Llibret Falla Alqueria Nova by Publimania Gandia

Pintats Nou Realisme

Edició: A.C. Falla Parc Alqueria Nova Direcció i coordinació: Sergio Caba Portada: Fotografía: Salva Gregori. Estilisme: Alexandra. Model: Maite Gil Poesies: Esther Pérez Explicació monumets: Vicent Lloret Col·laboradors Literaris: Vera Pérez, Suso Monrabal, Vicent Lloret, Àngela Camarena, Marc Gomar, Lola García, J. F. Cadenas, Rosa Sabater, Alberto Moratal, Pere Huerta, Joan Francesc Peris, Noelia Mata, Gonzalo Acosta, Jesús García, Juanjo Reig, Jose Lozano, Jesús Moragues, Miguel Pérez, J. M. Prieto, Arturo Torró, Mayte Fernández, Llorens Bustos, Mireia Polo, Óscar López, Tono Lloret. Fotografies Oficials Reines: Salva Gregori Fotografies Articles Textures: Pere Huerta Correcció lingüística: Lorena Borja Maquetació i Impressió: Publimania Gandia Depòsit Legal: V-165-2012

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. Este llibret participa en el Premi Climent Mata que s’inclou en els premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Mocador que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de poesia satírica, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres La Falla Parc Alqueria Nova, no s’identiﬁca necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

Sumari Index Sumari President Presidenta d’honor Falleres Majors 2016 Reina de la Falla Reina del Foc Reina de la Festa Reina de la Poesia Reina de l’Art President Infantil Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Infantil Reina de l’Art Infantil President de la Mini Falla Reina de la Mini Falla Fillolets Mascotes

2 3 4 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24 26 28 30 31 32 33

Mantenidors Mantenidora Infantil Executiva Vocals Vocals Infantils Esbós Falla Explicació Falla Esbós Falla Infantil Explicació Falla Infantil Pintats - Nou Realisme 1.- Nou Realisme 2.- Icones 3.- Colors 4.- Formes 5.- Textures 6.- Relats Curts “MicroRealisme” 7.- Corrents

34 35 36 38 39 40 41 70 71 81 83 107 129 135 141 157 169

Col·laboradors

174

President Jose Antonio Lozano Huerta Benvolguts amics, de nou un any més em dirigisc a vosaltres com a President d’esta comissió. Una comissió que creix i es fa gran i al seu torn enorgullix a tots els que pertanyem a ella. En este llibre que per a mi és un motiu d’orgull i que any rere any intentem millorar-ho perquè quede reflectida en la història de la nostra comissió el valor que li donem a la tradició valenciana i a la cultura de la festa fallera. S’acosten les falles, arriba la recta final, el moment d’eixa gran festa, de traure al carrer nostra identitat, de fer-nos sentir, de demostrar la gran família fallera que som i com no de gaudir del treball i l’esforç de tot un any. Un any més la falla Parc Alqueria Nova es tornarà a vestir amb les seues millors gales per a donar la benvinguda a la festa més universal que tenim els valencians, les falles. Des d’aci vull reconèixer la tasca de la meua executiva per a qui tan sols tinc paraules dágraïment i com no als meus, als nostres fallers que sempre , malgrat les adversitats, intentem superar-nos perquè si hi ha alguna cosa que ens caracteritza a nosaltres és la lluita i lésforç que fem per a traure la nostra festa en davant, sou grans, molt grans… Al nostres veïns, col·laboradors i amics donar-vos les gràcies per la vostra ajuda i convidar-vos a que gaudiu amb nosaltres dels pròxims dies, que s’apropeu al llar, a la carpa, a gaudir de les festes josefines ja que tots junts formem esta comissió i fem possible esta festa. Una forta abraçada per a tots vosaltres i bones festes!!

Presidenta d’Honor Liduvina Gil Climent Em plau tornar a dirigir-me a tots vosaltres, com a presidenta de la Junta de Districte Roís de Corella, i vull agrair-vos que compteu amb mi per a aquesta salutació. Puc aﬁrmar amb rotunditat, perquè així m’haureu sentit dir-ho, que el barri Roís de Corella no seria el que és sense la participació de les falles del barri i, especialment, la de la AC Falla Parc Alqueria Nova. Any rere any, vosaltres feu que el barri es mostre obert, populós, extravertit i fester, en carrers que acullen a tots per igual. Sou vosaltres els qui, amb esforç i dedicació, ompliu els carrers de llum i color, amb els vostres monuments i amb la màgia de la vostra música. Eixe és l’autèntic caràcter faller, el que fa esclatar la pólvora, la indumentària, la gastronomia i cada un dels actes que organitzeu, que fan esta festa irrepetible i que quedarà dins del cor i la memòria de tots aquells que s’acosten a visitar-nos. Vull aproﬁtar per felicitar les reines de la Falla, perquè aquest és el vostre any, en què podré gaudir del vostre somriure i també de les vostres llàgrimes en cremar la falla, però estic segura que cada moment serà irrepetible. Gràcies per fer-me partícip de la vostra festa i per posar-la al servei de totes i tots. I, per a tots i totes, el meu desig: disfruteu de la festa! Liduvina Gil Climent Tinenta d’Alcaldia. Presidenta de la Junta de Districte Roís de Corella

Falleres Majors de Gandia Raquel Díaz Camarena Lluna García Fernández

Com els pintors més importants, al començar una obra d’art, els fallers de nostra ciutat les seues muses han triat, sent vosaltres, Lluna i Raquel les elegides d’aquest any. El vostre semblant, dolç i angelical, és resum de la dona valenciana. Són eixos ulls, vius i brillants, L’espurna que encén nostre festa, i és el vostre somriure, tímid i expressiu, el millor reﬂex de la bellesa gandiana. I, a l’igual que el pintor se sent emocionat i eufòric, al contemplar la seua obra ﬁnalitzada, així també se sentiran els fallers de Gandia, veient com viviu amb intensitat, aquest somni fet realitat.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

Reina de la Falla Maria Masip Bertó

Us presentem l’obra estrella de nostra col·lecció d’art. Pintura realitzada amb tota l’estima i dedicació. Elaborada amb les millors aquarel·les, els millors llenços. La musa de nostre pintor, ha estat mimada des del bressol com a gran fallera. Model amb el més sincer sentiment faller. Sols amb mirar-la ens transmet la llum de la mascletada, el soroll de l’albada, ens impregna de l’expressió més valenciana. Leonardo Da Vinci va dir: “...de les coses que fan bella a una persona, és sobretot el rostre el que fa que la gent es pare a mirar-la, més que els ornaments preciosos...”. Que millor deﬁnició que aquesta per a poder parlar del semblant d’una bona fallera com eres tu, Maria. A l’igual que la Gioconda, la teua mirada intrigant, mescla de conquesta, seducció i bondat, a tots els fallers ens ha captivat, i eixe somriure que irradia vida, felicitat i misteri ens ha encisat. Eres musa enamorada de la festa fallera, elegància valenciana que amb orgull representarà a nostra comissió enguany.

Reina del Foc Jessica Pellicer Vercher

Igual que en l’obra “Dona amb ombrel·la”, en aquesta obra de l’impressionisme Claude Monet ha plasmat en el seu llenç la llum, la llum que nostra model porta en el seu cor, llum de flama, d’un foc majestuós que encén la seua vida fallera. La model flota vestida amb les seues millors gales valencianes, flota radiant en la transparent lluminositat del moment. Monet ha sabut fer pictòricament accessible la representació d’aquesta bona fallera, transmetent amb cada pinzellada l’esperit faller que manté viu el cor dels fallers de nostra comissió i renova les seues il·lusions per a seguir sempre avant. Eres tu Jessica la model elegida enguany per la comissió per a fer viu un element tant essencial en nostra festa com és el foc.

Reina de la Festa Esther Ortiz Gómez

En aquesta obra l’artista Joan Miró ha volgut reﬂectir de la millor manera possible tots els matisos del personatge representat, la dona valenciana. Al igual que en l’obra “Ballarina espanyola”, nostra musa elegida destaca nítidament sobre el fons elegit. El pintor ha volgut estudiar i reproduir amb ﬁdelitat les millors gales de valenciana, els adorns, vestits i pentinats característics de nostra festa. I ho ha aconseguit pintant a nostra ambaixadora de la festa. Dona elegant, que amb la seua dolça frescor es l’encarregada de dur al carrer la música, el soroll de la dolçaina, del tabalet i les notes de la millor albada. Eres tu Esther la que convertirà la festa en alegria, l’encarregada de fer arribar al cor de nostra comissió la màgia de nostra festa.

Reina de la Poesia Andrea Ramos Pérez

En nostra col·lecció d’obres d’art contem amb una pintura del renaixement italià realitzada pel gran Botticelli. Aquesta obra ens recorda “El naixement de Venus”. L’artista dibuixa en les seues línies el contorn perfecte d’una fallera. Aquesta ﬁgura representa el naixement de la dona valenciana, el naixement de l’amor per una festa, per una tradició viscuda des de xicoteta, l’aparició de la bellesa sobre terres gandianes. En mirar el seu posat, ens demostra una elegància especial, que du als millors poetes a escriure versos plens de sentiments i, en admirar els seus ulls, somiadors i tímids, ens ompli de tendresa, i ens transporta a viure plenament de la llum, el soroll i l’encant de nostra festa. Eres tu Andrea nostra poetessa d’enguany, el millor vers de nostra comissió.

Reina de l’Art Maria Ferrando Gilabert

Per a realitzar aquest retrat, un gran artista podríem tindre en comte. Es tractaria de Rafael, gran pintor i creador de les Madonnes. Ell va aconseguir que les seues composicions estigueren plenes de frescor i bellesa. De segur que tu Maria series una de les seues muses. Ell aconseguiria, amb senzilles pinzellades, plenes de llum i color, reﬂectir la teua joventut, el teu semblant amable i sempre somrient. Seria capaç de plasmar l’art d’una jove fallera que sent amb intensitat l’esperit faller. Una fallera somiadora, plena d’emocions i de l’art que tota bona valenciana du en la sang. Els teus ulls expressius ens anuncien l’emoció viscuda enguany i ens avisen de com el teu cor batega amb força en sentir els primers olors i sorolls tan característics de nostra festa.

President Infantil Héctor Ferrer Llorca

Volguda comissió, Des d’aquesta pàgina del nostre llibret, vull agrair a tots la conﬁança que heu depositat en mi, anomenant-me president infantil. Per a mi, és tot un honor representar als xiquets i xiquetes d’esta, la nostra comissió. Vull animar a tots els xiquets i xiquetes del barri, fallerets i fallleretes que vinguen a tots els actes que organitza la nostra comissió, no us podeu perdre res, perquè ens ho anem a passar molt bé i als majors també us convide a que ens acompanyeu i disfruteu amb nosaltres: els xiquets. Tots sou ben rebuts. També és per a mi un honor acompanyar per Tota Gandia a Eva i com no gaudir de la companyia de les nostres reines, fallerets i falleretes; de segur que tots Junts ens ho passarem molt bé aquest any. Tan sols em queda desitjar-vos el millor per a aquestes festes falleres, i que brolle la festa, alegria i satisfacció. Visquen les falles! Visca la Falla Parc Alqueria Nova!

Reina de la Falla Infantil Eva Lucio Pérez

Els millors pintors voldrien que tu Eva fores la seua musa infantil, doncs el teu semblant dolç i somrient ompli d’emoció a tot el que a tu t’admira. Eres la princesa d’una historia que es fa viva sols amb mirar-te. És Velázquez l’artista que no dubtaria en pintar-te recreant el quadre de “Les Menines”. A l’igual que en aquesta gran obra, nostra pintura estaria centrada en una delicada i encantadora infanta, en tu, Eva. Fallera de soca i arrel, corre per les teus venes sang fallera, sang que bull en sentir la música, els coets, la rialla del fallers. Eres la nina escollida enguany per a representar els xiquets de nostra comissió, l’encarregada d’omplir d’il·lusió els seus corets, mostrar-los l’amor tan intens que sents per les falles, i recordar-los que la rialla i la diversió són els elements fonamentals per a gaudir de tan grandiosa festa.

Reina del Foc Infantil Alba Ramón Borja

Kandinsky és l’artista de l’art abstracte. Gaudia dels colors, les formes i amb senzilles pinzellades aconseguia fer vibrar l’esperit del ser humà. Ell convidava a mirar les seues obres amb ulls lliures, amb sentiment. Per això, admireu la model elegida sense presa, mirant com els colors elegits per l’artista plasmen no sols la ﬁgura perfecta d’una fallereta, sinó també el seu esperit faller. Però, emocionem-nos amb aquesta obra mirant més endins de la model, de tu Alba, mirant el teu coret de fallera ple de llum i soroll, de passió, passió per una festa que ha format part de la teua vida des del bressol. Eres enguany l’espurna que encendrà la passió i la il·lusió per les falles en els xiquets, la ﬂama sempre viva de nostra comissió.

Reina de la Festa Infantil Zulein Moreno Torres

El pintor Gustav Klimt en la seua obra “Mada primavesi” ha aconseguit elaborar una imatge que podem comparar amb la pintura de Zulein. A l’igual que nostre artista, hem aconseguit plasmar la delicadesa del seu rostre, un rostre tendre i misteriós, i també una postura que combina una capritxosa candidesa amb una expressió jovial que dóna vida a l’obra. Els colors càlids i suaus fan destacar la silueta de nostra fallereta. Una fallereta viva, festera, que pareix que estiga en moviment. És la manera que l’artista té de plasmar el seu caràcter obert i viu. És Zulein l’encarregada de representar nostra festa, una festa que es caracteritza per la ﬂama, la música, el soroll, l’alegria, la il·lusió, que de segur duràs ja marcat en el teu jove coret faller.

Reina de l’Art Infantil Leire Mahiques Pérez

L’obra de Picasso “Xiquet amb paloma”, ens mostra la tendresa i suavitat del xiquet pintat. En nostra obra tenim la sort de veure també reflectida, no sols eixa tendresa, sinó també la mirada innocent de nostra xiqueta. Una fallereta que comença el seu recorregut faller. L’artista intenta, a través de formes esquemàtiques i tons suaus, donar importància als trets de nostra reineta, uns ulls brillants que il·luminen nostra festa, un somriure tímid, una careta alegre que reflecteix l’art que comença a florir en el seu cor i una gràcia valenciana que de segur serà l’enveja del fallers de Gandia. Tu, Leire, viuràs enguany un somni fet realitat, ser reina de nostra comissió.

President de la Mini Falla Alejandro Ramón Borja

Goya en les seues obres va pintar futurs ducs i personatges de rellevància en la vida espanyola, i és per això que de segur plasmaria, amb la dolçor dels seus pinzells, a nostre president de la mini falla. Ell és el present, però també el futur. Fill de reina, du per la sang l’esperit més intens de nostra festa. Goya representaria, l’alegria i tendresa que Alejandro transmet amb la seua innocència, amb el seu picar somriure i la seua mirada expressiva. Amb la seua curta edat, el sentiment faller ja ha fet niu al seu cor infantil i, amb la seua naturalitat i simpatia, ha arribat al coret de tots els fallers de l’Alqueria.

Reina de la Mini Falla Mireia Sanfelix Martínez

Nostra reina de la mini falla no podria ser pintada per qualsevol pintor. Seria Goya l’encarregat de utilitzar els seus pinzells i les millors aquarel·les per a dibuixar, no sols a una xiqueta, sinó a tota una reina. Ella es una llavor que comença a donar fruït, tal vegada, el futur d’una gran fallera. Amb suaus pinzellades, i molta delicadesa, Goya seria capaç de pintar el somriure de nostra Mireia, el semblant jovial d’una xiqueta d’ulls desperts i expressius. El seu caràcter infantil, ple d’imaginació i gràcia, ens fa sentir la festa de les falles com la màgia d’uns dies de festa i color. Comences a descobrir la ﬂama que ja està encesa en ta vida i que poc a poc es convertirà en un foc viu i intens.

Fillolets Hugo Santamaria Ferrando · Vicent Ortiz Parra

El gran Murillo, artista caracteritzat per plasmar la humanitat i simpatia dels seus models, ven bé podria pintar, amb suaus pinzellades i una llum daurada que dones vida a la seua obra, la dolçor i candor de nostres ﬁllolets, Hugo i Vicent. Ells, amb la seua curta edat, ja senten com el seu cor batega amb força en sentir l’explosió de llum i color d’una mascletada, o en veure com els olors, els sorolls i la ﬂama donen vida a nostra festa. Senten l’esperit faller, transmeten alegria en cada moment viscut i formen ja part de la història escrita any darrere any en nostra comissió.

Mascotes Julen Moratal Ramos · Hugo Gómez Tebar · Julen Rovira Vilaplana

Nostra col·lecció d’art compta amb un quadre de Donald Zolan. Artista dedicat a pintar el sentiments més nobles com són la delicadesa, la tendresa o la innocència. L’artista utilitza com a model a xiquets, i per suposat hem deixat que amb els seus pinzells siga capaç de captar la delicadesa i espontaneïtat de nostres mascotes. Tres xiquets que amb el brill dels seus ulls il·luminen amb entusiasme nostra festa. Ells desperten al món que els rodeja, i per a ells cada nou descobriment és un moment màgic. Són nous fallerets, xiquets que, amb un semblant dolç i alegre, donen esperança i continuïtat a nostra festa. Són Julen, Hugo i Julen els menudets que, amb l’essència fallera que duen en la sang, arribaran a ser nostre futur dins la comissió. 35

Mantenidors Ausiàs Estrugo Mañó · Leyla Gallego Bertó

Ausiàs Estrugo Mañó, faller actiu des de l’any de la fundació de la Comissió. Ha passat per diversos càrrecs com delegat artístic, delegat de cavalcades/comparses i secretari. Durant molts anys ha realitzat la portada del nostre llibret a més d’haver sigut l’encarregat de realitzar el monument infantil. Aquesta és la segona vegada que ostenta el càrrec de mantenidor. 36

Leyla Gallego Bertó, nascuda a Gandia fa 19 anys. Du sang fallera a les venes. És ﬁlla de Pedro i Sandra, qui li ha inculcat des de ben xicoteta l’amor per la festa. Ha estat madrina infantil de Crist Rei i a nostra comissió ha ostentat diversos càrrecs, reina del foc i de la falla infantil i madrina el passat exercici. Aquest any tindrà l’oportunitat de dirigir-se a la seua cosina com a màxima representant de la comissió.

Mantenidora Infantil Esther Pérez Sancho

Esther Pérez Sancho, nascuda a Gandia, casada amb José Antonio Lozano, actual president de la nostra comissió, mare de Marta la qual ha ostentat diversos regnats arribant a ser reina de la falla Infantil en 2009. Exerceix com a professora en el col·legi Esclaves del Sagrat Cor de Jesús en Benirredrà. Pertany a la nostra comissió des del 2003, encara que abans va ser fallera del Raval on va ser Reina de la Falla en 1994 i membre de la cort d´honor de la Fallera Major en 1995. En el seu curriculum faller dins la nostra comissió, va ser Reina de la Falla en el 2007 a més de ser una de les encarregades de dur a terme la tasca del llibret durant 8 anys ﬁns a l’actualitat. El dia de la Presentació tindrà l’orgull de dirigir-se a la seua neboda Eva Reina de la Falla Infantil exercint per primera vegada de mantenidora.

Executiva Àrea de Presidència: President: Jose Antonio Lozano Huerta Presidenta d´Honor: Liduvina Gil Climent Vicepresident 1º: Guillermo Barber Fuster

Àrea de Secretaria: Secretaria: Mª Jose Llorca Escrivá

Àrea d’Economia: Vicepresidenta d´Economia: Aure Pérez Sancho Lotera: Mª Carmen Estruch Estruch

Àrea de Festes: Vicepresident de Festes: Sergio Caba Pasadas Delegats Artistics: Marta Lozano Pérez - Mireia Ramos Pérez - Ausiàs Estrugo Mañó Delegada de Cavalcades: Amparo Bertó Richart Casalera: Mª Carmen Estruch Estruch Delegada de Jocs: Sandra Bertó Richard Delegat de Truc Absolut: Dionisio Ollero Roldán Delegada de Truc Femení: Amparo Berto Richart Delegada de Truc Senior: Maria Masip Bertó Delegada de Truc Juvenil: Marta Lozano Pérez Delegada de Bac: Mª Carmen Vercher Torralba Delegats de Cremà: Jose Chaveli Chaveli - Javier Ramón Olaso

Àrea de Cultura: Vicepresidenta de Cultura: Esther Pérez Sancho Delegat d´Emissió: Vicente Lloret Llopis Delegada d´Informatiu: Estefania Oya Guerola Delegats de Llibret: Sergio Caba Pasadas - Esther Pérez Sancho 38

Foc

Jocs Art

Creativitat Tradici贸

Cultura Festa

Vocals Alcazar Tebar, Irene Armijo Alonso,Vicente Avaria Vilaplana,Marta Avaria Vilaplana,Mª José Avino Cerver,Gabriel Bertó Richart, Sandra Bertó Richart, Amparo Blasco Cardona, Pepa Boix Signes, Rosa Borja Soliva, Angela Borja Soliva, Lorena Caba Pasadas, Sergio Cabello Sellens, Laura Cardona Llopis, Ivan Chaveli Chaveli, Jose Chova Martínez, Fabiola Colomer Juan, Guillermo Cordero Holgado, Clara Cortes Soldevila, Mª Carmen Creus Estruch, Adrian Creus Garcia, Javier Delgado Fornet, Encarna Durá Martínez, Andrea Escrivá Gavilá, Juan Escrivá Gavilá, Mónica Estruch Estruch, Mª Carmen Estrugo Fuster, Mª Teresa Estrugo Maño, Ausias Estrugo Maño, Mariola Ferrando Gilabert, Laura Ferrando Gilabert, María Ferrer Cano, Antonio Ferrer Chorro, Baltasar

Fuster Merino, Amparo Gallego Bertó, Leyla Gallego Ruiz, Pedro Galván Guillén, Jose Gavilá Castellá, Eva Gilabert Albors, Gema Gómez Asensio, Juan Gómez Estrugo, Laura Gómez Estrugo, Rubén Gómez Jareño, Jose Julian Gómez Jareño, Mª Carmen González Marí, Juanjo Gorrita Bou, Vicente Gorrita Cortés, Miriam Gorrita Cortés, Mª Carmen Grau, Juan Carlos Gregori Lloret, Carlos Guerola Isla, Jordi Lerma Castelló, Clara Llopis Patiño, Carol Llopis Donet, Raquel Llorca Escrivá, Mª José Llorca Sellens, Rubén Lloret Ribas, Adrian Lluesma Vila, María López Medina, Estefanía Lozano Huerta, Jose Lozano Huerta, Ivan Lozano Pérez, Marta Mahiques Montagut, Miquel Martínez Bañuls, Jesús Martínez García, Amparo Martínez Ramos, Patricia

Martínez Sellens, Carol Marchant García, Naiara Mas Morant, Jorge Masanet Mengual, María Masip Bertó, Maria Mayor Pérez, Estefanía Mestre Montagud, Vicente Mestre Sevilla, Marta Mestre Sevilla, Andrea Miñana Gavilá, Celia Moragues Blasco, Marta Moreno González, Rafa Mulas Estrugo, Ausias Mulas Estrugo, Maria Mulas Villar, Ramón Ortiz Gómez, Esther Oya Guerola, Estefanía Oya Guerola, Jesús Palos Alvarez, Mónica Parra Gómez, Arantxa Peiró Gomar, Carlos Pellicer Escrivá, Salvador Pellicer García, Adrià Pellicer Vercher, Héctor Pellicer Vercher, Jessica Pérez González, Adrián Pérez Moreno, Lucía Pérez Moreno, Fina Pérez Roca, Juan Fran Pérez Sancho, Esther Pérez Sancho, Aure Pérez Sanjuan Almudena Pizarro Cordero, Clara

Pizarro Cordero, María Pizarro Rodríguez, Jeronimo Quilis Vidal, Angela Ramón Olaso, Javier Ramos López, Alberto Ramos Pérez, Arantxa Ramos Pérez, Andrea Ramos Pérez, Mireia Robles Gómez, Sonia Roche Miñana, Nuria Roche Miñana, Elena Roche Valls, Javier Rodríguez Fuster, Laura Roselló López, Vicente Rovira Serisola, Gustavo Sabater Rodríguez, Pepita Sanfelix Pérez, Juan Sanz Estrela, Susana Sevilla Guillem, Mª José Tarrazona Alandete, Marina Tebar Alfaro, María Torres Díaz, Mª Carmen Valls Catalá, Jose Antonio Valls Sanz, Vanesa Valls Sanz, Rubén Vercher Torralba, Mª Carmen Vila Arsenal, Jesús Vila Delgado, Jesús Vilaplana Ferrer, Mª José Vilaplana Blasco, Lucía Vilaplana Ferrer, Paco Vilchez Contreras, Luis Villarmin Gregori, Lidia

Vocals Infantils

Bañuls Puente, Carla Barriga Martín, Naiara Belzunce, Naiara Cano López, Inés Cano López, Marcos Cardona Bertomeu, Nerea Chaveli Pérez, Claudia Colomer Fuster, Claudia Colomer Fuster, Estela Creus Estruch, Sergi Escrivá Borja, Joan Fernández Massanet, Carla Fernández Trotonda, Ainhoa Ferrer Llorca, Hector Ferrer Montilla, Valeria García Salas, Jose Gómez Tebar, Hugo Granero Climent, Claudia Ivars Martínez, Elena Julio Gorrita, Cesc Lozano Rodríguez, Aitana Lucio Pérez, Ivan Lucio Pérez, María Lucio Pérez, Eva

Madueño Gozalvez, Claudia Mahiques Pérez, Leyre Maicas, Pedro Martí Gallego, Alba Martí Gallego, Noelia Martínez Gorrita, Enzo Mas Escrivá, Olivia Más Escrivá, Vega Milvaques Peiró, Nicolás Moratal Ramos, Julen Moreno Torres, Izan Rafael Moreno Torres, Zulein María Nicola Gallego, Borja Nicola Gallego, Marc Nieto Climent, Alba Ortiz Parra, Vicent Pallardo Monparler, Hugo Pallardo Monparler, Oscar Peiró García, Salma Peiró Quilis, Isabel Peña Rodríguez, Daniela Perelló Quilis, Alex Pérez Masip, Martín Porta Novell, Laia

Pozuelo Barriga, Oliver Puente Alboch, Alejandra Puente Alborch, Ausias Ramón Borja, Alejandro Ramón Borja, Alba Rocher Estrugo, Julia Roselló, Martina Rovira Vilaplana, Alba Rovira Vilaplana, Julen Sanfelix Martínez, Mireia Santamaria Ferrando, Hugo Segura, Noelia Serra Palos, Lucía Simó, Natalia Torres Martínez, Irene Vila Miñana, Pau Vilaplana Tormo, Martina Vilchez Avaria, Juan Vilchez Avaria, Martina Villacañas Seguí, Arian Zacarés Fernández, Carla

Esb贸s Falla Artista: Germans Guerola

Explicaci贸 Major Lema: Pintats o llavats, tots s贸n iguals! Autor: Vicent Lloret Llopis

LA REFLEXIÓ ABANS DE L’EXPLICACIÓ

A l’antiga Roma, anomenaven “Panem et circenses” a tot allò que servia de distracció al poble perquè ses ments divagaren en la felicitat i no es fixaren en tota la calamitat que els vorejava. Els gran amfiteatres servien d’escenaris perfectes per a escenificar les distraccions més banals mentre els governant feien i desfeien al seu plaer tot allò que estava a les seves mans, manejant als pobletans com titelles sense capacitat de decisió. Actualment, podem anomenar “circ” a moltes vessants d’aquells amfiteatres metamorfosejats en programes televisius barroers, fanatismes esportius o, segons alguns, la mateixa lectura. El cas és que res ha canviat. Tal vegada les distraccions no siguin les mateixes però l’essència de fer distraure al poble no és cosa d’altri.

