Llibret Falla Alquerieta i Museu Faller 2017 de Gandia by Publimania Gandia

ÉS L’HORA DE MOURE’S

Edita Delegació de Llibret

Equip de Llibret

Disseny Portada Coordinació Monogràfic Disseny Llibret + Final Art Fotografies Oficials Reines i Presidents Fotografies de Particular

Associació Cultural Falla L’Alquerieta i Museu Faller Daniel Miret Mataix Jordi Garcia Miragall Xavier Arbona Moragues Pere Huerta González Jordi Garcia Miragall Daniel Miret Mataix Maria Martínez, María Zacarés Pere Huerta Dani Miret Xavi Arbona Salva Gregori Ruben Chover

Explicació Falla

Josep Enric Gonga

Impremta Dipòsit Legal Tiratje

Publimania Gandia V-177-2015 275 exemplars

L’empremta de l’Alquerieta

El present llibret ha participat en la convocatoria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els premis de les lletres falleres.

L’empremta de l’Alquerieta

SUMARI A - 01. President Reines FM de Gandia Executiva i Recompenses El cens 02. Explicació de la Falla B - 01. President Infantil Reines Infantils Fillolet FMI de Gandia El cens infantil 02. Explicació de la Falla Infantil C - 01. El monogràfic: El Bosc de Birnam Faller D - 01. Coneix a les Reines 02. Mantenidores 03. Els Col·laboradors

L’empremta de l’Alquerieta

EDITORIAL

I es va cumplir la profecia de les tres bruixes: el Bosc de Birnam es movia i atacava. Era un exèrcit camuflat amb branques del bosc. Macbeth va rebre la noticia.

Cert és que l’activitat fallera no passa desapercebuda a la ciutat, i el fallers, com a moviment potent i influent en la vida de la mateixa, deixem marca. Deixem una petjada… una empremta. La deixem de manera inevitable en molts àmbits. La festa fallera instantàniament i en un moment determinat, deixa marca en la economia local, en la política, en la gastronomia, costums, en la parla, indumentària, música, en la societat… i també en el medi ambient. Us convidem a entrar al joc de la dualitat petjada-empremta. Eixa petjada que deixem per al futur a causa de l’activitat fallera i eixa empremta que queda, record del passat i marca de la casa. Però… que hi ha de l’empremta ecològica? És l’hora de moure’s. Precisem consensuar, crear i dinamitzar eixe Bosc de Birnam faller, que a mode de “plantà verda” compense amb el creixement dels arbres, les emissions de C02 que produïm amb la festa. Fem consciència, cada faller pot participar del nostre particular Bosc de Birnam, i fer-lo viu i actiu, que no pare de moure’s. És la nostra responsabilitat. Ha de ser la petjada que deixem i serà l’empremta que un dia vam deixar. I es va imposar el trellat dels fallers: el Bosc faller de Birnam creixia i es consolidava. Era un exèrcit de fallers que cada any plantaven arbres als parcs de Gandia. El poble va rebre la noticia.

L’empremta de l’Alquerieta

President

Salva Canet Olaso Fallers, falleres, amics i gent de la barriada. Com a president de la nostra benvolguda comissió, és un plaer adreçar-me a tots vosaltres per a donar-vos les gràcies per la vostra ajuda, suport i treball al llarg d’aquest any. Fer-ho de manera especial als integrants de la Junta Executiva i a tots aquells que desenvolupeu qualsevol delegació, que ho feu amb molta il·lusió i esforç. Ha passat un any, i de nou s’acosten les nostres festes josefines, i el que desitge per damunt de tot, és que gaudiu i participeu de tots els actes que es preparen per als frenètics mesos de febrer i març, (crida, cavalcades, albades... etc) i que, amb l’arribada de, Les Falles, es desenvoluparà en passacarrers, soroll, música i pólvora. Si després tenim alguna recompensa en forma de premi… millor que millor. Tracteu de fer partíceps als vostres amics i familiars, per tal que les nits de festa al nostre envelat, siguen màgiques.Als veïns que no han gaudit mai de la nostra festa, els convide a baixar i provar els nostres sopars de cabasset, les discomòbils i l’ambient en general. Som i serem una falla molt acollidora i generosa. Gràcies i vos espere a tots!! Passaré llista…

L’empremta de l’Alquerieta

Reina de la Falla

Maria José Chover Miret

12 Salva Canet acompanyant de Maria José L’empremta de l’Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Reina del Foc

Maria Santamaria Aparisi

14 Dani Miret acompanyant de Maria Lâ&#x20AC;&#x2122;empremta de lâ&#x20AC;&#x2122;Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Reina de la Festa

Gracia Llorca Sanchis

16 Victor Estrela acompanyant de Gracia Lâ&#x20AC;&#x2122;empremta de lâ&#x20AC;&#x2122;Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Fallera Major de Gandia

Maragda Escrivà Noguera

L’empremta de l’Alquerieta

Executiva President Sot President Secretari Delegat de Festes Tresoreres Comptadora Vocal Vocal Vocal Vocal Delegats de Llibret Delegada Artística Delegades de FMI Delegada de Cavalcada Delegada d’Informatiu Delegats de Monument Delegat de Plantà Delegada de Jocs Delegat de Fotografia Delegat de Comunicació Delegat de Barra Delegat de Districte de Benipeixcar Delegats de Coets Delegat de Sò Delegades d’Infantils Delegades de Vendes Delegada de Joventut Delegada de Merchandising Delegades de Protocol Loter

Salva Canet Olaso Juan Hernández Moncho Dani Miret Mataix Oscar Bisquert Moncho Mª José Morató Moncho, Loli Morant Suárez Desam Escrihuela Bastida Jesús Millán Linuesa Alicia Ribera Millán Antonio García Tomás Vanesa Faus Miñana Dani Miret Mataix, Jordi Garcia Miragall Yoli Frasquet Gadea Gracia Llorca Sanchis, Amparo Flores Palau Katherina Mengual Moncho Maria Santamaria Aparisi Nicolás López Fernández, Sergio Grau Estruch David Muñoz Gómez Maria José Chover Miret Xavi Arbona Moragues Dani Miret Mataix Miguel Ángel Nadal del Valle José Luis Paris Aleixit Rafa Pardo Esteve, Juanjo Faus Coll Leo Chelós Selma Rosa Ros Ibiza, Nuria Villarejo Ros Laura Martínez de los Santos, Nuria Villarejo Ros Lourdes Gonzálvez Montero Silvia Cruz Gómez Patri Martínez de los Santos, Laura Martínez de los Santos Miguel Ángel Nadal del Valle **Fe d’errades 2016 Delegat de Barra: Manolo Millán Linuesa

L’empremta de l’Alquerieta

Recompenses

Gesmil d’Argent FDF

Gesmil de Coure FDF

Salva Perelló Nadal Juan Hernández Moncho Moisés Navarro Llopis Maria José Miñana Peris Antonio Llopis Boronat

Maria Santamaria Aparisi Oscar Bisquert Moncho Paco Carraturro Daniel Miret Mataix

L’empremta de l’Alquerieta

Cens Faller

Afán Muñoz, José Antonio Alberola Albuixech, Francisco Salvador Arbona Moragues, Xavi Artés Ferrer, Mónica

Escrihuela Bastida, Desam Escrivá Muñoz, Francisco Estrela Llopis, Victor Estruch Catalá Mª Carmen

Bisquert Moncho, Oscar Blasco Castella, Borja

Faus Coll, Juanjo Faus Coll, Vicent Xavier Faus Miñana, Sandra Faus Miñana, Vanesa Faus Moncho, Amadeo Faus Poquet, Gerard Fayos Balbastre, Silvia Febrer Cháfer, Vicente Fernández Bataller, Susana Ferrando Ortola, Anna Flores Palau, Maria Amparo Frasquet Gadea, Yoli

Camús Climent, Sonia Canet Castella, Salvador Canet Frasquet, Emma Canet Olaso, Salva Cantero Caballero, Miguel Angel Carbonell Gomar, Raúl Carraturro, Paco Castellá Miñana, Amparo Castellá Miñana, Vicente Castillo Bañuls, Beatriz Catala Canet, Montse Catalá Frasquet, Graciela Chelós Ribera, Naiara Chelós Selma, Leo Chover Gimenez, Ruben Chover Miret, Maria José Cruz Gómez, Silvia Del Rio González, Francisco Diaz Moncho, Gema Donet Miñana, Elena

Garcia Miragall, Jordi García Muñoz, Toñi Garcia Tomás, Antonio Gomez Lopez, Ana Gonzálvez Montero, Lourdes Gordo González, Eugenio Gordo Martínez, Pau Gordo Martínez, Sergi Grau Estruch, Sergio Gregori Gil, Eli

L’empremta de l’Alquerieta

Hernández Moncho, Cristina Hernández Moncho, Juan Hernández Moncho, Rosa Maria Hernández Ros, Lidia Hidalgo Ivars, Francisco Ibáñez Jarque, Pablo Llopis Boronat, Antonio Llopis Estruch, Mireia Llopis Vives, David Llorca Blay, Camilo Llorca Sanchis, Adrián Llorca Sanchis, Gracia López Fernández, Nicolás López Fort, Samantha López Garcia, Isaac

Marti Gil, Noemi Martínez Calderón, Jesús Martínez de los Santos, Laura Martínez de los Santos, Patri Martínez Ibañez, Alicia Martínez Sendra, Susana Martínez Sendra, José Luis Mataix Miret, Enrique Mengual Moncho, Katherina Millán Linuesa, Jesús Millán Linuesa, Manolo Millán Morant, Manolo Miñana Peris, Maria José Miota Miralles, Eva Miret Mataix, Daniel Morant Parrado, Ingrid Morant Suárez, Loli Morató Moncho, Maria José Moreno García, Leila Mota Ramirez, José Vicente Muñiz Altur, Juan Vicente Muñoz Gómez, David Muñoz Gómez, Sergio

Nadal Del Valle, Miguel Angel Nadal García, Cristina Navarro Llopis, Moises Pardo Esteve, Rafael Paris Aleixit, José Luis

Paris Morató, Aina Paris Morató, José Luis Pedrosa Garcia, Ana Maria Peiro Martinez, Maria José Perelló Nadal, Isabel Perelló Nadal, Salvador Pinilla Garcia, Mati Pons Blasco, Sergio Poquet Estevan, Mari Carmen Ribera Millán, Alicia Ribera Millán, Maria José Ribes Gómez, Isabel Ribes Gómez, Salva Ros Ibiza, Rosa Rubio Escrivá, Carlos Ruiz Fresneda, Estela

L’empremta de l’Alquerieta

Sala Miret, Javier Sanchis Pajarón, Amparo Sanjaime Camarena, Abraham Santamaria Aparisi, Maria Sanvicente Arnau, Vicente Javier Sempere Benavent, Ramón Serra Calafat, Vanesa Serrano Flores, Gema Simó Fayos, José Carlos Vidal Sanchez, Antonio Villar Fresneda, Maria Dolores Villarejo Ros, Nuria

Empremtes. Les invasions bàrbares AUTOR DE L’EXPLICACIÓ Josep Enric Gonga

ARTISTA Francisco Vizcaino Palacios

L’empremta de l’Alquerieta

Introducció La ciència de l’arqueologia ens dóna la possibilitat d’interpretar les empremtes deixades per societats passades. No sabríem dir, amb tota certesa, si les empremtes reunides en el monument d’enguany podrien entrar a formar part de tot allò que estudien els arqueòlegs. Les troballes van ser fetes per un grup de fallers d’una manera casual. Tornaven a casa per carrers solitaris, a altes hores de la matinada, després d’un sopar reunió al casal per tal de decidir de què podria anar el monument que plantarien en l’exercici actual, i van haver d’aturar-se per tal d’evacuar allò que el seu cos retenia, els líquids acumulats per tot un seguit de begudes espirituoses1. A algú li va cridar l’atenció alguns objectes abandonats al voltant dels contenidors i se li va encendre la imaginació. Durant la reunió2 post sopar, no havien arribat a cap conclusió sobre l’argument de la falla i el llibret, però la visió d’aquelles deixalles els va il·luminar i els va fer descobrir allò que fins aquell moment no havien trobat. Empremtes. La cosa aniria d’empremtes.

L’empremta de l’Alquerieta

De tot allò que han deixat a l’abast de tot el veïnat dins i fora de contenidors, una colla de consumidors avorrits del que han comprat, per això tot ho han tirat, per tornar a consumir, a gastar i aconseguir coses que no necessiten però que els exciten; és el gastar per gastar per a després tot tirar. Les coses abandonades deixen empremtes sonades, i són font d’inspiració de la nostra comissió.

{1} Espirituoses, he dit espirituoses i no espitoses. Encara que algú portava un espit al damunt que per a què comentar-ho. {2} Reunió una miqueta peculiar, ja que s’havia fet al voltant d’una taula, enmig d’una renyida partida de truc, discutint, rient i barallant-se entre cama i cama.

L’empremta de l’Alquerieta

La idea originària va anar perfilant-se en posteriors reunions. No es parlaria sols de les empremtes provocades per una societat de consum com la nostra, es parlaria d’altres, com les que deixa la festa fallera, les que provoca les polítiques municipals i governamentals, les d’algunes modes lingüístiques i altres que anaven eixint mentre discutien entre envits, faltes i retrucs.

Tot això aniria envoltat, i no és cap barbaritat, d’una estètica medieval, (donar raons d’açò, no cal). L’artista ho ha preparat, la comissió ho ha acceptat, i per tant, és el que val3.

Les bàrbares invasions, un subtítol de collons, deixen empremtes sonades, dignes de ser recordades; d’elles farem mencions per històriques qüestions que ací seran comentades.

No seran lliçons d’història per fer d’invasions, memòria4; d’altres bàrbares actuacions que ací han fet irrupcions5, farem més d’una jaculatòria per criticar amb eufòria les seues manifestacions.

{3} Com sempre. La festa fallera té una part artística, però també industrial. Aquesta és una de les empremtes que deixarà la festa per al futur. I a les comissions no els queda una altra que acceptar allò que l’artista faller elabora i després, donar-li contingut. {4} Encara que l’estètica de la falla es presta, no volem parlar de les invasions bàrbares a l’imperi romà, o de les conquestes del Gengis Khan, o de l’arribada i conquesta d’Amèrica per part dels europeus... ací parlarem d’altres invasions igualment bàrbares. {5} Invasions de merda i orina de gossos i humans; de vocables estrangers; de polítiques nefastes de polítics desastrosos; de turistes desmadrats i d’altres barbaritats.

L’empremta de l’Alquerieta

Hi ha una cosa que té nassos, (sols heu de seguir els passos dels gossos en passejar), un rastre podreu rastrejar si és que d’això sou capaços, de cagallons a cabassos que solen ells escampar.

Ningú sap què volen dir, però ens solen agredir amb anglicismes a manta; una moda que s’implanta i que es podria engolir, si ens acaba d’envair, i al valencià s’implanta.

És una bàrbara invasió que provoca irritació i per això la mostrarem; el que d’ella contarem no es causa d’admiració, és més aviat demostració de les barbaritats que fem.

En un passat ancestral, era una cosa ben normal una llegenda contar per la història explicar; la crònica municipal de manera puntual, en faula hem de mostrar.

La llengua valenciana és rica, però fa temps que claudica per una invasió forana que a poc a poc, l’agrana; la gent, mots forans, fica, i la llengua modifica de manera prou marrana.

L’empremta de l’Alquerieta

Del rei Arturo, la crònica, d’una manera icònica gastarem per explicar que és el que va passar quan de manera agònica, en una votació còmica, l’alcaldia va canviar. El turisme de Gandia és invasor hui en dia, des d’allò de Gandia shore cada dia va a pitjor; de tota la geografia arriba amb alegria més d’un bàrbar invasor. És el futur que ens espera si pot travessar la frontera qui ací es ve a bufar; ja es podeu imaginar quin turista tan hortera arribarà a la carrera i l’haurem de suportar.

L’empremta de l’Alquerieta

Estudiosos eminents faran estudis imponents per uns casos explicar: com varen poder buidar amb mètodes improcedents, i maneres sorprenents un museu que van dotar.

O com el centre Broseta va patir una desfeta quan va deixar de pagar el lloguer com va quedar, i els han fet la punyeta de manera poc discreta a empreses que allà van anar.

L’empremta de l’Alquerieta

Opinòmetres recuperats ara seran reinstaurats per al veïnat preguntar que pensa o pot pensar en ser per ells consultats, envaïts i preguntats sense poder-se negar.

Tot açò se’ns va ocórrer quan alguns vam córrer cap a uns contenidors on, evacuarem sense por; en faltes vam incórrer, però allà vàrem discórrer temes molt aclaridors.

Les falles han envaït, (i tot el món ho ha agraït), a tota la humanitat; patrimoni s’ha nomenat a la festa que d’ací ha eixit, això haurà afavorit la invasió que ha provocat. Totes aquestes invasions i potser altres qüestions, tractarem al monument que els fallers estem fent; no farem concessions en totes les explicacions que farem senzillament.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 1. La incursió canina. Una invasió d’incivisme a Gandia ha arribat. Una munió d’animalets, gats i gossos sobretot, han envaït els carrers de la ciutat. Acompanyats pels seus propietaris solen fer les seues necessitats6 allà on volen. Una invasió de bàrbars antihigiènics que deixen una sentida7 empremta en els nostres carrers. Això sí, la penetració és una incursió dirigida. Guiada pels amos dels cans, que són els que toleren les seues incíviques accions. Cada cagarada, porta incorporada l’empremta de la incivilitat del qui du el gos a passejar. Sembla que la nostra ciutat algú ens l’ha embrutat, és atacada pels gossos que, amb total llibertat, deixen el seu pas marcat per carrers on van airosos.

Van els gossets cridaners muntant uns grans merders, deixen totes les voreres com els pals dels galliners; i tant veïns i com forasters xafen les seues pasteres.

Els seus amos, ufanosos, els passegen, presumptuosos8, per les places i els carrers; cada dia, amos amorosos, treuen al carrer els gossos, uns gossos molt caganers.

{6} Diguem necessitats perquè tots tenim una tendència a parlar d’una manera molt fina. Parlant en plata, diríem que caguen i pixen allà on als seus amos els passa pels nassos. {7} Una altra metàfora. Dic sentida en el sentit del fet que es sent. Es sent la pesta que deixen en alguns punts de la ciutat. {8} Sembla una mostra de la personalitat de cadascú, lluir el gos que es posseeix. Perillosos, grans, esquifits, silenciosos, cridaners... l’espill d’allò que els passejadors voldrien reflectir i mostrar a tots aquells que els veuen passar tan contents i satisfets.

L’empremta de l’Alquerieta

N’hi ha de races punteres, que també són caganeres tot i el seu bon pedigrí; són caguerades someres de siluetes austeres, que vénen d’un gen genuí.

Els carrers van conquerir els gossos i ens fan patir, al gosset i a la gosseta tot s’ho solen consentir, del carrer poden gaudir d’una manera completa.

També hi ha un gos no tan fi, no llueix com un figurí però si que pot produir, quan evacua amb frenesí, un excrement masculí9 impossible de destruir.

També una altra historieta té la seua cara inquieta, hi ha una mena d’agència que de manera discreta alimenta a tort i a dreta i cuida a gats a consciència.

{9} No sé com són els cagarros masculins, no vaig en pla masclista presumint de merdes virils, però per qüestions de la rima m’ha eixit el vers així.

L’empremta de l’Alquerieta

Viuen amb independència els gats la seua existència, van a soles pel carrer, passegen amb imprudència i ens miren amb insolència amb un posat molt sobrer.

