me de la resta de Reines que ens acompanyaran les quals són una dolçor i els seus acompanyants divertits i festers. Per això vull convidar a tot el món a guadir tots junts del actes que ja arriben, del caloret del nostre casal i de la festa que de segur ens espera. Som una gran família i cada divendres, cada moment, cada acte, el fem únic, nostre. Gràcies i fins prompte. Us espere! ¡Bones Falles!

Alba Ramón Borja Reina de la Falla Infantil

Feliç amb la seua família, Bella era una jove afectuosa, responsable, pacient i, sobre tot, amb una gran força interior. Gaudia dels llibres, de les històries que en ells es narraven. Mai haguera pensat que les històries que durant tant de temps havia llegit podien arribar a fer-se realitat en la seva vida, convertint-se en una princesa, gràcies a sentir l’amor sincer i pur pels altres... A nostra comissió eres tu Alba nostra Bella. Una xiqueta dolça i tendra, amb una emoció especial per la festa de les falles, pel soroll de la música i la rialla, i l’olor característic de la pólvora. Des de menuda has mirat, amb els ulls plens d’emoció, les xiquetes que eren nomenades Reines de la Falla, mirant i remirant cadascun dels llibrets que passaven per les teues mans, pensant si algun dia podries ser tu l’elegida. I enguany ho has sigut, eres tu la Reina d’un conte que porta escrivint-se des que vas nàixer. Una historia plena de grans moments, en els quals has demostrat, amb la teua senzillesa i candor que eres una fallera de soca i arrels, la més bonica fallereta, plena de gràcia valenciana, que a tota una comissió ha encisat i als menuts ha captivat.

Olivia Mas Escrivá Reina del Foc Infantil

Sabeu que al fons del mar vivia una famosa sirena anomenada Ariel? Una jove plena d’energia, decidida i somiadora, molt curiosa i segura de si mateixa, sobre tot quan volia aconseguir el que ella més anhelava, viure fora del mar, caminar i córrer lliure... Nosaltres coneguem una fallereta com la famosa Ariel. El seu nom, Olivia, una xiqueta desperta, simpàtica i captivadora que, amb el seu bell somriure i la llum dels seus ulls, ens recorda la flama viva de nostra festa. Ella es l’espurna fallera que ha encés el cor de tots els fallers de la comissió, contagiant per tot arreu l’emoció viscuda per una festa que està a punt de començar. Eres tu l’encarregada de dur a terme la més bella tradició de nostra festa i somies, amb el cor ple d’alegria, que esclate el primer coet i donar així pas a la festa que tota fallera com tu anhela.

Claudia Colomer Fuster Reina de la Festa Infantil

La dolça “Cenicienta” era treballadora i bondadosa, una discreta jove digna de participar del ball més especial organitzat en palau i aconseguir, amb la seua delicadesa i gentilesa, enamorar al príncep... També a nostra comissió hi ha una xiqueta que a tots ha enamorat. D’ulls blaus i delicat rostre, és Claudia la candidata perfecta per a gaudir de nostra festa. Ella, amb el seu semblant tendre i festiu, aporta frescor i un encant especial a les falles, il·luminant, amb la seua mirada il·lusionada, els carrers de nostre barri. El seu coret ja comença a bategar fent sonar la més dolça simfonia valenciana. Prompte se sentiran cantar les millors albades, les notes musicals recorreran els carrers de la ciutat i les rialles del xiquets ens anunciaran l’inici d’una festa sempre viva, la festa de les falles.

Salma Peiró García Reina de la Poesia Infantil

En plena naturalesa una princesa forta i noble anomenada Pocahontas viu feliç a la seua tribu. L’entusiasme que sent per tot el que l’envolta, la porta a ser una princesa aventurera, amb un esperit lliure... Tu Salma eres com la princesa Pocahontas, una xiqueta activa i bonica, una gran fallera aventurera que gaudeix de cada moment viscut al seu regnat, posant en cadascun d’ells tot el teu entusiasme i, com no, el millor dels teus somriures. Eres la flor més tendra de nostre jardí faller, la més pura llavor de l’essència valenciana. Impregnes la brisa matinera amb la teua presència festera que a tots ens envolta. Comences a escriure el teu diari faller amb la més dolça poesia, versos que descriuen a la perfecció la teua mirada innocent i alegre, i com no, l’emoció viscuda en sentir-te reina nomenada.

Beatriz Server Blanes Reina de l’Art Infantil

És Blancaneus la princesa més bondadosa, amable i gentil que hem conegut als contes. Ella, junt als set nans, viu feliç al bosc i, seguint l’impuls del seu cor, fa sempre el que és correcte, ajudant tots els que la rodegen.... I, com no, a nostra comissió una xiqueta destaca per la seua senzillesa i tendresa. Eres tu Bea la princesa elegida. Amb la teua careta, simpàtica i dolça, transmets el goig d’una festa que envolta l’art de la música i el foc, el goig per una festa que comença a formar ja part del teu conte faller. Sents l’impuls de gaudir d’aquesta festa, de desfilar pels carrers amb el teu art de valenciana i transmetre a tots els que t’envolten l’emoció viscuda en saber-te de nostra comissió reineta proclamada.

Estela Colomer Fuster Madrina de la Falla Infantil

Tots recordem a la gentil i delicada Aurora, princesa volguda per tots. Sempre protegida per les seues fades, va sobreviure a l’encanteri que la va fer dormir durant molt de temps, gràcies a la seua afectuosa i romàntica personalitat... Com no podria ser d’una altra manera, és nostra xicoteta Estela la princesa que destaca a nostra comissió per la seua innocència. La màgia especial que irradia del teu rostre infantil, el teu somriure tímid i els teus ulls brillants contemplen amb admiració com la fantasia de formar part de les reines de la comissió es fa realitat. I com la madrina de qualsevol princesa de conte, eres tu l’encarregada de dur per tot arreu la il·lusió de la festa de les falles, d’omplir nostres cors de sentiments purament fallers.

Vega Mas Escrivá Minireina de la Falla

Joan Escrivá Borja Minipresident

María Micó Llopis Minireina del Foc

Ací tenim nostres mini reines, xicotetes princeses admirades per tots els fallers pel seu caràcter jovial. I, com no podria ser d’un altra manera, estan acompanyades pel millor dels prínceps, nostre mini president, exemple clar d’una tradició fallera viscuda des d’abans de nàixer. Tots ells senten l’art de nostra festa, somriuen en sentir la música del tabal sonar i s’emocionen

Naiara Barriga Martín Minireina de la Festa

Lucía Amaya Izquierdo Minireina de la Poesia

Isabel Peiró Quilis Minireina de l’Art

amb el primer coet a punt d’explotar. Coneixen com de màgica és la festa de les falles, i amb la seua curta edat, estan assabentats del càrrec tan important que tenen, representar a tots els menudets de nostra comissió. Sou la alegria del casal, l’expressió més natural i sincera d’una falla que sent admiració per tots vosaltres.

Raquel Pozuelo Barriga Mascota

Totes les princeses de conte adorarien esta dolça xiqueta. Amb la seua careta d’àngel, els ullets vius i la tendresa que transmet la seua mirada infantil en sentir la màgia de la festa de les falles, és el preàmbul del conte que esta fallereta comença a viure. Eres el tresor més preat, dels més menuts la representant, la promesa més dolça del futur de nostra comissió. Tots els fallers s’han captivat de la teua innocència i esperem que vages guardant, en el teu coret infantil, el sentiment més viu de la més bella essència d’una tradició de la que ja t’hem nomenat nostra mascota.

Ángela Bataller Palmer Mantenidora

Ángela Bataller Palmer va començar com a Fallera a la plaça Escoles Pies, on ha estat Reina infantil de la Festa, Reina de la Falla i madrina i va pertànyer a la cort d’honor de la FMI del 1999. Després, va continuar la seua trajectòria a la falla Plaça Exèrcit Espanyol-Jardinet, on va ser Reina del Foc Major, Reina de la Falla l’any 2006, va estar en la Cort d’honor de la FM 2007 i finalment, Fallera Major de Gandia en l’any 2008. És mestra, li agrada el patinatge des dels 5 anys: va ser campiona de la Comunitat Valenciana en 4 ocasions i va portar el club de patinatge Garbi Gandia. També va estudiar música i toca perfectament el piano. Actualment treballa i viu a Dénia.

Executiva 2017 Àrea de Presidència: President: JoSe ANtoNio lozANo huertA Presidenta d´Honor: liduviNA gil ClimeNt Vicepresident: JAvier rAmÓN olASo

Àrea de Secretaria: Secretaria: mª JoSe llorCA eSCrivÁ

Àrea d’Economia: Vicepresidenta d´Economia: Aure Pérez SANCho Lotera: mª CArmeN eStruCh eStruCh

Àrea de Festes: Vicepresident de Festes: Sergio CAbA PASAdAS Delegats Artistics: mArtA lozANo Perez · ivÁN luCio Pérez Delegada de Cavalcades: AmPAro bertÓ riChArt Delegada d´Escut i Materials: FiNA Pérez moreNo Delegada de Barri: eSther ortiz gÓmez Delegada de Reines: AlmudeNA Pérez SANJuAN Casalera: mª CArmeN eStruCh eStruCh Delegada de Jocs: SANdrA bertÓ riChArt Delegat de Truc Absolut: dioNiSio ollero roldÁN Delegada de Truc Femení: AmPAro berto riChArt Delegada de Truc Senior: mAriA mASiP bertÓ Delegada de Truc Juvenil: mArtA lozANo Pérez Delegada de Bac: mª CArmeN verCher torrAlbA Delegats de Cremà: JoSe ChAveli ChAveli-JAvier rAmÓN olASo

Àrea de Cultura: Vicepresidenta de Cultura: eSther Pérez SANCho Delegada d´Emissió: FiNA Pérez moreNo Delegada d´Informatiu: AlmudeNA Pérez SANJuAN Delegats de Llibret: Sergio CAbA PASAdAS · eSther Pérez SANCho 42

Sergio · Almudena · Mª Carmen · Aure · Sandra · Jose · Fina · Amparo · Mª José · Esther

Vocals AmAyA ruiz AvAriA vilAPlANA AvAriA vilAPlANA bArber FuSter bArrigA rodríguez bertÓ riChArt bertÓ riChArt blASCo CArdoNA blANeS PelliCer boix SigNeS borJA SolivA borJA SolivA CAbA PASAdAS CAbello SelleNS CArdoNA lloPiS ChAveli ChAveli ChovA mArtíNez ClimeNt Cortell Colomer JuAN Cordero olgAdo CorteS SoldevilA CreuS eStruCh CreuS gArCiA delgAdo ForNet durÁN mArtíNez eSCrivÁ gAvilÁ eSCrivÁ gAvilÁ eStruCh eStruCh eStrugo FuSter FerNÁNdez gAllArdo FerrANdo gilAbert FerrANdo gilAbert Ferrer Chorro FrASquet FAyoS FuSter meriNo gAllego bertÓ gAllego ruiz gAlvÁN guilléN gArCíA rovirA gAvilÁ CAStellÁ gilAbert AlborS gÓmez ASeNSio gÓmez eStrugo gÓmez eStrugo

FrANCiSCo mArtA mª JoSé guillermo rAquel SANdrA AmPAro PePA beAtriz roSA ANgelA loreNA Sergio lAurA ivAN JoSe FAbiolA miguel guillermo ClArA iSAbel mª CArmeN AdriAN JAvier eNCArNA ANdreA JuAN mÓNiCA mª CArmeN mª tereSA CéSAr lAurA mAríA bAltASAr AlbA AmPAro leylA Pedro JoSe verÓNiCA evA gemmA JuAN lAurA rubéN

gÓmez JAreño gÓmez JAreño goNzÁlez mArí gorritA CortéS gorritA CortéS grAu gregori lloret griñÁN muñoz guerolA iSlA hAyrAPetyAN ivArS NuleS izquierdo mArí lloPiS PAtiño lloPiS doNet lloPiS roCA llorCA eSCrivÁ llorCA SelleNS lloret lloPiS lloret ribAS lÓPez mediNA lozANo huertA lozANo huertA lozANo Pérez luCio bAñulS luCio Pérez luCio Pérez mAhiqueS moNtAgut mArtíN PAbloS mArtíNez bAñulS mArtíNez gArCíA mArtíNez rAmoS mAS morANt mASiP bertÓ meStre moNtAgud meStre SevillA meStre SevillA miCÓ PArdo miñANA gAvilÁ miñANA Pérez momPArler JimeNez morAgueS blASCo morAtAl ortiz gÓmez oyA guerolA

JoSe JuliAN mª CArmeN JuANJo mª CArmeN miriAm JuAN CArloS CArloS héCtor Jordi ArmeN rebeCA SuSANA CAroliNA rAquel NAtAliA mª JoSé rubéN viCeNt AdriAN eSteFANíA ivÁN JoSe mArtA FriSo ivÁN mAríA miquel CriStiNA JeSúS AmPAro PAtriCiA Jorge mAriA viCeNte mArtA ANdreA JoSe mANuel CeliA mAr NoeliA mArtA JeSSiCA eSther eSteFANiA

PAloS AlvArez PeirÓ Fuerte PeirÓ gomAr PAllArdÓ CoSme PelliCer eSCrivÁ PelliCer verCher Pérez goNzÁlez Pérez moreNo Pérez moreNo Pérez roCA Pérez SANCho Pérez SANCho Pérez SANJuAN PizArro Cordero PizArro Cordero PizArro rodríguez Pozuelo Cholbi quiliS vidAl rAmÓN olASo rAmoS lÓPez rAmoS Pérez rAmoS Pérez robleS gÓmez rodríguez FuSter romero bAñulS roSellÓ lÓPez rovirA SeriSolA SANFélix vAlerA SANz eStrelA Server Server SevillA guillem tebAr AlFAro vAllS CAtAlÁ vAllS SANz vAllS SANz verCher torrAlbA vilA ArSeNAl vilA delgAdo vilAPlANA Ferrer vilAPlANA blASCo vilAPlANA Ferrer vilChez CoNtrerAS

mÓNiCA JoSé Alberto CArloS ximo SAlvAdor JeSSiCA AdriÁN FiNA luCíA JuAN FrAN eSther Aure AlmudeNA ClArA mAriA JerÓNimo emilio ANgelA JAvier Alberto ANdreA mireiA SoNiA lAurA luCíA viCeNte guStAvo luíS SuSANA JoSé mª JoSé mAríA JoSe ANtoNio vANeSA rubéN mª CArmeN JeSúS JeSúS mª JoSé luCíA PACo luiS

Vocals Infantils AmAyA izquierdo bAñulS PueNte bArber SANJuAN bArrigA mArtíN belzuNCe ortiz CÁdeNAS FuriÓ CANo lÓPez CArdoNA bertomeu ChAveli Pérez ClimeNt SAleS Colomer FuSter Colomer FuSter CreuS eStruCh CuNyAt bertomeu eSCrivÁ borJA FerNÁNdez ivArS FerNÁNdez trotoNdA Ferrer llorCA gÓmez tebAr grANero ClimeNt ivArS mArtíNez Julio gorritA lozANo rodríguez luCio Pérez mAdueño gozAlvez mAhiqueS Pérez mArChANt gArCíA mArtíN ivArS mArtíNez gorritA mAS eSCrivÁ mÁS eSCrivÁ miCÓ lloPiS miCÓ lloPiS milvAqueS PeirÓ morAtAl rAmoS moreNo torreS moreNo torreS NAvArro riCArdo NiColA gAllego NiColA gAllego Nieto ClimeNt ortiz PArrA PAllArdo moNPArler PAllArdo moNPArler

luCíA CArlA CArlA NAiArA NAiArA PAulA mArCoS NereA ClAudiA leo ClAudiA eStelA Sergi lluiS JoAN mACAreNA AiNhoA heCtor hugo ClAudiA eleNA CeSC AitANA evA ClAudiA leyre yerAy yAgo eNzo oliviA vegA JoSeP mAríA NiColÁS JuleN izAN rAFAel zuleiN mAríA dAvid borJA mArC AlbA viCeNt hugo oSCAr

PAyÁ SANFelix PeirÓ gArCíA PeirÓ gArCíA PeirÓ quiliS PerellÓ quiliS Pérez mASiP PortA Novell Pozuelo bArrigA Pozuelo bArrigA Pozuelo bArrigA PueNte AlborCh rAmÓN borJA rAmÓN borJA roSellÓ rovirA vilAPlANA rovirA vilAPlANA SANFelix mArtíNez SANFélix romero SANtAmAriA FerrANdo SerrA PAloS Server blANeS Server blANeS SimÓ vilA miñANA vilAPlANA tormo vilChez AvAriA vilChez AvAriA zACAréS FerNÁNdez

CriStiAN AimAr SAlmA iSAbel Alex mArtíN lAiA emilio oliver rAquel AleJANdrA AleJANdro AlbA mArtiNA AlbA JuleN mireiA dAvid hugo luCíA AdriÁN beAtriz NAtAliA PAu mArtiNA JuAN mArtiNA CArlA

Per a Juansa Chaveli José Chaveli Voldria des del meu cor i els meus records, poder transmetre el que ha sigut per a Juansa el món faller, i encara que no és tasca fàcil, vaig a parlar dún complet amant de la festa, de tot allò que envolta la falla. A casa, és el pioner endintrant-se en el món faller, on va saber transmetre léstima per aquesta festa als seus dos fills i el seus germans. Compromés durant anys en diversos càrrecs dins de la mateixa, en àrees com tresoreria i jocs, li agrada vestirse de faller des de menut, sent membre de la Cort de la fallera major de Gandia a l’any 1983 i mentre ha segut possible mai ha faltat el 18 de març a lófrena de flors a la mare de Déu dels Desemparats. El seu major orgull després d’aconseguir diverese recompenses en falles, i el gesmil dárgent al 2010, va arribar l’any 2011 en poder alçar en les seues mans el banderí de campió de truc absolut. Persona de caràcter tranquil i afable, de semblant seriós, per a ell el més important: la seua família i els seus éssers més estimats. Amic dels seus amics, encarregat sempre de fer-te baixar els peus al sòl. En el seu camí queden aspiracions, com algun dia poder arribar a ser mantenedor de reina de falla, o fins i tot president. Al 2009, veu complit un desig dínfantesa, al vore al seu fill Joan, president infantil, o anys després al 2012 la seua filla Andrea reina de lárt. Vull agrair lóportunitat oferida per la falla Parc Alqueria Nova, per deixar-me escriure unes paraules que quedaran per sempre entre les fulles dáquest llibret, i en part de la història dáquesta comissió. Allà on estigues, des de ls teus ulls verds que ja no poden vore… per a tu.. Sempre Amunt!!!!

moNumeNt mAJor

ArtiStA: germANS guerolA lemA: l’eSCòriA uNiverSAl Autor de l’exPliCACiÓ: viCeNt lloret 48

l’eSCòriA uNiverSAl Des de la creació fins la desesperació

TEORIA DE LA CREACIÓ

Set dies bastà per açò crear i donar la petardà sens abans pixar.

Déu totpoderós, la més alta creació féu prou onerós com maledicció.

Massa pocs dies per tanta cosa, i es queda a mitges i prou casposa.

Ell deia poder amb tot per no quedar com ganyot i amb xafarderia afirmà fer el món d’una estacà.

Així que començà i amb màgia creà tot allò que veiem i que també creiem.

Dia primer

Dia tercer

Nit i dia separà

Plantes a tot arreu

i el llit inventà

algunes bé flairaran,

per a dormides

altres seran il•legals

després de vetllar.

com la Maria dels bancals.

Dia segon

Dia quart

Cel i mar separà

Vingué el sol i la lluna

amb canya de pescar

perquè no veiem ni pruna

per portar la riuà

i la nova moda començà

a l’hora de dinar.

de tenir la pell bronzejà.

Dia quint Peixos i aus menys babaus que els humans que ara vindran.

Dia sext D’animals va la cosa durant aquesta jornada, uns molt bonics com l’oca i d’altres no com el tio bajoca.

Dia sèptim Després de tanta feina Déu decidí descansar, ja que no tenia cap eina pels errors poder remenar.

TEORIA DE L’EVOLUCIÓ

Hi ha un altra història

De totes les evolucions

que del mono diu vindre

hi ha una en concret

aquesta progènie adulatòria

que ens conta el secret

que poca estirp deuria tindre.

de les nostres passions.

Poca base té aquesta teoria

L’Homo erectus és

ja el mono és prou intel•ligent

qui explicaria bé

i no té sentit que de tan gran meritòria

la gran llargària

siguem aquesta espècie decadent.

de la nostra cama.

Encara que, repassant

No penseu mal,

sí hi ha una part que,

volia dir cames

pot ser siga prou interessant

que ens els homes és

i ara us diré el perquè.

més llargarut el camal.

Dos son per caminar I la tercera per cardar on tastar-la al paladar després de xafardejar.

Molt preocupats estem si la cama no te llargària perquè vol dir que no fem el treball bé de clavar-la.

Però deixem a banda totes aquestes banalitats causa de prou penalitats per molts Homos erectus.

ELS DEU MANAMENTS FALLERS

Una falla és una associació amb gent de poca formació on allò que cal és la fusió d’idees de poca profusió.

Per aconseguir tal calamitat del mont Mondúver baixà amb les taules de la veritat el president d’una camà.

En assemblea reuní el ramat d’ovelles més que descarrilades per llegir-los des de dintre el bany perquè li vingué l’apretó endebades.

1 MANAMENT La quota has de pagar l’últim dia de plantar per fer-te respectar i de moros no fer-te tractar.

2 MANAMENT De tot deus opinar cada divendres al casal, fins si es pot anar a orinar a la cafeteria del costat.

3 MANAMENT Al president deus criticar faça bé la feina o la faça mal, perquè de bon faller és llargar les mentides com si fora normal.

4 MANAMENT La reina deu convidar i tu deus de tot menjar, t’agrade o no t’agrade i beure fins marejar.

5 MANAMENT La coentor la deus portar impregnada a la personalitat i amb els vestits poder il•lustrar la ridiculesa de més actualitat.

6 MANAMENT L’aigua queda prohibida, millor la beguda desinhibida que crema la gola de seguida deixant-la prou alleugerida.

7 MANAMENT Si prou feina no tenies per posar-te més manies faràs divendres la cavalcada fins avorrir-la d’una tacada.

8 MANAMENT Si hi ha un fuster tallarà fusta, si hi ha un pintor pintarà esbós, si hi ha un ballaor farà festival, i si hi ha un escriptor... doncs açò.

9 MANAMENT Si un altre pot fer la cosa la farà sense tu fer nosa, la llei del mínim esforç és la que ha de fer reforç.

10 MANAMENT A la reina la pilota faràs perquè eixe any ella pagarà i a l’any següent d’ella passaràs perquè un altra els duros amollarà.

GUERRES DE RELIGIÓ Un època convulsa visqué de forma insulsa la nostra gran ciutat que fou calamitat.

Dos bàndols enemics que mai no serien amics decidiren donar-se l’estacada de la forma més amargada.

Per un costat la religió que amb molta devoció la mare de Déu guardava al dintre de la Col•legiata.

Per un altra els fallers que de beatos ben poc tenen encara que porten rosaris i vagen a misses badallant.

Al remat de la festa fallera una processó de molta solera creua els carrers de Gandía després de l’hora del migdia.

Al mes de Maig té lloc mes de les flors sobretot ells d’això entenen prou fent ofrenes per tot.

No és una activitat fallera més bé una participació i l’Abad de ninguna manera volgué amb fallers relació.

Una guerra s’estengué que prou entretingué els mitjans de comunicació amb moltes ganes d’abrasió.

Moltes reunions tingueren lloc

Utilitzava el púlpit per parlar

i segons l’Abad, el president

i dir allò que volia manar

se les passà totes per la dent

al faller descriminant

fent de la polèmica un enderroc.

enviant-lo pràcticament a cagar.

Fou una guerra de desgast

La guerra acabà prou malament

on no hi hagué cap malgast

ja que les falleres no pogueren

un des del seu museu palau

lluir les gal·les i la permanent

i l’altre a l’església sens fer pau.

amb les dues ensaïmades caiguent.

LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA

Els reis Catòlics crearen la unitat

Volen fer una guerra pacífica

i el nefast Felip V la uniformitat

mitjançant un magne referèndum

i hagueren de vindre els catalans

per donar exemple de democràcia

per a dir que tot és una calamitat.

i separar-se a través de la burocràcia.

Ells no volen formar part,

Però no serà tan fàcil la tasca

prefereixen anar a pasturar

ja que Espanya no vol soltar-la,

abans que dir que pertanyen

ja que sens ella la bona vita

a un país que està embargat.

prompte quedarà finiquità.

I és que Catalunya palpa mols duros ja que tot son industries capitalistes on els rics catalans fumen bons puros i la resta del país paga les autopistes.

Però no vol anar-se’n sola ja que formar té intenció l’antiga corona d’Aragó amb Alacant, València i Castelló.

Aquest és motiu de discrepància que afecta políticament la llengua sense tenir una cosa veure amb l’altra però que els ignorants fan prestància.

Veurem com acaba aquesta història perquè els límits no estan marcats i bon exemple és la història que d’avui a demà tot es desfà.

IL SACCO DI LES CLARISSES

Carles V pel segle XVI

Una nit com els lladres

feu el major del setge

entraren els frares

saquejant la ciutat de Roma

a saquejar San Leocadio

clavant-se-ho tot a la manopla.

i no deixaren ni la ràdio.

I així ocorregué a la ciutat

Capitanejats per un tal Company

ducal per excel·lència

amb un currículum d’anys i panys

que sense continència

on tot és més accessori que essencial

robà grans obres d’art.

i va pel món de mestre doctorat.

Si tant aprecies l’art, senyor Company, no deixaries obres de valor a un terrat on la calor i el fred les podrà malmenar i la restauració haurem de tornar a pagar.

No deixares res al museu de Santa Clara fins la santa aquell dia no donava abast de tots els espolis el més nefast el seu convent tingué el tast.

EL MOTÍ DELS PARA-SOLS

Agafant Esquilache com a exemple

Una idea genial pel cap se’ls va ocorrer

a la nostra platja també tingué lloc

que seria la de deixar a les sis del matí

un curiós i prou anecdotari ample

com si estigueren en sa casa al pati

d’un motiu per una panda de bajocs.

els para-sols preparades per a no moure.

Durant l’estiu les nostres terres

Era així com totes les matinades

son les destinacions més fèrries

de forma totalment endebades

d’un munt de madrilenys ansiosos

s’arrendava una mica de platja

per a unes vacances i ser ociosos.

per a tot aquell que a les sis vaja.

Malgrat ser prou gran la nostra costa

Després dels gandians prendre el sol

tenen por de no tenir tros de platja

a vint metres de les ones de la mar

i així poder gaudir a la nostra costa

decidiren prendre justícia sobre tot

de tota la mar que a ells els manca.

per defendre la total igualtat.

Però clar, son gandians, ell no

Un vídeo circula per la xarxa

volen cap igualtat, soles superioritat,

del motiu que tingué lloc

i ocupar els primers llocs benestants

essent motiu de diversió

del primer metre arran de la mar.

de tots els amargats de colp.

Una gran campanya feren pel facebook,

Està clar que no està bé el que fan

eixe lloc que tan bé es pot aprofitar

tots els madrilenys sense amistat

i alguns únicament el fan gastar

però tampoc anem a criticar

per criticar, malmenar i xafardejar.

allò que nosaltres faríem a destall.