Aquesta explicació demostrarà Que allò que feien els romans En l’actualitat encara estarà Més present que en temps passats

Totes dos formen literatura I la segona típica valenciana és Però ser únicament poesia pura Pareix que la primera sigui molt més

Amb una rima prou empallegosa I uns versos una mica reglats Cada estrofa de forma afectuosa Us contarà totes les calamitats

Anem a reivindicar també la sàtira I els nostres sainets plens d’humor Que sense explicacions no existiria Ni casal, cassalla o la nit de la cremor

Si el jurat té formació poètica Que en dubte mai no ho posaré Que s’adone de la varietat estètica Que amb aquestos fulls us demostraré

Fins ací aquest petit tractat Que únicament vol reivindicar L’art del llibret maltractat Que només fullegem al cagar

Per la sang ens corre la poesia ja que la terra d’Ausiàs March xafem Però aquesta no tractarà la frenesia Sinó que de pura sàtira esclafem

Condemnats a la cambra de bany Per a les fotos únicament mirar Tancant les explicacions amb pany Per no llegir-les i així poder valorar.

Anem a ser testimoni de l’aparició d’un circ una mica particular. Cansats d’estar a l’ombra de grans companyies com el Cirque du soleil o el Cirkus cirkor, a la plana de Valencia aparegué un nou grup amb ganes de fer esclatar a la gent d’alegria i goig. Es quedarien per molt de temps ﬁns que acabarem avorrint-los, i més que especialitzar-se en fer-nos riure pel seu art ho farien per les fantoxades que ens demostrarien en cadascú dels seus actes.

Ja fa molts anys que una carpa De color blau marí com la mar Aparegué a la costa per ajornar La nostra tristesa d’una sarpa Amb dos pardalots per bestiar

Feia molts anys que un altra companyia A la ciutat de Gandia s’havia instal·lat I desprès d’anys i panys de poc trellat Els espectadors decidiren donar valia A la nova companyia del canvi anhelat

La millor companyia de circ eren I mai ningú ombra els podia fer Així que presentaren el merder Que a altres grans ciutat feren Com actuacions estela de poder

Aparegué la funció a tots el periòdics I a la ràdio un programa especial es feu Mentre la televisió de Gandia canvià la veu Per no escoltar els desﬁcacis melòdics D’aquests monyicots daltònics

Tot un seguit d’artistes formaven Les llistes del major circ mundial Que amb mentides aconseguiren

Només muntar la carpa blau marí Tot un seguit de treball sorgí Per endollar ﬁns al ﬁll del veí

Muntar l’espectacle més banal Que a Gandia s’havia representat Des que es feia llum amb un fanal.

Per a tots hi havia lloc al circ Mentre el blau fora el color Predominant al seu codi genètic.

Finalment, es muntà a Gandia un circ a l’altura de la seva grandesa. La primera companyia no va saber crear un espectacle a l’altura de les circumstàncies i, la segona, com heu vist, tampoc ho feu d’allò més bé. Així que únicament quedava una opció: Muntar el major espectacle mai no vist a l’històrica: la C&C, o el que és el mateix:

Durant quatre anys feren Tot un seguit de funcions Anunciant al full les accions Que de culturals poc tenien Però sempre donant lliçons De com saber governar Amb els diners dels ciutadans Que estaven disposats a gastar I contínuament malbaratar En les torpeses més grans Els anys que durà la funció Molts actes tingueren lloc I construccions a cada racó Per falta d’un bon carxot Donat a cada borinot Que formaven l’avalot.

Circ Consistorial Acròbates NNGG Amb pocs mèrits a l’esquena I una ﬂexibilitat prou important Tot un grup de xicots sense faena Amb un ideari prou extravagant Decidí arrimar-se a bon arbre Per tenir una ombra prou llarga I així viure de l’erari sempre O els 4 anys que dure la llaga Acrobàcies era allò que millor feien Ja que sempre anaven amb cura D’ acontentar al regidor de cultura O a qualsevol altre que a prop tenien

Essent tant joves volen defensar ideologies de partició i desigualtat Sense llegir ni tan sols la meitat De la nostra biblioteca municipal Molts d’ells fan transfugisme I un de ciutadans n’és exemple Quan al fesibuk escriu d’esme Demostrant així molt poc temple

En un ﬁl curt caminaven Fent malabarismes politics

Però així és la vida dels acròbates Un jorn estàs ben alt i arribes al ﬁnal i un altre no et queden ni les sabates I caus de tos al terra ﬁns fer-te prou mal

Teclejant a la xarxa social Tot el sant dia poden estar Ficant a parir al concejal Que de torn acabava de parlar

El ﬁl és massa estret per creure Que et durarà eternament I només tindre l’equilibri malament És prou per no tindre ni per a beure

Amb una tarja de ﬁdelitat Ja podien a l’espectacle entrar I donar al circ la modalitat Que d’acrobàcies sabien formar Repartits per tota Gandia Sobretot arrimats al Tossal Anaven fent feines nit i dia Sense estudis que demostrar Eren secretaris i sotssecretaris De protocol i iniciatives públiques Clavats ﬁns la sopa. Quins calvaris! A estos ni amb aiguarràs els borres

Buits de ment i pensament Només cabotà saben donar Defensen prou fermament Coses que contra ells es faran

Tots els endolls s’acabaran I els volantins ja no serviran Per contar als nous governats Que de vosaltres res no voldran Com una roda girareu Per cercar quelcom bo Però feina fàcil demanareu I d’això sense estudis ni un tro El circ prompte us oblidarà Si el color de la camisa no canvieu I així canviar eixe tarannà Que de llavors d’ençà tindreu

Contorsionistes Els reis del circ foren Durant anys de bonança 28 llargues primaveres Foren testimoni de mancança Però una contorsionista destacà D’entre tot el grup desigual Fent prou Diana arribà Al cap de la llista electoral Sabia contorsionar-se de debò Antany ho demostrà prou bé Quan feia espectacle del bo Des de l’oposició a cada ple No només menejava el cos També li donava a la llengua Capaç de trencar qualsevol os Només enfrontant-se una llegua

Junt a ella fent malabarismes Un altre artista de cos i lletra De poesies i barbarismes Arribà a ﬁns a les regidories Al principi on anava la corda El poal la seguia ben darrere Ara tots dos mai en discòrdia Mai es tirava un sense l’altre enrere Eren joves i amb ganes d’espectacle Un gran circ anaren a muntar Quan a l’alcaldia arribaren de miracle Sense aconseguir vots ni per a remuntar Ningú no diria que arribaren al més alt D’aquest circ de pallassos i barbaritats I més d’un s’emportà un sobresalt Quan un vot canvià l’ordre de la calamitat Amb aquesta demostració havien demostrat Que més val manya que força a grapats Sense fer l’espectacle més gran havien desventrat Al antics reis del circ que estaven acollonats.

La copla de la copa Amb un vidre cristal·lí a la mà I a l’altra un mocador de setí Agafareu ambdós les mans I brindareu de bon matí Per ﬁ aconseguireu el somni Que anys enrere no us deixava dormir Arribar al més alt del circ I d’una tirada aconseguir el mèrit Un glopada de vi blanc Us regalimà gargamella endins Mentre un altra de vi roig Us esvarà del pit al mèlic Una nova era al circ municipal Era a punt d’arribar al més alt Recolzats per altres artistes de colors variats Tots d’esquerres i un que s’havia extraviat A veure quin espectacle ens doneu Perquè no oblideu que jo serè hereu De tot allò que malament segurament feu.

Equilibristes En tot circ de renom Sempre tenen nom Aquells que fan prou Equilibris de bell nou I en aquest no és menys Els que caminen per un ﬁl Tan ﬁ que al almenys Els dóna un toc d’aire juvenil No tenien clar aquest espectacle Pensaven que Gandia els aplaudiria I sorpresa fou la seua quan de miracle Quatre gats pleitesia els rendiria No podien creure com havien arribat De ser les estrelles del circ als estrellats Però la fama és així en tots els costats I ara ells de totes les dents estaven mellats

Tenien conﬁança en ells mateix Clar que, per a ser equilibrista Necessites surar en aigua com peix Per a no caure al buit comunista De bat a bat un ﬁl tenien I no varen saber caminar bé Ara tot era penediment Perquè ni ells s’entenien En realitat prou estrelles son Ja que espectacles han donat prou Que si escultures per un ou Canviades sense ton ni son També despeses faraòniques Com una piràmide policial Comprada amb diners municipals Per a la policia fer les seus cròniques

Un parc de arbres bells I verdor a cada viarany També varen voler desfer Fent així la calamitat de l’any

Son obres prou abstractes Tant que no les entén ni Déu Un munt de colors compactes Clavats al full sense veu

També a una platja verge i neta Pensaren fer la gran desfeta Construint hotels i ediﬁcis Restant-li a la natura beneﬁcis

Prou art i molta pintura Però ni una ajuda a la cultura Això si és de ser bon humanista Tot el que aquest boig equilibrista

A banda de gran equilibrista El gran jefe d’aquest espectacle També és un gran retratista Dibuixant cada debacle

Tota la ciutat d’obres deixà Per a estar a l’altura dels grans I ni una ni cap deixà acabà Tota l’emplastrà al carrer per anys

Totes les obres al feisbuk Puja cada nit al dormir Per a fer un entrelluc A tot allò per a dirimir

Ell era un gran artista I allò d’equilibrista era devoció No cobrava ni una ració Per fer el mico absolutista

Forçuts (Compromís)

Tota la cort de prop el seguia Intentant fer equilibris quasi a terra La meitat dels seus ni l’entenia I els altres a cabotà erra que erra Romancer “El Dofí” Allà on el vent acarona el rostre I els pardals reﬁlen cants gregorians No molts anys enrere al passat Una bella criatura nasqué a la mar No molt lluny de la mediterrània Allà on la sorra llepa la blava mar Una ﬂaire de salnitre s’enlairà I cap al cel pujà volant Un dofí havia nascut A les costes de l’Auir Era blau con la vasta mar I Pprou fràgil de cos i ment Un turista per allí passejava

De la cremor de Canals vingué corrents Buscant la platja mediterrània Que únicament a Gandia podia trobar Hotels, apartaments i asfalts Això era el paradís més terrenal Però enllà del renou del Madrid més urbà Una platja verge ell volgué desvirgar Va veure la criatura més bella del món El dofí més dòcil i capriciós d’enlloc I l’adoptà com a mascota per a fer-li lloc Al cor més calent que de Canals ens vingué Ell no seria etern i comprenia la situació Prompte substitut trobaria qualsevol Ell preferia escollir al candidat Al qui la corona d’espines poder passar I fou així com començà Aquesta història paternal No molt lluny del polígon de Beneyto I a dates properes al torró de Nadal.

Escapistes A tots els periòdics signant En nom de la comunitat I prompte fou sagnant La decisió que va emprar De família règia i conservadora No foren Pprou les gavines en blau Que només pogué posà la llavadora I del blau al taronja en un “au” De bon escapista és Saber escapolir-se bé I d’això sap gairebé Més que cap Formà la seua cort D’altres que com ell Avorrits de poca sort No escolliren el camí vell

Una nova marca feu furor Al nou circ de la perdició On ciutadans veren amb claror Que d’esquerra allò tenia ben poc Junt a ell un antic artista acròbata Que ser escapista millor se li donava Va oblidar el passat d’una safata I als equilibristes nomes faltava Ell era molt atent Per complaure al nou rei I com servidor amatent Mai no el desobeí Vestit de tratge negre i corbata Del “guardaspaldas” pareixia eixit Només faltava Whitney Houston Cantant-li de fons amb micròfon

De Nova generació A nova aberració Que no té ni l’atenció De qui no mereix cap lliçó El seu senyor aconseguí Amb un únic vot seguir Fent espectacle circenc A manca de massa talent A les mans d’ells estigué El futur espectacle consistorial Qui anava a dir-li a ell Que desfaria tot aquell percal

L’ALBADA DE LA BALADA No hi havia a Gandia dos amants com vosaltres La lluïssor de vostres ulls ﬂairava amor etern I vostra pell es fregava més enllà dels astres Éreu dues ànimes bessones d’estima latent I vostres cors no coneixien el fred de l’hivern I per a tot aquell aliè era més que patent Amb un pensament comú formaríeu un govern Car, ningú com vosaltres era més apte per anar fent Perquè éreu dues ànimes bessones; com el cel i l’infern Tot era enveja d’estima tan gran per part de la gent Que no comprenien pas eixe amor tan extern Però tota la bellesa mor com la tardor absent I arribà la desgràcia a vostre amor sempitern * Tots dos escollireu camins prou diferents Mentre un continuà Pprou tradicional i ﬁdel L’altre se’n anà a ciutadans prou corrents Ja que era la benvolguda dreta del seu anhel Les diferències prompte quedaren patents I una trucà telefònica deixà mort aquell amor de mel Des de llavor ençà l’odi substituí l’amor i acaronaments I les paraules d’estima es convertiren en els mots més cruels. Cruel destí Desdit atzar Desagraït sinus

Desgraciada vida... Qui diria que un de vosaltres prompte necessitaria l’altre Perquè clar, una coalició és cosa de més d’un, i vosaltres en sou dos Dos ocells, dues perles aigualides, la corda i el poal dos gresques de pa d’oli i sal Però l’odi i la rancúnia era massa gran per a un de vosaltres I la memòria curta era massa curta per a l’altre Un de vosaltres no desistí mai i fins a l’urbanet a l’altre cercà En eixa parada al bell mig de la ciutat intentà florir Eixe amor mort que mai més no tornaria a brotar Les paraules més malsonants dels vostres llavis sortiren I un de vosaltres ficà les banyes ben ficades a l’altre costat I amb els rojos una vida nova decidí que anava a començar Encara que per sempre el nom de “Judes” se li quedà No hi havia a Gandia dos amants com vosaltres Car d’amants con vosaltres, gràcies a Déu, se’n pareixen ben pocs.

Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de poesia satírica, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres

Forçuts Amb menys manya que força I més cabotes que altra cosa Tenen força per alçar l’escorça De la terra i els fa gaire nosa Porten prou anys lluitant Per donar un bon espectacle Però s’aguanten mentrestant Fins arribar al més alt de l’espiracle Son pocs però valents Com els de Benirredrà Però ja cansats i calents Perquè el poder ja vindrà ... i no ve mai Aguanten amb prou fermesa Dels equilibristes l’escomesa De voler-los lluny per sempre Perquè tenen molt poc temple

Sempre han estat prou minoria Lluitant contra la gran majoria De dos mai no passaren mai I ara volien l’equació canviar Descobriren que la força no és Allò que fa que sigues valent Sinó la manya i ser intel·ligent Per guanyar-te la majoria de gent Amb una força prou semblant Trobaren altres forçuts com ells Que demostrant poc talant Ho canviarien tot a toc de cisells La majoria fa la força I ells ho sabien prou bé Tota l’esquerra unida Farien més que res

Homes bala Amb la força de mil vaques barranc a baix Al teatre Raval s’ajuntaren per a muntar El major espectacle de circ tret del calaix Per a els desitjos de tots els ciutadans apuntar Al principi pareixien dèbils però motivats I com una bala sense destí apuntaren Cap a tots els borinots que contem a grapats Per a demostrar-nos que la pena mereixen Del no-res sortiren de repent I sense ﬁ es reproduïren Unint diversos personatges I així mai no es dividirien Poc a poc agafaren forma I tanta que arribaren Fins als seients dels regidors I ara son a tots els cantons

Mags De l’art de la nigromància Ells son els reies Per fer números impossibles Per quadrar els monuments Tractar d’endevinar Al mentider tenen que fer Per no enviar al carrer Un moment d’ordre primer Prou feina tenen al davant I poca gana també per fer I per anar abreviant Una federació tenen per afers Amb president nou per estrenar Aquest any faran prou espectacle Per deixar el llistó una mica més alt Que els darrers anys de recitacle

Malabaristes De tots els qui ací estan nombrats Aquestos son els més desgraciats Treballant tot un any a desgrat Per a traure al carrer gossos i gats Cavalcades, comparses, llibrets i festivals Monuments, engalanaments i tocs de timbals Sempre hi ha puces que confessar En aquest món de les falles sense acabar Treballar tot l’any pel palet desitjat I no aconseguir ni un nyap És la història del faller vertader Que treballa i treballa per amor a l’art És costós treure una falla endavant Més encara en temps de crisi I és d’agrair l’esforç al capdavant Que aquestes festes aconsegueixen Quan la suor ﬂoreix pel front I no queda ni gota d’aigua No hi res més bo Que una bona botella de cassalla

Desvariacions poètiques ( o odes al materialisme urbà)

Melodies per als dies de les ires ( o el dia que arribarà l’Aquàtic Park)

Rèquiem per una escultura

Entre la marjal de clara verdor I els ulls folrats de ànecs S’alçarà un vast imperi Que a tota la ciutat encisarà Serà un gegant d’aigua i sol Que a ningú no deixarà indiferent Amb cabuda per a tots De gronxadors i barques a grapats Anglesos, alemanys i de Palma i Ador Per a tots hi haurà aigua Que als temps que estem, això d’estalviar és de vells.

Majestuosa i afectuosa La rebuda ens donava A aquesta ciutat dubtosa De personalitats desvariants De ferro pulcre sense policromar S’obria com una abraçada eterna ... sempiterna I d’un bac anà a parar Al costat dels jutjats per a variar A demostrar que és de judici municipal Repudiar un obra d’art i enviar-la a cagar Miró ho degué veure de molt a prop Quan cisella el ferro dur I pensar allò del mal d’Almansa Que a tots... Prompte o tard Alcança!

I aquesta és l’explicació que intenta explicar el problema més habitual de tota ciutat. Circ, de vegades, no únicament intenta englobar el concepte d’espectacle amb artistes dedicats a les diverses disciplines que unes línies més amunt hem esmenat amb tocs irònics, també el forma el conjunt de desvaris que tenen lloc a qualsevol àmbit social: ajuntaments, associacions festives, directives... que amb els seus comportaments ens entretenen com si es tractaren d’obres de teatre per a, moltes vegades, desviar les nostres atencions. De vegades, no és necessari pintar-se el rostre per a demostrar quelcom que, per natura, sempre seràs Pintats o llavats Tots son iguals Aquest escrit, de forma irònica, ens parla amb to d’humor la situació actual. En cap moment es pretén ofendre ja que la falla, com tothom sap, és sàtira i rialla sense cap ànim de denigrar a qualsevol persona pública de la ciutat. Nota: aquesta explicació ha volgut adaptar el seu vocabulari al llenguatge col·loquial, per aquesta raó moltes expressions i paraules, malgrat no ser gaire estendards, apareixeran escrites per l’ús que quasi tots els parlant en fan, d’elles.

Esb贸s Falla Infantil Artista: Germans Guerola

Explicació Infantil Lema: Enlaira’t al vent, Pegasus1 Autor: Vicent Lloret Llopis

En aquesta història serem testimonis dels afers d’una de les criatures que més llargament i tendra aguaita els somnis de tots aquells que escorcollen aquest món que, de vegades, oblida la innocència dels primers anys de vida. Embolcallant-se com un esquinçall de núvol sura com el vent més enllà del Firmament esfullejant els somnis dels nens de delicats deliris puerils. Despulla la mar i bressola la sorra. Juga amb el foc i s’emporta les engrunes de les guerres i l’avarícia. Dessota el nom de Pegasus resta l’animal més pur de la Creació i, tot aquell qui puga veure’l, mai no coneixerà la pena, ni el dol, ni les llàgrimes davallant les galtes. Únicament viura el goig de la vida, l’alegria de l’instant fugisser i una existència entortolligada a l’amor etern.

A la gran volta celest Hi ha un munt d’estels Que brillen des de l’est Carregats de bells anhels

Des dels sumeris tenim Testimoni de bellesa D’aquesta màgia sublim Que a nosaltres embelesa

Ni quan fa boira o plou Aquestos desapareixen Sinó que el silenci és tou Perquè sempre renaixen

La lluna voregen I sempre bressolen De la fosca a la llum S’enlairen com el fum

Hi ha centenars al cel I a colp d’ull veure pots Amb eixe color de mel Del llenguatge dels mots

Ens guien per la nit Enlluernant el camí I s’aguaiten al pit Amb ﬂaire de gessamí

Cadascú ens dibuixa Una forma diferent Des d’una bona bruixa O l’heroi més valent

Les grans travessies Pels vastos oceans Marquen a les barques En temps diluvians

1 Les paraules marcades amb cursiva, gramaticalment, no són correctes, però atesos a la normativa col·loquial de les explicacions de llibrets i la seva adaptació a la parla natural he vist adient posar-les.

