Llibret Falla Parc Alqueria Nova 2018 by Publimania Gandia

LLIBRET DE LA FALLA PARC ALQUERIA NOVA

A mi mâ&#x20AC;&#x2122;agraden els arbres plens de fulles

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres. Este llibret participa en el Premi Climent Mata que s’inclou en els premis de les Lletres Falleres

Edició: A.C. Falla Parc Alqueria Nova Direcció i coordinació: Sergio Caba Portada: Fotografía: Salva Gregori Estilisme: Alexandra Model: Oyana Puig Nguema Poesies: Esther Pérez Explicació monumets: Vicent Lloret Col·laboradors Literaris: Vera Pérez · Juan Francisco Cadenas Diego · Marc Gomar · Pere Huerta · Àngela Camarena Escrivà · Joan Francesc Peris · Salvador Climent Bañuls · Tono Lloret · Alba María Frasquet Fayos · Aída Perelló Ramírez · Gonzalo Acosta Castellá · Noelia Mata · Jose Antonio Lozano Huerta · Andrés Puig de la Muela · Leyla Gallego · Alba Ramón Borja Fotografies Oficials Reines: Salva Gregori Correcció lingüística: Lorena Borja Maquetació i Impressió: Publimania Gandia Depòsit Legal: V-165-2012

Este llibret participa en el Premi Mocador que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Malva Alzira de poesia satírica, què s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres La Falla Parc Alqueria Nova, no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

ÍNDEX

04 06 12 04. Índex

06. President 08. Presidenta d’honor 10. Falleres Majors

12. Reina de la Falla 14. Reina del Foc 16. Reina de la Festa 18. Reina de la Poesia 20. Reina de l’Art 22. Madrina de la Falla

44 34 103

34. Minifalla 36. Mascotes 38. Mantenidors 40. Executiva 42. Cens faller

44. Esbossos falla 46. Explicació major 90. Explicació infantil

103. Monogràfic “A mi m’agraden els arbres plens de fulles” 106. Com la vida... 151. Com la falla...

“A mí m’agraden els arbres plens de fulles, plens de fulles com aquest llibre. Fulles plenes d’il·lusió i color dedicades a un món més verd.”

24. President infantil 26. Reina de la Falla infantil 28. Reina del Foc infantil 30. Reina de la Festa infantil 32. Madrina de la Falla infantil

162 162. Guia comercial

Benvolguts amics, un any més estic ací de nou, amb la mateixa il·lusió del primer dia i amb les mateixes ganes que al principi del meu camí com a President d’aquesta comissió, de la qual ja fa deu anys... Al llarg d’estos anys he viscut molts moments junt a vosaltres i tots m’han ajudat a créixer com a faller i m’han fet sentir que sou una comissió que ja forma part de la meua vida, amb uns fallers que ja formeu part de la meua família. Deu anys que han passat molt ràpid i un any més, arribem a la recta final quan es veurà reflectit tot l’esforç i el treball de tots el fallers del Parc Alqueria Nova, arribant així a culminar aquest 2018. Des d’aquestes línies voldria convidar tots el veïns, col·laboradors, amics i tothom que vullga vindre a gaudir un any més de nostra festa. Les portes del nostre casal estaran sempre obertes per a tots vosaltres.

Jose Antonio Lozano Huerta President

M’agraden les Falles no sols perquè ens aporten alegria i color sinó perquè són la millor expressió del nostre poble i el moviment associatiu més important que fa que, any rere any, les ciutats i els pobles valencians es plenen de llum i color. L’any passat la festa fallera va ser declarada Patrimoni Inmaterial de la humanitat, i la nostra ciutat Capital Cultural Valenciana per part de la Generalitat Valenciana, dos fets que no poden anar separats perquè els dos treballen a favor de la dinamització i promoció de la cultura als diferents municipis valencians. Aquesta és la tercera ocasió en què puc saludar-vos com a Tinenta d’Alcalde del districte de Roís de Corella i com vaig dir a la festa de Nadal del barri, ú és d’on viu, no sols d’on naix, les meues falles són al Roís de Corella, al nostre barri. Vull aprofitar les línies que m’oferiu al Llibret de la Falla Parc Alqueria Nova per agrair-vos el treball que feu per la nostra barriada i per la nostra ciutat i demanar-vos que aprofiteu l’avinentesa per acomboiar a totes les persones del barri a disfrutar de la nostra festa i ambicionar un millor futur per a tots i totes. Una cordial salutació i el meu afecte per a totes i tots. Bones falles i millor exercici.

Liduvina Gil Climent

Tinenta d’Alcalde i Presidenta de la Junta de Districte Roís de Corella

Al bosc faller de nostra ciutat, dos preciosos arbres han brotat, amb un esplendor especial i la més pura essència valenciana. Són arbres senyorials, amb fortes arrels falleres, que aporten llum i frescor a una tradició que naix del sentiment més profund per la festa. Sou vosaltres Sara i Núria Les encarregades de donar llum a nostra festa, de fer que la música coment-se a sonar, que l’olor a pólvora ens envol-te I que el nostre cor desperte Amb la primera desfilada.

Sara Sanvíctor Beneito Nuria Llopis Carrasco

Falleres Majors de Gandia

* Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2018

És el roure un arbre de gran port, summament apreciat per la seua fusta. Una espècie robusta, el seu tronc és net i es presenta llis i amb una tonalitat grisenca. Amb els anys comença a clevillar-se en la seua corfa, sent estos clavills profunds. El seu sistema d’arrelament tendix a ser profund. Els fruits del roure són coneguts com a bellotes... I si la fusta del roure es molt apreciada, que dir de nostra reina de la Falla, Jessica. Una fallera d’arrels ben profundes, amb un sentir únic i especial per aquesta festa. El teu cor bateja a cent per hora en sentir les primeres notes sonar, i transmets, a tot a qui t’envolta, la més gran il·lusió somiada per una fallera que enguany protagonitza el seu capítol a la història de nostra Falla. Eres resum de la dona valenciana, fallera de bona estada. Portes la puresa en la llavor, impregnant de llum i color nostra tant volguda festa.

Jessica Pellicer Vercher Reina de la Falla

El faig és un dels arbres més populars i impressionants que habiten en els boscos de clima temperat. És un dels protagonistes més importants de l’estació de tardor, ja que les seves fulles es tenyeixen de colors vermells o ataronjats. És un d’aquells arbres que et poden arribar a enamorar amb només veure’ls un cop... Enguany eres tu Laura l’encarregada de lluir el color vermell a la teua banda. Color que representa l’element més majestuós de nostra festa, el foc. Foc que encén el teu cor faller, donant pas a tota una explosió d’emocions i il·lusions viscudes al llarg de tota una vida fallera, foc que fa presència al teu mirar, que manté viu l’esperit de tot el que gaudeix d’aquesta festa, una festa que finalitza amb el foc, però que es renova en apagar-se l’ultima flama.

Laura Cabello Sellens Reina del Foc

El pi es tracta d’un arbre que forma part del conjunt de les coníferes (aquelles espècies que tenen llavors amb forma de con) i que, generalment, té un aspecte semblant a una piràmide. La fusta de pi, és una de les més apreciades per les seues característiques naturals. És una fusta resistent, de bona durabilitat, que pot tractarse o pintar-se amb facilitat... Eres tu Patri la fallera encarregada de representar nostra festa, de dur la teua simpatia i espontaneïtat per tot arreu. El teu somriure contagia una gran felicitat, sent tu la nota riallera, l’expressió més sincera i fresca d’una festa que necessita nodrir-se de sentiments positius d’alegria i germanor. Fallera amb bellesa i candor, eres tu de nostra festa la imatge, de nostra comissió la major il·lusió. Al teu pas tot es torna clamor, de gloria, d’alegria i color.

Patricia Martínez Ramos Reina de la Festa

L’olivera és un arbre dels més bonics que existeixen. És un arbre de full perenne, sempre verd, de copa esclarissada i irregular. El seu fruit, la coneguda oliva, és carnosa i de forma ovalada. D’ella s’extrau l’oli. És un arbre que creix lentament, exigent pel que fa al clima, les seues arrels són molt llargues i profundes, per a poder adquirir de la terra la poca humitat que necessita... Eres tu Maria com aquest arbre, una fallera que ha anat creixent lentament, assolint les teues arrels falleres i fent créixer, com el fruit de l’oliva, el teu sentir faller. Un fruit que du al seu interior un gran tresor, un oli especial i desitjat pels millors experts, la més pura essència valenciana, l’expressió més viva d’una festa que es percep en mirar el brill dels teus ulls o en gaudir del teu dolç somriure.

María Ferrando Gilabert Reina de la Poesia

La garrofera és una espècie de gran rusticitat i resistència a la sequera. És de desenrotllament lent, originari de la regió mediterrània però es cultiva també en altres zones càlides. És un arbre que no necessita molta aigua per a créixer ni per a viure normalment. El seu fruit és la garrofa... Com la rusticitat d’aquest arbre, eres tu Marina l’encarregada de representar l’art que perdura en nostra festa, art que es renova d’any en any, que sobreviu al pas del temps, i, que en lloc de apagar-se, es cada vegada més intents i està més viu en l’esperit de la joventut. L’art d’aquesta festa creix poc a poc, como poc a poc ha crescut al teu cor un sentiment purament faller i ha calat al més fons de la teua anima l’essència d’una festa que es nodrix del soroll, de la música, de l’olor i com no, de la elegància d’una autèntica dona valenciana.

Marina Tarrazona Alandete Reina de l’Art

És el salze un arbre de corfa aquosa; la seua fusta és dura, flexible i normalment suau. Posseïxen esveltes i fibroses branques. Les seues característiques més notables són la seua duresa, llargària i resistència... Eres tu Andrea una fallera amb solera, doncs quan la flama està encesa, la bona fallera sempre perdura. Eres fallera activa, somiadora, plena d’emocions, mescla pura d’elegància i harmonia, amb un cor tendre que no para d’esclatar en saber que la festa en marxa va. Eres pura vitalitat, fallera amb un encant especial i per això nostra Madrina d’enguany. I de segur que seguirem gaudint del teu pur somriure, i la teua sincera mirada, elements amb els que continuaràs transmetent el teu encant faller.

Andrea Ramos Pérez Madrina de la Falla

Feliç, content, nerviós.... Aquests són els meus sentiments per representar una gran Comissió fallera “ Parc Alqueria Nova”. El meu any va començar una nit en el nostre casal, quan em van donar la sorpresa d’oferir-me ser el president infantil per a l’exercici 2018, la meua resposta va ser immediatament un “sí”. Per això voldria donar les gràcies a Jose Lozano, el nostre president i a tota l’executiva per confiar en mi i en la meua família. Pertany a aquesta comissió des que vaig nàixer i per això no puc oblidar-me de les persones més importants de la meua vida, la meua família. Gràcies de tot cor a ma mare, la meua germana, els meus iaios i ma tia, per l’amor, la passió a aquesta gran festa de llum, color, música i coets. També voldria dedicar-li unes paraules a la xiqueta que enguany acompanye: Beatriz, amiga ded de fa anys, dolça, simpàtica i molt divertida, serà un any que mai oblidarem. De les altres reines i acompanyants no puc deixar de parlar, són part d’aquest any, són xiquets i xiquetes molt divertits, ens agrada riure’ns en el casal tots els divendres i de segur que no oblidarem aquest gran any i farem un gran grup. Per això vull convidar tot el món, el nostre veïnat, totes les comissions fallers a gaudir tots junts d’una de les millors festes del món, que ixquen i òmpliguen tots els casals i carrers de la nostra ciutat. I als més menuts, inundeu els carrers de llum, color, i soroll que som part d’aquesta festa fallera. Som una gran família. Us espere Gràcies de tot cor. ¡¡Bones falles, fallers!!!

Yeray Marchant García President Infantil

És el taronger dels arbres més coneguts i destacats de nostre territori. De fulla sempre verda, es un arbre amb una copa compacta i bell verd brillant. Necessita d’un bon clima i una bona terra per a donar el millor dels seus fruits, la taronja. Les seus flors, blanques i fragants, són menudes, però despedixen una agradable i penetrant olor... Eres tu Bea enguany nostra fallera més preada, l’escollida per a representar a les xiquetes i xiquets de nostra Comissió. Fallereta de gran qualitat, has arribat a donar el millor dels teus fruits. La teua delicadesa i senzillesa ha omplit els nostres cors d’un sentiment pur i intens. Mostres un mirar tímid però molt viu, reflexe del que sent el teu cor en sentir-te Reina de la Falla proclamada. Aroma de mil flors que, com l’aire fresc de primavera, arriba a tots el racons de nostra comissió. Xiqueta enamorada de nostra festa, no deixes de somriure, no deixes de somiar, doncs eres tu la protagonista d’una història que aconseguirà omplir d’emocions a tot el que a tu t’admira.

Beatriz Server Blanes Reina de la Falla Infantil

L’ametler és un arbre que compta amb un tronc marró de corfa clevillada molt característic. Els seus fulls són llargues, estretes i punxegudes d’un verd intens i ixen després de la floració hivernal. Les seues branques, s’omplin a finals d’hivern d’unes belles flors de cinc pètals en tons blancs o rosats, de les que després eixiran els fruits i les seues llavors. L’ametler és un arbre molt resistent, que si necessita de climes càlids per a créixer... Com l’ametler, a nostra comissió hi ha una fallereta que amb el seu caràcter obert i simpàtic, ha florit com a fallera, despertant el coret de molts fallers i aconseguint que es mantinga viva la màgia d’una festa. Xiqueta impregnada de gràcia valenciana, que, com el soroll d’una mascletada o el calor d’una flama encesa, ens contagia d’eixa essència fallera t’han preada.

Salma Peiró García Reina del Foc Infantil

El peral és un arbre amb forma arredonida . El seu tronc és gros, amb corfa clevillada i un to grisenc característic. Les seues flors són grans i de color blanc o blanc rosaci. La pera és el fruit, deliciosa en totes les seues varietats. Aquest arbre florix en el mes de març... I tu Paula, dolça xiqueta valenciana, també brotaràs de màxim esplendor en arribar el mes de març, moment central de nostra festa, moment d’eixir al carrer i donar pas al soroll dels clarins i les dolçaines. El teu cor bateja al ritme d’una alba, simfonia de la festa fallera, el teu semblant tendre i càndid ens aporta un sentiment festiu i la teua brillant mirada ens transmet la emoció per una festa que agermana.

Paula Cadenas Furió

Reina de la Festa Infantil

La bresquillera és un arbre fruiter de full caduca típic de climes temperats. Com la majoria d’arbres fruiters, és un arbre que necessita molta llum. Respecte a les flors de la bresquillera, són d’un color rosa o rogenc, ideal per a decorar jardins El fruit d’este arbre és la bresquilla caracteritzada per la seua dolçor i tindre una pell vellutada... I com fruita dolça de nostra comissió, has estat tu Zulein l’elegida per a ser part de nostre jardí de Reines. Eres nostra madrina, l’encarregada de dur per tot arreu la màgia d’una festa que viu al teu cor. Dolça xiqueta, eres promesa d’un futur d’esplendorosa il·lusió. Tens als teus ulls la plenitud serena i als llavis el somriure més sincer. Graciosa doneta valenciana, una mescla plenament fallera que als fallers de la comissió contagia.

Zulein Moreno Torres

Madrina de la Falla Infantil

Les plantes aromàtiques són aquelles que tenen fulls o flors que desprenen un aroma més o menys intens. Es caracteritzen per ser belles, perquè decoren, dulcifiquen un lloc, donen ombra, protegeixen del vent, oxigenen, proporcionen aliment... Al llarg de milers d’anys l’ésser humà ha aprofitat els seus olors, sabors i propietat curatives... I, com el millor dels aromes, nostra Mini Reina i nostre Mini President, Aitana i Jaume, han dut a nostra comissió el seu tresor més preat. La seua dolçor, la seua simpatia, el seu somriure tendre i una explosió d’energia que ha impregnat el cor dels fallers de l’Alqueria. Ells donen vida a una tradició, ens fan sentir la màgia de les falles, són exemple viu d’una festa caracteritzada pels olors i colors, olors i colors que envolten els carrers, que desperten la il·lusió i aviven la flama d’uns fallerets que, a poc a poc, descobriran al seu coret l’emoció de sentir-se enguany els representants del més menuts de nostra comissió.

Jaume Torres Costa

Aitana Lozano Rodriguez

President de la Minifalla

Reina de la Minifalla

Abríl Ortíz Parra Mascota

L’art dels bonsais consistia a transmetre totes les característiques d’un arbre desenrotllat en la naturalesa a un arbre xicotet cultivat en test. Es buscava reproduir estos arbres segons els existents en les altes muntanyes per la qual cosa utilitzaven només espècies que existien en les muntanyes i que ja posseïen formes especials. Es manté xicoteta donant-li forma, podant el tronc, els fulls i les arrels cada un cert temps. Si es cultiva adequadament, sobreviurà el mateix temps que un arbre normal de la mateixa espècie. És símbol d’eternitat... A nostra comissió

Carles Escrivà Borja Mascota

tenim els nostres particulars bonsais, un xiquet i una xiqueta, Carles i Abril, cuidats i mimats des del bressol com a futurs grans fallers. Per la seua sang brota el més pur sentiment faller, transmès per les seus mares, dos grans falleres, des d’abans de nàixer. Dolçor, tendresa, innocència, il·lusió, alegria, és tot el que ens aporten nostres mascotes d’enguany. Dos fallerets que són el futur de nostra comissió, els que donaran continuïtat a nostra festa i ens transmetran, amb el seu angelical semblant, que la tradició fallera sempre continuarà endavant.