Pense que és menester, a força de ser sincer, respectar a les persones que estimen amb deler el gat perdut al carrer, i tenen intencions bones.

Mai no van amb segones intencions les dones de la patrulla gatona; però les colònies gatones poden fer merda a tones on el gat s’acantona.

Però això l’autoritat paga i l’esterilització sufraga per a controlar els gats; si la raça no es propaga el perill que té, s’apaga, i viurem més relaxats.

Excrements amuntona el gat on fa vida bona; de puces pot fer una plaga si d’ella es possessiona, i a qualsevol persona deixar-la feta una braga.

Per a tenir controlats els animals esmentats, els seus amos cal educar; si aquests són educats aquells seran civilitzats i tots podrem disfrutar.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 2. La invasió del botelló. Hi ha altres incursions molt poc civilitzades, els responsables de les quals no són animals, encara que solen fer bastants animalades. Solen fer-se, sobretot, els caps de setmana, i solen arribar acompanyades de sorolls, crits i baralles. És també vida de gossos10 la d’alguns veïns furiosos sobretot allà a la platja; per culpa d’alguns graciosos no descansen els seus cossos, i tot això els encoratja.

Animats pels licors, de mil malifetes, autors, i no n’hi ha cap cos guardià que a eixos provocadors dels quals han de ser caçadors, els done un bon cop de mà.

Els crits de qui s’emborratxa a qui en la platja s’hostatja li fa desitjar nits millors; la nit que estan en ratxa la mala folla despatxa a costa dels dormidors.

Com un gos viu el ciutadà, i per ganes no serà, que no troba una caseta on viure com un bon ca, on dormir molt bé podrà passant una nit d’asceta.

{10} Gossos assilvestrats, que els cans de qui hem parlat abans solen dur una vida consentidai regalada. Els gossos abandonats se suposa que les passen putes, d’ací l’expressió que he gastat.

L’empremta de l’Alquerieta

Una música casqueta per un psicòpata, feta, va deixant un bon rastre de sorolls de maquineta; en cotxe o en motocicleta la posa més d’un pollastre.

Porten vida de forners els que són els primers ens eixir de nit de festa; i no solen ser somers, si hem de ser sincers, en respectar a la resta.

Provoquen algun empastre el consum campestre d’alcohol sense controlar; sol acabar en desastre tindre un beure maldestre que et sol emborratxar. Això els farà cridar sense poder-ho evitar, podran dir que són festers, però no ho és molestar a costa del descansar dels que són molt faeners.

L’empremta de l’Alquerieta

Ningú a ells els amonesta i a tot el món empesta esta bàrbara invasió; el veïnat la detesta i contra ella protesta: la invasió del botelló.

Les invasions bàrbares 3. La invasió de l’anglès. Cada dia va a més la introducció de l’anglès en les llengües que ací es parlen. Una muntonada de paraules que un dia sí, i l’altre també, s’introdueixen en cartells, aparadors, anuncis, fulls de publicitat i altres. Si anem així, acabarem per parlar tots l’espanglish o el valenglish, o pitjor encara, una mescla de tots dos: l’espanvalenglish.

Deixa empremta una invasió anglicana que en la llengua que parlem s’ha colat, dia a dia, en la vida quotidiana s’ha posat, i pareix que visca’m en una vila americana.

Open night es trobareu a puntades perquè algú ha pensat que és modern; per obrir de nit, es gasta un mot extern i a la llengua se li donen bufetades.

En diverses convocatòries hem trobat un munt de paraules incorporades, sembla que ens les donen regalades per posar-les en qualsevol sarau muntat.

Convoquen una festa per un projecte fratern i un party o un remember et solen col·locar, o tot un revival et faran sense dubtar per recollir diners per qualsevol afer intern.

Sempre es colen, de rebot, un day, una night. o un altre mot

De party va tot el món satisfet perquè el mot els ha atret.

L’empremta de l’Alquerieta

També en anglès algun dia en particular, com el Summer day o el Black Friday, per vendre barats una bata o un jersei, dies de rebaixes, així es solen batejar.

Survival zombi, una de por per al jove avorrit; una road, una carrera pels carrers de la ciutat, un runner, qui en ella corre i acaba rebentat, un coaching l’entrenador de qui en ella ha competit.

La cosa avança i sembla no tenir remei, el Haloween de sobte tots volen celebrar; a Santa Claus els joguets li solen demanar, els xiquets l’aclamen i s’obliden del seu Rei.

La moda de córrer arrasa, per tot arreu, la gent corre i es passa.

Açò es fa, no ens anem a enganyar, perquè la gent vaja en massa a gastar.

A poc a poc, el nostre lèxic és canviat, serà el concurs de fideuà un Showcooking, què així ho aconsellen alguns per marketing, com li diuen alguns coents a la publicitat.

Concept stores, és un mercat per comprar; un Geek night, rebaixes per al friki consentit; un Oulet, una tenda de moda a preu abaratit, i un Showroom, és per veure moda desfilar.

La cosa arriba a nivells de dòping que és dir que d’alguna cosa hem abusat; l’anglès en la llengua s’ha incorporat, es veu que el personal amb ella té feeling.

L’empremta de l’Alquerieta

Feeling és, ací m’he passat, tindre simpatia pel mot que hem gastat. Les falles també hem col·laborat en escampar la moda en Gandia, en molts actes d’elles no es prescindia, que en més d’un cartell s’han colat. Remembers i partys, anomenem hui en dia, a les festes que abans s’anunciaven en paraules valencianes que parlaven de fer festa o recordar sense mania.

Si anem així, anomenant acabarem, en anglès coses que en valencià ara diguem. Un waked party a la despertà, li direm; una Flower offering a l’ofrena de flors; Greater Queen a les falleres majors; Presentation, a la presentació batejarem. Com no hem trobat mots millors, Thunderstorm li direm a la mascletà; Cream, serà, sense dubtar, la cremà, i un Mannequin challenge les falles, senyors! Aquesta empremta l’hauríem d’esborrar si l’anglès en la festa no voleu incorporar.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 4. La invasió del consistori (Cròniques Artúriques) Conta la llegenda del rei Artur que va poder ser rei en treure una espasa clavada en una roca. Va aconseguir el poder d’un regne dividit per conflictes entre distintes faccions. A Gandia, també hem tingut un rei Artur. Un monarca totpoderós que del poder abusava. Va perdre el poder a mans d’uns invasors que per l’esquerra li llevaren la corona. L’espasa Exalcaldepur està de nou clavada en una roca. Arturo vol tornar a la política, treure-la de la pedra i tornar a regnar i deixar la seua empremta a la ciutat. Però Víctor, el seu hereu, intenta el mateix que ell.

Un rei que a Gandia havia regnat després d’unes eleccions municipals, per una reina va ser destronat i a l’exili fou enviat pels seus rivals. Una coalició de partits amicals, avalada per una suposada traïció, li va llevar la corona i tots els mals, li van caure al damunt en un muntó. El dia que havia de rebre la coronació, un ciutadà li va llevar el seu mandat i a la reina, enmig de molta agitació, el ciutadà li va regalar el seu regnat.

Arturo, fotut, a l’exili ha marxat, decebut i pres d’un fort desencís, perquè també els seus li han fallat i s’han quedat la seua part del pastís.

Víctor ara vol ser un rei legal i demana per a ell la coronació, però apareix en un medi estatal acusat en la Púnica de prevaricació.

L’escut de les gavines d’improvís ja no defensa les seues bravates, no el consideren un militant castís i estan tractant-lo com a les rates.

Exigeix desclavar tot i això l’espasa Exalcaldepur d’on és clavada; una pedra que nega una moció de censura que el porte de tornada.

Víctor, a cada errada dels sociates vol reclamar, de manera puntual, la corona que, amb formes ingrates, Arturo va perdre un dia trist i fatal.

L’empremta de l’Alquerieta

La història Artúrica és imitada per tots en aquest trist afer, Ciro és la pedra on és clavada el bastó-espasa que dóna el poder.

Vol desclavar el bastó presoner Arturo, amb una moció de censura; però sembla que això no podrà ser que la pedra no està per la mesura. Passa a poc a poc la legislatura i Arturo i Víctor es trenquen les mans per treure Exalcaldepur de la pedra dura i tornar a regnar com feien abans. Encara que tiren d’ella sense descans el cicle Artúric pareix que durarà, la pedra on és clavada no té plans i mentre els seus no diguen res, aguantarà.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 5. La invasió poligonera Tot va començar amb un programa de televisió, el Gandia Shore. Allò va provocar l’allau de vàndals que envaïren la nostra platja i ciutat per tal d’imitar els participants d’aquell horrorós reality show, un producte televisiu que feia d’una colla de descerebrats, que sols pensaven en la festa, l’alcohol i altres substàncies euforitzants, uns ídols de masses per a una determinada classe de joventut.

Clavelito i un Abraham que no era cap profeta; una Gata satisfeta; Labrador, un gos amb fam; Esteban, tot un adam; una Core molt coqueta.

Altres persones cretines a causa de la televisió, pensaren que tot allò que entrava per les retines era per causes divines i entraren en acció.

Ylenia molt poc discreta i la Reina de les tarimes; unes persones molt fines que fan la llista completa de tota aquella genteta de converses anodines11.

{11} Perletes com: “Las feas pa los feos i las guapas pa mi”; “Pin, pin, pin, no pares, pin, pin, pin, no pares”; “Aquí la gente está muy loca”; “Guau, guau, guau”... eren habituals en el programa. D’una profunditat intel·lectual i moral que aclapara.

L’empremta de l’Alquerieta

Es produí la invasió de seguidors seculars amb propòsits poc clars, Gandia shore era això, un programeta gens bo per a fans molt peculiars.

També allà causà furor l’acomiadament de solter, un negoci algú va fer d’una moda de terror, gent que va, sense temor, a fer un ridícul sencer.

Arribaren a centenars Chonis i Canis de festa, vingueren a la conquesta, provocant molts malestars a un munt de particulars als qui tot açò molesta.

Desfilen pel carrer seguits i no els fa nosa per una xaranga sorollosa que crida, sense saber, l’atenció sobre un afer que fa una impressió penosa.

La platja ara detesta el que fou Gandia shore; al fan turista invasor que sols alcohol ingesta, i que després de la festa de la nit fa el pitjor.

Un negoci de la cosa en Gandia s’ha muntat, se li fa publicitat i és molt beneficiosa per aquell que l’ha difosa i molts diners ha guanyat.

{12} Només hi ha que observar la vestimenta i els complements dels participants en els acomiadaments: Disfresses que volen ser originals i que solen ser bastant patètiques: de dona ells, de vedets de quarta categoria elles, polles de plàstic al cap, nines inflables, botelles d’alcohol, gots de plàstic amb begudes de tota classes a dins...

L’empremta de l’Alquerieta

Uns perquè han llogat a una colla nombrosa a costa d’alguna destrossa, un apartament ben barat; allà a vint han allotjat de manera poc seriosa.

Xiringuitos de Gandia donaran beguda sosa a la colla neguitosa i cansada, ja de dia, tot açò és el que contenia la festa que es proposa.

Un turisme colossal que ací es fa i es farà, un turista que anirà a un ordinari festival, i entre música digital tot el que puga beurà.

Per a la colla viciosa stripers sense mania mostren a la companyia de manera luxuriosa i com qui no vol la cosa, tota la seua geografia.

Si remei no se li posa a l’escalfament13 global, també serà habitual la pràctica ruïnosa d’esta reunió amistosa, etílica i poc legal.

Passa hui i passa demà de manera rutinària, una bufa planetària el turista agarrarà, un pet una mica malsà en celebració solidària.

{13} El calfament de les persones no el del planeta.

L’empremta de l’Alquerieta

Tindrem uns caps de setmana de bogeria en estat pur, però resulta un poc dur que sols tinguen per programa veure qui és qui més mama tota esta colla en el futur.

A la festa tavernària, en sidecars voladors joves de tots els colors i una pinta estrafolària, amb llibertat horària, faran sonar els motors14. Entre sorolls ensordidors el turista col·locat, una mona haurà agarrat; són turistes bevedors i una mica emprenyadors que donen molt maldecap. Açò fins ara ha passat i si la cosa es desmana, un etílic futurama sense molta sobrietat, espera a la humanitat. Ai senyor, quin panorama!

{14} He de confessar que tinc una mania terrible a les motocicletes amb escapament lliure. Sobretot les que es passegen per la ciutat a hores intempestives, donant gas a tope i perforant la oïda del veïnat.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 6. La invasió de la clausura Clausura és una paraula, que com totes, té significats polisèmics. Pot referir-se a persones que s’han apartat del món, com ara, monges o monjos que es tanquen en un monestir per tal d’apartar-se del món i viure una vida santificada. Pot ser també el tancar un negoci, una administració o unes obres públiques o privades. O una mescla de totes dues definicions, unes persones que aprofiten el seu aïllament de la societat per tal de donar per acabat i tancar una institució pública, com va passar a Gandia amb el museu de les clarisses.

Amagada de mirades forasteres vivia una comunitat especial, protegida per invisibles fronteres de la mirada de la plebs terrenal.

Apagaren l’alarma de manera que no avisés de qui allà es mou; i al museu entraren sense espera i es mogueren per ell sense renou.

Monges que de manera il·legal entraren a un museu sense temor, i aprofitant l’absència de personal es comportaren con un malfactor.

Allà va començar tot un xou quan, sense cap oposició, provocaren a la ciutat un enrenou que alterà a tota la població.

Sí, ho has llegit bé, estimat lector, no es colaren per una claveguera però feren un atracament de por entrant per la porta del darrera.

L’empremta de l’Alquerieta

Despenjaren tota l’exposició i la buidaren de manera total, al convent s’emportaren tot allò i al museu no quedà ni una postal.

Un altre cas segueix l’estela de les monges saquejadores, un centre que costava molta pela ha tancat la porta a estes hores.

Un Company, enviat especial del bisbe, ara està negociant i ho fa d’una manera radical, els actes de les monges defensant.

Un local situat als afores en un carrer de Corea llogat, i per causes creditores ara a tots l’han tancat.

L’ajuntament acabarà denunciant aquell acte fet sense cautela, les obres del museu acabaran pagant per una acció que amaga molta tela.

Empreses s’havien posat en molt bona condició, i ara les han desnonat sense cap explicació.

L’empremta de l’Alquerieta

Enviaren per això un guàrdia municipal, els deixà una citació per tancar així el local.

Es un cas que pinta fatal i no es veu una solució que accepte el personal que ha patit tal acció.

Ara uns han denunciat, demanant investigació, que els havien deixat al carrer en un muntó.

Així al jutjat entraren denuncies a mogolló; algunes ja es rebutjaren, altres estan en acció.

Al centre Broseta una invasió l’ha portat a la clausura, no aportarà gens de bo en aquesta legislatura.

No van entrar per això al despatx on treballaven, denuncien per això a aquells que ho manaren.

No portarà res de bo a l’empresa IPG tancar, qui ara vol la seua abolició va ser qui la va crear.

Una clausura ben dura la IPG ha clausurat, la seua activitat s’atura i en no res l’hauran tancat.

L’empremta de l’Alquerieta

Allà uns i altres van col·locar molts militants i familiars; ningú la podia controlar i va perdre euros a centenars.

Són casos molt singulars els que fins ací hem contat, altres també impopulars són obres que s’han clausurat.

Estan passant un suplici altres obres començades, clausurades per ofici i a mig fer, abandonades.

Tampoc està complet el local del Clot de la Mota; no deixaren ni un arbret i ara estan donant la nota.

Un cas antic i sonat fou l’Innova, un edifici, que resta abandonat per deixadesa i desfici.

Ara no estan acabades les obres del Trinquet; no s’escolten pilotades ni cap aposta allà han fet.

La ciutat està cap-clota per la invasió de la clausura; clausurar coses denota una falta greu de cultura.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 7. La invasió dels opinòmetres L’opinió dels ciutadans torna a estar apellada pels polítics. Fa uns anys a Gandia es van comprar, no se sap ben bé el perquè, uns aparells singulars: els opinòmetres. Unes pantalles tàctils perquè el veïnat contestés preguntes sobre la governança de la ciutat. Els aparells van desaparèixer de circulació un bon dia i passaren una bona temporada en algun obscur magatzem municipal. Ara el nou govern els ha recuperat i de bell nou van a fregir a preguntes al pobre ciutadà.

Al preguntador, mentides15, la dita així aconsellava, contestar a qui preguntava preguntes controvertides fetes amb molta mala bava.

Nahuel regidor, opinava, optimista era el xaval, que havia de ser normal si al veïnat consultava qualsevol problema actual.

És una moda mortal en l’actual modernitat, el deixar ben opinat el criteri personal estiga o no ben enraonat. La cosa s’ha desbocat en la xarxa d’internet, on pot deixar-te nuet qualsevol troll malparlat, idiota i analfabet.

{15} La sabuderia popular torna a posar-se al dia. Pense que la dita s’adapta com un guant a la mà al que passa en l’actualitat en el món de la comunicació. Mireu sinó els comentaris d’usuaris en opinar sobre notícies de mitjans de comunicació, o el que es publica en facebook, twitter, instagram, etc...

L’empremta de l’Alquerieta

Ningú practica joc net en ràdio i televisió, tertulians sense raó munten tot un canyaret a la mínima ocasió.

Les màquines d’opinar ens costaren un ronyó, demanaren opinió i pocs varen opinar en aquella ocasió.

Hi ha tanta declaració d’incultura tan extrema, tan vulgar i tan blasfema, que ha creat addició i ara són un problema.

Quina serà ara la reacció si els van a preguntar si als gossos al defecar serà causa de sanció la merda no arreplegar?

No serà tot un dilema volen al veí consultar en màquines d’opinar? La seua contestació no serà per a tremolar?

El cervell hem de gastar per dir si les jardineres poden envair voreres per terrasses delimitar amb molt males maneres?

L’empremta de l’Alquerieta

És preguntar de veres on al Tio de la Porra, el que menja pa i salmorra i du alegries festeres, han de posar-lo de gorra.

En el futur, per sistema, la nefasta mania d’opinar, això de parlar per parlar, ja no serà un dilema, serà com respirar.

Preguntaran qui esborra els grafitis que van pintar? A quina hora han de tocar, sense trencar la modorra, les campanes del campanar?

Tot el món podrà contestar i soltar moltes parides, amb paraules florides, a qui li vulga preguntar per qüestions controvertides.

És un gastar per gastar preguntar per un tema que, sense ser anatema, a ningú pot interessar ni causar cap problema.

Al preguntador, mentides, serà el lema principal per opinar tal com cal; contestacions escollides per al preguntador banal.

L’empremta de l’Alquerieta

Les invasions bàrbares 8. La invasió de la usura La usura sempre ha estat mal vista. No ha estat un personatge digne de la consideració popular la figura de l’usurer. Que els ho pregunten als fallers gandians, quina és l’opinió que tenen dels banquers en el cas del finançament del museu faller.

No es poden fer previsions ni esperar res del futur, sempre passarà, segur, amb molt poques excepcions, sobre haver pres precaucions, que toparem contra un mur.

Però la previsió que féu el futur la va trencar, l’ajuntament va fallar i en fallida ara es veu, no es pot pagar el museu i la usura es va presentar.

L’esdevenir serà obscur i el previst no passarà, la sorpresa esdevindrà madura com un fruit madur, i el fet imprevist i més dur, serà el que ens sorprendrà.

Diu el corb, una errada s’ha comès, simplement això i res més.