No únicament són estels Allò que al cel s’escampa També éssers com àngels Que suren de forma ampla

D’Hèrcules fou servidor I arreu del món el portà A descobrir tota la candor I la cruel maldat malmenà

I travessen el Firmament Atorgant valenties als nens Per a crèixer fermament I viure al pas del temps

D’aparença era un bell cavall Però al darrere tenia un detall I eren dues ales de blanca ploma Sucoses i dolçes com una poma

Un d’aquestos àngels Ens ve de la mitologia Del color dels canyamels Té la pell per antologia

Amb elles dos volar podia I tocar amb la pell els núvols Deixant ploure la gosadia Per no tornar a sentir el seu pols

A l’antiga Grècia tenia Una veneració especial I com a senyors mantenia Als deus de l’Antiguitat

Un jorn s’apropà a la lluna I la llum als ulls li feu claror i així poder contar cadascuna de les estrelles de l’amargor

Són eixes que pena causen A totes les persones del món Perquè amb foc s’encenen Per desaparèixer no se sap on

El cavall d’ales argentes Tenia Pegasus com a nom I palpava a les palpentes El vent de ponent i migjorn

Perquè així com viuen moren És la llei de la vida universal Que ﬁns les ﬂors que acaronen Els capolls més bells migraran

El gran globus vorejava I de país en país anava Des de l’Índia ﬁns a Java Per tots els indrets volava

Cap a un estat de letargia A un món lluny de la terra On els somnis d’alegria Estaran lluny de la guerra

Una nit de frescor Sortiren l’avi i la nina Cap al carrer amb el cor Encongit de melangia

Ja ningú no somriu Ni demana per favor Com els ocells al niu Sense donar cap amor

Ell era prou vell Ella a la ﬂor de la vida Seria un desgavell Continuar la mentida

Els petons fan vergonya Però no les punyalades Farem una gran foganya De mentides embalades

Era prou major I no seria etern Però seria pitjor Deixar-la a l’infern

Li diria aquesta nit Que ell no serà sempre I ella mai no deu fugir Dels deures que empre

D’aquesta existència de dura crueltat On s’ha perdut l’essència De la bona humanitat

Amb un bonic telescopi Li demanarien als estels Que junts afrontarien Les adversitats del món

La lluna lluïa plena I feia a la nit de fanal Mentre una dotzena D’aus de ﬁna arena

L’avi pogué mirar la néta I aquesta comprengué prompte Que la vida és un breu sospir Que passa com la ﬁ d’un conte

Els agafaren dels cabells I prou lluny els portaren On es veuen els més bells Retrats del mon que atresorem

Així que la pena paga Viure l’instant immediat I veure com s’amaga La por al futur acariciat

Allí a Pegasus conegueren I el moment es paralitzà Tots dos comprengueren Que la vida és un instant Junts pogueren viure La nit més màgica de l’any Que a Sant Josep pertany i així sentir-se lliure

Dues ﬂors blanques Tenen unes marques Gravades als pètals De records letals

Així viuran lliures Com els toca viure Sense cadenes Per a malviure

Poca aigua tenen A les seves arrels I malgrat poc beure El somriure no es perd

Al tenir un gest tan bonic El nen prompte tocà la llum De Pegasus al dalt del cel Il·luminant el seu camí

Fora de la natura Al gerro reposen Criades sense soltura De l’aixeta només beuen

A tots els nens bons El cavall recompensava Amb una passejada I per a menjar uns bombons

Un nen de roges galtes Les observa tímidament I decideix amollar-les A la terra de sement

Prou lluny volaren I palparen els núvols Mentre tots dos copsaren La malícia amb llurs vols

I aquesta és la història D’un cavall imaginari Que té molta eufòria I és tot un visionari A tot aquell que és bo Ell passeja pel vast món Demostrant la delícia D’aquesta terra edilícia Plena de monuments Rius, llacs i muntanyes Gents bones i amatents I cultures molt llunyanes

Com un esbart de gavines Com ha vingut se’n anirà Per complir els desitjos I tal vegades ésser tu el pròxim A qui Pegasus visitarà.

Pintats Nou Realisme

Del segle, la meitat. Del temps, la realitat. De la societat, la crítica. De la vida, el quotidià. Que l’ull mire i veja el que hi ha. Que la ment no busque la complexitat. D’un pensament, una obra d’art. D’un llenguatge, una “pintà” “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016”

1 2 Icones Abocats a l’abisme Marc Gomar A ell li deien... Lola García Entre la llum i el color J. F. Cadenas

4 Formes Formes Noelia Mata De formes... Gonzalo Acosta

6 Relats Curts “MicroRealisme” Crim artístic Mayte Fernández Nou Realisme i les màquines del temps Tono Lloret Murals, graﬃtis i art rupestre Óscar López El meu incomprès sol balu Mireia Polo Vida Vicent Lloret La sorpresa del Pintor Llorens Bustos

2 3 4 5 6 7

1 Nou Realisme Nou Realisme Valencià: L’art de la reivindicació Àngela Camarena Les falles com a art dintre del nou realisme Vicent Lloret Una plaça: dels origens al nou realisme Suso Monrabal

3 Colors Pintats Mª Rosa Sabater Ni pintats Alberto Moratal Roig Pere Huerta De tots els verds J. F. Peris

5 Textures Textures falleres Joanjo Reig D’una altra pasta Jesús Moragues Formes i textures Jose A. Lozano Textures a les falles Miguel Pérez Textures en les falles Jesús García

7 Corrents Una ciutat viva Arturo Torró Tornar a nàixer J. M. Prieto

1 Nou Realisme

Pense en nou i realisme. Nou, novetat, novedós i novel. Jove, fresc i matiner. Real, que es veu, es sent i ho puc tocar. Ulls, mans i detalls. Un collage amb tot. Una barreja d’idees. Una mescla de situacions. Una realitat que no ens deixe indiferents.

Nou Realisme Valencià: L’art de la reivindicació Àngela Camarena

1 2 3 4 5 6 7

Cap a finals dels anys cinquanta, a França, sorgeix un nou moviment artístic conegut amb el nom de ‘Nou Realisme’ paral·lelament a altres moviment com el Pop-Art, encara que el que diferència al Nou Realisme de la resta d’avantguardes és principalment el seu plantejament més romàntic i al mateix temps crític i objectiu sobre la realitat de la societat moderna, fugint de l’abstracció que transmetia sempre un missatge molt més complicat d’entendre per al públic. Per aquest motiu, els artistes consideraven que les seues obres havien de tornar a establir el contacte entre l’obra d’art en si i l’espectador. L’art havia de reflectir la realitat sense les dificultats d’interpretació que havia suposat l’art abstracte fins al moment. El Nou Realisme havia sorgit en un moment complicat per a Europa que estava vivint els últims estralls que la Segona Guerra Mundial havia deixat. No obstant, ni les dificultats ni la censura que patien alguns països va aconseguir callar les veus dels artistes del Nou Realisme que van publicar uns manifestos on deixaven clares les seues idees i pretensions. Per a aquest col·lectiu les formes clàssiques d’expressió artística (com la pintura o l’escultura) havien arribat a la seua fi donant pas a una recerca de noves formes d’expressió recolzades amb la realitat que vivia la societat del moment i no amb una imatge idíl·lica del món. Aquest és el principal motiu per el que en nombroses ocasions les obres no representen objectes si no que els objectes de la vida quotidiana així com materials de rebuig formen part de l’obra barrejats amb pintura utilitzant la tècnica del collage. El més important era plasmar la realitat de la societat moderna i la seua riquesa d’activitats, destacant

els aspectes negatius de la societat de consum en lloc de la cara amable com feia paral·lelament el Por-Art. Per aconseguir transmetre el seu missatge, el Nou Realisme feia ús de la ironia la qual es combinava amb una característica paleta de colors intensos i monocroms. A Espanya, el Nou Realisme va tindre una diﬁcultat afegida al trobar-se amb la censura franquista, la qual va ser un dels principals motius que va deﬁnir el

caràcter reivindicatiu de les obres d’art. Una de les principals ﬁgures que va introduir el Nou Realisme a la Península Ibérica va ser precisament un artista valencià: Manuel Boix. L’alcudienc va impulsar el Nou Realisme com a forma d’expressió a la Comunitat Valenciana convertint-se en un dels personatges més importants del seu desenvolupament, fent del Nou Realisme pictòric valencià un moviment únic a Espanya. Boix va fer passar una pàgina a l’historia

de l’art contemporani de Valencia ressaltant conceptes de la cultura popular valenciana junt a altres artistes com el xativí Artur Heras. L’estil artístic de Boix és inconfusible i molt agradable amb un cert romanticisme, molta delicadesa i una gran qualitat. Els seus dibuixos són nets i l’ocupació dels colors és suau, respectant la base de dibuix que és sempre la protagonista i l’encarregada de transmetre el missatge que Boix vol donar-nos a conèixer. Pel que fa a Heras cal destacar l’evolució que va tindre la seua obra derivant finalment en un hiperrealisme dramàtic i crític de la societat valenciana que avui ens transmet un record, una memòria sentimental del que va ser el nostre territori durant la generació dels nostres pares i avis. Els problemes de la nostra terra (especialment els que feien referència a la repressió del règim franquista) no van passar desapercebuts a ulls del xativí sent objecte d’innombrables actes de reprovació orientant-se cap a una inspiració de caràcter clarament filosòfic on la profunditat de la reflexió es combina amb la fantasia de la ment d’Heras. La seua obra es pot definir com l’expressió d’un pensament no verbal amb un humor punxant que toca de ple el cor. Aquests dos personatges van haure de fer front a una Espanya censurada artísticament en tots els sentits: des la música fins al cine i el teatre, així com la premsa, la literatura i per descomptat les arts plàstiques com la pintura, la fotografia, l’escultura i fins i tot les pròpies falles. Expressar l’opinió en aquell moment no sols era perillós, si no que també es podia fins i tot considerar com un acte de temeritat on l’autor es jugava la seua pròpia vida, motiu per el qual es pot afirmar que aquestes obres neo-

realistes estan avalades per l’escàndol de la manca de llibertat, considerant-ne als seus autors com a vertaders herois.

1 2 3 4 5 6 7

València, que anys enrere havia sigut la capital de la república, era ara el principal centre de la cartelleria reivindicativa. El propòsit del nou art per deixar veure com era la societat sense censures junt al caràcter perseverant que encara subsistia ací, van fer de la nostra terra el major centre litogràﬁc d’Espanya, tenint el mèrit de convertir-se en la capital de la nova avantguarda ﬁgurativa. Els nostres artistes compaginaven les seves tasques en el món de la creació artística amb el compromís reivindicatiu que havien, de manera voluntària, acceptat amb la societat, pel que el cartell es va convertir en un potent mitjà de protesta. Un cartell simbolitzava un crit silenciós a la paret: un crit visual. Criden un missatge d’alarma pel que la societat està passant per a que ningú puga oblidar la realitat que els rodeja. Per a transmetre aquest missatge entrava en joc de nou la ironia, com si es tractes d’un model de premsa satírica que mantenia una actitud burleta i al mateix temps combatent amb els poders repressius. Ja durant la Guerra Civil Espanyola els cartellistes valencians havien jugat un paper protagonista divulgant al poble lemes de suport, tasca que va perdurar posteriorment durant els anys de la dictadura. Buscaven per tots els mitjans un nou llenguatge plàstic que separara els hàbits tradicionals de les noves realitats creades per la guerra civil. La seua preocupació va ser la d’adoptar un llenguatge estètic que tinguera una forta implicació amb el sentiment i la realitat social, les necessitats bèl·liques i l’adopció d’un compromís antifeixista.

Els artistes gràﬁcs valencians es van comprometre rotundament en la lluita contra el feixisme. Tota la potència que transmetien els seus cartells pretenia condicionar i educar la població mitjançant l’eina més potent de comunicació visual d’aquella època. A diferència d’altres artistes del moment, els cartellistes valencians no presten sense més el seu oﬁci a la causa, sinó que estan especialment compromesos amb ella. Els cartells van omplir les places i els carrers de to-

Molts artistes van ser detinguts, jutjats i condemnats a llargs anys de presó. Altres en canvi van haure de fugir d’Espanya i exiliar-se a països com França o repúbliques hispanoamericanes. No obstant, van ser molts els que van romandre ací sense deixar que ningú apagara la seua veu, i van combatre amb els seus treballs artístics aquesta repressió. Molts d’aquests artistes que van haver la sort de no ser detinguts, subsistien acceptant treballs de publicitat mal remunerats o sobrevivint en la construcció de falles o carrosses i en la realització de cartells de pel·lícules.

tes les ciutats i pobles valencians amb consignes que feien referència al patriotisme, al valor, a les costums i la identitat del poble valencià, al perill feixista i que prevenien dels espies, dels quintacolumnistes i dels derrotistes. Els cartellistes valencians van canviar radicalment, per uns anys, l’estètica tradicional de l’art valencià en assumir patrons ideològics totalment desconeguts fins aleshores. Però... On es podia dur a terme una tasca tan arriscada sense aixecar sospites? Com no podia ser d’un altra forma, la resposta la trobem als tallers clandestins. Es feia us tant de xicotets tallers de disseny gràfic, moltes vegades recolzats per intel·lectuals que tenien els mitjans tècnics suficients per a dur a terme aquesta tasca, així com de grans tallers de construcció de falles on els artistes podien realitzar grans murals i cartells gegants.

A tots ells els deguem una bona part de la nostra llibertat expressiva, artística, social, etc... La independència de la que avui gaudim és gràcies a ells, ja que sense herois valents com aquestes persones que van lluitar per llegar-nos un futur millor, probablement el món en el que vivim no hauria sigut tal i com nosaltres el coneguem.

Les falles com a art dintre del nou realisme Vicent Lloret

1 2 3 4 5 6 7

El darrer any fórem testimoni de l’aparició d’un monument faller a la ciutat de Valencia, concretament la falla Pediatra Jorge Comín- Senda Calderona; nou Campanar, que canvià substancialment el concepte de falla com a monument de cartó pedra amb un missatge concret: la crítica envers la sàtira. L’aparició d’aquest monument, obra de l’arquitecte Miguel Arraíz i l’artista plàstic David Moreno, va obrir un debat sobre què és la falla vertaderament, un monument condemnat vers la flama a la desaparició o una obra d’art urbà efímera amb la qual el visitant por interactuar i rebre sensacions i estímuls. La falla tenia com a lema “Ekklesía”; les antigues institucions de la Grècia clàssica, on nasqué l’art “clàssic” com a cànon perfecte d’equilibri, harmonia i proporció que més endavant el renaixement intentaria calcar embrionant-lo a Itàlia, i més endavant encara el Neoclasicisme intentaria fer perviure. Nou Campanar obrí un debat que anys enrere molts estudiosos i aficionats a l’art i la falla ja havíem posat al damunt de la taula. Es podem considerar les falles obres d’art? És tracta d’un art barroer i coent que molt allunyant al concepte “art” que la majoria de la població cobeja a les seves ments? Emperò, hi ha una qualitat lligada estretament a l’art que les falles posseeixen i és la transmissió d’una missatge. Tal vegada, la definició més general de l’art seria tota aquella activitat realitzada per l’ésser humà amb dues finalitats arrelades: l’estètica i la comunicació d’un missatge. L’estètica canviantcom a concepte- al llarg dels temps s’ha adaptat a tot un seguit de qualitats diferents segons cada mentalitat humana i el context social de cada

civilització , adaptant-se, tanmateix, a les eines emprades per a fer “art”. La mentalitat humana no ha canviat des del inicis ja que les nostres pors, inquietuds i curiositat son les mateixes: la mort, l’amor, la vida... i si ens fixen en l’art més primitiu tenim que aquestos conceptes estan representats a la pintura parietal de les cavernes, a les sales mortuòries dels soterrament egipcis i a l’art clàssic de Grècia. Des de llavors d’ençà tota un enfilall d’estils han marcat el passar de la història marcant el seu canvi la situació política, social, religiosa, cultura que els envoltava. Tenim un romànic auster i ximple que ens transmet la rigidesa de Déu i la humilitat del comportament humà per arribar a la Gloria Eterna. Tenim el gòtic per a paroxisme de la religiositat i grandesa de la creació de Déu, emulant mitjançant cristalls vitris la Jerusalem Celest i configurant els pòrtics de les esglésies evangelis esculpits a cisell. Més endavant vindria el Renaixement, la tornada als orígens grecs, el cànon de Policret, l’home de Vitrubi, els ordres columnaris i l’exaltació de l’esser humà com a creació perfecta de Déu. Desprès de la Reforma protestant vindria la Contrareforma catòlica de Trento, i amb ella un art; el barroc. L’exuberància, la pompositat, el carregament ornamental, l’horror vacuii i un altre missatge; la grandesa de l’església i les monarquies d’origen diví. Al remat d’èpoques de revolucions i canvis socials tindrà lloc el romanticisme, que ens omplirà els segle XIX, d’un art fràgil i volàtil que cercarà la llibertat, els valors humans, la bellesa de les petites coses i la idealització de tot allò que ens rodeja, cobejat més endavant pel Realisme que tindria en la literatura una importància suprema

Aquest article ha esta presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2016* Este llibret participa en el Premi Mocador que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres*

però que en l’art ens transmetria la vida sense cap ornament artificial, sinó amb els ulls quotidians de qui observa el món sense idealització. Seguidament li tocaria el torn als impressionistes, on posseeixen un temple dedicat a ells a Paris anomenat Orsey, ells intentarien donar una visió del món instantània i directa, sense artificis. Passejades voramar, l’hora del café... Posteriorment vindrien les Vanguardies que voldrien rompre amb tot allò que s’ha establit i fixar uns nous límits per a l’art molt dissemblant a tot allò fins aquell moment visualitzat. I amb aquesta successió d’estils artístics l’ésser humà ens ha intentat transmetre un missatge gairebé d’ordre social a la mentalitat de l’època per intentar provocar una reacció en tot aquell que el contempla. Em disculparà el lector per la brevetat d’aquest resum de l’art occidental però la qüestió essencial d’aquest escrit son les falles com a art, i per a poder comprendre l’exposició que faré més endavant amb aquestes pinzellades ens servirà. Si ens fixem l’estètica canviant ha anat adaptant-se a la mentalitat de l’època i a les eines emprades, i els canvis d’un estil a un altre han vingut marcats per canvis socials de l’època que han utilitzat l’art per a transmetre un missatge a tot aquell que mitjançant l’observació interactua amb l’obra en concret. Dintre de l’art plàstic podem fer dues distincions clarament diferenciades des del punt de vist de tot aquell visualitzador extern: l’art al dintre dels museus o institucional i l’art fora d’aquestos espais; l’art urbà. Per a intentar filar una mica més en el tipus d’art que suposarien les falles anem a aprofundir en aquest concepte. Caldria situar-lo al llarg de la història de l’art encara què erròniament

s’enten com a art urbà tot aquell “il·legal” com podria ser les plantilles, pòsters, cartells, graffittis... per exemple. Molts assajos d’art sostenen aquesta definició encara que si ens atenem al significat d’art urbà tenim per una banda una activitat estètica i comunicativa de l’ésser humà i, per altra banda el concepte “urbà” del llatí urb-urbis; ciutat. Un art dintre la ciutat. Seria ací on entrarien les falles com a monument artístic; un art efímer que té quelcom a dir-nos i essent la naturalesa del qual destinada a cremar-se per a cometre el missatge final. El Nou Realisme, com a moviment artístic, fou introduït per Yves Klein i Pierre Restany que proposaren un retrobament amb la realitat una mica distorsionada per la propagació de les Vanguardies al ple del segle XX. A les falles trobem aquesta realitat a través dels cadafals que no fan sinó demostrar-nos la realitat més instantània que ens rodeja: corporació municipal, federació de falles, personatges públics de la ciutat... si bé el traç artístics dels creadors faller té eixe toc distintiu de exageració dels trets físics dels personatges a qui representa ( una mica caricaturesc) no deixa de mostrar-nos un realisme en constant canvia i evolució segons l’evolució dels missatge a transmetre, per tant, els monuments s’adapten perfectament a la definició d’obres d’art realisme en constant evolució, dignes de ser reconegudes com a tal.

Una plaça: dels origens al Nou Realisme Suso Monrabal

Al llarg dels tres anys següents es va construir el convent i l’església al costat de la muralla del primer recinte de la ciutat. Per això va ser necessari cimentar les obres de les fosses i terraplenar-los el que va encarir en temps i diners l’obra. El 26 maig 1591 van fer la seva entrada solemnement els franciscans.

Aspecte que presentava la Vila de Gandia durant el ducat de Carles de Borja

Una vella ermita a extramurs del cinturó emmurallat del segle XIV, al costat de la torre de defensa de la ciutat en la seva vessant oest i sota l’advocació de Sant Roc, va determinar el lloc on ediﬁcar el convent que heretaria el nom de la vella ermita. Després dels desitjos del duc Carles de Borja de construir un convent de franciscans descalços de l’ordre d’Alcántara, es van establir en els seus inicis en l’ermita, derivant en un convent que al llarg de més de 400 anys ha tingut diferents fases. Sota el ducat del V duc Carles de Borja, home molt devot dels religiosos descalços de l’ordre de Sant Francesc d’Assis va decidir ediﬁcar un convent sobre l’ermita de Sant Roc donant la possessió de l’expressada ermita a dotze religiosos el dia 2 de juliol de 1588.

Arxiu históric Municipal de Gandia

PLAÇA DEL REI EN JAUME I De com un espai intramurs de la ciutat del segle XIV va acabar sent un dels principals connectors de la vella ciutat amb l’eixample dut a terme a ﬁnals del segle XIX.

DE L’HORT DEL CONVENT A LA PLAÇA DELS PINOTXOS Documentació i selecció fotogràﬁca Suso Monrabal.

L’ANTIC HORT DE SANT ROC

El convent tenia dos horts, un d’ells amb una superfície de 34 hectàrees, 44 centiàrees 88 decímetres i 45 centímetres quadrats .Junt a l’ediﬁci per la part de llevant i sud tancat de paret, que tenia a l’extrem i part de ponent una porta anomenada de la sopa, perquè allà repartien els frares la qual donaven d’almoina als pobres. Plànol original del convent realitzat pel mestre d’obres José Domingo el 1863 AHMG. L’altre hort comprenia 5 àrees, 8 centiàrees i 7 decímetres i 83 centímetres quadrats, de terra també horta a les quals es produïen verdures, hortalisses i fruites per al consum de la comunitat. Després del decret de la regent Maria Cristina de 19 de febrer de 1886 a què es van declarar en venda els béns pertanyents a corporacions religioses, exceptuant alguns ediﬁcis que es van destinar per a utilitat pública, els va comprar l’Ajuntament de la ciutat pel preu de 38.000 reals de velló el 13 de juliol de 1844.

Guillermo Viscon Palmer

L’hort en qüestió es trobava a la part oest de la ciutat, al costat d’una petita ermita dedicada a Sant Roc, la qual va quedar dins del casc de la ciutat quan el IV Duc Francesc de Borja va decidir construir el nou recinte emmurallat que partint de la porta de València, tancava pel nord i ponent el Col·legi de sant Sebastià i les dues magníﬁques carrers trucades Vila Nova del Trapig i de Sant Roc al ﬁnal de la qual estava l’ermita del mateix nom. Convent de San Roc en 1959. Col. Paisajes Españoles.

Recreació de Guillermo Vinson. Extreta de la làmina Gandia 1845. Per la posterior de l’almàssera en la seva ala oest, se situava al peu de la torrassa, una tremenda ﬁguera que en els càlids dies d’estiu, protegia del sol als pobres captaires que acudien diàriament a rebre les sopes que els proporcionaven els frares franciscans del convent, d’aquí va rebre el nom de Carrer de la Sopa, la qual amb anterioritat havia estat el pas de ronda de les defenses de Gandia en la seva ala Sud Arxiu históric Municipal de Gandia

El trull del Marquès de la Jura Real es trobava adossada al primer recinte murari de la ciutat amb una de les seves cantonades que dóna a la torrassa sud est d’aquest recinte, (actual Caixa d’Estalvis de València). L’almàssera discorria en sentit sud-nord i l’extrem estava ocupat per una petita ermita que rematava l’extrem oest del carrer de la creu, limitant amb la tàpia de l’hort gran del Convent de Sant Roc. Torre del primer recinte emmurallat de la ciutat, i a la seva esquerra les cases que va construir el senyor José Sancho i Codoñer. Edicions Joseph Thomas Bigas. Col·lecció Suso Monrabal

L’altra peça era major i de més regular figura. Es va obrir el carrer i l’Ajuntament va anunciar la subhasta per a la venda del racó de la figuera i part del carreró de la sopa (actual edifici de la caixa d’estalvis) com sobrant de la via pública, rematant a favor de Don Francisco Moran Roda, hisendat d’aquest veïnatge, i per concessió que aquest va fer de la rematada Racó de la figuera amb la seva ermita annexa a l’extrem de l’almàssera del Marquès de la Jura Real .

al senyor Antonio Cortina i Gallego mestre d’obres, qui ediﬁci sobre part d’aquest solar quatre cases amb la façana a la prolongació del carrer d el la creu, venent la part del carreró de la sopa al senyor José Sancho i Codoñer qui va construir al seu torn algunes cases amb façana al passeig de les Germanies, al costat de la torre del primer recinte emmurallat. Sobre aquest torrassa, amb el pas del temps s’elevaria una torre més moderna i coneguda com la caixa d’estalvis en 1958).