Elvira Sales Guillem, és una dona molt emprendedora que viu actualment a la platja de Daimús i treballa a Gandia com a directora d’una correduria d’asegurances. L’any passat inicia la seua trajectòria fallera amb molta il·lusió, portant al seu fill de la mà d’Adrian, el germà de la Reina de la falla infantil d’enguany. Per l’afecte i estima que es tenen Bea i Ella, considerem que és la millor persona per desenvolupar el paper de mantenidora.

Elvira Sales Guillem Mantenidora Infantil

Company, confident, amic i germà de la Reina de la falla. Héctor va nàixer un 4 d’abril de 1994 ,fill de Salvador Pellicer Escrivà i Mª Carmen Vercher Torralba. En els seus inicis com a faller va pertànyer a la falla Plaça El·líptica,durant un temps,després es va traslladar a la falla Beniopa, passant per la falla Roís de Corella i finalment al 2001 es va fer faller de l’Alqueria Nova. En la nostra Comissió ha obstentat diferents càrrecs: 2005 President infantil, 2006 Acompanyant de la Cort de la Fmi Carmela Camarera Salvador, 2007 Secretari infantil, 2013 Delegat d’emissió, 2014 i 2015 Delegat de cavalcada. Héctor és una persona apassionada pel món de les falles I molt involucrada en elles. Aquest any és molt especial per a ell ,ja que és el germà de la Reina de la Falla major, com hem dit abans.

Héctor Pellicer Vercher Mantenidor Major

Executiva 2018

Àrea de Presidència: President: Jose Antonio Lozano Huerta Presidenta d´Honor: Liduvina Gil Climent Vicepresident: Luis Sanfelix Valera Àrea de Secretaria: Secretaria: Mª Jose Llorca Escrivá Àrea d’Economia: Vicepresidenta DÉconomia: Aure Pérez Sancho Lotera: Mª Carmen Estruch Estruch Àrea de Cultura: Vicepresidenta de Cultura: Esther Pérez Sancho Delegat DÉmissió: Fina Pérez Moreno Delegat DÍnformatiu: Almudena Pérez Sanjuan Delegats De Llibret: Sergio Caba Pasadas - Esther Pérez Sancho 42

Àrea de Festes: Vicepresident de Festes: Sergio Caba Pasadas Delegats Artistics: Iván Lucio Pérez - Marta Lozano Pérez Delegada de Cavalcada Major: Jessica Pellicer Vercher Delegada de Cavalcada Infantil: Amparo Bertó Richart Delegada d´Escut i Materials: Fina Pérez Moreno Delegada de Barri: Esther Ortiz Gómez Delegada de Reines: Almudena Pérez Sanjuan Casalera: Mª Carmen Estruch Estruch Delegada de Jocs: Sandra Bertó Richart Delegat de Truc Absolut: Dionisio Ollero Roldán Delegada de Truc Femení: Amparo Berto Richart Delegat de Truc Senior: Jose Vicente Faus Gutiérrez Delegada de Truc Juvenil: Marta Lozano Pérez Delegada de Bac: Mª Carmen Vercher Torralba Delegats de Cremà: Jose Chaveli Chaveli -Javier Ramón Olaso

Vocals Alandete Fuster Alborch López Amaya Ruiz Avaria Vilaplana Avaria Vilaplana Bañuls Reverte Barber Fuster Bertó Noguera Bertó Richart Bertó Richart Blanes Pellicer Boix Signes Borja Soliva Borja Soliva Caba Pasadas Cabello Gómez-Quintero Cabello Sellens Cadenas Diego Castelló Mengual Chaveli Chaveli Chova Martínez Colomer Juan Cortés Soldevila Costa Meri Creus Estruch Creus Estruch Creus García Delgado Fornet Escrivá Gavilá Escrivá Gavilá Estruch Estruch Estrugo Fuster Fernández Lorenz Fernández Gallardo Ferrando Gilabert Ferrando Gilabert Ferrer Chorro Frasquet Fayos Furió García Fuster Merino Gallego Bertó Gallego Ruiz Galván Guillén Gandía Sepúlveda García Rovira García Rovira Gilabert Albors Gómez Asensio Gómez Estrugo Gómez Estrugo Gómez Jareño Gómez Jareño González Marí

Isabela Amparo Francisco Marta Mª José Marina Guillermo Valentín Amparo Sandra Beatriz Rosa Ángela Lorena Sergio J.Antonio Laura Juan Francisco Ainoha Jose Fabiola Guillermo Mª Carmen Diana Adrián Sergi Javier Encarna Juan Mónica Mª Carmen Mª Teresa Natalia César Laura María Baltasar Alba Rut Amparo Leyla Pedro Jose Clemente Soledad Verónica Gemma Juan Laura Rubén Jose Julian Mª Carmen Juanjo

Gorrita Cortés Gorrita Cortés Grau Gregori Lloret Guerola Isla Ivars Nules Izquierdo Marí Llopis Donet Llopis Roca Llorca Escrivá Llorca Sellens Lloret Ribas López Medina Lozano Huerta Lozano Huerta Lozano Pérez Lucio Bañuls Lucio Pérez Lucio Pérez Mahiques Montagut Marchant García Martí Gadea Martín Pablos Martínez Bañuls Martínez Jimenez Martínez Ramos Martínez Ramos Martorell Moragues Mas Morant Mascarell Escrivá Masip Bertó Mestre Montagud Mestre Sevilla Mestre Sevilla Micó Pardo Miñana Gavilá Miñana Pérez Momparler Jimenez Moreno González Moragues Blasco Moratal Faus Muñoz Pérez Navarro Meiro Ortiz Gómez Ortiz Tomás Palos Alvarez Parra Gómez Peiró Gomar Pallardó Cosme Pellicer Escrivá Pellicer García Pellicer Vercher Pellicer Vercher

Mª Carmen Miriam Juan Carlos Carlos Jordi Rebeca Susana Raquel Natalia Mª José Rubén Adrián Estefanía Iván Jose Marta Friso Iván María Miquel Naiara Ignacio Cristina Jesús Juan Juan Alberto Patricia Irene Jorge Laura Maria Vicente Marta Andrea Jose Manuel Celia Mar Noelia Rafa Marta Jessica Sergio Javier Esther Vicente Mónica Arantxa Carlos Ximo Salvador Adrià Héctor Jessica

Pérez González Pérez Moreno Pérez Moreno Pérez Pérez Pérez Roca Pérez Sancho Pérez Sancho Pérez Sanjuan Puente Funes Quilis Vidal Ramón Olaso Ramos López Ramos López Ramos Pérez Ramos Pérez Robles Gómez Rodríguez Fuster Romero Bañuls Roselló López Rovira Serisola Santos Do Nascimento Sellens Pardo Sanfélix Valera Sanmateu Soucase Santamaría Albuixech Sanz Estrela Server Server Sevilla Guillem Tarrazona Alandete Tarrazona Alandete Tarrazona Orengo Tébar Alfaro Torres Díaz Torres Roselló Valls Catalá Valls Climent Valls Sanz Valls Sanz Vercher Torralba Vila Arsenal Vila Delgado Vilaplana Ferrer Vilaplana Blasco Vilaplana Ferrer Vilchez Contreras Villarmín Gregori Villarroel Lozano Vizcaíno Cervera Vizcaíno Villarroel Vizcaíno Villarroel Vizcaíno Villarroel

Adrián Fina Lucía Luz María Juan Fran Aure Esther Almudena Javier Angela Javier Alberto Pilar Andrea Mireia Sonia Laura Lucía Vicente Gustavo Kevin Ángela Luís Carolina Salvador Susana José Mª José Marina Román Francisco María Mª Carmen Jaime Juan Jose Antonio Víctor Vanesa Rubén Mª Carmen Jesús Jesús Mª José Lucía Paco Luis Lydia Manoli Rafa Ana Andrea Lara

Vocals Infantils Amaya Izquierdo Bañuls Puente Barber Sanjuan Barriga Martín Belzunce Ortiz Borrull Pellicer Cadenas Furió Cadenas Furió Cano López Cervera Vargas Chaveli Pérez Chinchilla Rodríguez Climent Sales Colomer Fuster Colomer Fuster Cunyat Bertomeu Escrivá Borja Escrivá Borja Fabra Giner Femenía SanJuan Fernández Ivars Fernández Trotonda Ferrer Llorca Gómez Tébar Granero Climent Ivars Martínez Julio Gorrita Just Faus Lozano Rodríguez Lucio Pérez Madueño Gozálvez Mahiques Pérez Marchant García Martí Vázquez Martín Ivars Martínez Gorrita Martínez Gorrita Mas Escrivá Más Escrivá Micó Llopis Micó Llopis Milvaques Peiró Moratal Ramos Moreno Torres Moreno Torres Navarro Pérez Navarro Pérez Nieto Climent Ortiz Parra Ortiz Parra Pallardo Monparler Pallardo Monparler

Lucía Carla Carla Naiara Naiara Beatriz Joan Enric Paula Marcos Sergio Claudia Sara Leo Claudia Estela Lluis Carles Joan Carlos Bárbara Macarena Ainhoa Hector Hugo Claudia Elena Cesc Ivana Aitana Eva Claudia Leyre Yeray Iker Yago Enzo Zoe Olivia Vega Josep María Nicolás Julen Izan Rafael Zulein María Ignacio Javier Alba Abril Vicent Hugo Oscar

Payá Sanfelix Peiró García Peiró García Peiró Quilis Perelló Quilis Pérez Masip Porta Novell Prieto Puente Alborch Puente Alborch Ramón Borja Ramón Borja Rovira Pellicer Rovira Vilaplana Rovira Vilaplana Sanfelix Martínez Sanfélix Romero Santamaria Ferrando Serra Palos Server Blanes Server Blanes Tormo Torres Costa Torres Costa Vila Miñana Vilchez Avaria Vilchez Avaria Zacarés Fernández

Cristian Aimar Salma Isabel Alex Martín Laia Naiara Alejandra Ausias Alejandro Alba Laura Alba Julen Mireia David Hugo Lucía Adrián Beatriz Ángela Andre Jaume Pau Juan Martina Carla

Lema: El diluvi visceral

Artista: Francisco Vizcaino Autor explicaciรณn: Vicent Lloret Llopis 46

Lema: Master xef junior Artista: Francisco Vizcaino Auto explicaciรณ: Vicent Lloret Llopis

“El diluvi Visceral”

LA DECISIÓ DE DÉU Després que Déu creés el nostre món, passaren uns quants llargs anys on, la Humanitat començà a corrompre’s, i poc a poc de la bona norma fugir-se. Foren anys de bona bonança, aquells que precediren la decisió, que el creador tingué amb ocasió, de fer desaparèixer l’esperança. Motius no li faltaven en absolut, per enviar-ho tot a la merdor, ja que ens donà un món impol·lut, I li l’hem deixat que dóna por!

Fou per allà el 2007 quan tot començà, després de donar-nos bons treballs, que aconseguirem per la Universitat, o treballant com a vertaders condemnats. En realitat teníem tot allò necessari, i no vivíem de cap mode precari, però l’ésser humà sempre necessita més, i fou quan arribaren els banquers i demés. Ací és quan arribà la grandíssima desgràcia, d’aquest país que fou anomenat Espanistan, gràcies a un vídeo que per la xarxa circula, i es féu famós des d’ací fins a Turkmenistan. No contents amb el nivell de vida que teníem, necessitàvem demanar préstecs als bancs, per comprar un xalet a la serra de l’Espadà o un apartament a primera línea de la mar. Arribà un àlgid moment en què tenia, aire condicionat fins la caseta del gat, així tothom es quedava meravellat, del nivell de vida que fàcilment aconseguia. El problema és que ningú no llegia, les lletres menudes del contracte, i d’aval podies posar de seguida, a tot aquell que el feies signar amb tacte. Després dels xalets i els apartaments, vingueren tots els grans penediments, fruits d’aquella vida que pareixia no acabar, però que prompte anava a mermar. Tot açò és pel que respecta, a tots els préstecs bancaris , encara ens queda el govern, que també fou un disgust etern. I és que tots els representants, que tinguérem al govern estatal, foren de desgràcia tan cadastral, que se’n volien anar fins les comunitats.

Com és el cas de Catalunya, la que té l’Estatut més antic, i amb molta més rancúnia, li dóna porta amb prou fàstic. També a nivell educatiu i cultural, el país ha donat molt que desitjar, açò Déu tampoc ho volia perdonar, i s’ho apuntava en particular. Tenia preparada una venjança, que ara poc a poc us contarem, però no serà per mancança de fulla, tinta, ganes i paper. Perquè per açò estan les explicacions per donar-nos a tots les justes raons, que a la cara son difícils de justificar, però a l’anonimat es poden escampar. I així donar tracte just, i quedar-te molt a gust, amb allò que és injust, i no guardar-te el regust. Doncs bé, Déu quedà enfadat, amb tot allò que feia el nostre Estat, així que decidí durament castigar, a totes les capes de la societat.

Des de Noé que no havia tornat, a fer ploure tanta barbaritat, però havia arribat el moment, de tornar a mostrar el seu turment. Com a focus principal de pluja, decidí començar per una ciutat, que se situava a la vora de la mar, i era destinació de sol i platja. El seu nom era el de Gandia , encara que no se sabia bé, aquest topònim d’on venia si del llatí o del grec.

Feia setmanes que no plovia, i la terra s’ho ressentia, així que un bon torrencial, faria més bé que mal. Però quin era el motiu exacte, per arribar Déu a aquest pacte, de fer desaparèixer la Humanitat, i començar per Gandia el precipitat? Bàsicament perquè ella sola reunia, amb molt de coratge i valentia, tota l’aberració que s’havia escampat, reunida entre govern, falles i funcionariat.

POLÍTICA Comencem pel nostre govern, i poc a poc comprendreu, perquè era necessari el diluvi i millor si hagués estat de bell antuvi. Per urnes democràtiques i electorals, un partit que no té ètiques ni morals, sortí beneficiat del sorteig consistorial, i cap a l’alcaldia va anar com un animal. Parle del PP que Gandia votà, i a tots ens envià a fer la mà, els anys que al govern estigué, gastant de diners una perolà. El cabdill d’aquesta manà, era Torró que venia de Canals, i cap ací molt prompte ens portà, tots els desastres i pitjors mals.

Ara tenim un altre govern, que està de Gandia al capdavant, però per entendre l’actualitat, és necessari endarrerir la ment. Obres faraòniques sense parar, reformes urbanes per a variar, el canvi de l’escultura mentrestant, amb un dineral amb el trasllat. Ara l’obra que Antoni Miró féu, es troba al parc del País Valencià, ho feren de debò, per l’amor de Déu! Amb tota la despesa que ens costà. També tingué idea de fer, parcs de golf per tot arreu, finalment no pogué arribar, a muntar siquiera un bar. I açò sí que fou gràcies a Déu, perquè no es pot permetre, que s’arribe a escometre, aquest atemptat que féu.

Ja que per a la nostra flora , que tot gandià adora, hagués estat el seu final, per l’especulació estatal. I sense parlar de la fauna, que cap culpa té ni tindrà, de viure on un boig està, al nostre govern central. Després de totes aquestes -si es poden dir gestesque el PP a Gandia implantà, el torn d’altres tocà. Sense majoria absoluta ni res, un grup ideològic de prou gent, formà un govern a l’Ajuntament, i tots de diferents mares i pares.

Es tracta del Psoe per una banda que amb Diana té la seua panda, de tots els fallers de la federació, que de sobte van de llista a l’elecció. I és que és allò que tenen les falles, que tots els qui pertanyen a elles, prompte o tard es fa personatges públics, i de cap se’n van a partits polítics i síndics. Així que podríem denominar la federació, com un lloc de molta propulsió, cap a la ràpida carrera política, encara que no sàpigues ni mitja. Està clar que hi ha alguna excepció, de gent amb molta formació, però en general del fallerio, només surt gent que porta lio. Doncs bé, Diana per una banda, i Lorena Milvaques per un altra, amb la coalició de Més Gandia que nasqué al teatre Raval un dia.

En un principi volia trencar, amb el govern inquisitorial, que a Gandia estava marcant, les directrius per a gastar. I poc a poc anà formant-se, un partit dominat pel Bloc, dessota la bandera de Compromís, al qui sempre demanà permís. Fou un èxit en aquestes eleccions, tal vegada per la gran arreplegada, que de molts partits havia fet, per enfrontar l’alcalde xativer. Però amb elles dues no hi havia prou, encara feia por l’ombra de Torró, i necessitaven l’ajuda d’un benefactor, que poguera fer-los un favor.

I ací és quan entra Ciutadans a escena, que era una partit que donava prou pena, amb només un escó a les votacions, de repent tenia a la mà totes les accions. Com era possible que un partit, que només tenia un benefit, pogués triar l’alcalde gandià, amb un sol dit de la seua mà? Doncs aquesta era la història, de Ciro Palmer en l’Ajuntament, que sense donar-li voltes al pensament, li donà a Diana l’alcaldia. Al saló de plens de l’Ajuntament, se sentí moltes vegades “Traïdor”, també fent referència a la Bíblia, i anomenant-lo Judes de boquilla. I el nou govern com un efluvi, està pagant totes les despeses, que l’antic govern de dretes, ens deixà des de bell antuvi.

Però tampoc penseu que aquests son els àngels benefactors, ja que ara pròxima la Nativitat es fan propaganda de veritat. Al davant de la casa de la Cultura, Hi ha una exposició que hi ha que veure, i no és tracta d’escultura ni de pintura, sinó de totes les proeses per ells fetes. Mai no he sigut partidari de gastar, els diners de les arques electorals, en donar a conèixer a bots i barrals, tot allò que u fa per a millorar. Ells no han mai de la vida d’oblidar, que dels nostres impostos cobren per fer allò que orgullosos anuncien, així que eixe màrqueting s’ha de llevar.