Allí tots posaren les seus queixes per escrites com a cahiers du dolenace. i un matí de fort ponent i poca “pace” Els policies les sombrilles decidiren llevar

EL TELÓ DE FERRO

No fa massa anys

Pareix ser que fent trampes

que un alt mur

arribà un tal Trump al poder

tenia en estat pur

on el desficaci era matèria

separat un país.

de la seua llista electoral.

Per un costat la federal

Amb missatges xenòfobs

per l’altra la democràtica

una bona part de població

i així Alemanya com un pastís

decidí la gran aberració

era per a repartir precís.

de votar aquest mamó.

Per sort tot açò ja acabà

I direu perquè insulta

i quedà als llibres soles gravat

un tractat històric

però ara vingué un boig

que no és gens còmic

que odia tot allò que és roig.

com aquest que consulta.

Perquè al ple del segle XXI

Però bé, tornem al tema,

no pot haver gent que pense

un mur vol construir

en la desigualtat racial

per fer honra i lluir

i lidere la potència número 1.

la seua raça encumbrà.

Per fer el disseny ha contractat al millor arquitecte de la contornà amb obres magnes de la seua part com la ciutat de les arts i la barbaritat.

Té cognom de postre culinari i cervell de pardal canari construint tonteries a diari a veure quina amb més desficaci!

Dues bones prendes s’han ajuntat per un costat el patètic Calatrava i per l’altre el president Donald Trump i als dos de conèixer-se se’ls cau la baba.

A veure com quedarà el mur de la vergonya que demostra que es necessari llegir història per no repetir els fets que han causat desgràcia a la major part de la població sense cap gràcia.

EL TANGO DEL “ALDEANO”

En aquestes terres no ha molt de temps

Ella afirmava molt contundent

que una dona de cognom Punset

que la llengua d’aquesta explicació

pensà que tanta manca de tenir set

era de tot el nostre continent

seria motiu per desvariar el cabet

la més barroera sense cap meritació.

Poca formació i informació

En concret gastà una paraula castellana

formaven el seu currículum

que a la nostra llengua vindria a dir poble

que pertanyia al filum

però aldea queda molt més millor

de la natural aberració

per designar una cosa amb tanta finor.

Ací tota la vida hem dit pobles als pobles, deixem les aldees per als barrufets que es passaven tot el dia fent barrets ja que poca feina tenien els pobres.

Aquesta dona no entén ni pruna d’allò que vertaderament significa tenir i defensar una llengua pròpia. no fent gastar una ximple còpia.

Vergonya ens pot causar que aquesta dona cobre de tots els diners municipals que donen treballadors aldeans.

Amb aquests elements què voleu que pensem de tots aquells que defensem a les urnes cada cert temps?

Espere pel bé comú de la nostra llengua que aquesta mengua se’n vaja a fer la u!

AUTOEVALUACIÓ 1) Comentari de text: Escollir una de les dues opcions i comentar l’evolució d’una llengua per entendre així com, del llatí, em arribat fins ací.

TEXT 1 Zankyu Ignacio, president Rogue, Diar ai iu si members, leidis an yenleman, Ai jaf de chans tu espik tu meny of yu in praivet converseisions, an olso in ar presenteisions in San Petesbur an in Losan. Ai mas sei ai laik tu continiu ar frenship, an frankly, ai don guon dis tu vi ar las chang tu espik tu ich odar. Soo let mi tel yu e litel mor abaut mai biutiful jomtaun: Madrit. Madrit is guan of de mos confortabel choarmin an invaitin citis in de guolt. ¡Jazz laik ol in espain! Madrit is an ameizin micher of tradizion. Yu can si, fil an tais de guaonder of espanish colchor, in Madrits parks, its fud, its arts an its arquitechtor. Perjaps, dos of yu ju jaf visitin Madriz sherr dis filin. Güi hafbin guorkin hart, for meni yiers, soo ar guest olmost, eit milions, its yiars. Fil at jooom. An mous importac li, Madrit is fan. De olimpics geims ar not only a selebreision of sport, dei ar olso a selebreision of laif, an ai a sur yu, no guan selebreis laif laik espanis pipol du. Der is nazin kuait laik e... ¿relaxin cap of café con leche*? ¿In Plaza Mayor*? Or e kuait romantic diner in el Madrit de los Austrias*, di oldes part of Madrit. Dis espiriencis an soo mach morr, an de jartt an sool of Madrit. Soo leite tudei juen yu ar considerin yuar chois for tuenti tuenti, ai jop yu rimenbar dad in adishion tu de bes preper plan, Madrid olso ofers yu e siti ful of calchor, fan an gualcomin pipol. De magic of Madrí is riial an güi guon tu sher it güit ol of yu.

Ana Botella Buenos Aires , 31 d’agost de 2013

TEXT 2 Fallers, vos anime que dexem, dejeim, el fret del verano, el fret de l’ivern i que bolquem el caloret, el caloret faller, el caloret, sin dua, del foc i a la flama, tenim que buscar la llegada de, l’arribada de la festa fallera. Tos junts! ja estem en falles! otra ves, ja están en falles! I con el insi de les falles per que totlomon vinga a disfrutar de la millor festa del mon les falles. Rita Barberà València, 22 de febrer de 2015

2) Enllaça amb una fletxa

CAS

CORRUPTE

Gürtel

Urdangarin

Malaya

Fernández Liñares

Noós

Granados

Taula

Fco Correa

Púnica

Alfonso Rus

Pokémon

Julián Muñoz

3) Troba la frase al brou de lletres

Q B S H F N S T M O Y S A C Í N H S T R G S M K X A H B S D Y E R I L M C B FA D S E W N O M F G E AQ U E F V M J C T E R PAG AO I S G N D R E T Q NILOIEGSAQIOPÑLKJHGFCVBNMIER AFSRUEHDNLOIGRDJKUDÉUMISUND

4) Adivina la paraula encreuada

1)REI SENSE SER FILL DE REI I PARE DE REI SENSE MORIR. 2)PRINCIPALS NIUS DE CORRUPCION MUNICIPALS 3)ORDRE A LA QUAL PERTANYIEN LES OBRES ESPOLIADES A GANDIA 4) MARCA DELS BOLSOS DE RITA BARBERÀ 5)ELEMENT COMESTIBLE PRESENT A TOTES LES TORRAES 6) ESPECÍMEN ADICTIU A LA CASALLA 7)GERMÀ DE TON PARE

SOLUCIONS

81 SOLUCIONS 2)

Fernández Liñares

Pokémon

Granados

Púnica

Alfonso Rus

Taula

Urdangarín

Noós

Julián Muñoz

Malaya

Francisco Correa

Gürtel

3) ACÍ NO PAGA NI DÉU

4) JOAN CARLES AJUNTAMENTS C LARISSES LOUIS VUITT ON BOTIFAR RES FALL ER TIO

moNumeNt iNFANtil

ArtiStA: germANS guerolA lemA: SomNiS de CAPveSPre Autor de l’exPliCACiÓ: viCeNt lloret 82

SomNiS de CAPveSPre

Quan la nit s’acosta molt a prop de la costa, un tel de llum tènue pareix ser que insinua,

que prompte la màgia arribarà fins les cambres per així poder contagiar els pensaments més amables.

Aquesta història comença a un capvespre de la tardor on deixar de banda l’agror i fer brollar una bona semença.

Aquesta farà una bona llavor que com un arbre creixerà i molt prompte escamparà fullam fet de dolça claror.

A una casa a prop de la mar on tres nois dormen calmats el Déu Morfeu no podia esperar per fer-los fràgilment somniar.

Així que decidí adintrar-se

Un dels tres nois de major volia

i als seus caps capbussar-se

ser de la caserna el millor policia

per complir les belles quimeres

i així defendre els drets del bons

i ser així de la xicalla primeres.

de totes les mentides i suborns.

L’altra tenia en la ment

Havien passat prou d’anys al somni

complir un manament

i es veien de majors complint somnis

essent bona advocada

mentre una bafada de garbí acaronava

estaria més que pagada.

el sol rompent d’un preciós capvespre.

El tercer era molt estudiós

No únicament volia Morfeu

i als llibres tenia gran afició,

mostrar-los què serien.

de la història i art apassionava

També volia el Déu

llegir enciclopèdies i l’encarta.

ensenyar-los on viurien.

A una casa de camp

Viatjarien moltísim en sa vida,

els tres germans tindrien

els cinc continents recorrerien

el refugi més acollidor

i moltíssims indrets ells veurien

de tota la vall de la Safor.

des de la Xina fins a Florida.

Amb plantes de tot tipus

Del content vell que és Europa

a un jardí regarien junts

veuran ciutats com Roma i París

margarides i orquídies

on els somnis beuen d’una copa

d’on sortirien llepolies.

de vi blanc amb sabor d’anís.

Una bassa atapeïda d’aigua

A Àfrica molts d’animals tindran

faria de piscina improvisada

allí els seus hàbitats naturals

on els capvespres d’estiu

i llocs com Tanzània i Kènia

la xafogor faria retirada.

on de la bellesa agafaran una dèria.

Una cuina amb grans armaris

D’Oceania s’enamoraran

amagaria joguines de tot tipus

on la gran barrera coral

perquè malgrat créixer en edat

en la seua totalitat veuran

encara serien xiquets en mentalitat

tota il•luminada per un fanal.

Àsia té un encant especial

Per això allò que realment volen és

i les seues gents son genials.

fer el pastís més monumental

La Gran Muralla palparan

en el què siga prou fonamental

uns quants km sense parar.

que la xocolata estiga present.

Únicament resta Amèrica

Tots tres son molt golosos

on impressionants cataractes

i es mengen fins els ossos

I canyons omplits de craters

dels ninots fets amb aquest dolç

pareixeran obra aritmètica.

que bona mostra son els bombons.

Molts altres somnis tindran

Poc a poc la nit s’acosta

aquests nois que únicament

i ja és de hora de despertar,

tenen sempre a la ment present

perquè era una migdiada

el pastís de tota Gandia més gran.

allò que els nens estaven fent.

I és perquè ells son aficionats

El Déu Morfeu decidí partir

a la pastisseria de l’avi jugar

de la casa dels tres germans

i ja han fets uns quants plats

i complir altres somnis que

plens de dolços per després menjar.

tenia a l’abast de la mà.

Perquè eixa era la seua feina,

Sabien perfectament que

adintrar-se als profunds somnis

aquells somnis compartits

i complir de cara al llunyà futur

serien gratament repartits

per fer feliços als bonics nois.

en créixer prompte tots tres.

Al despertar una alegria de sobte

Així que tot era felicitat

els seus cossos foren capaços

perquè mentre esperaven

d’albergar a grans cabassos

tornés prompte el capvespre

al saber la realitat del conte.

oblidaren els pensaments aspres.

Perquè clar, allò era un conte que tingué lloc a ses ments on viu el fràgil pensament i no ens donem mai compte.

eLLes Les Dones que van fer HistĂ˛ria

Història Universal

Jerònima Galés “Juan Francisco Cadenas Diego” Rosa Parks “Pere Huerta” Irema Sendler “José Ferrandís” Marie Curie “Toni Mascarell Torres” Teresa de Calcuta “Tono Lloret”

Història de Gandia

Lucrecia Borja “Marc Gomar” Elionor de Castro “Noelia Mata” Maria Enriquez “Joan Francesc Peris” Adelina Bataller “Ana Llopis” Amant Ausiàs Marc “Raul Navarro”

Història de les Falles

Eva Mª Cuerva “Ángela Camarena” Pepita Samper “Lutxo Palop” Mª José del Olmo “Lola García” Mare de Déu dels Desemparats “Jose A. Lozano”

Història de l’Art, Literatura i Ciència Mary Shelley “Emili Gil i Ana Isabel Zaragozí” Concepción Arenal “Óscar López” Aida Bortnik “Aida Perelló” Maria Ibars “Àngels Moreno”

Història de la Política

Sara Bajiji “Maria Zacarés” Clara Campoamor “Llorens Bustos” Hortènsia Herrero “Vicente Lucio”

Història de les Arts Escéniques Lili Elbe “Anònim” Beatriu de Dia “Vicent Lloret”

Femení Singular “Microrrelats” Rosa Luxemburgo “Vicent Lloret” La Mare “Maite Fernández” Lucrecia Bori “Vicent Lloret” Alba “Mª Rosa Sabater” Idus Martiae “Vicent Lloret”

HISTÒRIA UNIVERSAL

D'elles i dels planetes, d'elles i dels sols, d'elles i dels móns, d'elles i de l'Univers.

Són part i tot. Són principi i acabament. Són dels orígens...la creació. Són de la història...Són.

Jerònima Galés i la memòria invisible Juan Francisco Cadenas Diego En la seua obra mestra, El segon sexe, Simone de Beauvoir responia a dues afirmacions antifeministes habituals sobre la història de les dones. La primera era que les dones no han fet res important en la història, i que la condició femenina no ha estat mai un obstacle per a l’existència de grans personalitats femenines. Responia indicant En ambdues afirmacions hi ha mala fe; els èxits d’unes poques privilegiades no compensen ni excusen la disminució sistemàtica del nivell col·lectiu; i que els èxits siguen escassos i limitats proven precisament que les circumstàncies són desfavorables a les dones.1 En una altra part, afirmava, de manera més contundent, que la història de les dones havia estat escrita per homes: Si fem una ullada de conjunt sobre aquesta història, s’observa l’esbós de vàries conclusions: Aquesta és la primera: tota la història de les dones ha estat realitzada pels homes.2 Des de la publicació d’aquest llibre, icona del feminisme europeu, el nombre de publicacions acadèmiques i la investigació sobre la condició femenina han augmentat exponencialment. En Espanya noms com els d’Isabel Morant, Mary Nash, Susanna Tavera o Anna Aguado, per esmentar unes poques, representen una investigació rigorosa i abundant sobre la condició femenina en el món i en Espanya al llarg de la història. Fora de l’àmbit acadèmic, algunes obres han esdevingut extraordinaris èxits de vendes als Estats Units, com el provocatiu llibre de Rosalind Miles Who cooked the Last Supper, malauradament no traduït a castellà o valencià. En aquest llibre, parafrasejant el famós poema de Bertolt Brecht, que es preguntava qui havia construït les set portes de Tebes, l’autora es preguntava 1 Traducció lliure de Simone de Beauvoir, El segundo sexo, Madrid, Cátedra, 2005 2 Simone de Beauvoir, Op. cit.

qui havia cuinat l’Últim Sopar. Si hagués estat un home, continua l’autora, no tindria un lloc en el santoral, amb una bona llista de cèlebres chefs fervents seguidors? 3 La pregunta és legítima, sens dubte. Per què, sense negar les dificultats amb què s’han trobat les dones en tots els àmbits socials, econòmics i culturals al llarg de la història, no es recorden o són considerades inferiors, les aportacions femenines d’extraordinària qualitat? La resposta es troba en com construeixen les societats el seu passat. Simone de Beauvoir, hem vist, afirmava que la història de les dones ha estat escrita per homes. En realitat això no és així. De manera concreta, els responsables d’aquesta història, tradicionalment els homes, de manera conscient o inconscient, l’han oblidada, eliminada o ocultada. Però mai l’han escrita. I si ocasionalment han incorporat en els seus relats a les dones, ho han fet de manera tergiversada o injusta, generalment construint una visió molt negativa del món femení. Eva, Pandora o Hel·lena de Troia són bons exemples. Aquesta afirmació ens obliga a diferenciar dos conceptes importants relacionats amb el passat: la història i la memòria. Per història s’entén en l’actualitat la disciplina que intenta analitzar el passat amb l’ús del mètode històric. La memòria col·lectiva, en canvi, sovint confusa amb la història, es pot definir, a partir dels estudis pioners de Maurice Halbachs, desenvolupats actualment per Jan Assmann, com una construcció intel·lectual del passat per tal de construir la identitat col·lectiva. La construcció, per tant, de la memòria, basada en un acte comunicatiu, és selectiva, subjectiva, i en moltes ocasions, es fonamenta en la selecció d’elements dels passat tergiversats o directament inventats. Aquesta construcció del passat, com explica 3 Miles, Rosalind, Who Cooked the Last Supper? The Women’s History of the World, Nova York, Three River Press, 1998.

Història Universal

En aquesta al·legoria de la pintura, Artemísia Gentilleschi (1593-1654), sens dubte una de les grans representants de la pintura barroca italiana, representa una reivindicació de la pintura i la seua importància social, però també una clara defensa del món femení, ja que l’autora es retrata amb els atributs de la pintura però també els femenins, ressaltats en primer pla. La dignitat femenina i de l’artista expressada en aquest quadre són difícilment superables.

Història Universal

Jan Assmann, requereix un conjunt d’elements que representen de manera clara i simplificada aquesta memòria: narracions històriques del col·lectiu, preservades tradicionalment pels guardians del passat (sacerdots, escribes, intel·lectuals o els propis actors històrics), llibres de text escolars, obres literàries, on es narren les virtuts col·lectives de la comunitat, obres d’art que representen iconogràficament el passat idealitzat de la comunitat, i tot tipus de monuments, des de museus, biblioteques històriques, temples, parcs nacionals, com el que inaugura Alfons XIII en 1918 a Covadonga, escultures dedicades a herois o importants batalles, dies festius, símbols, i noms de carrers, places, avingudes o edificis. En aquesta construcció col·lectiva del passat les dones han estat sistemàticament excloses. Alguns casos excepcionals, com algunes reines, santes o figures emblemàtiques com Agustina d’Aragó o Joana d’Arc en França, s’han recordat, però no per la seua significació com a dones o per les seues aportacions personals individuals, sinó com elements simbòlic de la comunitat. Evidentment, Agustina d’Aragó o Joana d’Arc han servit molt bé els interessos de la memòria col·lectiva, però la seua permanència en el record col·lectiu mai ha tingut per objecte ressaltar la seua condició femenina. Especialment lamentable és l’anàlisi dels manuals d’història de l’art de batxillerat dels últims anys4 per a comprovar que en molts d’ells no apareixen pràcticament referències, i menys encara imatges, de pintores de la talla de Sofonisba Anguissola, Artemisia Gentilleschi, Rosalba Carriera, Élisabeth Vigée Le Brun, Berthe Morisot, Mary Cassatt, Dorothea Lange, Tamara de Lempicka, Dorothea Tanning i naturalment la ja universal Frida Kahlo, i menys encara es fa referència a la importància de Peggy Guggenheim per a l’art del segle XX. Aquest exemple simplement demostra un fet, el que aquelles dones que superaren tots els obstacles i barreres imposats per les seues societats, que no eren poques, no pogueren superar mai el filtre de la memòria col·lectiva.

4 He consultat els manuals de les editorials Vicens Vives, Anaya, Santillana, Edebé i Bromera de l’any 2009 i anteriors. En cap d’ells s’esmenta a les autores esmentades. Només en les edicions del 2016, per exemple de l’editorial Santillana, s’esmenta ja a Frida Kahlo. Convé recordar que part dels autors d’aquests llibres eren dones. Especialment lamentable és la versió de 2009 de Vicens Vives, ja que en el paràgraf dedicat a Diego Rivera, Alfaro Siqueiros i José Clemente Orozco no es fa cap esment a Frida Kahlo, i és difícil explicar en l’actualitat aquesta omissió donada la qualitat i originalitat de la pintora mexicana.

En les darreres dècades, afortunadament, han proliferat múltiples actuacions que intenten corregir aquesta memòria tan amnèsica i distorsionada. El llibret que el lector té entre les seues mans n’és un bon exemple, ja que té com a propòsit conscient recuperar eixa part de la memòria segrestada. Una altra actuació molt interessant és la proposta de la regidora d’Igualtat i Polítiques Inclusives de l’ajuntament de València, Isabel Lozano, d’incloure noms de dones importants en el projecte de canvi de nom de determinats carrers, de tal manera que quatre de cada cinc noms que s’incorporen nous als carrers de València siguen de dones, donat que, com indicava en gener la regidora “dels 1.144 personatges il·lustres que actualment tenen una via pública a la ciutat un 93% corresponen a homes i sols el 7% són dones”. D’aquesta manera, fent visible les aportacions femenines a la història és com es construeix la memòria i es rectifica

En aquesta belle il·luminació l’escriba del monestir de San Martín de Albelda Vigilanus es va representar juntament amb els seus col·laboradors: Serracino i Garcia

De la llista de les propostes per a ingressar en la nòmina de dones il·lustres que honraran els carrers de València amb el seu nom m’ha semblat especialment interessant el de Jerònima Galés, i la seua professió, la de impressora, sense la qual no seria possible l’edició d’aquest llibret. Però sobre tot és interessant perquè la producció de textos escrits és, sens dubte, una de les millors idees de la humanitat5 , i el sistema gràcies al qual les comunitats humanes ha pogut transmetre a les generacions futures els coneixements i la memòria col·lectiva.

5 Sobre l’aparició de l’escritura, la seua evolució i el seu impacte vegeu Peter Watson, Ideas: historia intelectual de la humanidad, Barcelona, Crítica, 2006.

Història Universal

Tot i que l’existència de l’escriptura es remunta a la civilització sumèria, durant l’Antiguitat i l’Edat Mitjana la producció de textos fou en general lenta, laboriosa i extremadament cara. Els llibres constituïen veritables joies, obres de luxe com demostra, per exemple, l’elaboració del Manuscrit del Monestir d’Albelda realitzat per un monjo anomenat Vigilanus, amb l’ajuda d’altres dos escribes: Serracino i Garcia. Bellament decorat i escrit a mà, aquest manuscrit va estar patrocinat pel rei pamplonès Sanç Garcés II. Anys després, en el monestir de San Millán de la Cogolla es va copiar el llibre i l’empresa va durar catorze anys! En aquestes circumstàncies, la producció de textos escrits i la seua difusió va ser en general molt limitada i costosa. Ja des de l’antiguitat s’havia intentat accelerar la producció de textos escrits amb l’ús d’unes planxes de fusta rígides, anomenades matrius, que eren el negatiu d’una imatge o d’una pàgina, sobre les quals s’aplicava la tinta i es transferia la imatge al paper o cartró, com es feia al segle XV amb els naips. Seria però, Johannes Gutenberg, format com a joier en la ciutat alemanya de Magúncia, qui va inventar en Europa una revolucionària forma d’imprimir textos i imatges, mitjançant la combinació de tipus mòbils metàl·lics, una nova tinta a base d’oli, i una premsa de fusta similar a les premses de vi de l’època. Naixia així la moderna impremta durant la dècada de 1450, moment a partir del qual l’invent s’estendria a tota velocitat per Europa. En Espanya el primer text produït amb aquest modern mètode es va imprimir a València el 25 de març de 1474 en l’impremta de Lambert Palmart: Obres e trobes en lahors de la Verge Maria, llibre que imprimia les poesies presentades a un certamen convocat en febrer de 1474 pel virrei Lluís Despuig, en el que van participar entre d’altres Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Francí de Castellví o Lluís Alcanyís, així com alguns autors desconeguts, entre els qual destaca la participació d’una dona anomenada Yoland.6 L’impacte de la impremta inventada per Gutenberg no es pot calibrar en la seua totalitat. L’ús dels tipus mòbils en la impressió permetia la producció de llibres, textos o altres elements impresos, com partitures o mapes, molt importants en l’època, de manera ràpida i molt econòmica. La possibilitat de transmetre el coneixement es multiplicava de manera desconeguda fins aleshores, i sobre tot la possibilitat de transferir coneixement de llocs remots a altres. Sens dubte, és impossible concebre la difusió del Renaixe6 Vegeu Ortiz, Pedro (9 de octubre de 2011), «Una de las ‘trobes en lahors de la Verge Maria’ está escrita por Yoland, una mujer valenciana. Muchos investigadores lo han pasado por alto», en diari Las Provincias. Consultado el 6 de gener de 2017.

ment i l’Humanisme, de la Reforma protestant, de la Revolució científica del segle XVII, gràcies a la difusió de les obres de Copèrnic, Kepler, Galilei o Newton, o de la Il·lustració. El nou invent transformava radicalment la possibilitat de transferir el coneixement, però també de preservar la memòria col·lectiva. No és casual, per tant, la difusió d’obres tradicionals, obres històriques, l’edició dels autors clàssics grecs, llatins i els pares de l’Església, i naturalment, obres d’autors moderns com Erasme, Lluís Vives, Thomas More, i fins i tot literatura més popular, fins a l’edició de la gran novel·la que marca l’inici de la literatura moderna: Don Quijote de la Mancha. La ràpida adopció de la impremta en València s’explica per la importància econòmica de la ciutat en el segle XV i la important presència de flamencs i alemanys, com demostra la presència del taller de Lambert Palmart. Aquesta ràpida adopció de la impremta faria de la ciutat del Túria un centre impressor destacat durant el segle XVI, moment en el qual apareixerà en les fonts Jerònima Galés al capdavant d’una impremta després de la mort del seu primer marit, Joan Mey, el 1553. Durant la segona meitat del segle XVI estaria al capdavant de la impremta més important de València, del qual s’imprimirien més de tres-centes obres d’excepcionals humanistes, obres encarregades per l’ajuntament de València, clàssics com Ciceró o literatura més popular o religiosa, en llatí, valencià i castellà. Després de la seua mort, el nom de Jerònima Galés cauria en l’oblit, com el de tantes altres dones amb biografies similars a la seua. Gràcies a la tenacitat d’historiadores i historiadors capficats en recuperar aquesta memòria femenina, s’han pogut exhumar vides tan fascinants com la de Jerònima. Aquest és sens dubte el cas de Rosa Maria Gregori Roig, que en 2012 va publicar La impressora Jerònima Galés i els Mey (València, segle XVI) resultat de la seua tesi doctoral sobre la nostra protagonista.7 Des de la publicació d’aquesta biografia i la investigació sobre la impremta familiar dels Mey, així com la creació de la Societat Bibliogràfica Jerònima Galés, el seu nom s’ha fet familiaren publicacions periòdiques8, Internet i fins i tot en rutes culturals9 per la ciutat de València. Sens dubte 7 Gregori Roig, R. M., La impressora Jerònima Galés i els Mey (València, segle XVI), València, Biblioteca Valenciana, 2012. 8 Vegeu per exemple Ramírez Aledón, German, “Una visión inèdita de la Valencia del siglo XIX” en Levante-EMV (30 de juliol de 2011); Muñoz, Daniel, “Jerònima Galés, una impressora valenciana del XVI”, en Las Provincias (25 d’abril de 2015). 9 Un exemple va ser la ruta anomenada Camins en femení. Mujeres valencianas a través de la historia, celebrada l’11 de novembre de 2016.

Història Universal

el treball de Rosa Maria Gregori és un bon exemple de la recuperació d’aquesta memòria femenina. Esperem que finalment Jerònima Galés acabe honrant el nom d’algun carrer valencià. Dels orígens de la impressora valenciana no sabem pràcticament res. Les primeres informacions es relacionen amb el seu matrimoni amb el famós impressor flamenc Joan Mey, que podria haver estat a València des de 1535. A partir d’aquest moment, sobre tot a partir de 1552, moment en què Joan Mey es trasllada a Alcalá de Henares per a fundar altra impremta, i atorga poders notarials per a la direcció de la impremta a Jerònima, que es fa càrrec ja fins a la seua mort de la impremta. Sens dubte, Joan Mey havia d’estar plenament convençut de la capacitat de Jerònima per a compaginar les àrdues tasques maternals amb les professionals perquè en el testament que féu en 1550 la nomenava hereva universal, l’encomanava l’educació dels fills, sis en total, quatre filles i dos fills, i molt especialment la direcció de la impremta.

Versos de Jerònima Galés en la Història de Paulo Orovio publicat en 1562 (Madrid, Biblioteca Nacional, R-2939).