Com diu el corb prestador, passarà això i no res més.

Com un corb va grallar la banca en vore allò, i amb gran irritació a la justícia va anar, en locals volia cobrar el deute de l’edificació.

Amb il·lusió es projectà per a les falles, un museu, i l’ajuntament el féu seu; va dir, això es pagarà a mitges i molt lluirà el mireu d’on ho mireu.

Van buscar una solució que acontentés la usura, una condició més dura posaren com a condició, pagar una mala gestió amb més anys de tortura.

L’empremta de l’Alquerieta

Diu el corb: Pagareu deu anys més, tot això i no res més. No va imperar la cordura ni abans en fer l’edifici ni ara, en pagar el desficaci d’una situació que dura i que el temps perdura com un cruel malefici. Només busca el benefici la cruel usura invasora, ens tocarà tard o d’hora i amb maneres de fenici ens causarà perjudici si fem vida consumidora.

Les invasions bàrbares 9. L’empremta fallera Les falles deixen empremta allà on s’implanten. Empremta social, cultural i econòmica. La vida social al si de les comissions, les relacions quotidianes entre els seus membres; la cultura reflectida en llibrets, obres teatrals, actes organitzats per elles; l’impacte econòmic en la realització dels monuments, les pirotècniques, les bandes de música, la vestimenta tradicional, o en les despeses que fan els milers de visitants que arriben a les ciutats on planten falles els dies de festa, i com no, amb la crítica enginyosa i satírica que exposen els monuments a tot allò que ha passat a la ciutat durant tot l’any. Empremtes falleres. .

Una amable invasió és la invasió fallera, no causa cap complicació ni a la ciutat desespera.

És l’empremta social que la festa sol deixar, no és gens superficial i es fa en la gent notar.

També la pirotècnia guanya a de base de coets i trons, les tendes de vestimenta fan negoci amb les tradicions.

Conviuen durant un any els fallers en els casals, qui a la comissió pertany viurà moments colossals.

També en l’economia l’empremta és important, es percep dia a dia pel que va aportant.

Les impremtes i la música de bandes i dolçainers, que en la festa és bàsica, també s’emporten diners.

Treball en comú, amistats, alegries i desencants, festa, jocs, premis cantats, i de tradicions, bastants.

Els tallers dels artistes mouen un munt de milions, monuments molt efectistes creen treball a muntons.

El món de l’hostaleria fa l’agost en la festa, el turisme ompli Gandia i a gastar molt s’apresta.

L’empremta de l’Alquerieta

La crítica i el sarcasme deixen empremta anual, no hi ha falla que no blasme el que en el món es fa mal. Polítics que no l’encerten en la falla són exposats, per vore si així desperten en el carrer seran cremats. Aquesta és l’empremta de la fallera invasió, una invasió gens cruenta i amb molta diversió.

L’empremta de l’Alquerieta

L’explicació ha acabat. Va sobre les empremtes. La idea va sorgir el dia que alguns membres de la comissió van ser il·luminats per les empremtes que deixen alguns ciutadans insolidaris en alguns punts de la ciutat. Esperem que deixe empremta en els lectors que puga tindre.

Ací la deixem impresa a gust del consumidor, no tenim la certesa de si serà colpidor el contingut criticador d’un any que a passat de pressa.

Si deixa empremta, millor, si no, ens envairà la tristesa, l’hem feta amb molt d’amor, amb ingeni i agudesa, criticant a la neciesa i sent de la sàtira cantor.

L’empremta de l’Alquerieta

LLIBRET INFANTIL

L’empremta de l’Alquerieta

President Infantil

Amadeo Faus Poquet Estimats fallers i falleres, comissió infantil. El meu nom es Amadeo, i enguany tinc l’honor de ser el vostre President Infantil. És per a mi un orgull, i estic molt il·lusionat de adreçar-me a tots vosaltres. Vull donar les gràcies a l’executiva per haver pogut fer realitat este somni i sobre tot a la meua família per l’esforç que han fet per fer-ho possible. Espere estar a l’altura de tots els que abans que jo han tingut aquest privilegi de ser president infantil. Desitge que aquestes falles siguen inoblidables, ja que per a mi ho seran i que junt a Carla, Mireia i Marta i totes les Reines majors, gaudirem de tots els actes que la Falla ha preparat. Des d’ací vull animar a tots els fallers i amics a viure unes Falles com mai abans, amb més festa i mes diversió per a passar-ho fenomenal tots junts. El vostre amic i president infantil. Amadeo Faus Poquet.

L’empremta de l’Alquerieta

Reina de la Falla Infantil

Carla Llopis Mengual

Amadeo 62 Faus acompanyant de Carla Lâ&#x20AC;&#x2122;empremta de lâ&#x20AC;&#x2122;Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Reina del Foc Infantil

Mireia López Hernández

64 Xavi Sala acompanyant de Mireia L’empremta de l’Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Reina de la Festa Infantil

Marta Ferrer Catalá

66 Tonet Prada acompanyant de Marta L’empremta de l’Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Fillolet

Francesc Alberola Martínez

L’empremta de l’Alquerieta

Fallera Major Infantil de Gandia

Marta Ribera Ramos

Lâ&#x20AC;&#x2122;empremta de lâ&#x20AC;&#x2122;Alquerieta

L’empremta de l’Alquerieta

Cens Faller Infantil

Faus Poquet, Amadeo Febrer Ruiz, Carmen Febrer Ruiz, Miguel Febrer Ruiz, Pablo Ferrer Català, Marta

Alberola Martínez, Francesc Alberola Martínez, Miquel Arbona Ribera, Alba Arbona Ribera, Iván Bisquert Chover, Guillermo Bosca Moreno, Alejandro Bosca Moreno, Blanca

Galan Pereira, Victoria Garcia Fernández, Aitana Garcia Fernández, Lluna Garcia Villarejo, Arantxa Garcia Villarejo, Irene Gil Peiro, Daniela

Canet Frasquet, Joel Cantero Cruz, Éric Carbonell Catala, Alexia Carbonell Catala, Daniel Castellá Donet, Clara Castellá Donet, Vicent Chelós Ribera, Adrián

Hernández Ros, Joan Ibañez Castillo, Pau Llopis Mengual, Ainhoa Llopis Mengual, Carla López Gómez, Asier López Hernández, Cristina López Hernández, Mireia

Escriva Villar, Andrea

L’empremta de l’Alquerieta

Rubio Moreno, Carlos Rubio Moreno, Cristina

Martínez Escrihuela, Alejandro Martínez Escrihuela, Carles Martínez Escrihuela, Sonia Martínez Fayos, Salva Martínez Fayos, Silvia Millán Marti, Pablo Muñiz Alvarado, Nicolás Muñoz Castellà, Borja Muñoz Castellà, Pau Muñoz Serra, Ariana Muñoz Serra, Sara

Sala Serrano, Selena Sala Serrano, Xavi Sanvicente Deusa, Vicent Sempere Gregori, Iago Sempere Gregori, Marilí Sendra Martínez, David Vidal Artés, Ashley Vidal Artés, Hugo

Navarro Miota, Ainhoa Navarro Miota, Hugo Pardo Perelló, Neus Pardo Perelló, Pau Pons López, Carla Prada Orengo, Amalia Prada Orengo, Tonet

L’empremta de l’Alquerieta

Empremtes Orientals AUTOR DE L’EXPLICACIÓ Josep Enric Gonga

ARTISTA Francisco Vizcaino Palacios

L’empremta de l’Alquerieta

Era una mania com una altra. Al principi. Després es va convertir en una obsessió. Va començar a comprar en tendes xineses perquè eren barates. Coses que necessitava. Després, a poc a poc, va anar afegint a la compra andròmines innecessàries. Pòsters fluorescents, figures orientals, gats que movien els braços d’una forma obsessiva, rellotges lluminosos... va acabar amb la casa plena d’objectes inútils. Un dia va comprar la figura d’un buda que s’il·luminava en la foscor. En arribar a casa va anar a una habitació, va posar la figureta sobre una taula, va apagar els llums i...

El buda va resplendir i al xiquet va encegar, en la llum es va enfonsar com si anés a encongir.

Va aparèixer en un món paregut al de la Xina, un Buda color mandarina el va rebre en aquell submón.

En l’interior de la figura va sentir que queia, i algú a qui no veia l’arrossegà a una aventura.

Amb un somriure amable li donà la benvinguda, i amb aquella rebuda entrà en un país formidable. El xiquet havia arribat a un país oriental, d’una manera sobrenatural allà l’havien portat.

L’empremta de l’Alquerieta

A dins d’un fanal xinès molt bellament decorat, va veure un palau encantat que semblava estar encès.

Els gats eren una plaga que per tot arreu anava, a els súbdits molestava conforme ella es propaga.

Una emperadriu oriental el va rebre tota ufanosa, li digué que era poderosa però tenia un enemic mortal.

En acabar de sopar li va proposar una prova enmig d’una bella alcova, si amb els gats podia acabar.

Eren els gats juganers que el seu regne envaïen, per totes bandes apareixien descarats i cridaners.

Si dels animals l’alliberava el tornaria al seu món, ho faria en un segon si amb la passa acabava.

L’empremta de l’Alquerieta

El xiquet va acceptar, amb els gats acabaria, però reforços va demanar que massa gats hi havia. Com que estava cansat, va demanar que el deixaren descansar fins l’endemà. Dormia en la seua habitació, quan va despertar tot queferós. Tenia la sensació que algú estava observant-lo. Una figura li va cridar l’atenció. Dins d’una bola de cristall, hi havia un samurai untat en un cavall. Quan va agafar la bola...

El Samurai es va eixir de dins de la bola de cristall, cavalcava un bell cavall, i els seus serveis li va oferir. Ja tenia el primer aliat per enfrontar-se als gats, ara buscaria més aliats per tot el palau encantat.

L’empremta de l’Alquerieta

El xiquet, en despertar, va eixir a passejar pel Palau. Per tal de pensar amb tranquil·litat i respirar una miqueta d’aire pur, va anar a passejar al costat d’un riu que passava a tocar el Palau. Entre ametlers en flor, plantes, flors i nenúfars...

Una barca navegava a mans d’una xineta, cantava una cançoneta que al xiquet encisava.

El xiquet, de manera precisa, una pedra contra l’aigua va tirar, la seua superfície va alterar i deixà de ser plana i llisa.

Sobre un pont, amb passió, una altra xineta cantava, a la de la barca imitava cantant la mateixa cançó.

Les xiquetes van volar i en un drac verd i llustrós, imponent i molt furiós, el riu es va transformar.

Va veure que eren iguals, els gestos, la veu, la roba, ningú passaria la prova de descobrir si eren reals.

Les xiquetes volanderes al drac es van ajuntar, havien deixat de cantar per transformar-se en guerreres.

L’empremta de l’Alquerieta

Havia alliberat un Drac i tres aliats més tenia, potser ara si podia atacar l’exèrcit del gat.

En tornar cap al Palau Imperial per tornar a veure l’emperadriu, va passar a prop d’un palmerar on va observar una curiosa escena.

Un mico i un ós panda estaven dalt d’una palmera, i una serp punyetera estava donant-los la llanda.

Quan a la cua li va arribar, el pes, de l’arbre la va tirar, mico i ós panda van escapar de la que se’ls volia menjar.

El xiquet, un coco va agafar i a la serp li’l va tirar, aquesta la boca va parar i en un punt se’l va tragar.

Dos nous aliats ara té, Kung Fu Panda i Son Gohan, que al seu costat estan perquè els havia fet bé.

L’empremta de l’Alquerieta

Després de parlar amb l’emperadriu i de rebre les seus benediccions, el xiquet, el Buda luminescent, el Samurai, les xiquetes guerreres, el Drac, Son Gohan i Kung Fu Panda, van anar a enfrontar-se amb els Gats dels braços mòbils.

Les històries fantasioses tenen un final venturós, fou un enfrontament gros i d’accions gens amistoses.

La mania de comprar en els comerços xinesos li havia causat excessos fins i tot en el fet de somiar.

Com va passar molt lluny en un regne molt exòtic i no vull caure en cap tòpic la victòria fou per un puny.

Figuretes de gats paranormals, samurais, dracs i princeses, deixen empremtes compromeses en qui compra trastos orientals.

Des d’un orient mil·lenari el xiquet va retornar, ho feu quan va despertar d’un somni extraordinari.

L’empremta de l’Alquerieta

Des d’aquell dia, el xiquet no va tornar a comprar en les botigues xineses. No fora que tornés a caure, de sobte, en un palau oriental ple de gats mecànics.

L’empremta de l’Alquerieta

EL BOSC DE BIRNAM FALLER [Monogràfic]

La Falla L’Alquerieta i Museu Faller vos proposa enguany un viatge en el temps. Un viatge curtet, senzill, a quatre passes d’ací. Entreu en el joc i gaudiu d’aquest canvi d’òptica fallera. SOM AL 2017. Avui estem de celebració: inaugurem el Bosc Faller, el nostre Bosc de Birnam particular. Avui, 10 anys després de l’inici de la proposta, farem el primer passeig pel bosc dels fallers a Gandia. Aquest és el nostre punt d’inici, i estem rememorant les Jornades que va organitzar la nostra falla, a través de la Delegació de Llibret, amb aquell interessant lema global que eixia al principi del llibret: És l’hora de moure’s, per llançar aquella proposta fallero-ecològica que pretenia contrarestar la nostra empremta ecològica com a col·lectiu a la ciutat de Gandia. En fa 10 anys de tot açò. Avui les famílies del col·lectiu faller de Gandia pot passejar amb orgull per aquest Bosc Faller plantat amb les nostres pròpies mans, i amb la brusa fallera de faena i les espardenyes velles de llaurador. Ara fa ja tota una dècada.

Fotografies CAMINS D’AIGUA, CAMINS DE FERRO [Gandia – Dénia 2017] Pere Huerta

L’empremta de l’Alquerieta

L’EMPREMTA COM A LEIV MOTIF

Allà pel 2017 visquèrem dos importants events a la nostra ciutat dins d’aquest univers faller nostre. Per una banda tinguèrem l’arriscada edició del llibret de la Falla L’Alquerieta i Museu Faller proposant-nos-en una mena de solució al que es coneix com a l’empremta ecològica i que ja aleshores començava a tenir-se en compte. Preocupats per l’emissió dels gasos de CO2 a l’atmosfera els Alquerians ens proposaren ficar-s’hi en feina i començar a plantar milers d’arbres a la ciutat i els seus voltants per tal d’aconseguir una massa forestal capaç d’absorvir aquesta contaminació provocada pel conjunt d’activitats de la Festa, però sobre tot per la cremà de les falles a la nit de Sant Josep. Per l’altra banda tinguèrem la declaració per part de l’UNESCO de Patrimoni Immaterial de la Humanitat al novembre d’aquell any. I per això aquest joc de paraules l’EMPREMTA, l’ecològica, com a símbol negatiu de l’activitat humana, i l’EMPREMTA, entesa com a esforç col·lectiu capaç de mobilitzar-se per crear un bosc del no-res per contrarestar emissions contaminants i també capaç d’il·lusionar a tot el món implicat en aquesta boja i meravellosa festa cíclica i aconseguir una fita tan important com la declaració de Patrimoni Immaterial, són, foren, les idees rectores que dissenyaren unes Jornades que significaren l’inici de moltes coses importants. L’EMPREMTA actua com a eix vertebrador per a estructurar les aportacions dels autors i autores. Aquella empremta que ha deixat ens tots nosaltres totes i cadascuna de les coses viscudes, de tots i cadascun dels nombrosos aspectes de la ciutat, de l’entorn i de la cultura a nivell personal i col·lectiu. Si tirem la vista enrere i ens detenim en qualsevol dels aspectes apuntats abans i ens preguntem que què ens hi queda, de les generacions passades, dels moments viscuts, de la gent que hem conegut i ha significat molt per nosaltres; trobem segurament un munt de respostes, de solucions i de reflexions molt a tenir en compte i dignes de ser compartides. I després, de segur, que si ens hi preguntem: I què hi deixarem nosaltres a les generacions futures, quina serà la nostra PETJADA, també, amb tota seguretat hi trobem respostes. Aquest n’és el punt de partida. Acompanyeu-nos a través d’aquestes propostes i d’aquest xicotet simulador nostre d’un senzill viatge en el temps.

L’empremta de l’Alquerieta

Jornada 01

Reproduïm les ponències més importants que es presentaren allà pel 2017 en aquelles Jornades Culturals i Medi Ambientals que organitzà la Falla l’Alquerieta. La primera de les jornades hi va estar dedicada a diversos aspectes polítics, històrics i socials. Tot seguit les intervencions més assenyades d’aquella primera jornada.

L’empremta de l’Alquerieta

LA TRANSICIÓ, CAP ON? Joan Francesc Peris

De ben jove em vaig convéncer de que la Història no és determinista, ni està escrita d’avant-mà, sinó que les coses passen, les societats són d’una manera i no d’un altra per la voluntat de les persones i per les relacions que eixes persones estableixen entre elles a l’hora de reproduir els aliments, els utensilis i també com es conformen les estructures de poder de les col·lectivitats humanes. També vaig aprendre que la diferència entre una persona i un ciutadà/na estava en el fet de que es naix sempre persona, però no sempre es té poder de decidir lliurement. Vaig entendre que la democràcia que va nàixer a Europa gràcies a la Revolució Francesa i el dret al sufragi universal era el millor sistema

polític per a governar els països. Per últim, en aquells moments de la meua joventut, quasi un adolescent, també vaig entendre que la història havia estat un camí cap a la llibertat i la igualtat de les persones i que el món seria molt més feliç amb un sistema econòmic i social més igualitari, on a cadascú se li demanara segons les seues possibilitats i la societat li garantira segons les seues necessitats. En resum, en el meu batxillerat em vaig fer demòcrata i em vaig allistar a les files del PCE, que era la gran força política que lluitava contra la dictadura franquista i que des dels anys 60 aglutinava al seu sí a la majoria de demòcrates de l’Estat Espanyol.