Tampoc sense entrar a detalls, dels diners que haurà costat, i per un vendaval se n’anà, a ensopegar amb un fanal. Per aquesta raó cada vegada, Déu creu menys en la Humanitat, que de la seua imatge i semblança pareix que s’ha desvirtuat. Ara ja dóna igual la ideologia, allò important és la promesa, de millorar el nostre benestar, i tota ciutadania ser atesa. Les dretes i esquerres s’han d’esborrar, i fer-les coses del nostre passat, i entre tots al país llevar, aquesta crisi que ens matarà!

CULTURA Déu també volgué llançar el diluvi, per tots els gustos que hem acumulat, cada vegada més interessats, En les misèries humanes del costat. Un exemple és la nostra televisió, que ens dóna una injusta visió, de tot el que ocorre al voltant, sense para esment mentrestant. Ens acostumem tant a veure, coses de molta banalitat, que als problemes de veritat, quasi no els fem ni cas. I així els nostres llibres poc a poc, van patint un etern enderroc, que els porten al abandonament, de tots els nostres coneixements.

Contra aquesta mesura la ciutat, va ser declarada la més cultural, i una gimcana ens té a tots torbats, cercant la nostra història de veritat. Cada setmana el regidor de cultura, pareix que de l’ensopiment té la cura, i amb la promesa d’un viatge a Eivissa, pregunta coses dels Borja i eixa guisa... També pareix ser que una exposició, del mestre Sorolla a la ciutat tindrà lloc, em pareix una idea genial i cultural, però no obliden les clarisses mentrestant. I és que el nostre museu d’art religiós, que és d’un valor importantissim, encara es troba en lloc desaparegut, i no sabem perquè açò és degut.

Després de la gran despesa, que l’Ajuntament amb pressa, pagà per la seua restauració, jo no la trobe en cap lloc. Un bon dia tingué lloc l’espoli, I com en un joc de monopoli, l’arquebisbat se la quedà, i nosaltres a tocar-nos el nas! Per aquesta raó son bones, totes les polítiques culturals, però no hem d’oblidar els mals, que encara s’han de reparar. I amb el vostre permís us dedicaré, entre aquesta explicació que narra, el diluvi més visceral que hi hagué, des de la ciutat de Gandia fins Navarra. Es tracta d’uns versets que aniran, dedicats a l’acció cultural que els llibrets de falla tindran, ara i sempre com és natural.

Des que Bernat i Baldoví començà la tradició, tots els anys amb moltíssima devoció, li dediquem temps i molta dedicació, a l’art del llibret de falla i la seua confecció. Ell des de la Ribera Alta ens mostrava, amb ironia, gràcia i un poc de mala fava, com el Virgo d’una tal Visanteta, no parava mai de la vida queta. Per tots els teatre de la terra s’ha popularitzat, des de l’Olimpia fins el Rialto i pel Serrano passant, també l’elaboració d’uns llibrets informatius, que del barri eren l’humor més primitiu. I és que els llibrets nasqueren amb aquest motiu, ser el centre d’un ambient alegre i festiu, i de pas criticar tot allò censurable que no cap en ment poc raonable.

en temps de minorització lingüística, quan tothom parlava el castellà, encara restaven dels llibrets la poètica, que mantenia la parla d’ací i no d’allà. Poc a poc l’àmbit de crítica s’ha expandit, i a tot hom ridiculitzen a dia d’avui, gastant rimes empallegoses i edulcorades, per tal de dir dels politics totes les favades. A banda de l’explicació tenen un monogràfic, on escriuen les millor plomes valencianes, amb un talant magistral i magnífic, per continuar endavant i no llevar-nos les ganes. A dia d’avui constitueixen un revulsiu cultural, que ens narra de forma poètica i magistral, tot allò que ocorre en el nostre entorn immediat, sense estar per ningú gens condicionat.

I és perquè els llibrets han de saber, que han d’ estar per damunt del bé i del mal, i criticar tot allò que vaja fatal tot donant igual si ets roig o blaver. En moments de crisi existencial, com la que vivim en l’actualitat, fer cultura és una necessitat, i els llibrets formen part crucial. D’una societat com la de Gandia, on les falles son notícia cada dia, i s’ha de fomentar la lliure creació, d’obres literàries que entren en acció.

*Text presentat al Premi Malva d’Alzira

TURISME

Ara tornarem al Diluvi visceral, amb el que Déu ens ha castigat, amb una inundació radical, de la que tots tenim motiu assegurat. Un altre tema a tractar i debatre, és l’economia de la ciutat de Gandia, de la que no té perdó cometre, el tracte del turisme que a l’estiu venia. Està clar que el camí que ha agafat, no és ni de lluny el més apropiat, ja que no som únicament un destí, de sol i platja a les 8:00h del matí.

Gandia té una immensitat que mostrar, a banda de la línia marítima tan aprofitada, que de vegades fins i tot ja ens cansa, perquè a la ciutat també hi ha per a mirar. I en tot cas que siga necessitat potenciar, la nostra platja de forma tan abismal, també es pot buscar el relacionar, el turisme als mesos de l’hivern. Perquè és una autèntica desolació, com es troba tota la línia de la mar, quan el fred ens visita de veritat, i cap turista surt de l’estació.

Ja que hem de tindre en compte, que gran part de la nostra economia, ve de ser un nucli receptor cada dia, d’un incipient turisme que ve a posta. Ja que pel nostre clima i situació, totalment privilegiada i en acció, formem part d’un eixos paradisos, que als nòrdics fan tan feliços. Per aquesta raó hem de cuidar, tots els recursos que tenim, tant etnogràfics com patrimonials, i com no, també els naturals.

FALLES Un dels gran motius pels que Déu, volgué castigar-nos tan durament, fou pel camí que les nostres falles, estan totes prenent últimament. I mentre llegiu aquesta explicació, veureu que no és la seua intenció, fer cap censura cap al col·lectiu, de la que forma part bàsica i motriu. I és perquè si aquests versos, serveixen realment per a quelcom, és per a criticar tot allò que dona i hom, fan de forma injusta i amb fins perversos. I si les falles actuen d’aquesta manera, seria ser hipòcrites negar-ho directament, i aquest seria el camí a prendre malament, si només critiquem la política.

Les falles tenen un substrat, que és difícil de ser igualat, com a festivitat prou important, a dintre del panorama actual. Les seues arrels ens remeten, a èpoques glorioses valencianes, fruits i semença de la nostra horta, que ens deixava amb la boca torta. Empra sedes, lluentons i arracades, l’art efímer més dolent i valent, com son els monuments i les festes, que engalanen encara que faça vent. Moltes vegades s’ha arribat, a extrems massa coents, que demostren de mal grat, les desvirtuacions que s’estan fent. Amb uns vestits cada vegada més ornats, lluny de la finor i propers al desficaci, sense cap raó històrica que justifique, l’horror vacuii més temerari.

On allò que compta és l’aparença, sense tenir en compte el sentiment, que sense cap mena de penediment, escull reina a la que té més diners. Després està el monument faller, que lluny de ser el protagonista, cada vegada és l’antagonista, on ningú es gasta els diners. I no hem d’ oblidar, que ell és l’essència, que més s’ha de guardar, per a poder- la passar. De generacions en generacions, igual que es passa una arracada, sense pensar que puga passar de moda, perquè una tradició sempre és intacta. També hi ha que fer al·lusió, que el motiu de les visites, que per cortesia i il·lusió unes falles fan a unes altres

No és un altre que vorejar el monument, per fer gal·la i prou enteniment, del que costa per a una comissió la despesa, que a dintre els ninots té escomesa. I últimament pareix que el monument, siga per a tots el més transparent, i tots els fallers van directes a la carpa, a fer-se una cassalla i el que faça falta. Unes carpes que, recordem, moltes vegades superen les normes de sonoritat, tot molestant el veïnat. Finalment, allò que més enrabià Déu, foren eixos maleïts draps de tela, que dessota el nom de banderins, només portaven que desgràcies sense fi. Ja que havia apagat la festa, per donar pas a la competència, i de tota la germanor possible, s’havia passat a l’ambient inestable. Ja que feia perdre tota il·lusió, per tot allò que amagaven, com la compra de jurats, sense ser qualificats.

EL DILUVI Després de veure tot açò Déu, i intentar buscar el seu remei, únicament quedava una solució, i no era altra que el gran xaparró. Així que Déu començà escollint, una parella de cada manada, per a perllongar la vida sortint, quan acabés la fontanada. Se li aparegué a un jove compromès amb la seua ciutat natal i ducal que amb dues carreres i tres màsters, treballava de cambrer a un local. No havia volgut abandonar la ciutat, que tanta alegria li havia donat, malgrat estar sempre temptat, de deixar-ho tot a fer la mà.

Una oportunitat tingué d’anar a Londres, però una setmana només va durar, això de matinar fins el diumenges, no era cosa per a jugar. Era bona persona i feiner, era digne de salvar-se només, però ell sols no podria, perllongar la nostra vida. Així que Déu li digué, que escollira una parella, i que en compte tingués, que no fóra la seua.

Amb una veu portentosa, i un poc sobrenatural, sense fer-li massa nosa, li digué magistral! “Una parella de polítics, i un altra de fallers, que ens porten benefici, després del mal temps”. El nostre jove estudiant, es quedà una mica atabalat, sense saber qui escollir, per a repoblar i repartir. Del PP no podia ser ningú, perquè massa mal havien fet, però del Psoe també és fotut, perquè ahí qui no és tort és dret.

Després estava Ciutadans, que tenia la clau electoral, però poc podria fer Ciro, ja que no pondria ni un bonyigo. També es podria mirar, al calaix de sastre que hi ha, a les regidories de l’Ajuntament, del que +Gandia és dirigent. Dintre de l’esquerra gandiana, de tots els color et pots trobar... però a veure quin és el millor? tampoc es fiava ni una munió. L’estudiant com a home d’estudis reaccionà de pressa per escollir, i anà cap a la seua universitat, per escollir els més capacitats. S’havia acabat això de ser faller, i de rebot ser també dirigent, que una persona amb formació, s’ocupe de la nostra ocupació. A dintre l’aulari de Ciències Polítiques, intentà cercar dues persones, que tingueren bona mollera cerebral, per poder llevar-nos tot el mal.

I entre tota la jovenalla reunida, dos li cridaren prou l’atenció, que parlaven d’idearis de justícia, i no creien en fronteres ni nacions. Somnis utòpics albergaven, que pareixien ser mentida, però després de tan gran purga, podrien fer-se de seguida. Ara només ens quedava, la parelleta de fallers, que Déu sol·licitava, per a altres menesters. I és que és important, guardar la nostra festa, i que millor que estant, amb qui de veritat la sent.

L’estudiant pensà molt, en qui escollir encertadament, tenia molt clar que el president, no era la seua millor opció. Millor deixar-lo tocant el piano, mentre el marejol puja i puja, i com els músics del Titanic, faça música mentre entra el pànic. Presidents de falla tampoc, perquè tots ells són iguals millor deixar-los als casals, quan de la pluja es faça enderroc. Falleres Majors i reines de Falla, podrien ser una bona combinació, però volia eradicar la monarquia, i que tothom sortís de forma electiva. Així que en compte d’uns fallers, decidí salvar un artista, ja que sense l’art de la falla, quelcom important falla... Per acompanyar-lo en el viatge, a la nova arca de l’Aliança, escollí un mestre de la indumentària, per fer els millors vestits de valenciana.

Tots cinc pujaren a la gran barca, que uns mesos abans es construí, aprofitant allò que sobrava de l’obra, que des de la crisi als edificis sobra. Junt a ells també una parella, de cada animal de la terra, de cadascú un mascle i femella, per reproduir tota l’esfera. Déu amollà tota la pluja torrencial, que a Gandia començà prou normal, i poc a poc anà pujant i pujant, fins que les cases enfonsà. A tots pillà desprevinguts, a altres un poc beguts, i quan l’aigua ho cobria tot, la barca ja surava dalt de tot. Quaranta dies i quaranta nits passaren, on els nostres supervivents dormiren, entre gossos, gats i elefants, i algun que altre porc senglar. Finalment una paloma enviaren, a volar lluny de l’horitzó de la mar, i una rameta d’espígol portà, senyal que prompte terra albirarien.

El matí número quaranta-u, cap allà les deu del matí, al dalt d’un turó embrunit, la barca es paralitza. Es tractava del mont Mondúver, la primera terra descoberta, que quedà totalment coberta, pel blau marí de la mar. Poc a poc el nivell anà davallant, fins que a la ciutat de Gandia arribà, i aleshores era el moment de començar, altra vegada la història de la Humanitat.

NEO-GÈNESI Ja havíem passat 200 anys, de la gran inundació, i no fou un error, l’elecció final. Pel que respecta a la política, aquells estudiants que a la barca, entraren encara amb dubitació, es convertiren en tot uns governants. Amb lleis igualitàries i justes, intentaren sempre fer el bé, per estar per damunt de la corrupció, i de tota trama de malversació. Tots els seus descendents, aplicaren la mateixa llei, per actuar sense antecedents, i sense monarquies ni reis. Pel que fa a les falles, tornaren una altra vegada, el monument es valoritzà, I tornaren les indumentàries. Els fills que nasqueren, d’aquesta parella, fundaren la primera falla i sense cap banderí de palla. La veritat és que tot anà genial, però ja ho deia Rousseau, “L’ésser humà és bo per natura, i és la societat qui el corromp”.

I com ja passà amb Noè milers d’anys, i uns centenars amb el nostre estudiant, tot anà bé fins que un dia nasqué, un xiquet que ho faria tot malament. Tenia la careta arrodonida, i una veu una mica aspra, amb aspiracions d’empresari, des de menut se li notà.

Sa mare li volgué posar un nom, que tingués quelcom de literari, i emulant llegendes anglicanes, es decantà per l’heroic nom d’Artur. També buscà els arxius de la ciutat, on un altre Artur figurava com a governant, que per uns era totalment un venerat, i per altres un absolut empestat. Amb aquesta combinació de personatges, el xiquet tenia el futur solucionat, seria el futur alcalde de Gandia i Déu altra vegada faria tronar...

I... c’est fini pour aujourd hui!

Una llei no és justa per ser llei, és llei perquè és justa. Montesquieu

I Déu va veure que hi havia molta malícia a la terra i que tota intenció i pensament de l’home era fer el mal i heus aquí, que jo portaré el Diluvi i tota carn perirà. Gènesis, 6:17

“Master Xef Junior”

Amb aquesta explicació volem pretendre fer una mica de consciència sobre una temàtica que cada vegada es fa més palesa en la societat i és l’ús i abús de la televisió amb una programació massa heterodoxa que no crea una coneixement col·lectiu sobre on venim, qui son i on volem arribar. Els més menuts són el públic més mal·leable d’aquesta programació on, moltes vegades, ells també son els protagonistes, quan la seua única obligació hauria d’esser una formació fèrria, ètica i valors que emprar al futur cap als diversos camps que requereix la bona gestió de la societat.

Ha començat una nova era basada en la tecnologia tota, on el llibre a la taula espera i l’ordinador tot ho abarrota. La televisió també és protagonista d’una societat més que pessimista, que únicament es troba enganxada a l’escombra de la cadena programada. Cap canal d’aquesta televisió mereix cap tipus de salvació, des de programes sociològics fins anuncis prou escatològics. De tota aquesta gran filigrana, canal 5 s’emporta la palma, on tot allò més barroer s’hi troba i la vergonya és portar massa roba. En aquesta petita explicació, us parlarem en una direcció, cap a un programa en concret que no ens guarda cap secret.

Una panda que diuen ser cuiners se les donen de ser prou feiners, ensenyant l’art de la bona cuina tot fent plats que pensen són una mina. Gasten menjar per alimentar regiments i allò que hi ha al plat no té gens d’aliment, únicament pots veure la blanca porcellana, i dues porqueries escampades a la plana. Exigeixen coses que ni ells saben fer, tot mantenint la serietat oportuna, que no marca cap tipus de fortuna, sinó la forma de treballar d’un matalafer.

Tot açò podia arribar més lluny encara i era fer un altre tipus de Master Xef, on els xiquets foren protagonistes de controlar el foc amb els ganivets. Barbaritat! Fins ací podia arribar La basura de la televisió espanyola. Mitja població es fa al bar cassalles i l’altra mitja encegà amb la T.V a soles. Master Xef Junior era la calamitat ja que mig món està patint fam, i molt bé ens ho diu Intermón Oxfam i l’altre mig està pensant en fartar.

Que uns xiquets es claven a una cuina no ha d’ésser cap remei ni medicina, als col·legis haurien d’estar estudiant per traure el dia de demà el país endavant. Però no podem justificar el comportament de gent que no té cap tipus de raonament i que a les eleccions sempre es veu plasmat a les estadístiques de les grans T.V de plasma. Aquest és un país de grans escriptors universals, però que a les cases mai no tenen el lloc, on reposar encara que siga junt l’oli i la sal, i així tenir el cap una miqueta menys cloc. També hi ha bons cuiners a la contornada, sense anar més lluny a Gandia ciutat vivim on la fideuà, amb vi i una bona ensalada és un plat per a llepar-se fins els dits. A nivell nacional també hi ha bona mostra d’una gastronomia prou considerada, que caracteritza el nostre panorama junt al també bo arròs amb costra.

Tot açò és una gran demostració de com actua la desvirtuació, en aquests tipus de programes que pareixen més bé anagrames. On allò que es vol premiar no és el treball ben fet del bon cuiner, més bé l’encant del bon matalafer que guanya sense res consistent fer. Els xiquets en compte d’anar de càmping passen una temporada en aquest programa, mentre d’anglés encara no saben nothing Però sí com pelar una bona magrana. Els xiquets al cap i a la fi culpa no en tenen, els responsables són el pares en realitat, que no saben que hi ha temps per a tot, fins i tot per cuinar de majors sobretot. A la primerenca edat de la innocència, l’ètica i el valor han de ser referent, suport d’una bona i forta formació per ser persones actives i d’acció.