Jerònima va demostrar estar perfectament capacitada per compaginar la cura dels fills i la direcció d’una impremtque havia assolit gràcies a Joan Mey una fama notable, com demostren alguns dels títols publicats durant l’etapa en què va dirigir l’empresa, que, tant en València, com en les impremtes establertes en Múrcia i Alcalá de Henares, van abastar des de clàssics grecs i llatins com Aristòtil, Ciceró, destacats humanistes com Leone Battista Alberti, Lorenzo Valla, i especialment valencians com Pere Joan Nunyes, Pere Antoni Beuter, Pere Ximeno, Andreu Sempere o Miquel Jeroni Ledesma, així com obres religioses, entre les quals destaquen obres de Francesc de Borja o institucionals com la publicació dels Furs del regne de València. Jerònima era conscient de la seua capacitat tant empresarial com intel·lectual per a dirigir una empresa tan especial com una impremta al segle XVI, on es fonia el món gremial i l’intel•lectual. En 1562, ja vídua de Joan Mey, i casada de nou amb Pedro de Huete, antic impressor i encarregat de proves del taller de Jerònima, va incloure en la traducció al castellà del Libro de las historias y cosas acontescidas en Alemaña, España, Francia, Italia, Flandres, Inglaterra, reyno de Artois, Dacia, Grecia, Esclavonia, Egypto, Polonia, Turquía, India y Mundo Nuevo de Paulo Iovio els següents versos:

100

Puesto que·l mugeril flaco bullicio no deve entremeterse en arduas cosas, pues luego dizen lenguas maliciosas, que es sacar a las puertas de su quicio. Si el voto mío vale por mi officio, y haver sido una entre las más curiosas, que de ver e imprimir las más famosas historias ya tengo uso y exercicio…

Sens dubte es tracta d’una reivindicació de la seua capacitat com a persona i com a dona. Una reivindicació que podria fer-se extensible a altres dones anònimes de l’època que no deixaren rastre de la seua activitat intel•lectual o empresarial, però que, com demostra el cas de Jerònima, va existir. De fet, la presència femenina en els oficis gremials medievals és ben coneguda, especialment en el sector tèxtil, però també en altres sectors vinculats a la producció de llibres, com la còpia de manuscrits i les seues diferents parts (enquadernació, il•luminació, redacció...). Aquesta presència contradiu la prohibició teòrica de les ordenacions gremials del treball femení als gremis, i demostra que aquesta probablement s’incomplia de manera

Història Universal

sistemàtica. Segons indica Rosa Maria Gregori, per tant, la presència de dones en el món editorial no va ser excepcional, sinó que, com a conseqüència de l’escassa atenció historiogràfica prestada a les dones, clarament menystenides pels estudis bibliogràfics tradicionals, la seua presència i importància havia quedat ocultada fins a èpoques recents. Rosa Maria Gregori fa un repàs minuciós de tota aquesta activitat femenina. Així, per exemple, Elionor Eximenix va finançar la empresa de Lambert Palmart a València, o el cas de tantes dones, que col•laboradores del taller del seu marit, es fan càrrec de la seua direcció completament a la mort d’aquests. La nòmina és suficientment llarga com per a no incloure-la ací i deixar en coma al lector o lectora. És suficient amb recordar que el treball d’aquestes dones es va poder visualitzar en les actes notarials dels contractes del taller, en les portades i colofons dels llibres, i fins i tot, com en el cas de Jerònima, en versos on defensa la capacitat femenina per a exercir qualsevol ofici. En conclusió, sembla, al menys en l’edició del llibre, que la presència femenina no era un cas tan aïllat, i per tant, això ens porta al principi del nostre tema: la construcció d’una memòria selectivament injusta amb les dones.

Gravat on es representa l’interior d’una impremta i les tasques més habituals.

El món de la impremta del segle XVI no era diferent al de la producció gremial d’altres sectors. Aquestes empreses posseïen una clara estructura familiar, en la que, a més a més, s’incorporaven elements aliens a la família, com aprenents o oficials, que amb el temps era molt possible

que acabaren formant part d’ella. El matrimoni de Jerònima amb Pedro de Huete en 1558 (o 1559), antic col•laborador de Jerònima com a corrector de proves i impressor n’és un bon exemple. El matrimoni amb Pedro de Huete no canvia ni modifica l’estructura empresarial de la impremta, que manté el nom de Joan Mey, pel seu prestigi, i Jerònima continua al front de la impremta, tot i que, Pedro de Huete, en consonància als criteris socials de l’època, figura al capdavant de l’empresa. És més, durant el seu segon matrimoni, la direcció intel•lectual de la impremta queda clarament en mans de Jerònima. Aquesta direcció queda clara en la relació amb l’Ajuntament de València, el principal client de l’empresa, però també en el projecte editorial. En la presentació del llibre València, conquerida per Jaume I, Rei d’Aragó, en 1238 presentat als jurats de la ciutat de València, que havien encomanat una luxosa edició per a regalar al príncep d’Astúries en 1557, va ser Jerònima la que va defensar el programa iconogràfic del llibre, i que seria aprovat de manera unànime. Ara bé, aquesta participació tenia els seus límits, ja que, donades les regulacions gremials, les dones no podien figurar com a titulars de la impremta, de manera que era freqüent que aparegués el seu nom al costa del nom del difunt marit, o simplement amb la fórmula vídua de... Tradició que, no cal recordar, s’ha mantés fins temps relativament recent. En aquest ambient gremial insegur, sempre sotmès als canvis en els gustos dels lectors i dels atzars editorials, i en una societat sotmesa als atzars biològics de manera molt accentuada, la col•laboració de tota la família, i per descomptat de les dones, era indispensable, fins i tot per a la supervivència del negoci familiar. L’aprenentatge de l’ofici es feia des de la base, sense una regulació, de la mateixa manera que els aprenents, gràcies al contacte diari amb les distintes tasques de l’ofici i al llarg d’un llarg període en el que tots els membres de la família es familiaritzaven amb l’ofici. De fet, els dos fills de Jerònima i Joan Mey, Joan Felip, pare del també humanista i impressor Sebastià Mey, i Pere Patrici, a banda de rebre una acurada educació humanista, continuaren la tradició empresarial familiar en València i Tarragona, a banda de ser destacats humanistes valencians. En definitiva, Jerònima Galés hagué de compaginar la maternitat, la direcció de la formació dels fills i el manteniment de l’empresa familiar. Ara bé, en el cas de Jerònima, sobre tot destaca el programa intel•lectual de la empresa, caracteritzat per la seua qualitat. Segons Rosa Maria Gregori és precisament aquesta personalitat intel•lectual la que destaca a Jerònima Galés. De fet, de les aproximadament tres-centes obres impreses sota la direcció de Jerò-

Història Universal

101

nima, a petició d’institucions oficials com la Universitat de València, l’ajuntament o l’arquebisbat o altres institucions, una part molt considerable es troba repartida per biblioteques de tot el món, el que demostra la qualitat de la producció i l’interés despertat. Jerònima Galés va mantenir el projecte editorial de Joan Mey, imprimint autors, especialment humanistes, contemporanis, llibres religiosos, manuals universitaris, textos jurídics, cròniques històriques, traduccions d’autors clàssics i obres teatrals. El repertori d’humanistes, per exemple, dóna una idea molt clara de la qualitat del projecte editorial i la familiaritat de Jerònima amb l’alta cultura de la seua època: Francesc Cassió, Pere Joan Nunyes, Miquel Jeroni Ledesma, Llucià de Samosata, Pere Ximeno, Antonio de Nebrija o Joan Lluís Vives entre d’altres. D’altra banda, el fet que les autoritats mantingueren, després de la mort de Joan Mey les subvencions a l’impremta, i fins i tot les augmentaren, demostra la satisfacció amb els resultat de les comandes realitzades, com l’esmen-

tada anteriorment. Aquesta relació amb mecenes públics tan importants va generar una important documentació, responsable en part de la presència tan notable de Jerònima en tot tipus de contractes jurídics. En conclusió, la vida de Jerònima Galés, tot i que podria semblar extraordinària o excepcional, ens demostra que en realitat no va ser tan excepcional. Al contrari, el que es dedueix de la magnífica biografia de Maria Rosa Gregori és que la construcció de la memòria col·lectiva durant els darrers segles ha condemnat a l’oblit el talent, l’esforç i la capacitat de moltes dones com Jerònima Galés. Les autores i els autors d’aquest llibret tenim l’esperança de contribuir, amb les biografies que presentem, a la recuperació d’aquesta memòria invisible per tal de construir una societat més justa en la que les dones deixen de ser dones per a esdevenir persones no discriminades pel seu gènere.

Rebut autògraf de Jerònima Galés procedent de l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, Hospital General, Compte i raó (1557-1558), V-1-188, fol. 45r.

102

Història Universal

Exemplar conservat en la Biblioteca Nacional de Madrid de l’obra de l’humanista Pere Nunyes Apposita M. T. Ciceronis imprés sota la direcció de Jerònima Galés.

Història Universal

103

Rosa Parks, Pluja d’oblits Pere Huerta

Avui plou. Una altra vegada. Ha estat plovent tot el dia. Com pràcticament tota la setmana.Una pluja fina incessant. M’agrada sentir la pluja des de casa, si estic calenteta i si no és molt forta, fins i tot m’agrada caminar pel carrer quan plou. Vaig cap a casa amb aquesta mena d’artilugi impossible i vell que sembla més una llanda de tonyina malparada que un autobús. Almenys es desplaça. Hi va. Sembla que tira endavant. Almenys, senyor meu, açò tira endavant, no com la societat, aquesta, desfigurada que no madurarà mai. De vegades tinc vergonya. I ja n’estic cansada. De veritat que ja no tinc ni forces per plantejar-me res. No hi tinc gens de ganes ja, de malgastar energía. N’estic cansada. Realment cansada. Tu no em coneixes. No saps qui sóc. Potser seria millor dir-te el meu nom, ara que plou. Quan plou la vesprada es presta més a la conversa. Però tant se val. La conversa podría produïr-se igual encara que no em conegueres mai. Sóc una dona jove, potser en tinc 15 anys, o tal vegada 24. O potser en tinc 42. Això, de veritat, no és rellevant. El que sí que potser

104

siga un problema és el color de la meua pell. Té igual si sóc jove, o dona, o gaudisc de salut… és igual. El que ja no és tan irrellevant, em sembla, és que sóc negra. Sóc una dona negra. La meua pell és negra. I estic molt cansada de vosaltres, ignorants. Blancs ignorants. Estic realment cansada de cedir-li el lloc a un blanc a cada cop que entra a l’autobús. Ho sent molt per vosaltres, blancs prepotents. No vull dir-vos blancs. Sou persones com jo. El color de la vostra pell no és, ni pot ser una barrera. Eixe color vostre no vos fa ni pitjors ni millors. El vostre, senzillament, és un color de pell. Però em resulta realment complicat tractar-vos de igual a igual quan no sou capaços de veure en mi també a una persona, normal. A una dona normal. Igual m’enganye, i sou només blancs, no persones. Igual m’enganye i són només persona els negres desangelats i maltractats amb els que hi visc. Estic cansada d’acatxar el cap sempre. De cedir-vos el seient. Sempre. De callar. De callar-me tota l’estona. N’estic realment cansada, de callar. Avui plou. Puc dir-vos amb tota certesa, ací, a aquest autobús, que sóc una xica anónima, Jove. O potser siga una dona ja un poc més crescudeta. El meu nom realment té igual. I segurament jo no sóc qui dega ser. Oficialment em diuen Rosa Parks, tinc 42 anys i acabe de convertir-me

Història Universal

en la primera dona que s’ha negat a cedir-li el seient a un blanc, en aquestos temps que corren, en ple 1955. Tota una proeça. També em dic, a tots els efectes, Claudette Colvin, una negra negra i pobra de 15 anys, que 9 mesos abans de la Rosa Parks es negà a cedir-li el seient d’un autobús a un blanc, convertint-me així, en la primera dona negra que es negà a fer-ho. Però no em pertany a mi el mèrit de la protesta, de la rebel.lia. Potser el meu nom no li importe tant a ningú d’eixos que escriuen els papers oficials. De vegades no estic massa segura de ser la xiqueta negra aquella, de només 15 anys que tiraren de l’autobús de mala manera. De mi ja no se’n recorda ningú. Malauradament hi van haver moltes Claudettes defensant la diginitat durant molt de temps per aconseguir finalment pràcticament res. De vegades crec, per uns instants, ser també Irene Morgan , la xica de 24 anys que 10 anys abans de la Rosa Parks esdevingué la primera dona negra en negar-se a cedir el seient d’un autobús a un blanc. Anònimes. Sóc una dona totalment anònima. I negra. Hi ha una pluja fina acompanyant tot el dia. Mire aquesta pluja recorrent els cristalls de l’autobús. A dins, hi som més persones negres que blanques. Els poc blancs que hi són, van asseguts. Jo de moment vaig asseguda. Possiblement em tocarà alçar-me quan vinga un blanc que no tin-

ga seient. Ja n’estic cansada. Hi visc amb la boca callada, amb la ment callada. El silenci en què passa la meua vida em fa replantejar-me molt les coses. Ja no tinc ganes de callar-me tant. Potser, amb els meus 15, 24 o 42 anys de negra, decidesca avui mateix que no m’alçaré ja mai més del meu seient a l’autobús. Potser totes i totes i totes les altres dones negres oblidades plenes de vitalitat i dignitat, estiguen desitjant continuar la lluita, per la dignitat, per la visibilitat, però ben a dintre de l’anonimat més absolut. Tantes maltractades, tantes oblidades. Avui, sota aquesta pluja fina que adorna el dia, em crides de forma violenta a dins d’un autobús de blancs, perquè ets blanc i tens l’autoritat dels blancs. Tu no em coneixes i em crides com si s’acabara el món. Sóc una dona. Una dona que no coneixes. No em maltractes mai més per no cedir-te un seient que també és meu, blanc. Tu no em coneixes. No em mires mai, ni em parles. Visc a l’oblit de les coses i els fets no oficials, blanc. Sóc jove i pobra i tinc apenes 15 anys, blanc. Sóc negra blanc. I em dic Claudette, I em dic Irene, i Rosa, també em dic Rosa. Rosa Parks. No oblides mai el teu lloc, ni el meu lloc, blanc. Sense que importe molt el meu nom. Perquè jo no sóc cap d’elles, cap d’elles tres. Jo sóc senzillament, la primera dona negra que es negà a cedir-li el seient a un blanc.

Història Universal

105

Irena Sendler, l´Àngel del gueto de Varsòvia, va salvar a 2.500 Xiquets jueus dúna mort segura José Ferrandis De sobte, una dona va entrar cridant amb una xiqueta entre els seus braços. Es mostrava molt asustada i la menuda estava mig inconscient. —¡Per favor, ajudeu-me! ¡La meua filla! Ala li va demanar que deixara la xiqueta sota la taula per a examinar-la. Irena era al seu costat. Els jovens ságolparen a prop de la xiqueta per a observar léscena amb gran curiositat. Irena tractà dápartar-los, però Ala li comentà que no ho fera. Podien dependre molt de tot allò. —Tranquila. No passa res. Només està famolenca i marejada. El desmai li ha fet perdre quasi el coneiximent. Pot calmar-se. Ha fet bé en dur-la ací. Ens ocuparem dájudar-la i li donarem alguna cosa per a menjar. En una estona estarà molt millor —li explicà amb calmada parsimònia. —¿Menjar? ¿Ajuda? —preguntà la mare, visiblement angustiada. Tots la miraren, desconcertats—. ¡Aquest no és lloc per a que vixquen els xiquets menuts! Si de veritat voleu ajudar la meua filla i la resta dels xiquets i xiquetes, feu-los fora dácí. ¡Lliureu-los dáquest horror! ¡Lliureu-los dúna mort segura! —demanà a crits tan desesperada com plenament conscient del que acababa de dir. Aquelles paraules resonaron al cap dÍrena durant la resta del dia: «¡Feu-los fora dácí! ¡Lliureu-los dáquest horror! ¡Lliureu-los dúna mort segura!». «¿I si fora possible fer-ho? ¿I si puguera salvar els xiquets i les xiquetes del gueto? I sobre tot, ¿com podria dur-se a terme una operació tan perillosa? Aquestes preguntes podrien tindre resposta si méxprimei-ho el cap el suficient», pensà. «És una idea gens desdenyable, hagut compte de com estàn les coses al gueto», es va convèncer a sí mateixa.

106

Història Universal

Aquesta escena canvià per sempre les vides dÍrena Sendler, treballadora social de lájuntament de Varsòvia, del seu cercle de persones bondadoses, que lájudaren a plasmar els seus plans inicials de salvar a tots els xiquets i xiquetes que fora humanament possible, i dáquells 2.500 afortunats que, gràcies a la valentia de tot el món, fins i tots els seus pares, que els deixaren anar amb les treballadores socials que els van traure del gueto de mil i una maneres, van poder continuar amb les seues vides a pesar de que Hitler i el seu règim van dur a terme la primera guerra contra tots els xiquets jueus dÉuropa. Irena Sendler és coneguda com a l’Àngel del gueto de Varsòvia. Va ser nominada lány 2007 al premi Nobel de la Pau, guardó que finalment va recaure en Al Gore. Malgrat això, va ser nombrada Justa entre les Nacions i rebé també la més alta distinció civil polonesa: dama de lÓrdre de l´Àguila Blanca. La seua vida va ser contada per la periodista i escriptora polonesa Anna Mieszkowska a La madre de los niños del Holocausto i les seues heròiques accions al gueto van ser novel·lades per servidor a El Círculo de las Bondades, llibre dón provè aquest text.

Història Universal

107

Marie Curie Toni Mascarell Torres

Marie Sklodowska (o Marie Curie), va nàixer a la capital de Polònia (Varsòvia) el 7 de novembre de 1867. Filla de Wladyslaw Sklodowski (professor de matemàtiques i física —fet que, evidentment, li va servir de referent—) i de Bronislawa Boguska (mestra, pianista i cantant, que va morir de tuberculosi quan Marie tan sols tenia dotze anys —dos anys després de fer-ho Zofia, la seua germana major—. Aquests tràgics fets, marcarien sens dubte el seu caràcter lluitador, i li farien prendre la determinació d’abandonar el catolicisme i fer-se agnòstica, com el seu pare). Fou la menuda de cinc germans: Zofia (1862), Józef (1863), Bronislawa (1865) (germana a la que recolzà econòmicament per dur endavant els seus estudis de medicina a París, a canvi de que ella ho fes posteriorment amb els seus de matemàtiques i física —tot just després de quedar-se la seua família sense béns ni fortunes, degut a les implicacions polítiques en aixecaments patriòtics polonesos—), Helena (1866) i finalment, ella (1867). Curie, cognom pel que coneixem a aquesta grandiosa dona i referent a nivell mundial de la ciència, fou realment el seu cognom de casada, el qual va adquirir en contraure matrimoni amb el físic Pierre Curie (al qual es va apropar, i va conèixer, per pur magnetisme, mentre estudiava les propietats magnètiques de diversos acers, baix la seua tutela —com a professor seu a l’Escola de Física i Química de Paris—, i, des d’aleshores, es convertí en el seu company de ciència, i de vida). Va ser, i és —sens dubte—, tot un referent en els seu temps, i una pionera: tant pels seus avanços en aconseguir la igualtat per a les dones (fou la segona dona en aconseguir el doctorat, tot just després d’obtenir una doble llicenciatura de física —sent la primera de la seua promoció a la Universitat de la Sorbona— i de matemàtiques —sent la número dos de la seua promoció—) com pels importants estudis i descobriments en el camp

108

de la física (per les seues investigacions conjuntes sobre els fenòmens de la radiació en els components de l’urani, junt amb el seu marit i Henri Becquerel —professor que supervisà la seua tesi doctoral sobre substàncies radioactives—), i de química (pel seu descobriment del radi i el poloni —elements químics de la taula periòdica—, i l’aïllament del radi pur i l’estudi de la naturalesa i dels compostos d’aquest element) fets pels quals: és l’única persona en obtenir dos Premi Nobel en dos camps de ciència distints (en 1903 fou Premi Nobel en Física, i el 1911 de Química —anys després de morir Pierre Curie, atropellat per un carruatge, i d’assumir la seua càtedra i els treballs, 650 anys de l’última dona que ho va fer—). Durant la Primera Guerra Mundial, Curie va proposar l’ús de la radiografia mòbil per al tractament de soldats ferits; i el 1921, publicà “La radiologia i la guerra”: un llibre amb la intenció de recaptar fons per a la investigació científica; fet pel qual va visitar els Estats Units, on fou rebuda triomfalment. Els seus darrers anys de vida, va ser assetjada per nombrosos físics i productors de cosmètics, que van estar en contacte amb material radioactiu, sense precaucions, al igual que ella; que, en 1934, i a conseqüència d’una leucèmia —probablement deguda a l’exposició massiva a la radiació durant el seu treball—, va morir. Un any després de la seua mort, el 1935, Iréne Joliot-Curie —una de les dues filles que va tenir amb Pierre—, al igual que sa mare, també va obtenir, junt amb el seu marit Fréderic Joliot-Curie, el Premi Nobel de Química.

Història Universal

Teresa de Calcuta Tono Lloret

Si cal parlar de grans dones de la història, com no he de fer-ho de Teresa de Calcuta. Una gran dona que va fer molt i més per l’ésser humà. Açò ho va aconseguir sense immiscir-se en estratègies polítiques, ni pastant grans fortunes o buscant el reconeixement social, sinó acostant-se a aquells a qui ningú volia acostar-se. Els més pobres entre els pobres. Sempre va buscar més, mai el dolor alié li va ser indiferent i per això va treballar pels altres tota la seua vida. El seu esperit incansable va ser i és encara hui inspiració. No pretenc amb aquest article redactar una biografia, altres ja ho han fet abans i de forma detallada, però sí voldria destacar algunes de les seues obres i així despertar la curiositat per la vida d’esta dona com a model per a la nostra vida quotidiana. Agnes Gonxha Bojaxhiu, coneguda per tots com Teresa de Calcuta, va sentir la crida de Jesús a molt primerenca edat, però no va ser fins l’any 1946 amb 36 anys d’edat, quan va sentir el que ella va anomenar com “la crida dins de la crida”. Viatjava amb tren des de Calcuta i va sentir que Jesús li manava que dedicara la seua vida als més necessitats. En la seua decisió de dedicar la seua vida als pobres va influir el fet que en aquella època la població de Calcuta va estar molt castigada per les fams canines i per brots de violència de caràcter etnicoreligiós. Tota la misèria i el patiment que va contemplar es van allotjar en el seu cor demanant ajuda i ella va ser pionera en aquella època i en aquell lloc a atendre la seua crida.

per a fundar l’orde de Les Missioneres de la Caritat que, en paraules d’ella mateixa, es dedicaria a cuidar “als famolencs, els nus, els que no tenen llar, els lesionats, els cegos, els leprosos, tota eixa gent que se sent inútil, no amada o desprotegida per la societat, gent que s’ha convertit en una càrrega per a la societat i que són rebutjats per tots”. Va continuar amb la seua labor dedicant-se cada vegada a un espectre més ampli de gent necessitada incloent a més en les seues atencions a discapacitats, alcohòlics, ancians, víctimes d’inundacions, etc... Però tal vegada el que més va impactar en la societat de Calcuta d’aquella època va ser la fundació de la Llar per als Moribunds, ja que ningú d’aquell temps pensava que valguera la pena atendre aquelles persones a qui els quedava poca esperança de vida. Aquells captaires i indigents a qui a penes els quedava un fil de vida. Teresa va sentir la necessitat d’estar amb ells i oferir-los el seu temps en els seus últims moments.

A partir d’aquest moment va començar a ajudar indigents i famolencs ensenyant-los i atenent les seues necessitats mèdiques amb els seus coneixements com a infermera. Més avant al 1950, la Santa Seu li va concedir el permís

Història Universal

109

Va aconseguir que les autoritats de Calcuta els cediren un temple hindú que estava abandonat i allí va atendre a principis dels anys 70 a més de vint mil moribunds de totes les confessions: hindús, musulmans i cristians. Més avant, va atendre xiquets desemparats i leprosos obrint hospicis i centres d’atenció per tota l’Índia, però el seu treball no va acabar en eixe moment, ja que posteriorment, la seua orde va obrir seus en llocs dels cinc continents. En el moment de la seua mort, l’any 1997, l’orde de Les Missioneres de la Caritat tenia obertes més de 600 missions amb 450 germans de la caritat i 5000 monges atenent als més necessitats en 120 països de tot el món. La seua vida la va dedicar completament als més necessitats i aquesta dedicació la va portar fins a les últimes conseqüències sense importar-li introduir-se en zones en conflicte bèl•lic, com quan va rescatar a 37 xiquets negociant ella mateixa una aturada del foc en l’assetjament de Beirut, o reunint-se amb dirigents de l’antiga Unió Soviètica per a poder accedir als més necessitats d’aquestos països de tradició atea.

ser l’esperit que li va conferir als seus actes ja que tota la seua feina la va fer de manera incansable sense arribar mai a conformar-se ni a acomodar-se. Acabe l’article amb una de les seues frases amb l’ànim que tal vegada vostés s’interessen més pel que esta dona va fer per la humanitat i per la seua obra que encara hui perdura. Esta frase que ella mateixa va pronunciar, resumix bé la seua filosofia. “Mai he vist tancar-se cap porta. Crec que això ocorre perquè veuen que no demanaré, sinó que vinc a donar. Hui en dia està de moda parlar dels pobres. Per desgràcia, no ho està parlar-los a ells”

No li va importar treballar amb persones d’altres confessions perquè per a ella el més important era arribar als més pobres, als que més patien i mitigar el seu dolor encara que l’única cosa que poguera oferir foren les seues mans i la seua presència. És per açò que hui he escrit sobre ella, perquè crec que va ser una dona que vertaderament es va acostar als que en ple segle XX eren considerats com a intocables. Hui en dia la seua actitud continua sent una inspiració, ja que intocables, per desgràcia, sempre hi haurà però els seus rostres canvien en cada societat. La importància del que esta dona va fer no radica en què ajudara als més desfavorits, això ja ho fan moltes persones de bona voluntat i que contribuïxen, per cert, a fer d’aquest món un lloc millor. El més important de la seua obra va

110

Història Universal

HISTÒRIA DE GANDIA

De la història d’elles han parlat. De la història d’elles han escrit. De la història d’elles han viscut. De la història d’elles han existit.

D’elles s’ha ressaltat la tendresa, la fragilitat o la bogeria. D’elles es parlarà de l’amor, del consol, de la participació o la saviesa.

Amb elles hem crescut i amb elles es creixerà.

111

En defensa de Lucrècia Borja Marc Gomar Qui passe per la plaça de les Escoles Pies de Gandia i observe l’estàtua d’una dona amb topless entre quatre mascles, s’explicarà perquè és la protagonista de tantes pel·lícules pornogràfiques en llegir el nom «Lucrècia Borja». No ocorre el mateix amb Alexandre VI i César, que apareixen amb dignitat papal i un cavalleresca, sense res que porte a pensar en satiriasis, suborns, violència o crims.

El visitant confirmarà la libidinositat associada a Lucrècia si veu el quadre que penja al despatx d’alcaldia de visita guiada per l’ajuntament. En ell, Antonio de Felipe revisita la Flora del Veneto, i on hi havia unes flors posa un Magnum, un gelat associat al plaer sexual gràcies a les potents campanyes publicitàries en l’època en la qual es pinta.