L’empremta de l’Alquerieta

Vaig estudiar la carrera de Geografia i Història a València i, ahí, em vaig influenciar de les corrents de pensament valencianista i durant un temps vaig estar al costat de l’antic PSPV, el de Cucó, fins que s’integraren al PSOE, on aleshores vaig veure que no seria un partit que toleraria massa les lluites per l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Recorde com si fóra avui que em vaig atrevir a dir-li al meu admirat professor, Alfons Cucó, a la seu del PSPV, que totes les idees nacionalistes del partit desapareixerien al si del PSOE. Està clar que aleshores no va fer ni cas d’aquell jove estudiant. Després vindria tot allò de l’Estatut de segona per la via del 143 i no del 151, de la senyera en blau, de l’Acadèmia de la Llengua, de les 500 paraules prohibides a RTVV per Amadeu Fabregat en temps, no de Camps i Rita, sinó de Joan Lerma, etc... I així, desaparegut el PSPV vaig tornar al PC, que estava fent el seu primer congrés al PV i elegia un 5 de gener a Ernest Garcia com a secretari general. Eren temps d’esperança, havia mort Franco, per fi, estava redactantse una Constitució democràtica avançada, amb renúncies i temes pendents, però amb moltes possibilitats de consolidar una societat moderna i de progrés, i al PV eren moltes les veus de l’esquerra que lluitaven per un País Valencià més just, més lliure i, també més verd. El propi Ernest Garcia, després de les eternes lluites al sí del PC passaria a ser un dels primers dirigents d’Els Verds valencians i també estava totalment lúcid i a l’abast de tots els esquerrers el pensament

de Josep Vicent Marqués, que amb el seu magnífic llibre País Perplex, un dels llibres que més m’han aportat al llarg de la meua vida, el mateix que ho va fer el Nosaltres els valencians, de Fuster o, un poc després, Ecologia, de Leonardo Boff, sense oblidar els meus fonaments marxistes gràcies a les lectures de Marx, Lenin, Gramsci o Rosa Luxemburg. Però també eren temps de reagrupament de la dreta, desballestada per la mort del dictador, sense hereu polític, (el rei és un altra cosa), i justament eixa dreta que serà injusta i capitalista, però sí que és intel·ligent, trobaria a personatges com Abril Martorell i Manuel Broseta, amb el gran ajut de Las Provincias i Maria Consuelo Reyna, que organitzaren la batalla de València, allò del blau, el Reino i l’anticatalanisme per tal d’evitar al nostre País que la transició acabara en una nacionalitat històrica amb consciencia plena de nació diferenciada i amb voluntat clara del dreta a decidir per ella mateix. Així tinguérem una transició dura, fins i tot amb fets de terrorisme polític, mai perseguit, com va ser la mort de Miquel Grau a Alacant, o les bombes a la llibreria Tres i Quatre i als domicilis de Fuster i Sanchis Guarner. Sense que se m’obliden constants aldarulls d’incontrolats, que perseguiren al President de la pre-autonomia, Josep Lluís Albinyana, poble a poble, en la seua batalla per la via del 151, de la major autonomia al PV, que, malgrat les pressions, guanyà i que a Madrid, com sempre, el pacte d’Abril Martorell amb Alfonso Guerra, UCD-PSOE, va reconvertir en la del 143, com la Rioja o Cantàbria.

L’empremta de l’Alquerieta

La desfeta d’UCD i el defenestrament de Suàrez, l’intent de cop d’Estat de Tejero, que a València suposà l’eixida dels tancs al carrer ordenada per Milans del Bosch, la posterior LOAPA i l’entrada en l’OTAN aconseguida per Calvo Sotelo, suposarien el primer pas enrere a les esperances que molts antifranquistes, com jo i molts més que amb més edat havien conegut les presons i l’exili, teníem quan havíem demanat el sí a la Constitució en el referèndum del 78, malgrat que acceptava la Monarquia que havia dissenyat Franco. Després vindria el triomf aclaparador del PSOE de Felipe González en el 82, que recollida pràcticament tots els vots de l’esquerra, amb un PCE

dirigit per Santiago Carrillo que havia fet desaparéixer de les direccions a la gent més renovadora del comunisme i més oberta a la problemàtica de la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol, que va acabar amb 4 diputats quan l’any 79 obtingué 23, i tenint que vendre la seu per l’endeutament que arrossegava. Tots els progressistes votaren PSOE, que era el que estava disposat a tolerar el sistema en aquell moment, estava tan recent el tejerazo, i en el 83, es repetiria la gran victòria socialista en les alcaldies de quasi tota Espanya, on els socialistes recolliren per a ells els avanços municipals sorgits del pacte PSOE-PCE de 1979.

L’empremta de l’Alquerieta

Què vingué després? El gran desengany del PSOE, a poc a poc, paral·lelament a la construcció d’un sistema electoral bipartidista, amb una llei de règim electoral més que injusta i dissenyada per a que el partit de la dreta i el PSOE es mantinguen eternament en el poder, el referèndum de l’OTAN en 1986 on Felipe Gonzàlez i el seu carisma, va aconseguir guanyar en les urnes el que tenia perdut en el carrer fins al darrer dia, la vaga general del 14D de 1988, el cant de cigne de les centrals sindicals de classe i la xicoteta recuperació de l’esquerra més alternativa amb la creació d’Esquerra Unida que, ja hem vist, com mai l’han deixat, de dintre i de fóra, quallar.

Però el bipartidisme va funcionar en la transició quasi com un rellotge fins la crisi econòmica de 2008. Quan Zapatero i Rajoy pacten els retalls més anti-socials de la història de la democràcia espanyola, reformen l’article 135 de la Constitució i queda clar per a la part més combativa de l’esquerra social que ambdós treballen per al neoliberalisme. És el moment del 15M, de les grans manifestacions per la sanitat, l’educació, els drets socials, contra els desnonaments... i en les eleccions de 2015 sorgeix Podemos i en Euskadi i Catalunya guanyen els nacionalistes, cada vegada més independentistes. Tampoc oblidem l’aparició de Ciudadanos, que recull vots

L’empremta de l’Alquerieta

de joves i gent de dreta farta de corrupció. Ahí comença la trontollada real del PSOE i el trencament del bipartidisme de la primera transició. Ara estem veient com s’esforcen alguns en que continue el sistema, però això està per fer i, malgrat totes les decepcions en política que en una vida que ja comença a ser llarga m’he emportat, encara pense que està en les nostres mans aconseguir de veres un nou sistema més democràtic que estiga en sintonia en aquelles esperances que milers i milers de joves teníem quan cantaven Raimon, Llach i Ovidi, moltes vegades amb censura i sense permís del governador civil, abans de començar la primera transició.

LIR ENTRE CARDS Isabel Canet Ferrer

No eren els cabells que se li rinxolaven a les temples el que més li agradava, ni la bona planta de cavaller, ni tan sols les dents tan blanques del seu somriure de lluna creixent. El que agradava a Isabel d’Ausias, eren les paraules. Mai no havia conegut ningú que parlara com ell. En veure’l per primera vegada, un matí de maig a les portes del casalot de València, li semblà massa vell per a marit. Una xica de quinze anys, bé espera un home jove per a compartir la vida, i aquell amb qui la volien prometre rondava els quaranta de ben segur. Tan decebuda se sentí, que recolzà el cap sobre el muscle de na Guillamona i es posà a sospirar d’aflicció. La criada li passà la mà pels cabells i li digué: Senyora, no feu cas d’allò que es veu, que el bé o el mal són dins del cor.

El seu germà Joanot li’l portà del braç i li’l presentà com a senyor de Beniarjó. Ausias va fer-li una reverència llevant-se el capell emplomat. Isabel es mossegà el dit, aferrant-se a aquell muscle que la refugiava. Na Guillamona s’enretirà i Isabel trontollà. Responeu-li, germana meua, o mossèn Ausias creurà que no teniu llengua , li va retreure Joanot. Ella abaixà la cara i s’encongí dins el vestit. No podia dir res, de tan que s’esforçava per no arrancar a plorar. Aleshores ell va parlar. La seua veu era més dolça del que podia esperar-se d’un cavaller d’edat, i li va dir: senyora meua, el vostre silenci us honora, perquè és veu que és fet de grans sentiments, com els millors que poden albergar les més belles criatures del món. Honorat em sent de conèixer-vos, i encara més si m’accepteu aquest present que he collit del meu jardí pensant en vós. I li va mostrar una flor de pètals blancs, tan bonica que Isabel mai no n’havia vist cap igual.

L’empremta de l’Alquerieta

La jove sentí gran curiositat d’olorar-la i allargà la mà, el senyor de Beniarjó li l’enganxà al pit amb una agulla de plata. I tot el matí, mentre passejaren pels carrers entorn de la seu, ell l’entretingué amb paraules tan ben escollides i galants que, quan se separaren a l’hora de dinar, Isabel sentia com si els ocells refilaren al seu voltant.

Aquella veu no deixà de revolar per l’aire durant els dies de festeig, la cerimònia nupcial i els temps de casats. Cada nit, després de sopar, Ausias seia al seu costat vora la gran llar del saló i li llegia poemes d’amor encés, versos ara rabiüts i adolorits, adés de passió desfermada. Ella escoltava i contemplava l’home que agafava el paper escrit amb les mans, les venes del coll que s’inflaven durant la lectura, els cabells que queien graciosament sobre les orelles, la boca inquieta plegada i desplegada amb les paraules. Aquell marit seu, tan diferent dels altres, tan capaç de transportar-la fins a un cel desconegut fins aleshores per ella, un cel de mots d’estrella, de pensaments de genuïna elevació.

I quan ell acabava de llegir, alçava la mirada i li buscava els ulls, ella somreia amb el candor de les dones que encara esperen el paradís en vida. Era el moment d’agafar-se del braç, alçar-se de les cadires i caminar lentament cap a la cambra.

Lir entre cards, los meus jorns vull finir amant a vos, sol que m’en ajau grat, e, si Amor d’amar ha mi lloat, creeu-lo ferm, car no·u fa desmentir.

L’empremta de l’Alquerieta

FOC DE LA CENDRA Jose Manuel Prieto

sobre les estructures que hui tenim, basades en la Transició cap a la democràcia, que resultà desigual i desequilibrada. Sóc del pensament, tanmateix, que els qui vingueren abans de nosaltres no foren herois ni botxins; senzillament, feren el que pogueren. I el que els deixaren. Per això, en la visió cíclica de la història, ara que potser trontolla la forma com hem entès el sistema democràtic dels darrers quaranta anys, hem de relativitzar les visions sagrades, profètiques, messiàniques i també apocalíptiques, de l’herència i la gestió dels responsables de cada temps. Feren el que pogueren i el que els deixaren.

Podria fer una cronologia de les formes de deliberació des que els primers grecs discutien en l’àgora els reptes dels pobles, s’encomanaven a la sort dels déus o configuraven el que, amb modulacions, ha acabat estant la nostra sort de democràcia representativa. Però no és l’objectiu. Com tampoc ho és alliçonar sobre les formes de democràcia ideal ara que, en paraules de Gramsci, un temps vell no acaba de morir, altre de nou no acaba de nàixer, i en el clarobscur, surten els monstres. Hi ha lúcides visions de la manera de triar que necessitem, de les formes deliberatives i participatives de què hui manquem, i elogis innecessaris

L’empremta de l’Alquerieta

Una visió pragmàtica, potser, però que ens evitaria, en una era digital que ha alçat debats de no més de 140 caràcters, acostumada a posicions maximalistes, agosarades i massa vegades a crits, els arguments ardents i encesos que han confrontat el hoolliganisme amb la pedagogia i ens han fet fervents militants en creences semblants als dogmes.

Sembla revolucionari, però es necessita calma per poder explicar i serenitat per poder entendre els raonaments dels qui entenen que el món no es basa en debats maniqueus, posicions extremes ni visions immutables. I que, tanmateix, la societat és més diversa que un pensament o una adhesió infranquejable. Contra la por sols calen valors, tot i que

L’empremta de l’Alquerieta

hi haja dubte o sotsobra: valors i criteri, fet de molts criteris i moltes veus, lluny del perill d’estos temps: l’equidistància. Fet i fet, el sistema de deliberació, repensat i en crisi, en permanent i constant revisió delirant, podria basar-se en el sistema com les falles debaten, sotmeten a anàlisi i consideració dels seus òrgans o deliberen fins a l’extenuació els assumptes d’un temps que va de les cendres al nou foc. El que, a més d’un indici que fins i tot en els pitjors temps hi ha una esperança viva, és també el senyal que es pot renàixer i fer foc de les cendres quan tot semblava mort si espantem, com el García Lorca de ‘Doña Rosita la Soltera’, el sentiment de tindre l’esperança morta.

Jornada 02

La segon jornada va estar dedicada als aspectes més quotidians de la societat. Hi hagué moltes ponències a aquest apartat que resultà ser el més nombrós en quant a participants. Aquestes van ser les intervencions més importants.

L’empremta de l’Alquerieta

CTRL+Z (*) María Zacarés Herrero

No recorde ben bé el primer dia que vaig conèixer allò que anomenaven Internet. El que sí recorde és que desconnectava el cable de la línia telefònica per connectar-lo al, ara prehistòric, ordinador de sobretaula que teníem a casa. Recorde les llargues hores de xats, els fòrums, les primeres classes d’aquella assignatura, Informàtica; els primers treballs teclejats a l’ordinador i com de mal considerada estava la, llavors jove, Vikipèdia. A la facultat recorde haver fet exàmens sobre la història d’Internet, ARPANET i la Word Wide Web. I que la Vikipèdia representava un gran argument d’autoritat per als meus professors.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017”

L’empremta de l’Alquerieta

Ara bé, si del que es tracta és de recordar la vida sense Internet... Crec que no ho tinc molt clar. Era quan pagàvem amb pessetes? Abans del temut efecte 2000? Ah! Ja sé, quan consultava la Larousse per fer els deures! La veritat és no em sembla que les coses hagen canviat molt des de llavors. Continue consultant mapes quan viatge, aprenent per escrit i cercant els resultats d’eixe partit de tenis. L’única cosa que ha canviat és el suport i la velocitat amb què ho faig. Ara, no trigue més de 40 segons en saber la data de naixement de la Rodoreda. Tampoc fique els mapes del revés perquè he confós el nord. I en compte del Teletext, tinc a Sant Google per resoldre’m els dubtes. Ara, en plena revolució de les interfícies, continue estimant, il·lusionant-me quan arriba el meu aniversari i assaborint l’arròs al forn igual que ho feia aquella nena petita que no coneixia Internet. Però, sobretot, continue arriscant-me a viure com vull, i com trie cada dia. Perquè no oblidem que el CTRL+Z només és qüestió d’ordinadors.

L’empremta de l’Alquerieta

CARTA A MI MATEIXA AMB 5 ANYS Maite Fernández

Hola jo amb cinc anys, Probablement no em reconegues però sóc tu amb trenta anys més. Ara mateix segur que em diries ‘senyora’. Com et va l’escola? En quin curs estàs? Mira, no serà gens fàcil però vull avisar-te. D’aquí a poc la mare no et deixarà anar d’excursió al zoo de València amb els teus companys. I tant que sé la il·lusió que te fa! De debò creus que ha estat idea seua? Eugènia, la teua professora, li ha recomanat que te castigue perquè som una nena vagarra a classe. Maite, aquest dia no aniràs a l’excursió i ploraràs molt. Vull que sàpigues que no eres una dropa. Vull que te n’oblides de tot el que t’ha dit aquesta professora. No fas mandra, ets dislèxica. Ella no t’ho detectarà. Serà molt més fàcil penjar-te l’etiqueta de ‘vagarra’ així que per això tens tants problemes per aprendre a llegir. Però per favor, no et preocupes perquè acabaràs anant a una logopeda magnífica i... saps una cosa? Vas a triomfar. Les teues notes no seràn brillants però acabaràs l’institut i també aniràs a la universitat. I vas a triomfar perquè podràs fer el que més t’agrada: escriure.

100

L’empremta de l’Alquerieta

Per cert, sé que fa poc que tens una germaneta menuda. Com ho portes? No estaràs gelosa d’ella, veritat? D’ací uns vint anys podràs relacionar-te amb ella de manera normal fins al moment... només intenta suportar-la. Bessets! Maite del futur.

101

L’empremta de l’Alquerieta

L’EMPREMTA DE LA RÀDIO Pasqual Molina

La radio

L’emissora EAJ-23 de Radio Gandia

En els dies en blanc i negre de la Gandia dels anys cinquanta, la radio pintava de color la vida. La seua empremta ciutadana era total. La televisió seria una realitat abans d’acabar la dècada però tardaria molts anys en formar part de la realitat de les cases. La radio era l’únic mitjà de comunicació. Ens connectava els gandians entre nosaltres i a tots amb l’exterior.

L’emissora EAJ-23 de Radio Gandia va ser inaugurada el 1933. Segons escrivia Enrique Peralta en la Introducció del llibre de J. J. Coll 50 años de Radio Gandia, els primers anys, fins al 1939, la ràdio ja es va integrar, plenament, en la vida de la ciutat amb una programació de base musical i es començaren a emetre notícies locals de caràcter cultural, social, polític, esportives o, simplement, recreatives. A partir de 1939, acabada la guerra incivil, la ràdio va ser sotmesa a un control estricte de la informació que es proporcionava i la programació era, aleshores, de contingut musical i d’entreteniment: novel·les radiades i discos dedicats. Peralta deia que foren anys molt complicats i de difícil manteniment econòmic. El 1952 Radio Gandia ingressa en la Cadena SER i adquireix una nova dimensió amb l’ampliació de l’horari d’emissió, les connexions en directe amb els programes de la cadena central i, a nivell local, amb la renovació de l’equip tècnic i la incorporació de nous locutors. Jo complia, aleshores, un any d’edat i és a partir d’eixe moment quan puc començar a fer el relat de la meua relació amb l’emissora de Radio Gandia i de la seua empremta a nivell personal.

102

L’empremta de l’Alquerieta

L’aparell receptor cantons, i va dissenyar a la cara frontal una enorme esfera de cristall de color negre on estaven escrits, en lletres blanques, els noms de totes aquelles ciutats que aleshores eren les més importants del món, per damunt dels quals relliscaven les dues agulles daurades del dial que les recorrien segons el sentit que donaves als comandaments de l’aparell, els quals tenien forma de rodetes. El dial, al moure’s en les diverses direccions, omplia la saleta d’estar de llengües diverses i de músiques exòtiques que sortien d’un altaveu, el so del qual no han aconseguit millorar els equalitzadors, ni els bafles, ni les escales de baixos i aguts dels equips estereofònics que he tingut al llarg de la meua vida.

El receptor de ràdio, tot i les dificultats econòmiques de l’època, estava present als domicilis gandians. Quan els meus pares es casaren en 1950 compraren una ràdio a un senyor que les fabricava per encàrrec i que vivia en una travessera del carrer Major. Els meus primers estímuls sensorials van lligats a aquell aparell de ràdio. Si no fóra perquè encara el guarde com un tresor a ma casa, podria recordar, perfectament, com el vaig veure per primera vegada, però és que podria descriure, fins i tot, l’olor que emetia quan feia hores que estava connectat. Era una enorme caixa de fusta polida en la qual un acurat treball d’ebenista va fer suaus les corbes i els

103

L’empremta de l’Alquerieta

La programació D’aquell aparell, connectat permanent amb l’emissora EAJ-23 de Radio Gandia, eixien les histories dels contes infantils amb els quals jo, de menut, me n’anava a dormir tots els dies. Més tard, les peripècies de Matilde, Perico i Periquin, les emotives històries de Ustedes, son formidables i de la Operacion Plus Ultra m’encisaven. Excepcionalment, escoltava Cabalgata fin de semana, els dissabtes a la nit i, quasi sempre, amb mon pare, el Carrusel Deportivo de les vesprades del diumenges. Pedro Pablo Ayuso, Matilde Conesa, Matilde Vilariño, Fernando Dicenta, Juana Guinzo eren veus sense rostre que donaren vida a centenars de personatges en guions de Eduardo Vazquez i Guillermo Sautier Casaseca, els quals narrava Julio Varela contant aquelles histories que tenien molt a veure amb l’Espanya que eixia a poc a poc del malson d’una guerra fratricida. Eren veus familiars per a mi, com també ho eren les sintonies publicitàries del Cola-Cao, de l’Okal, a la de Norit El Borreguito. Tot el que eixia d’aquell aparell de ràdio em pareixia fantàstic. No podia ni imaginar-me com seria el lloc on se creava tota aquella màgia.

L’emissora L’emissora estava al carrer de Sant Pasqual, en aquell primer pis al qual no havia pujat mai. Que des d’aquell pis nasquera la màgia que arribava a l’aparell de ràdio de casa em pareixia miraculós. No podia ni imaginar-me com seria el lloc on es creava tot aquell prodigi. Ho vaig descobrir als onze anys.