Aquest territori necessita generació, que puga fer una bona retribució, de tot allò que serà contribució, i al futur faça una gran plasmació. Açò no vol dir que no necessitem cuiners, Faltaria més fer aquesta afirmació! Quan la gastronomia és essència de la nació, però la cuina és lloc delicat de formació. Anem primer a formar en bons valors, per poder tenir sempre bones raons. Sempre actuant amb bona ciutadania, i no mai amb supèrbia i pedanteria. La T.V. no ens ajuda gaire en aquests temps, que abunda massa la poca sensibilitat. Acostumats a veure bastants imatges grolleres, i sense fer cas a les que són realment sinceres. Acabarem sense cap llibre llegit per alimentar la nostra ànima, i condemnar un vocabulari maleït al poder sempre etern de la flama.

100

101

102

Més valdria no veure tant el caixó, que només ens porta desesperació, i fer quelcom en contraposició, que siga molt més beneficiós. Esperem que tot siga estacional, i amb el temps un poc vaja canviant, i que no siga el canviar de canal, el treball de qualsevol vianant. Sabem que aquesta explicació és infantil però per açò no deixa de ser una falla, i la seua missió ha de ser la màxima reclama d’una societat cada vegada més pueril. Així que volem deixar constància que des de la mateixa lactància, és necessària una bona educació, per esdevindre persones d’acció. Només ens cal acomiadar-nos i desitjar-vos unes bones falles. No sense abans saludar-vos amb efusió i les moltes ganes.

103

104

A mi mâ&#x20AC;&#x2122;agraden els arbres plens de fulles

AN 105

A mi m’agraden els arbres plens de fulles,

com la vida...

L’arbre sagrat d’Apol·lo Assaig d’aproximació al Barroc El Bosc Elles L’efecte papallona Fulles d’arbre Fulles de la vida Vesprada de tardor Els 5 sentits de Gandia Victòria Amb sentiment Viatge en la mirada

Juan Francisco Cadenas Diego Marc Gomar Pere Huerta Pere Huerta Àngela Camarena Escrivà Joan Francesc Peris Salvador Climent Bañuls Tono Lloret Alba María Frasquet Fayos Aída Perelló Ramírez Gonzalo Acosta Castellá Noelia Mata

106

A mi m’agraden els arbres plens de fulles,

com la falla...

La llavor de les falles Les falles plenes de vida Unes vistes privilegiades M’agraden els arbres plens de fulles, plens d’oportunitats!!

107

Jose Antonio Lozano Huerta Andrés Puig de la Muela Leyla Gallego Alba Ramón Borja

108

Com la vida... A mi m’agraden els arbres plens de fulles. Com si d’un dibuix es tractara i d’imaginació la vida creara, prenc el meu llapis i dibuixe una línia horitzontal que el terra vol representar. Línia forta i sumptuosa, ferma i rugosa on un arbre ple de fulles s’agafa amb arrels primes i llarguerudes. A mi m’agraden els arbres plens de fulles. Fulles llargues i punxegudes, fràgils com els sospirs d’una ànima que a la terra pena i al cel anhela. Fulles verdes i vigoroses, tendres i lluentes, com de cera pintades. De vores suaus i arrodonides plenes d’alegria que al sòl enamoren. Fulles menudes i rodones, que trauen el cap tímides per les fortes branques. Són com perles juganeres que desperten a la vida, joioses i cridaneres. Fulles resistents, fortes i reivindicatives. Són rebels i utòpiques de punxegudes vores. Són amigues del vent i la pluja. Són de l’oratge aliades. A mi m’agraden els arbres plens de fulles. Són les veus de la ignorància, del de voler aprendre, de beure de la saba fresca i pura de la vida.

109

L’arbre sagrat d’Apol·lo Juan Francisco Cadenas Diego

A mi m’agraden els arbres plens de fulles, però el que més m’agrada és el llorer. El llorer o Laurus nobilis és un arbre perennifoli pertanyent a la família de les lauràcies, a la qual dóna nom. És l’única espècia europea d’aquesta família, i tradicionalment s’ha utilitzat com a condiment i com a remei tradicional per a moltes malalties. També s’ha utilitzat (i utilitza) en pràctiques rituals i màgiques. Probablement aquest ús estiga relacionat amb la mitologia romana i l’alt valor que els romans atribuïen a les fulles d’aquest arbre, especialment en les famoses corones de llorer que coronaven els generals victoriosos o les branques de llorer que es concedien als estudiants de retòrica que superaven les proves, d’on prové el nom de baccalaureatus, més conegut com batxiller. També s’atribuïen poders excepcionals a l’arbre com la seua resistència als llamps, raó per la qual els romans els atorgaven un valor especial com a protector front a les tempestes.

110

el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l’amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. [...] Corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l’esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant·la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada1».

Il·lustració 1 vista general d’un llorer

L’alt valor que tenia per als pobles mediterranis aquest arbre explica les raons per les quals Ovidi va incorporar el mite d’Apol·lo i Dafne en la seua obra Les Metamorfosis, una de les obres cimeres de la literatura universal. En aquesta obra Ovidi narra diverses de les transformacions experimentades pels déus olímpics. I un d’aquests mites, un dels més coneguts, és el d’Apol·lo i Dafne, que significa llorer en grec: «Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t [...]. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor». Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l’aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però

El meu amor, però, per l’arbre no prové d’aquesta obra. Ni dels meus passejos pels barrancs valencians on es poden trobar aquest arbre. El meu amor, com en el cas d’Apol·lo, prové d’una estàtua. Jo, com tantes i tantes persones abans de mi, havíem crescut en l’íntima creença de la divinitat de Michelangelo. No hi ha res paregut a les seues obres i ningú qüestiona la seua “divinitat” artística. Per això fou un impacte emocional grandíssim descobrir una escultura, que un jove de poc més de vint anys, havia començat a tallar allà per 1622. El títol de l’obra era Apol·lo i Dafne. En aquell moment desconeixia pràcticament tot sobre el llorer, a banda del seu ús com a condiment. Però la història que narrava l’estàtua era tan captivadora que al tornar a un d’eixos passejos entre barrancs i muntanyes vaig poder apreciar un exemplar i recordar la història que l’estàtua descrivia de manera tan bella. L’estàtua formava part d’un grup escultòric realitzat per Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) per al cardenal Scipione Borghese. D’aquest grup també formen part Enees i Anquises, El rapte de Proserpina i el David. Aquest conjunt havia de decorar la residència del cardenal Borghese, la Villa de Porta Pinciana. Iniciada en agost de 1622, la talla es va paralitzar l’estiu següent per a concloure el David, per a finalment reprendre la seua elaboració en abril de 1624. Bernini fou assistit pel seu deixeble Giuliano Finelli, encarregat de la part del fullatge. En aquesta estàtua trenca clarament amb el manierisme i tria com a motiu la captura d’un instant fugaç, el moment en què Dafne, perseguida per Apol·lo, es convertida per son pare Peneu, en llorer per tal de fugir del déu. Les sinuoses corbes dels cossos dels protagonistes, més gràcils i lleugers que els de Miquel Àngel, conflueixen en la base rocosa de l’estàtua, justament en el lloc on la nimfa comença la seua metamorfosi en llorer. 1 Ovidi, Metamorfosis, I, 452-567. Traducció de Ferran Aguilera.

111

La base sobre la qual es sustenten les figures s’eleva considerablement en el punt on es situa Dafne, el que permet a Bernini crear una sensació d’arqueig i dinamisme del cos de la nimfa, que contrasta amb l’immobilisme de la base del cos, on es produeix la metamorfosi, el que contribueix a accentuar la tensió dramàtica, ja que la curvatura inestable accentua la tensió de l’instant. A més a més, la major elevació de Dafne permet igualar les dimensions de les figures, ja que els caps de les figures es troben a la mateixa alçada, de tal manera que les dimensions de Dafne són lleugerament inferiors a les d’Apol·lo. Per tal de cobrir la nuesa dels cossos, Bernini cobreix amb una túnica a Apol·lo i a Dafne amb l’escorça de l’arbre en què està esdevenint.

En l’escena Bernini capta l’instant en què Apol·lo agafa amb la mà per la cintura la nimfa, que crida amb desesperança i terror, intent inútil perquè Dafne ja ha iniciat la metamorfosi dels seus cabells en fulles, la dels braços en branques, les cames en escorça i els peus en arrels.

112

Es tracta, per tant, d’una complexa composició a base de dues línies diagonals: Apol·lo es desplaça en sentit horitzontal, i Dafne ho fa de manera vertical en direcció a la seua llibertat.

Tot i que es tracta d’una escultura exempta, Bernini va privilegiar un punt de vista, el que mostra els rostres dels personatges, el que revela una concepció pictòrica heretada del Renaixement, segons la qual les accions havien de representar-se des d’un únic punt de vista.

Punt de vista de l’escultura amb el seu marc arquitectònic

Ara bé, tot i partir d’aquesta concepció pictòrica, Bernini imprimirà un clar caràcter coreogràfic i escenogràfic a l’escena amb tres qualitats excepcionals: l’expressivitat psicològica dels personatges, immersos en una situació impossible, el dinamisme de les figures, emmarcades en un estat de transformació, desequilibri dinàmic i tensió, i un ús de la llum i les textures que confereixen a l’escena una qualitat coreogràfica quasi etèria que emfatitza la tragèdia que colpeja Apol·lo i Dafne.

113

Detalls on sâ&#x20AC;&#x2122;aprecia la metamorfosi de Dafne

114

Encara que a primera vista es percep una idealització classicista de les figures, especialment en el rostre del déu, inspirat directament en l’Apol·lo del Belvedere que Bernini havia tingut ocasió de contemplar en el Vaticà, Bernini realitza un exercici de realisme sorprenent.

Detall on s’aprecia la semblança amb l’Apol·lo del Belvedere

115

Apol·lo del Belvedere, escultura considerada en època de Bernini la culminació de l’ideal grec de bellesa masculina

116

En primer lloc pel conflicte de sensacions i expressions físiques del conjunt. L’expressió de desesperança i terror de la nimfa contrasta amb l’estupefacció d’Apol·lo que, tot i ser conscient de la transformació de la seua amada, no comprén què està passant. L’expressió dels rostres demostra la genialitat de Bernini per a captar diversos estats psicològics en estats d’especial tensió i dramatisme. A més, les línies compositives accentuen el dramatisme mític: l’horitzontalitat del moviment d’Apol·lo representa la terrenalitat i la fútil recerca del plaer, i la verticalitat de Dafne l’aspiració a un orde espiritual superior.

Aquesta qualitat es combina amb el dinamisme de l’escena que inclou dues dimensions. D’una banda, el moviment, la carrera desesperada del Déu, moviment que s’aprecia tant en la curvatura de les figures indicada, com en la composició centrípeta de les parts del cos, la separació de les extremitats, la inèrcia dels panys, que accentuen el dinamisme de les figures, els cabells de Dafne, un prodigi del qual l’autor sempre es va sentir especialment orgullós, i la disposició de les pròpies figures representades a la carrera, com s’observa en l’elevació del peu d’Apol·lo de manera quasi màgica. D’altra banda, la pròpia transformació o metamorfosi poètica d’Ovidi, que simbolitza el pas del món terrenal a l’espiritual.

Terror i estupefacció en els rostres dels personatges.

117

Per tal de potenciar l’efecte dramàtic i escenogràfic, Bernini dotarà a l’escultura de diverses textures, el que unit a la complexa composició centrífuga crearà un excepcional joc lumínic. Per tal d’aconseguir-ho polirà unes superfícies per les quals lliscarà la llum, mentre altres, més aspres o profundes, com l’escorça, les fulles o el cabell de Dafne crearan ombres. D’aquesta manera Bernini accentuarà la tensió emocional i el caràcter escenogràfic de la composició. En el tractament de la pell, les carnacions, el cabell i les textures Bernini desplega un virtuosisme inigualable.

Detalls on s’aprecia el dinamisme i la transformació de les figures

Vista de l’escultura on s’aprecien els efectes lumínics i els contrastos de les textures

118

Gian Lorenzo Bernini suposa la culminació d’artista barroc. Escultor, pintor, arquitecte, dramaturg i escenògraf s’acosta sens dubte a l’ideal renaixentista, però la seua profunda religiositat el vinculen al món espiritual de la Contrarreforma. Format en el taller de son pare, l’escultor florentí Pietro Bernini, tingué l’oportunitat de participar juntament amb ell en l’encàrrec realitzat per Pau V per a l’elaboració d’un relleu en mabre per a l’església Santa Maria Maggiore de Roma, el que li permeté un coneixement directe de l’extraordinària col·lecció d’escultures gregues vaticanes, el que s’observa en el rostre d’Apol·lo, inspirat directament en l’Apol·lo del Belvedere. Amb aquesta obra Bernini assoleix la màxima brillantor del seu primer estil, i mai més tornarà a desenvolupar un tractament tan brillant i elegant d’un problema escultòric tan complex. Però també suposa la culminació de la síntesi barroca formulada de manera genial per Bernini: el dramatisme i la intensitat emocional de l’espiritualitat de la Contrarreforma, l’interés per l’instant, la fugacitat i el dinamisme, el realisme i virtuosisme en el tractament de les textures i la llum, la cerca obsessiva del contrast, la tensió i el desequilibri i la multiplicitat de plànols de significats, des del més superficials, fins als només accessibles per als iniciats.

Efectivament, en aquest obra trobem un doble significat, aspecte clarament barroc. L’escultura narra uns versos de l’obra d’Ovidi Les Metamorfosis, poema que desenvolupa històries i llegendes mitològiques relacionades amb la transformació. En un dels passatges, Ovidi conta com Apol·lo, déu de les arts i la música, s’havia burlat d’Eros per jugar amb un arc i fletxes. Emprenyat, Eros va llançar dues fletxes: una d’or, dirigida al cor d’Apol·lo, que va quedar embogidament enamorat de Dafne; altra, de plom, a Dafne, que mai podria amar. En el passat, Dafne, més interessada per la caça i els boscos, ja havia rebutjat diversos pretendents, i fins i tot li havia demanat a son pare, Peneu, que li permetés romandre soltera, com la germana d’Apol·lo, Artemisa. Peneu accedí a la petició de la seua filla, però li advertí que, a causa de la seua bellesa, seria molt difícil mantenir per sempre lluny els pretendents. Davant les negatives, Apol·lo va començar a perseguir la nimfa, pregant el seu amor. Però aquesta va continuar fugint, fins que Apol·lo, amb l’ajut d’altres déus, va atrapar-la. En eixe precís moment, que capta l’escultura de Bernini, la nimfa va invocar a son pare, Peneu, que la va convertir en llorer (daphne en grec).

Autorretrat de Bernini

119

Abatut, Apol·lo va abraçar l’arbre, però fins i tot aquest es va reduir i contraure. Com ja no podia contraure matrimoni amb la nimfa li va prometre amor etern, convertint el llorer en el seu arbre sagrat, i que les seues fulles, que gràcies al seu poder es mantindrien sempre verdes, coronarien els caps dels herois romans. Aquesta història ha estat descrita i narrada per innombrables artistes, molts dels quals inspiraren el propi Bernini, com és el cas dels frescos realitzats per Domenichino en la Villa Aldobrandini de Fracasti.

A banda d’aquesta escultura, tal vegada l’altra gran representació del mite siga segons la interpretació que fa Julio Vives Chillida El Petó de Gustav Klimt, una versió simbolista del mite. A banda de la història d’Ovidi, l’obra també fa al·lusió a la família de Maffeo Barberini, el futur Urbà VIII, amic i mecenes de l’autor, que en el seu escut d’armes incloïa fulles de llorer. Precisament, fou aquest cardenal el que, per tal de fer front a les crítiques per la presència d’una escultura amb temàtica amorosa i pagana en casa d’un cardenal féu inscriure uns versos morals al peu de l’escultura: Quisquis amans sequitur fugitivae gaudia formae fronde manus implet, baccas seu carpit amaras” (“Qui ama perseguir els gaudis de la bellesa fugissera, omple les seues mans de fullatge, o bé recull amargs fruits”). La valoració de l’estàtua i de l’obra del propi artista va córrer la sort d’altres autors barrocs. Si bé durant el segle XVII la seua influència i valoració positiva fou indiscutible, la crítica de Winkelmann al barroc en general, i a Bernini en particular per allunyar-se del cànon clàssic, suposà certa devaluació de la seua obra durant el segle XIX. Però en el segle XX es va tornar a produir una rehabilitació del període barroc i Bernini tornà justament a ser valorat com un dels grans escultors de la història, i l’instant en què Dafne esdevé un llorer de marbre l’escultura més bella que s’ha fet mai per a mi.