Lucrècia (2010), Antonio de Felipe

Lucrècia Borja (1995), Manuel Boix

112

Història de Gandia

La Flora del Veneto simbolitzava la fidelitat conjugal com indiquen el vel de núvia sobre la faixa de seda blava i la corona de murtra. És la deessa romana equivalent a la Cloris grega a la qual Zèfir va raptar per a esposar-la i que regnara sobre les flors. Amb el ramell de la mà va deixar embarassada Juno, que envejosa de Zeus per haver procreat Minerva sense dona, havia demanat ajuda a Flora per a aconseguir-ho sense home; una reproducció assistida avant la lettre de la qual naixeria Mart.

Flora, (1520-1525) Bartolommeo Veneto

Història de Gandia

113

No és sols, per tant, un símbol de voluptuositat com deduiríem per les joies i el pit fora. És més, es tracta d’una de les caracteritzacions preferides per les dames de l’època ja què Flora simbolitza bellesa, educació i joventut, qualitats que ni els enemics dels Borja discutien en Lucrècia. En tot cas, és un criptretrat; no podem assegurar que siga ella. Certament, el Veneto va entrar a treballar en la cort de Ferrara en 1505, el mateix any que Lucrècia n’esdevé duquessa, i hi romandrà fins 1508. Per això mateix, el de Flora no és l’únic criptoretrat d’ella que se li atribuïx.

Retrat suposat de Lucrècia Borja (1510-1520), Bartolommeo Veneto.

114

Història de Gandia

Este es va exposar a París en Les Borgia et leur temps entre setembre de 2014 al febrer de 2015. Salta a la vista que no té res a veure amb l’anterior. En tot cas, allò que ens interessa és que els retrats, a més d’una imatge reconeixible del model, transmeten una sèrie d’atributs que en el cas de la Santa Caterina dels Apartaments Borja serien la intel·ligència, la cultura i l’eloqüència. I si la model per a Santa Caterina va ser la filla del Papa, ens atrevim a afirmar que també va servir per a posar-li cara a Santa Bàrbara.

Santa Barbara in fuga dalla torre (1492-1494) Pinturicchio

Història de Gandia

115

Caterina i Bàrbara són dues màrtirs en ple imperi romà que arrosseguen una influència clàssica tan evident com del gust de l’època. Es tracta de paganes convertides el nom de les quals, d’origen grec, significa «pura» i «no romana», respectivament. Es pot al·legar que Lucrècia Borja ho era, però la seua família no mereixa precisament eixa consideració.

Els símbols de la daga i la murta suggereixen virtut i bellesa. Els retrats femenins en el 1500 eren relativament rars i només se situava les dones més poderoses a l’altura de la virtut i la bellesa d’una heroïna de l’antiga Roma com o una deessa com Flora. En el context del Renaixement Ferrara, Lucrezia Borgia era l’única candidata que complia amb els requisits.

Tampoc cal oblidar que Lucrècia deu el seu nom a una màrtir romana, símbol popular de la pudícia perquè es va suïcidar en ser violada pel fill de l’últim rei de Roma. Les dues lucrècies eren sovint comparades: en l’Orlando furioso, Ariosto escrivia que Roma havia de preferir la moderna a la de l’antiguitat en modèstia i bellesa. A la màrtir pagana se la representava amb un punyal en la mà que és com apareix la dona retratada per un del pintors de la cort de Lucrècia a Ferrara: Dosso Dossi.

Lucrècia Borja, com està sobradament documentat, també va ser una dona pietosa, religiosa i espiritual que, primer com a filla del Papa i després com a duquessa de Ferrara, va demostrar les seues aptituds per a dirigir els afers públics. De fet, s’ha usat sovint per a atacar els Borja i el catolicisme que Alexandre VI deixara a Lucrècia a càrrec del dia a dia del Vaticà mentre visitava Sermoneta i altres possessions dels Colonna. L’escena va mereixer l’atenció de Frank Cadogan Cowper, que en 1908 es va desplaçar expressament als Apartaments Borja per a pintar el monumental Lucrècia Borja regna al Vaticà en absència del Papa Alexandre VI.

Retrat d’una jove (1515-1520 ) Dosso Dossi

116

Lucrècia Borja regna al Vaticà en absència del Papa Alexandre VI (1908/1915) Frank Cadogan Cowper

Història de Gandia

L’escena mostra un frare franciscà que li besa el peu a Lucrècia. El llenç és una burla clara, com demostra la presència d’un mico als peus de Lucrècia o una perdiu en primer pla, símbols de maldat i usurpació. El pintor se n’aprofita de la imatge de Lucrècia com a femme fatale per a construir a partir d’ella el seu missatge. I si a Cadogan Cowper se’l considera l’últim prerafaelita, un dels primers del moviment, Dante Gabriel Rossetti, també va pintar Lucrècia Borja.

En l’escena, Lucrècia es renta les mans després d’haver enverinat el marit, al qual veiem reflectit en l’espill junt amb Alexandre VI que l’ajuda a passejar perquè el verí s’escampe abans pel cos. L’associació entre Lucrècia Borja i el verí és recurrent a partir de l’estrena del drama de Victor Hugo Lucrèce Borgia i l’adaptació operística de Donizetti en 1833. Perquè es facen una idea de l’èxit, entre 1835 i 1875 no hi ha mes on estiga en cartell una o altra en alguna ciutat d’Espanya. El fenomen no és sols europeu, sinó que travessa l’Atlàntic i Buffalo Bill arriba a batejar un rifle amb el nom Lucretia Borgia per la capacitat mortífera. A la fi, l’imaginari popular s’assenta una Lucrècia Borja que comparteix característiques amb Locusta, Jocasta, Circe o Messal•lina i no amb la Lucrècia romana, Santa Caterina, Santa Bàrbara o Flora. Ens trobem davant d’un personatge real arrossegat per la infàmia familiar de la qual se servix el Romanticisme per a construir una dona fatal, bella i perillosa, dolça i ambiciosa. L’èxit de la caracterització d’Hugo influirà sobre tota les creacions posteriors, de la literatura al còmic, de la pintura al cinema i, fins i tot, als videojocs. En una història pràcticament monopolitzada pels homes, Lucrècia Borja és una figura destaca, però més coneguda pel personatge de ficció que per les pròpies obres i accions, malgrat l’abundància de documents, testimonis o decisions com la de vendre les joies per a alimentar la població de Ferrara en temps de fam. Els seus mèrits de serien llargs d’enumerar; els vicis, fàcils d’inventar. El que no té ni cap ni peus és que una ciutat que ha fet tant per a recuperar una visió objectiva i acurada de la família valenciana més universal, es deixe dur pel que fa la imatge de l’única representant femenina de la nissaga. Ara que es parla tant d’empoderament femení i de trencar amb els sostres de cristall, no estaria malament reivindicar-la o, almenys, no contribuir a embrutar la seua imatge.

Lucretia Borgia (1871) Dante Gabriel Rossetti

Història de Gandia

117

Elionor de Castro Noelia Mata La divisa de Ma Casa, sempre ha conduït la meua vida i cada un dels meus passos. Vaig aprendre a obeir des del bressol, mentres els heralds proclamaven el meu naixement a tots els cavallers principals de la cort, en aquell segle XVI. En assemblea van decidir el meu destí, i davant d’eixe camí traçat en el meu futur; vaig decidir a escoltar per a aprendre, de les dones a guardar-me la meua pròpia opinió en públic, i dulcificar el meu tracte davant dels altres, amb gallardia i discreció. I en els salons a fer el que s’esperava de mi; a experimentar en la música i desenrotllar una actitud quasi mística. M’estaven preparant per a ser Cambrera Major en La Cort espanyola a Toledo, al servici de l’Emperadriu. D’eixa manera senyors i vassalls van començar a respectar els meus silencis. Però eixe mateix silenci omplia la meua ànima d’una desesperada obsessió per aprendre a canalitzar el meu desig de coneixement, en una personalitat forta i equilibrada, quasi masculina...y mentres jo; callava.

un Imperio” L ‘Emperadriu Isabel m’espera, seré la seua companya en llargues hores de conversació; amigues, quasi germanes. Al parlar entre nosaltres, els idiomes es mesclaven com en un cresol de cultures. Mentres llegia per a ella, jo aprenia. Tot el coneixement està en els llibres, dormisquejant entre els seus fulls. En el silenci dels amplis rebostos de la biblioteca m’esperaven, i jo els devorava amb ànsia. Amb només dèsset anys està preparat el meu dot de gran riquesa, junt amb els adorns i trages que seran el meu aixovar de nóvia. En el mateix Alcàsser es realitzen els esponsals amb el IV Duc de Gandia.

Des de la casa de mon pare, Senyor de Castro, vaig mirar cada moviment dels soldats en el pati d’armes. Els vaig veure partir en cada campanya i al seu retorn, vaig aprendre també a guardar la meua pròpia espasa. Després d’aquelles jornades sense alé en què jo mateixa entrenava contra les escasses de blat, fora de l’abast de les meues nodrises. Dos cares d’una mateixa moneda, dolça dona inadaptada a la seua condició submisa, i altiva com el meu falcó al perseguir la presa. Em criden a presència de l’Emperadriu! I qualsevol cosa, que m’espere, serà esplendida, si em permet eixir dels murs d’estes pedres, que m’asfixien. S’ha preparat el meu seguici i els baüls amb efectes diversos, quan dins d’aquell carruatge de cuiros tatxonats emprén el seu camí. I en el que un cotxer uniformat amb els colors del meu rang, fustiga amb fuet a les mules. El camí cap a la maduresa exigida, és llarg. Poc més de quinze anys, i ja sóc una dona! Puc divisar sobre les muntanyes el baluard esplèndid de l’Alcàsser de la ciutat de Toledo, “Hogar de

118

Història de Gandia

Des d’ara seré una Borja. I estic disposada per a afrontar qualsevol perill, que em permeta ser la senyora de Ma Casa. Estic present en tots els concilis que se celebren en el Saló de regnes. Des de les ogives de les seues finestres, assentada en l’ampit, torne a contemplar les hosts a cavall, i als soldats i capitans, amb les seues armadures brunyides i estendards, emblemes i blasons ondejar al vent. El meu espòs ix en campanya cada vegada que la corona el necessita, i en les meues soledats, el meu ventre s’obri i obsequia a la vida amb un nou fill ducal. En deu anys huit fills formaren el meu caràcter. No sols dona, esposa i mare... sinó senyora i governadora de ma casa i tots els seus vassalls. He recorregut les sales, i fins he cridat als criats. La que mana sóc jo! El tàlem nupcial, no sols va produir fills davall el dosser de cortinatges empurpures. Sinó que va extraure de la meua anima... l’essència forta i irresistible, que em feia colpejar la paret amb el meu guantellet de tafilet tatxonat. Estava furiosa! Ara em prostrava de genolls enfront del sagrari de la xicoteta capella, orar m’assossegava de la meua rebeldía. Novament emprendria viatge, esta vegada amb el meu espòs, cap a terres de Granada, tampoc jo em canviaria de camisa darrere del cadafal de l’Emperadriu, amiga de l’ànima, companya, germana. Declare ací, haver defés als pobladors de la meua hisenda, establit un preventori per als xiquets descalços i esparracats, subministrat pans i paraules de consol. I tot això sent dona, però indòmita i indomable. No demane el meu nom en la Història; escrit amb lletres d’or, sinó que no m’obliden els segles ni les seues gents.

Vaig ser Leonor, i vaig ser vostra!

Història de Gandia

119

Maria Enriquez, Duquessa de Gandia Joan Francesc Peris Enguany em demana la Falla de l’Alqueria Nova un article al voltant d’una dona de la política de Gandia i com jo encara estic en política, en el temps lliure que em deixa la meva activitat professional de professor de Geografia i Història, he pensat que no dec parlar del que opine de les dones que participen encara o ho han fet recentment en la política local de la ciutat. Almenys, crec que no toca en un llibret de falla. Així que m’he decidit a fer de publicista del que he llegit en alguns dels investigadors de la història del Ducat de Gandia durant els segles XV i XVI i que han fet esment a la que jo considere dona més influent i poderosa de la nostra història: Maria Enríquez. Conste que les dades que ací recolliré són fruit d’eixes investigacions i que jo únicament intente donar una visió global del personatge. Maria Enriquez era membre d’una de les famílies més poderoses del dues regnes que aleshores, a finals del segle XV, compartien quasi tot el territori de la Península Ibèrica: les corones de Castella i Aragó. En esta època feudal, quan estava lligat el poder polític i territorial a l’herència genètica, era molt habitual concertar matrimonis entre famílies nobiliàries d’altres regnes, a la fi de consolidar el poder establint aliances de sang. El primogènit heretava el títol nobiliari, des de la corona real al més menut títol de la baixa noblesa, i un bon matrimoni suposava la possibilitat d’ajuntar territoris on es tenia no sols el poder econòmic, sinó també moltes vegades els drets jurisdiccionals. És a dir, un gran feu com el Ducat de Gandia suposava l’obtenció de les rendes provinents dels productes de l’agricultura en les terres treballades pels vassalls, en aquest cas nostre, molts d’ells moriscos que vivien al Raval, fóra de les muralles del casc històric, i a les alqueries, però també es tenia el poder polític en la ciutat i la capacitat de fer les normes i jutjar el seu compliment. El cap del ducat era l’amo i senyor i sols tenia per sobre d’ell l’autoritat del rei i, en aquells temps, també la del Papa de Roma.

120

Justament, voluntat del que seria segon Papa Borja, Alexandre VI, quan encara era cardenal, fou que arribaria a Gandia la senyora Maria Enriquez, doncs ell és el que va comprar el ducat a Ferran II d’Aragó. Diu el pare Batllori, el més gran erudit de la família Borja, que “Ferran II va vendre al representant de Pere-Lluís de Borja els terrenys i els drets que aquell mateix tenia a Gandia i el seu territori com a hereu del darrer duc de Gandia del casal d’Aragó. El pagament, però, no el feia pas el joveníssim Pere-Lluís, sinó el seu pare Roderic de Borja, cardenal i vice-canceller de l’Església. En un segon temps, el mateix rei de València i d’Aragó atorgava a Pere-Lluís de Borja el títol de duc de Gandia i de senyor d’un seguit de baronies situades al seu entorn i en d’altres contrades del mateix regne de València”. Però el futur Alexandre VI, Roderic de Borja, volia arrodonir el seu desig de constituir amb el seu primogènit Pere-lluís una gran família nobiliària, quan signava les esposalles d’aquest amb Dona Maria Enríquez i de Luna, que era filla de Don Enrique Enríquez, cap d’una de les més grans famílies nobiliàries de Castella i oncle del propi rei Ferran, doncs era germà de Joana Enríquez, la mare del rei. Però, Pere-Lluís es va morir abans de casar-se amb Maria Enríquez, i aquesta en 1493 es casa amb l’altre germà, Joan de Borja, quan Roderic ja era papa Alexandre VI, i així arriba a Gandia com a dona del segon duc Borja de Gandia. Diu Batllori que l’arribada a Gandia dels ducs fou molt solemne “tant per part dels habitants cristians del ducat com per part de tota la moreria, que s’avança a rebre’l fins als confins nords dels seus estats”. Maria Enriquez va complir la funció que l’encomanava el règim senyorial de donar descendència al títol, i va tenir un fill, Joan, i una filla, Isabel, abans de que el duc de Gandia, fora assassinat a Roma en obscures circumstàncies una nit d’estiu de 1497.

Història de Gandia

Ara, com el fill de Maria Enriquez i Joan de Borja ja assegurava la continuïtat del ducat en mans dels Borja, Maria Enriquez passava a tenir la funció d’educar al fill, net d’un Papa de Roma, i consolidar els bens i territoris del ducat i ahí es on va estar la demostració de la seua capacitat de lideratge. Diu Jesús Alonso, al seu llibre Historia de Gandia, que la “regència de Maria Enríquez, encara que accidental, fou un període clau per a la consolidació i bona marxa dels estats (..) Va adquirir Albalat de la Ribera (1510), Castelló de Rugat i la Pobla de Rugat (del Duc, a partir d’aleshores). Però a més de consolidar el poder jurisdiccional del ducat sobrer les baronies i senyorius més menuts, diu l’historiador Alonso que Maria Enriquez completà l’església de Santa Maria, que en 1499 va estar elevada a la condició de Col·legiata, i contracta al pintor italià Paolo de San Leocadio que executaria el retaule. A més, la regent Maria Enríquez avançaria la colonització de la marjal, sanejaria l’hisenda municipal i estabilitzava els recs de l’horta de Gandia. El potencial econòmic del ducat de Gandia que havia aconseguit el cardenal Borja es fonamentava en la producció de la canyamel. És el sucre que s’obtenia als trapigs d’aleshores el producte que assegurava el poder econòmic dels Borja. Una producció de sucre que treballaven els vassalls i havien de lliurar al ducat el 50% d’ella i que es comerciava per tota la Mediterrània. Aquesta producció viurà l’època daurada en el temps de Maria Enriquez i del seu fill, Joan de Borja, III Duc de Gandia. L’Alqueria Nova, la que recorda el nom de la Falla, era una de les que es dedicava a aquesta producció. La Duquessa regent mostrà una gran capacitat de gestió del ducat i a més de comprar algunes baronies com el Real, Almoines, Mramar, Beniopa, Benicanena, Benipeixcar i l’Alqueria Nova i augmentar la seva jurisdicció, estava adquirint les rendes del sucre d’importants i riques alqueries amb importants i molt productives parcel•les dedicades a la canyamel i els trapigs, quasi totes treballades per mà d’obra vassalla mudèjar (José Luis Pastor Zapata). A més del sucre, l’arròs i la vinya eren els producte més importants del camp de la Safor i la morera, per als cucs de seda, començava a ser important.

professant de clarissa al convent de Gandia, amb el nom de sor Gabriela, on ja era monja la seua filla Isabel, on arribaria a ser mare abadessa en 1530 i al convent moriria l’any 1539. Realment una apassionant vida la de Maria Enríquez, una dona de la gran noblesa de Castella, cosina germana del rei Ferran II d’Aragó, que veu com es mor el seu promés fill de Papa, casada amb el germà i ben prompte vídua i que va tenir la capacitat i el coratge de consolidar i engrandir un dels senyorius més importants i més productius de la Península del seu temps. Crec que, de sobre, ha estat la política més gran de la història de Gandia. Clar, parlem d’un temps on el 90% de la població eren vassalls i sols importaven en la mesura que treballaven les terres i pagaven les rendes senyorials. No hem d’oblidar-ho. Bibliografia consultada: Batllori, Miquel: La família Borja, Editorial Tres i Quatre 1994: Alonso, Jesús: Historia de Gandia, Editorial La Xara 2010; Domínguez, Martí: Els Borja, Editorial CEIC Alfons el Vell, 1985; Gisbert, J.A:: Sucre&Borja, Editorial Generalitat Valenciana i altres, any 2000.

Amb els grans beneficis del sucre i altres rendes, Maria Enríquez es convertirà en benefactora del monestir de Sant Jeroni de Cotalba i construirà el claustre superior d’estil gòtic tardà i l’aljub del pati dels tarongers. Maria Enriquez, com diu Martí Domínguez, tenia gran devoció per Sant Francesc d’Asis, nom que rebria el seu primer net i que serà després el patró de la ciutat i IV Duc, Francesc de Borja. Així, quan el seu fill Joan, III Duc de Gandia de la família Borja, arribe a la majoria d’edat, en 1511, acabà

Història de Gandia

121

Un dia apòcrif amb Adelina Bataller Ana Llopis Adelina enfilà a pas ferm el carrer Sant Pasqual. Hui arribava més prompte de l’habitual a l’emissora, però sabia que anava a ser un dia especial. De fet s’havia estat preparant per a l’ocasió. La brusa dels diumenges, mocador al coll, un poc de carmí als llavis en un suau to rosa. No és que li donara molta importància a la seua imatge sinó més bé que l’ocasió ho requeria. Des que col·laborava a Ràdio Gandia, entrar en eixe xicotet estudi, era per a ella tota una alliberament. Allí podia treballar braç a braç amb companys que valoraven el seu ben fer, la seua veu, la seua professionalitat i als quals, fins i tot, de tant en tant se’ls oblidava que era una dona. També havia de suportar comentaris del poble però valia pena. Amb això pensava quan de sobte es va topar amb la senyora Rosario una vella amiga de la família: -Adelineta, on vas tan de pressa? -A la ràdio, senyora Rosario, i vosté com es troba? De compres per Gandia? -Sí fent recadets. Ja veus fent-nos majors a la carrera, què hem de fer? I tu Adelina, ja tens promés? Mira que no et casaràs eh? Adelina va mostrar un tímid somriure, quasi es podria interpretar com un gest de fàstic: -Per a tot hi ha temps, senyora Rosario. Que continue tan bé, li deixe que arribe tard. -Records a la mare Rosario i no vages tant cap a la ràdio, tanta ràdio, tanta ràdio…et quedaràs per a vestir sants. Adelina s’allunyava de la dona, polidament vestida de negre per l’home i fills assassinats a la guerra, mentre sentia els seus comentaris… Realment, malgrat que molta gent no ho entenia, Adelina havia tingut sort. Havia aconseguit estudiar i arribar a ser professora a l’institut i a més a més podia gaudir d’una de les seues passions, la ràdio. No totes les dones, podien dedicar-se ni molt menys a allò que els agradara, ni tan sols tenien la possibilitat d’intentar-ho. Per fi va arribar a l’emissora. Es va refer el monyo. Hui era un dia especial. Amb un esglai va sentir com una mà li rodejava suaument la cintura i la seua veu va envair tot el seu cos: -Anit vaig escriure un nou poema per a tu. No te’n vages sense que t’ho llisca. Un calfred va recórrer el seu cos. Va baixar la mirada cap enterra ruborosa i guaitant de reüll que ningú els haguera vist, li va tornar el gest amb un radiant somriure. -Moltes gràcies Joan. Hui anava a ser un dia especial, perquè compartiria micro amb ell.

122

Història de Gandia

Sens lo desig de cosa deshonesta Raül Navarro “Ausiàs March, al marge de les seues mullers Isabel Martorell i Joana Escorna, tingué relacions amb altres dones que li donaren cinc fills. Elles, també despertaren en l’escriptor eixe foll amor al que tan bé li escrigué. Que aquesta dona siga una mostra particular que s’estenga a tota la resta amb les que compartí el jaç o potser alguna cosa més.”

Sens lo desig de cosa deshonesta

Els malucs, crescuts, us guien com dos fars, veieu els estremiments que degoten des del cim melic i cel. Llavors tresqueu el frondós congost que us enfonsa dins meu... Cec de desig us deixeu portar ben fosc, busqueu a la mel de la meua servitud el plaer de ser possessió. I jo que us nugue pel mateix cordó amb què em pariren vostra... I seguisc fent el que sé que desitgeu que us faça... Que us taste sencer, amb la boca plena de vós. Amb gust d’ametlla amarga llepe el sexe dur que no voleu que deixe de grapejar... Aquest i no altres és l’únic déu!, em diguéreu. Així m’ensenyàreu a idolatrar-lo: Déu meu! Com el desitge! Les tremolors donen forma al vostre ventre i olor al cos, mentre jo vull beure’m la vostra vida fins a embriagar-me la gola. De sobte, voleu que pare, us han traït l’angoixa dels vostres ulls. No podeu més i teniu por que una matinadora derrota, al cau d’una impura, puga desposseir-vos d’honors i privilegis reservats per a altres verds. On són ara, senyor, l’espasa i la ploma, la sang i l’anhel de les vostres dames? El senyoriu a punt d’enfonsar-se i no teniu paraula eterna per evitar-ho... No heu de patir, seré jo la que fingeix que m’ofegue: Deixeu-me que recupere l’alè, que no tinc forces per suportar els envits forts i virils de tan noble cos.

Al recés, un descuit d’ingenuïtat em porta a cercar qualsevol rastre de l’amat. M’aventure a acaronar-vos els llargs cabells, clars com la llum de la vostra raça. Finalment, només seran perfilats per aquestes agosarades mans. No trobe, però, la vostra boca. Els vostres llavis, marbres, no gusten el bord raïm que us servisc. Tan amarg és, senyor, aquest vi? Tan pobra, la terra del meu ventre? Recuperada, voleu més de mi... Així que m’ordeneu a quatre potes. I jo em bellugue fins que un cavall negre, nascut sota la famolenca claror d’una espelma, és testimoni de les vostres envestides. Els meus pits, dos penjolls sotmesos al bravatejar de les fibroses carns. El que sent ho ignoreu, perquè he après a gaudir en silenci el plaer dels pocs encerts i a callar-me el dolor de cadascun dels vostres maldestres moviments. Cavalqueu cavaller i, en arribar al cim, em maleïu en la llengua del vostre poble. Silenci. Tanques els ulls, mentre a poc a poc et desfàs d’aquesta pell de pruna, tot just quan ja eres meu. Mira’m, amor, que vull descobrir on et nasqueren les primaveres. Deixa’m tastar-te la mel dels teus canyars, beure’m l’aigua dels planys i les pluges... Porta’m on bull la mar veles i vents. Plora’m per les teues dames i castiga en mi el pecat del nostre sexe... T’alces i te’n vas sense els llavis que són teus... Marxes sense el teu gos. No em veieu, senyor? Jo, jo sóc aquesta que només tu escrius com em dic.

Història de Gandia

123

124

HISTÒRIA DE LES FALLES De la falla, la fallera. Del casal, la presidenta. De la festa, l’ànima plena. La que balla, canta i fa festa. La que plora, riu i tot ho arregla. La que somriu i no ho pensa. La que endavant espenta. La que del braç passeja.

125

Eva María Cuerva, una artista en un món d’homes Àngela Camarena Escrivà La documentació més antiga que hi ha sobre les Falles data de l’any 1784. Es tracta d’una ordenança municipal de València que indica que ja es plantaven falles a la ciutat en aquell any ja que en aquest document es prohibeix cremar-les en els estrets carrers de València per motius de seguretat i s’obliga a col·locar-les a les places. Aquell, pot ser, va ser l’inici de la festa que avui coneguem ja que des d’aquell moment els valencians van saber veure la importància d’aquestes festes per al desenvolupament cultural i socioeconòmic de la ciutat. El vertader origen del naixement de les Falles encara és tot un misteri. Les hipòtesis de la seua creació són moltes i variades. Hi ha qui atribueix l’origen de les Falles al gremi de fusters de la ciutat que celebraven la vespra del seu patró, Sant Josep, el fi de les nits d’hivern encenent una foguera a la porta del taller. La foguera estava formada per borumballes i trastos vells sobrants, fent així neteja dels seus magatzems per a entrar en la nova estació. A més cremaven els seus “parots” (estructures de les que penjaven els cresols que els donaven llum) ja que al entrar en primavera, com que els dies eren més llargs, aquests ja no eren necessaris. Amb en el temps es van afegir més elements i fins i tot es van vestir els parots amb roba vella, apareixent així el primer ninot. Per contra, alguns historiadors pensen que les Falles es van iniciar com a focs de primavera, com un ritual de tradició pagana que evidenciava una evolució d’un arcaic ritual per anunciar l’entrada de l’estació i que va evolucionar fins arribar als monuments satírics que hui en dia coneguem. Aquella celebració quasi gremial i veïnal es va convertir en una festa coneguda universalment, i de la fabricació d’aquells ninots va nàixer un nou ofici: l’artista faller. Els artistes es van organitzar creant una associació professional i, anys més tard, va sortir el Gremi Faller.