104

L’empremta de l’Alquerieta

“El domingo a las 11” A principi dels seixanta, Radio Gandia posà en marxa un programa infantil anomenat El domingo a las 11, que es realitzava en directe i amb públic des de l’altre estudi que tenia l’emissora en un local situat dalt de la botiga d’Enrique Peralta a l’avinguda dels Màrtirs enfront de la Farmàcia Peña. Els xiquets que hi participàvem, acudíem allí, a eixa hora del diumenge, recitàvem una poesia o cantàvem una cançó i ens obsequiaven amb unes barretes de xocolata La Cebra, que era el patrocinador del programa. Aleshores, l’EAJ-2 Radio Madrid feia un programa, a escala nacional, que es deia Salto a la fama i que tenia un gran èxit, per la qual cosa els locutors de Radio Gandia Carmelo Garcia Robledo i a Antonio Conejero decidiren convertir també el Domingo a las 11 en un programa concurs per a cantants novells en el qual, tots els diumenges a eixa hora, la orquestra Michigan amb el mestre Villar al piano, Álvaro Báez al saxo, José Luis Alandete a la trompeta i Pep Vicens a la bateria, acompanyaven a una gent il·lusionada, la qual volia arribar a ser Manolo Escobar, Marisol o el Duo Dinámico. El programa tingué un èxit extraordinari. De tot arreu vingueren solistes, duos i grups musicals que cantaven les cançons de moda. Hi havia diverses seccions: cançó espanyola, melòdica, moderna i també una secció infantil en la qual cantàva Ana Cholvi Anaika, una xiqueta de nou anys, que enlluernava a la gent, que tingué desprès una carrera artística meritòria i que hui està casada i viu a Daimús; actuava també Miguel Valls, la veu que et contesta el telèfon quan crides a l’Ajuntament de Gandia, el qual devia tenir, aleshores, uns deu anys i que cantava un Granada d’Agustín Lara que posava en peu la gent i el tercer xiquet era jo, tenia

105

onze anys i cantava cançons del Duo Dinámico, les quals assajava un dia a la setmana en la pròpia casa del Mestre Villar. En un temps on no hi havia televisió, el programa i els participants arribàrem a tenir molta popularitat en tot l’àmbit on arribaven les ones de Radio Gandia. A mi la gent em parava pel carrer per afalagar-me o en feia fàstic obligant-me a cantar alguna cançó enmig del banquet d’una comunió. El Domingo, a las 11 tingué tanta repercussió que, fins i tot, es va formar una companya artística que omplí de gom a gom tots els locals on anàrem (Denia, Benissa Oliva, Vilallonga) d’un públic que volia conèixer, personalment, aquells grups musicals, duos, cantants de musica espanyola i moderna i els xiquets de la ràdio. En el programa començà la seua carrera artística Camilo Sesto, tal com ell mateix ha contat en diverses entrevistes. Com a concurs que era, s’havia de triar el guanyador mitjançant una votació popular dirigida a Radio Gandia i després, prop de l’estiu, es va celebrar una final, cara al públic i amb jurat, a la Terraza Alameda, aquell cine d’estiu que hi havia al final del Passeig. Respecte a aquella votació, jo mateixa duia el cap de setmana a les oficines de la radio la bossa amb totes les paperetes que els alumnes de les Escoles Pies havíem fet, en temps de classe, davant la desesperació dels rectors. I vaig guanyar amb un nombre de vots que, aleshores, triplicava el dels habitants de Gandia.

L’empremta de l’Alquerieta

Les noticies de la radio Recorde haver escoltat, assegut amb els meus pares en la saleta d’estar, les noticies impactants de l’època: la riuada de Valencia del 1957, la mort de Marylin Monroe, la crisi dels míssils a Cuba (ma mare estava convalescent, recentment operada), l’assassinat del president Kennedy, la mort del papa Joan XXIII, la irrupció dels Beatles (els discos del quals sonaven a totes hores), la marxa sobre Washington de Martin Luther King i el començament de la guerra de Vietnam. Notícies de la ràdio.

José María García Poc després, la televisió ferí de mort la radio. Són els anys del meu batxillerat i recorde vagament les veus de Sebastián Denia i de Rosita Orquín. Jo, com tothom al nostre país, em faig televident. Durant el dia acudisc a les classes lectives i a les pràctiques a l’Hospital Clínic, durant tota vesprada estudie en la biblioteca de la Facultat, però les nits eren sagrades per a mi, desprès de sopar, veia la televisió en l’única cadena que hi podies veure i és davant d’aquesta on jo seguisc els esdeveniments de la història de tots

106

L’empremta de l’Alquerieta

aquells anys, en els quals el món canviaria tant. Aleshores jo havia perdut el meu interés per la ràdio, perquè em destorbava tenir-la engegada mentre estudiava. José María García seria durant molts anys l’amo de la nit amb el seu programa Hora 25, el qual mantenia desvetllats milers de joves estudiants i de morros a un bon grapat de matrimonis. A mi José María García, les poques vegades que el vaig escoltar, em queia malament per la seua prepotència i fatxenderia. El vaig conèixer personalment quan, els del meu curs, el vam convidar a fer una conferencia a l’Aula Magna de la Facultat de Medicina per a recaptar fons pel viatge de fi de carrera. La gran sala, amb capacitat per a centenars de persones, s’ompli de gom a gom i eixa nit, tot i que ell va ser igual de prepotent que sempre, em vaig adonar allí qui era José María García al nostre país. L’expectació fou inenarrable. L’èxit de l’iniciativa, gran. La recaptació supose que important, no ho recorde. Ell no cobrà rés, perquè aprofitarem que havia vingut a Mestalla a retransmetre un partit de la selecció nacional de futbol.

La meua opinió sobre ell va canviar la nit de 23F del 1981, quan el tinent coronel Tejero amb un grup de guàrdies civils assaltà el Congrés del Diputats a Madrid. Eixa nit, José María García, en compte d’anar a l’emissora de la SER a fer el seu programa, se n’anà directament a una unitat mòbil que tenia desplaçada la cadena enfront del Congrés i va retransmetre, en directe, durant tota la nit, el que estava passant allí, a tot un país commocionat i atemorit. Aquella nit, coneguda com “la nit dels transistors”, es va produir el renaixement de la ràdio a Espanya i ell, José María García, fou, sens dubte, el principal protagonista de les ones.

107

L’empremta de l’Alquerieta

Empremta personal Des de fa moltíssim anys, em desperta, molt prompte, la sintonia de la Cadena SER i escolte les desconnexions de Radio Gandia. Iñaki Gabilondo i Toni Capo foren, fa molts anys, dues veus entranyables en les primeres hores dels meus dies. Els dos m’aproparen la notícia de manera clara, concisa, sense interpretacions personals. Iñaki canvià prou el seu tarannà davant el micròfon, anys després i Antonio deixà la radio òrfena per dedicar-se totalment a l’atenció de sa casa. Jo reconec la meua debilitat per Capó i per aquella manera de contar-nos la vida a través del que sentien i deien els personatges que entrevistava escrivint amb el micròfon el dia a dia de la història de Gandia. Escoltava el senyor Català parlant de futbol. A Varó, de bàsquet. A Miguel Àngel Picornell i al meu estimat Paco Cardona fent-ho de tot tipus d’esport. I Mila Raval i Maria Àngels Palmer eren veus amigues en les ones Des que vaig tornar a Gandia, amb la carrera i l’especialitat acabades la meua presència en els estudis de la ràdio, davant del micròfon ha sigut constant. M’han fet moltes entrevistes personals. En recorde amb afecte les de Rosa Orquín. Rosa tenia la virtut de crear un espai íntim de complicitat que facilitava que la teua ànima es quedara nua i així, sense adonar-te’n, el micròfon la feia arribar impúdicament a milers de persones. He acudit puntual a les demandes que l’actualitat periodística reclamava respecte a les incessants novetats de la meua professió, sobretot respecte al càncer. Com a portaveu i responsable de comunicació

he donat complida referència de tots els esdeveniments de la festa més important de la nostra ciutat. He fet retransmissions en directe amb Toni Capó, amb Paco Sanz i amb tots els altres companys. I parle de companys, perquè em sent identificat amb tots ells. No es poden imaginar com és la gent de l’emissora: la serietat formal de Modesto Ferrer, la dolçor intel·ligent de Marina Vallés, l’energia contagiosa de Puri Naya, l’elegància de Begonya del Prado, la grandesa i amabilitat d’Enrique Bodí, la versalitat de Miguel Àngel Rodríguez i del company Santi Roca, les capacitats del tècnic, José Gorrita, que tot ho fa possible. Són la gent d’esta ràdio que vostès estimen i que tots respectem, els quals em tracten com un d’ells i em fan sentir com en casa perquè des de fa tretze anys col·labore amb Radio Gandia amb un article de opinió setmanal. Ho faig durant un curt espai de temps, uns quatre o cinc mesos, el temps suficient perquè els radiooients no es cansen i jo no perda el interés. Tot va començar quan un dia Paco Sanz, el director de Radio Gandia, em va cridar perquè fera este programa d’opinió setmanal. Toni Capó, columna vertebral d’esta emissora tants anys, li va suggerir el meu nom. Confiaven que el meu tarannà tranquil i assossegat contrarestara els efectes que causaven les cròniques del meu amic i admirat escriptor Jose Miguel Borja. A Paco Sanz l’assetiaven les cridades telefòniques enfadades dels afectats pels comentaris hilarants, irònics o destorbadors de l’article de Borja d’aquella setmana. Crec que volien que jo fora com el poliol o la camamil.la que atemperara estomacs i calmara els cossos.

108

L’empremta de l’Alquerieta

mi. I vaig tirar avant! Aleshores, jo vaig començar com una mena de bomber, sense cap experiència periodística i sense res predeterminat de com devia fer-ho, però hui, passats estos anys, me n’adone que vaig ser, amb les meues cròniques tan personals, un dels pioners del que s’han convertit en els blogs personals que hui pul·lulen per tot arreu, i que començaren a aparèixer als inicis dels anys dos mil. Reflexions, molt personals, sobre tot tipus de temes penjades en les ones perquè qui vulguera les escoltara i les avaluara si volia.

Miren, a mi, la invitació em va fer gràcia. Però no seria jo si no haguera pres, aleshores, un temps per a la reflexió. La primera qüestió que em vaig plantejar fou si jo tenia alguna cosa que dir a l’audiència, un grup de persones tan heterogeni i anònim. Jo estava acostumat a parlar en sales de conferències, també davant d’un micròfon, però cara a cara amb les persones, veient les seues reaccions davant les meues paraules, la qual cosa em permetia repetir o reexplicar si tenia la sensació de no haver-me expressat bé o que la gent no havia entès correctament el que jo pretenia. La proposta suposava un quefer diferent, totalment nou per a

109

L’empremta de l’Alquerieta

Ara que en tinc cinquanta, Glossari impenitent, Políticament incorrecte foren els títols del meu programa els primers anys, però ha sigut en Des de la vorera on jo he sigut més jo. El programa, d’uns tres minuts de duració, se sustentava en una noticia d’actualitat, la qual jo relacionava amb alguna experiència personal per a deixar, finalment, a traves del micròfon un parell de suggeriments o propostes a meditar perquè cadascun triara o fera la seua. Tretze anys! Este és el relat de l’emprenta personal de Radio Gandia en Pasqual Molina i viceversa.

110

L’empremta de l’Alquerieta

Consideracions finals Sols he parlat d’una ràdio, d’una emissora. És la que conec, és en la qual he col·laborat. Però Gandia ha conegut i coneix l’emprenta d’altres emissores, que naveguen pel mar de les ones saforenques per a dur informació, opinió i entreteniment a l’audiència. “Onda Naranja” de la Cadena COPE, és la més important. Miguel Pérez és amic meu, treballàrem junts per les Falles de Gandia quan era Tomàs Femenia el president, en l’àrea de Secretaria

i de Cultura, l’escolte pels matins tots els dies. Conec M. Carmen Berzosa des de fa molts anys i m’ha entrevistat en diverses ocasions, el seu moment davant del micròfon coincideix amb el meu horari en la consulta. Maria Rosario Pelayo, Sayo, recentment jubilada, és amiga meua de la infància i el nostre voler es manté intacte desprès de tants els anys. És una emissora en la qual em sentiria, de segur, com en casa. Ella també produeix una important emprenta en la societat gandiana.

111

L’empremta de l’Alquerieta

Cal considerar també “Onda Cero”, que lidera Rafa Martinez i fa uns anys “Antena 3 Ràdio” va emetre des de Gandia amb Rebeca Diez i Carlos García Sabater. Radios gandianes que deixen empremta diària en la societat de la Safor.

Jornada 03

La tercera jornada va ser la que tractà el tema central d’aquell event. El medi ambient, la natura i les emissions de CO2 com a pilar bàsic de la problemática. Reproduïm ací alguna de les intervencions dels participants..

112

L’empremta de l’Alquerieta

113

L’empremta de l’Alquerieta

TANTES MARS... (*) Enric Ferrer Solivares

A l’hivern, la mar sembla enganyosament en calma. Fins i tot el rostre de plom intenta, al gener, baixar cap a galeries secretes, inconegudes. Galeries on voldríem conéixer els secrets del seu temperament, ancorat entre la tempesta enfurismada i sobtada, que fa estremir el cor més agosarat del navegant; i també la placidesa al bell mig de l’estiu, quan aigua i cel estreteixen amistats que voldríem eternes.

Cadascú té el seu mar, sempre canviant. Ens agrada la mar embolcallada per la boira, com amagant el seu rostre infinit. Tot hi és difús, com massa informe i indefinida, sense fronteres, inestable com la vida. Tot invita, en aquell moment, a la lassitud, a deixar-se portar, al silenci més íntim, a trencar lligams, a creure que tot és possible, a somniar... Novembre del silenci, de la pau, del castell interior, hermètic a la tafaneria aliena.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017”

114

L’empremta de l’Alquerieta

I la mar tímida de les primaveres adolescents, tan sols insinuada per la claror de l’albada, com una lleu promesa d’anunci de felicitat en projecte. Tan sols les flors, a penes tacades de color, fan present l’esperança del fruit. I, de sobte, batecs al cor sense saber d’on ve tanta força encara sens nom.

La mar exultant de l’estiu: càntic nou, melodia del goig, com si ja no tinguérem cap altre futur que l’abraçada inexhaurible, vencedora de tantes obscuritats i dels potents estrats de les rutines quotidianes. Harmonia dels colors més vistents, dels ventijols més suaus, dels focs del migdia, dels saluts cridaners de les gavines...

115

L’empremta de l’Alquerieta

I també l’absència de la mar, que deixa una petjada on es confonen les més misterioses veus interiors amb les rialleres expansions del cor, en un feix indestriable, dura trena impossible de descabdellar...Tantes mars!

UN BOSC FALLER COM A SOLUCIÓ A L’EMPREMTA ECOLÒGICA [LA [NO TANT] DESCABELLADA PROPOSTA DE L’ALQUERIETA I MUSEU]

Jordi G. Miragall – Dani Miret – Pere Huerta

Hui, a una setmana justeta de la planta de les Falles gandianes del 2027, inaugurem aquest Bosc Faller just deu anys després d’haverse llançat la proposta a través d’un dels llibrets de les falles de Gandia. La falla l’Alquerieta i Museu proposà, aquell any, el 2017, la creació d’un bosc faller per tal de contrarrestrar els elevats indexs de polució que generava any rere any la pròpia activitat fallera i, més especialment, les despertades, castells, mascletades i la gran Nit de la Cremà. Estem ací, deu anys després, rodejats d’una mar d’oliveres, al nord de la ciutat , en una de les quatre zones que hui composen aquesta extraordinaria iniciativa del Bosc Faller. L’Ajuntament, totalment convençut aleshores que la idea llançada pagava realment la pena, hagué de comprar molts terrenys i acomplir, després d’haver redactat un estudi minuciós i molt acurat, sobre les espècies vegetals i l’impacte ecològic, i fins i tot l’impacte visual que pogueren ocasionar aquelles actuacions, en el més breu temps possible l’execució del projecte verd de la falla de L’Alquerieta i Museu. Aquest Bosc Faller nasqué sota la proposta inicial anomenada ‘El Bosc de Birnam Faller’, treball que plantejava la repoblació d’amples zones al voltant de Gandia amb milers d’arbres d’espècies autòctones capaces d’absorbir una gran quantitat per de CO2 a l’any. Aquest Bosc Faller s’extén per quatre zones gandianes, al voltant de la

116

ciutat: Ací on estem, la primera, en tots els terrenys que hi ha més amunt de l’avinguda d’Europa, dalt del Parc Joan Fuster, creuat pel camí de l’Alqueria de potes, i el cami Fondo i que arriba fins el club de golf Gandia, per la dreta i el camí que hi ha al costat de l’Alqueria de Just per dalt. La segona part és la que recorre tota la ribera Esquerra del Serpis, la que està més apegada a la ciutat, entre la zona per on passa la carretera N-332 fins a la mateixa entrada del Grau, repoblada amb les espècies pròpies d’un bosc de galería. La tercera de les zones que constitueix el Bosc Faller i que també està repoblada amb l’olivera com a espècie predominant, és l’antiga zona agrícola que hi havia des del final del passeig de les Germanies, junt a Beniopa fins la carretera N-332 i fins els terrenys del Col·legi Los Naranjos si mirem cap el nord. Per últim, la quarta de les zones, que va estar repoblada completament amb carrasques, de la subespècie més nostra: la quercus ilex rotundifolia, que és el tossalet al complet darrere de Beniopa, comprenent les zones del Collado de Papai, la Banyosa, la muntanyeta de Santa Anna i fins a les partides de l’Horteta i de la Finca de Rausell tancant l’espai en direcció al nord.

L’empremta de l’Alquerieta

Es calcula que cada any les 23 falles de Gandia generen una petjada de carboni d’aproximadament 53 tones de gasos que fan malbé l’entorn ecològic i augmenten l’efecte hivernacle I aquesta valoració no és només el resultat de la combustió dels monuments fallers, sinó també dels milers de quilos de pólvora que es cremen en mascletades, despertades, els focs artificials i coets que es llancen durant els quatre dies de festes. Encara que perquè siga completa la mesura d’aquesta petjada de carboni, també hi caldria afegir altres components com el consum elèctric que es produeixen als casals i les revetlles, i també caldria mesurar quin és l’impacte en la confecció, en el transport i en el muntatge de tots els monuments que hi plantem a la nostra ciutat, comptant els majors i els infantils. Sí és cert que molts autors la consideren una xifra una molt inferior si la comparem amb la petjada de carboni que genera tota la ciutat de Gandia al llarg de tot un any, però no per això deixa de ser una quantitat significativa si considerem que es tracta d’una activitat lúdica.

117

Fa molts anys, al 2014, una comissió fallera de València, la Falla de la Plaça d’Hondures, va fer per per primera vegada el càlcul de la petjada de carboni que generaven durant les festes, amb la plausible finalitat de compensar al planeta per les emissions produïdes. La seua iniciativa era posar remei al dany causat plantant un nombre d’arbres suficient per absorbir el CO2 emés a l’atmosfera. El nombre d’arbres, de xops, que ells estimaven èren 1845 per compensar les 2,3 tones d’emissions que generaven. Les dades d’aquesta comissió són els que van permetre realitzar el càlcul aproximat de la petjada de carboni del conjunt de les Falles de Gandia. S’estimava que per aconseguir absorbir mitjançant nous arbres les 53 tones de gasos d’efecte hivernacle generats per les Falles de Gandia, caldria anar-hi plantant anualment entre 40 i 50 arbres, preferentment d’espècies amb alta capacitat d’absorció de CO2 (com per exemple: pollancre, eucaliptus, salze, xop, l’olivera… etc.). En una trentena d’anys aquestos arbres capturarien el CO2 generat per les falles de Gandia. Per tant, segons l’estudi d’aquell moment, l’objectiu era obtenir un petit bosc d’uns 1.500 o 1.800 arbres, amb una superfície mínima de terreny que s’estimava òptima, d’unes 4 hectàrees.