Frescos de Domenichino on es representa el mite d’Apol·lo i Dafne

120

Gustav Klimt, El Petรณ, Galeria del Belvedere (Viena)

121

Assaig d’aproximació al Barroc Marc Gomar

La fama és efímera, la infàmia duradora Sergi Torró

122

M’agraden els arbres plens de fulles sempre que siguen de plàstic verd, el senderisme amb sabates roges de taló alt, escalar descalç pals de la llum d’alta tensió, pujar les pendents pronunciades amb els ulls embenats i baixar-les amb les mans lligades a l’esquena, creuar-me pelegrins perfumats d’espígol apel·lats Santiago, fer el salmó perquè no t’entenen i saps que tampoc t’alcançaran, els concursos de miss camiseta banyada amb ants estampats, la llei que permet l’avortament excepte als heterosexuals, deixar tirat el gos en la carretera si es queden també els fills i és estiu, l’exclaustració familiar i el desnonament d’ermitans, l’assalt de ranxeres funeràries si el finat guarda un feix de bitllets en la butxaqueta del sudari, l’ús de sandàlies en el camp si eres agricultor naturista, replantar timó si s’ha tallat sense arrancar-lo d’arrel, carreres de motos i quads sobre els raïls d’ample ibèric de l’antiga via de ferrocarril encara en ús o saltar dels ponts al riu si és any de sequera i no hi ha risc que els cossos acaben escopits a la mar; m’agraden les fulles plenes d’arbres, el somriure oportú quan l’amic invisible et regala el teu llibre i ser dels pocs que s’han empassat Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc de Fabregat i que és una cosa sense punts, barraques, taronges, flocs ni faixes; admire els collons del Caravaggio a la vil·la romana d’Aurora i les trenta-quatre santes formes de morir a Sant Esteve de Celio -turistes ianquis com bidons d’aigua blaus que desconeixen el retaule de Santa Bàrbara a Cocentaina les fotografien sense flaix-; quilometrar perquè vols comprar el diari i al final el furtes perquè no has agafat la cartera; dir a una olivera mil·lenària “que arriscada està!” i t’ho agraïsca amb un fil de veu des de la soca; i aquells que pregunten a les dones “quant fa que no et besa un altre home?”; anhele que es complisquen els somnis que no es faran mai realitat; i m’estime molt la Terra: no conec cap planeta tan complet.

123

El Bosc Pere Huerta

A mi m’agrada que els arbres plens de fulles i que siguen sempre de color ocre. La tardor significa molt per a mi. Quan vivía amb els avis, la tardor habitava als meus pensaments, la tardor era el vestit de llarg que es posava per a la festa el el bosc xicotet que hi ha al tossal. A la millor, en hivern si plovia, imaginava les gotes de color malva i totes, baixant a pressa amb il.lusió per fecundar de nou la terra. I també m’imaginava els ocellets d’hivern cantant cançons d’hivern per celebrar la propera primavera. La primavera que encara no hi era, però que segur hi arribaria. Per a mi la millor época de l’any era la tardor, de veritat. Únicament la tardor. Ja ho havia dit abans. Sobretot per les sensacions tan intenses que desperta. És el moment perfecte per a passejar pel bosc i entrar en comunió amb la natura. Jo volia viure en un bosc, no d’eixos de conte, en un bosc de veritat. Un bosc petit, alegre i que tinguera les fulles dels arbres de color ocre per saludar la tardor com cal…

124

La nena ens rebia sempre asseguda en el llit, a l’hora de les visites. Aquell hospital era el millor de la província. Ens ho han explicat quaranta mil vegades a la família. Quan visitàvem a Carla tenia la sensació que ens faltava informació, que no ens ho contaven tot mai. El més important per a mi era que se li veía contenta. Amb eixos ullets de raboseta, i amb eixes explicacions de les seues coses de la vida, que semblava que tot ho sabia i que tot ho havia viscut. Un dia ens parlava de fulles i del bosc i dels arbres que ningú no havia vist encara. Un altre ens parlava dels estels, de les nits, de viatges, de vaixells grecs… però sempre, parlara del que parlara, sempre ho feia contenta. Aquell dia estava especialment contenta. Tenia una alegría desbordant inusual, i meravellosa. Ens contà que havia somiat que podía tornar a caminar de nou. Que ja no li faltava la cama. Ens contà per on havia anat, corrents, contant les fulles que hi trobava en anar d’una part a l’altra del bosc. Saludant als animals que la seguien i que es mostraven curiosos, i que acabava parlant amb ells. Carla estava més guapa que mai. Tan contenta… Aquella nit, una vegada ja en casa, em vaig acostar al bosquetó que hi havia a penes a un parell de kilòmetres del poble, al Tossalet de la Carrasca. Per passejar-hi. Per contar cadascuna de les fulles de color taronja, roig, ocre, i fins i tot de color núvol, de color nit o de color mar… fulles i branques i capçades de color il.lusió, com vol Carla. Des d’aquella nit he visitat mil vegades aquest bosquet buscant senders plans i llocs per on poder portar-la en la cadira de rodes per contar junts cada branca, cada branquilló, cada ramiua i cada fulla de cada arbre d’aquell bosc petit i daurat quan li donaren l’alta. Aquest seria el bosc daurat per a Carla. El bosc maragda de les primaveres o fins i tot, el bosc amable regat amb gotes de pluja silenciosa per cobrir el gris nu de les branques d’hivern d’aquell bosquet amic. Cobrir d’estels la nit sense estels de Carla. Només volia això, veure-la feliç, com sempre. Devia seguir amb els estudis i retrobar-se de nou amb la seua habitació, però sobretot havia de ser una altra vegada la Carla de sempre. Una vegada més, en la visita, ens explica la bellesa del

món que no sabem veure, la bellesa de les paraules en els seus contes, la bellesa de les abraçades quan entren per veure-la a l’habitació… És tan increïblement feliç en estar amb nosaltres que, en cadascuna d’aquestes visites em sent culpable de la miserable vida estressant i buida que portem, que porte, sense gaudir de la gent, de les coses… Sense valors. Carla, la meua única neboda, ens parla de les ones vestides de gal.la de la costa oriental, ben lluny de nosaltres, vestida així per saludar als nens que a partir d’ara deixaràn els campaments de refugiats perquè ella li ho ha demanat al Pare Noel i si ella ho demana, els xiquets podrán ja estudiar en els seus coles en els seus pobles. Ens parla també dels estels que ajuden a la gent a viure millor, dels estels xicotets i grans que sempre ens acompanyen perquè no tinguem por quan passegem per la nit. Ahir ens va explicar que hi ha una raboseta, molt menudeta que està ajudant a la mamà a trobar el seu lloc al cel. Carla de vegades ens parla de l’accident amb records inconnexos, anomena els bombers, la pluja intensa que dificultava el rescat, el cotxe negre que s’endugué a la mamà i l’ambulància que la dugué, a ella i al papà, a l’hospital. I de vegades ens parla de fulles, d’estels i de núvols que li parlen a l’orella. Ahir va poder vindre també el meu germà a la visita. En veure’l Carla va emmudir una llarga estona, evitant plorar. Abraçada a ell fortíssim, asseguda al llit. Jo vaig haver d’anar-me’n perquè no podía parar de plorar en tot eixe moment. Em falta ser fort com ella. Després una vegada al poble vaig caminat pel bosc daurat de Carla. Hi havia una remor lluminosa entre les branques dels arbres que sabia a mar d’orient. S’hi barrejaven, em semblava, algunes notes de la música seca del vent amb les notes humides del silenci de les ones llunyanes. I algun estel em parlava des de dalt, i els ocells de la nit, amb eixos ullots ben oberts em parlàven també, i n’estava ben segur, de la Carla menuda, la Carla que passejava pel bosc cantant cançons d’hivern per saludar la primavera.

125

Aquesta tardor ha estat la única que el bosc no ha rebut les passes corrents de Carla i la seua rialla meravellosa que ara descansa a l’hospital. Però més que mai, el veig viu al bosc, ple de colors, amb veus d’animals que no cesen, amb històries fresques, de color ocre i primavera alhora, i amb una mena d’alegria ben a dintre, a cada racó del bosc, a cada ser viu que l’habita. Avui he anat dues vegades a l’hospital a veure a Carla. He berenat amb ella. Hem rigut i hem gaudit junts de les seues històries i de la seua mirada adulta que s’esforça en seguir endavant. Aviat será a casa. Li he dut un conte, gran, amb bones il.lustracions, sobre la natura. I ella, com sempre, m’ha regalat la vida i el sentit ocult de la lluita diària per un somriure, que malauradament, tots hem desterrat ja de les nostres vides: Tio, saps? Avui he somiat de nou amb el nostre bosc, eixe que té sempre els arbres amb fulles per molt que siga hivern, i que a més són sempre de color ocre… saps, tio? Un estel ha dibuixat…

126

Elles Pere Huerta

A mi m’agrada que els arbres plens de fulles, deia I la mirava als ulls, de forma tranquila, serena A mi m’agrada que el bosc envege la mar, per sempre I que busque horitzons impossibles més enllà De la mà que alimenta els solcs De la terra prenyada, Més enllà. A mi m’agrada que els teus pits assenyalen la intimitat Coberts de seda antiga, penyora d’uns altres temps, sensuals Estima acaronada. Els mugrons convidant Als llavis, de matí, de nit matins de dolça pell, nits obertes , les teues mans tu. A mi m’agrada que el capvespre escalte en mil colors, A dintre teu. Que l’estima parle a través del cos, deia Ànimes de veritats ocultes. Nosaltres. Valls fosques abraçant l’oblit. Tu. No em regales mai el comiat, no em dónes ara el teu cos Reseva’l. Per a l’esclat de la vesprada. Nua. Guarda’l sempre per a la nit, eterna. Nostra. Dintre d’un calaix, senzill Que parle idiomas, nous d’esperança. Nova. i m’assenyale, amb la nit on ets tu.

127

L’efecte papallona Àngela Camarena Escrivà

A mi m’agraden els arbres plens de fulles, de vida i de colors, abarrotats de la màgia que l’esperit de la natura guarda en ells. M’agrada quan es mostren amb tot el seu esplendor fent del nostre voltant un món millor però... Què és exactament un arbre? Per a alguns no és més que un esser viu i inanimat, una part més de la natura, un xicotet gra de sorra que forma part del complexe món que coneguem com planeta Terra. Pel contrari, per a altres va més enllà d’allò merament ambiental i es tracta d’un ésser metafísic que sobrepassa el domini de l’experiència sensible, considerant que si al menys una volta en la nostra vida somiem amb un arbre ple de fulles serem uns privilegiats precisament perquè, per a ells, un arbre simbolitza això: l’essència de la vida, l’amor per esta i el desig de gaudir de cada segon sense perdre el temps. Si ens parem a pensar, no és la nostra vida paral·lela a la de l’arbre? Nosaltres naixem d’una llavor a l’igual que ell. Tot arbre, sense importar el gegant que es puga veure ara, és producte d’una xicoteta llavor. Creixem acompanyats i rodejats per la família i els amics, a més de per les normes de la societat, que ens van adreçant com el tronc de l’arbre. A mesura que passa el temps ens van marcant actes, persones i records, com senyals escrites en els troncs. Cada branca representa un dels nostres èxits però també pot significar qualsevol dels nostres fracassos, successos que tenen conseqüències com les fulles del nostre arbre que cauen i queden enrere. Intentem posar remei a les coses però el fet, fet està. Podem tallar una branca però

128

sempre serà nostra i ens quedarà veient fixament, recordant-nos el passat que fa un temps deuríem haver oblidat. Perquè un arbre creixa, primer necessita desenvolupar les seves arrels. Encara que aquestes no es veuen a simple vista, són indispensables per al seu creixement. El mateix passa amb nosaltres. Prenem decisions al llarg dels anys, unes més encertades que altres però decisions voluntàries al cap i a la fi que van fent que creixem i ens desenvolupem (simbolitzades, en el cas de l’arbre, per les seues branques). Potser l’arbre es parega a nosaltres en molts aspectes però hi ha alguna cosa que no encaixa en tot això: els arbres vénen al món per fer-lo viure i nosaltres, que ens assemblem a ells, venim al món per a destruir-los. D’una manera lògica però enredada, ens estem matant a nosaltres mateixos perquè nosaltres som un d’aquests arbres que cauen a cada segon en el món. Hi havia una antiga llegenda que deia que existia un roure gran el qual, si ens apropàvem i sabíem escoltar-lo, ens parlaria perquè era especial ja que albergava totes les paraules en milers de llegues repartides entre les seues fulles. Cadascuna d’elles representava una paraula diferent i tot el conjunt el convertia en l’arbre del coneixement. Era alt i tenia un gran tronc però la particularitat més important d’aquest arbre màgic era que es tractava d’un arbre invertit: les seues arrels, en lloc d’estar soterrades en la terra, estaven ‘afonades’ pel cel, elevades cap al sol, i des d’elles naixien els milers de fulles màgiques. Aquelles persones consideraven que aquell arbre era un santuari que expulsava l’energia vital sobrant per a millorar la vida dels éssers humans i, encara que no és més que una llegenda i un conte per a xiquets, potser no estigueren mal encaminats ja que, no és això el que fan els arbres? Des del moment del seu naixement contribueixen a millorar el nostre món amb els seus fruits que ens alimenten, amb la seua tasca incansable per purificant l’aire que respirem i, fins i tot, amb la seua fusta que fem servir diàriament. El poder protector dels arbres pot anar més enllà. Si obrim les nostres ments podem imaginar-lo com una manifestació de l’amor. Imaginem un arbre frondós, ple de fulles verdes i flors que s’alça en mig d’un camp protegint de manera incondicional amb la seua ombra bona part del terreny i, per tant, de la vida que naix baix d’ell. L’arbre, com l’amor d’una parella, pateix canvis depenent de l’estació de l’any (o del moment de la vida en el cas humà) en la que es trobe. En primavera naix (comença la relació) i es presenta verd i ple de vida amb una passió que inunda l’espai i fa lluir el seu esplendor en l’estat més pur. Sembla invencible i, a pesar de les pluges (la planificació

d’una vida conjunta i els desacords que pugen sorgir) i les posterior onades de calor asfixiant de l’estiu, apleguen els fruits (els fills) que naixen i creixen plens de salut. La tardor (la rutina) canvia l’aspecte del nostre arbre i, mentre alguns ulls consideren que ha perdut tota la seua grandesa altres no el veuen lleig i sec i continuen enamorats d’ell adaptant-se a la seua nova situació ja que, amb un obrir i tancar d’ulls, rere les gelades de l’hivern, el nostre arbre tornarà a florir i amb ell, superant els obstacles, retornarà la passió. A l’amor, com a l’arbre, no li faltaran mai les aus de pas que voldran assentar-se en les seues branques i rosegar els seus fruits. Potser una d’aquestes aus aconseguirà arribar fins a les branques i picar les flors (la confiança, el respecte, la fidelitat), però sols seran això, aus de pas, pardals amb el desig de fer malbé a l’arbre (a l’amor) el qual, si té unes arrels fondes, aconseguirà que no passe. L’amor, de la mateixa manera que l’arbre, envelleix, però els llaços que es van teixint amb el temps són molt més forts que qualsevol vent de tempesta. Quan l’arbre envelleix llueix més dèbil però és només en aparença ja que amb el pas del temps ha creat un vincle intern que difícilment es podrà dissipar en el qual conta tot: els t’estime, els et necessite i fins i tot els dubtes al pensar què hauria sigut de la nostra vida sense l’altra persona. Què hauria sigut de nosaltres sense aquell arbre? Pensa-ho. Tanca els ulls i pensa-ho. Ara mateix, en qualsevol part del món, una papallona mou les seues ales causant un efecte: potser meravellós, potser devastador. Una papallona mou les seues ales i provoca un tornado als mars del sud o una trobada amb l’amor de la teua vida. Pensa-ho. Potser cada acte que has dut a terme fins ara t’ha conduït fins a un determinat punt del que és impossible tornar enrere. Potser que somrigues en aquest instant significa alguna cosa, que mogues el dit xicotet de la mà esquerra t’apropa al teu destí i potser també el fet de que tanques i òbrigues involuntàriament els ulls ara t’allunya cada vegada més. Pas a pas, fet a fet, arribes fins a eixa persona que et fa sentir des del primer instant que és ella. Eixa persona que vas a observar respirar adormida al teu costat els següents deu, vint o cinquanta anys. Eixa persona que, després de mil carícies, encara les sents igual, que després de mirar-la a cada instant de la teua vida et segueix punxant l’estómac com la primera volta. Una decisió instantània, potser, va ser la responsable que vos va unir. Potser si hagueres pres aquella decisió, potser si t’hagueres quedat a casa aquella nit, potser si hagueres contestat aquella telefonada. Potser, potser, potser...

129

Pensa-ho. En alguna part del món una papallona mou les seues ales i al mateix temps tu gires el cantó i entropesses amb el teu destí. Vos mireu un instant, somrieu i en aquell moment saps que donaràs les gràcies eternament per haver girat aquell cantó i no haver seguit recte. Saps que et preguntaràs tota la vida què hagués passat amb la teua vida si hagueres continuat recte. Hauries trobat al teu arbre en qualsevol altra situació o aquella possibilitat s’hauria dissipat per sempre? Hi ha un antic proverbi xinès que diu: “L’aleteig de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altra banda del món”. Però... És açò possible? Poden les seues ales provocar un tsunami en un punt llunyà del planeta i canviar el món? Està tot en l’aire? Tot és possible perquè tot flueix i tot influeix? Tenen les papallones aquest poder o és una cosa més senzilla com que la papallona no és més que una metàfora de les nostres decisions i dels nostres actes? La papallona és la conseqüència d’un món on tot funciona per alguna raó en particular però essencialment misteriosa. Una casualitat que, per minúscula que siga, té una influència significativa en el desenvolupament dels esdeveniments, tant positius com negatius, i els xicotets esdeveniments poden tindre conseqüències planetàries. En el nostre dia a dia ens arriben un seguit de situacions i presa de decisions amb resultats de tota classe i sabem que alguns canviaran significativament el rumb de les nostres destinacions. De vegades ens arriben oportunitats bones i altres ens arriben desgràcies i tragèdies però seguim sense preocupar-nos perquè sabem que, com diu el dit popular, “no hi ha mal que per bé no vinga...” i que després d’un hivern dur tornarà la primavera i amb ella brotaran novament les fulles plenes d’oportunitats. Pensa-ho. En alguna part del món una papallona mou les seues ales i al mateix temps tu obris els teus ulls i desco-

breixes alguna cosa nova que sempre havia estat ahí però a la que mai li havies prestat atenció. Cada lloc que visitem, cada món que descobrim i cada racó que observem pot estar influenciat per la papallona interior que cadascú té. Aquests moments s’impregnen de nosaltres i passen a formar part de les nostres vides i dels nostres records, i cada acció, per xicoteta que siga, pot canviar moltes coses que no ens agraden de la nostra vida. Pensa-ho. En alguna part del món una papallona mou les seues ales i amb un xicotet canvi en les nostres accions podem introduir una solució d’allò més senzilla als nostres problemes... Pensa-ho. I si tot passa per alguna raó? I si sols hem de tindre paciència? I si sols hem de deixar que la vida ens porte com si formarem part de la remor de la mar? Tal vegada, al llarg de les nostres vides, passem més temps pensant què hem de fer per tal de millorar en lloc de fent-ho realitat. Així que tanca els ulls i ara pensa-ho. En alguna part del món una papallona mou les seues ales i...