PLAÇA DE LA CREU

Detall de la ubicació de la ermita de la Puríssima Concepció - Arxiu históric Municipal de Gandia

A l’extrem oest del carrer de la Creu es trobava una gran columna rosada que suportava una creu de ferro, potser era la creu jurisdiccional del Convent després de la seva fundació pel V duc de Gandia

Carles de Borja. En qualsevol cas, consta que des de principis del segle XVII dita creu presidia l’entrada de l’ermita de la Puríssima Concepció, la qual impossibilitava la sortida a un altre accés. Al ﬁnal del carrer de la creu existia una ermita sota l’advocació de la Puríssima Concepció la fàbrica era petita, però molt antiga Segons escriptura de 1654, Estefania Prats vídua de Gaspar Simón i Àgueda Prats germanes i veïnes de Gandia, van vendre a Salvador Oriol una casa corral contigu a l’ermita situada al carrer de la concepció, que limita per una banda amb l’ermita, d’altra banda amb una casa d la ciutat de Gandia, per darrere amb la muralla i per davant per aquest carrer. La casa de Salvador Oriol va anar passant de domini ﬁns que va ser comprada per Dª Antonia Rodríguez de Valcarcel i Castell, Marquesa vídua de Jura Real. El 13 juliol 1884 comunicava a través del setmanari El Litoral, que l ‘ajuntament to de Gandia va fer per escrit un prec al Marqués de la Jura Real, perquè permetés l’enderrocament de les dues cases que a la plaça del Rei en Jaume posseeix, i que han de desaparèixer, per unir a l’avinguda de les Germanies, oferint al senyor Marquès abonar en terminis i en el termini màxim de tres anys, l’import de l’expropiació. En sessió de 6 març 1891 presidida per l’alcalde José Bonet en presència del secretari Calahorra, Andrés Lapeyre, proposava l’enderrocament de les cases del Marqués de la Jura Real, que posseeix a la plaça del Rei en Jaume de la nostra ciutat , manifestant que per usar-se aquesta plaça com a centre de la

fira de Gandia, havia quedat un espai molt reduït, per la qual cosa es feia necessari ampliar-lo amb zones confrontants per millorar l’aforament en temps de fires. Per a això aconselle enderrocar les citades cases i obrir una nova via que connectés la plaça del Rei D Jaume amb l’Avinguda de les Germanies. Tot això va ser aprovat per unanimitat, autoritzant a la comissió d’obres que comencés a gestionar amb la Marquesa Vídua de Jura Real i Villarroya l’expropiació. El maig 2, 1902 D. Teodoro Arsis, propietari de la casa del carrer de la Creu Nº 15 i amb mitgera que dóna al solar corresponent a les dues cases demolides de la Marquesa de Jura Real, per mediació del mestre d’obres sol·licitava el poder obrir finestres al nou carrer, a causa de que el seu caràcter de mitgera quedava anul·lat després de l’obertura del nou carrer. Això motiu un llarg litigi pel fet que l’ajuntament no cap front al pagament del deute de les expropiacions de les dues cases de la Marquesa. En vistes de les fortes clàusules interposada per la mateixa en el contracte d’expropiació, al no rebre l’import pactat, el carrer continuava sent de titularitat privada pel que impedia ad Teodor ARSIS obrir les esmentades finestres al carrer.

saber els següents: 1.

Totes les despeses d’enderrocament, i altres ﬁns a materialitzar l’escriptura pública aniran a càrrec de l’ajuntament.

2. Els terrenys restants que no siguin aplicats a l’obertura del carrer, quedaran en poder de la Marquesa, els quals els podrà habilitar per edificar-hi. 3. El preu de la cessió s’estipulava en cinc mil pessetes, les quals haurien de ser pagades abans del primer d’abril pròxim. 4. Si transcorregut el termini fixat no satisfés el preu acordat, quedaria de fet i de dret rescindit el contracte, i l’excel·lentíssima Sra. Marquesa confiscar del solar, sense necessitat de permís o autorització de l’ajuntament, passant a disposar lliurement del terreny. 5. Que la Marquesa en cas de no cobrar, rebrà la quantitat de 1.000 pessetes, en concepte d’indemnització de les construccions existents dins el solar. 6. La Marquesa conservarà en cas d’impagament la titularitat del solar, encara que es faci ús d’ell com a via pública, fins que es satisfaci el preu pactat.

D’altra banda el senyor Lapeyre, ha aﬁrmat que aquest solar no tenia cap sentit pràctic pel que demandava l’ajuntament poder vendre les parcel·les per tal de poder ediﬁcar en dit solar.

7. L’ajuntament ha de consignar un pressupost addicional al gener pròxim, per atendre en primer lloc el pagament de les esmentades 5.000 pessetes.

Les condicions imposades per l’administrador de la Marquesa Vídua de Jura Real i Villarroya van anar a

Tot això va ser signat per l’administrador de la Marquesa Vicente Climent a 25 setembre de 1898.

Per acord de primer d’octubre de 1898, l’alcalde Francisco Romaguera Ruiz, va manar que immediatament es procedís a l’enderroc dels metres de la muralla i les cases que confronten amb les de D. Teodor ARSIS, planejant convenientment el nou carrer que uneixi el Passeig de les Germanies amb la Plaça del Rei en Jaume. El 10 febrer 1900, l’apoderat Vicente Climent feia saber a l’ajuntament l’incompliment del pagament de l’expropiació així com la seva actitud de silenci administratiu adoptat per l’ajuntament. El 22 de maig de 1902 l’apoderat Vicente Climent Sancho, assabentat del projecte d’obertura de ﬁnestres a l’esmentada nou carrer presento de nou la demanda per impagament de les 5000 pessetes fent valer els seus drets segons escriptura de 1898, i fent responsable a l’ajuntament en cas que D. Teodor Arsi per mitjà del seu constructor Pascual Bohigues comencés a obrir les esmentades ﬁnestres, quan en aquests moments causa de l’impagament eren de propietat de la marquesa i per tant tenien dret al mur mitger amb l’esmentada casa. Posteriorment va ser demolida per passar a formar part de la plaça del rei En Jaume, comunicant-la amb el passeig de les Germanies. La gran columna de marbre rosat que sustentava la creu de ferro, per mandat de Jaume Torres va ser traslladada al centre de la recentment empedrada plaça de la plaça major col·locant sobre aquesta columna un gran fanal de reverber.

Inauguració del carrer del Mestre Giner.1930 Col·lecció Família Alandete.

Del solar d’aquestes cases va sorgir el nou carrer que comunicava la nova plaça amb el passeig de les Germanies, la qual es va inaugurar el 1931 en memòria del Mestre i músic Giner. L’ermita de la Puríssima Concepció tancava el carrer de la creu i limitava amb l’hort gran del Convent. L’ajuntament va resoldre la demolició de l’ermita per perllongar el carrer de la Creu ﬁns a la Vila Nova del Trapig (actual Sant Francesc de Borja), expropiant també part de les cases que pertanyien a don Francisco Morán Roda i als hereus de don Francisco Perelló i Aparisi. El 20 setembre de 1862 va quedar la corporació autoritzada per enderrocar l’ermita a condició d’obtenir l’aprovació de l’Excel·lentíssim Arquebisbe de la diòcesi, la qual es va obtenir el 14 d’octubre de 1868 portant a terme la demolició.

PLAÇA DELS JUTJATS Després del decret de la regent Maria Cristina de 19 de febrer de 1886 en què es van declarar en venda els béns pertanyents a corporacions religioses, exceptuant alguns edificis que es van destinar per a utilitat pública, els va comprar l’Ajuntament de la ciutat pel preu de 38.000 reals de velló el 13 de juliol de 1844. Per algun temps, van continuar els horts en el mateix estat fins que el més petit es va destinar perquè els presos a les presons públiques poguessin esbargir per espai d’algunes hores diàriament. A l’octubre de 1849 i sota l’alcaldia de Jaume torres i Roses es van construir les presons del partit a l’edifici de l’exconvent de Sant Roc, dotant-les de Saló d’audiència i de tots els estris necessaris. La seva construcció va pujar a 65,553 reals. El 1871 es van treure a subhasta 11 arbres que es trobaven a l’hort de l’exconvent de Sant Roc i punt on s’havia d’edificar la beneficència.

Capçalera carrer de la Puríssima amb la de Sant Francesc de Borja, després de la demolició de la vella ermita connecto a través del carrer de la Creu, carrers de Sant Francesc de Borja i Major. Col·lecció Alfredo Ferragud 1931. Arxiu históric Municipal de Gandia

Les despeses totals d’arrencada i arranjament de llenya, van córrer a càrrec del rematant disposant tan sols d’un mes per deixar net el solar. El preu de la rematada havia de dipositar-se en monedes de plata i or abans de començar l’arrencada dels arbres. De la publicitat de la subhasta es va encarregar el pregoner municipal Sebastià Marzal ﬁxant els edictes en els llocs de costum així com el pregó dels bàndol pels carrers de la ciutat a toc de trompeta.

Finalment la subhasta va ser adjudicada al pagès diumenge Martí per l’import de 80 pessetes. El primer dels ediﬁcis singulars que es van construir per conformar la plaça, va ser el del Cercle Sinibaldista, que a ﬁnals del segle XIX ja lluïa la seva esplèndida façana Noucentista. Consistia en una gran triple balconada a la seva primera planta, en la qual el balcó principal centrat en la mateixa, estava coronat per un gran arc de mig punt, distorsionant la línia de la segona planta a la part central, com obligant a ressaltar la rematada de la coberta com a projecció d’aquest.

Amb motiu del segon centenari de la canonització de Francesc de Borja, l’ajuntament per tal d’albergar a la ingent multitud que tenia la intenció de visitar la nostra ciutat, va decidir prendre la decisió de traslladar totes les paradetes de la plaça Major i distribuir-los per les diversos carrers de la ciutat. Les carns, salaons; peixos i verdures van passar a vendre a l’antic espai de l’hort de Sant Roc a la zona nord, ja que la zona del migdia es destinava a situar la plaça de bous durant les ﬁres locals. D’aquesta forma la plaça major va quedar exempta perquè en ella plantessin les paradetes els ﬁraires, formant carrers, amb la major regularitat i bon gust.

Des dels balcons de la façana del casino Sinibaldista Aquesta que dóna també al carrer Major, van tenir lloc grans mítings com aquest després de l’arribada a Gandia del famós polític, i posterior president de la nació José Canalejas, a qui Gandia després del seu assassinat li va dedicar una de les seves principals carrers. Col·lecció Jose Miguel Borja Al carrer Major a esquena de la plaça de l’cxonvent existia una posada anomenada de les tres portes, ja que tenia tres accessos, un per cadascuna dels tres carrers que la conformaven: Major; Creu i hort del convent. A la fotograﬁa encara es pot apreciar a la dreta del Cercle Sinibaldista, els balcons de l’antiga posada.

PLAÇA DE LA BENEFICÈNCIA

PLAÇA DE LA FIRA

Des que en el seu testament Morán Roda deixés per exprés desig, un capital suﬁcient per a la fundació d’una Beneﬁcència per a pobres desvalguts a la ciutat, aquesta es va situar en l’exconvent de Sant Roc.

Durant la dictadura de Primo de Rivera a l’hort petit de l’exconvent, es va ediﬁcar un recinte que passaria a ser el primer centre docent d’educació secundària de la ciutat.

Comunitat de residents a la beneﬁcència anys 60 passat segle. Col·lecció Jose Miguel Borja

Solien passejar i prendre el sol durant unes hores al dia els seus residents compartint la plaça amb les famílies que acudien amb els seus petits. Amb el temps els seus habitants van ser traslladats a una residència a la partida de la Drova, per necessitats d’ubicar la Biblioteca Municipal de la ciutat.

100

Aspecte que presentava el 1940 la plaça en temps de falles. Col·lecció Augusto A. Dasca.

Després del monument es pot observar el primer ediﬁci d’educació secundària de la ciutat, on van iniciar els seus estudis de secundària entre altres Josefa García i la seva companya Luisa Aranda. Col·lecció Gustavo Dasca.

plaça d’un pavelló perquè la banda de música pogués donar en el seus concerts públics El primer element d’ornament públic que va tenir la plaça, va ser heretat de la Plaça del Col·legi (actual plaça de les Escoles Pies), es tractava de la font dels tritons, construïda per la fosa valenciana dels Germans Macnaugthan en 1894 i que va presidir l’entrada de la vella universitat des de 1896. Va ser situada a l’extrem est de la plaça al peu de la façana oest del vell Casino Sinibaldista. Després de la reforma de la plaça durant la postguerra, amb uns plans consistorials, perquè fos una digna estada oberta per als ciutadans, es va reformar el seu recinte i per això se li va traslladar de nou a la plaça de Loreto. Quedant d’aquesta forma més diàfana, podent albergar a més gent.

El carrer situat en la zona baixa de la imatge, correspon a l’actual del mestre Giner, la qual va ser inaugurada en 1930 Col·lecció Suso Monrabal

PLAÇA DEL SEGÓ El 19 de juny de 1930, el president León Climent Domingo, president del Centre instructiu musical. En fer-se ressò de la notícia apareguda a la premsa local, amb la intenció per part de l’ajuntament d’ubicar una font a la plaça del rei En Jaume. Aﬁrmaven que seria vista amb molt de gust i reportaria més beneﬁcis socials per contribuir a fomentar la cultura artística del nostre poble. Al mateix temps sol·licitava la construcció en aquesta

Plaça dels cereals a mitjans dels anys 20 del passat segle. Col. José Miguel Borja.

101

PLAÇA DE CORREUS La postguerra va portar amb si misèria i fam, però aviat les necessitats socials i la solució a un excessiu atur va derivar en la construcció d’un ediﬁci de Correus i Telègrafs obra de l’arquitecte municipal Pau Soler Lluch. D’estil historicista, va ser el tercer element que va canviar la ﬁsonomia urbana de la plaça.

Palau de Correus, Comunicacions i Telègrafs, per impossibilitat de poder trobar un local cèntric i que complís els caps .. Es va decidir ubicar-lo en els baixos de l’edifici que dóna a la plaça i cantonada amb el carrer Puríssima. Al primer pis de l’edifici de correus s’habilitarien tres habitatges per als senyors caps de correus i ordenança. S’ha de fer constar que aquestes tres habitatges així com l’oficina de correus, quedaven excloses del pla d’ajudes de l’Instituto Nacional de la Vivienda.

Esbós de l’ediﬁci de correus, obra de Pablo Soler Lluch, situat a la plaça del Rei D. Jaime.

Després de l’acord municipal de juliol de 1942 es va aprovar un projecte de construcció de 26 habitatges, més una biblioteca municipal a la Plaça del Rei En Jaume, cantonada carrer Puríssima. Al març de 1948 es va pensar en modiﬁcar-lo, amb la ﬁnalitat de donar-li una major amplitud als habitatges ja que anaven a ser destinades a empleats municipals. Al no ser possible ampliar el solar, es va decidir reduirles a 23.-

102

Al maig de 1949, es va estudiar de nou el projecte com a conseqüència d’haver de situar als baixos

Al ﬁnal de la correguda, de les 26 habitatges municipals subvencionades, al carrer Puríssima, i tan sols es van realitzar 16, ascendint el pressupost a 1.010.930.28 pessetes inclosa la Biblioteca. El solar tenia una superfície de 1.109.40 metres quadrats l’ediﬁci i el seu pati interior de 618.40 metres quadrats. Des que es va realitzar el primer projecte en 19421948 el cost per metre quadrat va pujar de 707-907

pessetes, a causa sobretot als costos d’urbanització de la Plaça. De les 16 habitatges, 8 havien de dedicar-se als professors del centre de segon ensenyament Mitjana i Professional i per a la resta de subalterns del centre. El 21 de març de 1944 es va presentar les bases per a la demolició de les velles cases on s’haurien alçar-se les 16 nous habitatges, estimant-se l’enderroc en 45 dies a partir de la data d’adjudicació de la subhasta. El dia 17 de maig la subhasta va quedar deserta, convocant una nova per al 17 de juny, de la qual l’empresa CROYA (Construccions Reunides Obres i Asfalts) va ser la guanyadora. La subhasta va ser anul·lada ja que no es va tenir en compte el no incloure l’ediﬁci de correus a causa de no tenir la subvenció de l’INV El 28 d’abril de 1961 es va aprovar la recepció provisional de les 16 habitatges protegits

PLAÇA DELS COLOMETS El modernisme va deixar la seva empremta a la façana del teatre Royalty, que juntament a la rematada del Teatre Serrano i la casa dels germans París són testimonis del pas del modernisme per la nostra ciutat. D’altra banda després de la intenció d’ediﬁcar les cases del carrer de la puríssima, es va observar al mateix temps el urbanitzar de nou la placeta, i un dels primers ornaments sacriﬁcats, va ser la font dels tritons, que acabaria al centre de la placeta de Loreto. El centre de la plaça es va rematar amb un petit estany enrajolat amb ceràmica verda el qual contenia en els seus inicis peixos i al mateix temps servia d’abeurador per a la colònia colombífera allí instal·lada en el seu colomar. Amb el temps els nens van acabar per denominar la seva preferida plaça com dels colomets.

Amb un gran rellotge que presidia el centre de la seva façana, l’ediﬁci quedava rematat per dues petites torres excel·lents del ràfec. Un d’ells es va utilitzar com colomar, començant a envair els coloms amb els seus aleteig la plaça, per a sorpresa dels infants.

Col·lecció Suso Monrabal

103

La rematada de la plaça ve condicionat per dues sendes pèrgoles que remataven els extrems nord i sud de la plaça.

En estar elevades respecte al sòl natural, en ella es van realitzar quantitat d’exhibicions com les del famós Il·lusionista fincat a Gandia el Professor Cabo, que acabaria els seus dies juntament amb els seus dos gossos inseparables Patiràs i Mort de Fam, com guardià i conservador de l’esmentada plaça. La banda de música local, també va presentar nombrosos concerts sota aquestes pèrgoles, amenitzant les festes locals. Durant els començaments de la segona república es va edificar el Teatre Royalty, el qual va acabar de completar la plaça pel que fa a edificis notables amb una gran presència i vistositat.

104

Posteriorment en la postguerra es va remodelar convertint-se en el Cinema Goya i es va ediﬁcar el

palau de Correus i telègrafs, obra de l’arquitecte municipal. El 16 de setembre de 1955, Rosa Martí Almiñana presentava a l’ajuntament de Gandia un projecte de reforma de façana del teatre Royalty, per tal de destinar-lo a una sala de cinemes que hauria de denominar-se: Cinema Goya.

Col·lecció Suso Monrabal

La nova façana consta de dos cossos d’edifici separats entre si per una imposta. A la part inferior de la mateixa, una gran massa aplacada amb lloses de pedra artificial o similar de forma quadrada, quedant tan sols interrompuda per les dues àmplies portes d’accés que substituirien a les 4 actuals. Els mosaics modernistes haurien de ser respectats mantenint les finestres que formen l’alqueria de la coronació, però despullant a aquestes finestres de les seves actuals adorns i encegant amb envans buits pels seus paraments interiors. Finalment una cornisa amb forma d’Artesa coronaria l’edifici en

tota la longitud corrent més la part esquerra del cos de l’edifici més alt, situat al costat de la mitgera dreta entrant, imposat per la major elevació de la coberta exigida per l’altura de l’amfiteatre lateral. Després de la venda del cinema Goya (amb anterioritat Teatre Royalty) part de la seva façana es va transformar al reubicar en les seves velles instal·lacions un complex d’oficines i en els seus baixos locals comercials.

PLAÇA DELS PINOTXOS Durant l’alcaldia de Josefa Frau la plaça s’ornamenta de nou per tal de donar-li un aspecte modern i actual per al moment. Artur Heras va ser el dissenyador i escultor d’una sèrie de “personatges” que per tal de despertar l’admiració dels petits van passar a ser els seus guardians estàtics a la plaça.

Durant l’alcaldia de Salvador Moragues, la plaça va rebre un nou element d’ornament, consistent en una gran roca de pedra amb l’efígie en bronze del rei Jaume I el Conqueridor.

Va ser amb motiu de la festa del 9 d’octubre dia de la Comunitat Valenciana, instituït després d’obtenir l’autonomia nostra comunitat i en què el nostre rei va entrar victoriós a València després d’expulsar als moros de la ciutat.

ARTUR HERAS En plena postguerra, la ciutat de Xàtiva el va vore nàixer en 1945.

105

La seva predisposició per l’art, canalitzar la seva vida. L’Escola de Belles Arts Sant Carles de València, va ser on va cursar els seus estudis. I des dels seus inicis d’estudiant, l’experimentació amb les arts plàstiques es transforma en un repte vital per tal d’aconseguir la seva pròpia experiència i personalitat d’artista .. Artur Heras treballa en el món gràfic des de fa quaranta anys. Va començar fent cartells de les seves pròpies exposicions, va continuar il·lustrant llibres per a editorials europees i va intensificar la seva tasca, com a dissenyador gràfic i d’exposicions, des de finals dels setanta fins als nostres dies El 1962 aconsegueix el premi de pintura del VIII Saló de tardor de València., I l’any següent el primer premi Saló Nacional José Ribera de Xàtiva. El 1964, exposa, al VI Saló Internacional de Març de València, un tríptic que marca l’inici de l’important moviment de renovació de la figuració a principi dels anys seixanta. La seva obra, impregnada de sàtira social i de denúncia de vegades directa, especialment durant el franquisme, utilitza els recursos de l’estètica pop aprofitant-los com a instruments de protesta. El 1970 va aconseguir el primer premi de la tercera biennal internacional d’Eivissa., Realitzant en aquest any una de les seves primera exposicions a l’estranger sota el títol “6 from Spain” en la universitat de Whitewater de Wisconsin, EUA. Es dóna a conèixer en el món de l’edició (Alemanya, França, Espanya), com a il·lustrador de talent, especialment de llibres per a nens.

106

El 1976 va exposar a la galeria Kerrikowski de Munic i va publicar el primer d’una sèrie de llibres il·lustrats per Insel Verlag, Franfurt / Main. Potser és el seu inici dins el camp de l’edició. Posteriorment li seguiran els editats per Casterman (Paris), Lumen (Barcelona) i Lóguez (Salamanca). En 1985 se li atorga, pel Ministeri de Cultura i Educació, el premi al millor disseny de llibre. És seleccionat per participar en nombroses exposicions com la titulada Els llibres més bells del món a Leipzig (1989) i la recent Biennal Internacional del Cartell a Hèlsinki (2003). L’any 1980 va exposar a la Fundació Miró de Barcelona, la seva obra “Bandera Bandera”, sent Joan Fuster qui es va encarregar de la presentació i després signar-lo. Asseverava que el treball d’Artur Heras era una brillant temptativa d’imaginació i tècnica. Entre 1980 i 1995, dirigeix la Sala Parpalló. Ha comissariat, així mateix, mostres documentals sobre escriptors i temes històrics. Entre aquestes últimes cal destacar les que va realitzar sobre el poeta Juan Gil-Albert en el Cercle de Belles Arts de Madrid (1985) i al Teatre Nacional de l’Havana (1990), sobre el novel·lista Vicent Blasco Ibañez al Port de València (1985) i al Palau Medici-Ricardi a Florència (1988) i la titulada Imatge i Paraula a s. XIV a la Llotja de València (1985). En el disseny de cartells destaquen les sèries realitzades per a la Mostra de Cinema del Mediterrani (1980/1985) i el del Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes (1987)

presidit per Octavio Paz. Una selecció dels seus millors treballs gràﬁcs van ser reunits en l’exposició 100 Cartells de Artur Heras a Mèxic DF (1994) que posteriorment va recórrer diverses ciutats. Participa com a jurat de la Biennal de Mèxic i imparteix tallers a la Universitat de Vera Creu.

punyent toca de ple el cor Com escultor, és l’autor de monuments públics de gran originalitat. Els pinotxos van substituir l’essència del vell estany a manera d’una gran font amb els pinotxos rajant aigua per les seves punxegudes boques.