126

Els primers indicis de l’existència del Gremi daten de l’any 1932 quan el periodista i dibuixant, José Soriano, en el primer número de la revista “Foc Valencià” donava a conèixer la fundació de l’Associació d’Artistes Fallers amb els seus objectius i els seus projectes: “L’Agrupació, amb el títol d’Associació d’Artistes Fallers, es va fundar en esta capital (València) en novembre de 1932, per iniciativa d’un grup d’artistes del cercle de Belles Arts, tenint com a objectiu contribuir a la formació d’un bloc d’artistes fallers per a la defensa mútua de tota classe d’interessos” Des de la seua fundació fins avui, el Gremi ha estat compost majoritàriament per homes. Dels prop de 200 artistes fallers que hi ha agremiats a València, només 10 són dones i d’elles, actualment, sols la mitat estan en actiu. Es tracta, encara hui, d’un grup de dones en un món majoritàriament d’homes, però, no obstant això, elles han entrat amb força aconseguint el reconeixement i el respecte dels seus companys. La primera dona que va plantar una falla infantil ho va fer l’any 1975. Des d’aquell moment aquella intrèpida artista va obrir la porta a la resta de dónes interessades en formar part d’aquest món. Quasi quatre dècades després,

Història de les Falles

l’any 2010, una dona va ser nombrada la primera directiva femenina del gremi d’artistes fallers; el seu nom era Marisa Falcó. La majoria de les artistes són llicenciades en Belles Arts encara que, al igual que passa amb els homes, moltes són també autodidactes. Cadascuna té el seu estil, algunes basades en el dibuix del cànon clàssic, altres en un més modern i altres que per contra prefereixen potenciar el color respecte la forma, però totes aconsegueixen el mateix objectiu: transmetre missatges i sensacions per mitjà de les seues escultures. Alguns dels noms de les dónes que, any rere any, planten falles a la ciutat de València són Marina Puche, Joana Rodglà, Silvia Antón, Desiré Triviño, la ja esmentada Marisa Falcó o Eva María Cuerva, sent aquesta última a la qual li dediquem aquest article. Eva María és una valenciana que des de molt xicoteta ha viscut la festa fallera en primera persona. Com la majoria d’artistes va començar a treballar i formar-se en els tallers

familiars des de l’adolescència. Eva María avui encara recorda amb molta estima com va entrar en aquest món als 15 anys de manera vocacional i entrà a formar part oficialment del gremi l’any 1999. Des d’adolescent ha sigut autodidacta modelant i esculpint, qualitats que anys després va desenvolupar en els seus estudis en Belles Arts. Ara, vint anys després del seu inici, encara troba dia rere dia la complicació que suposa per a una dona moure’s en un món tradicionalment d’homes. Segons Cuerva la dificultat no és pel que fa als companys, ja que aquests assumeixen que cada dia són més les dones que entren en el sector i totes són benvingudes ja que sense anar més lluny, ella mateixa ha col·laborat en múltiples ocasions amb homes. En paraules d’Ana Maria, l’obstacle està en que “moltes voltes sembla que nosaltres les dónes tenim que demostrar més a les comissions per que veguen què el nostre treball és bo i que ens poden contractar amb tranquil·litat”. Ana Maria considera que al món de les falles les dones es creuen amb els mateixos obstacles que hi ha a altres camps: han de demostrar el seu talent i la seua valia de front al treball dels seus companys. Assegura que poc a poc el “chip” va canviant, segons les paraules de l’artista “m’estic trobant

Història de les Falles

127

amb falles que em diuen que em contracten, no sols perquè valoren el meu treball, sinó també perquè és un valor afegit el fet que jo siga dona, ja que aporta originalitat a la comissió”, i és que hui en dia és una realitat el fet que les comissions comencen a confiar en les artistes, les pirotècniques i les presidentes per a millorar la festa més internacional d’Espanya. A la Comunitat Valenciana hi ha moltes dones preparades i amants de la festa que no sols són part de la mateixa, sino que són peces essencials. Eva María és una gran defensora de les falles que lluita per eliminar la imatge de “festa balafiadora” que tenen tantes persones fora de la Comunitat Valenciana. Per a ella les falles són tot el contrari, són un art, una font d’ingressos econòmics que forma llocs de treball per a les ciutats on se celebren. Segons l’artista, l’única manera de conèixer el vertader significat de les falles és vivint-les, “perquè les falles fins que no les viuen les persones de fora de València no saben el que realment són i per a ells no té sentit el fet que ho cremem tot per això és fonamental que els fallers, els artistes i l’administració òbriguen la ment per a que les falles donen un pas més i siguen més conegudes convidant a que la gent a vindre a viure l’experiència”.

Els darrers anys, Eva María ha treballat en l’elaboració de falles infantils de gran pressupost, principalment de primera secció així com d’especial, ja siga signant ella la falla o amb col·laboració amb alguns dels millors artistes fallers del moment. És una artista polifacètica, tot ho fa ella: dissenya, esculpix i pinta. Habilitats que no tots els artistes executen. Una de les característiques que defineix l’estil dels seus ninots és la força de l’anatomia i la gran expressivitat aconseguida per mitjà de l’estilització i l’esveltesa de les figures, així com l’obssessió per les mans amb dits fortament marcats, tret molt llunyà de la típica concepció de “manyopla” de les mans dels ninots. A part de a les falles de València, treballa també a les fogueres d’Alacant per a diverses comissions, tasca que gaudeix tant com l’elaboració de falles per la seua llibertat creativa. Malgrat el seu treball com a artista faller, Eva María es considera una artista en general, una escultora enamorada de l’art i de la seua professió. És especialista en les tècniques de la ceràmica policromada i la porcelana. Compagina el seu treball a les falles amb altres encàrrecs que rep de particulars els quals considera com a respirs professionals. Actualment treballa conjuntament amb l’artista Vicente M. Maldonado amb un grup creatiu format per ells dos anomenat E=mC2, nom que ells identifiquen amb el eslògan “Escultura i idees per al foc”. Aquest grup va nàixer l’any 2012 a la ciutat de València. Eva María és una dona solidària interessada als problemes socials, valedora dels drets dels animals i, com no, de la dona. Com a gran defensora del gènere femení que és, troba temps per a compaginar les seues tasques d’artista amb la participació en actes benèfics com ara la lluita contra

128

Història de les Falles

el càncer de mama. L’any 2015, junt al seu company Maldonado amb el grup E=mC2 i en col•laboració amb una comissió, va formar part de la iniciativa “Somos Rosa”. Es tractava d’un gran ninot que representava a Luz Casal. Una escultura realista que escenificava la vitalitat, l’enteresa i la força d’algú que, com diu el propi nom de la representada, pot aportar llum davant una malaltia que és actualment la més freqüent entre les dones. Segons el punt de vista de l’artista, “el que volíem era plasmar la idea de la lluita contra la malaltia d’una forma que fóra visible per a la gent des de fora de les falles”. Cuerva creu que, si ens adeqüem a les circumstàncies de cada comissió, “podem fer falles crítiques i al mateix temps solidàries”.

Eva María no deixa mai de lluitar, de créixer com a persona i com a professional. Té en ment centenars d’idees i desitjos i, com a bona somiadora, ella ho té clar, la seua pròxima parada és complir el seu gran somni professional: “tindre un bon taller amb un bon equip a l’esquena i infraestructures per a fer el que jo vullga”, perquè segons Ana María “cal combatre molt... però aplegarà el dia en que una dona realitze també falles grans de secció especial en qualsevol ciutat valenciana”.

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017 Història de les Falles

129

Pepita Samper: bellesa, poesia i falles Lutxo Palop Josefa Samper Bono, més coneguda com a Pepita Samper, fou, possiblement, una de les dones més populars a la nostra terra en les primeres dècades del segle XX. De mítica bellesa, ajuntà en la seua persona tres nomenaments i tres càrrecs hui totalment diferents però que, com vorem al següent article, estan units per una història en comú escrita per aquesta il·lustre senyoreta de la societat valenciana.

Pepita Samper va nàixer a la Ciutat de València l’any 1908. Filla d’un prestigiós comerciant, estudià piano, com era habitual a les filles de la burgesia, i comerç. Als 21 anys decidí presentar-se al concurs de Señorita España que se celebraria en la seu madrilenya del diari ABC. El jurat, composat entre d’altres pel pintor Benedito i Marià Benlliure, buscava una bellesa més acord amb els tòpics hispànics, morena i racial, però Pepita, que era rossa i d’ulls blaus, va conquerir el jurat amb la seua bellesa i aclaparadora simpatia i es proclamà campiona el 25 de gener de 1929. La popularitat que assolí fou tal que eixe mateix any fou convidada a presidir les falles, que en aquell moment havien deixat de ser una festa de barri per a convertir-se en la festa gran del Cap i Casal i de moltes altres ciutats on se celebraven. A més a més eren ja un important referent turístic que acostava milers de visitants a la ciutat gràcies a iniciatives com l’anomenat Tren Fallero que s’organitzava des d’uns anys abans i que venia de ciutats com ara Madrid i Barcelona. Poc després Pepita Samper viatjà a París per a concursar al certamen de Miss Europa, però estant a París mor la Reina Mare Maria Cristina d’Àustria i Pepita Samper decideix abandonar el concurs en senyal de dol. Tan emotiu gest va ser agraït pel rei Alfons XIII amb una carta manuscrita i una parell de sabates de talons platejats repujats en pell.

130

Història de les Falles

Regina dels Jocs Florals El mes de juliol d’aquell mateix any la nostra protagonista rep altre nomenament: és proclamada Regina dels XLIX Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València. Potser hui aquest honor ens passe desapercebut, així com el més que centenari concurs dels Jocs Florals, però paga la pena conèixer-lo un poc millor. Es tracta d’un concurs de poesia que organitza la centenària Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes Lo Rat Penat des de l’any 1879. Si bé les arrels del concurs són romanes, el precedent més directe el tenim a la Tolosa de Llenguadoc medieval i a la ciutat de Barcelona, considerada germana pels ratpenatistes en aquell moment i que el celebra des de 1859. Els principals motius d’inspiració d’este certamen literari són la Fe, Pàtria i Amor. Així mateix són tres els seus protagonistes: La Regina, el Mantenidor i el Poeta.

no és, òbviament, casualitat. La Cadira d’Or, el mantenidor, la solemnitat de l’acte...cal tindre en compte que Lo Rat Penat no era una associació tan escorada políticament com ara, i que, de fet, la seua Regina dels Jocs florals era considerada, com és considerada hui la Fallera Major, la representant de la ciutat. Per tant la ciutat es limità a copiar i adaptar els vell protocol utilitzat en l’acte dels Jocs Florals. A més a més la Regina solia aparèixer abillada amb un idealitzat vestit de llauradora valenciana, precedent creat per la primera Regina Maria Llorente i Falcó. Val a dir que alguns estudiosos consideren el

Dels premis de poesia, els més importants són la Flor Natural, La Viola d’Or i L’Englantina d’Or. El poeta que aconsegueix en diversos certàmens aquests tres guardons poètics, rep el títol de “Mestre en Gai Saber”; i els escriptors que són premiats en tres treballs en prosa reben el d’ “Honorable escriptor”. La Regina és el referent principal de la justa literària. En l’inici dels Jocs Florals era elegida pel poeta premiat la mateixa nit de la celebració del certamen, i a ella se li dedicava el poema i la Flor Natural, la rosa roja, que era el trofeu lliurat al poeta guanyador. El poeta anava a la llotja a per la Regina i en l’escenari l’arreplegava l’alcalde de la ciutat i la conduïa a la Cadira d’Or. Així mateix la Regina sol anar acompanyada d’una Cort d’Amor. ¿Vos sona el ritual? Efectivament, molt semblant al que s’utilitza en l’exaltació de la Fallera Major de València. I

Història de les Falles

131

vestit de Maria Llorente com el primer vestit idealitzat de llauradora, després anomenat de valenciana i actualment de fallera. No totes les Regines es vestien de llauradora, però sí que fou el cas de Pepita Samper, que era posseïdora d’un vestit que creà època. Aquest vestit, donat recentment pels descendents de la nostra protagonista al museu de la Ciutat de València consta d’un guardapeus de meravellós espolí amb el dibuix València en fons groc. Així mateix compta amb dos gipons, un negre de màniga llarga i altre groc de màniga curta. Cal destacar que, si bé la confecció és la pròpia dels anys 20 del segle passat, és un vestit extraordinari perquè sembla que per a la seua confecció es comptà amb l’assessorament d’artistes i pintors que buscaren certa fidelitat a peces originals d’època. Així mocador de coll i davantal estan brodats amb motius antics que no fan joc, com era habitual quan les dones valencianes vestien amb indumentària tradicional però no gens comú en vestits considerats típics com aquest.

Vos convide a visitar, si teniu ocasió, el vell casalot del carrer Trinquet de Cavallers de València que és actualment seu de Lo Rat Penat. Allà trobareu els retrats de totes les regines, i com no, els dos, un en oli i altre en fotografia, de la nostra Pepita Samper. Una bellesa, potser d’altres temps, més lànguida i menys voluptuosa d’allò que manen els cànons actuals, però que sens dubte deixa una fonda empremta en la memòria dels fallers i els valencians.

Posteriorment, Pepita Samper es casà a l’església de Sant Valero de Russafa amb l’advocat Filiberto Crespo. El seu fill, Filiberto Crespo Samper, fou un conegut regidor i diputat a les Corts Valencianes. Curiosament tornà a ser proclamada Regina als Jocs Florals, celebrats l’any 1983, i tornà a lluir el mateix vestit. Pepita Samper va morir el dos de juny de 1998, amb noranta anys. Però, tornem a les primeries del segle XX, concretament a l’any 1930 en el qual la guanyadora del certamen Señorita España, Elenita Pla, fou també valenciana i, com en el seu moment Pepita Samper, convidada a presidir amb la seua presència la festa de les Falles. L’any següent, 1931, no va guanyar cap valenciana, però el costum ja estava consolidat i el món faller va organitzar el seu propi concurs de bellesa per a elegir a la seua Reina Fallera. Així, en un acte celebrat als jardins del Real, Àngeles Algarra resultà guanyadora. Poc més tard, a l’abril, es proclamà a Espanya la II República i el títol de Reina no semblava adequat per als nous temps, per la qual cosa en 1932 es canvià per Belleses Falleres i posteriorment, Falleres Majors de València. Fou llavors Pepita Samper la primera Fallera Major? Evidentment, no, però creà un precedent tan gran que és recordada oficiosament com a la creadora del títol.

132

Història de les Falles

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de BenirredrĂ al millor article dels Llibrets de Falla de la FederaciĂł de Falles de Gandia any 2017 HistĂ˛ria de les Falles

133

M. José del Olmo.... La Mestra!! Lola García Diu una veu popular...... ( la d’un xiquet, mateixa) Qui em deixa una llapissera per a poder retratar, el fons d’una ànima sincera.

Ànima que busca contínuament un esplai en el cervell de la gent, dels menuts i dels majors. Als menuts perquè té el deure d’omplir-lo i enriquir-lo. Als majors perquè els dóna la serenitat que seguit, seguit, anem buscant.

Demane un llapis perquè és la ferramenta seva de treball.

Fer el retrat d’un personatge així, és ben difícil. No vull caure en la passió o en la verborrea fàcil adient que puga sortir sense sentit.

Amb ell ensenya i dibuixa, amb ell fa somniar. Demane un paper en blanc per poder escriure , créixer i madurar. Demane una goma d’esborrar per a esborrar els renglons torts i fer-los rectes. Per demanar, demanaria totes les virtuts que ella té. I que cada dia arruixa a sobre d’unes personetes que s’estan formant. Simplement ho demane jo, perquè ella ja ho té, per a poder-la definir. El mateix que cada dia, dedica a l’alumnat, ha dedicat mentre ha estat al front de les falles, tota eixa voluntat i saber estar que la defineix i emana sense voler. Quan agafa la ploma, dóna gust llegir-la, quan agafa la paraula és un plaer escoltar-la. La seva empremta està present al foc i flama, a la manera de vestir de valenciana, a la manera de tractar a tot el personal, resta dins del món faller i es respira a la junta local. Sense armar rebombori, sempre amb una discreció tan difícil d’aconseguir ( al menys per a mi), pas a pas, a poc a poc, pam a pam, ha anat fent, construint, col•laborant, dirigint i portant a terme totes aquelles funcions que el seu càrrec requeria.

134

És difícil descriure de vegades a una persona que coneixes tant i intentar ser conseqüent. I poques vegades he sigut tant conseqüent com ho estic sent en aquestos moments. Per això demane llapis i paper. Per a ella perquè ho necessita per a ensenyar, per a mi perquè necessite ensenyar-me. Dóna per a molt el personatge triat, i a més a més em resulta complicat. Eixa lleugera línia que separa allò que mai es deu traspassar, i que molts no la veuen, ella la té ben marcada. No t’apures que no la xafarà. No t’esperes d’ella les reaccions exagerades, viscerals, no, no mai!! No esperes mai trobar-la quieta, ni reposant. No esperes que et diga mai que has de fer, no pot. Ella analitza, pensa i dispara. Tu ja triaràs quin camí vols agafar. Ella simplement t’ha guiat. No li demanes allò que no et pot donar, perquè el que té al seu abast t’ho cedeix sense demanar. I ves amb compte, perquè té coses que et captivaran, se t’apegaran com una llepassa i mai te les podràs llevar. Són més fortes que un iman. Això ho fa sempre amb la mà esquerre, sense adonar-se’n i sense voler, però fes-me cas,

Història de les Falles

si t’acostes molt....digues que t’ho dic jo...se t’apegaran. I aleshores seràs un dels beneïts per la seva mà. Done fe que et passarà. Maria José és mestra d’escola, és mestra de poble, de xiquets, de pares, de companys. És mestra perquè vol, perquè li agrada i la fa viure i sentir. Perquè ho ha triat amb tot el lleu i perquè és el seu llegat. D’això ben bé, ens podran parlar tot el seu alumnat. Si traslladem tota aquesta experiència i sapiència a altra de les seves passions, les falles, el menú el tenim servit. L’empremta també resta on ella la va deixar desinteressadament, per a qui arribe i la vulga agafar...doncs per a ell. Per això mateix la va deixar, per això mateix va treballar, per això mateix que vos deia abans.... perquè el que naix mestre, senyores i senyors... mor ensenyant. Crec que dec anar rematant, almenys abans que ella mateix agafe la seva goma d’esborrar i tots aquestos renglons torts que m’hagen pogut sortir me’ls pose rectes com un fus, que és com toca que estiguen.... És la seva debilitat. Tal vegada, el personatge ( no la persona, que em dóna per a un llibre), és la perfecció, és la lleialtat, és sempre per damunt de tot, la veritat. A mi porta ensenyant-me mitja vida, i sobre ser una mala alumna, de les rebels, de les que deuria escoltar més, de les nerviosetes, xarraoretes, cabudetes i ni sé quantes coses més, malgrat tot això... fins a mi m’ha ensenyat!! Si teniu l’oportunitat, si teniu l’ocasió, si la vida vos la creua de casualitat..feu-me cas, algun dia m’ho agraireu.... Deixeu-vos ensenyar!!!

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017 Història de les Falles

135

Mare de Déu dels Desemparats Jose A. Lozano Quan em van proposar escriure sobre la Mare de Déu dels Desemparats vaig pensar que seria una tasca prou fàcil, ja que des que tinc ús de raó he sentit una gran devoció per ella...

Doncs bé intentaré reflectir alguns dels sentiments, encara que estic convençut que em quedaré prou curt i mai podré arribar a dir tot el que realment m’agradaria dir sobre Ella.

Comence a pensar i me n’adone que en realitat no és tasca gens fàcil, doncs hi ha sentiments molt difícils de plasmar en un paper.

El relat que vaig a contar ens narra com la Verge dels Desemparats començà a ser la figura que hui en dia és per a tots nosaltres.

Com explicar el que sent un valencià al veure la seua figura, com descriure el sentiment que es viu en una plaça quan tota una ciutat es posa als peus de nostra patrona per a rendir homenatge a la mare de tots els valencians.

La història de la Mare de Déu comença amb el pare Fra Juan Gilaberto Jofré, de l’Ordre mercedària. En 1407, un dia en què es dirigia a la catedral per a pronunciar un sermó, va veure com uns joves es divertien fent-li burla a un boig. El pare Jofré va ajudar l’ home i el va portar a la residència mercedària. El diumenge següent, en l’homilia, va comentar l’esdeveniment viscut, i com de meravellós seria poder ajudar estes persones i construir un hospici per a malalts mentals. El sermó va ser escoltat per Lorenzo Salom, que junt amb altres comerciants i artesans, aportaren diners per a dur endavant el projecte. L’hospici per a malalts mentals es va construir davall l’advocació de “Nostra Dona Santa Maria dels Innocents i Desemparats”.Una institució piadosa sorgida com a conseqüència del pare Jofré. El seu objectiu no era només atendre els bojos i els xiquets, sinó tots els desemparats i marginats socials de la ciutat. L’any 1414 van arribar quatre joves, vestits de peregrins, a la confraria. El germà confrare que vivia en la casa, l’esposa del qual era paralítica i cega, va sortir a rebre’ls. Els peregrins li digueren a l’home que en dos dies podien fer-li una imatge de la mare de Déu si els donava un lloc on fer-la, dormir i menjar. Va accedir a les seues peticions i els va acompanyar a un lloc conegut com a l’Ermita.

136

Història de les Falles

Als dies d’estar allí, i com veia que no donaven senyals de vida, va decidir tombar la porta. La seua sorpresa va ser trobar-se amb la imatge de la Mare de Déu i cap rastre dels peregrins, havien desaparegut. Poc després la dona del confrare va sanar i la gent va començar a pensar que la imatge era una obra divina, esculpida per tres Àngels baixats del cel, per tal motiu la feren tan bella i candorosa per als valencians. La Verge, que segons la llegenda havia sigut esculpida per àngels, era la imatge que acompanyava damunt el taüt als marginats i desemparats en els seus últims moments de vida. El 21 d’abril de 1885, el papa Leon XIII anomena com a patrona de València a la Mare de Déu dels Desemparats. Encara que malgrat ser la patrona de la ciutat, no havia sigut coronada canònicament. Va ser l’arquebisbe de València, el cardenal Enrique Reig Casanova, qui impulsà la idea de la coronació de la Mare de Déu. El 15 d’octubre de 1921, el papa Benet XV va concedir

el privilegi per a dur endavant la coronació. En eixe moment es van engalanar tots Carrers de la ciutat per a la seua coronació. El dissabte dia 12 de maig de 1923 va tindre lloc la solemne cerimònia de coronació de la Mare de Déu dels Desemparats en el pla de la pujada al pont del Real , en presència dels Reis d’Espanya, El senyor Alfons XIII i Senyora Victòria Eugenia, del Nunci del Papa Pio XI, Federico Tedeschini, i del Cardenal valencià Benlloch, arquebisbe de Burgos. L’alcalde Juan Artal va lliurar la corona, confeccionada amb joies donades pels valencians. Mentre era col•locada sobre el cap de la Verge, sonaren les 21 salves d’honor dels canyons del Regiment d’Artilleria i s’entonava l’himne nacional. Per a l’ocasió es creà l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquest himne, compost per Romeu, organista de la Catedral de Vich i amb lletra en llengua valenciana escrita pel sacerdot valencià José María Juan García, diu així:

Història de les Falles

137

La Pàtria Valenciana S’empara baix ton mant ¡Oh, Verge Sobirana de terres de llevant!. La terra llevantina reviu en ta Capella al fer-vos homenatge de pur i ver amor puix sou la nostra Reina i vostra imatge bella pareix que està voltada de màgic resplendor. La rosa perfumada, la mística assutzena, Lo seu verger formaren als peus de ton altar. I fervorós en elles, lo valencià t´ofrena La devoció més santa que es puga professar. En terres valencianes La fe per Vos no mor I vostra Imatge Santa Portem sempre en lo cor. Salve, Reina del cel i la terra. Salve, Verge dels Desemparats. Salve, sempre adorada Patrona. Salve, Mare dels bons Valencians.

138

Història de les Falles

Va ser cantat per un cor de mil cinc-centes veus, l’expressió d’un poble i d’una terra que confiava davall el mantell de la Mare de Déu el seu passat, el seu present i el seu futur. El diumenge dia 13 i els dies successius, fins al diumenge 20 de maig, van tindre lloc diversos actes per a festejar les efemèrides. Però no són actes que van quedar en el passat. Hui en dia, quasi 100 anys després, es continuen celebrant com si el temps no haguera passat, sempre amb la mateixa devoció i amb la gent que li canta i llança flors al pas de la nostra volgudíssima Geperudeta, La Mare de Déu dels Desemparats. El segon diumenge de maig és la seua festivitat. Tots els anys els valencians units celebrem el dia de nostra patrona amb tradicionals actes: Missa de Descoberta, Missa d´Infants, Trasllat i Processó de la Mare de Déu són els moments més esperats d’un dia especialment emotiu, en què milers i milers de valencians es bolquen per a fer-li homenatge a la seua patrona: la Mare de Déu dels Desemparats. A les cinc del matí es descobreix la venerada imatge, en la Missa de Descoberta. A les huit, en l’altar de la plaça, se celebra la Missa d´Infants, en la que canten cors de diversos col•legis, acompanyats per l’Orquestra Municipal de València. I a les deu i mitja, els valencians inunden el recorregut des de la basílica fins a la catedral, en l’emotiu trasllat de la imatge de la Mare de Déu Ja a la vesprada, a les 19 hores, davall el color i el perfum de les flors llançades des de tots els balcons, té lloc la processó general per l’itinerari de costum, acabant en l’altar major de la basílica.

“Verge peregrina”. Una imatge realitzada per a recórrer els carrers i els pobles en peregrinació. Per eixe motiu es va dissenyar un vehicle adaptat especialment per als seus trasllats. Es l’única Verge que compta amb un vehicle propi. La matricula V-0075-GP, no és la d’un cotxe qualsevol. És la del vehicle de la Mare de Déu: el “Maremóvil”. El número recorda el 75 aniversari de la coronació de la Mare de Déu, i les lletres són, naturalment, de “Geperudeta” La Mare de Déu dels Desemparats és molt volguda per tots els valencians, i al llarg de l’any s’acosten a la seua basílica per pregar o per restar un moment en silenci davant la Verge més volguda i venerada. No vull acabar sense expressar una idea que per a mi és primordial, i que crec és essencial tenir en compte, una opinió que m’agradaria que quedara clara i fóra respectada per tothom i és que La Mare de Déu no forma part de cap partit polític, i moltes vegades, encara que sone un poc estrany, de cap religió...Direu que estic boig a l’afirmar açò, però per a mi, i per a la gran majoria dels valencians, la Mare de Déu és més que un símbol religiós o polític. És la dolça imatge d’una Verge protectora de tots els que a ella s’acosten, sense tenir en compte la seua inclinació política o religiosa. Nostra “Geperudeta” s’inclina i mira a tots els valencians que busquen el seu empar i protecció, sense cap excepció. Ella ens acull baix el seu mant i ens dona confiança per a seguir sempre endavant. La seua mirada tendra i el seu somriure dolç és la més bella estampa de la que fos, és, i serà nostra patrona, nostra mare, la mare de tots els valencians.

Però, a més a més, també els fallers li rendeixen homenatge els dies de Falles. Són milers de valencians (creients i no creients) que cada 17 i 18 de març, en l’ofrena a la Mare de Déu, s’acosten a la seua imatge, a qui confien els seus sentiments, les seues angoixes, les dificultats i les preocupacions que porten al cor. Milers i milers de valencians que fan cues d’hores per poder arribar a la plaça de la Mare de Déu, vestits de fallers i portar els seus rams de flors, realitzant-li així un homenatge floral amb un tradicional tapís, monument efímer i obra d’art singular dins de totes les celebracions. La imatge de la Mare de Déu dels Desemparats compta des de 1966 amb una replica més menuda anomenada la *Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017 Història de les Falles

139

140

ART, LITERATURA I CIÈNCIA.