130

131

Fulles d’arbre Joan Francesc Peris

A mi m’agraden els arbres plens de fulles quan de la primavera naix el seu verdor, els adolescents s’hi troben el primer amor i el pi de la serra vist noves agulles. Sota la carrasca del ball es feia la festa quan pel mes d’agost acabava la sega, la mà endurida per tan forta brega, per acaronar, es tornava suau i destra. L’olivera, verda i platejada senyora, pel poeta tantes vegades cantada, amaga entre ses branques la niuada de l’alegre cadernera com a penyora. El xop i l’om just del riu a la vora fan paraigua verd al camí de l’aigua per tal que el traginer assedegat puga apaivagar la sed amb bona ombra. El taronger ha perdut l’esplandor en molts camps que són abandonats per camperols vells i molt cansats d’esperar que torne la taronja d’or. Els arbres plens de fulles m’agraden, oliveres, pins, carrasques i figueres, arbocers, ametlers, cirerers i sureres..., no vull que els cremen ni que els tallen.

132

133

Fulles de la vida Salvador Climent Bañuls

A mi m’agraden els arbres plens de fulles. M’agraden els arbres frondosos. M’agrada el brosquil. M’agraden els arbres plens de vida. M’agraden els arbres que ens permeten un poc d’ombra, a la calor de l’estiu. M’agraden els arbres. L’arbre ve a simbolitzar la vida. De fet, l’arbre de la vida, va ser plantat al paradís amb un poder sobrenatural per prolongar la vida. Es tracta d’una planta perenne capaç d’arrelar a la terra i elevar-se sobre esta, per ramificar i produir fruits i fulles que permeten la fotosíntesi, ferramenta principal per garantir l’existència de tothom. La vida de les persones, és tal vegada i guardant les distàncies, un arbre en constants creixement. L’arbre germina a la terra, úter de les plantes abans de sorgir cap a l’exterior. Necessitem una protecció especial a l’inici del sorgiment de la vida. En eixir a l’exterior, en superar el tronc llenyós els límits de la terra, contactem per primera vegada amb la llum, l’aire, l’aigua i el vent. Som un ésser dèbil, vulnerable i que amb una sola xafegada o cop, podem patir greus danys. A poc a poc, anem creixent. Broten branques, que a la vegada es ramifiquen. De les rames ixen les fulles verdes. Fulles que també sorgeixen, creixen i cauen a terra. Voldria detindrem ací. Perquè m’agraden els arbres plens de fulles. Les fulles són la part principal dels arbres. Les fulles són la part principal de la vida. Les fulles són les vivències de la nostra vida. Hi ha tres grans tipus de fulles. Hi ha fulles que són com la família. Estan les fulles arrupides, que com els iaios tenen l’experiència i el saber de tota una vida. Coneixements de vida que serveixen de mirall per a les generacions futures. Estan les fulles verdes i grans, que com els pares, porten el pes de la vitalitat de la família, de l’arbre sencer. I estan les fulles menudes i sense esculpir, la dels xiquets i xiquetes, que encara tenen tot un món per descobrir. Hi ha fulles que són com l’amistat. Amistats que per algun motiu cauen a terra per dir-nos adéu per a sempre. Amistats que ens regalen la vitalitat de retrobar-nos dia a dia, per contar-nos cada detall de la nostra vida, per gaudir cada moment i per sentir-nos plenament feliços. I estan les fulles que encara no han brotat. Amistats que tenen tot una vida al davant per conjugar-se.

134

Hi ha fulles que sorgeixen com l’amor. Tal vegada són les que més, en la vida d’una persona. Qui no ha estat enrevessadament enamorat? però al cap d’un temps, eixa passió ha desaparegut a la par que brota una nova. Sentim força i esperança, com el color verd intens de les fulles, per acabar encollint-nos en nosaltres mateixa com si d’una fulla marró i inerta fóra dita vivència. Estes últimes són les que més m’agraden. L’amor té dos cares. Felicitat i tristesa. Passió i oblit. Sóc dels que pensa que val la pena sentir decepció, perquè significa que amb anterioritat has estat il·lusionat. La il·lusió d’un nou amor, la decepció d’una vella història. Sóc, com sóc. M’agraden els arbres plens de fulles.

135

Vesprada de tardor Tono Lloret

-A mi m’agraden els arbres plens de fulles - li vaig dir al meu iaio aquella vesprada de Novembre fred i de bufanda. -¿Per què? - Em va preguntar ell estranyat per la meua rotunda afirmació. -Doncs perquè açò és la fi iaio, la fi - li vaig dir - La fi de l’estiu definitivament. Al setembre i octubre encara podia anar amb la meua bicicleta els caps de setmana, però ara fa ja molt fred i ja no hi podrà ser. No podré disfrutar més de l’estiu - vaig concloure amb el seny frunzit. En eixe moment es va fer un simpàtic silenci en què el meu iaio, abans de dir-me res, va deixar que em desfogara donant regna solta al meu xicotet enuig amb el món. Llavors amb un to carregat de la saviesa que les seues paraules sempre havien tingut des que recorde la seua veu, va començar a rebatre el meu enuig. -També tenen la seua bellesa els arbres sense fulls Pablo. Potser pareixerà que siguen morts i nus i inclús potser de nit pareguen amenaçadors, però és només en aparença i, què et vaig dir sobre les aparences Pablo? em va preguntar el meu iaio. -Que enganyen i no sempre es corresponen amb la realitat - li vaig contestar com si d’una lliçó d’escola es tractara. -Exacte! - va continuar el meu iaio - I si és cert amb les persones també ho és amb els animals, les plantes i la naturalesa. A continuació es va fer un altre silenci que anunciava, com si de l’estrèpit d’una tempestat es tractara, que el que m’anava a dir el meu iaio estava carregat de veritat igual que els núvols negres estan carregades d’aigua per a regar el camp. -Adona’t Pablo que les coses s’acaben. Les coses tenen un principi i una fi i és bo que així siga. Vaig a posar-te un exemple. T’agraden els gelats? - va preguntar. - M’encanten! - vaig exclamar jo amb l’entusiasme de xiquet de nou anys que tenia en aquell moment. - I si el gelat no s’acabara mai?, no creus que t’acabaries fartant d’ell? - em va replicar.

136

- Jo crec que no iaio. Els gelats em continuarien encantant encara que mai s’acabaren - li vaig dir jo mig rient-me de manera guilopa i glotona. -T’assegure que no - va afirmar llavors de manera contundent - Els éssers humans som així, amem l’efímer. I quan tenim la sensació que quelcom mai s’esgota i que durarà eternament perd a poc a poc el nostre interés. Per això Pablo la naturalesa és tan sàvia, perquè ens coneix molt bé i sap que si tot fóra sempre igual ens cansaríem d’ella i deixaríem de voler-la com la volem. La naturalesa va posant-se vestits al llarg de l’any perquè ens parega que cada vegada està més guapa i per això hi són les estacions. Després de dir açò vam estar una estona sense parlar perquè en eixe moment la naturalesa ens estava ensenyant el seu vestit de grocs, verds i ocres des d’aquell camí que portava als afores del poble i que vorejava el xicotet rierol en què només uns mesos abans m’havia estat mullant els peus. En eixe moment, veient als xops perdre els seus grocs fulls amb cada bufit de vent vaig començar a comprendre el que el meu iaio em deia perquè era realment bell el que contemplaven els nostres ulls.

Llavors es va acatxar, em va agafar pels muscles i mirantme fixament va posar el seu cap a l’altura de la meua. -tot té el seu perquè Pablo. Tot té el seu sentit i res és casual. La vida cal deixar-la córrer com l’aigua d’este xicotet riu. Per molt que volguérem retindre amb les nostres mans seríem incapaços de fer-ho i només ens angoixaríem. És millor veure córrer i sentir el seu frescor en els nostres peus. Serà només un instant però romandrà en el nostre record per sempre perquè ho haurem disfrutat. Viu cada instant de la teua vida intensament i guarda els millors moments en el teu cor perquè eixos seran el major tresor que podràs tindre mai. En aquell moment vaig entendre només en part aquelles paraules, però el meu iaio sabia que amb el temps les aniria entenent. Ell se’n va anar un matí de desembre quan ja no podia pronunciar cap paraula degut a la seua malaltia i jo ja havia conegut Mónica. De vegades pense que tant de bo haguérem tingut una última conversació com la que vam tindre aquell dia, però em quede amb la imatge del meu iaio prostrat en el llit d’aquell hospital mirant per la finestra aquells xops sense fulls plantats en el jardí, i vull pensar que en els seus últims dies en la seua ment estaria revivint aquell passeig, aquell moment que hui guarde com un tresor en el meu cor.

-No només els fulls se’n van Pablo - va continuar al poc de temps - També les persones ens haurem d’anar algun dia. Jo no estaré sempre en este món, algun dia ens haurem d’ acomiadar. - Moriràs iaio? - vaig preguntar entre xanglots a l’escoltar aquelles paraules. - No hui Pablo, no hui - em va contestar amb un tendre somriure - però algun dia m’hauré d’anar amb Déu, i encara que el meu esperit sempre estiga amb tu, el meu cos, que és com els fulls d’eixos arbres, deixarà de viure i haurà completat el cicle. - Veus eixes branques? - va preguntar - Ara les veiem despullades i aparentment sense vida, però quan arribe març eixes branques tornaran a traure xicotets fulls que a l’estiu li donaran a estos arbres una frondositat verda i esplèndida i ningú se’n recordarà ja d’aquells fulls marrons que jeien mortes junt amb estos xops. Tu Pablo, eres com eixos fulls nous que eixiran al març plenes de força i de vida, i perquè podem apreciar eixa força tan intensa, els fulls de la tardor han d’haver-se anat sense fer soroll.

137

Els 5 sentits de Gandia Alba María Frasquet Fayos

A mi m’agraden els arbres plens de fulles com m’agrada la meua ciutat plena de gent, veure el pols continu d’una societat que transcorre, com les fulles de la tardor donen peu al fred hivern, un hivern que es fa de dia més tard i ens obliga a gaudir de les seves curtes però intenses hores de sol. La gent de la meua ciutat ompli els seus carrers amb els seus passejos, les seues essències i les seues vivències .. salutacions, abraçades i felicitats que enyoren els que no senten al veí com a amic i còmplice, gent, nosaltres mateix, que només pensem en rebre i no en donar, gent que només pensa en el que aquesta gran ciutat pot donarli dia a dia, en lloc de pensar en el que ells poden donar-li a aquesta gran ciutat, la nostra ciutat, la nostra volguda Gandia, que et dóna calor a l’hivern i fred a l’estiu. -Pots veure-ho Lluna?-sí, però què és Josep?-és el nostre Palau Ducal.A mi m’agraden els arbres plens de fulles com m’agrada la meua ciutat plena de gent, olorar els seus pulmons respirant amb profunditat, omplint cada espai d’aquests olors que descobreixes dia a dia, únics, inesperats, fins i tot de vegades aterridors, bons i dolents olors, que et dóna la ciutat on habites. Nous olors que combinen amb els vells i creen noves essències que compartim amb la nostra gent. Vaixells, pedres, xarxes i canyes que inunden el nostre braç i el nostre litoral a la recerca d’un tresor que hem de cuidar en el present per poder posseir-lo en el futur propi i en el dels altres, el dels nostres fills i néts, el mar i el seu litoral són bondadosos i no amaguen ni guarden, només lliuren el que han confiant en la seva gent. -Pots olorar-lo Lluna?-sí, però què és Josep?-és el nostre port.A mi m’agraden els arbres plens de fulles com m’agrada la meua ciutat plena de gent, sentir les fulles a la tardor, les palmeres a l’estiu, sempre sostenint a petits rossinyols que ens delecten amb els seus càntics, són virtuosos d’un poder únic i sense complicacions , d’un cantar que envolta a la seua gent com pocs altres hi poden. Quarts, mitges i en punts sonen cada dia per anunciar el nou temps, perquè atingues a la nova hora, i creguis que tot està per arribar. Quarts, mitges i en punts anuncien que el passat ja és passat i que el futur és a prop del present, un futur

138

desitjat i alhora temut que et fa sentir afortunats per poder sentir-ho tan a prop teu. 365 dies on ressonen els quarts, mitges i en punts en una bella plaça que té per número el 1r d’una gran llista.

números cosins sinó de compostos. El mos dolç i propi que tenim els gandians no es troba en altres llocs, mel, nou, ametlla i amor. -Pots assaborir-lo Lluna?-sí, però què és Josep?-és el nostre dolç, La delicà.

-Pots sentir-ho Lluna?-sí, però què és Josep?- és el revolteu del campanar de la Seu. A mi m’agraden els arbres plens de fulles com m’agrada la meua ciutat plena de gent, assaborir la vida dels meus paisans, coneixent les seues preocupacions i les seues ambicions, en cases, pisos i llocs on la gent ofereix el preparat amb temps i esforç a la recerca de la teua felicitat i amb això aconseguir el secret de saber assaborir la vida que portes, la vida que decideixes i que tries cada matí. Verdures, fruites, menjars i postres que ja tenen identitat pròpia, denominació d’origen, Gandia, les va crear per a nosaltres i nosaltres les gaudim i compartim amb la nostra gent, els nostres amics i coneguts perquè la gent de la Mediterrània no entén d’individualitats, no entén de

A mi m’agraden els arbres plens de fulles com m’agrada la meua ciutat plena de gent, tocar i acariciar forma part del nostre ADN, busquem el contacte perquè som gent de contacte, no entenem la salutació sense la proximitat, sense el petó o l’abraçada. Zona càlida amb gent càlida i propera que prefereix un sol gest a mil paraules per saber i conèixer al susdit. Així és la nostra platja i la seua sorra, el primer contacte dels teus peus amb ella es fa etern i perpetu, fina sorra que ompli cada espai i et fa sentir com si estiguessis en una immensa catifa que s’adapta a cada pas que dónes.

139

Canyes, pinxos, boles, escarabats i closques que decoren el millor dels paradisos naturals i bells del món, un lloc on només descansar i oblidar, on només val el poc i no el molt on sobra tot allò que difereix de tu. -Pots tocar-ho Lluna?-sí, però què és Josep?-és la nostra platja, la nostra fina sorra de L’ Ahuir. Un dia aquell veí fred i rúfol que va viatjar a l’estranger a la recerca d’una millor vida va tornar per despertar d’un somni fosc que no l’allunyava dels seus malsons nocturns, aquell dia el nostre veí va ser capaç de trobar el que en anys mai va veure, olorar, va sentir, assaborir i va tocar; gent, família, veïns, amics ... carrers, places, parcs, teatres, locals que van obrir els seus braços per donar-li la millor de les benvingudes. La millor experiència? la virtut i el coneixement de poder esmenar els errors del passat i començar de nou una història d’amor que coneixia del seu inici però no de la seua fi. El problema del nostre veí és que està enamorat de la seua ciutat i la vol tal com és, amb el que li dóna i amb el que li trau. La benvinguda i l’adéu de la ciutat fidel i eterna.

140

141

Victòria Aída Perelló Ramírez

A mi m’agraden els arbres plens de fulles... Victòria era una dona exitosa. Eixe triomf era a causa de la seva incansable forma de treballar . Posseïa una empresa de publicitat molt important al país. Havia de fer-se valdre, perquè en un entorn on els empresaris més importants eren homes, no li havia estat fàcil fer-se un lloc en aquest món. Aquest afany per superar-se a si mateixa, li havia portat a ser una dona forta, dura, lluitadora, respectada, però a la vegada extremadament solitària i individualista. Encara que no tractava gens malament a cap empleat seu, no li havia estat senzill trobar a cap amic en ells. I si parlem de família, ni en els seus plans més llunyans, entrava el poder formar-ne una, ja que tot el temps de què disposava, li´l dedicava al seu treball, i conèixer una persona i poder fer plans de futur, eren distraccions, per a ella, que no es podia permetre.