El 1993 rep el Premi Alfons Roig de la Diputació de València per la seva aportació a l’art contemporani i el 1997 el Ministeri de Cultura francès li nomena Chevalier des Arts et donis Lettres. El 1993 va produir l’obra Quadern de dibuix, del qual asseverava que era una maqueta de la vida mateixa. Al desembre de 1995 va realitzar una exposició a la Sala de la Cultura de Bellreguard en col·laboració amb D’espai Lucas de València sota el títol “Quadern de tardor” Els dibuixos retrats i homenatges d’aquest llibre tenen aquesta pinzellada espontània i ferma que li confereixen autenticitat i transparència Durant el mes d’abril fins al 4 de maig de 2008 a la sala Coll Alas, va tenir lloc la exposició en Gandia d’una mostra de la seva recent obra pictòrica sota el títol “Passatges O7 / O8” Durant l’últim decenni, sense deixar de ser fidel als principis de la Nova Figuració, la seva pintura s’orienta cap a una inspiració de caràcter clarament ontològic on la profunditat de la reflexió es combina amb la fantasia. La puresa de les formes, la brillantor dels colors, la depuració dràstica de la composició, deixen tot l’espai per a l’expressió d’un pensament no verbal, cobert de pudor, l’humor

El pintoresc aspecte dels pinotxos amb els seus vermells capirotes donaven un toc de frescor i distinció respecte a la vetusta plaça d’abans. Suso Monrabal.

El monument petri en memòria del rei Jaume, es digniﬁca al situar-lo al centre radial d’una font semicircular situada entre els dos accessos de la pèrgola nord de la plaça. A l’interior de la bassa es van situar sengles dolls verticals d’aigua que donaven un aspecte més acollidor al monument. D’Artur a Arturo. Retirada dels “pinotxos’ Res més accedir a les regnes del municipi Arturo Torró en 2011, va decidir retirar les seves escultures

107

dels pinotxos, que s’exhibien a la plaça del Rei Jaume I de Gandia. “Les retirem perquè canviem la plaça”, apunta Torró. Quan era a l’oposició, va advertir a la llavors alcaldessa socialista Pepa Frau que nassos de les escultures d’Heras podien fer mal als nens. Torró, ha indicat a l’oposició que busqués nova ubicació a aquestes obres ara emmagatzemades. També va recordar que els socialistes van retirar una escultura de Ramón de Soto que ell ha tornat a instal·lar. “Mai hi va haver cap problema amb les set figures de ferro”, apunta Artur Heras, que insereix tota la polèmica en la manca de criteri dels administradors, la desprotecció i desconeixement de les obres públiques. Lamenta la indefensió de les creacions i els artistes i no descarta la càrrega ideològica en el que ha passat a Gandia. Les velles pèrgoles de fusta van ser substituïdes per unes metàl·liques, més adequades a les actuals exigències de les representacions teatrals i concerts. Des d’aquest moment la plaça es va reconvertir com a centre d’exhibicions durant les fires com en antany, on les representacions teatrals de la beneficència, corregudes taurines de finals del segle XIX i paradetes a l’ús, per prestar el seu servei a la ciutadania gandiana. A partir de 1958 les dues torres que es van construir en els seus extrems van desvirtuar l’essència del que va ser la plaça conventual, evidenciant una clara ruptura amb el passat.

108

El 8 novembre de 1961 recentment inaugurada la torre de la caixa d’Estalvis de València, Francesc Castelló Catalá presentava a l’ajuntament un projecte per a la construcció de 17 habitatges de protecció oﬁcial. Paisajes Españoles.

La concessió per a la construcció de l’edifici data de 16 de gener de 1962. En un període de cinc anys el nou perfil de la plaça va desvirtuar el sentit de glorieta romàntica, iniciantse amb això un dels majors errors urbanístics, que al poc de temps patirien altres barris de la ciutat; plaça del Prado; Carrer Major; Plaça d’Espanya; Abad Solà, lliurant-se la Plaça de Crist Rei amb l’anomenada torre de l’edifici Humberto, projecte de l’arquitecte valencià Vicente Figuerola, que va finalitzar redissenyant l’original, finalitzant un edifici de 8 plantes de les 18 del seu projecte original.

2 Icones

Un que sobreĂŻx. Un que representa. Un que destaca. Un que es revela. Un que vol ser vist i vol deixar una empremta. Un llanĂ§at amb idees per transmetre. Un que vol ser un repte...una icona.

109

Abocats a l’abisme Marc Gomar

1 2 3 4 5 6 7

Fig. 1. Fotograﬁa de David Glowacki de Longyearbyen

110

David Glowacki té una fotografia en el seu blog on una figura contempla Longyearbyen amb un rifle a l’esquena. El científic, artista i teòric cultural demana els lectors que no s’espanten, que a les illes Svalbard és habitual portar armes per tal d’advertir els óssos polars. Parlem d’un arxipèlag de l’Àrtic, mil quilòmetres al nord d’Escandinàvia, considerat el territori amb vida familiar més septentrional del planeta. Un lloc on els humans han d’extremar les precaucions davant del poder de la natura, on es palesa tot allò que expressaven els pintors romàntics: el paisatge com a escenari de confrontació entre la natura i l’home. Minúscul, tracta de recuperar la identitat en un abisme tan desitjat com inabastable, terroríficament atractiu. Amb el Renaixement i la Il·lustració, la Raó s’imposava a Déu; amb els descobriments de Colom i Copèrnic, s’eixamplava el món en un sol segle. L’angoixa humana però, no deixava d’augmentar. Tràgicament escindit de la natura, l’home deixa de ser imprescindible en un paisatge que convida al viatge i al buit. Autoexpulsat de la natura, l’home esdevé un nàufrag, un caminant menut, solitari i impotent. En una època desproveïda d’heroismes, les runes mostren la grandesa i la caducitat de les velles civilitzacions. Fascinats per la potència destructora del temps, els vestigis inflamen la nostàlgia romàntica per l’enginy humà. La natura mostra com d’efímeres són les ambicions humanes.

Els romàntics no copien un món mort; recreen màgicament un univers que conserva en les antigues pedres l’única veritat, la bellesa essencial que revelen els somnis i la imaginació. Com en la novel·la gòtica, bellesa i mort s’agermanen. Es passa de la llum a l’ombra i el clarobscur, símbol de la consciència tràgica de l’home modern com l’sfumatto ho és de la contradictòria condició humana. Una herència manierista manifesta també en el prestigi, tan accentuat com en la poesia romàntica, de la nit. La nit mostra la primacia de l’inconscient, d’allò soterrani i obscur de la condició humana. És l’espai sense límits, el fons sense forma, la llibertat sense moralitat. La nit és el somni i l’embadaliment, la melangia i els dimonis, la sensualitat i el terror, una atmosfera metafísicament inquietant que possibilita el retorn màgic a la natura. Home i natura, subjecte i objecte es distancien i es confonen. L’ull deixa de tenir el lloc central que li reserven les lleis de la perspectiva renaixentista perquè regne la subjectivitat sobre l’ordre compacte i jerarquitzat dels valors absoluts. Si l’allunyament de la natura es palesava en la percepció centrífuga dels espais oberts, l’angoixa es materialitza en l’obsessió centrípeta dels espais tancats, els laberints de la pròpia impotència en un cosmos d’horitzons interiors.

En l’ordre, la claror i la grandesa de les runes clàssiques els romàntics troben la asimetria, la foscor i la convulsió; és el combat permanent entre Dionís i Apol·lo.

111

Tornem a la fotograﬁa de Glowacki. Quantes possibilitats estadístiques hi ha de trobar-se un ós polar pels voltants del major nucli urbà les Svalbard? El riﬂe és a espantar l’animal o les pròpies pors? Per què traspua violència un paratge tan idíl·lic de casetes de fusta de colors vius cobertes de neu? Qui amenaça qui? Què amenaça què?

1 2

Com en la poesia romàntica, en els paisatge apareixen també arcs de Sant Martí, crepuscles, aurores boiroses i mars foscos. Hi sovintegen les representacions a través de ﬁnestres o altres marcs. El quadre dintre del quadre és el joc entre l’interior conscient i l’exterior subconscient, la contradicció entre la reﬂexió i l’ensomni tan habitual també entre els surrealistes.

3 4 5 6 7 Fig. 2 Setena presó de Piranesi (1745)

En Piranesi i en l’Sturm und Drang es troben els elements més representatius de la sensibilitat romàntica, que respon amb nostàlgia desmesurada a la consciència d’escissió i busca una natura ideal que uniﬁque llibertat i raó. L’artista romàntic se sent aclaparat i seduït per la Natura. El seu és un cant a la bellesa i al sacriﬁci davant l’aniquilació que plana sobre els homes i els seus paisatge visualitzen l’escissió, la soledat il·limitada, el silenci que envolta l’espectador d’un món impenetrable.

112

També són freqüents les ﬁgures que ataüllen l’horitzó d’esquena a l’espectador. És la contemplació de la contemplació en contrast amb la imitació realista, és a dir, l’eixamplament d’allò real mitjançant l’exploració de la potència creadora de l’inconscient i el desenrotllament de la imaginació, d’allò oposat a la reﬂexió. La lluna, font de l’inconscient, sol il·luminar la contemplació de la contemplació i seu clar, assenyalar el clarobscur de la vida. L’artista romàntic és un explorador somnàmbul de tenebres, del costat fosc de la natura, però la contemplació és, en realitat, interior: l’inconscient dóna forma a la realitat externa. A diferència de realistes i impressionistes, el pintor romàntic no pinta el que veu davant d’ell sinó allò que veu en ell. Una mirada interior que canvia les lleis òptiques i dota de màgia els paisatges. Els romàntics viatgen cap a fora per a fer-ho cap a

dins i retrobar-se. Els grans espais ultrapassen les limitacions d’una època de comoditats burgeses i sense èpica. La fuga inﬁnita alimenta la subjectivitat com el descens als inferns suposa una aventura a través del propi patiment. Per als romàntics, la vida troba la seua plenitud i el camí de la creativitat en el descens a l’infern. És més, sols s’aconsegueix l’autèntica identitat quan s’accepta la funció creadora i transcendent de la destrucció, una consciència estètica que els porta a proclamar la bellesa de la mort, un sentiment del sepulcre on els monuments funeraris representen la bellesa del silenci, de la desolació, del trànsit cap a ella. Tombes, runes, crepuscles, boires i tronades que causen tenebra i desassossec en l’espectador. El gust pels cementeris, pels crepuscles, pel traspàs s’observa, sense anar més lluny, en el quadres sobre els dos poetes romàntics anglesos ﬁnats a Roma: La tomba de Keats (1873) de Walter Crane o El funeral de Shelley (1889) de Louis-Eduard Fournier. Shelley és també protagonista postmortem d’un retrat on es nota el gust per les runes.

La vida de l’home és com un viatge sense meta. Ho simbolitza el vaixell. El destí, l’atzar i la condició mortal de l’home prenen forma de raig i de tronada, de tempesta i d’huracà, d’allaus i de naufragis. El mar és l’enemic exterminador. La seua violència és un dels temes romàntics per excel·lència, vinculat també a la fúria de Posidó, encara que no tant la destrucció com les sensacions de destrucció.

Fig. 4 Tempesta de neu, vapor a la boca del port de William Turner (1842)

William Turner és la culminació del paisatgisme romàntic junt a Caspar David Friedrich. Difumina i destrueix la imatge per a reﬂectir la relació entre l’home i la natura. Desproveït de l’aparent nitidesa, el món exterior esdevé interior. Revestit de boira i tenebra, la relació entre subjecte i objecte, entre home i natura, esdevé ambivalent. Van Gogh practicarà una violència cromàtica semblant a la del Turner que el convertiran en pont entre el Romanticisme i l’Expressionisme; de fet, la pertorbació que causen El crit (1893) o Ansietat (1894) de Munch, Fig. 3 Shelley escrivint Prometeu alliberat (1845) de Joseph Severn

113

que era noruec com les Svalbard, està també en el tractament del paisatge, més enllà de les ﬁgures espectrals.

He de confessar que sabia res de tot açò ﬁns que va arribar a les meues mans La atracción del abismo de Rafael Argullol. Amb ell em vaig ensenyar a llegir el paisatge. Fins aleshores m’havien semblat avorrits, immòbils i productes de poca imaginació. Ja no em són indiferents, però estan contraindicats en estats anímics no desitjats. Això sí, en lloc de riﬂe, en la paret de la caseta de fusta de colors vius de Longyearbyen penjaré una reproducció de Friedrich, Rodamón sobre el mar de boira, que crec que ho explica absolutament tot; sobre els paisatges romàntics i sobre la vida.

1 2 3 4 5 6 7 Fig. 4 Ansietat (1894) d’Edvard Munch

El surrealisme beurà també dels paisatges romàntics, però muda la tragèdia en absurd amb una iconologia dessolada que manifesta la impotència d’un univers sense sentit on l’home ha perdut la humanitat: és el paisatge després de la batalla.

114

i en el temps, transmetria la sensació d’una calma perpètua on no pot passar ja res perquè no hi ha ningú que ho contemple.

Ben mirat, si hi ha alguna cosa sobrera en la fotografia de Glowacki és la figura humana. Potser és un simple maniquí, però sense la seua presència el paisatge perdria la inquietud, fluiria etern en l’espai

Fig. 6 Rodam贸n sobre el mar de boira (1818) de Casper David Friedrich

115

A ell li deien... Lola García

baven a port, com dominava el idioma i entraven molts barcos estrangers, doncs tenia molta feina i ﬁns l’any 1966 va estar pintant. Fins i tot a Montmartre va arribar a pintar, el seu estil era abstracte i quasi és mor de fam, i cap al Grau se’n va tornar.

1 2 3 4 5 6 7

Un tipus molt peculiar, sempre a una pipa apegat, amb camises de colors, i aspecte un tant descuidat. En canvi tot ho tenia mesurat, i cuidat ﬁns el més mínim detall. Va nàixer a Torrevella, cap al 1928, i en temps de guerra va anar a parar a Barcelona, on eren temps de fam. I un bon dia quan tenia 17 anys, li diu a un amic que també anava bambant pel moll:- Vols que mos clavem en un barco de polissons? I allà que se’n van pujar... I on va anar a parar el barco? A Suècia que va atracar. I no va tindre més remei que el suec tindre que parlar, en tocar-li fer “la mili”, cap a Espanya va tornar i a Mallorca el van destinar. Allí va conèixer a la dona i cap al Grau que van vindre a parar. I com de brotxa sabia un poc, va fer una colla d’uns quans homes, i va començar a pintar els barcos que arri-

116

I quan ja venien menys barcos, va decidir tornar-se a embarcar, primer en barcos de càrrega, i en barcos de minerals, fins que es va fer home de la companyia sueca, en una companyia de petrolers, que es deia “ La Salendevierna” i va arribar a ser el segon oficial de màquines, no va voler mai anar de primer, s’estimava més anar de segon. I així va recórrer tots els països del mon que tenen costa, Amèrica de punta a punta se la va fer, Àfrica, Aràbia, Xapó, Rússia, Indonèsia, Australia, en fi tot el mon. Més de huit i nou vegades va recórrer de punta a punta el mon.Però ell tenia debilitat pel Xapó i per Canadà, i això que li agradava la tranquil·litat. Parlava el suec, el noruec, l’alemany, el italià, l’anglés..... una barbaritat!! I tenia una paciència molt gran!! Li agradava la mar, respirar l’aire pur i que la gent li se quedara mirant, quant anava pel carrer, sempre caminant o passejant, amb la seua pipa apegà. Tenia la risa fonda, no era somrient, encara que el seu aspecte anava contracorrent, i mai podies evitar girar-te al veure’l passar. I no l’importava res!!

Més bé al contrari, crec que li encantava caminar tan sols per a que el pogueren mirar, tot ell era un quadre, no se si bé o mal pintat, però quadre com pocs ho era i done fe.

Amb la seua llarga barba, i el monyo també molt llarg, la gorreta que no li faltava i la pipa col·locà.

Sempre el podies trobar caminant pels “tinglaos”, sempre vora la mar, mirant per l’escullera i veient les barques pescar.

En els ratets que li quedaven li agradava molt pintar, va començar per sa casa i no tenia por de mesclar, tots els colors impossibles allí estaven plasmats, entrar en aquella casa era com un trasllat, però a un museu d’eixos que encara no s’han inventat. És podia tirar hores i hores d’alt d’una escala pintant el sostre, ara feia un punt, i tal vegada una ratlla al costat.

Un dia li va pegar, per pintar la barca dels fills... i en revistes marineres fins i tot va eixir retratà. Com seria de cridanera i com estaria pintà!!! I feina en tenia per dalt i per baix, el podia o no agradar, però no he tornat a veure en ma vida ( i visc al costat de la mar), una barca així pintà. Encara que ens tenia acostumats a veure’l “d’aquella manera” tan d’ell i tan particular, sempre ens sorprenia al topar-te’l pel carrer. Igual portava jupetí, que una jaqueta de pell en flocs, de tota classe i manera, menys alguna cosa “normal”. Clar ell venia de córrer mon i lo més estrafolari que podia trobar, era el que més li agradava i el que pogueren pensar...Li donava completament igual.

I no se’l volia tallar!!!

Eixes coses sols les sabia el seu cap!!! Li donava exactament igual parets, vidres, portes o cristalls, la qüestió era pintar. Per què ﬁns i tot amb les vidrieres és va atrevir a colorar. Supose que la seua ment ho tenia tot controlat, però a qui entrava i ho veia per primera vegada, un xoc

I sempre la raó era d’ell!!! Quan ja és va jubilar , és va dedicar a pescar, tota la seva vida corre al voltant de la mar, amb dues canyes i un bon fanal, anava de bon matí, a pillar el millor lloc on la pesquera fora abundant. I per suposat a pintar!!! No va vendre mai un quadre, per què tots, absolutament tots, els va regalar.

117

–com a mínim- li havia d’agafar. Que veure tant de color, i per tots els llocs escampat no deixava indiferent ningú, ni molts ho podien suportar.

En canvi era el seu ambient i per suposat a ell li donava igual!!

I el que pogueren dir..... li era indiferent!!!

3 4 5 6 7

Era la seva vida, la seua forma de pensar, ell no enganyava ningú, ni volia aparentar.

I si, per si no ho heu endevinat de “Charles” estic parlant. I com a curiositat, Francisco Martínez Pérez, posava en el seu carnet, i d’açò vos assabentareu, per què esteu llegint aquest relat, per que quasi ningú ho sap.

Era com volia ser, com volia viure i pensar i ﬁns l’últim moment sempre va ser igual.

I de Charles, moltíssimes històries més queden per contar!!!

Pareixia home ruc, si no l’havies tractat, les barbes i el monyo llarg amb la pipa incorporà tal vegada et podien impressionar, però en obrir la boca ja sabies que s’anava a burlar. Era un don que tenia i qui el va conèixer ho sap.

Com per exemple qui el va batejar....Però açò ja és qüestió d’una segona part!!!!

I ningú sabia el seu nom verdader!! A l’hora de pillar el lloc, quant anaves a pescar, per matí que tu t’alçares ell, ja l’havia pillat, i amb el seu gran fanal ( segur que d’alguna barca) t’anava a enlluernar, i ull per on xafaves que et podies pegar un bon bac, i aleshores les seues rises es sentien per la mar. I la “radiet” mai li faltava, el solia acompanyar!!! I també parlava castellà!! Parlava com li venia després de córrer mig mon, l’accent que li s’havia quedat era una mescla estranya que no podies endevinar.

118

Els mobles que el rodejaven, eren de tot menys “normals”, des de Àfrica ﬁns a la Xina, tenia records guardats, i convivien en harmonia, o al menys cabien tots i era el que volia.

I sempre s’havia de burlar!!!

Entre la llum i el color: homenatge a Ignasi Pinazo en el Centenari de la seua mort. J. F. Cadenas Diego

víctimes mortals. Per la seua banda, en un desesperat intent per derrotar els alemanys, els aliats iniciaren l’1 de juliol la batalla del Somme, que acabaria en novembre amb la conquesta de 8 kilòmetres per part dels aliats, amb un cost de més de 600.000 baixes entre britànics i francesos. De manera irònica, en ocasions s’afirma que els tres kilòmetres conquerits pels britànics van costar la mòdica xifra d’1,5 soldats per centímetre. Per la seua banda, la situació en Espanya, com a conseqüència de la guerra, era delicada, ja que els preus dels aliments estaven pels núvols, i la societat es trobava perillosament dividida entre aliadòfils i germanòfils.

Il·lustració 1. Autoretrat (1901)

En 1916, ara fa just cent anys, Europa es dessagnava en una carnisseria de dimensions apocalíptiques. El Reich alemany, asﬁxiat per la ﬂota britànica, havia reprès la guerra submarina. De fet, mentre regressava el 24 de març a Nova York per a continuar una gira internacional, el vapor Sussex on viatjava el famós pianista Enric Granados seria afonat pel submarí alemany SM UB29. La mala sort faria que Granados fóra una de les 50

En aquest ombrívol ambient va morir Ignasi Pinazo Camarlench el 12 d’Octubre de 1916 en Godella, tan discretament com havia estat la seua vida. Discreció no signiﬁca ni indiferència ni desconeixement. De fet, Pinazo havia aconseguit durant la seua vida el major reconeixement a què un pintor podia aspirar en Espanya: Medalla de Plata en les Exposicions Nacionals de 1881 i 1885, Medalla d’Or en 1897 i 1899. En 1896 va ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i en 1903 fou nomenat Acadèmic de San Fernando (Madrid). El màxim reconeixement li arribaria en 1912 quan va rebre la Medalla d’Honor pel seu mèrit artístic. A banda d’aquests reconeixements, també desenvoluparia càrrecs acadèmics com a professor, tot i que durant poc temps. Així, entre 1884 i 1886 substituiria el seu mestre José Fernández Olmos com a professor de color en l’Acadèmia de Sant Carles i en 1903 seria nomenat professor auxiliar de l’Escola d’Arts i Indústries de Madrid, càrrec que abandonaria pel seu retorn deﬁnitiu a Godella. Un segle després, el reconeixement del seu talent i la seua modernitat són inqüestionables, com va posar

119

1 2 3 4 5 6 7

120

de relleu la inusual votació, per la unanimitat total aconseguida, en el ple de les Corts valencianes del 29 d’octubre, en el que s’instava al Consell a declarar el 2016 com l’Any Pinazo. De fet, tant la Conselleria de Cultura, com la Diputació de València, propietària de vàries obres de Pinazo, l’Ajuntament i les institucions culturals de Godella, la Universitat de València a través de l’activitat de la Càtedra Pinazo, així com els museus valencians que exhibeixen l’obra d’aquest artista (IVAM, Museu de Belles Arts Pius V, Museu de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries “González Martí”) han projectat diverses activitats per a aquest any amb l’objectiu, en paraules del President de les Corts, Enric Morera, de “posar en valor i donar continuïtat a les referències que donen sentit a la identitat cultural valenciana” representada de manera excepcional per Pinazo per la seua modernitat, la seua inﬂuència estètica en la pintura valenciana del segle XX i, sens dubte, pel seu afecte per la seua terra. Ni a la seua mort ni al seu Centenari, per tant, es discuteix la vàlua i el talent d’aquest pintor nascut a València en 1849. Ara bé, el reconeixement públic de Pinazo com artista no ha estat sempre acompanyat d’una valoració i comprensió de la seua obra fonamentada en la veritable originalitat i personalitat estètica de l’artista. De fet, amb posterioritat a la seua mort, l’obra de Pinazo cau en cert oblit, desconeixement o incomprensió per part del gran públic, ﬁns que, lentament, comence a produir-se una revalorització i anàlisi de la seua obra a partir dels anys 50 a través de diverses exposicions que oferien panoràmiques de la seua obra, l’activitat difusora realitzada pels

museus referits amb la publicació de la seua obra en diversos catàlegs i estudis, la creació en 2011 de la Càtedra Pinazo, fruit de la col·laboració entre la Universitat de València i l’IVAM, i de manera molt especial l’estudi rigorós de la seua obra impulsada per historiadors de l’art com Vicente Aguilera Cerni, Carmen Gracia o Javier Pérez Rojas. Tot i l’important difusió de les entitats referides i el reconeixement de la seua obra en els ambients universitaris i culturals, Pinazo continua sent un artista valencià poc conegut pel gran públic, i part de la seua obra desconeguda i, en ocasions, incompresa. Com s’explica aquesta incomprensió i desconeixement si ningú dubta de la modernitat i l’originalitat d’aquest pintor? Una resposta exacta a aquesta pregunta és difícil de donar, però sí es poden aventurar tres raons que van limitar la difusió de l’obra de Pinazo: el progressiu aïllament de l’artista, el context artístic institucional i la incomprensió dels seus contemporanis. La pròpia biograﬁa del pintor valencià explica en part les limitacions imposades a la difusió de la seua obra. Nascut en una família pobre, les circumstàncies de la seua infantesa no auguraven un futur massa prometedor, ja que no va rebre un ensenyament bàsic i des dels huit anys va familiaritzar-se amb la major diversitat d’oﬁcis. En un dels seus nombrosos escrits privats, esmenta Pinazo: Nunca fui a la escuela. A los ocho años trabajaba de platero, ganaba un real, no gastaba más en comer; si hay que tener en cuenta que mi padre tenía 10 reales de jornal, con ello habíamos de comer, vestir, casa y enfermedades, mis padres y 4 hijos; yo era el

segundo; mi hermano Vicente, el primero, ganaba 2 o 3 reales, tenía doce años, cuatro más que yo; total trece reales para seis personas. Yo sufría grandes dolores de cabeza, debíamos de comer poco... Va voler la fortuna que coneguera al pintor Josep Miralles Darmanin, qui en 1864 el va recomanar assistir a les classes nocturnes gratuïtes de dibuix que oferia l’Escola de Belles Arts. D’aquesta manera va començar a compaginar els seu ofici de barreter pel matí amb les classes que impartia José Fernández Olmos, qui l’ensenyaria tots els elements fonamentals de l’ofici de pintor, i no podem negar que ho faria bé a la vista dels futurs resultats. En 1865, una epidèmia de còlera entraria en la Península Ibèrica pel port de València i deixaria l’adolescent orfe. El seu avi, un espardenyer, l’arreplegaria mentre continuava els estudis de pintura, ja que per aquesta data abandonaria l’ofici de barreter per a concentrar-se completament en la pintura.