De l’alfa del principi, sols coneix la lletra. La lletra amb rigor de ciència, amb valor numèrica, amb exactitud i experiència.

L’alfa amb la beta es barreja, amb els sons i les mans tendres d’una mestressa, amb els colors i les textures d’una pintora, amb els principis i algoritmes de la ciència.

L’omega amb l’infinit es mescla, amb la sensibilitat d’una escultora que amb les mans l’obra crea, amb les lletres l’amor esclata i amb les paraules l’expesa.

141

Mary Wollstonecraft Shelley: esguerrant somnis Emili Gil i Ana Isabel Zaragozí Mai no n’hi ha prou, el món no és suficient; mai no ho serà. «The world is not enough»! Per això, alguns éssers sensibles que disposen del poder de la imaginació extreuen de l’interior el seu propi món. Les visions particulars aixequen substituts de la realitat allà on abans no hi havia res, creen altres personalitats capaces de superar les limitacions imposades per la denominada realitat. Sotmeten l’alter ego a les proves que no van poder superar, renten els pecats i es condecedixen la redempció que no van poder obtenir en la realitat imposada. L’esperit fa un viatge introspectiu, on tot allò existent és a dins nostre; com que som allò que creiem que som, creem-nos doncs, recreem-nos! Un dels éssers amb aquestes aspiracions vitals fou Mary Wollstonecraft Shelley, un dels molts personatges exemplars de l’esperit autèntic del Romanticisme, corrent arrauxat de la sensibilitat on el món, completament subjectiu, importa només en la mesura que ens reflecteix. Malgrat no poder escapar de la Història, de l’època on el Fat —o els Fats— ens ha(n) determinat el moment de viure, ella ho va intentar, es va revoltar contra tot de tal manera que es rebelà fins i tot contra ella mateixa.

científic? I del moral? Ningú no podia saber-ho, però sí imaginar-ho, per descomptat. Mary va fer de la seva llibertat individual una bandera única, enarborant amb l’ajuda del bagatge genètic i familiar proporcionat per un pare filòsof radical d’esquerres, William Godwin, i una mare feminista, Mary Wollstonecraft. William Godwin era un ateu renegat d’una secta cristiana, teòric de l’economia utòpica i partidari de la progressiva desaparició del govern, on la distribució de la propietat fos més equitativa (malgrat això va ser ministre); autor de, entre altres, els coneguts Things as They Are or The Adventures of Caleb Williams —1.794— i St. Leon —1.799—. D’altra banda, la manera de pensar de Mary Wollstonecraft Godwin estava molt influenciada per la Revolució Francesa i la Declaració dels Drets de l’Home, cosa que la portà a escriure i publicar una vindicació ardent dels Drets de la Dona l’any de 1792, quan les dones no eren sinó considerades femelles mitjançant les quals continuar la progènie humana, i poca cosa més.

Com els grans romàntics, s’automarginà d’una societat que començava a massificar les urbs, sotmeses a la tirania de les fàbriques en plena Revolució Industrial, on la rància noblesa era reemplaçada per una burgesia financera creixent que, no obstant el canvi, continuava esclavitzant grans i petits amb unes condicions laborals denigrants. Una societat on la religió començava a agonitzar a les esglésies, on els avenços científics semblaven miracles però que no afavorien gens els homes, sinó que els sotmetien més encara a centenars d’hores de treball indigne i mal pagat; invents que sorprenien tothom, però que només nodrien el poder d’uns pocs, com sempre... On estava el límit del poder econòmic? On estava el límit del poder

142

Història de la Literatura

Primeres tragèdies

Devoradora de llibres i poesia

La petita Mary, nascuda el 30 d’agost de 1797, esdevingué orfe de mare ben aviat, als deu dies d’existència. Unes febres puerperals, conseqüència directa de complicacions en el part i manca d’una correcta asèpsia mèdica, s’endugueren Mary Wollstonecraft a la tomba. Aquests deu dies de dolor van ser terribles per a una mare que se’n va anar a l’altre barri sense haver conegut la pròpia filla. La recent nascuda va quedar, doncs, a mans d’un pare que se sentia impotent per educar dues filles petites (ella mateixa i Fanny Imlay, filla que la difunta esposa havia tingut en una relació anterior). La tragèdia va marcar profundament les relacions entre pare i filla. De forma més o menys inconscient el progenitor sempre culpabilitzà Mary que hagués mort la seva dona. I la petita es sentia, al seu torn, culpable, ja que creia que perquè ella visqués havia hagut de morir la seva mare.

Encara que William Godwin sempre va estar emocionalment allunyat de la seva filla, també és cert que l’encoratjà en iniciatives intel·lectuals, des de ben petita, posant-li a l’abast qualsevol mena de llibre o documentació que l’estimulés en aquest sentit. Així, Mary aviat es va convertir en una nena introvertida que devorava la biblioteca familiar, on havia suggerents títols d’Ann Radcliffe (The Mysteries of Udolpho —1.794—, The Italian or the Confessional of the Black Penitents —1.797—), Goethe (Werther —1.773—, Faust —1.808—), Jane Austen (Sense and Sensibility —1812—, Pride and Prejudice —1813—), Charles Robert Maturin (The Fatal Revenge of the family of Montorio —1.807—) Mrs. Barbauld (Hymns in Prose for Children —1781—), Mrs. Aikin (Sir Bertram —1.773—), Clara Reve (The Old English Baron —1777—), Matthew Gregory Lewis (The Monk —1.796—), Horace Walpole (The Castle of Otranto —1.764—), Sophia Lee (The Recess —1.785—)... i alçava sinuosos castells en l’aire per escapar al seu destí de Blancaneu o Ventafocs menystinguda (per part de la seva madrastra) i culpable d’assassinat no premeditat (per part del seu pare). La jove Mary Wollstonecraft va plantar la llavor literària, va llegir i escriure, somniar i somniar, però no es va aturar pas aquí, ja que se li encengué la curiositat per investigar el món irracional de la part tenebrosa de l’existència i de l’ésser humà, la por, el dolor i el patiment; el costat fosc del cor.

William Godwin va triar amb fatalitat extrema, encara que és de suposar que amb bona intenció, una veïna vídua per enllaçar-se en segones núpcies: Mary Jane Vial Clairmont. Ella seria l’encarregada d’educar el parell de xiquetes, exercint de madrastra. La dona ja tenia dos fills més al seu càrrec: Charles i Jane (la que posteriorment seria més coneguda com Claire). Mary Jane Vial Clairmont provà d’esborrar de la faç de la terra, i del cervell de la menuda, el record de la mare morta a cop de fuet, utilitzant un sistema educatiu dur i restrictiu, encara que potser no malintencionat. L’educació que impartia la dominatrix anglesa estava en sintonia amb els costums burgesos de l’època, molt autoritaris, dogmàtics i cartesians. Qualsevol excusa era bona per recriminar a Mary que era lenta, maldestra, inútil, tonteta i egoista; la madrastra la renyava per qualsevol acció que no fos assenyada o, com diríem avui, políticament correcta. Però la nena era un esperit lliure, una manifestació genètica de la seva mare biològica pel que fa als valors ètics i culturals bàsics, dels que també es feia ressò la Revolució Francesa —tot i els greus errors—, i feia les coses a la seva manera. Les tensions familiars van arribar fins al punt en què William Godwin determinà allunyar l’una de l’altra, enviant la xiqueta durant un parell d’anys a casa d’un amic, William Baxter, que habitava a Dundee (Escòcia).

Les intencions de la dominatrix Clairmont van tenir l’efecte contrari a l’esperat, ja que Mary idealitzà la seva mare fins a la mèdula, fins a cotes impensables, erigint-la en un tòtem, en l’exemple màxim a seguir. Deixant-se endur pels dictats del seu cor de dona, més enllà dels condicionants socials i familiars, va posar en pràctica les pròpies idees fins a l’última conseqüència. Un bon dia (hi ha biògrafs que afirmen que va ser una nit, i precisen que l’11 de novembre del 1812), en un viatge a Londres, va conèixer Percy Bysshe Shelley, un poeta autèntic amb pinta de bohemi que, entre altres singularitats estrafolàries, parlava malament de la seva dona, una tal Harriet Westbrook, defensava la classe obrera i escrivia com els àngels —caiguts, és clar—. La trobada es va produir a casa de William Godwin ja que aquest havia convidat a sopar el jove poeta amb la seva dona Harriet, donat que Shelley li havia escrit declarant-se deixeble de la seva obra literària. Cal tenir en compte que, en aquells temps, personatges com Thomas Paine, Erasmus Darwin o Samuel T. Coleridge es reunien habitualment a casa

Història de la Literatura

143

dels Godwin, on mantenien converses i tertúlies a l’entorn de les inquietuds i afinitats, socials i creatives. La jove Mary es va enamorar ràpidament de Percy, un tipus ben plantat, audaç, amb un cor d’or i una llengua d’escurçó. Era un poeta de debò, amb el significat més gòtic i romàntic que la paraula pugui suggerir a una adolescent. Un altre esperit lliure, similar a ella. Però la futura mare de Frankenstein va tornar a Escòcia el juny de 1813, sense coincidir de nou amb el dimoni dels seus somnis fins al maig de 1814. Com ja hem esmentat, Percy Shelley es va presentar d’entrada a la casa de William Godwin amb l’excusa de ser un fervent admirador de la seva obra, però, a mesura que les visites es tornaven més freqüents, aviat es va convertir en benefactor econòmic per tal de no perdre la relació que havia iniciat amb la jove Mary, i perquè Godwin continués escrivint sense tenir gaires problemes financers. Paradoxalment, va ser la desaprovació de William Godwin —més partidari de la llibertat individual i de l’amor lliure a l’hora d’escriure assaigs que quan es tractava de la carn de la seva carn— la que va precipitar la fugida de la jove parella. Godwin s’oposava a que un home casat mantingués relacions amb la seva filla soltera. Percy va definir en el seu moment que la vida de casat que portava era «un cos mort i un cos viu ... units en una avorrible i espantosa comunió». Necessitava urgentment un canvi. Li anava la vida. Percy i Mary van acudir la nit del 26 de juny de 1814, com si es tractés d’un acte ritual, a la tomba de Mary Wollstonecraft Godwin, —on en altres ocasions ja havien conversat sobre art, filosofia i literatura—; allà es van declarar amor infinit i etern sota els arbres del cementiri, envoltats de pàl•lides lloses sepulcrals. A la cerimònia nocturna Mary no només va obtenir el vist-i-plau de l’estimat fantasma de l’enyorada mare revolucionària, sinó també la certesa que Percy Bysshe Shelley estava a l’alçada de les circumstàncies, que entenia i compartia, almenys fins a cert punt, la seva solemnitat, el seu idealisme i la seva raresa innates. Omplint i nuant el mocador de fer farcells, no ho van dubtar ni un instant: el 28 de

144

juliol de 1814, segons asseguren algunes cròniques, van partir cap al continent, esquivant les sospites del pare de la núvia i de l’esposa del nuvi (embarassada, per cert, de cinc mesos). Mary tot just tenia setze anys. A finals de 1816 o començaments de 1817, Harriet Westbrook, escandalitzada per les accions del seu marit i pressionada per la societat puritana que l’envoltava, es va suïcidar ofegant-se al riu Serpentine, embarassada de nou i deixant orfes els dos fills del matrimoni.

Viatge al continent i tornada a l’illa La superlativa intensitat de Mary, com la d’aquelles estrelles hiperdenses que atreuen altres cossos celestes amb la seva influència, va arrossegar a l’aventura a la seva germanastra Jane (Claire), una mica desequilibrada mentalment però també desitjosa de fugir de les urpes de l’exigent Mary Jane Vial Clairmont i volar en llibertat (la noia se sentia atreta per Percy, secretament). Durant els dos mesos, juliol i agost, que van estar fora d’Anglaterra Mary va decidir prendre’s seriosament la carrera literària, iniciant l’escriptura d’un diari que, posteriorment, li serviria de base per a la redacció definitiva de la seva History of a Six Weeks Tour Through a part of France, Switzerland, Germany and Holland, with Letters descriptive of a Sail round the Lake of Geneva, and of the Galcier of Chamouni (T. Hookham, juny. and C. And J. Ollier, Londres, novembre de 1817). Mary començava per fi a sentir que era propietària del seu destí; tenia voluntat, tenia llibertat, tenia la seva literatura... La primera parada va ser França, inclosa una breu estada a París, després seguiren Suïssa, Alemanya, Holanda ... En tornar a Londres l’alegre trio es va convertir en un perillós i morbós triangle —Percy i Jane inevitablement es van fer amants—, fins i tot en quartet, quan Percy va convèncer un amic d’Oxford, Thomas Jefferson Hogg, perquè fes l’amor amb la seva parella. En aquest si més no delicat equilibri sexe-emocional cal tenir en compte que Mary adorava més la poesia de Shelley que no pas l’home —a qui no, obstant, estimava—, i que ella era una defensora fervent de l’amor lliure. El naixement prematur de Clara, la primera filla de Mary i Percy, el 22 de febrer de 1815, i la mort de la mateixa al cap de poques setmanes, el 6 de març, la va afectar

Història de la Literatura

profundament. Trobem en el diari de Mary una al•lusió: «Somnio que el meu nadó ha tornat a la vida, que només estava fred, que li vam donar massatges davant del foc, i que va viure. Desperto i no trobo cap nadó». La depressió la consumia. Mentrestant, Jane, patint una alienació galopant de tipus místic-religiós-sexual, canvia el seu nom pel de Claire, un simple detall del trastorn mental esmentat. Mary assisteix a la decadent transformació delirant de la seva germanastra amb paciència de santa, sense interposar-se entre ella i Percy, però quan la híbrida Jane-Claire abandona la relació amb el poeta, sent alleugeriment. Sembla que Percy, adonant-se de la pena que patia la seva dona a partir de la mort de la seva filla, va intentar refer la vida de parella, o almenys així ho va aparentar. Durant els mesos de juny i juliol, tots dos plegats van realitzar un viatge de plaer per Devonshire, i més tard, el 24 de gener de 1816, van tenir un fill: William. Seria la boja i extravagant Claire Clairmont l’artífex accidental d’una trobada afortunada per a la literatura de tots els temps: com que Percy semblava ja no fer-li tan de cas com abans, es buscà un altre poeta. La noia esdevení l’amant de l’aleshores ja famós i controvertit poeta Lord Byron, que aleshores encara residia a Anglaterra. Però aquest va fugir sobtadament de l’illa i de la seva amant el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, però també d’Anglaterra —i de tots és coneguda l’aversió de Lord Byron per aquest país—. El 3 maig 1816 una desesperada Claire va convèncer la parella Shelley perquè abandonés de nou Londres i l’acompanyés en un viatge a Suïssa, on la noia pretenia seduir definitivament a Lord Byron i treure’n al mateix temps algun guany econòmic, ja que estava prenyada d’ell.

Noves amistats En arribar a Suïssa els Shelley i Claire llogaren la Maison Chapuis, a Montalegre, als afores de Ginebra. Aviat van ser convidats per Lord Byron al palauet del llac Léman, a Vil•la Diodati, que el cèlebre poeta acabava de llogar. En aquella particular torre d’ivori, amb vistes a l’estany i a les muntanyes dels Alps, es reuniren doncs, l’amfitrió Lord Byron, el cavaller i metge William Polidori, l’embarassada Claire Clairmont, Percy Bysshe Shelley i Mary Wollstonecraft Shelley. Compartien afinitats per temes tan diversos com la literatura, els nous avenços científics, els crims misteriosos, les supersticions, els successos so-

brenaturals, el sexe en les vessants més estrambòtiques, la filosofia, la química —i la seva variant, l’alquímia—, els contes de fantasmes... Tots els presents, per una o altra raó, tenien un cervell privilegiat per divagar al voltant de tots els temes que els atreien i exposar teories més o menys encertades, més o menys esbojarrades. Percy i Byron congeniaren des de bon principi, compartint rialles, llàgrimes, teories i làudan, però Mary va preferir la humanitat de Polidori (en els diaris d’aquest es reflecteix la simpatia que van mantenir al principi, encara que després es va anar diluïnt). Byron era massa arrogant, egocèntric, pedant, massa cabró en definitiva, i Mary li tenia, més que respecte, por. Entre simpaties i rebutjos, la llavor literària s’havia plantat. Només calia una mica d’aigua, un poc de pluja per fer-la germinar. Una nit de tempesta, al voltant de la xemeneia, l’amfitrió va proposar que cada un d’ells escrivís un relat de terror i aquí va ser on Mary va ser il•luminada per una gràcia divina, o bé per un llamp terrorífic. Com passa sovint, l’origen de la inspiració fou un somni lúcid; la incipient escriptora aconseguí unir la seva revolta contra la societat i la càrrega de dubtes personals.

El somni de la mare de Frankenstein On era el límit? Mary mai no ho va imaginar; simplement donà la vida a la criatura de la seva ment (potser una reminiscència de la seva filla morta, i dels somnis que havia al•ludit anteriorment al seu diari), el va sotmetre a la tragèdia del món. Així ho va descriure ella mateixa en el pròleg del que seria el seu llibre Frankenstein o el Prometeu modern, en l’edició de 1831: «Quan vaig recolzar el cap sobre el coixí no vaig poder dormir, tampoc podria assegurar que estigués pensant. La meva imaginació, sense jo ho volgués, em va posseïr i em va guiar, atorgant a les imatges que sorgien en la meva ment una intensitat que estava més enllà de les fronteres del son. Vaig veure, —amb els ulls tancats, però a través d’una aguda visió mental—, el pàl•lid estudiant d’arts diabòliques agenollat al costat d’aquella cosa que havia aconseguit ajuntar. Vaig veure l’horrible fantasma d’un home jacent, i llavors, amb el poder d’una força enorme, allò va donar senyals de vida i es va agitar amb un maldestre, gairebé vital, moviment. Era espantós...». Es contempla la possibilitat que Mary compartís també làudan, l’exquisit derivat líquid de l’opi, amb Percy i els

Història de la Literatura

145

seus companys literats en les festes improvisades que organitzaven a Vil•la Diodati. No seria pas ni la primera, ni la darrera vegada que una droga exalta el talent d’un escriptor fent-li parir una genialitat sense parió. Existeix una teoria que situa el descobriment de l’absenta precisament a Suïssa, i no seria gens estrany que el làudan i l’absenta es barregessin de vegades de la mateixa manera que avui en dia es barreja la ingesta de, per exemple, cervesa i vi o cubata de ginebra en una mateixa festa. Frankenstein o el Prometeu modern, fou publicat anònimament el 1818, en tres volums, per l’editorial Lackington and Company, havent estat rebutjat anteriorment per Charles Ollier —editor de Percy— i per John Murray —editor de Byron—. L’any 1823 ja es publicaria en un sol volum i amb el nom de Mary, atès que alguns lectors, entre ells el prestigiós Sir Walter Scott, pensaven que era una obra de Percy. Més tard, el 1831 es faria una altra edició, aquesta vegada revisada, esporgada i ensucrada a fons per la pròpia Mary Wollstonecraft Shelley, que va ser el text més traduit a casa nostra fins l’any 1974. Es pot dir que a partir del treball de Leonard Wolf, The Anotated Frankenstein, els editors prefereixen el text editat en 1818, ja que es considera més «pur».

146

grec Prometeu que roba el foc als déus per donar-lo als homes, però Prometeu només juga a ser com ells, convertint-se en un creador sense consciència, realitzant una tasca que no li pertoca. «Amb el foc no es juga», afirma la dita. «Si jugues amb foc, et cremaràs», adverteixen els vells. Com Prometeu, el jove científic és igualment castigat per la seva ànsia de poder, essent devorat pel fruit del seu pecat; la criatura s’escapa de la pretesa omnipotència de Víctor Frankenstein, es rebela i desferma un poder destructiu que recau sobre el creador. En el més profund, Mary també sent que el seu pare va voler crear-la com un ésser excepcional, una filla ideal dotada de perfecció, altament espiritual, totalment lliure, i ella li ha fallat. Potser és per això que dedicà el llibre al seu creador biològic, a William Godwin.

Sigui com sigui, a la novel•la l’ideal de benestar i progrés social es veu invertit, muta d’esperança a tragèdia, reflectint la paradoxa, la realitat contemporània de Mary: per progressar positivament les fàbriques consumeixen sense pietat les vides d’una multitud de gent innocent. De manera paral•lela, perquè Mary visqués, la seva mare va haver de morir... El drama etern, el binomi indestriable vida-mort. Tragicomèdia grega. Un jove científic suís, Víctor Frankenstein, obsessionat amb antigues visions ocultistes i la possibilitat d’injectar vida a la matèria inerta, experimenta amb l’electricitat i el galvanisme, tan de moda aleshores, composant una criatura a partir d’òrgans de diferents cadàvers (el tràfic de cadàvers també era cosa habitual entre investigadors i metges). No hi ha cap dubte que la trama general de l’obra va brollar directament de les converses que ressonaven diàriament a les parets de Vil•la Diodati, mentre la singular colla contemplava a través dels finestrals les espectaculars tempestes que es van succeir repetidament aquell estiu tan calorós de 1816, a les ribes del llac Léman.

S’ha donat gran diversitat d’interpretacions per a la narració de Mary Wollstonecraft Shelley, però sens dubte la passió, l’atmosfera fosca, la deformitat, la descripció de successos horribles i extraordinaris l’enquadren en un estil plenament gòtic, deutor de les lectures d’obres d’Ann Radcliffe, Horace Walpole, Charles Robert Maturin, etc., i on s’hi veuen ja moltes de les característiques de la literatura posterior que escriuria. Tanmateix, el terror que transmet el relat és innovador perquè no utilitza la superstició ni els espectres i fantasmes, com s’havia fet fins llavors a la novel•la gòtica. Per lligar la trama de forma més versemblant i fer-la propera als lectors, Mary maneja elements comtemporanis, els vincla amb els descobriments científics de l’època —Luigi Galvani i la càrrega elèctrica dels animals; Alessandro Volta i la pila que provoca espasmes musculars als cadàvers—. Així, fa esclatar en cent mil bocins «l’aparell» gòtic tradicional, introduint no només el mite de Prometeu modernitzat, sinó també plantejant qüestions al voltant dels límits de la ciència que estan actualment en vigor. El seu espant és fred, és un terror possible, gairebé real perquè al cap i a la fi és reflex del seu propi davant dels nous horitzons que porten les innovacions. Es pot convertir l’home en un creador, en una divinitat, en un pare? Seria possible fabricar «ninots» a imatge i semblança pròpia? Homes-màquina, a partir de matèria morta i inert? Zombies esclaus per profit de la humanitat vanitosa? De fet, què són sinó els milers de nens, homes i dones que donen les seves vides a les fàbriques, diàriament?

Mitjançant la tinta negra de la ploma, Mary crea un ésser únic i lliure per a un món cruel d’esclaus, un monstre impossible del qual fineix per renegar, donat que tampoc no el suporta. L’home, lliure del fet religiós, és imatge del

El moviment gòtic anava en aquell temps molt lligat al moviment romàntic, ja que tenien diversos punts de confluència i, entre ells, la revolta contra la tirania de la raó, contra les regles cartesianes. I quina millor arma que la

Història de la Literatura

pròpia raó, que les pròpies lleis lògiques, cartesianes si es vol fins a cert punt, de la ciència, per demostrar que la ficció més desgavellada és estrictament factible? Trobem contínuament en les obres de Mary personatges que xoquen frontalment, que s’estavellen una i altra vegada contra els murs abominables de la niciesa, la intolerància, la hipocresia i, en resum, la inhumanitat dels poderosos en general i de certes persones en particular. «Qui té diners fa sos afers», que escrigué en Jacint Verdaguer, l’any 1897. Théa Gabrielle Von Harbou escrigué, el 1926, Metròpoli, on l’esclavisme modern és patent. El seu marit, el director Fritz Lang, l’aprofità per fer-ne un dels mites del cinema, amb el mateix títol. A finals d’agost de 1816 la comitiva de Vil·la Diodati es dissol, i el 30 de desembre Mary i Percy es casen a Saint Mildred’s, Londres. La primera traducció al francès de Frankenstein, ou le Prométhée moderne (Corréaud, París) va anar a càrrec de Jules Saladin i es va publicar, amb gran èxit entre la crítica, el 1821. La llavor plantada a Vil·la Diodati havia florit.

Malsons gòtics Altres novel·les de gran càrrega gòtica, sempre amb una pàtina de suggerent sensualitat, tenyides de dramatisme, han quedat eclipsades per l’àmplia i merescuda difusió de la seva primera obra, la criatura sense dubte més generosa. Així, tenim Mathilda —novel·la escrita el 1819, però publicada el ¡1959!, a causa de la deixadesa de Godwin, actitud potser intencionada perquè el personatge en el qual es pot reflexar el pare manté una relació incestuosa amb la filla—, Valperga, or The Life and Adventures of Castruccio, Prince of Lucca —1.823, on l’autora es recrea barrejant superstició i inquisició a l’Itàlia de l’edat mitjana—, The Last Man —1.826, visió apocalíptica de la raça humana—, The Fortune of Perkin Warbeck —1.830, alçament i caiguda de Perking Warbeck, duc de York i fill d’Edward IV—, Lodore —1.835, una mena d’autobiografia novel·lada—, Falkner —1837, on es narren les relacions i peripècies d’un petit orfe i el seu protector—, i contes extraordinaris com ara L’hereu de Mondolfo, El somni, La transformació, El mortal immortal, etc., que foren publicats, almenys la majoria, a la revista Keepsake, entre 1828 i 1857, però que no van ser recopilats fins l’any 1976, a l’antologia titulada Collected Tales and Stories. La importància de Frankenstein no hauria de minvar la và-

lua dels altres textos, ni el simbòlic reflex que ens donen de la vida plena de moviment i transformacions de Mary Wollstonecraft Shelley. L’escriptora, fidel a la seva manera de capbussar-se apassionadament en tot allò que l’estimulava (era honesta, un valor avui en dia en desús i molt valorat, paradoxalment, en els cercles literaris —pura hipocresia—), es va atrevir fins i tot a treballar en biografies i publicar cinc volums titulats Vides d’escriptors italians, espanyols, portuguesos i francesos, textos amb els quals la seva qualitat, ambició literària i perspectiva subjectiva, innovadora en ocasions, queden ben paleses i definitivament completades. Però a l’igual com brillà aquesta excepcional dona en els llibres, proporcionalment va veure entelada la seva existència per una cadena de revessos que si bé van provocar en determinada època de la seva vida una profunda depressió, mai no van aconseguir enfonsar-la, mai no van vèncer el seu esperit. Vegem alguns retalls de la tragèdia: l’octubre de 1816 Fanny Imlay, la seva mitja germana, es suïcida prenent làudan, cansada dels patiments d’aquest món. El setembre de 1818 Mary perd a la seva segona filla, Clara Everina, amb dinou mesos d’edat, víctima de febres malignes, mentre l’autora estava redactant, precisament, algunes pàgines de Frankenstein. El juny de 1819 mor, a causa del paludisme i la malària, el seu primer fill, William, quan el xiquet té només tres anys i mig. El 12 de novembre del mateix any neix —de tant en tant una alegria— l’únic fill que sobreviurà: Percy Florence. Sembla que la Mort es va entossudir a recordar a Mary que res no és definitiu, que la Vida és una transformació constant, que el mateix moviment de la Dalla és evolutiu i involutiu, carregant a l’esquena sis cadàvers més o menys directament relacionats amb ella. Els tres esmentats, més el de la seva mare, el de la seva primera filla, i el suïcidi de la dona de Percy Shelley. Per no parlar dels cadàvers afegits, com ara el de la filla de Byron i Claire Clairmont: Alba, rebatejada com Allegra, que va morir a l’escola de monges on romania ingressada a causa de la pesta de tifus que va estendre’s l’abril de 1822; el suïcidi de John William Polidori, ingerint àcid prústic aquell mateix any; la mort de Byron el 1824 durant la seva lluita utòpica per les llibertats de Grècia; i un nou avortament carregat d’hemorràgies.