142

I transcorrien els dies amb aquesta monotonia laboral que ella havia acceptat com un costum agradable, ja que la situava dins la seua zona de confort. De sobte una trucada al despatx de Victòria, una trucada, que ella encara no sabia, anava a canviar-li la vida. Un gabinet psicològic, encapçalat per una dona, es posa en contacte amb ella, demanant per favor si els pot concertar una entrevista personal. Aquesta psicòloga, ja davant lémpresària, li proposava un treball molt beneficiós per a la seua empresa, aquest treball, consistia en un cicle de xerrades de manera col·lectiva e individual, a cada persona que allí treballava, per tal dánalitzar, léntorn de treball, als seus empleats i cap i concloure punts en comú per tal de millorar les relacions laborals que repercutirien en la seua productivitat, i també per poder enfortir el lligam entre treballadors i cap. A Victòria , en un principi, no li va semblar una idea que poguera beneficiar la seua empresa, però després de pensar-ho molt i tenint en compte la insistència de la terapeuta, finalment va haver dácceptar-hi. Com si dúnes convivències de “scouts” es tractara, Victòria i els seus empleats es preparaven per a un cap de setmana ple de converses, anàlisi, cafès, dinars i molt bon rotllo, que diferia molt del dia a dia laboral. Per a la psicòloga, recrear eixe bon ambient, era fonamental, per tal que els analitzats es relaxaren i pogueren donar llibertat a la seua ment. Després de moltes hores de converses grupals i individuals, tocava el torn de la xerrada individual i privada amb Victòria, la terapeuta, després déscoltar-la, explicant com era el seu dia a dia i què significava la seua empresa per a ella, la psicòloga li formulava la següent pregunta; -”Victòria, eres feliç en la teua vida?” Immediatament i sense pensar-ho ni un segon, ella li contestà:

-”Victòria, imagina que eres un arbre amb fulla caduca (eixa que li cau a la tardor i no torna a eixir fins la primavera), doncs dir-te que tu vius en una tardor permanent” Victòria li respongué: -”No sé quin inconvenient trobes a que jo visca en una tardor permanent, de fet és léstació de lány que més mágrada, precisament perquè les fulles cauen al terra i puc xafar-les i patalejar-les i això em fa sentir una sensació tan agradable que no puc explicar en paraules.” La terapeuta continuà en la seua explicació. -”Deixa’m que et documente alguna cosa, les fulles dún arbre li fabriquen aliment per a ell, de ahí la seua importància, podem reconèixer lárbre per les seues fulles, ja que cada classe dárbre posseeix una fulla de forma diferent. Hi ha arbres de fulla caduca (eixa que cau en la tardor i torna en primavera) i els de fulla perenne (eixes que es mantenen fixes en lárbre durant totes les estacions de lány.) Després dún moment de reflexió, Victòria li digué a la terapeuta: -”No sé si acabe déntendre la seua metàfora, i tampoc sé on vols arribar”Esta li explicà: -”Victòria, tu eres lárbre i les teues fulles, serien la teua família, amics, companys de feina, eixes fulles que podrien omplir el teu arbre, i el fet déstar en una tardor permanent, significa, que has sacrificat alimentarte (metafòricament) de les teues fulles, en pro de la teua feina, eixa feina que ha fet que sigues un arbre buit, sense aliment, ni alegria cromàtica, ja que el tronc per si mateix es dún color trist e insuls. No sé si ara ho has entès.”

-”Sí clar, per descomptat que sí” A la terapeuta, no li va fer falta molta estona, ni formular-li cap pregunta més, sabia que Victòria tenia carències que ni ella mateixa sabia, i la psicòloga li explicà mitjançant una metàfora:

Mentre que per la galta de Victòria brollaven llàgrimes de desolació, la “coach”, li agafava les mans de manera molt forta, per tal d´expressar-li la seua comprensió i per fer-li vore, que el fet de ser tan dura en les seues paraules era necessari per a obrir-li els ulls i la ment.

143

El cap de setmana de convivències va acabar, i tot va tornar a la rutina habitual, i el primer que va fer Victòria a l’entrar en el seu lloc de treball, va ser convocar una reunió amb el seu equip de feina i així començava un breu discurs que deia així: -”Bon dia companys meus, vull expressar-vos el que signifiqueu per a mi, sou les fulles del meu arbre, les que málimenteu quan tinc fam, mácompanyeu en el meu dia a dia, les que mábrigueu quan tinc fred i les que em protegiu del sol quan fa calor. I com a fulles del meu arbre vos vull i vos necessite al meu costat i en la meua vida. A partir dára la meua relació amb vosaltres canviarà a millor, amb la vostra ajuda, per descomptat, i començarem una nova etapa personal i laboral que anomenarem : MÁGRADEN ELS ARBRES PLENS DE FULLES.

#magradenelsarbresplensdefulles

144

145

Amb sentiment

M’agraden els arbres perquè a l’observar-los aprenc moltes coses. A més a més és admirable com alguna cosa tan majestuosa com un arbre naix d’una llavor tan petita. Per exemple: El sequoia dedron giganteum conegut com sequoia gegant, el més gran del món, encara que no el més alt amb 83,5 metres d’alçada, és l’èsser viu més gran de la terra, té més de 2000 anys d’antiguitat i la seua llavor és petita, aproximadament dobla el tamany d’un gra d’arròs. Cóm és possible que un arbre tan majestuós estiga dintre d’una llavor tan minúscula? Jo em quede fascinat quan ho pense.

Gonzalo Acosta Castellá

Però a banda d’eixe miracle, quan observe els arbres sempre aprenc. I vull compartir amb tots vosaltres el meu aprenentatge. He aprés a donar valor a la paciència. Els arbres són pacients, van acompanyant les estacions de l’any sense voler canviar-les. És la tardor i toca canviar fulles. És hivern i toca reposar, aturar l’activitat. I a la primavera i estiu toca agarrar forces i donar fruits i de nou, esperar una altra vegada a la tardor. I vaig a parlar de la paciència des de la meua experiència, ja que em dedique a treballar amb la gent i aleshores observar-la. La paciència està en hores baixes en la societat que entre tots estem creant. I ací faig un parèntesi, no estic jutjant que siga millor o pitjor, només vull expressar-me en aquest article. I és que la paciència està en hores baixes. No ajuda a l’entorn, aquest màrqueting “tot poderós” que ens diu tot el que hem de fer, com ens hem de sentir, vestir, etc. I sé que és llevar-nos la responsabilitat, ja que només nosaltres som els que deuríem adornar-nos i posar una barrera entre allò que realment volem i allò que realment ens inculquen sense que nosaltres ens adonem. M’explique, ara en l’era de la tecnologia, pots veure la teua sèrie preferida quan vulgues i a l’hora que vulgues: Abans per a veure una sèrie esperaves al dia i l’hora en concret. No cal esperar o organitzar la setmana per fer coincidir el teu temps lliure amb la sèrie. Però una cosa a què li done més importància és la quantitat de pel·lícules on es pot veure que la gent arriba al cim o a l’èxit amb molta facilitat i molt prompte, cosa que està fent que molts emprenedors deixen la tasca per creure que no són suficient bons per al que han decidit fer. I és que la paciència és una de les ferramentes més útils per a poder

146

triomfar en l’ àmbit laboral i com no, a l’àmbit personal. Cal recordar que la paciència fa que les nostres relacions personals siguen més satisfactòries, ja que pot fer que les relacions es basen en la comprensió, en l’espera de poder trobar-te amb l’altre; perquè les trobades així són més genuïnes que intentar que l’altre siga com nosaltres volem. Des de la paciència, s’accepta a l’altre tal i com és, sense voler que l’altre siga com jo vull o m’agradaria que fóra. Una altra cosa que he aprés dels arbres, només amb l’observació, és a desfer-me de les coses que em sobren. Si agarrem l’exemple dels arbres de fulla caduca, podem veure com amb el pas del temps, quan les fulles no fan

la funció que ell vol, no son útils, l’arbre es desfà d’elles. Quantes vegades ens quedem amb coses que no són útils per a nosaltres? I ja no em refereix a coses materials, coses al fi i al cap banals, coses que es poden tirar tard o prompte, però que també hem de saber desfer-nos d’elles. Ja que poden ocupar un lloc, poden estar molestant o poden no servir per a res. Però jo vull aprofundir en les coses del nostre cap, eixos sentiments que ens fan malbé que ocupen el nostre temps i consumeixen les nostres energies. Sentiments com l’odi, com l’enveja, com la venjança, com el rancor… sentiments que podreixen el nostre cap i amb això passa al nostre cos, amb forma de serietat, amb forma d’ansietat, de depressió… Hem de fer com els arbres, llevar les fulles que ens causen dolor, malestar, angoixa, … Saber soltar és saber viure. Anar lleuger d’equipatge ens permet gaudir de les coses que passen al nostre voltant, ja que només tenim el temps present, no tenim un altre temps, no hi ha passat, no hi ha futur, només hi ha present. Ací i ara, soltar les fulles que ja no ens serveixen. Una altra cosa increïble és com els arbres creixen cap al Sol. El Sol és el seu objectiu, van cap on saben que és positiu per a ells. No busquen objectius foscos sinó de llum. Tindre un objectiu clar on anar és caminar cap al nostre èxit. De vegades puc veure a gent com, és clar de forma involuntària, van cap a objectius res aconsellables. No perquè jo ho diga, sinó perquè es veu en eixes persones un patiment més enllà del què un cos pot suportar. I és quan pare a reflexionar i pense que eixes persones no es veuen amb la capacitat per fer altres coses que els aniria millor, no creuen en ells mateixos. Un arbre no es planteja si podrà créixer o no, un arbre simplement agarra el seu objectiu solar i va cap a ell, no va cap a l’obscuritat perquè sap que ací no tindrà el que necessita per a poder crèixer. I tot el que fa és agarrar el que li dóna la terra, la pluja, l’aire, el Sol… i maximitzar els seus recursos per al seu desenvolupament. Cal recordar que els arbres naixen de llavors molt petites, ho deia en les primeres frases d’aquest article, quan parlava de la sequoia gegant. Nosaltres igual que els arbres, també som una llavor que pot arribar a llocs increïbles, podem fer-nos grans, arribar on la nostra imaginació puga volar. Però hem de creure amb nosaltres i amb les nostres possibilitats. I com no, saber cuidar la nostra llavor per ser l’arbre més gran del món. Una de les coses que he après amb els anys de formació per tal de cuidar la meua llavor és el mindfulness. Ara està molt

147

de moda, però aquesta tècnica està present des de la nit dels temps. És a dir, porta molts anys entre nosaltres. El mindfulness és aprendre a estar, com deia abans, en el present. Una vegada li preguntaren al Dalai lama quin era el secret de la seua felicitat. Ell va contestar: “Quan menge, menge. Quan dorm, dorm. Quan em dutxe, em dutxe”. És a dir, sempre està en el present. Nosaltres, referint-me a la part occidental, gaudim d’aigua calenta. Este privilegi només el té la tercera part de la població mundial. Nosaltres en compte de gaudir de la dutxa, ens posem sota l’aigua sense pensar i sense sentir. Inclús, de vegades, a mi em passa, comence a pensar en coses que poden passar-me durant el dia: “que si este client, que si l’altre client, etc” i ací estic, dutxant-me amb els meus clients, en compte d’estar gaudint d’un dels privilegis que tinc en el meu dia a dia. Per tant, és fantàstic estar en el present i és la millor forma de regar la nostra llavor. He après que els arbres saben compartir el que tenen. Un pardalet pot anar a fer niu en les seus branques. L’arbre li ofereix el seu refugi. Així el pardalet pot donar forma al seu niu i com no emprendre la tasca de formar una família. Utilitze la paraula compartir, perquè una cosa és compartir i l’altra donar desinteressadament. Jo crec que l’univers deu estar compensat. No es pot donar sempre i no es pot rebre sempre, perquè al final la relació es trenca. De vegades ens parlen de l’amor desinteressat, donar sense esperar a rebre, jo no crec en aquesta filosofia. I no crec perquè he vist moltes relacions, de parella, d’amics, de treball,… trencar-se per no fer que la relació estiga compensada. Jo deixe que faces niu en les meues branques i tu a canvi pots evitar que tinga una plaga d’insectes. Una cosa compensa l’altra. Així crec que deuen ser les relacions, compensades. I així les relacions podran estar sanes. Encara que els arbres no parlen, sí saben demanar el que els fa falta. Amb les seues fulles ens poden dir que els fa falta abonament, o aigua. Amb el color de les branques ens poden dir que els fa falta un medicament per llevar-se eixa malaltia. I així, així van expressant el que necessiten. Un dels mals que observe en aquesta societat és que tot ha d’estar bé. I tots hem d’estar feliços i tindré bona cara. Posar en les xarxes socials tot el nostre dia, ple de coses xules: Dinars, sabates, cerveses, viatges, discoteques,… Quan es creuem en algú: - Com estàs? - Molt bé. Anem amb les nostres emocions amagades pel camí. Sabeu això de tinc alguna cosa en la panxa i no sé què és. Tinc avui el cap no sé com. Tinc un nuc en la gola i no sé per què.

148

Això, deixeu-me que vos diga, que són les emocions. Les emocions s’expressen al nostre cos. Com l’arbre expressa mitjançant les seues fulles i branques. Per tant, a eixes emocions hem de posar-los un nom. I quan tenen el nom posat veure què volem fer amb l’estat d’ànim que deixa cadascuna d’elles. I des de l’emoció aprendre a demanar allò que necessitem. Estic trist, necessite que tu que m’escoltes. Estic temorós, necessite que tu m’acompanyes. Estic content, necessite compartir amb tu l’alegria. Estic angoixat, necessite de tu que m’abraces. Què important és comunicar les nostres emocions i els nostres sentiments! Així la gent pot saber com estem i no ha d’endevinar el nostre estat d’ànim, pot saber com tractar-nos. Vull parlar també sobre l’agraïment dels arbres. Els arbres són molt agraïts. Quan són ben cuidats i ben abonats, els seus fruïts i el seu creixement millora. Les seues fulles són més verdes, més fortes, més… El mateix passa amb les nostres relacions. Les relacions si volem que siguen fructíferes hem de cuidar-les (abonar-les). Un dels millors abonaments és l’agraïment. Poder agrair a la gent que està al nostre costat, les coses que fa per nosaltres. Cal agrair qualsevol cosa, no hem d’ esperar que algú ens faça el favor de la nostra vida per donar-li les gràcies. Hem de dir-li a la gent que el món és millor si eixa persona està amb nosaltres. Dir-li a la gent la importància de disfrutar del seu temps. El temps, és l’únic que no podem comprar, que no podem parar, quan algú ens dona, ens regala el seu temps, hem de donar-li les gràcies. A part d’això, ser agraïts amb les coses que tenim. Obrir la nevera, obrir una aixeta, vestir-nos són coses que fem a diari sense adonar-nos que són un privilegi. Agrair cada vegada que obrim els ulls pel matí i així serem molt més feliços i viurem més plenament la nostra vida. Els arbres, una meravella de la natura, una meravella poder observar-los, poder compartir moments amb ells. Poder veure les seues fulles menejant-se i dibuixant el vent. És increïble com les fulles caigudes fan catifes de color en la tardor millorant per mil la bellesa de la natura. Com en estiu ens donen l’ombra que tanta falta fa. En la primavera els fruïts que ens donen i en hivern amb els seua troncs ens refugien del fred vent. És una llàstima que els arbres no donen wifi i només donen l’oxigen que necessitem per respirar sinó segur que la gent plantaria més i els respectaria molt més.

149

Viatge en la mirada Noelia Mata

A mi m’agraden els arbres plens de fulls i el meu ser fluïx amb el vent de la música del bosc, un bosc en què dorm en el temps de totes les primaveres, rendit en la nostàlgia i observat per l’univers dels llacs del meu cel profund. Viatge en la mirada de les meues llunes invisibles, com oblidar que sóc l’oculta melodia que s’engrunsa entre les branques. Puc interrogar l’aire que besa en les ombres que regixen les meues penombres, escoltar el silenci i detindre’m davant de les fonts dels camins perduts. Ve la primavera a visitar-me a l’alba que dóna vida a les flors que sorgixen de l’aigua com carícies blaves i em revelen la letargia secreta de l’estiu que s’expandix amb tots els insectes fins que arriba la nit carregada de lluernes en una voba celest arran de terra i els meus murmurs tornen a sonar sobre el fullatge i donen ales als sospirs de la meua ànima amagada i al peu de les orquídies sóc la màgia embriagadora de la tardor. Sóc el bosc encantat, que desitja viure les soledats bendites de l’hivern fins que la nit es vista de fondos sospirs. I ara es fa de dia al bosc novament, el Sol, sorgix entre les muntanyes amb la força d’un xiquet de bolquers, com si l’Univers sencer parira la vida entre els fulls secs de l’hivern. I es derrama l’esperança del nou brot com l’esperança d’una nova alba i un nou dia per a les gents a qui estime, per a la pròpia vida. I així veig, sorgir novament brots florits i les aus recórrer els camins entre les branques i em sent bosc, engrunsada per una sensació noble de pensaments màgics. Em sent com un donyet que poguera saber, contemplar les carpes atrapant l’última mosca de la vesprada com quan escreix i sents amb altres ulls, l’esperança de tot el que has conegut. El bosc és un reflex de les persones que em rodegen, de les persones que són importants en la vida, aquelles que ens han ensenyat tots els camins, si la vida que em contempla és el meu propi bosc, te l’oferisc com un do, com un llegat. Eixe bosc insondable de la perfecció, perfecció del pensament humà, eixa que ens fa meravellosament distints uns d’altres.

150

151

152

Com la falla... A mi m´agraden les falles plenes de fulles. Fulles acolorides engalanen els meus vestits i jupentins. Fulles daurades pengen de les lluentes arracades. Fulles perfumades per l´olor de la pólvora. Fulles i mes fulles de compassos plens de música. Fulles primerenques dibuixen sonriures en les jovens falleretes. La falla es el meu arbre i esta ple de fulles. A mi me agraden els arbres plens de fulles.

153

La llavor de les falles

Tot arbre que es planta va guanyant poquet a poquet la seua forma. Des del mateix moment que es sembra la seua llavor la il·lusió ens envaeix, va sumant moments especials en el nostre cor. Pensar com serà, voler saber quina forma tindrà, quin color, quin tamany, quina olor…Tot això fa que sense adornar-nos comencem a sentir una estima especial. Aquestes cures que diàriament anem donant-li fa que l’arbre passe a formar part de nosaltres.