La maduració en el seu procés formatiu seria ràpida, i ja en 1872 veiem a Pinazo presentar-se a unes oposicions convocades per la Diputació de València per a pensionat en Roma amb l’obra el Cardenal Adrià bisbe d’Utrecht rebent els agermanats en el Palau de Vilaragut. Decebut per no obtenir el pensionat, Pinazo, amb altres companys d’oposició, protestaren per la decisió del tribunal al·legant que els seus membres no tenien els coneixement suficients per a valorar de manera adequada les obres. Aquest fet és important perquè apunta ja una constant en la biografia de Pinazo que perjudicarà la difusió de la seua obra: l’enfrontament amb les institucions acadèmiques valencianes de l’època. Malgrat el fracàs en les oposicions, Pinazo aprofitarà aquests anys per a produir intensament una gran quantitat d’obres de format reduït, amb caràcter d’estudi, que comercialitzava de manera fàcil per la geografia espanyola, especialment en Barcelona. Aquestes obres mostren ja la pinzellada pinaziana ràpida, llarga i solta, característica de la seua obra més personal. Aquestes obres, com l’autoretrat que es realitza pintant, datat en 1874, mostren la finalització del procés de maduració personal i la consolidació definitiva de la personalitat artística de Pinazo.

Il·lustració 2. València, Pont del Reial (1883)

121

A finals de 1873 emprèn, juntament amb el seu amic Josep Miralles, un decisiu viatge a Itàlia de set mesos, on coneixerà a Mariano Fortuny, i entrarà en contacte amb l’obra dels macchiaioli que marcarà definitivament la seua evolució pictòrica posterior. L’impacte dels seus viatges per Roma, Nàpols i Venècia durant aquests pocs mesos deixarien una inesborrable empremta en el jove que no desistiria en la seua aspiració en aconseguir un pensionat de la Diputació i poder així, definitivament, absorbir totes les ensenyances que li oferia Itàlia.

1 2 3 4 5 6 7

Il·lustració 4. Desembarcament de Francesc I en el port de València (1876) Il·lustració 3. Pintant, 1874.

122

Finalment, en 1876, gràcies a una obra de caràcter historicista, el Desembarcament de Francesc I en el port de València, guanyaria les oposicions per a la pensió en Roma. Amb la seguretat que li oferia aquest pensionat, Pinazo es casaria amb Teresa Martínez, del qual matrimoni naixerien dos ﬁlls,

Josep i Ignasi. L’estabilitat familiar i econòmica es va instal·lar des d’aquest moment en la vida de Pinazo, qui podria dedicar totes les seues energies a una única passió: la pintura. La presència de Pinazo a Itàlia, tot i que no va determinar excessivament la seua tècnica, sí va condicionar o influir l’estètica de la seua obra posterior. Quan arriba a Itàlia, només resten els ecos d’una intensa polèmica que va dividir el món italià durant la dècada dels anys 60 entre el món acadèmic, nacionalista i historicista predominant en Itàlia i els macchiaioli (“manchistas”), nom despectiu amb el que un columnista de la Gazzeta del Popolo es referia a un conjunt de joves pintors que es reunien al caffè Michelangiolo de Florència. Aquests joves s’oposaven al romanticisme i a l’academicisme, acostant-se al realisme, subratllant la seua preferència per la representació de la realitat a partir del contrast de taques de color i clarobscur, recuperant la gama de colors i tons utilitzades per vells pintors barrocs com ara Rembrandt, Caravaggio o Tintoretto. També van rebre la influència de l’escola contemporània de Barbizon. El resultat final de la pintura dels macchiaioli compartia molts elements comuns amb la pintura dels impressionistes francesos, com l’interés pel color, la llum, l’instant, la fugacitat i el moviment, així com el seu distanciament pels grans temes que havien dominat la pintura en les darreres dècades, com eren els grans temes històrics o romàntics i la preferència per la realitat immediata del pintor, depurada de tot rastre de costumisme i tòpics regionalistes. Ara bé, podria indicar-se, que la diferència entre ambdós moviments és el caràcter

social de la pintura i el compromís revolucionari dels macchiaioli, que desenvoluparan la seua obra preferentment en el medi rural, front a l’extracció més burgesa i la preferència per temes més urbans i anecdòtics dels impressionistes francesos.

Il·lustració 5. Vista de Venècia

Pinazo assumirà completament els postulats d’aquest grup, i d’aquesta assumpció derivarà el gran dilema personal que explicarà finalment el seu progressiu allunyament del món acadèmic: la tensió entre la pròpia exploració estètica i les regles del món acadèmic oficial i el mercat de l’art contemporani. Efectivament, al seu retorn d’Itàlia, ja és un pintor consolidat, que s’obrirà camí en el món acadèmic oficial amb l’obtenció de les esmentades anteriorment Medalles de Plata en 1881 i 1895, dos medalles d’Or en 1897 i 1898 i la Medalla d’Honor de 1912. A més a més, la seua fama s’estén entre la classe alta com a excel·lent retratista. En general, aquesta obra és més convencional, i s’insereix en els paràmetres de l’academicisme, historicisme i regionalisme afavorit per les institucions de l’època

123

i pels gustos del mercat. Aquestes obres, com les presentades a la Diputació o els encàrrecs privats, es caracteritzen per una factura molt més elaborada, composicions més complexes, una major atenció als detalls com ara els teixits o la decoració dels interiors, i temàtiques històriques o retrats dels clients. Entre les obres presentades a la Diputació cal esmentar El Guardabarreres i Jocs Icaris, ambdós de 1877, Les ﬁlles del Cid abandonades en el bosc pels infants de Carrión, de 1879 i una segona versió de Darrers moments del rei en Jaume el Conqueridor en el moment d’entregar la seua espasa al seu ﬁll en Pere de 1881.

combinacions cromàtiques i la composició, com en Darrers moments del rei en Jaume, l’estudi de la llum en El Guardabarreres o l’estudi del cos femení com en Les ﬁlles del Cid.

Il·lustració 6. Darrers moments del rei en Jaume el Conqueridor en el moment d’entregar la seua espasa al seu ﬁll en Pere (1881)

Aquests encàrrecs demostren la versatilitat i domini tècnic de Pinazo de l’oﬁci de pintor. Totes aquestes obres són de gran qualitat en les que Pinazo aproﬁta per a experimentar tècnicament les

124

Il·lustració 7. Les ﬁlles del Cid abandonades en el bosc pels infants de Carrión (1879)

Els nombrosos retrats, especialment els infantils, que nodriran la major part dels seus encàrrecs, i que, segons es desprèn dels seus escrits suposa la major part dels ingressos econòmics, justiﬁquen sobradament la seua fama com a retratista capaç de combinar la riquesa dels detalls, l’abundància dels detalls i una excel·lent projecció dels retratats. Un bon exemple de la fama de Pinazo com a retratista és el retrat del príncep d’Astúries Alfons de Borbó, futur Alfons XIII, en 1901.

Aquest tipus de pintures, malgrat l’excel·lent factura, eren considerades pel propi Pinazo com encàrrecs molestos que no representaven la seua veritable estètica. En un escrit privat escriu: [...] Pinto algún momento que tengo tranquilo, que suelen ser pocos y de escaso poco tiempo. Tengo algunos encarguitos que no hago o me cuesta mucho, porque las cosas obligadas me perturban la cabeza, que tengo muy ﬂoja y va sola sin ﬁjeza […].

Il·lustració 9. Nu femení (1902)

Il·lustració 8. Retrato del príncep d’Astúries (1901)

Aquesta tensió entre els encàrrecs i l’intent per ferse un lloc en el món acadèmic, i la seua visió de la pintura acabaria provocant un enfrontament amb el món acadèmic que tindria com a conseqüència un progressiu aïllament de l’artista del món acadèmic, que faria tot el possible per frenar la difusió de l’obra de Pinazo, i del gran públic en general. En 1896, a propòsit del seu ingrés en l’Acadèmia de Sant Carles, va llegir un discurs d’ingrés titulat De la ignorancia en el arte. En aquest discurs sintetitza les seues idees sobre pintura i critica els acadèmics

125

i professors de belles arts pel convencionalisme de les seues pintures i per la manca de creativitat o valor per a trencar amb els convencionalismes que havien convertit l’ambient artístic valencià en un desert. Al final del discurs arriba a afirmar: “El éxito de un cuadro está bajo el fallo irrevocable de un jurado de Exposición formado en su mayoría por ignorantes perfectos, que son los que casi siempre ejercen el arte oficialmente. Consecuencia natural de tales jurados, es la desigualdad en la distribución de los premios, cuyo origen hay que buscarlo en el favoritismo, influencias políticas, apasionamientos, etc. [...].”

126

Amb un judici tan dur del món acadèmic és fàcil imaginar les dificultats que trobaria un artista en un medi artístic tan dominat i condicionat per l’estructura oficial i l’absència de canals independents mitjançant els quals els artistes més independents pogueren difondre la seua obra. Efectivament, l’estructura institucional artística no afavoria en absolut l’obra dels artistes més independents. En el seu discurs Pinazo descriu un món poblat per Oposicions, Exposicions oficials, Medalles... guiat per criteris espuris al seu entendre. La inexistència de Sales d’Exposicions independents condemnava als artistes a dependre dels gustos d’un mercat molt limitat i condicionat per modes i gustos que habitualment xocaven amb els interessos dels artistes més innovadors. En aquest sentit, ja en 1909, en el Context de l’Exposició Regional, el propi Sorolla va intentar impulsar la creació d’un edifici permanent d’Exposicions que tindria com objectiu potenciar les arts plàstiques i aplicades, i intentar convertir València en un mercat artístic prestigiós.

El projecte acabaria abandonat, substituït per una exposició temporal que no tindria un gran ressò. A diferència dels grans centres culturals europeus com París, Berlín o Londres, en València no existien canals alternatius que permeteren la difusió dels artistes més innovadors, ni un mercat per a eixe tipus d’obres.

Il·lustració 10. Estació de València (1896)

En aquestes circumstàncies, la millor opció d’un artista era emigrar i fabricar una densa xarxa de relacions personals que asseguraren encàrrecs importants prestigiosos. Aquesta fou l’opció per la qual optaria Sorolla, qui va insistir per a que Pinazo emigrés a Madrid. Efectivament, a ﬁnals de segle Pinazo es trasllada a Madrid, període durant el qual pintaria el retrat del Príncep Alfons com a cadet i prepararia supèrbies obres per a diverses Exposicions nacionals, destacant el nu pintat en 1901. El resultat d’aquest treball serien les Medalles de plata i d’or referides, el seu nomenament com a Acadèmic de San Fernando en 1903, així com un càrrec de professor en l’Escola Superior d’Arts i

Oficis de Madrid. Tanmateix, al·ludint a problemes de salut, abandonarà la docència i es traslladarà definitivament a Godella, on havia comprat en 1885 una casa, on viuria fins a la seua mort.

Il·lustració 11. Escena de platja (1891)

El caràcter personal de Pinazo explica aquest exili personal i el seu aïllament del món artístic. En els seus escrits, Pinazo deixa entreveure un pessimisme existencial compartit per la Generació del 98. El pensament de Pinazo transmet una espècie de regeneracionisme difús, en el que critica la ineptitud de la classe dirigent de l’època, responsable del desastre de Cuba, la superﬁcialitat dels rics, únicament interessats en exhibir les seues riqueses, o l’extensió de la ignorància i la incultura en el conjunt de la població. De manera especial critica la incomprensió i la ignorància dels seus contemporanis de l’obra dels artistes més innovadors del moment. Davant aquest panorama Pinazo optarà pel retraïment interior i concentrarse en la seua obra més personal, que és, sens dubte, la més original i valuosa.

Il·lustració 12. Processó del Corpus (1885)

Però serà precisament aquesta obra la més incompresa pels contemporanis de l’artista. I aquesta incomprensió accentuarà encara més l’aïllament de Pinazo, unit a la seua visió pessimista de la seua societat i la seua època. Ja des de les seues estades a Itàlia, l’observació directa i solitària de la natura esdevingué una de les seues màximes preocupacions. L’interessava fonamentalment captar les aparences, l’instant, la llum i la forma

127

a partir del color, i en definitiva la descripció de les imatges que es despleguen davant de Pinazo depurades de tota forma de convencionalisme artístic o social. Aquest darrer és molt important, ja que pintarà escenes de la vida quotidiana, però les depurarà del costumisme i dels tòpics que havien revestit la pintura en les darreres dècades. Així, pintarà escenes i paisatges de Godella i de València depurades dels trets costumistes i anecdòtics: el Corpus o els carnestoltes de València, la platja de la Malva-rosa i el tranquil berenar de la burgesia valenciana, els camins de Godella i els esdeveniments dels seus habitants. Així, en totes aquestes escenes les figures passen a un segon plànol i esdevenen un element més del paisatge, de la inexorable fugacitat de la vida. Es tractava d’obres de dimensions reduïdes, on predomina la captació ràpida de formes poc definides i de la llum a partir de ràpides pinzellades de colors que evolucionen cap a un ús de colors més clars com es veu en la representació del Corpus, on només s’intueix la forma de les figures. En aquesta obra Pinazo només està interessat per la fugacitat del moment, la captació de la caiguda de les fulles, el moviment i la fugacitat del moment, l’impacte de la llum sobre els cossos en moviment, és a dir, la incidència de la llum sobre la forma i el color. En un altre quadre molt evocador, retracta l’instant en què una jove de mig cos realitza l’ofrena de flors, amb un traç ràpid i pinzellada llarga amb predomini dels blaus i dels colors càlids del vestit de la jove, superposats sobre els efectes lumínics del vestit.

128

Il·lustració 13. Ofrena ﬂoral (1896)

En definitiva, Pinazo transmet al llenç la seua experiència personal, una actitud radicalment innovadora que transmet una concepció revolucionària, en termes artístics, del paisatge valencià. Aquest tipus de pintura no fou ben valorada pels contemporanis. Els gustos de l’època s’orientaven a composicions més complexes, grans formats, major precisió i definició en el tractament de les figures i especialment dels detalls (teles i vestimenta, estores, mobles...), així com temàtiques tradicionals

Il·lustració 14. Carnestoltes en l’Albereda (1889)

com retrats familiars o escenes quotidianes, depurades de qualsevol rastre de crítica social i farcides d’un idealisme social que es traduïa en un tractament tòpic i banal de les escenes populars. En bona mesura Pinazo sempre va intentar fugir d’aquestes directrius, ja que en la seua radicalitat d’artista independent va seguir els seus propis criteris estètics. Ara bé, és important recordar que Pinazo era un pintor extremadament versàtil i talentós que era capaç de combinar els nous camins estètics experimentats en obres de gran format, composicions complexes i un tractament individualitzat de les figures. Provablement l’obra que millor sintetitza el seu talent com a pintor acadèmic i les noves exploracions estètiques és Carnestoltes en l’Albereda de València, un mural de 412 x 102,5 cm encomanat per la família d’industrials valencians Pampló per al cafè El Lion d’Or. Las dificultats compositives eren grans, ja que els quatre metres de llarg del mural imposen a l’espectador una evident dificultat per a captar la totalitat de l’obra. Pinazo solucionarà aquesta dificultat organitzant l’escena en una composició

triangular, en la que dos figures femenines, clarament personalitzades, convertides en punt de confluència de l’obra, són perseguides per dos homes disfressats de llauradors que criden i salten d’alegria. Dues dones de la burgesia perseguides per dos bromistes disfressats de llauradors en l’Albereda de València durant els Carnestoltes, lloc predilecte de la burgesia per a exhibir el seu poder econòmic a través de les seues berlines i vestits, un escenari per l’admiració. En el seu rictus les dones transmeten cert disgust per l’espontaneïtat festiva que discorre per l’Albereda, una invasió popular inacceptable del seu espai simbòlic, especialment perquè els carnestoltes esborren, tot i que siga per un dia, les diferències socials. L’atenció, per tant, compositiva i temàtica, es concentra en aquestes dues figures, de tal manera que la resta del quadre esdevé part de l’escena en segon plànol. Com si fos una fotografia feta amb gran angular, les figures que corren per l’Albereda es dissolen fins a convertir-se en pinzellades de color que deixen intuir figures humanes. Carmen Gracia subratlla la influència de les estampes

129

japoneses que Emilio Sala li envia de París per al disseny d’aquesta extraordinària composició. Des d’un punt de vista temàtic, els carnestoltes suposaven el recurs a una temàtica popular, però fins i tot el seu tractament resultaria polèmic, ja que es tractava d’una festa popular, de llibertat personal i hedonisme, denunciada per les autoritats eclesiàstiques de l’època i que encaixava mal en l’aspiració d’una societat urbana jerarquitzada i decent que defensava la burgesia valenciana. Aquesta pintura, així doncs, es pot entendre, segons Pérez Rojas, com una crítica de l’ordre social urbà imposat per l’oligarquia valenciana i una reivindicació d’una festa amb un fort arrelament popular, que tenia un atractiu innegable per als artistes més bohemis com Pinazo. En definitiva, aquesta obra sintetitza el talent i la versatilitat de Pinazo, on es combinen les obres personals i íntimes, de traç ràpid i esbossat, que capten la fugacitat i l’experiència personal del paisatge valencià, amb composicions més elaborades i realistes, molt apreciades en la seua època. Una obra per a apreciar justament l’aportació d’aquest extraordinari pintor valencià, i retre-li el merescut homenatge que la societat valenciana li deu, per haver dedicat la seua vida a construir un paisatge modern valencià, i per haver descrit com ningú l’essència real, incontaminada per anècdotes i folklorisme superficial, del poble valencià.

Bibliograﬁa bàsica Aguilera Cerni, V, Ignacio Pinazo, València, Vicent García Editores, 1982. Aguilera Cerni, V; Garneria, J., Seis maestros de nuestra pintura, València, Vicent García Editores, 1981. Díez, J. L.; Posada Kubissa, T., Maestros de la pintura valenciana del siglo XIX en el Museo del Prado, Madrid, Museo del Prado, 1997. Gracia Beneyto, C., Història de l’Art valencià, València, Alfons el Magnànim, 1995. Gracia Beneyto, C., La imatge del pensament: el paisatge en Ignacio Pinazo, Valencia, IVAM, 2001 Pérez Rojas, F. J.; Alcaide Delgado, J. L., Ignacio Pinazo en la colección del IVAM, Valencia, IVAM, 2001. Pérez Rojas, F. J., Ignacio Pinazo: los inicios de la pintura moderna, Madrid, Fundación cultural MAPFRE, 2005. Pérez Rojas, F. J., Ignacio Pinazo Camarlench : historia, estudios e impresiones, Valencia, IVAM, 2006. Reyero, C.; Freixa, M., Pintura y escultura en España, 18001910, Madrid, Cátedra, 1995. Crèdits Imatges Les imatges han estat descarregades dels següents webs per a ús acadèmic no comercial. Imatges 1, 8, 9 i 13 (https://www.museodelprado.es/ coleccion) Imatge 14 (http://www.mecd.gob.es/mnceramica) Imatges 6 i 7 (https://commons.wikimedia.org) Imatges 2, 3, 4, 5, 10, 11 (http://www.jdiezarnal.com/) Imatge 12 (http://carmenpinedoherrero.blogspot.com.es)

130

3 Colors

Colors de la natura. De la tardor i de lâ&#x20AC;&#x2122;hivern. De clars i de foscos. De rojos i marrons. Colors de la calor i del fred. De la vida i de la mort. Colors de la realitat.

131

Pintats

Mª Rosa Sabater

Els coets omplin el cel de colors

He de dir-vos que el groc va a la seua

i fan d’ambaixadors.

i el du la bandera,

Avisen que, a les falles d’enguany,

i, per acabar d’adobar-ho,

els ninots seran pintors.

amb els independents fa balconera.

Pintors de paret i de pinzell. En deﬁnitiva,

Qui no ha anat pel camí dret

tot és un atropell pels carrers.

és la Rosa Diez amb el color magenta

No oblidem que encara és hivern

perquè, a pesar de ser tan bonic

i per veure’ns a la nit

ella no li ha tret proﬁt.

la falla haurà de tindre un color intens. Que ja tenim prou

I no vull acabar sense anomenar

amb la negror de la política xou.

el color morat.

Els polítics també posen colors

És de domini públic

a les seues ideologies

que en Podemos fa abric:

tot i oblidant les nostres melangies.

poder, saviesa i món etern,

I, com els colors naixen al cervell,

allà tot té sentit i ben embotit.

així els polítics fan I desfan el cabdell. I tant s’ho han “currat” que, ﬁns I tot,

Encara que siga un espant

han tirat mà de la Revolució Francesa

a l’Església Catòlica

amb el roig i el blau.

el morat va associat.

Aquests colors i el groc són els primaris

Em pregunte si el Sr. Iglesias ho sabrà.

i en barrejar-los naix el taronja: el terme mig i la novetat, la promesa de Ciutadans de traure’ns de l’adversitat.

132

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2016” Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de poesia satírica, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres

Roig

Pere Huerta Roig. Roig intens. Roig de l’exili. Roig per pintar estels. Per pintar nits roges vestides de gris. I estels travessats per metralla negra de color de nit. Roig per pintar nits blaves, amb el Blau mediterrani nostre que enyore sempre. Blau fet de les escletxes roges a la palma de la mà. ferida. Blau Mediterrani nostre profund. El blau de l’enyor. La pintura de la nit tacada de roig. Blau intens, sense roig, de mar nostre. Tacat d’oblits. Pintava, segurament absort, per la nit, amb tons grisos i mediocres, la barbàrie, la barbàrie violenta, que segava vides… Aquell pintor fugit de terres aspres de la meseta ampla i humil amb fam de segles. Al sud de França, hi pintava. Al nord de la misèria. ‘Pagueu-me ara només els colors’, sembla que va dir el pintor roig de mans ocres i pinzells turquesa, amb semblant trist i mirada fosca. ‘Pagueu-me, només pugueu, amb carretades de Llibertat’ Negres desfets, grisos pàl·lids i un grapat de blancs desdibuixant el somriure que recorda agrament el bombardeig dels bojos. Negres. Bojos de negre, malparits . Sense tons pastel i colors reviscolats. Mort regalada. Rostres de dolor en el quadre negre de pinzellades neutres. Quadre neutre i mort. Sense roig. Sense cap blau viviﬁcant les ones turquesa del mediterrani nostre que davalla dels núvols blanquejats amb les llàgrimes dels nens, als carrers buits. De vida. Buits de blau lluminós i roig amable per poder pintar discrets estels blauverds a la vora de la mar nostra. Neta. Nostra. Ones transparents sense pinzells i sense el roig aquell per poder pintar sempre els estels a l’exili neutre i blau. A l’exili. Roig.