L’empremta de l’Alquerieta

El senyor Orihuel, un polític de Gandia d’aquell moment, llançà en un article molt ben documentat publicat a una revista local, sobre aquesta qüestió de la petjada de carboni fallera, una proposta per al món faller motivant-los a assumir sense problemes aquesta iniciativa de repoblació gradual anual. Recomanà fins i tot que l’integraren en la seua programació. Seria com una segona plantà que es podria realitzar anualment amb tot el cerimonial faller: falleres majors, música, etc., expressant d’aquesta forma una sensibilitat mediambiental que cada dia és més necessària. Plantant, per exemple, pans de terra de pollancre blanc d’uns 50 cm, el cost incloent l’abonament retardat, no superaria els 5 euros per arbre, el que distribuït entre les comissions falleres, suposaria un cost per comissió d’uns 10 euros a l’any. L’Ajuntament podria proporcionar el terreny, i els petits costos ocasionats per la cura del futur bosc podrien ser compartits per l’Ajuntament i la Junta Local Fallera.

El resultat a mig termini seria haver substituït la «petjada de carboni» que generen les falles per una «petjada verda fallera», en forma d’un espai públic boscós, que a més del seu paper d’absorció del CO2, tindria un valor ciutadà intrínsec com lloc d’esplai, apte per al desenvolupament de nombroses activitats a l’aire lliure.

118

L’empremta de l’Alquerieta

Una iniciativa d’aquest tipus no solucionarà per si sola el problema de les excessives emissions de gasos d’efecte hivernacle del planeta, però moltes iniciatives en aquest sentit sí que poden començar a canviar les coses, ajudant a evolucionar cap a un món més sostenible. Seria un error deixar la tasca de la sostenibilitat mediambiental únicament en mans dels governs; és la societat qui ha de prendre la iniciativa i acostumar-se, en la mesura del possible, a compensar els desequilibris que l’activitat humana causa al medi natural.

119

L’empremta de l’Alquerieta

Una petjada de carboni que ha estat revertida en una petjada verda ha sigut una iniciativa realment valenta. Hem demostrat en apenes deu anys, que arromangar-se i treballar de valent en uns altres aspectes no purament festius i de la cultura fallera, també és cosa nostra. I això és el que hem volgut fer: assumir la nosta responsabilitat sobre el medi ambient, marcant un camí que també podrien seguir la resta de la societat gandiana al complet: associacions, empreses, centres d’ensenyament, grups d’amics… L’enhorabona a tota Gandia per aquesta iniciativa mediambental i fallera. Gaudiu doncs, des d’ara endavant, de totes aquelles activitats a l’aire lliure que pugueu organitzar, d’esportives, de culturals, i de tot allò que permeta fer aquesta massa arbòria fallera, que tot just, ara fa deu anys, començà a moure’s.

120

L’empremta de l’Alquerieta

Jornada 04

A la quarta de les jornades s’hi plantejaren temes artístics i culturals. I es presentà una xicoteta exposició de fotografia preparada per a l’ocasió per membres de la delegació. Vos deixem algunes de les ponències..

121

L’empremta de l’Alquerieta

OLOR DE L’ART 3 (*) Josep Basset L’art és com l’olor que amollen els cossos i que sense tindre la necessitat de servir per res, ens arriba a l’ànima i l’omplen amb el goig del seu fosc secret. jb291213

CLAR I VIDÈNCIA A l’art no s’ha de fer cap força per entendre’l però sí, tindre molta cura per conèixer-lo i acudir sempre que es puga a escodrinyarlo per tot arreu d’allà on siga. Si s’arribés un dia en què l’art es fes entendre, crec que perdria l’interès i deixaria de ser el que és. No es pot comprendre la creació què porta endinsat el misteri. Perquè l’art en si, ja és misteriós i l’interrogant emocional quan no es deixa veure, .... es pot entendre?. Eixa sort trobada quan l’acompanya, li dóna debades una gràcia que fa impressionar la mirada sense caldre fer-li cap pregunta. Passa, com quan una cosa apareix de sobte i ens fa sentir calfreds sense voler-ho, estarrufant la pell de gallina.

De l’art es pot explicar la tècnica. També comentar el seu procés i per quan comença la necessitat de recerca i dir fins i tot, per on s’apareix la visió principal que’l fa moure. Desxifrar però el seu enllaç final, sempre serà el punt enigmàtic d’un centre de confluències, d’on naixeran les diverses maneres de mirar-lo. D’ací llavors, es podran obrir cap a altres mirades, un ventall direccional on cadascun que’l mirarà, veurà el que l’emoció, aversió o el no-res d’aleshores, li desperten l’ànima.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017”

122

L’empremta de l’Alquerieta

La globalització, ha mort la idiosincràsia o l’estil de mirar la vida que hi havia arrelat en cada indret del món. Això encara avui no passa amb el parlar de les distintes llengües, però sí, amb la música, la literatura, l’art en general.... perquè les diferents corrents que ara mateix viatgen per les xarxes digitals, fan que tothom estiga contaminat tan visualment com d’oïda, per tota mena d’informació que rebem o cerquem diàriament. I també perquè avui, poques alimares artístiques existeixen, que guien les corrents plàstiques més transgressores. El que ara mateix es crea ací, està fent-se a l’altra banda del món amb molt poca diferència de caràcter. Ara bé, l’art local emprant l’herència acadèmica o formes d’avantguardes ja passades, reflecteixen algunes vegades quan es mostren, històries antigues o modernes d’ací. I això, és bo i molt positiu culturalment, perquè amb elles, es vesteixen els espais públics o privats i conviden llavors als passejants a despertar la mirada.

L’art doncs, d’una manera general ni ara ni mai, no ha sigut una fàbrica de fer sabates, ni tampoc un forn de coure pa diari per vendre’l al poble. Pocs artistes hi han hagut en la història que hagen fet fortunes. Però sí s’han enriquit així mateix amb satisfaccions interiors, que’ls han fet créixer l’esperit creatiu, espitjant-los amb força anímica, a testar al poble les seues obres més gaudides o patides en vida. Una majoria incògnita però, ho passarà malvivint i patint per allò que esperen i mai no els arriba. Pense que parlar d’art és perillós, per tindre el risc d’endinsar-te per uns caminals confosos que no aplegues a conèixer n’hi menys encara mai saber d’on venen. I dit açò, crec que tots aquells que han pogut fer-ne d’allò que altres l’anomenen art, ha sigut i continua sent un pou trobat d’energia neta, que abasteix unes vides errants que viatgen per un món enrarit on molts mai no arriben a entendre’ls.

123

Fer harmonia a partir de coses inútils, ha sigut un joc infantil practicat al llarg de la història. I gràcies això i el fet de poder viure aquests moments únics amb la creació, alguns, han tingut la sort d’arribar a descobrir llacs de silenci, on una pau dissimulada de tant en tant els visita, pren seient sense dir res, mira i, algunes vegades es queda segellada a uns pocs objectes esdevinguts fèrtils o tanmateix, a uns altres trencats escandalosament inservibles, que tothora saluden el silenci a l’ombra de les parets i fent-ho també d’en peu prenent la llum vigilant del sol i la lluna, mentre de tant en tant, van mostrant amagat un somriure inexplicable.

L’empremta de l’Alquerieta

UNS MOTS SOBRE L’EFÍMER Pere Huerta

Els teus ulls, despullats de llàgrimes, a les portes del temps, em contaren una antiga història, perduda en la vella i fràgil desmemòria, sobre la falsa bellesa eterna de la joventut. Els teus ulls, presoners del temps, cercaven transcendir moments ancorats en el passat, ja passat, i passat per sempre, revestits de glòria passatgera en blanc i negre desllavassat. He volgut sentir les teues històries des de sempre, si és que el Sempre ha sigut mai alguna cosa. I he sabut pels teus ulls dels teus dies, de la teua gent, dels teus temors, dels teus amors, d’allò que sempre és a dintre teu, i sempre fou a dins de tu. Per ells ho he sabut. Pels teus ulls travessant delerosos boscos inabastables d’instants efímers. Pels teus ulls i per les teues mans, que han acaronat amb saviesa els moments que ens acompanyaven, per ells, únicament per ells i sempre per ells he sabut de tu. I he copsat també, la teua bellesa, esquiva, furtiva, efímera. Senzilla. La teua força afeblida, passada, oblidada. Tu. Sempre. Abans. Ara. Tu. He sabut de tu i de la teua bellesa íntima, desapareguent ben a prop dels límits d’aquelles fotografies antigues que ja, gairebé sense veu, encara ens vol contar com el passat és ja passat i arrossega per sempre el color de l’oblit.

124

L’empremta de l’Alquerieta

EL PASSAT PASSAT Xavi Arbona i Pere Huerta

Pels teus ulls i per les teues mans, que han acaronat amb saviesa els moments que ens acompanyaven, per ells, únicament per ells i sempre per ells he sabut de tu. I he copsat també, la teua bellesa, esquiva, furtiva, efímera. Senzilla.

126

L’empremta de l’Alquerieta

127

L’empremta de l’Alquerieta

128

L’empremta de l’Alquerieta

129

L’empremta de l’Alquerieta

130

L’empremta de l’Alquerieta

131

L’empremta de l’Alquerieta

LA Ç TRENCADA (*) Joan Tur A pesar de la bufanda de llana gruixuda, la caputxa al voltant del cap i l’abric de forro polar està gelat com un poll. El termòmetre marca un grau. Han passat dues hores i, de tant concentrat com està amb la feina, ni ha advertit que té les cuixes adormides per romandre en una posició incòmoda. No està acostumat a resar, sinó potser haguera suportat millor la genuflexió. Tan sols el baf als vidres, provocat pel seu alé excitat, l’ha obligat a parar. No s’hi veu. Aleshores, s’incorpora i se n’adona que ja no és un xiquet i que els seus ossos estan malmesos. Està cruixit. No és massa esportista. No gens en veritat i ara ho lamenta, però només per un segon. Es treu les ulleres i les enfronta al vent per a comprovar si amb el contrast de temperatura els vidres recuperen la transparència. Sacseja la bufanda que porta enrotllada al coll com una serp i allibera la boca. La respiració calenta xocant amb la llana i l’aire gèlid han provocat el vapor que li esborrona la mirada. L’esforç de treballar en pena i la sensació que està davant un descobriment important li han accelerat les pulsacions. Un suor fred li recorre el cos sota les 3 o 4 capes de roba. Sent una esgarrifança en forma de petita descàrrega elèctrica per la seua pell. Es posa les ulleres i reprèn la feina amb afany. No hi ha temps a perdre. Acosta l’estoig. Deixà meticulosament al seu lloc el paletí, amb el que ha aïllat de terra l’objecte, i agafa el pinzell de pèl de bou que reserva per a ocasions especials. I és que el nostre investigador veu moltes pel·lícules i, com els personatges ficticis, té un estri favorit per

si arribava un dia com aquest. Amb suavitat i molt de tacte inicia el procés de neteja. Aplica tota la seua destresa a la punta de l’objecte que ja s’aboca a través del terra humit. Contratemps inesperat. El seu pinzell per a ocasions especials està fent-se malbé. Necessita una ferramenta més contundent. S’oblida del seu caràcter d’artista i s’hi posa pragmàtic. N’agafa un de pèl artificial, de niló. Hi torna. Està sol i de moment prefereix no avisar els companys que treballen escampats en un àrea enorme. A la vista queda ja una part de les restes. Augmenta l’excitació però encara no és eufòria. Tal i com imaginava per la informació prèvia facilitada pel georadar es tracta d’una estructura de pedra. Res millor per a mantindre la empremta d’una civilització que deixar els vestigis en un material sòlid. Només així sabem com d’important és el missatge. Mentre continua, amb cura de cirurgià, retirant la terra de l’objecte que sembla totalment intacte, recorda que aquest va ser un poble que vivia en perill perpetu d’extinció. Això, precisament, li donava la força. Durant molt de temps van resistir la ferocitat dels caçadors que actuaven amb total impunitat. Volien eliminar-los. Però n’eren cabuts i mantenien amb tossudesa allò que els havia estat atorgat per haver tingut la sort o pel caprici d’haver nascut allà. Amb el pas del temps, alguns detalls transmetien la impressió que els caçadors furtius donaven una treva, que ara l’espècie estava protegida.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017”

132

L’empremta de l’Alquerieta

La relaxació i la pèrdua de l’estat constant d’alerta es van ensenyorir dels individus. Una combinació letal per a la supervivència en un entorn hostil. S’hi feien lleis, se’n regulava l’ús. Tot anava com s’esperava. Inclús, en actes públics i en dies determinats, alguns aprofitats es feien passar per un d’ells. Però contràriament al que es podia pensar, atenent als canvis introduïts en l’hàbitat, l’espècie no recuperava el nombre d’individus. En ocasions, els efectes de l’acció humana són massa profunds per a poder recuperar un ecosistema malgrat que es gire el rumb.

Ja ningú l’usava. Primer, havia deixat d’escoltar-se a les cases. Després, ni tan sols valia per a contar anècdotes i finalment es va convertir en una llengua morta. Uns quants individus havien lluitat per a mantindre-la però era tard. La seua empremta lingüística ja era història. Els mitjans de comunicació feia temps que no en parlaven, de fet quasi mai ho havien fet. Els llibres eren més bé escassos i amb una repercussió encara menor. Els erudits treballaven a destall per mantindre la flama però se n’oblidaven moltes vegades d’encendre el foc. I finalment, els pares i mares, que havien tingut cura sempre de la foguera van deixar d’alimentar-la.

133

L’empremta de l’Alquerieta

L’arqueòleg va tornar del seu capficament per a alliberar la peça de pedra del soterrament i l’oblit. Era una Ç trencada. Una lletra que no s’usava en cap dels idiomes que controlava, ni en anglès, ni en xinés, òbviament, ni en castellà, la seua llengua materna. Va intentar recordar alguna de les paraules que coneixia de l’idioma extingit que portara Ç trencada. FOC!. No! aquesta anava amb C.

Jornada 05

Ací vos en deixem també un recull de les intervencions que tingueren lloc a la cinquena jornada. Aquella jornada va estar dedicada a la llengua i la literatura. Aquestes van les ponències més aplaudides

134

L’empremta de l’Alquerieta

135

L’empremta de l’Alquerieta

UNA KOINÉ PERILLOSA (*) Juli Capilla

“No he cambiado de tierra, / Porque no es posible a quien su lengua une”. Heus ací uns versos eloqüents del poeta Luis Cernuda, expressats amargament en el seu exili a Anglaterra, durant el franquisme. Potser el poeta haguera volgut desvincular-se per complet de la seua pàtria, dissortat país per qui sentia llavors, en aquells moments d’ostracisme castrant, una desafecció manifesta. I, tanmateix, li va ser del tot impossible desmarcar-se’n, pel vincle que hi sentia, per un amor gairebé incondicional teixit a força de paraules, les del seu castellà pulcre i diàfan. Tal era la unió entre esperit i paraula, entre l’home i la parla. No és l’únic cas d’escriptor ibèric que es va aferrar, la passada centúria, a les paraules de la seua llengua per manifestar una adhesió patriòtica incondicional. Vicent Andrés Estellés, sense anar més lluny, va fer palesa la seua estima per la llengua del seu poble: “Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle XX”. Celso Emilio Ferreiro ho expressava en el seu gallec ancestral: “Lingoa proletaria do meu pobo / eu fáloa porque sí, porque me gosta / porque me peta e quero e dame a gaña”. I Fernando Pessoa, el més internacional dels poetes portuguesos de tots els temps, va dir, lacònicament, en una ocasió: “A minha pàtria é a lingua portuguesa”.

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2017”

136

L’empremta de l’Alquerieta

Però aquesta afecció per la llengua pròpia, aquesta proximitat de caràcter afectiu o sentimental que en fa, de l’idioma nostre, un estendard irrenunciable, sembla que cada vegada és més feble o, si més no, presenta escletxes evidents; al segle XXI, si més no. I no em referisc tant a la indiferència –en el millor dels casos– o a l’hostilitat –en el pitjor– que alguns valencians mostren envers la llengua pròpia, sinó al pragmatisme asèptic que professa i practica alguna gent en la societat actual: n’hi ha qui parla als fills en anglès, sense pertànyer a la corona britànica ni a cap de les nacions de la Commonwealth. No és broma. Ho he comprovat al carrer, a Dénia i a Gandia, per exemple, i us puc assegurar que, per la dicció –i si m’ho permeteu també, per l’aparença– no pareixien britànics. Em sorprèn aquesta pràctica; minoritària encara, sí, però preocupant –almenys al meu modest parer. No tinc la força moral per a jutjar aquesta gent tan peculiar. I no sóc qui per a dir-li a ningú en quina llengua han de parlar als fills. Però m’espanta aquesta pràctica lingüística que desproveeix la llengua de tot allò que la caracteritza més enllà del codi merament lingüístic i en fa un instrument de comunicació estricta, sense matisos, sense cap tipus d’arrelament amb el medi circumdant, tallant de soca-rel, valga la redundància, qualsevol lligam amb els avantpassats, amb el llegat cultural que tota llengua atresora. O és que no es perd res amb aquest canvi pragmàtic? I què hi guanyem? L’adaptació a les exigències del mercat n’és el més obvi, dels “avantatges”. Els individus que inhalen l’anglès directament dels seus pares no anglesos parlaran fluidament aquest idioma i, per tant, podran integrar-se més fàcilment en l’esquifit àmbit laboral. Però, realment, és necessària aquesta pràctica? Els qui es crien en la llengua materna dels pares, no podrien ser tan competents en anglès com els que ho fan directament en aquest idioma?

137

Parle únicament d’una competència comunicativa. No crec que calga una immersió tan exigent com artificiosa per ser solvent en anglès. Hi ha mil maneres d’aprendre’l. Ara més que mai. Perquè és omnipresent: a Internet, al cinema, a la publicitat, pertot arreu. Sincerament, em fa l’efecte que amb aquesta pràctica perdrem més d’un llençol pel camí. Puc entendre la necessitat que hi ha ara d’una koiné que ens permet una comunicació amb les persones de qualsevol part del món. Més encara, és del tot aconsellable i necessària, aquesta adquisició, la de l’anglès. També la d’altres llengües no seria baldera. Ens hem parat a pensar per què no ens interessem tant com amb l’anglès per la resta de llengües del món? Els idiomes enriqueixen. Ens fan més humans, més tolerants, més permeables a la diferència. Clar i ras: no estic en contra de l’anglès, en absolut. Però fer-ne un objectiu primordial, substitutiu i anorreador de la llengua pròpia, em sembla una barbaritat; un empobriment imperdonable. Tota tria és ideològica, per bé que no tothom tria conscientment. Molta gent es deixa arrossegar per les inèrcies socials, les modes, els prejudicis que imposen els poderosos. Potser estem assistint, sense adonar-nos-en, a un procés lent de colonització cultural que passa per l’adquisició d’uns hàbits quotidians –sobretot d’oci– que afavoreixen la puixança econòmica dels que la promouen, i que implica també l’assumpció com a pròpia de la llengua dels amos. La diversitat lingüística és una riquesa que no podem balafiar alegrement o inconscient, com si no tinguera importància, com si fóra sobrera, aquesta varietat, com si la llengua fóra únicament un vehicle de comunicació immediata, com si fórem autòmats, els usuaris hipnòtics d’una llengua asèptica: inodora, incolora i insípida.