Història de la Literatura

147

Cor immortal Però el cop definitiu, el setè —nombre màgic per excel·lència—, va arribar l’any 1822, un mes després d’haver patit un altre avortament, quan Percy Shelley va perdre la vida ofegant-se, mentre navegava a la badia toscana de Spezia. Aquí sí que es va enfonsar, la noia. Però només temporalment. Ressuscitar a desgrat, de les pròpies cendres, com l’Au Fènix. Quantes morts? Quant dolor, quanta sang, quanta carn engendrada per a no res? Quant aliment per als cucs? Després de l’acte d’incineració del cadàver de Percy en una platja oblidada, es va descobrir que el cor del poeta no s’havia reduït a cendra. Mary el va agafar amb tendresa, el va acaronar amorosament i el va guardar com un fetitxe macabre, conservant-lo com una relíquia sagrada embolicat en un drap de lli blanc. Es pot demanar més puresa?

L’1 de febrer de 1851, després d’haver patit una sèrie d’atacs al cor, va morir als cinquanta-tres anys, essent sepultada set dies després al cementiri de Sant Pere, a Bournemouth, a la mateixa tomba on reposaven el seu pare i la seva mare. Es va incloure en el paquet funerari de l’escriptora el cor incombustible de Percy, que tan afectuosament havia guardat fins aleshores. A la fi, la vida és somni, com va dir alguna vegada Calderón de la Barca; Mary va viure somiant, i va morir somiant, en el seu llit, en el seu món. Una pietosa mort que va potser, només potser, compensar una existència sovint esquitxada de tragèdies. Alcem el puny i cridem: «Requiescat in pacem fins a la victòria final!».

La noia va tornar llavors a Londres amb el petit Percy Florence, per lliurar-se completament com a mare al seu fill, a la revisió dels propis escrits i als del seu marit traspassat (cal destacar, en aquest sentit, el gran treball que va dur a terme de recuperació, compilació, anotació i ordenació dels textos del poeta). La dona va sobreviure com va poder, enfonsada pràcticament en la misèria, acceptant qualsevol treball relacionat amb la literatura que li oferien alguns editors compassius: articles, crítiques, relats, però també va treballar com a senyora de la neteja en barris burgesos on no la coneixien i, segons diuen algunes males llengües, com a acompanyant sexual d’alguns nous rics i burgesos de l’època. Durant la seva viduïtat va ser pretesa per Washington Irving i per John Howard Payne, entre d’altres, i mantingué converses i discrepàcies a causa de les inquietuds literàries amb Prosper de Mérimée, John Murray, Thomas Crofton Croker, Sir Walter Scott, Edward Trewlany i fins i tot va arribar a conèixer el general Laffayette, en un dels viatges que va fer a França. La qüestió era tirar endavant, sobreviure, tenir cura al màxim del seu fill, l’única cosa que li quedava i per la qual pagava la pena lluitar de debò. Cuidar el darrer alè de vida en una existència farcida de mort.

148

Història de la Literatura

HistĂ˛ria de la Literatura

149

Concepció Arenal i el cristianisme social Óscar López Escriptora i activista social espanyola (El Ferrol, 1820 Vigo, 1893). Primerament intentaré fer un resum de qui és Concepció Arenal i ho dic en present, perquè les seues paraules seguixen sent tan actuals que no es pot parlar en passat i, després dedicaré el meu escrit a interpretar el que pense que fa que siga una dona a tindre en compte, a saber, el seu llegat, lluita i sensibilitat social i la importància del treball d’una dona en un món d’homes, món que encara hui persisteix i s’encabota en continuar pel mateix camí, tot i que, el maquillatge masclista obra miracles. És a dir, intentar interpretar allò que a Concepció l’espentava a dedicar part de la seua vida a lluitar contra les injustícies, en un temps exclusivament d’homes. El patriarcat, seguix sent el model de societat que predomina en l’actualitat a la nostra societat, i, és indiscutible desgraciadament. Concepció observaria el nostre món i veuria un món per construir. Una dona que encaixaria perfectament en l’actualitat i de fet la milloraria, sense cap dubte, però, no passava el mateix en el sistema o societat de la seua època que estava governada i reglamentada per homes, on les dones no tenien ni dret al sufragi universal que ara nosaltres gaudim. Probablement esta mancança de drets i diferències socials despertà en ella un esperit combatiu que la marcaria de per vida. Tenia distints fronts oberts per esta raó. Per als conservadors era massa progressista, per als liberals una reaccionària i per al poder eclesiàstic una catòlica heterodoxa. Este últim cas és curiós doncs Concepció, era una persona de conviccions cristianes. Lluitadora solitària i incansable, transgressora sense fer soroll, pas a pas com les formiguetes anava fent, no esperava el vistiplau de ningú davant les injustícies i no feia distincions. Per exemple, en les guerres Carlistes ajudava als malalts, als ferits, a les viudes i els infants, no discriminava a cap persona. Per a ella, a les persones que necessitaven ajuda se les havia d’assistir sense distincions. A l’edat de 21 anys Concepció demostrà

150

que cap barrera masclista frenaria la seua determinació per l’estudi. Ella volia aprendre, calmar la seua curiositat i aplicar el que havia aprés per millorar la societat. Per este motiu i amb els 21 anys fets l’any 1842 va voler estudiar en la facultat de dret de la Universitat Complutense de Madrid. Per a este menester es va haver de disfressar d’home, vestint-se com els estudiants de l’època, tallar-se els cabells, portar perruca i barret de copa. Per a ella va ser un repte que accepta de bona gana, segurament l’efervescència d’una ment inquieta la dugué a tal atreviment del qual es poden contar els casos amb els dits d’una mà per aquells temps. En ser descoberta el rector optà per buscar una solució davant la determinació de Concepció per estudiar: <<donya Concepció es presentava en la porta del claustre, on era arreplegada per un bidell que la traslladava a una cambra en el qual es mantenia sola fins que el professor de la matèria que anava a impartir-se l’arreplegava per a les classes. Asseguda en un lloc diferent del dels seus companys, seguia les explicacions fins que la classe concloïa i de nou era arreplegada pel professor, que la deixava en la dita habitació fins a la classe seguent.>> Amelia Valcárcel. Feminisme en un món global. En un món d’homes que subratllaven la supremacia masculina, Concepció, trobà una persona capaç d’entendre, acceptar i valorar la seua actitud combativa. Un advocat periodista i liberal anomenat Fernando García Carrasco. Ambdós col·laboraven amb el periòdic “La IBERA”. El seu primer article versava sobre l’inventor de la màquina de vapor, James Watt. Quan el marit va emmalaltir, Concepció, començà a redactar els articles del periòdic, creient tots que eren escrits pel marit i van ser molt ben acceptats pels lectors. A pesar d’açò, a la crítica periodística, li costava ser favorable amb els articles signats per ella. Després de la mort de Fernando el director del periòdic acceptà que seguira

Història de la Literatura

escrivint, però, baix pseudònim. Quan començaren a obligar a signar als periòdics els escrits pels autors autèntics, el director, home liberal, no s’atreví al fet que la seua línia editorial fóra signada per una dona i Concepció, hagué de deixar el treball. Quan es quedà sense faena, es retirà a Potes (Cantàbria). Comença una etapa de retrobament i deconstrucció personal. Esperonada pel seu amic el músic Jesús de Monasterio perquè participara en les conferències de Sant Vicent de Paul que ell mateix va fundar, per a ajudar a les persones més desfavorides de la societat, Concepció Arenal sofrix un canvi en ella i s’obri al món. Un món que la necessitava com l’aigua en sequera. Ací, en este moment de la seua vida, és, on es mostra la vertadera Concepció Arenal. La lluitadora. Llavors, comença la seua tasca personal i crea el grup femení de les conferències de Sant Vicent de Paul. Escriu una memòria que presentà i guanyà el premi de l’ Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques no exempta de polèmica, doncs, es presentà amb el nom del seu fill de déu anys. Sabia que si la seua obra duia el seu nom, corria el risc de ser ignorada. Al final, “La beneficència, la filantropia i la caritat” obté el guardó i és reconegut per l’acadèmia i d’esta manera es convertix en la primera dona a ser premiada per l’Acadèmia. Després d’açò li seguiren una gran varietat de llibres, escrivia de tot, poesia, assajos, memòries, narrativa, etc. Sempre denunciant les injustícies i recordant-li a la societat que només podria definir-se com a tal, quan desaparegueren les diferències entre les classes i els sexes. Pel que fa a la seua lluita per l’alliberació de la dona, tenim títols tan destacables com: La dona de l’avenir, L’educació de la dona, L’estat actual de la dona a Espanya, El treball de les dones, La dona de la seua casa i El servei domèstic. <<És un error greu i dels més perjudicials, inculcar a la dona que la seua missió única és la d’esposa i mare [...]. El

primer que necessita la dona és afirmar la seua personalitat, independentment del seu estat, i persuadir-se que, soltera, casada o vídua, té drets a complir, drets a reclamar, dignitat que no depén de ningú, un treball a realitzar i una idea que és cosa seriosa, greu, la vida, i que si se la pren com un joc, la dona serà indefectiblement un joguet.>> Concepción Arenal. “L’educació de la Dona” Fins ací parlaré de la seua trajectòria dins la lluita social. Són tants els fronts oberts en els quals lluitava que necessitaríem llegir un llibre. Tots amb un denominador comú, la injustícia. A pesar que se la coneix més per la seua labor de lluitadora, també tenia temps per a la narrativa i la poesia. Sempre des d’una perspectiva humil, des de la simplicitat de l’ésser. Veia el món format per infinits grans d’arena i dins d’este enorme univers sentia una harmonia natural no forçada. Cada roca per molt forta que siga el material del qual està composta s’erosiona, o si, per l’efecte de la calor es bada i per tant, es trenca, estos successos violents formen part d’una trama universal que nosaltres, els humans, encara estem lluny de comprendre, tot i que, si comprenguérem el funcionament de l’univers, ens podria mostrar una veritat dolorosa. El que vull dir: Concepció veia més enllà de les diferències econòmiques, la religió, ideologia política, més enllà del color de la pell, del sexe de les persones, era capaç d’entendre l’ADN que unix a l’ésser humà, el de tots i cadascun de nosaltres, llegir cada cromosoma, extraure tota la seua informació; assimilar-la, i, entendre que tot i les nostres diferencies soms peces necessàries i complementaries per a crear, no, una humanitat perfecta, sinó, una humanitat equilibrada. Una societat amb les mateixes expectatives per ambdós sexes, amb els mateixos drets per a tothom, que respecte les diferències

Història de la Literatura

151

i sobretot seguretat per als més febles, els nostres majors i els més menuts. Sabia, que este factor era fonamental per crear una societat sòlida i no una pseudosocietat basada en les carències econòmiques i les mancances culturals i pedagògiques. Ella, aprofundia en les ànimes de les persones i entenia que hi havia moltes més coses que ens apropaven com a humans que barreres que ens separaven. Pensava que estes barreres eren i són inventades i, construïdes pels interessos del patriarcat i el capital. Concepció a pesar de ser una de les figures més rellevants del feminisme en l’estat espanyol ha sigut de vegades malinterpretada per una part del feminisme pel fet de suggerir que la dona no s’hauria d’involucrar amb la política. A parer meu i sense cap intenció de voler donar cap lliçó de feminisme, Concepció formulà certes afirmacions que han sigut mal interpretades per un reduït sector del feminisme. Per una raó: la seua reticència al fet que les dones s’involucraren en la política. Pense que cal afegir un aclariment: Concepció creia amb la llibertat de les dones a l’hora de fer política, però, no dins d’un terreny llaurat tan sols en benefici dels homes, és a dir, el discurs dominant sempre partia de la visió unilateral des de la perspectiva dels homes, per tant, calia involucrar-se en una política alternativa per acabar amb l’antiga política. Per què? Supose que per a no caure ni continuar o arrossegar errors del passat. Un modus operandis de “lluita sense enfrontament” només, en cas de ser necessari. És per este motiu que situe a Concepció Arenal sempre un pas per davant de moltes figures importants de la seua època. Trencar per a refer de nou. Començar per a no continuar amb errors

152

passats. Iniciar la marxa tots, tant homes com dones des del mateix punt i sobretot igualar les diferències que encara persisteixen en l’actualitat entre pobres i rics. Hui en dia podríem dir: fer un reset o resetejar el sistema per instal·lar un programa que no tinga relació amb allò que ja coneguem. És aquesta manera tan anàrquica d’actuar i de pensar que la fa tan especial. Tenia les seues conviccions religioses, tanmateix, respectava les dels altres i el que era més important li conferia una visió més amplia i compassiva al cristianisme. El seu pensament més liberal la feia una lluitadora de primera línia, sempre a peu del canó i és clar, amb la part conservadora la unia el cristianisme, però, no compartia el seu dogma i lluitava en contra de l’extremisme conservador. He tingut el plaer d’investigar sobre Concepció, ha sigut una grata sorpresa tot el que he pogut conéixer mentre cercava informació relacionada amb ella i m’he beneficiat de la seua descoberta. M’he adonat que no hi ha limit si hi ha voluntat de canvi, que tenim encara per davant molt de treball per millorar aquesta societat que per diverses raons està evolucionant cap a un nou estat, però, hem de ser conscient que açò va lligat a un cert sacrifici i sobretot; no hi ha contraris tan sols ganes de canviar. Convide doncs a descobrir el nostre passat que amaga molt en sabem tant poc. Crec convenient, deixar una mostra de la sensibilitat que esta gran dona reflectia en els seus escrits literaris amb un dels seus poemes:

Història de la Literatura

LA PERA VERDE Y PODRIDA Iba un día con su abuelo

Lo propio sucede al necio

Paseando un colegial,

Que estando en la adolescencia

Y debajo de un peral

Desatiende la prudencia

Halló una pera en el suelo.

De sus padres con desprecio.

Mírala, cógela, muerde,

Al que en sí propio confía

Mas presto arroja el bocado

Como en recurso fecundo

Que muy podrido de un lado

E ignorando lo que es inundo

Estaba, y del otro verde.

Engólfase en él sin guía.

«Abuelo, ¿cómo será

Quien así intenta negar

Decía el chico escupiendo

La veneración debida

Que esta pera que estoy viendo

En el campo de la vida

Podrida aunque verde está?.»

Se pudre sin madurar.

Concepció Arenal

El anciano con dulzura Dijo: «Vínole ese mal Por caerse del peral Sin que estuviera madura.»

Història de la Literatura

153

Aida Bortnik, un conte per a lluitar Aida Perelló Aída Bortnik va nàixer a Buenos Aires,va cursar dret, lletres i filosofia en la universitat de Buenos Aires. Molt jove va haver démigrar a Espanya instal.lant-se en València i va continuar els seus estudis en la universitat dáquesta ciutat. Instal.lada definitivament en la capital del Túria i havent-se consagrat com una gran escriptora de novel.la infantil, coneix al seu home Emili,un professor dúnivesitat. Dáquest matrimoni naix una bella xiqueta anomenada Maria. La vida de l’escriptora Aída és exitosa i a la vegada molt tranquil.la. Treballa escrivint el suficient per poder gaudir de la seua família a la que estima per damunt de qualsevol cosa. L´home dÁída, Emili, el tranquil professor dúniversitat viu amb molt dórgull léxitosa carrera de la seua dona. La seua filla Maria creix i disfruta de la seua feliç infantesa. Xiqueta inquieta, curiosa, passa els seus dies intentant resoldre tots els dubtes que pel seu cap passen. Però eixa pau i tranquil.litat que aquesta família estava vivint, no anava a durar molt de temps. I no podien ni imaginar que prompte anaven a viure els pitjors moments de la seua vida. En una revisió mèdica rutinària que es va fer Aída li diagnosticaren un carcinoma ductal infiltrante o com el coneguem de manera més col.loquial, un càncer de mama. Una vegada assumida la notícia i sabedora que havia de passar els pròxims mesos entre tractaments i operacions, havia de reunir el valor per explicar-li-ho a la seua filla, que en aquest moment té 10 anys, de manera que entenguera tot allò que anava a passar-li a sa mare i no sénfonsés degut a la seua curta edat. Aída, després de meditar la manera déxplicar esta situació, va recordar que en una de les reunions que freqüentava amb grup dámics escriptors valencians, una

154

companya seua que a banda de ser escriptora era una gran fallera,va contar una història que li podia servir. Un dia parlant de les seues filles, una de les quals coincidia en edat amb la seua, cansada que li preguntara per què en les comissions la gent renyia tant durant lány per tot allò pel qual treballaven, va inventar una història fent un símil entre el món de les falles i lédat mitjana, amb cavallers, dracs, reines , princeses i enormes castells. La història contava que els cavallers (que eren els fallers) lluitaven entre ells per aconseguir el millor castell (que feia menció als banderins), mentre que les reines i princeses valentes (que eren les falleres) lluitaven contra els dracs (que significaven lénveja en les falles) per tal d’aconseguir la pau en les falles. Aída, al recordar aquesta enginyosa història de la seua amiga, decideix escriure un conte de dracs, princeses i cavallers, que feren un símil a la seua malaltia, per tal que la seua filla entenguera bé aquells durs moments. El conte relatava la història dúna reina anomenada Aída, una princesa de nom Maria, un lluitador cavaller Emili, i un drac quasi invencible que responia al nom de Càncer. Aquestes dos valentes dones havien de passar per innumerables boscos frondosos i grans fortalees per tal dárribar al ferotge drac, acompanyades sempre del seu volgut cavaller. Després de mesos de dures batalles, molts obstacles i infinitat de llàgrimes,la gran reina Aída aconseguia acabar amb ell, podent disfrutar de l’esperada pau que necessitaven per gaudir de les aventures que els deparara la vida, en el seu volgut castell. Aída, en acabar déscriure aquest conte, li´l va llegir a la seua filla i Maria, sense dubtar-ho, li digué a la seua mare, “Mare, contra quin drac hem de lluitar?”. I Aída va compendre que no li havia déxplicar res més. Maria, malgrat la seua curta edat i fent ús dúna maduresa im-

Història de la Literatura

pensable per aquella xiqueta, li digué a sa mare que es passaria la seua vida lluitant contra tot aquell drac que s´atrevira a fer mal als seus pares o a qualsevol persona que estimara. En passar el mesos Aída va poder superar aquella batalla contra el maleït drac. Maria quan va ser major es va llicenciar en medicina i es va especialitzar en Oncología, així va poder lluitar dia rere dia, contra aquell asqueròs drac, anomenat Càncer.

Història de la Literatura

155

Maria Ibars, una vida reblida de contrasts. Àngels Moreno Ni va nàixer ni va morir a Dénia però sempre es va considerar deniera. Allà tenia forts arrelaments familiars i la seua infantesa i adolescència les va passar en eixa població marinera. La seua literatura, els seus poemes, estan fortament impregnats de les tradicions, de la gent, de l’olor a salnitre, de l’encís del Montgó, dels paisatges de Dénia. Aquesta dona valenta, independent, literata prolífera, donada amb passió a la seua professió de docent i enamorada de la seua llengua, va nàixer a València en les darreries del segle XIX i en una data peculiar, el 29 de febrer, però no tan peculiar com va ser ella en la seua vida. Com a dona, nacionalista, catòlica i de dretes, en plena dictadura franquista va trencar tots els clixés protagonitzant una vida reblida de contrasts.

Al si de Lo Rat Penat, on la presència de dones no era precisament abundant, Maria prenia part en nombroses activitats i li va donar l’oportunitat de conèixer els més reeixits intel•lectuals valencians de l’època. Alternava la seua tasca a l’escola amb l’ensenyament del valencià, activitat no gens normal en temps de la dictadura, en particular si ho feia una dona, atés el vilipendi i menyspreu en què la llengua va ser tractada durant el franquisme.

Va estudiar Magisteri a València. Exercint la professió a La Font de la Figuera va conèixer a qui seria el seu marit. Darius i Raquel (aquesta, pedagoga avantguardista renovadora, mereixeria un capítol apart), foren el fruit del matrimoni que es separà en 1934. “Soc un ànima solitària”, reconeixeria sovint la nostra protagonista. Ella i els seus fills es traslladaren a viure a València. Aleshores la inquietud per la llengua i la cultura dels valencians ja havia fet presa en ella.

Començà molt jove a escriure poesia i a publicar articles en revistes, sempre sota pseudònim. Però el fort de la seua producció literària, escrita quasi tota en valencià, la va iniciar en la maduresa fent-se molt prolífica a partir dels anys seixanta, com si d’aquesta manera volguera recuperar el temps dedicat a altres activitats alienes a la creació literària. Malgrat el context hostil de la postguerra, Maria Ibars arribà a ser un referent important de la literatura en valencià.

Compaginava el treball a l’escola del carrer Jesús, la seua nova destinació, amb l’assistència als cursos de Llengua que impartia el mestre Carles Salvador al Centre de Cultura Valenciana, aconseguint el títol de professora lliure de Valencià, circumstància que va fer que lligara una bona amistat amb la família Salvador, en particular amb Sofia, filla del mestre, amb qui compartia la passió per la poesia.

A més d’aportar el punt de vista femení, que tant escassejava en aquell temps, la narrativa de Maria tenia una altra característica no menys infreqüent i agosarada: dotava de protagonisme les dones de les seues novel•les, denunciant les condicions discriminatòries i de desigualtat que patien en aquella societat patriarcal. Tan sols la seua condició de catòlica i de dretes podria explicar el fet que el règim, tan primfilat en altres casos, tancara els ulls davant l’audàcia de l’escriptora i no li prohibia seguir exercint la docència, càstig habitual que el franquisme aplicava als mestres sospitosos de revellia.

El seu caràcter receptiu i inquiet la feu entrar en contacte amb Lo Rat Penat, entitat emblemàtica valenciana dedicada a dignificar i difondre la llengua i la cultura dels valencians. Aquesta institució, que es definia aleshores de

156

línia apolítica, tot i que la majoria dels seus membres pertanyien al regionalisme valencià conservador, va signar i difondre les Normes Ortogràfiques de Castelló de 1932, recolzant la paritat del català i el valencià.

Història de la Literatura

La mar sempre està present en la poesia de Maria Ibars. A l’ombra del Montgó, és una col·lecció de la qual forma part el llibre Poemes de Penyamar, la finca familiar de la partida de Les Rotes de Dénia on va passar la infantesa i l’adolescència. El seu refugi a recer de la mar. Aquest llibre conté una barreja de poemes d’una certa extensió amb altres molt breus que recorden els haikus japonesos. Signa el pòrtic Carles Salvador, destacant que l’obra poètica de Maria és un cas realment únic en la república de les lletres valencianes i la més densa en temes marins que s’ha publicat fins ara en valencià. La seua empatia amb el món dels pescadors està concentrada en aquestos versos.

Recollida en el rocam, endolada, la mare d’un ofegat plora. La mar canta un respons; mes ella espera, espera i plora.

El poema “Sal i sal”, dedicat a Sofia Salvador, acaba així:

De la mar venia, ¡Estava més guapa! ¡Què afanys removia saborosa d’alga! La mà et vaig besar... Estava salada. ¿De sal de les aigües? ¿De la teua gràcia?

Història de la Literatura

157

La seua narrativa ha estat analitzada per investigadors literaris. Carles Mulet la cataloga de costumista, mentre que Tomàs Llopis la situa entre el romanticisme, el costumisme i el naturalisme. En ella apareixen referències constants als paisatges de Dénia, a les tradicions ancestrals, a la vida quotidiana dels seus habitants. El llibre Vides planes, considerat pels crítics de pastoral i tràgic, tenia el poder, en temps tan difícils, de connectar emocionalment amb els lectors. És una de les obres més ben conegudes de l’escriptora. Maria Ibars Ibars va morir a València el 9 de gener de 1965. De la seua abundant producció literària dóna fe el fet que durant els tres anys previs a la seua mort publicara sis novel·les i deixara enllestides altres tres, les quals es publicaren de manera pòstuma en els anys següents. L’any 2015, amb ocasió del 50 aniversari de la seua mort, el poble que tant estimava i que tant la va inspirar, li va retre un homenatge, en el transcurs del qual es va prendre l’acord d’anomenar-la Filla Adoptiva de Dénia. Compromís que es va fer efectiu en febrer de 2016.

158

Història de la Literatura

POLÍTICA

Per notorietat comença, amb actitud de servir al poble que representa. Per valor d’entrega als ideals d’una mateixa. Per la defensa d’una creença. Per voler transformar i llegar el que és propi de la seua consciència. Per la política coneixem a aquesta.

159

Sara Bajiji, Mentides María Zacarés Herrero Ets conscient de quantes mentides tens com a veritats absolutes?

dre la igualtat. Sara gaudeix de la seua joventut i de prendre les seues pròpies decisions.

“Amb vel, turbant, hàbit o sense. Rossa, bruna, pèl-roja o rapada. Alta, baixa, amb talons o esportives. De llarg, de curt, amb o sense roba. Maquillada, al natural, tatuada o sense tatuar. Soltera, casada, amb ell o amb ella. Filla, germana, mare o tia. Amb estudis o sense ells. Amb treball o sense. Fina, ben parlada, educada o descarada. Amb un parell d’arracades o vuitanta repartides per tot el cos. Nena, jove, adulta o gran. Ací, allà o on vulga que estigues.

Fins ací tot “correcte”, veritat? Ostres, què moderna la Sara! Sens dubte una dona del seu temps!

Tu ets bella, benvolguda. Completa, sencera, perfecta, meravellosa. Art inapreciable per alguns, incomprensible per altres. `Ets preciosa, és la societat la que és una merda´” Sara Bajiji I si no vols dir-li mentida, potser prejudicis et faça menys por. Prejudicis que de forma automàtica jo també he arribat a dur interioritzats, així que de moment no seré jo qui llance la primera pedra. Però el que sí faré és donar-li veu a aquesta jove barcelonina que fa uns mesos ens captivà, a mi i a la meua ment, amb les seues línies. No recorde ben bé quin dia va ser ni per què. Sé que va ser a través del tan “maligne” i “alienador” Facebook i que, des de llavors, no puc parar de llegir-la perquè mai puc estar en desacord amb ella. Sara és una jove estudiant de la doble llicenciatura de Dret + Criminologia a la Universitat Abat Oliba CEU. Sara és, també, una abanderada del feminisme i dels drets de les dones. Sara parla català i espanyol i sovint ho fa per defen-

160

Doncs bé, i si ara et dic que Sara és d’orígens marroquins, practica l’Islam, també parla àrab i duu els cabells coberts per un turbant, què en pensaries? De segur que automàticament t’has dit: “ui, turbant, pobra noia reprimida”. De segur que també (i sovint sense premeditació) has tingut la facilitat de prejutjar a qui no és com tu, a qui no és “normal”. Jo també. Açò en gran part és culpa de l’ordre establert i, sobretot, dels mitjans de comunicació. Però no es tracta de criminalitzar a ningú. Com tot en esta vida, la informació ha de ser digerida amb sentit comú i no prendre al peu de la lletra tot el que surta d’una caixa de X polzades, estiga imprès a una colossal rotativa o piulege per Internet. El que està clar, és que els éssers humans necessitem una sèrie d’esquemes mentals automàtics, per a poder dur a terme el nostre dia a dia amb els mínims sobresalts i dubtes. No es tracta d’una cosa especialment roïna o bona, ni tampoc tracte ara d’endinsar-me en l’antropologia. En certa forma, el nostre cervell utilitza els prejudicis per a funcionar per inèrcia i que la “màquina” no es detinga. I això és un fet. Fins la ment més pura del planeta Terra, s’ha trobat alguna vegada compartint algun d’aquests esquemes. Jo, gràcies a Sara, n’he trencat nombrosos. He aprés molt sobre l’Islam i els seus costums. Sobre com d’equivocats estem al respecte i estan tots els que maten en nom d’Allah. Sobre tots els drets per a la dona que estan arreplegats a l’Alcorà i sobre les nefastes interpretacions que sovint es fan d’ell (que malauradament, solen ser les que transcendeixen). Sobre totes les eleccions fruit única i exclusiva-

Història de Política

ment de la seua voluntat, com ara ficar-se o no turbant o dedicar-se a qualsevol professió.