Jose Antonio Lozano Huerta

Al principi no hi ha res, la llavor està soterrada, no es pot veure, només ens queda creure en ella i tindre la fe que eixirà un bonic arbre. Nosaltres la cuidarem, l’alimentarem i l’esperarem. Segons diuen els experts en el tema, per a plantar un arbre la terra deu estar en condicions òptimes, ha d’estar humida, però no en excés, si està resseca, negada o gelada és millor aturar l’operació. Cal no oblidar que hem d’eliminar la brossa, i veure que la terra siga suficientment bona sinó caldrà mesclar-la per obtindre millor resultat. Per a nosaltres, els fallers, és eixe dènou de març, quan el nostre monument està en flames, quan la gent esgotada de quatre dies intensos de festa i feina, quan les llàgrimes amb sabor a pena, malenconia i a la vegada d’alegria, de tot el viscut i just en eixe moment és quan se soterra la llavor del què serà un nou exercici faller, una llavor nova que des del dia vint es convertirà en el nostre desig de cuidar i atendre. És el moment ideal, el que marca la tradició quan mor l’última flama i d’aquesta naix un sentiment inexplicable que ens envaeix, un sentiment de germanor, d’unió, ja que tots els fallers tenen als ulls les llàgrimes de l’esforç d’un any de treball, convertit en cendra i es aquesta cendra l’abonament per la llavor imminentment plantada que donarà vida a la futura falla. Ja tenim un dels passos més importants ja hem posat en marxa una nova vida, ja hem creat un nou any, ara toca paciència i treball. Ens tornem a reunir, tornem a formar un equip i tots comencem a pensar què fer amb la nostra nova llavor *Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018

154

plantada, tots estem impacients a la vegada que il·lusionats per veure el primer brot, però el procés és lent i requereix temps, dedicació i fonamentalment treball en equip. Tots som responsables de la llavor. L’equip agarra l’experiència i aprèn noves tècniques per millorar el creixement i mimar-la durant aquest temps. El casal es torna a omplir de gent il·lusionada ja ha passat un temps i la gent torna a tindre ganes de falles, i amb les ganes tornen els sopars, les partides de truc i les rialles dels divendres tot això és aliment indispensable per a la nostra llavor. Comencen les “demanaes”, els nervis, qui serà la propera regina de la falla i arriba la nit màgica, la nit de Sant Joan, plena d’il·lusions, somnis i com no sorpreses eixa nit tenim per fi el desitjat primer brot.

Al dia següent observant les cares amb somriures, amb llàgrimes de felicitat es pot veure com l’arbre va creixent i comença a traure les primeres fulles verdes. Arriba l’estiu i amb ell les vacances dels fallers, però no podem descuidar el nostre arbre, necessita abonament, perquè el que desitgem és que el nostre arbre puga créixer amb força. El creixement de l’arbre és imparable a l’igual que el creixement dels nostres joves fallers, que comencen a trucar la porta ja que volen començar el seu festival, necessiten provisions i ells portaran durant un temps la responsabilitat. El casal es plena de xiquets, un bogeria els primers dies i d’aquesta bogeria l’arbre agarra l’abonament necessari per tal de continuar el seu creixement.

155

156

Tot comença a agarrar forma: presentació dels primers esbossos, desvelant els millors secrets, comencen les primeres idees de cavalcades i ahí estan les primeres branques del nostre apreciat arbre. Tots desitgem que l’arbre puga créixer recte i siga el millor dels seus exemplars. Arriba l’hivern i ara més que mai el nostre arbre necessita una cura especial per a protegir-lo del fred, i no hi ha millor calor que la pinya que formem a la nostra comissió.

i encara que passen els anys i el treball faller acabe en flames, els arrels dels nostres arbres, es queden en cada cor de cada faller, que forma un gran cor de falla. Una falla que treballa per cada arbre que plante i se sent orgullosa d’aquest. Hem aconseguit un arbre que lluïsca gran i frondós amb el màxim de fulles i tots podem gaudir de la seua bellesa. I així, així és com m’agraden a mi els arbres plens de fulles…

Cada dia que passa, cada reunió del divendres, cada rialla va augmentant el tamany del nostre arbre que ja està gran, ja estem en la recta final. Comencem a veure un arbre fort, amb branques grosses, amb un tronc gros ja que ha passat la presentació, la crida, les cavalcades i la nostra família fallera s’ha multiplicat. Es noten les ganes de falles, es respira olor a pólvora i festa, és quan ens adonem que l’arbre dóna els seus primer fruits. I per fi… l’esperat març, finalitza ja quasi l’hivern, els arbres ja estan renovant les seues fulles i comencen a omplir-se de vida. El nostre arbre bonic, ple de fulles, de flors que es convertiran en fruits, fruits desitjats per tots ja que són el fruit del nostre treball, la dedicació de minuts, hores i dies de cura i gestos d’afecte que hem depositat en el nostre arbre. Sempre està present la por que no brote però ahí està, ha sobreviscut al fred, al vent, a les plagues… i tot això ho ha aconseguit per tindre l’arma més poderosa de totes, un arma que pot amb vents i marejols, és l’arma del calor de la comissió, del sentir dels fallers que viuen la més volguda de les seues tradicions. I este sentir en fa traure al carrer la música, la pólvora i les nostres millors gales i sobretot la passió per una festa que forma part de la nostra vida. L’arbre està en el seu màxim esplendor ja és setze de març. Ara serà la música, les cercaviles i el somriure dels nostres fallers que cuiden durant les falles el nostre arbre

157

Les falles plenes de vida Andrés Puig de la Muela.

A mi m’agraden els arbres plens de fulles. Plens de fulles vestides de tots els tons del més intens verd, un verd tan brillant que enlluerne i que anuncie, una vegada més , que ja torna la primavera, portant de la mà la millor festa del món. M’agraden els arbres plens de fulles i els carrers plens de gents que van i vénen amb un somriure dibuixat en el rostre, gents que es fan a un costat i gaudeixen al pas d’una comissió. En les seues cares s’aprecia l’alegria de la festa i l’admiració al pas de les falleres i fallers. Sobretot les persones que viuen per primera vegada la festa, arribats des de diferents llocs i que no deixen de sorprendre’s amb el colorit de la indumentària valenciana, m’agrada sentir els comentaris d’uns i d’altres carregats d’admiració, alçant la veu per a poder escoltar-se, mentre s’acosten els sons d’una banda de música que desperta tots els sentits alegrant sensacions. M’agrada veure com tot el seu cos reacciona al so de la música començant a moure’s al compàs, quasi sense adonar-se. Uns, més tímids, es limiten a fer palmes; uns altres, els més decidits, no dubten a posar-se a ballar animats pels compassos d’una música festiva mentre en els seus ulls es reflecteixen, una i mil vegades, tots els colors de l’arc de Sant Martí que embelleixen els vestits valencians. M’agraden els arbres plens de fulles i els tallers fallers plens d’activitat. Artistes que, abrigats pel so d’un vell aparell de radi cobert de serradures i suro, fabriquen somnis disfressats de ninots. M’agrada observar-los mentre treballen donant forma a les idees, masillant, escatant i pintant les il·lusions de tota una comissió. M’agrada quan entre bromes i riures, se senten a la porta del taller per a compartir un esmorzar i, entre mos i mos, comenten com va quedant el monument. “Acaba prompte el ninot del gosset que he de pintar-ho demà mateix”, “va que ens pilla el bou”…I de nou, després del cafè, m’agrada veure’ls tornar al seu lloc portant amb si tota la seua experiència repleta de saber. M’agrada, m’apassiona, la nit de la plantà. Eixa nit en la qual els projectes prenen forma i artistes i fallers donen els últims tocs a la falla. Eixa nit màgica en que el treball ix al carrer omplint-la de fantasies. M’agrada anar observant cadascuna de les escenes del monument, acabar sense presses de col·locar la crítica, i acaronar cada detall perquè adquirisca l’aspecte que durant tot l’any hem dibuixat en la nostra imaginació. M’agrada, la solitud de la matinada, quan et resisteixes al somni que intenta convèncer-te de

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2018

158

que et retires, però, una vegada més, tornes a donar una última volta a la falla, per a observar amb satisfacció que el treball ja està fet. M’agraden els arbres plens de fulles i m’agrada la plaça plena de coets que van sent col·locats, per mans expertes que preparen una “mascletà”. M’agrada observar als pirotècnics acaronant els “masclets” i col·locant-los amb cura i lligant-los amb la complicitat d’una llarga metxa. M’agrada la plaça plena de gent atenta a l’inici de concert de coets que fan vibrar la sang. M’agrada veure les cares dels xiquets sorpresos pel so de les traques i com queden immòbils en sentir el terratrèmol apocalíptic del final d’una “mascletà”. M’agrada veure la plaça major plena de gent el dia del lliurament de premis, veure els nervis de xiquets i majors , a mesura que va avançant la vesprada. Les cares il·lusionades de tots esperant aquell banderí pel qual han estat treballant. M’agrada, fins i tot, veure les cares de cansament dels més xicotets, que estiren de la mà dels seus pares preguntant una vegada més: falta molt?

M’agrada veure, de nou, la plaça major repleta de devoció el dia de l’ofrena, i com el mantell de la verge està abarrotat de les flors que, en el dia més volgut pels valencians, li han oferit des del més profund dels seus sentiments, els milers de falleres que han abocat un any més, tot el seu fervor per la Mare de Déu. M’agraden els arbres plens de fulles i la nit plena de llum dels mil colors que componen el castell de la “cremà”. M’agrada sentir la calor de les flames que, a poc a poc, despullen la falla dansant amb ella en un ritual que posa els sentiments a flor de pell. M’agrada observar, amb els ulls coberts per una boirina que s’assembla molt a les llàgrimes, cada moviment, cada expressió i cada gest dels presents, perquè eixa nit, les emocions renuncien a la seua intimitat i afloren als rostres de les persones esculpint en ells totes les sensacions. A mi m’agraden els arbres plens de fulles i m’agrada la vida plena de vida

159

Unes vistes privilegiades Leyla Gallego

A mi m’agraden el arbres plens de fulles. La primera vegada que vaig escoltar aquesta oració de boca del delegat d’aquest llibre vaig pensar que era una tasca quasi impossible. Parlar de les falles i dels arbres en un mateix article era una feina pròpia d’un professional. Una nit sentada al menjador de casa vaig mirar cap a fora i un fum de pensaments i records em van vindre al cap: tenia una idea! Hui estic sentada al mateix lloc on se’m va despertar la imaginació, per tal de no deixar-me cap detall. A través de la finestra puc veure el raigs del sol il·luminar el meu volgut parc Sant Pere, on fa quasi vint anys es va plantar un arbre molt especial. De bona gana, puc dir-vos que a mi m’agraden el arbres plens de fulles, amb vida pròpia i un color que les diferencia de la resta.

160

Com ja vos he dit abans, aquest ésser és atípic i, per tant, té algunes peculiaritats que el diferencien de las resta com per exemple el cicle de vida de les fulles varia. Aquestes comencen a sortir unes setmanes abans que arribe la tardor, solen eixir un dissabte per la nit quan la barriada veïna acull el tradicional Sopar de Germanor. Al llarg dels mesos creixen i es fan fortes. Una altra qualitat d’aquestes fulles és que són molt treballadores i per això el dia 16 de març veuen recompensat el seu esforç. És cert, que no sempre s’escolten a la plaça, però he de dir-vos que jo que tinc unes vistes privilegiades tots els anys veig els fruits. A més, durant uns dies de març aquest arbre es capaç de convertir el mateix carrer en un museu d’art efímer per a celebrar l’arribada de la primavera. Pel matí desprèn un olor molt peculiar, es tracta d’una pols que van inventar els xinesos allà pel segle IX i que avui els valencians utilitzem per a despertar als veïns aquests dies de l’any. L’ombra d’aquest arbre resguarda del sol que ens acompanya durant les festes josefines i quan cau la nit protegeix del fred i de les mirades furtives dels pares als més menuts que corren al seu voltant. Amb totes aquestes virtuts, podem dir ben alt que el nostre és un arbre gran i fort, que gràcies a l’esforç dels qui el van plantar i dels qui l’han regat al llarg d’aquests anys ha aconseguit crear uns arrels profunds que han marcat un abans i un després en la història de la ciutat. Si bé és cert que durant uns dies de març l’arbre es mostra viu i ple de fulles, amb l’arribada de la primavera moltes d’elles cauen. Algunes necessiten un descans per tot el que han treballat al llarg de l’any i d’altres tan sols han decidit acabar la seva vida com a fulles. Però sempre quan arriba setembre, noves fulles nascudes de la il·lusió tornen a brotar de les branques més fortes que les acollixen com si d’un fruit seu es tractara. I és que jo, que conec aquest arbre quasi des que tinc ús de raó, que l’he vist fer-se gran i he crescut amb ell. L’he tirat en falta els mesos que no l’he pogut veure i olorar i he gaudit de la seua companyia, llargues nits d’hivern, sols puc dir que a mi m’agrada el meu arbre ple de fulles.

161

M’agraden els arbres plens de fulles, plens d’oportunitats!! Alba Ramón Borja

A mi m’agraden els arbres plens de fulles. Cada fulla de cada arbre, és una oportunitat única. La nostra vida és com un arbre ple de fulles, ple d’oportunitats, que sols hem de viure una vegada i per tant, cal aprofitarles, viure-les intensament. El meu arbre està ple de fulles i vaig a contar-vos què simbolitza cadascuna d’elles. La primera fulla que em va caure del meu frondós arbre, un arbre faller des dels arrels, va ser el meu bateig un dia 16 de març, quan l’alcalde de la ciutat i la Fallera major del 2008, em passejaren des de l´hospital Francesc de Borja, fins l’esglèsia de San Josep, on vaig ser batejada davant del món faller, familiars i amics. Aquesta fulla em va iniciar en aquest món amb tan sols 19 dies, i em va brindar l’oportunitat d’estar en esta meravellosa falla. Sóc fallera d’arrels, els meus pares ja ho eren, i jo he heretat aquest regal. La segon fulla del meu arbre, no va tardar en caure, tenia quasi un any, i vaig ser nomenada mascota de la falla. Ho vaig disfrutar molt, començava a caminar, m’encantava estar en la carpa amb els meus joguets, desfilar amb el traje de fallera, menjar-me els caramels el dia dels premis, i he de confessar-ho, m’atemorien els coets. Açò no li agradava a mon pare, que és coeter a més no poder, però no podia fer res, tot era comprar-me bombetes, i jo no volia ni tirar-les. Les fulles han anat caient a poc a poc,sembla que el meu arbre és de fulla caduca, com he estudiat al col·legi, ja que perden les fulles com jo, que vaig passant i aprofitant les oportunitats que em brinda la vida i que sempre he d’agrair als meus pare. He tingut la sort de passar per quasi tots els regnats, he anat creixent com a persona, com a fallera i l’any passat, vaig tindre la meua recompensa, vaig ser triada reina infantil de la falla, i encara que ja havia sigut de l’art, festa i foc, no té ni punt de comparació. He estat com en un núvol, he viscut el gran somni de tota fallera i l’he disfrutat al màxim. Les meues paraules sols poden ser d’agraïment a la Comissió per tantes mostres d’afecte, perquè m’he sentit recolzada en tot moment i perquè tots m’han ajudat a alimentar el meu arbre, fer que el seu tronc fora més dur, més fort a l’igual que jo, que he anat creixent i ja tinc 9 anys (quasi 10). Encara que senta pena per la caiguda d’esta fulla, he d’estar satisfeta i contenta

162

per totes estes oportunitats, perquè el meu arbre va fixantse i creixent, perquè de sobte, altra fulla estava al sòl, una fulla que acomplia un desig, formar part de la Cort de la Fallera major Infantil de Gandia 2018, en aquest cas, de Núria Llopis Carrasco. Sóc un arbre feliç, una xiqueta desvanida per la seua trajectòria, m’encanten els actes, les falles, les amistats, les meues amigues de la falla, les meues amigues de la Cort, en fi, m’encanten el arbres plens de fulles, i la meua vida plena d’oportunitats.

163

164

Guia comercial La menorquina Caixa Popular El Miracle Salva Gregori Pastisseria Salva Gandiflor Pensat i Fet Alexandra Susana Hernández Hotel Bayren Arco Iris Platino Excavaciones Sanfelix Bebsa Saneamiento Martínez Ajuntament de Gandia Joaquín Crespo Pirotecnia Borreda Administración Loterias, nº 9 SP estudios Serra i Piera Bel·lísim@ Sempre Amunt Roselló Moldes Bertó Tella Fotògrafs Martí Indumentària Carnicería Barx Adrezos falleros Apisafor Clinica Dental Bar-café Conti Carnes i Fiambres Pepita Aceites Fernández Bar Migas Centro estética Elizabeth Pa d’or Ca Fuster Nou Mosquit joyería Temps Aresanías Llobe Bar Fabuel Santatecla Trini Boscá El Pastisser Pérez Pino Estil·lar Ferreteria Soliva La Tahona El rincón de Miguel Taller Miñana

165

164 165 166 167 168 169 169 170 170 171 172 173 174 175 175 176 177 178 179 180 180 181 181 182 182 183 183 183 183 184 184 184 184 185 185 185 185 186 186 186 186 187 187 187 187 188 188 188 188 189 189

La Falla Parc Alqueria Nova vol agraïr la col·laboració de totes les empreses que ací s’anuncien, ja que sense elles, aquest llibre no seria possible

193

Acabat dâ&#x20AC;&#x2122;imprimir el dia 4 de febrer, dia Mundia contra el cĂ ncer. Dedicat a totes les dones que lluiten dia a dia pels seus drets

194

195

196