L’empremta de l’Alquerieta

EL VICENT ANDRÉS ESTELLÉS QUE VAIG CONÉIXER Josep Tarrassó Pellicer

Els darrers dies dágost, anant pel passeig del nostre poble, em vaig trobar, en diversos llocs, cartellets amb preciosos poemes dÉstellés. Quina gran sorpresa! És el millor reconeixement que li podem fer tant al poeta de Burjassot com a la nostra cultura, que ben necessitats estan de gestos de valoració i déstima. Accions així eren impensables anys arrere, ací a Vilallonga: gràcies a propostes tan senzilles com aquestes, es demostra que anem creixent en autoestima com a poble i que tenim memòria i consciència col.lectiva. Moltes gràcies a les persones que han tingut aquesta idea tan admirable. De ben segur que aquesta iniciativa és fruit de que lány 2013 ha estat declarat “Lány Estellés”, en homenatge i record al nostre poeta, que ens va deixar el 27 de març de 1993, fa ara 20 anys. Són nombroses les activitats que séstan promovent des dássociacions, centres dénsenyament i societat civil dárreu del País Valencià per tal de difondre la seua obra literària i fer memòria del seu compromís amb la nostra llengua. Indubtablement Estellés és el poeta més estimat pels valencians.

138

Us relate seguidament la meua vivència personal de com vaig conéixer Vicent Andrés Estellés. Va ser a març de 1972, uns pocs mesos després d´haver iniciat els meus estudis a la Facultat de Lletres de València. Tot va començar a les darreries de 1971. Un bon dia vaig escoltar un programa a ràdio Popular de València titolat “Els dimarts València”: cada dimarts, al voltant de les quatre de la vesparada i abans de “Cada canción, un recuerdo”, Estellés feia aquest programeta dápenes cinc minuts de durada on tractava temes referits a la literatura i llengua del nostre àmbit lingüístic. La veu i la forma déxpressar-se el nostre poeta em van captivar de tal manera que no vaig deixar déscoltar setmanalment “Els dimarts València”.

L’empremta de l’Alquerieta

Aqueix va ser el meu primer contacte amb la cultura en la meua pròpia llengua; en certa manera podriem dir que a partir dáquell programa ràdiofònic i de les paraules dÉstellés em vaig enamorar de la meua llengua i del meu País. Una llengua i un País que desconeixíem tota la gent de la meua generació, perquè dáixò mai seńs havia parlat a léscola. En el meu cas, fins aquell moment, tota la cultura que havia conegut (en els estudis, lectures personals i als mitjans de comunicació), havien estat en castellà. En valèncià sols havia llegit alguna revista de GORG, impulsada per Enric Valor, entre altres, i que havia arribat a les meues mans per mig de Pep Gomis.

Aquest grat descobriment que va ser “Els dimarts València”, em va empényer a adquirir lectures en la meua llengua i gaudir amb elles. Puc dir que la meua primera lectura en valencià va ser precísament “El llibre de meravelles” del mateix Estellés, que vaig trobar quasi de casualitat en una de les meues primeres visites a l´antiga llibreria Tres i Quatre, al carrer Pérez Bayer.

139

L’empremta de l’Alquerieta

Després de la lectura del “Llibre de meravelles”, poemari que em sorprengué per la seua senzillesa i humanitat , li vaig escriure una carta a Estellés expressant-li la meua admiració. Aquest escrit, fet en castellà -doncs no dominava encara la meua pròpia llengua-, el vaig portar personalment a ràdio Popular per a que li´l feren arribar al poeta. Setmanes després em vaig assabentar de que el nostre escriptor havia de fer un recital de poesia a un Col·legi Major de

Vaig anar seguint el programa d’Estellés a la ràdio així com les seues col.alboracions en el diari “Las Provincias”, del qual el poeta n´era redactor en cap. En aquest diari Estellés tenia un espai titolat “Bon dia” on, amb el pseudònim de ROC, mitjant uns versets rimats, reflexionava sobre temes quotidians i sense massa transcendència. De vegades el nostre autor hi publicava algun article sobre temes literaris i culturals, però molt de tard en tard.

140

L’empremta de l’Alquerieta

València. A últim hora el recital es suspengué degut a que aqueix mateix dia -era el 8 de març,- es casà la major de les nétes de Franco; aquest esdeveniment i el treball dÉstellés com a redactor de “Las Províncias” va fer que que sájornara lésmentat recital per a més endavant.

Arran dáquest fet, aqueix mateix dia, vaig decidir anar a visitar el nostre poeta a la seu del diari on treballava, que aleshores es trobava al passeig de lÁlbereda. Estellés mátengué molt cordialment i, de forma emocionadísima, em donà les gràcies per léscrit enviat a ràdio Popular. A partir dáhí es succeiren altres visites amistoses al poeta; normalment era al diari on solia visitar-lo… Ja a léstiu, léscriptor em suggerí donar classes als seus fills, Vicent i Carmina, que aleshores tenien tretze i dotze anys respectivament. El fet dánar a sa casa em possibilità una coneixença més profunda del poeta i de la seua familia i uns majors lligams amistosos. La casa dÉstellés era plena de llibres, amuntonats per tot arreu. En converses mantingudes amb el poeta, em manifestà la seua estima pels nostres clàssics i per diversos autors valencians contemporanis, i mostrava una gran admiració per Salvador Espriu, Bertomeu Rosselló Pòrcel i Gabriel Ferrater, entre molts altres.

141

Haig de dir que per aqueixos anys – final de la dictadura i començament de la transició- el nostre poeta rebé el reconeixement de milers de valencians: recorde que en una ocasió vaig coincidir a casa Estellés amb Eliseu Climent, coordinador dún homenatge que se li anava a retre al poeta al teatre Principal de València. En el meu camí personal de descoberta de la llengua, vindrien poc a poc més lectures: la revista mensual GORG- desapareguda el 1972 per ordre governativa, tot i que seguiria publicant-se per un temps en forma de quadernets- , les visites a la llibreria Concret –amb seu a València i a Gandia-, la gramàtica de Carles Salvador, “Nosaltres els valencians”, de Fuster, “Millorem el llenguatge” dÉnric Valor”… És també en aqueix moment que vaig conéixer, i visitar en diverses ocasions, el nostre benvolgut cronista local Josep Mascarell i Gosp… En el curs 1973-74 em vaig inscrure als cursos de formació de professorat de valencià que promovia lÍCE de la Universitat de València, i vaig tindre la sort de tindre com a professor a léscolapi Enric Ferrer Solivares, persona molt oberta i altament qualificada.

L’empremta de l’Alquerieta

El 20 de novembre de 1975 morí Franco. José Ombuena, director de “Las Províncias” aleshores, inicià des dáquest periòdic la seua campanya personal contra el “catalanisme” i que prompte secundà el diari en peça. És ben segur que Estellés ho degué passar molt mal com a redactor del diari, deixant aquesta responsabilitat. Ja fora de “Las Províncias”, Estellés tingué un major compromís amb la llengua i cultura del País Valencià, escrivint i ordenant la seua obra i participant dúna forma més activa en actes públics. En els anys de la transició (1975-82), era ben fàcil trobar Estellés, Fuster i Sanchis Guarner, tots tres plegats, en concentracions multitudinàries en defensa de la nostra identitat com a poble. Lány 1977, vaig vindre a treballar ací a la Safor, la meua comarca. Els dos anys anteriors vaig tindre la gran sort d´haver pogut treballat com a professor de valencià en una cooperativa dénsenyament, a Catarroja -era un moment en què el valencià no era encara obligatori, però léxperiència va ser molt gratificant per a mi i per a aquells adolescents: mai m´he trobat alumnat més motivat i receptiu, em rebien a classe aplaudint-me i és que per a la majoria délls i elles mai havien tingut oportunitat dáprendre la llengua pròpia-. A partir de la meua estada a la Safor, els encontres amb Vicent Andrés Estellés -ho he de reconéixer així-, foren ja molt més escassos. No obstant, la seua poesia i les vivències que us acabe de contar es mantenen per a mi inesborrables.

142

L’empremta de l’Alquerieta

OBRES RECENTS RECOMANABLES SOBRE EL POETA DE BURJASSOT - “Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés”, Ed. Bromera. A càrrec de Juli Capilla (a més de la selecció de poemes, conté una bona introducció sobre la vida i lóbra dÉstellés). -“El llibre de meravelles”, de V. A. Estellés. Ed. Tres i Quatre. -“69 poemes dámor“, de V. A. Estellés”, Ed. del Bullent. -“Línventari clement de Gandia”, V. A. Estellés. Edicions 96. -“Animal de records (Memòries)”, de V. A. Estellés. Ed. Bromera. (Vivències del poeta i periodista, des de la seua infantesa fins una “forçada” jubilació). -”La vida contada a un nen del veïnat”, Andana Edicions. (antologia preparada per Juli Capilla, pensada per al públic més jove).

143

L’empremta de l’Alquerieta

DES DEL MEU BALCÓ Pepe Fuster

El meu carrer va ser durant molt temps el meu espai més vital... únic pont entre el meu món i la resta de la humanitat propera a la meua vida. Al principi, només arribava a ella aguaitant-me a un dels dos balcons de l’habitació dels meus pares... balcons alts, d’un segon pis dels d’abans, amb barrots forjats i fins, i taulells menuts. Eren balcons amb molt poc espai per a estar dret, encara que suficient per veure des d’allà, escodrinyar, entreveure i tafanejar tot el que transcorria dos pisos més avall... la resta del món. El balcó va ser el meu nexe diari amb el món d’aquests primers anys... molts dels meus primers records sorgeixen d’aquest improvisat observatori des del qual atrapava la vida a l’exterior. Un balcó esbiaixat i meitat carcerari, des del qual podia albirar l’alt campanar de la nostra Seu, sempre inamovible a la meua esquerra; el dibuixava, imaginava el cos de la gran campana, ja que només el seu repicar testimoniava la seua existència, realitzava intents per comptar quantes voltes donava el seu penell, aquest gall impertèrrit que no descansava i, quan ja em cansava d’investigar-ho tot, llançava la meua observació més avall... cap al moviment vital que cada dia estimulava el carrer; d’esquerra a dreta, veient a la gent utilitzar les seues voreres com a lloc de trobada, parada obligatòria i barret imprevisible... aleshores, els meus ulls buscaven xifrar el nombre d’estudiants, noies en aquests anys, que entraven i sortien del Col·legi de les Carmelites...

144

L’empremta de l’Alquerieta

Recolzat al balcó, mirava, aguaitava, les primers estones de carrer... balcó que era com la meua gènesi; però va ser en la nostra escala, en els seus replans i en els seus estratègics graons, on es va formar el meu incipient món oníric... així, entre el balcó i l’empinada escala vam anar creixent; tres habitacions i un ampli menjador completaven la nostra jungla de joc, senderes íntimes per les que discorrien les nostres correries i només les seues parets van ser testimoni de la nostra tremenda fantasia. En aquest espai vaig descobrir, embadalit, les cançons de ma mare... la seua bonica veu enllaçava qualsevol sarsuela; se les sabia totes: la Revoltosa, los Gavilanes, la Revetlla de la Coloma, Bohemios i la cançó de l’oblit; Doña Francisquita, Gegants i Capgrossos, la del Manojo de Rosas, Luisa Fernanda i molts etcèteres més que ens sorprenien... perquè s’enrecordava de totes, i quan no, arrencava amb les cançons de la Piquer, qualsevol d’elles... a mi m’entusiasmava “Ulls Verds”, però a ma mare, era la” Maredeueta “la que li atorgava l’expressió més trist que jo coneixia, fent-la plorar; “perquè deia que era el més sagrat que podia ocórrer”. El seu cantar despertava els matins de cada cap de setmana; trasbalsant habitació rere habitació, i nosaltres fèiem pròpies aquestes estones en què no pensàvem créixer... en els quals preferíem quedar atrapats entre els llençols i només imaginàvem com construir una nova aventura a la qual incorporar les seues cançons com a simfonia musical de fons... aquest era el nostre somni.

145

Mentre recorríem la balconada i la nostra escala, encara sense televisor, vaig descobrir com el somni de les ones que emetia el nostre petit transistor, obria una nova escletxa per la qual llançar la meua ment; ocorria en els capvespres de cada dia, el seu so secular actuava com xiulet d’avís o toc militar, captivant a tota la família, a l’hivern, i per no ser temps de carrer i vorada, buscàvem el nostre bon escalfar sota la buidada faldilla de la llitera ; allà esperava el braser redemptor, alguns parells de mitjons i mitges en la seua perifèria i, de tant en tant, castanyes de l’amic “Fetafosques”... eren vesprades de ràdio que substituïen la nostra baixada al carrer... i a tota la resta.

L’empremta de l’Alquerieta

La ràdio em va abduir... llavors i anys més tard, quan vaig treballar en el seu entorn i va passar a ser una part important del meu imaginari professional; però en aquests primers anys, assegut a la taula del brasser familiar, escoltava i fixava els meus ulls en el seu dial fins que aconseguia evadir-me al meu món de fantasia, esperant, potser, el prodigi de veure aparèixer a qualsevol dels seus protagonistes imaginaris, encara que de vegades no era així; quan l’estona de ràdio familiar, només era patrimoni dels més grans i el meu germà i jo lliscàvem fins a les escales, o camí de la nostra habitació, per la meua banda, rumiava ja viatges fantàstics entre les pàgines dels primers llibres que començaven a sacsejar les meues mans, la meua ment.

I un dia va ocórrer... aquest dia Walt Disney va entrar a les nostres vides; algú li va regalar al meu germà, a punt de celebrar la seua primera comunió, tres enormes toms de la col·lecció de pel·lícules de fantasia de Walt Disney, els tres primers, acolorides historietes, rèplica fidel de les pel·lícules que podíem haver vist al cinema... així que tot el que apareixia en les seues vinyetes, era tan de veritat com les seqüències de les pel·lícules que havíem vist a la pantalla dels nostres cinemes, cada diumenge... a l’Escola Pia, el meu favorit, o al Fantasio, amb els meus pares, al Pi, arribat el bon temps, o més tard, quan les veia a la petita pantalla del televisor de l’Escolania del Palau fins que vam poder estrenar televisor propi, però en blanc i negre.

-Mamà són com els de les pel·lícules...! Els mateixos personatges de Walt Disney... Bambi, Dumbo, l’ànec Donald. Pinotxo, Mickey Mouse i Ventafocs ... - va dir ma mare - I jo puc llegir-los també? - Vaig preguntar, sense deixar de mirar fixament al meu germà, destinatari real d’aquell preciós regal...

Als meus deu anys es van anar emmagatzemant lectures i noves lectures dels tres enormes llibres del món Disney; seus toms van marcar la meua vida en un abans i un després ... a partir d’ací van arribar els còmics; imatges i dibuixos que traslladaven la meua imaginació als mons dels grans herois de l’època; el Capitán Trueno, el Jabato, Roberto Alcazar i Pedrín, Hazañas Bélicas, el Guerrero del Antifaz... l’aventura estava començant... i les grans caixes de còmics on els guardava va significar la meua primera biblioteca.

146

L’empremta de l’Alquerieta

En aquells dies, la meua vida transcorria entre el meu carrer i el Palau: la seua escolania, les estones de la barata dels còmics repetits, les correries al barri, les baixades al riu Serpis, els cruels i aspres partits de futbol en el “campet”, meitat hort , meitat camp de mines (pels pedrots), proper al pont de ferro, i sobretot, coincidint amb el temps canicular, els estiuejos al xalet amb els meus tios i la meua àvia, d’esquena al Ranxo Gran, limitant amb la cafeteria “weekend”, d’on m’exiliava, voluntàriament, al refugi construït sota l’espessor de la morera que senyorejava el seu jardí... allà mantenia el meu ritual de les vesprades, embastant lectures que duraven fins al capvespre estival, lectures que s’allargaven fins a escoltar el clam sensat de la meua àvia Marina. Totes les vesprades repetia el mateix ritual; la meua particular mar de mars on la meua ment s’endinsava, tènuement, entre pàgines de lletres i imatges, veia personatges amb llampades de trellat que em cridaven... Us ho jure! Amb ells gosava crear la meua pròpia república de fantasia i bigarrada solitud... únicament els llibres sabien requerir l’ús dòcil de la meua imaginació, per això buscava les mateixes hores d’evasió, concertava similars estones de lectura... vesprada rere vesprada... que es componien de llargs i silenciosos moments on mai em sentia, només existia; navegava entre frases i paràgrafs, sense notar-me, discorrent com la sang discorre sense que es note el seu passejar pel mapa de les nostres venes, jo ho feia pàgina rere pàgina, a tomba oberta, sobre un món amagat sota tapes i entre lletres, anestesiat de temps, convalescent de fantasia... només percebia que aquest temps era especial, irrepetible, i que era capaç d’absorbir el meu temps d’adolescent... Beneïda troballa... i així em va anar; primer, Jules Verne, Stevenson, Blynton, del primer, L’illa misteriosa, Vint mil llegües

147

de viatge submarí, La volta al món en vuitanta dies, Els fills del capità Grant, Viatge al centre de la terra... etc., del segon, seua emocionant illa del tresor, mentre que Enid Blynton va acostar encara més el valor de l’aventura, tota imaginària; amb els Cinc Magnífics feia realitat la meua fantasia, tractava d’emular les seues historietes... encara que mai van arribar a ocórrer d’eixa manera. Van ser els meus primers contactes amb el món escrit, vivint la seua fantasia entre pàgines, alimentant al meu propi Saturn, sense misericòrdia, incapaç de saciar la seua voracitat per la lectura... havia desencadenat una part del meu posterior imaginari, l’altra part; va ser submergir-me en el món cinematogràfic, com els nedadors d’apnea, i perdrem entre les seues escenes i la música de les seues bandes, assaborint fins als rètols finals... Déu meu... que no acabe!, mentre tenia agafat el plaer que la meua imaginació escampava... i jo lluitava per no tornar a la meua realitat. El meu primer llibre del cor va ser “La cabanya de l’oncle Tom” i la pel·lícula basada sobre ell, va ser el primer gran pel·lículò de la meua vida... Tots dos entorns van marcar el meu transcórrer existencial... encara hi són... lectures que continuen dosificant buits possibles del meu llarg i encantat imaginari... immersions que transcorren en el cel·luloide, de vegades, tan real com la vida que percep assenyalar com a autèntica... “Dona’m la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant”. JOAN SALVAT-PAPASSEI” L’empremta de l’Alquerieta

Jornada 06

I per finalitzar, la darrera de les jornades es centrà principalment en les falles, en la seua riquesa cultural, i en el seu impressionant valor com a patrimoni immaterial de la Humanitat. Vos en reproduïm algunes intervencions. Aquella jornada la tancà l’Alcaldessa de la ciutat en aquell moment, fent-nos partíceps de les seues reflexions.

149

L’empremta de l’Alquerieta

EL PASSAT ÉS PASSAT Jesús Ignasi Moragues Que et demanen que escrigues una xicoteta reflexió sobre com eren les falles d’abans i que les compares amb les d’ara, tot i fent un clar incís en que no et quedes sols amb els materials que empren ara els artistes, sinó que parles d’elles en quant a la festa en sí mateix, només vol dir una cosa i és: que estàs fentte major. Sempre em quedarà la possibilitat de pensar que han vist en mi a un faller amb un cert criteri, més o menys valuós segons a qui li ho preguntes, és clar, o que cregueren que la meua opinió poguera tindre un cert crèdit dins del món de les falles gandianes. Però això, no m’ho han dit. Ja ho aclarirem.