133

Ni pintats

Alberto Moratal Sanz

Dos mil setze comença amb una nova exposició, que ara s’obri al públic. Desenes de quadres i tapissos, amb diferents tonalitats i colors, pengen a la vista dels visitants. Decisdisc traure’m l’entrada i poder gaudir de l’espectacle visual. Ja dins, amb deteniment observe els nombrosos quadres exposats. En crida l’atenció ú. Per títol: “Realitat política, realitat per refer”. Una algarada de colors, sense cap ordre, sense cap ﬁgura conformada. Excèntric, explosió de colors...queda reﬂectit al rectangle, una realitat visual difícil de comprendre. Pareix que estan tots els colors possibles representants. Alguns són tan sols, xicotetes gotetes o taques, menudes. Es deixen veure, però pareixen destacar poc, o colors amb més personalitat dominen tot el quadre. Destacaria quatre colors, que predominen, i acaparen gran part de la tabla. De menys mesura a més, apareix el color taronja, a certa equidistància tant del roig, com del blau, però prou allunyat del morat. Una taca molt més agressiva, morada, pareix estendre, per una part important del quadre i no queda clar. Menja espai a la taca roja, de dimensions paregudes. Però sens dubte, el color predominant al quadre i que ocupa la centralitat del tauler, és el blau. Contundent, poderós i dominador. És el més representatiu.

134

Observe i continue observant, més quadres. Però tot siga dit, continue pegant-li voltes al quadre que he comentat abans. Què signiﬁca? Què representa? Què voldrà dir?. Un quadre, sense signar que deixa en l’aire, tot un misteri per resoldre. Torne a casa i encegue la televisió. Les notícies tornen a parlar del mateix de sempre. Què l’arc parlamentari, està molt fragmentat, que tal vegada cal refer les Eleccions, que no se sap si es podrà conformar govern, que si pareix un quadre multicolor sense cap de trellat...Espera!. Apague la televisió i torne a pensar, en el que ha dit l’informatiu. I si tal vegada? I si el que realment volia dir i expressar el quadre era l’expressió de la voluntat popular? Serà una representació artística de què ha passat a Espanya? Siga com siga, quedem tots que “ni pintats”. Tal vegada, la política, una volta més ha demostrat ser, eixe quadre en abstracte i sense explicació aparent, que ens deixa amb la pregunta del què i el per a què.

De tots els verds

Joan-Francesc Peris Garcia

De tots és conegut que a mi m’agrada el verd. Sóc d’Els Verds, tothom ho sap. El verd és senyal de vida, de natura, d’existència d’aigua. Al desert, on hi ha verd, hi ha aigua. Així és el color de la primavera. Després de la foscor, de la grisor de l’hivern, el camp comença a verdejar a finals de març. Abans, fins i tot, els brots de les esparregueres, amb els quals ens fem unes magnífiques truites, anuncien eixe esclat de verd primaveral. Així el verd és el color de la Pasqua, dels berenars al camp, de les quadrilles de xicons i xicones, dels cants... Ai!, quants cants populars s’han perdut. El verd és el color de la marjal, de totes les marjals i albuferes. És el color que ens mostra que al nostre litoral encara resta molta vida. És el color de l’arròs, del senill, de la llengua d’oca i de la mata de jonc. És el color de la mansega, del xop, de la morera i de les granotes. És també el verd el color de la joventut, de la immaduresa, de la manca d’edat. No oblidem que es diu que “encara estàs molt verd”. Però igual que és el color de la joventut, ho és del sexe, del atreviment, de l’amor. Un acudit verd és el que ens conta alguna cosa picant, provocadora, eròtica. Per això, quan es detecta entre la gent gran amor i passions se’ls diu que són vells verds, perquè encara es senten joves. Així sempre he defensat que la viagra hauria d’haver estat de color verd, el color més escaient per a una píndola erògena.

El verd és el color de pàgines magnífiques de l’òpera italiana. Un tal “Verdi” les va escriure per a l’eternitat. Com Garcia Lorca escrigué el “verde que te quiero verde” o un amic d’ell, Rafael de León, aquella preciosa copla que es diu “Ojos verdes”. I no vull oblidar-me d’un preciós bolero que diu “aquellos ojos verdes, de mirada serena, dejaron en mi alma eterna sed de amar” que han cantat tants vocalistes. Podríem dir moltes més coses del color verd, fins i tot, allò de “billetes, billetes verdes, pero que bonitos son”, però volem reivindicar el color verd com el color de l’agricultura, del bosc, de la natura, del camp valencià. És ací on el verd es mostra amb tots els seus matisos, del verd més fosc al més groguenc quan arriba la tardor. El verd de la carxofa benicarlanda, el verd de l’arròs de les marjals, el verd dels roures de la Mariola o de la Tinença de Benifassà, el verd negre dels pins negres o de les sabines d’alta muntanya. El verd clar i net de les fulles d’enciam o de la cua de la ceba tendra. El verd lluent de l’alfàbega o de l’api. El verd del romer, del llentiscle, del marfull o del timó. El verd de la fulla de figuera, de la carrasca, de la garrofera, del cirer i la bresquillera. El verd de l’herba alfals, dels espinacs, de les bledes i dels llissons. El verd intens del meló d’Alger, a ratlles a la Marjal o de pell de gripau del meló de tot l’any. El verd del pèsols, de les bajoques, del pebres verds, dels cogombres i de la col. El verd del brúcol, de la fava, del julivert i del carabassó. El verd de l’alficòs,

135

de la verdolaga, del magraner i de la pomera. El verd del taronger, de la llimera, del blat en maig i de la civada, del sègol i de les fulles del moniato i de la carabassa. De les fulles de la xufa i del cacau, de la tomaquera i de la parra. El verd del raïm del vi blanc. Tots els verds m’enamoren. Ja ho hem dit, sóc d’Els Verds i ja de jove em vaig enamorar, del verd del bosc i del camp, del verd de l’amor adolescent, del verd de l’esperança i del verd picant i crític de les falles valencianes.

136

4 Formes

Siluetes d’homes, dones i peixos. De plàtans, llaunes i refrescs. De llistes i refranys. De boques, cares, pots, llapis i plats. D’allò quotidià un art.

137

Formes

Noelia Mata López

Un passeig geomètric per la ciutat Ducal; ¡Gandia una destinació! Cadascuna de les seues rotondes als nostres carrers, són una circumferència perfecta de somnis trobats, un joc d’ànimes nobles que conﬁguren l’essència de la nostra singular història. I a les nits del foc celeste, hem après a omplir la foscor de llums esfèriques i concèntriques. I de la poesia de les nostres ànimes nobles, naix el so màgic, l’estrèpit musical d’acords perfectes, en cada mascletà !! I l’alegria trenca en aplaudiments de la seua gent afable i festera. És la raça valenciana! Un honor! Els músics al passeig, ens mostren la delicada essència de l’arc màgic de l’arbreda. I entre ells el renàixer cilíndric de les nostres vides, genera un singular recorregut per l’úter de la terra que ens ha vist nàixer! Els ediﬁcis ploren les absències en els dies de pluja. Tots presents generació rere generació. Doncs som el llegat d’aquells habitants, que van deixar les seves petjades insondables ... en el record de cada racó meravellós, que ens parla murmuris del quadrat de les seves

138

formes. Ediﬁcis com a herència atemporal. Hi ha una matemàtica perfecta en la seva lògica de formes i desitjos, i la sense igual curvatura de les nostres somriures, és un clam de gestos sense necessitat de paraules. La salutació amable. Els aromes omplin llargues voreres, per guiar-nos d’un lloc a un altre. I respirem la vida continguda en cada emocionat desig ... en celebrar els dies carregats de somnis, en una delicada expressió de l’ànima de festa, comú a tots nosaltres. El meu destí és la vida a Gandia, per dedicar la meua essència a les seves delicades formes, a la seua sorprenent manera de conquerir nostres somnis. Les meues pròpies petjades caminen sobre miríades de petjades d’altres vides i altres somnis. I això em fa responsable en el llenç màgic de la seua essència en mi. Sóc transmissora d’un llegat místic d’eternitat, i serà l’herència de les generacions futures. Per això estime, el que som ... Gandia és una meravellosa i noble forma de ser.! Els arbres al passeig, víctimes de les conﬁdències dels amants, a mitja veu els petons i les paraules. Les carí-

cies i llàgrimes emocionades, i aquest desig que transcendeixen l’inﬁnit de l’amor a l’univers del possible. El miracle d’estimar les tradicions! En el meu caminar distret sòl veure les formes que l’envolten tot, i les analitze en el meu cor faller en cada monument, que espera el foc regenerador, que com l’au fènix, ressorgeix cada any de les seues pròpies cendres ... La ironia és el llenguatge dels intel·ligents, per això cada ninot representa una actitud del poble i de la seua singular manera d’analitzar el món que ens envolta. Res ni ningú estarà fora de perill del seu anàlisi i judici, però amb el respecte a tot el que ens conﬁgura com a poble i la seua essència més creativa. ¡Es art! Gandia és la nostra mare, i ella ens alleta amb la lleialtat i honor al que som, aquest orgull únic que ens farà vèncer davant de cada situació. ¡Gandia una destinació! Com la volta del cel, perfecta! Sé que la bellesa és un secret inabastable; no depèn de la proporció, ni del color, ni de la perspectiva d’una obra d’art. Però el nostre goig radica en poder recórrer amb l’ànima ... tots

els seus camins. Sempre m’ha fascinat l’ordit de la nostra història, és un meravellós tapís, de formes i colors ... de festa i aromes que s’eleven sobre nosaltres l’herència rebuda. Hui vaig a recórrer els carrers, novament !! ... per aturar-me en els seus moments deliciosos i en la contemplació d’una vida que ens condueix a l’eternitat. Veus que segueixen interpretant la melodia meravellosa d’un idioma que ens representa a tots. I estableix la nostra essència. Sempre hi ha ... “un aire de festa” al voltant de la vida quotidiana ... i els músics poden aparèixer a qualsevol hora del dia o de la nit, per equilibrar entre la cadència de les seues notes impecables, les nostres ganes de felicitat !! I des del campanar de la Seu ... voltegen els somnis de tots nosaltres en una singular campana. El temps marca en ella el pas dels segles, mentre contempla la Plaça de l’Ajuntament ... enamorada. He acariciat les pedres dels seus murs, multitud de vegades ... i en les seues formes he cregut llegir escrits, les cicatrius en pedra, d’altres costums i altres segles.

139

De formes... Gonzalo Acosta

Jo vull parlar en aquest article de dues formes geomètriques. Del cercle i de la línia. Podria parlar de més formes però vull centrar-me en aquestes dues. I em centraré amb elles des de la perspectiva de la comunicació i des de la perspectiva de com (i aquesta és una opinió personal) veuen la vida els nostres joves. Quan vaig a dinar o sopar als restaurants una de les manies que tinc és observar. Observar la conducta de la gent a la taula. I d’una d’aquestes observacions és el meu article. La comunicació entre els joves de la taula amb els més majors. Per tant este article és una crida als joves per tal que puguen elegir. Entrem en matèria.

140

Conversa linial. És a dir, l’adolescent amb línia amb el seu mòbil. Cosa que sempre em crida l’atenció ja que les converses escrites no tenen una clara comunicació. No saps la cara de l’altre, no tens una entonació de les frases i moltes més coses que es perden en una conversa per missatges. Ells acompanyen les frases de caretes: somriu la careta, es posa vermella, plora de riure, un cor que batega i així mitjançant caretes, van expressant emocions. I això és genial, la tecnologia és genial ja que pots tindre una comunicació permanent amb la gent. Però també és dolenta si no se sap utilitzar perquè al voltant hi ha gent parlant. Gent que entre ells riuen o ploren amb la seua cara i no a través d’una careta, esta comunicació és redona. De cercle. I aquest cercle agafa tot el voltant. El jove està dins del cercle, només ha d’adonar-se’n. Com? Alçant el cap i conversar o escoltar la gent del voltant.

I és que la gent del voltant moltes vegades són els pares o els avis. Gent que aporta una experiència, unes idees i un altre concepte de la vida, de la seva vida. I si estàs amb la conversa en línia perds una oportunitat increïble de saber, d’entendre, de viure. Diuen que la vida és molt sabia i que si no aprens la lliçó ella el dóna una altra oportunitat ﬁns que...(però arriba el dia que ja no pots aprendre més, el temps s’acaba). A més també és molt sa estar amb un mateix, reﬂexionar sobre el nostre dia, meditar sense soroll, tindre dins nostre una conversa redona amb nosaltres, mirar els nostres sentiments, buscar els punts on podem millorar, és a dir no passar per la vida sense el sentiment de millorar constantment ja que dins de cadascun de nosaltres està la millor versió nostra, i cal descobrir-la.

eterna. És a dir, no pensen mai amb el final d’aquesta, i ja no dic la d’ells sinó en la dels seus pares. Ells creuen que estarem ací per sempre, sempre estarem per resoldre els seus problemes o sempre estarem per quan ells vulguem tindre una conversa de cercle, d’eixes que pots aprendre de la gent que el rodeja. El que m’agradaria fer saber als nostres adolescents és que seria una fàstic veure que al final has perdut el temps i el queda al tinter moltes preguntes a fer, moltes converses pendents per tant ells deuen decidir: estar presents en converses redones o bé continuar amb la conversa en línia. Bé, no és més que una opinió per si algú li serveix, si no estàs en aquesta situació, les meues felicitacions; si estàs al cas i el fa reflexionar, encara estàs a temps de viure una altra vida, una vida més real i plena.

Observe que el joves tenen el concepte d’una vida

141

142

5 Textures

Superposicions, papers trencats, arrugats i pegats. Fotograﬁes reals que no ens deixen igual. L’art d’acumular, comprimir i empaquetar. Materials urbans, ferralla, ciments i xapes. Protagonistes de l’art. De l’art més valencià.

143

Serie il·lustrativa Textures - Pere Huerta Ombres. Volums. Textures. Cercar la bellesa. Transgredir límits. Propostes. Fotograﬁa. Art

144

145

Textures Falleres Joanjo Reig Fuster

“Construïm una societat fomentant la diversitat i la pluralitat” Pedro Zerolo

Si hi ha textura que deﬁneix a les falles, i que al llarg de la seua història està constantment canviant eixa és: la pluralitat. La pluralitat fallera comporta en si un gran ventall. Un ventall obert, com són els monuments, com és la música, la vestimenta, la literatura, etc. La pluralitat amb els estils que artistes fallers han marcat les diferents èpoques, on els monuments han progressat contínuament, i on els artistes més reconeguts han sabut transmetre una textura diferent, de fet, sempre hi ha un caràcter conservador i un caràcter renovador, que conjuga el present, amb el passat i el futur. I això és un de les essències màgiques de les falles. També, l’evolució dels mateixos ha estat diferent segons les escoles Gandia, València, Torrent, Sagunt o Borriana, entre altres pobles; o segons gremis falleres...ﬁns i tot a títol individual en la persona de un artesà o artista faller. La pluralitat de la crítica on pobla-

146

cions o ﬁns i tot comissions, tracten la crítica literària, de forma: local, comunitària, nacional; fallera, futbolística, del cor, política etc. O pobles, on el text es pràcticament nul, reduint a la mínima expressió la crítica. La pluralitat dels jurats, cada vegada més, les federacions falleres, intenten formar als jurats, compartint experiències, i ensenyant-los el camí per tal de puntuar de la manera més objectiva possible, com el recent curs realitzat a Gandia.

perquè el món coneguin millor les Falles, perquè coneguin quines són les nostres identitats, tradicions, arrels, elements que als valencians ens singularitzen com a poble, els mateixos fallers i la resta dels valencians tenim que ser els primers a comprendre i valorar la magnitud de la nostra festa, la seua riquesa, tot allò que compartim. Perquè el patrimoni són els fallers i falleres però cal una societat que ho valoren, ho ensenyen i ho conserven.

La pluralitat en les festes falleres, com a camí per a assegurar el seu futur, si tots els protagonistes aporten els seus coneixements, que es transmeten de generació en generació, renovant-se i actualitzant-se aconseguirem ser més rics en recursos fallers, podent formar en un futur un observatori que estudien les diferents textures falleres.

La pluralitat en els actes, en els llibrets, en les regles literàries, segons poblacions; segons comissions; segons executives. Actes que es posen de moda, i que en un no tardiu temps ja són història. Formats que apareixen constantment en els llibrets, digitals, cd’s, dvd’s. Les regles de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o les normes del Puig (Lo Rat Penat).

La declaració de les Falles com a patrimoni immaterial de la humanitat. I aqueixa declaració servirà

La textura musical, també és un exemple dintre de la història fallera. Des dels primers pasdo-

bles-marxes; pas-dobles en aires fallers ( donat les primeres notes musicals de principis del s. XX) pas-dobles de concerts, himnes fallers, cançons tradicionals, arranjaments de cançons d’un altre estil o xarangues. També les formacions musicals: bandes de música, grups musicals, xarangues, dolçainers i tabaleters. Pluralitat en la vestimenta de faller, de fallera; en les pintes, estils de pentinats, en les bandes de les falleres...orfebres, modistes, perruquers, etc. En les denominacions: reines, regines, belleses, cort d’honor; en les executives: president de una comissió, diversos presidents en una mateixa comissió, vice-presidents & sots presidents. Les falles en si, son plurals, i el futur de les mateixes passa per evolucionar constantment pluralment, sense por a la diversitat: cultural, festiva, tecnològica... aproﬁtant tots els recursos i sense perdre l’essència del passat, del present i del futur.

147

D’una altra pasta Jesús Ignasi Moragues

Que els fallers som un tant especials dins del món de la festa, això és conegut, acceptat e inclús valorat per la nostra ciutat. De segur que haureu escoltat alguna vegada frases de l’estil com: -”Això, si no ho trauen avant els fallers i les falleres, no ho fa ningú!” I contínuament ens busquen perquè realitzem algunes tasques que no tenen res a veure amb les què en són pròpies, sabedors com són que anem a dur-les a terme el millor que podrem i, tot siga dit, amb una certa garantia d’èxit. Aquesta mateixa peculiaritat també ens ha dut, de vegades, seriosos problemes perquè hi ha qui ens acusa, possiblement amb cert grau de raó, d’estar en tots els llocs i a qualsevol hora i damunt afegeixen que amb l’única intenció de traure algun proﬁt per a la falla -estaria bo que damunt ens costara diners de la butxaca...- Però sí que és veritat que ens veiem en més de quatre embolics sense cap necessitat, quan el més senzill per a nosaltres seria quedar-nos tranquil·lets en el nostre casal i cadascú que se solucione els seus propis problemes. Però això és pràcticament impossible. Eixa diversitat d’actes, d’esdeveniments, de celebracions en els que participem, resulta que no la tenim en els que ens en són propis perquè, ja posats a criticar-nos, ens acusen també d’estar estancats, que sempre fem les mateixes coses any rere any i que no evolucionem de cap de les maneres. Aquesta malintencionada acusació cau pel seu propi pes per diferents motius i està basada en un desconeixement absolut d’allò que les comissions de Gandia duen a

148

terme al llarg de tot l’exercici i, que s’equivoquen, resulta prou fàcil de demostrar. Per al bé i per al més dolent, els fallers som d’una altra pasta i ja ho he intentat aclarir des del mateix títol d’aquest article, tot i que estava parlant dels fallers i falleres en general, perquè a poc que ens ﬁxem en les distintes comissions, de seguida trobarem com cadascuna presenta unes peculiaritats que la caracteritzen i alhora que la distingeixen de la resta. Així trobarem que algunes falles han anat “especialitzant-se” en un apartat concret o en una activitat, (o en uns quants segons les possibilitats de la comissió) i deixen un poc de costat la resta. Hi ha falles anomenades “monumentalistes” que posen tot el seu esforç en mantindre la qualitat i el volum de la seua falla; altres, en canvi, es dediquen en cor i ànima a treure unes cavalcades impressionants, amb grans comparses; unes poques, aposten per les carrosses; també hi ha que tracten amb molta cura la vessant diguem-ne “cultural” de la festa i editen vertaderes obres d’art amb forma de llibret o treballen moltíssim les emissions, els informatius, els curts, etc. I per suposat, encara en queden que intenten abastir-ho tot o quasi tot, amb més o menys èxit, però poques, la veritat és que poques. El motiu d’aquesta especialització també és tema de discrepància i hi ha diferents tesi amb els seus corresponents arguments. El més emprat és el tema de la crisi i aquesta, la culpable de tot. No hi ha diners

per a res i per tant, per a la festa tampoc i ens estem veient en la necessitat d’haver de triar en què gastarnos-els: el pressupost és el que hi ha i no podem fer més. També hi ha qui diu que els únics culpables de tot açò són els banderins (Vade retro, Satanàs!), millor dit, l’obsessió que tenen les comissions per aconseguir-ne com més millor i, en el seu defecte, almenys un. Això les obliga a fer complicats estudis per saber en quin apartat tenen més possibilitats d’obtenir-lo i apostar-ho tot a eixe número, amb la qual cosa, l’èxit o el fracàs de l’exercici faller està supeditat a si s’aconsegueix o no. Si el resultat és positiu, les celebracions per la victòria seran amb tota mena de fastos i començaran sense demora a partir de la mateixa nit del dia setze de març o pel contrari, si no han pogut fer-se amb ell, els improperis i les malediccions contra la Junta Local i els jurats s’escoltaran des de la mateixa capital de la província i es faran ressò de la seua desgràcia tots els mitjans de comunicació.

també els nostres polítics (estos només quan no hi ha eleccions a la vista) i, per separat o tots junts a una, sembla que no tenen res millor que fer que atacar-nos i tirar-nos les culpes de tot allò que passa i no són capaços de reconéixer ni una de les moltíssimes coses bones que fem. Però anem a deixar-ho estar, perquè això ja serà tema d’un altre any i possiblement d’un altre escrit.

No seré jo qui diga quina postura és la més encertada, si l’especialització és bona o roïna per al món faller de la nostra ciutat, ni tan sols qui ha causat eixa varietat en el treball de les falles. Cadascú que pense el que vulga i tindrà el seu perquè. Només pretenia que ens preguntàrem si eixa varietat en les formes d’actuar i d’entendre les falles està fent-nos bé, mal, les dues coses o cap d’elles. Jo, només amb que no ens perjudicara, ja estaria satisfet, perquè no corren bons vents per a la festa i molt menys en la nostra ciutat en la què, quan no són els veïns, és l’autoritat o

149

Formes i Textures Falleres Jose Antonio Lozano Huerta

Hi ha molts tipus de formes i altres tants de textures, tots estos enfocats al món faller podrien dividir-se en uns quants…

ser respectats i intocables, hi ha hagut canvis molt radicals que ens han sigut impostos sense tan sols consultar-nos.

Segons Aristòteles, tota entitat es compon de matèria i forma; la forma és allò que determina i precisa la matèria de què està formada un objecte determinat, i sempre ha d’entendre’s en relació amb la matèria. Per això, quan es produeix un canvi, és possible que este afecte la matèria o només a la forma que és menys radical.

Es diu que quan una forma es descompon en les seues parts, perd la seua configuració i es percep com no configurada. Es diu que “la forma és un todo”, és un poc més que la suma de les seues parts. Si s’alteren els elements que la conformen, perd significació.

Podríem resumir l’anterior, dient que la forma és la conﬁguració exterior de les coses, és a dir l’aparença i estructura que percebem a través dels sentits. Dins de les característiques visuals de l’entorn, la forma ocupa un lloc privilegiat, ja que ens permet reconèixer els objectes i éssers de l’entorn, i distingir uns d’altres. Ara bé, quan s’intenta canviar una forma, indirectament i sense ser conscients d’això, canviem el conjunt complet. Ací és on tots hauríem de fer una reﬂexió sobre la tradició popular de la ciutat ja que les falles són un element que vertebra la nostra cultura i no hauríem de passar per alt. Hi ha coses positives en la festa i altres no tant i cal valorar-les en el seu conjunt… Quina necessitat tenim de canviar el que funciona, el que sempre ha format part de nosaltres, mai hauríem de deixar que això succedira. Som un gran col·lectiu i parle a nivell local, tenim uns arrels que haurien de

150

Reconec que és un tema prou complicat i que gran part del problema de tot açò és nostre i és el que tots diguem “la cabota” que és el mes còmode i el més ràpid després de varies hores de reunió per a totes aquelles persones noves en una junta de govern amb una falta d’experiència. Sempre he seguit un bon consell que em van donar ja fa temps “les velles glòries” o nomenats també “els savis” d’una comissió: no canvies senda vella per novella… Respecte a la textura, la podem deﬁnir com l’estructura material d’una superfície. La textura pot ser natural o superposada. La primera és aquella que depèn del material de què està fet l’objecte, mentrestant la segona, es tractaria d’una textura superposada o elaborada, fruit de l’addició d’un altre material o de l’aplicació d’alguna tècnica com el gravat, collage, oli i altres. En este concepte és on podem permetre’ns les innovacions, és a dir respectant sempre la forma podem donar-li una textura diferent que ens permet modernitzar o actualitzar qualsevol tipus d’acte o esdeveniment,

encara que hi ha un grup prou important de gent que pensa que quan una tradició es modernitza deixa de ser una tradició, així i tot hi ha moments en què renovar-se o morir guanya terreny. Resulta curiós que unes mateixes persones puguen canviar tan radicalment les seues formes i les seues textures, és a dir, m’agradaria rebre una explicació de com o per què una persona pot canviar de principis, d’idees, de forma de pensar simplement perquè el cap de grup opina d’una altra forma “ballar l’aigua”? falta de personalitat? Carència de vida personal? El que fa uns mesos era el millor que podia passar i l’única solució ara de sobte està malament, on queda això de deixem un temps per a veure si funciona...