Per això, avui m’agradaria convidar-vos a descobrir el plaer de trencar idees preconcebudes. A descobrir la màgia: que les coses no siguen com sempre hem cregut. I a llegir a Sara Bajiji en Facebook perquè vos assegure que “enganxa”.

I és que si acceptem que vivim envoltats de mentides, ¿per què no tractar de resoldre-les?

Història de Política

161

Clara Campoamor, l’única esperança Llorens Bustos Des del dia que vaig rebre la trucada de Vicent, indicant-me que escrigués alguna cosa sobre una dona, només se’m va acudir fer-ho de Clara, que pels seus ideals, va formar part de la nostra història. Li vaig advertir que narraria una cosa que em va explicar el meu avi, en veure un reportatge sobre la república a la televisió. Li vaig posar davant el berenar i vaig esperar a que m’ho expliqués, en acabar de beure el cafè amb llet, em va mirar amb tota la tendresa del món i es va iniciar: Els ulls d’Anselmo, no parpellegen al estar clavats en el pilar que sostenia el centre de la quadra on romaníem segrestats des del dia anterior. Amb les clarianes de l’alba, vaig tornar a explicar als que dormien sobre la palla humida que feia pudor a orins: 06:00, ni un més -es va aturar per comprovar la meua atenció-. Eren els que m’acompanyaven en aquell insondable malson on el nostre únic alè intentava descriure el nom de Clara. Clara Campoamor, una advocada que ens pogués alliberar d’aquella situació. Comptaven els entesos en lleis que ella havia sabut defensar els drets fonamentals de la dona, en haver aconseguit que pogueren votar, com no havia de defensar-nos a nosaltres? De tots els qui érem, només coneixia Andreu, el fill de Samuel, un veí del poble que es dedicava al tràfic de qualsevol cosa que es pogués dur a l’estómac dignament en aquells temps de fam. Era principi de 1939 i la majoria dels que vivien en aquell racó de Gandia, pregonaven amb ànsia el final de la guerra civil. Un desenllaç que augurava la derrota imminent del Front Popular, al tenir controlats als caps de la cúpula militar.

militar, únic de les tropes nacionalistes, segons el grup de soldats que ens va aturar, era qui podria avaluar la nostra llibertat, després de ser sorpresos quan ens disposàvem a carregar la mula de llenya a la riba del riu Serpis. Al temps, li van advertir que, si no solucionava la nostra veritable identitat, seria també afusellat com als que estaven al seu voltant. Només ens alleujava el saber que ella ens defensaria, una dona advocada, la valentia havia corregut de boca en boca com l’aigua mansa del riu serpentejant. Escoltem els passos d’un grup de persones, vaig girar la mirada cap a on vaig creure que provenien. El primer a arribar i posar-se front va ser el cap, mateix que ens va descobrir i va detenir, un home d’aspecte sobri i que no semblava estar donat a les bones maneres, va quedar dreçat fins que el grup de soldats es va unificar després seu. La seua veu bronca retrunyí per tot l’espai quan se’ns va dirigir: -Dempeus, ganduls, aixequeu-se-! Ho vam fer a costa del desànim, mostrant als nostres raptors les mans, on una llarga cadena les travessava mantenint-nos units. Va arribar un altre d’edat superior i, pel seu port, vaig presumir que era el de major rang,

Per les juntes de les taules bigarrades que vorejaven el graner començava a arribar el clar del dia, amb l’única simfonia del gall que feia que allò no semblés un cementeri. Abstrets, esperàvem la presència del comandament

162

Història de Política

ja que en la seua pitrera lluïa una extensa quantitat de condecoracions.

Amb un to de veu, tan tremolosa com el meu estat, vaig insistir:

-Senyor ... Jo no sóc Manuel Martin ... -li vaig dir advocat al desconsol.

-Senyor ... No hem fet res, no som els qui busquen. El meu pare es diu Anselmo com jo, i la meua mare Esperança, no entenc de guerra. Ací hi ha un de nosaltres que ho pot demostrar - mirant Andrés que voltava la mirada per sufocar el pànic en què sucumbí-. Ell coneix a una famosa advocada de Madrid. Es diu Clara, Clara Campoamor ...

-Qui t’ha preguntat? -em va tallar. -Ja ho explique jo -va saltar altre-. Et pots dir com et done la gana, la teua identitat m’importa un rave, estaves a la zona roja i punt. -Senyor, que només vaig creuar el riu per recollir una mica de llenya. -Això és el que tu dius, roig de merda ... El tinent, amb un senyal ens va indicar que ens col•loquéssim un al costat de l’altre, com un enfilall de botifarres, el primer va ser portat davant d’una pila de bales de palla, en línia, es va formar davant nostre l’escamot d’afusellament. Vaig poder comptar amb la mirada, hi havia set amb el “cesme” a les mans, un per cada un de nosaltres. Allò va fer que sense adonar-me sentís la calor de la meua orina baixar per l’entrecuix fins mullar els pantalons de pana esclarissada.

-Aquesta Advocada que dius es va exiliar fa ja dos anys. -Pregunta a qualsevol del poble, ho jure per Déu. No dispareu. -Crec que tots ens estem tornant bojos. Aneu a les vostres cases, aquesta dona no crec que torne. Vaig tenir la sort de conèixer-la en la Facultat de Dret. Una gran dona. Això va ser el que em va dir aquell home que ens va salvar la vida. Clara va morir al 1972, mateix any en què va nàixer el teu pare ... Una gran dona.

Història de Política

163

Hortènsia Herrero Vicente Lucio El seu nom és poc conegut pel gran públic, però ella, Hortènsia Herrero (València 1950), forma part de l’inseparable èxit del gegant de l’alimentació espanyola; Mercadona. Es tracta de la muller del Sr. Juan Roig amb qui després d’un festeig de cinc anys, va contraure matrimoni el 20 d’Octubre de 1973 a l’església castrense de Sant Domingo, davant de Capitania. Fruit del matrimoni van nàixer les seues quatre filles; Amparo, la major , després les bessones Hortènsia i Carolina, sent Juana la petita de la família. Filla d’un Tinent Coronel de l’Exèrcit de Terra, el que ha marcat el seu caràcter, és una dona intel•ligent, estricta, amb molta personalitat i excel•lent formació. Persona de valors tradicionals i amant de la seua família. Discreta, cortés i d’aspecte reservat, molt treballadora. Els qui la coneixen afirmen que és una dona feta a si mateixa sense la qual resulta impossible imaginar-se l’èxit aconseguit per

Mercadona. Sempre ha estat a l’ombra del seu marit. Juntament amb ell ha convertit el petit negoci d’ultramarins, vuit botigues, que van posar en marxa els germans Roig, en la major cadena de supermercats espanyola, amb més de 18.000 milions de facturació i més de 70.000 empleats. Una potència, la qual li pertany un 27,7% del capital, el que ha permès a aquesta valenciana convertir-se en la sisena fortuna d’Espanya, segons la llista FORBES, amb un patrimoni de prop dels 2.500 milions d’euros. Hortènsia i Juan Roig es van conèixer a les aules de la Facultat d’Econòmiques de València, on tots dos estudiaven. Joan era un estudiant “gris” que es mantenia al marge de l’esperit reivindicatiu que imperava a la Universitat. Conèixer Hortènsia li va canviar la vida, va trobar el seu lloc en el seu món, es va centrar. Paraules de D. Juan Roig: “Ella m’ha ajudat a millorar Mercadona, dia a dia amb les seues opinions i consells. En tot el que he fet, molt del que tinc li ho dec a la meua dona “. Amant de l’òpera, les arts i la música clàssica, la seua gran passió són les Falles. Unes festes que porta a la sang i que ha sabut transmetre a les seues quatre filles a les quals ha fet falleres majors, vestint-se també ella amb la gal•la típica de valenciana en nombroses ocasions, donant curs al seu amor per la “millor terreta del món”. De les quatre filles, només una, Carolina Roig, està treballant dins de la cadena de supermercats. Hortènsia Roig dirigeix l’escola d’empresaris Edem. Amparo és arquitecta i ha realitzat projectes d’envergadura per a la cadena de supermercats. Pel que fa a Juana posseeix una joieria al centre de València. Totes elles estan en el Consell de Mercadona, sent l’única gran empresa espanyola amb un Consell d’Administració constituït majoritàriament per dones, com li agrada recalcar.

164

Història de Política

En recents declaracions Hortènsia manifestava: “Crec que al llarg de les nostres vides hem demostrat que volem València, que volem que brille amb llum pròpia i que aquesta brillantor arribe fins l’univers”. Presideix una fundació que té una notorietat pública a València: Fundació Hortensia Herrero, creada el 2011 que es finança únicament i exclusivament amb el seu patrimoni personal. A través d’aquesta entitat dotada amb una xifra propera als 10 milions d’euros exerceix una gran tasca de mecenatge, per recuperar i promocionar el patrimoni artístic i donar suport a disciplines que impulsen la cultura, el coneixement i la formació en la seua terra. Apassionada col•leccionista d’obres d’art, encara que la gran peça de la col•lecció és sens dubte la família, essent l’arrel i la capacitat per no perdre mai el nord. Per això la terra, també, junt a la família, són els grans pilars de la Sra Hortènsia. Una de les seues magnífiques actuacions ha estat la restauració de les façanes, voltes i frescos de l’església de Sant Nicolau, temple situat al barri del Carme. Segueix atentament l’evolució dels treballs segons manifesta la catedràtica de la Universitat Politècnica Pilar Roig, i és persona que saluda amb molt afecte als tècnics elogiant el treball realitzat. Una altra intervenció de la seua Fundació ha estat al barri dels Velluters, la restauració del Col•legi d’Art Major de la Seda, d’origen en 1492. Carmen Pérez directora de CulturArts manifesta que gràcies a la Fundació que presideix la Sra Hortènsia Herrero s’ha aconseguit restaurar la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, així que tots els valencians podran gaudir de la “Geperudeta”. Entre altres activitats culturals, ha finançat beques per a joves pianistes. Hortènsia Herrero, igual que el seu marit Juan Roig, seran, si no ho són ja, fills predilectes de València. A la seua ciutat i als seus carrers és habitual creuar-se amb Hortènsia Herrero i Juan Roig passejant a la sortida del cinema ja que són uns enamorats de la capital del Túria i les seues tradicions. Fonts: ABC (Gente&Estilo) El Confidencial Levante – El Mercantil Valenciano El Mundo

Història de Política

165

166

ARTS ESCÈNIQUES

Com el fanal quals ulls il.lumina. Com la cortina que amaga i no desvela. Com el faristol que suporta i ni es meneja. Com la cadira que amb la seua presència tot ho representa. Com la carassa que la cara tapa i el somriure ensenya. Com el vestuari que engalana i la figura modela. Com de les arts, l’escena que ens representa

167

Lili Elbe Anònim La vida resulta molt senzilla per a les persones que viuen en harmonia cos-ment. Naixes i creixes dintre d’un paper assumit, impost, i mai no et planteges rebutjar-lo. En definitiva, vius en equilibri. Però, per a les persones que no naixen en harmonia cos-ment la vida pot ser una autèntica tortura, Un infern en què et sents atrapada i on la mateixa vida es pot convertir en una recerca contínua d’aquest equilibri.

Per poder entendre les persones que pateixen aquesta realitat pots plantejar-te una pregunta molt senzilla però, alhora, molt complicada també de respondre. Quan vas sentir que ets un nen o una nena? Quina pregunta! Des que tens ús de raó saps allò impost, ets un nen o una nena perquè així et sents, la teua ment crea concordança amb el teu sexe. Sempre vaig saber que alguna cosa no encaixava al meu dintre, des dels meus primers anys de vida em sentia diferent als nois en tot. La seua manera d’esser, els seus jocs, els seus pensaments ... Però, i elles? No, amb elles era diferent ... em sentia tan identificada amb elles! Però tampoc encaixava, o més aviat elles no m’acceptaven. Jo era diferent a la resta, vaig ser rebutjada i per això vaig créixer sola, vaig jugar sola i en el meu món de color rosa somniava que era una nena, somiava com una nena, vivia com una nena. Aquest món intern que tantes vegades m’havia evadit d’una realitat crua. A ell li ho dec tot, em feia sentir realitzada, feliç. Però la realitat canviava cada vegada que havia de relacionar-me amb la resta. Ningú no m’entenia, ningú no em comprenia. És molt dur per a una nena, una nena que no comprèn, que no entén perquè el món la veu diferent. És dur sentir-te sola. Em van imposar un gènere que no em pertanyia. El món esperava de mi allò que es pot esperar d’un nen, però jo no era un nen. Ho sabia. No ho era. Imagina despertar cada dia sent una cosa que no ets. El món pesa sobre tu com una llosa. Por a sortir al carrer, por del repudiament públic i continu... qui vol això? què podia fer? Per què li passa això a una nena? Perquè sí, jo era una nena... n’estava segura. Totes aquestes preguntes sense resposta solcaven la meua ment, i plorava, plorava desconsolada. No entenia perquè jo no era com les altres nenes. Actuava com elles,

168

Història d’Arts Escèniques

feia el mateix que elles... però el món m’insultava. Em vaig tornar retreta, poruga, callada i amb això vingueren els intents de suïcidi. Com una nena pot pensar en no voler viure? Tal vegada perquè havia descobert tot allò absurd de la vida quan s’ha viscut, s’ha patit i s’ha experimentat el dolor a dintre de la carn. Però un dia, aquesta motxilla que portava a sobre, carregada d’inseguretats, infelicitat, pors i plors es malmenà tota. Per què no puc ser feliç? Em vaig preguntar a mi mateixa. I vaig lluitar, vaig lluitar amb tot i contra tots. Farta de fingir, cansada d’actuar, vaig voler viure. Viure la meua vida com em sentia, com una dona completa. Ara començava la vertadera lluita. I vaig cridar, vaig cridar al món prou! Recorde aquell dia i ho recordaré tota la meua vida, aquella ciutat, aquell hospital, aquell moment. El moment que vaig esperar tota la meua infància. Totes les peces del trencaclosques encaixaven. El tic-tac del rellotge de l’habitació es féu etern, els segons transcorrien com minuts, els minuts com a hores a l’espera de l’operació, l’operació que canviaria la meua vida. No vaig tenir por. Ja no. Perquè crec en la lluita, perquè per ser feliç t’has de deixar la pell en tot allò que fas, tot i que el món et diga que no, encara que milers d’ulls torbadors miren les teues passes i et judiquen, i et qüestionen, i et parlen contínuament... encara que et diguin que tot és una mentida . Per què? Perquè preferia morir a seguir vivint una farsa. I sí, aquell dia quasi vaig morir, però vaig ressuscitar i vaig viure. I a partir d’aquest moment vaig ser feliç, molt feliç.

Història d’Arts Escèniques

169

Beatriu de Dia Vicent Lloret A l’hora foscant nasqueres, només aguaitar-se el sol enllà la llunyania. Sentires que eixa gelor que et cobria el cos prompte seria calidesa però, només sortir-ne, de l’entranya de ta mare, un tel de gel t’acaronà eixe rostre femení, injuriat. Eren els dits de ton pare, aspres i tous alhora, d’un home avesat a la lletra i a la guerra. Et palpà el baix ventre i eixe tall li digué sense paraules tot allò que mai no volgué escoltar. De llavors ençà aquell jorn es convertí en el dia de la desgràcia. Desgràcia per nàixer, desgràcia per ser tu, desgràcia per ser dona. Una ferida que t’acompanyà sempre i mai no acariciares, ni quan vingué la joventut i sentires el desig de recórrer el teu cos delicadament i tendra com si fos cotó-en-pèl, perquè eixe no era el teu sexe; era una ferida que ni quan aquella taca vermella davallà mitges avall gosares de tocar-la. Després del menyspreu vingué la indiferència quan el teu germà sortí a la vida. Per a tu, de fill a filla només hi ha una a de més. Per a ell, de fill i filla hi havia l’orgull d’un llinatge, la seguretat que la nissaga dels comtes de Dia traspassaria les pàgines de la història i sempre tornaria a la memòria, com aquell esbart d’esmerles que a l’estiu sempre tornen a fer niu a la teulada. Prompte, el silenci es convertí en el teu company de vida, en la teua altra meitat, en l`ànima que es negava a sortir del cos per ferse paraula. Silenciada restares guardant pensaments impurs perquè una dona mai no podia pensar en l’atracció carnal. Era doble pecat, pensar-ho i ser dona. Així que imaginaves i el teu cap surava com el vent dibuixant la mà d’en Raimbaut d’Orange palpant allò prohibit, la ferida eterna amb què Déu et marcà. Al mirall, poc restava de la nina que fores, i al mateix lloc on el cristall tenia un clivell que et tapava el rostre, ara brollaven dues pometes que encara marcaven més l’estigma que tota la vida et perseguí. Intentares de tapar-les, cobrir-les, amagar-les... Però la natura sempre ens guanya perquè de vegades oblidem que fou ella qui ens creà.

170

Tot canvià aquell dia que ton pare, per primera vegada, et visità a la cambra. Tu encara restaves amagada dessota les flassades del llit, perquè només cercaves allargar la nit com el cabdell d’un fil infinit per somniar, ja que era l’única manera d’esser allò que vertaderament volies. De vegades, un ocell que allargassava les ales i corria d’una volada tota la Provença, d’altres el vent, omniscient com Déu. Tan fràgil i sigil·lós que podia ser capaç d’entrar per la finestra de la cambra d’en Raimbaut i acaronar-li la pell mitjançant bafarades de garbí. Però la veu de ton pare et tornà a la vida i en mil bocins de cristall es trencà el teu cor quan et digué que anaves a casar-te, i no amb en Raimbaut. Perquè era el teu deure, perquè li ho deus a la família, perquè havies nascut per complir ordres, perquè eres dona i no pots escollir. Et mirares al cristall i, per primera vegada, veres allò que valies; dues rentes vitalícies i una propietat a l’Aquitània. Eixa era el teu dot, i a ton pare li costava més desfer-se d’ella que de tu. Tota la imatge que de l’amor tenies s’esvaí com l’encens només cremar-se, perquè per al teu marit únicament fores una llosa de marbre on descarregar els seus pri-

Història d’Arts Escèniques

migenis instints. Mai no et preguntava, mai no t’acaronava, mai no et besava. Únicament t’obria la ferida de bat a bat i començava a envestir-te mentre la seua suor et regalimava a tu pel front. Arribà el moment en què ja no pogueres suportar més silencis, en què la teua ànima cridava a cor què vols la necessitat de llibertat. Però una dona no podia parlar, només amb altres dones i elles no t’entenien, perquè foren educades per a no entendre gaire, per a no pensar, per a ser dones. Així que el dia de la desgràcia tornà, com els darrers vint-i-dos anys, i no celebrares el teu aniversari; emperò, decidires parlar eixe dia perquè necessitaves alliberar-te de la presó que t’oprimia a vessar, així que, prengueres la ploma i començares a escriure i els pensaments llenegaren i no pogueres parar, i sortí tot allò que tenies amagat, i ningú fou capaç d’aturar els mots que donaven a llum en un part d’embats mentre el teu cos cridava que volia guarir la llibertat. Les paraules t’ajudaren a comprendre millor la vida, el sentit de la nostra existència i la injustícia del teu gènere. El vol de cada lletra al folrar el paper conformava un nou alè per a un viure llarg, bell. Et familiaritzares amb cada mot i ja no necessitares cercar la nit per somniar sinó que començares a construir els teus somnis de paper i tinta. Et vares rebel·lar contra el món perquè ningú ja no podia silenciar les teues lletres. Començares l’art de trobar, de fer de la lletra música pura, i així nasqueren les teues primeres poesies, i així, sense tu saber-ho, et convertires en la primera trobairitz de la història. Tu, una dona, un ésser destinat a la ignorància, un dot reclòs a esllavissar-se al no-res.

com aquella vegada que provares vi blanc. Vingué allò desconegut per a tu però que tantes vegades havies escrit. Vingué el desig de posseir de forma carnal allò que desitjaves així que, per primera vegada, et fixares en la teua ferida i com un regalim de pluja deixares esvarar els teus dits en ella fins recórrer cada plec de pell que la formava. Ja no era una ferida, era el teu sexe i, per primera vegada, sentires el món atapeït d’esperança, i l’estigma del pecat misogin desaparegué per sempre de la teua vida mentre amb desig i sense delit, la palpares llargament i delicada.

La lletra et donà allò que, per naixement, se’t fou negat, per crear un codi sensual que únicament tu fores capaç de desxifrar. Pensaves amb en Rimbaut cada vegada que escrivies i senties que la luxúria et cremava les galtes,

Història d’Arts Escèniques

171

172

FEMENÍ SINGULAR “MICRORRELATS”

Una i única. Roca i forta. Ploma i suau. Mel i dolça. Un motlle que sol serveix per a una volta. Una caixa que una vegada oberta ja no es tanca. Una identitat sense còpia. Una sola Dona.

173

Rosa Luxemburgo Vicent Lloret

És ara, a la maduresa, quan recorde els carrers de Varsòvia tènuement il·luminats. Els fanals allargassaven les ombres com espectres de foscor atemorint les ments més porugues. El pare, sempre d’ací cap a allà. Quantes vegades vaig necessitar la seua mà esvarar per la galta... Hi ha una cosa que he d’agrair a totes les vicissituds que amb tanta força m’ha fet nodrir la vida, i és el fet de ser dona. Mai ningú no hagués pensat que jo arribaria a ser la líder principal de l’ala esquerra del SPD, perquè tot esforç és meritori, però quan una és dona és doblement meritori per tot allò que comporta. Ara, a les portes de la llibertat, després de tastar la presó essent el meu únic crim clamar la llibertat és quan torne a recordar Varsòvia, quan rememore aquella vida a què estava condemnada fins que vaig dir no. No tinc res assegurat, ni la vida aquesta que s’escurça entre les mans m’és segura demà. He parlat massa, he pensat massa i he fet massa a un món masculí i classista. Sé que el delme que hauré de pagar serà la vida però, mentre em quede un alè d’existència, mai no deixaré de defendre allò que crec. El 15 de gener de 1919 Rosa Luxemburg morí assassinada per un grup militant d’extrema dreta junt a Karl Liebknecht.

174

Microrrelats

175

La Mare Maite Fernández

Surt sigilosa de les habitacions dels seus fills. Els reis de la casa per fi han sucumbit al somni i ja descansen acompanyats als seus llits amb besos de bona nit. El temps passa ràpid, els xiquets creixen i ella més que mai, és conscient que han de gaudir-ne ara que encara pot.

Sembla mentida però va ser just ahir quan el menut de la casa va bufar les espelmes del seu quaranta aniversari.

176

Microrrelats

177

Lucrecia Bori Vicent Lloret

La seua veu, tan vellutada, aquella nit havia adquirit la força del drama operístic que tant li digueren que li mancava quan començà a estudiar música. Ella era del bel cant, de la dolçor feta cristall per esdevenir vent. Una tremolor li recorria el cos i no sabia exactament perquè. Ella era Lucrecia Bori. Havia encarnat Manon, Mimí, Lucia i Norma, entre d’altres. Dones fortes que lluitaren contra el seu propi destí. Ella, cada vegada que sortia a l’escenari, deixava la seua personalitat, el seu esperit, la seua València, i es metamorfosejava en eixes desgraciades a l’espera del menyspreable fatum però no, eixa nit no, eixa nit ella era la protagonista. Anava a interpretar-se a si mateixa, anava a recloure’s als seus orígens. València restava devastada. El Túria, amic i còmplice tantes vegades, havia desventrat la ciutat enfonsant-la a una llacuna argilosa. Sortí a l’escenari i recordà la infantesa. Cantà, deixà sortir la llavor que nidava a dintre seu per ser arrel que traspassés l’oceà i arribés fins sa casa. Cada lletra, cada nota, cada arpegi ... tot per València, tot per no deixar que la memòria s’enfonsés també amb la ciutat. Nova York, 1957 *Lucrecia Bori, amb aquella gal·la benèfica, aconseguí recaptar 50.000 dòlars per als damnificats de la riuada que assolà la ciutat de València el 14 d’octubre de 1957.

178

Microrrelats

179

Alba Mª Rosa Sabater

Flor menuda i blanca. Dona de l’aurora. Despertares fa huit anys quan per darrere de les muntanyes del Molló, apareixia el Sol. I ara ja, enguany, lliure de núvols i de boira, has esdevingut la Reina del Parc (de l’Alqueria Nova) Alba, Reina Infantil, tens un somriure ple a vessar de vibracions. Com a dona valenciana, servaràs la teua falla amb alegria, esforç i dedicació i ,fins i tot, els ninots voldran escriure el teu nom en cada part del seu cos. Més endavant, despertaràs els nostres cors d’emoció quan camines pels carrers de Gandia, criatura divina, envoltada d’un espectacle de música i de llums, mascletades i focs artificials fins a la Nit de la “Cremà”.

* Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2017

180

Microrrelats

181

Idus Martiae “Idus de Març” Vicent Lloret

Quan tot haja restat perdut esdevenint pols ensumat i el vent remene fustam i suro enlairant-lo enllà del cel. Quan als rostres finats de cartró llàgrimes de pàtina davallen al terra i un munt de cendra renegrida bellugue com un esbart d’esmerles. Quan tendrament i delicada la flama creme tot allò descuit de vida i una gran foganya tinte de foscam la mort de cossos de paper esguerrat. Deixa vessar el plor per ànima envernissada, però que cap llàgrima vestisca de dol eixa mirada de pigments ni l’eterna letargia de la mort et faça caure a l’oblit de la pirra incineraria. Plora, perquè de l’aigua dels teus ulls nodriràs de bell nou la vida i renaixeràs de tot allò arravatat per la parca del foc mai més no sent enderroc de pintura envellida ja que, tot allò que ara cruix, clivella, trenca, ascla i s’ esmola dins l’esperit demà serà l’aire que, com l’encens, ens farà flairar la teua memòria.

* Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2017

182

Microrrelats

183

La Falla Parc Alqueria Nova vol agraïr la col·laboració de totes les empreses que ací s’anuncien, ja que sense elles, aquest llibre no seria possible

217

Acabat dâ&#x20AC;&#x2122;imprimir el dia 4 de febrer, dia Mundia contra el cĂ ncer. Dedicat a totes les dones que lluiten dia a dia pels seus drets

218