Deixant de banda aquesta mitja broma amb la què he volgut començar el meu escrit, crec convenient centrar aquesta reflexió, aquest retorn al passat (no tan llunyà, que no sóc tan major, eh!) més que en la festa, en les persones. I concretament en eixos fallers i falleres dels que diuen “de tota la vida” i que encara participen activament en les seues comissions o en la Junta Local i inclús desenvolupen (en algun cas,

acaparen) càrrecs importants. Hi ha qui són dignes d’admiració, perquè és molt lloable com segueixen dedicant-li gran part del seu temps i de la seua energia, moguts tan sols per l’amor a la seua comissió. Tenen tot el meu respecte. Però no estava referint-me a estes grans persones, no. Més bé parlava d’aquells que enarboren la bandera de l’immobilisme i lluiten amb totes les seues forces per impedir qualsevol canvi, per

150

L’empremta de l’Alquerieta

xicotet que siga, amb l’únic argument que tenen, a saber: -“Perquè tota la vida s’ha fet així”-. I s’ancoren a eixa llei no escrita en cap estatut i de cap manera podrà ferlos canviar de parer, així estigues debatent amb ells fins altes hores de la nit o, el que sol ser massa habitual, fins que s’alcen de la taula soltant un crit, una maledicció o el clàssic -“Feu el que us done la gana!”-

També són prou freqüents en ells les al·lusions a la joventut, però curiosament, sempre o quasi sempre amb un to despectiu. Que si només pensen en divertir-se (les falles no són per a això?); que no volen fer-ne un brot; que si es giten a les tantes de la nit i pel matí els costa alçar-se; que si són molt sorollosos... El millor de tot és que després escoltes algunes famoses “batalletes” de quan eren joves i es barallen sobre quina quadrilla era la que bevia i menjava més de totes o quina passava més nits en blanc. Tots n’han fet de bones de joves i ho saben.

151

Les falles les vivim de manera diferent segons l’edat que tinguem. Com vas fent-te major i la vitalitat va minvant, les gaudeixes més durant el dia. Assaboreixes un bon esmorzar després de la despertà; fas una volteta amb la teua comissió; vas a l’acte de la vesprada i, per finalitzar, sopes en el casal i a dormir. La nit, per als joves. Així que, vivim les falles amb harmonia perquè, com la vida, només són quatre dies. No tinguem por de canviar tot allò que siga necessari o convenient i molt menys, ens oposem per sistema a qualsevol variació que es puga proposar. Tot és vàlid si la intenció és millorar aquest meravellós patrimoni que tenim els fallers i les falleres.

L’empremta de l’Alquerieta

REREVERA Vicent Lloret

No podia sojornar més aquell moment. Les branques despullades del lledoner li deien, sense paraules, que la tardor havia arribat i amb ella tot l’enfilall de records que s’esfilagarsaven a sa memòria. Intentava d’esllavissar-los al no-res, a qualsevol indret amagat del seu cap on no pogués entrar el record però no, allí eren. Com la fotografia d’en Felip al dalt de la còmoda fent un trompe l’oeil a la torre tombant de Pisa. Quin viatge, aquell, també a la tardor! Pareix ser que la casualitat o la causalitat s’havien confabulat per arraconar els més bells instants de sa vida a l’estació més soferta de totes, aquella que fa aferrar-se la natura a la vida per lluitar contra el vent i no ser dessagnada al terra. Intentà de palpar, maldestra, el calaix per traure unes arracades que li regalà sa mare. Eren les mateixes que li ornaven les orelles quan es féu la fotografia de noces i una setmana després enviudà. Aquells set dies foren suficient per engendrar-la, ja que sempre pensà que ella fou el record que li deixà son pare abans de partir cap a Paterna per afusellar-lo el bàndol Nacional. Com sa mare li deia, “ets el més bell comiat”. No foren fàcils, aquells anys. Després vindria en Felip i seria capaç de florir el més gelat hivern que guaria el seu cor però fins eixe moment eren molts els instants de plany que li furtaren la son com lladre fugisser.

152

L’empremta de l’Alquerieta

naftalina eren testimonis de la soledat. De ben segur que fou n’Elvira qui entrà per posar les flors al bell mig de la taula. Ella era l’única que tenia clau de ca sa mare. Un nus li esquerdava l’estómac. No volia sortir d’eixa casa vestida de fallera. Des que fou reina mai no tornà a viure aquelles sensacions. Sa mare morí, la deixà sense un comiat. Una malaltia li rossegà l’anima mentre ella, ocupada en banalitats, no fou capaç d’anticipar-se. Barna era l’únic lloc on podia fugir, allí vivia en Felip. Però car, era una fugida i fugir és de covards, i fins i tot en Felip la deixà quan aquella tarda de tardor plujosa el cotxe relliscà barranc avall i per sempre s’apagà la seua veu. Tota sola, eixe era el sentiment que aixoplugava sa ànima.

Un grapat de flors marcien a un pitxer que, plegat a un tarja, li desitjaven el millor per a eixe dia en què tornaria a desfilar com a regina fallera i commemoraria l’aniversari de la comissió que la féu reina als dinou anys. Havia arribat de Barna a la matinada i la casa de sa mare lluïa intacta, com si el temps no hagués passat, fins i tot l’orenga reposava a la cuina esperant la sacsada d’una mà que mai no tornaria. La pols, com la boira, s’havia escampat per totes les andròmines que atapeïen els mobles del saló. Fotografies velles, glaçades, que mostraven la letargia de qui allí reflectien en tonalitats blanquinoses i negres s’inclinaven cap a la finestra, cap al sol, per recercar una mica la vida. Corcó per tots els costats i un aixovar indemne amb flaire a

153

L’empremta de l’Alquerieta

Hagués pogut dir no a la invitació de la falla. Era fàcil, té la seua vida a Barna. Un treball, una casa i un armari ple a vessar de roba, perfums i quincalles innecessàries, però ningú que li digués bon dia a cada rompent d’alba. Tal vegada, per això, amb un arravatament penedit, contestà que sí a eixir a la presentació. Seria l’única forma d’escoltar el seu nom en llavis aliens. Es posà al damunt el vestit que encara li venia. Era una seda espolinada, treballada a cada fil que entreteixia dues flors naixents que es trobaven amb un manoll que s’obria a un fons blanc. Aquests estampats mai no passaven de moda així que no tenia por a fer el ridícul en un món tan xafarder com és el faller. El cabell ja el tenia perfectament pentinat, amb un monyo. Havia decidir deixar a banda les dues ensaïmades mallorquines que sempre li feien sagnar les orelles. No necessita ningú per vestir-la. En realitat, no necessitava ningú per a viure ja que s’havia acostumat a dur a terme la seua existència sola, sense cap mà que l’ajudés. Posar-se un vestit de fallera era fàcil en comparació a passar la Nit de Nadal amb l’única companyia d’un Moët & Chandon car, però amarg per no tindre ningú amb qui brindar.

La banda de música s’anticipà a replegar-la. Quan sortí de casa cap rostre n’era, de conegut. Havien passat molts anys i la decepció, mesclada amb la melangia d’escoltar el pasdoble, li amarà tot l’esperit. Delicadament i fràgil s’agafà al braç del seu acompanyant. “No em coneixes?” Li digué subtilment.

154

L’empremta de l’Alquerieta

Recordava eixa veu temprada, melosa... “Ets en Josep, veritat?”. Poques vegades s’havia acordat d’en Josep en aquesta vida. Per ell es féu fallera, fou el seu primer nuvi. Un amor adolescent, eteri, baladí... Un amor de mans plegades pel passeig i sessions de cinema amb mirades còmplices. En Josep se’n anà a viure a Ciutadella i amb el temps mai no va saber res d’ell. Al principi s’escrivien cartes, munts de cartes. Llargues notes de prosa poètica embafosa atapeïda de sinònims altisonants que poc a poc es convertí en un silenci absent que mai més no tornà a veure la fosa de la bústia. La presentació passà, i rere d’ella el sopar, i després les hores que s’estiraven com els fulls d’un diari íntim. Es contaren tot, una vida amarga, desgraciada. Pareixia ser obra del fatus que, amb aquell festeig innocent, volgué marcar-los amb una vida d’absències. Ella no oblidà en Felip, i ell no oblidà na María, però eren vius i no tenien ningú a casa esperant-los. Aquella nit fou el retrobament d’un flama que, como una falla, poc a poc anà prenent caliu per esdevindre cendra que fes renàixer aquella joventut, aquells instant que també tingueren lloc a la tardor i, de llavors ençà volgueren, tots dos, anomenar-la rerevera...

155

L’empremta de l’Alquerieta

FALLERA DE COR Diana Morant

Des de ben menudeta, he sigut fallera, però fallera de cor. Les matinades per anar a la mascletà amb la brusa, el mocador i els masclets. El ritu de ficar-me el vestit amb molta cura i a poc a poc, amb una preciosa indumentària que mai deixa de meravellarme, i les nits de sopar d’entrepà i música al casal. Són sols algunes de les estampes que romandran per sempre en la meua memòria. Les profundes petjades que deixa esta festa en l’ànima sols es poden entendre si pertanys a les Falles, si t’involucres amb força, si les estimes. Si, com jo, ets faller o fallera de cor.

Les Falles, igual que un municipi qualsevol, engloben diferents realitats socials. Hi ha gent més humil i més poderosa. Però, igual que tots són ciutadans, tots poden ser fallers, independentment dels recursos econòmics. Sé perfectament el que dic. Recorde que, quan érem xicotetes, ni jo ni la meua germana mai hem tingut un vestit de fallera propi. Sempre ens arreglaven els de la meua cosina o els de les filles del company de treball de mon pare per a poder eixir als passacarrers i gaudir de la festa.

La festa de Sant Josep m’ha acompanyat sempre en el viatge de la meua vida i l’he viscuda amb la intensitat que m’ha permés el moment en què em trobava. Des de més major, vaig tindre l’oportunitat de viure les Falles des de la seua cúpula: la Junta Local Fallera. Una experiència molt gratificant, amb la qual vaig aprendre com és el seu funcionament intern. Uns anys després i des que sóc Alcaldessa de Gandia, mire les Falles des de l’horitzó que em faltava: des d’un Ajuntament que les recolza i les abraça, perquè sap que la ciutat no seria la mateixa sense elles. Elles són cultura, tradició, economia, un eix vertebrador de la societat.

156

L’empremta de l’Alquerieta

I ara que hem obtés el reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, encara més. Les Falles, per fi, són de tot el món. Són l’expressió d’un poble i un relat de vivències entre generacions. Per això, este distintiu se’ns presenta com una oportunitat, així que anem tots junts, a partir d’ara, a fer més grandiosa, si cap, la nostra tradició, que de pares a fills, hem sabut cuidar i estimar. Anem a tindre en compte la universalitat d’este guardó també

per assolir unes Falles sense ostentacions, iguals per a tots, sense discriminacions, perquè allò que importa no és la quantitat de diners que ens hem gastat en un vestit o en unes arracades d’or sinó la il·lusió per mantenir viva la festa més nostra. Una vegada més, les Falles han deixat una empremta, però esta vegada, en la història de la humanitat. En les nostres mans està aprofitar-ho i llegarho a la nostra memòria com a poble.

Fotografia de Pere Huerta

El problema, per tant, sorgeix quan les Falles es perceben com un luxe, com alguna cosa inassolible. I hem d’entendre que ni la ciutat està per a luxes i les Falles no haurien de concebre’s com a tal. Perquè les Falles no són ni per a uns pocs ni d’alguns pocs, són de tots.

157

L’empremta de l’Alquerieta

EMPREMTES, LLAVORS I EINES TECNOLÒGIQUES Carlos Cabrera

Pot ser per efecte de les lleis d’atracció, quan les empremtes de la cremá de la Nostra Falla 2016 “Somnis de Màgia” encara eren al carrer, un original llibre de cinema1 va fer que jo pensara en falles2. Hui en dia, quan tenim curiositat per un tema, “Internet” pot ajudar-nos en les nostres investigacions primerenques. Al voltant de falles i cinema, tot el món està més o menys d’acord en que tenim reportatges centenaris i actuals, però no hi ha una pel·lícula icònica que tinga com a referéncia central les falles i aquestes espiguen tractades adequadament3.

Més personalment tots i totes tenim, segurament, fotos i pel·licules que ens recorden la emprempta de les falles a les nostres vides i, tornant al llibre al que faig referència, podem llegir… ”lo que hace el cine (cal pensar falla o llibret) es evocar los modelos narrativos anteriores con una puesta en escena que provoca que una determinada historia resulte nueva, fresca, recién inventada, y sugiera una manera contemporánea de entender una trama ya evocada en algunas de las mejores obras del pasado4”. Nosaltres portem més de cent anys fent això i ARA SOM PATRIMONI. Cal donar-li A AQUEST ESDEVENIMENT, un espai TECNOLÒGIC cooperatiu, accesible i de referència. Eixa ha de ser la nostra empremta a la era tecnològica, una llavor de futur.

{1} “Balló, J. Pérez, X, LA SEMILLA INMORTAL, ANAGRAMA, BARCELONA, ed. 7ª, noviembre 2014. (Gràcies Joshua) {2} El món de les falles està prenyat de cinema. Son molts el recursos en ambes dues direccions i com ve assenyala Pere Huerta a este respecte, a les falles la divisiò d’espais son “escenes” {3} Entre altres, cal llegir el article de Miquel Labastida, del 17/03//2014, “LAS FALLAS NO PASAN EL CASTING” a LAS PROVINCIAS. {4} Podeu trobar la cita a la pàgina 11 del llibre referenciat.

158

L’empremta de l’Alquerieta

Com els de Fuente Obejuna, tots a una, NOSALTRES ELS VALENCIANS, tots a una veu, COM A L’HIMNE, estem obligats a demanar a la administració que prenga la iniciativa de llogar un domini, crear una web i mantindre-la. En el nostre cas no hi ha problema en “qui li posa el cascavell al gat” . Tots a una, penjem el projecte al gat /administració. Aquesta, deu ser la que ens representa a tots, la Generalitat, i ella deu demanar el soport de les altres administracions, nacional i europea. Eixe suport ha de ser econòmic, pero s’ha d’anar molt més enllà.

Esten parlant de una eïna poderosa que des d’aquest any arreplegue tot al voltant de la festa be siga en continguts accesibles en la mateixa eina o mitjançant enllaços. Aquesta ferramenta deu ser inclusiva, accesible i oberta. Cal tindre un equip multiprofessional que la porte endavant. Hem d’aconseguir que tot el món que tinga relació en la festa vullga estar representat a la eïna tecnològica (possem per cas “FALLES PATRIMONI OFICIAL WEB”). Aquesta representació pot ser mitjançant la cesió de imatges o qualsevol altre aspecte. PENSE en una eina trencaclosques, amb una visió de conjunt i espai per a totes les peces. Entitats com l’Universitat o la Asociació de Estudis Fallers, els guardons, la conexió amb altres festes, monuments: ninots, arguments, artistes fallers, mùsica, foc i artificis, indumentària, pentinats i joies, ecología, museus, l’economia i turisme, llibrets: cultura i literatura, reportatges, fotos, televisions, personalitats, solidaritat… i tantes altres peces que de segur jo desconec i tú, amable lectora, amable lector, ja tens al cap.

Aconseguir que la sana competència entre falles, sectors i families feren d’aquest un projecte competent, seria, COM A POPULARMENT PODEM SENTIR AL CARRER, “XE… DE CINE”. Endavant.

159

L’empremta de l’Alquerieta

QUATRE DIES DE FALLES (*) Juli Capilla

“La plantà”

“La festa”

El vent fa trontollar ertes figures, semblants atònits, ninots extràvics que estrafan la realitat erràtica: clau de volta crítica, xafarderia ignota, contrapés higiènic i purificador.

L’exaltació de la disbauxa: una silueta que es desfà -i, tanmateix, serva dempeus, “la Ben Plantada”-, que es vincla, que s’esvaeix i alhora se n’enyora: de l’ara, de l’ahir, de l’endemà de cendra.

(*)“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2017”

160

L’empremta de l’Alquerieta

“La cremà” El temps crepita, entre guspires de robí, pedres precioses de colors llampants que esdevenen tió, pur socarrim minvant, dolç carbó d’un avenir incert: peremptòria existència, petita mort efímera -la pira, la falla, la foguerad’on s’enlaira la tija, d’on reviscola l’ànsia -i fa estremir la mort de l’aigua dins de l’aigua, del viure dins del viure en la tempesta postrera, definitiva, estentòria, del foc.

L’ofrena Oferiment catàrtic, esclat de joia, reverència òrfica, fe cega i pagana alhora, pelegrinatge floral, verge o ninot folrat de primavera, equinocci o prometença vital, natura o renaixença, il.lusió definitòria.

161

L’empremta de l’Alquerieta

Epíleg

El dia a dia ens fa anar massa de pressa i massa a la nostra. La festa fallera, tan gran en tots i cadascun dels seus aspectes, ens empeny a gaudir-la a cada moment i això ens fa estar d’esquenes a la problemática mediambiental que hi genera, per no serne conscients. La propia festa de les falles ha de prendre part i acceptar que moltes de les seues activitats causen un impacte ecològic seriós i que hauren de prendre seient i, amb calma però sense detindre’s, acotar el problema de la petjada ecològica, de l’empremta ecològica, amb intel.ligència i determinació.

Aquest xicotet joc, aquest virtual viatge simbòlic que vos hem propostat amb el Bosc de Bírnam Faller, per nosaltres significa una petita conversa de café al voltant d’un motiu real i actual de preocupació que no pot per si mateixa anar més enllà. Lògicament no tenim els mitjans ni podem o podríem engegar la tasca escaient per conscienciar a la gent, als fallers i a l’administració a donar una passa ferma, sense retorn, pel que fa a posar-s’hi i començar a intentar apaivagar, si més no, l’empremta ecològica fallera.

162

L’empremta de l’Alquerieta

Açò nostre ha estat un joc. No és ací el lloc per estudis seriosos, ni per postures guerreres per tal de conscienciar o exigir… senzillament ha estat un joc, sobre una qüestió que sí ens ha fet reflexionar a la Delegació del llibret i que, tant de bo, a través d’alguna germaneta petita de la Fortuna o la mateixa deessa Fortuna si cal, o possiblement amb alguna extravagància dels deus ecològics de l’olimp, poguera començar a caminar cap a la solució, cap a un intent de solució almenys, de la petjada ecològica que provoquen les falles.

Coneix a les Reines Mantenidores

163

Lâ&#x20AC;&#x2122;empremta de lâ&#x20AC;&#x2122;Alquerieta

Carla Llopis Mengual

164

L’empremta de l’Alquerieta

Maria José Chover Miret

165

L’empremta de l’Alquerieta

Mireia López Hernández

166

L’empremta de l’Alquerieta

Maria Santamaria Aparisi

167

Lâ&#x20AC;&#x2122;empremta de lâ&#x20AC;&#x2122;Alquerieta

Marta Ferrer Catalá 168

L’empremta de l’Alquerieta

Gracia Llorca Sanchis

169

L’empremta de l’Alquerieta

MANTENIDORA INFANTIL

170

L’empremta de l’Alquerieta

MANTENIDORES 171

L’empremta de l’Alquerieta

Col·laboradors

172

L’empremta de l’Alquerieta