Un exemple d’una forma simbòlica és la bandera, la nostra senyera, una de les formes que pareix que està qüestionant-se per algunes ideologies polítiques encara que d´eixe tema hi hauria molt que parlar… i no vull obrir un nou tema I ja per últim i no per això menys important, les formes en general, les formes de ser de les persones, açò va per eixa gent que necessita un acte públic, unes càmera de fotos davant de la seua persona i una gran quantitat d’aplaudiments per a posar el seu granet d’arena a fer gran esta festa, a col·laborar en ella... Eixa classe de persones només està disponible si reuneixes estes condicions, sinó, no hi ha temps, estan ocupats... sense forma... informals.

Tot açò és aplicable a diverses textures, a les falles, a la política, al personal... crec que és una cosa que deuríem fer-nos-ho mirar i el que defenem com a blanc que siga blanc per sempre, el temps, repetisc el temps, et pot fer arribar a fer que ho veges gris però mai negre, és incorrecte que el que vens com a blanc (perquè així ho creus) en qüestió de una setmana o mesos vulguem vendre-ho del color oposat. Dins de les formes que podríem tractar serien també les simbòliques. Pense que estes formes tenen un significat que va mes enllà del que es representa. Algunes tenen significat patriòtic, religiosos, poètic, sexuals, guerrers, de pau… Estos significats estan expressats en la forma o implícits en elles.

151

Textures a Les Falles Miguel Pérez

Més enllà de l’ordre i disposició dels fils així com les passades que puga tindre un teixit, les textures vénen també a formar part recíproca dels components de les coses. En aquest cas, les nostres coses són les Falles. I podríem dir que hi ha tantes textures com falles a Gandia, tot i que cadascun es quedarà amb la textura que més li agrade, la que més acostumat estiga o la que més gràcia li haja fet. No són tan estranyes les textures a les comissions falleres, tot i que no sols les pots trobar als monuments fallers, allò del que tots saben i entenen sobre tot quan te sorprenen una freda nit mirant tu sols la falla o analitzant els ninots. De sobte t’apareix una textura que et diu com està pintat, modelat i acabat el ninot, i canta i lloa les excel·lències del mateix i la burrada o no comesa pel jurat en qüestió. Ah! I no li retruques, tampoc et quedes callat, sols pots assentir en el cap allò que aquest faller texturitzat està explicant-te de matinada. Tot i que l’estampa com els teixits i les textures es repeteixen cada any, jo he decidit centrar-me a les textures volumètriques, a les que puga vore o sentir, són les que més a fons m’arriben sobre tot pel seu significat. La textura visual, eixa que s’apercep mitjançant la visió, és molt utilitzada a les Falles de Gandia tan mateix que forma gran part de l’ADN de les pròpies comissions. Es tracta de visualitzar qui són, com són i el que volen o pretenen arribar a ser. Algunes d’elles utilitzen aquesta textura per tal de fer-se palès en una activitat o altra, o fins i tot en monument. Sols

152

això els importa. Això i el resultat anual en número de palets, clar! També hi ha altres que, dintre d’esta textura volen semblar-se a altres, a la del costat, a la de l’altra punta de la ciutat, siga el que siga per tal que la textura es note, tot i que no tinga ni tan sols relleu però fan vore, d’ahí la visualitat, que són importants o hi són sempre en boca de tots. Uns merescudament, per l’esforç i el treball, altres de portes cap a fora. Ací juguen molt els sentiments a transmetre a través de la textura, des de la realitat i la vivència fins la llum, l’estampació o el sobrecarregament. També hi ha falles amb textures tàctils, és a dir, que són percebudes tant amb la vista com amb el tacte i, a diferència de les anteriors, aquestes sí que tenen volum, és a dir, amb gran contingent de gent i de fallers. Aleshores, este tipus de textures poden ser suaus, rugoses o llises, tot depèn del faller amb el qui et trobes, dels anys de militància, del seu grau etílic o del seu saber estar a tots els llocs. Les textures, si ens basem amb el seu origen, les tindrem naturals, és a dir, les porta el faller a la sang, son pròpies de naixença, tradició, família, arrelament, etc. També hi ha a aquesta secció textures artificials, com ara, aquell que canvia de falla com qui canvia de vestit, que no està arrelat o compromès amb la seua comissió, que uns anys el veus a una falla i altres a altra, o fins i tot que té un ample recorregut de comissions, que és de moltes i de no cap, o de dos a la vegada, o que canvia segons d’on siga la seua parella.

No poden faltar tampoc a les Falles, les textures fines, les elegants, les de raso o vellut, les que sempre toquen poc i parlen molt, les que apareixen a actes puntuals i contats, o les comissions que s’ho torquen amb un paperet, on no es perden cap d’acte i on el calendari faller està tot l’any copat, com si fóra una ampla agenda social. Estes textures, tot i que estan en decadència, encara hi existeixen. Segur estic, estimat lector, que a més d’un li vindrà al cap. Ah! Però no les trenques que són molt fines estes textures ni tampoc les arrugues perquè aleshores tindràs un conflicte amb el faller texturitzat, amb ell o amb la família. I de sobte, apareix la textura que et diu, és o són així, o tots fan falta. Com veieu, textures hi ha de tot tipus a les Falles de Gandia, per això, és bo conèixer-les si pot ser totes, perquè així sabràs com tractar cadascuna i t’evitaràs no tindre ni idea d’este tipus de tractament més enllà de la vestimenta fallera. I tu, de quina textura estàs fet?

153

Textures en les falles Jesús Garcia Cànoves

Abans d’entrar a fons en el títol de l’article “la textura en les falles” voldria deixar clars alguns conceptes: Quina és l’etimologia de la paraula textura?, segons l’enciclopèdia consultada ve de Text-, una de les formes radicals del verb tego (teixir, entrellaçar”) Què entenem per “textura”?, segons el diccionari de la RAE té varies accepcions: Propietats visuals i en especial tàctils d’una superfície, així com les sensacions que produeixen. Estructura característica del teixit dels ﬁls què formen una tela. Estructura física característica d’un objecte o un material, donada per la grandària, forma u organització de les parts què la composen. Sensació de la tela basada en la pintura i el mètode d’aplicació I segons aquestes accepcions podríem distingir varies classes de textures:

154

llises... Textura cristal·logràﬁca: en geologia és la distribució d’orientacions cristal·lines en un policristal Textura petrològica: en petrologia aquest terme es refereix a l’apariència física com grandària dels grans, forma, i conﬁguració Textura del sol: és la proporció en la què es troben distribuïdes varies partícules elementals què conformen el substrat. I la què ens interessa a nosaltres la Textura pictòrica Fa referència a l’agregació de materials que es perceben com variacions o irregularitats en una superfície contínua

Textura musical: és la forma en què el materials melòdics, rítmics i harmònics es combinen en una composició determinant la qualitat sonora d’una peça

La funció de dites textures és proporcionar realisme a l’obra, fer-la creïble i aconseguir sensacions en els espais que observem; com si l’artista tractara de desaﬁar el sentit comú.

Textura de gràﬁcs per computadora, textura virtual: és una imatge bitmat aplicada sobre una superfície en gràﬁcs

La textura de la pintura és aquella que dóna forma i volum a distints tipus de creacions artístiques plasmades en un llenç, paper o altres superfícies.

Textura artística: Textura de la capa superﬁcial d’un material, què junt al to i la forma transformen els objectes plans en tridimensionals, acomodant les partícules què formen els elements de distinta forma, per això parlem de textures suaus, rasposes, dures,

La textura és un atribut tàctil, és allò perceptible a través dels dits, més enllà de la empremta visual, forma part del llenguatge de la pintura. Moltes coses s’han utilitzat en la pintura per crear efectes de textura, des de l’aplicació de terres, arena

i pigments grossos mesclats amb l’oli, fins emulsions de cera, objectes de paper, cartró, fusta, buscant abandonar el plànol dimensional entrant per dret propi en el camp de l’escultura. La textura naix en la pintura per la necessitat de plantejar-se una representació perceptible de la realitat i sols acaba en l’escultura on tal cosa és absolutament possible i definitivament desitjable. Antigues tècniques i materials artístics Les tècniques artístiques més antigues utilitzades per l’home en les civilitzacions prehistòriques foren realitzades en coves i refugis de muntanya, els artistes aplicaven la pintura a través de sarbatanes o ninots elaborats amb fibres vegetals que els permetien fixar els pigments al mur. La majoria de les seves pintures es feien amb pigments barrejats amb greix animal com a aglutinant. Actualment, qualsevol persona que treballa amb materials artístics ha de saber que la majoria de les matèries primeres utilitzades van ser utilitzats per les antigues civilitzacions, és clar, que es van unir a moltes millores i avanços que es van introduir en l’era industrial del segle XIX. Els principals documents i escrits que descriuen el materials, mètodes i tècniques pictòriques utilitzades pels gremis artístics i artesanals d’una època pertanyen a l’època romana i aquesta recopilació fou portada a terme per Vitrubio i Plinio el Vell. Algunes de les tècniques més utilitzades en l’antiguitat i que encara s’utilitzen són:

L’aquarel·la, una de les tècniques més utilitzades per l’home, la civilització egípcia conserva pintures realitzades a la perfecció en aquesta tècnica. No es coneix a ciència certa quin aglutinant utilitzaven a l’hora d’elaborar les aquarel·les, encara que pareix que el més utilitzat fou la goma aràbiga. L’aquarel·la sobre paper sorgí a la Xina, lloc on es va inventar aquest suport 100 A.C. Aquest suport va ser introduït a Espanya al segle XII amb la invasió islàmica i aviat es va estendre a Itàlia. L’aquarel·la executada amb tinta s’anomena Sumi-e al Japó. El gouache o tèmpera és una aquarel·la opaca, així els ingredients que s’utilitzen per la seua fabricació casolana són els mateixos, però s’afegeixen altres materials de càrrega com pigments morts (Creta o blanc ﬁxe ) i més quantitat de pigment. Aquesta pintura té un gran poder de recobriment i amb l’edat no es tornen transparents com ho fan les pintures d’oli. És una tècnica molt adequada per crear obres o apunts de caràcter espontani. La encàustica: la paraula encàustica procedeix del grec enkaustikos “gravar a foc”. Es tracta d’una pintura molt densa. Aquest mètode artístic es va utilitzar a la Grècia clàssica tant fer pintures murals com pintures de cavallet. A causa del seu procés laboriós va ser una tècnica que acabà desapareixent El tremp: S’entén com a pintura al tremp aquella que utilitza l’aigua per dissoldre els colors i què utilitza com aglutinants les emulsions, que poden ser: ou,

155

caseïna, cola, cera, goma, solució de glicerina o altra solució amb aigua. Els colors són pastats amb la mà i es barregen amb l’aglutinant i l’aigua. És una de les tècniques més antigues que es coneixen, utilitzades tant en l’antic Egipte com en el període micènics a Grècia. La pintura al tremp i especialment el tremp a l’ou, va tindre la màxima vigència als segles medievals. És una tècnica que s’utilitzà molt pels artistes del Quattrocento italià com Fra Angelico i Botticelli. Els seus orígens comencen en el període bizantí i cristià, encara que alguns autors creuen que ja va ser utilitzat en l’antiga Grècia... Oli: La tècnica de l’oli va sorgir al segle XIII, aquesta tècnica va començar a difondre’s des de Flandes a la resta d’Europa. Els seus avantatges inclouen que era més fàcil d’utilitzar i menys elaborada. Una de les conseqüències de la millora dels materials va ser el descobriment de nous aglutinants i dissolvents. Aquest és el cas de l’oli de llinosa, que esdevingué en el dissolvent per excel·lència de la tècnica que s’estava convertint en moda, l’ oli... Moltes vegades han sorgit noves tècniques perquè els mateixos artistes han exigit els nous materials pictòrics que millor s’adapten a les noves tendències en art, com l’art informal i l’art abstracte. L’ acrílic: la majoria dels nous materials que han sorgit en el s. XX són produïts per resines sintètiques, aquest és el cas de l’acrílic, tècnica actual que molts artistes prefereixen en lloc de l’oli, perquè és més ba-

156

rat, ja què el dissolvent emprat és l’aigua, i pel què l’assecat és molt ràpid. Al llarg dels segles XVIII i XIX l’artista se n’ha anat allunyant més de l’estudi de mètodes i materials pictòrics. Amb el desenvolupament industrial i les noves aportacions de la ciència l’artista ha anat desinteressant-se del coneixement dels materials utilitzats, l’origen i qualitat. Al segle XIX, els manuals sobre tècniques i procediments artístics van perdre interès en el món de l’art i alguns pintors oblidaren la procedència i la riquesa material de molts dels productes utilitzats des de l’antiguitat, deixant d’aquesta manera, una part fonamental del seu oﬁci, la creació i conèixer la pròpia matèria pictòrica que nodreix les seves obres.

La textura a les falles Les falles valencianes, la festa més espectacular sense dubte, es pinten utilitzant diferents tècniques i complements, preferentment amb pistola d’aire, aerògraf i pinzells La de la foto, titulada “escàndol” i creada per l’artista gandià Pere Baenas, es va plantar a la Plaça del Pilar, sent guardonada amb el primer premi de 2014, especialment pel seu bonic color Si ens ﬁxem a la bandolera que vegem a la part dreta de la falla, veurem que se li ha posat , com a remat ﬁnal de la pintura, pols d’or, purpurina i altres lluentors. Aquests complements pictòrics s’apliquen amb pinzell a les zones exactes del tratge i maquillatge

aerògrafs i pinzells. La base de la pintura es fa a pistola. Per pintar més detalls s’utilitzen els aerògrafs, que són pareguts però dissenyats per tindre major control i exactitud. I per últim, es fan els retocs amb el pinzell. Quan s’utilitzen les pistoles d’aire, sempre s’ha de pintar amb guants i màscares professionals, doncs l’aire té partícules de pintura, que són molt perjudicials per a la salut. La pintura que s’utilitza en les falles és acrílica i/o plàstica.

La Falla infantil de Na Jordana, també del 2014, titulada “Conviure”, està plena de missatges visuals, aconseguint crear l’efecte de superfície ceràmica gràcies a tonalitats i lacats. Les pistoles d’aire: Foren dissenyades per pintar en processos industrials, per pintar cotxes, superfícies grans i objectes. Els artistes fan ús d’elles quan el volum a pintar és molt gran. Permeten treballar amb rapidesa i són molt fàcils d’utilitzar. Es tracta d’una pistola unida a un compressor d’aire, amb un dipòsit de pintura, de manera què al disparar, l’aire i la pintura ixen junts. Les falles valencianes es pinten amb pistoles d’aire,

157

BIBLIOGRAFÍA Materiales y técnicas del arte. Ralph Mayer. Tursen Hermann Blume Ediciones. Wikipedia, la enciclopedia libre

158

6 Relats Curts “MicroRealisme”

Corrents urbans, socials i industrials. De cartells i il·lustracions. De natura urbana i actual. L’art de la crítica i els detalls.

159

Crim Artistic Maite Fernรกndez

160

EXT/ DIA Carreró sense sortida. Contenidors bruts. Sorolls de sirenes de cotxes policials. A l’escena del crim, dos policies parlen al voltant d’un cos cobert amb un llençol blanc. OFICIAL (amb un café a la mà contemplant l’escena) Per tots els dimonis! Qui ha fet aquesta barbaritat que ha fet això? POLICIA Aquell d’allà. (assenyalant un cotxe policial) OFICIAL Ja hem capturat al assassí? POLICIA Al artista. OFICIAL Com? Es creu artista? POLICIA Ja li vaig dir, senyor oﬁcial, que no era molt bona idea contractar un artista per dibuixar la silueta. L’hi vaig dir i no em va fer cas i bo, ja ho veu vostè mateix, s’ha obstinat que el guix no era suﬁcient per a ell. Impressionista, diu que és. OFICIAL Com que un artista? Vaig contractar a un expert en narco. POLICIA No senyor inspector, vostè va contractar a un artista dels que exposen a ARCO. I tot açò és obra seua: una “perfomance” al carrer. A l’escena d’un crim, de vegades les coses no són el que semblen.

161

Nou Realisme i les mĂ quines del temps Tono Lloret

162

Va ser en aquella exposició de pintura sobre el Nou Realisme quan em vaig adonar del valor de les coses insignificants. Potser va poder ser perquè a aquella exposició vaig anar amb el meu iaio, que en aquella primavera anava ja a comptar els noranta anys i malgrat això gaudia d’una salut que molts vells de quaranta envejarien. I va poder ser també perquè vaig entrar a aquell edifici d’estil neoclàssic amb una quietud d’esperit que em va disposar en una posició mental òptima per a la reflexió. No obstant això, jo crec que van ser aquells pintors, que amb els seus quadres li donaven un protagonisme excepcional als objectes quotidians, els que em van endinsar en una reflexió que gairebé m’atreviria a batejar com la màquina del temps. Vaig mirar al meu iaio i vaig pensar en aquells objectes que van modelar el meu imaginari des de la meua tendra infantesa. Objectes que eren seus, però que d’alguna manera jo vaig fer meus en haver-los guardat amb tant d’afecte al meu magatzem dels records. Figures de decoració que, en veure-les en fotos antigues, em feien sentir per un moment com aquell xiquet que era quan jugava amb elles. Mobles que, al recordar-los, em feien visualitzar la disposició exacta de les habitacions de la meua casa i la dels meus iaios com si les estigués veient ara mateix. Crec que en aquest mateix moment vaig entendre la força dels objectes. El poder que tenen per retrocedir a un temps passat, en què nosaltres érem més joves i els objectes que ens envoltaven hi eren observant-nos amb afecte, formant part de la nostra meravellosa vida quotidiana. Vaig entendre llavors perquè els pintors neorealistes els donaven aquest protagonisme, i és que els objectes, els mobles, els quadres, ... són companys de viatge que de vegades arriben a acompanyar als nostres fills i néts, i per això són autèntiques màquines del temps que amb només mirar-los ens porten tan lluny com els nostres records els situen. Vaig pensar després en el meu iaio que m’acompanyava i en els moltíssims trossos de la seua vida quotidiana que fins hui m’havia regalat, i vaig pensar que tenia tant d’agrair...

163

Murals, graffitis i art rupestre Óscar López Roig

164

Fa poc, em vaig detenir davant d’un graffiti en el qual hi havia representada una escena on policies antiavalots disparaven les seues armes contra indefensos manifestants. De les armes no sortien bales, sinó flors i arbres que s’enramaven en els cossos dels manifestants. Em va impactar gratament i vaig considerar el mural com a una obra d’art. Hui, en casa he tornat a recordar el graffiti, alhora que el comparava mentalment amb les pintures rupestres que els nostres avantpassats plasmaren en les coves. En reflexionar observe una similitud entre les dos manifestacions artístiques. Cadascuna i pel seu costat projecten les seues preocupacions dins del seu context històric i és el nostre deure no oblidar que, malgrat totes les definicions conceptuals i modernes sobre l’art; l’art és un misteriós i meravellós tret de la condició humana. Llavors, com en la vida tot evoluciona, es transforma o desapareix he arribat a una peculiar conclusió: La diferència més destacable entre l’art “modern” i el tradicional en constant canvi, és, que el primer té anys sense evolucionar i el segon, mai és igual, tot i assemblar-se. L’art expressa el pensament filosòfic vigent i sovint veig quadres en blanc penjats en les galeries modernes.

165

El meu incomprĂ¨s sol blau Mireia Polo Cardona

166

Pot ser un núvol rosa o una poma taronja? És necessari atribuir els colors a la realitat comuna? Per què està mal vist pintar un Sol de color blau si eixe dia estic trista i el veig així, blau com una mar en soledat? Sentir la intensitat dels colors i que cadascú d’ells puga transmetre’m una sensació diferent és l’essència de la pintura. Veure un quadre no és només admirar la bellesa de les línies i l’originalitat de les formes: és assolir la vida dels pigments; és sentir la por del negre i la tranquil·litat del verd, la passió del roig i la innocència del blanc. Veure una taca al fons d’una perspectiva boirosa, pot ser per a tu un ocell en direcció a la primavera i per a mi un avió perdut cap a un ﬁnal inevitable. Per a tu la boira grisa que ennuvola el cel un matí de gener pot ser el començament d’una turmenta i per a mi l’oportunitat d’un ball sota la pluja. Un vell pinzell, els arbres a mig pintar de la plaça del meu poble, qualsevol fulla arrugada caiguda al terra... Tot és art si ho mires amb ulls d’artista. Per això; el somriure de la famosa Gioconda pot arribar a ser tan enigmàtic com el meu incomprès sol blau.

167

Vida

Vicent Lloret

168

Únicament li restaven a les mans les deixalles de milers de pigments folrats a pell que eren testimoni del passar dels anys al taller de son pare. Ni l’aiguarràs aconseguia llevar els plecs de cada vida que havia passat pel seu tacte. Amb l’alè bufava tot el serrí de la fusta que s’acoblava a los noves formes facials dels seus fills en un acte redentor en el que pareixia atorgar ànima al mateix ninot. Desprès, amb pàtina, vernís i color els donava vista, oïda i gust. Aquell que tenia a les mans a qui havia batejat com “Jaim” es resistia a ser acabat ja que pressentia la seva fi a les mans del foc arravatador. L’agafà amb cura, com acaronant-lo, i el besà al front. Era el seu darrer ninot; al sendemà, es jubilaria. I mirant-lo fixament al ulls li digué: Recordat de ton pare quan la mort em tanque els ulls.

Aquest article ha esta presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de Falla de la FdF any 2016*

169

La sorpresa del pintor Llorens Bustos

Tres anys estudiant belles arts, alguns mesos arrossegant hores a la ciutat fallera de València, on vaig aconseguir treballs eventuals en els tallers dels artistes fallers pintant ninots i ara em trobe en la cua de l’oﬁcina d’atur per atendre una citació concertada. Cinc anys en aquella situació havien fet que coneguera a les tres persones que em precediren. Vaig clavar la mà a la butxaca i vaig acaronar el bitllet de cinc euros que em donà la meua dona per a comprar el pa, una botella d’oli i amb allò que sobrava un poc de fruita; encara que fora madura. Només arribar al mostrador, la funcionaria, amb un somriure em va entregar un imprès. -És per a un contracte de pintor per a tres mesos -em digué. Vaig deixar el bitllet de cinc euros y vaig traure la mà per a omplir la sol·licitud, amb l’altra, vaig retirar una llàgrima que davallà dels meus ulls.

170

7 Corrents

Corrents urbans, socials i industrials. De cartells i il·lustracions. De natura urbana i actual. L’art de la crítica i els detalls.

171

Una ciutat viva

Arturo Torr贸 Chisvert

1 2 3 4 5 6 7

Pintura realitzada per Arturo Torr贸 per a la serie Corrents

172

Així és com veig jo a Gandia. Una ciutat dinàmica, oberta, participativa viva i alegre. I tot gràcies a la participació d’entitats, associacions, clubs,...com les Falles. I és aquest últim col·lectiu el qual reﬂexa la pintura que acompanya aquest text. Les Flames puriﬁcadores que reinicien any rere any una festa compromesa amb la ciutat i la societat, que promociona la cultura, fomenta les tradicions i aglutina a tots els sectors de la societat. A més a més a aquesta pintura l’acompanya la més il·lustre representació de la família Borja. El nostre Patró, San Francesc de Borja, narrador en primera persona de tot allò que ocorre a la ciutat i especialment a les Falles en la seua majestuosa representació a les escultures tant de la plaça de l’ajuntament com de la de les Escoles Pies. Que l’exemple del bon fer de les Falles, contagie a la Gandia de l’actualitat.

173